Mostrando las entradas para la consulta empach ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta empach ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de julio de 2024

2. 7. Se descubrix a les monges.

Capítul VII.

Se descubrix a les monges.

Héctor Moret Coso se descubrix a les monges.

Al cap de poc mes de dos mesos li va pareixe que lo bigot se li anáe espessín, y va di a les seues dos enamorades novissies, que ere ya tems de pensá en lo que teníen que fé. Perque si ella (ell) se quedabe home com portáe trassa de séu per lo que li quedáe de vida, allí no podíe está; y si les mares u sabíen, ñauríe una gran tronada de escándol y aspavens.

- Pos si tú ten vas, li van contestá, mos morirem les dos de pena. 

- Calléu, va di ell, que ya ne cavilaré yo alguna pera que ton aniguéu tamé vatres dos y mos veigam les tres fora de esta presó, y mos amem y busquem y tratem en libertat y gust.

¿Qué, no voléu torná a les vostres cases y al estat libre que teníeu?

- Sí, sí, van di les dos mol contentes; ¿pero cóm u farem? 

- Ya u ting pensat, va di ell, y tos u comunicaré al seu tems. 

Ara entenéu que yo no puc dixá de manifestá a la mare priora lo que me passe, y figureutos ya lo que resultará; no pot dixá de sé la meua eixida del convén. Pero abans quedará mol ben ordenat lo que toque a vatres. Sentíen elles aixó y los saltáe lo cor de jubileu perque se habíen ubert los seus ulls y veíen que aquell estat no los conveníe.

En molta vergoña y en temó va aná ell a la cámara de la mare priora y li va di (demananli abans perdó y suplicanli que no la maltratare), que segons habíe advertit, fée alguns díes que se estáe tornán un home; y que ya u ere casi del tot.

La priora, al sentí tal charrada, va arrencá a riure, la va mirá a la cara, y después de un rato va di:

- Tú, Geminita, no estás be del cap. ¿Qué te passe, pobreta?, ¿qué es aixó?, ¿T'añores de la teua terra?, ¿Tens la semaneta y aixó te gire lo juissi? No te preocupos; cridaré a sor Mercedes, que es íntima amiga meua, y te vol tamé mol, y vorem lo que se ha de fé en tú. Ara vesten al coro y resa nou Padrenuestros o Parenostres y nou Salves al san del día, San Estés, al nostre beato patriarca y a la Virgen de la teua devossió; y a les set tornarás y ya vorem. En aixó lo va agarrá de la má en bondat y li va besá al fron. Va cridá a sor Mercedes, li va di lo que ñabíe, y sen va enriure tamé mol y u va tindre per imaginassió, y van quedá en que tornare al cap de un hora.

Va aná, per supost, al coro Pedro Saputo y va resá lo que li va maná la priora, no pera que los sans que invocabe li tornaren lo entenimén que no habíe perdut, sino pera que, pos ya que eixiríe de aquella seguridat y asilo, de aquella oscurina y retiro, lo libraren dels alguasils de Huesca. Y va arribá la hora entre tan y se va presentá a la cámara de la priora aon lo aguardaben les dos amigues.

- Me pareix, siñores y mares meues, va di, que la orassió del coro me ha acabat de convertí en home, no sol perque ya u soc perfecte en cos, sino perque me séntigo en unes forses extraordinaries, y un gran dessich de blandí espases y arcabusos, y de montá y bufáls deball de la coa als caballs; y hasta la cara me s'ha mudat. Y dién aixó brassejabe y apretabe los puñs, y ficáe lo semblán fort y marcat. Y pera proba, va di, miréu y perdonéu, y va agarrá a sor Mercedes y la va fé voltá com a una nina, y después a la priora, encara que ere mes grossota, y se van admirá les bones monges, y van pensá que efectivamen ere ya un home o u acabaríe de sé mol depressa. La escena va sé divertida, la rissa gran, y después la admirassió y lo pasmo de aquelles dos beneídes dones, sense podé creure del tot lo que veíen, ni tampoc dixá de creureu. En conclusió van acordá no di res a la comunidat y doná vuit díes de tems a Geminita pera que se reconeguere milló y puguere afirmá y ratificá lo que acababe de declará. La forseguera de que va fé alarde, y hasta lo semblán que ara sels figuráe mes reforsat y que tirabe a señes de home, cuan hasta aquell día les habíe paregut dona. Tamé sels representabe mes alt de estatura, y lo seu cos mes dret y musculós. Y van está parlán dos hores bones, acabanse lo consell en la ressolusió (mentres ell estáe ya jugán en les seues novissies) de repudiá tota proba que ofenguere lo pudor o repugnare a Geminita; encara que sén totes dones (va di la priora) no tindríe que sé tan gran l'empach.

Va proposá tamé la priora consultá al pare confessó; y a sor Mercedes, que ere mes avisada, no li va pareixe be per moltes raons y atres tans motius que va exposá, resumín que per la seua part no se teníe que consultá a ningú, ni se atropellaríe a la sagala, ni volíe tindre escrupols; y se va conformá la priora.

En ixos vuit díes van tindre les dos monges mols coloquis, y sempre quedaben en lo mateix, amaganse empero la una a l'atra, que les dos miráen a Geminita en uns atres ulls dels que la habíen mirat hasta entonses, y que la volíen tamé mes y en un atre gust.

No va tindre ell a les seues volgudes novissies mol tems en suspense, si passats los vuit díes se veíe obligat a eixí del convén, les va previndre y va di:

- Ya veéu, amigues meues, que este estat y esta vida no tos convé; engañades vau vindre, o ignorans mes be y sense sabé lo que tos feieu. Y com me diéu que tos moriríeu les dos en pocs díes si aquí tos quedáreu, vach a donatos la trassa que hau de inventá y seguí pera eixí de aquí y torná a les vostres cases. La una fará vore que está dolenta y l'atra mol trista. La mare priora haurá de escriure als pares de la dolenta; vindrán, los demanaréu que tos traguen uns díes, y ya no tornaréu. La manera de fé aixó...

- No ña per qué cansás, va di Juanita; ya t'ham entés; yo soc la dolenta y Paulina la triste. Als dos mesos que tú ten haigues anat, ya faltará poc pera la nostra professió, se fa lo embeleco, y te prometixgo que ixirá be, vullgue o no vullgue. ¿Yo quedám aquí? Primé me tiraré de la finestra mes alta.

- Y yo, va contestá Paulina, me agarraré a les teues faldes y caurem juntes.

- Pera fé vore que estás dolenta, continuabe Pedro Saputo...

- ¡Qué pesadet! Lo va interrompre o interrumpí Juanita. Hay dit y repetixgo que está calat. En dixá de vóret me ficaré dolenta tan de veres, que pot sé que después me costo mich añ recuperám; y si vull un añ. Pero, ¿mos dones paraula de vindre a vóremos?

- Sí, va contestá Pedro Saputo; y vatres, ¿me la donéu a mí de vóldrem sempre com ara?

- Sí, y mes encara, li van di les dos. Y van quedá en aixó.

Passats los vuit díes se va torná a presentá a les mares, y va confirmá y ratificá lo que habíe dit, assegurán que sense remey ere home, y home del tot, y sol home; que ya no li chauchaben los ofissis de dona, y ya li fée nosa lo vestit y personalidat de dona, que en consecuensia veíe que no podíe está mes al convén; que u sentíe mol, pero que ya veíen que Deu als seus inexcrutables y inapelables juissis habíe disposat un atra cosa.

¡Oh, quí u habíe de di! Se van ficá tendres aquelles dos sensibilíssimes y apressiabilíssimes siñores. Y ell que u va guipá, va continuá dién:

- Yo hasta ara hay mereixcut de la bondat de algunes mares, de vostra mersé espessialmén, algunes mostres de cariño que potsé ya no me atreviré a torná com abans; y es un atra proba mes de la meua sansera transformassió, pos la vech y u séntigo per la amistat de unes persones de qui tan favor y potsé amor hay mereixcut.

An aixó elles sense tartí, sense di ni mu, miráen com un mussol de Fórnols, y los pareixíe que Geminita parláe mes doctamen, com si desde que ere home tinguere lo sabé y la autoridat. La priora, per fin, li va di:

- Pos be, cuan vullgues, cuan te paregue determinarás la teua eixida del convén; natres no te traurem; a la teua prudensia y voluntat u dixem.

- Yo, los va contestá, no men aniría may; no, siñores; que moltes llágrimes vech que haurá de costám.

- Tamé a natros, va di la priora; y desde ara te demanem que mos donos noves teues, te passo lo que te passo. Y mentres estigues al convén sigues prudén y no digues res a ningú; sobre tot a les novissies.

Acordat aixó y mosseganse Pedro Saputo los labios sobre lo que ñabíe a l'atra part, los va demaná que li fassilitaren roba, la que fore, pera fes un vestit de home. Vindrás demá, li van di, y la tindrás preparada. En efecte van acudí an algunes túniques y mantellets de san, perque no teníen datra cosa a má, y com a gorra una tuniqueta de vellut blavós tirán a violeta de un chiquet Jesús Nazareno, adornada en galons de or; y en tres díes se va fé tot lo traje. 

Res va di a les novissies, la nit que lo va tindre acabat, sel va ficá y ajuntanles a la cámara de Paulina sels va presentá vestit de home y en una pluma mol pincha a la gorra que se va acomodá de una de pavo real que teníe la priora. Cuan elles lo van vore, van pensá que se tornáen loques de amor, y en micha hora no van acabá de mirál, ni en una, ni en dos, ni en tota la nit, de fé extrems y regalás en ell y regalali lo cor y l'alma.

En son demá va proposá y li va pareixe be a la priora, que per la nit, después de sená, se vestiríe a la seua cámara pera que lo veigueren ella y sor Mercedes. Se van reuní, y ell va demaná que lo pentinaren com a un home y caballé, y u van fé elles de boníssima gana. 

Va entrá a la alcoba, se va vestí, se va ajustá la gorra una miqueta inclinada cap a un costat, y en una grassia y bizarría capás de marejá a una santa pintada, ix cap a fora de les cortines mirán afablemen y sonrién a les monges, que al vórel van creure que ere una visió del sel. Tan galán estáe, tanta ere la seua hermosura, tal lo seu donaire y gallardía. Miranles en una tendresa que derretiríe la neu, y enterbolits los ulls de llágrimes va corre cap a la priora en los brassos uberts, y después cap a sor Mercedes, y elles lo van ressibí en lo mes gran apressio que van pugué perque ni la una ni l'atra sabíen lo que les passáe; y sol les pareixíe que Geminita no ere Geminita sino l'ángel del amor, ni elles sor Fulana y sor Zutana, sino dos dones a qui un foc interió que may habíen sentit les estáe desfén lo cor y turbáe la raó y los sentits.

En son demá lo va cridá sor Mercedes a la seua cámara, y tancán la porta va di:

- Desde lo primé día que mos vas parlá de lo que dius que te estáe passán, hay estat pensán cóm podíe sé; y en fin, Geminita, me dono a entendre, y crec que estic covensuda, y no me fará ningú creure un atra cosa, que tan home eres cuan vas vindre al convén, com ara, perque ixa transformassió siríe un milagre mol gran, y tan de rissa com gran, y no u habíe de fé Deu aixina per passatems y joc. Pero sigue lo que vullgue, no te obligaré a que me descubrixques lo misteri de la teua persona y de la teua vinguda an esta casa, perque misteri es y no menut per mes que u dissimulos. Ni tú eres tan ignorán com fas vore, ni tan sensill com aparentes, ni te dius Geminita, sol vech en tú un gran secreto que farás be de no revelá a ningú perque així estarás mes segú. Així com yo res hay dit de esta sospecha a la mare superiora, perque es algo aprensiva y podríe rompre per aon no vinguere al cas. La teua mirada continguda y serena me diu que es verdat tot lo que estic dién. Pero te has cansat de viure en natres y vols anáten; o has satisfet ya la teua curiosidat y gust. Vesten en hora bona, encara que per mí te juro que no ten aniríes; y si me fore possible tamé te seguiría. Perque vach vindre mol engañada, y engañada me vach ficá este hábit, y mes que engañada vach professá y abrassá un estat que si no me fa tan infelís com a les atres, perque no ting la imprudensia de fotre cosses contra lo fisó, y me conformo en lo dit del vulgo y de la ressignassió animosa, que diuen al fet, pit; en tot confesso que me fa viure sense vida. Cap abán empero, no sé cóm me anirá, perque la teua presensia y bellíssima figura no se borrará de la memoria fassilmen; no, jove apressiable. ¡Y ten vas! ¡Ten vas ara que t'ham conegut!, 

¡y sense sabé quí eres!, ¡sense sabé quí es lo que a una edat tan de chiquet tanta discressió ha tingut vivín entre natres, tal desenvoltura, tan amor y encán ha escampat an esta casa...! Dissimula y no extraños estes llágrimes... ¡te vull, jove amable

Sí, ¡ay! te vull... sol te demano... que parlos... y... que me consolos...! Y dién aixó y plorán se va aviá als seus brassos.

A l'atre día la priora, encara que en algún rodeo y menos franquesa, li va di lo mateix, y tamé va dixá corre una llágrima y se li van escapá alguns suspiros; tots mes templadamén ya pel seu carácter, ya per la seua edat, pos teníe coranta y sing añs, cuan sor Mercedes ne teníe sol trenta y un, y encara que de espíritu eixecat ere mes delicada y amán.

No sabíen está sense ell aquells díes que indefinidamen se quedáe al convén; y ell per gratitut y per afecte, perque ere impossible dixá de correspondre a tans favors, les contemplabe lo mes sensiblemen que podíe.

Se descubrix a les monges. Convén. Sigena, Sijena, Sexena

Original en castellá:

Capítulo VII.

Descúbrese a las monjas.

Al cabo de poco más de dos meses le pareció que el bozo del labio se le iba espesando a más andar, y dijo a sus dos enamoradas novicias, que era ya tiempo de pensar en lo que debían de hacer. Porque si ella (él) se quedaba hombre como llevaba trazas de serlo toda su vida, allí no podía estar; y si las madres lo sabían, habría gran tempestad de escándalo y aspavientos. - Pues si tú te vas, le respondieron, nos moriremos las dos de pena. - Callad, dijo él, que ya daré yo traza para que os vayáis también vosotras y nos veamos las tres fuera de esta prisión, y nos amemos y busquemos y tratemos a nuestra libertad y gusto. ¿Qué, no queréis volver a vuestras casas y al estado libre que teníades? - Sí, sí, dijeron las dos muy contentas; ¿pero cómo haremos? - Ya yo lo tengo pensado, dijo él, y os lo comunicaré a su tiempo. Agora entended que yo no puedo menos de manifestar a la madre priora lo que me pasa, y figuraos ya lo que resultará; no puede dejar de ser mi salida del convento. Pero antes quedará muy bien ordenado lo que toca a vosotras. Oían ellas esto y les saltaba el corazón de júbilo porque se habían abierto sus ojos y veían que aquel estado no les convenía.

Con mucho rubor al parecer y con algún miedo realmente fue él a la celda de la madre priora y le dijo (pidiéndole antes perdón y suplicándole no la maltratase), que según había advertido, hacía algunos días que se tornaba hombre; y que lo era ya casi entera y cumplidamente. La priora al oír tal disparate, que disparate y grande era para ella, se echó a reír, le miró a la cara, y después de un rato dijo: - Tú, Geminita, estás de la cabeza. ¿Qué te sucede, pobrecilla?, ¿qué es esto?, ¿tienes cariños de tu tierra?, ¿o estás en tu mala semana y eso te turba el juicio? No te aflijas; llamaré a sor Mercedes, que es mi íntima amiga, y te quiere también mucho, y veremos lo que se ha de hacer contigo. Agora vete al coro y reza nueve Padrenuestros y nueve Salves al santo del día, a nuestro beato patriarca y a la Virgen de tu devoción; y a las siete volverás y veremos. Con esto le tomó de la mano con bondad y le besó en la frente. Llamó a sor Mercedes, díjole lo que había, y se rió también mucho y lo tuvo por imaginación, quedando por último, en volver a la hora citada.

Fue, por supuesto, al coro Pedro Saputo y rezó lo que le mandó la priora, no para que los santos que invocaba le volviesen el juicio que no había perdido, sino para que, pues iba a salir de aquella seguridad y asilo, de aquella oscuridad y retiro, le librasen de los alguaciles de Huesca. Y llegó la hora entre tanto y se presentó en la celda de la priora donde le aguardaban las dos amigas. - Paréceme, señoras y madres mías, les dijo, que la oración de coro me ha acabado de convertir en hombre, no sólo porque lo soy ya perfecto en mi cuerpo, sino porque me siento unas fuerzas extraordinarias, y un gran deseo de manejar espadas y arcabuces, y de montar y correr caballos; y hasta el rostro se me ha mudado. Y diciendo esto braceaba y apretaba los puños, y ponía el semblante fuerte y levantado. Y aun para prueba, dijo, mirad y perdonad (y tomó a sor Mercedes y la jugó como a una muñeca, y luego a la priora, aunque más gruesa); y se admiraron las buenas monjas, y creyeron que efectivamente era ya hombre o lo iba a acabar de ser muy aprisa. La escena fue divertida, la risa grande, y después la admiración y el pasmo de aquellas dos benditas mujeres, sin poder resolverse del todo a creer lo que veían, ni tampoco dejar de creerlo. En conclusión acordaron no decir nada a la comunidad y dar ocho días de tiempo a Geminita para que se reconociese mejor y pudiera afirmar y ratificar lo que acababa de declararles. Inclinábalas mucho el esfuerzo de que hizo alarde, y aun el semblante que de golpe se les figuró más robusto y que tiraba a señas de hombre, cuando hasta aquel día les había parecido mujer. También se les representaba más alto de estatura, y su cuerpo más derecho y liso. Y estuvieron hablando bien dos horas, terminándose el consejo con la resolución (mientras él estaba ya jugando con sus novicias) de desechar toda prueba que ofendiese el pudor o repugnase a Geminita; aunque siendo todas mujeres (dijo la priora) no debería ser tanto el empacho.

Propuso asimismo la priora consultar al padre confesor; y a sor Mercedes, que era más avisada y cuerda, no le pareció bien por muchas razones y otros tantos motivos que expuso largamente, resumiéndose en que por su parte ni se consultaría a nadie, ni se atropellaría a la muchacha, ni quería tener escrúpulos; y se conformó la priora.

En aquellos ocho días tuvieron las dos monjas muchos coloquios, y siempre quedaban en lo mismo, ocultándose empero la una a la otra, a pesar de su intimidad, que las dos miraban a Geminita con otros ojos que la habían mirado hasta entonces, y que la querían también más y con otro gusto.

No tuvo él a sus carísimas novicias mucho tiempo suspensas, sino que por si pasados los ocho días se veía obligado a salir del convento, les previno y dijo: - Ya veis, queridas mías, que este estado y esta vida no os conviene; engañadas vinisteis, o ignorantes más bien y sin saber lo que os hacíais. Y pues me decís que os moriríades las dos en pocos días si aquí os quedásedes, voy a daros la traza, que habéis de inventar y seguir para saliros y volver a vuestras casas. La una se fingirá enferma y la otra muy triste. La madre priora habrá de escribir a los padres de la enferma; vendrán, le pediréis que os saquen unos días, y ya no volvéis. El modo como habéis de hacer esto... - No hay para qué cansarse, dijo denodada Juanita; ya te hemos entendido; yo soy la enferma y Paulina la triste. A los dos meses que tú hayas ido, que ya faltará poco para nuestra profesión, se hace el embeleco, y te prometo que saldrá bien, quiera que no quiera. ¿Yo quedarme aquí? Primero me tiraré de la ventana más alta. - Y yo, respondió Paulina, me asiré de tus faldas y caeremos juntas. - Para fingirte enferma, continuaba Pedro Saputo... - ¡Que das en ser porfiado!, le interrumpió Juanita. He dicho y repito que está calado. Con dejar de verte y derrengarme un poco de ánimo enfermaré yo tan de veras, que puede ser que después me cueste medio año de convalecer; y si quiero un año. Pero, ¿nos das palabra de venir a vernos? - Sí, respondió Pedro Saputo; y vosotras, ¿me la dais a mí de quererme siempre como agora? - Sí, y más aún, le dijeron las dos. Y quedaron en esto.

Pasados los ocho días se volvió a presentar a las madres, y confirmó y ratificó lo que les había dicho, asegurándoles que sin remedio era hombre, y hombre del todo, y sólo hombre; que le repugnaban los oficios de mujer, y se afrentaba ya del traje y persona de mujer, que en su consecuencia conocía que no podía estar más en el convento; que lo sentía mucho, pero que ya veían que Dios en sus inexcrutables e inapelables juicios había dispuesto otra cosa. ¡Oh, quién lo dijera!, se enternecieron aquellas dos sensibilísimas y apreciabilísimas señoras. Y él que lo advirtió, continuó diciendo: - Yo hasta ahora he merecido de la bondad de algunas madres, de vuesas mercedes especialmente, algunas muestras de cariño que quizá ya no me atreveré a devolver como antes; y es otra prueba más de mi entera transformación, pues la veo y siento en la amistad de unas personas a quien tanto favor y quizá amor he merecido. A esto nada contestaban ellas, miraban solamente, y les parecía que Geminita hablaba más doctamente, y como si desde que era hombre tuviera infuso el saber y la autoridad. La priora, por fin, le dijo: - Pues bien, cuando quieras, cuando te parezca determinarás tu salida del convento; en la inteligencia que nosotras no te echaremos; a tu prudencia y voluntad lo dejamos. - Yo, les contestó, no me iría nunca; no, señoras; que muchas lágrimas veo habrá de costarme. - También a nosotras, dijo la priora; y desde agora te pedimos nos des nuevas de ti, sucédate lo que te suceda. Y mientras estés en el convento sé prudente y no digas nada a nadie; sobre todo a las novicias.

Acordado esto y mordiéndose Pedro Saputo los labios sobre lo que había en otra parte, les pidió que le facilitasen ropa, cualquiera que fuese, para hacerse un vestido de hombre. Vendrás mañana, le dijeron, y la tendrás prevenida. Con efecto acudieron a algunas túnicas y mantitos de santo, porque no tenían otra cosa a mano, y para gorra una tuniquilla de terciopelo morado de un niño Jesús Nazareno, guarnecida con galones de oro; y en tres días se hizo todo el traje. Nada dijo a las novicias, sino que la noche que lo tuvo concluido, se lo puso y reuniéndolas de antemano en la celda de Paulina se les presentó vestido de hombre y con una airosa pluma en la gorra que se acomodó de una de pavo real que tenía la priora. Cuando ellas le vieron, pensaron volverse locas de amor, y en media hora no acabaron de mirarle, ni en una, ni dos, ni en toda la noche, de hacer extremos y regalarse con él y regalarle el corazón y el alma.

Al día siguiente propuso y pareció bien a la priora, que por la noche, después de cenar, se vestiría en su celda para que le viesen ella y sor Mercedes. Reuniéronse con efecto, y él para causarle mayor las rogó que le peinasen y tocasen a lo hombre y caballero, que lo hicieron ellas de bonísima gana. Entróse en la alcoba, vistióse, púsose la gorra un poquito inclinada a un lado, y con una gracia y bizarría capaz de marear a una santa pintada, sale y se para fuera de las cortinas mirando afable y risueño a las monjas, las cuales al verle creyeron que era una visión del cielo. Tan galano estaba, tanta era su hermosura, tal su aire y gallardía. Mirádolas que hubo un poco, y sonriéndose con una ternura que derritiera la nieve, y preñándosele los ojos de lágrimas corrió a la priora con los brazos abiertos, y luego a sor Mercedes, y ellas le recibieron con el mayor regalo que pudieron porque ni la una ni la otra sabían lo que les pasaba; y sólo les parecía que ni Geminita era Geminita, sino el ángel del amor, ni ellas sor Fulana y sor Zutana, sino otras dos mujeres a quienes un fuego súbito interior que jamás sintieran les estaba deshaciendo el corazón y turbaba la razón y los sentidos.

Al día siguiente le llamó sor Mercedes a su celda, y cerrando la puerta dijo: - Desde el primer día que nos hablaste de lo que dices te sucedía, he estado pensando cómo podía ser; y al fin, Geminita, me doy a entender, y creo que estoy persuadida, y no me hará nadie creer otra cosa, que tan hombre eras cuando viniste al convento, como agora, porque esa transformación sería un milagro muy grande, y tan jocoso como grande, y no le había de hacer Dios así por pasatiempo y juego. Pero sea lo que quiera, no te estrecharé a que me descubras el misterio de tu persona y de tu venida a esta casa, porque misterio es y no pequeño por más que lo disimules. Ni tú eres tan ignorante como te finges, ni tan sencillo como aparentas, ni te llamas Geminita, ni veo en ti sino un profundo secreto que harás bien de no revelar a nadie porque así estarás más seguro. Así como yo nada he dicho de esta sospecha a la madre superiora, porque es algo aprensiva y podría romper por donde no vendría al caso. Tu mirada, en medio de tu advertido continente y serenidad, me dice que es verdad todo lo que estoy diciendo. Pero te has cansado de vivir con nosotras y quieres irte; o has satisfecho ya tu curiosidad y tu gusto. Vete en hora buena, aunque por mí te juro que no te irías; y si me fuese posible también te seguiría. Porque vine muy engañada, y engañada vestí este hábito, y más que engañada profesé y abracé un estado que si no me hace tan infeliz como a otras, porque no tengo la imprudencia de dar coces contra el aguijón, y me conformo con el dicho del vulgo y de la resignación animosa, que dicen a lo hecho, pecho; con todo confieso que me hace vivir sin vida. En adelante empero, no sé cómo me irá, porque tu presencia y bellísima figura no se borrará de la memoria fácilmente; no, joven apreciable. ¡Y te vas! ¡Te vas ahora que te hemos conocido!, ¡y sin saber quién eres!, ¡sin saber quién es el que en una edad tan de niño tanta discreción ha tenido viviendo entre nosotras, tal desenvoltura ha ejecutado, tanto amor y encanto ha esparcido en esta casa...! Disimula y no extrañes estas lágrimas... ¡te quiero, joven amable! Sí, ¡ay! te quiero... sólo te pido... que hables por fin... y... que me consueles...! Y diciendo esto y llorando se echó en sus brazos.

Otro día la priora, aunque con algún rodeo y menos franqueza, le vino a decir lo mismo, y también dejó correr una lágrima y se le escaparon algunos suspiros; todos más templadamente ya por su carácter, ya por su edad, pues contaba cuarenta y cinco años, cuando sor Mercedes tenía sólo treinta y uno, y aunque de espíritu levantado era más delicada y amante.

No sabían estar sin él aquellos días que indefinidamente permanecía en el convento; y él por gratitud y por afecto, porque era imposible dejar de corresponder a tantos favores, las contemplaba lo más sensiblemente que podía.

jueves, 4 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo, éste sen done cuenta y sense di res, lo trobe y lo esquile. Cóm se salve de la mort u voréu al final.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo


Habén arribat lo final de la história de Filostrato, en la que algunes vegades se habíen ficat roiges les Siñores y algunes atres sen habíen enrit, li va apetí a la Reina que Pampínea continuare novelán; ella, escomensán, va di:
Ñan algúns tan poc discretos al vóldre mostrá que saben lo que no los convé sabé, que algunes vegades en aixó, al castigá les desapersebudes faltes de atres, creuen que la seua vergoña mengüen cuan es al contrari, la fan creixe.

Agilulfo, rey dels longobardos, aixina com los seus predessesós (antepassats) habíen fet, a Pavia, siudat de la Lombardía, va fixá la sede del seu Reino, habén pres per dona a Teudelinga, viuda de Auttari, que tamé habíe sigut rey dels longobardos, lombardos, que ere una hermossíssima dona, mol sabia y honesta, pero desventurada en amors. Están pel valor y lo juissi de este rey Agilulfo les coses dels longobardos en plena prosperidat, va passá que un palafrené de la Reina, home de vil condissió per naiximén, y en persona tan hermós y alt com lo rey, se va enamorá de la Reina; y com lo seu baix estat no li permitíe este amor, a dingú lo descubríe, ni en la mirada se atrevíe a descubríl. Y encara que sense cap esperansa visquere de podé agradála may, se gloriabe de habé ficat los seus pensaméns a una part mol alta; se sucarrabe per lo foc amorós, (com los de Monroch). 

La Reina, cuan teníe que montá a caball, en mes gust cabalgabe en lo palafrén cuidat per neste que per algún atre; y cuan passabe aixó, éste se u preníe com un grandíssim favor, y no se li apartabe de damún, tenínse per felís sol en podé tocáli les robes. Pero com veém passá en molta frecuénsia que cuan disminuíx la esperansa, aumente l´amor, aixina passabe en lo pobre palafrené, al que mol dolorós se li fée soportá lo gran dessich tan de amagatóns, no sén ajudat per cap esperansa; y moltes vegades, no podén deslligás de este amor, volíe morís.
Y pensán aixina, va dessidí fé alguna cosa per la que pareguere que moríe per l´amor que a la Reina li habíe tingut y teníe; y esta cosa se va proposá que fore tal que en ella tentare la fortuna de podé del tot o en part conseguí lo seu dessich. Y no se va ficá a escriure paraules a la Reina o féli sabé lo seu amor per cartes, que sabíe que en vano diríe o escriuríe, va volé probá si en astússia podríe gitás en la Reina; habíe de trobá lo modo de, com si fore lo rey, que sabíe que no se gitae en ella seguit, puguere arribá an ella y entrá a la seua cámara. Pel que, per a vore cóm anabe vestit lo rey cuan la visitabe, a una gran sala del palau del rey, que estabe entre mich de la cámara del rey y la de la Reina, se va amagá unes cuantes nits; y una nit va vore al rey eixí de la seua cámara embolicat en un gran manto y a la má una antorcheta ensesa y a l’atra una vareta, cap a la cámara de la Reina y, sense di res, pegá uns copets una vegada o dos a la porta de la cámara en aquella vareta, y li van obrí y li van agarrá de la má la antorcheta. Veén aixó, va pensá que ell faríe lo mateix un atra nit; y trobán un manto paregut an aquell que li habíe vist al rey, una antorcha y una estaca, y rentánse primé be a un calderó, per a que no li putire a la Reina a eixérrit y sen donare cuenta del engañ, com acostumbrabe, a la gran sala se va amagá. 

Y sentín que ya a tot arreu dormíen, y pareixénli tems o de fé realidat lo seu dessich o de buscá la mort, va ensendre la antorcha, y embolicat en lo manto sen va aná a la porta de la cámara y dos vegades va tocá en la vareta. La cámara va sé uberta per una camarera mich adormida y la llum agarrada y ficada apart. Ell, sense di res, va passá a dins de la cortina, va dixá lo manto, y se va ficá al llit aon la Reina dormíe. Y agarránla en brassos, y fen vore que estabe enfadat perque sabíe que lo rey no volíe sentí res cuan estabe enfadat, moltes vegades carnalmen va conéixe a la Reina.

Y encara que dolorós li va paréixe anássen, tenín temó de que se descubriguere, se va eixecá y va agarrá lo manto y la antorcha, y sense di res sen va aná, y tan pronte com va pugué sen va entorná cap al seu llit. Y apenes se habíe gitat cuan lo rey, eixecánse, sen va aná a la cámara de la Reina, y ella se va sorpréndre mol. 

Habén ell entrat al llit, ella li va di:

- Chay, siñó meu, ¿qué passe esta nit? ton hau anat fa mol poc, y mes del acostumbrat hau chalat en mí, ¿y tan pronte tornéu a escomensá? Paréu cuenta en lo que féu. 

Lo rey, al sentí estes paraules, sen va doná cuenta de que la Reina habíe sigut engañada, pero va pensá (pos va vore que la Reina no sen habíe donat cuenta ni dingú mes) que no volíe féla caure en la cuenta; lo que mols no hagueren fet, sino que hauríen dit: «No hay sigut yo; ¿quí ha sigut lo que ha estat aquí?, ¿cóm ha sigut?, ¿quí ha vingut?».

Li va contestá entonses lo rey, dissimulán lo enfado:

- Siñora, ¿no tos paréixco prou potén com per a está una vegada y torná? A lo que la dama va contestá:

- Siñó meu, sí, pero yo tos rogo que cuidéu la vostra salut.

Entonses lo rey va di:

- Pos seguiré lo vostre consell, y esta vegada sense donátos mes empach men entorno. Y com se habíe atufat, estabe ple de ira y de rencor per lo que li habíen fet, tornán a péndre lo seu manto sen va aná de la cámara y va volé trobá silensiosamén al que habíe fet alló, imaginán que teníe que sé de la casa, y que no hauríe pogut eixí de ella. Agarrán, pos, una llumeneta sen va aná a una llarguíssima habitassió que ñabíe damún de les cuadres dels caballs, a la que casi tots los criats dormíen a diferéns llits; y pensán que a consevol que haguere fet alló que la dama diebe no se li hauríe pogut calmá lo pols y los batecs del cor pel meneo, escomensán per una punta de la habitassió, va aná tocánlos lo pit a tots, per a vore si los batíe lo cor en forsa. Tots dormíen com a socs, menos lo que habíe estat en la Reina; per naixó, veén vindre al rey y donánsen cuenta de que lo anabe buscán, va escomensá a tremolá, y se li va ficá lo cor a sen, les tamborinades que notabe al pit pel traqueteo se van aumentá per la temó; y sen va doná cuenta de que, si lo rey sen acatáe de alló, sense tardá lo faríe morí. Y encara que algunes coses que podríe fé se li van passá pel cap, veén al rey sense cap arma, va seguí fénse l´adormit y va esperá a vore qué fée lo rey. Habén mirat lo rey a mols y encara sense trobán a cap del que puguere está segú, va arribá an ell, y notán que li latíe fort lo cor, se va di: «Esta es la meua. Este ha sigut».
Pero com no volíe que se sapiguere, no li va fé datra cosa mes que, en un parell de estisoretes que habíe portat, li va tallá una mica lo pel pels costats, damún de les pulseres, y com an aquell tems se portaben mol llargs, alló siríe la siñal per a reconéixel en son demá; y fet aixó, sen va entorná cap a la seua cámara.
Lo burladó, claramen sen va doná cuenta de per qué habíe sigut siñalat; pel que, sense esperás un momén, se va eixecá, y trobán un parell de estisores de esquilá caballs, va aná un per un y a tots de la mateixa manera los va tallá lo pel; y fet aixó, sense que lo sentiguéren, se va gitá a dormí.

Lo rey se va eixecá prontet y va maná que, abáns que les portalades del palau se obriguéren, tots los seus criats vinguéren dabán d´ell; y aixina se va fé.
Están tots dabán de ell sense cap gorro o drap al cap, com ell habíe manat, los va escomensá a mirá per a reconéixe al que ell habíe pelat; y veén a la mayoría de ells en los pels tallats casi igual, se va extrañá, y se va di:
«aquell al que estic buscán, encara que de baixa condissió sigue, be amostre sé home de alt ingenio.»

Después, veén que sense contáu no podíe trobá al que buscabe, disposat a no cubrís de una gran vergoña per cobrás una vengansa, en unes paraules lo va volé amonestá y mostráli que sen habíe donat cuenta del cas; y giránse cap a tots, va di:

- Qui u va fé que no u faigue mes, y anéu en Déu.
Un atre hauríe volgut torturál, martirisál, interrogál y massacrál y al féu lo hauríe descubert; pero al ficás en descubert, encara que se haguere vengat, no hauríe menguat sino aumentat la seua vergoña y tacat lo honor de la seua dona.

Los que aquelles paraules van sentí se van maravillá y mol tems van está cavilán qué hauríe volgut di lo rey en alló, pero no va ñabé ningú que u entenguere mes que aquell a qui li tocabe. Este, com sabio que ere, may, en vida del rey u va descubrí, ni may mes a la seua vida en estes acsións va tentá a la fortuna.


TERSERA

lunes, 12 de febrero de 2024

Lexique roman; Embolisme - Emulacio

 

Embolisme, Enbolisme, s. m., grec *, embolisme.

L'an embolismal... sobremonta l'an lunar comu en XII jorns; et es dit embolismal, quar embolisme vol dire sobrecreyshensa.

Embolisme es lunacio de XXX jorns provenent per exces del an solar sobr' el lunar. Eluc. de las propr., fol. 122.

L'an embolismique... surpasse l'an lunaire commun de douze jours; et il est dit embolismique, parce que embolisme veut dire surcroît.

Embolisme est lunaison de trente jours, provenant par excès de l'an solaire sur l'an lunaire.

D'ela sai ieu per cert totz los acoingramens, 

Endicios, epactas, e claus, e concurrens 

Comus, et enbolismes ses libre, correnmens.

P. de Corbiac: El nom de.

D'elle je sais en vérité, sans livre, couramment toutes les conjonctions, indictions, épactes, et clefs, et intersections communes, et embolismes. CAT. Embolisme. ESP. PORT. IT. Embolismo. (chap. No té massa que vore en les cuentes del tems la embolia, pero “embolisme vol dire sobrecreyshensa”, creixe massa, pujá, pujada de sang. Aixina li díem cuan los passabe a les ovelles, y los féem un tall a la orella. De estes cuentes de tems apenes queden la lluna, les llunes, apart de: segons, minuts, hores, díes, semanes, mesos, añs, décades, siglos.)

2. Embolismal, adj., embolismique.

Autras vetz l'an embolismal apelam lunar; et es an embolismal espazi de XII lunacios. Eluc. de las propr., fol. 122.

D'autres fois nous appelons lunaire l'an embolismique; et l'an embolismique est l'espace de douze lunaisons. 

ESP. PORT. Embolismal.


Embrio, Enbrio, s. m., grec *, embryon, foetus.

De eyssiment del embrio.

(chap. Del eiximén, issimén, eissimén : eixida, issida, eissida del embrió.)

Festina l'eyssiment del enbrio.

Trad. d'Albucasis, fol. 35 et 36. 

De la sortie de l'embryon. 

Hâte la sortie du foetus. 

CAT. Embrió. ESP. Embrión. PORT. Embrião. IT. Embrione. 

(chap. embrió, embrions; feto, fetos.)


Emendros, s. m., des mots grecs ** enhydre, sorte de couleuvre. Emendros... quan troba... crocodille dormen, intra 'l per la boca... 

e l'auci. Eluc. de las propr., fol. 151. 

(chap. Lo “emendros” (classe de serp)... cuan trobe... cocodrilo dormín, li entre per la boca... y lo mate.)

Enhydre... quand il trouve... crocodile dormant, lui entre par la bouche... et le tue.


Emigranea, s. f., lat. hemicrania, migraine.

Una autra dolor... apelada emigranea.

(chap. Un atra doló... dita migraña : hemi + crania : cráneo, cap.)

Eluc. de las propr., fol. 79.

Une autre douleur... appelée migraine. 

Quan tu curas emigranea am aquo que havem dit.

Trad. d'Albucasis, fol. 3.

(chap. Cuan tú cures la migraña en aixó que ham dit. Siríe interessán lligí esta part per a vore cóm curáen la migraña allacuanta.)

Quand tu soignes migraine avec ce que nous avons dit.

CAT. Migrania. IT. Emicrania. (ESP. Migraña.)


Emineisser, v., lat. eminere, s'élever, saillir, être éminent. 

Emineys am la sua totalitat.

El loc es apostemat et emineys.

Las extremitatz, lasquals emineysso.

(chap. Les extremidats, les cuals són eminentes, que sobreíxen, destaquen, se alsen, se eixequen per damún d'atres.) 

Trad. d'Albucasis, fol. 18 et 34.

S'élève avec sa totalité.

L'endroit est apostemé et saillit.

Les extrémités, lesquelles sont éminentes.

Part. prés. Quan las dentz so eminentz.

Trad. d'Albucasis, fol. 21.

Quand les dents sont saillantes.

Les autres langues néolatines n'ont que l'adjectif verbal.

CAT. Eminent. ESP. PORT. IT. Eminente. (chap. eminén, eminens, eminenta, eminentes. Se fa aná en persones que destaquen, que son una eminensia.)

2. Eminencia, eminensia, s. f., lat. eminentia, éminence.

Es dit mont, quar eminencia vol dire nauteza.

(chap. Se diu mon o monte, ya que eminensia vol di altesa. Un bon ejemple, Carlitos Puigdemont, podio de monte, podium + montibus, puch + mon: eminensia, altesa dels republicans catanazis.)

Puigdemont ,mi objetivo es tapar la corrupción de mi partido y de nuestro padrino, Jordi Pujol, los catalanes me la sudan

Eluc. de las propr., fol. 157.

Est dit mont, car éminence veut dire hauteur.

Eminencia de carn.

Es eminensia petita.

Trad. d'Albucasis, fol. 17 et 3.

Éminence de chair.

L'éminence est petite.

CAT. ESP. PORT. Eminencia. IT. Eminenza. (chap. Eminensia, com la segona varián del ocsitá, eminencia, eminensia, eminensies.) 

3. Proemineisser, v., lat. proeminere, surpasser, saillir.

Part. prés. En dens o caysshals proeminens. 

(chap. En dens o quixals preeminens o preminens, que ixen, ixits, sobreíxen, sobreixits, com los dels jabalins. Com veéu, al ocsitá ya no se trobe dent, sino den, dens. La t final se trobe a vegades, datres no.)

Eluc. de las propr., fol. 43.

En dents ou mâchelières saillantes.

On ne trouve que l'adjectif verbal dans les autres langues néolatines. CAT. Preeminent. ESP. PORT. Preeminente. IT. Preminente.

(chap. Preeminén, preminén, preeminens, preminens, preeminenta, preeminentes, preminenta, preminentes.)

4. Preeminencia, Proeminencia, s. f., lat. proeminentia, prééminence, élévation, dignité.

Fig. Preeminencia e distinccio de gradual dignitat.

Eluc. de las propr., fol. 10. 

Prééminence et distinction de dignité graduelle.

De qualque condition et proeminencia que sian.

(chap. De consevol condissió y preeminensia o preminensia : dignidat que siguen.)

Reg. des États de Prov. de 1401.

De quelque condition et dignité qu'ils soient.

CAT. ESP. PORT. Preeminencia. IT. Preminenza.

(chap. preeminensia, preminensia, preeminensies, preminensies : dignidat, dignidats.)


Emoptoic, Empthoic, Emptoic, adj., des mots grecs * *, hémoptoïque, qui crache le sang.

Els emoptoics qui escupo (N. E esta u no está clara, abajo sale escopo y escupo) materia sanguinenca... 

Emoptoix so qui escopo sanc per obriment d'alguna vena... 

Totz aquels qui escopo sanc no so empthoix, cum pleuretix... 

Emptoics qui escupo materia saniosa.

Eluc. de las propr., fol. 86.

Aux hémoptoïques qui crachent matière sanguinolente...

Hémoptoïques sont qui crachent le sang par ouverture de quelque veine... Tous ceux qui crachent le sang ne sont pas hémoptoïques, comme pleurétiques... 

Hémoptoïques qui crachent matière sanieuse.


Emorroydas, s. f. pl., lat. haemorrhoides, hémorroïdes. 

Emorroydas so appreccio dels orrificis (orificis) de motas venas.

Trad. d'Albucasis, fol. 35. 

Hémorroïdes sont dilatation des orifices de plusieurs veines.

Thopazi... val contra emorroydas.

(chap. Lo topacio... val contra les almorranes : hemorroides.)

Eluc. de las propr., fol. 193. 

La topaze... vaut contre les hémorroïdes. 

ESP. Hemorroydas (hemorroides, almorranas). PORT. Almorreimas. 

IT. Emorroide. (chap. almorrana, almorranes : hemorroide, hemorroides)

2. Emorroydal, adj., lat. haemorrhoidalis, hémorroïdal. 

Ves las venas de las nars o ves las emorroydals.

(chap. Cap a les venes del nas, nassals, o cap a les hemorroidals; 

no diém almorranals, fem aná una paraula de medissina.)

Eluc. de las propr., fol. 30.

Vers les veines des narines ou vers les hémorroïdales. 

ESP. (hemorroidal) PORT. Hemorroydal. IT. Emorroidale. 

(chap. vena hemorroidal, venes hemorroidals.)


Empaig, s. m., empêchement.

Negun empaig no mettant.

(chap. literal: Cap empach no hi fiquem : contradicsió, estorbo, molestia; v. empachá, empachás se sol fé aná en lo significat de minjá massa; antigamén significáe contradí, estorbá, molestá, ficá trabes, etc.)

Tit. de 1133. DOAT, t. CXXXIV, fol. 23. 

Ne mettions aucun empêchement. 

CAT. Empatz, empatx, empax (N. E. ¿No encontró Raynouard empaig o derivados en textos catalanes?

ESP. PORT. Empacho. IT. Impaccio.

2. Empachamen, Empaytament, s. m., empêchement. 

Ses deguna contradictio, turba ni empachamen.

Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207.

Sans aucune contradiction, trouble ni empêchement. 

Per empaytament rasonable.

(chap. Per empachamén raonable.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 233. 

Par empêchement raisonnable.

CAT. Empatxament, empaxamen. ESP. (empachamiento, empacho) 

PORT. Empachamento. IT. Impacciamento.

3. Empachier, s. m., empêchement, obstacle.

Los albres e empachiers que son del sobredits loc.

Tit. de 1398. DOAT, t. LIV, fol. 168.

Les arbres et empêchements qui sont du susdit lieu.

4. Empachar, Empaytar, v., empêcher.

Ayssi cum lo empachet.

Priv. acc. par les R. d'Angleterre, p. 23. 

Ainsi qu'il l'empêcha. 

En qualque manieyra s'en empaytario.

L'Arbre de Batalhas, fol. 241.

En quelque manière s'en embarrasseraient.

CAT. Empatxar (N. E. Patxi, no t'empatxis de txistorra. Els catalans li deian Patxi a Paquito, Paco, Francesc, Xesc, Xiscu, Cesc, Francisco Franco Bahamonde quan venia al Nou Camp o Camp Nou a donar calerons).

Els catalans li deian Patxi a Paquito, Paco, Francesc, Xesc, Xiscu, Cesc, Francisco Franco Bahamonde quan venia al Camp Nou a donar calerons

Francisco Franco Bahamonde, Nou Camp, Camp Nou, més que un club

ESP. PORT. Empachar. IT. Impacciare.

(chap. empachá, empachás: yo me empacho, empaches, empache, empachem o empacham, empachéu o empacháu, empachen; empachat, empachats, empachada, empachades.)

5. desempachar, v., débarrasser.

Per que natura s'en desempacha.

Eluc. de las propr., fol. 262.

C'est pourquoi nature s'en débarrasse. 

ANC. CAT. Desempatxar. ESP. PORT. Desempachar. IT. Spacciare. 

(chap. desempachá, desempachás, que no vol di ixí de la discoteca Pachá movén les barres de un costat al atre. Se conjugue com empachá.)

Empenher, Espenher, Enpendre, v., lat. impingere, pousser, élancer, jeter.

L'uns l'enpenh, l'autre lo bota.

P. Cardinal: Una cieutat. 

L'un le pousse, l'autre le heurte.

Usquecx l'empeinh e 'l gieta por.

P. Vidal: A per pauc.

Chacun le pousse et le jette dehors.

La mars enporta la nau, e 'l vens la espenh tan que la geta a terra.

(chap. Lo mar s'emporte la nau, lo barco, y lo ven la espente tan que la gite : tire an terra.)

Liv. de Sydrac, fol. 25. 

La mer emporte la nef, et le vent la pousse tant qu'il la jette à terre.

Ja non creirai d'En Gui de Cavaillon 

Qu'entr' els Franceis enpenga son leon

Bertrand Folcon: Ja non creirai.

Je ne croirai jamais du seigneur Gui de Cavaillon qu'il pousse son lion parmi les Français. 

Totz mos coratges m'enpen 

Vas selieys que m pogra guerir.

G. Faidit: Ab chantar. 

Tout mon coeur me pousse vers celle qui me pourrait guérir.

Tro qu'amors tan aut m'empeys 

Qu'anc pueys no fuy mieu mezeis.

G. d'Espagne de Toulouse: S'ieu en.

Jusqu'à ce que l'amour me poussa si haut qu'oncques depuis je ne fus plus même mien.

Qu'en als no m puesc' empendre.

Giraud de Calanson: Sitot l'aura.

Qu'en autres je ne me puisse élancer.

Ni don sa lauzors 

Tan pel mon s'empenha.

Bertrand de Born: Mon chan fenisc. 

Ni dont sa louange se pousse autant par le monde. 

Part. pas. Es empeins el laz de mort.

Trad. de Bède, fol. 71. 

Est poussé au lacs de la mort. 

ANC. FR. Le branc d'achier ens li lancha; 

Par tel vertu li a enpaint 

Que jusc'au cuer l'armure ateint. 

Roman du comte de Poitiers, v. 753. 

CAT. Empenyer. (chap. espentá: espento, espentes, espente, espentem o espentam, espentéu o espentáu, espenten; espentat, espentats, espentada, espentades.)

2. Empencha, Empeincha, Espencha, s. f., poussée, impulsion, coup. 

Ab burcx et ab empenchas lach et aunidamens.

(chap. En bursades y en espentes...)

P. de Corbiac: El nom de.

Avec chocs et avec poussées laidement et honteusement.

Det li tal espencha que detras ne passet I palm.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 17.

Lui donna tel coup que derrière en passa une palme.

Grans espenchas dar. Passio de Maria. 

Donner grandes poussées.

Fig. Farai un nou vers

D'amor, que m dona l'empeincha 

Vas un gai cors seingnoril.

B. Calvo: Era quan vei. 

Je ferai un nouveau vers d'amour, qui me donne l'impulsion vers une gaie personne seigneuriale.

- Courant d'un fleuve.

Las terras e las empenchas de Tarn.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 341.

Les terres et les courants du Tarn.

3. Enpenhemen, s. m., impulsion, émission. 

Tiran vas si l'ale per l'enpenhemen del alenar que ha fayt en pronunciar las autras sillabas. Leys d'amors, fol. 10.

Tirant vers soi l'haleine par l'émission qu'il a faite du respirer pour prononcer les autres syllabes.

CAT. Empenyiment. (chap. espenta, espentes. An este tontolaba que escriu els Ports de Tortosa - Beseit li fa falta una espenteta.)

Espenta, espentes


Empeut, Enpeut, s. m., greffe, ente. 

Gent son l'empeut e 'l frugz bacutz.

Marcabrus: Al departir. 

Les greffes sont belles et le fruit charnu. 

Quan la luna es plena, no es bo aybres enpeutar, quar aytals enpeutz perisso de leu.

(chap. Cuan la lluna está plena, no es bo abres empeltá, ya que tals empels o empelts (de empeltá) se moren fássilmen.)

Eluc. de las propr., fol. 62.

Quand la lune est pleine, il n'est pas bon de greffer arbres, car de telles greffes périssent facilement.

CAT. Empelt.

2. Empeltar, Enpeutar, v., greffer, enter. 

Sel albre... fazia empeltar.

Liv. de Sydrac, fol. 61. 

Cet arbre... faisait enter.

Es temps de enpeutar et de insercio.

Eluc. de las propr., fol. 129.

Il est temps de greffer et d'écusson. (ESP. injerto, injertos, injertar.)

Part. pas. Fig. De la semblansa seria don el fo empeltatz, atressi foram nos e serem empeltatz d'altruy lengatge.

Liv. de Sydrac, fol. 61. 

Il serait de l'espèce de celui dont il fut greffé, de même nous serions et serons greffés de langage étranger.

Bordos enpeutatz es... can la pauza d'alcun bordo ha acordansa am l'autra pauza del bordo seguen, etc.

Leys d'amors, fol. 16. 

Le vers est enté... quand le repos de quelque vers a accord avec l'autre repos du vers suivant, etc. 

CAT. Empeltar.


Emphazis, s. m., emphase.

* (griego) Emphazis est virtus altiorem praebens intellectum, quam quem verba per se ipsa declarant.

Quintilianus. Instit. orat., III, 82.

Emphazis es cant hom vol assihnar sobrehabondansa d'acciden, etc.

Leys d'amors, fol. 42. 

L'emphase est lorsqu'on veut assigner surabondance d'accident, etc.

CAT. Émfasis. ESP. Énfasis. PORT. Emphasis, emfasis. IT. Enfasi.

(chap. énfassis)


Emphitheosim, s. f., lat. emphyteusim, emphytéose.

Aquel que ten una terra per emphitheosim.

A nom emphiteozim, so es negocis de melhurament.

(chap. Té lo nom de enfiteussis, aixó es negossi de milloramén. 

Aquell que treballe y explote la terra de un atre; ell la té y l'amo la hi dixe per enfiteussis.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 83 et 44.

Celui qui tient une terre par emphytéose.

A nom emphytéose, c'est-à-dire négoce d'amélioration.

CAT. Enfitéusis. ANC. ESP. Enfitéosis. ESP. MOD. Enfitéusis.

PORT. Emphytéosis. IT. Enfiteusi.

2. Emphetis, adj., lat. emphyteuticus, emphytéotique.

En aquel negoci que nos dizem, so es qu'es apelatz emphetis.

Trad. du Code de Justinien, fol. 44.

En cette affaire que nous disons, c'est-à-dire qui est appelée emphytéotique.

CAT. Enfitéutic. ESP. Enfitéutico. PORT. Emphytéotico. IT. Enfiteutico.

3. Emphitheoticari, s. m., lat. emphyteuticarius, emphytéote.

Emphitheoticaris, so es aquel que ten la causa d'altre per emphitheosim.

Tr. du Code de Justinien, fol. 85.

Emphytéote, c'est celui qui tient la chose d'un autre par emphytéose.

CAT. Enfitéota. ESP. Enfitéuta. PORT. Emphyteuta. IT. Enfiteuticario.


Empirey, s. m., empyrée.

Apelo cel empirey... es nomnat empirey, quar ayshi com pyr qui es foc... ha claritat. Eluc. de las propr., fol. 106. 

(chap. Diuen sel empíreo... es anomenat empíreo, perque així com pyr (com pirómano) que es foc... té claró, claridat. En húngaro, pirosh o pyrosh es lo coló roch, ros, rubio, rubeo, rot, red, rouge, roig.)

Ils appellent le ciel empyrée... est nommé empyrée, car ainsi que pyr qui est feu... il a clarté.

Adj. Als bos angels cel empirey luminos fo per loc donat.

Eluc. de las propr., fol. 11. 

Le ciel empyrée lumineux fut donné pour demeure aux bons anges.

CAT. ESP. (chap. empíreo) Empireo. PORT. Empyreo. IT. Empireo.


Emplastre, Empastre, s. m., lat. emplastrum, emplâtre. 

Contra dolor de plaga... aytal emplastre de suc d'api et de sofre.

(chap. Contro doló de llaga, ferida... tal empastre de suc d'api o d'ápit y de sofre. ESP. Contra dolor de llaga, herida... tal emplasto de jugo, zumo, de apio y de azufre.)

Rec. de recettes de médecine.

Contre douleur de plaie... tel emplâtre de suc de céleri et de soufre. 

(N. E. céleri, all. Sellerie.)

Que fassan los empastres e 'ls enguens. 

Guillaume de Tudela.

Qui fassent les emplâtres et les onguents.

Loc. Ditz que bastra mal empastre,

La nueg, si pot, a sa molher.

Raimond Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Dit que, s'il petit, il bâtira mauvais emplâtre, la nuit, à sa femme.

CAT. Emplastre, empastre. ESP. Emplasto. PORT. Emplastro.

IT. Empiastro. (chap. empastre, empastres, v. empastrá; empaste, empastes es per a les dens, pero tot es una pasta y te pot costá una pasta, v. empastá; emplaste, emplastes, v. emplastá.)

2. Emplaut, Emplaust, s. m., emplâtre.

Bon emplaust, qui far lo sap, 

Fay om contra dolor de cap 

De rosas e de violetas.

(chap. literal: Bon empastre, qui fé lo sap, fa hom (se fa) contra lo doló o mal de cap de roses y de violetes.)

Brev. d'amor, fol. 50.

On fait bon emplâtre de roses et de violettes, qui sait le faire, contre douleur de tête.

En medecinas et en emplautz o en issarops.

Cartulaire de Montpellier, fol. 128. 

En médecines et en emplâtres ou en sirops.

3. Emplastrar, v., poser, appliquer un emplâtre.

Pren fuelhas de romani, yzop et menta egalment, et sia mech tot ensems en bo vi, et emplastra sobr' el front del patient.

Rec. de recettes de médecine.

(chap. literal: Pren fulles de romé, hissopo y menta igualmén, y sigue ficat tot jun en bon vi, y empastra sobre lo fron del passién.)

Prends feuilles de romarin, hysope et menthe également, et soit mis le tout ensemble en bon vin, et applique emplâtre sur le front du patient. Part. pas. Anet es erba... principal... en medecina... majormen cuech en oli et emplastrat de sus... apostemas... cuech ab oli et sobre la dolor emplastrat.

Pren fulles de romé, hissopo y menta igualmén, y sigue ficat tot jun en bon vi, y empastra sobre lo fron del passién

Nozes valo... ab las cauzas ditas emplastradas.

(chap. Les anous valen... en les coses dites empastrades, emplastades.)

Eluc. de las propr., fol. 199, 200 et 103.

Le genêt est une herbe... principale... en médecine... surtout cuit dans l'huile et appliqué en emplâtre sur... apostèmes... cuit avec huile et posé en emplâtre sur la douleur.

(chap. Anet, Aneto, fr. genêt, planta ginesta : Plantagenet, pareguda a la argilaga, archilaga; Ginestar, poble de la ribera del Ebro, Ebre.)

Les noix valent... appliquées comme emplâtre avec les choses dites.

ESP. Emplastar. PORT. Emplastrar. IT. Impiastrare.


Emprumpt, s. m., emprunt.

Voyez Denina, t. III, p. 106.

Recebedor del emprumpt novelamens ordenat.

Del argent levat a emprumpt.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 239 et 226.

Receveur de l'emprunt nouvellement ordonné.

De l'argent levé par emprunt.


Emptici, adj., lat. emptitius, achetable, acheté.

Algus autres so sers empticis, so es a dire per compra.

Eluc. de las propr., fol. 72.

Quelques autres sont serfs achetés, c'est-à-dire par acquisition.

2. Empleitar, v., faire emplette, acquérir.

Car si l'autruy dreg cobeitas, 

E 'n giques las vias dreitas, 

Sabes qual loguier empleitas.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Car si tu convoites le droit d'autrui, et tu en abandonnes les voies droites, tu sais quel loyer tu acquiers.

3. Redempcio, Reemsos, Rezempso, Rezenso, s. f., lat. redemptio, rançon, rachat, délivrance, rédemption.

Per la nostra redempcio. Brev. d'amor, fol. 16.

(chap. Per la nostra redensió; en este cas es lo nostre salvamén, fet per Jesús.)

Pour la notre rédemption.

Ancta lur es, si, per ma rezenson, 

Soi sai dos yvers pres. 

(chap. Honta, vergoña, los es, si, per ma redensió, estic aquí dos iverns pres, tancat, presoné. Rescate, salvamén, liberamén, pagán una cantidat de dinés, per los reys sen pagaben moltissims. “A king's ransom in dimes” igual tos sone de la cansó llit de roses, de Bon Jovi, bed of roses.)

Richard, Roi d'Angleterre: Ja nuls.

Honte leur est, si, pour ma rançon, je suis ici deux hivers prisonnier. 

La reemsos de l'arma d'ome. Trad. de Bède, fol. 66.

La délivrance de l'âme de l'homme.

Loc. Mais volgra qu'en prezes 

Mas rezempsos.

Pons de Capdueil: Astrucx es. 

Il vaudrait mieux qu'elle en prisât mes délivrances (qu'elle acceptât mes excuses).

ANC. FR.

Aux créneaulx sont venus demander raençon. 

V. de Bertrand Duguesclin, t. 1, p. 147. 

Long temps par avant avoit eu grand désir de soy employer pour sa rédemption.

Monstrelet, t. II, fol. 177. 

CAT. Redempció. ESP. Redención. PORT. Redempção. IT. Redenzione.

4. Redemptor, s. m., lat. redemptor, rédempteur, racheteur.

Verges, maire del Redemptor.

(chap. Virgen, mare del Redentó.)

Deudes de Prades: Qui finamen.

Vierge, mère du Rédempteur.

De tot quant es es redemptor.

Brev. d'amor, fol. 73. 

Il est Rédempteur de tout ce qui est.

CAT. Redemptor. ESP. Redentor. PORT. Redemptor. IT. Redentore. (chap.  Redentó, u escribim en mayúscula, perque mos referim a Siñó, Deu, Jesús, Espíritu San.)

5. Rezemeire, Rezemedor, s. m., rédempteur.

Qu'el meteis fos Rezemeires d'Israel.

(chap. Que ell mateix va sé Redimidó, Redentó del poble de Israel.)

Trad. du nouv. Testament. S. Luc, ch. 24.

Qu'il fût lui-même Rédempteur d'Israël.

Dieus trames aquest Moyses en Egypte, prince e rezemedor, ab la companhia del angel. Trad. des Actes des apôtres, ch. 7.

(chap. Deu va trametre este Moisés a Egipto, príncipe y redimidó, en la compañía del ángel.)

Dieu transmit ce Moyse en Égypte, prince et rédempteur, avec la compagnie de l'ange.

6. Rezemer, Reemer, Redebre, v., lat. redimere, racheter, rédimer.

Si lo filh sera caitius entre Sarrazins, e lo paire no 'l volra rezemer.

(chap. Si lo fill sirá presoné dels Moros, y lo pare no 'l voldrá redimí, rescatá. Una cosa es que no vullgue y l'atra que no pugue.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 16.

Quand le fils sera captif entre les Sarrasins, et le père ne voudra pas le racheter.

En crotz nos volc rezemer.

P. Cardinal: Dels quatre.

Voulut nous racheter en croix.

Ai! verais Dieus qu' ab ton sanc nos rempsist.

P. Cardinal: Un sirventes vuelh.

Ah! vrai Dieu qui nous rachetas avec ton sang. 

Deu se redebre et esmendar assignadamen ad aquell de cui fo.

V. et Vert., fol. 3. 

Il doit se rédimer et s'amender ponctuellement envers celui de qui il fut. Se rezemet per aver.

V. de Bertand (Bertrand) de Born. 

(N. E. escribo estas correcciones para que no piense alguno que estos textos que edito no los leo.)

Se racheta pour argent. 

(N. E. aver: avoir : haber : tener; argent : plata : dinero).

Part. pas. Mais mi volgr' esser rezems

De masmutz o de revellatz.

(N. E. masmutz, masmut, atentos los de Peñarroya de Tastavins, mameluco, mamelucos, mamelucks.)

Giraud de Borneil: Ben cove.

Mieux me vaudrait être racheté des mamelucks ou des mécréans.

Ni 'l plac qu'en fos pueys rezemutz.

G. d'Espagne de Toulouse: Qui en pascor.

Et lui plut qu'il en fut après racheté.

Corporals penas non sian rezemudas per alcus pres.

(chap. Que les penes corporals no siguen redimides per cap preu o preau.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867.

Que les peines corporelles ne soient rachetées pour aucun prix.

ANC. CAT. Reembre, rembre. CAT. MOD. (N. E. qué raro que el catalán moderno use redimir cuando tenía reembre, rembre, occitano rezemer, reemer, redebre; alguien querría parecerse más al latín redimere.)

ESP. Redimir. PORT. Remir. IT. Redimere. (chap. redimí, redimís: yo me redimixco o redimixgo, redimixes, redimix, redimim, redimiu, redimixen; redimit, redimits, redimida, redimides.)

7. Ransonar, v., rançonner.

Las unas metia per terra, las autras ransonava.

Chronique des Albigeois, col. 65.

Il mettait les unes par terre, il rançonnait les autres.

Emulacio, s. f., lat. aemulatio, émulation. 

Indignatio, emulacio et semlans passios. Eluc. de las propr., fol. 19.

Indignation, émulation et semblables passions. 

CAT. Emulació. ESP. Emulación. PORT. Emulação. IT. Emulazione. (chap. emulassió, imitassió; v. emulá: emulo, emules, emule, emulem o emulam, emuléu o emuláu, emulen; emulat, emulats, emulada, emulades; imitá les acsions de un atre procurán igualáles e inclús milloráles.)