Mostrando las entradas para la consulta dijú ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta dijú ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 17 de abril de 2024

Jul, Julh - Juniert


Jul, Julh, s. m., lat. julius, juillet. 

Aysso fo en lo mes de jul. Hist. abr. de la Bible, fol. 46.

Cela fut dans le mois de juillet.

El mes de julh. Cat. dels apost. de Roma, fol. 199. 

Au mois de juillet.

(chap. Al mes de juliol.)

2. Juli, s. m., lat. julius, juillet.

Julis es nomnat lo setes. Brev. d'amor, fol. 47. 

Le septième est nommé juillet.

VI jorns a l' intrada del mes 

De juli.

Henri, Comte de Rhodez: Si fas.

Six jours à l'entrée du mois de juillet. 

ESP. Julio. PORT. Julho. IT. Luglio.

3. Juliol, s. m., juillet.

So fo al mes de juliol, 

Cel que la festa saber vol.

V. de S. Alexis. 

Ce fut au mois de juillet, celui qui veut savoir la fête. 

CAT. Juliol. (chap. Juliol.)


Julep, s. m., lat. julapium, julep.

Causas infrigidans ayssi cum julep. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Choses rafraîchissantes ainsi comme julep.

CAT. Julep. ESP. PORT. Julepe. IT. Giulebbe, giulebbo.


Jument, s. f., lat. jumentum, bête de somme, bête de charge.

Es se comparat a jumens, et es se fag semblans a las bestias que non han entendemen. V. et Vert., fol. 84.

Il s'est comparé aux bêtes de somme, et il s'est fait semblable aux bêtes qui n'ont pas entendement.

Joseph dix que deyssendes 

De la jument, e que l' estaques. 

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Joseph dit qu'elle descendît de la bête de somme, et qu'elle l'attachât.

Los avem enclaus coma jumens. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106.

Nous les avons enclos comme bêtes de charge. 

CAT. Jument (N. E. símbolo de Cataluña, el burro, l'ase català). 

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

ANC. ESP. Jumento. ESP. MOD. Jumenta (burro, asno). PORT. Jumento, jumenta. IT. Giumento, giumenta. (chap. Burro, ruc; burra, somera.)

2. Jumentin, adj., de charge, de somme.

Bestias jumentinas. Eluc. de las propr., fol. 233.

(chap. Besties de cárrega; someres, burros, rucs; mula, mules; macho, machos.)

Bêtes de somme.

Lo burro mort.

Junar, Jeonar, v., lat. jejunare, jeûner.

Junar, far almornas. La nobla Leyczon.

(chap. Fé dijú, dijuná, fé almoines.)

Jeûner, faire aumônes.

Fig. Ma bocha que jeona 

D' un dous baisar.

B. de Ventadour: Bel m' es quant. 

Ma bouche qui jeûne d'un doux baiser.

ESP. Ayunar. PORT. Jejuar. (chap. dijuná, dejuná, fé dijú; des + dijuná : desdijuná, amorsá, almorsá, desdichuná).

2. Dejunar, v., jeûner.

Bon es dejunar, mas meils almorna donar. Trad. de Bède, fol. 52. 

Il est bon de jeûner, mais mieux de donner aumône.

Si 'n est segle no dejunas, 

L' autre t deu far espaven.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si tu ne jeunes dans ce monde, l'autre te doit faire peur. 

Part. prés. Que no sias vist als homes dejunants.

Trad. du N.-Test., S. Mathieu, ch. 6. 

Que tu ne sois pas vu jeûnant par les hommes. 

CAT. Dejunar. IT. Digiunare.

3. Dejun, Deju, adj., lat. jejunus, qui est à jeun.

Anc Frances dejus non fo jauzens. 

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges. 

Oncques Français à jeun ne fut joyeux. 

Uns hom dejus a milhor voluntat. L'Arbre de Batalhas, fol. 222. 

Un homme à jeun a meilleure volonté.

Fig. No m cug morir de joi dejus. 

Deudes de Prades: Ab cor. 

Je ne crois pas mourir à jeun de bonheur. 

Loc. Gent acuillens e de gaia semblansa

Los trobaretz, e dejus e disnatz. 

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges. 

Vous les trouverez accueillant agréablement et d'une manière gaie, et à jeun et repus. 

CAT. Deju. (chap. Dejú, dijú.)

4. Dejun, Degu, s. m., jeûne. 

Almorna aunda ses dejun, e dejuns non aunda ses almorna: dejuns e almorna es dobles bes. Trad. de Bède, fol. 52. 

Aumône profite sans jeûne, et jeûne ne profite sans aumône: jeûne et aumône c'est double bien.

Adv. comp. Faitz lo li trair en dejun.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Faites-le lui arracher à jeun. 

Fay aquel suzar en banh, en degu, per alcus jorns.

Trad. d'Albucasis, fol. 4. 

Fais celui-là suer en bain, à jeun, pendant aucuns jours.

PORT. Jejum. IT. Digiuno. (chap. Dejú, dijú.)

5. Dejuni, s. m., jeûne.

Dieus comanda dejunis et abstinencias. V. et Vert., fol. 20.

Dieu commande jeûnes et abstinences.

Quatre dejunis ordenatz per la Gleyza. Eluc. de las propr., fol. 122. Quatre jeûnes ordonnés par l'Église.

CAT. Dejuni.

Junc, Jonc, s. m., lat. juncus, jonc. 

Alcus juncs tan grans que valo a far naus. Eluc. de las propr., fol. 218. Aucuns joncs si grands qu'ils sont bons à faire barques.

Secha 'l joncx e 'l glais e 'l raus.

G. Adhemar: Quan la.

Le jonc et le glayeul et le roseau sèche. 

Meta i hom jonc e fueilla fresca.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qu'on y mette jonc et feuille fraîche.

Nég. explétive. Car penedensa del adoncx

No val a l'arma quatre joncx. 

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Car pénitence de l'alors ne vaut quatre joncs à l'âme.

ANC. FR. Et n'ert pas jonchié de jonc. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. II, p. 197.

Fors la vert herbe e le junc freis.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 34.

CAT. Jonc. ESP. PORT. Junco. IT. Giunco. (chap. Junc, jung; chunc, chung; Valjunquera, Valchunquera, Valljunquera, Vallchunquera.)

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

2. Joncha, s. f., jonchée, tas.

Aqui viratz combattre M chavaliers, 

E far jonchas a C e a milliers.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 54.

Là vous verriez combattre mille chevaliers, et faire jonchées à cents et à milliers.

3. Juncar, Jonchar, v., joncher, répandre, semer.

Le mot jonc s'appliquant à une grande famille de plantes, fut employé pour désigner les feuilles et les fleurs qu'on semait sur le passage des personnes qu'on voulait honorer; et joncar signifia d'abord jeter du jonc, des herbes; puis, par extension, joncher de fleurs, et figurément joncher de morts. 

Fig. Qui ses bauzia

Vol Amor albergar, 

De cortesia 

Deu sa maison jonchar.

Marcabrus: Lo vers. 

Qui sans tricherie veut loger Amour, de courtoisie doit joncher sa maison.

Part. pas. En brieu veirem camps joncatz de quartiers 

D' elms e d' escutz e de brans e d' arsos.

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

En peu nous verrons champs jonchés de quartiers de heaumes et d'écus et de glaives et d'arçons. 

Lai ac tant Frances mortz e desglaziatz, 

Qu'el camps e la ribeira n'es vermelhs e juncatz. 

Guillaume de Tudela. 

Là eut tant de Français morts et égorgés, que le champ et le rivage en est vermeil et jonché.

ANC. FR. Cum fu sempres li chans junchez

De bras, de testes, e de piez.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 28.

PORT. Juncar. IT. Giuncare.

4. Enjoncar, v., joncher.

De flors l' enjonchon la via. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

De fleurs lui jonchent la voie.

Part. pas. Dels mortz e dels nafratz es lo camp 

Enjoncatz. 

Roman de Fierabras, v. 476. 

Des morts et des blessés est le champ jonché. 

Y mori tanta gent que tota la ciutat n' era enjoncada.

Hist. abr. de la Bible, fol. 46. 

Il y mourut tant de gent que toute la cité en était jonchée. 

CAT. Enjoncar.


Junh, s. m., lat. junius, juin. 

Lo mes de junh es lo seizes. Brev. d'amor, fol. 47.

(chap. Lo mes de juñ es lo sexto.)

Le mois de juin est le sixième. 

El mes de junh issen.

G. Riquier: Sitot s' es grans. 

Au mois de juin sortant. 

ANC. FR. Che fu en jun que li jor furent grant. 

Roman de Guillaume au cort nez. 

J'attendy donc la fin du moys de jun. 

J. Bouchet, Triomphe de François Ier, fol. 2. 

CAT. Juny. ESP. Junio. PORT. Junho. IT. Giugno. (chap. Juñ; chun, chuñ.)


Junher, Jonher, Jonger, Jonjer, Joinher, Joingner, v., lat, jungere, joindre, unir, lier.

Lai junh mas mas, e lai estau aclis.

Peyrols: Si ben sui. 

Là je joins mes mains, et là je reste incliné. 

Lai joing mas mas per hom esdevenir. 

R. Jordan, vic. de S. Antonin: Vas vos soplei. 

Là je joins mes mains pour devenir homme-lige. 

Fig. Fin' amors junh e lia

Dos cors de lonhdan pais.

Peyrols: Quoras que m fezes. 

Pur amour joint et lie deux coeurs de lointain pays. 

Dir a leys a cui pretz se jonh.

Rambaud d'Orange: Un vers. 

Dire à celle à qui mérite se joint.

Vertaz no si pot jonjer... ab messonja. Trad. de Bède, fol. 44.

Vérité ne se peut joindre... à mensonge.

- Se rencontrer, s'aborder, s'assaillir.

Aqui jongo Bergonh e Beruer. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80. 

Là s'abordent Bourguignons et Berrichons. 

Part. prés. Pietat es jonhens coma bon batum de que hom fay los murs sarrazinesc. V. et Vert., fol. 44. 

La piété est joignante comme le bon mastic avec quoi on fait les murs sarrasins.

Substantiv. El joinheyns, segon valor, 

Deu voler a son jonhedor

Las armas semblants qe el ha.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

L'assaillant, selon valeur, doit vouloir à son adversaire les armes semblables (à celles) qu'il a. 

Part. pas. Si es mos cors en vos joinhz et aders.

Arnaud de Marueil: L' ensenhamentz. 

Tellement mon coeur est joint et attaché en vous.

Fis, de genolhs, mas jontas humilmen. 

Pons de Capdueil: Us gais. 

Fidèle, à genoux, mains jointes humblement.

- Enjoint.

La mesura que lur es juntha en lur penedensa per lur coffessor.

V. et Vert., fol. 21. 

La règle qui leur est enjointe en leur pénitence par leur confesseur. 

CAT. Junyer, junyir. IT. Giugnere. (chap. Chuní, uní; ajuntá, achuntá.) 

2. Junctura, Junhtura, s. f., lat. junctura, jointure.

Per totas las juncturas dels membres. Libre de Tindal.

Par toutes les jointures des membres.

La femna, cant vol efantar, las junhturas li alargo la una de l' autra.

Liv. de Sydrac, fol. 26.

La femme, quand elle veut enfanter, les jointures lui élargissent l'une de l'autre.

CAT. ESP. PORT. Juntura. IT. Giuntura. (chap. Juntura, juntures; junta, juntes dels membres, com los muscles, colses, turmells, ginolls; chunta, chuntes.)

3. Junta, Jonta, s. f., jointure, jonction.

Si acordon totz sus la junta de la rumpedura.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e p., ch. 1. 

S'accordent tous sur la jonction de la rupture.

- Assemblée, junte.

Si 'l temps anticx qu' om solia prezar 

Chans, e mandar cortz, juntas e torneys. 

Serveri de Girone: S'ieu fos. 

Si au temps antique où on soulait priser chants, et convoquer cours, juntes et tournois.

- Rencontre, choc.

Fai tanta jonta, 

Que l'ost fai descofir. 

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Fait si grand choc, qu'elle fait déconfire l'armée. 

CAT. ESP. PORT. Junta. IT. Giunta. (chap. Junta, juntes; chunta, chuntes.)

4. Jonhedor, s. m., adversaire, agresseur.

El joinheyns, segon valor,

Deu voler a son jonhedor

Las armas semblans qe el ha.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

María del Carmen Junyent Figueras. ANC. Menos brossa.

L'assaillant, selon valeur, doit vouloir à son adversaire les armes semblables (à celles) qu'il a.

5. Adjunct, s. m., adjoint.

L' adjunct no pot procedir... sens lo commissari.

Fors de Béarn, p. 1081. 

L' adjoint ne peut procéder... sans le commissaire.

CAT. Adjunt. ESP. PORT. Adjunto. IT. Aggiunto. (chap. Adjún, adjuns, adjunta, adjuntes.)

6. Adjunctio, Adjonction, s. f., lat. adjunctionem, adjonction, figure de rhétorique.

Adjunctio est, quum verbum, quo res comprehenditur, non interponimus, sed aut primum, aut postremum collocamus. Primum hoc pacto: “Deflorescit formae dignitas aut morbo, aut vetustate.” Postremum sic: 

“Aut morbo, aut vetustate formae dignitas deflorescit.”

Auct. Rhetor. ad Herenn., IV, 27.

Adjunctios ajusta diversas clausas ab I verb pauzat en lo comensamen o en la fi. Leys d'amors, fol. 146.

L' adjonction ajoute diverses clauses avec un verbe placé au commencement ou à la fin.

- Terme de palais.

De son adjonction. Fors de Béarn, p. 1081. 

De son adjonction.

IT. Aggiunzione.

7. Conjunger, Conjongner, Conjoingner, v., lat. conjungere, conjoindre, réunir, contracter.

Non pot conjunger aquela teneson qu' el fetz seguentre lo plait.

Trad. du Code de Justinien, fol. 21.

Ne peut pas conjoindre cette tenure qu'il fit après le plaid.

Garda que unqua non conjongnas amicitia.

Conjoingner se a Hierusalem. Doctrine des Vaudois.

Garde que jamais tu ne contractes amitié.

La nobla leyczon. Poésies des Vaudois.

Se réunir à Jérusalem.

Part. pas. Han paucas dens et claras o no be conjunctas.

Eluc. de las propr., fol. 43. 

Ont petites dents et claires ou non bien réunies. 

IT. Congiugnere. (chap. Conjuntá: conjunto, conjuntes, conjunte, conjuntem o conjuntam, conjuntéu o conjuntáu, conjunten; conjuntat, conjuntats, conjuntada, conjuntades; conjún, conjuns; cuan se trate de treballá una terra o de una explotassió, se pot fé conjuntadamen, normalmén entre dos o en cooperativa. “Comparativa” díe lo mes “membrillo” de La Codoñera, Tomás Bosque Peñarroya.) 

Tomás Bosque Peñarroya, La Codoñera, Teruel, Aragó

8. Conjunctiu, s. m., lat. conjunctivus, conjonctif, terme de grammaire. Conjunctius es, quar ajusta doas razos ensens. Gramm. Provençal.

(chap. Conjuntiu es, perque ajunte dos orassions a la vegada.)

Est conjonctif, parce qu'il unit deux raisonnements ensemble.

ESP. Conjuntivo. PORT. Conjunctivo. IT. Congiuntivo. (chap. Conjuntiu,  conjuntius, conjuntiva, conjuntives. Ensems, Ensemps, Essemps, adv., lat. insimul, ensemble: jun, juns, junta, juntes, a la vegada, simultáneamen.)

9. Conjuntamen, adv., conjointement.

Conjuntamen o devisidamen. Tit. de 1373. DOAT, t. CXXV, fol. 67.

Conjointement ou séparément.

IT. Congiuntamente. (chap. Conjuntamen.)

10. Conjunctio, Conjunccio, s. f., lat. conjunctio, conjonction, jonction,

réunion.

La conjunctio e la separatio. Trad. d'Albucasis, fol. I. 

(chap. La conjunsió, reunió, junta, ajuntamén y la separassió.)

La réunion et la séparation.

- Terme d'astronomie.

La conjunccio de las planetas. Eluc. de las propr., fol. 113. 

(chap. La conjunsió de los planetes.)

La conjonction des planètes.

Quan si fay lur conjunctios. Brev. d'amor, fol. 31. 

Quand se fait leur conjonction.

- Terme de grammaire.

Cojunctio es apellada, quar ajusta l'un mot al autre. Gramm. Provençal.

(chap. Se diu conjunsió perque ajunte una paraula en un' atra.) 

Est appelée conjonction, parce qu'elle unit un mot à l'autre.

Donc, doncas, son conjunctios concluzivas. Leys d'amors, fol. 101.

Donc, alors, sont conjonctions conclusives. 

CAT. Conjuncció. ESP. Conjunción. PORT. Conjunção. IT. Congiunzione.

(chap. Conjunsió, conjunsions.)

11. Desjonher, Dejonher, v., lat. disjungere, disjoindre.

Pueis ponh 

Si qu' el carros desjonh.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

Puis elle s'efforce tellement qu'elle disjoint le char.

Mas a las vetz quan si dejonh, 

Que s' espan defors e dedis. 

Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.

Mais par fois quand il se disjoint, qu'il se répand dehors et dedans.

ANC. FR. Le duc de Bourgongne estoit d'eux desjoinct, et rallié avecques les François. Monstrelet, t. II, fol. 124. 

(N. E. de Burg, bourg, se formó Bourgongne, Borgogne, Burgundy, Burgunya, Borgoña, Burgundia, como de castillo, château, chasteau, chastel, Chastelongne, Cathalunya, Catalunya, Cataluña.)

LA ROSADA DEL MATÍ (viernes de hermandad)

ANC. CAT. Disjunyr. CAT. MOD. Desjunyir. IT. Disgiugnere. 

(chap. Deschuní, desuní; desunió, desunions.)

12. Disjunctiu, adj., lat. disjunctivus, disjonctif, qui désunit.

Calor ab siccitat es trop disjunctiva. Eluc. de las propr., fol. 270.

Chaleur avec sécheresse est très disjonctive.

- Terme de grammaire.

Subst. Las autras disjunctivas, si cum o, ni. Gramm. provençal. 

Les autres disjonctives, ainsi comme ou, et.

ANC. CAT. Desjunctiu. CAT. MOD. Disjunctiu. ESP. Disyuntivo. 

PORT. Disjuntivo. IT. Disgiuntivo. (chap. Disjuntiu, disjuntius, disjuntiva, disjuntives: que desunix, deschunís.)

13. Enjonger, Enjunher, v., lat. injungere, enjoindre, ordonner.

Ieu enjonc que la regina, molher mia, totas aquestas causas... lauze, conferme. Statuts de Montpellier, de 1204. 

J'ordonne que la reine, ma femme, toutes ces choses... approuve, confirme.

Part. pas. Penitencia non ai tenguda ni servada, en aichi com hom la m' avia enjuntha mantas ves. Cartulaire de Montpellier, fol. 171. 

Je n'ai tenu ni observé pénitence, ainsi comme on me l'avait enjointe maintes fois.

14. Injunction, s. f., lat. injunctionem, injonction. 

Injunction, citacion et mandament. Tit. de 1373. DOAT, t. CXXV, fol. 68.

Injonction, citation et ordre.

ANC. CAT. Injuncio.

15. Subjunctiu, s. m., lat. subjunctivus, subjonctif, terme de grammaire.

Podon esser dichas del subjunctiu.

Tant al prepositiu orde quant al subjunctiu.

Leys d'amors, fol. 101. 

Elles peuvent être dites du subjonctif. 

Tant à l'ordre prépositif qu'au subjonctif.

CAT. Subjunctiu. ESP. PORT. Subjuntivo. IT. Subiuntivo, Soggiuntivo.

(chap. Subjuntiu. Si yo no haguera fet alló, ara no men arrepentiría. 

Si yo tinguera una granera, cuántes coses agranaría.)

Granera , ramás

16. Jun, s. m., du lat. junctus, joug.

El jun acoblar.

(chap. Acoplá al jou, chou.)

Bestia es que hom no pot domdar a jun portar.

(chap. Es una bestia que hom no pot domá, acostumá a portá jou, chou.)

Eluc. de las propr., fol. 240.

Accoupler au joug.

C'est une bête qu'on ne peut dompter à porter joug.

(ESP. Yugo. Chap. jou, chou.)

17. Jo, s. m., lat. jugum, joug.

Lo buou... met hom al jo, e dona li de l' agulon. V. et Vert., fol. 77.

Le boeuf... on (le) met au joug, et on lui donne de l'aiguillon. 

Jos e regna. Trad. de Bède, fol. 74. 

(chap. Jou y rienda.)

Joug et rêne. 

Fig. Lo meus jos es suaus, e 'l meus fais es leus.

(chap. Lo meu jou es suave, y lo meu feix es lleu, ligero, poc pesat.)

Trad. du N.-Test., S. Mathieu, ch. 11.

Le mien joug est doux, et le mien faix est léger.

CAT. Jou. ESP. Yugo. PORT. Jugo. IT. Giogo. (chap. jou, chou.)

18. Conjugatio, Conjugazo, s. f., lat. conjugatio, conjugaison, terme de grammaire.

Conjugatios non es als sino declinatios del verb. Leys d'amors, fol. 57.

(chap. La conjugassió no es datra cosa que la declinassió del verbo.)

Conjugaison n'est autre chose sinon déclinaison du verbe.

La prima conjugazo. Gramm. provençal. 

(chap. La primera conjugassió; en á, cantá, ballá, jugá, etc. Alguns escriuen los verbos de esta conjugassió en â, cantâ, ballâ, jugâ, etc.)

La première conjugaison. 

CAT. Conjugació. ESP. Conjugación. PORT. Conjugação. IT. Conjugazione.

(chap. conjugassió, conjugassions.)

19. Conjugal, adj., lat. conjugalis, conjugal.

Lor amor sembla conjugal. Eluc. de las propr., fol. 139. 

Leur amour semble conjugal. 

CAT. ESP. (conyugal) PORT. Conjugal. IT. Congiugale, coniugale. 

(chap. Conyugal, conyugals. Lo matrimoni es un jou o chou, y a vegades un show.)

20. Subjugacion, s. f., lat. subjugationem, asservissement.

Els nos metran en gran subjugacion. Hist. abr. de la Bible, fol. 35.

Ils nous mettront en grand asservissement. 

IT. Soggiogazione. (chap. Subjugassió, subjugassions, subyugassió, subyugassions, de jou, chou, verbo subyugá; avassallá: fé vassall; sujetá. Cuan parlem de bueys o dos machos, mules, se pot di chuní, uní, ficá lo jou.)

21. Subjugar, v., lat. subjugare, subjuguer, mettre sous le joug.

Ven per assetjar

La vila de Rhodes, e vol la subjugar. 

Frag. d'une trad. de la V. de S. Amant. 

Vint pour assiéger la ville de Rhodez, et voulut la subjuguer.

Part. pas. De Farao, que us tenia subjugatz. Passio de Maria. 

De Pharaon, qui vous tenait subjugués.

CAT. ESP. (Subyugar) PORT. Subjugar. IT. Soggiogare. (chap. subyugá, subjugá, subchugá, de jou, chou: subyugo, subyugues, subyugue, subyuguem o subyugam, subyuguéu o subyugáu, subyuguen; subyugat, subyugats, subyugada, subyugades.) 

Juniert, s. m., lat. juniperus, genevrier. 

Rams d' api et juniert. Coll. de remèdes en provençal. 

Rameau d'ache et de genevrier.

(N. E. Ver más arriba Genibre, Genebre. Chap. Ginebre, chinebre.)

viernes, 14 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA CUARTA.

Don Felice li enseñe a Puccio cóm guañás la benaventuransa fen una penitensia que ell sap; lo germá Puccio la fa, y don Felice, mentrestán, en la dona de Puccio se divertix.

 
Después de que Filomena, acabada la seua história, va callá, habén Dioneo en dolses paraules alabat mol lo ingenio de la Siñora y tamé la plegaria feta per Filomena al acabá, la Reina va mirá cap a Pánfilo sonrién y va di:
 
- Pos ara, Pánfilo, allarga en alguna coseta plassentera lo nostre entretenimén. Pánfilo va contestá que de bona gana, y va escomensá:
 
Segons hay sentit di, a San Brancazio vivíe un home bo y ric de nom Puccio de Rinieri, que, habénse entregat del tot a les coses espirituals, se va fé beato de ixos de San Francisco y va pendre lo nom de germá Puccio; y seguín la seua vida espiritual, com no teníe datra família que la seua dona y una criada, y no nessessitabe ocupás en cap ofissi, anabe mol a la iglesia. Y com ere un home simple y de tosca calaña, diebe los seus padrenuestros, anabe als sermons, anabe a les misses y may faltabe als cántics de laudes que cantaben los seglás; y fee dijú y se disciplinabe, y habíe corregut la veu de que ere dels flagelans. La dona, a qui quirdaben Siñora Isabetta, jove de sol vintivuit o trenta añs, fresca y hermosa y tan redoneta que pareixíe una poma golden, per la santidat del home y potsé per la vellesa estabe en molta frecuensia a dieta mol mes tems del que haguere volgut; y cuan volíe jugá en ell, lo encantat li contabe la vida de Cristo o los sermons de fray Anastasio o los plos de la Magdalena o atres coses paregudes.

Va torná an este tems de París un flare de nom don Felice, del convén de San Brancazio, que ere bastán jove y hermós en persona, y de agut ingenio y de profunda siensia, en lo que fray Puccio se va lligá en estreta amistat. Y com ell totes les seues dudes les hi ressolvíe, y ademés, habén conegut la seua condissió, se li mostrabe santíssim, va escomensá lo germá Puccio a portál algunes vegades a casa y a donáli de diná y sopá, segons veníe al cas; y la dona tamé, per amor de fray Puccio, se habíe fet a la seua compañía y de bona gana li fée los honors. continuán, pos, lo flare les visites a casa de fray Puccio y veén a la dona tan fresca y redoneta, sen va doná cuenta de quina ere la cosa de la que mes careixíe; y va pensá si no podríe, per a tráureli faena a fray Puccio, suplílay ell. Y tiránli mirades una y un atra vegada, astutamen, tan va fé que li va ensendre a la seua men aquell mateix dessich que ell teníe; del que habénse apersebut lo flare, tan pronte com va pugué va parlá en ella de los seus dessichos. Pero encara que la trobare ben disposada a rematá lo assunto, no podíe trobá lo modo, perque ella de cap puesto del món se fiabe per a está en lo flare mes que a casa seua; y a la casa no se podíe perque lo germá Puccio no eixíe may de la siudat. Lo flare teníe gran pena; y después de mol cavilá se li va ocurrí un modo de podé está en la dona a la seua casa sense sospeches, encara que lo germá Puccio allí estiguere. 


Un día li va di al germá Puccio. 

- Ya men hay donat cuenta moltes vegades, germá Puccio, de que lo teu mes gran dessich es arribá a sé san, segóns me pareix, vas per un camí massa llarg cuan ña un atre mol mes curt, que lo Papa y los seus atres prelats lo saben y lo fiquen en práctica, y no volen que se divulgo perque lo orden clerical, que la mayoría viuen de ermoña (limosna, almoina) se desfaríe. Pero com eres amic meu y me has honrat mol, si yo creguera que no lay diríes a dingú al món, y vullgueres seguíl, tel enseñaría. 

Lo germá Puccio, dessichán aquella cosa, primé va escomensá a rogáli en grandíssimes instansies que lay enseñare y después a juráli que may lay diríe a dingú, afirmán que se ficaríe a fé lo que li diguere.
 
- Ya que aixina mu prometixes - va di lo flare - te la explicaré. Tens que sabé que los sans doctós sostenen que qui vol arribá a benaventurat té que fé la peniténsia que sentirás; pero enténu be: no dic que después de la peniténsia no sigues tan pecadó com eres, pero passará que los pecats que has fet hasta la hora de la peniténsia estarán purgats y per nella perdonats y los que faigues después no se escriurán per a la teua condenassió sino que sen anirán en l´aigua beneita com ara fan los venials. Lo home té que confesás dels seus pecats cuan va a escomensá la peniténsia, y después de alló té que escomensá un dijú y una abstinensia grandíssima, que convé que duro coranta díes, als que té que abstindres no ya de atres dones sino de tocá a la seua propia. Y ademés de aixó, tens que tindre a casa algún puesto aon per la nit pugues vore lo sel, y cap a la hora de completes anáten an este puesto; y tíndre allí un tauló mol ample colocat de manera que, están de peu, pugues apoyá los riñons an ella y, en los peus an terra, extendre los brassos en creu; y si los vols apoyá an algún clau pots féu; y de esta manera, mirán al sel, has de está sense móuret gens hasta maitines. Y si fores lletrat te convendríe an este tems di sertes orassions que te donaré; pero com no u eres tens que resá tressens parenostres en tressentes avemaríes y alabanses a la Trinidat, y mirán al sel tíndre sempre a la memória que Déu ha sigut lo creadó del sel y de la terra, y la passió de Cristo están de la mateixa manera en que va está ell a la creu. Después, al tocá maitines, pots si vols anáten, y aixina vestit tombát al llit y dormí; y al matí siguién tens que aná a la iglesia y sentí allí per lo menos tres misses y di sincuanta padrenuestros en atres tantes avemaríes y, después de aixó, en sensillés fé algúns dels teus negossis si ne tens algún que fé, y después diná y aná de véspres a la iglesia y di sertes orassións que te donaré escrites, sense les que no se pot passá, y después a torná a lo dit abáns. Y fen aixó, com yo hay fet, espero que al acabá la peniténsia sentirás la maravillosa sensassió de la beatitut eterna, si la has fet en devossió.

Lo germá Puccio va di entonses:
 
- Aixó no es cosa massa pesada ni massa llarga, y té que pugués fé bastán be; y per naixó vull escomensá lo domenge en nom de Déu.
 
Y separánse de ell y anánsen a casa, en llissensia per a féu, a la seua dona lay va contá tot. La dona u va entendre mol be, per alló de estás coto hasta lo matí sense moures, va vore qué volíe di lo flare, pel que, pareixénli bon invento, li va di que de aixó y de consevol atre be que li faiguere a la seua alma, estabe ella contenta; y que, per a que Déu faiguere la seua peniténsia profitosa, volíe en ell fé dijú, dichuná, pero lo demés no.
Habén quedat, pos, de acuerdo, arribat lo domenge, lo germá Puccio va escomensá la seua peniténsia, y lo siñó flare, habénse ficat de acuerdo en la dona, a una hora a la que no podíe sé vist, la mayoría de les nits veníe a sopá en ella, portán sempre en ell bons manjars y begudes; después, se gitáe en ella hasta la hora de maitines, a la que, eixecánse, sen anabe, y lo germá Puccio tornáe al llit. Lo cuarto que lo germá Puccio habíe triat per a cumplí la seua peniténsia estáe a la vora de la alcoba aon se gitáe la dona, y només estabe separat de ella per una paret mol primeta; pel que, retossán lo siñó flare en massa brío en la dona y ella en ell, li va pareixe al germá Puccio sentí una tremoló del terra de la casa; pel que, habén ya dit sen de los seus padrenuestros, fen una pausa, va cridá a la dona sense moures, y li va preguntá qué fée. La dona, que ere ingeniosa, potsé cabalgán entonses en la bestia de San Benito o la de San Juan Gualberto, va contestá: 
 
San Juan Gualberto
San Juan Gualberto
 

- ¡A fe, home, que me menejo tot lo que puc!
 
Va di entonses lo germá Puccio:
 
- ¿Cóm que te meneges? ¿Qué vol di aixó de meneját?
 
La dona, enriénsen, com ere espabilada y valenta, y perque potsé teníe motiu de riure, va contestá: 

- ¿Cóm, no sabéu lo que vull di? Pos yo u hay sentit di mil vegades:
«Qui per la nit no sope, tota la nit se sorolle».
 
Se va creure lo germá Puccio que lo dijú, que en ell fingíe fé, ere la raó de no podé dormí, y que per naixó se sorollabe al llit; pel que, de bona fe, va di: 

- Dona, ya te u hay dit: «No desdichunos»; pero ya que u has volgut fé no pensos en alló; pensa en descansá; que dones tantes voltes al llit que u fas tremolá tot. 

Va di entonses la dona:
 
- No tos amoinéu, no; be sé lo que me fach; féu be lo vostre que yo faré be lo meu si puc. Va callá entonses, pos, lo germá Puccio y va torná als seus padrenuestros, y la dona y lo siñó flare desde aquella nit, fen colocá un llit a un atra part de la casa, allí mentres durabe lo tems de la peniténsia del germá Puccio en grandíssima festa se estaben; y a un tems colabe lo flare y la dona tornáe al seu llit, y als pocs instans de la seua peniténsia veníe an ella lo germá Puccio. Continuán, pos, de este modo lo germá la penitensia y la dona en lo flare lo seu gust, moltes vegades fen broma li va di:
 
- Tú li fas fé una penitensia al germá Puccio que mos ha fet guañá a natros lo paraísso. Y pareixénli a la dona que li anabe be, tan se va afissioná a les minjades del flare, que habén sigut pel home mol tems tinguda a dieta, después de acabás la peniténsia del germá Puccio, va trobá lo modo de alimentás en ell a un atre puestet, y en discressió mol tems en ell va pendre lo seu plaé.


jornada tersera, novela quinta

sábado, 29 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA. Paganín de Mónaco, Ricciardo de Chínzica

Paganín de Mónaco li robe la dona a micer Ricciardo de Chínzica. Éste, sabén aón está ella, va y se fa amic de Paganín; li demane que lay torno y ell, si ella vol, lay consedirá. Ella no vol torná en ell, y mort micer Ricciardo, se case en Paganín.

Tots los de la compañía van alabá per bona la história contada per la seua Reina, y Dioneo, lo únic que faltabe per novelá a la presén jornada, después de fé moltes alabanses de ella, va di:
Hermoses Siñores, una part de la história de la Reina me ha fet cambiá de opinió, volía contán una pero ne contaré un atra. La bestialidat de Bernabó (encara que acabare be) y de tots los demés que se creíen lo que ell mostrabe. Algúns, anán pel món ara en ésta y ara en aquella entretenínse, se imaginen que les dones dixades a casa se estarán de brassos crusats, com si no sabiguérem los que entre elles naixém y creixém y estém, qué es lo que les agrade. Y contánla tos mostraré cuánta es la simplesa de estos, y cuánta la de qui, pensánse mes poderosos que la naturalesa, se creuen (en fantástics raonaméns) que poden fé lo que no poden y se esforsen per portá a datres a lo que ells són.
Va ñabé un juez a Pisa, mes dotat de ingenio que de forsa corporal, de nom micer Ricciardo de Chínzica, qui, creén podé satisfé a la seua dona en les mateixes obres que fée per als seus estudis, sén mol ric, en no poca solisitut va buscá a una dona hermosa y jove per cónyuge, cuan tan de una com de l´atra, si haguere sabut aconsellás ell mateix com fée als demés, debíe fugí. Y u va conseguí, perque micer Lotto Gualandi li va doná per dona a una filla seua de nom Bartolomea, una de les mes hermoses y vanidoses joves de Pisa, encara que allí ne ñan poques que no pareguen sargantanes mossegadores y cuqueres.

Lo juez, portánla en grandíssima festa a casa seua, y selebrán unes bodes hermoses y magnífiques, va assertá la primera nit a tocála una vegada per a consumá lo matrimoni, y poc va faltá per a que
faiguere tables; pel matí, com ere fluix y sec y de poc espíritu, va tindre que reconfortás en garnacha y en dolsos, y en atres reméis torná a la vida.
Pos este siñó juez, habén adeprés a valorá milló les seues forses que abáns, va escomensá a enseñáli an ella un calendari bo per als chiquets que adeprenen a llichí, y potsé fet a Rávena. Tal com li enseñabe, no ñabíe cap día al que no se selebrare una festa o mes de una; per diverses raóns li enseñabe que lo home y la dona debíen abstíndres de tals ajuntaméns, afegín an ells lo dijú y les cuatre témporesy vigilies dels apóstols y de mil atres sans, y divendres y dissaptes, y lo domenge del Siñó, y tota la Cuaresma, y sertes fasses de la lluna y atres moltes exepsións, pensán potsé que tan conveníe descansá de les dones al llit com descansos ell se preníe al pleitejá les seues causses. Y esta costum, no sense gran melancolía de la dona, a qui potsé tocabe una vegada al mes, y ben just, per mol tems va mantindre; sempre guardánla mol, per a que cap atre anare a enseñáli los díes laborables tan be com ell li habíe enseñat los díes de festa. Va passá que, fen molta caló, a micer Ricciardo li van entrá ganes de aná a recreás a una possessió seua mol hermosa prop de Montenero (Montenegre), y allí, per a péndre lo aire, quedás algúns díes. Y va portá en ell a la seua hermosa dona, y están allí, per a entretíndrela una mica, va dessidí un día eixí a peixcá; y en dos barquetes, ell a una en los peixcadós y ella a un atra en les atres dones, van aná navegán y, sentínse a gust, se van adentrá al mar unes cuantes milles casi sense acatássen. Y mentres estaben atentos mirán, de repén una galera de Paganín de Mónaco, entonses mol famós pirata, va apareixe, y vistes les barques, se va adressá cap an elles; y no van podé fugí antes de que Paganín arribare an aquella a la que anaben les dones, y veén a la hermosa Siñora, sense vóldre datra cosa, y veénu micer Ricciardo que estabe ya an terra, pujánla an ella a la seua galera, sen va aná. Sabén lo selós que ere micer lo juez, que teníe temó hasta del aire, no cal preguntá si li va doldre. Sense profit se va queixá, a Pisa y a datres puestos, de la maldat dels corsarios, sense sabé quí li habíe robat la dona o aón la habíe portat. A Paganín, al vórela tan hermosa, li va paréixe que habíe fet un bon negossi; y no tenín dona va pensá quedás en ella sempre, y com plorabe mol va escomensá a consolála dólsamen. Y, vinguda la nit va escomensá a consolála en los fets, pareixénli que de poc habíen servit les paraules durán lo día; y de tal manera la va consolá que, abáns de que arribaren a Mónaco, lo juez y les seues leys se ni habíen anat de la memória y va escomensá a viure en Paganín com la mes alegre del món. Portada a Mónaco, ademés dels consols que de día y de nit li donabe, honradamen com a la seua dona la teníe. Después de sert tems, arribán als oíts de micer Ricciardo aón estabe la seua dona, en ardentíssim dessich, pensán que dingú sabíe verdaderamen fé lo que fee falta per an alló, se va disposá a anay ell mateix, y a gastá en lo rescate consevol cantidat de dinés; y fénse a la mar, sen va aná cap a Mónaco, y allí la va vore y ella an ell. Ella, per la tarde, lay va di a Paganín y lo va informá de les seues intensións. Al matí siguién, micer Ricciardo, veén a Paganín, se va arrimá an ell y va establí en ell en un momén gran familiaridat y amistat, fingín Paganín no reconéixel y esperán a vore aón volíe arribá. Pel que, cuan li va paréixe be a micer Ricciardo, com milló podíe y del modo mes amable, va descubrí la raó per la que habíe vingut, rogánli que demanare lo que vullguere y li tornare la dona. A lo que Paganín, en la cara alegre, va contestá:
- Micer, sou benvingut, y contestántos, tos dic:

Es verdat que ting a casa a una jove que no sé si es la vostra dona o de algún atre, perque a vos no tos coneixco, ni an ella tampoc, sol de alguna vegada que en mí ha estat un ratet. Si sou vos lo seu home, com diéu, yo, com pareixéu gentilhome amable, tos portaré aon está ella, y estic segú de que tos reconeixerá. Si ella diu que es com diéu, y vol anássen en vos, per amor de la vostra amabilidat, me donaréu de rescate per nella lo que vos mateix vullguéu; si no fore aixina, faríeu una canallada volénmela traure perque yo soc jove y puc tindre una dona igual que consevol atre, y espessialmen ella que es la mes agradable que hay vist may. Va di entonses micer Ricciardo:
- Per sert que es la meua dona, y si me portéu aon ella está, u vorás pronte: me se aviará al coll; y per naixó te demano que no sigue de atra manera que com tú has pensat.

- Pos entonses - va di Paganín - aném.
Van aná, pos, a casa de Paganín y, están ella a una cámara seua, Paganín la va fé cridá; y ella, vestida y preparada, va eixí de una cámara y va vindre aon micer Ricciardo en Paganín estaben, y va fé tan cas a micer Ricciardo com lay haguere fet a consevol atre forasté que en Paganín haguere vingut a casa seua. Lo que veén lo juez, que esperabe sé ressibit per nella en grandíssima festa, se va maravillá mol, y va escomensá a dis:
«potsé la melancolía y lo llarg doló que hay passat desde que la vach pédre me ha desfigurat tan que no me reconeix».

Pel que li va di:

- Siñora, car me costará habét portat a peixcá, perque un doló paregut no vach sentí may com lo que hay tingut desde que te vach pédre, y tú no pareixes reconéixem, pos tan fura me dirigixes la paraula. ¿No veus que soc lo teu micer Ricciardo, vingut aquí a pagáli lo que vullgue an este gentilhome, per a recuperát y portát en mí; y ell, la seua mersé, pel que yo vullga donáli te torne a mí?

La dona, giránse cap an ell, sonrién una miqueta, va di:

- Micer, ¿me u diéu a mí? Miréu que no me haigáu pres per un atra perque yo no men enrecordo de habétos vist may.
Va di micer Ricciardo:

- Mira lo que dius: míram be; fes memória y vorás que soc lo teu micer Ricciardo de Chínzica.

La Siñora va di:

- Micer, perdonéume: no me es honesto mirátos mol com tos imaginéu, pero tos hay mirat prou com per a sabé que may tos hay vist abáns. Se va imaginá micer Ricciardo que fée aixó de no volé confessá o reconéixeu per temó a Paganín pel que, después de un ratet, va demaná per mersé a Paganín que li dixare parlá en ella a una cámara. Paganín va di que sí a cambi de que no la besare contra la seua voluntat, y va maná a la dona que aniguere en ell a la alcoba y escoltare lo que vullguere díli, y li contestare com vullguere. Anánsen, pos, a la alcoba sols la Siñora y micer Ricciardo, en cuan se van assentá, va escomensá micer Ricciardo a di:
- ¡Ay!, Cor del meu cos, dolsa alma meua, esperansa meua, ¿no reconeixes al teu Ricciardo que te ame mes que an ell mateix? ¿cóm pot sé? ¿estic tan desfigurat? ¡Ay!, bonicos ulls meus, míram una mica.

La dona va escomensá a riure y sense dixál seguí, va di:

- Be sabéu que no soc tan desmemoriada que no sápiga que sou micer Ricciardo de Chínzica, lo meu home; pero mentres vach está en vos vau mostrá conéixem mol mal, perque si éreu sabio o u sou, com voléu que de vos se penso, tos va faltá lo coneiximén de vore que yo era jove y fresca y gallarda, y sabé lo que les dones joves demanen (encara que no u diguen per vergoña) ademés de vestí y minjá; y lo que féeu be u sabéu. Y si tos agradabe mes lo estudiá les leys que a una dona, no haguéreu tingut que péndre estat; encara que a mí me pareix que may vau sé juez sino pregoné de fires y festes, de dijú y de vigilies. Y tos dic que si tantes festes haguéreu fet guardá als llauradós que llauraben les vostres terres com féeu guardá al que teníe que entrecavá lo meu hortet, may haguéreu arreplegat un gra de blat. Me hay doblegat a qui Déu ha volgut, com piadós defensó de la meua juventut, en qui me quedo an esta alcoba, aon no se sap lo que són les festes, dic aquelles que vos, mes devoto de Déu que de serví a les dames, tantes ne selebrábeu; y may per esta porta van entrá dissaptes ni domenges ni vigilia ni cuatre témpores ni cuaresma, que es tan llarga, mes que de día y de nit se traballe y se carde la llana; y desde que una nit van tocá a maitines, be sé cóm va aná lo assunto mes de una vegada. Y, aixina, vull quedám en ell y traballá mentres siga jove, y les festes y les peregrinassións y fe dijú esperá a féles cuan siga agüela; y vos anéu en bona ventura tan pronte com pugáu y, sense mí, guardéu cuantes festes vullguéu.

Micer Ricciardo, sentín estes paraules, patíe un doló insoportable, y va di, cuan ella callabe:
- ¡Ay, dolsa alma meua!, ¿quines paraules són estes que me has dit? ¿no mires lo honor dels teus paréns y lo teu? ¿vols de ara en abán quedát aquí de barragana en éste, y en pecat mortal, en ves de a Pisa sé la meua dona? Éste, cuan lo haigues fartat, en gran reprobassió te fotrá al carré; yo te tindré sempre amor y sempre, encara que yo no u vullguera, siríes la ama de casa meua. ¿Tens que abandoná lo teu honor per este dessich desordenat y deshonesto, y a mí que te vull mes que a la meua vida? ¡Ay, esperansa meua!, no diguéu aixó, dignáutos vindre en mí: yo de ara en abán, ya que conec lo teu dessich, me esforsaré; pero, dols be meu, cambia de opinió y víne en mí, que no hay tingut cap cosa bona desde que me vau sé arrebatada.
Y la dona li va contestá:

- Pel meu honor no crec que dingú, ara que ya res pot fes, se preocupo mes que yo: ¡ojalá se hagueren preocupat los meus paréns cuan me van entregá a vos! Y si ells no u van fé pel meu, no vull yo féu ara pel de ells; y si ara estic en pecat mortero, alguna vegada estaré en pecat macero: no tos preocupéu mes per mí. Y tos dic mes, que aquí me pareix sé la dona de Paganín y a Pisa me pareixíe sé la vostra barragana, pensán que segóns les fasses de la lluna y les escuadres geométriques debíem vos y yo ajuntá los planetes, mentres que Paganín tota la nit me té en brassos y me aprete y me mossegue, ¡y cóm me cuide, que u digue Déu per mí!

Diéu encara que tos esforsaréu: ¿en qué?, ¿en empatá en tres basses y eixecála a palos? ¡Ya vech que tos hau fet un caballé de pro desde que no tos hay vist! Caminéu y esforséutos per viure: que me pareix que estéu a pensió, tan arguellat y prim me pareixéu. Y encara tos dic mes: que cuan éste me dixo, a lo que no me pareix disposat, no penso torná may en vos que, exprimíntos tot sansé no podríe fes en vos ni una escudella de salsa, perque en grandíssim mal meu y interés y rédits allí vach estáy una vegada; pel que a un atra part buscaré la meua manduca. Lo que tos dic es que no ñaurá festa ni vigilia aon penso quedám; y per naixó, tan pronte com puguéu, anéu en Déu, si no, cridaré que voléu forsám.

Micer Ricciardo, veénse en apuros y veén la seua locura de triá una dona jove están apátic y sén casi impotén, en doló y tristesa, va eixí de la alcoba y va di a Paganín moltes paraules que de res li van valé. Y sense habé conseguit res, dixada la dona, sen va entorná cap a Pisa, y se ni en va aná lo cap de tan doló. Cuan anabe per Pisa, a qui lo saludabe o li preguntabe algo, no contestabe res mes que:

- ¡Lo mal foro no vol festes!
Y después de no mol tems va estirá la garra. Se va enterá Paganín, y sabén
l´amor que la dona li teníe, la va desposá com a la seua legítima mullé, y sense may guardá festes ni vigilies o dichuná, van traballá mentres les cames los van aguantá y be que se van divertí.

Pel que, volgudes Siñores meues, me pareix que lo siñó Bernabó dispután en Ambruogiuolo vullguere apartá la cabra del monte.

Esta história va fé riure tan a tota la compañía que no ñabíe dingú a qui no li faigueren mal les barres (mandíbula); y de común consentimén totes les dones van di que Dioneo teníe raó y que Bernabó habíe sigut un animal. Pero después de acabá la história y les risses van callá, habén vist la Reina que la hora estabe ya mol abansada y que tots habíen novelat, y lo final del seu señorío habíe arribat, segóns lo orden escomensat, traénse la guirnalda del cap, damún del cap de Neifile la va ficá, dién en alegre gesto:
- Ya, volguda compaña, ara es teu lo gobern de este poblet - y va torná a assentás. Neifile se va ficá una mica roija en este honor ressibit, y la seua cara pareixíe una fresca rosa de abril o de mach tal com se amostre al clarejá lo día, en los ulls anheláns y chispejáns, una mica baixos, com una matutina o matinera estrella o estrel. Después de que lo cuchicheo dels concurréns se va pará y ella va recuperá lo ánimo, assentánse una mica mes alt del que acostumbrabe, va di:
- Ya que ara la vostra Reina soc, sense alluñám massa de la costum seguida per aquelles que abáns de mí u han sigut, tos faré manifest en poques paraules lo meu paréixe, y seguirém si u estiméu aixina. Com sabéu, demá es divendres y en son demá dissapte, díes que, per les minjades que se acostumbren a fé, són una mica engorrosos a la mayoría de la gen; sense di que, lo divendres, ya que an este día per la nostra vida Jesús va morí, va patí la passió, es digne de reverénsia; en honor de Déu, valdríe mes que en orassións en ves de en históries mos entretinguérem. Y lo dissapte es costum de les dones rentás lo cap y tráures tot lo pols, tota la brutíssia que pel traball de la semana se haigue agarrat; y tamé mols acostumbren a fé dijú en reverénsia a la Virgen Mare del Fill de Déu, y lo domenge, descansá de consevol traball. Com no podém estos díes seguí la vida que ham adoptat, crec que estaríe be que estos díes dixém les históries. Después, com haurém estat aquí cuatre díes, si volém evitá que arribo la gen nova, jusgo adecuat mudámos de aquí y anámon a un atre puesto. Allí, cuan estiguém reunits lo domenge después de dormí, com ham tingut avui mol tems per a raoná conversán, tindrém mes tems per a pensá, y sirá milló que se limito una mica la libertat de novelá y que se parlo de un dels mols cassos de la fortuna, hay pensat que sigue sobre qui alguna cosa mol dessichada haygue conseguit en industria o una pérdua recuperada.

Tot lo món va alabá lo dit y lo imaginat per la Reina, y aixina van quedá que se faríe. La Reina, después de aixó, fen cridá al seu senescal, li va di aón debíe ficá la taula per la tarde, y tot lo que después teníe que fé durán lo tems del seu señorío; y ficánse de peu, los va doná llissensia per a fé lo que a cadaú mes li apetiguere. Van agarrá, pos, les Siñores y los homes lo camí de un jardinet, y allí, después de entretindres una mica, vinguda la hora del sopá, en festa y en plaé van sená; y eixecánse de allí, segóns li va apetí a la Reina, portán Emilia la carola, esta cansó de Pampínea, que los demés corejaben, se va cantá:

¿Quí podríe cantá al meu puesto
que ting tot cuan ansío?
Víne, pos, Amor, raó de la meua ventura,
de la esperansa y de tota la alegría,
víne en mí a cantá
no de suspiros, penes y amargura,
que ara me es dols lo que va sé agonía,
mes que de este brillá
del foc, a les seues flames vull está
adoránte a tú com a Déu meu.
Tú dabán dels ulls me vas portá, Amor,
cuan en lo teu foc me vach sucarrá per primera vegada,
a un de tal talante
que en bellesa y ossadía, y en valor,
atre milló may se trobaríe,
ni datre paregut;
y tan me va inflamá que en este instán
felís te estic cantán, siñó meu.
Y este que es per a mí máxim plaé
y que me vol cuan yo lo vull
Amor, per la teua Mersé,
pel que an este món vull,
gosá de pas en un atre espero;
pos li guardo fe
que hasta al seu Reino, Déu, que aixó u veu,
confío que per la seua bondat mos portará.

Después de ésta, atres moltes se van cantá y se van ballá moltes danses y se van tocá diferentes músiques; pero jusgán la Reina que ere tems de anássen a descansá, en los cresols per dabán cadaú a la seua cámara sen van aná, y durán los dos díes siguiens fen cas a lo que la Reina habíe dit, van esperá en dessich la arribada del domenge.


Acabe la segona jornada.