Mostrando las entradas para la consulta arraíl ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta arraíl ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 6 de julio de 2018

Origen de Aragón

Mol se parle de Aragó pero, sabem cuán apareix per primera vegada este terme? Quin es lo seu origen y qué signifique? En realidat no ña una única explicassió, pero les diferentes investigassions que s´han fet al respecte mos han dixat algunes possibilidats que potsé puguen aclariu.
L´origen lingüístic mes asseptat per los investigadós es lo celta, pos este poble y atres tamé indoeuropeus van habitá una bona part de la península ibérica abáns de la arribada de cartaginesos y romanos. De fet, los que díen celtíberos los autós romanos van habitá bona part del actual Aragó, y mes concretamen la zona del Moncayo, la vall del riu Jalón, la vall alta del Ebre y bona part del mich, arribán inclús hasta casi les portes de Salduie, lo poblat íbero aon se va fundá mes tart la Saragossa romana, Caesar Augusta.
Pero, qué tenen que vore los celtas y los indoeuropeus en lo terme Aragó? Pos pot sé que tingue que vore en la llengua. Lo celtíbero es una llengua celta que, com moltes atres a Europa y Asia, prossedixen venen de una mateixa arraíl lingüística: la indoeuropea. Per a que mos faiguem una idea, durán milenios van existí una serie de llengües mol paregudes o acomparades originades de la mateixa arraíl desde la India y lo Turquestán que, en lo pas del tems, se van aná expandín per Europa y van aná evolussionán en unes atres llengües que anaben interactuán entre sí o diferensianse, en un prossés mol similar al de les llengües romances - castellá, catalá, valensiá, mallorquí, aragonés, fransés, italiá - que vindríen del latín que per sert es a la vegada una llengua indoeuropea.

Dins de la llengua celta, existixen les arraíls "ara" , "ar", y "aar", que servixen per a parlá de correns de aigua. Per ficá un ejemplo, a Suiza existix actualmén un riu anomenat Aar, y lo nom ve pressisamen de esta arraíl celta. Al coneixe a siensia serta la presensia celta a la península, es probable que de la mateixa forma la gen faiguere aná eixes arraíls per a referís a diferéns cursos de aigua y en lo tems van aná evolussionán mes o menos, segóns cada cas. 
De ahí podríe vindre lo nom de “Aragó” per a referís al riu mes importán de la zona pirenaica - potsé significare “riu gran”, encara que aixó es aventurás massa -. 
De “ar” o “ara” vindríe finalmen lo terme “Arago“, que en la seua evolussió latina arribaríe finalmen a Aragó per a dessigná al actual riu Aragón, que después donaríe lo nom a la zona que atravesse. De fet, varios son los rius  als Pirineus que tenen eissa mateixa arraíl mes o menos evolussionada, como lo Aragón Subordán o inclús lo riu Ara.

Un atra opsió coloque lo origen del terme “Aragó” a la poblassió de origen vascón, pos realmen se coneix una importán influensia vascona no sol al actual Pays Bas y Navarra, sino tamé en territori del actual Aragó, hasta la zona de Ejea de los Caballeros. Sin embargo, encara vinín de poblassió vasca, la arraíl “ar” vindríe igualmen del celta, pos va sé de esta llengua de aon la van agarrá en préstamo.
¿Cuán apareix per primera vegada “Aragón” a un documén?
San Juan de la Peña
nullMonasteri de San Juan de la Peña









Aquí sí que se pot indagá mes allá de hipótesis lingüístiques y acudí a documens historics, y lo que estos mos diuen hasta la fecha es que “Aragón”, com a nom per a dessigná a una o varies comunidats liderades por un mateix gobernán, es un de los mes antics de la Península Ibérica.
Un documén que perteneix al archiu del monasteri de San Juan de la Peña y fechat al añ 828 d.C. es lo mes antic conegut al que apareix la paraula “Aragón”. An este documén, lo rey García Jiménez de Pamplona y lo conde Galindo de Aragón fan una donassió al mensionat monasteri y lo mateix conde aragonés apareix reflejat com “comite Galindone de Aragon”. Mentrestán, lo de Navarra apareix per primera vegada al añ 1087, lo de Cataluña no apareix a un documén ofissial -testamén de Alfonso II– hasta finals del siglo XII, igual que lo de Portugal -també del mateix siglo-. L´únic que lo superaríe seríe Castilla, pos ya apareix a documens tan cristians com islamics cap al añ 800.
Mucho hablamos de Aragón pero, ¿sabemos cuándo aparece por primera vez este término? ¿Cuál es su origen y qué significa? En realidad no hay una única explicación a este tema, pero las diferentes investigaciones que se han realizado al respecto nos han dejado algunas posibilidades que quizás puedan esclarecerlo.
El origen lingüístico más aceptado por los investigadores es el celta, pues este pueblo y otros también indoeuropeos habitaron una buena parte de la Península Ibérica antes de la llegada de cartagineses y romanos. De hecho, los llamados celtíberos por los autores romanos habitaron buena parte del actual Aragón, y más concretamente la zona del Moncayo, el valle del río Jalón, el valle alto del Ebro y buena parte del medio, llegando incluso hasta casi las puertas de Salduie, el poblado íbero sobre el que más tarde se fundó la Zaragoza romana.
Pero, ¿qué tienen que ver los celtas e indoeuropeos con el término “Aragón”? Pues puede que tengan que ver con la lengua. El celtíbero es una lengua celta que, como muchas otras en Europa y Asia, proceden de una misma raíz lingüística: la indoeuropea. Para que nos hagamos una idea, durante milenios existieron una serie de lenguas muy similares originadas en la misma raíz desde la India y el Turquestán que, con el paso del tiempo, se fueron expandiendo hacia Europa y que fueron evolucionando en más y más lenguas que iban interactuando  entre sí o diferenciándose, en un proceso muy similar a las lenguas romances -castellano, catalán, aragonés, francés, italiano,…- que vendrían del latín que, por cierto, es a su vez una lengua indoeuropea.
Dentro de la lengua celta, existen las raíces “ara“, “ar” y “aar“, que sirven para hablar de cursos de agua. Por poner un ejemplo, en Suiza existe actualmente un río llamado Aar, cuyo nombre viene precisamente de esa raíz celta. Al conocer a ciencia cierta la presencia celta en la península, es probable que de la misma forma la gente usara esas raíces para referirse a distintos cursos de agua y con el tiempo fueron evolucionando más o menos, según cada caso.
De ahí podría venir el nombre de “Aragón” para referirse al río más importante de la zona pirenaica -quizás significara “río grande”, aunque esto es aventurarse demasiado-. De “ar” o “ara” vendría finalmente el término “Arago“, que en su evolución latina llegaría finalmente a Aragón para designar al actual río Aragón, que después daría nombre a la zona que atraviesa. De hecho, varios son los ríos en los Pirineos que tienen esa misma raíz más o menos evolucionada, como el Aragón Subordán o incluso el río Ara.
Otra opción coloca el origen de término “Aragón” en población de origen vascón, pues realmente se conoce una importante influencia vascona no sólo en el actual Euskadi y Navarra, sino también en territorio del actual Aragón, hasta la zona de Ejea de los Caballeros. Sin embargo, aún viniendo de población vasca, la raíz “ar” vendría igualmente del celta, pues fue de esta lengua de donde la tomaron prestada.
¿Cuándo aparece por primera vez “Aragón” en un documento?
San Juan de la Peña
Monasterio de San Juan de la Peña
Aquí sí que se puede indagar más allá de hipótesis lingüísticas y acudir a documentos históricos, y lo que estos nos dicen hasta la fecha es que “Aragón”, como nombre para designar a un o varias comunidades lideradas por un mismo gobernante, es uno de los más antiguos de la Península Ibérica.
 Un documento perteneciente al archivo del monasterio de San Juan de la Peña y fechado en el año 828 d.C. es el más antiguo conocido en el que aparece la palabra “Aragón”. En él, el rey García Jiménez de Pamplona y el conde Galindo de Aragón realizan una donación al mencionado monasterio y el propio conde aragonés aparece reflejado como “comite Galindone de Aragon”. Mientras tanto, el de Navarra aparece por primera vez en el año 1087, el de Cataluña no aparece en un documento oficial -testamento de Alfonso II– hasta finales del siglo XII, al igual que el de Portugal - también del mismo siglo -. El único que lo superaría sería Castilla, pues ya aparece en documentos tanto cristianos como islámicos hacia el año 800.
Licenciado en Historia por la Universidad de Zaragoza.

sábado, 7 de febrero de 2026

Raditz, Razitz, Raitz - Eradicar, Erradiquar

Raditz, Razitz, Raitz, s. f., lat. radix, racine, souche.

Es arbres senes razitz.

G. Riquier: Aissi pert.

Est arbre sans racines.

Raitz d' erbas pressiosas. Liv. de Sydrac, fol. 44.
(chap. Arraíls d'herbes pressioses : medissinals.)

Racines d'herbes précieuses.

Dens... han lors razitz en las mandibulas. Eluc. de las propr., fol. 43.

Les dents... ont leurs racines dans les mâchoires.

Fig. Una falsa deschausida

E raditz de mal linhatge.

B. de Ventadour: La doussa votz.

Une fausse déconsidérée et racine de mauvais lignage.

Vantars, so es la seconda raitz d' orguelh. Liv. de Sydrac, fol. 128.

Le vanter, c'est la seconde racine d'orgueil.

Loc. Il era de tot faiz benestan

Cim e raditz, flors e frutz e semensa.

Lanfranc Cigala: Eu non chant.

Elle était de tout fait bienséant sommet et racine, fleur et fruit et semence.

ANC. FR. De la rais jusques en la cime.

Guill. Guiart. Du Cange, t. IV, col. 125.

ANC. CAT. Razitz. ESP. (raíz) PORT. Raiz. IT. Radice. (chap. Arraíl, arraíls; raíl, raíls tamé són les de la vía, víes, ferrocarril : carril o carrilet de ferro.)

Raditz, Razitz, Raitz, radix, arraíl, arraíls, raíces, raíz


2. Raiseta, s. f. dim., petite racine.

De rafe penretz raisetas.
(chap. De rabe pendréu arrailetes, railetes. Vore rabe, rave, rabaneta mes amún.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

De raifort vous prendrez petites racines.

3. Racina, Razina, s. f., racine.

Escalfa la testa e art la racina dels cabels. Liv. de Sydrac, fol. 87.

Échauffe la tête et brûle la racine des cheveux.

Fig. Ieu no' n partray a ma vida,

Tant es de bona razina.

P. Raimond de Toulouse: Pos lo.

Je n'en partirai de ma vie, tant elle est de bonne racine.

4. Razigament, s. m., racine.

Per donar a las dens plus fort razigament. Eluc. de las propr., fol. 42.
(chap. Pera doná a les dens mes fort arrailamén; pl. arrailamens.)

Pour donner aux dents plus forte racine.

5. Radicar, Razicar, Razigar, v., lat. radicari, enraciner, prendre racine.

Part. pas. Al gra es necessari que prenga humiditat.. e pueys que sia razigat per accio de calor.

Las dens so en las mandibulas razigadas cum en lor fundament.

Eluc. de las propr., fol. 26 et 43.

Au grain il est nécessaire qu'il prenne humidité... et puis qu'il soit enraciné par action de chaleur.

Les dents sont dans les mâchoires enracinées comme en leur fondement.

CAT. ESP. PORT. Radicar. IT. Radicare. (chap. Radicá, arrailá, radicás, arrailás: radico, radiques, radique, radiquem o radicam, radiquéu o radicáu, radiquen; radicat, radicats, radicada, radicades; yo m'arraílo, t'arraíles, s'arraíle, mos arrailem o arrailam, tos arrailéu o arrailáu, s'arraílen.)

- Arracher.

Radica aquela mais que no sia annexa am autra dent.

Trad. d'Albucasis, fol. 21.

Arrache celle-là pourvu qu'elle ne soit annexée avec autre dent.

Part. pas. Si es la dent poyrida, sia razicada.

Collect. de Recettes de médecine.

Si la dent est pourrie, qu'elle soit arrachée. (chap. Arrencá (arrancá): arrenco, arrenques, arrenque, arrenquem o arrencam, arrenquéu o arrencáu, arrenquen; arrencat, arrencats, arrencada, arrencades; sego o arrenco? arrenca!; yo arrencaría; yo arrencaré; si yo arrencara - a corre, com Puigdemont -)

Puigdemont, Waterloo, Napoleón, pañales

6. Radicacio, s. f., radication, action de prendre racine.

Quand prendo radicacio. Eluc. de las propr., fol. 50.
(chap. Cuan (ells, elles) prenen radicassió : cuan ells o elles arraílen, radiquen, trauen arraíls, com cuan se sembren les pataques a trossos, en un o mes ulls, que después són grills y arraíls.)

Quand ils prennent radication.

CAT. Radicació. ESP. Radicación. PORT. Radicação. IT. Radicazione.
(chap. Radicassió, radicassions; arrailamén, arrailamens.)

7. Radical, adj., lat. radicalis, radical.

La humiditat radical que rema en la razitz.

Cor, qui es radical comensament de totas virtutz.

Eluc. de las propr., fol. 26 et 229.

L'humidité radicale qui reste dans la racine.

Le coeur, qui est radical commencement de toutes vertus.

CAT. ESP. PORT. Radical. IT. Radicale. (chap. Radical, radicals.)

Loís Alibèrt, occitans, catalan comprès

8. Razir, v., déraciner, arracher.

Sos murs escravantar, albrez razir,

E sa terra gastar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 58.

Ses murs renverser, arbres arracher, et sa terre dévaster.

Part. pas. Entro que los vergiers aurem razis
E las fons amparadas e 'ls pots sazitz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 58.

Jusqu'à ce que les vergers nous aurons arrachés et les fontaines prises et les puits saisis.

Fig. VII C (700) ch. de chap razis. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74.

Sept cents chevaliers de chef privés.

9. Araigar, Araizar, v., arracher, déraciner.

Fig. Maledicios araiza lor fondamens. Trad. de Bède, fol. 70.

La malédiction déracine leur fondement.

Part. pas. Devunt esser araigat li vice en home.

L' ergoils d' ergolios es araigaz. Trad. de Bède, fol. 44 et 73.

Doivent être arrachés les vices en homme.

L'orgueil d'orgueilleux est arraché.

ANC. CAT. Arraygar. ESP. Arraigar (desarraigar, arrancar). PORT. Arreigar.
(chap. Desarrailá, arrencá.)

10. Arasignar, v., déraciner, arracher.

Totas las malas herbas no si poden pas arasignar ni ostar de mest las bonas.

Arbre de Batalhas, fol. 142.

Toutes les mauvaises herbes ne se peuvent pas arracher ni ôter du milieu des bonnes.

11. Desrazigament, s. m., déracinement, arrachement.

Desrazigament si deu far ab avizament, quar autrament... le froment desrazigaria. Eluc. de las propr., fol. 228.

Le déracinement se doit faire avec avisement, car autrement... le froment il déracinerait.
(chap. Desarrailamén, desarrailamens; arrencamén, arrencamens. Arrencadissa de abres, arrencadisses de boches.)

12. Desraygar, Desrazigar, v., déraciner, arracher.

Autrament... le froment desrazigaria. Eluc. de las propr., fol. 228.

Autrement... le froment il arracherait.

Fig. Que nos deslivre dels VII peccats mortals e los desrazigue de tot nostre cor. V. et Vert., fol. 37.

Qu'il nous délivre des sept péchés mortels et les déracine de tout notre coeur.

Cum selh desamat amans

Que de joi se desrazigua.

Giraud de Borneil: Quan la bruna.

Comme cet amant dédaigné qui de joie se déracine.

Part. pas. Coma un albres qui es desraygatz e gitatz de terra.
(chap. Com un abre (albre) que es desarrailat (arrencat) y gitat de la terra (gitat, de gitá: expulsat, tret; verbo foragitá: gitá fora, expulsá, fotre fora; tamé gitá ere vomitá, potá, bossá, se díe als masos de Beseit - Arnes.)

Liv. de Sydrac, fol. 42.

Comme un arbre qui est déraciné et mis hors de terre.

Zizania.… naysh entre froment... et es a el mot dampnoza, si no es desrazigada. Eluc. de las propr., fol. 228.
(chap. La cañota (sissaña, lolium temulentum) ... naix entre lo formén (blat - tardá -) ... y li es an ell mol maligna, si no es desarrailada (arrencada). Sobre tot es mol perillosa pera los bous y vaques, que se unflen si ne mingen, poden morí de cólic; lligí lo cuento del “meche y menescal de Valderrobres.”)

L'ivraie.… naît entre le froment... et est à lui moult dommageable, si elle n'est arrachée.

cañota, sissaña, zizania, cizaña


ANC. CAT. Desraygar, desreygar. ESP. Desraigar (desarraigar). IT. Disradicare.
(chap. Desarrailá, arrencá : desarraílo, desarraíles, desarraíle, desarrailem o desarrailam, desarrailéu o desarrailáu, desarraílen; desarrailat, desarrailats, desarrailada, desarrailades; yo desarrailaré; yo desarrailaría; si yo desarrailara.)

13. Darradigar, v., déraciner, arracher.

Part. pas. La vinha... sia tota darradigada. Cout. de Condom.

Que la vigne. .. soit toute arrachée.

14. Enrazigar, v., enraciner.

Fig. Mot fan l'amor enrazigar. Brev. d'amor, fol. 5.

Moult font l'amour enraciner.

Enrazigans la vostra fe. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Colossiens.
(chap. Arrailán la vostra fe; radicán.)

Enracinant la votre foi.

Part. pas. Es l' albre de vida plantatz

Sobre lieys et enrazigatz.

Brev. d'amor, fol. 64.

Est l'arbre de vie planté sur elle et enraciné.

Es aissi enrazigatz,

Que greu er jamais abatutz,

Que la razitz es malvestatz.

Marcabrus: Pois l'inverns.

Il est ainsi enraciné, que difficilement il sera jamais abattu, vu que la racine est méchanceté.

15. Enraigar, v., enraciner.

Part. pas. Enraigat e fundat en caritat.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Éphésiens.

Enracinés et fondés en charité.

16. Esraigar, v., déraciner, arracher.

Fig. Nostra nonsabensa

E romp e 'sraig.

Lantelm: Lanfranc de.

Notre ignorance et rompt et déracine.

ANC. FR. Tot en esrache et poil et cuir.

Roman du Renart, t. III, p. 318.

Lors comence ses puins à batre

Et ses cheveus à esragier.

Roman de la Violette, p. 172.

Et maint chevels esraigié dou chief fort.

Roman de Roncevaux.

IT. Sradicare. (ESP. Erradicar.)

17. Eradicacio, s. f., lat. eradicatio, déracinement, arrachement.

Que tu cures la dent... e tardes en tota eradicacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Que tu cures la dent... et tardes en tout arrachement.
(chap. Erradicassió, erradicassions : arrencamén, desarrailamén.)

18. Eradicar, Erradiquar, v., lat. eradicare, déraciner, arracher, enlever.

Es forsat aquela dent eradicar.

Entro que erradiques tota la corrossio.

Trad. d'Albucasis, fol. 20 et 11.

Est forcé de cette dent déraciner.

Jusqu'à ce que tu enlèves toute la corrosion.

Part. pas. Sia eradicatz de la sua razit.

Quan es eradicada.

Trad. d'Albucasis, fol. 40 et 20.

Soit déraciné de la sienne racine.

Quand elle est déracinée.

ANC. FR. Des vents alpins qui tâchent à l'envi... L'éraciner.

Desmazures, Trad. de l'Énéide, liv. IV, p. 188.

IT. Eradicare. (ESP. Erradicar. chap. Erradicá - desarrailá, arrencá - acabá en algo, per ejemple la Ascuma y algún cap dels catalanistes, sobre tot los pancatalanistes aragonesos : erradico, erradiques, erradique, erradiquem o erradicam, erradiquéu o erradicáu, erradiquen; erradicat, erradicats, erradicada, erradicades.)

lunes, 16 de septiembre de 2024

Pila - Deopilatiu

 

Pila, s. f., lat. pila, mortier.

Cum l' ordi, cant lo pilas en la pila, ferent desobres ab lo pilo.

Trad. de Bède, fol. 43.

Comme l'orge, quand vous le pilez dans le mortier, frappant dessus avec le pilon.

ANC. CAT. ESP. (mortero) IT. Pila. (chap. Morté, mortés; morterada de all y oli: morté ple; morterades.)

2. Pilo, s. m., pilon.

Cum l' ordi, cant lo pilas en la pila, ferent desobres ab lo pilo.

Trad. de Bède, fol. 43.

Comme l'orge, quand vous le pilez dans le mortier, frappant dessus avec le pilon.

ESP. Pilón (especie de mortero de madera o de metal, que sirve para majar granos u otras cosas.). PORT. Pilão. IT. Pillo. (chap. Piló, pilons; massa del morté; mola, moles.)

3. Pilar, v., piler, broyer.

Cum l' ordi, cant lo pilas en la pila, ferent desobres ab lo pilo.

Trad. de Bède, fol. 43.

Comme l'orge, quand vous le pilez dans le mortier, frappant dessus avec le pilon.

O piles tot essemps molt be. Liv. de Sydrac, fol. 77.

Qu'il le pilât tout ensemble moult bien. 

Part. pas. Am crotas de cabra o de camois piladas e passadas sotilmen.

Liv. de Sydrac, fol. 117.

Avec crottes de chèvre ou de chamois pilées et passées finement.

PORT. Pilar. IT. Pillare, pigiare. (chap. Machacá, moldre. ESP. Moler.)


Pila, s. f., sanctuaire.

La pila plena de gran clardat... Ysit de la pila san e net.

Abrégé de l'A. et du N.-T., fol. 41.

Le sanctuaire plein de grande clarté... Il sortit du sanctuaire sain et net.

(N. E. Supongo que se llama así por la pila bautismal.)


Pilar, s. m., pile, pilier, colonne.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Coma lo bon pilar sosten los frevols bastimens e la mayo.

(chap. Com lo bon pilá sosté los fragila bastimens y la casa.)

V. et Vert., fol. 58. 

Comme le bon pilier soutient les fragiles bâtisses et la maison.

Avetz a far XX pilars de marmes. Philomena.

(chap. Hau de fé vin pilás, columnes de mármol.)

Vous avez à faire vingt colonnes de marbre.

En Espanha a un pon..., 

Un pilars y a senhors.

G. Adhemar: L'aigua pueia. 

En Espagne il y a un pont..., une pile il y a maîtresse.

Fon aunitz per fals Juzieu fello, 

E 'n fon batutz e liatz al pilar.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot. 

Il fut honni par les faux Juifs félons, et en fut battu et lié au pilier. 

Fig. Pilar dels bos e dels crois picx.

Un troubadour anonyme: Seigner N enfant. 

Pilier des bons et des vils pioche. 

Lo ter pilar de orario. V. et Vert., fol. 88.

Le troisième pilier d'oraison.

CAT. ESP. PORT. Pilar. (chap. Pilá, pilás; columna, columnes.)

2. Piela, s. f., pile.

Per far pons, pielas, o autres bastimens.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. Ire, ch. 35. 

Pour faire ponts, piles, ou autres bâtisses. 

CAT. ESP. (muelle) IT. Pila. (chap. Moll, molls.)

3. Apilar, s. m., pilier.

Fig. Fe et esperansa e devotio devon esser III apilars d' oratio.

V. et Vert., fol. 90. 

Foi et espérance et dévotion doivent être trois piliers d'oraison.

4. Apilar, v., empiler, appuyer, joindre, élever, adresser.

Eran tug cec,

Et annavan s' en per la via

Apilant.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Ils étaient tous aveugles, et s'en allaient par la voie en s'appuyant.

Fig. Vas leis cui mos precs apil.

B. Calvo: Er quan vei. 

Vers celle à qui mes prières j'adresse.

Tant aut son dur cor apil.

Cominal: Comtor d'Apchier.

Si haut que son dur coeur il élève.

A autre amor no m' apil.

Aimeri de Bellinoy: Pos lo gai.

A autre amour je ne m'appuie. 

On ferms sabers s' apila.

Raimond de Miraval: Aissi.

Où solide savoir s'appuie.

- Soutenir, réconforter.

Me sent ferit d' un tal fozil,

Don nueg e jorn m' apil.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el.

Je me sens frappé d'un tel fusil, d'où nuit et jour je me réconforte.

- S'amasser, prendre, s'enraciner.

La reycz non apilava. Évangile de li quatre semencz.

(chap. L' arraíl no preníe, no agarrabe.)

La racine ne prenait pas.

Si que en lor non s' apila la divina semencz. Lo novel Confort.

De sorte qu'en eux ne prend pas la divine semence.

Part. pas. Es se tras un pilar mes,

Et estet s' aqui apilatz.

Roman de Jaufre, fol. 29. 

Il s'est mis derrière un pilier, et se tint là appuyée.

Cant es apilada de IIII pilars. V. et Vert., fol. 86. 

Quand elle est appuyée de quatre piliers.

Lur gautas an apiladas 

En lor coides.

Roman de Jaufre, fol. 56. 

Leurs joues ils ont appuyées sur leurs coudes. 

Fig. Orazo que es apilada de fe, e de esperansa e de devotio.

V. et Vert., fol. 91.

Oraison qui est appuyée de foi, et d'espérance et de dévotion.

CAT. ESP. Apilar. IT. Appigliare. (chap. Apilá; amuntoná o amontoná; tamé pendre, agarrá un arraíl o un empel.)

5. Compilar, v., lat. compilare, compiler, rassembler.

Compilar e ajustar tot so que denan era escampatz e dispers.

Leys d'amors, fol. 1.

Compiler et ajuster tout ce qui auparavant était épars et dispersé.

E 'ls belhs digz dous, durs, cubert, 

Jonh e las e d' aut compil.

B. Vidal de Bezaudun: Entre 'l.

Et les beaux dits, doux, durs, couverts, je joins et lace et compile de haut.

Lo qual el mezeis compilet. Brev. d'amor, fol. 1. 

Lequel lui-même il compila. 

Part. pas. Lo primiers credo compilatz 

Per los apostols espiratz.

(chap. Lo primé credo compilat per los apostols inspirats.)

Brev. d'amor, fol. 144.

Le premier credo compilé par les apôtres inspirés.

CAT. ESP. PORT. Compilar. IT. Compilare. (chap. Compilá: compilo, compiles, compile, compilem o compilam, compiléu o compiláu, compilen; compilat, compilats, compilada, compilades.) 

6. Compilatio, s. f., lat. compilatio, compilation.

Deu hom far compilatio. Leys d'amors, fol. 41.

On doit faire compilation.

La quinta compilatio, o obra de las Sanhtas Escripturas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 23.

La cinquième compilation, ou oeuvre des Saintes Écritures.

CAT. Compilació. ESP. Compilación. PORT. Compilação. IT. Compilazione.

(chap. Compilassió, compilassions.)

7. Dezapil, s. m., mine, sape.

Fig. Non tem dezapil

Qu' els nescis dezapila.

Raimond de Miraval: Aissi m te. 

Je ne crains pas sape qui les ignorants ébranle.

8. Desapilar, Dezapilar, v., miner, saper, abattre, ébranler, détacher.

Fig. Non tem dezapil

Qu' els nescis dezapila.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

Je ne crains pas sape qui les ignorants ébranle.

Si 'l mal per so lo desapila,

Lo fel li donatz d' un' anguila.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Si le mal pour cela l'abat, vous lui donnez le fiel d'une anguille.

Ni ai cor que m' en dezapil,

Si m dures mil ans ma via.

Lanfranc Cigala: Escur prim.

Et je n' ai pensée que je m'en détache, quand me durerait mille ans ma vie.

(chap. Des + apilá : abatre o abatí, miná, tombá.)

9. Opilar, v., lat. opilare, opiler, obstruer, arrêter.

No opila tant la melsa ni 'l fegge. Eluc. de las propr., fol. 272.

(chap. No obstruíx tan la melsa ni 'l feche.) 

N' opile tant la rate ni le foie.

Opila las nars. Trad. d'Albucasis, fol. 14.

Obstrue les narines.

(chap. Obstruíx lo nas, los nassos.)

Part. pas. Totz hom qu'es si aturatz

Que, pos en re s' es opilatz, 

Per autrui sen no s' en movria. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Tout homme qui est si résolu que, après qu'à une chose il s'est arrêté, par raisonnement d'autrui il ne s'en détacherait.

Las dichas carrunculas so restrechas et opiladas.

Eluc. de las propr., fol. 16. 

Lesdites caroncules sont resserrées et opilées.

CAT. ESP. PORT. Opilar. IT. Oppilare. (chap. Opilá: obstruí, embossá, atascá, tancá, repetá.)

10. Oppilacio, Opilacio, s. f., lat. oppilatio, opilation, obstruction.

Opilacio del fegge. Eluc. de las propr., fol. 265.

(chap. Opilassió : obstrucsió del feche.)

Obstruction du foie.

Si la oppilacio es apparent, propdana. Trad. d'Albucasis, fol. 35. 

Si l'opilation est apparente, prochaine.

CAT. Opilació. ESP. Opilación (obstrucción). PORT. Opilação.

IT. Oppilazione. (chap. Opilassió, opilassions: obstrucsió, obstrucsions; embós, embossos.)

11. Opilatiu, adj., opilatif, obstructif, propre à opiler, à obstruer.

Costrictiva et opilativa.

(chap. Constrictiva (que aprete, constreñix) y opilativa: obstructiva.)

Del fegge et de la melsa opilativa.

Eluc. de las propr., fol. 24 et 272.

Constrictive et opilative.

Du foie et de la rate obstructive.

CAT. Opilatiu. ESP. PORT. Opilativo. IT. Oppilativo. 

(chap. Opilatiu, opilatius, opilativa, opilatives: obstructiu, obstructius, obstructiva, obstructives : minjá que repete, que no dixe aná de ventre.)

12. Deopilar, v., désopiler. 

La melsa deopila. Eluc. de las propr., fol. 205. 

Désopile la rate.

CAT. ESP. PORT. Desopilar. IT. Disoppilare.

(chap. Desopilá: laxá, desobstruí, desembossá.)

13. Deopilatiu, adj., désopilatif, propre à désopiler.

De la melsa so deopilativas. Eluc. de las propr., fol. 270.

De la rate sont désopilatives.

CAT. Desopilatiu. ESP. PORT. Desopilativo. IT. Disoppilativo.

(chap. Desopilatiu, desopilatius, desopilativa, desopilatives; laxán, laxans; desobstruí, desembossadó, desembossadós, desembossadora, desembossadores; desatascadó, desatascadós, desatascadora, desatascadores.)

miércoles, 28 de enero de 2026

Pustula, Pustella, Postella - Puteiar, Putaneiar

Pustula, Pustella, Postella, s. f., lat. pustula, pustule, abcès, petite gale, bouton.

So pustulas fetidas, las quals so feytas de materias... corruptas.

(chap. Són pústules fétides, les cuals están fetes de materies... corruptes o corrompudes. Lo catalá, inclús después de Pompeyo Fabra, fee aná lo plural o plurals en AS, bonas Pasquas, las casas, Casasnovas, etc, etc.
Lo ingeniero químic y lingüístic Pompeyo va voldre diferensiás del castellá, pero sol va fé una ristra de cagades y burrades.)

Pustula, pústula, Pustella, Postella, pustule, abcès, petite gale, bouton, pústules


Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Sont pustules fétides, lesquelles sont faites de matières... corrompues.

Pustella en son huelh.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Pustule dans son oeil.

Haia en son oill postella.

Folquet de Romans: Auzels no. 

Qu'il ait dans son oeil pustule. 

CAT. ESP. (pústula) PORT. Pustula. IT. Pustula, postola. (chap. pústula,  pústules.)

2. Pustulacio, s. f., lat. pustulatio, pustulation, état de ce qui est pustuleux.

Per ulceracio del paladar et pustulacio.

(chap. Per ulserassió del paladar o paladá y pustulassió.)

Eluc. de las propr., fol. 85.

Par ulcération du palais et pustulation.

(chap. pustulassió, pustulassions.)

3. Postulos, adj., lat. pustulosus, pustuleux, couvert de pustules.

Lors cambas so postulozas. Eluc. de las propr., fol. 99.

(chap. Les seues cames són pustuloses; pustolós, pustulosos, pustulosa, pustuloses; ple de pústules; algo paregut a leprós, leprosos, leprosa, leproses, ple de pústules de la lepra; de la peste: apestat, apestats, apestada, apestades. Si es peste, pudó, corrompina: apestós, apestosos, apestosa, apestoses; v. apestá, putí.)

Leurs jambes sont pustuleuses.

putput, put-put, pupŭt, puput, poput, porpuz, parputa, babuta, pulput, gurgŭ, borbuta-viel barbut, barbut


Puta, s. f., fille, putain.

Primitivement ce mot était pris en bonne acception.

Goldoni a composé une comédie dont le titre est: la Puta honorata, la Fille honnête.

Dans une traduction en patois bolonais, on a rendu virginella du Tasse par: 

A savia putta. Ch. V, st. 71. 

Una putta d' vint ann o poch d' piu. Ch. II, st. 14.

La vergogna da putta. Ch. II, st. 17.

Patués, Toni Babia, Jaume Marfany, Patue Kamina

Les Portugais ont employé ce mot dans la même acception: Origem e Ortographia de (da) Lingua portuguesa, p. 54.

On trouve aussi en italien le mot putto, fanciullo, employé dans le même sens.

Les troubadours ont toujours employé ce mot en mauvaise part: putain, courtisane, vilaine. 

Aissellas putas ardens

Qui son d' autrui maritz cossens.

Marcabrus: Pus mos.

Ces putains ardentes qui sont de maris d'autrui consentantes.

En puta qui si fia

Es hom traitz.

(chap. Qui se fíe de una puta, es traissionat.)

Marcabrus: Soudadier.

En putain qui se fie est homme trahi.

Adj. Qui te femna puta, coma qui ten serpen. Trad. de Bède, fol. 40.

(chap. Qui té dona puta, com si té una serp.)

Qui tient femme putain, comme qui tient serpent.

Sarrazis los asalho, la puta gen malvada.

Roman de Fierabras, v. 2745.

Les Sarrasins les assaillent, la vilaine gent mauvaise.

ANC. FR. Des Sarrasins qui tiennent putes lois.

Roman d'Ogier le Danois. Notes sur Véland, p. 83.

Toutes estes, serés ou futes

De fait ou de volenté putes.

Roman de la Rose, v. 9194.

On dit cest proverbe:

De pute rachine, pute hierbe.

(chap. De puta arraíl, puta herba.)

Roman de Cléomades. Carpentier, t. III, col. 448.

CAT. ESP. PORT. Puta. IT. Putta. (chap. Puta, putes; putarranca, putarranques; v. putejá. Vore la dansa de la dona a La Venteta, La Vall - Calaseit.)

dos añs treballán sense cobrá a La Venteta

2. Putana, s. f., putain, prostituée.

Jazon ab putanas tro 'l solelh es levatz.

P. Cardinal: Un estribot.

Couchent avec prostituées jusqu'à ce que le soleil est levé.

De putana cortejaire.

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

De prostituée courtisan.

ANC. CAT. Putana. IT. Puttana.

3. Putanela, s. f. dim., petite putain, petite prostituée.

Vay, dis el, putanela, laycha m' estar en patz.

(chap. Vesten, va di ell, puteta, díxam está en pas.)

Roman de Fierabras, v. 4908.

Va, dit-il, petite putain, laisse-moi être en paix.

4. Putan, s. m., putassier, libertin.

Mout se fez grazir als arlotz et als putans. V. de Guillaume Figueiras.

Moult il se fit agréer par les goujats et par les putassiers.

Botiga Ascuma, Putan, putassier, libertin

5. Putanier, Putaner, adj., putassier, libertin.

Ai! fals clergue, messongier, traidor,

Perjur, lairo, putanier, descrezen.

B. Carbonel: Per espassar. 

Ah! faux clergé, menteur, traître, parjure, voleur, putassier, mécréant.

Enchantaire o putaners.

Traité de la Pénitence en provençal, fol. 59. 

Enchanteur ou putassier.

ESP. Putanero. PORT. Putanheiro. IT. Puttaniere. (chap. Putero, puteros; libertino, libertinos o libertins.)

6. Putage, s. m., prostitution.

Sibilia per cert a consentit putage. V. de S. Honorat.

Sibilie pour sûr a consenti prostitution.

ANC. FR. Qui sacrement de mariage

Tornent à honte et à putage.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 122. 

Et miz par povreté mainte fame et putage.

Roman de Rou, v. 1873.

7. Putaria, s. f., putanisme, prostitution.

Malvestat e putaria

No 'l laisson tener dreita via.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

Méchanceté et putanisme ne lui laissent tenir droite voie.

ANC. FR. Onc, foi que doi sainte Marie,

Ne fis de mon cors puterie.

Roman du Renart, t. II, p. 7.

D'yvrognerie,

De puterie, 

Scandale et bruict.

Blason des faulces Amours, p. 227.

ESP. Putería (prostitución, puterío). PORT. Putaria. (chap. Puterío, prostitussió.)

8. Putia, s. f., putanisme, prostitution. 

Greu er amor ses putia

Camjantz

Tro qu' el mon sia fenitz.

B. Martin: Companho. 

Difficilement amour sans prostitution sera changeant, jusqu'à ce que le monde soit fini. 

La putia l' es apres.

Marcabrus: Lanquan. 

Le putanisme lui est après.

9. Puteiar, Putaneiar, v., se prostituer, paillarder, forniquer.

O mentir o putaneiar. Brev. d'amor, fol. 62.

Ou mentir ou paillarder.

Fig. Domneis ar puteia.

Marcabrus: Pus la fuelha.

Courtoisie maintenant se prostitue. 

ANC. FR. Et tout briser, 

Rompre, casser 

Et putasser. 

Blason des faulces Amours, p. 286. 

ESP. Putear, putañear. PORT. Putear. IT. Putaneggiare.

(chap. Putejá : fé putades; putanejá, prostituís, fornicá, follá. Yo putejo, puteges, putege, putegem o putejam, putegéu o putejáu, putegen; putejat, putejats, putejada, putejades; yo putejaré; yo putejaría; si yo putejara als putos catalanistes. Putechá a Vallchunquera, La Fresneda : putechat, putechats, putechada, putechades.)