Mostrando las entradas para la consulta adiviná ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta adiviná ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 3 de febrero de 2024

Devi, Devin

Devi, Devin, s. m., lat. divinus, devin.

Jamais no m tenrai per devi.

Aimar de Rochaficha: No m lau de.

Jamais je ne me tiendrai pour devin.

Si vol entendre ni saber,

Coras ment ni coras ditz ver,

Que devis non l'aia mestier.

P. Cardinal: Anc no vi.

S'il veut entendre et savoir quand il ment et quand il dit vrai, que devin ne lui soit besoin.

ANC. CAT. Deví. ANC. ESP. Devino. ESP. MOD. Adivino. PORT. Adevinho. IT. Indovino. (chap. adivino, adivinos, adivina, adivines; v. adiviná: adivino, adivines, adivine, adivinem o adivinam, adivinéu o adivináu, adivinen; adivinat, adivinats, adivinada, adivinades. Tamé se diu: si la enserto la endevino.)

Ignacio Sorolla Vidal, sociolingüista, catalanista, imbécil, aragonés; Falhir, Faillir; Engan, Enjan; si la enserto la endevino

- Calomniateur, médisant.

Vuelh far cuydar

Als fals devis qu'alhors ai mon esper. 

Folquet de Romans: Meravil. 

Je veux faire croire aux faux calomniateurs que j'ai mon espoir ailleurs.

Selhs que tengratz per fis

Truep lauzengiers e devis.

Aimeri de Bellinoi: Ara m'agr' ops. 

Je trouve médisants et calomniateurs ceux que vous tiendriez pour honnêtes.

2. Devina, s. f., devineresse.

El anet cerquan per totas partz devins et devinas, si ella mais poiria tornar viva. V. de Guillaume de la Tour.

Il alla cherchant de toutes parts devins et devineresses, si elle pourrait jamais retourner vivante.

ANC. FR.

Ceste bonne devine avec son grand sçavoir.

Fait serment qu'elle peut les courages mouvoir.

Premières Œuvres de Desportes, fol. 192. 

ANC. ESP. Divina. ESP. MOD. Adivina. PORT. Adevinha. IT. Indovina. (chap. adivina, adivines.)

3. Devinaire, Devinador, s. m., lat. divinator, devineur, médisant, calomniateur.

Els van dizen qu'amors torn en biays,

E d'autrui joi se fan devinador.

B. de Ventadour: Quan la fuelha. 

Ils vont disant que l'amour tourne en biais, et se font calomniateurs de la joie d'autrui. 

Pus de mon joy vertadier

Si fan aitan voluntier 

Devinador e parlier,

Envios e lauzengier.

Peyrols: Pus de mon.

Puisqu'ils se font aussi volontiers calomniateurs et parleurs, envieux et médisants de mon bonheur véritable.

ANC. FR. Ne ne crei devineors.

Roman de Rou, v. 12658. 

Un autre grand devinateur, sorcier et observateur des jours.

ANC. CAT. Devinador. ESP. Adivinador. PORT. Adevinhador. IT. Divinatore. (chap. Adivinadó, adivinadós, adivinadora, adivinadores.)

4. Divinatiu, adj., interprétatif, conjectural.

Sentencials... son... divinativas. Leys d'amors, fol. 26.

Les propositions... sont... interprétatives.

5. Divinacio, s. f., lat. divinatio, devination.

De divinacio et de sompnis.

Eluc. de las propr., fol. 112. 

De devination et de songes.

ESP. Adivinación. PORT. Adevinhação. IT. Divinazione. (chap. adivinassió, adivinassions.)

6. Devinatje, s. m., calomnie.

Iratz soi del devinatje.

P. Durand: D'un sirventes. 

Je suis irrité de la calomnie.

7. Devinalh, Devinail, s. m., prédiction, calomnie, médisance.

Com fora 'l ric

Si 'l devinail fes adimplir.

Giraud de Cabrière (Cabrera): Cabra joglar.

Comme il serait puissant s'il faisait accomplir la prédiction.

Mas per paor del devinalh.

A. Daniel: Canso don.

Mais par peur de la calomnie.

Loc. Cum sel que viu de devinalh.

Bernard de Venzenac: Iverns vay. 

Comme celui qui vit de médisance. 

ANC. FR. Ce sont adevinal d'enfant.

Fables et cont. anc., t. III, p. 125.

- Enigme, sorte de poésie.

So es devinalh...

So que clau obri 'l devinal.

Un troubadour anonyme: Sui e no suy.

C'est énigme... Ce que je ferme ouvre l'énigme.

ANC. CAT. Devinalh.

8. Devinalha, Devinailla, s. m., médisance, calomnie. 

Ja non er, per la lur devinalha,

Bona domna lais son amic coral.

G. Faidit: Pel messatgier.

Il ne sera jamais que, par leur médisance, une bonne dame abandonne son ami de coeur.

Lauzenga ni devinalha

D'envios no m cal temer.

Peyrols: Manta gens.

Il ne me convient de craindre médisance ni calomnie des envieux.

ANC. CAT. Devinalha. ANC. ESP. Adivinaja. IT. Divinaglia.

9. Devinansa, s. f., médisance, calomnie.

La devinansa

Qu'om ditz qu'ieu ai d'autr' amor benenansa.

Folquet de Marseille: Ja no i s cug.

La médisance qu'on dit que j'ai le bonheur d'un autre amour.

Dan no m tenha...

Lauzengiers ni devinansa.

G. Faidit: Jauzens en gran.

Ne me cause dommage... médisant ni calomnie.

ANC. ESP. Divinanza. ESP. MOD. Adivinanza.

10. Devinamen, s. m., médisance, calomnie.

Aquest razonamens

Es us devinamens.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Ce raisonnement est une médisance.

Si 'l devinamen qu'om fai

No m'avengues a temer.

Peyrols: Quoras que.

S'il ne m'advenait à craindre la calomnie qu'on fait.

ANC. FR. Sous umbre desdites mensonges et adevinemens contre toute vérité.

Monstrelet, t. 1, fol. 197.

Là tent toz sos devinemenz,

Ses sorz e sis pramettemenz.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 30.

ANC. CAT. Endevinament. ESP. Adivinamiento. IT. Divinamento, indovinamento.

11. Devinar, v., lat. divinare, deviner, conjecturer.

Devinar de las causas que son a venir.

(chap. Adiviná les coses que han de vindre.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 31.

Deviner des choses qui sont à venir.

So qu'ie us vuelh dir devinatz.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz.

Devinez ce que je veux vous dire.

Que devines o que disses

So que dins aquel ostal es.

Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Qu'il devinât ou qu'il dît ce qui est dans cette maison.

Peire Roys saup devinar

Al prim qu'el vi jove reyaus,

Que dis no seria pros ni maus.

Bertrand de Born: Quan vei.

Pierre Roys sut conjecturer d'abord qu'il le vit jeune royal, vu qu'il dit qu'il ne serait ni preux ni méchant.

- Calomnier.

Substantiv.

Domna, per Dieu, no credatz lauzengiers,

Ni m tenga dan ab vos lo devinars.

Aimeri de Belmont: Ja n'er credutz.

(N. E. Estos dos versos los tendría que leer con atención el aragonés catalanista Ramón Mur, de Belmonte de San José, Belmont, Bellmunt, bello monte, etc. Tendría que saber de dónde viene el dialecto catalán que defiende como si fuese la lengua de su territorio.)

Dame, pour Dieu, ne croyez pas les médisants, et que le calomnier ne me tienne dommage avec vous.

Part. prés. Per mos digz a fort blasmamens

Devinans.

R. Vidal de Besaudun: Entr' el taur.

Médisant a fortement blâme par mes dits.

ANC. FR. Mors seule scet et adevine

Con cascuns est à droit proisiés.

Helinand: Vers sur la Mort.

ANC. CAT. Devinar. ANC. ESP. Divinar. ESP. MOD. Adivinar. PORT. Adevinhar. IT. Divinare, indovinare.
(chap. Adiviná: adivino, adivines, adivine, adivinem o adivinam, adivinéu o adivináu, adivinen; adivinat, adivinats, adivinada, adivinades; yo adivinaré; yo adivinaría; si yo adivinara.)

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

domingo, 31 de marzo de 2024

Geomancia - Geissier

Geomancia, s. f., lat. geomantia, géomancie, sorte de divination.

De geomancia totz los esperimens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De géomancie toutes les expériences.

ESP. PORT. Geomancia. IT. Geomanzia. (chap. Geomansia, una forma de adiviná; la nigromansia la podéu trobá al Decamerón en chapurriau.)

 

Teucrium chamaedrys; Germandrea, s. f., du lat. chamoedris, germandrée, sorte de plante; Geomancia


Geometria, s. f., lat. geometria, géométrie.

Quar nul temps astronomia 

Non auzi ni geometria.

Brev. d'amor, fol. 2. 

Car en aucun temps je n'appris astronomie ni géométrie.

En dyaletica, geometria, musica. Cat. dels apost. de Roma, fol. 25.

(chap. En dialéctica, geometría, música.)

En dialectique, géométrie, musique. 

CAT. ESP. (geometría) PORT. IT. Geometria. (chap. Geometría,  geometríes; geométric, geometrics, geométrica, geométriques.)

 

Gequir, Giquir, v., du lat. vacuare, laisser, quitter, abandonner. 

Farai un guai sonet novelh 

Que trametrai part Mongibel 

Al marques qu' el sobrenom gic,

De Monferrat, e pren selh de sa maire.

E. Cairel: Pus chai la. 

Je ferai un gai sonnet nouveau que je transmettrai par delà Montgibel au marquis qui quitte le surnom de Montferrat, et prend celui de sa mère. Car si l'autruy dreg cobeitas 

E 'n giques las vias dreitas

Sabes qual loguier empleitas?

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Car si tu convoites le droit d'autrui et en quittes les voies droites, sais-tu quel salaire tu acquiers? 

Loc. Ab ben far et ab mal giquir.

Gavaudan le Vieux: Patz passien. Var. 

Avec bien faire et avec mal quitter. 

Part. pas. Quar los a per paor gequitz. 

Bertrand de Born: Pus lo gens. 

Car les a par peur abandonnés.

Per que cels vos an gequida

Que us an longamen servida.

Elias de Barjols: Amor be m platz. 

C'est pourquoi vous ont quittée ceux qui vous ont longuement servie. ANC. CAT. Gequir.

2. Giquia, s. f., cessation, abandon, délaissement.

Ni s pot mudar ses giquia

De be far.

Brev. d'amor, fol. 13. 

Ni se peut changer sans cessation de bien faire.

3. Desgiquir, v., quitter, se départir, se détacher.

Subst. Mot es grieus e fortz et amar

Als trespassans del desgiquir 

D' aysso de que s degran ayzir.

Pierre d'Auvergne: De Dieu non. 

Il est très pénible et fort et amer aux trépassants de se départir de ce de quoi ils devraient s' accommoder.

 

Gergoncis, s. m., grenat, sorte d'étoffe. 

Si cum es us gergoncis o us draps de seda.

Trad. du Code de Justinien, fol. 95.

Ainsi comme est un grenat ou un drap de soie.

 

German, Girman, adj., lat. germanus, germain.

Si alcus dels fraires germans o de las serors garmanas era mortz enans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 72.

Si aucun des frères germains ou des soeurs germaines était mort avant.

Mos cozis germas iest.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 98.

Tu es mon cousin germain.

Aissi em frayres girmas, natz d' un payre e d'una mayre.

V. et Vert., fol. 57.

Ainsi nous sommes frères germains, nés de même père et de même mère.

CAT. Germá. ANC. ESP. Germano. ESP. MOD. Hermano. PORT. IT. Germano. (chap. Germá, germans, germana, germanes.)

 

Germandrea, s. f., du lat. chamoedris, germandrée, sorte de plante. 

Faitz li metzina natural

De germandrea, ben secada

E ben en polvera tornada.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Faites-lui médecine naturelle de germandrée, bien séchée et bien réduite en poudre.

ESP. Camedris. IT. Calamandrea. (N. E. La zamarrilla de los muros (Teucrium chamaedrys L. 1753) es una especie de planta del género Teucrium en la familia Lamiaceae, con uso medicinal y ornamental. Beltronica, beltrónica, betónica menor, camédreo, camedreos, camedrio, camedrios, camedro, carasquilla, carmesio, carrasquilla, carrasquilla macho verdadero, encinilla, encinillas, encinilla solitaria, germandria, germandrina, hierba del carmesio, pata de gallo, poliol ancho, roblecillo, sanguinaria, siete sangrías, trixago, yerba del carmesio.)

Germe, Germ, s. m. y lat. germen, germe.

Germe... es petit ramel al qual natura tramet calor natural, humor nutrimental. Eluc. de las propr., fol. 210. 

Germe... est petit rameau auquel nature transmet chaleur naturelle, humeur nutritive. 

Romputz a totz germs 

La mortz.

Leys d'amors, fol. 28.

A brisé tous germes la mort.

Fig. Germes de volontat. Trad. de Bède, fol. 63. 

Germe de volonté.

ESP. Germen, IT. Germe. (chap. Germen, germens.)

2. Germinacio, s. f., lat. germinatio, germination.

Es temps de... germinacio. Eluc. de las propr., fol. 129.

(chap. Es tems de... germinassió.)

Est temps de... germination.

ESP. Germinación. IT. Germinazione. (chap. Germinassió, germinassions; v. germiná.)

3. Germinos, adj., fécond, productif. 

Es en gens germinoza. Eluc. de las propr., fol. 164. 

Est féconde en gens.

4. Germinatiu, adj., germinatif, propre à se propager.

Herba mot pululativa, so es a dire germinativa.

Eluc. de las propr., fol. 219.

Herbe très pullulative, c'est-à-dire germinative.

(chap. Germinatiu, germinatius, germinativa, germinatives.)

5. Germenar, v., lat. germinare, produire, germer, féconder.

Grassa terra germena so que es en lei escondut. Trad. de Bède, fol. 45.

Terre grasse féconde ce qui est en elle caché.

L'una... fruc non germenava.

L'Avangeli de li quatre Semencz

L'une... ne produisait fruit. 

Fig. Un dos rozal del cel que li fay germenar e creysser el cor una dossa e suau raziss d'amor. V. et Vert., fol. 56. 

Une douce rosée du ciel qui lui fait germer et croître au coeur une douce et suave racine d'amour. 

ESP. Germinar. IT. Germinare. (chap. Germiná, produí, brostá, llansá.)

 

Gerundiu, s. m., lat. gerundium, gérondif, terme de grammaire.

Dels gerundius e dels supis. Leys d'amors, fol. 44.

Des gérondifs et des supins. 

CAT. Gerundiu. ESP. PORT. IT. (chap.) Gerundio.

 

Gerzi, s. m., jardin. 

Pratz, gerzis, mons.

(chap. Prats, jardins (o vergés), montañes o montes.)

Sezent en gerzi.

Eluc. de las propr., fol. 169 et 206.

Prés, jardins, montagnes. 

Assis en jardin.

 

Gesta, s. f., du lat. gesta, chronique, histoire.

La gesta dis qu'el temps antic. V. de S. Honorat. 

(chap. La gesta diu que al tems antic.)

L'histoire dit qu'au temps ancien.

En P. Rogiers los capdela, si la gesta no ment. Guillaume de Tudela.

Le seigneur Pierre Rogiers les conduit, si la chronique ne ment.

Cum recito las gestas. Palaytz de Savieza.

Comme rapportent les histoires.

Canson de gesta, anc. fr. chanson de geste, se disait de tout poëme qui rappelait des exploits chevaleresques. (chap. Cansó de gesta.)

E 'l joglar que son el palais

Violon descortz e sons e lais

E dansas e cansons de gesta.

Roman de Jaufre, fol. 98.

Et les jongleurs qui sont au palais accompagnent de la viole descorts et sonnets et lais et danses et chansons de geste. 

ANC. FR. Lunge est la geste des Normanz. Roman de Rou, v. 10438. 

Je sai bien canter de geste; 

Me volés-vos oïr canter?

Li gieu de Robin et de Marion. 

Et fables et chançons de gestes. 

Roman du Renart, t. I, p. 1.

- Manière.

Car qui en far drech s'atura, 

No 'l plai vil faitz d' avol gesta.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Car qui s'applique à agir droitement, ne lui plaît vile action de basse manière. 

ANC. CAT. Gesta. ESP. Gestas (gesta). IT. Gesta. (chap. Gesta, gestes.)

2. Gestio, s. f., lat. gestio, gestion, administration. (chap. Gestió.)

Lo faitz, so es la gestios d' aquel negoci. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 6. 

Le fait, c'est la gestion de cette affaire.

3. Gerir, v., lat. gerere, porter, comporter.

Part. prés. Se gerens per cossols de la dicha ciutat.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 86. 

Se portant pour consuls de ladite cité.

4. Registre, s. m., lat. registrum, registre. 

Fetz lo registre pastoral. Cat. dels apost. de Roma, fol. 76. 

Fit le registre pastoral. 

CAT. Registre. ESP. Registro. PORT. Registo. IT. Registro. (chap. Registre, registres.)

5. Registrar, v., lat. registrare, enregistrer, inscrire.

E 'l fetz registrar el catalogue dels S. confessors. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 205.

Et le fit inscrire au catalogue des saints confesseurs. 

Part. pas. Fo registratz el cathalogue. Cat. dels apost. de Roma, fol. 204. Fut enregistré au catalogue. 

CAT. ESP. Registrar. PORT. Registar. IT. Registrare. (chap. Registrá: registro, registres, registre, registrem o registram, registréu o registráu, registren; registrat, registrats, registrada, registrades.)

6. Enregistrar, v., enregistrer. 

Son testament... per lo enregistrar. Tit. de 1502. DOAT, t. XLVI, fol. 233.

(chap. Son testamén... per a registral, enregistral; registrá 'l, enregistrá 'l.) 

Son testament... pour l' enregistrer.

7. Suggestio, s. f., lat. suggestio, suggestion.

Per falsas suggestios et acuzatios fon acuzats. V. et Vert., fol. 104.

(chap. Per falses sugestions y acusassions va sé acusat.)

Par fausses suggestions et accusations fut accusé. 

CAT. Suggestió. ESP. Sugestión. PORT. Suggestão. IT. Suggestione. (chap. Sugestió, sugestions; v. sugestioná: sugestiono, sugestiones, sugestione, sugestionem o sugestionam, sugestionéu o sugestionáu, sugestionen; sugestionat, sugestionats, sugestionada, sugestionades.)

 

Gesti, s. m., pince, tenaille.

Instrument apelat gesti. 

Tu extratz aquo am gesti.

Trad. d'Albucasis, fol. 14 et 41. 

Instrument appelé pince. 

Tu extrais cela avec pince.

(chap. Pinsa, pinses; mordassa, mordasses; alicates.)

 

Get, s. m., jet, courroie, lien.

De bos getz apreisonatz.

Giraud de Borneil: No puesc. 

Retenu prisonnier par bons jets. 

ANC. FR. Je suis liée

Des giés d'amour et alliée.

Jehan de Saintré, t. 1, p. 64.

Gérard laissa les giez, si laissa l'espervier aller.

Hist. de Gérard de Nevers, 2e part., p. 26.

ANC. CAT. Get. IT. Geto. (chap. Correcha, llas, lligadura.)

 

Geys, Geish, s. m., lat. gypsum, gypse, plâtre.

Sai metre geys quant es locx.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je sais mettre plâtre quand il est lieu.

Geysh qui, exust et destrempat ab l'ayga, es util a far paretz.

Eluc. de las propr., fol. 169.

Plâtre qui, calciné et détrempé avec l'eau, est utile pour faire murailles.

ANC. CAT. Geps. CAT. MOD. Guix. ESP. Yeso. PORT. IT. Gesso.

(chap. Ges, alchés, alchez; paregut a la escayola.)

2. Geissier, s. m., plâtrier. (chap. gesaire, yesaire.)

Los maestres fustiers, geissiers.

(chap. Los maestres fustés, gesaires o yesaires.)

Tit. de 1355. DOAT, t. LIII, fol. 219. 

Les maîtres charpentiers, plâtriers.

viernes, 26 de julio de 2024

1. 8. Humanidat y caridat de Pedro Saputo.

Capítul VIII.

Humanidat y liberalidat (caridat) de Pedro Saputo.

Fort es sempre lo bon ejemplo, y mes cuan ve de persones de autoridat o de mol favor al poble, o mol volgudes o de compañs. Pero cuan som chiquets tot u fem per imitassió perque mos falte lo auxilio de la reflexió y de la experiensia, y se vol fé tot lo que se veu, sen per atra part la nostra espessie natural y essensialmén imitadora. Lo perillós ejemple que Pedro Saputo donáe als sagals del poble puján als tellats y parets va sé caussa de algunes desgrassies, sense que les pugueren evitá en prevensions ni castics ni los pares mes selosos. Als chiquets en passá de cuatre o sing añs ningú los guarde, una vegá la han cavilat ya han fet una travessura o malesa, y ningú pot tampoc previndre ni adiviná los perills als que se exposen aon y com menos se pense.

Estáen un domenche per la tarde codoleján gossos a les eres uns cuans sagals, entre ells Pedro Saputo, y ñabíe una turba de sagales cantán y triscán a un atra era; cuan de repén se va pará tot aquell estrapalussi y se va vore escapá a les sagales cap al poble, no sentinse cap gos ni cap veu mes que los plos de una criada del hidalgo de la plassa (lo de la cantonera). Ella, desesperada y toquiñanse los pels, cridáe demanán auxilio. Van aná allá los sagals, y una filla del hidalgo de uns nau o deu añs de edat, mol traviessa o carnussa y arriesgada, s´habíe estossolat caén del tellat de una pallissa, y pegán en lo cap a unes pedres s´habíe quedat morta de la caiguda. En cuan van sentí 'está morta', van arrencá tots los sagals a corre dixán sol a Pedro en la criada que invocabe a tots los sans y virgens del sel, no tan pera que tornaren a la vida a la chiqueta, com pera que la liberaren de vore lo semblán rigurós y vengatiu dels seus amos.

Pedro va fé en la sagala lo que habíe vist fé atres vegades pera recuperá als que patíen algún desmayo, pos va vore que sol estáe estamordida, y poc a poc va aná tornán en sí. Escomensáe la pobra a queixás en tals crits, que la criada va pensá que teníe chafats tots los ossos del seu cos: y plorán y dessichanli la mort sen va aná cap a casa de sons pares (que eren del poble) y se va quedá ell sol en la chiqueta... No teníe asclats tots los ossos del seu cos, ni la mitat, pero sí un bras, aboñat y ubert lo cap, queixoses atres moltes parts. Lo compasiu Pedro la va aná tentán pera alsala, y al final en sumo tiento y suavidat la va agarrá y se la va emportá a casa seua entre molta gen que per curiosidat y llástima lo van seguí pels carrés. No estáen sons pares a casa, que habíen eixit a passejá per un atre camí; pero lo ven los va portá la notissia y al momén estáen al costat de sa filla y en ells lo facultatiu. Va ñabé mols ays y plos, va ñabé desmayos; al final a dures penes y crits pelats que partíen lo cor, va quedá curada, emparchada y apedassada, y se van assossegá tots pera plorá mes desahogadamén y informás de les sircunstansies de la desgrassia y del descuido de la criada a qui habíen encomanat a la chiqueta. En tot va fé Pedro lo milló que va pugué: y com lo hidalgo va vore que en mich de la relassió se li bañáen los ulls, va dixá ell corre libremen les seues llágrimes, y juntamén en la seua dona li va doná les grassies per aquell bon ofissi que habíe fet a sa filla, oferinli casa y favor, y roganli que no olvidare a la pobreta de Eulalia, que la vinguere a vore pera donali forses y consolals a tots. Pedro estáe tendre y se rentáe la sang que portáe a les mans y a la roba. La mateixa siñora de casa va di entre llágrimes, ¡ay sang de la meua filla!, ¡ay sang de la meua filla!, se va despedí cortés y afablemen perque ere ya tart, y sen va aná a casa de sa padrina aon sa mare habíe dit que vinguere.

Mentres la chiqueta Eulalia (que així se díe) va está al llit la visitabe tots los díes; pero cuan ya se eixecáe, cuan ya estáe mol adelantada la seua cura, que en poc tems va quedá perfectamen sana, fora de alguna dificultat (que tamé se va corregí después) al bras pera serts movimens, va pará de aná a vórela, perque les seues visites eren de sola humanidat y a part de cumplimén. Als tres o cuatre díes va enviá lo hidalgo a una criada a preguntá si teníe novedat, y sabén que no, va aná ell mateix a casa de Pedro Saputo, y com si tratare en un home de mes edat y de algún respecte li va torná a doná les grassies per lo que habíe fet en sa filla, y de part de ella, de la seua dona y de la seua li va rogá se serviguere honráls en la seua visita.

Y va afegí, tocán lo pun mes delicat, que si a sa mare li habíe fet a un atre tems una advertensia, creguere que va sé per dessich de vórel home de profit, ignorán entonses que u fore de tan. An esta satisfacsió y comedimén va contestá Pedro en un atra milló, dién al hidalgo, que lo que habíe fet en sa filla no mereixíe tantes grassies, y que ben pagat estáe en la honra que aquella humilde casa ressibíe habense ell dignat a vindre an ella. Van passá encara atres cumplimens entre ells; y pel matí en son demá va aná Pedro a visitá a Eulalia, continuán ya desde entonses; se habíe engendrat entre los dos una amistat tan íntima que en lo tems va sé un atra cosa, y ni ells ni dingú va pugué remediáu.

Pero lo que mes brilláe al chiquet Pedro Saputo ere la caridat. Tots los del poble u sabíen; y si al carré li demanáen algo los atres sagals ya se u habíen repartit tot; y a vegades sense demanáu. Als pobres los donáe cuan podíe ñabé, y hasta la roba que portáe si los veíe fets un acsiomo y fée fret. Ell mateix cuan va arribá a la edat de mes coneiximén va habé de corregí lo vissi de la seua solidaridat. Se va atreví una vegada sa mare a renegál; y ell en molta grassia li va contestá: 

- Aixó es siñal de rics; lo fill de una rentadora no té que sé agarrat ni viure en l´alma arrugada. L´agarramén, siñora mare, no dixe vore la hermosura del sol ni la grandesa de la terra. Lo preto no coneix a Deu, ni Deu encara que vullgue li pot fé mersé, perque es incapás dels seus benefissis. Sense cante pera portá l´aigua, ¿a qué aniríe a la fon? ¿Sabéu mare, a quí penso yo que aburriríen los angels si pugueren despressiá an algú? Pos es als pussilánimes y als desconfiats. La rogo mol de veres que sigáu magnánima de cor, no estorbéu la generosidat del vol en que yo abarco lo món, y encara me pareix menut.

Amor als sesanta (Luis Arrufat)


Original en castellá:

Capítulo VIII.

Humanidad y liberalidad de Pedro Saputo.

Fuerte es siempre el buen ejemplo, y más cuando viene de personas de autoridad o de mucho favor en el pueblo, o muy queridas o de compañeros. Pero en la niñez todo lo hacemos por imitación porque falta el auxilio de la reflexión y de la experiencia, y si se quiere hacer todo lo que se ve, siendo por otra parte nuestra especie natural y esencialmente imitadora. El peligroso ejemplo que Pedro Saputo daba a los muchachos del pueblo subiendo tejados y paredes fue causa de algunas desgracias, sin que las pudiesen evitar con prevenciones ni castigos aun los padres más celosos. A los niños en pasando de cuatro o cinco años nadie los guarda, porque a una vuelta de cabeza han concebido y hecho una travesura, y nadie puede tampoco precaver ni adivinar los peligros en que se ponen donde y como menos se piensa.

Estaban un domingo por la tarde tirando al canto en las eras unos cuantos muchachos, entre ellos Pedro Saputo, y había una turba de muchachas cantando y triscando en otra era; cuando de repente cesó todo aquel bullicio y se vio huir a las muchachas hacia el pueblo, no oyéndose más canto ni voz que los lamentos de una criada del hidalgo de la plaza (el de la reconvención a la madre de Pedro Saputo), la cual desesperada y mesándose los cabellos, daba grandes voces pidiendo auxilio. Fueron allá los muchachos, y una hija del hidalgo de unos nueve o diez años de edad, muy traviesa y arriscada, se había caído del tejado de un pajar, y dando de cabeza en unas piedras que había quedado muerta de la caída. Lo mismo fue oír de muerta, echaron a correr todos aquellos rapaces dejando solo a Pedro con la criada que invocaba a todos los santos y vírgenes del cielo, no tanto para que volviesen a la vida a la niña, como para que librasen de ver el semblante riguroso y vengativo de sus amos. Pedro hizo con la muchacha lo que había visto hacer otras veces para recordar a los que padecían algún desmayo, pues conoció que sólo estaba aturdida, y poco a poco fue volviendo en sí, comenzaba la pobre a quejarse con tales gritos, que la criada pensó que tenía rotos los huesos de su cuerpo: y llorando y deseándole la muerte se fue a casa de sus padres (que era del pueblo) y quedó él solo con la niña... No tenía rotos todos los huesos de su cuerpo, ni la mitad, pero sí un brazo, abollada y abierta la cabeza, quejosas otras muchas partes. El compasivo Pedro la fue tentando para levantarla, y al fin con sumo tiento y suavidad y formándole andas con las manos la tomó y llevó a su casa entre muchas gentes que por curiosidad y lástima le siguieron en las calles. No estaban los padres en casa, que habían salido a pasear por otro camino; pero el viento les llevó la noticia y al punto estuvieron al lado de su hija y con ellos el facultativo. Hubo muchos ayes y lloros, hubo desmayos; al fin a malas penas y vivos gritos que partían el corazón, quedó curada, emparchada y bizmada, y se sosegaron todos para llorar más desahogadamente e informarse de las circunstancias de la desgracia y del descuido de la criada a quien encomendaron la niña. A todo satisfizo Pedro lo mejor que pudo: y como el hidalgo viese que en medio de la relación se le arrasaban los ojos, dejó él correr libremente sus lágrimas, y juntamente con su esposa le dio gracias por aquel buen oficio que había hecho a su hija, ofreciéndole casa y favor, y rogándole que no olvidase a la pobrecilla de Eulalia, sino que la viniese a ver para dalle esfuerzo y consolallos a todos. Pedro, enternecido y lavándose de la sangre que había recibido en las manos y vestido, en cuyo oficio le sirvió la misma señora de casa diciendo con muchas lágrimas, ¡ay sangre de mi hija!, ¡ay sangre de mi hija!, se despidió cortés y afablemente porque era ya tarde, y se fue a casa de su madrina adonde su madre había dicho que viniese.

Mientras la niña Eulalia (que así se llamaba) estuvo en cama y de cuidado la visitaba todos los días; mas cuando ya se levantaba, cuando ya estuvo muy adelantada en su curación, que en poco tiempo quedó perfectamente sana, fuera de alguna dificultad (que también se corrigió después) en el brazo para ciertos movimientos, cesó de ir a verla, porque sus visitas eran de sola humanidad y en parte de cumplimiento. A los tres o cuatro días mandó el hidalgo una criada a preguntar si tenía novedad, y sabiendo que no, fue él mismo a casa de Pedro Saputo, y como si tratase con hombre de más edad y de algún respeto le dio de nuevo las gracias por lo que hiciera con su hija, y de parte de ella, de su esposa y suya le rogó se sirviese honrallos con su visita. Y añadió, tocando el punto más delicado, que si a su madre le habían hecho en otro tiempo una advertencia, creyese que fue por deseo de verle hombre de provecho, ignorándose entonces todavía que lo fuese de tanto. A esta satisfacción y comedimiento respondió Pedro con otro mejor, diciendo al hidalgo, que lo que hiciera con su hija no merecía tantas gracias, y que harto pagado estaba con la honra que aquella humilde casa recibía habiéndose él dignado de venir a ella. Pasaron aún otros cumplimientos entre ellos; y por la mañana al día siguiente fue Pedro a visitar a Eulalia, continuando ya siempre en adelante; de que se engendró entre los dos una amistad tan íntima que con el tiempo fue otra cosa, y ni ellos ni nadie pudo remediarlo.

Pero lo que más brillaba en el niño Pedro Saputo era la liberalidad. Regalábanle a porfía todos los del pueblo; y como en la calle le pidiesen algo otros muchachos ya se lo había repartido todo; y a veces sin pedírselo. A los pobres les daba cuanto podía haber, y aun la ropa de encima si los veía desarropados y hacía frío. Él mismo cuando llegó a edad de más conocimiento hubo de corregir el vicio de su dadivosidad, y con estudio y discreción ejercitar una virtud en que también cabe demasía y vicio verdadero. Atrevióse una vez su madre a reprendérselo; y él con mucha gracia le contestó: - Eso es señal de ricos; el hijo de una lavandera no debe ser escaso ni vivir con el alma arrugada. El encogimiento, señora madre, no deja ver la hermosura del sol ni la grandeza de la tierra. El encogido no conoce a Dios, ni Dios casi aunque quiera le puede hacer merced, porque es incapaz de sus beneficios. Sin vaso para llevar el agua, ¿a qué iría a la fuente? ¿Sabéis madre, a quién pienso yo que aborrecerían los ángeles si pudiesen aborrecer a alguno? Pues es a los pusilánimes y a los desconfiados. Ruégoos muy de veras que seáis magnánima de corazón, si no vais a acuitar mi vida, o a estorbar la generosidad del vuelo con que yo abarco el universo mundo, y aun me parece pequeño.