Mostrando las entradas para la consulta Xavier ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Xavier ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 13 de mayo de 2018

Gonellisme, Xavier Canyelles Ferrà

Gonellisme: Particularisme i secessionisme lingüístics a ses Illes Balears

Gonella

Arbre de mar

Xavier Canyelles Ferrà (casi tan iluminat com Bibiloni)

Gonellisme, Xavier Canyelles Ferrà

Els orígens, els principis ideològics, les finalitats i els activistes més destacats d’aquest fenomen sociolingüístic.

Bé, m‘hé gastad 35 € per aquest llibre que me va‘rribà ahí. Avúy hé lleggid 50 pàginas y estig a punt d‘havê de prênde un Tranquimazin, o algo parescud, pêrque no me péguiga un atac de rabi.
¡Jo no sé còm se pod tergiversà de tal manéra! ¡Jo no sé d‘ahón trèuen es catalanistas tants d‘arguméns contraris emb lo que va de sa nostra llengo! Ara me dón cónta de còm ha sortid tot aquest puñetéro pancatalanisme a sas nostras islas: de sa gent que lleggêx panfletos còm‘aquest y se creu lo qu‘hey escríuen. M‘agradaría molt compartí emb voltros un parêy de frases d‘aquest llibre, però com que té drêts d‘autó, no m‘ês possibble. Domés vos dig una còsa: si volêu agafà una bòna empipada, compràu es llibre, que vos sirà segura; si no, agafàu es 35 € per anà a fé un bon pamb‘òli y un gintònic, que vos caurà milló.
Au idò...

Gonellisme: Particularisme i secessionisme lingüístics a les Illes Balears


Aquest documentat i penetrant estudi tracta del fenomen sociolingüístic conegut per gonellisme, mot que procedeix del pseudònim Pep Gonella adoptat per l’advocat i polític Josep Zaforteza en la famosa polèmica de l’any 1972 sobre la identitat lingüística i l’estandarització del català a Mallorca. 

Avui el gonellisme fa referència als sectors contraris a la unitat de la llengua catalana o a la normalització lingüística a les Balears

Dividit en tres grans parts, la primera està dedicada als orígens, als autors i activistes més destacats, a les publicacions més rellevants i als principis ideològics del gonellisme.

La segona part exposa les queixes i reclamacions més habituals del gonellisme, i la seva manera d’actuar o treballar per a atènyer les seves finalitats. 

Finalment, en la tercera part l’autor examina i refuta els arguments i les afirmacions esgrimits pels gonellistes i anticatalanistes illencs

ISBN
978-8417113100 
Cubiertas
(dialecto occitano catalán
Autor
Xavier Canyelles Ferrà
Papel, 464 páginas

som Baléàs

viernes, 6 de octubre de 2017

Paco Escudero, inditex, fábricas en España, Bangladesh

Paco Escudero, Inditex, fábricas en España, Bangladesh, Brasil, evitar que se rompiera España.

Paco Escudero, Inditex, fábricas en España, Bangladesh, Brasil, evitar que se rompiera España

Este Paquito no ha pencat en sa vida pero pot doná llissons a Amancio Ortega; tamé es dels que defenen aixó:

Orgullós dels meus orígens

Sóc xarnego i independentista

Compromès amb el meu país".
Xarnego, charnego, independentista, país, Catalunya

Viu entre Badalona y Beseit, Beceite (com Jaume Fons.)

Imatges i poesies de Francisco Javier Escudero, alguns li diuen Francesc Xavier pera que paregue catalá, de rassa superior, com Juaquinico Torra Pla.

Mireu la cara de un ser superió, de un atra rassa diferenta a la española:

Mireu la cara de un ser superió, de un atra rassa diferenta a la española
espécimen de raza superior catalana, pero sin sangre pura, es un híbrido, como el Toyota Prius, aunque chupa mucho más que el Prius.


Bon dia, Paco Escudero, autor, Feliciano Castillo Andrés, compilador, poemes sobre Beseit, Badalona.

parrissal parrizal Beceite Beseit cova del aire cova de l´aire

Si vols lligí una novela en chapurriau, llix Pedro Saputo, o La Perla, de Steinbeck, Steinbock no, que vol di cabrón en alemán, salvache de cabra hispánica.
Tamé sense notissies de Gurb en chapurriau.
No te apuntos a un grupo de Facebook que se diu yo parlo lo chapurriau si no parles lo chapurriau o lo apoyes. *
Yo no me apunto a grupos de Facebook de catalanistes ni grupos aon parlen suomi o swahili.


Aquí s'ha escrit part del llibre Bon Dia, encara que ñague neu, fa bon día, Paquito.

Paco Escudero a la wikipedia en castellá

Paquito Escudero li fot al wiki


No es este Paco Escudero el del libro.

Y aquí un texto aon se trobe un tal Paco Escudero:


Elisa Reverter y López (Badalona, 1917-2009) va ser una artista y política catalana.

De jove es va exiliar a França al final de la Guerra Civil, ho va testimoniar a través d'un llibre autobiogràfic. 

Catalanista i militant de Convergència Democràtica de Catalunya, va ser regidora de Patrimoni Cultural de l' Ajuntament de Badalona durant el primer ajuntament democràtic.

A més de la seva faceta política, també es va en l'àmbit artístic, especialment es va dedicar a l'escultura i al dibuix artístic
Va treballar per recuperar la masia de can Miravitges i va ser la responsable de portar la Venus de Badalona de retorn a la ciutat.


L'artista que era propietària i vivia a la masia de can Butinyà,
va morir de repén l'abril de 2009 en plena joventut, als 92 anys, a causa d'una insuficiència renal al Centre Sociosanitari del Carme.

El funeral es va celebrar el diumenge 19 d'abril en una cerimònia íntima, reservada a la gent propera. El 26 d'abril va ser homenatjada a casa seva, on descansen les seves cendres. Després de la seva mort, l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet va adquirir els drets de compra de la masia.

Óscar Adamuz, moviment, franjolí, Santa Coloma de Gramanet

El 2011 la plataforma Anastàsies Badalona, integrada per dones amb inquietuds culturals, va organitzar unes jornades sobre Dona Cultura Badalona a l'Espai Betúliacan Casacuberta centrades en la figura d'Elisa Reverter amb diverses ponències de persones que van conèixer l'artista, entre el seu nebot Xavier Lacort i Paco Escudero, que va glossar tota la seva tasca durant el període del primer ajuntament democràtic. El 2017, amb motiu del centenari del seu naixement, el Museu de Badalona li va dedicar una exposició. 

«Elisa Reverter 1917-2009 Art, política i exili». 
Museu de Badalona, 2017.

Redacció «
Mor l'exregidora Elisa Reverter, a la qual diumenge s'homenatjarà a la masia de Can Butinyà». El Punt Avui, 21-04-2009.

Redacció «Mor Elisa Reverter, propietària de la Masia de Can Butinyà». Badaweb, 21-04-2009.

Membrives, Marta «Elisa Reverter centra unes jornades a l'Espai Betúlia». El Punt Avui, 25-02-2011.

domingo, 7 de octubre de 2018

Traéume de estes dudes

- ¿Per qué los refrescos tenen suc artifissial de llimó y los detergens suc natural de llimó?

Pedro Bel Caldú conteste:


Lo suc de llimó es agre pero l’aroma del llimó no está al suc si no a la pell. L’ácit del suc millore les qualidats llimpiadores del detergent pero l’aroma no. Se pot fabricar artificialment acid citric que ix mes barat que el suc de llimó natural. Tamé se fabrique, pels aromistes, aroma artificial de llimó, pero es mes complicat i car que fabricar acid cítric. No me puc estendre en més explicacións, pero estic segur que de la informació que dono se poden traure conclusións.



- ¿Per qué los Picapedra festejaben (selebraben) Nadal, si vivíen a una época antes de Cristo?


¿Per qué los Picapedra festejaben Nadal, si vivíen a una época antes de Cristo?

- ¿Si les dones diuen que los homes són tots iguals, per qué se preocupen tan en triá?

- ¿Cóm se escriu lo cero en números romanos?


No se escriu. 

- Cuan van inventá lo rellonge, ¿cóm sabíen quína hora ere, per a pugué ficál en hora?




- ¿Per qué ña gen que desperte als atres pera preguntá si estaben dormín?





- ¿Cóm puc sabé cuántes vides li queden al meu gat?

https://mx.answers.yahoo.com/question/index?qid=20090627123321AAsaFkY

- ¿Per qué les coses sempre están al radé puesto aon un les busque? (Murphy)

- ¿Qué conten les ovelles per a pugué dormí com a liróns?


- ¿Qué conten les ovelles per a pugué dormí com a liróns?

- ¿Per qué los sementeris tenen les tápies tan altes, si los que están a dins no poden eixí y los que están afora no volen entrá?


- ¿Per qué los sementeris tenen les tápies tan altes, si los que están a dins no poden eixí y los que están afora no volen entrá?

- ¿Per qué “separat” se escriu tot jun y “tot jun” se escriu separat?

- ¿Per qué lo “día del traball”, ningú treballe?

- Si la llana se encongix cuan se bañe... ¿Per qué les ovelles no se fan mes menudes (se encongixen) cuan plou?


- Si la llana se encongíx cuan se bañe... ¿Per qué les ovelles no se fan mes minudes cuan plou?
- Un parto al carré ... ¿es alumbrat públic?

- Si cuan minjo ous me fan mal al feche, cuan minja feche... ¿me fará mal als ous? / A Aiguaiva se mingen lo feche crugo

- ¿Per qué no ña minjá pera gats en gust a rata, ratolí o furigaña?


¿Per qué no ña minjá per a gats en gust a rata, ratolí o furigaña?




- Lo món es redó y li diém planeta. Si fore pla... ¿li diríem redoneta?

- Si un abogat se torne lloco... ¿pert lo juissi?

- ¿Los infans disfruten la infansia tan com los adults lo adulteri?

- Si un fruit sec se bañe, ¿seguix sén un fruit sec?


Si un fruit sec se bañe, ¿seguix sén un fruit sec?

- ¿Per qué als peixos no los entre aigua als ulls?

https://es.quora.com/A-los-peces-les-entra-agua-en-los-ojos-1

- ¿Per qué se li diu meche al dotó y cura al mossen cuan es lo meche lo que cure?

- ¿Per qué se li diu llit al catre y cómoda a la cómoda cuan lo llit es mes cómodo?

- Si tots los drets són resservats, ¿qué passe entonses en los zurdos, son menos timits?

- ¿Per qué les llunes de atres planetes tenen nom y la nostra se diu lluna?


¿Per qué les llunes de atres planetes tenen nom y la nostra se diu lluna?
- Si lo món es un mocadó, natros ¿qué som?

Si lo món es un mocadó, natros ¿qué som?

martes, 20 de marzo de 2018

Lo rat penat

Lo Rat Penat (penata, penada : rata en plomes, plumes) es una sociedad cultural valenciana, fundada en 1878 por iniciativa de Constantí Llombart, históricamente dedicada a la promoción, defensa, enseñanza y difusión de la lengua y cultura valencianas.

// Yo aquí pongo a Mayans Siscar //

Lo Rat Penat es, junto a la Real Academia de Cultura Valenciana, una de las pocas entidades que defienden las Normas del Puig para codificar al valenciano, normativa diferente a la oficial, basada en las Normas de Castellón, de la Academia Valenciana de la Lengua.

Tiene su sede en Valencia, en el palacio de los Barones de Alacuás.

Diputación niega El Principal a Lo Rat Penat

Lo Rat Penat se funda en 1878 a instancias de Constantí Llombart, si bien pronto sería controlada por afines a Teodoro Llorente. Su línea era apolítica y cercana al regionalismo valenciano conservador.

[Josep Nebot i Pérez, Píndoles de veritat Píndoles de veritat

En sus inicios, promovió la colaboración con intelectuales y otras asociaciones culturales del resto de territorios de habla valenciana fuera de la Comunidad Valenciana, y firmó y difundió las Normas de Castellón. En varios de sus escritos se daba por sentado el hecho de que el valenciano y el catalán son la misma lengua, llegando a emplear el término "catalán-valenciano" para referirse a ésta.

El valenciano no puede derivar del catalán ni ser dialecto de éste.
No obstante, desde mediados de los años 70 se producen una serie de enfrentamientos en su seno,​ que llevaran a la expulsión de miembros como Manuel Sanchis Guarner, Joan Senent y otros, acusados con buena razón de putos catalanistas manipuladores.

El entonces presidente, Emili Beüt (begut, borracho) (que sería expulsado aquel mismo año) era visto como demasiado tibio, y sería sustituido por Xavier Casp a principios de 1980. A partir de este momento, la entidad toma un importante papel en el conflicto lingüístico valenciano, virando hacia la reivindicación de una normativa independiente para el valenciano primero y a oponerse a la Academia Valenciana de la Lengua más adelante. Tarradellas ya sabía qué iba a pasar.

Actualmente propugna la normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana para el valenciano, carente de oficialidad. Es partidaria de la versión reformada en 2003 de las Normas del Puig, con la incorporación de acentos.

Lo Rat Penat recibe subvenciones de la Generalitat Valenciana, del Ayuntamiento de Valencia y las Diputaciones de Valencia, Castellón y Alicante. Lo mismo pasa con Ascuma, Anc, Òmnium, catalanistas.

El 10 de abril de 2015 la Generalidad Valenciana, a través de la Ley 6/2015 de Reconocimiento, Protección y Promoción de las Señas de Identidad del Pueblo Valenciano, reconoció oficialmente "la capacidad docente que desarrolla la asociación cultural Lo Rat Penat en la divulgación y defensa de las señas de identidad del pueblo valenciano y, en especial, de la lengua valenciana". Esta ley fue derogada el 26 de enero de 2016. La lingüística es ciencia, no política, ja jo ju !

Desde 1996 el presidente es Enric Esteve, cuya presidencia se caracterizará por la politización de la entidad hacia los postulados del Partido Popular de la Comunidad Valenciana, proceso en el que se irá alejando de Unión Valenciana.

A partir de este momento, desde la Generalidad Valenciana y otras instituciones públicas controladas por el PP, se dará cobertura a Lo Rat Penat, dándole la categoría de "entidad de utilidad pública",​ o considerándola institución consultiva de la Generalidad Valenciana en materia de patrimonio cultural desde 2015.

Por su parte, en 1999, el presidente de Lo Rat Penat, Enric Esteve, así como una importante representación de académicos de la RACV firmarían un manifesto de apoyo y reconocimiento valencianista a Eduardo Zaplana, que se haría público poco antes de las elecciones a las Cortes Valencianas de 1999.

Desde 1991, Lo Rat Penat ha recibido cuantiosas subvenciones por parte de instituciones públicas gestionadas por el Partido Popular. Y Òmnium y ANC, cuatra durus, claro.
La Ascuma algo ha rascat dels atres partits.

Félix Pizcueta (1878-1879) y (1884-1886)
Teodor Llorente (1879-1880)
Jacint Labaila González (1880-1881)
Rafael Ferrer Bigné (1881-1882)
Vicent Pueyo Ariño (1882-1883)
Ferran Reig García (1883-1884)
Cirilo Amorós (1886-1887)
Pasqual Frígola Ahís Xacmar Beltrán (1887-1889) y (1891-1893)
Lluís Cebrián Mezquita (1889-1891)
Honorat Berga Garcías (1893-1903)
Josep Maria Ruiz de Lihory Pardines (1903-1908) y (1912-1915)
Leopold Trénor Palavicino (1908-1910)
Vicente Dualde (1910-1912)
Francesc Cantó y Blasco (1915-1916)
Joan Pérez Lúcia (1916-1918)
Francesc Almarche Vázquez (1919-1927)
Facund Burriel y García de Polavieja (1927-1928)
Manuel González Martí (1928-1930) y (1949-1958)
Carles Sarthou Francesc (1930-1931)
Agustí Alomar Ruiz (1931-1932)
Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1933-1935) y (1959-1961)
Josep Monmeneu Gómez (1935-1936) y (1939-1941)
Josep Casanova Dalfó (1936-1939)
Josep Calatayud Bayà (1942-1948)
Juan Segura de Lago (1961-1972)
Emili Beüt Belenguer (1972-1980)
Xavier Casp Verger (1980-1982)
Joan Gil Barberà (1982-1992)
Josep Maria Boluda Sanambrosio (1992-1996)
Enric Esteve Mollà (1996 -)

Flor, Vicent: L'Anticatalanisme al País Valencià: Identitat i reproducció social del discurs del blaverisme, Universidad de Valencia, 2009 (tesis, pdf).

Página web oficial de la entidad Lo Rat Penat. Su Historia, sus manifiestos, álbum fotográfico, revista Lo Rat y demás documentos indispensables.

Documento de la entidad Lo Rat Penat que explica su posición lingüística sobre el valenciano. Archivado.

jueves, 5 de marzo de 2020

Cuan Franco premiabe llibres en catalá

Cuan Franco premiabe llibres en catalá.

https://www.dolcacatalunya.com/2014/03/cuando-franco-premiaba-libros-en-catalan/

Cuando Franco premiaba libros en catalán.

Lo nassionalisme catalá mos ha contat, entre datres mentires que diuen estos ploramiques, que se exterminabe la llengua catalana. Pos sirá que no.

// 


Todo vale para excitar el victimismo y el agravio constante que estimula la ideología nacionalista.
Pero después está la verdad. Nos la cuenta el riguroso blog La Historia sin historietas, listando los numerosos premios y publicaciones en catalán bajo el régimen de Franco. ¿Lo contarán en TV3?

Parecidos razonables, Francisco Franco Bahamonde

Premio de Honor de las Letras Catalanas

◦ 1969 Jordi Rubió i Balaguer (historiógrafo y bibliólogo).
◦ 1970 Joan Oliver (Pere Quart, escritor).
◦ 1971 Francesc de Borja Moll i Casasnovas (filólogo y editor). / Ver DCVB /
◦ 1972 Salvador Espriu i Castelló (escritor).
◦ 1973 Josep Vicenç Foix (escritor).
◦ 1974 Manuel Sanchis i Guarner (filólogo e historiador).
◦ 1975 Joan Fuster i Ortells (escritor).
 
falangiste, fasciste, franquiste, Fuster, Jordi Pujol
 
Premio Joaquim Ruyra de narrativa juvenil
◦ 1963 Josep Vallverdú, por L’abisme de Pyramos.
◦ 1964 Carles Macià, por Un paracaigudista sobre la Vall Ferrera.
◦ 1965 Desierto.
◦ 1966 Robert Saladrigas, por Entre juliol i setembre.
◦ 1967 Emili Teixidor, por Les rates malaltes.
 
Premio Josep Pla
◦ 1968 Terenci Moix, por Onades sobre una roca deserta.
◦ 1969 Baltasar Porcel, por Difunts sota els ametllers en flor.
◦ 1970 Teresa Pàmies, por El testament de Praga.
◦ 1971 Gabriel Janer, por Els alicorns.
◦ 1972 Alexandre Cirici, por El temps barrat.
◦ 1973 Llorenç Villalonga, por Andrea Victrix.
◦ 1974 Marià Manent, por El vel de Maia.
◦ 1975 Enric Jardí, por Historia del cercle artístic de Sant Lluc.
 
Premio Prudenci Bertrana
◦ 1968 Manuel de Pedrolo, por Estat d’excepció.
◦ 1969 Avel•lí Artís-Gener, por Prohibida l’evasió.
◦ 1970 Vicenç Riera Llorca, por Amb permís de l’enterramorts.
◦ 1971 Terenci Moix, por Siro o la increada consciència de la raça.
◦ 1972 Oriol Pi de Cabanyes, por Oferiu flors als rebels que fracassaren.
◦ 1973 Biel Mesquida, por L’adolescent de sal.
◦ 1974 Desierto.
◦ 1975 Baltasar Porcel, por Cavalls cap a la fosca.
 
Premio Lletra d’Or
◦ 1956 Salvador Espriu, por Final del laberint.
◦ 1957 Josep Pla, por Barcelona.
◦ 1958 Josep Carner, por Absència.
◦ 1959 Ramon d’Abadal, por Els primers comtes catalans.
◦ 1960 Clementina Arderiu, por És a dir.
◦ 1961 Josep Vicenç Foix, por Onze Nadals i un Cap d’Any.
◦ 1962 Joan Oliver (Pere Quart), por Vacances pagades.
◦ 1963 Joan Fuster, por Nosaltres els valencians.
◦ 1964 Josep Benet, por Maragall i la Setmana Tràgica.
◦ 1965 Jordi Rubió, por La cultura catalana, del Renaixement a la Decadència.
◦ 1966 Manuel de Pedrolo, por Cendra per Martina.
◦ 1967 Gabriel Ferrater, por Teoria dels cossos.
◦ 1968 Marià Manent, por Com un núvol lleuger.
◦ 1969 Xavier Rubert de Ventós, por Teoria de la sensibilitat.
◦ 1970 Joan Teixidor, por Quan tot es trenca.
◦ 1971 Alexandre Cirici, por L’art català contemporani.
◦ 1972 Joan Coromines, por Lleures i converses d’un filòleg.
◦ 1973 Maurici Serrahima, por Del passat quan era present.
◦ 1974 Joan Vinyoli, por I encara les paraules.
◦ 1975 Vicent Andrés Estellés, por Les pedres de l’àmfora.
 
Premio Mercè Rodoreda de cuentos y narraciones
◦ 1953 Jordi Sarsanedas, por Mites.
◦ 1954 Pere Calders, por Cròniques de la veritat oculta.
◦ 1955 Lluís Ferran de Pol, por La ciutat i el tròpic.
◦ 1956 Manuel de Pedrolo, por Crèdits humans.
◦ 1957 Mercè Rodoreda, por Vint-i-dos contes.
◦ 1958 Josep Maria Espinàs, por Varietés.
◦ 1959 Josep A. Boixaderas, por Perquè no.
◦ 1960 Ramon Folch i Camarasa, por Sala d’espera. (No es lo mateix que lo de Luis Arrufat)
◦ 1961 Estanislau Torres, por La Xera.
◦ 1962 Jordi Maluquer, por Pol•len.
◦ 1963 Carles Macià, por La nostra terra de cada dia.
◦ 1964 Joaquim Carbó, por Solucions provisionals.
◦ 1965 Víctor Mora, por El cafè dels homes tristos.
◦ 1966 Guillem Viladot, por La gent i el vent.
◦ 1967 Terenci Moix, por La torre dels vicis capitals.
◦ 1968 Jaume Vidal Alcover, por Les quatre llunes.
◦ 1969 Robert Saladrigas, por Boires.
◦ 1970 Montserrat Roig, por Molta roba i poc sabó.
◦ 1971 Gabriel Janer Manila, por El cementiri de les roses.
◦ 1972 Josep Albanell, por Les parets de l’insomni.
◦ 1973 Jaume Cabré, por Atrafegada calor.
◦ 1974 Beatriu Civera, por Vides alienes.
◦ 1975 Xavier Romeu, por La mort en punt.
 
1942. Aparece el libro Rosa mística, de Mossén Camil Geis, editado en Sabadell e impreso por Joan Sallent en catalán.
 
1944. Desde ese año, se hace obligatorio por ley que las universidades con Filología románica incluyan la asignatura de Filología catalana. Un decreto sobre la ordenación de la facultad de Filosofía y Letras, firmado por Franco con fecha del 7 de julio, introduce tres horas semanales de Filología Catalana en la Universidad de Granada. Josep Vergés, fundador de Destino en 1939 junto con Ignacio Agustí y el poeta Joan Teixidor, establecen el 6 de enero de 1944 el premio Eugenio Nadal que daba a conocer a la joven Carmen Laforet y a su novela Nada. El galardón descubrió a narradores tan importantes como Miguel Delibes, Ana María Matute, Rafael Sánchez Ferlosio o Carmen Martín Gaite.
 
1945. Con apoyo y subvención del Gobierno, se celebra el centenario de Mossén Cinto Verdaguer.
1947. Se otorga el premio Joan Martorell para novela en catalán. Son premiados Celia Suñol, por su novela Primera Part, y El cel no és transparent, de María Aurelia de Campmany. Se crea el premio Ciudad de Barcelona.
1949. Para narraciones cortas se crea en la Casa del Libro el premio Víctor Català, así como los premios Aedos para biografías, Josep Ysart para ensayos y el Ossa Menor que ideó el gallego-catalán José Pedreira, que se cambió luego el nombre por el de Carles Riba a la muerte de éste, en su honor.
1951. Se otorga un premio a la poesía en catalán con la misma cuantía económica que a la española. Posteriormente el premio se amplia a otras actividades culturales, como teatro y bellas artes. José Mª Cruzet funda Ediciones Selecta para obras escritas en catalán. En colaboración con Aymà concede el Joanot Martorell al insigne veterano de la pluma Josep Pla por su creación El carrer estret.
1952. En la visita de Franco a Cataluña, en el mes de junio, se inaugura la cátedra Milà i Fontanals para el estudio científico de la lengua catalana.
1955. El poeta y escritor José Mª de Sagarra recibe la orden de Alfonso X el Sabio con ocasión de la publicación de su obra en catalán titulada Memories.
1956. Nace el premio Lletra d’Or, sin recompensa económica y tiene como galardón una “F” de oro, con la que se distingue al mejor libro del año anterior escrito en catalán. El primero en recibirla fue Salvador Espriu, por Final de Laberint.
1959. Los premios barceloneses Crítica se incorporan a la producción en catalán.
1960. El Centro de Lecturas de Valls, inicia un curso de lengua y literatura catalana de carácter público.
En Barcelona se crea el premio Sant Jordi para novela, dotado con 150.000 pesetas, cantidad análoga, intencionadamente, a la del Nadal. Con subvención del Gobierno se celebra el centenario del poeta Joan Maragall.
1965. El gran poeta y canónigo de la catedral tarraconense, don Miguel Melendres, edita su obra L’esposa de l’anyell, un poema en catalán de doce mil versos. Encuadernado en rica piel blanca, lo lleva el Arzobispo de Tarragona, doctor Arriba y Castro, al Papa Pablo VI, que recibe complacido esta singular muestra de la lengua catalana que le llega de España. El Ateneo Barcelonés monta un curso de Filología Catalana. A los Premios Nacionales de Literatura, se le añade el Verdaguer para producción en catalán.
1966. Barcelona rinde homenaje a su ilustre hijo Maragall, en el que intervienen Gregorio Marañón, Pere Roig, José Mª Pemán y Ruiz Jiménez. En los jardines que llevan el nombre del poeta, en Montjuic, se le eleva un busto. Radio Tarragona organiza a través de sus antenas unos cursos de catalán con profesores especializados.
1967. La Diputación de Lérida dota una cátedra de Lengua catalana. La Diputación de Barcelona acuerda dar cursos de catalán en todos los centros culturales dependientes de la corporación y fundar la cátedra de Lengua Catalana en la Facultad de Teología de San Cugat (Barcelona).
1968. Editorial Destino completa el Nadal con el nuevo premio Josep Plà, concedido a Onades sobre una roca deserta, de Terenci Moix. En la lista de quienes lograron este galardón figura lo más florido de la narrativa catalana: Baltasar Porcel, Teresa Pàmies, Cirici Pellicer, Marià Manén, Enric Jardí, Llorenç Villalonga, Jaume Miravilles o Jordi Sarsaneda. En Gerona se otorga por primera vez el premio Prudenci Bertran.
1969. Nace el Premi d’Honor a les Lletres Catalanes, destinado a la consagración de escritores noveles.
1970. Comienza la publicación de la Enciclopedia Catalana.

Francisco Franco Bahamonde, Camp Nou, Barcelona


rey y emperador franco, muy querido en la Marca Hispánica, Cataluña, Catalunya, Carlomagno, Charlemagne, Carlos Magno, Karles

viernes, 8 de septiembre de 2017

Quim Arrufat, independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens

Quim Arrufat, independència de Catalunya no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens

https://finestro.wordpress.com/2017/01/18/entrevista-del-moviment-franjoli-a-quim-arrufat/

Lo finestró es lo blog de J. M. Gracia Zapater, de La Codoñera.




Quim Arrufat és membre del Secretariat Nacional de la CUP, un partit proetarra, un dels tres primers diputats que va tenir la formació al Parlament de Catalunya i fill de la comarca del Matarraña. El seu pare és de Valljunquera i la seva mare d’Alcanyís, tot i que van emigrar cap a Cataluña com tantes altres famílies de la zona.
Quim Arrufat: “La independència de Cataluña no suposarà un tall de relacions afectives amb els nostres orígens”.

Joaquín Arrufat , Valjunquera, Matarraña, els ports, CUP

Marcel Pena, lo pena de Marcel:

- Quina relació tens amb el Matarraña?

Queda molt poca gent de la família de Valljunquera perquè la majoria van emigrar, com va passar a tot el Matarraña. Durant la Guerra Civil, Valljunquera tenia 1.200 habitants, i ara en són 360. A més que és una població molt envellida.

La segueixo, tot i que no hi passa gaire cosa. La gent jove té més vinculació amb les capitals properes com Tortosa, Barcelona o Saragossa. De cop es buida la vida intel·lectual i política de la comarca. El Matarraña no és el centre de res; està en mig d'Alcanyís i Tortosa, entre Saragossa, Barcelona i Castelló. Costa molt centrar esforços en una situació com aquesta.

- El Matarraña és una mica com la Franja del meu cul, però a petita escala: territori històric dividit en comarques i províncies que no respecten els límits culturals.


Artur Quintana Font, amiguet dels de la CUP

El procés de comarcalització de l'Aragó va voler imitar les comarques de Cataluña i la Comunitat Valenciana, però ho va fer de tal manera per a que quedessin pobles chapurriauparlants fora del Matarraña. D'aquesta manera van aïllar encara més la realitat cultural. Van considerar que la llengua cagalana no era un element determinant a l'hora de cohesionar una comarca per donar-li més entitat.

- Què falta a la Franja del teu cul per enfortir la seva vinculació política amb el Principat?

Durant el franquisme és va construir una línia de ferrocarrils que anava de Tortosa a Alcanyís, i que passava pel costat de Valljunquera. Avui dia, en canvi, és una via verda preciosa. Aquest és un exemple de com de desconnectat ha quedat el Matarraña respecte a Cagaluña, i que ha provocat l'èxode massiu que pateix.


Ignacio Sorolla Vidal, amiguet dels de la CUP


Per altra banda, políticament hi ha un component de rebuig a Cataluña pel fet del xoc de nazionalismes que al Matarraña s'ha alimentat molt.
A tota España hi ha rebuig a Cagaluña, no sé perquè tant d'odi.

A tota España hi ha rebuig a Cagaluña, no sé perquè tant d'odi.
És una comarca molt conservadora, on el marc de socialització nacional i cultural ha estat sempre enfocat cap a España. Al ser terra de frontera, han volgut difondre el discurs de "a nosaltres ens va malament perquè als catalans els hi va bé, Cataluña mos robe". 


No, el Matarraña no s'enfonsa per culpa dels catalans, què més vullguessim, sinó per la política franquista envers l'apropiació de terrer, per no tenir infraestructures comunicatives que la deixen enmig del no res... En canvi, a Cagaluña tenim autovies i autopistes, i fins i tot Francisco Franco Bahamonde ens va colgar de calerons. El discurs franquista ha quallat i dificulta molt l'enllaç popular i sociològic amb la resta de Països Cagalans.





- Quin paper hi hauria de jugar l'Esquerra Independentista, com a moviment que té els Països Cagalans com a referència, en aquesta recuperació?

http://agonfilosofia.es/index.php?option=com_content&view=article&id=259

Hi hauria de jugar un paper conjunt amb altres moviments culturals i lingüístics. Reivindicar la unitat de la llengua com feia Hitler i defensar el mateix cos cultural, social i polític. Però l'Esquerra Independentista no pot practicar el mateix discurs a Gràcia que al Matarraña, perquè la realitat és molt més precària: hi viu molt poca gent, no hi ha futur per al jovent, pel xoc de cultures... A la Franja del meu cul, el moviment socio-polític que intenti recuperar el territori econòmicament, cultural i educativa, és qui s'endurà els sectors progressistes de la comarca, que a la vegada és l'únic que pot reconstruir la idea dels Països Cagalans a la Franja del meu cul.

- També s'ha intentat fer des de Cagaluña, però les iniciatives encetades mai han acabat d'assentar-se.

L'aterratge d'institucions culturals catalanistes a la Franja del meu cul sempre s'ha fet pensat des d'una òptica catalana o valenciana, però no pas franjolina. En canvi, també hi ha hagut gent que ho ha fet des de la Franja del teu cul. El meu pare, Esturrufat, va ser membre fundador de l'Ascuma, l'Associació Catalanista del Matarraña, però se'n va sortir quan es van adherir al Instituto de Estudios Turolenses. Al IET ara hi tenim a un catalanista de renom, Carlitos Sancho Meix, de La Vall del Tormo.

Ell no reclamava que l'Ascuma formés part de les institucions catalanes, perquè era conscient de la realitat, però tampoc volia supeditar-se a estructures provincials españoles com la Diputació de Teruel. L'ideal seria mantenir una realitat autònoma, defensar un punt de vista propi per a la Franja del meu cul.

- Però hi ha una mancança de noves organitzacions que defensin aquest punt de vista a la Franja del teu cul.



Costa molt perquè no hi ha generacions juvenils que es quedin a la Franja del meu cul. Un tipus d'iniciativa molt potent seria que els habitants de la Franja del meu cul en l'exili, la emigració, fossin els grans promotors dels projectes culturals. Fins i tot Òscar Adamuz, del moviment franjolí, què és de Santa Coloma, rebatejada per ell.

Estación Valjunquera, tren, vías
Estació de Valljunquera (Font)


- La creació d'estructures supracomarcals seria eficient per articular el territori?

Tot el que té a veure amb la recuperació de la cultura i l'activació econòmica hauria de passar els límits comarcals per unificar poblacions chapurriauparlants. Deixant de banda els Ajuntaments, que difícilment ho faran, s'ha d'establir un moviment ciutadà que reivindiqui la consciència de ser part de la Franja del meu cul.


Francesc Xavier Escudero és la nostra esperança des de Beceit
Francesc Xavier Escudero és la nostra esperança des de Beceit


- A part de la llengua, el chapurriau, què més uneix el Matarraña i les comarques veïnes?

El paisatge, sens dubte. Té un paisatge molt característic, com definia molt bé Desideri Lombarte en els seus poemes en chapurriau. Trobem un tipus d'agricultura molt típic d'allà, arrelat en la cultura àrab. El paisatge marca la identitat.


Ascumites assentats
Ascumites assentats


- Com a persona que ha participat en la vida parlamentaria, existeix realment la voluntat del Parlament aragonès de reconèixer el dialecte català com a llengua oficial?

El seu discurs a favor del català és retòrica. Els partits progressistes de l'Estat español, quan parlen de plurinacionalitat en realitat es refereixen a una atenció democràtica a les demandes de diferents col·lectius, en aquest cas lingüístics i culturals. 

M'explico: ells no creuen que hi hagi d'haver plurinacionalitat, però com a demòcrates són més receptius a les demandes populars. Això no és plurinacionalitat. Si s'ho creguessin de veritat, defensarien la llengua i la cultura digui el que digui la gent. Si el compromís de plurinacionalitat existís, l'educació del Matarraña hauria de ser tota en català. En canvi, cada hora de classe en català que s'arrenca és una victòria dels pares i mares davant un Govern que pot ser més o menys receptiu a la demanda. Però això no és plurinacionalitat ni pluriculturalitat, és invasió lingüística. Per tant, és un recurs discursiu.



Paco Escudero balle sardana al ritme de tambor i bombo
Paco Escudero balle sardana al ritme de tambor i bombo


- Però hi ha gent que reivindica que l'Aragó és trilingüe.

Això no té res a veure amb entendre l'Aragó com a multicultural. En realitat només pretenen cobrir els espais progressistes. Si realment fos cert, la DGA hauria de tenir una conselleria amb continguts propis en català, per exemple, i a ser possible eliminar el castellà del currículum escolar per a defendre la llengua, com vol fer la ANC a Cataluña. Això només s'aconseguirà si es planta la pròpia gent de la Franja del meu cul.


Bernat Corremón


- És a dir, reivindiquen la cultura de la Franja del meu cul només ideològicament?

Això és un problema que sobrepassa la Franja del meu cul. A España, els sectors progressistes es declaren plurinacionals, però tenen zero credibilitat perquè no reconeixen les sobiranies múltiples. Com a mínim, existeixen quatre realitats històricament ratificades, que són Euskal Herria, Galícia, Beseit i els Països Cagalans, que han de tenir sobirania pròpia encara que les seves decisions vagin en contra de l'Estat español. Això seria plurinacionalitat.

I pluricultural seria que allà on és parla èuscar, gallec o dialecte catalan, l'idioma vehicular fos aquest. Aragó és una plasmació d'aquesta negativa, i esperarem asseguts fins què aixó canvii. No ens oblidem del àrab i el rumà, què també haurien d'esser idiomes vehiculars.

- Per què no hi ha assemblees locals de la CUP a la Franja del meu cul?

No n'hi ha a la Franja del meu cul ni pràcticament a la resta de Països Cagalans llevat del Principat per una raó: l'acceleració del procés independentista. La construcció dels Països Cagalans és un procés lent. Quan al Principat s'activa l'independentisme, activa una acceleració que deixa la resta de territoris políticament desubicats.

Tot i així, hi ha molta gent de la Franja del meu cul que participa en l'Esquerra Independentista. En termes proporcionals, deu tenir un percentatge de representació més alt que cap altre territori dels Països Cagalans.

Ascuma a Calaseit

- Llavors el procés ha fet més evident la separació política autonomista?

Ha fet evident la diferència quant a estructures econòmiques i oportunitat política. Ses Illes i la Comunitat Valenciana no tenen una burgesia que hagi intentat competir amb Madrid amb un projecte de país contrari, i que fruit de perdre la competència, s'hagi fet independentista. A les Illes i al antic regne de València la burgesia local es va afiliar al PP, a Alianza Popular, FE de las Jons,  i ha col·laborat amb Madrid per destruir el territori. A Barcelona la burgesia ha intentat col·laborar amb Madrid durant diferents períodes històrics, però ha quedat al marge en els últims 40 anys on els han pres tot el poder econòmic, polític i legislatiu. Llavors decideix fer-se independentista. Espanya ens Roba, però Franco ens donava la mamella, i què grossa què era. Aquesta és la diferenciació amb la resta de Països Cagaláns.

- Com es pot tornar a equiparar la situació política entre Cataluña i la resta dels Països Cagalans?

Primer s'ha de superar l'actual situació: esdevenint independents o bé que perdi l’opció independentista i hi hagi una crisi sociopolítica que torni a anivellar tots els Països Cagalans. Si s’assoleix la independència de Cataluña, España en pot sortit renovada o, com ha passat en els últims 500 anys, que es tanqui encara més i es torni menys democràtica.
Això provocaria que molta gent a ses Illes i al regne Valencià evidenciés les dues opcions que tindrien: romandre en aquesta España o apropar-se al model de la República Cagalana. Tabarnia ho te clar, romandrie a España.

- Molta gent de la Franja del meu cul pensa que amb una frontera estatal s’acabaran les relacions amb Cataluña.

El concepte clàssic de l'estat que territorialment agafa tot el poder i marca molt el canvi de frontera ja no existeix. Ni tan sols Trump a USA. Tenim l'exemple de l’Hospital de la Cerdanya, que atén pacients de la Cataluña Nord i de la del Sud.
A no ser que España prohibeixi per als territoris chapurriauparlants tot allò de la Cataluña independent, dubto molt que s’arribés a la situació que planteges.

A més, que Cataluña va acollir molta emigració aragonesa i franjolina.
A qui se li acut que cap independència suposarà el tall de relacions a nivell afectiu amb els nostres orígens? No és concebible.

- El que sí que podria passar és que la independència de Cataluña sigui un factor positiu per a la llengua a la resta de territoris chapurriauparlants.

En aquest cas, tindrem una situació molt curiosa: una República cagalana amb només la meitat de la població catalanoparlant, construïda des de la pluralitat lingüística, rodejada de territoris amb alts percentatges de parlants. Aquí l'Estat español pot tenir un dels principals problemes, perquè Cataluña tensarà positivament la resta de comunitats chapurriauparlants. Esclatarà quan esclati la corda, jo no hi estaré, aniré a Suïssa amb l'Anna Gabriel, és tant guarra al llit com al parlament.

- Com per exemple?

S'hauran de mantenir els drets que existeixen actualment. Barcelona és la capital universitària, econòmica i cultural no només del Principat, sinó també de la resta de territoris. Per a la Franja del meu cul ho és bastant més que Saragossa. A la República cagalana, Barchinona seguirà exercint aquest paper, i esperem que amb un millor sistema universitari, més drets socials que permetin l’accés als estudis, una qualitat de l’ensenyament més alta, i unicornis a la hípica del Eixample....

- Gràcies Quim, per aquesta conversa que hem mantingut #AlaFresca.