Què se xerra a Mallorca? El català de Mallorca.

Què se xerra a Mallorca? El català de Mallorca.

Qué se parle a Beseit?
El català d´Aragó.

Què ES parla a Catalunya?
Valencià, però necessiten la unitat de LA llengua per els PPCC. 

Texto en ocsitá, Pedro II, Osca, Huesca, 1196, NO existíe Cathalunya. Lo aragonés medieval siríe ben paregut.

EL PRIMER ALMOGÁVAR ARAGONÉS

2. RECONQUISTA Y REPOBLACIÓN

2.1. RECONQUISTA

2.13. EL PRIMER ALMOGÁVAR ARAGONÉS (SIGLO VIII. RIGUALA)

Apenas hacía ocho años que los musulmanes se habían apoderado del valle del Ebro, pues discurría el año 721, cuando una banda incontrolada, a cuyo frente estaba el terrible Ben-Awarre, tenía atemorizados a los cristianos de Ribagorza.

Un atardecer, cuando Fortuño de Vizcarra —que había cazado tres jabalíes para reponer su despensa— se preparaba para pasar la noche en el monte, divisó una gran humareda en Riguala, donde vivían y le esperaban su esposa Gisberta y su hijo Martín. Temeroso por ellos, dejó a buen recaudo las piezas e hizo corriendo al galope el largo camino que le separaba de su pueblo, que había sido incendiado y saqueado por los hombres de Ben-Awarre. 

Como pudo, llegó a su casa. Gisberta y Martín, fundidos en un abrazo, temían morir en cualquier instante. Los sacó como pudo Fortuño de Riguala para llevarlos a Roda de Isábena, donde la situación era, asimismo, dantesca. Dejó a su mujer e hijo en la iglesia, lugar en el que se habían refugiado los cristianos, y corrió a buscar a su madre y hermana que vivían allí.

Apenado por la muerte de su madre, regresó a la iglesia, donde ya no quedaba nadie. Preguntó a un vecino y supo por él que a Gisberta la llevaban a rastras, calle abajo, dos moros. Corrió desesperado y, al doblar una esquina, tropezó con el cadáver de uno de ellos, y, un poco más lejos, con el cuerpo de Gisberta, herida de muerte y delirando. Enloquecida y exhausta, la esposa de Fortuño amenazaba con matar con su propio alfanje al otro moro que había despeñado a su hijo. Sin fuerzas, Gisberta murió en brazos de su marido.

Ante los infortunios provocados por Ben-Awarre, sin que las autoridades musulmanas acertaran a poner fin, Fortuño de Vizcarra tomó una firme determinación y, antes de que finalizara tan aciaga noche, desapareció. Desde entonces, unido a otros cristianos de la comarca, haciendo de las sierras de Sil y de Olsón su bastión, no cejó en atacar y saquear a cuantos viajeros y caminantes moros se atrevían a recorrer sus caminos.

Contó con el apoyo de los cristianos mozárabes, y nadie pudo apresarle. Los moros, al referirse a él, le llamaban el «almogávar», el primero que en Aragón se lanzó al monte para luchar, cual guerrillero, contra los invasores.

[Andolz, Rafael, «Leyendas del Altoaragón. El primer almogábar», 4 Esquinas (nov. 1989), 44-45.]

Benabarre (Huesca)

https://es.wikipedia.org/wiki/Rafael_Andolz_Canela

http://www.benabarre.es/

https://es.wikipedia.org/wiki/Benabarre , Benavarri en catalán ribagorzano
JA JA JA, la wikipedia es una risa. Es la capital histórico-cultural de la comarca y la antigua capital del
condado de Ribagorza (Ripacurtia).
Forma parte de La Franja oriental (la franja del meu cul) de
municipios aragoneses en los que se habla catalán.
En algunos textos antiguos aparece como Benabarri

romance aragonés, als presentz, Pedro II, Osca

Es una población muy antigua, probablemente la "Bargidum" o "Bargusia" de los romanos y se dice que fue adjudicada a los árabes tomando el nombre de su primer señor Aben Avarre. En 1058 fue conquistada a la Taifa de Zaragoza por Armengol III con el soporte de Ramón Berenguer I y Arnau Mir de Tost.

Fue la capital del Condado de Ribagorza hasta que en la Guerra de la Independencia las tropas francesas de Napoleón decidieron hacer de Graus la capital de la región, a modo de represalia contra los habitantes de Benabarre. Después de esto, Benabarre dejó de ser la capital administrativa pero sigue siendo el centro cultural de la Ribagorza. Durante la primera guerra carlista (1833-1840) fue una de las poblaciones que más sufrió de las de la provincia de Huesca.

Núcleos de población del municipio

Aler. Término agregado a Benabarre antes de 1930. Situado a 669 metros de altitud y en la cuenca del Río Ésera. 16​ Al noroeste del lugar se encuentra la ermita de Nuestra Señora de las Ventosas.

Antenza. Situado en la margen izquierda del Río Cajigar. Pertenece a Benabarre desde 1974. El castillo del pueblo fue el origen de la Baronía de Antenza.18​

Benabarre (capital del municipio).(Sus calles mantienen una estructura medieval). Situado a 1 km al norte se encuentra el antiguo monasterio dominicano de Nuestra Señora de Linares.

Caladrones. Está situado en una colina en la margen izquierda del Río Guart. Del antiguo Castillo de Caladrones sólo queda la torre. En 1974, el término municipal de Caladrones junto con sus pueblos: Caladrones, Ciscar i Antenza, se anexó al de Benabarre.

Castilló del Pla. Situado al pie de la Sierra de la Corrodella, a 762 metres d'altitud. Antiguamente formaba parte del municipio de Pilzán.

Ciscar. Situado a 591 metros de altitud en la margen derecha del Río Cajigar.

Estaña. Está situado a 716 metros de altitud en la sierra que separa el Río Guart i las aguas de la Sosa (Río Cinca).

Pilzán. A 905 metros de altitud sobre el nivel del mar. Hasta 1972 fue un municipio independiente. Les entidades de población que comprendía el término eran: Estaña, Castilló del Pla, los despoblados de Penavera i Cabestany, i la quadra d'Andolfa.

Purroy de la Solana. Situado encima del barranc del Molí. Término independiente hasta 1974.27​ El municipio comprendía la ermita de Nuestra Señora del Pla.​

1.  Consejo General de Procuradores de España
2.  Gobierno de Aragón. «Zonas altimétricas por rangos en Aragón y España, y altitud de los municipios de Aragón.». Datos geográficos. Archivado desde el original el 4 de diciembre de 2011. Consultado el 15 de agosto de 2012.
3.  Rizos Jiménez, Carlos Ángel; Selfa Sastre, Moisés. Municipio de Benavarri (Benabarrre). Toponimia de Ribagorza. Editorial Milenio-Gobierno de Aragón. ISBN 978-84-9743-303-7.
4.  Según aparece en el Decreto Legislativo 2/2006 (enlace roto disponible en Internet Archive; véase el historial y la última versión)., de 27 de diciembre, del Gobierno de Aragón, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de Delimitación Comarcal de Aragón.
5. Antonio María Alcover, «Geografía y estadística de la lengua catalana», ABC, 15 de mayo de 1919.
6.  Agustín Ubieto Arteta, Toponimia aragonesa medieval, Valencia, Anubar, 1972. pág 2. 55 y 56.
7. Temprado Ordíaz, Santiago (1993). Pueblos de Aragón: Paterna. Ed. Alcañiz. p. 230.
8. Mora Giné, Xavier. Un poble del comtat d'Urgell: Alberola (en catalán). Universitat de Lleida. p. 26. ISBN 8484093417.
9.  Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas (Gobierno de España). «Treinta aniversario de las primeras elecciones municipales de la democracia». Archivado desde el original el 6 de marzo de 2014. Consultado el 6 de marzo de 2014.
10.  Alcaldes de Aragón de las elecciones de 2011
11.  «Alcaldes de todos los municipios de la provincia de Huesca». Heraldo.es. 14 de junio de 2015.
12.  «Base de datos de Alcaldes. Elecciones 1979-2015.». 6 de mayo de 2018. 
13.  Alcaldes de Aragón de las elecciones de 2011
14.  «Alcaldes de todos los municipios de la provincia de Huesca». Heraldo.es. 14 de junio de 2015.
15.  Gobierno de Aragón. «Archivo Electoral de Aragón». Consultado el 13 de agosto de 2012.
16.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Aler». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
17.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «les Ventoses». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
18.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Entença». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
19.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Benavarri». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
20. Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Llinars». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
21.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Calladrons». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
22.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Castilló del Pla». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
23.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Siscar». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
24.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Estanya». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
25.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Cabestany». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
26.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Pilzà». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
27.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «Purroi». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
28.  Gran Enciclopedia Catalana (ed.). «el Pla». l'Enciclopèdia (en catalán). Barcelona.
29.  ribagorza.com. «Benabarre / Benavarri». Archivado desde el original el 16 de julio de 2014. Consultado el 12 de agosto de 2014.
30.  FEMP. «Listado de corporaciones locales españolas hermanadas con Europa». Archivado desde el original el 24 de abril de 2014. 

el mundo, lo món, chapurriau

Ignacio Sorolla Amela, Penarroija Peñarroya, roya en aragonés es roja, matón online del catalanismo, pupilo de Arturo Quintanilla Fonteta

el mundo, lo món, chapurriau

http://www.pressreader.com/mexico/el-mundo/20170728/281569470800814


https://www.elmundo.es/espana/2018/11/12/5be9878b22601d60618b4606.html

https://www.abc.es/espana/aragon/abci-lengua-aragonesa-chapurriau-pide-proteccion-oficial-para-no-arrasada-catalan-201811121011_noticia.html

Piden que la lengua de una zona de Aragón se llame "chapurriau" y no catalán JAVIER ORTEGA , Zaragoza 12 NOV. 2018 15:06 El Gobierno de Aragón envió a los 29 municipios de la comarca del Bajo Aragón histórico, entre las provincias de Zaragoza y Teruel, una carta instándoles a decidir si deseaban ser incluidos en la zona hablante de denominación "catalán de Aragón".

Un total de 17 de esos municipios dijeron que no, pues sostienen que lo que se habla en esa zona oriental de Aragón es el chapurriau; ocho respaldaron la propuesta y cuatro no contestaron.Los no partidarios crearon la Asociación de Amigos del Chapurriau (Asociación Cultural Amics del Chapurriau) y, en un comunicado, instan a las instituciones, especialmente al Gobierno de Aragón, a proteger dicha lengua y a evitar que sea absorbida por el catalán. «El chapurriau es para nosotros la lengua propia de nuestra tierra, la que hemos heredado de nuestros padres y abuelos, y cuyas características y particularidades consideramos fundamental conservar y diferenciar de otras lenguas mayoritarias».Añaden que no son "anticatalanes ni odiamos Cataluña, somos aragoneses que buscamos proteger nuestro patrimonio sin que ello tenga que suponer atacar el de nadie». 

Pedro II, Osca, Huesca, 1196, als presentz

En el comunicado, señalan que «llamar catalán al chapurriau es negar esas particularidades y diferencias, contribuyendo a una homogeneización con el catalán oriental que acerca a nuestra variante lingüística a su desaparición».El chapurriau no figura como lengua "propia" de Aragón en la Ley de Lenguas, en la que sí constan el catalán y el aragonés. Es más, la Academia de la Lengua de Aragón contempla la creación del Institut del Catalá d'Aragó, / atufa a IEC como la Ascuma / como organismo oficial encargado de velar por las normas lingüísticas del catalán y su promoción. Dicha asociación precisa que las diferencias «de vocabulario, acento y otras expresiones con respecto al catalán y al valenciano, son rasgos que consideramos forman parte de nuestro patrimonio inmaterial, y en ningún caso podemos permitir que se pierdan o se descarten a favor de otros más mayoritarios propios de otros territorios».
No ocultan que existen evidentes relaciones entre el chapurriau, el catalán, el valenciano o el mallorquín. / aquí faltan aragonés y occitano/ 

franja del meu cul, la franja de mi culo, encuentra el mullarero o bresquilla, préssec

«Pero, igual que la palabra valenciano identifica los rasgos propios, acento, vocabulario y territorio hablante, chapurriau es la palabra que hace lo propio con la lengua hablada en este sector de Aragón. Y dicha denominación debe ser reconocida por las instituciones y preservarse y fomentarse».

Arturo Quintana Font, misionero del catalán en Aragón

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó...

endavant república catalana, Núria Feliu, Josep Miquel Servià y tócam la Figa

(Prat de la Riba estaríe orgullós de tú, Juaquinico el grillao"

Una mostra de "txapurriau" de la Catalunya Nord (SIC): 

                                                                                             

"Tin la goda, mé com a tuts lus dissaddes vai fere les curses per remplir lu frigó. Vai penre la vutura, qu'aniré xé Oxàn i emprés iré en centre vila xé lu peixoner crompà un bon buldroi. Amprés ire fere l'aperó ambe los col·legues palatrecos. Bon disaddte a tuts!!

Vualà (per Aleix Renyé)

""“tinc  (el consolador?) però com tots els dissabtes aniré corrent a omplir el frigorífic. Vaig a agafar el cotxe perquè aniré a l’ Auchan i després aniré al centre a cal peixater per comprar un bon rap.. Després aniré a fer el vermut amb els col.legues  carabrutes ( o trinxeraires). Bon dissabte a tothom.. Fins  a una altra...""     SIC

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat.

Juaquinico Torrente Blanco.

http://movimentfranjoli.blogspot.de/2016/10/la-franja-origens-catalans-integracio.html

La pertinença de les terres de la Franja del meu cul a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja del meu cul- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

Un cop format i consolidat el català fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja del meu cul, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarraña, fou important el paper exercit per població proceden d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb LA REINA Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). 

A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarraña, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any 1592.

A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja del meu cul, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri, Monroch i, sobretot, Calaseit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 cohets. Massa poc, haguereu triat l'atre bando, tan listos que sou alguns.

La guerra del Francès, Puchi a la vanguardia

El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja del meu cul, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarraña, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori.

El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja del meu cul, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja del meu cul, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles. Pobres Països Cagalans.

Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, #FrancoEnsRoba, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, / pero no dieu que no ne ña ? Aclariutos / es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja del meu cul. Per exemple, en una famosa enquesta, tant famosa com l' Artur Quintana, publicada a la revista Andalán el 1978, feta al Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors (una dalla tos fa falta, catanazis asquerosos) i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..
Tejero casi tos fa cagá.

L' enquesta, del tipus Sorolla & Cia, preguntava:

Ets franquista o català?

L' alumne que es va decantar per el franquisma es deia Francisco José Franco de Rivera. Aquesta és la seva apariència actual:

Bon dia a tothom , ara ja no sòc franquista, sòc de ERC

Bon dia, vull ser militant d'ERC i potser aconseguir algun càrrec

El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.
Em sap greu però us morireu aragonesos.

Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va fer entre Calaseit (Matarraña) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel Parlament de Catalunya, amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que el conjunt dels Països Cagalans tenen dret a l’autodeterminació - Franja del meu cul inclosa - i a decidir el seu estatus polític.

Con una estrella de Cuba,

la bandera de Aragón,

Vicenç hizo la estelada,

Mas la colgó en un balcón.

En una estrella de Cuba,

la bandera de Aragó,

Vicenç va fe la estelada

Mas la va penjá a un balcó.

Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Cagalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja del meu cul, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.

Arturo Quintana y Fuente con su boina

No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconsciència col·lectiva que s’ha produït a la Franja del meu cul des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida - amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme - i la divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l' única comarca oficial plenament de parla cagalana és el Matarraña, i encara mutilat.

I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. Amarill, lunes, cuchillo, membrillo, etc... 

I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat.
Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència - com hem vist - de fets positius i la constatació que cada vegada són més les persones, especialment gent jove i catalans exiliats, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.

Virgili Ortiga

Cartels en dialecte català de Pompeyo Fabra a Valderrobres
(la tontería se apegue)