puncha

Puncha

puncha del cart, punches de la carchofera, carchofa

Dcvb

PUNXA f.

|| 1. Cosa acabada en punta, sobretot si és capaç de foradar; cast. punta, pincho. Les punches de la esquena del pex, Pou Thes. Puer. 49. Caterina! No em fassis passar la roda de punxes de la teva Patrona per damunt meu!, Vilanova Obres, xi, 184. Ja es disposava a ficar la punxa del coltell en una clivella, Víct. Cat., Ombr. 26. Afinà els ciprers del cementeri... La visió tètrica d'aquelles punxes li produí una desviació atencional, Galmés Flor. 106. Especialment: a) Pua o estelleta vegetal que penetra en la carn. No estan mal les punjes [sic] en la rosa,Llorente Versos, ii, 14.—b) Prova per a empeltar (Eiv.).—c) Trosset de branqueta prim i puntegut que serveix per a treure els caragols de dins la closca i menjar-los (Empordà).—d) Pua de ferro del cap de la ganxa o arpa usada pels raiers en barranquejar (Coll de Nargó).—e) Clavilla de fusta per a tapar forats de les bótes i barrils (Tortosa).—f) Barreta de ferro punteguda i acanalada que els consumers ficaven dins els recipients (paners, sacs, etc.) dels qui entraven dins la ciutat, per investigar si hi portaven alguna cosa que hagués de pagar dret (Barc., Palma); d'aquí vingué que s'anomenassin punxes (m.) els mateixos consumers. Un punxa se n'adona i la crida, Vallmitjana, La Xava, 242 (ap. BDC, vii, 55). Allà es punxes l'aturaren, Ignor. 4.
|| 2. Llana baixa i basta que queda agafada a les pues de la pinta en pentinar-la. Que negun texidor... no dega texir drap o draps en Barchinona si donchs no és tot de una lana, et si és cas que l'estam et la punxa sie de dues lanes, que los dits stams et lanes et punxa hagen aiustar un fil aprés altre, doc. a. 1383 (Col. Bof. xl, 262).
|| 3. fig. Molèstia, turment; sentiment dolorós; cast. punzada. No buscos felicitats | a la casa del veí; | si busques punxes i creus, | tothom te podrà servir,Serres Poes. 63.
|| 4. fig. Persona malvolent, que procura turmentar o molestar les altres; cast. púa.
    Fon.: púɲʃə (or., bal.); púɲʧɛ (Ll., Urgell, Gandesa, Sueca, Alcoi); púɲʧa (Tortosa, Cast., Val., Al.).
    Intens.:—a) Augm.: punxassa, punxarra.—b) Dim.: punxeta, punxeua, punxiua, punxona.—c) Pejor.: punxota.
    Etim.: derivat postverbal de punxar.

rella

Rella

"Era en una tierra un ome labrador
Que usaba la reia mas que otra labor."

(DCVB)

RELLA f. 

|| 1. Peça de ferro tallant per un cap i amb mànec o cua per l'altre, pel qual se subjecta al dental de l'arada, i serveix per a penetrar dins la terra i obrir els solcs; cast. reja. Lo naframent que fa la rella al peu del bou ab qui ara, Llull Cont. 340, 30. Un aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Un bon pagès... meté-hi sa rella..., gran solch li féu en lo camp seu, Spill 1899. Per un d'aqueixos solcs oberts sens rella, Canigó ii. Rella d'escarpe o de punta de llança (val.), o de tall ample (or.): la que té la part anterior o tall molt eixamplada, més ampla que el cos de la peça. Rella d'ala de mosca: la que té el tall estret i es va eixamplant cap a darrera fins a tenir una forma de triangle gairebè equilàter, del qual parteix la cua tan estreta com el tall (Rupit).

|| 2. Acció i efecte d'aplicar la rella a un camp; llauró; cast. reja, aradura. Donar (o Pegar) una rella: fer una llaurada a un camp. Primera rella, Segona rella, etc.: la primera, segona, etc., llaurada que es dóna a un camp, a un sembrat. Hi'l joue tendrà deu relles donades, Proc. Olives 1147. La primera rella o llauraó: Proscisio, Pou Thes. Puer. 58. La segona, tercera y quarta rella: Secunda, tertia, quarta aratio, ibid. «La primera rella se diu rompre; la segona, mantornar; la tercera, tercejar» (Calasseit). 

Rella de Sant Miquel: la tercera o quarta llaurada que es dóna al sembrat en la tardor, després de les primeres pluges (Mall.).

|| 3. Rella de llamp: pedra de llamp, tros de matèria metàl·lica que, segons creença vulgar, cau a la terra en ferir-hi certs llamps (BDC, xviii, 125, 291).

|| 4. Reixa de galfó (V. reixa || 3) (Puigcerdà); cast. puerca. 
Pagam per reyes [sic] e galfons..., doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269).

|| 5. Grufa o nas del porc (Manacor); cast. hocico. 

|| 6. Dona grossera o curta d'enteniment, inútil (Palma).

   
Loc. —a) Més cego que una rella: es diu d'una persona molt curta de vista (Al.).

—b) Més picat que una rella: molt enfadat, o molt embriagat (Cast.). 
Encara arribaran a temps pa tornar més picats que relles, Guinot Capolls 45.

—c) Sortirà rella o picarol: es diu d'una cosa que es va fent de qualsevol manera, amb perill que surti malament (Mall.).
—d) S'engoliria una rella per la punta: es diu d'una persona molt menjadora (Val.).

Rella: llin. existent a Barc., Arres, etc.

    Var. ort. ant.: relia (Aixata I, relia I, doc. a. 901, Arx. Cor. Ar.); reyla (Als pageses les vestidures no sien toltes ne les reyles ne los càuecs, doc. segle XIII, Anuari IEC, i, 305); reylla (Vegueria Vall de Ribes, a. 1426); reya (Nisi nos uolebamus laborare dictam terram ad nostram reyam, doc. a. 1260, arx. parr. de Sta. Col. de Q.; Per una reya e per dos canalobres, doc. a. 1309, BSAL, viii, 269).

    Fon.: rέʎə (Ross., Conflent, Vallespir, Igualada, Barc., Tarr.); réʎa (Andorra, Bonansa, Pont de S., Pobla de S., Calasseit, Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Pego, Benidorm, Al.); réʎɛ (Sort, Tremp, Urgell, Fraga, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi); rέʎʎə (Blancafort, Sta. Col. de Q.); rέјə (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Alaró, Binissalem); réјa (Al.); rə́јə (Mall., Eiv.); rέə (Porreres, Maó); rə́ə (Sóller, Ciutadella).

    Intens.:—a) Augm.: rellassa.—b) Dim.: relleta, relleua, relliua, rellona.
—c) Pejor.: rellota, rellot.

    Etim.: del llatí regŭla, ‘bastó de ferro pla’.

RELLÀ:

Pla de Rellà: pla situat entre Toir i Corbera (Ross.).

cachap

cachap, cachapera, conill, cría del conill, habitán de Valjunquera,

lo niu es lo cau, cachapera.

mozarabismo valenciano, equivale a los catalanes llorigó y farnaca. Para Corominas es «indudablemente prerromano» y su extensión se corresponde al área mozárabe (valcachap., cast. gazapo, port. caçapo ). La voz no pasó desapercibida a los eruditos:

“cachap: gazapo” (Mayans y Siscar: Voc. valenciá, 1787)

Por su connotación paródica, la vemos en motes de personajes populares:

“Raonament entre... llaurador de Alfafar y Serafino Cachap, Valencia, 1820)

“al so Chulla, al Cachap, al Motiló” (BNM, ms. 14447, Badía y Adell: La matiná de Sen Roc, 1864, f. 23)

El derivado ‘cachapera’ (madriguera de conejos) amplió su semantismo a casa o barraca oscura y estrecha, cajones donde se encerraban a las palomas, etc.:

“viu entrar
dins de aquella cachapera
un home tan estirat,
que pareixía un furguet”
(Segona part ahon se referix el modo com perden lo temps homens y dones..., Valencia, 1784)

El iberista Vidal destaca su “origen desconocido” y su relación con la raíz *kach. De la lengua vecina dice: «en cuanto en castellano se ha desarrollado agazapado con el sentido de estar bien agachado, normalmente para ocultarse» (Vidal, p.40). Incomprensiblemente no enriquece su tesis con los acachar, acacharse, acachat, etc.; que serían cultismos etimológicos descendientes del protovalenciano:

“y suau s acacha” (Gaçull, J.: La brama dels llauradors, Valencia, 1497)

“acachen les orelletes” (Coloqui en que es declara lo perjuhí... en fer cuchs de seda,Valencia, 1728)

“acacharse: abajarse” (Mayans: Voc. valenciá, 1787)

“el poble paga acachat” (Peris Celda: Arrós en fesols y naps, Valencia, 1921,p.7)

gazapo

De or. inc.

1. m. Conejo nuevo.

2. m. coloq. Hombre disimulado y astuto.

cachapa

1. f. Col. y Ven. Pan hecho con masa de maíz tierno molido, leche, sal, papelón o 

azúcar, que se prepara en forma de bollo envuelto en la hoja de la mazorca y hervido, o cocido y a manera de torta.

CATXAP m.

Conill jove, que encara és petit (Pallars, Tremp, Ll., Urgell, Rib. de Sió, Segarra, Camp de Tarr., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Benassal, Morella, Val., Altea); cast. gazapo. Es xapava totes les llebres y conills..., sense que li deixara a la raboseta ni siquiera un caxap [sic], Martínez Folkl. i,139.
    Fon.: kəʧáp (or.); kaʧáp (occ., val.).
    Intens. dim.: catxapet, catxapó.
    Etim.: incerta. S'havia assenyalat com origen d'aquest mot el llatí dasypus, ‘espècie de llebre’; però ha estat refusada aquesta explicació per raons fonètiques (cfr. REW 2483). Segons Spitzer (Neuph. Mitt. xxiv, 152), el castellà gazapo s'explicaria com a derivat amb el sufix -apo d'una arrel gaz- (que es troba en gazuza ‘fam’, gazofia ‘excés de menjar’, etc.) i que s'explicaria semànticament per la idea de ‘llepar o xuclar goludament’.