Mostrando entradas con la etiqueta palma. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta palma. Mostrar todas las entradas

martes, 13 de agosto de 2024

Palma - Pampinacio

 

Palma, s. f., lat. palma, palmier.

Cedres, palmas, cipresses.

(chap. Cedros, palmes, sipresos.)

Palma es aybre victorial.

Elephant..., si vol dormir, ad alcu aybre, majorment a la palma, si soste.

Eluc. de las propr., fol. 172, 217 et 240.

Cèdres, palmiers, cyprès.

Le palmier est arbre de victoire. 

Éléphant.., s'il veut dormir, à quelque arbre, surtout au palmier, s'appuie.

- Palme.

La palma c' aduys de Lerins. 

Ar agra guazaynat la palma per entier.

V. de S. Honorat. 

La palme qu'il apporte de Lerins. 

Maintenant il aurait gagné la palme entièrement.

CAT. ESP. PORT. IT. Palma. (chap. Palma, palmes.)

2. Palmier, Palmer, s. m., palmier. 

En la senestra man porta un ram de palmier. V. de S. Honorat.

En la main gauche il porte un rameau de palmier.

CAT. Palmer. ESP. Palmera. PORT. Palmeira. 

(chap. Palmera, palmeres. Ram de palma.)

3. Palmenc, s. m., datte, fruit du palmier. 

Palma..., sos frugz... so nomnatz palmencs. Eluc. de las propr., fol. 217. Palmier..., ses fruits... sont nommés dattes.

(chap. Dátil, datils.) 

4. Rampalm, s. m., du lat. Ramus palmae, Rameaux

C'est le nom qu'on donne au dimanche d'avant Pâques.

El dia de Pentecosten e a rampalm.

(chap. Al día de Pentecostés y lo domenge de rams.)

Bibl. du R. Albi, tit. de 1205. 

Au jour de Pentecôte et aux Rameaux.

De la festa de Ram e Palma, domenge de Rams, diumenge, dicmenge


Palma, s. f., lat. palma, paume, plat de la main.

Las espallas drechas e la palma ses vena. 

Cel que a la palma espessa e bela es savis e de bon entendemen.

Liv. de Sydrac, fol. 127. 

Les épaules droites et la paume sans veine. 

Celui qui a la paume épaisse et belle est savant et de bon entendement.

Tiran los pels, baten las palmas.

Contricio e Penas ifernals. 

Tirant les cheveux, battant les paumes.

- Empan.

A y una irla, prop de la terra, hon a 1 gen petita d'una palma e de menhs. Liv. de Sydrac, fol. 30.

Il y a une île, près de la terre, où a une gent petite d'une palme et de moins. 

CAT. ESP. PORT. IT. Palma. (chap. Palma, palmes de la ma.)

2. Palm, s. m., empan, palme. 

Una candela sotil d' un palm de lonc. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Une chandelle menue d'un empan de long. 

Un palm de la gonella blanca 

Li trencha. 

El cor l' en es un palm levat.

Roman de Jaufre, fol. 27 et 56. 

Un empan de la tunique blanche il lui tranche. 

Le coeur lui en est soulevé d'un empan. 

Tan gran colp li va donar 

D' una lanssa per la peytrina

Che un palm l' en passa per l' esquina. 

Roman de Blandin de Cornouailles. 

Si grand coup lui va donner d'une lance par la poitrine, qu'un empan lui en passe par l'échine.

CAT. Palm. ESP. PORT. IT. Palmo. (chap. Palm, pam, palms, pams.)

3. Palmada, s. f., paumée, coup du plat de la main.

Fan mercat,.., e feron la palmada per ferma stipulation de vot.

V. et Vert., fol. 29. 

Font marché..., et frappent la paumée pour ferme stipulation de convention.

Compra o venda non val ses palmada. 

Petit Thalamus de Montpellier, fol. 47.

Achat ou vente ne vaut sans paumée.

CAT. ESP. PORT. Palmada. IT. Palmata. 

(chap. Palmada, palmades; esplanissada, esplanissades : cop en la palma de la ma : guantada, guantades : bufetada, bufetades.)

esplanissada, cop en la má uberta, normalmén a la esquena (espala a Fondespala); alguns brutos saluden aixina.

4. Palmat, s. m., empan, palme.

L' almiran fo pus grans que Karle un palmat.

Las aurelhas grans un gran demieg palmatz.

Roman de Fierabras, v. 4788 et 4020.

L'émir fut plus grand que Charles une palme.

Les oreilles grandes un grand demi-empan.

5. Espalmar, v., espalmer, frotter de suif fondu.

Part. pas. Aissi coma gales ben oncha

Fai en la mar plus leu sa poncha

Que al quant no fo espalmada.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ainsi comme galère bien ointe fait en la mer plus lestement sa pointe qu'autre quand elle ne fut espalmée.

PORT. ESP. Espalmar. IT. Spalmare. 

(chap. Ensaginá, refregá en sagí, greix.)


Palmes, s. m., lat. palmes, sarment, branche de vigne.

Palmes, es ram de vit, las fuelhas del qual so ditas pampols.

Eluc. de las propr., fol. 217.

Sarment, c'est rameau de vigne, les feuilles duquel sont dites pampres. IT. Palmite. (chap. sarmén; les fulles se diuen pampes, pampa.)


Paloteiar, v., escarmoucher.

Can lo rei dels arlotz los vit paloteiar

Contra l'ost dels Frances e braire e cridar. 

Guillaume de Tudela.

Quand le roi des goujats les vit escarmoucher contre l'armée des Français et brailler et crier.

ESP. Palotear. (N. E. El palotiau, paloteado, es un baile típico en Aragón. No dista mucho de los juegos de niños con espadas de madera.)


Palpar, v., lat. palpare, palper, toucher, manier. 

Ni 'l savis Huc Arnaut anc no s' i vol palpar.

Izarn: Diguas me tu.

Ni le sage Hugues Arnaud oncques il n' y voulut toucher.

Las mas lo palpan mot dossamens. V. et Vert., fol. 57. 

Les mains le palpent moult doucement. 

Si non l' anava palpan. 

Guillaume de Saint-Didier: D' una dona. 

S' il ne l' allait maniant.

- Fig. Examiner, apprécier, peser.

Part. pas. Lo tot debatut e ben palpat per lo dit conseilh.

Chronique des Albigeois, col. 6.

Le tout débattu et bien examiné par ledit conseil.

- Ménager, épargner.

Menavo lo baten, que no 'l volo palpar. Roman de Fierabras, v. 3069.

Ils le menaient battant, vu qu'ils ne le veulent épargner.

- Substantiv. L'un des cinq sens.

Car auzirs e vezers, 

Odorars, saborars

Son li sen e palpars.

G. Riquier: A sel que.

Car l'entendre et le voir, le sentir, le savourer e le toucher sont les sens. CAT. ESP. PORT. Palpar. IT. Palpare. (chap. Paupá, palpá: paupo, paupes, paupe, paupem o paupam, paupéu o paupáu, paupen; paupat, paupats, paupada, paupades. Palpo, palpes, palpe, palpem o palpam, palpéu o palpáu, palpen; palpat, palpats, palpada, palpades.)

2. Palpament, s. m., lat. palpamentum, attouchement, toucher. 

Per que haia plus subtil palpament.

Ha suptil palpament. Eluc. de las propr., fol. 65 et 238.

Pour qu'il ait plus subtil attouchement. 

A subtil attouchement.

CAT. Palpament. ESP. Palpamiento. IT. Palpamento. 

(chap. Paupamén, paupamens; palpamén, palpamens.)

3. Palpatiu, adj., palpatif, propre au toucher, tactile.

Virtut del sen palpatiu.

Virtut palpativa, es potencia de qualitats palpablas.

Eluc. de las propr., fol. 63 et 17. 

Vertu du sens palpatif.

Propriété tactile, c'est puissance de qualités palpables.

4. Palpable, adj., lat. palpabilem, palpable.

Virtut palpativa, es potencia de qualitats palpablas.

Eluc. de las propr., fol. 17.

Propriété tactile, c'est puissance de qualités palpables.

CAT. ESP. Palpable. PORT. Palpavel. IT. Palpabile. 

(chap. Paupable, paupables; palpable, palpables.)

5. Palpebra, s. f., lat. palpebrae, paupière.

La palpebra es mollificada. Trad. d'Albucasis, fol. 5. 

La paupière est amollie.

ANC. CAT. ESP. (pálpebra, párpado) PORT. IT. Palpebra. 

(chap. Párpado, párpados.)

6. Palpebre, s. f., lat. palpebrum, paupière.

Sobre la palpebre dels huels. 

La palpebre del huel.

Trad. d'Albucasis, fol. 5. 

Sur la paupière des yeux.

Là paupière de l'oeil.

7. Palpet, s. f., paupière.

So ditz palpetz o palpelas, quar si movo si palpan continuament.

Ha pels en las palpetz.

Engrossans las palpetz.

Eluc. de las propr., fol. 38, 39 et 83.

Sont dites paupières ou palpelles, car elles se meuvent en se palpant continuellement.

A poils aux paupières.

Grossissant les paupières.

8. Palpela, s. f., paupière, palpelle. 

Tot auzel clau son uelh ab la palpela dejus.

Tota bestia ses palpelas es de frevol vista. Eluc. de las propr., fol. 39. Tout oiseau clôt son oeil avec la paupière d'en bas. 

Toute bête sans paupières est de faible vue.

9. Palpelada, s. f., mouvement des paupières, clin.

En una palpelada de uelh, si movo d'orient entro occident.

Eluc. de las propr., fol. 13.

En un clin d'oeil, se meuvent d'orient jusqu'en occident.

(chap. clucada, clucades; v. clucá; parpadeo d'ulls, en un obrí y tancá d'ulls. Cluco, cluques, cluque, cluquem o clucam, cluquéu o clucáu, cluquen; clucat, clucats, clucada, clucades.)    

Junqueras, los catalanes tenemos más proximidad genética con los franceses, salta a la vista


Palpitar, v., lat. palpitare, palpiter. 

Pulmo... palpitan atyra ayre. Eluc. de las propr., fol. 51. 

Poumon... en palpitant attire l'air.

CAT. ESP. PORT. Palpitar. IT. Palpitare.

(chap. Palpitá: palpito, palpites, palpite, palpitem o palpitam, palpitéu o palpitáu, palpiten; palpitat, palpitats, palpitada, palpitades. Falte un pálpit al cor, palpits : palpitassió, palpitassions.)

2. Palpitatiu, adj., palpitatif, qui fait palpiter.

Virtut palpitativa, que es perceptiva de calor, freior e de semblans qualitatz. Eluc. de las propr., fol. 14. 

Vertu palpitative, qui est perceptive de chaleur, froid et de semblables qualités.

(chap. Palpitatiu, palpitatius, palpitativa, palpitatives.)


Palus, Palutz, s. f., lat. palus, palus, marais.

Devedam los plans e las palus.

G. Rainols: A tornar. 

Défendons les plaines et les marais. 

Ieu passarai part la palutz d' Uzerna, 

Cum pelegris, o lai per on corr Ebres.

A. Daniel: Ans qu'els cims. 

Je passerai au-delà du marais d'Uzerne, comme pélerin, ou là par où court l'Èbre

Fig. Pescam ab las ranas en la palus dels deliegs carnals.

V. et Vert., fol. 48. 

Nous pêchons avec les grenouilles dans le marais des délices charnels.

Non esguarda lai on salh, 

Per que chai del tot el palutz.

Bernard de Venzenac: Iverns.

Ne regarde pas là où il saute, c'est pourquoi il choit entièrement dans le marais.

ANC. FR. D'un noir palud estoit environnée. 

Œuvres de Du Bellay, p. 279. 

Des cannes et roseaux

Croissants autour des paludz et des eaux.

Cl. Marot, t. IV, p. 50.

ANC. ESP. IT. Palude. (chap. Terra pantanosa, albufera anegada d' aigua, aon se críen mosquits que causen lo paludisme o paludismo.)

2. Palustre, adj., lat. palustris, marécageux, de marais.

En locs palustres.

Uous d' auzels palustres so glaucs.

Eluc. de las propr., fol. 232 et 276. 

En lieux marécageux.

Oeufs d'oiseaux de marais sont glauques.

ESP. IT. Palustre. (chap. palustre, palustres; pantanós, pantanosos, pantanosa, pantanoses.)

3. Paludos, adj., lat. paludosus, marécageux.

Cum loc paludos.

Terra paludoza.

Eluc. de las propr., fol. 97 et 170. 

Comme lieu marécageux.

Terre marécageuse.

ESP. IT. Paludoso. (chap. Paludós, pantanós.)

4. Paludal, adj., marécageux, de marais.

So alcunas terrestras, autras marinas, autras paludals et autras fluvials.

Eluc. de las propr., fol. 260. 

Sont aucunes terrestres, autres marines, autres de marais et autres de fleuves. 

IT. Paludale.


Pampol, s. m,, lat. pampinus, pampre.

Pampol de la vit, en autumpne, quan es dezicat, tantost catz.

Vit..., so ditas las fuelhas pampols. Eluc. de las propr., fol. 87 et 225. Pampre de la vigne, en automne, quand il est desséché, tombe aussitôt.

Vigne..., les feuilles sont dites pampre.

CAT. Pampol. ESP. (pámpano) PORT. IT. Pampano. 

(chap. Pampa, pampes.)

2. Pampinar, v., lat. pampinare, épamprer, effeuiller la vigne, ébourgeonner.

Part. pas. Vit... vol estre pampinada, so es a dire de pampol et fuelhas denudada. Eluc. de las propr., fol. 225. 

Vigne... veut être épamprée, c'est-à-dire de pampre et feuilles dépouillée.

(chap. Despampá, desullá, desbordá o esbordá.)

3. Pampinacio, s. f., lat. pampinatio, épamprage, action d' épamprer la vigne, ébourgeonnement.

Quan pampinacio es necessaria. Eluc. de las propr., fol. 225. 

Quand épamprage est nécessaire.

domingo, 11 de noviembre de 2018

Que a ses illes Balears se imposo lo dialecte barseloní

Que a ses illes Balears se imposo lo dialecte barseloní en detrimén del idioma mallorquí no té datra explicassió que la de convertí esta comunidat autónoma en provínsia insulá catalana en la excusa de la llengua. Es aixina de vergoñós.

FABULAS en vers mallorquí, per D.T.A. y C. (Tomás Aguiló CortésAutor de la Rondaya de rondayas escritas en 1802.

PALMA, imprenta de Trias, a nou dobbes

PALMA, imprenta de Trias, a nou dobbes


La fábula jocosa del áliga y lo escarbat


[Fragment]
  • Guillem Roca Seguí
  • (la Ciutat de Mallorca, 1742-1813)

En un camp espaiós, molt alegre i gojosa,
pastura sens temor una llebreta hermosa;

volgué sa mala sort que una àguila passàs
i en son vol elevat dins l'herba l'afinàs: /l´ataullare/

la delicada carn mogué sa golosina
i omplir-se'n es gavatx a l'instant determina.

L'envest, la pren, l'estreny i, amb un cor fet per mal,
per complir son desig la duu dalt un penyal.

La rapinya cruel veu un escarabat,
i a l'àguila li diu, mogut de pietat:

«Senyora, si és dels reis tan pròpia la clemència,
d'aquest simple animal perdoneu la innocència.

Creis que fareu, usant amb ell de compassió,
de vostra majestat la més digna acció;


puix mal no vos ha fet, concediu-li la vida
i, sens nota de cruel, sereu sempre aplaudida».

L'àguila el se mirà amb uns ulls plens de fúria,
i prenint, com se sol, el avís per injúria,

li diu: «Insecte vil, escòria dels vivents,
amb què temeritat insultar-me pretens?

Com, brut, t'atreveis a parlar davant de mi?
Calla! Fuig, insolent, vés-te'n, lleva't d'aquí! y`
[…]
I quan l'escarabat treballa fer-se enfora,
a la llebre amb furor mata, trinxa, devora.

Ell, cobert de rubor, d'ira amb el cor ple,
s'amaga, no diu res i resol venjar-sè.

L'àguila en un penyal poc distant fa son niu,
l'escarabat lo veu i en si mateix se'n riu.

I, quan deixant los ous, surt ella a pasturar,
volant ell en el niu per son intent lograr,

amb ses cames emprèn el més gustós treball
i a tots, de un en un, los tira cap avall.

I encara que ella el niu omplí altra vegada,
com la venjança mai sap estar saciada,

a repetir son fet ell també s'entrecuita
i, de los altres ous, li'n fa una altra truita.
[…]
L'àguila, quan ho veu, confusa, empegueïda,
el mal que havia fet coneix arrepentida,

i pensant si a l'ofès demanarà perdó,
instruïda en l'escarment, mos dóna esta lliçó:

«No desprecis ningú per desditxat que sia,
perquè uns fruits molt amargs porta l'altaneria;

algun dia el més flac pot ser-te necessari,
i el qui no és bo per res, manco és bo per contrari;

del més pobre injuriat és temible el despic,
fins un escarabat és mal per inimic.

Si tractes bé a tothom, de tothom trauràs bé;
si no ho fas perquè deus, fé-ho perquè així et convé».

Tomás Aguiló Cortés


viernes, 1 de septiembre de 2017

Alforja , alforges

Alforja , alforges

Alforja de palma


Conjunt de dos sacs formats d'una sola peça llarga de roba doblegada pels dos extrems i cosida pels costats, amb la boca llarguera, a fi que, posats sobre l'espatlla d'una persona o l'esquena d'una bístia, pengi un sac a cada banda; cast. alforjas. Les fan de diferents mides i de diverses robes (cotó retort, cànem cru o ordit, etc.); algunes són per portar-les a l'espatlla, amb una bossa penjada davant i l'altra darrera, els treballadors del camp, captaires i altres, per dur-hi provisions o eines; altres van col·locades sobre l'esquena dels animals de peu rodó. Item dues alforges d'estam sotils, inv. any 1523 (Alós, Inv. 42). Unas alforges de vaca, doc. a. 1562 (Segura Hist. Sta. Col. 198). Dos frares de Sant Francesch | ab les alforjes, Costa Agre terra 18. Girau vos ses alforges, posàu-vos darrera sa bossa que duis ara davant, i sa de davant posau-la-vos darrera, Alcover Rond. vii, 72. «Frare d'alforja: lego profeso mendicante» (Martí G. Dicc.).—En rigor, una alforja és cada una de les bosses que formen el dit conjunt; per això aquest s'anomena quasi per tot en plural: alforges. Però a certes regions es diu també en singular: alforja, significant tota la peça.—Per extensió, es diu també alforja una bossa de palma que duen penjada a l'esquena (Mall.).

    Loc.
—a) Amb les alforges a les mans, hi ha qui es mor de fam; ho diuen del quí no sap aprofitar-se del que li convé i que està en son poder.—b) Fer-se una alforja: no fer cas ni preocupar-se de res (Martí G. Dicc.).—c) Dur sempre l'alforja al coll: viure previngut (id. ibid.).—d) Preparar (a algú) l'alforja: preparar-li allò que és necessari per un viatge; met., parlant d'un malalt, preparar-li la mortalla (id. ibid.).—e) Tindre prevenguda l'alforja: tenir la butxaca plena (id. ibid.).—f) Per a eixe viatge no calen alforges: ho diuen per expressar la ineficàcia o inutilitat de certa ajuda per una cosa determinada (València, Vinaròs).—g) Propòsits d'alforja: propòsits volanders, ineficaços (Mall., ap. Aguiló Dicc.).—h) Tirar-s'ho tot a les alforges: tirar-s'ho tot a l'esquena, no fer cas de res (Labèrnia-S. Dicc.).—i) Ficar los peus a les alforges: dir coses sense solta, que no vénen a lloc (Aladern Dicc.).—j) Treure els peus de l'alforja: perdre tota consideració o respecte (Labèrnia-S. Dicc.).
    Fon.: 
əɫfɔ́ɾʒəs (Barcelona, Puigcerdà, Martinet, Conflent); aɫfɔ̞́ɾʧes (València, Tamarit); aɫfɔ̞́ɾʤes (Alacant, Alcoi, Castelló, Maestrat, Fraga); aɫfɔ́ɾʒes (Andorra, Organyà); əwfɔ́ɾʒəs (Vic, Torelló, Lluçanès); əwfɔ̞́ɾʒəs (Bal.); əwfɔ́ɾʒis (Sta. Col. de Q.); awfɔ́ɾʒes (Lleida, Artesa de S., Oliana); aɫfɔ́ɾʤɛ (Sort); aɫfɔ́ɾʤe (Fraga); aɫfɔ́ɾʤa (Dénia); aɫfɔ́ɾʧa (Alzira); awfɔ́ɾʤɛ (Pla d'Urgell); ufɔ́ɾʒə (Banyoles).
    Intens.
—a) Augm.: alforjasses, alforjotes.—b) Dim.: alforgetes, alforgeues, alforjons.
    Etim.: 
de l'àrab al-ẖurj, mat. sign. («organes» en R. Martí Voc.; «besace, sacoche en laine pour mettre sur un bât, une selle» en Beaussier Dict. 162).

domingo, 16 de abril de 2017

Sária, sáries, sárria

Sária, sáries




  saria, sàrria, sáries, macho, mula

SÀRRIA (i més dialectal sària). f. 
|| 1.   Recipient d'espart o de palma, d'un metre a vuit pams de llargària, que forma bossa a cadascun dels dos extrems, i serveix, posat de través damunt una bístia, per a transportar les coses més diverses, com fruita, verdures, aviram, terra, herba, fems, etc.; cast. serón. Sàrria d'angiles o de peix salat, Leuda Coll. 1249, 254. No sia negun reuenedor qui gos comprar neguna caça ni ous... ni sàrries ni senayles, doc. a. 1299 (BABL, xii, 202). XIII sàrries de rajoles de Paterna, doc. a. 1402 (Misc. Puig 28). Lo lançol blanch, lo cel cristallí; la sàrria, que u cobre tot, són los cels ab les steles, Sermons SVF, i, 176. Quatre sàrias oldanes, dues d'espart e dues de palma, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 131). Posaren-les dins una sàrria, Tirant, c. 19. Tres sàries, la una xica e dues grans, doc. a. 1499 (Misc. Puig, i, 133). El traginer descarregava sàrries curulles de conquilles, Foix Diari 57.
|| 2. fig. Dona bruta o menyspreable (Empordà). Ja t'adobaré jo, ja, mala sàrria!, Girbal Pere Llarch 41.
|| 3. pl. Esquellots (Petra, Vilafr. de B.); cast. cencerrada.
    Loc.
—a) A sàrries: molt, en gran manera (Eiv., Formentera). «Sa salsa m'agrada a sarris».—b) Pobra sàrria!: es diu d'una dona que vol que tot l'hi portin ben a punt perquè ella no hagi de treballar ni molestar-se gens (Empordà).—c) ¿Quina sàrria busca?: es diu per demanar de què se les heu, de què es tracta (Valls).
    Fon.: 
sáriə (Ripollès, Gir., Empordà, Cardona, Solsona, Vic, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Ciutadella); sáriɛ (Sort, Organyà, Balaguer, Bellpuig, Sta. Col. de Q., Maó); sária (Calasseit); sári (Ross., Conflent, Mall., Eiv.); sáɾiɛ (Tremp, Oliana, Artesa de S., Agramunt, Gandesa, Sueca, Alcoi); sáɾia (Tamarit de la L., Freginals, Morella, Benassal, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Sanet, Pego, Benidorm, El Pinós, Crevillent).
    Intens.:
—a) Augm.: sarriassa (Ja l'adreçaria, ja, ella, an aquella sarriassa!,Girbal Pere Llarch 173);—b) Dim.: sarrieta, sarriona, sarrió;—c) Pejor.: sarriota, sarriot.
    Etim.: 
incerta; s'ha considerat probable un origen gòtic *sahrja, però darrerament Coromines prefereix partir d'una forma ibèrica (proto-basca) *sarea; vegeu Corominas DECast, s. v. sera, i Congr. Barc. 408.
SARRIÀ 
|| 1. topon. a) Poble situat prop de la ciutat de Girona.—b) Antic poble i avui barriada de la ciutat de Barcelona.—c) Alqueria del terme de Calvià (Mall.).—d) Callosa d'En Sarrià: vila de la part meridional del País Valencià.
|| 2. Llin. existent a Barc., St. Antolí i Vilanova, Xixona, etc.
    Etim.: 
d'un derivat llatí en -anu d'algun nom personal com Sarius Serius; en els documents llatins medievals apareixen les formes Sirriano (a. 986), Serriano (a. 1011) i Sarriano (a. 1279). La forma Sarrian apareix com a nom personal en un doc. de l'any 1265: CL sous, Item a'N Sarrian per son ofici, ap. Soldevila PG, iii, 455.


SARRIÓ (i dial.sarió). m.
|| 1. Sàrria usada principalment per al transport de carbó a esquena de bístia (Ribes, Garrotxa, Empordà, Collsacabra, Manresa, Tremp, Conca de Barberà, Vinaròs); cast. serón. Sarrió de espart pera portar carbó o altres coses: Spartea sporta, Lacavalleria Gazoph. El bosc va desaparèixere convertit en fusta i carbó, sarrions d'escorxa i faixines de rama, Pous Empord. 8.
|| 2. Sàrria relativament petita per a portar coses a coll els homes (Urgell, Calasseit, Priorat, Tortosa, Benassal).
|| 3. Peça de llatra de palma, de forma rodona, de 4 a 6 pams de diàmetre i amb dues anses, que serveix per a aplegar i transportar agranadures, palla i altres residus (Mall.).
|| 4. Estorí de palmes, forrat de tela de sac, que es posa darrera l'albarda perquè la sàrria no faci mal a la bístia (Santa Margalida).
|| 5. Morrió d'espart per a donar menjar als animals (Sueca); cast. morral.
|| 6. Cabàs gran, de palma, que s'usa per a posar-hi figues (Tortosa).
|| 7. Sarrió de carbó: nom satíric que es dóna als capellans perquè van vestits de negre (Llofriu).
    Fon.: sərió (or., bal.); sarió (Priorat); saɾió (Urgell, Tortosa, Maestrat).
    Intens.:—a) Augm.: sarrionàs.—b) Dim.: sarrionet, sarrionetxo, sarrionel·lo, sarrioneu, sarrioniu.—c) Pejor.: sarrionot.
    Etim.: derivat de sàrria.

2. SARRIÓ
Llin. existent a Barc., Alberic, Canals, Sueca, Al., Villena, etc.
    Etim.: del topònim aragonès Sarrión (Passant per Montalbà, per Mora y per Sarrió, Pere IV, Cròn. 369).