champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Estic convensut que ñaurá chen, molta, que sen enriurá al veure lo titul de este treball. Pues tenen que tíndre en cuenta que fa mols añs, repetisco, mol añs, tamé eise home que ara ne té sesanta, va tíndre tremolóns a la esquena, palometes a la tripa, al veure a un chica; que va aná detrás de ella; que se va pasá hores, chitat al llit, mirán al techo, ensomián en los ulls ubiarts y preguntánse si alló que sentie ere amor o cóm serie lo voldre a una chica.
Si ella li farie cas. Si cuan li habíe mirat y ella se li habíe quedat miránlo un ratet en los ulls relluens li habíe enviat algún “washapp” que ell no habíe sabut resibí.
Eise mateis sagal, ara, en un mun de añs damún, seguís ensomián, mol més, perque an estes edats se dormís menos, encara que se estigue més hores al llit.
Ya no se ensomie tan en alló que, an aquells añs chovens, tots volíem y que pocs hu díem, encara que tamé, aisó no se piart mai. Ara se ensomie més en que l’atre o l’atra seguisque están al teu costat. Que la sentisques respirá o hasta roncá de nit, lo que vol dí que está a la teua vora, que seguís en tú.
An estes altures de la vida, seguís interesán que l’atra part penso igual de tú, que lo rose de una ma te seguisque donán garrampes, que los dos vullgueu seguí vivín chuns y, arribada la hora, morí tamé chuns. No enténs la vida sense ella, sempre hau estat chuns y chuns voleu acabá.
Es un tems en que se aforre mol, dién poques paraules, com entre ells se coneisen tan, sen diuen moltes més, sense parlá, sense ubrí la boca.
Pobret qui hasque arribat a esta edat y encara no hasque sintonisat en la seua parella.
Sempre esperán la felisidat, ¿vindrá cuan fasca los devuit añs?, ¿vindrá cuan me casa?, ¿vindrá cuan tinga una casa? ¿vindrá cuan tinga fills? ¿Vindrá cuan me chubila? ¿Vindrá cuan tinga nets? Y sempre esperán ¿cuán vindrá?
Dises pasá la vida sense disfrutá de lo que ya tens, de lo que ya ha vingut y tú, no u has sabut reconeise, hu has disat pasá per seguí esperán.
Es una edat en la que se diuen moltes coses, sense díles y que se ensomie que se fan moltes coses, sense féles.
Algúns romántics sol fan que dí que los agradaríe torná a sé chovens. No se donen cuenta de que esta es una “chuventut” tamé, encara que sigue diferenta y que ña que aprofitála tamé, com l’atra.
La costúm, al amor lo convertís en cariño. Encara que algúns camíns desgrasiadamén es en cansamén, en aburrimén y entonses se busquen unes atres sendes que casi mai porten a cap de puesto milló quel que se dise.
Es la confiansa que se té en la persona que porte en tú tota la vida, encara que a camíns no estigues de acuerdo, saps que ella está ahí, a la teua vora, com sempre.
Com es natural, ella y tú o tú y ella, teniu alguna tentasió. Eres persona y ensomies que podíes está en una chica chove, eises que tenen de tot, menos añs; ella pense en eisos chicots que tenen mols músculs als brasos, al pit, sense tripeta.
Pero, al despertat, l’aigua torne al mar y te chires y roses a la persona que está al teu costat, com ha estat tans añs, y te conformes y reses pa que seguisque allí, en les seues arrugues, en la seua tripeta, en lo seu genio, pero tamé en la seua compañía.
Cuan arribes al alt de la montaña, mires cap a tras, cap a vall y eres felís, te dones cuenta de que sol quedes tú y la persona que te acompañe, que ha segut la teua parella tans añs y que ara es la teua gayata y te conformes. Disfrutes mirán tot lo que hau fet, segú que tos hau equivocat algún camí, pero hau pogut arribá adal.
Desde ahí mireu los nugols, ya están prop, pronte donareu lo pas y al remat descansareu, chuns. Y cuan has pasat tantes coses, arribe un momén en que casi no importe si ña o no ña sial, tú ya l’has tingut aquí. Ya l’hau disfrutat, en ella y en tot lo que ella ha significat.
Ha significat una familia, eisa seguirá enrecordánse un tems de vatres y com es normal, pasán lo tems, se perderá la vostra memoria, es la vida.
Se viu mentres se viu y un poquet més, uns añs més en que te convertises sol en un recuerdo; per una generasió, los fills y a lo milló hasta dos, los nets,
Ahí se acabe tot, ahí te acabarás. Y pan aisó tantes preocupasións, tans patiméns.
No val la pena; ña que disfrutá tot lo que se pot mentres se está aquí y sobre tot si estás acompañat y si has tingut la sort de tindre la teua parella, lo teu amor hasta los sesanta y més allá.
Contestán a Ignacio Monreal. (Luis Arrufat, agüelo Sebeta)
Sé que no ting los coneisiméns nesesaris pa fé be este treball, pero com soc un atrevit y este home me ha fet unes preguntes, es de bona educasió, lo contestáli.
Hu intentaré fe, com sempre que escric, de la manera mes ampla y més clara posible, hasta lo pun de que a algú li paresca un pesat, pero preferisco pasám, abáns de no arribá. Tot dintre dels meus pocs coneisiméns.
Encara que lo treball va dedicat an ell, hu podeu llichí tos los que vullgau, aisí tos enteráu un poc de la manera de pensá del agüelo “Sebeta”. Algúns igual troveu alguna cosa bona de este vell y uns atres igual tos desengañeu de tota eisa considerasió que li teníu.
Los que no estéu al all del asunto, tos preguntareu a qué vé tot asó. Air vach penchá an esta paret una charrada titulada “MILACRES”, si algú no la ha vist y se vol aventurá a llichila, encara está per ahí bais.
Ignacio Monreal me va fé lo siguien comentari:
Preciosa historia, preciosa forma de contarla, preciosas palabras y precioso dibujo. Muchas gracias. Por favor, ¿de dónde es? Veo la forma "siat" para siete igual que en Valjunquera. Pero también la forma "guiarra". Esta manera de diptongar (en "ia") no la había visto nunca. También me sorprende "milacro". Pasa como con otro sustantivo que leo a veces; "palaures". Esto implica que es anterior al castellano (palabras y milagro) y al catalán (paraules y miracle). Así en castellano Parábolas - Palauras - Palavras - Palabras. Miráculo - Miraglo - Milagro. En catalán, algo parecido.
Yo no me mereisía tantes alabanses, pero bueno a dingú li amargue un pastel y agrait li vach dí que li contestaría si sabía y podía y en aisó estic.
¿De aón soc? Aquí ñá que aclarí: yo vach naise a Vallchunquera, un poble de la Comarca del Matarraña, del que men vach aná cuan tenía onse añs y ya no hay tornat si no ha segut per vacasións y en los radés añs ni per aisó. Per ley de vida los meus familias més arrimats ya han pasat al atre costat, per no quedám no me quede ni la casa aón me vach criá.
Asó té la seua importansia: lo Chapurriau del que yo men enrecordo es lo dels añs sincuanta - sesanta. Desgrasiadamén en lo tems ha cambiat y penso que no pa bé. Algúns dels que ara están entre los coranta y los sincuanta añs, los ha influit mol lo castellá y ya no sen enrecorden del “dimecres”, diuen “miércoles” y aisí en més palabres. Los que son chovens han resibit la influansia del catalá que ya se enseñe a les escoles y se parle a TV3 y a algúns llibres y agendes que lo Gobiarn Aragonés per vagansia o per falta de interés mos ha disat en mans dels catalans y se va notán, en palabres y chiros.
De asó ñauríe que “donáli les grasies” a don Marselí Iglesias, presidén de la DGA un tems y que los va fé mols regalos als cataláns, per algo a ell li habíen donat lo premio “Estel” de “Estel y Boira” catalá, son premios que se donen als que creuen que defenen o insulten a eisa llengua. (Qui vullgue més informasió pot escarbá a Internet).
Entonses al meu cap lo poc que quede del Chapurriau ve de aquells tems. Al 2017 vach entrá a la paret “Yo Parlo Chapurriau”. Ting que agraí a Ramón Guimerá que me va animá a escriure. Y vach escomensá a feu. Com no ñabíe gramática yo escribía y escric, igual com hu pronunsio, aisí hu hay fet sempre y ya no cambiaré.
Vach fé moltes charrades y la chen me va seguí, animats per veure, per llichí la nostra llengua, com se llichíe lo castellá o lo catalá. La nostra manera de parlá se podíe escriure, se ESCRIBÍE y se escriu, com cualquier atra llengua y tots mos ham posat entusiasmats, damún ña chen maravillosa que va escribín y algúns hasta en poesía, sense cap vergoña, al ravés en lo cap mol alt y mol be.
No es per presumí pero escribín en Chapurriau, al que algúns tamé li diuen: aragonés oriental, romanse aragonés o referinse als noms dels pobles: maellá, fragatí, fabarol, etc. hay guañat tres premios de la FACAO.
Un amic meu, clavat al mon de les llengües, me va aconsella: vatres, si voleu que la vostra manera de parlá se mantingue, escribiu, escribiu, ESCRIBIU que aisó sempre quede y yo li hay fet cas, dec de portá un sentená de charrades y dos llibres, encara que éstos no se han publicat, deuen sé mol roins, pero están escrits en la meua llengua.
Ting que aclarí que me pase una cosa mol curiosa: desde menut sempre hay discurrit en Chapurriau y si me poso a escriure, les idees, los pensaméns me isen en Chapurriau, no hu sé fe de atra manera. Algúns camíns hu hay fet aisina y llugo hu traduisco al castellá, pero ya no es lo mateis.
Estic orgullós de la meua llengüa, estic convensut que es mol antigua, que ve de aquell aragonés que se va escomensá a parla cuan na naise lo reinat de Aragó. Una mescla del llatí que mos habíen disat los románs y del llemosí que mos habíen portat los fransesos que, convidats per los reis nostres, van vindre a repoblá lo terreno que sels anáe recuperán als moros que mos habíen invadit al siatsens, encara que ara ya la machoría habíen nascut aquí y se consideráen españols, pero eisa es un atra historia.
Cuan vach escomensá a escriure, ñabíe chen nostra catalanisada que sol fáe que atacamos dien que escribíem mal, que no teníem gramática y unes atres tontades paregudes. Pero yo, que estic mol agrait a Vallchunquera per haberme disat naise allí, de cap manera volía que eisa chen se ficare en lo meu poble, per aisó me vach inventá un poble: l’Aldea que tamé estaríe a la meua comarca, la del Matarraña y allí pasaríen totes les histories que yo contara. No volía que dingú li fare mal a Vallchunquera, a la meua chen.
Al mateis tems pa doná piau a les histories y a la manera de parlá que yo tenía, me vach inventá tamé a dos persones: lo agüelo “Sebeta” (sería yo an esta edat que ting ara) y “Luiset” (sería yo lo tems que vach pasá al poble). Los dos eren la mateisa persona en dos tems diferéns. Pero la manera de parlá estáe chustificada.
No teníem gramática, ni falta que mos faé. Los cataláns van esta sentenás de añs sense tíndrela y no los va pasá res.
Natres tením una particularidat: estém mol estesos a un tros mol estret, pero que va desde Huesca, pasán per Saragosa, hasta Teruel a la bora de Castelló. Casi a cada poble se parle la mateisa llengüa pero a tots ñá palabres diferantes. O sigue que algunes coses tenen un nom diferén según al poble que estigues. Posíblemen aisó se degue a les influansies que cada lloc ha tingut. (Lo tems que van está los moros, los maestres que han tingut, los notaris, los veins que han vingut de fora, etc.)
Algunes persones de les nostres están empeñats en fé una gramática, yo estic en contra. La nostra riquesa es la diversidat de palabres y encara aisí al remat tots mos enteném. No podém fé lo mateis que Pompeyo (que damún no ere catalá, sino cubano) que va ficá la manera de parlá de Barselona, lo “barseloní”, per damún de tots los atres que, com pase a la nostra tiarra, se parláen als diferens pobles, acotolán als demés.
Ara ñá molta chen que a Cataluña, están intentán trová, recuperá les palabres que abáns parláen los seus agüelos, podéu rebuscá a internet y tos donareu cuenta.
Yo si ting que aplicá una regla en un momén donat, preferisco aplicá la gramática castellana me es més fásil y lo meu cap la té més prop que la catalana que damún, per rabia cap a tot lo que significare España, se van mirá en la fransesa.
No sé lo tems que me quede, pero no vull cap de gramática, los demés podéu fé lo que vullgau, no vull tindre res que veure en acotolá o piarde una sola palabra de cualquiere dels pobles que parlen la meua llengua, lo Chapurriau. Respeto mol a la chen que la parle: unes coranta mil persones, encara que algunes estiguen envenenades per lo catalá. Ting la milló gramática del mon, ting lo meu cap que me dicte les idees, los sentiméns que me isen del cor.
La forma ia:
Cuan yo era menut lo parlá del meu poble ere mol amorós, mol dols; a eisa manera ñá algúns filólogos que li diuen apichat y se deu de pareise mol a com ha evolusionat lo valensiá a algúns pobles de Valensia. Yo intento escriure en aquell parlá, no hu se fe de un atra manera. Encara més, intento ficá, als meus treballs, les palabres de aquells añs que me venen al cap; cuan més estrañes o espesials milló. Hu fach pa que no se olvidon, pa la chen de esta paret, pa que la gran sen enrecordo y la chen chove les deprengue.
Esta corren, lo apichat, al pareis ve desde un tros de Valensia, pase per Castelló, algún poble de Teruel, a la bora de Castelló, Vallchunquera, Maella (encara que aquí se complique un poc, perque tenen siat o vuit vocals), y algún poble més que se me escape.
Vull que la meua llengua no se mórigue, es la historia de la meua tiarra, es la sang de la meua chen, de la que sen ha anat, de la que ñá y de la que vindrá. Los fills ham de se agraíts a la nostra mare, a la nostra tiarra, a la nostra llengua, crec que tot lo mon hu entendrá.
Per la influansia del castellá, ñá moltes palabres derivades de eisa llengua; les castellanes se han empleat com a Chapurriau, a voltes cambián lletres la e, en a; la e en i; la e en ia; la u en o; la c en s; la h en f; la t en d, la g en c, etc., unes atres se ha fet com en lo vascuence, simplemén se empleen les mateises palabres castellanes en forma de Chapurriau.
Ara te pots esplicá lo del ia, posiblemén sigue a causa del apichat, perque a uns atres pobles se seguís empleán la e y natres la convertím en ia.
Es natural que lo valensiá, lo catalá, lo mallorquí y natres (lo aragonés oriental, romanse aragonés o chapurriau) tingám algunes palabres iguals y unes atres que se pareisen, es que som chermáns, tením los mateisos pares, lo llatí y lo llemosí, lo que pase es que més tart cada u ha evolusionat de una manera, en influansies diferantes y mos ham separat, fén cuatre formes de parlá.
Degut a la diversidat ña palabres que a uns pobles se diuen de una manera y a uns atres de un atra, hasta al mateis poble pot pasá aisó, sol sé per la influánsia o contaminasió del castellá o del catalá; aisí tens:
- moltes més que anirás veen si mos seguises y hasta pot pasá que a un treball hu escrigám de una manera y lo mateis escritó a un atra charrada hu fico diferén.
Bueno Ignacio, no sé si en tan mun de lletres te has pogut aclarí, ya te hay dit al prinsipi que no sabía si te hu faría fásil, pero si en algo ha vallgut, me alegro y si en algo més te puc achudá, aquí me tens.
Lo que vull que te quedo mol cla es que tot lo que fa este agüelo es per la seua llengüa y fico tot lo interés del mon pa que la chen la entengue y pugue seguí mols añs més parlanse a esta part de Aragó; lo puesto aón está l’Aldea, la meua tiarra y tamé lo meu COR.
liberá, alliberá, libre – yo libro o lliro, libres o lliures, libre o lliure, librém o librám o lliurém o lliurám, libréu o libráu o lliuréu o lliuráu, líbren o llíuren – librat, librada, lliurat, lliurada
llágrima, llágrimes – latín lacryma – llárima a la Ribagorsa (Ripacurtia en latín), lágrema - llagrimeta, llagrimetes, llagrimota, llagrimotes
lágrima, lágrimas
llágrimes
lágrimas
llagrimeta
lagrimita
llagrimetes
lagrimitas
llagrimosa, llagrimós
Lacrimosa, que tiene lágrimas - lastimero, implorante, compungido, lagrimoso, lloroso, triste, afligido
llagrimot, llagrimota
lagrimón
llagrimots, llagrimotes
lagrimones
Llamí - Cosa agradable al paladá, sobretot dols - aragonés lamín, laminero - Tan de llamí o tan de dols fa cucs - probablemén derivat del latín lambere, ‘llepá’, en lo sufijo -īnu, llépol, golut, llaminé
dulce, golosina
llaminadura, llaminadures, dolsaina, dolsaines
golosina
llaminé, golut, llépol
goloso
llana, llanes (vore suncha)
lana, lanas
llanda, llandes - Bandeja de “hojalata” per a cuiná al forn – la llanda es la hojalata, no “fullalata”
hojalata, bandeja de este material
llanesa, sensillés, naturalidat, familiaridat, sé campechano, franco, espontáni, confiansa
llaó, llaós - del latín labōre, ‘treball’, que en lenguaje agrícola va passá a significá ‘treball de sembrá’, y después ‘alló en lo que se sembre’.
simiente, simientes
llápis, llápissos : Barreta de grafito (pizarreta), ficada a dins de un silindro o prisma de fusta, que servíx per a dibuixá o escriure.
lápiz, lapicero, lápices, lapiceros
llapissera, llapisseres
lápiz, lapicero, lápices, lapiceros
llarc, llarg, llarcs, llargs – lo día se fa mol llarg – Román se va esténdre tot lo llarg que ere la nit de cap d´añ al bar de la plassa, y no va sé culpa del aigua
Llaurá – llauro, llaures, llaure, llaurém o llaurám, llauréu o llauráu, lláuren – llauraría – si yo llaurára – llauraré
labrar, arar
llaurabe
labraba, araba
llauraben
labraban
llauradó, llauradora, llauradós, llauradores
labrador, labradora, labradores, labradoras
llaurán (g)
labrando
llaurat (bancal), llaurada (era)
labrado, labrada
llaurat, llaurats (bancals)
labrado, labrados (bancales)
llaút, laúd instrumén (árabe laʿut) – barquet de cárrega típic al Ebro, vore sirga, camí de sirga es un llibre de Jesús Moncada (Mequinensa)
Laúd – tipo de embarcación típica del Ebro
llavá, rentá - llavo, llaves, llave, llavém o llavám, llavéu o llaváu, lláven – rento, rentes, rente, rentém o rentám, rentéu o rentáu, rénten – llavá o rentá la roba al safarech de Penarroija, voltat de flos.
lavar (ropa)
llavadó (los de la séquia majó a Beseit) – fregadó, safarech
llesca, llesques de pa - del pre-romano lĭska, ‘jung’ (FEW, v, 374). - llesqueta, llesquetes
Rebanada – rebanadita, rebanaditas
lletra
letra
lletra, lletres - del latín lĭttĕra – sabé de lletra : sabé lligí
letra, letras
lletrada, que sap de lletra, abogada
letrada
lletrat, que sap de lletra, abogat (quin abogat? Lo que porto aquí penjat !)
letrado
lletrats
letrados
lletrero, lletreros, cartell, cartells
letrero, letreros
lletres
letras
lletreta, lletretes
letrita, letritas
Lleu, lleus, pulmó, pulmóns – latín lĕve / algo que pese poc es lleu
Liviano, pulmón, pulmones
lleute - Lo lleute ere una bola de pasta pa fe lo pa. Cuan yo era crío, ma mare pastáe una volta a la semana, normalmen los dijous, y lo lleute se afegíe a la pasta que fae ella pel assunto de la fermentassió. Después se li donae un pa a la veína. - levitu, derivat de levare ‘alsá, eixecá, pujá’
llibreta, llibretes – Qué se fa cuan se acabe una llibreta? - Se escriu a les tapes
libreta, libretas
llich
lee
llíches
lees
llichí
leer
llichíe
leía
llichíen
leían
llichíla
leerla
llichín (g)
leyendo
llichís
lee
llichquere, llichguere
leyera, leyese
Llidó – vore lladó, lledó
almez, latón
llidoné, llidonés
árbol del almez, latonero
Lligá – latín lĭgāre – en corda, cordell, cordell de paca, veta, cadena, bensill, etc
atar, ligar
lligaben
ataban
lligabes
atabas
lligada
atada
lligada, lligades
atada, atadas
lligáe, lligabe
ataba
lligáen, lligaben
ataban
lligál
atarlo
lligála
atarla
lligáles
atarlas
lligám
atarme
llígam
átame
lligán (g)
atando, ligando – ligar de cortejar es “ligá”
lligánme les sabates (los cordóns)
anudándome los zapatos (los cordones), atándome
lligare
atara, atase
lligarem
atáramos
lligarém
ataremos
lligaren
ataran, atasen
lligaríe
ataría
lligaríen
atarían
lligássel
atárselo
llígat
átate
lligat, lligats
atado, atados
lligats
atados
lligí – llíxgo, llíxco, lligíxco, llegíxco – llíges – llix, llich – lligím – lligíu - llígen – yo llechisco, lliches, llich, llechím, llechíu, llíchen – si yo llixguera o llisquera, llixguéres o llixquéres, llixguére o llixquére, llixguérem o llixquérem, llixguéreu o llixquéreu, si ells llixquéren o llixguéren – yo haguera lligit en chapurriau antes si algú haguere escrit antes en chapurriau.
leer
lligida
leída
lligíe
leía
lligíen
leían
lligíla
leerla
lligíli un cuento a un chiquet
leerle un cuento a un niño
lligín (g)
leyendo
lligínles
leyéndolas
lligirá
leerá
lligirán
leerán
lligirás
leerás
lligiré
leeré
lligit, lligida , lligits, lligides
leído, leída, leídos, leídas
lliguen
atan
llíguen
atan
llígues
atas
lliguéu
atais
lliguéulo
atadlo
lliguéutos
ataos
Llima, llimes
lima, limas
llimó, llimóns
limón, limones
llimosna, limosna, almoina, almoines
limosna
Llimpiá , rentá – llimpio, llimpies, llimpie, llimpiém o llimpiám, llimpiéu o llimpiáu, llímpien – rento, rentes, rente, rentém o rentám, rentéu o rentáu, rénten – si yo rentara, si yo llimpiara, etc
llisó al sel (llis) : Núgol minut después de una nugolada grossa
nube pequeña
llissó, llissóns
lección, lecciones
llissoneta, llissonetes
leccioncita, leccioncitas
llissóns
lecciones
llista, lista
lista
llistó, llistóns - de fusta - Herba prima, variedat de fenás, Brachypodium ramosum, que se fa pels márgens y se segue per a alimén del bestiá
tabla de madera
llisura
lisura
Llit, llits - a la taula y al llit al primé crit – catre, márfega
cama, lecho, camas, lechos
llitera, lliteres, litera, literes – comarca de Huesca – per a dormí
litera, literas, La Litera
lliterari, literari, lliteraris, literaris
literario, literarios
llitet, llitets
camita, camitas
llits
camas
lliurá, librá, lliurás, librás
librar, librarse
lliurarán, librarán
librarán
lliure, libre, lliures, libres
libre, libres
lliures, libres
libres
lliuro, libro
libro
llixgo, llixco
leo
llixgue
lea
llíxguen
lean
llixguera, llixquera
leyera, leyese
llixguere (ell)
leyera, leyese
lloba, llobes, llop, llops (canis lupus)
loba
llobes
lobas
llobet, llobeta - Llovet com apellit
lobezno, lobito, lobezna, lobita
lloc, llocs - puesto, poble, vila (per ejemple La Codoñera es lo lloc per an ells)
lugar, sitio, pueblo, villa
Lloca – gallina ponedora – loca
Clueca – loca
Lloco, loco
loco
llocos, locos
locos
Llodo, fang
lodo, fango
llogá
alquilar
llogán (g)
alquilando
llogué
alquiler
llom, lloms
lomo, lomos
lloma, coll, collet, montañeta
loma, montañita, collado
llomillo, solomillo
lomo, solomillo
llonga, llongues, rienda, riendes, cordes en les que se guíe al animal que llaure o que bat. Cuan estirabes cap a la esquerra se díe wesque u ósquei ! y cap a la dreta: passallá, passa allá, ollá !
rienda, riendas
llonganissa
longaniza
llonganisses
longanizas
llop
lobo
llops
lobos
lloques
cluecas
lloques, loques
Locas - gallinas cluecas
llord, brut, boñegut, mal treballat - del latín lūridu, lōridu, fosc, oscur, lívid tirán a negre
sucio, pesado
lloré
laurel
lloré, llorés
laurel, laureles
llorés
laureles
lloses
losas
lloseta, llosa minuda per a cassá muixóns, en una culla artifissial (les culles naturals són forats a les roques)
loseta, losita, losa pequeña para cazar pájaros
lluén, relluén, que refleje la llum
reluciente (de luz)
lluentó
fulgor, luz
lluerna , lluernes, cuc de llum, luciérnaga, luciérnagues
llus, (latín lūciu), Merlucius esculentus, mare de llus : merlusa - lucio. A Beseit encara men enrecordo de sa mare de José Luis "del tubo", que veníe peix en un carret y ne portabe alguna vegada.
merluza, pescadilla – lucio
llustre
lustre, brillo
llustrós, que té llustre, llustrosos
lustroso
Llustrosa, llustroses
lustrosa, lustrosas
lo, los, la, les (el se fa aná poc) – yo parlo lo chapurriau, los germáns, la germana, les germanes