Mostrando las entradas para la consulta robá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta robá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 26 de marzo de 2024

Furor - Futur

Furor, s. f., lat. furor, fureur.

Fig. Contra la furor de sa cociensa sacrifies a Dieu presumptuozamens.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 46.

Contre la fureur de sa conscience sacrifiât à Dieu présomptueusement.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Furor. IT. Furore.

Ira, colère, fureur, furor, cólera; Bernat Catasús, JNC, horror

2. Furios, adj., lat. furiosus, furieux.

Mitiga coragge furios.

(chap. Mitigue lo corache furiós, furo.)

Per razo de la humor furiosa.

Eluc. de las propr., fol. 281 et 44.

Mitige courage furieux.

En raison de l'humeur furieuse.

CAT. Furios. ESP. PORT. IT. Furioso. (chap. Furiós, furiosos, furiosa, furioses.)

CAT. Furios. ESP. PORT. IT. Furioso. (chap. Furiós, furiosos, furiosa, furioses.) Marcel Pena, lo pena de Marcel
Lo pena de Marcel, de La Llitera, el regueret

 

Furt, Fur, s. m., lat. furtum, vol, larcin.

Tu fas furt de la mia causa, si tu fas montar a ton caval ma egua, encontra ma voluntat.

Aquel om fai furt que adobra... la causa d'autrui contra la voluntat del senhor.

Trad. du Code de Justinien, fol. 55 et 54.

Tu fais larcin de la mienne chose, si tu fais saillir par ton cheval ma cavale, contre ma volonté.

Don Gianni, a instansies de compare Pietro, fa un encantamén pera convertí a la seua dona en una yegua; y cuan va a apegáli la coa, compare Pietro, dién que no volíe cap coa, fa malbé tot lo encantamén.

Cet homme fait vol qui travaille... la chose d'autrui contre la volonté du maître.

En fai fur o rap o tragina. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7. 

En fait vol ou rapt ou tumulte. 

Adv. comp. Que vengues a furt, e que descavalgues al alberc d'En Gaucelm. V. de Gaucelm Faidit.

Qu'il vînt en cachette, et qu'il descendît de cheval à l'habitation du seigneur Gaucelm.

Mais ama guerra far que tolre ab fur. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7.

Mieux aime faire guerre qu'enlever à la dérobée.

ANC. FR. Qui denotoient furt et rapacité... 

Oubliance de Dieu,

Furt, larrecin, violence en maint lieu. 

J. Bouchet, Triomphe de François Ier, fol. 9 et 101. 

ANC. ESP. A furto sin sospecha seyendo desarmado.

Poema de Alexandro, cop. 308. 

CAT. Furt. ESP. MOD. Hurto. PORT. IT. Furto. (chap. Furt, furts; furtá, robá.)

2. Fura, s. f., larcin, tromperie, fourberie, curiosité. 

No i a conort en joven, mas trop fura.

Marcabrus: Auiatz de. 

Il n'y a pas encouragement en jeunesse, mais beaucoup de tromperie.

CAT. Fura.

3. Furtier, adj., fripon, fureteur, furtif.

La nuh vengro garso, lairo furtier, 

Que lh' emblero sas armas e son destrier.

Mas mal lo sopessava laire furtier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83 et 21.

La nuit vinrent valets, larrons fureteurs, qui lui dérobèrent ses armes et son destrier.

Mais il le soupçonnait méchant larron furtif.

4. Furtilmen, adv., furtivement, à la dérobée, en cachette.

Emblatz furtilmens.

(chap. Emblat, robat furtivamen.)

Pierre de Corbiac: El nom de.

Dérobé furtivement.

5. Furar, v., lat. furari, voler, dérober, enlever.

Tan cantet d'ela e tant la onret e la servi que la domna se laisset furar ad el. V. de Pierre de Maensac. Var. 

Tant chanta d'elle et tant l'honora et la servit que la dame se laissa enlever par lui. 

IT. Furare. (chap. Furtá, robá, pendre, secuestrá. ESP. Hurtar.)

 

Fus, s. m., lat. fusus, fuseau.

Sai far arcas e vaysselhs,

Penches e fus e cascavelhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je sais faire coffres et vaisseaux, peignes et fuseaux et grelots.

CAT. Fus. ANC. ESP. Fuso. ESP. MOD. Huso. PORT. IT. Fuso. 

(chap. Fus, fussos, pera filá.)

 

Fusanh, s. m., fusain.

D'un albre c'om fusanh apella,

O colonhet.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

D'un arbre qu'on appelle fusain, ou bonnet de prêtre.

Fusanh, fusain, bonnet de prêtre

 

 

Fusc, adj., lat. fuscus, brun, noirâtre. 

Fusc, déclinant a negre.

(chap. Fosc, inclinán a negre.)

Eluc. de las propr., fol. 115.

Brun, inclinant à noir.

De fusca color o de negra. Trad. d'Albucasis, fol. 22.

De couleur brune ou de noire.

ESP. PORT. IT. Fusco. (chap. Fosc, marrón oscur, castañ, pardo.)

2. Obfuscatiu, adj., offuscatif, propre à offusquer, à obscurcir. 

De splendor obfuscativa.

Eluc. de las propr., fol. 120.

Offuscative de lumière.

3. Offuscar, v., lat. offuscare, devenir brun, devenir sombre. 

Part. pas. Entro que sia ofuscada.

Trad. d'Albucasis, fol. 23.

Jusqu'à ce qu'elle soit devenue brune.

- Offusquer, obscurcir.

Part. pas. Es may offuscat, et mens participant las divinas illuminacios.

Eluc. de las propr., fol. 11.

Est plus obscurci, et moins participant aux illuminations divines.

CAT. ESP. Ofuscar. PORT. Offuscar. IT. Offuscare.

(chap. Afosquí, fés fosc, oscur, oscurí, oscurís; ofuscá, ofuscás: yo me ofusco, ofusques, ofusque, ofusquem u ofuscam, ofusquéu u ofuscáu, ofusquen; ofuscat, ofuscats, ofuscada, ofuscades.)

 

Fust, s. m., lat. fustis, bois, arbre, bâton, fût.

Carpentiers si es comparatz al faure, cant al besonh del mon, so es a dire lo fust e 'l fer; quar assi coma lo fustz s' obra per lo fer, aissi

l' obra del fust. Liv. de Sydrac, fol. 81.

Le charpentier est comparé au forgeron, quant au besoin du monde, c'est-à-dire le bois et le fer; car ainsi que le bois se travaille par le fer, ainsi on le travaille par le bois.

Anc pus N Adam culhic del fust 

Lo pom don tug em en tabust. 

Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.

Oncques depuis que le seigneur Adam cueillit de l' arbre la pomme dont nous sommes tous en trouble. 

Mas non er faitz que fer e fust non fraingna

E caps e bras.

Aicart del Fossat: Entre dos.

Mais ne sera pas fait qu'il ne brise fer et fût et têtes et bras.

Pren un vaissel de terra, et assitia lo sobre tres fustz el nom de la Trinitat. Liv. de Sydrac, fol. 6.

Prends un vaisseau de terre, et assieds-le sur trois bâtons au nom de la Trinité.

Dels clochiers art lo fust, e cha lo clos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 73.

Brûle le bois des clochers, et la cloche choit.

Lo fust precios de la veraia cros. V. de S. Honorat.

Le bois précieux de la vraie croix.

ANC. FR. Hom muert, fer use, fust porrist. 

Roman de Rou, v. 69. 

Du meilleur fust que j'aurai flèche. Crieries de Paris.

CAT. Fust. ESP. PORT. Fuste. IT. Fusto. (chap. Fusta, fustes; barco.)

2. Fusta, s. f., poutre, charpente. 

Grossas fustas e pipas. Chronique des Albigeois, col. 79.

Grosses poutres et barres. 

Maison fort de peyra, de teule et de fusta.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 110.

Maison forte de pierre, de tuile et de charpente.

Ell era maystre de fusta. Évangile apocryphe.

(chap. Ell ere maestre, mestre fusté, de fustería.)

Il était maître de charpente.

CAT. ESP. PORT. IT. Fusta.

3. Fustut, s. m., morceau de bois, bûche.

Per exustio de foc getant de las extremitatz d'alcus fustutz las plus liquidas partidas. Eluc. de las propr., fol. 272.

Par combustion de feu jetant des extrémités d'aucunes bûches les plus liquides parties.

4. Fustet, s. m., fustet, arbre dont le bois jaunâtre est propre à la teinture.

Pastel e fustet issamen. Évangile de l'Enfance. 

Pastel et fustet également. 

ESP. PORT. Fustete.

5. Fustier, s. m., charpentier.

Que 'l fabre o 'l fustier

E 'l sartr' e 'l sabatier.

G. Riquier: Pus Dieus m' a. 

Que les forgerons ou les charpentiers et les tailleurs et les cordonniers. Los maestres fustiers.

(chap. Los maestres fustés.)

Tit. de 1355. DOAT, t. LIII, fol. 219. 

Les maîtres charpentiers.

CAT. Fuster. ESP. Fustero (carpintero). (chap. Fusté, fustés, fustera, fusteres. A Beseit, mote Fusteret.)

6. Fustaria, s. f., charpenterie, corps des charpentiers.

Al forn de la fustaria. Cartulaire de Montpellier, fol. 162.

(chap. Al forn de la fustería.)

Au four de la charpenterie. 

(N. E. ESP. En el horno de la carpintería.)

- Chantier.

En la fustaria comprar I fust. Évangile de l'Enfance. 

Dans le chantier acheter un bois. 

ANC. CAT. Fusteria.

7. Fustar, v., raccommoder, radouber. 

Part. pas. Quan la nau es perforada, si no es ferm fustada.

Eluc. de las propr., fol. 153.

Quand la nef est percée, si elle n'est pas fermement radoubée.

8. Fustigar, Fustegar, v., du lat. fustigatus (fustigare), fustiger.

C'om los neguetz o fustigues. Cat. dels apost. de Roma, fol. 46.

Qu'on les noyât ou fustigeât.

Part. pas. Sia fustigat per la vila. Fors de Béarn, p. 1089. 

Soit fustigé par la ville. 

Que corregues totz nutz, que fos fustegatz.

(chap. Que correguere tot despullat, que fore fustigat, afuetat. 

¡Qué be que li aniríe an algún catalanista aragonés!)

Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 96.

Qu'il courût tout nu, qu'il fût fustigé.

ANC. CAT. ESP. PORT. Fustigar. (chap. Fustigá: fustigo, fustigues, fustigue, fustiguem o fustigam, fustiguéu o fustigáu, fustiguen; fustigat, fustigats, fustigada, fustigades.)

 

Fustani, s. m., futaine.

Du Cange, t. III, col. 766:

Fustani Occitanis, nostris fustaine. 

La pessa de fustani, I dener.

Cartulaire de Montpellier, fol. 113.

La pièce de futaine, un denier.

Fustanis, la pessa, un denier.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 156. 

Futaine, la pièce, un denier. 

La carga et bala de fustani, tres deniers.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 17. 

La charge et balle de futaine, trois deniers.

CAT. Fustani. ESP. Fustán (Tela gruesa de algodón, con pelo por una de sus caras.). PORT. Fustão.
IT. Fustagno. (chap. Fustán: tela grossa de cotó.)

 

Futur, adj., lat. futurus, futur, avenir.

Esperansa els futurs bes. Trad. de Bède, fol. 81. 

Espérance aux futurs biens.

- Subst. Terme de grammaire.

Deu aver V temps... futur, etc.

El futur, son semblan tuit li verbe. Gramm. prov.

Doit avoir cinq temps... le futur, etc. 

Au futur, tous les verbes sont semblables.

CAT. Futur. ESP. PORT. IT. Futuro. (chap. Futur, esperansa als futurs bens, futura, futures.)

sábado, 4 de agosto de 2018

Tratat de Corbeil 1258

Tratat de Corbeil 1258. (Corbolium)
"Avui se ha vullgut robá a Aragó, Baleares y Valénsia tot lo protagonisme en aquells siglos per a, michán una história absurda, donáli preponderansia a una serie de territoris que eren carolingios (sense conexió entre ells), hasta que Jaime I y lo rey de Fransa (Luis IX, lo San) van firmá lo tratat de Corbeil (1258) segons lo cual, la Marca Hispánica Carolingia (territori del sur dels Pirineos) va passá a integrás a la Corona de Aragó com una regió mes del seu territori."

Gelu Marín González: Atlas de Europa, 2000

Tratat de Corbeil 1258, Gelu Marín González: Atlas de Europa, 2000


La Europa de las lenguas, la Europa de las naciones, es una reflexión en voz alta y un estudio de las manifestaciones muy variadas de la Europa de ayer, de hoy y de la que en un futuro no muy lejano nos espera. En un continente como es Europa, la ausencia y el vacío que existe en bastantes partes geográficas del continente es manifiesta y parca muchas veces en noticias. Este libro confía pues en ser una continuación a otros trabajos, a la vez que pretende llenar el hueco de anteriores obras. procurando un tratamiento integrado y compensado de las evidencias. He aquí un libro total, que enseña a disfrutar, atractivo, interesante, muy útil y extremadamente fiel a los testimonios de las personas que en él han aportado su colaboración.

miércoles, 13 de marzo de 2024

Lexique roman; Fornir - Fors


Fornir, v., fournir, garnir.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Non pot fornir son chant. Deudes de Prades, Auz. cass.

Ne peut fournir son chant.

Part. pas. Plus agradans e plus fornitz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Plus agréable et plus fourni.

CAT. ESP. PORT. Fornir. IT. Fornire.


Forre, s. m., fourrage, paille.

Erbatge de sa terra, forre ni fen. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 19.

(chap. Herbache de sa terra, forrache y fenás.)

Herbage de sa terre, fourrage ni foin.

ANC. FR. Isnelement l'a ou forre boutée.

Roman d'Agolant, v. 615.

Ne sert à rien de faire barbe de fouarre.

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 263.

2. Fouratge, s. m., fourrage, pillage.

Se atendion al dit fouratge.

Chronique des Albigeois, col. 44.

S'attendaient audit pillage.

ESP. Forrage (forraje). PORT. Forragem. IT. Foraggio. (chap. Forrache, forraches; minjá per al bestiá, tan de cárrega com de carn o lleit; palla, aufals, pipirigallo, fenás, avena, sibada, vessa, soja - no ne ñabíe cuan yo encara anaba al bestiá -, blets, etc.)

3. Folrier, s. m., fourrier, pillard, fourrageur. (Dans le domaine militaire, le fourrageur est le cavalier qui allait sur le terrain ennemi pour enlever le fourrage ou nourrir ses chevaux...)

XIIII (XIV) leguas van avan li folrier.

Roman de Fierabras, v. 214.

Quatorze lieues vont avant les fourriers.

ESP. Forragero (forrajero). PORT. Forrageiro. IT. Foraggiere.

(chap. Forraché, forrachés: caballé que entrabe al terreno enemic per a robá lo forrache o per a alimentá lo seu caball y datres besties de cárrega que solíen portá: macho, mula, be desmemoriada o en bona memoria, burro, ruc, burra, somera, animals de cuatre potes que tenen mes inteligensia que los catalanistes de dos.)

Lo burro mort.

4. Fourrejar, Fourregiar, v., fourrager, piller.

Son volguts anar fourregiar los que eran morts.

Aquels que fourrejavan. Chronique des Albigeois, col. 44. 

Sont voulus aller piller ceux qui étaient morts. 

Ceux qui fourrageaient.

ANC. FR. Ce nonobstant les dits Anglois

Les pillerent et fouragerent.

Vigiles de Charles VII. t. II, p. 2.

ESP. (forrajear) PORT. Forragear. IT. Foraggiare.

Fors, adv., lat. foris, hors, dehors.

Sion trap tendut per fors jazer.

(chap. literal: Que siguen tendes esteses per a fora dormí; que se estenguen tendes per a dormí afora. Trap se li díe a una tenda de campaña, que normalmén estaben fetes de drap, draps, tela, teles, com les famoses de Mongolia y datres paísos no catalans. Los draps de Peñarroija de Tastavins tos u poden explicá mol be, perque són espessialistes en la llengua ocsitana y lo seu dialecte catalá.
Lo maestre de estos borinots es Ignacio Sorolla Vidal.)

Los Draps, Penarroija de Tastavins. Mos fem agüelos.

Los Draps , Penarroija de Tastavins

Bertrand de Born: Non estarai.

Que tentes soient tendues pour coucher dehors.

Prép. Dedins e fors son repaire. V. de Raimond de Miraval.

(chap. Adins y afora del seu domissili; de casa seua.)

Dedans et hors sa demeure.

Prép. comp. Sui fors dei dreg viatge.

B. de Ventadour: La doussa. 

Je suis hors du droit chemin.

Conj. comp. Fors quant tu... m' en absolveras. Tit. de 1036.

(chap. Fora (exepte) cuan tú... m'en absoldrás, me dispensarás (de fé lo que estic prometín ara. Són fórmules de fidelidat, com les del añ 842, coneguts com a serments, sagramens, homenaches.)

Hormis quand tu... m'en dispenseras.

Enans, sapchatz tos temps vos servirai,

Fors que jamais vostres drutz no serai.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Au contraire, sachez que toujours je vous servirai, excepté que jamais je ne serai votre amant.

ANC. FR. Cunseil pristrent ke fors istreient, 

E fors al plein les atendreient. 

Roman de Rou, v. 6655. 

Le feri si parmi le cors 

Que le tronçon en paru fors.

Roman du Renart, t. III, p. 245. 

IT. Fore, fuore, fori, fuori.

3. Foras, Fora, adv., lat. foras, hors, dehors.

Menet lo ab si foras, lonh del castel.

(chap. Lo porte en ell afora, lluñ del castell.)

V. de Guillaume de Cabestaing. 

Le mena avec soi dehors, loin du château. 

Prép. comp. Que res no y aia part en me 

Mas vos sola, foras de Dieu. 

Arnaud de Marueil: Totas bonas. 

Que rien n'y ait part en moi que vous seule, en dehors de Dieu. 

ANC. ESP. 

E foras por precio bono non daba ren por al.

Poema de Alexandro, cop. 2021. 

CAT. Fora. ESP. MOD. Fueras, fuera. PORT. Fora. IT. Fora, fuera. (chap. Fora, afora, a les afores.)

3. Defors, adv., dehors.

Es malvatz defors e dedins.

(chap. Es malvat afora y adins; a fora y a dins.)

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Est mauvais dehors et dedans.

Defors son sanh Andrieus, 

E 'l cor es dedins juzieus.

Raimond de Castelnau: Er a ben.

Dehors sont saint André, et le coeur au dedans est juif.

ANC. FR. Et s'el vous chastie defors, 

Aiés dedans cuer d' aiment.

Roman de la Rose, v. 4020.

4. Deforas, adv., dehors.

Es dins poiritz e vermenos,

E deforas par bels e bos.

Roman de Jaufre, fol. 32.

Est dedans pourri et vermineux, et dehors paraît beau et bon. 

ANC. ESP. Non deve ser esleido defora de la cibdat.

(MOD. No debe ser elegido de fuera de la ciudad.)

Fuero Juzgo, t. I, p. 3.

CAT. Defora. ESP. MOD. Defuera (afuera; de fuera).

5. Forceis, prép., hormis, excepté. 

Conj. comp. Non tenias negun garent de toz pechaz, forceis que te mezeus. Trad. de Bède, fol. 2.

Que tu ne tiennes nul garant de tes péchés, excepté que toi-même.

6. Foral, adj., exclu.

Que sia foral del cosselh del baile.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 253. 

Qu'il soit exclu du conseil du bailli.

7. Forda, adj., extérieur.

Cant nostre fordas hom, so es nostra charns, dejuna, el cors dedins ora.

Trad. de Bède, fol. 53. 

Quand notre homme extérieur, c'est-à-dire notre chair, jeûne, le coeur au-dedans prie. 

Fig. Si alcus te chastia del pechat forda, tu, li cofessa los pechaz que sunt dins te. Trad. de Bède, fol. 50.

Si aucun te reprend du péché extérieur, toi, confesse-lui les péchés qui sont dans toi.

8. Forsaic, adj., impertinent. 

No sias orgolhos ni forsaics. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 6.

(chap. No sigues orgullós ni impertinén - com Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes, lo tonto inútil del catalanisme.)

Ne sois orgueilleux ni impertinent.

9. Foresgue, adj., qui est du dehors, étranger, sauvage.

Si voletz un auzel foresgue,

En tres jorns, far aisi domesgue.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Si vous voulez, en trois jours, faire ainsi domestique un oiseau sauvage.

10. Forestier, Forastier, Forasteyr, adj., du lat. foris stare, étranger.

Es mays de reson que l'argent... resta en las mans dels subgiects que d'autras personas forestieras. Statuts de Provence. BOMY, p. 14.

Il est plus de raison que l'argent... reste dans les mains des sujets que d'autres personnes étrangères. 

Subst. Cels del covent e 'ls forestiers. V. de S. Honorat. 

(chap. Los del convén y los forastés.)

Ceux du couvent et les étrangers.

- Forestier, qui est situé en dehors.

De las vilas forasteyras.

(chap. De les viles forasteres.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 17.

Des villes forestières. 

CAT. Foraster. ESP. Forastero. PORT. Forasteiro. IT. Forestiere, forestiero.

(chap. Forasté, forastés, forastera, forasteres.)

11. Forostar, v., chasser, bannir. 

Part. pas. A forostada honor de son paes.

Aimeri de Peguilain: Totas honors. 

A banni honneur de son pays.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronánse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entressuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.


Original en castellá:

Capítulo IV.

Aventuras de Barbastro.

Llegó a la ciudad cerca de las once de la noche; y oyendo una rondalla fue para allá y se agregó a la turba. Pasada una calle se prepararon a cantar delante de una casa a una muchacha que por el nombre que repetían en las letras se llamaba Lorenza. Vio Pedro Saputo que uno de los de la ronda mientras los otros cantaban se acercó y encaramó a una reja no muy alta, hizo st! tres veces, y se entreabrió la ventana. Púsose a escuchar disimuladamente, y oyó que el mozo decía: - Mirad, Lorenza, que no lloréis, pues otra vez te juro que no ha sido más que un raspazo con algo de sangre. Ya se ve, ha puesto el pie en la maldita piedra que era como una bola redonda y ha dado con la cabeza en la pared de la iglesia. El Gafed y Resuello han ido con él, y a mí me han encargado que te lo dijese. Conque luego le tendrás aquí. No te acuestes. Adiós. Y se bajó. Fuese la ronda, y Pedro Saputo por divertirse y pasar el tiempo, que no sabía qué hacerse aquella noche, se ciñó un lienzo a la cabeza y volvió de ahí un rato a la reja, hizo la seña, abrieron la ventana, se encaramó y la moza al verle: ¡ay, Conched Mío!, dijo muy alborozada; ya pensaba que no te vería. ¿Conque no es cosa de cuidado? Y diciendo esto tomaba las manos y se las apretaba. Él le dijo: un poco me duele la cabeza, pero por verte... Es decir, que esta noche, dijo ella con sentimiento, ya no entrarás por el corral. - No, respondió él; y harto me pesa. - Paciencia, contestó ella dando un suspiro, y van cuatro noches. Cómo ha de ser; ya nos desquitaremos. Agora vete a casa, no te dañe el frío de la noche; toma este pastel de magras y este pastel de longaniza. Adiós, querido; vete, y mañana no salgas de casa. - No saldré, dijo él; adiós, alma mía. Y se bajó de la reja y se apartó con el viento, no fuese que la trampa llevase allí a Conched más pronto de lo que era menester y aconteciese una barbarie.

Y vínole bien el agasajo, porque más al caso le hacían las magras y la longaniza que los suspiros y las caricias de la moza; como que en todo el día no había comido más de un par de huevos que tomó en un molino; y comiendo y cenando a un tiempo se andaba de calle en calle. Vino al fin a parar al río, y dijo: todo me va bien. Ahora que tenía sed con este gustillo de las magras, que aunque tiernas y regaladas están un tantillo sabrosas, cata que me encuentro en el río. Pero no podía bajar al agua, y viendo un puente se metió por él y al otro lado un chorro perenne de agua. Esto es una fuente, dijo: y acercándose y bajando con mucho tiento unas gradas, porque no se veía más que una bolsa de avaro, llegó al chorro que oía y bebió muy a su sabor. Sentóse en una grada, dio cabo de las magras y se tomó con la longaniza; volvió a beber, se tornó a dormir y comiendo los últimos bocados se quedó dormido.

Antes del día y con el día, porque la gente de Barbastro es hacendosa, bullía por las calles y por encima y a espalda de la fuente, y Pedro Saputo no despertaba; hasta que llegó una muchacha por agua. Él, un poco sobresaltado, pero disimulando, le preguntó si conocía algún maestro sastre que le pudiera tomar para mancebo; y respondió la moza: - En nuestra casa ha de coser hoy el nuestro, que por eso he yo madrugado un poco más de lo ordinario. Si queréis venir, allí podréis hablalle. Aceptó Pedro Saputo y siguió a su graciosa guía.

Llegaron a la casa, que estaba en el barrio, y dicho al padre y a la madre lo que había pasado, y añadiendo Saputo lo que le pareció mentir, y satisfaciendo a las preguntas impertinentes, aunque sencillas que le hicieron, les mandó el sastre un recado diciendo que perdonasen, que por aquel día no podía ir, porque su mujer tenía flujo. - No importa, dijo él; yo cortaré y coseré los vestidos. Y cuanto antes mejor, señoras huéspedas mías; venga esa tela o paño o lo que sea, y sepa yo a quién he de tomar la medida. Lo que me falta son tijeras y las demás herramientas del oficio; pero las supliré con lo que haya en casa; porque en este mundo sólo hay dos cosas que no se pueden suplir, que son, el pan, y la buena mujer. Hizo después sentar a su lado a la muchacha para enseñarla, con que el padre se fue muy pagado y a la madre se le ablandaba el corazón de gusto. Y pasóse el día sin novedad que digna de contar sea, más de que él conoció que la muchacha se le aficionaba clara y determinadamente, y él sin saber por qué, gustaba también de tenerla cerca y mirarla; que aunque labradora, tenía mucha gracia en todo y hablaba y sentía con gran amabilidad. Pues fea, pudiéralo ser su madre, que ella no era sino muy linda, y una rosa del amor al abrir el capullo.

Anochecido casi o entre sol y candil, hora en que los tales jornaleros se suelen tomar un rato de asueto para vaciar la vejiga de lo que contiene y el vientre de flatos, díjoles que con su buena licencia se saldría un poco a la calle a orearse. Y se salió, pero con ánimo y propósito de no volver, porque no podía sosegar en la quietud del oficio que todavía le parecía poco disfraz, sobresaltándose todo el día cuando oía llamar, no fuesen los corchetes que iban a prenderle.

Dando vueltas por las calles un famoso entierro que se encaminaba a la catedral, y con la gente le siguió y se metió en la iglesia. Tocaron muchas sinfonías al muerto, que era una doncella de hasta dieciocho o veinte años de edad, hija de una casa principal, llena de dijes muy preciosos y un vestido de mucha riqueza, con un velo suelto galoneado de oro, y en la cabeza una diadema de valor muy subido según brillaban las piedras. Duraron bien hasta las diez las sinfonías y el canto, y luego cesaron y metieron la muerta en una capilla, la rodearon de luces y se fue todo el mundo, menos Pedro Saputo, que dijo entre sí: ¿Yo adónde he de ir? Aquí podré pasar la noche, y no hay cuidado que me busquen los frailes; mañana amanecerá Dios y veremos lo que conviene hacer. Y diciendo esto se acomodó en un arca o banco de otra capilla enfrente de la muerta, encomendó a Dios su cuerpo y alma, y se dispuso a dormir si el sueño no le hiciese novillos, pues le sentía venir aprisa.

Durmióse pronto con efecto, que tenía necesidad desde la noche pasada; pero sin duda el sueño era tan ligero como dura la tabla en que descansaba, pues oyó a deshora un rechino que le hizo levantar la cabeza. Era el ronquido de una puerta. Y luego vio entrar (porque la luz y resplandor de las hachas que ardían en honor de la difunta llenaba la iglesia) dos hombres y dirigirse a la capilla de la depositada. Llegan, y el uno de ellos, que era un mozo de unos veinticuatro a veintiséis años de edad, principia a despojarla de sus dijes y diadema, y al mismo tiempo le iba poniendo otros que él traía muy parecidos a aquéllos. De que infirió que los de la muerta eran finos y los que le ponían falsos y de sola vista. Concluyéronla de despojar, y dando el joven al otro un bolsillo le dijo: hasta aquí a partir, lo demás es sólo mío: ahí tienes los treinta escudos del pacto y vete a la sacristía. Fuese en efecto, y el mozo se llegó a la muerta y la abrazó y dio muchos besos, y parecía ir más allá, cuando Pedro Saputo no pudiéndolo sufrir, y escandalizado, tomó del altar de su capilla un candelero mediano de bronce y embistiéndole con toda su fuerza acertó al mozo en el hombro y en el pecho, de que cayó en el suelo dando un grito espantoso. Acudió el sacristán o ayudante, violo desmayado, se asusta, corre a por agua, se la echa al rostro, vuelve el mozo en sí, le levanta, y sin color y cerrando los ojos de horror y tan muerto como la difunta se lo llevaba el otro medio andando medio arrastrando; cuando tomando Pedro Saputo otro candelero y haciendo antes caracol con las manos y vuelto contra la madera del altar, dio un rugido tan bravo que pareció que caían las columnas de la iglesia atronándose toda y amenazando sus altas bóvedas; y luego disparando el candelero con todo su brío, dio al sacristán en la espalda y le hizo caer en tierra con el mozo que ya casi expiraba. Faltóle también a él el ánimo entonces, y parecía que los dos iban a quedar allí muertos de horror y susto. No hablaban empero; y después de esforzarse mucho rato y de sacar entre bascas y mortales congojas trasudores fríos una respiración agonizante, pudieron llegar a la puerta por donde entraron, y la cerraron, y se oyeron luego otras más interiores. Y todo sosegado y vuelto a quedar en un silencio majestuoso y solemne, se envolvió Pedro Saputo con los manteles del altar de su capilla, por si alguien le pudiese ver, fuese como fuese, y pasó a la de la depositada. Miróle al rostro, y parecía con su serenidad y apacibilidad que le daba las gracias de tan buen oficio y defensa como le debía. Y pisando con los pies alguna cosa, vio que eran las prendas que habían quitado a la muerta. Recogiólas todas, y poniéndolas con gran respeto en el pecho y componiendo muy bien el velo y el vestido, le puso en las manos un papelcito doblado que decía, escribiéndolo con lápiz que traía consigo:

«Esta noche entre las doce y la una dos hombres infames y descomulgados han cambiado los dijes y adornos de esta doncella y se llevaban los que traía puestos. Pasar querían a ultrajalla; mas otro muerto que invisiblemente la guardaba hala defendido del ultraje y profanación que iba a padecer, y recogido las prendas robadas. Si se quiere saber quiénes son los desalmados que tan gran maldad acometieron, véase quién de los sirvientes de esta iglesia está gravemente contuso de la espalda, y él es uno de ellos y sabe del otro.» Hecho esto y al retirarse vio una cosa blanca en el suelo, alzóla y se halló que era el bolsillo de los treinta escudos que el perdido del joven había dado al sacristán y se había éste dejado caer sin cuidar de recogerle. Míos son, dijo; porque aunque los haga vocear al pregonero, seguro es que no vendrá su dueño a pedillos. Y con esto se retiró a su capilla, volviendo los candeleros a su lugar, y se recostó en el arca.

Mas de la escena que había visto le comenzó a nacer en el ánimo tan grande horror, que se le levantaron los pelos de la cabeza, y se le iba la fuerza de los miembros y la vida del corazón. Al fin, pensado en la obra tan caritativa, y tan heroica y santa que había hecho se fue sosegando y aguardó el día.

Púsose luego a pensar en su estado, y después de verse mil veces en poder de los alguaciles de Huesca y de escapárseles otras tantas por casualidad, y a malas penas, todo en su imaginación, determinó hacer la más atrevida y graciosa travesura que hombre jamás ha imaginado, como se verá en el capítulo siguiente.

lunes, 16 de septiembre de 2024

Pilhar, Pillar - Compissar

 

Pilhar, Pillar, v., piller, dérober.

Voyez Muratori, Diss. 33.

La li volian venir prendre, saisir e pilhar. 

Chronique des Albigeois, col. 8.

La lui voulaient venir prendre, saisir et piller. 

Corria lo pays, rauban, pillan.

Arbre de Batalhas, fol. 133.

Courait le pays, dérobant, pillant.

Part. pas. Pres, cremat, pilhat e robat.

(chap. Pres, cremat, pillat y robat.)

Statuts des barbiers de Carcassonne. 

Ord. des R. de Fr., 1400, t. VIII, p. 400.

Pris, brûlé, pillé et dérobé.

La vila era estada pilhada per los premiers. 

Chronique des Albigeois, col. 18.

La ville avait été pillée par les premiers.

CAT. ESP. Pillar. PORT. Pilhar. IT. Pigliare.

(chap. Pillá, robá, furtá, pendre, emblá, arramblá: pillo, pilles, pille, pillem o pillam, pilléu o pilláu, pillen; pillat, pillats, pillada, pillades.)

2. Pilatge, s. m., pillage.

Del pilatge que era estat faict.

Chronique des Albigeois, col. 56.

Du pillage qui avait été fait.

CAT. Pillatge. ESP. Pillage (pillaje). PORT. Pilhagem. 

(chap. Pillaje, pillajes; pillache, pillaches.)

3. Pillart, s. m., pillard, voleur.

Devria aver nom de pillart. Arbre de Batalhas, fol. 203. 

Devrait avoir nom de pillard.

(chap. lladre, lladres; pilladó, pilladós, pilladora, pilladores; robadó, robadós, robadora, robadores; assaltadó, assaltadós, assaltadora, assaltadores; bandido, bandidos, bandida, bandides; assaltacamins.)

falangiste, fasciste, franquiste, Fuster, Jordi Pujol

Pilo, s. m., lat. pilum, dard, javelot.

Per sendiers

D' Armanhagues e falsartz e pilos

Veirem.

P. Cardinal: Tendas e traps. 

Par les sentiers d'Armagnac et faussarts et dards nous verrons.

O apcha esmoluda, faucilla o pilo. Guillaume de Tudela.

Ou hache émoulue, faucille ou javelot. 

Fig. M' a si nafrat ins el cor d' un pilo.

Gausseran de Saint-Leidier: Pueis fin' amors.

M'a tellement blessé en dedans au coeur d'un dard.

ANC. FR. Nous chargèrent les Sarrazins touz de pyles que il traioient au travers du fleuve.

Je ne fu pas blécié de leur pyles que en cinq lieus, et mon roucin en quinze lieus. Joinville, p. 45 et 52. 

Quant je vi les pilez descendre, 

Et les sajetes barbelées 

Chaoir entor moi granz et lées... 

Et pilez volent conme grelle.

Roman du Renart, t. I, p. 323.

Port. IT. Pilo. (chap. Jabalina, llansa, dardo.)


Pilota, Pelota, s. f., du lat. pila, pelotte, paume, balle.

Mas aissi coma

Una pilota o poma.

Brev. d'amor, fol. 29.

Mais ainsi comme une pelotte ou pomme. 

Tant haut me fazias levar 

Com s' eu fos una pelota.

Guillaume de la Tour: Una doas.

Si haut vous me faisiez élever comme si je fusse une paume.

Era tot lo mon aici com una pelota redonda.

Hist. de la Bible en provençal., fol. 1.

Tout le monde était ainsi comme une pelotte ronde.

- Pilule.

Tres pilotas faitz atressi.

Tres pilotas s' i deu donar.

Deudes de Prades, Auz cass.

Faites aussi trois pilules. 

Trois pilules il doit lui donner.

- Peloton, troupe, masse, tas, pile.

Per que en una pilota tut

Son jus en ta fauda casuch.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

C'est pourquoi en un tas tous sont en bas dans ton giron tombés.

CAT. Pilota. ESP. PORT. Pelota. (chap. Pilota, pilotes.)

- Sorte d'exaction qu'en certains pays on prélevait sur les nouvelles mariées étrangères à la localité.

Abus que on apella la pelota, quant una fema va en mariage de un luec en autre. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 600.

Abus qu'on appelle la pelotte, quand une femme va en mariage d'un lieu en autre.

2. Pillula, s. f., lat. pilula, pilule.

Cove que tu lacses malaute... am pillulas. Trad. d'Albucasis, fol. 41.

Il convient que tu relâches malade... avec pilules.

Pillulas de diacastoreum ab suc de rutha. Eluc. de las propr., fol. 85.

(chap. Pirules, píndoles, píldores de diacastoreum, castoreum en suc de ruda. Vaya medissina, teníe que sé mes amarga que fel en aloe.)

Pirules, píndoles, píldores de diacastoreum, castoreum en suc de ruda. Vaya medissina, teníe que sé mes amarga que fel en aloe


Pilules de diacastoreum avec suc de rue.

3. Piloteta, s. f. dim., petite pelotte, pilule.

No pren mas una piloteta.

D' aco faretz tres pilotetas

Non plus d' una fava grossetas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Ne prend qu'une pilule.

De cela vous ferez trois pilules non (pas) plus qu'une fève grossettes. CAT. Piloteta. IT. Pelotilla. (chap. Piloteta, pilotetes; pindoleta, pindoletes, pildoreta, pildoretes.)

4. Pinhola, s. f., pilule.

Tro que puscatz pinholas far.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Jusqu'à ce que vous puissiez faire des pilules.

5. Pinholetas, s. f. dim., petite pilule.

Donaretz... 

Lendema doas pinholetas. 

Tres pinholetas, la setmana.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous donnerez... le lendemain deux petites pilules.

Trois petites pilules, la semaine.


Piment, Pimen, Pigment, s. m., piment, sorte de boisson composée de miel et d'épices.

Pigment es dit quar si fa d'especias. Eluc. de las propr., fol. 272. 

Piment est dit parce qu'il se fait d'épices.

Fel, mesclat ab eyssens, 

M' es endevengutz pimens.

Bertrand de Born: S' abrils e fuelhas.

Fiel, mêlé avec absinthe, m'est devenu piment.

Bon vin e pigment.

Aimar Jordans: Paris viscom.

Bon vin et piment.

Qui be pimen ni vi trop fort.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui boit piment et vin trop fort.

- Potion.

Metges fai suaus pimens. Trad. de Bède, fol. 79. 

Le médecin fait douces potions.

ANC. FR. Et de pimens et de clarez.

Fables et cont. anc., t. III, p. 423.

Trait aluine et piment en coupes.

Roman de la Rose, v. 6847.

De ce vin dessus dict est faict le bon et savoureux hipocras et claré et pigment. H. Estienne, Apologie pour Hérodote, t. II, p. 207.

(chap. Pimén, pigmén, classe de beguda composta de mel y d' espessies.).

2. Pimenta, s. f., piment, sorte de boisson.

Conoisser las semblansas de las pimentas ni dels lectuaris.

Trad. de Bède, fol. 55.

Connaître les ressemblances des piments et des électuaires.

- Épicerie.

Aqui meteis fetz piment atressi

De pimentas mot noblas e de vi;

Las pimentas son virtutz divinals.

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur.

Là même il fit aussi piment d'épiceries moult nobles et de vin; les épiceries sont les vertus divines.

3. Pimentier, s. m., pimentier, arbre de douceur.

- Fig. et allusivement à la blessure de Jésus-Christ.

Qui cossira lo trauc del pimentier.

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur.

Qui considère le trou du pimentier.

4. Pigmentari, adj., pimentaire, qui concerne l'épicier, le droguiste.

Per art pigmentaria si fan alcus beuragges et electuaris.

Eluc. de las propr., fol. 272.

Par art pimentaire se font aucuns breuvages et électuaires.

- Substantiv. Épicier, droguiste.

Pigmentaris apelam aquels qui vendo et cofisho especias.

Eluc. de las propr., fol. 272.

Nous appelons épiciers ceux qui vendent et confisent les épices.

(chap. Espessié, espessiés, espessiera, espessieres.)


Pimpa, s. f., pipeau, chalumeau, cornemuse, musette.

Las pimpas sian als pastors,

Et als enfans bordeitz petitz.

G. Rudel: Pro ai del.

Que les chalumeaux soient aux pasteurs, et aux enfants les petits béhourds. 

ANC. FR. Il avoit desirié ou souhaidié la pipe, ou musette de un varlet de la ville. Lett. de rém. de 1382. Carpentier, t. III, col. 286.

(ESP. Salmoé; cornamusa, tipo de gaita; en inglés, pipe; piper : gaitero, como en el whisky 100 pipers; alemán Pfeiffe, que también es pipa. Chap. Gaita, gaites.)


2. Pipaut, s. m., joueur de cornemuse.

Habere bucinatorem seu pipatorem. 

Lett. de rém. de 1357. Carpentier, t. III, col. 286. 

Ieu pres trop mais los pipautz 

Que van las almornas queren.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Je prise beaucoup plus les joueurs de cornemuse qui vont sollicitant les aumônes.

(chap. Gaité, gaités, gaitera, gaiteres.)

3. Pimpar, Pipar, v., rendre pimpant, pomponner, égayer.

Tals se pimpa e s' aplana,

Que malvestat sarra e lia.

H. Brunet: Lancan son.

Tel se pomponne et se dorlotte, que méchanceté enserre et lie.

Un Ms. porte pipa.

4. Apimpar, Apipar, v., pomponner, fêter.

Tals s' apipa e s' aplana.

H. Brunet: Lancan son. Var.

Tel se pomponne et se dorlotte.

Fig. Tan m' apimp' e m' acuelh e m col.

G. Pierre de Cazals: Eras.

Tant elle me fête et m'accueille et me caresse.


Pin, s. m., lat. pinus, pin.

L' onor que m fetz sotz lo pin, en l' erbos.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

L'honneur qu'elle me fit sous le pin, sur le gazon. 

No son vert li fau, ni 'l pi, ni 'l vern.

Serveri de Girone: Un vers farai.

Ne sont verds les hêtres, ni les pins, ni les aunes.

Loc. Canja pin per ginebre.

E. Cairels: Ara no vei. 

Change pin pour genièvre.

CAT. Pí. ESP. Pino. PORT. Pinheiro. IT. Pino.

(chap. Pi, pins; pinet, pinets; piná, pinás; sapí, sapins.)

Pi, pins; pinet, pinets; piná, pinás; sapí, sapins

2. Pinhe, s. m., pin.

Pinhe es dit quar ha agudas fuelhas. Eluc. de las propr., fol. 218. 

Pin est dit parce qu'il a feuilles aiguës.

3. Pinhos, s. m., lat. pineus, pignon, amande de la pomme de pic.

Pinhos so linitiu. Eluc. de las propr., fol. 218.

Pignons sont lénitifs.

(chap. piñó, piñons. ESP. piñón, piñones.)

4. Pinha, s. f., lat. pinea, pomme de pin.

Croys quon el fuec la pinha.

(chap. Cruix com al foc la piña.)

Marcabrus: Dirai vos.

Pétille comme au feu la pomme de pin.

Pinha es noze granda ab trops gras et nogalhos dedins la scorsa.

Eluc. de las propr., fol. 218. 

La pomme de pin est grosse noix avec de nombreux grains et amandes en dedans de l'écorce.

CAT. Pinya. ESP. Piña. PORT. Pinha. IT. Pina. (chap. Piña, piñes; piñeta, piñetes.)

- Verge, membre viril.

Quan la pot tener sobina

Ab sa pina.

Guillaume de Berguedan: Un trichaire.

Quand il la peut tenir renversée avec sa verge.

5. Pinenc, adj., de pin, conique comme un pin.

Lonc, de forma pinenca et aguda. Eluc. de las propr., fol. 52.

Long, de forme conique et aiguë.

6. Peymentada, s. f., pineraie.

Laborador demorant a una peymentada... de la parropia de Sancta Eulalia. (N. E. En parropia se encuentra la p : q, como en el rumano apua : de aqua : agua; patru : de quatuor : cuatro.)

Terrier de la Confr. du Saint-Esprit de Bordeaux, fol. 186. 

Laboureur demeurant à une pineraie... de la paroisse de Sainte-Eulalie.

(chap. Piná, pinás; pineda, pinedes.)


Pinhel, s. m., bouquet.

Fassan de las fuelhas capel

E de las floretas, pinhel. 

Que fassan pinhel de las flors. Brev. d'amor, fol. 4. 

Qu'ils fassent des feuilles chapeau et des fleurettes, bouquet.

Qu'ils fassent bouquet des fleurs.

(chap. Ram, rams de flos.)

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."


Pinguesa, s. f., du lat. pinguis, graisse.

Osta la pinguesa. Trad. d'Albucasis, fol. 27.

Ôte la graisse.

(chap. Pringue, greix, grassa, sagí; pringós, pringosos, pringosa, pringoses; oliós, oliosos, oliosa, olioses.) 


Pinnula, s. f., lat. pinnula, nageoire.

Natura lor ha provezit de pinnulas, ab las cals podo nadar.

Eluc. de las propr., fol. 154.

La nature les a pourvus de nageoires, avec lesquelles ils peuvent nager.

(chap. Aleta dorsal dels peixos.)


Pios, Pius, adj., lat. pius, pieux, clément, bienveillant, miséricordieux. Maires de Dieu, verges e casta e pia.

Folquet de Lunel: Bona.

Mère de Dieu, vierge et chaste et pieuse.

Vers Dieus, no m siatz esquius,

E que, clars reys, doutz e pius, 

Me n' an' ab los grazitz jauzens.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Vrai Dieu, ne me soyez pas rude, et que, roi brillant, doux et clément, je m'en aille avec les accueillis jouissants.

Dossa, pia, de bon aire, 

Fai nos tost de mal estraire. 

Pierre de Corbiac: Domna dels angels. 

Douce, pieuse, débonnaire, fais-nous promptement échapper au mal. Fig. Lo gens cors amoros 

E la doussa cara pia.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Le gentil coeur amoureux et la douce face bienveillante.

ANC. FR. Sainte Virgine dulce et pie.

Fragm. Ms. de la Rés. de J.-C.

CAT. ESP. (pío) PORT. IT. Pio. 

(chap. Pío, píos, pía, píes; misericordiós, clemén, benevolén.)

2. Piamen, adv., pieusement, religieusement.

Cel que non fai piamen

En totz faitz, cum dreitz comanda.

B. Zorgi: Atressi. 

Celui qui n' agit pas religieusement en toutes choses, comme droit commande. 

CAT. Piament. ESP. (píamente, con piedad) PORT. Piamente. 

(chap. Píamen.)

3. Piatos, Pidos, Pietos, Pitos, adj., miséricordieux, compatissant.

Senher Dieus, piatos et humils, paire et creaire del cel e de la terra.

Liv. de Sydrac, fol. 5. 

Seigneur Dieu, miséricordieux et humble, père et créateur du ciel et de la terre.

Ela fon piatosa, e levet lo sus. V. de Guillaume de Balaun.

Elle fut compatissante, et le leva sus (releva). 

Lo fai dous e pietos. V. et Vert., fol. 44. 

Le fait doux et compatissant. 

Substantiv. Prec l' aut pidos,

Que volc per nos morir.

B. Zorgi: Ben es adreitz. 

Je prie le haut miséricordieux, qui voulut pour nous mourir.

ANC. FR. La douce dame gloriose, 

La douce Virge, la pitose.

Fables et cont. anc., t. I, p. 289.

CAT. Piados. ESP. PORT. Piadoso. ANC. IT. Piatoso. IT. MOD. Pietoso.

(chap. Piadós, piadosos, piadosa, piadoses.)

4. Piatozamen, Pidosament, adv., miséricordieusement, pieusement.

Piatozamen parla Jhesu Crist d'aquesta virtut en l' Avangili.

V. et Vert., fol. 62.

Jésus-Christ parle miséricordieusement de cette vertu en l'Évangile.

Cel que perdona pidosament, negus pechaz non remanra en lui.

Trad. de Bède, fol. 26.

Celui qui pardonne miséricordieusement, nul péché ne restera en lui.

CAT. Piadosament. ESP. PORT. Piadosamente. IT. Pietosamente.

(chap. Piadosamen; misericordiosamen.)

5. Pietat, Piatat, Pitat, Pidat, s. f., lat. pietatem, pitié, compassion, miséricorde, commisération. 

Li ric home an pietat tan gran 

De paubra gen, corn ac Cayn d' Abelh. 

P. Cardinal: Tos temps azir. 

Les hommes puissants ont si grande pitié de la pauvre gent, comme eut Caïn d'Abel. 

E 'l vostra pietatz que m guerisc' e m defenda. 

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Et que la votre miséricorde me guérisse et me protége.

Ela 'l dis que mot avia gran piatat de lui. V. de Gaucelm Faidit.

Elle lui dit qu'elle avait moult grande pitié de lui.

S' eu trop vauc esperan 

Que m deia valer pidatz.

B. Zorgi: Atressi com lo. 

Si je vais trop espérant qui me doive valoir compassion.

Volc, per nostre salvamen,

Ancta, dolor e pena e mor suffrir

E pietat e turmen e cossir.

G. Figueiras: Del preveire.

Il voulut, pour notre salut, honte, douleur et peine et mort souffrir et commisération et tourment et chagrin.

Tro 'l dezir m' aucia

O que l' en prenda pitatz.

Peyrols: Per dan que.

Jusqu'à ce que le désir m'occise ou qu'il lui en prenne pitié.

CAT. Pietat. ESP. (Peidad) Piedad. PORT. Piedade. IT. Pietà, pietate, pietade. (chap. Piedat, piedats.)

6. Piatable, adj., digne de pitié, de commisération.

Si cum son pupilli e las vesoas e las autras personas pietablas.

(chap. Aixina com són pubilles y les viudes y les atres persones dignes de piedat.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 15.

Ainsi comme sont pupilles et les veuves et les autres personnes dignes de pitié.

7. Piatados, adj., tendre, miséricordieux, compatissant.

Per forsa d' obransa 

Del Senhor piatados. 

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum a. 

Par force d'oeuvre du Seigneur miséricordieux.

De cor piatadosa. Eluc. de las propr., fol. 177. 

Tendre de coeur.

8. Piatansa, Piedansa, Pidanza, Pitansa, s. f., pitié, commisération, miséricorde.

Eu, cui dregz 

Non pot cobrar pidanza.

B. Zorgi: Ben es. 

Moi, à qui droit ne peut obtenir commisération.

Quar tot mon cor e m' esperansa 

Es en la tua piatansa.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Car tout mon courage et mon espérance est en la tienne miséricorde.

Merce e piedansa.

Aimeri de Peguilain: Tan fin. 

Merci et pitié.

Si t prezes de me merces 

O qualsque pitansa.

P. Raimond de Toulouse: Pessamen. 

S'il te prît de moi merci ou quelque pitié.

9. Impietat, Inpietat, s. f., lat. impietatem, impiété.

Me perdonaras la inpietat de mon peccat. V. et Vert., fol. 69.

Tu me pardonneras l' impiété de mon péché. 

CAT. Impietat. ESP. Impiedad. PORT. Impiedade. IT. Empietà, impietate, impietade. (chap. In + piedat : impiedat, la n dabán de la p : m.)

10. Expiacio, s. f., lat. expiatio, expiation.

La festa de expiacio, o purgacio. Eluc. de las propr., fol. 129. 

La fête d' expiation, ou purification.

CAT. Expiació. ESP. Expiación. PORT. Expiação. IT. Espiazione.

(chap. Expiassió, expiassions.)

11. Piadar, v., rendre pieux, affectueux.

Cuien lor fils piadar.

Marcabrus: L' autr' ier.

Pensent rendre leurs fils affectueux.


Pipa, s. f., pipe, barre, bâton, tuyau, tube.

Voyez Denina, t. III, p. 60.

Grossas fustas e pipas. Chronique des Albigeois, p. 79. 

Gosses (grosses) poutres et barres.

- Sorte de futaille, de tonneau.

XVIII pipas de vi a balhar. Docum. de 1376. Ville de Bergerac. 

Dix-huit pipes de vin à livrer. 

Qui vend pipa de vin. Fors de Béarn, p. 1086. 

Qui vend pipe de vin.

CAT. ESP. (tonel, barril) PORT. Pipa. (chap. Carretell, carretells de vi; barrica.)


Pissar, v., pisser, uriner.

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 122; Aldrete, p. 362; Mayans, t. II, p. 224.

Ieu lur farai tal mal venir, 

Qu' una no fara mais pissar.

Le moine de Montaudon: Autra vetz. 

Je leur ferai venir tel mal, que l'une ne fera que pisser.

Es co l'orbs que pissa en la carrera. 

Lanza: Emperador. 

Il est comme l'aveugle qui pisse dans la rue. 

Prov. De tal en sai que pisson a presen,

Et, al beure, rescondo s dins maizo. 

P. Cardinal: Ricx hom. 

De tels j'en sais qui pissent en public, et, pour boire, se cachent dans maison.

Subst. et allusiv. Aital beutat...

Que perdon per un sol pissar. 

Le moine de Montaudon: Autra vetz. 

Telle beauté... qu'elles perdent par un seul pisser. 

CAT. Pixar. IT. Pisciare. (chap. Pixá, pixás (tindre pixera): yo me pixo, pixes, pixe, pixem o pixam, pixéu o pixáu, pixen; pixat, pixats, pixada, pixades.)

pixán a una cochera

2. Pis, s. m., pissat.

Donar per vin blanc, ner,

E pis d' egua per sabrier. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En. 

Donner pour vin blanc, du noir, et pissat de jument pour saveur.

(chap. Pixat, pixats.)

3. Compissar, v., compisser, mouiller d'urine, remplir d'urine.

Soven compissas ta sabata.

(chap. Assobín pixes ta (la teua) sabata.)

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En. 

Souvent tu compisses ton soulier.

Ja no sabra tant de gandill 

No il compisses lo groin e' l cill.

A. Daniel: Puois Raimons. 

Jamais ne saurait tant de détour qu'elle ne lui compissât le museau et le cil.

ANC. FR. Toute la tribale et suite des autres docteurs viendront illec compisser l'oeuvre et mesme passage. Contes d'Eutrapel, fol. 25.