embutí al dimoni al infern

A la vila de Beseit, al Matarraña, va ñabé fa tems un home riquíssim que, entre datres fills, teníe una filleta hermosa y donosa de nom Fátima; ella, no sén cristiana y sentín a mols cristians que a la vila se alababe mol la fe cristiana y lo servissi de Déu, un día li va preguntá a un de ells de quina manera y en menos impediméns podríe servíli a Deu.

Este li va contestá que servíen milló a Déu aquells que mes fugíen de les coses mundanes, com féen los que a la soledat de los plans de Refalgarí se habíen retirat.

La jove, que ere mol simple y encara teníe només uns catorse añs, per un impuls de sagala o venada, sense díli res a dingú, al matí siguién cap a Refalgarí, de amagatóns, sola, se va encaminá; y en gran faenada, seguín los seus dessichos, después de algúns díes an aquelles soledats va arribá, va vore desde lluñ una caseta, sen va aná cap an ella, aon a un san varón va trobá a la porta, que, maravillanse de vórela allí, li va preguntá qué anabe buscán. Ella va contestá que, inspirada per Déu, estabe buscán ficás al seu servissi, y tamé quí la enseñare cóm se li debíe serví. Lo honrat varón, veénla jove y mol hermosa, tenín temó de que lo demoni, si la reteníe, lo tentare, que ya u estabe fen, li va alabá la seua bona dispossisió y, donanli de minjá algunes arraíls de herbes y fruites silvestres com les serbes y, y aigua, li va di:

- Filla meua, no mol lluñ de aquí ña un san varón que per a lo que vas buscán es mol milló mestre del que yo soc: anirás cap an ell.

Y li va amostrá lo camí; y ella, arribada an ell y sentides de éste les mateixes paraules, anán mes abán, va arribá a la celda de un ermitaño jove, mol devota persona y bo, de nom Rústic, y la mateixa petissió li va fé que als atres los habíe fet. Este, per a ficá la seua firmesa a una forta proba, no la va maná anassen, o seguí mes abán, sino que la va tindre a la seua celda; y arribada la nit, li va fé a un raconet una márfega de fulles y barallofa, y li va di que se gitare damún de ella.

Fet aixó, no van tardá gens les tentassións y la lucha contra les forses del dimoni, sense massa assaltos va girá la esquena y se va entregá com a vensut; y dixán a una vora los pensamens sans y les orassions y les disciplines, va escomensá a portás a la memoria la juventut y la hermosura de ésta, y ademés de aixó, a pensá de quina manera teníe que comportás en ella, per a que no sen donare cuenta de que ell, com home, volíe arribá an alló que dessichabe de ella. Y probán primé en sertes preguntes, va averiguá que no habíe conegut may a cap home y que tan saboqueta ere com pareixíe, pel que va pensá cóm, fen vore que serviríen a Déu, la portaríe cap a la seua voluntat. Y primé en moltes paraules li va enseñá lo enemics que eren lo dimoni de nostre Siñó, y después li va doná a entendre que lo servissi que mes li agradaríe a Déu ere embutí al demoni al infern, aon nostre Siñó lo habíe condenat. La joveneta li va preguntá cóm se fée alló y Rústic li va di:

- Pronte u sabrás, y per an alló farás lo que a mí me veigues fé. Y va escomensá a despullás de la poca roba que portabe, y se va quedá en piloteta del tot, y lo mateix va fé la mosseta; y se va ficá a ginollóns com si resá vullguere y contra nell la va fé ficás an ella. Y están aixina, sentinse Rústic mes que may inflamat pel seu dessich al vórela tan hermosa, va vindre la ressurrecsió de la carn; y miranlo Fátima, y sorprenense, va di:

- Rústic, ¿qué es eixa cosa que te vech que te ix cap afora y yo no la ting?
- Oh, filla meua - va di Rústic- , es lo dimoni del que te hay parlat; ya veus, me causse una grandíssima molestia, tan que apenes la puc soportá.

Entonses va di la jove:

- Oh, alabat sigue Déu, que vech que estic milló que tú, que no ting yo eisse dimoni. Va di Rústic:

- Dius be, pero tens un atra cosa que yo no ting, y la tens en ves de aixó.
Va di Fátima:

 

- ¿Lo qué?

 

Rústic li va di:

 

- Tú tens lo infern, y te dic que crec que Déu te ha enviat aquí per a la salvassió de la meua alma, perque si eisse dimoni me done este tormén, si tú vols tindre de mí tanta piedat y patí que lo embutixga al infern, me donarás a mí un grandíssim consol y li donarás a Déu gran plaé y servissi, si per an aixó has vingut per estos andurrials, com dius.

La jove, de bona fe, va contestá:

 

- Oh, pare meu, ya que yo ting lo infern, sigue com voléu.

Va di entonses Rústic:

 

- Filla meua, beneita sigues, anem y embutimlo, y espero que después me dixo está tranquil. Y dit aixó, portada la jove damún de una de les márfegues, li va enseñá cóm teníe que ficás per a pugué encarselá an aquell dimoni maldit per Déu.

 

La jove, que may habíe ficat al infern a cap dimoni, la primera vegada va sentí una mica de doló, pel que li va di a Rústic:

 

- Per sert, pare meu, mol roín té que sé este dimoni, y verdaderamen enemic de Déu, que done mal hasta cuan se embutix al infern.
Va di Rústic:

 

- Filla, no passe sempre aixina.

 

Y per a fé que alló no passare, sis vegades abáns de que se mogueren de la márfega lo van embutí allí dins, y aquella vegada li van arrencá tan be la soberbia del cap que de bona gana se va quedá tranquilet.

 

Pero com tornáe después moltes vegades, y disposanse la jove sempre ben creguda a tráureli la soberbia, va passá que lo joc va escomensá a agradali, y va escomensá a díli a Rústic:

- Vech que la verdat díen aquells sabios homes de Beseit, que lo serví a Déu ere una cosa tan dolsa; y en verdat no recordo que may haiga fet cap cosa yo que tan gust y plaé me haigue donat com es lo embutí al dimoni al infern; y per naixó me pareix que consevol persona que se ocupe en atres coses en ves de en servíli a Déu es un animal.

 

Per naixó, moltes vegades li diebe a Rústic:

 

- Pare meu, yo hay vingut aquí per a serví a Déu, y no per a está bambán, anem a embutí lo dimoni al infern.

 

Y li diebe an ell alguna vegada:

 

- Rústic, no sé per qué lo dimoni se escape del infern; que si estiguere allí de tan bona gana com lo infern lo ressibix y lo reté, no eixiríe may.

Tan assubín va invitá la jove a Rústic y lo va consolá al servissi de Déu, que li habíen tret la barallofa a la márfega, y per naixó va escomensá a díli a la jove que al dimoni no sel teníe que castigá y embutíl al infern mes que cuan ell, per soberbia, eixecare lo cap.

 

Y aixina li va imposá una mica de tranquilidat a la jove, pero ella, después de vore que Rústic no li demanabe mes embutí lo dimoni al infern, li va di un día:

 

- Rústic, si lo teu dimoni está castigat y ya no te moleste, a mí lo meu infern no me dixe tranquila; pel que be farás si en lo teu dimoni me ajudes a calmá la rabia del meu infern, com yo en lo meu infern te hay ajudat a tráureli la soberbia al teu dimoni.

 

Rústic, que passáe de arraíls de herbes y aigua, mal podíe contestá als envites; y li va di que mols atres diables voldríen entrá an aquell infern ruén, pero que ell faríe lo que puguere; y aixina alguna vegada la satisfée, pero ere tan poca cosa com aviá una faba a la boca de un león; aixina que la jove, com no li pareixíe serví be a Déu, remugabe mol.

Mentres que entre lo dimoni de Rústic y lo infern de Fátima ñabíe, pel massa dessich y per la forsa justeta, esta cuestió, va passá que se va botá foc a Beseit, y en la propia casa se van cremá lo pare de Fátima en tots los fills y demés familia que teníe; per naixó, Fátima, de tots los seus bens va quedá hereua.

Un jove de nom Abu Said, habén gastat en magnifissensies tots los seus habers, escoltán que ésta estabe viva, se va ficá a buscála y la va trobán abáns de que lo fisco se apropiare dels bens que habíen sigut del pare, com se fee en los homes morts sense hereus, y en gran plaé de Rústic y contra la voluntat de ella, la va torná a portá a Beseit y la va pendre per dona, y en ella del seu gran patrimoni va sé hereu. Preguntanli les dones cóm servíe a Déu al desert, no habense encara Abu Said gitat en ella, va contestá que lo servíe embutín al dimoni al infern y que Abu Said habíe cometut un gran pecat arrencanla de tal servissi.

Les dones van preguntá:

 

- ¿Cóm se embutix al dimoni a dins del infern?

 

La jove, entre paraules y gestos, los u va enseñá; del que tan sen van enriure que encara sen enriuen ara, y van di:

- No estigues trista, filla, no, que aixó tamé se fa be aquí, Abu Said be servirá en tú a Déu nostre Siñó en aixó.

 

Después, contánsu una a l´atra per tota la siudat, van fé famós lo dit de que lo mes agradable servissi que a Déu puguere fes ere embutí al dimoni al infern; y esta dita va aná passán de boca en boca al raconet del foc, pero estabe casi perduda.
Y per naixó vatres, joves dones del Matarraña que nessessitéu la grássia de Déu, adeprenéu a embutí al dimoni al infern, perque alló es cosa mol grata a Déu y agradable per a les dos parts.

Versió de una noveleta de Lo Decameron en chapurriau

TERSERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA, Alibech, Rústic, dimoni, infern

Alibech se fa ermitaña, y lo flare Rústic la enseñe a fotre al dimoni al infern, después se convertix en la dona de Neerbale.

 

Dioneo, que habíe escoltat en atensió la historia de la Reina, veén que se habíe acabat y que sol an ell li faltabe novelá, sense esperá ordens, sonrién, va escomensá a di:

Grassioses Siñores, potsé may haigáu sentit contá cóm se embutix al dimoni al infern, y per naixó, sense apartám casi de la seguida que vatres hau contat tot lo día, tos puc di: potsé tamé pugáu salvá les vostres almes después de habéu adeprés, y podréu tamé sabé que per mol que Amor habite mes als alegres palaus y los llits blanets que a les pobres barraques, no per naixó alguna vegada dixe de fé sentí les seues forses entre los espessos bosques y los frestecs Alpes, pel que compendre se pot que a la seua potensia están sujetes totes les coses. Venín, pos, al assunto, dic que a la siudat de Cafsa, a la Berbería, va ñabé fa tems un home riquíssim que, entre atres fills, teníe una filleta hermosa y donosa de nom Alibech; ella, no sén cristiana y sentín a mols cristianos que a la siudat ñabíe alabá mol la fe cristiana y lo servissi de Déu, un día li va preguntá a un de ells de quina manera y en menos impediméns podríe servíli a Déu. Este li va contestá que servíen milló a Deu aquells que mes fugíen de les coses mundanes, com féen los que a la soledat del desert de la Tebaida se habíen retirat. La jove, que ere mol simple y encara teníe només uns catorse añs, per un impuls de sagala o venada, sense díli res a dingú, al matí siguién cap al desert de Tebaida, de amagatóns, sola, se va encaminá; y en gran faenada, seguín los seus dessichos, después de algúns díes an aquelles soledats va arribá, va vore desde lluñ una caseta, sen va aná cap an ella, aon a un san varón va trobá a la porta, que, maravillánse de vórela allí, li va preguntá qué anabe buscán. Ella va contestá que, inspirada per Déu, estabe buscán ficás al seu servissi, y tamé quí la enseñare cóm se li debíe serví. Lo honrat varón, veénla jove y mol hermosa, tenín temó de que lo demoni, si la reteníe, lo tentare, que ya u estabe fen, li va alabá la seua bona disposissió y, donánli de minjá algunes arraíls de herbes y fruites silvestres com figues chumbes y dátils, y aigua, li va di:

- Filla meua, no mol lluñ de aquí ña un san varón que per a lo que vas buscán es mol milló mestre del que yo soc: anirás cap an ell.

Y li va amostrá lo camí; y ella, arribada an ell y sentides de éste estes mateixes paraules, anán mes abán, va arribá a la celda de un ermitaño jove, mol devota persona y bo, de nom Rústic, y la mateixa petissió li va fé que als atres los habíe fet. Este, per a ficá la seua firmesa a una forta proba, no la va maná anássen, o seguí mes abán, sino que la va tíndre a la seua selda; y arribada la nit, li va fé a un raconet una márfega de fulles y ballarofa o barallofa de palmera, y li va di que se gitare damún de ella.

Fet aixó, no van tardá gens les tentassions y la lucha contra les forses del dimoni, sense massa assaltos va girá la esquena y se va entregá com a vensut; y dixán a una vora los pensamens sans y les orassions y les disciplines, va escomensá a portás a la memoria la juventut y la hermosura de ésta, y ademés de aixó, a pensá de quina manera teníe que comportás en ella, per a que no sen donare cuenta de que ell, com home, volíe arribá an alló que dessichabe de ella. Y probán primé en sertes preguntes, va averiguá que no habíe conegut may a cap home y que tan saboqueta ere com pareixíe, pel que va pensá cóm, fen vore que serviríen a Déu, la portaríe cap a la seua voluntat. Y primé en moltes paraules li va enseñá lo enemics que eren lo dimoni de nostre Siñó, y después li va doná a entendre que lo servissi que mes li agradaríe a Déu ere embutí al demoni al infern, aon nostre Siñó lo habíe condenat. La joveneta li va preguntá cóm se fée alló y Rústic li va di:

- Pronte u sabrás, y per an alló farás lo que a mí me veigues fé. Y va escomensá a despullás de la poca roba que portabe, y se va quedá descorcholí del tot, y lo mateix va fé la mosseta; y se va ficá de ginolls com si resá vullguere y contra nell la va fé ficás an ella. Y están aixina, sentínse Rústic mes que may inflamat pel seu dessich al vórela tan hermosa, va vindre la ressurrecsió de la carn; y miránlo Alibech, y sorprenénse, va di: 

- Rústic, ¿qué es eixa cosa que te vech que te ix cap afora y yo no la ting?
- Oh, filla meua - va di Rústic- , es lo dimoni del que te hay parlat; ya veus, me cause una grandíssima molestia, tan que apenes la puc soportá.

Entonses va di la jove:

 

- Oh, alabat sigue Déu, que vech que estic milló que tú, que no ting yo eisse dimoni. Va di Rústic:

 

- Dius be, pero tens un atra cosa que yo no ting, y la tens en ves de aixó.
Va di Alibech:

 

- ¿Lo qué?

 

Rústic li va di:

 

- Tú tens lo infern, y te dic que crec que Déu te ha enviat aquí per a la salvassió de la meua alma, perque si eisse dimoni me done este tormén, si tú vols tíndre de mí tanta piedat y patí que lo embutixga al infern, me donarás a mí un grandíssim consol y li donarás a Déu gran plaé y servissi, si per an aixó has vingut per estos andurrials, com dius.

La jove, de bona fe, va contestá:

 

- Oh, pare meu, ya que yo ting lo infern, sigue com voléu. 

Va di entonses Rústic:

 

- Filla meua, bendita sigues, aném y embutímlo, y espero que después me dixo está tranquil. Y dit aixó, portada la jove damún de una de les márfegues, li va enseñá cóm teníe que ficás per a pugué encarselá an aquell dimoni maldit per Deu.

 

La jove, que may habíe ficat al infern a cap dimoni, la primera vegada va sentí una mica de doló, pel que li va di a Rústic:

 

- Per sert, pare meu, mol roín té que sé este dimoni, y verdaderamen enemic de Déu, que done mal hasta cuan se embutix al infern.
Va di Rústic:

 

- Filla, no passe sempre aixina.

 

Y per a fé que alló no passare, sis vegades abáns de que se mogueren de la márfega lo van embutí allí dins, y aquella vegada li van arrancá tan be la soberbia del cap que de bona gana se va quedá tranquilet.

 

Pero com tornáe después moltes vegades, y disponénse la jove sempre ben creguda a tráureli la soberbia, va passá que lo joc va escomensá a agradáli, y va escomensá a díli a Rústic: 

- Vech que la verdat díen aquells sabios homes de Cafsa, que lo serví a Déu ere una cosa tan dolsa; y en verdat no recordo que may haiga fet cap cosa yo que tan gust y plaé me haigue donat com es lo embutí al dimoni al infern; y per naixó me pareix que consevol persona que se ocupe en atres coses en ves de en servíli a Déu es un animal.

 

Per naixó, moltes vegades li diebe a Rústic:

 

- Pare meu, yo hay vingut aquí per a serví a Déu, y no per a está bambán, aném a embutí lo dimoni al infern.

 

Y li diebe an ell alguna vegada:

 

- Rústic, no sé per qué lo dimoni se escape del infern; que si estiguere allí de tan bona gana com lo infern lo ressibix y lo reté, no eixiríe may.

Tan assubín va invitá la jove a Rústic y lo va consolá al servissi de Déu, que li habíen tret la barallofa a la márfega, y per naixó va escomensá a díli a la jove que al dimoni no sel teníe que castigá y embutíl al infern mes que cuan ell, per soberbia, eixecare lo cap.

 

Y aixina li va imposá una mica de tranquilidat a la jove, pero ella, después de vore que Rústic no li demanabe mes embutí lo dimoni al infern, li va di un día:

 

- Rústic, si lo teu dimoni está castigat y ya no te moleste, a mí lo meu infern no me dixe tranquila; pel que be farás si en lo teu dimoni me ajudes a calmá la rabia del meu infern, com yo en lo meu infern te hay ajudat a tráureli la soberbia al teu dimoni.

 

Rústic, que passáe de arraíls de herbes y aigua, mal podíe contestá als envites; y li va di que mols atres diables voldríen entrá an aquell infern ruén, pero que ell faríe lo que puguere; y aixina alguna vegada la satisfée, pero ere tan poca cosa com aviá una faba a la boca de un león; aixina que la jove, com no li pareixíe serví be a Déu, remugabe mol. 

Mentres que entre lo dimoni de Rústic y lo infern de Alibech ñabíe, pel massa dessich y per la forsa justeta, esta cuestió, va passá que se va botá foc a Cafsa, y en la propia casa se van cremá lo pare de Alibech en tots los fills y demés família que teníe; per naixó, Alibech, de tots los seus bens va quedá hereua.

Un jove de nom Neerbale, habén gastat en magnifissénsies tots los seus habers, escoltán que ésta estabe viva, se va ficá a buscála y la va trobán abáns de que lo fisco se apropiare dels bens que habíen sigut del pare, com se fee en los homes morts sense hereus, y en gran plaé de Rústic y contra la voluntat de ella, la va torná a portá a Cafsa y la va pendre per dona, y en ella del seu gran patrimoni va sé hereu. Preguntánli les dones cóm servíe a Déu al desert, no habénse encara Neerbale gitat en ella, va contestá que lo servíe embutín al dimoni al infern y que Neerbale habíe cometut un gran pecat arrencánla de tal servissi.

 

Les dones van preguntá:

 

- ¿Cóm se embutix al dimoni a dins del infern?

 

La jove, entre paraules y gestos, los u va enseñá; del que tan sen van enriure que encara sen enriuen ara, y van di: 

- No estigues trista, filla, no, que aixó tamé se fa be aquí, Neerbale be servirá en tú a Déu nostre Siñó en aixó.

 

Después, contánsu una a l´atra per tota la siudat, van fé famós lo dit de que lo mes agradable servissi que a Déu puguere fes ere embutí al dimoni al infern; y esta dita ha passat an este costat del mar, encara se sen. Y per naixó vatres, joves dames, que nessessitéu la grássia de Déu, adeprenéu a embutí al dimoni al infern, perque alló es cosa mol grata a Déu y agradable per a les dos parts.

Mil vegades o mes habíe mogut a riure la história de Dioneo a les honestes dames, pel que, arribat ell a la conclusió de esta charrada, veén la Reina que acabáe lo seu Señorío, traénse lo lloré del cap, lo va ficá damún del cap de Filostrato, y va di:

 

- Pronte vorem si lo llop sap guiá milló a les ovelles que les ovelles guíen als llops. Filostrato, al sentí aixó, va di enriénsen:

 

- Si me hagueren fet cas, los llops hauríen enseñat a les ovelles a embutí al dimoni al infern com u va fé Rústic en Alibech; y per naixó no mos cridéu llops perque no hau sigut ovelles, pero segóns me ha sigut consedit, gobernaré lo Reino que me s'ha dixat. 

A lo que Neifile va contestá:

 

- Escolta, Filostrato, volénmos enseñá, haguéreu pogut adependre sensatés com va adependre Masetto de les monges y va recuperá la veu de tal manera que los ossos sense amo hauríen adeprés a chulá. Filostrato, veén que ñabíen allí tamé tantes falsetes com dardos teníe ell, dixán la broma, va escomensá a dedicás al gobern del Reino encomanat; y fen cridá al senescal, va volé sentí en quin pun estaben totes les coses, y ademés de aixó, segons lo que va pensá que estaríe be y que debíe satisfé a la compañía, mentres durare lo seu Señorío, discretamen va disposá, y después, dirigínse a les Siñores, va di:

- Amoroses Siñores, per la meua desventura, pos mol doló hay conegut, sempre per la hermosura de alguna de vatres hay estat amarrat a Amor, y ni lo sé humilde ni lo sé ben cregut ni lo secundál com milló hay pogut en totes les seues costums, me ha valgut mes que per a sé abandonat per un atre y después aná de mal en pijó, y aixina crec que aniré hasta la mort, y per naixó vull que se parlo demá de aquells amors en final infelís, no per atra cosa lo nom que ting me va sé imposat. 

Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná a tots llissensia.
Ere tan hermós lo jardí que no va ñabé cap que triare eixí de ell, y com lo sol ya estabe tibiet y no ofeníe, van acudí cabridets y cachapets y atres animalets que corríen per allí y se van ficá a acassán algún. Dioneo y Fiameta van escomensá a cantá sobre micer Guglielmo y la Dama del Vergel, Filomena y Pánfilo se van ficá a jugá al ajedrez, y aixina, uns fen aixó, atres fen alló, va passá lo rato y va arribá la hora de la sena o sopá. Parades les taules voltán la fon, allí en gust van sená per la nit. Filostrato, per a no eixíssen del camí seguit per les que reines abáns que ell habíen sigut, cuan se van eixecá los mantels, va maná que Laureta guiare una dansa y cantare una cansó, y ella va di:

 

- Siñó meu, cansons dels demés no ne sé, ni de les meues ne ting al cap que siguen prou conveniens a tan alegre compañía; si ne voléu de les que sé, to les cantaré de bona gana.
Lo rey nou li va di:

 

- Tot lo que ve de tú ha de sé majo y plassenté, y per naixó, lo que sápies, cántau. Laureta, en veu suave, contestánlos als demés, va escomensá aixina:

 

Dingú tan desolada

com yo ha de queixás,

que triste, en vano, gemego enamorada.

Aquell que mou lo sel y tota estrella

me va formá al seu gust,

maja, pita, grassiosa y guapa,

per a aquí baix al intelecto sé

una siñal de aquella

bellesa que may díxa de vore,

pero lo mortal poder,

coneixénme mal,

no me valore, soc menospressiada.

Ya va ñabé qui me va vóldre y, mol be,

sén jove me va obrí

los seus brassos, cor y me va cuidá,

y en la llum dels meus ulls se va inflamá,

y lo tems (que mol depressa

se escape) a festejám va dedicá,

y sén cortés yo

digna de ell vach sabé fém,

pero ara estic de aquell amor privada.

A mí va arribá después, presuntuós,

un mosset fiero

reputánse noble y valén,

la seua prissionera soc, y lo traidó

avui se ha tornat selós;

pel que, triste, casi desespero,

ya que verdadé

es que, venín al món

per be de mols, sol de un soc guardada.

Maldigo la meua ventura

que, per a cambiám en esta

vestimenta vach contestá que sí de aquella oscura

en que alegre me vach vore, mentres en ésta

porto una vida dura,

mol pijó que la passada honesta.

¡Oh dolorosa festa,

abáns morta me veiguera

que habé sigut tan desgrassiada!

Oh volgut amán, en qui vach sé primé

mes que dingú dichosa,

que ara al sel veus al verdadé

creadó, míram en la teua piadosa

bondat, ya que per un atre

no te puc olvidá, fes la amorosa

flama cremá per mí, ansiosa,

y roga que yo torna an eixa morada.

 

Aquí va acabá Laureta la cansó, que va sé entesa per tots; y ne van ñabé que van entendre a la milanesa que milló ere un bon gorrino que una bella mossa; atres van sé de mes sublime y milló y mes verdadé intelecto, sobre lo que al presén no es propi ressitá. 

Lo rey, después de ésta, damún de la herba y entre les flos habén fet ensendre moltes veles grosses, va fé cantá als atres hasta que totes les estrelles que pujaben van escomensá a caure; pel que, pareixénli tems de dormí, va maná que cadaú sen aniguere a la seua alcoba.

 

ACABE LA TERSERA JORNADA.

cuarta jornada

Rude - Rutela

Rude, adj., lat. rudis, rude, grossier.

Es rudes en fahs e en paraulas.

(chap. Es rudo, grossero, en fets y en paraules.)

Qui a la cara grossa e plena, es de ruda natura.

(chap. Qui té la cara grossa y plena, es de ruda naturalesa. Per ejemple, Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma de Calaseit.)

Liv. de Sydrac, fol. 126 et 127.

Est rude en faits et en paroles.

Qui a la face grosse et pleine, est de nature rude.

Non es degus homs, per can que sia durs e rudes. Leys d'amors, fol. 148.

Il n'est aucun homme, pour combien qu'il soit dur et rude.

CAT. ESP. Rudo. PORT. IT. Rude. (chap. Rudo, rudos, ruda, rudes.)

2. Rudeza, s. f., rudesse, rusticité, grossièreté.

Qui a las aurelhas grans, es signifiansa de rudeza. Liv. de Sydrac, fol. 127.

(chap. Qui té les orelles grans, es signo - o marca - de rudesa.)

Qui a les oreilles grandes, c'est marque de rudesse.

CAT. Rudesa. ESP. PORT. Rudeza. IT. Rozzezza. (chap. Rudesa, rudeses; rustissidat, rustissidats; grossería, grosseríes.)

3. Ruditat, s. f., lat. ruditatem, rudesse, rusticité, grossièreté.

Aurelhas per exces longas... denoto d' entedement ruditat.

Eluc. de las propr., fol. 40.

Oreilles par excès longues... dénotent grossièreté d'entendement.

4. Rudament, adv., grossièrement.

Uelhs negres, le jorn vezo agudament..., mas la nuech vezo rudament.

(chap. Los ulls negres veuen agúdamen - en agudesa - pel día..., pero per la nit veuen rúdamen - en rudesa.)

Eluc. de las propr., fol. 38.

Yeux noirs, le jour voient finement..., mais la nuit voient grossièrement.

(ESP. Rudamente. Chap. Rudamen o rúdamen.)

Ruf, adj., raboteux, rude, âpre.

Ac grans e rufas las mas. Roman de Jaufre, fol. 27.

Il eut grandes et raboteuses les mains.

Rufian, Rofian, s. m., rufien, paillard, maquereau.

Ancmais tan bon rofian

Non vim.

T. de Taurel et de Falconet: Falconet.

Oncques plus si bon rufien nous ne vîmes.

Que nengun rufian non ause habitar en aquest pays.

(chap. Que cap rufián no oso habitá an este país. La Provensa tamé ere y es un país. La llengua dels inexistens “paísos catalans” es la provensal, lenga d'òc.)

Statuts de Provence. Bomy, p. 205.

Que nul maquereau n'ose habiter dans ce pays.

Que sia acusat de fach criminel (criminal) ni rufian.

(chap. Que sigue acusat de fet criminal ni rufián.)

Statuts de la Confr. du Saint-Esprit.

Qu'il soit accusé de fait criminel et rufien.

CAT. Rufiá. ESP. Rufián. PORT. Rufião. IT. Ruffiano. (chap. Rufián, rufians.)

Rugir, v., lat. rugire, rugir.

Leos rugish. Leys d'amors, fol. 46.

(chap. Lo león rugix o rugish. Los leons rugixen o rugishen.)

Le lion rugit.

Subst. Pueys son dos (dous) chant torn' en rugir.

T. de Guillaume et de G. Riquier: Guiraut.

Puis son doux chant tourne en rugir.

Part. prés. Coma leons rugens.

Trad. de la 1re Épître de S. Pierre.

Comme lion rugissant.

ESP. PORT. Rugir. IT. Ruggire. (chap. Rugí.)

2. Rugit, s. m., lat. rugitus, rugissement.

Fa XII rugitz, o critz. Eluc. de las propr., fol. 255.

(chap. Fa dotse rugits, o crits.)

Fait douze rugissements, ou cris.

CAT. Rugit. ESP. PORT. Rugido. IT. Rugito. (chap. Rugit, rugits.)

- Flatuosité, borborygme.

Fa ronha et pustulas els efans, rugit et ventozitatz excita.

(chap. Fa roña y pústules als infans (chiquets), rugit (petera) y ventosidats (pedorrines) exite o excite.)

Eluc. de las propr., fol. 274.

Fait rogne et pustules aux enfants, flatuosité et ventosités excite.

3. Rug, Ruch, s. m., rugissement.

Rug far et clamors. Eluc. de las propr., fol. 81.

Faire rugissement et clameurs.

IT. Ruggio, rugghio.

- Flatuosité, borborygme.

Ayga, la qual preza otra mezura, fa ruch el ventre.

Exces de vianda... engendra rug. Eluc. de las propr., fol. 54 et 73.

Eau, laquelle prise outre mesure, fait borborygme au ventre.

Excès de nourriture... engendre flatuosité.

4. Rugiment, s. m., flatuosité, borborygme.

Inflacio de ventre e rugiment.

(chap. Unfló de ventre y rugimén.)

Eluc. de las propr., fol. 210.

Enflure de ventre et flatuosité.

(chap. Rugimén, rugimens - flatulensia, flatulensies; petera, peteres; pedorrina, pedorrines. Les tripes rugixen per gana.)

Rugle, s. m., globe.

Dos rugles si encontro en l' ayre, cum dos calhaus eflamatz, fasem granda collizio. Eluc. de las propr., fol. 138.

Deux globes se rencontrent en l'air, comme deux cailloux enflammés, faisant grande collision.

(chap. Rogle, rogles : sírcul, sirculs; lo globo es esféric; los globos són esferics.)

Rumor, rimor, s. m, lat. rumor, rumeur.

Fon gran rumors

Entr' el poble e gran clamors.

Trad. d'un Évangile apocr.

Il fut (y eut) grande rumeur parmi le peuple et grande clameur.

Non aiatz paor

De crit ni de rimor.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

N'ayez peur de cri ni de rumeur.

ANC. FR. De quatre lieues oïsiez la rumor.

Roman de Roncevaux, Monin, p. 11.

CAT. ESP. PORT. Rumor. IT. Romore, rimore. (chap. Rumor, rumors; rumó, rumós.)

2. Rumoros, adj., agité, tumultueux, grondeur, mugissant.

Mar... es tempestuoza, rumoroza.

(chap. La mar es tempestuosa, rumorosa. En castellá se escriu y diu igual.)

Eluc. de las propr., fol. 153.

La mer... est tempétueuse, mugissante.

IT. Romoroso. (chap. Rumorós, rumorosos, rumorosa, rumoroses; tumultuós, tumultuosos, tumultuosa, tumultuoses.)

Rundir, v., grogner. 

Parlon aissi cum porcs rutz.

(chap. Parlen així o aixina com lo gorrino (porc) gruñ o gruñix.)

Torcafols: Cominal.

Ils parlent ainsi comme cochon grogne.

(chap. Gruñí: gruñixco o gruñixgo, gruñs o gruñixes, gruñ, gruñim, gruñiu, gruñen; gruñit, gruñits, gruñida, gruñides; yo gruñiré; yo gruñiría; si yo gruñiguera o gruñira.)

Rural, adj., lat. ruralis, rural, rustique, grossier. 

Cobes e rurals. Leys d'amors, fol. 39.

Convoiteux et grossier.

CAT. ESP. PORT. Rural. IT. Rurale. (chap. Rural, rurals; menos mal que tenim la (caixa) Rural.)

Rusca, Ruscha, s. f., écorce.

Per la rusca non pueia

La dous' umor de la saba.

Rambaud d'Orange: Er quan.

Par l'écorce ne monte pas la douce humeur de la séve.

Rusca... de pomier.

(chap. Crosta... de pomera.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Écorce... de pommier.

- Tan.

Als cuers que adobaray farai dar III ruscas novas..., lo quals cuers tenrai... en cascuna rusca per XV dias al mens. Cartulaire de Montpellier, fol. 112.

Aux cuirs que je préparerai je ferai donner trois tans neufs..., lequel cuir je tiendrai... dans chaque tan pendant quinze jours au moins.

- Fig. Ventre, bedaine, panse.

Joglars, imple la ruscha.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.

Jongleur, emplis la panse.

Loc. Apela G. vil fola ruscha. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 64.

Appelle Gérard vieille folle bedaine.

CAT. Rusca. (chap. Crosta, crostes. Mon pare de jove anabe a buscá crosta de pi cuan tallaben algún piná pel port, demanán permís al amo, y después se reveníe. Tamé va mol be com a ensenall, pera ensendre lo foc. ESP. Corteza de los árboles.)

2. Ruschal, s. m., écale.

En la notz tres causas ha:

L' escorsa, la testa, 'l nogalhs;

L' escorsa, so es lo ruschals,

Qu' es mot d' amara natura.

Brev. d'amor, fol. 80.

En la noix il y (a) trois choses: l'écorce, la coque, le cerneau; l'écorce, c'est l'écale, qui est moult d'amère nature.

(chap. Clasca, clasques, de anou, anous, amela, ameles; del marisc.)

3. Ruscalh, adj., débile.

Apele los paubres rancs,

Frevols e secs, ruscalhs e mancs.

Brev. d'amor, fol. 138.

Qu'il appelle les pauvres contrefaits, faibles et aveugles, débiles et manchots.

Rustic, Rostic, adj., lat. rusticus, rustique, villageois, grossier.

Engannar... lo poble rostic. Traité de l'Antecrist.

(chap. Engañá... al poble rústic. Tratat del Antecristo o Anticristo.)

Tromper... le peuple rustique.

Subst. Gran companhia de rustics e de vilas.

(chap. Gran compañía de rustics y de vilans - villanos. Ascuma, IEC, AVL.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 30.

Grande compagnie de villageois et de vilains.

CAT. Rustic (N. E. sin tilde). ESP. (rústico) PORT. IT. Rustico. 

(chap. Rústic, rustics, rústica, rústiques. Al Decamerón en chapurriau ne ix un que li enseñe a Alibech a embutí al dimoni al infern.)

2. Ruste, adj., grossier, rude, violent.

Adoncxs viratz d' espaza man ruste colp donat.

Lo bran dichen a terra per mot rusta fertat.

Roman de Fierabras, v. 4318 et 4805.

Alors vous verriez d'épée maint rude coup donné.

Le glaive descend à terre par moult rude férocité.

ANC. FR. 

Par mult ruiste vertu a son caup avalé. 

Roman de Fierabras en vers français.

CAT. Rustec.

3. Rustat, s. f., grossièreté, rusticité, rudesse.

Adoncxs venc l' us vas l' autre de gran, fera rustat.

Roman de Fierabras, v. 1594.

Alors vint l'un vers l'autre avec grande, farouche rudesse.

4. Rusticitat, s. f., lat. rusticitatem, rusticité.

Rusticitat, utilitat. Leys d'amors, fol. 68.

Rusticité, utilité.

CAT. Rusticitat. ESP. Rusticidad. PORT. Rusticidade. IT. Rusticità, rusticitate, rusticitade. (chap. Rustissidat, rustissidats.)

5. Rustegamens, adv., grossièrement, rudement.

Lur parlet mot rustegamens. Hist. de la Bible en prov., fol. 17.

Leur parla moult rudement.

CAT. Rusticament. ESP. (rústicamente) PORT. IT. Rusticamente.

(chap. rústicamen o rusticamen.)

Rutela, s. f., lat. rutela, tarentule.

Percussio… de vipera o de rutela. Trad. d'Albucasis, fol. 46.

(chap. Picotada... de escursó o de tarántula.)

Piqûre... de vipère ou de tarentule.

(chap. Tarántula, tarántules. ESP. Tarántula, tarántulas. En chapurriau se li diu escursó a la víbora; se li diu arraclau, arreclau al “escorpión”.)

(A por la S)

abarca, abarques, albarca, albarques

Albarca, albarques = Calsé utilisat prinsipalmen per llauradós y pastós en la sola de goma, caucho, neumátic. / abarca, com lo rey Sancho, que portabe abarques.

DCVB:

ALBARCA f. 

Calçat rústic de cuiro (Escrig-Ll. Dicc.);

V. http://dcvb.iec.cat/results.asp?word=abarca&re=true&msg=

2. ALBARCA o AUBARCA 

|| 1. topon. Poblet del Priorat, agregat al terme municipal de Cornudella.

|| 2. topon. Nom d'una muntanya situada prop de Cornudella. Montsant.

|| 3. topon. a) Es Clot d'Aubarca: fèrtil vall situada entre les muntanyes de Lluc (Mallorca).
—b) Es Pla d'Aubarca: paratge molt fèrtil entre les muntanyes de Sant Mateu (Eivissa).

|| 4. Llinatge de Barcelona i de València.

Fon.: aɫbáɾka, awbáɾka (Priorat); əwbáɾkə, əwbáɾсə (Mall.).

Etim.: potser de l'àrab vulgar al-barka amb significat de ‘benedicció, propietat beneïda’, que duu Dozy Suppl. i, 76; o bé del mot romànic barca amb l'article aràbic al-; o bé de l'àrab al birqa, ‘l'estany’, alberca, com opina Asín Top. 46.

bada

Bada

grieta

Per una bada que ña a la roca, ix l'aigua

BADA f. 
|| 1. Acte de vigilar o mirar amb atenció per descobrir qualque cosa llunyana o fosca. Mentres que en ius mirar tenia bada, Febrer Inf. xviii. Son tenguts de ffer guayta tota vegada que per lo dit senyor seran requests o demanats, Item son tenguts de ffer bada tota vegada que per lo dit senyor seran requests o demanats,doc. segle XV (arx. parr. de Clariana).
|| 2. ant. Persona que vigila des d'un lloc elevat per descobrir enemics o altra cosa llunyana. Hi pren la bada del castell CXXX solidos, doc. a. 1315 (Col. Bof. xii, 225). Hun dicmenge mati la bada començà a repicar e dix que gent d'armes venie, doc. a. 1413 (Col. Bof. xxxv, 123). Trametrà als lochs acostumats les bades guaytes e scoltes, doc. a. 1469 (Butll. C. Exc. iii, 31).
|| 3. Home rústic que queda aturat d'admiració per qualsevol cosa; cast. paleto, pazguato (Amengual Dicc.).
|| 4. Escletxa, obertura estreta produïda per separació natural o violenta de les parts d'una cosa (Massalcoreig, Pena-roja, Tortosa, Morella); cast. quiebra. «Per una bada que n'hi ha a la roca, ix l'aigua» (Morella). D'una gran soca en la bada, Almarche Goigs 154.
    Fon.: báðɛ (Massalcoreig); báða (Tortosa, Maestr.).
    Etim.: postverbal de badar.

2. BADA ant.
Casta de peix. Per preu de dos roves e mija de tonyina de sorra e dos roves e mija de bada, doc. d'un pescador, a. 1463 (Arx. Gral. R. Val.).

3. BADA 
Llin. existent a Barcelona, Argentona, Mataró, Villalba, etc.
    Etim.: probablement de bada, art. 1, || 2.

4. BADA 
De bada: V. bades,

BADÀ, -ANA m. i f. 
Babau, que bada i s'admira per coses insignificants (Escrig-Ll. Dicc.); cast. abobado.

BADES 
De bades (ant. en bades). adv. || 1. En va, sense profit; cast. en balde. Els fayen despendre lo lur en bades, Jaume I, Cròn. 288. Doncs en bades seria creada fe en home, Llull Cont. 288, 24. Com axí havien fet venir aquí lo rey d'Aragó de bades,Desclot Cròn., c. 142. E yo't dich que ells no ho han dit de bades, Metge Somni iii.Vana y de bades es tal usança, Spill 9830. (Per a més documentació, V. debades, que és la grafia normal actualment). || 2. De franc, sense pagar (Tortosa, val., alg.); cast. de balde. Per fe veura achexas vedutas de bada,rondalla algueresa (Arch. Glott. It. ix, 307). || 3. a) Deixar de bades algú: deixar-lo boca oberta, sense res del que esperava (Men.); cast. dejar plantado.—b) Quedar de bades: quedar atxul·lat, sense res del que un esperava (Men.); cast. quedar chasqueado.
    Fon.: i Etim.: V. debades.

BADÉS 
|| 1. topon. Llogaret del terme municipal de Bellver.
|| 2. Llin. existent a Barc., Palafrugell i Torroella de M.
    Etim.: del pre-romà Biterris, que surt en l'Acte Cons. Seu U. (segle IX) i que Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 4, identifica amb Baeterris, nom primitiu de la ciutat francesa de Béziers.

BADES 
De bades (ant. en bades). adv. || 1. En va, sense profit; cast. en balde. Els fayen despendre lo lur en bades, Jaume I, Cròn. 288. Doncs en bades seria creada fe en home, Llull Cont. 288, 24. Com axí havien fet venir aquí lo rey d'Aragó de bades,Desclot Cròn., c. 142. E yo't dich que ells no ho han dit de bades, Metge Somni iii.Vana y de bades es tal usança, Spill 9830. (Per a més documentació, V. debades, que és la grafia normal actualment). || 2. De franc, sense pagar (Tortosa, val., alg.); cast. de balde. Per fe veura achexas vedutas de bada,rondalla algueresa (Arch. Glott. It. ix, 307). || 3. a) Deixar de bades algú: deixar-lo boca oberta, sense res del que esperava (Men.); cast. dejar plantado.—b) Quedar de bades: quedar atxul·lat, sense res del que un esperava (Men.); cast. quedar chasqueado.
    Fon.: i Etim.: V. debades.

BADÉS 
|| 1. topon. Llogaret del terme municipal de Bellver.
|| 2. Llin. existent a Barc., Palafrugell i Torroella de M.
    Etim.: del pre-romà Biterris, que surt en l'Acte Cons. Seu U. (segle IX) i que Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 4, identifica amb Baeterris, nom primitiu de la ciutat francesa de Béziers.

DEBADES adv. 
|| 1. Inútilment; cast. en balde, en vano. «He cridat debades, perquè no m'han sentit» (Cat., Bal.). «En Es Llombards n'hi ha tres | qui d'esser guapes pretenen, | emperò debades tenen | es vespres es quinqué encès» (cançó pop. Mall.). Si per amor de vós murien, no seria maravella si eren ardits, mas murir per vanitats e debades, assò és, Sènyer, la maravella, Llull Cont. 112, 24. E pus altre seggle no fos, aquest seggle fóra debades, Llull Cont. 176, 10. Si lo Senyor no tenia la mà en esta fahena, debades o en va seria vostre treballar, Villena Vita Chr., c. 1. Debades te treballes, que per molt que tu faces, vuy no'm escaparàs,Alegre Transf. 36.
|| 2. (en el dialecte valencià) De franc, gratuïtament; cast. de balde, gratis. «Hem volgut entrar al teatre debades» (Cast., Val., Al.). Les safanòries que anaven | casi debades, ja van | a dos dinerets la lliura, Ros Rom. 94. El convenencier... o pereós,... tot ho vol, però debaes, sense incomodar-se per nengú ni agrair res de lo que li fan, Martí G., Tip. mod. i, 214.
    Refr.—a) «Qui de Déu fuig, debades corre» (Mall., Men.).—b) «Debades, no pega el frare barretades»: vol dir que ningú fa les coses per no-res (Val.).
    Fon.: dəβáðəs (or., bal.); deβáðes (occ.); deβáes (val.).
    Etim.: de l'àrab bātil, mat. sign. || 1.