Tretse llibres que may van existí, Franco, prohibissió del catalá

Tretse llibres que may van existí, Franco, prohibissió del catalá

http://www.agonfilosofia.es/index.php?option=com_content&view=article&id=383&Itemid=15

Imaches al final.

Francisco Franco disfruta todavía de no pocos seguidores en nuestro país, algo perfectamente visible cuando uno examina el panorama político y la actitud de determinados partidos ante la Ley de Memoria Histórica impuesta por el gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero: PSOE, IU, Podemos, PP o Ciudadanos. Todos ellos comparten una característica fundamental: se trata de partidos de izquierdas, si bien algunos como el PP son prácticamente unos recién llegados a ese lado del espectro político. Comparten, además, otra característica esencial: están muy contentos de que Franco haya sido un dictador, pues esto les permite subir nuestros impuestos con excusas tan dispares y rocambolescas como, entre otras insensateces, cambiar los nombres de “calles franquistas”, rotular en catalán o imponer una “educació en català”. Todo ello en valiente lucha contra un régimen cuyo máximo representante Franco, lleva muerto cuarenta años. Dicen estos francófilos que Franco fue un malvado dictador. Y de derechas, para más inri. Y quien menos se parece a un dictador de derechas, sino que es más bien todo lo contrario, alguien de izquierdas, ¿no va a ser bueno? Si no les suena el argumento, les recomiendo que dejen a un lado el Manifiesto Comunista de Marx y echen un vistazo a la siempre actual Genealogía de la Moral de Nietzsche, cuya metáfora entre los corderos y el hombre débil y enfermizo surgido en el seno del cristianismo bien podría aplicarse a aquellos que hoy siguen esa religión secular llamada marxismo, una ideología que guarda enormes semejanzas con la secta de los nazarenos. Entre las pantomimas que a todos nos han inculcado en Cataluña desde la infancia se encuentra la ficticia prohibición franquista de la lengua catalana, un agravio que se ha convertido en dogma indiscutible y cuya negación le vale a cualquiera el calificativo de franquista. No obstante, los hechos demuestran que durante la dictadura el gobierno español no sólo defendió la lengua catalana, sino que permitió que esta floreciese con absoluta libertad en el mundo de las artes. Así, durante el franquismo existieron, por ejemplo, editoriales especializadas en la tan vilipendiada lengua como Selecta (1946) o Edicions d’Aportació Catalana (1962) y productoras discográficas catalanas como Edigsa o Concèntric, además de realizarse habitualmente conciertos, películas, obras de teatro e, incluso, tesis doctorales en catalán. Uno de los ejemplos más notables de la falsedad de la afirmación que aquí pretendemos refutar –que la lengua catalana sufrió represión durante el franquismo–, ha sido ya comentado en esta página web. Se trata de una noticia que apareció en La Vanguardia el 30 de marzo de 1969, en pleno franquismo, en referencia a la condena a Néstor Luján, director de la revista Destino, por permitir la publicación de una carta en la que se atacaba la lengua catalana. Pero el entorno en donde el catalán brilló con más fuerza fue sin duda el de la literatura. Cientos de libros fueron legalmente publicados en estos años sin que sus autores o editores sufrieran persecución alguna, como demuestra el simple hecho de que se incluyese en los mismos la dirección física de la editorial en la Ciudad Condal, Manresa o Reus, entre otras. Libros no sólo en catalán, sino también sobre lengua catalana y destinados a su enseñanza. / También hay para el mallorquín y valenciano durante la dictadura de Franco / El hecho de que estos libros permanezcan ignorados, no sólo evidencia cuán grande es la desmemoria histórica de los catalanes, sino que constata una vez más que el verdadero enemigo de la lengua y de la cultura catalana no es Franco, sino el nacionalismo catalán. Ellos han intentado borrar de la historia de la literatura y de las artes todos estos volúmenes para así inventarse su particular “Cosa Nostra” con la que enriquecerse a costa del contribuyente. A continuación mostramos una breve galería de algunas de las muchas obras que el lector curioso podrá localizar fácilmente en cualquier biblioteca universitaria catalana. 1. Martín de Riquer (ed.). Obras de Pero Martínez. Escritor catalán del siglo XV, CSIC, Barcelona, 1946. [Edición barcelonesa de las obras del escritor catalán Pero Martínez, prologadas en español, con texto en el catalán original del s. XV.]    2. Josep Miracle, Gramàtica catalana, Tallers Gràfics de la S. G. De P., Barcelona, 1951. [Segunda edición de la Gramàtica catalana de Josep Miracle, publicada originalmente en febrero de 1938. En la primera página puede leerse “Tallers Gràfics de la S. G. De P., S.A. – Comte Borrell, 243-249 – Barcelona”.] 3. Antonio Badía Margarit, Gramática histórica catalana, Noguer, Barcelona, 1951. [Gramática catalana publicada en lengua española en 1951, el mismo año de la reedición de la gramática de Josep Miracle, e impresa en Manresa. Además de reproducir un mapa lingüístico de lo que hoy se denomina “Países Catalanes”, en la pág. 10 de la introducción puede leerse lo siguiente: “Quiera Dios que la segunda mitad de este siglo que mañana empieza se caracterice por la continuación de las grandes obras que el catalán tiene entre manos”.]     4. Joan Alcover, Obres completes, Selecta, Barcelona, 1951. [Edición de las obras completa de Joan Alcover en lengua catalana, con “prólogo de Miquel Ferrià y Joan Pons i Marquès” y “Nota bibliográfica, por Joan Pons i Marquès”. Esta obra fue impresa por “Tallers Gràfics ARIEL, S.L. – Carrer d’Aragó, 255 – BARCELONA”.]       Dos detalles del contenido del libro:    Izquierda: “Las cuestiones de lenguaje, importantes en todos los países, lo son más en Cataluña; mejor diría, en Cataluña vibran en el entorno del lenguaje cuestiones que en la mayoría de los pueblos no existen. No estamos aquí, por extraño que parezca, en posesión pacífica del órgano natural de expresión; y por eso el idioma, discutido y pleiteado, se encuentra, por así decirlo, en situación militante, y lleva espada y yelmo en defensa propia y en defensa de los derechos que representa”, en Joan Alcover, “Cultura de llenguatge” [Conferencia pronunciada el 12 de diciembre de 1916 en la Sala Mozart de Barcelona], en J. Alcover, Obres Completes, 1951, p. 244. Derecha: “El catalán es, entre nosotros, la única expresión posible del escritor-artista”, en J. Alcover, “La llengua catalana és entre nosaltres l’única expresió possible de l’escriptor-artista” [Discurso del Primer Congreso Internacional de la Lengua Catalana en Barcelona, 1906], en J. Alcover, Obres Completes, 1951, p. 273. 5. Josep Miracle, La restauració dels Jocs Florals, Aymà, Barcelona, 1960. [En 1960, diez años después de la reedición de su gramática catalana, Josep Miracle publica La restauració dels Jocs Florals en Barcelona, obra por la que le fue otorgado el “Premio Francesc Matheu del Instituto de Estudios Catalanes”.] 6. J. M.ª Arnavat, Els set pecats capitals, Arca, Barcelona, 1963.    7. J. M.ª Arnavat, Declaro pertot i enlloc. Poemes, Arca, Reus, 1963. 8. A. Bori i Fontestà, El trobador català, Millà, Barcelona, 1963. [Primera edición de El trobador català de Bori, publicada por la Editorial Millà, sita en “Carrer de Sant Pau, 21 – Barcelona” e impresa por “Imprenta Muñoz. Constitución, 19 – BARCELONA”. Como puede verse en la imagen, la obra dispone tanto de número de registro como de depósito legal.]       9. Joseph Gulsoy, El Diccionario valenciano-castellano de Manuel Joaquín Sanelo. Edición, estudio de fuentes y lexicología, Sociedad Castellonense de Cultura, Castellón de la Plana, 1964. [Joseph Gulsoy dedicó su tesis doctoral en 1961, bajo la dirección de Joan Corominas, al diccionario valenciano-castellano de Manuel Joaquín Sanelo, conservado en manuscrito. Su publicación en 1964 a cargo de la Sociedad Castellonense de Cultura contó con la financiación del “Consejo Superior de Investigaciones Científicas, el Banco de Valencia y la Caja General de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón”.]     10. Francesc Torres i Lloret, Apel·les, sóc aquí…, El Llibres d’Or, Tàrrega, 1966. [Lujosa edición con portada dorada de Apel·les, sóc aquí… de Torres i Lloret, con prólogo de Josep Miracle. Esta obra fue editada e impresa por “F. Camps Calmer, editor – Sant Eloi, 2 – Tàrrega”.]       11. Josep Miracle, Diccionari català-castellà castellà-català, EDHASA, Barcelona, 1969.     12. Rosa Maria Arquimbau, La Pau és un interval, Pòrtic, Barcelona, 1970. [La pau és un interval, de Rosa Maria Arquimbau, apareció en su primera edición en catalán en 1970, dentro de la colección de libro de bolsillo de la Editorial Pòrtic y fue impreso por “Talleres Gráficos Ibero-Americanos, S.A. – Provença, 86”].    13. Rosa Maria Arquimbau, Quaranta anys perduts, Club Editor, Barcelona, 1971.

AGON. Grupo de Estudios Filosóficos
2017

Joan Alcover, obres completes

Cualquiera puede saber que escribía y hablaba en occitano

Capitol. XVII. De la resposta feta per lo fill de deu a les virtuts: e de la concordia de aquelles.

Capitol. XVII. De la resposta feta per lo (plo) fill de deu a les virtuts: e de la concordia de aquelles.

Hoyda aquesta supplicacio per la sanctissima trinitat parla lo fill de deu qui es sauiesa infinida e dix al seu pare ¶ Pater mi propter me orta ē hec tempestas: mitte mei mare: et cessabit tempestas. Volent dir: o clementissim pare meu tots aquests crits e grans tempestes de natura humana per mi se son leuats a mi criden e a mi demanen: sia de vostra merçe lançar a mi (llançar me) a la mar de la miseria humana: e cessara tota la tempesta e brogit de aquella. E lo pare molt content quel fill seu prengues aquesta legacio puix axi li playia: dix que ell mateix tornas resposta: mostrant lo seu valent animo: e la gran amor que hauia a natura humana per la qual emprenia tal empresa ¶ E responent lo fill de deu a les virtuts e a tota natura angelica qui ab gran atencio la dita resposta sperauen (spaué) e dix ¶ Expedit vobis vt ego vadam. Volent dir. o princeps angelicals e vosaltres virtuts per mi molt amades: dich vos que noy ha modo tant expedient a fer la redempcio de natura humana e que vosaltres resteu concordes e contentes: sino que yo vaja: e deualle en la vall de miseria vestint me de carn humana fent me passible e mortal: e satisfare ab los merits infinits meus la culpa infinida de adam. E justicia sera contenta e veura lo que desija: ço es que res no reste impunit: e misericordia e pietat seran exalçades e magnificades per totes les generacions: car per amor de elles yo he hagut merçe de natura humana. E dellibere ligar me inseparablement ab ella. E hoyda aquesta gloriosa e plaent resposta per aquells sperits angelicans (angelicals) e virtuts excellents prostraren se tots ensemps ab goig infinit regraciant a la clemencia e bonea de nostre senyor deu que tant largament hauia satisfet a la peticio de natura humana per la qual tots hauien suplicat: e lohant les misericordies diuines digueren. ¶ Magnus dominus noster et magna virtus eius: et sapientie eius non est numerus. E animant se los vns als altres a lohar e molt estimar la tanta clemencia e gran singular feta a totes les creatures: car reparat lome totes eren reparades: digueren. ¶ Bate magnificencias deo nostro: dei perfecta sunt opera (opa; obra, obres): et omnes vie eius iudicia. E dit aço fon aqui juncta ab les virtuts aquella gran senyora pau nomenada vestida de vellut blau (blue velvet; terciopelo azul) mostrant se tota celestial e acostas a la senyora justicia e besala e prenint la sua ma ferma pau perpetua entre ella e la excellent senyora misericordia: e lauors fon complit lo parlar de dauid que diu. ¶ Iustitia et pax obsculate sunt. Estant axi aquestes senyores molt alegres de la marauellosa concordia e pau que entre elles era fon aqui tantost aquella reyna e senyora de virtuts ço es sancta caritat. La qual portauen per lo braç fe e sperança (spança): la vestidura sua era tota dor molt singular sembrada de infinides pedres precioses: car en ella se ha a engastar totes les obres meritories per a esser a deu plaents e gracioses. e les altres virtuts vehent la feren li gran reuerencia regonexent li majoritat e senyoria. E ella venint dauant la cadira de la diuinal clemencia adora sa magestat e dix. ¶ Benedicta sit sancta trinitas: atquem indiuisa vnitas: confitebimur ei quem fecit nobiscum misericordiam suam. Volent dir: O senyor e lahor infinida sia donada a la magestat vostra per mi e per aquestes virtuts que açi son de la gran misericordia que a nosaltres haueu comunicada: car reparant lome haueu donat a nosaltres nom e fama inmortal ¶ Car no erem conegudes ni estimades entre les gents: ara senyor deuallarem en companyia de vostra magestat: e manifestar nos em al mon e serem per los homens conegudes: e yo preycare continuament a les gents dient. ¶ Propter nimiam caritatem suam qua dilexit vos deus filium suum misit in similitudinem carnis peccati Volent dir: O fills de adam no siau desconexents a nostre senyor deu creador vostre: car per la gran caritat sua vos ha tan carament amats: que tramet lo fill seu en la terra ab vestidura humanal semblant a vosaltres peccadors. E animant los molt a estimar e recordar aquest tan alt e tan singular benefici pendre per tema (ptema) en tots los meus sermons. ¶ Obsecro vos ne inuacuum gratiam dei recipiatis. Car no volria per res senyor queus fossen desconexents car peccat me es molt odios e abominable la dita desconexença. ¶ E perço delibere dir los souint. ¶ Confiteantur domino misericordie eius et mirabilia eius filijs hominum. E lo senyor mirant la dita caritat ab grandissim plaer adelitant se en les sues amables rahons dix li. O caritat per mi singularment amada ab vos he fet liga inseparable: la amor vostra me fa deuallar en lo mon per tirar a mi lo cor del home: segons en persona mia los ha dit Jeremies (Ieremies; la I, J mayúscula dels tripóns) dient. ¶ In (Jn) caritate perpetua dilexi te miserans tui. E vos sereu la companyia mia en totes estes fahenes: e majudareu (m´ajudareu, me ajudareu) a portar totes les penes e dolors que he a soferir per la redempcio humana. Vos me tendreu abraçat e ferm en la creu e en los altres turments car no bastarien altres ligams (lligams) sino sola lamor (l´amor) vostra. Car de vos sera dit que haueu ligat lo omnipotent e vençut lo inuencible (invencible). ¶ E caritat respos: O excellent senyor puix axi plau a la magnificencia vostra queus acompanye en aquesta vostra legacio: placia a la clemencia vostra desempachar: car yo tinch lanimo tan feruent que no he repos nem cans james en la fahena que comence fins la he portada a fi (afi). E de açous (aço us) suplicaua Dauid contemplant aquesta jornada: quant dix. ¶ Tu exurgens misereberis syon: quia tempus miserendi eius: quia venit tempus. E respos lo senyor: O caritat que so content de executar lo que he promes: car la feruor vostra me tira em (y me, e me: em) fa deuallar en la vall de miseria per deliurar lo linatge humanal del qual vos sou aduocada.

Bones festes de Valderrobres

Ya venen les nostres festes
los nostres pobles se omplin de gen
a tots mos unix lo mateix sentimen
y dixarem atrás les nostres penes

Estes festes una jota vull escoltá
una jota que estigue mol ben cantada
que dixo a la gen mol emosionada
y que a tots mos faigue agermaná

Una jota que parlo de alegría
de molta festa, y de tradisió
tamé de pau, y de germanó
y de mol soroll, y de algarabia

Una jota que mos faigue recordá
de aquells que no podem tindre
que los volem y no han pogut vindre
ojalá lo ven los u faigue arribá

Una jota que sigue de orasió
pensan en aquells que mos van dixá
que los angels del sel los u faiguen arribá
pensem en ells en la nostra cansó

Una jota plena de bendisió
pera les persones que estem aquí
que la nostra gen mai tingue que patí
y tots puguem disfrutá de tanta selebrasió

Sí amics, una jota plena de pau
una jota aragonesa, plena de pasió
que mos faigue arribá lo sentimen milló
a tota la gen amiga del Chapurriau.

Desde la Asosiasió Cultural Amics del Chapurriau volem aprofitá esta poesía del nostre autó habitual Juan Carlos Abella, pera felisita a tots los pobles que en estes semanes de agost y setembre selebren les seues festes patronals, com diu la poesía tos volem enviá a tots los nostres millós sentimens de pau, amor, alegría, tradisió, y felisidat. MOL BONES FESTES.

Jota a Valderrobres, youtube :

Capitol XXXVII. Com lo missatger feu relacio de sa embaxada a deu lo pare

Capitol XXXVII. Com lo missatger feu relacio de sa embaxada a deu lo pare: e sa magestat mana cridar la pau de natura humana: e fer singulars festes en lo cel. La senyora denuncia les dites festes a las (alas) sues amades donzelles.

(falte la e de la miniatura) Essent lo missatger junt en lo cel ixque lo a recebir lo gran princep Miquel ab tot lo exercit angelical: e acompanyaren lo ab triumpho e gloria: portant lo dauant la presencia de la diuina magestat. E aqui feta adoracio deguda a sa infinida clemencia: gabriel en presencia de tots los angels torna resposta al pare eternal de tot lo que tractat e menejat hauia ab la sua gloriosa sposa: la qual restaua ja prenyada del fill seu. ¶ E nostre senyor molt content del finament de aquest matremoni mana sa magestat fossen fetes festes singulars en tota la cort del cel. E que cridassen la pau general esser fermada entre la clemencia e natura humana. E los angels molt alegres de aço començaren a cantar ab gran melodia. ¶ Letentur celi et exultet terra: quia hodie de celo pax vera descendit. Volent dir. Alegres lo cel et haja goig infinit la terra e los habitadors de aquella: car huy es deuallada del cel la verdadera pau per los homens tant desijada. ¶ E aquestes festes ques feyen en lo cel sentia la senyora dins lo seu sperit sanct en lo seu retret hon lauia leixada gabriel lo gran missatger. E volent comunicar sa senyoria la alegria e plaer seu ab les sues amades donzelles: cridales a totes dient a elles ab infinit goig. Donzelles mies bona noua. ¶ Qui creauit me requieuit in tabernaculo meo. Car siau certes que aquell senyor quem ha creada reposa dins lo meu ventre. E de aço se fan ara grans festes en lo cel: e yo les vull fer açi ab vosaltres. Car ja sabeu quant vos he amades: e tostemps tengudes en la companyia mia. ¶ Veritat es que per la gran pobrea de la terra: yo nous he pogudes collocar en matremoni fins a vuy: car noy hauia res sufficient en lo mon per a vosaltres. Ara mes filles vos vull pendre per nores: e dignament collocar: car delibere que les set principals hajau per marit e senyor aquest emperador celestial: que huy ses fet fill meu. E sera verificada la prophecia de Ysayes que diu. ¶ Aprehendent septem mulieres virum vnum in die illa. Volent dir. que en aquesta jornada gloriosa que deu ses fet home set dones pendran vn marit: e sereu vosaltres: quius ajustareu huy ab aquest senyor inseparablement. Car siau certes que per moltes tribulacions e angusties que lo meu fill e senyor passe en aquest mon: per la gran desconeixença dels homens: nunquas pertira (p+tira) de vosaltres: ne menys vos desamara: ans poreu dir ab veritat (v+itat). ¶ Quod deus coniunxit: homo non separet. Car lo matremoni que la magestat diuina ha fermat entre lo seu fill e vosaltres: per furia ne crueltat de homens no sera james separat: ans com mes sera perseguit: mes se estrenyera ab vosaltres: aquest vos glorificara eus fara estimar e nomenar en lo mon: hon no sou conegudes. A sa senyoria poreu dir. ¶ Inuocetur nomen tuum super nos: aufer opprobrium nostrum. Volent dir. Senyor sols que lo vostre nom sia inuocat sobre nosaltres: e sian dites sposes vostres tantost cessara en uosaltre tot opprobris e menyspreu: car fins que vostra magestat nos ha fauorides: les gents fugien de nosaltres. Car donauense vergonya de esser pacients: humils: e pobres: e de seguir les nostres obres: en tant que no gosauen apareixer dauant nengu. ¶ Ara senyor per som libertades e honrades e nengu nons pot fer vergonya: ans seran confusos los qui ab nosaltres no faran companyia. O donzelles mies totes estes rahons e moltes daltres poreu dir vosaltres trobant vos ennoblides de vn tal excellent spos e senyor.

Abjuratio

Abjuratio. 

Nosaltres Joana Libiana Marquesa muller den Pau Badia Chatherina muller den Galceran Bertran Gabriel Rabaçer Isabel muller den Francisco Pallares Aldonça muller den Gabriel Compte (Comte, no Compte; Comte es de comite, conde; compte de computo, cuenta) tots de la ciutat de Barcelona de nostra libera franca spontanea e agredable voluntat abjuram detestam renunciam appartam e lunyam de nosaltres tota e qualsevol heretgia e special aquesta de que som infamats e testificat (testificats) la qual nosaltres havem confessades ço es de judeizar e de guardar e de observar les serimonies de la ley de Moyses e de fer les ritus cerimonies e solemnitats dels juheus les quals en special quiscun de nosaltres ha confessades les quals mes largament son contengudes en la sentencia que contra nosaltres ses donada e declarada. E confessam de la nostra propria boca ab pur e vertader cor la Sancta fe catholica christiana la qual te preica segueix mostra e ensenya la Sancta mare Esglesia catholica romana. E aquella tenim volem e promettem tenir e seguir e en aquella volem perseverar e morir e nunqua nos nos volem apartar ni partir de aquella. E juram per nostre Senyor Deu e per los seus sagrats quattre evangelis davant nos posats e per lo senyal de la cr+eu de tots temps star e esser subjectes a la obedientia del beneventurat mossenyer Sanct Pere princep dels Sancts Apostols e vicari de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e del nostre molt Sanct Pare Alexandre Papa sise lo qual huy en en dia governa e regeix la Sancta Esglesia catholica e apres de ell als seus successors que a ell canonicament succeiran e de nunqua james apartar nos ne lunyar nos de aquesta obedientia per alguna persuasio heretica e en special per aquesta judaica heretgia e per tots temps perseverarem e starem en la unitat e congregatio de la Sancta Mare Ecclesia e serem tots temps en defensio de la Sancta fe catholica cristiana e perseguirem tots aquells qui contra aquella seran ni veuran e manifestarem e publicarem aquells e james nons ajustarem ni aplegarem ab ells ni creurem en llurs vanes e folles creençes ni en llurs dits ni obres ni aquells rebrem ni acullirem ni deffendrem nils consellarem ni favorirem directament ne indirecta publicament ni amagada per obra ni per senyal ni per dit. E si contra aquestes coses en algun temps farem o veurem volem incidam e encorregam en pena de relapsos. 

Quam siquidem abjurationem praedicti Joanna Libiana Marquesa Badia Chatherina Bertrana Gabriel Rabaçer Isabel muller den Francisco Pallares et Aldonça Comte fecerunt modo et forma et sub tenore subscriptis coram prefatis reverendo domino episcopo barcinonensi et reverendis inquisitoribus in presentia reverendorum Petri Buada decretorum doctoris Antonii Pellicer canonicorum Sedis Barcinone et Jacobi Ferrer notarii et Scribae maioris domus deputationis Cataloniae et Petri Michaelis Carbonell notarii Barcinonae et Archivarii Regii et magnificorum Stephani Eugan militis et Jacobi de la Ran alias Arenes domicelli Barcinonae populati et Joannis de Plaxes decretorum doctoris et Joannis Joffre et Guillelmi Laurador notariorum et Joannis Borrada fusterii habitatorum Barcinonae testium ad haec specialiter vocatorum et assumptorum et etiam in presentia quamplurimorum aliorum tam marium quam feminarum in multitudine copiosa in dicta sede Barcinonae congregatorum.

Qua quidem abjuratione per illos facta dictus reverendus dominus episcopus Barcinonensis interrogavit illos de articulis fidei sigillatim et distincte qui responderunt se credere in illis quorum articulorum verba sunt haec.

Interrogationes reconsiliandis faciendo de articulis fidei et primo de articulis divinitatis. 

Creheu vosaltres que Deu omnipotent es infinit e sobiranament bo que es pare fill e Sanct Spirit e es un Deu en essentia e trino en persones.

Creheu vosaltres que lo pare es Deu omnipotent no fet no creat no engenrat.

Creheu vosaltres que lo fill es Deu omnipotent no fet no creat mas del pare eternalment engenrat.

Creheu vosaltres que lo Sanct Spirit es Deu omnipotent no fet no creat no engenrat mas proceint del pare e del fill e egual al pare e al fill. 

Creheu vosaltres que aquest mateix Deu qui es trino en persones e hu en essentia per la sua omnipotentia haja creat lo cel e la terra e la mar e totes coses visibles e invisibles que en aquelles son.

Creheu vosaltres que aquest mateix Deu pusqua remettre (redimir) los delictes e peccats e no altri sino ell.

Creheu vosaltres que en lo jorn del judici final tots resuscitarem e quiscu ab son propri cors e anima e axi starem davant lo tribunal e cadira de nostre Senyor Deu Jesu-Christ Deu nostre e ell donara a quascu gloria o pena segons los merits o demerits de quascu. 

Sequuntur articuli humanitatis Christi. 

Creheu vosaltres que lo fill de Deu ço es nostre Senyor Deu Jesu-Christ sia stat concebut de la gloriosa Verge Sancta Maria per obra del Spirit Sanct sens ajustament de home.

Creheu vosaltres que nostre Senyor Deu Jesu-Christ sia nat de la Verge Maria vertader Deu e vertader home la Verge Maria stant verge ans del part en lo part e apres lo part. 

Creheu vosaltres que nostre Senyor Deu Jesu-Christ en aquella sacratissima carn que ha pres del ventre virginal de la Verge Maria sia stat crucificat mort e soterrat per los nostres peccats e defalliments. 

Creheu vosaltres que apres que nostre Senyor Deu Jesu-Christ fonch mort e lo seu sagrat cors estant en la carn la sua sagrada anima davallas (davall, devall) als inferns e la divinitat stant ab lo seu precios cors ab la dita sagrada anima davallas als inferns e de aquells tragues e delliuras los Sancts pares que alli eran ço es Adam Eva Noe etc. 

Creheu vosaltres que lo tercer dia apres de la sua sagrada passio en son propri poder car es Deu resuscitat de mort a vida la sua anima sanctissima ajustada al cors glorificat ço es en aquell cors lo qual jague e fonch posat en lo sepulchre e lo qual penja en la creu. 

Creheu vosaltres que apres la sua sagrada resurrectio lo quarenten jorn de son propri poder sen muntas als cells hon seu a la dreta part de Deu lo pare. 

Creheu vosaltres que a la fi del mon nostre Senyor Jesu-Christ venra per judicar los vius e los morts e lavors donara a quascu gloria o pena perpetua segons los merits o demerits de cascu ço es als bons gloria e als mals pena. 

De Sacramentis. 

Creheu vosaltres en lo Sanct Sagrament de la Missa ço es que com lo prevere ses revestit al altar e lo schola li ha presentat la ostia que es pa material del qual nosaltres usam tots dies e lo prevere ha dites sobre lo dit pa aquelles sagrades paraules que nostre Senyor Deu Jesu-Christ dix lo dijous de la Cena cenant ab los seus Sancts apostols e dexebles que en virtut de les dites paraules lo dit pa material sia convertit e transubstanciat en vertader cors precios de Jesu-Christ.

Creheu vosaltres en los set sagraments de la Sancta Mare Ecclesia ço es en lo baptisme confirmatio penitentia en lo sagrament de la Sancta Missa en lorde sacerdotal en lo sagrament del matrimoni e de la extrema unctio segons que la Sancta Mare Ecclesia de Roma creu preica mana e observa.

Creheu vosaltres tot ço e quant Sancta Mare Ecclesia de Roma creu e confessa. 

Quibus ita gestis et peractis praefatus reverendus dominus episcopus barcinonensis absolvit illos in forma Ecclesiae a sententia excomunicationis et anathematis quam propter dicta crimina haeresis et apostasiae incurrerant. Quibus peractis de mandato suarum reverendarum paternitatum fuit processum ad legendum 

et publicandum capitulum sequens cum penitentiis et finem praesentis sententiae ut sequitur. 

E per quant per la confessio e abjuratio per los damunt dits Joana Libiana Marquesa muller den Pau Badia Chatherina muller den Galceran Bertran Gabriel Rabaçer Isabel muller den Francisco Pallares Aldonça muller den Gabriel Comte davant nos fetes nos consta aquells haver confessats los grans errors culpes e crims per ells comesos ab bona contritio tant quant havem pogut conexer. Volents aquells reunir a la unio e gremi de la Sancta Mare Ecclesia catholica Romana la qual no tanqua lo seu gremi a aquells qui ab deguda contritio e vertadera penitentia se tornen a aquella demanant misericordia e abjurant sos crims e errors trobam que devem manar axi com ab la present manam absolre e ab la present absolem e per absolts denuntiam los damunt dits Joana Libiana Marquesa muller den (pone deu) Pau Badia Chatherina muller den Galceran Bertran Gabriel Rabaçer Isabel muller den Francisco Pallares e Aldonça muller den Gabriel Comte de la sententia de excomunicatio e de anathema maior que per los dits crims e heretgia e apostasia del dia que aquells commetteren feren e son stats ligats e illaqueats e reduim e admettem aquells tant quant de dret podem e devem al gremi e unio de la Sancta mare Ecclesia catholica Romana ab vertader e pur cor e no ficte ni simulat se tornen en aquella e les penitenties a ells davall injungides e posades servaran e compliran e si hauran confessada tota la veritat de tots e sengles crims de heretgia e apostasia que sabut hauran axi de simateys com de qualsevol altres persones vives e mortes presents o absents. E per quant los damunt dits han offes molt temerariament nostre Senyor Deu Jesu-Christ e la sua Sancta Ecclesia e fe catholica per la qual raho et alias no se pot conexer si aquells van en lum o en tenebres o si vertaderament o ficta o simulada se son tornats a la Sancta fe catholica per nostre Senyor Deu Jesu-Christ. Per tant per aquesta nostra diffinitiva sententia sententiam e declaram penitentiam e per penitentia condamnam tots los damunt dits Joana Libiana Marquesa muller den Pau Badia Chatherina muller den Galceran Bertran Gabriel Rabaçer Isabel muller den Francisco Pallares et Aldonça muller den Gabriel Comte e cascun de ells a carcer perpetual ab confiscatio de tots sos bens segons ja desobre es dit.

E mes los manam e per penitentia los injungim que de huy a un any prop seguent tots los damunt (pone damuut, típico error u - n) dits e cascun de ells dejunen e sien tenguts de dejunar tots los divenres de dit any e en pa e aygua e que per tot lo dit any ab bona devotio en cascun divenres quiscu de ells diga per trenta vegades les orations del Pater noster Ave Maria e lo Credo in Deum e Salve Regina si aquells saben e aquells que no saben dites oracions que dins spay de tres mesos prop seguents aquells sapian e aprenguen perfetament sots les penes a nostre arbitre reservades. E mes que les dites orations del Pater noster Ave Maria Credo in Deum e la Salve Regina hajan e sien tenguts de monstrar als seus fills e filles sots les dites penes a nostre arbitre reservades.

E mes los manam e per penitentia los injungim que en tota sa vida natural cascun any se hajen de confessar e de fet se confessen a sos confessors tots llurs peccats tres vegades ço es una vegada abans de la Nativitat de nostre Senyor Deu Jesu-Christ e altra a la Pascha de resurectio e altra en la festa de cinquagesma e que combreguen lo cors precios de nostre Senyor Deu Jesu-Christ al manquo una vegada lany ço es a la Pascha de resurectio sis trobaran disposts per combregar encarregant sobre aço les conscienties de llurs rectors e curats. 

E mes los injungim e per penitentia los manam per senyal de humilitat a tots los damunt dits que en tota sa vida natural no porten sobre si ni en llurs vestidures per si honrar or ni argent ni perles ni pedres precioses ne vesten seda ni grana ni xamellot ni porten coral ni ambre (ámbar). E mes que en tota sa vida no pusquen tenir ni tenguen officis publichs en les ciutats viles e lochs hon habitaran e viuran ni benificis en les Esglesies ne sien fisichs ni cirurgians ni botiguers ni speciers ni procuradors ni arrendadors per si ni per altra persona ni sien cambiadors ni notaris ni scrivans publichs ni cavalquen en cavall ni porten armes. Les quals penitenties segons que dessus se contenen a tots los dessus nomenats reconsiliats e a quascun de ells manam e injungim que facen e complesquen sots pena de relapsos les quals coses dessus dites totes axi pronuntiam manam e injungim en aquests scrits e per 

aquests scrits. - Petrus episcopus barcinonensis. - Antonius inquisitor. - Petrus inquisitor.

Lata fuit preinserta diffinitiva sententia per prefatos reverendum dominum Petrum episcopum Barcinone et Antonium de Contreras decretorum doctorem et Petrum Pariente in sacra theologia licentiatum inquisitores hereticae et apostolicae pravitatis in civitatibus et diocesibus barcinonensi tarraconensi Vici Gerundae et 

Helnae (Elna) a Sancta Sede Apostolica creatos et deputatos pro tribunali sedentes in dicta sede barcinonensi et de suarum reverendarum paternitatum mandato lecta et publicata per me Bernardum Texidor (1) presbyterum urgellensis diocesis apostolica auctoritate notarium publicum et Sanctae inquisitionis notarium et scribam modo et forma supra scriptis presentibus dicto venerabili Martino Ximeniz procuratore fiscali Sanctae inquisitionis ex una et dictis Joanna Libiana vidua Marquesia uxore Pauli Badia Chatherina uxore Galcerandi Bertran Gabriele Rabaçer Isabele uxore Francisci Pallares reconsiliati et Alduncia uxore Gabrielis Comte ex alia parte die mercurii intitulata XXIII die mensis martii anno a nativitate Domini millesimo CCCC nonagesimo sexto. Quibus quidem omnibus et singulis praedictis sic peractis praedictus Martinus Ximeniz procurator fiscalis Sanctae inquisitionis petiit et requisivit de omnibus et singulis suprascriptis fieri unum et plura publicum et publica instrumentum et instrumenta per me praedictum notarium presentibus pro testibus ad hec specialiter vocatis et assumptis praedictis reverendis Petro Buada decretorum doctore Antonio Pellicer canonicis Sedis Barcinonae et venerabilibus et discretis 

Jacobo Ferrer notario et scriba maiore domos Deputationis Cataloniae et Petro Michaele Carbonell notario Barcinonae et Archivario Regio et magnificis Stephano Engan (antes Eugan) milite et Jacobo de la Ran alies Arenes domicello Barcinonae populato et Joanne de Planxes (antes Plaxes) decretorum doctore et Petro Latzaro minore dierum et Joanne Jofre et Guillelmo Laurador notariis et Joanne Borrada fusterio Barcinonae habitatoribus et praesente etiam clero et populo in dicta Sede congregato in grandi multitudine.  

(1) Hic Bernardus Texidor obiit apud villam seu oppidum Cervariae 

die dominico festo Sancti Bernardini XX maii anno a nativitate Domini M. D. nono. (1509)

La Campana de Gracia, Barcelona, 16 Desembre de 1922

Any LIV. - Batallada 2791 Barcelona 16 Desembre de 1922

La Campana de Gracia

donará al menos una batallada cada senmana

__

Antoni López, editor

(Antiga casa I. López Bernagosi)

AQUEST NÚMERO 10 CÉNTIMS PER TOT ESPANYA.

NÚMEROS ATRASSATS: DOBLE PREU.

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: Llibreria Espanyola, Rambla del Mig, núm 20, botiga

TELÈFON A. 4115. - BARCELONA.

Preus de subscripció

Fora de Barcelona cada trimestre: ESPANYA, pessetes 1,50. - ESTRANGER, 2,50.

L'ESPASA DE DAMOCLES.

(N. E. “Responsabilitats”

Expedient Picasso.

En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfred, fins la somnio a la nit.)

(N. E. Página 2.)

La farsa de Madrid.

Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.

En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.

Ha caigut un Govern i n'ha pujat un altre. Hi ha certa gent que's creu que amb això ja n'hi ha prou. Es veu d'una hora lluny que els lliberals tenen tan poques ganes, com els conservadors, d'exigir de debó les responsabilitats. Darrera d'aquesta paraula d'actualitat hi ha totes les ambicions, totes les travetes i totes les misèries de la política espanyola. L'actitud més noble i més digna és la que aquesta vegada ha adoptat Catalunya, quieta i silenciosa davant la bellugadissa i els crits efímers que a Espanya s'han produït. En aquesta gran farsa, Catalunya no hi vol tenir cap paper. Ella prepara una altra obra de més força per a salvar el seu ideal i els seus interessos enmig de l'enfonsament vergonyós de l'empostissat espanyol.

La violéncia.

Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.

No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.

Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.

La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.

No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.

PARADOX.

¿Deben los obreros intervenir en la política?

Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.

Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.

Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.

Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.

¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.

¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?

Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.

Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.

Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.

Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.

A. PESTAÑA.

L' A B C parla molt bé.

Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.

Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanistes: o tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.

Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.

Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.

FULMEN.

Possibilitats.

En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.

El Pelele d'En Romanones.

La pilota tràgica.

Té unes entranyes tan dures la política, que ni als pobres deu mil fills de mare morts al Marroc deixa reposar en pau. Després d'haver-los tret per força de ses llars i d'haver-los abandonat a l'Africa per a fer-los víctimes del salvatgisme dels moros, ara se'ls passen dels uns als altres a puntades de peu, com una pilota de futbol, fent-los servir per a les escandaloses i repugnants combinacions que la política ampra per a enganyar al poble.

Pobres deu mil morts! Els xerraires els invoquen a les Corts per a fer lluir la seva oratòria i llencen els seus òssos al cap dels contraris com un macàbric argument; en les manifestacions s'enlairen com una bandera tràgica les despulles d'aquells innocents; els diaris els fan servir com a llampants cartells de ses campanyes partidistes. Aquells pobres minyons, víctimes de les torpeses espanyoles, ni en la mort troben la pau pietosa de que són mereixedors.

Han servit de catapulta per a enderrocar als conservadors; han sigut l'escambell que han utilitzat els lliberals per a enfilar-se al poder. Tothom els utilitza per a les seves conveniències, però ningú sent per ells una gota de pietat en son cor. Si als pobres soldats no els ploressin les seves mares no caldria que esperessin una llàgrima en ses tombes, perquè la Espanya dels polítics no té entranyes.

I no és arribada encara l'hora de que reposin en pau els deu mil morts. Ara vindran les eleccions i tothom farà plataforma electoral de ses ossamentes. Tots els pescadors d'actes voldran venjar la desfeta de Mont-Arruit. Tots prometran exigir formalment, fermament, enèrgicament les més estretes responsabilitats als causants indirectes i directes de l'enfonsament d'Annual. I al parlar de la nostra desgraciada acció a l'Africa, i dels desfalcs de Larraix, i de l'imprevisió dels uns i la covardia dels altres, sortiran els deu mil morts passejats impiament en totes les xerrameques electorals de tots els districtes d'Espanya.

Pau a les víctimes i càstic als botxins. Això caldria i això no hi haurà. Després d'utilitzar la pilota tràgica en aquest repugnant futbol polític, tot restarà en la major impunitat. Llops amb llops no's mosseguen. No hi ha cap home polític que pugui tirar la primera pedra contra els culpables. El poble és l'únic que, amb raó i dret, podria i deuria portar a la forca a tots plegats, però a Espanya no hi ha poble. Les terres espanyoles són habitades per remats de xais.

JEPH DE JESPUS.

Espurnes.

- Ha pujat la Conjunció?...

I què és la Conjunció, pare?

- Una colla d'aixerits

que temps fa que dejunaven

i s'havien avingut

per veure si conjuntant-se

podien entrâ al rebost,

cosa que, sols, no lograven.

- I a l'últim ho han conseguit?

- L'altre dia.

- I que hi fan ara

allà dins els conjuntats?

- Què et dirè?... El que fan les rates

quan es fiquen en un lloc

on hi abunda la pitansa.

----

Trobo que En Garcia Prieto

ha tingut molt mala mà.

Portà En Pedregal a Hisenda!...

Quin erro més garrafal!

De tots els homes polítics

que figuren en el camp

conjuncionista, aquest era

potsé el menos indicat.

Fins avui el nostre dèficit

es podia trampejar,

però ara?... Es clar que l'Hisenda

anirà pel pedregal!

---

L'Alvarez ha quedat fora

del Govern. Per quina causa? 

Perquè pugui, en les Corts noves

que en breu deuran convocar-se,

ocupar la presidència

del Congrés. Ai, pobret Alvarez!

La perspectiva és bonica,

però, el temps té unes jugades

tan perverses... I si el carro

de la Conjunció s'encalla?

I si d'aquí a les Corts noves

passa alguna cosa estranya?

I si ens sorprèn un diluvi

i tot això se'n va al diable?...

___

Prenent el tren que els du a casa,

els diputats van pensant:

- El taller tanca les portes,

hem quedat sense treball.

Aquest lock-out que comença,

durarà poc? Serà llarg?

Veurem!... Sort que, de tots modos,

per ara seguim cobrant.

---

Compteu: l'Alba, l'Alhucemas,

En Romanones... Pot ser

que en tres caps tan disconformes

visquin units gaire temps?

O, dit en termes avícols:

Un pagès intel·ligent

posaria a casa seva

tants galls en un galliner?

---

- Perquè, si hem de fer Corts noves,

no es convoquen tot seguit? -

preguntava a un home pràctic

un que peca de senzill.

- Tan depressa, és impossible.

No veu que el Govern, a f. (fins)

de que tot es faci amb ordre,

primê ha d'arreglâ els tupins?

C. GUMÁ.

Batallades de tot arreu.

EL COMITE.

Això dels comitès està de moda. Fins a Grècia en van anomenar un. Es clar que a Grècia tenen el perfectíssim dret d'anomenar tants comitès com vulguin, com qualsevol altre poble, mentre no s'hi oposi Anglaterra.

Abans d'esdevindre la tragèdia greca, lo dels comitès semblava reservat a Rússia. La Rússia roja era la terra dels comitès, dels comissaris i dels afusellaments, perquè es coneix que allí on hi ha comitès i comissaris, mentre no siguin d'Exposició, hi han escarments.

Com una mena d'estrella amb cua, d'aquelles que encara avui deixen corpresos a molts, pel món han passat les enèrgiques decisions del Comitè Revolucionari d'Atenes.

A nosaltres, sobretot, tant ens sorprengué, que ens creiem veure els trets grecs dirigits a casa nostra i venir-hi tan justos com a la mateixa Grècia.

Una altra de les sorpreses va ésser l'actitud d'Anglaterra. Es a dir, tant com sorpresa no, direm mal efecte. Només va ésser un moment per això. Després vàrem reflexionar i el trobàrem escaient. Així ha donat ocasió perquè un senzill Comité Revolucionari es posés enfront de la mestressa del mar. I que consti que ha vençut el Comitè.

I és que quan es té raó, no hi valen forces, ni potències. Lo millor és pendre exemple i tindre'l present per quan arribi el cas.

ELS ACUSATS.

Primer de tot, un pietós record per aquells homes que una sotmissió exagerada a la reialesa els ha fet víctimes de les ires populars.

La sort d'aquests homes, que no fa gaire tenien a les seves mans els destins del poble hel·lènic, és trágica. Són culpables del crim més atrós que's pugui cometre, el de portar al desastre an el poble que els hi ha sigut confiat. Però la seva culpa és, en bona veritat, més aparent que altra cosa. Volem dir que existeix l'inductor. I l'inductor, la testa coronada, rublerta d'or per fora i plena de serps verinoses per dins, no ha sigut castigat com es mereixia.

Encara potser trobaríem un altre apel·latiu pels ministres executats a Atenes. Els governants grecs es trobaren davant d'un exèrcit perfectament disciplinat de faisó que malgrat la derrota soferta sigui causada per les més gran (grans) impremeditacions sempre hi haurà el fet d'haver sigut vençuts per un exèrcit. Ben al revés d'aquí, que un exèrcit que si no està degudament disciplinat i organitzat s'hi esmercen milions perquè ho estigui, és vençut, derrocat i desfet per una colla d'homes que fins després de la victòria no pensaren en organitzar-se, cosa que del tot encara segurament no han fet perquè no havem tingut el desastre definitiu.

Dissortats governants grecs. Tot el vostre pecat consisteix en haver nascut a Grècia. Quan es vol ésser gos d'una monarquia, lacai d'un rei, es naix a qualsevol altre poble i no a Grècia.

Què més voldríem sinó que els culpables de- (del) desastre d'Annual els poguessim portar a Atenes.

EL METROPOLITÁ.

Dissabte passat a la Societat Anònima Gran Metropolità de Barcelona, convidà a les autoritats barcelonines, diversos enginyers, entitats i premsa a visitar les obres realitzades del Metropolità.

A les quatre de la tarda els convidats es reuniren al pou núm. 10 a la Plaça d'En Trilla.

Tots baixaren al pou susdit, lloc on començava la visita, per mitjà de l'ascensor que utilitzen els obrers.

D'allí es dirigiren cap a la Plaça dels Josepets que és on acaba el primer traçat del Metropolità. Les obres estan tan avançades que solament hi manquen 42 metres per a arribar a aquella estació.

Cap a l'altre costat, en direcció al mar, la volta ja està ben acabada fins al pou núm. 9 de la Rambla del Prat. L'estació d'aquest lloc ja està gairebé llesta, faltant només construir els molls.

A la Rambla del Prat tothom sortí de la foradada per a dirigir-se en autos al pou de l'entrada del carrer de Salmeron. A aquest tros la foradada i la volta ja estan acabades, de tal manera que aviat ja es començarà a col·locar les línies.

En arribar a l'encreuament del Passeig de Gràcia, amb el carrer d'Aragó, lloc on es troba el Metropolità amb el tren de M. S. A. els invitats hagueren de sortir altra vegada, ja que l'encreuament de les dues línies està encara en construcció.

Els invitats sortiren altra vegada de les obres, per a baixar-hi pel pou del carrer de Diputació i seguir fins a la Plaça de Catalunya, davant de la Rambla de Canaletes.

Des del pou del carrer de la Diputació es veu ja ben acabada la foradada que va fins al carrer d'Aragó. En aquest tros hi haurà un pas subterrani que comunicarà amb el Baixador del Passeig de Gràcia, permetent que els viatgers de la Companyia M. S. A. puguin continuar el seu camí amb rapidesa fins el Pla de la Boqueria o bé al port.

A la Plaça de Catalunya, al costat de la Ronda de Sant Pere, hi ha la bifurcació de les línies I i II.

L'estació de la Plaça de Catalunya, final de les obres realitzades, té tota la magnificència de les estacions de les grans urbs modernes. Els molls que ja estan completament acabats, tenen una amplada de quatre metres.

Aquesta estació, a més de les comoditats que tenen les altres, és a dir, vestíbuls, llocs de venda de llibres i periòdics i el bar, tindrà un pas subterrani que conduirà amb els Ferrocarrils de Catalunya i un altre que portarà al carrer de Rivadeneyra, per a posar al viatger més segur del trànsit.

A aquesta estació s'hi veu el començament de les obres que es realitzaran a les Rambles.

La construcció d'aquesta secció seguramen s'acabarà a finits del proper any.

La línia que visitàrem es dirà “Línia número I”, la qual enllaça al carrer d'Aragó amb la 2, que es dirigirà al port per la Plaça d'Urquinaona i Via Laietana. De la línia núm. 2 ja està construït el tros que anys enrera feu l'Ajuntament, el qual ha estat comprat per la Companyia del Gran Metropolità de Barcelona, i aviat es començaran les obres de la foradada del carrer de Bilbao i de la Ronda de Sant Pere.

La línia núm. I tindrà una llargada de 3.400 metres, amb les sis següents estacions: Josepets, La Fontana, Diagonal, Aragó, Plaça de Catalunya i Pla de la Boqueria. La línia núm. 2 tindrà 4.200 metres, i demés de les quatre estacions de la número I tindrà les de la Plaça d'Urquinaona, Jaume I i Portal de Mar.

Els tècnics que ens acompanyaren ens asseguraren que els trens serien ràpids, còmodes i segurs i les tarifes econòmiques.

L'esforç realitzat per la Companyia portant a cap les obres en tan poc temps, posat que's començaren a l'agost de 1921 i sembla que abans d'un any estaran acabades, mereix un just elogi de tota la ciutat. Tots els invitats quedaren agradablement impressionats de l'excel·lent construcció de les obres, planyent-se que els ciutadans ignorin la tasca realitzada.

El Metropolità resoldrà el problema de la circulació a la nostra ciutat.

La estela de la crisi.

Aquesta ens costa 22.500 pessetes a l'any.

Un que's retira de la política.

Entre els comentaris que ha inspirat la decisió del senyor Sala, de Terrassa, de retirar-se de la política, ens ha semblat molt just, molt fi i molt irònic - amb aquella ironia graciosa que diu tantes coses – el que ha escrit el penetrant Carles Soldevila en el nostre estimat confrare La Publicitat i que amb gust reproduim aquí:

Al voltant del determini d'En Sala.

Ho he sospitat sempre. L'Alfons Sala, de Terrassa, en el fons del fons, és un sentimental. Per sentimentalisme va abandonar fa anys la Direcció General de Comerç que li havia ofert el comte de Romanones. Per sentimentalisme va convertir-se, sense a quant va ni a quant costa, en cap visible de la Unión Monárquica Nacional. I ara, per sentimentalisme, renuncia a l'acta i diu que se'n va a casa ple d'un fàstic sagrat.

Em direu: I com és que aquest senyor ha esperat tant de temps a fastiguejar-se? No tenia al seu voltant, entre els seus correligionaris, suficients exemples de irresponsabilitat descoratjadora?

Es possible. Però jo crec que el senyor Sala, en la política, ha fet un paper semblant al que solen fer els marits enganyats. Tothom sabia que la Unión Monárquica Nacional feia mans i mànegues en diversos ordres i era terriblement infidel a la bonhomia del patriarca de Terrassa. Però ell, el patriarca, no en tenia esment.

Em direu: El sentimentalisme d'En Sala és sospitós. Ha sentit el que vos anomeneu un fàstic sagrat en el moment precís que el Govern acabava de convocar, contra el seu voler, eleccions municipals a Castellbisbal; en el moment precís que el Govern acaba ne negar-se a nomenar-lo senador vitalici per a posar-lo per damunt de les fluctuacions del sufragi...

Aleshores, amics meus, jo us respondré que tot sovint és una petita cosa, una minúcia gairebé ridícula, la que pot determinar els rampells sentimentals d'un home com el senyor Sala. I que, tanmateix, això no vol dir que el senyor Sala no sigui un pur sentimental.

CARLES SOLDEVILA.  

REPICS.

El senyor Sala de Terrassa, pilar mestre de la Unión Monárquica Nacional s'ha retirat de la política. Mireu com una mateixa cosa, un mateix acte poden ésser dramàtics o còmics segons qui els fa. Un Macià es retirà de la política o del Congrés més ben dit, i el seu gest pren un aire dramàtic, shakesperià. Ho fa un senyor Sala i el seu gest pren un aire còmic, també shakesperià, però shakesperià del Falstaff com quan aquest personatge, sortint del cove de la roba bruta, renuncia als galanteigs que han omplert de befa i de ridícul la seva testa.

---

Amb motiu de complir cent anys de la seva naixença, França prepara un homenatge a Pasteur, el savi que feu recular els límits de la mortalitat humana, l'home del qual s'ha dit que fou el més gran benefactor de la humanitat. Les teories de Pasteur es funden totalment en els microbis. Vencem als microbis, es digué, i la salut dels homes estarà ben defensada. Barcelona, on tots els microbis tenen el seu reialme, no es recordarà probablement de Pasteur, el soberà de l'higiene. I el tifus seguirà essent el rei macabre del poble barceloní.

---

S'ha anomenat una comissió per a que activi la inauguració del monument an En Pi i Margall.

Pobre Pi i Margall, ja pots esperar assegut! 

No és que dubtem dels bons intents de la Comissió i creiem que és molt lloable aquesta iniciativa, però s'han de vèncer tantes inèrcies, que un no pot menys que pensar: I bé, ja tenim deu anys més de coll.

---

El Govern vol activar la tramitació de les causes militars derivades de l'expedient Picasso. El Govern vol reorganitzar l'exèrcit, el Govern vol moltes coses. Com es coneix que és un Govern que comença.

---

Sembla que vulguin tornar a rebrotar els atemptats. No ens precipitem en els judicis i menys en els actes. Seny, seny i seny! Que no ens vulguin fer creure ara que Barcelona no pot viure tranquila sense un Arlegui ni sense un Martínez Anido.

---

Els nacionalistes de Reus han fet una edició especial de la conferència que el nostre company l'eminent publicista N'Antoni Rovira i Virgili donà a aquella ciutat, desenrotllant el tema El problema de les nacions ibériques.

L'activitat d'En Rovira i Virgili és esfereidora. Ultimament ha donat una conferència a l'Ateneu Empordanés sobre aquest tema: L'imposició de la llengua en la ensenyança. En Rovira i Virgili és, avui, el més gran defensor d'una Catalunya forta, lliberal i lliberada. Es un campió plé de força, de saviesa i de sava popular. Es – perquè no dir-ho? - l'home de demà.

Vista de l'última sessió del Congrés.

Ni agafant les campanes el president va restablir-se l'ordre.

Aviat sortirà

ALMANAC de LA CAMPANA DE GRACIA.

Impremta La Campana i L'Esquella, Olm. 8. - Barcelona.