2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.

No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:

- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?

- Dixémlo en pas, va di un.

- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)

Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.

- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)

- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.

- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)

- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.

- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.

- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.

- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.

- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet. 

Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.

- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).

- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián. 

Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.

Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:

- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.

- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.

- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?

- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.

- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe. 

Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.

Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.

Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.

- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat. 

Y ell va contestá:

- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.

Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca. 

Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.

3. 14. Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá.

Capítul XIV.

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá. De una extraña aventura que los va passá an elles.

Desde la Cort habíe escrit al consell de Almudévar donanli cuenta de la seua comisió y diénlos que S. M. agraíe lo regalo, pero encarreganlos que u tingueren callat hasta la seua tornada, per serta raó que los diríe. Y arribat a Saragossa va escriure a sa mare roganli que vinguere a vore les festes y visitá a Nostra Siñora del Pilá.

Se va alegrá mol sa mare, y la resposta va sé presentás en una familia honrada de lo seu poble y emportanse en ella a la filla de sa padrina, que van vullgué aná a Saragossa y en tan bona compañía y al costat de una persona com la pupila no sels podíe negá tan natural y just dessich.

Pedro Saputo va entregá lo plec al Capitá General y li va di lo que de paraula li van encarregá S. M. y lo ministre. Lo preveníen a les seues lletres que ressibiguere mol be al portadó y missaché y que no despressiare los seus consells. En aixó lo virrey lo va convidá a minjá algunes vegades y lo va volé vore tots los díes. Sa mare, veénlo tratá en tan altes persones, donáe seguit grassies a Deu y no sabíe eixí del Pilá, costanlos traball a les pobres sagales tráurela pera fela seguí y vore la siudat.

Van arribá les festes, y lo virrey lo va convidá a vore la correguda de bous al seu balcó, sen entonses lo Cosso aon se corríen y torejáen los bous. Después se van refrescá, y cuan anáe ya a despedís va ressibí un billet. Lo seu sobre díe:

Per al caballé que esta tarde ha estat a la zurda del siñó virrey veén los bous, y portabe una sinta verda al pit. Y a dins va lligí:

"Demá a les dos de la tarde en pun tos aguarde a una casa, la porta es la segona a la dreta al carré de don Juan de Aragó entrán pel Carré Majó. 

- La triste María Mercedes Orante, o sor Mercedes que va está al convén en Geminita.»

Lo fret de la mort va sentí a les seues entrañes al vore este recado; va sé la nova que mes profunda y cardinalmen lo va sobressaltá y va conmossioná la seua vida. Sen va aná inmediatamen de la casa y visita dién que lo cridáen, y ple de confusió sense podé casi fé eixí la respirassió del pit, anáe diénse:

¿Qué es aixó? ¿Ensomio o es verdat? ¡Sor Mercedes fora del convén! ¡La sensible y tendra sor Mercedes! ¿Qué li passaríe? ¿Qué li ocurriríe a la infelís? ¡Y en tans añs no habé sabut de ella! ¡Secreto gran seríe! Be que ella no sabríe quí era yo. Y ara ya u enteng; ¡me haurá vist, y me ha conegut! Obríu, sels, lo camí de San Pedro, y aquí estic per al sacrifissi que lo cas pugue demaná. Y va doná algunes voltes per los carrés pera calmás una mica, procurán en esfors y valor dissimulá la seua profunda cavilassió y tristesa pera no apená a la seua bona mare ni doná a entendre res a les dos sagales.

¡Quina nit aquella! ¡Quin día lo siguién! ¡Qué cambiat se va vore al espill! Li pareixíe que no ere lo mateix; y entre mil embolicades imaginassions va passá lo día y va sentí tocá les tres de la tarde a la Seo; conque se va disposá a aná a la casa de la sita. Lo cor li martelláe, les cames li fallaben, la espasa lo incomodabe, y hasta lo cos li volíe fugí y seguíe arrastrán la intensió de les passes. Va arribá al carré, y sense volé se va trobá a la porta. Va entrá, va cridá, van obrí, va pujá y a un replá de la escala se va obrí una porta; va entrá per nella donanli a cada pas mes forts y mes ansiosos batecs lo cor, cada vegada mes enarbolat. Va vore a una siñora mol ben vestida a la porta de una sala, que pareixíe aguardál; se va dirigí an ella, pero la siñora sen va aná al mateix pas que ell adelantabe cap an ella. Sén passes detrás, se torne a mirá en algún ressel, y veu a un atra siñora no menos ben vestida y misteriosa. Va seguí a la primera sense sabé si debíe saludales o callá, perque cap de elles parláe y no podíe vóreles la cara per la poca llum que permitíen unes cortines de Damasco a les vidrieres, que tampoc estáen del tot ubertes. La que anáe dabán va arribá hasta la finestra y se va pará; la que veníe detrás se va aturá tamé, y ell al mich de les dos, no adivinabe en qué pararíe alló ni podíe coneixe quina de elles siríe sor Mercedes. Mentres miráe a la una y a l'atra, elles guardán lo mateix silensio, van aná adelantán cada una hasta ajuntás en frente de ell entre dos alcobes que ñabíe y se van quedá a unes sis passes com dos estatues. Lo van está mirán aixina un ratet, y ell an elles: y después la que va vindre dabán va di mich en vers, pero en tono serio y fingín la veu, perque sinó lay haguere conegut:

Hau vingut al terré

ben engañat, per Deu;

no un cor, sino dos,

nessessitéu, caballé.

Ell, ixquere lo que ixquere, pero adoptán lo sentit cortessano, va contestá en serenidat y rapidés:

Si de amor es lo terré, 

en un ne ting prou, per Deu;

be pot serví a dos,

si se oferix, un caballé.

Y un atra vegada se van quedá mirán. Entonses la mateixa dels versos va di en la seua veu natural y en molta confiansa y ahínco: 

¡Ay, cèlio!, y van corre les dos a abrassál, ressibinles ell una mica dudós, preocupat sempre de la sort y desgrassia de sor Mercedes. Les va acabá de coneixe, y va exclamá:

¡Filles meues! Perque eren... ¿Quí se u habíe de imaginá? 

Eren Juanita y Paulina, que lo van coneixe al balcó del virrey y van discurrí aquella aventura pera fótreli un bon susto y disfrutá de la seua turbassió y zozobra. No acababen de alegrás, de mirál, de satisfé y assossegá lo cor ple de amor y de tendresa. Y agarranli les mans lo van entrá al estrat.

Van vullgué explicás; pero van preguntá tantes coses y tan atropelladamen, que en ves de contestá, perque ere impossible de aquell modo, va soltá ell tamé una llarga ristra de preguntes. Se van calmá poc a poc, y li van aná dién que estáen casades y habíen vingut a les festes en los seus homens; que Paulina teníe un chiquet de dos añs, y a Juanita se li habíe mort una chiqueta de un añ fée tres mesos; que los homens en una criada pera les dos, en lo huésped y atres forastés sen habíen anat als bous y de allí aniríen a les festes del Pilá hasta les nou de la nit anán de passada a refrescás a un atra casa; que habenlo conegut ahí al balcó del virrey habíen acordat cridál del modo que u van fé; y quedás avui a casa en algún pretexto, que may ne faltaben a les dones, pera vórel y dili que elles sempre eren les mateixes.

Les va preguntá si estáen contentes en la seua sort, y van di que no les penabe habés casat; que Juanita estáe entre be y mal, be per la casa y lo home, perque la casa ere mol rica y lo home un bonachón y calsonassos; y mes que be per lo seu sogre, que ere un home mol instruít y amable, pero que estáe mal per la seua sogra, perque en lo seu genio ere tres vegades sogra, igual per als demés que per an ella. Que Paulina habíe trobat gen sensilla y passífica fora de sé lo seu sogre una mica aspre y gorito, encara que de bona raó en general.

- Pero, ¿es possible, va di después Juanita, que en vóret hagam de torná sempre a sé sagales? ¿Y es possible que no sapigam quí eres después de tans añs? Pero lo día ha arribat; cuan estiguéu casades, vas di; y ya hi estem, cumplix la teua paraula.

- La vach a cumplí, va di ell; no tos u faré dessichá mes, perque be u mereixéu. ¿Hau sentit parlá de Pedro Saputo? Al sentí este nom se van quedá estupefactes, en la boca uberta, mudes, miranse la una a l'atra, miranlo an ell, y com recorrén a la seua memoria la historia de les seues aventures en ell desde lo novissiat.

Al final, va exclamá la mateixa Juanita: 

- ¡Tú, Pedro Saputo! ¡Lo Geminita, lo estudián, lo caballé, ara lo cortessano y home de palau! ¡Tú, Pedro Saputo! ¡No podíe sé datre! Ya no me admiro de lo teu mol sabé, de la teua molta agudesa, del teu espabil, ni de res de cuan ham vist desde que te vam coneixe. ¿Qué extrañ que a totes mos vas engañá al convén finginte dona, fen lo que vas fé y que mos encantares de aquella manera?

Pero en fin, a tú te debem lo no habemos quedat allí sepultades pera tota la vida; a tú te debem...

Mira, Paulina, be mos podem perdoná los desatinos y locures que en ell ham fet. ¿Quí se resistix a les teues paraules? ¿Quí pot en ixa grassia? ¿Quí no creu triunfá cuan sense reflexió ni sentit se dixe portá del encán de les teues mirades y té tanta perfecsió y gallardía? - ¿Estás grillada, Juanita?, li va di ell. ¿Acabes y passam a un atre assunto?

- ¿Qué es concluí?, va di Paulina. ¿Quí pot acabá de admirás? 

¡Pedro Saputo, lo nostre antic y primé amán! ¡Oh!, sí que u eres, sí, no u dudem, si no eres algún dimoniet del infern. ¡Y tan segues natres, Juanita! ¡Y tan com ham sentit lo teu nom, no ensertá que sol tú podíes sé! Home y dimoni.

¿De aón has eixit? ¡Ay, cuántes torres haurán caigut als teus peus! ¡Cuántes fortaleses te s'haurán rendit! ¡Cuántes infelises deuen pensá en tú an este mateix instán, y plorá y afligís, mentres estás aquí en natres! Pero eres lo nostre, y de ningú mes; sí, lo nostre, encara que sigue un crimen díu. ¿Per qué te vam coneixe?

Va fé callá tamé a Paulina, y així parlán y tornán sempre al mateix se va passá lo tems hasta les nou; an ixa hora se va alsá y sen va aná cap a la fonda, dién que no podríe torná a vóreles; pero prometinles aná als seus pobles.

Se van acabá les festes del Pilá; van descansá tres o cuatre díes y elles sen van aná en los seus homens als seus pobles, y ell, a Almudévar en sa mare y les sagales.

A la seua arribada lo van visitá tots los del consell o ajuntamén, después de la formalidat y en lo afecte de sempre, los dos hidalgos y mich que ñabíe al poble, y los tres caballés que se donáe a entendre que u eren per tindre dos rucs y una somera y señí espasa los díes de festa. Als del consell va encarregá que parlaren poc de les tres figues, y los va di que pera librás de la baya del vejamen que los donaríen atres pobles no repararen en fótreli treballassos y cascots al simén del obra, y així creuríen que va ñabé an ella algún misteri. Y misteri habíe sigut la seua presensia a la Cort y la seua assistensia a palau.

Pero de habél vist en familiaridat y amic del virrey y de atres personajes no se admiraben, perque, encara que eren aldeans y sense món, be se 'ls alcansabe que Pedro Saputo ere home per an aixó y pera mol mes; ni tampoc se extrañáen de que Sa Majestat li haguere fet tan favor. Y tots se creíen honrats en la fama y gran persona de aquell fill del seu poble.

Pas - Outrapassar, Outrepassar

 

Pas, s. m., lat. passus, pas, mouvement des pieds.

Ben faria d'un pas dos.

Cadenet: Amors. 

Bien je ferais d'un pas deux. 

Loc. Menero lo filh de Dieu

Al ostal d' Ampna, lo gran pas.

Brev. d'amor, fol. 162.

Menèrent le fils de Dieu à l'hôtel d'Anne, le grand pas.

Adv. comp. Aissi Jaufre s'en vai de pas, 

Car totz es enuiatz e las. 

Ten son dreit camin 

Per la forest, lai on li plas, 

Tot jen e suau e de pas.

Roman de Jaufre, fol. 33 et 4. 

Ainsi Jaufre s'en va au pas, car il est ennuyé et las.

Tient son droit chemin par la forêt, là où il lui plaît, tout gentiment et doucement et au pas. 

Lor ost seguia los tot jorn pas e pas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 180. 

Leur armée les suivait toujours pas à pas. 

L'angels li venc en eis lo pas. V. de S. Énimie, fol. 12. 

L'ange lui vint soudainement.

Mas pus d' a pas m' auci.

P. Vidal: Una chanso. 

Mais puisqu'elle m'occit lentement. 

Pus que tan d' a pas s' i pren.

Guillaume de Briars: Si quo 'l. 

Puisqu'elle s'y prend si doucement. 

Deu se totz homs cofessar 

Ben e d' a pas, ses trop cochar.

Brev. d'amor, fol. 118. 

Doit tout homme se confesser bien et à loisir, sans trop se presser.

- Pas, passage, détroit, ouverture.

No sai quora mais la veiray, 

Que tan son nostras terras lonh, 

E tant y a pas e camis.

G. Rudel: Lanquan. 

Je ne sais quand davantage je la verrai, vu que tant sont nos terres loin, et tant il y a passages et chemins. 

Loc. Sirventes, diras

Qu'enans que passes lo pas, 

Gar ben si l' es foudatz granda. 

Reis que gran terra demanda,

Par que fassa gas,

Quan caval non trai del pas.

Bertrand de Born: Gent fai.

Sirvente, tu diras qu'avant qu'il passât le détroit, il regarde bien s'il lui est grande folie.

Roi qui demande grande terre, il paraît qu'il fasse raillerie, quand il ne tire point cheval du pas.

CAT. Pas. ESP. Paso. PORT. IT. Passo. (chap. Pas, passos; passa, passes; v. passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.)

2. Pas, adv. de nég., du lat. passus, pas, point.

Ce mot était employé explétivement avec la négation non. 

Sofrir m' er la pen' e l' afan 

Totz temps, non pas dos jors ni tres.

Pierre d'Auvergne: Eu non laudarai. 

Il me sera à souffrir la peine et le souci toujours, non pas deux jours ni trois. 

S' ieu ai tengut lonc temps lo vostre ostal, 

No us pessetz pas leu lo m fassatz gurpir. 

P. Cardinal: De selhs. 

Si j'ai tenu longtemps le vôtre hôtel, ne vous pensez pas que facilement vous me le fassiez abandonner. 

CAT. Pas.

3. Passada, s. f., passage, traversée, transit.

Re de passada ni d' intrada.

(chap. Res de passada ni d' entrada.)

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1361, t. XVI, p. 130. 

Rien de transit ni d'entrée.

Loc. E 'ls baros d' est' encontrada,

Sels an fag vas vos passada.

Bertrand de Born: Rassa mes. 

Et les barons de cette contrée, ceux-là ont fait vers vous passage.

- Transition.

Deu haver lonc so pauzat 

E noel, am belas montadas 

E desshendudas e passadas.

Leys d'amors, fol. 41. 

Doit avoir long air posé et nouveau, avec belles ascendances et descendances et transitions. 

CAT. Passada. ESP. Pasada. PORT. Passada. IT. Passata. 

(chap. Passada, passades; passache o passaje, passaches o passajes, tránsit, transits).

4. Passatge, s. m., passage, détroit.

Tenian... los pasatges serrats. Chronique des Albigeois, col. 23.

(chap. Teníen... los passaches tancats.)

Tenaient... les passages fermés.

Fig. Aisso non es mortz, ans mi dara passage

De las dolors del mont al sobeyran estage. 

V. de S. Honorat.

Ceci n'est pas la mort, mais me donnera passage des souffrances du monde au souverain séjour.

- Traversée, en parlant d'une rivière que l'on passe avec un bac.

Er son pus vil que vila del passatge.

Serveri de Girone: Cuenda chanso.

Maintenant ils sont plus vils que vilain du passage.

Il s'employait le plus souvent pour indiquer le voyage de la Terre-Sainte.

Per so 'l fatz que ill crozat van reptan

Del passatge qu'an si mes en obli.

S' el passatge no ill platz no crei que i an.

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Pour cela je le fais que les croisés je vais accusant du passage qu'ils ont mis en oubli.

Si le passage ne lui plaît pas, je ne crois pas qu'il y aille.

CAT. Passatge. ESP. Pasage (pasaje). PORT. Passagem. IT. Passaggio.

(chap. Passache o passaje; travessía, travessíes; viache, viaches.)

5. Passamen, s. m., passage, traversée.

Fig. Aquesta vida non es mas 1 breus passamens. V. et Vert., fol. 27.

Cette vie n'est qu'un court passage.

- Trépas.

Cant plac a Jhesum Crist que fos sos passamens,

Sebeli l' ab los angels.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Quand il plut à Jésus-Christ que (ce) fut son trépas, il l'ensevelit avec les anges. 

CAT. Passament. ESP. Pasamiento. PORT. IT. Passamento. 

(chap. Passamén, passamens; mort.)

6. Passador, s. m., passage. 

Lai venon trei

Al passador.

E. Fonsalada: En abriu.

Là ils viennent trois au passage.

- Passant, passager.

Aysi con passador. Trad. de l'Épître de S. Jacques. 

Ainsi comme passant. 

CAT. Passador. ESP. Pasador. PORT. Passador. IT. Passatore.

(chap. Passadó, passadós, passadora, passadores.)

7. Passar, v., passer, traverser. 

Peironet, passa riu d' Ili.

G. Rudel: No sap chantar. 

Peironet, passe le ruisseau d' Ili. 

Tan sotils que pogues passar per un anel d'un petit det.

Liv. de Sydrac, fol. 106.

Si mince qu'il put passer par un anneau d'un petit doigt.

Il s'employait souvent pour indiquer le voyage de la Terre-Sainte.

Mas trop d'omes son que eras fan semblansa 

Que passaran, e ges no n' an dezire.

R. Gaucelm de Beziers: Qui vol aver. 

Mais beaucoup d'hommes sont qui maintenant font semblant qu'ils passeront, et ils n'en ont point envie.

- Transporter.

Tug li nautor que devo passar lo comte e totas sas gens.

Tit. de 1221. Arch. du Roy., J. 309. 

Tous les nautoniers qui doivent passer le comte et toutes ses gens.

Dos rossins tenia cascun an, 

Am que passava l' aygua del Var als pellegrins. 

V. de S. Honorat. 

Il tenait deux roussins chaque année, avec quoi il passait l'eau du Var aux pélerins.

- Dépasser, transgresser, outre-passer. 

Fig. Trop passatz los decx 

De Dieu.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous passez beaucoup les commandements de Dieu.

Ja no m desesper per tan, 

Qu'anc de re non passei son man.

P. Raimond de Toulouse: Enquera. 

Jamais je ne me désespère pour autant, vu que oncques en rien je ne dépassai son ordre.

- Surpasser.

Vens en aissi totas autras beutatz,

Com lo soleills passa totas clardatz.

Aimeri de Bellinoy: Totas clardatz.

Elle vainc par ainsi toutes autres beautés, comme le soleil surpasse toutes clartés.

- Lancer, jeter.

Moral. En passey man regart.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

J'en passai mainte oeillade.

- Se résoudre, se changer.

Si cum tonedres grans passara en ploia. Trad. de Bède, fol. 71. 

Ainsi comme grand tonnerre se résoudra en pluie.

- Faire tremper, plonger.

Per aiga buillen passatz

Tota l' autra carn que ill donatz.

Deudes de Prades, Auz. Cass.

Par eau bouillante passez toute l'autre chair que vous lui donnez.

- Couler, écouler.

A vegadas passa l' aigua que cor 

Desobr' el pont, per forsa qu' a en se, 

Pueys merma tan que non passa re.

P. Cardinal: Non es cortes. 

Parfois passe l'eau qui court dessus le pont, par la force qu'elle a en soi, puis elle diminue tant qu'il ne passe rien.

- Exister, agir, faire ses affaires, se comporter.

Las autras gens, que sabo las autras artz, fan gran bezonh al segle, mas hom se poiria passar ses lor. Liv. de Sydrac, fol. 81.

Les autres gens, qui savent les autres arts, font grand besoin au monde, mais on pourrait se passer sans elles.

Ab fols passi com puosc, ab sabis, saviament.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Avec fous je passe comme je peux, avec sages, sagement.

Loc. fig. Ni s cug que m pas las dens 

Uns mot descovinens. 

Giraud de Calanson: El mon non. 

Et qu'elle ne pense pas que me dépasse les dents un mot déplacé.

Si qu'el dir no m passa las dens.

Rambaud d'Orange: Era mes. 

De sorte que le dire ne me dépasse pas les dents.

Part. prés. subst. Tu yest l' estela que guia 

Los passans d'aquest paes. 

P. Cardinal: Vera vergena. 

Tu es l'étoile qui guide les passants de ce pays. 

Part. pas. A mais de tres mes passatz.

GUI de Cavaillon: Doas coblas. 

Il y a plus de trois mois passés. 

Quan la nuhs es passada. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84. 

Quant la nuit est passée. 

Loc. A passat un an

C' Amors no m tenc ni pro ni dan.

Gui d'Uisel: Ades on plus.

A passé un an qu'Amour ne me tint ni profit ni dommage.

Non fon tal mortaldat, passat ha tres cens ans. V. de S. Honorat.

Il ne fut telle mortalité, a passé trois cents ans.

- Devenir, parvenir. 

Part. pas. Aquel qui sera aprobat et passat mestre.

Statuts des Cordonniers de Bordeaux. 

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 452. 

Celui qui sera approuvé et passé maître.

- Mourir, trépasser.

Part. pas. Lo cors de Jhesu-Crist pres lo benauratz 

De la man sant Caprasi, apres s'en es passatz. 

V. de S. Honorat.

Le corps de Jésus-Christ prit le bienheureux de la main de saint Capraise, après il s'en est passé. 

CAT. Passar. ESP. Pasar. PORT. Passar. IT. Passare. 

(chap. passá: passo, passes, passe, passem o passam, passéu o passáu, passen; passat, passats, passada, passades.)

8. Passadamen, adv., entièrement, totalement passé.

Mas de mi, n' a dos ans passadamen 

Qu'ieu son privatz.

Le moine de Montaudon: Aissi cum. 

Mais pour moi, il y en a entièrement passé deux ans que je suis privé.

9. Despassar, v., dépasser, surmonter, dominer.

Fig. Ges mos cors no s lassa 

D' amar, ni m despassa 

L' angoissos turmen.

G. Riquier: En res no.

Point mon coeur ne se lasse d'aimer, ni me dépasse le tourment angoisseux.

10. Enpassar, v., faire passer, avaler.

Non es tan gran lo roinhos 

Qu' en un sol morsell o en dos

No 'll enpasses.

Bertrand de Born: Maitolin ges. 

N'est pas si grand le rognon qu'en un seul morceau ou en deux tu ne l' avales. 

CAT. Empassar. (chap. Tragá, engullí.)

11. Espassar, v., passer, finir, s'en aller, dissiper.

Per espassar l' ira e la dolor 

C' ay dins mon cor.

B. Carbonel: Per espassar. 

Pour dissiper la tristesse et la douleur que j'ai dans mon coeur. 

Part. pas.

Lo jorns es espassatz e 'l sers vengutz. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 89. 

Le jour est passé et le soir venu.

12. Compas, s. m., compas, mesure.

Voyez Aldrete, p. 361.

Pren son compas e sa mezura. V. et Vert., fol. 59.

Prend son compas et sa mesure.

Sera partitz e ssenhatz per un conpas. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Sera partagé et marqué par un compas.

- Rhythme.

Qui pren cert compas e no 'l continua, vicis es. Leys d'amors, fol. 26. 

Qui prend certaine mesure et ne la continue pas, c'est vice.

Adv. comp. Faita d'un nou talh presan, 

A compas e a guaran. 

Gaubert, moine de Puicibot: Un joys. 

Faite d'une nouvelle taille distinguée, avec mesure et avec proportion.

Quar qui per compas va, 

Per compas deu obrar.

Nat de Mons: Al bon rey.

Car qui va par mesure, par mesure doit travailler. 

ANC. FR. Cil à cheval è cil à pié, 

Si com il orent comencié, 

Tindrent lor eire è lor compas, 

Serréement lor petit pas 

Ke l' un l' altre ne trespassont.

Roman de Rou, v. 12827. 

Mès toute taillie à compas. Roman de la Rose, v. 21004.

CAT. ESP. (compás) Compas. PORT. Compasso, compaço.

IT. Compasso. (chap. Compás, compassos.)

13. Compassar, v., compasser, mesurer, arranger, disposer.

Tot jorn en lor cor compassan

Co en gastan te desfassan.

Libre de Senequa. 

Toujours en leur coeur ils mesurent comment en gâtant ils te détruisent. Part. pas. Dieu fe tot lo mon 

Conpassat e redon.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Dieu fit tout le monde compassé et rond. 

Fig. Mon estribot fenisc que es tot compassatz.

P. Cardinal: Mon estribot. 

Je termine mon estribot qui est tout compassé.

ESP. Compasar. PORT. Compassar. IT. Compassare. (chap. acompassá.)

14. Traspas, Trespas, s. m., trépas, trajet, trait.

En breu d'ora s'esdeve 

Que om mor en un traspas.

Folquet de Romans: Quan beu me.

En peu de temps il advient qu'on meurt en un trait. 

Loc. Anet de vida a trespas. Chronique des Albigeois, fol. 7. 

Alla de vie à trépas.

CAT. Traspas. ESP. Traspaso. PORT. Traspasso, trespasso. IT. Trapasso.

(chap. Traspás, traspassos; v. traspassá; morís.)

15. Trespassatge, s. m., passage, action d'aller outre. 

Be conosc, al trespassatge, 

Qu' ab aital toza vilana 

Pot hom far ric companatge.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Je connais bien, au passage, qu'avec telle fillette villageoise on peut faire riche assortiment.

16. Trespassamen, s. m., trajet, traversée, passage. 

E 'l ricors del segle malvaz

Non es mas trespassamens.

Folquet de Romans: Quan ben me.

Et la puissance du mauvais siècle n'est que passage.

- Transgression.

Pueys cant d'Adam fou lo sieu trespassamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Depuis que d'Adam fut la sienne transgression.

- Mort, trépas.

Que m valhatz a mon trespassamen.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Que vous me valliez à mon trépas. 

Non deu hom dire de Dieu fo o sera, car non pren negun trespassamen.

V. et Vert,, fol. 40.

On ne doit pas dire de Dieu il fut ou il sera, car il ne prend nul trépas. ANC. FR. De plorer le trespassement de ce saint prince.

Joinville, p. 157.

Il senti que l' eure de son trespassement aprochoit.

Gestes de Louis le Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 169. 

En ce temps alla de vie à trespassement Sigismond de Bavière.

Alain Chartier, p. 105.

- Cours, durée.

En aquel trespassament del temps de sant Jehan Baptista jusqu'à papa Silvestre. Arbre de Batalhas, fol. 6.

En ce cours du temps de saint Jean-Baptiste jusqu'au pape Silvestre.

ESP. Traspasamiento. IT. Trapassamento.

(chap. Traspassamén, traspassamens; mort.)

17. Traspassaire, Traspassador, s. m., transgresseur.

Si tu iest traspassaire de la ley. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains.

Si tu es transgresseur de la loi.

ANC. ESP. Traspasador. IT. Trapassatore.

(chap. Traspassadó, traspassadós, traspassadora, traspassadores; transgressó, transgressós, transgressora, transgressores.)

- Adj. Qui doit trépasser, périssable. 

Ayso que es traspassador en present. 

Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Ceci qui est périssable présentement.

18. Traspassar, Trespassar, Trapassar, v., dépasser, outre-passer, enfreindre, transgresser.

May no vuelh dromadari menar ni cavalguar, 

Qu' ieu un jorn ne volria XIIII trespassar.

Roman de Fierabras, v. 3668. 

Plus je ne veux dromadaire mener ni chevaucher, vu qu' (en) un jour j'en voudrais dépasser quatorze.

Pensas tu trespassar

So que l' Ompnipoten a volgut ordenar?

V. de S. Honorat.

Penses-tu transgresser ce que le Tout-Puissant a voulu établir?

Senher, Na Eva trespasset 

Los mandamens.

Gavaudan le Vieux: L' autre dia. 

Seigneur, dame Eve transgressa les ordres. 

ANC. FR. Vostre commandement lequel je ne vouldroye trespasser.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 5.

- Passer, aller, traverser, percer.

L' autre dia, per un mati, 

Trespassava per un simmelh.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia. 

L'autre jour, par un matin, je traversais par un coteau.

Trapassar lo camel per lo pertus de l' agullia. Doctrine des Vaudois.

(chap. Traspassá (passá) lo camello per l' ull de l' agulla.)

Passer le chameau par le trou de l'aiguille.

ANC. FR. Si vit d'aventure un home trespasser qui portoit sur son col une grant coignie. Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 203.

- Finir, cesser.

Lo cel e la terra trespassaran, mais las mieuas paraulas no trespassaran.

Trad. du N.-T., S. Marc, ch. 13.

Le ciel et la terre passeront, mais les miennes paroles ne passeront pas.

- Trépasser, mourir.

Mi muer e vuelh trespassar.

B. de Ventadour: Quan lo boscatge. 

Je me meurs et veux trépasser. 

Loc. Volrion vius traspassar

Mais que aquelh turmen sofrir.

Pons d'Ortafas: Aissi cum. 

Ils voudraient vivants trépasser plus que souffrir ce tourment.

Part. prés. Tro qu'es denan mi trespassans. 

G. Adhemar: Quan la. 

Jusqu'à ce qu'elle est passant devant moi. 

Qui avia huelhs trespassans coma loba servieyra.

Aquestz bes trespassans que Dieus dona neyss a sos enemix.

V. et Vert., fol. 31 et 87.

Qui avait yeux perçants comme louve cervière. 

Ces biens finissants que Dieu donne même à ses ennemis.

Subst. Anc no menespreziey los trespassans. V. et Vert., fol. 82. 

Oncques je ne méprisai les passants.

Part. pas. Per temps avenidor 

E per lo trespassat.

G. Riquier: Qui conois.

Pour le temps à venir et pour le passé.

Mas non es long temps trespassatz. V. de S. Honorat. 

Mais n'est pas long temps passé.

A totz fizels trespassatz. Brev. d'amor, fol. 103. 

A tous fidèles trépassés.

ANC. FR. Ainz que cist jors soit trespassez. 

Roman du Renart, t. II, p. 214.

CAT. Traspassar. ESP. Traspasar. PORT. Traspassar, trespassar. 

IT. Trapassare. (chap. Traspassá: traspasso, traspasses, traspasse, traspassem o traspassam, traspasséu o traspassáu, traspassen; traspassat, traspassats, traspassada, traspassades.)

19. Outrapassar, Outrepassar, v., outrepasser, dépasser.

Part. pas. Vei los mortz que, pels costatz,

An los tronsons outrepassatz.

Bertrand de Born: Be m play.

Je vois les morts qui, par les côtés, ont les tronçons outrepassés.

- Aller outre mer.

Luecx es qu'hom deu outrapassar.

Pons Fabre d'Uzes: Luecx es.

Il y a lieu qu'on doit aller outre mer.

IT. Oltrapassare, oltrepassar.

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua. 

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.

Vull un trosset de terra

Vull un trosset de terra

Desideri Lombarte Arrufat

Manen les ordenances i els més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadascú un tros de terra per a viure,
cadascú un tros de terra quan morim.

Jo que he tingut la meua terra en vida,
que no me'n falto per a després de mort.
Guardeu-me-la davall d'una olivera
o bé davall del ribasset de l'hort.

Amb tres passes de llarg i tres pams d'ample,
tres vares de fondària, ja en tinc prou;
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damunt del meu cos.

Si tos convé de plantar-hi algun arbre,
que sigue presseguer, cirer o prunera.
I del meu cos colgat i consumit
voreu com faran flors per primavera.

I quins préssecs més grocs maduraran,
i que roges s'hi faran les cireres,
i les prunes, quines prunes hi hauran!
Que quan maduraran se faran negres.

No tingueu aprensió, que seran bones;
la terra purifique i tot ho escou.
I si n'hi vaig donar bons fruits en vida,
per què no els puc donar després de mort?

Y ara escrit en Chapurriau

Manen les ordenanses y los més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadaú un tros de terra per a viure,
cadaú un tros de terra cuan morim.

Yo que hay tingut la meua terra en vida,
que no men falto per a después de mort.
Guardéumela davall de una olivera
o bé davall del ribasset del hort.

En tres passes de llarg y tres pams de ample,
tres vares de fondaria, ya ne ting prou; *yan
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damún del meu cos.

Si tos convé (de) plantay algún abre, *abre, arbre, segos cadaú
que sigue pressegué, siré o prunera.
Y del meu cos colgat y consumit
voreu com farán flos per primavera.

Y quins préssecs més grocs madurarán,
y qué roiges si farán les sireres,
y les prunes, quines prunes ñaurán!
Que cuan madurarán se farán negres.

No tingueu aprensió, que sirán bones;
la terra purifique y tot u escou.  * tot u paix
Y si ni vach doná bons fruits en vida,
per qué nols puc doná después de mort?  * no los