
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
sábado, 3 de noviembre de 2018
NO es lo mateix
Mich metro de encaje negre que un negre te encajo mich metro.
Viure al carré del mich que al mich del carré.
Viure a la carrera del mich o al mich de la carrera.
Viure al carré Joaquín Costa a costa de Juaquín.
No es lo mateix lo conill de pallés que lo conill de llepás.
No es lo mateix just que correcte. Si te fótego lo dit al cul entre just, pero no es lo correcte.
Es lo mateix está adormit que está dormín, pero no es lo mateix está futut que está fotén.
miércoles, 6 de enero de 2021
Lo Camí, V.
Lo Camí a Amazon (tapa blana)
V.
Es
verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua
careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo
aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los
ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de
dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella
ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si
Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o
bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en
les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol,
que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo
Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de
una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues
impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies
assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un
escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara
que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia
comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y
morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell,
ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta,
sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de
uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap
moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre
renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo
mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.
- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -, anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?
Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:
- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.
La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:
- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?
Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:
- Si no tens datres faltes pots féu.
Y aixina un día y un atre.
-
Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de
Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni
si no creu en Deu?
Y unes hores después:
- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?
Don José, lo mossen, tragabe saliva:
- No siríe difíssil, filla.
- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.
Doña
Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol,
va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que
mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va
imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe
imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la
coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres
Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut
tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les
dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe
al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que
may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va
dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la
Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara
aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se
habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de
les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per
estatura.
Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.
Un-dos,
un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus
pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura
o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball
de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del
mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de
desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos
germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:
-
Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán
a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat
de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores
van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en
elles, aspra y digna y destemplada:
- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.
Y,
desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit
que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá
de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la
Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la
Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio
de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y
per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va
establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels
costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet
ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a
través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del
carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá
esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de
talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats
formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que
escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no
está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que
haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de
un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble".
En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y
en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta".
Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un
poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u
díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada
de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del
poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un
gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans
consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o
pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas
se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos
vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni
irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara
que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits
en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert
es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella
vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo
horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá,
per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes
abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y
de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta
per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten
una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde,
la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:
- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.
Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?
Va
sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del
seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va
di.
Lola,
la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de
impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com
per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic?
Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No
veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería?
Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén
lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene;
casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la
Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar
abalotada.
-
Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me
fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec
yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que
se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble,
escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos
Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién,
Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta
menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la
siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la
cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de
sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un
apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de
son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la
rectoría.
- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.
- Assosségat, serénat, filla.
Se
va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.
- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.
Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.
- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?
Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.
Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.
-
Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un
home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les
grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a
tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?
La
Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo
que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no
es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no
irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se
casarán.
La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:
- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.
Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:
-
Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa
de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran,
va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per
lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo
seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra
sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per
esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de
sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure:
"Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá
a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo
Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits
consecutives.
sábado, 19 de noviembre de 2022
CORRESPONDENCIA CON JUAN VILLAR.
CORRESPONDENCIA CON JUAN VILLAR.
Fol. 240.
Exemplum litterarum aeditarum exercitationis honestate et oblactamenti gratia super non nullis antiquorum gravitatibus editarum ab Joanne Villario jureconsulto et Petro Michaele Carbonello Tabellione. (1)
(1) Haec et sequentia scripsit Franciscus filius meus in suae juventutis flore ideo si non sunt bonis litteris scripta taceat suturator et bilinguis.
En efecto, toda esta correspondencia con Vilar (Villar) la copió el hijo, y a su inexperiencia se debe la poca corrección que en ella se nota.
Petrus
Michael Carbonellus Joanni Villario S. P.
Quum quespiam
Barcinonensis tabellio in chirographo meo noviter conspexisset
testamentum confectum suis se penes Petrum Mich. Carbonellum notarium
infrascriptum nono die maii cachino crepere non erubuit nam
neotericus homo ille aiebat haud penes sed apud nec maii sed mai
scribi ac pronuntiari oportere nulla mihi data auctoritate nisi quod
ab doctissimis et illustribus viris sic didicerat. Ego vero
petulantiae illius satisfacere non destiti auctoritate viri illustri
Laurentii Vallensis (Lorenzo, Llorenç, Llorens Vallés) quoad
praepositionem penes de qua tecum iam pridem sermonem habui et ut
morem tuae geram voluntati quod in ea sentio dicam paucis. Apud te
penes te in hoc differunt testibus festo Pompeio ac Laurentio
Vallensi quod alterum personam et locum significat ut apud Platonem
apud forum. Alterum personam et dominium ac potestatem ut pecunia est
penes me in mea potestate seu dominio. Aliquotiens transfferimus ad
res incorporeas ut laus vel vituperatio periculum seu commodum penes
te est. Et nihilominus eleganter et melius dici videtur apud Papam
advocati faciunt orationes et non coram Papa. De mense maii si
duplicato ii vel unico i in genitivo scribundum ac pronuntiandum
fuerit nec ne aliquantis perhesito verum ipse id nomen maius in
genitivo maii duplicato ii scribere consuevi. Tu vero doctior me
indoctum sub hac te dubia doctum certissimumque efficias admodum
obsecro. Deinde libellos quibus elementis Barcinona scribatur et de
viris illustribus totius Hispaniae quos Hieronymus Paulus in sua
adulescentiae aetate non immerito effectus iureconsultus egregius
latinisque litteris et graecis praeditus edidit elegantissime tibi
commodato concedo. Igitur eos et huiusmodi epistolam una ad te mitto.
Vale et perdiu vivas cum secundorum ubertate successuum. Apud
civitatem Barcinonam IIII iduum
junii anno jubileo 1475.
Fol. 240 v.
Joannes Villarius Petro Michaeli Carbonello tabellioni apprime docto S. P. Forte miraris suavissime Petre quod tuis litteris non iniucundis quidem tam diu respondere distulerim sed desines quidem mirari si forensibus causis me implicitum occupatumque memineris quod per hosce dies magis magisque contigisse scire te velim. Nam ut omittam caetera de Urgellensi diocese causa quae me sane complures dies distenuit occupatum delata fuit aequo animo ¡taque feres si tuis litteris uti decuit evestigio non responderim nam deffuit facultas rei conficiendae non defuit voluntas. Si cui nam per amicitiam debeo debeo certe multis tibi profecto prae caeteris debeo Tecum etenim longos memini consumere soles et tecum primas epulis decerpere noctes. Sed haec satis. Per gratum est quod de verbis penes et apud scribere libuit atque id quidem maxime quod Festi Pompei auctoritate es fretus quem ego castigatissimae disciplinae fideique probatae semper esse putavi. Sed accipe maximi jurisconsulti Ulpiani testimonium in haec verba penes te amplius est quam apud te nam upud te est quod qualitercumque a te teneatur penes te est quod quodam modo animo possidetur. Quod vero haesitari abs te dicis utrum verbum hoc maii dupplici i. genitivo casu an simplici conscribi oporteat ne dubita quidem cum duplici uti tu etiam conjicis scribi oportere quam rem mihi tam aptissima foret Prisciani Caeseriensis et aliorum veterum testimonio verbis pluribus confirmare sed in re tam nota longum esse non decet. De te iam illud in carmine dici licet Scis etenim iustum gemina suspendere lance et potis es nigrum vitio prafigere theta. Libellum quem de verbo Barcinona quo pacto quibusve elementis scribi oporteat et unde id nomen natum sit Hieronymus Paulus accuratissime edidit. Item et alterum de viris illustribus totius Hispaniae quos commodato seu maius precario mihi concesseras tibi restituo. Si tibi per ocium aliquando licuerit mihi transcribere illum ut verum urbis nostrae cognomentum apud me perpetuo sit gaudebo eiusque rei non immeritam referam gratiam. Sed redeo ad Hieronymum laetor eius adulescentis potius quam viri tam lepida tam ornata tam elegantia ac simul probatae fidei scripta vidisse. Non immerito mi Petre nescio quo impetu in illum ferebar adeo ut amarem hominem nedum diligerem. Fit nanque nescio qua natura mea ut in eos quos liiterarum et rerum antiquarum sciam amatores quasi quodam impetu amoris efferar. Augurabatur animus quod nunc tandem in illo conspexi imaginem veterum scriptorum in hoc uno Barcinonensi videor intueri ut vere dicere possim ecce alteram Spem Hispaniae Dii illum superstitem faciant nam nisi animus me fallit dabit aliquando maiora futura quidem sibi suisque patriae et genti ornamento maximo et decori. Vale datum Barcinone XIIII calendas julias. Iterum vale.
Fol. 241.
Petrus Mich. Carbonellus Joanni Villario P. S. Jam hoc mane apud nostram tabernam notulariam de elegantissimis litteris tuis in laudem Hieronymi Pauli dignissimi et de meis inornate exaratis ac virtute moribus et scientia ipsius Hieronymi multa et varia transegimus quae a nobis quoquo modo peracta obliterari nequeant. Vidisti nanque o Joannes clarissime litteras suas et meas quibus elementis Barcinona scribunda sit. Nunc vero ad tuam humanitatem mitto Genealogias Aragonum et Siciliae Regum et comitum Barcinone quas edere brevi sermone in tabella quam gnatus meus tibi reddet magnis et lucubrationibus scribere curavi. Eam igitur perlegito et quid in ea senties ad me tuae doctrinae amatorem quum tibi libuerit rescribito. Vale Vale et me ama ut facis. Apud civitatem Barcinonam XIII calendas julias anno jubileo raptim.
Joannes Villarius P. M. Carbonello salutem. Redditae sunt mihi litterae tuae quas gnatus tuus (1: Is gnatus erat Franciscus proprio nomine appellatus.) puer profectu mihi etiam pro meo in te amore et illius praeclara indole praecharus detulit et simul etiam tabellam pergamenam (1) de genealogia nostrorum Principum. Visa sunt convenire omnia delatoris modestia et gratia quaedam cum puerili pudore coniuncta litterarum tuarum lepos et suavitas mirum tabellae ipsius et argutum artificium. Quamvis enim et genus et prosapiam tantorum ac prope dominorum principum non incognita haberem tamen id ipsum explica tuis quasi re ipsa ante oculos posita abs re intellexisse voluptati fuit quippe quoniam non sim inscius eam inte severitatem esse solere ut nihil nisi quod optime sit exploratam litteris mandes Tibi recto vivere talo ars dedit et veri speciem cognoscere calles. Verumtamen abs te scire velim prior omnium ille Barcinonnis Comes cognomento Guifredus quibus parentibus qua familia ortus fuerit nisi dixerimus illum descendisse de coelo ut de tertio Catone non insulse Juvenalis poeta dicebat. Quam obrem tantae tamque illustris prosapi et primores stipites ignorari minime ferendum putem ut enim apud Aristotelem bellissime scriptum est Scire ununquodque tunc arbitramur quoniam causas eius et principia cognoscimus usque ad elementa. Si quid igitur de ea ipsa re fide dignum compertum habes id mihi ut innotescat tua solita diligentia atque humanitate efficere stude. Vale et me ama. Data Barcinone XI calendas julias.
(1) Tabella pergamena et non pergamenea ut barbari notarii in eorum notules quotidie scribunt.
Fol. 241 v.
Petrus Mich. Carbonellus Joanni Villario P. S. Litteras tuas non levinas sed omni armonia et suavitate refertas accepi quibus intellexi quod de genealogia nostrorum principum edidi tibi voluptati esse in facto Barcilonis Comitis cognomento Guifredi ad causas uniusque rei et principia dinoscenda in testes producere studuistis quum desit quibus parentibus qua familia Comes ille ortus fuerit. Cupis ergo doctor egregie quod super tanta tamque illustre prosapia ac eius primore te doctiorem efficiam. Respondeo haud indignum esse ad juvenalis (Juvenalis) et Aristotelis ac aliorum qui in pretio habentur doctrinam et vestigia assequenda nos vacare summopere. Sed non semper id fieri valet praecipue in tam maxima ac vetustissima Regnum et comitum genealogias de quibus plerique litterati viri cum alii vernacula lingua tum et alii latina multa scriptitarunt et id quod scire cupis et ego etiam cupio omiserunt. Ipse igitur rerum antiquarum amator non modo unum sed etiam complures codices circa hanc rem volvere et revolvere curavi Hieronymo Paulo apprime docto suffragante et me etiam edocente a cuius fracmentis haec et alia non minus valentia luculentissime dedici et id primoris et etiam aliorum nostrorum principum a quibus parentibus et familia originem traxerunt forte scripsit nemo. Si de uno ad alium usque ad primorem retrogradando tendamus in infinitum erit progressus. Quando quidem ut Aristoteles ait AEticorum lib. V. Quaedam sunt ut de ipsis lex ferri non possit itaque decreto opus est nam indiffinita est regula quemadmodum in his dicendum puto. Haec vero quae antiquiores de ea genealogia nobis tradiderunt (ut vidisti in eius tabella a me tibi precario concessa) diggerere perdiu studui. Verumenimvero si quid reconditi in hac re senties meque dicere et scire opus esse putaris tu doctiori tu perspicatior tuque rerum antiquarum rimator acutus ad has litteras statim mihi rescribito. Nam ideo mihi gratius facere nihil potes. Vale meque mutuo diligas apud urbem Barcinonam X calendas julias anno jubileo.
viernes, 26 de julio de 2024
2. 4. Aventures de Barbastro.
Capítul IV.
Aventures de Barbastro.
Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.
Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:
- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.
Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.
Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.
- No, va contestá ell; y prou me pene.
- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.
- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.
Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.
Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua.
Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:
- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali.
Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.
Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.
- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.
Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.
Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:
¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.
Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada.
Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós.
Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronanse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entresuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.
La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:
"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»
Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.
Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.
Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.
lunes, 17 de septiembre de 2018
Dietari de la Generalitat de Cathalunya


martes, 15 de agosto de 2017
moraga, moragues
Les moragues són olives negres fetes al caliu, a la sendra. Moraga.
Luis natros a Beseit cuan anabem a cullí les olives feem un foc anterra o a la enchumenera de la caseta y se rostíe algo: carn, butifarra, churís o pancheta y a vegades se coíen fesols tous, les olives calentes que dius li diém "moragues" : se feen tapades de sendra al costat del caliu, y cuan estaen cuites se bufabe pera traure la sendra, se pessigaben en les ungles pera que tragueren lo suc y se untabe en una poqueta de sal que teníes damún de una pedra. Seguramen que yo parlo de 10 o 15 añs mes tart que tú y ñabíe una poca menos de nessessidat.
Fernando: lo de les olives u faem igual que vatros, lo que pase que ña coses que no me puc estendre masá, sino tendría que fé un llibre de cada trevall o tamé pot pasá com en este cas que tú tens mes memoria que yo, y te enrecordes de la sal y la pedra. Pero u faem exactamen igual. No tinc al cap que les direm moragues, simplemen les diebem olives al caliu. Tot lo demés igual, la siandra, lo bufit, los dits cremats de lo calentes que estaben, un poc de sal, la pedra com a salé. Lo del minchá ere com yo tos hay contat, a lo milló perque les olives se escomensaen a finals de noviembre y lo gorrino se matae pa nadal o prinsipis de chiné, A ver si un día me atrevisco y fach una charrada sobre la matansa. Eise día a l'Aldea se fae festa, se matinae mol, algúns mes chovens, pillabem un tros de tosino y les rateres y mon anabem al campo. Ya tos u contare, si puc. En lo del minchá tamé podie influi, que, an aquells tems, natres matabem lo gorrino, a miches, mich pa natres, mich pa mon tio. La cansalá se empleabe pa fé la butifarra. Ya ne quedabe poc, com pa fé un alifara com a mol, lo demés estabe tot comprometut p'als embutits.
Hala! vach a callá ya, que me ensenego me ensenego, creen que estic fen una charrada y no sé cuán acabá.
sábado, 19 de noviembre de 2022
CORRESPONDENCIA CON GUILLERMO FUSTER.
CORRESPONDENCIA CON GUILLERMO FUSTER.
Fol. 255 v.
Epigramma huiusmodi venerabilis et honestissimus frater Guilielmus Fustarius conventualis monasterii Sancti Hieronymi Vallis de Ebron Barcinonensis diocesis personuit et ipsum ad me Petrum Mich. Carbonellum notarium quem librum de dictis et factis Regis Alfonsi cum aliis operibus sibi accommodato dederam intra tempus pactum et promissum una cum dicto libro mittere curavit.
Jesus cum beato Hieronymo.
Optime vir Michael quem reddo sume libellum
in quo sunt multa quae vellem corde reposta
Esse meo vel saltem nostro credita libro.
Sed sunt complenda quae promituntur amico.
Non ideo potui conscribere quae cupiebam
Janque vale valeantque tui quos diligo multum.
Nos tibi versiculos feci pro munere tantum.
Epigramma optimo viro domino
Michaeli Carbonello notario. Frater G. F.
Littere quibus respondetur predictis et librum restitutum iterum in commendam mitto et epigramma in quo nomen et cognomen meum contineatur fieri postulo aliaque resonantes.
Etsi librum accommodatum statuto termino mihi reddidisti tamen epigrammate tuo perlecto intellexi te volentem promissa servare aliquam ex eo particulam haud transcribere potuisse quod mihi admodum displicere exploratum habeas. Verum enimvero (lo he leído antes todo junto) quod morem tuae geram voluntati eum librum iterum tibi mitto et penes te esse volo quousque (1) repetam.
(1: Quousque et quamdiu adverbium temporis quousque et usque ad quem locum adverbium loci unde versus tempus sive locum dic significare quousque.)
Excerpe igitur mi frater Guilielme germane quae tibi prodesse cognoris codices alios insuper digniores habeo qui tuo semper servicio presto sunt ac parati. Nunc autem mihi in mentem venit quod postea quam versiculos ita lepidissimos ac charitate refectos mihi pro munere datos canere caepisti quum eos quamplurimum estimem te alios flagitare non desinam. Nam certo scias in fine cuiuslibet libri seu operis manu propria scripti nomen et cognomen ac officium meum diem et annum apponere consuevi non arrogantia aliqua (ut plerique asserunt) sed aequo animo in exemplum posteris. Quod Gasparinus Bergomensis in prohemio sui commenti super Senecae epistolis non abhorret immo laudat et ait Solent itaque omnes qui de huius ratione prohemium construunt tria fere enumerare in quibus non parva rerum de quibus dicendum est illustratio continetur. Aiunt quidem ipsi imprimis et auctoris et operis nomen explicandum quo melius inteligatur quod a quoquam de rebus maximis disputetur. Nam ut saepe auctoribus ex eorum sententiis ita plerunque sententiis ex auctoribus gravitas venit. Eam obrem ego indignus librorum transcriptor his virorum illustribus qui prohemia ac libros componunt in omni librorum transcriptione assimilari aliquo pacto cupiens nomen meum cognomenque et officium ac diem et annum circa finem cuiusque operis aequo animo in exemplum obtitere non valeo. Praeterea his in futurum cognitis qui libros manu mea scriptos conspicient animos aliquatim per oblectabunt. Et nihilominus id facio quod plerique tabellionum ae virorum huius urbis Barcinonis qui ocio et voluptatibus dediti sunt et nec artem oratoriam nec orthographiam ac demum nihil boni scire student videant et intelligant me Carbonellum ita uxoratum magnaque familia sarcinatum redditibusque carentem et ingenti labore his in fluctibus viventem cuius officium non transcribendi est sed contractus ultimas hominum voluntates et inditia studendi et conficiendi tempus non perdididisse immo illud non modo in tabellionatus officio sed etiam in libris et aliis in Dei laudem transcribendis et componendis satis atque satis et maximis lucubrationibus ac matutis auroris (hec matuta te per aurora) collegisse et inseruisse ne mulierosus (1) nec tericusque desiduo longo tempore persisterem. Et id boni quoad vixero Deo favente agam et prosequar in exemplum. Hortor et obsecro iccirco te magnopere ut epigramma aliquod in quo sint nomen et cognomen meum ac civitas Barcinona unde ortus sum in Christi Jesu verissimum numen praeclaro ingenio tuo quam primum fieri poterit componere cures. Vale et me in devotum tuis devotis orationibus alliges Barcinone quinto calendas aprilias anno jubileo 1475.
Tuis dignissimis orationibus deditissimus P. Mich. Carbonellus tabellio.
Epigramma. - Devotissime religionis fratrum Sancti Hieronymi Vallis-Ebronis fratri Guilielmo Fuster necessario suo prestantissimo.
(1) Hoc non sine causa dixi quare natura maxima habui et habeo libidinis inclinationem et certo scio quod si scribendis et componendis libris et aliis deditus omnino non fuissem nedum libidine sed etiam aliis peccatis irretitus essem. Et ideo diebus dominicis et festis aliisque diebus quibus scripture seu studio vacare possum vaco vitamque solitariam domi amplectendo ne cor meum vanis turbetur et Dei maiestas offendatur.
Fol. 257 v.
Epigramma... Amico summo viroque doctissimo Petro Michaeli Carbonell tabellioni.
Jesus cum beato Hieronymo.
Petro Michaeli Carbonelli frater Guillermus Fuster in Christo salutem. Unas tuas litteras vir doctissime multa suavitate refertas nuper accepi. Quare miraris in primis me apud Servium grammaticum eam regulam comperisse scilicet. Est graeca figura si dicamus AEneas Anchisae et subaudiamus filius et cetera mihi pergratum erit si tu ipse hanc legere velis in commento eiusdem Servii in principio fere primi AEneidos in expositione horum verborum Aiacis Oylei scilicet ut
et iis que dixi plenius fidem habeas. Credo magistrum Luisium de Hispania summum mei amicum a quo Juvenalem audisti commentum habere huiusmodi quem etiam his de rebus (quia maximos audivit apud Italiam oratores) consulere poteris et quem tibi habes amicissimum juris interpretem Franciscum Cassagiam laureatum ut scribis poetam. Ego autem sic a meis preceptoribus (nisi fallor) accepi latine etiam dici posse satisque trita locutio est juxta eiusdem Servii sententiam quo sepe libenter utor Jacobus Publicii a quo poeta et oratore optimo multa olim apud Valentiam me audisse recolo sese ad Galias contulit. Tu vero quod a tuo contributo persuasum est tibi (si vis) tantum accipe. Diversi enim cunctis in artibus diversa sentiunt atque loquuntur. Iis quattuor versiculis quos tibi super edideram alios quattuor addidi. Arbitror nunc in his octo quae petieras coucluisse. Bene vale et tuis (oro) domesticis me summopere recomenda praelato quoque magistro Luisio me quam poteris comendato. Apud divum Hieronymum de Valle Ebronica idibus mai 1475.
Est Petrus Michael mihi nomen fonte tributum
Baptismi cognomen Carbonellus habetur
Sum Barcinone natus nutritus et urbe
Cuius publicus exto tabellio regius atque
in qua conscripsi quem cernis post ea librum
Anno quo multis iubileum Roma dedisti
Tunc Rex vivebat (revocata pace) Joannes
Reddo tibi grates quas possum Christe redemptor.
Fol.
257 v.
Epigramma... Clarisimo viro ac devotionis eximiae fratri Guilielmo Fusterio ordinis Sancti Hieronymi Vallis Ebronis in agro Barcinonensi.
Lepidissimae litterae tuae mihi redditae fuere. Quibus ob negotia quamplurima curamque familiarem vix respondere nequeo sed paucis quod volo tibi amice dicam. Tu versiculos octo mei gracia edidisti primo quatuor ultimo alios quattuor comprehenderentur nominibus ac officio meis omnino proculpulsis. Nam in his nihil aliud a te flagito nisi quod cognomine quod mihi Carbonello est nomine item urbis unde editus sum et quod ego fui scriptor modo utaris magnopere hortor et obsecro. Miror admodum quare egregium virum Franciscum Cassagiam non immerito commendandum more oratorio (ut decet) postquam de sua multifariam doctrina ad te scripseram et tibi amicus esse desyderat haud commendasti. Commenda igitur ipsum et litteras sibi ostendam. Verum tamen non omittas quod litterae tuae ut aliae non sint absque nomine quoniam in illis nomen et cognomen tuum omisisti. Cum domino Lodovico Hispania de his que inter nos dubitatio orta est verbum faciam adeo ut me dubium indubiumque ac certissimum (ut spero) efficiat. Vale Barcinone mai
idibus annoque jubileo.
Tibi deditissimus
Carbonellus.
Ad devotionis eximie virum religiosum fratrem G. Fusterium apud (se lee aqud) Ebronium Caenobium.
Devotionis eximiae fratri G. F. Petrus Michael Carbonellus P. S. Nequeo satis atque satis mirari vir egregie de ingratitudine tua quam in me committere non erubuisti diebus proxime dimisis hanc Barcinonam urbem venisti et gressus repente faciendo ante tabernam meam scriniariam ubi presto eram more insolito nec me saluere nec quicquam de te propalare voluisti quod mihi iniucunditati fuit ac dividiae cum propter tanti viri religionem tum propter scriptoris mei iurati in te susurrationem tum etiam ob amicitiae integritatem quae id repelli jubet. Fac igitur ut hoc crimen citius purges si amicitiam servare cupis. Praeterea de te plurimum admiror qui Christi Jesu sacratissimi aut divi Hieronymi vel tui caenobii arma deposuisti et fabri lignarii armis ita fungeris et gaudes. Rejice rejice si placet haec mundialia arma et alia quae praedixi (ut probum ac devotum religiosum decet) accipe et deinceps in epistolis exarandis asciam seu arma talia non imprimas nec cupiam mittas sed potius ea delitescas. Vale et crimen purga si me amas. Barcinone XI calendas julias anno jubileo raptim. Cassagia vir ille egregius et ipse circa festum aliquod mensis proximo venturi Deo duce te visitare proposuimus. Iterum Vale.
lunes, 1 de octubre de 2018
TERSERA JORNADA
Tamé ñabíe un prat de herba tan verda que casi pareixíe negra, pintat tot en mil variedats de flos, vallat per verdíssims y ufanosos tarongés, sipresos y cedros, que donaben sombra y féen mol bona auloreta, una mescla de azahar y sementeri. Al mich de este prat ñabíe una fon de mármol blanquíssim y maravilloses figures picades en pedra natural; allí dins ñabíe una estatua, no sé si de pedra natural o artifissial dels Estechi, damún de una columna, y aviábe tanta aigua tan alt cap al sel (y después tornáe a caure a la claríssima fon) que haguere fet moure lo menos un molí. L´aigua que sen eixíe de la fon per un canal amagat sen ixíe del pradet y a fora se fée manifesta en canalets o reguerets que brilláen al sol; se arreplegabe tota a una bassa o safarech y desde allí, baixán claríssima cap a lo pla, abáns de arribá an ell, en grandíssima forsa y en molta utilidat per al seu amo, fée girá seguit dos molíns, un de ells, lo de Lillo. Al vore este jardí, lo seu orden, les plantes y la fon en los reguerets, tan los va agradá a tots que van afirmá que, si se puguere fé un paraísso a la terra, no sabríen quin atra forma hauríe de tindre, mes que aquella del jardí, y no sabíen qué mes se li podíe afegí. Passechán, pos, contentíssims per allí, fénse bellíssimes guirnaldes (corones) de rametes de ábres, sentín sempre uns vin cans de muixóns diferéns, com si competiguéren los uns en los atres en lo cantá, se van acatá de una bellesa que encara no habíen vist: lo jardí estabe plenet de mes de sen classes de hermosos animals. De una part eixíen conillsy cachapets, de un atra liebres (llébres), cabridets, ciervos, y moltes atres espéssies de animals inofensius y mansos, com si estaren domesticats.
lunes, 7 de enero de 2019
UNA ROMIGUERA
que va naise una romiguera
de abonos ni han ficat tans
pa que puncho com la primera
que van creá per a dominamos
incordiánmos sense pará
encara no han pogut doblegámos
y aixó es algo que esta tan clá
cada dia u defensém en mes pasió
que res may mos podrá cambiá
gen en mol oscurs interesos
la nostra tradisió están cambián
trenta añs que aguantém excesos
pos obliguen a cambiá a tota la gen
en lo mateix molde mos volen fabricá
tots iguals al seu pensamén
mols muixonets van ficá una llaó
y ha naixcut una bonica figuera
en un sol añ, ya s´ha fet la milló
regada per la nostra humildat
la fá forta la nostra pasiénsia
alimentada per la autentica verdat
entre mich del romigueral
es la gen que s´ha cansat de patí
la gen que u está passán mal
la forsa de un bon amelé
los dos bé s´han complementat
y al romigueral han debilitat
es la milló virtut que té
guañará a eixa romiguera
jun en la duresa del amelé
la que tallará a la romiguera
natros ne som mols mes
y tenim una unió verdadera
despullarém les seues mentires
mentres a natros no mos callarán
natros volem seguí sen lo que som.
miércoles, 6 de enero de 2021
Lo Camí, VII.
VII.
Entre
ells tres no cabíen les discussións. Cadaú acatabe lo puesto que
li corresponíe a la pandilla. Daniel, lo Mussol, sabíe que no podíe
imposás al Moñigo, encara que tinguere una inteligensia mes
desperta que la seua, y Germán, lo Tiñós, reconeixíe que estabe
per deball dels atres dos, a pesá de que la seua experiensia en
muixóns ere mol mes sutil y vasta que la dells. La prepotensia,
aquí, la determinabe lo bíceps y no la inteligensia, ni les
habilidats, ni la voluntat. Después de tot, alló ere una cosa
raonable, pertinén y lógica. Daniel, lo Mussol, ere lo únic capás
de alcansá los trens de mercansíes en ple aufec de pujada y encara
los mixtos si no veníen descarregats o en una máquina nova.
Lo
Moñigo y lo Tiñós corríen menos que ell, pero les cames ligeres
tampoc justificaben una primassía. Representabe una estimable
cualidat, pero sol assó. A les tardes dels domenges y durán les
vacassións del estiu los tres amics frecuentaben los prats y los
montes y lo rogle de les birles y lo riu. Los seus entreteniméns
eren variats, cambiáns y una mica salvaches y elementals. Es fássil
trobá diversió, an eixa edat, a consevol puesto. En les masseches
féen, a vegades, terribles carnisseríes de tords, merles y gribes.
Germán, lo Tiñós, sabíe que los tords, les merles y les gribes,
de la mateixa familia, se trobaben milló que a datra part, a les
gabarreres y a les bardisses, a les hores de caló. Pera matáls als
abres o a la vía, enchampánlos encara mich adormits, ere pressís
matiná. Per assó preferíen buscáls en plena canícula, calina,
cuan los animals féen la michdiada en perea entre la malea. Lo tiro
ere, aixina, mes curt, lo blanco mes reposat y la pessa ressultabe
mes segura. Pera Daniel, lo Mussol, no existíe cap plat mes selecto
que los tords en arrós. Si ne cobrabe un li agradabe, inclús,
desplomál ell mateix y de esta forma va pugué vore un día que casi
tots los tords teníen miseria deball de les plomes. Li va
dessepsioná la resposta del Tiñós al comunicáli lo seu maravillós
descubrimén.
- ¿Ara ten enteres? Casi tots los muixóns tenen brutíssia deball de les plomes. Segóns mon pare, a mí me va apegá les calves un mussol. Daniel, lo Mussol, se va fé lo propósit de no intentá mes descubriméns en los muixóns. Si volíe sabé algo dells ressultabe mes cómodo y rápit preguntálay al Tiñós. Datres díes anaben al corro de birles a jugá una partida. Aquí, Roc, lo Moñigo, los aventajabe de forma contundén. De res servíe que los dixare una apressiable ventaja inissial; al acabá la partida, ells apenes se habíen mogut de la puntuassió obtinguda de grassia, mentres lo Moñigo rebassabe, sense esfors, lo máxim. An este joc, lo Moñigo demostrabe la forsa y lo pols y la destresa de un home ya dessarrollat. Als campeonats que se selebraben per a la Virgen, lo Moñigo - que partissipabe en casi tots los homens del poble - may se classificabe per deball del cuart puesto. San germana la Sara se sulfurabe per esta precossidat.
- Bestia, bestia - díe -, que sirás mes bestia que ton pare.
Paco, lo ferré, la mirabe en ulls esperansats.
- Aixina u vullgue Deu - afegíe, com si resare.
Pero,
potsé, aon los tres amics trobaben un entretenimén mes inténs y
complet ere al riu, al atre costat de la tasca de Quino, lo Manco. Se
obríe, allí, un prat mol gran, en una carrasca grandíssima al
mich, y, al fondo, una escarpada muralla de roca viva que los
independisabe del resto de la vall. Enfrente de la muralla estabe la
Badina del Inglés y, uns metros mes aball, lo riu se desllissabe
entre roques y códuls, en poca fondaria.
An esta sona peixcaben
cangrejos a sarpeta, en la ma, eixecán en cuidadet los bolos y
pessigán en forsa als animalets per la part mes ampla de la clasca,
la crosta de los crustáceos, mentres estos se retortigaben y obríen
y tancaben patosamen les seues pinses en un radé intento de evasió
inútil. Atres vegades, al Toll del Inglés, peixcaben sentenás de
peixets que navegaben en bangs tan numerosos que, assobín, les
aigües negrejaben per la seua abundansia. Només calíe aviá a la
badina una caña en consevol sebo artifissial de colós chillóns
pera enchampáls a dotsenes. Lo roín va sé que, degut
a la abundansia y a la fássil peixca, los sagals van escomensá a
subestimáls y van acabá despressiánlos del tot. Y tamé passabe en
les sireres de alborsé, serves, mores y avellanes silvestres.
Cooperabe no poc a fomentá este desdén lo fet de que don Moissés,
lo maestre, preferiguere als estudiáns que passaben tontamen les
seues hores libres arreplegán mores o serves pera obsequiá en elles
a les seues mares. O be, peixcán madrilles. Y, per si aixó fore
poc, estos mateixos sagals eren los que al final de curs obteníen
diplomes, puntuassións de sobressaliente y mensións honorífiques.
Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós,
sentíen per nells un desdén tan fondo per lo menos com lo que los
inspiraben les mores, les serves y les madrilles.
A les tardes
bascoses de estiu, los tres amics nadaben a la Badina del Inglés.
Constituíe un plaé inigualable sentí la pell en contacte directe
en l´aigua, refrescánse. Los tres nadaben a gosset, esquichán y
removén les aigües de tal manera que, mentres durabe la inmersió y
los cabussóns, no se barruntabe, sen metros riu aball y uns atres
tans riu amún, la mes insignificán siñal de vida. Una de estes
tardes, mentres se secaben, tombats al sol al prat de la carrasca,
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se van enterá de lo que
volíe di tindre lo ventre sec y de lo que ere un aborto. Teníen,
entonses, set y vuit añs, respectivamen, y Roc, lo Moñigo, se
tapabe en uns calsonsillos recusits en lo de detrás dabán y lo
Mussol y lo Tiñós se bañaben en pilota picada perque encara no los
habíe naixcut la vergoña. Va sé Roc, lo Moñigo, qui los hi va
despertá aquella mateixa tarde. Sense sabé encara per qué, Daniel,
lo Mussol, relassionabe tot aixó en una conversassió tinguda en sa
mare, cuatre añs abáns, al amostráli ell la estampa de una
exuberán vaca holandesa.
- Qué maja, ¿verdat, Daniel? Es una vaca lechera - va di sa mare.
Lo chiquet la va mirá tot parat. Ell sol habíe vist lleit a les cassoles, peroles, lecheres y cantes.
- No, mare, no es una vaca lechera; mira, no té cantes - va di.
La
mare sen enríe silensiosamen de la seua ingenuidat. Sel va ficá a
la faldeta y li va aclarí: - Les vaques lecheres no porten cantes,
fill.
Ell la va mirá de frente pera adiviná si lo engañabe. Sa
mare sen enríe. Va intuí Daniel que algo, mol amagat, ñabíe
detrás de tot alló. Encara no sabíe que existiguere "aixó",
perque sol teníe tres añs, pero en aquell momén u va pressentí.
- ¿Aón porten la lleit entonses, mare? - va indagá, en un afán de aclaríu tot.
Sa mare sen enríe encara. Va farfallá una mica, sin embargo, al contestáli:
- A... La pancha, claro - va di. Com una explosió va ressoná la perplejidat del chiquet:
- ¿Quééééé?
- Que les vaques lecheres porten la lleit a la pancha, Daniel - va afegí ella, y li apuntabe en la chata ungla lo mamellám preto de la vaca de la estampa. Va dudá un momén Daniel, lo Mussol, mirán les mamelles esponjoses; va siñalá lo mugró.
- ¿Y la lleit ix per eixe gra? - va di.
- Sí, fillet, per eixe gra ix.
Aquella nit, Daniel no va pugué parlá ni pensá en atra cosa. Intuíe en tot alló un misteri
velat pera nell, pero no pera sa mare. Ella sen enríe com no solíe enríuressen datres vegades, al preguntáli atres coses. Paulatinamen, lo Mussol sen va aná olvidán de alló. Mesos después, son pare va comprá una vaca. Mes tart va vore les vin vaques del boticari y les va vore muñí. Daniel, lo Mussol, sen enríe mol después, sol de recordá que se habíe pensat que les vaques sense cantes no donaben lleit.
Aquella tarde, al prat de la carrasca, a la vora del riu, mentres lo Moñigo parlabe, ell sen va enrecordá de la estampa de la vaca holandesa. Acababen de bañás y un airet afilat los secabe lo cos en fredes llengüetades. Encara aixina, flotabe una calina apegalosa al ambién. Tombats pancha per amún al prat, van vore passá per damún dells un muixó mol gran.
- ¡Mireu! - va chillá lo Mussol -. Seguramen sirá la sigüeña que espere la mestra de La Cullera. Va en eixa direcsió.
Va tallá lo Tiñós: - No es una cigüeña; es una grulla. Lo Moñigo se va assentá a la herba apegán los labios en un gesto furo y enfurruñat. Daniel, lo Mussol, va contemplá en enveja cóm se unflabe y desunflabe la seua enorme pitralera.
- ¿Qué dimoni de sigüeña espere la maestra? ¿aixina estéu encara? - va di lo Moñigo.
Lo Mussol y lo Tiñós se van eixecá tamé, assentánse a la herba. Los dos miraben
anheláns al Moñigo; intuíen que algo los diríe de "aixó". Lo Tiñós li va doná peu.
-
¿Quí porte los chiquets, entonses? - va di.
Roc, lo Moñigo, se
manteníe serio, consién de la seua superioridat en aquell momén.
- Lo parí o criá - va di, sec, rotundo.
- ¿Lo criá? - van preguntá, a dúo, lo Mussol y lo Tiñós.
L´atre va remachá:
- Sí, lo parí. ¿Hau vist alguna vegada criá a una conilla? - va di.
- Sí.
- Pos es igual.
A la cara del Mussol se va dibuixá un cómic gesto de sorpresa.
- ¿Vols di que tots som conills? - va aventurá.
Al Moñigo li molestabe la torpesa de los seus interlocutós.
- No es assó - va di -. En ves de una conilla es una dona; la mare de cadaú.
Va brillá a les nines del Tiñós un extrañ resplandó de inteligensia.
- La cigüeña no porte los chiquets entonses, ¿verdat? Ya me pareixíe raro a mí - va explicá -. Yo me día, ¿Per qué mon pare ha de tindre deu visites de la sigüeña y la Chata, la veína, cap, y está dessichán tindre un fill y mon pare no ne volíe tans?
Lo
Moñigo va acachá la veu. Al voltán ñabíe un silensio que sol
trencaben lo cristalino chapoteo dels rápits del riu y lo suave rose
del ven contra les fulles.
Lo Mussol y lo Tiñós teníen la boca
uberta.
Va di lo Moñigo: - Los fa mol mal, ¿sabéu?
Van estallá les dudes del Mussol:
- ¿Y tú cóm saps totes estes coses?
-
Assó u sap tot cristiano menos vatros dos, que vivíu encantats - va
di lo Moñigo -.
Ma mare se va morí de tan doló que va tindre
cuan vach naixe yo. No se va ficá dolenta ni res; se va morí de
doló. Ñan vegades que, per lo vist, lo doló no se pot resisstí y
se mor un. Encara que no estigues dolén, ni res; sol es lo doló. -
Emborrachat per la ávida atensió del auditori, va afegí -: datres
dones se partixen per la mitat. Lay hay sentit di a la Sara.
Germán, lo Tiñós, va preguntá:
- Mes tart sí que se fiquen dolentes, ¿no es sert?
Lo Moñigo va assentuá lo misteri de la conversa acachán encara mes la veu:
- Se fiquen dolentes al vore al chiquet - va confessá -. Los chiquets naixen en lo cos ple de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas. Sol tenen una boca mol gran pera mamá. Después los van eixín los ulls, les orelles, y lo nas y tot lo demés. Daniel, lo Mussol, escoltabe les paraules del Moñigo tot tremolós y espectán. Dabán dels seus ulls se obríe una nova perspectiva que no ere datra cosa que la justificassió de la vida y de la humanidat. Va sentí de repén vergoña de trobás despullat del tot al aire libre. Y, al mateix tems, va experimentá un amor remossat, vibrán y impulsivu per sa mare. Sense ell sabéu, notabe, per primera vegada, dins dell, la emossió de la consanguinidat. Entre ells ñabíe un víncul, algo que fée, ara, de sa mare una causa imprescindible, nessessaria.
La maternidat ere mes hermosa aixina; no se debíe al azar, ni al capricho una mica absurd de una sigüeña. Va pensá Daniel, lo Mussol, que de cuan sabíe de "aixó", ere aixó lo que mes li agradabe; lo sabés consecuensia de un gran doló y la coinsidensia de que eixe doló no lo haguere esquivat sa mare perque dessichabe tíndrel pressisamén an ell.
Desde entonses, va mirá a sa mare de un atra manera, desde un ángul mes humano y simple, pero mes sinsé y en mes estremessimén. Ere una sensassió extraña la quel embargabe en presensia seua; algo aixina com si lo seu pols palpitare al uníssono, uniformemen; una impresió de paralelisme y mutua nessessidat.
Desde
aquell día, Daniel, lo Mussol, sempre que anabe a bañás a la
Badina del Inglés, portáe uns calsonsillos vells y recusits, com lo
Moñigo, y se ficabe lo de detrás dabán.
Y, entonses, pensabe
en lo feo que debíe sé ell al naixe, en tot lo cos cubert de
pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas, ni res... sol una enorme
boca afanosa de chuplá.
"Com un top", pensabe. Y lo
primé estremessimén se transformabe al poc rato en unes carcañades
espasmódiques y contagioses.