Tedaldo, enfadat en una amán seua, sen va de Florencia; torne allí después de algún tems disfrassat de peregrino; parle en la dama y li fa reconeixe lo seu error y libre de la mort al seu home, a qui sel habíe acusat de habéli donat mort an ell, y lo reconsilie en los germans; y después, discretamen, en la seua amán gose o chale.
Ñabíe, pos, a Florencia, un noble jove de nom Tedaldo dels Elisei, que enamorat sobremanera de una Siñora, doña Ermelina, dona de AldobrandinoPalermini, per les seues loables costums va mereixe disfrutá del seu dessich; plaé al que la Fortuna, enemiga dels dichosos, se va oposá. Fore com fore, la Siñora, habén complaít a Tedaldo durán un tems, del tot se va apartá de vóldre embriagál, y no volíe escoltá cap embajada seua, ni tampoc vórel de cap manera. Per naixó ell se va dixá caure a una tristesa fiera, pero teníe de tal manera selat lo seu amor que dingú creíe que ésta fore la raó de la seua melancolía; y después de que de diferentes maneres se habíe ingeniat mol en reconquistá l´amor que sense culpa seua li pareixíe habé perdut, y trobán en vano tota molestia, se va disposá a alluñás del món (per a no alegrá an aquella que lo vée consumís).
- Siñora, eixequeutos y no ploréu, y escoltéu be lo que vach a dítos, y guardéutos de contálay may a dingú. Déu me ha revelat que la tribulassió en la que estéu tos ha sobrevingut per un gran pecat que vau cometre fa tems, que Déu ha volgut que purguéu en part en esta angustia y del que vol que tos enmendéu: si no, per naixó recauréu en una pena mol mes gran.
Va di entonses la Siñora:
- Siñora - va di entonses lo peregrino - , be sé quin es y no tol preguntaré per a sabéu milló, sino que diénlo vos mateixa tindréu mes remordimén.
Diguéume, ¿ton enrecordáu de habé tingut algún amán?
«va escomensá Cristo a fé y a enseñá»?
Faiguen aixó primé y enseñon después als demés.
Hay vist a la meua vida galantejadós, amadós, visitans no sol de les dones seglás sino de les monges y de aquells que mes escándol armen desde los seus púlpitos. ¿Y an estos ham de seguí? Qui aixina fa, fa lo que vol pero Déu sap si u fa prudenmen. Pero si haguérem de consedí lo que lo flare que tos va empendre va di, aixó es, que gravíssim pecat es chafá la fe matrimonial, ¿no u es mol mes gran robáli a un home?, ¿no u es mol mes gran matál o enviál al exili rodán o redolán pel món com un bolo de riu? Aixó u consedirá consevol. Lo tíndre intimidat un home en una dona es un pecat natural; robáli o matál o expulsál ve de la maldat del espíritu. Que li vau robá a Tedaldo ya abáns tos u hay demostrat, arrebatántos vos mateixa de ell cuan tos habíeu fet seua per la vostra espontánea voluntat. Ademés, tos dic que, pel que a vos respecte, lo vau matá per habé fet tot lo nessessari (mostrántos cada vegada mes cruel) per a que se matare en les seues propies máns. Vos sou la culpable del seu exili y de que haygue caminat rodán pel món sat añs, no se pot negá. Aixina que mol mes gran pecat hau cometut en consevol de estes tres coses dites que cometíeu consedínli la vostra intimidat. Pero veigám, ¿es que Tedaldo se va meréixe estes coses? Sertamen que no: vos mateixa u hau confessat; sé que mes que an ell mateix tos vol. Res va sé tan honrat, tan exaltat, tan magnificat per nell com éreu vos sobre consevol atra dona, si se trobabe en part aon honestamen y sense engendrá sospeches sobre vos podíe de vos parlá. Tot lo seu be, tot lo seu honor, tota la seua libertat a les vostres máns ficabe. ¿No ere un noble jove?, ¿no ere mes pincho que tots los seus consiudadáns?, ¿no ere valén en les coses que són propies dels joves?, ¿no ere vullgut, apressiat, ben vist per tots? A res de aixó diréu que no. Entonses ¿cóm, pel que diguere un flaret maniátic, brutal y envejós, vau pugué pendre contra nell una ressolusió cruel? Vos, moguda per les paraules de un flare, que en sertesa debíe de sé algún tragassopes manducadó de cocs, ya u sabéu, y potsé lo que ell dessichabe ere ocupá lo puesto de aon se esforsabe en traure a un atre. Este pecat es aquell que la divina justíssia que en justa balansa porte a efecte totes les seues operassións, no ha volgut dixá sense cástic; y aixina com vos sense cap raó tos vau ingeniá en apartátos vos mateixa de Tedaldo, aixina lo vostre home sense raó ha estat y encara está en perill, y vos en esta angústia.
De esta pena, si voléu sé liberada, lo que tos convé prometí y, sobre tot fé, es aixó: si passe alguna vegada que Tedaldo del seu llarg desterro torno, la vostra grássia, lo vostre amor y la vostra benevolénsia y intimidat li tornaréu y li donaréu aquell estat al que estabe abáns de que vos tontamen creguéreu al lloco flare.
Lo peregrino li va di:
- Siñora, ¿reconeixéu aixó?
Tedaldo li va di:
- Dols Tedaldo meu, ¡sigues benvingut!
- Aldobrandino, soc un amic teu que Déu te envíe per a salvát y demostrá la teua inossensia; y per naixó, si vols consedim un don minudet que vull demanát, sense falta abáns de demá de nit, en ves de la sentensia de mort que esperes, sentirás la absolusió. A lo que Aldobrandin va contestá:
- Siñó meu, tots sabém de bona gana empeñámos en fé que la verdat de les coses se conegue, y mes aquells que tenen lo que vos teníu, per a que no patixguen los castics los que no han cometut lo pecat y siguen castigats los pecadós. Y per a que alló passo en honor vostre y per a mal de qui u mereix, hay vingut a vos. Com sabéu, hau prossedit severamen contra Aldobrandino Palermini y pareix que hau tingut per sert que ell va sé qui va matá a Tedaldo Elisei, y anéu a condenál, lo que seguríssimamen es fals, com crec que abáns de la mijanit, portán a les vostres mans an aquell jove, tos hauré demostrat.
Arrimánse an ella, en alegre gesto, li va di:
- Res ha faltat an este convit per a que fore alegre mes que Tedaldo, a qui hau tingut continuamen en vatros pero no lo hau conegut. Tol mostraré. Y traénse de damún la esclavina y tota la roba de peregrino se va quedá en jubón de tafetán verd, y tots maravillats lo van mirá y examiná mol tems abáns de que algú se atreviguere a creure que ere ell. Tedaldo los va parlá dels seus paréns, de les coses passades entre ells, de los seus acsidens; pel que son germans y los demés homes, tots plens de llágrimes de alegría, van corre a abrassál, y lo mateix después van fé les dones, tan los paréns com los no paréns, menos doña Ermelina.
Veén aixó Aldobrandino, va di:
Y, sentínla tots, la Siñora li va contestá:
Passaben un día uns soldats de Lunigiana dabán de casa de Tebaldo, y veénlo, van aná a trobál, diénli:
- Me hau pres per un atre.
- En verdat que tos assemelléu, mes que may ham vist assemellás dingú a un atre, a un camarada nostre que se diu Faziuolo de Pontriémoli, que va vindre aquí fa uns quinse díes o poc mes y may ham pogut sabé qué va sé de ell. Be es verdat que mos maravillabem del vestit perque ell ere, com u som natros, mersenari.

