aubarda, albarda

aubarda, albarda

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Albarda

L'agüelo "Seveta" seguis......

Alguns, en tota la rao, han pensat, este com diu qu'ere pobre si teníen un macho y una burreta.
Be, aiso es de cuan yo m'enrecordo. Al principi sol teníen un macho mol furo, que fae parella en la burra de un germa de ma mare y pa trilla u faen junts. Despres van compra la mula y la burreta al fiat. Pasan lo tems van vendre la mula y van compra un carro vell. Y lo rade va sé una burreta que se va queda la radera al poble.
Los grasons, que li han agradat a Moncho, se faen cuan plovie y la aigua corrie o atravesabe los camins de tiarra. Si teníe forza s'enduie la tiarra y sol quedaen les pedres que estaben clavades al camí. Y com les "aigüeres" (ya tens un atra paraula, Moncho) habíen rebaixat lo nivell del piso la pedra se había convertit en un grasó, en el que entropesaes mes de un camí. Camí = vegada.
Les besties portaen un cabestre que s'els ficabe al cap y allí s'enganchabe lo ramal, que servie pa guia al animal.
Normalmente portaen una albarda que se lligabe a la bestia en una faixa (que no m'enrecordo com se diebe, !!!!ajuda Moncho!!! sincha, cincha), que li pasabe per daball de la tripa y una fusta doblada (que tampoc m'enrecordo del nom, tafarra, mes torsut (tort) que una tafarra) que estabe enganchada als dos costats de la albarda y se ficabe devall de la coga.
Damún se posabe la saria (serón en castella) que ere trensada y tenía com una canasta a cada costat. Banasta, banastes.
(La cornalera de la banasta es com lo nas de la Rosi de Palma o de doña Rogelia.)
A un costat se posae la sistella en lo minchá y al atre la pichella p'al aigua. Cuan era menudet a mi me ficaben a un costat y la sistella y la pichella al atre.
Tamé se posaben les ferramentes pa treballá, según la epoca del añ, eren unes u atres: la cavegueta, la aisadella, lo chapo, la estraleta, la dalla, l'alfals (o algo paregut, fals, falz) y moltes mes.
Ya val, sino les aventures del agüelo "seveta" no t'os dixarán dormi.
Tots al llit y ya sabeu "Bona nit, totes les pulses al teu melic y la mes menuda com un cabrit".
Continuará......sino me envien al carré, per pesat.

ALBARDA (i dial. aubarda). f. 

I.   Nom que designa, segons les diferents regions, diverses formes d'un aparell que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó. Ab albarda, e sa exarcia de la albarda, Cost. Tort. ix, 7a, 7. Un aibaratar de cavalcar sobre albarda ab botana de drap blau en una peri de li e altre listat, doc. a. 1398 (Hist. Sóller, ii, 44). Descarrega la somera e leuali l'albarda, e ligala a la entrada de la coua, Villena Vita Chr. 84. Mula folgada, | mohina parda, | treta d'albarda, Spill 4384. En lloch de la daurada cella, te veig la oprobriosa y esquinçada albarda, Isop Faules 41 v.oEll ja està tip de traginar l'aubarda,Sagarra Caçador 171. Vet aquí les varietats d'albardes que coneixem:

|| 1.   A Catalunya (Torelló, Plana de Vic, Ripoll) té la forma i parts que van indicades en el gravat adjunt; vet ací l'explicació de les lletres que du el dibuix.—A: És la aubarda pròpiament dita, consistent en un encoixinat que pren la forma del llom de la bístia, i se prolonga, abaixant-se, per ambdós costats. Sol esser de pèl; però les més bones o riques són de llana. Acostuma esser recoberta d'una pell negra d'ovella.—B, B: Els dos arçons, uns arquejats de palla i tela forta, però reforçats en tota llur extensió per un ferro, que n'és la ànima, i constitueixen els límits o vores de l'albarda per davant i per darrera. La barreta de ferro o ànima de l'arçó davanter, se dobla formant una ansa (lletra C) en la part superior, que serveix, tant per fermar-hi la brida o regnes de l'animal, com per aguantar-se amb la mà la persona que cavalca.—D: els cavallets o sobranques, dues corretges bessones que serveixen per sostenir la rebasta, i surten, divergents, de la part superior posterior de l'albarda.—E: la rebasta, forta corretja que rodeja pel darrera les cuixes de l'animal. Així com el pitral priva l'albarda de fer-se enrera, la rebasta la priva de fer-se avant.—F: la cingla, cinyell ample, fet de tela forta, que volta l'albarda i el ventre de l'animal, perquè estiga collada.—G: el pitral, que és una brida de corretja ampla i resistent, que rodeja el coll de l'animal, i colla l'albarda per la part davantera, perquè amb el moviment no es faci enrera. Del mig del pitral (en els guarniments complets) sol penjar un apèndix, com un medalló, fet de cuiro, o de tela fornida de pèl, per via d'ornament.

|| 2.   Al Baix Aragó i Ribera d'Ebre, l'albarda es compon de: a) coixins, que són de llana ensacada i és la part que està directament en contacte amb l'esquena de l'animal; b) cavalló, format de dos arçons o mitjos cércols de fusta, units per un tros de cuiro farcit de palla; c) la pell, que va sobre el cavalló i és on cavalquen o posen la càrrega (Calasseit). Fermada amb una corda a l'albarda, va la tafarra. En el Regne de València (comarca d'Alcoi) és semblant a la que acabam de descriure; els arçons, però, s'anomenen capçals. 

|| 3.  A Menorca, l'albarda era com una cadira de tela bastida en fusta amb peanya i braços, que es posava de través sobre una bístia per cavalcar-hi les dones; cast. jamuga. Avui ja no s'usa. N'hi havia de dues classes: una encoixinada per a les senyores, i una de tela llisa per a les pageses. A Catalunya existeix un aparell igual o molt semblant, però no en diuen albarda, sinó silló. 

|| 4. A Mallorca no diuen albarda, sinó aubardà (V. albardà, art. 1). A la comarca de Tremp i a altres regions catalanes, l'albarda té la mateixa forma que a la Plana de Vic, i té dues denominacions: albarda sellera (per cavalcar) i albarda bastera (per portar càrrega). Al Penedès també hi hem trobat l'albarda de càrrega, semblant al bast.

II. || 1. Gec massa llarg (Penedès).

|| 2. Llenca de llard (Bulbena Dicc.); cast. albarda. 

|| 3. met. Homo grosser, rústic, pesat i brut; zamarro (Un Mall. Dicc.).

    Loc. i refr.—a) Albarda sobre albarda: ho diuen per ridiculitzar les coses repetides sense necessitat (Martí G. Dicc.). Del cast.: albarda sobre albarda.—b) Posar l'albarda o Fer portar l'albarda (a qualcú): carregar-lo o abusar de la seva paciència.—c) Merèixer una albarda: esser molt ignorant o desmanyotat (Martí G. Dicc.).—d) Eixa albarda, per a un atre ase!: ho diu el qui no vol fer un treball feixuc (Martí G. Dicc.); cast.: A otro asno con esa albarda.—e) Rodar (a algú) l'albarda: cansar-se o fastidiar-se d'una cosa (Martí G. Dicc.).—f) Portar l'albarda davall de la panxa: dur o fer una cosa al revés d'així com cal (Urgell, Segarra).—g) Esser com lo ruc del Pla, que, encara no veu l'albarda, ja es posa a suar. Ho diuen d'un qui no va de feina (Urgell).—h) Que dolent és es burro, que no pot estrenar una albarda! Ho diuen els joves que no es volen casar amb una viuda (Llofriu).—i) Al qui no vol albarda, bast: ho diuen per expressar la mala sort d'una persona, que, no volent una cosa, l'ha haguda de sofrir molt (Gaià). Equival a l'adagi cast.: Al que no quiere caldo, dos tazas.—j) Qui no pot haver-les amb l'ase, les heu amb l'albarda. Refrany (Manresa).—k) ¿A on anirà s'ase, que no dugui aubarda? Vol dir que en tots els estats de la vida cadascú sofreix les conseqüències de les seves qualitats (Menorca). Equival al cast.: ¿Dónde irá el buey, que no are?—l) Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades: ho diuen d'aquell qui, per falta d'intel·ligència o d'examen, confon coses diverses (Martí G. Dicc.). Es pres del cast.: Coser y hacer albardas, todo es dar puntadas.

    Cult. pop.—A Cabanes (prop de Castelló) hi havia el costum de cremar una albarda a la porta de la casa d'una xica que el promès hagués deixada després d'esser fetes les amonestacions per casar-se.

    Fon.: əɫβáɾðə (Barcelona, Conflent, Vallespir, Cerdanya); aɫβáɾða (Esterri d'A., Pont de S., Calasseit, Val.); aɫβáɾðɛ (Sort); əwbáɾða (Solsona); əwβáɾðə (cat. or., fora Barc.); əwβáɾðə, uβáɾðə (Empordà, Menorca); ambáɾðɛ (Sueca).

    Intens.:—a) Augm.: albardassa, albardota.—b) Dim.: albardeta, albardó, albardeua, albardetxa, albardiua.

    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, que Bocthor tradueix per ‘bast replè per un ase o mula’ (Dozy Gloss. 66).

1.   ALBARDÀ (dial. aubardà). m., 

sinòn. de albarda (Mallorca, Eivissa). Dues muyles veyles... e dos alberdans avols, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 132). L'aubardà mallorquí, representat en el gravat adjunt, és una espècie de sella sense arçons visibles, embotida de palla o llana, i coberta de pell; va subjectada a la bístia per mitjà del cover (corretja que passa per davall la coa) i de les cingles i capcingles; serveix per dur càrrega i principalment per cavalcar-hi. a) Aubardà de cadireta: l'aubardà que té els coixins plans (Un Mall. Dicc.).

    Loc. i refr.—a) «Segons s'ase, s'albardà» (Mall.).—b) «Ase que no està avesat a dur albardà, sa tafarra prest l'ençata» (Mal.).—c) No esser mai ase ni albardà: no arribar a res, no assolir cap èxit en cap sentit (Mall.).—d) «¡Veiam qui guanyarà? s'ase o s'aubardà?»: ho diuen parlant de l'autoritat dèbil (Mall.).

    Fon.: əwbəɾðá (Mall., Eiv.).

    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, mat. sign., amb l'accentuació hispano-aràbiga d'aquest mot (Corominas DECast, i, 83).

2. ALBARDÀ m. 

|| 1. Bufó, home que amb son parlar o amb sos posats procura fer riure els altres; cast. albardán. Lo rey Felip de França veent que'ls albardans e juglars vestien robes de drap e de seda, e altres molt riques, votà e promès que jamés en tota la sua vida no daria vestedures sues a juglars ne albardans; car mes amaua honrar de les dites vestedures les sgleyes per fer sacrifici a Deu, que no als albardans e jutglars per fer sacrifici als demonis, Eximplis, i, 282. Un folch de Masella.., essent excel·lent albardà y donat a les vanitats humanes, Cordial 46 v.o El vent, albardà foll, | xiscla i s'escampa, Espriu Cam. 52.

|| 2. Representant o comediant (Torra Thes.).

|| 3. Qui menja a despeses d'altri. Albarda per a menjar: parasitus, Nebrija Dict.

|| 4. Persona molt beneita, irreflexiva o inconsiderada (Santanyí). «Fulano és un aubardà».

    Cult. pop.—Aubardà desvergonyit, mai espera lo convit (Saura Dicc.); cast.: El porfiado albardán comerá tu pan.

    Fon.: əwβəɾðá (Santanyí).

    Etim.: de l'àrab al-bardán, ‘el foll, el qui diu bestieses’ (Dozy Gloss. 66).

Albarda es el arreo de las bestias de carga compuesto principalmente de dos grandes almohadillas que se adaptan a los dos lados del lomo, sujeta al vientre por una cincha dejando éste en hueco a fin de que la carga no lastime al animal. Generalmente va colocada sobre un arzón, al que van sujetos el pretal, grupera y batipola. En México, la albarda es una silla de montar a caballo con las dos piernas de un solo lado (a mujeriegas), en lugar de sentarse a horcajadas sobre el lomo del animal. Se utiliza mucho en las escaramuzas de o en México que son ejecuciones a caballo de distintos ejercicios con un tal grado de dificultad, además de ser un acto muy vistoso para los espectadores, para ofrecer un buen acto de belleza conocidas también por estar en un carrusel charro las mujeres de a caballo viva. Se citan las siguientes variedades: Albarda gallinera: la que tiene las almohadillas planas. Albarda maragata: la que es larga y estrecha por alusión a la que empleaban los maragatos para sus caballerías a las cuales cubría desde la raíz del cuello hasta las ancas.

Expresiones relacionadas:

Albarda sobre albarda.

Se usa cuando se impone un nuevo gravamen a quien ya está sufriendo otro y cuando en la conversación o por escrito se repite una cosa sin necesidad.

A otro burro con esa albarda. Se dice cuando no se quiere admitir un trabajo demasiado penoso.

Ahora llueven albardas. Se dice cuando oímos alguna cosa que nos parece imposible.

Como la albarda al burro. Se dice familiarmente de una persona a quien está grande la ropa, principalmente si aquella es gruesa.

Echar una albarda a uno. Abusar de la paciencia de uno, haciéndole aguantar lo que no debe.

Volverse la albarda a la barriga. Salir una cosa al contrario de lo que se deseaba o esperaba.

De cuando hablaban las albardas. Alusión a tiempos tan antiguos como desconocidos.

Salta como granizo en albarda, se refiere a una persona que está hablando y otra se ofende y responde de manera agresiva,
(dicho de Lobras (Granada))

En vasco, chalma, chalmia.

relasionades:

cincha, sincha

tafarra,

cuixins,

pell,

saria, banasta, banastes, cornalera etc...

tronada

TRONADA f. 

Sol mon enrecordem de Santa Bárbara cuan trone.

troná, trone, trons

Successió de trons; tempestat de trons; cast. tormenta. Tremolen a la forta tronada de sa veu Atlàntida iii. El trontoll de la tronada creixia. Massó Croq. 52. a) fig. Tempestat d'ordre moral; renyada forta, gran manifestació d'irritació. Sabia l'astuta chiqueta que dient en sa casa, al tornar que l'acompanyà son cosí, se desfaria la tronaa com nuvolaa d'istiu, Morales Id. 17.—b) Engegada de petards posats al llarg d'un regueró de pólvora, usual en certes festes majors. A la plaça de les Monges el pirotècnic calà la tronada,Oller Vilaniu 48.
    Loc.

—No plourà d'eixa tronada: es diu per manifestar tranquil·litat respecte a les conseqüències d'una cosa que sembla perillosa (val.).
    Fon.: tɾunáðə (or., men., eiv.); tɾonáðɛ, tɾonáða (occ.); tɾonáɛ (Fraga); tɾoná (val.); tɾonáðə (mall.); tɾunáɾa (alg.).
    Intens.: tronadassa, tronadeta, tronadota.
    Etim.: derivat de tronar.

Charrán al Sino-fos. Julián Naval, Tamarit.

Charrán al Sino-fos.

Tamarit de Llitera a uno de Octubre del añ dos mil deu.


http://romancearagones.blogspot.com/2011/12/doc-0-la-historia-de-aragon-traves-de.html

 

Julián Naval de Tamarit.

Escrit según les normes Editadas p’el Achuntamén de Tamarit en colaborasió en la Diputasió provinsial ( Carpi, 1981 pág. 1 a la 194). Publicasió de P. Grúas y Benítez. 1995, Editades p’el Achuntamén en colaborasió de UdZ. .
La Villa alegre y confiada. I. Comas y Colomina 1929. pág 279 .

 

2º. Charrán al Sino-fos.

 

La Pllaseta de Les Bruixes.

Entre’ls nubols que aquella tardada se divisaben a tot lo llarg del sel, se anaben fen entrecllaros, dixan pasá un respllandó cada vegada menos fort y brillant.

La negró de la nit se apodere per tot lo llarg de la esbandada del sel.

¡Cosa de bruixería!.
Una bufada de aire misterios sen arrastre totes les boires pa dixá pasá unaltra respllandó, primé esmorteida, pa aná asomanse detrás de les montañes dibujades sobre la inmensidad del Sel. E la Lluna
Pllena, brillán coma una Reina de la Nit en complleta soledat apagán la brillantó dels estrels que la rodeyen.

Tot e silensio, les fet-fets callen en los seus chillits, les gronetes, que en la tardada volaben a rasán de terra, en veus chirriants pa agafá tota cllase de mosquits sen an anat aquietán, posades en los arams del pals de llum.

La Campana dels Perduts seguís sonán en la seua veu ronca y potent, que arribe mes allá de la Cllamó Amarga, poc a poc se espasíe lo seu sonido, asta callá del tot. Los pachesos del tros de mes allun, ya an arribat al abric de les seues cases, a la calentó del fogaril que la dona li a preparat alrededó dels seus fills y’ls yayos amorosos. Los silensiosos morisecs abandonen lo Cllot del Torrén, entre Sol y Lluna, volarán incansablles en busca del seu sustén…pero….aquella nit…

La chuta, lo musol y lo llantié, desperten del seu descans, volen silensiosos, lo seu pllumache suave coma la seda, coma la pell de un resién nascut, acarisie l’aire sense fe cap cllase de ruido, atens al menó movimén les seues orelles adaptadas al silensio mes absolut. detecten cualesquiere movimén de una rateta o de un escarbat… pero… aquella nit…

La fuína, desperte del seu letargo, mentres La Llum era La Reina de la Terra, ara de nit, silensiosa, buscará los caus dels conills, no li sirá fásil trobals entre lo laberinto de pasadisos, se pert la mayoría de les vegades, tornán en la tripa buida, se abrá de contentá en alguna rateta descuidada o potsé trobará un niu, poc amagat pa chupás tos los ous, a vegades cuan la gana aprete trencará un vallat, o entrará per la esquella de una porta y fará desastres en un galliné, chupánlis al pobres animals no mes que la sang…. pero… aquella nit….

Se palpe en l’ambién una calma tensa coma la que se apresie cuan arribe un temporal, encara no e la ora, La Lluna no a arribat encara al Sentro del Sel, la oscuridat encara ne e complleta.

Estem a Tamarit, e divendres, y Lluna Pllena, les ventanes de les cases tancades a cala y canto, los mes poregosos no lis val lo serrat de ferri, atrancarán la porta en un barró de olm, cremada la pela lo día de Navidad.

Un gat arribe pel camí de Fondols, unaltre apareix pel camí dels Alchupets, cinc mes puyen pel carré dels Espills, son negres com’al carbó en la coda tiesa, set en total.

Detrás de la Pllaseta de les Bruixes, se mouen unes sombres, entán caván al peu de un muro pa trobá La Pedra, “Que no se acabe may”. Tan forta que a plleno día cuatre omes picán no la an sabut trencá, tan forta que ni lo pic que a feit espesialmén lo Farré de Calladrons, pa nixa feña, se doblle coma si fos de figa. Los gats s’an feit sombres, que posen lo peu ademún de La Pedra, pa convertís en Bruixes. Ya
puyen a la Pllaseta. Una fuguera sense lleña empese a cremá, en fllames royes y negres. Les Bruixes miren a tota reu. ¿Qué esperen?. En un gran bramit apareix un “bò” te los corns llargs y retorsuts, la pell negra, les garres roses y les uñes royes, torne a fe un gran bramit y les Bruixes que estaben discutín a qui donali
“mal de ull” empesen a ballá sense escoltal.

Unaltre bramit y les Bruixes se queden quietes, -sirá per poc-, no se posen de acuerdo a qui doná “lo mal”, ballán, gritán que esgarrife se tiren per terra, se enganchen del pels un al altra. La chuta vole alrededó, fen soná lo chutttt…chutt… per la seua boca. Los musols en los ulls mol aubertes fan coro en les bruixes. Lo llantié en les seues pllumes bllanques coma unes boles de cotó resién cullit, formen un redol ademún de tot lo soroll. Les fuines se entrellasen en los brasos de les bruixes, baixán a les garres per la sintura.

Totes tenen los ulls bllancs casi ixinles de la cara. Tot e un arrebol, se sinten nous chillids esgarrifosos per demún de tot lo soroll. Son los morisecs, se agafen al coll de les bruixes chupanlis la sang, mentres griten en una emosió inconteniblle.

No paren, lo “bò” ue contemplle satisfeit, e lo Rey de la Nit y Les Bruixes les seues sirvientes. Tots ademún o deball seguísen durán tota la nit.

Pero… per demún dels Castellasos, apareix lo primé rayo de llum, Lo Sol espentee a totes les boires de la nit pa portamos lo día.

Un bramit llastimós, mes fort que los anterios, apague lo soroll de aquell puyal negre, que poc a poc se aquiete. La chuta lo llantié y lo musol, volén en busca dels seus amagatalls. La fuina borracha de emosió, se desllise silensiosa per les espones del Castell buscán lo seu cau. Los morisecs borrachos de sang, silensiosos tornen a la Cova del Torrén, de cap capa aball, no ixirán en mols díes a buscá lo seu sustento
de sempre.

Les bruixes feites sombres pasarán per La pedra, detrás de la Pllaseta, “La que may se acabe”, pa torná la una pel camí de Fondols, laltra pel camí Dels Alchupets, les sinc de Tamarit, pel carré dels Espills. No son
sombres ni gats, poc a poc se transformen en guapes chicotes……
Tenen la pell bllanca, lo cabell negre, los ulls verts que cuan los mires, les seues ninetes de coló asul clla, pareixen la profundidad de una basa cristalina, que te atrau y te ensordomís, los labios cuan los probes se derretisen coma la mel resién sacada del arna, lo seu alent e coma lo perfum de la mareselva en lo despuntá de un maití de primavera, lo parlá, melodiós coma la de una merla tornasolada……

Continuará… o no…

- Vaya Juanet, por lo menos avuy no am parlat del Achuntamén.

- Toñet, un día e un día.

Traducido del romance aragonés, en la modalidad de La Litera al castellano.

 

En romance aragonés.

2º. Charlas en el banco del sinofuese por…..

 

La Plazuela de las Brujas.

 

Entre las nubes de aquel atardecer que se divisaban a lo largo del cielo, se iban haciendo entreclaros, dejando pasar un resplandor cada vez menos fuerte y brillante.

La negrura de la noche se va apoderando a todo lo largo del firmamento.

¡ Cosa de brujería !. Un soplo de aire misterioso arrastra a todas las nubes para dejar pasar otro resplandor, primero mortecino, para irse asomando detrás de las montañas dibujadas sobre la inmensidad del cielo. Es la Luna Llena brillando como una Reina de la Noche en completa soledad, apagando la brillantez de las estrellas que la rodean.

Todo es silencio, las cigarras callan en sus chillidos, las golondrinas, que en el atardecer volaban a ras de tierra, con voces chirriantes, para atrapar toda clase de mosquitos se han ido aquietando, posadas en los alambres de los postes de la luz.

La Campana de los Perdidos sigue sonando con su voz ronca y potente, que llega hasta más allá de la Clamor Amarga, poco a poco se espacia su sonido, hasta callar del todo. Los labriegos de los lugares más distantes, ya han llegado al abrigo de sus casas, al calor de sus crepitantes hogares, que su mujer les ha preparado alrededor de sus hijos y sus abuelos amorosos.

Los silenciosos murciélagos abandonan La Cueva del Torrente, entre Sol y Luna, volarán incansables en busca de su sustén…..pero…..aquella noche…..

El cárabo, el mochuelo y la lechuza, despiertan de su descanso, vuelan silenciosos, su plumaje suave como la seda, como la piel de un recién nacido, acaricia el viento sin hacer ninguna clase de ruido, atentos al menor movimiento sus orejas adaptadas al silencio más absoluto, detectan cualquier movimiento de un ratoncillo o de un escarabajo…..pero…..aquella noche….

La comadreja, despierta de su letargo, mientras la Luz era La Reina de la Tierra, ahora de noche, silenciosa, buscará las madrigueras de los conejos, no le será fácil encontrarlos entre el laberinto de pasadizos, donde se pierde la mayoría de las veces, si vuelve con el estómago vacío, se habrá de contentar con algún ratoncillo descuidado o quizás encontrará un nido poco escondido para absorber todos los huevos, a veces cuando el hambre le aprieta romperá un vallado, o entrará por el resquicio de una puerta y hará desastres dentro de un gallinero, chupándoles a los pobres animales nada más que su sangre…..pero…..aquella noche….

Se palpa en el ambiente una calma tensa como la que aprecia a la llegada de una tormenta, aún no es la hora, La Luna no ha llegado todavía al Centro del Cielo, la oscuridad todavía no es completa.

Estamos en Tamarite de Litera, es viernes, y Luna Llena, las ventanas cerradas a cal y canto, los más miedosos no les bastará el cerrojo de hierro. Atrancarán su puerta con un palo de olmo, quemada su piel el día de Navidad.

Un gato llega por el camino de Fuente Dulce, otro aparece por el camino de los Aljibes, cinco suben por la calle de los Espejos, son negros como el carbón llevando su cola tiesa, siete en total.

Detrás de la Plazuela de las Brujas, se mueven unas sombras, están cavando al pié de un muro para encontrar La Piedra, “Que no se acaba nunca”. Tan fuerte que a plena luz del día cuatro hombres picando no la han sabido romper, tan fuerte que ni el pico que ha hecho especialmente el Herrero de “La casa de los ladrones”, para ese menester, se dobla con la facilidad de un higo. Los gatos se han hecho sombras, que ponen el pié encima de La Piedra, para convertirse en Brujas. Ya suben a La Plazuela. Una hoguera sin leña empieza a arder, con llamas rojas y negras. Las Brujas miran a todos lados. ¿ Qué esperan ?. En un gran mugido aparece un Macho Cabrío, tiene los cuernos largos y retorcidos, la piel negra, las piernas rubias, las uñas rojas, vuelve ha hacer una gran mugido y las Brujas que están discutiendo a quien darle el “mal de ojo” empiezan a bailar sin escucharlo.

Otro gran mugido y las Brujas se quedan quietas -será por poco- , no se ponen de acuerdo a quien darle “el mal”, bailando, gritando que estremece se tiran por tierra, se enganchan por los pelos unas a otras. El cárabo vuela alrededor, haciendo sonar su chuttt….chuttt por su boca. Los mochuelos con los ojos muy abiertos hacen coro con las brujas, las lechuzas con sus plumas blancas como bolas de algodón recién cortadas. forman un coro encima de todo el algarabío. Las comadrejas se entrelazan en los brazos de las Brujas, bajando hacia las piernas por la cintura.

Todas tienen los ojos blancos casi saliéndoseles de sus órbitas. Es todo un remolino, se oyen unos chillidos espantosos por encima de todo el ruido. Son los murciélagos, se cogen al cuello de las Brujas chupándoles la sangre, mientras gritan en un éxtasis de placer.

No paran, el Macho Cabrio lo contempla satisfecho, es el Rey de la Noche y las Brujas sus sirvientas. Todos arremolinados, tanto encima como debajo continúan toda la noche.

Pero…. Por encima de los Castillejos, aparece el primer rayo de luz. El Sol empuja a todas las nubes de la noche para traernos el día.

Un mugido lastimoso, más fuerte que los anteriores, apaga el ruido de aquel montón negro, que poco a poco se aquieta. Los cárabos, los mochuelos, las lechuzas, vuelan en busca de sus escondrijos. Las comadrejas borrachas de placer, se deslizan silenciosamente por las márgenes del Castillo buscando su madriguera. Los murciélagos borrachos de sangre vuelven a la Cueva del Torrente de Alcampel, cabeza abajo, no saldrán en muchos días a buscar su sustento de siempre. Las Brujas hechas sombras pasarán por la Piedra, detrás de la Plazuela, “ la que nunca se termina”, para regresar una por el camino de Fuente Dulce, la otra por el camino de Los Aljibes, las cinco de Tamarite, por la calle de los Espejos. No son sombras ni gatos, poco a poco se transforman en guapas muchachuelas…..Tienen la piel blanca, el cabello negro, los ojos verdes que cuando los miras, sus pupilas de color azul, parecen la profundidad de un lago cristalino que te atrae y te adormece, sus labios al besarlos se derriten como la miel recién extraída del panal, su aliento es como el perfume de la madreselva en el amanecer de una mañana de primavera…..

Continuará…..o no…

-. Vaya Juanet, por lo menos esta vegada no am parlat del Achuntamén.

-. Toñet, un día e un día.

Tamarite de Litera a uno de Octubre del año dos mil diez.

Julián Naval de Tamarite.

Aladre

Aladre = Arado

DCVB:

ARADA f. o ALADRE m. (ant. aradre, m. o f.).

Instrument compost essencialment d'una peça on va fixada la rella, i d'un espigó on va junyida la bístia o les bísties per estirar, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar; cast. arado. Mes val lo ferre en la aradre, que l'aur ni l'argent en la caxa, Llull Felix, pt vi, c. 1. En aquella ylla se trobá primerament aradre qui tallàs la terra, Eximenis II Reg., c. 39. Hun aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Item una aradra an Riera, doc. a. 1405 (arx. del Hosp. Sta. Creu, de Barc.). Item l. aradre complit ab reyla, doc. a. 1409 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un aradre ab tot son areu, doc. a. 1425 (arx. de Montblanc). No guos comprar ni tallar fusta de aradres, doc. mall., a. 1449 (Boll Lul. iii, 133). L'aladre gire, | torne al camí Spill 9584. Compare, ruxaulo ab cua d'aladre, Brama llaur. 204. Item una aradra ab tot son bon gorniment, doc. any 1564 (arx. parr. Igualada). Com solch sota l'arada quant cada vall s'obrí, Canigó iv. Veu los bous del aladre esjunyits. Llorente Versos 134.

Construcció i nomenclatura de les arades catalanes, valencianes i balears.— L'arada consta essencialment de tres peces principals i d'algunes peces accessòries.
Les parts principals són:
a) una perxa on van junyits els animals i que s'anomena, segons les comarques, nedrilla, camatimó, espigó, cameta, etc.;
— b) una peça de fusta que travessa la part posterior de l'espigó i que serveix per dur la rella, i s'anomena generalment dental;
— c) una altra peça a manera de mànec, que serveix d'agafall per dirigir la feina de l'arada, i que es diu esteva, mantí o altres noms, segons les regions. Les accessòries són petites peces que ajuden a subjectar la rella o les peces principals de l'arada, a aguantar fort el jou, etc., i es designen amb diversos noms (oreller, tenella, orellons, telera, reteler, etc.) segons llurs vàries funcions i segons les comarques. No sols les parts accessòries, sinó també les principals, poden tenir diverses formes; naturalment, el que en les arades de parell és l'espigó, en les arades d'una sola bístia ha d'esser una perxa doble o forcada (anomenada forcat, anquer, etc.); també hi ha arades, com les de Mallorca i Menorca, que tenen una de les tres parts principals formada per dues peces afegides. — Tot això es refereix a les arades de fusta, antigues, que són les que interessen més a la investigació lingüística i etnogràfica. Les arades modernes de ferro ofereixen poques coses noves i interessants en llur nomenclatura.
— A moltes comarques de Catalunya, principalment a la part occidental, l'arada es designa amb el nom de arreu.
— L'arada més sencilla i primitiva que trobam usada a Catalunya és la que es compon d'esteva, dental i camatimó, cada cosa d'una peça, i que es pot veure representada en la figura 1a, copiada d'un arreu d'Esterri d'Àneu. És curiós observar que la nomenclatura de les parts de l'arada a la Vall d'Àneu és avui en dia la mateixa que trobam a un document rossellonès del segle XIII, on són anomenats el dental, l'esteva i l'aladriga (aquest darrer nom s'és transformat en nedrilla, per una curiosa evolució): «De qualibet saumata de dentals, un dental; de qualibet saumata de stevis, una stevam; de qualibet saumata de aladrigues, una aladriguam» (Lleudes de Perpinyà, de mitjan segle XIII, ap. RLR, iv, 368). Les mateixes denominacions de les tres parts fonamentals de l'arada es troben en els Privilegis i Ordinacions de la Vall de Querol, de l'any 1308.
— Per donar idea dels principals tipus d'arada de fusta que es troben encara usats en la nostra terra, posam les figures que segueixen, amb indicació de la localitat on fou copiat cada arreu i amb expressió de la nomenclatura recollida a la mateixa localitat. Les peces i parts de l'arada van indicades en els dibuixos per lletres, que corresponen sempre a les mateixes parts, encara que en cada dibuix sien diferents la forma de l'instrument i els noms d'alguna peça. En tots els dibuixos adjunts, la R indica la rella; la D, el dental o peça que té per funció aguantar la rella; la O, cada una de les peces que ajuden a fer forta la unió de la rella amb el dental; la E, la peça que va unida a la part posterior del dental i serveix de mànec; la M, l'extrem superior de la E, que forma l'agafall per dirigir l'arada; la A, la perxa on es junyen les bísties per estirar; la C, la peça corbada que uneix la A amb la D (en certs tipus d'arada); la T, la peça recta de fusta o de ferro que fa forta la unió de la D amb la A o amb la C. L'arada es denomina de diferents maneres segons la seva forma i aplicació especial: a) L'arada que és estirada d'una sola bístia es diu arreu forcada (Bassella), arada pollegana (or.), aladre polligana (Maestrat), arada amb braços (Manacor), arada de gàbia (Sta. Margalida de Mall.), arada de foc (Mancor), arada d'una bístia (Men.), etc.
—b) L'arada de ferro en general es diu arada mossa (Catalunya), i entre les seves múltiples varietats, caracteritzades per la forma, nombre i funcionament de la rella i sos accessoris, s'anomenen l'arada de pala, l'arada giratòria, l'arada amb paletes, aladre de punxó, etc.
—c) Arada siquiera és aquella que té caixó, o sia, giradores de fusta, i serveix per fer les síquies o regadores dels horts (Manacor). Arada d'encrestallar és la que serveix per fer els crestalls (Voc. Agr.).—d) Arada d'escatar és la que serveix especialment per rompre la crosta que es fa damunt les terres de conreu (Voc. Agr.).
— e) Arada de llaurar vinya: casta d'arada que té els braços desviats de l'eix o línia que segueix la rella, de manera que poden llaurar ran els ceps sense que la bístia els fregui (Mall.).Les diferents maneres de manejar l'arada es designen amb diversos mots: a) Arada plana (Mall.) o arada planera (Cat.) és quan la menen amb la rella molt horitzontal, que no es fica en la terra.
— b) Arada puntera és quan la rella es fica molt en la terra (Cat., Bal.). També se'n diu arada carnissera (Mall.).
— c) Arada plena és quan llauren amb força, de manera que l'arada s'assega bé damunt la terra i que les dues orelleres remoguen terra nova (Mall.).—d) Fer camada, l'arada: fer els solcs desiguals, un d'ample i un altre d'estret, alternativament (Mall.).

Loc. i refr. 
—a) Passar l'arada davant els bous: invertir l'orde de les coses, fent massa prest allò que s'hauria de fer més tard (Mall., Men.).
—b) «Per amor del bou, llepa lo llop l'aradre» (Torra Dict.).
—c) «Arada llarga i llaurador granat» (Mall.); «Arada llarga de rella, i llaurador qui l'empenga» (Marroig, Refr.); «Arada llarga i braç pelut» (Cat.); «L'aladre rabut, i el llaurador barbut» (Val.).

Fon.: əɾáðə (Puigcerdà, Lledó, Llofriu, Sant Feliu de G., Cabrianes, St. Vicenç dels H., Igualada, Reus, Mall., Eiv., Ciutadella); əɾáðe (Pobla de L., Vilafr. del P., Selva del C.); əɾáðɛ (Maó, Alaior); aɾáðɛ (Alcoi); aláðɾe (Pont de S., Pradell, Lleida, Fraga, Massalcoreig, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Vinaròs, Morella, Benassal, Llucena, Castelló, Llíria, Sueca, Alzira, Ador, Xàtiva, Pego, Alcoi, Benidorm, Elx); aláðɾi (Sopeira); ərέw (Pobla de L., Bagà, Solsona, Casserres, Tarr.); arέw (Sort, Esterri, Senterada, Organyà, Oliana, Tremp, Bassella, Ponts, Artesa, Balaguer, Pradell, Lleida).

Intens.: aradeta, aradassa, aradota; aladret, aladràs, aladrot, aladriu.

  

Etim.: del llatí aratru, mat. sign. La forma catalana més acostada a l'etimologia és aradre. Aquesta forma seguí dues evolucions diferents: en català occidental i valencià, la dissimilació produí el canvi de la primera r en l i resultà aladre; en català oriental i balear, la dissimilació determinà la pèrdua de la segona r, resultant la forma arade, que es confongué amb els substantius femenins en -ada.

2. ARADA f.

Acte de llaurar. «Jo llaurava amb En Vermei
i amb En Banya-revoltada,
i feia millor arada
que l'amo amb es seu parei» (cançó pop. men.).

carpit

carpida, carpidet, carpideta, carpidets, 

ert, erta, erts, ertes

estamordit de fret, estamordí ?

Un de Valderrobres o Ráfels ert, carpit de fret, congelat

http://dilc.org/estamordir/

DCVB

FRED (ant. escrit fret). adj. i subst. m. (i dial. f.): cast. frío.
I. adj. (f. FREDA) Mancat de calor.
|| 1. en sentit físic: Que té una temperatura sensiblement més baixa que la del cos humà; que té un grau de calor inferior al normal o convenient. Lo crestall qui és de freda natura, se fa en los locs qui són frets per la absència del sol, Llull Cont. 334, 20. Banyat en les aygües més fredes que gel, Passi cobles 85. Quan van a deixondar-lo, lo troben fred com marbre, Atlàntida. x.Humors fredes: escròfules. Sang freda: la dels peixos i reptils; fig., serenitat, carència de nerviositat o d'apassionament obcecador. «S'estimat me va amb sang freda | i diu que no me té amor, | i jo en tenc per pagar-ló | amb sa mateixa moneda» (cançó pop. Mall.). 

|| 2. fig., en sentit espiritual o moral: a) Que no és animat; mancat d'apassionament, d'ardor, de zel. L'esperit tenia més fret que lo gel, Passi cobles 20. Tenen la ànima freda y nua, Villena Vita Chr., c. 12. Vaig trobar-la a ella molt freda, Maura Aygof. 17.—b) Excessivament exacte o serè, sense inclinar-se a l'exageració, a deixar-se suggestionar, etc. Una investigació freda, Obrador Arq. lit. 74.—c) Mancat d'excitació genèsica. Mostrau-vos fret | e tant suau?, Spill 2756. Ffret sou com a rahim de parra, Coll. dames 776. La natura de la dona que és freda, Albert G., Ques. 43 vo.—d) Mancat de força, de poder per a obrar, especialment per estupefacció. Ànima freda: esperit mancat d'activitat. Quedar fred: romandre aturat davant una cosa espantosa o inesperada. Na Maria quedà freda quant va sentir axò,Roq. 28.—e) Mancat de gràcia, d'al·licient, de simpatia, d'expressió, etc. Trob freda tota alegria, Salvà Poes. 26. Era de mirada trista y freda, Rosselló Many. 168. A la freda reclusió de les aules, Ruyra Parada 11.
II. m. (i dial. f.). 
|| 1. Sensació produïda per la pèrdua de calor. Fassen penitència e sostenguen fam, set, calt, fret, turments, Llull Gentil 27. L'ome embriach tremola de fret, Albert G., Ques. 13 vo. Els escarrufaments de fret los fan acostar-se, Rosselló Many. 28. 
|| 2. Temps fred; absència relativa de calor. Per fortuna de temps o de fret o de pluja o de vents, Cost. Tort. II, iv, 18. Ab frets e ab calors, Muntaner Cròn., c. 7. Hi'l trist de Johan en tems de fret sua, Proc. olives 516. Que los frets e les pluges les començauen a enujar, Tirant, c. 92. Fer fred: esser fred el temps. Estauen al foch, car feya fret gran, Passi cobles 20. Se pengen infants tendres pel fred esmorteïts, Atlàntida v. Fred sec: temps fred i mancat d'humitat. Feia molta fred i li sortia un fum blanc per entre els pèls del bigoti, Pla Girona 151. Fred moll o humit: temperatura baixa barrejada amb humitat. Fred negre: fred sec i sense sol. Fred secret: fred molt intens i sense vent (Tarr.).
    Loc.—a) Hi ha moltes comparacions per a expressar hiperbòlicament que una cosa és freda; v. gr.: Més fred que (o Tan fred com) neu, gel, una serp, el nas d'un ca, la cadena del pou, marbre.—b) Donar-ne una de freda i una de calenta: dir ara una cosa i suara la contrària.—c) Fer un fred que talla, que pela, que trepana, que rau, que glaça, que glaça la cua dels gossos, que glaça el pensament: locucions per a expressar hiperbòlicament un fred molt intens.—d) Ja ha arribat el fred de Rússia!: es diu referint-se a algú que va molt abrigat quan encara no fa fred (Empordà).—e) Si t'agafo, no tindràs fred!: es diu en to d'amenaça, com volent dir que li donarà una tupada forta, que el calfarà.—f) No fer fred ni calor: no causar cap impressió, no interessar.—g) No passar fred ni calor per una cosa: estar indiferent.
    Refr.—a) «Un vestit ne tinc a França, i aquí em moro de fred»: al·ludeix als qui s'avanen de posseir coses que no els poden esser útils.—b) «Qui no té seny, no té fred».—c) «Si tens fred, embolica't amb la paret» (Segarra, Urgell); «Si tens fred, arrima't a la paret» (Vinaròs).—d) «Qui té fred de peus, que los s'escalfi» (o «que el se tregui»): es diu volent indicar que no es vol intervenir en un assumpte d'altri, que l'interessat mateix se'l resolgui (mall.).—e) «Ni per calor deixis la capa, ni per fred la carabassa»; «Ni per fred ni per calor, no deixis la capa ni el sarró»; «Ni per calor ni per fred, no et llevis la capa ni el barret».—f) «Lo que guarda del fred, guarda de la calor».—g) «Homo poquet, en haver dinat té fred»: es diu perquè l'home pusil·lànim no es sap treure el fred feinejant o desplegant alguna activitat (Mall.).—h) «Déu dóna el fred segons la roba»; «Déu dóna la roba segons el fred»: vol dir que la Providència sap coordinar les necessitats dels homes amb llur capacitat per a satisfer-les.—i) «El fred és enemic del pit».—j) «Qui festeja, no té fred».—l) «Any serè, any de fred».—m) «Any de fred tardà, raïm sa vinya no farà» (Menorca).—n) «Fred i gel, no queden al cel» (Urgell, Segarra); «Fred, si no el fa davant, el fa darrera» (Men.); «Es fred, ses rates no se'l mengen» (Men.): vol dir que tots els hiverns fa fred, encara que a vegades vingui amb algun retard.—o) «Fred segur, no mata ningú».—p) «Any de fred, mal pel pobret».—q) «En temps de fred, més val una capa (o una gorra) que un barret».—r) «Freds en darrer, pedregades en primer» (Gomis Met. Agr. 84).—s) «Pels Reis, el dia creix i el fred neix» (Urgell, Maestr.); «Quan el dia creix, el fred neix» (ross., or., occ.); «Quan lo dia creix, creix la fam i creix lo fred» (Tortosa).—t) «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni; per Sant Julià, cuida a matar» (Empordà).—u) «Quan vénen los tres barbuts, vénen los freds cascarruts»: els tres barbuts són Sant Pau ermità, Sant Maure (15 gener) i Sant Antoni Abat (17 de gener).—v) «Per Santa Agnès i Sant Fructuós, los freds majors»: la festa d'aquests sants és dia 21 de gener.—x) «Per Sant Vicenç, paren els freds i entren els vents»: la diada de Sant Vicenç és el 22 de gener.—y) «Si el febrer riu, el fred reviu» (Gir.); «Si la Candelera plora, el fred ja és fora; si la Candelera riu, el fred és viu» (or., occ., bal.); «Candelera clara, fred hi ha encara» (Men.); «Per la Candelera, es fred, si no és davant, és darrera» (Men.).—z) «Març, marcedor, que de nit fa fred i de dia calor» (Val.).—aa) «Trons en març, fred en abril i maig» (Val.).—bb) «Boires de març, fred en es maig» (Mall.).—cc) «Fred d'abril, du pa i vi».—dd) «Abril abrilet, va matar sa mare de fred» (Tortosa).—ee) «Es fred de març entra dins ses banyes d'es bous» (Men.).—ff) «No és bon maig, si el ruc no tremola de fred a l'estable» (Manresa).—gg) «El juny fred mata l'esplet» (Mall.).—hh) «L'octubre fred mata el cuquet».—ii) «De Tots Sants a Sant Andreu, vent o pluja, fred o neu».—jj) «Per Sant Iscle, lo fred xiscla» (Costa de Llevant, Manresa): la diada de Sant Iscle és el 17 de novembre.—ll) «Per Sant Climent, el fred reganya la dent»: és al 21 de novembre.—mm) «Per Santa Caterina, o molt freda o molt humida» (Fulleda): és el 25 de novembre.—nn) «Per Sant Andreu, pluja o neu, o fred molt greu» (Ripoll, Empordà, Pla de Bages): és el 30 de novembre.—oo) «Per Sant Tomàs, el fred al nas»: és el 21 de desembre.—pp) «Per Nadal, fred com cal».—qq) «De por i de fred, qui més se'n posa, més n'admet»: significa que hi ha bona part d'autosuggestió en les sensacions de por i de fred (Tremp).
    Fon.: fɾέt (pir-or., or., Maó); fɾét (occ., val.); fɾə́t (mall., Ciutadella, Eiv.). Cal advertir que fred usat com a substantiu (II), encara que regularment és masculí, en alguns dialectes catalans és femení; això ocorre principalment en el Rosselló, a l'Empordà, a la Garrotxa i a la comarca de Girona. «Ai mare, quina fred als peus!»«La fred ha sigut molt forta». La fred deu apretar, defora, Massó Croq. 97. «Qui té fred, set, son i gana, menja, beu, dorm i s'escalfa; s'espassa la fred, la set, la son i la gana» (Olot).
    Intens.:—I (adj.): fredàs, -assa; fredet, -eta; fredot, -ota; fredíssim, -íssima.—II (m.): fredàs, fredarro, fredot, fredet.
    Antòn.: calent, cald.
    Etim.: del llatí frigdu, contracció vulgar de frigĭdum, mat. sign. La i de frigĭdum en llatí clàssic era llarga, i per tant, caldria esperar en català frit (cf. el cast. frío, amb i, no amb e); però es veu que ja en llatí va predominar una forma frĭgĭdum amb i breu, probablement per inflència analògica de rĭgĭdum, i això fa que les formes romàniques del mot, fora del castellà i el portuguès, representin un frĭgĭdum amb i breu (fr. froid, it. freddo, cat. fred).