Mostrando las entradas para la consulta exigí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta exigí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, X.

X.

La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.

- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.

Y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá lo pon per la acitara, passamáns de quinse sentímetros de ample - o a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part, no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe, daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos, que a la vall eren frecuéns, encara que segóns los disconformes tot anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben, rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua, cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu, mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la seua musculatura li entrare per los ulls:

- Mira; toca, toca - va di.

Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.

- Du, ¿verdat?

- Ya u crec.

- Pos mira aquí.

Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.

Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.

- Mes du que lo bras, ¿no?

- Mes du.

Después se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau, va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la flexió sixanta u va dixá y los va di:

- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.

Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.

- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.

- Si no ne sé... No mi hay probat may.

- Proba ara.

- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.

- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.

Lo Moñigo va di:

- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.

Daniel, lo Mussol, va dessistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los músculs ballaben an ell, flexibles y releváns. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:

- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?

Encara Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo, com un mal nessessari.

Pero la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:

- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.

Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:

- Es sert; pareix una conilla.

A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuéns ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.

La historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al bestiá tossut hasta obríls la carn.

En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs. 

Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués, los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa cordial y discret.

Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara. 

Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.

Continuaben los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va arrimá la cama an ells y los va invitá:

- Tastéu, voréu com no tos engaño.

Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.

- Sí, té gust salat - va confirmá.

Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:

- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.

Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.

- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.

- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.

Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.

- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.

- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.

- Aixó te penses tú.

Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.

- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.

Lo Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en seguida:

- Sí, tenen gust salat.

Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:

- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.

Y la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotóns de fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó, com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo y Lucas, lo Mutilat.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIV.

XIV.

Lo Camí, XIV. Lupa, gat, Pesteta, pestetes


Podíen di lo que vullgueren; assó no los u impediríe dingú. Pero lo que díen dells no se ajustabe a la verdat. Ni Roc, lo Moñigo, teníe tota la culpa, ni ells féen datra cosa que procurá passá lo tems de la milló forma possible. Que a la Pesteta gran, al formaché, o a don Moissés, lo maestre, no los agradare la forma que ells teníen de passá lo tems ere una cosa mol diferenta. Pero ¿quí pot assegurá que alló no fore una manía de la Pesteta, lo formaché y lo Peó y no una perversidat diabólica per la seua part?

La gen en seguida emprén als chiquets, encara que moltes vegades lo enfado dels homens prové del seu natural irritable y suspicás y no de les travessures o maleses de aquells. Ahí estabe Paco, lo ferré. Ell los compreníe perque teníe salut y bon estómec, y si lo Peó no fée lo mateix ere per los seus assits y per la seua cara y lo seu feche retortigats. Y son pare mateix, lo formaché, perque afanós de estauviá no podíe vore les coses en lo aspecte optimista y alegre que generalmen oferixen. Y la Pesteta gran, perque ella ere l´ama del gat y lo volíe com si fore una consecuensia irrassional del seu ventre eixut. Pero tampoc ells teníen cap culpa de que la Pesteta gran sentiguere aquell afecte entrañable y desordenat per lo animalet, ni de que lo gat saltare al escaparate en cuan lo sol, aprofitán consevol descuido de los nugols, assomabe a la vall la seua cara congestionada y rubia. De aixó no ne teníe la culpa dingú, eixa es la verdat. Pero Daniel, lo Mussol, intuíe que los chiquets tenen ineluctablemen la culpa de totes aquelles coses de les que no té dingú la culpa. Lo del gat tampoc va sé una hazaña del atre dijous. Si lo gat haguere sigut de Antonio, lo Buche, o de les mateixes Llebres, no haguere passat res. Pero la Lola, la Pesteta gran, ere una escandalosa y lo seu amor per lo gat una inclinassió evidenmen maniática y anormal. Perque, anem a vore, si la trastada haguere sigut grave o ligeramen pecaminosa, ¿sen haguere enrit don José, lo mossen, en aquelles carcañades cuan lay van contá? Seguramen que no. Ademés, ¡qué dimoni!, lo bicho se u buscabe per eixí al escaparate a pendre lo sol. Claro que esta costum, per un atra part, representabe pera Daniel, lo Mussol, y los seus amics, una estimable ventaja económica. Si volíen un real de galletes torrades, a la tenda de les Pestetes, la gran díe:

- ¿De les de la caixa o de les que ha tocat lo gat?

- De les que ha tocat lo gat - contestaben ells, sempre.

Les que "habíe tocat lo gat" eren les mostres del escaparate y, de estes, la Pesteta gran ne donabe cuatre per un real, y dos, per lo mateix preu, de les de la caixa. An ells no los importabe mol que les galletes estigueren tocades per lo gat. A vegades estaben algo mes que tocades per lo gat, pero tampoc entonses los importabe massa. Sempre, en consevol condissió, siríen preferibles cuatre galletes que dos.

En lo consernén a la lupa, va sé Germán, lo Tiñós, qui la va portá a escola un matí de primavera. Son pare la guardabe al taller pera examiná lo calsé, pero Andrés, "lo home que de perfil no se veu", apenes la fée aná perque teníe bona vista. La haguere empleat si les lupes tingueren la virtut de eixecá una mica les sayes de les dones, pero lo que ell díe: "pera vore les pantorrilles mes grosses y acsidentades de lo que realmen són, no val la pena empleá artefactes". En la lupa de Germán, lo Tiñós, van fé aquell matí tota classe de experimentos. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van ensendre, consentrán en ella los rayos del sol, dos defectuosos sigarros de fulles de pataquera. Después se van analisá minussiosamen les sicatrius que, ampliades per lo vidre, assumíen una topografía irregulá y monstruosa. Después, se van mirá los ulls, la llengua y les orelles y después se van cansá de la lupa y de les extrañes imaches que ella provocabe. Va sé al crusá lo poble cap a les seues cases, de tornada de la escola, cuan van vore al gat de les Pestetes, enroscat damún del plat de galletes, a una punta de la vitrina. Lo animal ronronejabe, en la seua negra y peluda pancha al sol, chalán de les delissies de la caldoreta. Al arrimás ells, va obrí, desconfiat, un redó y terrible ull verd, pero al constatá la protecsió de la lluna del escaparate, va torná a tancál y se va quedá coto, dolsamen adormit.

Dingú es capás de siñalá lo puesto del servell aon se generen les grans idees. Ni Daniel, lo Mussol, podríe di, sense mentí, a quín recóndito plec va naixe la ocurrensia de interposá la lupa entre lo sol y la negra pancha del animalet, la idea va eixí dell espontanea y naturalmen. Algo paregut a com naix l´aigua de un manantial o fon.
Lo sert es que durán uns segóns los rayos del sol se van consentrá al cos del gat formán sobre lo seu negre pel un pun brillán. Los tres amics observaben expectans lo prossés físic. Van vore com los pels mes superfissials chisporrotejaben sense que lo gat modificare la seua postura. Lo rogle de llum y foc estabe enfocat sobre la seua pancha negra com un teó. De repén va eixí de allí una mica de fum y lo gat de les Pestetes va fotre, simultáneamen, un acrobátic bot acompañat de rabiosos maulits:
- ¡¡Marramiauuuu!! ¡¡Miauuuuuuuu!!

Los maulits aguts y llastimosos se diluíen, poc a poc, al fondo del establimén.
Sense acord previ, los tres amics van arrencá a corre. Pero la Pesteta va sé mes rápida que ells y la seua cara descomposta se va assomá a la porta antes de que los tres sagals se pergueren costa aball.
La Pesteta eixecabe lo puñ al aire y plorabe de rabia y impotensia:

- ¡Carnussos! ¡poquesvergoñes! ¡vatros teníeu que sé! ¡Me hau sucarrat al gat!
¡Pero ya tos agarraré yo! ¡Ton enrecordaréu de esta!
Y, efectivamen, sen van enrecordá, ya que va sé mes fort lo que don Moissés, lo Peó, va fé en ells que lo que ells habíen fet en lo gat. Aixina y tot, en ells se va pará la cadena de escarmens. Y Daniel, lo Mussol, se preguntabe:
"¿per qué si cremam una mica a un gat mos foten a natros una dotsena de regletades a cada ma, y mos tenen tot un día aguantán en lo bras eixecat lo mamotreto de la Historia Sagrada, en mes de sen grabats a tot coló, y al que a natros mos sometix an esta caprichosa tortura no ña dingú que li imposo una sansió, consecuenmen mes dura, y aixina, de sansió en sansió, no mos plantem a la pena de mort?".
Pero, no. Encara que lo raonamén no ere desatinat, lo cástic se va acabá en ells. Este ere lo orden pedagógic establit y se teníe que acatá en sumissió. Ere la caprichosa, ilógica y desigual justissia dels homens. Daniel, lo Mussol, pensabe, mentres passaben desplay los minuts y li féen mal los ginolls y li tremolabe y sentíe punchades nervioses al bras eixecat en la Historia Sagrada a la punta, que lo únic negossi a la vida ere dixá de sé chiquet lo antes possible y transformás en un home. Entonses se podíe sucarrá tranquilamen a un gat en una lupa sense que se mogueren los solamens sossials del poble y sense que don Moissés, lo mestre, abusare impúnemen de les seues atribussions.

¿Y lo del túnel? Perque encara en lo de la lupa va ñabé una víctima inossén: lo gat; pero en lo del túnel no van ñabé víctimes y si ne hagueren ñagut, hagueren sigut ells y damún venga regletades a la punta dels dits y venga hores aginollats, en lo bras eixecat en la Historia Sagrada sobrepassán sempre lo nivell del cap. Aixó ere inhumano, un evidén abús de autoridat, ya que, en ressumides cuentes, ¿no haguere descansat don Moissés, lo Peó, si lo rápit sels haguere emportat per debán als tres aquella tarde ? Y, si ere aixina, ¿per qué sels castigabe? ¿pot sé perque lo rápit no sels va emportá per dabán?

Aviats estaben entonses; la disyuntiva ere crúa: o morí trinchats als ejes de un tren o tres díes a ginollóns en la Historia Sagrada y los seus mes de sen grabats a tot coló, eixecada per damún del cap. Tampoc Roc, lo Moñigo, assertaríe a explicás a quína regió del seu servell se va generá la idea estrambótica de esperá al rápit a dins del túnel en los cansonsillos baixats. Datres vegades habíen aguantat al túnel lo pas del mixto o del tranvía interprovinsial. Pero estos trens passaben lentos y lo seu pas, a la foscó del forat, apenes los produíe ya cap emossió. Ere pressís renovás. Y Roc, lo Moñigo, los va exigí este nou experimento: aguardá al rápit dins del túnel y fé los tres, al mateix tems, de ventre, cuan lo tren passare. Daniel, lo Mussol, antes de asseptá, va apuntá algúns sensats inconveniens.

- ¿Y lo que no ne tingue ganes? - va di.

Lo Moñigo va argüí, contundén:

- Ya ni entrarán en cuan séntigue arrimás la locomotora.

Lo detall que van descuidá va sé lo depósit dels cansonsillos. De habé lligat esta punta, res se haguere descubert. Com no haguere passat res tampoc si lo día que lo Tiñós va portá la lupa a la escola no se haguere assomat lo sol. Pero existixen, flotán constanmen al aire, uns entes diabolics que chalen enredán los actes inosséns dels chiquets, complicánlos les situassions mes normals y simples.

¿Quí se habíe de pensá, en aquell momén, que en la sort dels cansonsillos estabe en joc la propia sort? ¿Se preocupe lo torero de la capa cuan té los cuernos a dos pams de la ingle? Y encara que al torero li esgarro lo bou lo capote no li renegue sa mare, ni li aguarde un maestre cabrejat que li fótegue dos dotsenes de regletades y lo fico de ginolls en la Historia Sagrada eixecada per damún del cap. Y, ademés, al torero li paguen mols dinés. Ells se arriesgaben sense esperá cap recompensa o aplausso (a no sé que fore a les dos galtes), ni la enchumenera ni una roda del tren. Trataben únicamen de autoconvénses de la seua propia valentía. ¿Mereix esta proba un suplissi tan refinat?

Lo rápit va entrá al túnel chulán, bufán, traén chispes, fen tremolá la montaña, sorollán les pedres. Los tres sagals estaben blangs, ajupidets, en los culets destapats a mich metro de la vía. Daniel, lo Mussol, va sentí que lo món se dislocabe daball dels seus peus, se desintegrabe sense remey y, mentalmen, se va santiguá. La locomotora va passá bufán al seu costat y una brafada calenta de vapor los va llepá lo cul. Van tremolá les parets del túnel, que se va omplí de un sarabastall de ferro. Per damún del fragor del ferro y la velossidat encaixonada, va arribá als seus oíts la advertensia del Moñigo:

- ¡Agarreutos dels ginolls!

Y se van agarrá, perque u manabe lo jefe y perque la atracsió del convoy ere casi irressistible. Se va agarrá dels ginolls, va tancá los ulls y va apretá la pancha. Va sé felís al constatá que habíe cumplit ce per be lo que Roc los habíe exigit. Se van sentí les risses sofocades dels tres amics al acabá de desfilá lo tren. Lo Tiñós se va alsá y va escomensá a tussí fart de fum. Después va tussí lo Mussol y, al remat, lo Moñigo. Lo Moñigo may arrencabe a tussí lo primé, encara que tinguere ganes de féu. Sobre estos extrems existíe sempre una competensia inexpresada. Sen enríen encara cuan Roc, lo Moñigo, va doná la veu de alarma.

- No trobo los pantalons - va di.

Van pará les risses instantáneamen.

- Tenen que está per ahí - va corroborá lo Mussol, tanteján a la escurina.

Lo Tiñós va di: - Teníu cuidadet, no patejéu...

Lo Moñigo se va olvidá, per un momén, dels pantalons.

- ¿U hau fet? - va preguntá.

Se van fondre a la tenebrosa oscurina del túnel les afirmassions satisfetes del Mussol y lo Tiñós.

- ¡Sí!

- Tamé yo - va confesá Roc, lo Moñigo; y sen va enriure al comprobá la rara unanimidat de les seues vísceres.

Los pantalons seguíen sense apareixe. A paupons van arribá a la boca del túnel. Teníen los culs esquichats de carbonilla y la temó per habé perdut los pantalons y cansonsillos portabe a les seues cares una grassiosa expresió de sorpresa. Cap dells se va atreví a riure. Lo pressentimén de uns pares y un maestre enfadats y implacables no dixáe mol puesto a la alegría. De repén, cuatre metros mes abán, al mich de la sendeta que crusáe la vía, van vore un drap informe, desformat y negrot. Lo va arreplegá Roc, lo Moñigo, y los tres lo van examiná en detenimén. Sol Daniel, lo Mussol, va pugué di:

- Es un tros dels meus pantalons - va di en un fil de veu.

La demés roba va aná apareixén, escampada a pedassos, per la senda. La onda de la velossidat habíe fet volá la roba, y lo tren la va desfé entre los seues ferros com una fiera fura. De no sé per este inesperat contratems dingú sen haguere enterat de la aventura. Pero eixos entes siniestros que constanmen floten al aire, los van embolicá lo assunto una vegada mes. Claro que, ni encara sospesán la travessura en tota la seua dimensió, se justificabe lo cástic que los va imposá don Moissés, lo mestre. Lo Peó sempre se passabe tres pobles. Ademés, lo castigá als alumnos pareixíe procuráli un goch indefinible o, per lo menos, la comisura dreta de la seua boca se estirabe, en eixos casos, hasta casi mossegá la negra pulsera de Curro Jiménez, Panchampla o lo Tempranillo.

¿Que habíen escandalisat al poble entran sense cansonsillos? ¡Pos claro! Pero ¿quína atra cosa podíen fé en aquell cas? ¿Se té que extremá lo pudor hasta lo pun de no torná al poble per lo fet de habé perdut los cansonsillos?
Ressultabe tremendo pera Daniel, lo Mussol; Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, tindre que dessidí sempre entre unes disjuntives tan penoses. Y ere encara mes mortificán lo que produíen en don Moissés, lo maestre, les seues coses, unes coses que ni de prop, ni de lluñ, li fotíen res.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IX.

IX.

Compreníe Daniel, lo Mussol, que ya no li siríe fássil adormís. Lo seu cap, desbocat cap als records, en una febril exitassió, ere un bullidó apassionat, sense cap momén de repós. Y lo roín ere que en son demá teníe que matiná pera agarrá lo rápit que lo portaríe a la siudat. Pero no podíe evitáu. No ere Daniel, lo Mussol, qui cridáe a les coses y a la vall, sino les coses y la vall los que se li imposaben, voltánlo de los seus rumós vitals, en los seus afáns, en los sensills y múltiples detalls de cada día.

Per la finestra uberta, frente al seu llit gruñidó, divisabe la cresta del Pic Rando, punchán la pancha estrellada del sel. Lo Pic Rando teníe de nit una tonalidat mate y tenebrosa. Manabe a la vall esta nit com habíe manat an ella durán los seus onse añs, com los manabe a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, lo seu amic Roc, lo Moñigo.
La historia de la vall se reconstruíe dabán de la seua mirada interna, dabán dels ulls de la seua alma, y los chulits distáns dels trens, los mus de les vaques, los crits lúgubres dels sapos daball de les pedres, los aromes humits y difusos de la terra avivaben la seua nostalgia, ficaben als seus records una nota de palpitán realidat. Después de tot, esta nit ere com tantes atres a la vall, sense aná mes lluñ, com la primera vegada que van saltá la tapia de la finca del Indiano pera robáli les pomes. Les mansanes no significaben res pera lo Indiano, que a Méjico teníe dos restauráns de lujo, una tenda de aparatos de radio y tres barcos destinats al cabotaje. Tampoc pera nells significaben mol les pomes del Indiano, la verdat, ya que tots ells cullíen bones mansanes als horts de les seues cases, ben mirat, tan bones pomes com les que teníe Gerardo, lo Indiano, als abres de la seua finca. ¿Que per qué les furtaben? Assó constituíe una cuestió mol complicada.
Potsé, simplificán, perque cap dells, entonses, passabe dels nou añs y la emossió de lo prohibit imprimíe a les seues maleses un encán indefinible. Li robaben les pomes al Indiano per la mateixa raó que als montes, o al prat de la carrasca, después de bañás, los agradabe parlá de "aixó" y conjeturá sobre "aixó", que ere lo origen de la vida y lo seu misteri.
Cuan Gerardo sen va aná del poble encara no ere lo Indiano, ere sol lo cagarniu de la siñora Micaela, la carnissera y, segóns díe esta, lo mes tímit de tots los seus fills.
La mare afirmabe que Gerardo "ere lo mes tímit de tots", pero al poble asseguraben que Gerardo antes de marchá ere mich tonto y que a México, si sen anabe cap allá, no valdríe mes que pera carregadó del port. Pero Gerardo sen va aná y als vin añs de anássen va torná ric. No va ñabé cap carta en este tems, y cuan lo Indiano se va presentá a la vall, los cucs ya se habíen minjat lo solomillo, lo llom, lo feche, los riñóns y los lleus de sa mare, la carnissera. Gerardo, que ya entonses ere lo Indiano, va plorá un rato al sementeri o fossá, apegat a la iglesia, pero no va plorá en los mocs penján com cuan ere menut, ni li caíe la baba com allacuanta, sino que va plorá en silensio y sense casi llágrimes, com díe l´ama de don Antonino, lo marqués, que ploraben a les siudats los elegáns. Alló implicabe que Gerardo, lo Indiano, se habíe transformat mol. Sons 
germáns, en cambi, seguíen amarrats al lloch, a pesá de que, en opinió de sa mare, eren mes listos que ell; César, lo gran, a la carnissería de sa mare, venén feches, lloms y riñóns de vaca a los veíns pera después, al cap dels añs, fé lo mateix que la siñora Micaela y donáls lo seu feche, lo seu llom, los seus riñóns y los seus lleus als cucs de la terra. Una conducta, en verdat, inconsecuén, inexplicable.

L´atre fill, Damián, teníe una terra de llaurá mijana a l´atra part del riu. Total res, unes faixes de sembrat y uns barbuts panissals. En assó vivíe, y en les cuatre perres que li procuraben la dotsena de gallines que criabe al corral de casa seua. Gerardo, lo Indiano, a la seua primera visita al poble, va portá una dona que casi no sabíe parlá, una filla de deu añs y un "auto" que casi no fée soroll. Tots, hasta lo auto, vestíen mol be y cuan Gerardo va di que allá, a Méjico, habíe dixat dos restauráns de lujo y dos barcos de cabotaje, César y Damián li van fé moltes carantoñes a son germanet y van voldre anássen en ell, a encarregássen cada un de un restaurán y un barco de cabotaje.
Pero Gerardo, lo Indiano, no u va consentí. Assó sí, los va montá a la siudat una tenda de aparatos eléctrics y César y Damián sen van aná de la vall, van renegá de ella y dels seus antepassats y sol de Pascua a San Juan tornaben pel poble, generalmen per a la festa de la Virgen, y entonses donaben bones propines y organisaben carreres de sacs y carreres de sintes y ficaben sing duros de premio a la punta de la cucaña. Y féen aná sombreros planchats y coll du. Los antics amics de Gerardo li van preguntá cóm se habíe casat en una dona rubia y que casi no sabíe parlá, sén ell un home de importansia y possisió com, a no dudá, u ere. Lo Indiano va sonriure sense aspavéns y los va di que les dones rubies se cotisaben mol a América y que la seua dona sí que sabíe parlá, lo que passabe ere que parlabe en inglés perque ere yanqui. A partí de aquí, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", li va di "Yanqui" al seu gos, perque díe que parlabe casi tan com la dona de Gerardo, lo Indiano. Gerardo, lo Indiano, no va renegá, en cambi, del seu poble. Los rics sempre se encariñen, cuan son rics, per lo puesto aon antes han sigut pobres. Pareix que es esta la milló manera de demostrá lo seu cambi de possisió y fortuna y lo mes viable prossedimén pera sentís felisos al vore que atres que eren pobres com ells seguixen sén pobres encara que lo tems haigue corregut. Va comprá la casa de un forasté que veníe algún estiu, enfrente de la farmassia, la va reformá de dal a baix y va poblá los seus jardíns de massisos estridéns y de abres fruitals. Alguna vegada veníe al poble a passá una temporada. Va reconeixe dabán dels seus antics amics que les coses li anaben be y que ya teníe a Méjico tres barcos de cabotaje, dos restauráns de lujo y una representassió de resseptós de radio. Es a di, un barco de cabotaje mes que la primera vegada que va visitá lo poble. Lo que no aumentaben eren los fills. Teníe sol a la Mica - li díen Mica, encara que se díe com sa yaya, Micaela, pero, segóns díe l´ama de don Antonino, lo marqués, los rics, a les siudats, no podíen pedre lo tems cridán a les persones per los seus noms sansés - y en lo prima que estabe la yanqui, que tamé caíe per la vall de Pascues a Rams, no donabe ocasió a noves esperanses. César y Damián hagueren preferit que per no existí, no existiguere ni la Mica, encara que cuan ella veníe de América li regalaben flos y cartuchos de bombóns y la portaben als millós teatros y restauráns de la siudat. Aixó díe, al menos, l´ama de don Antonino, lo marqués.
La Mica li va agarrá mol cariño al poble de son pare. Reconeixíe que Méjico no li anabe y Andrés, lo sabaté, argüíe que se pot sabé a siensia serta "si mos va" o "no mos va" un país cuan an ell se dispose de dos restauráns de lujo, una representassió de aparatos de radio y tres barcos de cabotaje.
A la vall, la Mica no disponíe de assó y, sin embargo, ere felís. Sempre que podíe fée una escapada al poble y allí se quedabe mentres son pare no li manabe torná.
Raderamen, la Mica, que ya ere una siñoreta, se estabe bones temporades al poble están sons pares a Méjico. Sons tíos Damián y César, que al poble los díen "los Ecos del Indiano", velaben per nella y la visitaben de cuan en cuan. Daniel, lo Mussol, va naixe pressisamén en lo tránsit dels dos barcos de cabotaje als tres barcos de cabotaje, es a di, cuan Gerardo, lo Indiano, aforrabe pera adquirí lo tersé barco de cabotaje. Per entonses, la Mica ya teníe nou añs pera deu y acababe de coneixe lo poble. Pero cuan a Roc, lo Moñigo, se li va ocurrí la idea de robá les pomes del Indiano, Gerardo ya teníe los tres barcos de cabotaje y la Mica, sa filla, desset añs. Per aquelles feches, Daniel, lo Mussol, ya ere capás de acatássen de que Gerardo, lo Indiano, habíe progressat, y be, sense nessessidat de estudiá catorse añs y encara que sa mare, la Micaela, díe dell que ere
"lo mes tímit de tots" y de que anabe per lo poble tot lo día de Deu en los mocs penján y la baba a la barbilla. Fore o no fore aixina, u contaben al poble y no ere cosa de resselá que existiguere un acord entre tots los veíns pera di dell una cosa que no fore serta.

Cuan van saltá la tapia del Indiano, Daniel, lo Mussol, teníe lo cor a la gola. En verdat, no teníe ganes de minjá pomes ni de cap atra cosa que no fore péndreli lo pols a una cosa prohibida. Roc, lo Moñigo, va sé lo primé en dixás caure al atre costat de la tapia. 

U va fé blanamen, en una armonía y una elegansia casi felines, com si los seus ginolls y les seues ingles tingueren molles. Después los va fé señes en la ma, desde detrás de un abre, pera que se afanaren. Pero lo únic que se donáe pressa de Daniel, lo Mussol, ere lo cor, que ballabe com un lloco deslligat. Notabe les cames paralisades y una fosca aprensió mermabe la seua natural ossadía. Germán, lo Tiñós, va saltá lo segón, y Daniel, lo Mussol, lo radé. En sert modo, la consiensia del Mussol estabe tranquila. Les maníes de la Pesteta gran se li habíen apegat a les raderes semanes. Per lo matí li habíe preguntat a don José, lo mossen, que ere un gran san:

- Siñó retó, ¿es pecat furtáli pomes a un ric?

Don José habíe meditat un momén antes de clavá los seus ullets, com agulles de cap, en ell: - Segóns, fill. Si lo robat es mol ric, mol ric y lo lladre está en un cas de extremada nessessidat y pren una pometa pera no morís de fam, Deu es comprensiu y misericordiós y sabrá disculpál. Daniel, lo Mussol, se va quedá apassiguat interiormen.
Gerardo, lo Indiano, ere mol ric, mol ric, y, en cuan an ell, ¿no podíe víndreli una desgrassia com a Pepe, lo Cabut, que se habíe tornat raquític per falta de vitamines y don Ricardo, lo meche, li va di que minjare moltes pomes y moltes taronjes si volíe curás? ¿Quí li assegurabe que si no se minjabe les pomes del Indiano no li passaríe una desgrassia pareguda a la que teníe Pepe, lo Cabut? Al pensá en aixó, Daniel, lo Mussol, se sentíe mes aliviat. Tamé lo tranquilisabe bastán sabé que Gerardo, lo Indiano, y la yanqui estaben a Méjico, la Mica en "los Ecos del Indiano" a la siudat, y Pascualón, lo del molí, que sen cuidabe de la finca, a la taberna del Chano jugán una partida de mus. No ñabíe, per tan, que tindre po. Y, sin embargo, ¿per qué lo seu cor palpitáe de esta manera desordenada, y se li fée un nugo al estómec, y se li doblegaben les cames per los ginolls? Tampoc ñabíen gossos. Lo Indiano detestabe este mijá de defensa. Tampoc, seguramen, timbres de alarma, ni ressortes sorprendéns, ni trampes dissimulades an terra.
¿Per qué tindre temó, pos? Avansaben cautelosamen, movénse entre les sombres del jardí, daball de un sel alt, ple de estrels mol menuts. Se comunicaben per tenues cuchicheos y la herba cruixíe suavemen daball dels seus peus y este ambién de rosses imperseptibles y misteriosos sussurros li agarrotabe los ñirvis a Daniel, lo Mussol.

- ¿Y si mos sentiguere lo boticari? - va rossegá este.

- ¡Scht!

Lo contundén sisseo de Roc, lo Moñigo, lo va fé callá. Se internaben al hort. Apenes parlaben ya mes que per señes y los momos nerviosos de Roc, lo Moñigo, cuan tardaben en enténdrel, adquiríen, a la mija oscurina, uns tonos patétics impressionáns.

Ya estaben daball de la pomera que habíen triat. Creixíe uns peus per detrás del edifissi. Roc, lo Moñigo, va di: - Quedáutos aquí; yo sacsaré la pomera.

Y va puchá an ella a escape. Les palpitassións del cor del Mussol se van asselerá cuan lo Moñigo va escomensá a sacsá les branques en tota la seua enorme forsa y les fruites madures caíen damún de la herba en un repiqueteo ininterrumpit de pedregada. Ell y Germán, lo Tiñós, no donaben abast pera arreplegá les pomes despenjades. Daniel, lo Mussol, al acachás, obríe la boca, pos a ratos li pareixíe que li faltabe lo aire y se aufegabe. De repén, lo Moñigo va dixá de sacsá la pomera.

- Miréu; está ahí lo coche - va mussitá, desde la altura, en una extraña veu.

Daniel y lo Tiñós van mirá cap a la casa voltats de oscurina. La aleta del coche negre del Indiano, que fée menos soroll encara que lo primé que va portá a la vall, relluíe detrás del racó de la vivienda. A Germán, lo Tiñós, li van tremolá los labios al exigí:

- Baixa de pressa; hi deuen está.

Daniel, lo Mussol, Y Germán, lo Tiñós, se movíen belcats per los riñóns, pera soportá milló les brassades de pomes. Lo Mussol va sentí una temó inmensa de que algú puguere enchampál aixina. Va apoyá convensut al Tiñós:

- Venga, baixa, Moñigo. Ya tenim prou pomes.

La temó los fée pedre la serenidat. La veu de Daniel, lo Mussol, sonabe alterada, en un to superió al simple murmull. Roc, lo Moñigo, va trencá una rama en lo pes del cos al tratá de baixá pressipitadamen. Lo cruixit va soná com un tiro an aquella atmósfera silensiosa de rosses y sussurros. La seua exitassió anabe en aumén:

- ¡Ojito, Moñigo!

- Yo vach eixín.

- ¡Nassos!

- Gallina lo que salto primé la tapia.

No es fássil determiná de aón va eixí la aparissió. Daniel, lo Mussol, después de alló, se inclinabe a creure en bruixes, duendes y fantasmes. Ella, la Mica, estabe dabán dells, alta y esbelta, embutida a un espectral traje blang. A les denses tenebres, la seua figura adquiríe una presensia ultraterrena, algo paregut al Pic Rando, sol que mes difuminat y fugitiu.

- Conque sou vatros los que me furtáu les pomes, ¿eh? - va di.

Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, van aná dixán rellissá les fruites, una a una, hasta enterra. La consternassió los agarrotabe. La Mica parlabe en naturalidat, sense destemplansa en lo to de veu:

- ¿Tos agraden les mansanes?

Va tremolá, un instán, al aire, la assustada afirmassió de Daniel, lo Mussol:

- Siiií...

Se va sentí la rissa amortiguada de la Mica, com si brotare a impulsos de una amagada complassensia. Después va di: - Prenéu dos pomes cadaú y veníu en mí.

Li van fé cas. Los cuatre se van encaminá cap al porche. Una vegada allí, la Mica va girá un conmutadó, amagat detrás de una columna, y se va fé la llum. Daniel, lo Mussol, va agraí que una columna piadosa se interposare entre la llum y la seua cara de abatut.
La Mica, sense ton ni son, va torná a riure espontáneamen. A Daniel, lo Mussol, li va assaltá la temó de que los denunsiare y entregare a la guardia sivil. May habíe vist tan prop a la filla del Indiano y la seua cara y la seua silueta anaben fénli olvidá per moméns la comprometuda situassió. Y tamé la seua veu, que pareixíe lo suave y modulat acento de una cagarnera. La seua pell ere tersa y torrada y los seus ulls oscurs y sombrejats per unes pestañes mol negres.

Los brassos eren prims y elástics, y estos y les seues cames, llargues y esbeltes, oferíen la tonalidat dorada de la pechuga del perdigot, lo mascle de la perdiu. Al desplassás, la ingravidés de los seus moviméns produíen la sensassió de que podríe volá y pédres al espay igual que una bambolla de sabó.

- Está be - va di, -. Aixina que los tres sou uns lladrets.

Daniel, lo Mussol, se va confessá que podríe passás la vida escoltánla an ella di que ere un lladret y sense cansás gens. Lo di ella "lladret" ere com si li acarissiare les galtes en les dos mans, en les seues dos manetes, ligeres y vitals.

La Mica se va tombá a una tumbona y la seua figura se va estilisá encara mes.
Va di: - No tos faré res esta vegada. Tos dixaré marchá. Pero me hau de prometre que si voleu pomes me les demanaréu a mí y no saltaréu la tapia furtivamen, com si fóreu lladres.

Los va mirá, un detrás del atre, y tots van assentí en lo cap.

- Ara podéu anáton - va acabá.

Los tres amics van eixí, en silensio, per la portalada cap a la carretera. Van caminá unes passes sense intercambiá cap paraula. Lo seu silensio ere pesat y massís, imposat per la secreta consiensia de que si encara anaben solts pel món se debíe, mes que a la seua propia habilidat y maña, al favor y la compassió de la Mica. Aixó, y mes a la infansia, sempre resulte una mica deprimén. Roc, lo Moñigo, va mirá de reull al Mussol.
Caminabe este en la boca uberta y los ulls ausséns, com extassiat.
Lo Moñigo lo va sacsá de un bras y li va di: - ¿Qué te passe, Mussol? Estás com alelat.

Y, sense esperá resposta, va aviá en forsa les seues dos pomes contra los bultos informes y oscurs que pasturaben en passiensia al prat del apotecari.

martes, 30 de enero de 2024

D, Dacita - Dart

Tome troisième.

D – K.

1844.

 

D, quatrième lettre de l'alphabet, troisième des consonnes.

Per esquivar hyat, deu hom pauzar z o d aprop A prepositio. 

Leys d'amors, fol. 4.

Pour éviter l'hiatus, on doit placer Z ou D après A préposition.

 

Dacita, s. f., dace, sorte d'impôt perçu plus spécialement sur les denrées et sur les marchandises.

On lit dans les Statuts de Marseille, lib. I, cap: 44:

Quod nemo teneatur bis dacitam præstare pro eodem avere.

Du Cange, t. II, col. 1311.  

Aiso es l'aordenamen de la dacita que fon empauzada en Monpeslier... Pague la miega dacita sobre dicha.

(chap. Aixó es l' ordenamén de la dacita que va sé imposada a Montpellier... que pago la mija dacita sobre dita.

Cartulaire de Montpellier, fol. 218 et 219.

Ceci est l'ordonnance de la dace qui fut imposée en Montpellier... 

Qu'il paie la demi-dace susdite.

 

Dadau, s. m., fuite.

Quan lo viron, prenon dadau. V. de S. Honorat.

Quand ils le virent, ils prennent la fuite.

 

Dalfin, Dalphin, s. m., lat. delphinus, dauphin, sorte de poisson. 

(N. E. mamífero, delfín; chap. delfín, delfins, nom propi Delfín.)

Las balenas e li dalfi

Faran una host sobre la mar.

Los XV Signes de la fi del mon.

Les baleines et les dauphins feront une armée sur la mer.

Algunas bestias d'ayga han respiracio, cum so dalphis.

Eluc. de las propr., fol. 52.

Quelques bêtes d'eau, comme sont les dauphins, ont respiration.

- Constellation.

Dalfis, signes e bootes. Brev. d'amor, fol. 37.

Le dauphin, le cygne et le bouvier.

CAT. Delfí. ESP. (chap.) Delfín. PORT. Delfim. IT. Delfino.

2. Dalfin, s. m., dauphin, titre de dignité.

Lo dalfins d'Alverne... fo coms d'Alverne.

Le dauphin d'Auvergne... fut comte d'Auvergne.

Ben saup del dalfin lo talen.

L'évêque de Clermont: Per Crist.

Il sut bien le désir du dauphin.

delfines, delfín, dalfi, dacita

 

Dalh, Dayll, s. m., faux, coupe, taille.

Dans la langue gothique Dail signifia partie: On lit à la page 168 de la traduction de l'Évangile par Ulphilas, parabole de l'Enfant prodigue:

Alta, gif mis sei undrinnai mis dail (N. E. Alta : aita : vasco padre.)

Pater, da mihi quae occurrat mihi partem aiginis. proprii. S. Luc, ch. 15.

Voyez Schilter, Gloss. teutonic., v° Teil. (N. E. alemán actual, Teil : parte. teilnehmen : tomar parte, participar.)

Segan prat am lo dalh el ma.

(chap. Segán lo prat en la dalla a la ma. La dalla se agarre en les dos mans. La fals o corbella en una.)

Brev. d'amor, fol. 47.

Fauchant pré avec la faux à la main.

Los vai segan am son dayll.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve.

Va les tranchant avec sa faux.

ANC. FR. Il venoit d'un sien pré avec ung dail à son col.

Lett. de rém. de 1473. Carpentier, t. II, col. 3.

La mort, six jours après le rencontrant sans coingnée, avecques son dail l'eust faulché et cerclé de ce monde.

Rabelais, liv. IV, Nouv. Prol.

CAT. Dalla. ESP. Dalle (guadaña, hoz. Dalle aún se usa en el norte.) (chap. Dallafalscorbella.)

dalla, dalles

2. Dalhayre, s. m., faucheur.

En semlansa de dalhayre es figurat.

Eluc. de las propr., fol. 125.

Il est figuré en forme de faucheur.

CAT. Dallayre, dallador. ESP. Dallador (segador, quien maneja la guadaña, hoz). (chap. dalladó, dalladós, dalladora, dalladores, segadó, segadós, segadora, segadores.)

3. Dalhar, v., faucher.

L'erba del prat dalha. Leys d'amors, fol. 36.

(chap. Segue la herba del prat.)

Fauche l'herbe du pré.

Part. pas. Fe... quan ve son temps, es dalhat.

(chap. Fenás... cuan ve lo seu tems, se segue, es segat, dallat.)

Eluc. de las propr., fol. 209.

Le foin... quand vient son temps, est fauché.

4. Talh, Taill, s. m., taille, coupe, tranchant.

Qui a servitut de talh et dalh. Fors de Béarn, p. 1092.

Qui a servitude de taille et coupe.

Zo es l'espaza flameyantz

… Daus ambas partz ben talantz;

L'us tails garda cel que la ten,

E l'autre cel que vas lui ven.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

C'est l'épée flamboyante... taillant bien des deux côtés; un tranchant regarde celui qui la tient, et l'autre celui qui vient vers elle.

- Carrière, taille.

Et anet s'en al tayll;

Can fon intrat dedintz.

V. de S. Honorat.

Et il s'en alla à la carrière; quand il fut entré dedans.

- Amputation. (ESP. Amputación; chap. amputassió, tall.)

A penas li val autre remedi que talh.

Eluc. de las propr., fol. 238.

A peine lui vaut autre remède qu'amputation.

- Détail. (ESP. Detalle)

Loc. adv. Telas per vendre... a talh.

Cartulaire de Montpellier, fol. 39.

Toiles pour vendre... en détail.

Vendre draps a talh en la vila.

Cout. de Moissac, XIIe siècle, DOAT, t. CXXVII, fol. 7.

Vendre draps en détail dans la ville.

- Forme, façon.

Un bel taill de persona. (ESP. talle)

V. de Bertrand de Born.

Une belle forme de personne.

En suy plus d'avinen talh.

Lamberti de Bonanel: S'a Mon Restaur.

J'en suis davantage de façon avenante.

Loc. Sap far de volpilh vassalh

E 'l desavinen de bon talh.

Rambaud de Vaqueiras: Leu pot hom.

Sait faire de poltron guerrier et le désagréable de bonne façon.

Fig. Sos coratges

L'es viratz d'autre taill.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonet.

Son cœur lui est tourné d'autre façon.

D'on lo segles es vengutz en tal talh

Qu'a penas vey pastoret non torn alh.

P. Vidal: Ma voluntatz.

D'où le monde est venu en telle façon, qu'à peine vois-je pastoureau qui ne devienne autre.

Ges homz non pot portar a fil

Ni a bon talh totas amors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel.

On ne peut point porter à fil ni à bonne taille toutes amours.

ANC. FR. Une vigne, laquelle ilz avoient pour lors taillée ou chapoulée, et le boys ou sarment provenu dudit tail, etc.

Lett. de rém. de 1459, Tr. des ch., R. 190, pièce 16.

CAT. Tall. ESP. Tajo (como el río), talle. PORT. Talho, talhe (el río Tejo). IT. Taglio. (chap. tall, talls; v. tallá: tallo, talles, talle, tallem o tallam, talléu o talláu, tallen; tallat, tallats, tallada, tallades.)

5. Talh, Tail, s. m., taille, impôt, contribution.

Contribuir als talhs de la vila. Tit. de 1345. Ville de Bergerac.

(chap. Contribuí als talls de la vila. Tall, impost, contribussió.)

Contribuer aux tailles de la ville.

Un talh que els avian fach l'an present...

Volguesso contribuir al dich talh.

Tit. de 1383. Doat, t. CXLVII, fol. 153.

Une taille qu'ils avaient faite l'an présent... Voulussent contribuer à ladite taille.

CAT. Tall.

6. Talha, s. f., incision, coche, coupure.

Jadis on marquait d'une même coche deux morceaux de bois appelés tailles, qui, confrontés postérieurement l'un avec l'autre, attestaient, par le rapport identique des coches, l'exactitude des comptes.

Tot destrador non deu metre son conte per talhas, mas lo deu tantost scrieure. Trad. du tr. de l'Arpentage, ch. 11.

Tout arpenteur ne doit mettre son compte par tailles, mais le doit aussitôt écrire.

On s'est servi de tailles pour la levée des impositions: l'un des morceaux

restait dans les mains du percepteur, et l'autre dans celles du contribuable, de là le nom de taille donné à certains impôts.

Il y a encore, en France, des boulangers qui tiennent ainsi leurs comptes.

- Taille, impôt.

E levaran novelamen

Talhas e quistas et uzatges

E gabelas e pesatges.

Brev. d'amor, fol. 122.

Et lèveront nouvellement tailles et quêtes et impôts et gabelles et péages.

- Forme, façon.

Pros apar e de bela talha. Leys d'amors, fol. 37.

Paraît distingué et de belle façon.

CAT. Talla. ESP. Taja, tala, talla (de buen talle). PORT. Talha.

IT. Taglia. (chap. Talla, altura, llargaria, sintura; de bona talla.)

7. Talhament, s. m., coupure, amputation.

Per talhament de carn.

Eluc. de las propr., fol. 29.

Par amputation de chair.

ANC. CAT. Tallament. ANC. ESP. Tajamento. IT. Tagliamento. (chap. tallamén, tallamens, tallamenta de pullissos, tallamentes, talladissa, talladisses.)

8. Taillonet, s. m., petit morceau.

De sain blanc un taillonet.

(chap. De sagí blanc una talladeta.)

Deudes de Prades, Aus. cass.

Un petit morceau de lard blanc.

ANC. FR. Mangez ce taillon de massepain.

(chap. lo massapá en antic fransés: massepain; ESP. mazapán.)

Rabelais, liv. III, ch. 30.

9. Tailhage, s. m., taillage, certain tribut.

Que paguaran tailhage. Charte de Gréalou, Pp. 108.

Qui paieront taillage.

10. Talhada, Talliada, s. f., coupe de bois, taille.

En talhadas de bosc. Coutume de Condom.

En tailles de bois.

- Taille, sorte d'impôt.

Enpauzo... talliadas als habitans del loc.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126.

Imposent... tailles aux habitants du lieu.

Demandar... talhada en la dicha vila.

Charte de Gréalou, p. 102.

Demander... taille dans ladite ville.

CAT. Tallada. ESP. Tajada. PORT. Talhada. IT. Tagliata.

11. Talhadura, s. f., coupon, morceau, lambeau.

Talhadura de drap nou.

Los Draps, Penarroija de Tastavins; Talhadura de drap nou.

Abr. de l'A. et du N.-Test., fol. 45.

Coupon de drap neuf.

CAT. Talladura. ESP. Tajadura. IT. Tagliatura.

12. Tailhadre, s. m., taillage.

L'assaiadre e lo tailhadre de la moneda.

Tit. de la commune de Périgueux, de 1276.

L'essayage et le taillage de la monnaie.

13. Taliador, s. m., tailloir, bassin, vase. 

Tolre la testa e portar davant se en un taliador.

Trad. de Bède, fol. 41.

Couper et porter la tête devant soi en un tailloir.

ANC. FR. Un grant taillouer d'or chargé de joiaus à pierres précieuses.

Joinville, p. 122.

Le millier d'escuelles et de tailloers.

Titre de 1314. Carpentier, t. III, col. 950.

CAT. Tallador. ESP. Tajadero. PORT. Talhador. IT. Tagliere, tagliero.

14. Talaire, Talhayre, Talador, Talhador, s. m., tailleur d'habits, de pierres,

coupeur.

(chap. Talladó, talladós, talladora, talladores. Si es de pedres, picapedré, picapedrés, com la familia de Luis Latorre Albesa de Beseit.)

Fa home... talhayre de raubas de femnas.

Eluc. de las propr., fol. 115.

Fait l'homme... tailleur de robes de femmes.

Qui atrobara talador en la sua vinha... El talaire que aura facha la tala.

Cout. de Moissac, XIIe siècle, Doat, t. CXXVII, fol. 7.

(chap. Qui trobará talladó a la seua viña... Lo tallaire, talladó, que haurá feta la tala, talladissa, tallamenta.)

Qui trouvera tailleur en sa vigne... Le tailleur qui aura fait la taille.

D'aqui donc so loiatz li talhador,

Tan cum s'eran essems guerreiador.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 57.

De là donc sont loués les tailleurs, autant comme s'ils étaient ensemble guerriers.

CAT. Tallador. ESP. Tajador, tallador. PORT. Talhador. IT. Tagliatore.

15. Talhandier, s. m., tailleur.

Se devon far plus voluntiers

Que d'autre mestier talhandiers 

De drap.

Brev. d'amor, fol. 32.

Ils doivent se faire plus volontiers tailleurs de drap que d'autre métier.

ANC. FR. S'en ala querir ung taillandier pour soy vestir.

Lett. de rém., 1455. Carpentier, t. III, col. 944.

16. Talhable, adj., taillable, imposable.

Sian talhables.

Statuts de Provence, BOMY, p. 219.

Soient taillables.

Substantiv. La deffensa del dich luoc et habitans de Villafrancha et de lors talhables. Tit. de 1383. DOAT, t. CXLVII, fol. 154.

La défense dudit lieu et habitants de Villefranche et de leurs taillables.

17. Talar, Talhar, Taillar, v., tailler, couper, trancher, escarper, amputer.

E vey talar ortz e vinhas e blatz.

(chap. Y vech tallá horts y viñes y blats.)

B. de Rovenac: Belh m'es.

Et je vois couper jardins et vignes et blés.

Mes man a son coutell per la gola tayllar.

V. de S. Honorat.

Mit la main à son couteau pour couper la gorge.

Us metgues taillet mal un meu ser qu'el volia metgar; et per aco es mortz, qu'el non lo saup taillar.

Trad. du Code de Justinien, fol. 20.

Un médecin amputa mal un mien serf qu'il voulait guérir; et il est mort, parce qu'il ne sut pas l'amputer.

La cot

Que non tailh' e fa 'l fer talhar.

B. Martin: Farai un vers.

La pierre qui ne coupe pas et fait couper le fer.

L'espaza que talha d'ambas partz.

V. et Vert., fol. 58.

L'épée qui coupe des deux côtés.

Part. prés. Roca redonda,

Auta e rausta e talant.

Roman de Jaufre, fol. 3.

Roche ronde, haute et raide et escarpée.

Part. pas. El sepulcre que es de peyra talhat.

Passio de Maria.

Le sépulcre qui est taillé de pierre.

- Imposer une taille.

Cinq cens solz devo talhar li prohome de la vila.

Cout. de Moissac, XIIe siècle. Doat, t. CXXVII, fol. 3.

Les prud'hommes de la ville doivent imposer cinq cents sous.

Om los talhava mais que no devia.

Tit. de 1267, Arch. du Roy., J. 303.

On les taillait plus qu'on ne devait.

Part. pas. La dicha tailla quant sera taillada.

Tit. de 1418. Doat, t. CXLVI, fol. 30.

Ladite taille quand elle sera imposée.

CAT. Tallar. ESP. Tajar, talar, tallar. PORT. Talhar. IT. Tagliare.

18. Detal, s. m., détail.

Loc. adv. Vendre oli a detal per la vila.

Tit. de 1381, ville de Bergerac.

(chap. Vendre oli a detall per la vila.)

Vendre huile en détail par la ville.

19. Entalh, s. m., entaille, forme.

So e no so d'un entalh.

Marcabrus: Contra l'ivern.

Sont et ne sont pas d'une même entaille.

ANC. CAT. Entalhz. ANC. ESP. Entalle. PORT. Entalho. IT. Intaglio.

20. Entalhament, s. m., sculpture.

Non faras entalhament ni semblansa ni figura d'aco que es sotz lo cel.

Hist. abr. de la Bible, fol. 32.

Tu ne feras sculpture ni image ni figure de ce qui est sous le ciel.

ESP. Entallamiento. IT. Intagliamento.

21. Entalhar, Entaillar, v., entailler, tailler, sculpter, blesser.

Quals qu'el debois ni l'entailh,

Deboissar lo pot d'aital tailh.

Garins d'Apchier: Mos cominals.

Qui que ce soit qui le dégrossisse et le sculpte, il peut le dégrossir de telle façon.

Fig. Celha que saup al departir

Mon cor entalhar sotilmen.

Deudes de Prades: Pus amors.

Celle qui sut au départir blesser délicatement mon cœur.

Part. pas. So entalhat en sa tomba.

(chap. Son entallats a la seua tumba. Esculpits. v. entallá, esculpí.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 153.

Sont sculptés en sa tombe.

Que vi las peyras entailladas,

D'anticas figuras obradas.

V. de S. Honorat.

Qui vit les pierres taillées, d'antiques figures ciselées.

ANC. FR. Crucefix et imagerie

D'argent et d' yvuire entaillie.

Prov. et dict. popul., p. 162.

Facent honneur à l'arbre entaillé de ton nom.

Ronsard, t. I, p. 163.

ESP. Entallar. PORT. Entalhar. IT. Intagliare.

22. Retalh, s. m., taille, tranchant.

Mot fo subtil et prima la textura,

Uzar no s pot ni rumpre sa costura;

D'estox, retalhs, de scindens es segura.

Palaitz de Savieza.

Le tissu fut moult fin et délié, sa couture ne se peut user ni rompre; elle est à l'épreuve de pointes, de tranchants, de coupants.

CAT. Retall. ESP. Retal. PORT. Retalho. IT. Ritaglio. (chap. retall, retalls.)

23. Retalhar, v., retailler.

(chap. retallá: retallo, retalles, retalle, retallem o retallam, retalléu o retalláu, retallen. Retallat, retallats, retallada, retallades.)

Fig. Tot jorn ressoli e retalh

Los baros e 'ls refon e 'ls calh,

E lur cug metre cor auzart.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Je rogue et retaille toujours les barons et je les refond et les rassure, et pense leur mettre cœur hardi.

Retalha et restrenh tos desiriers. V. et Vert., fol. 103.

Retaille et restreins tes désirs.

ANC. FR. Les cors aus Sarrazins qui estoient retaillés, getoient d'autre part du pont. Joinville, p. 63.

CAT. Retallar. ESP. Retajar (recortar). PORT. Retalhar. IT. Ritagliare.

24. Entretalhar, v., entailler, ciseler, découper.

Part. pas. Emages entretalhadas. Brev. d'amor, fol. 74.

Images ciselées.

Cascu porta mantas entretalhadas.

Perilhos, Voy. au purg. de S. Patrice.

Chacun porte mantes découpées.

CAT. ESP. Entretallar. PORT. Entretalhar.

 

Dalmatica, s. f., lat. dalmatica, dalmatique.

Que li diague uzesso dalmaticas... Ses dalmatica o ses cazubla.

(chap. Que los diáconos portaren dalmátiques... Sense dalmática o sense cassulla.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 37 et 29.

Que les diacres usassent des dalmatiques... Sans dalmatique ou sans chasuble.

CAT. ESP. (chap. dalmática) PORT. IT. Dalmatica.

 

Dam, Dan, s. m., lat. damnum, dam, dommage, détriment.

Que dams t'en venga. Tit. de 1059.

(chap. Que mal t'en vingue.)

Que dommage t'en vienne.

Gran mal e gran dan.

R. de Tors de Marseille: A tots maritz.

Grand mal et grand dommage.

Per vostre pro avetz fag lo lur dan.

Bertrand de Born: Quan la novella.

Pour votre profit vous avez fait leur dommage.

Loc. A mon dam met gelos e lauzengiers.

Perdigon: Be m dison.

A mon dam je mets (je brave) jaloux et médisants.

M'an bauzat ni mes a lur dam.

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot.

Ils m'ont trompé et mis à leur dam (se sont moqués de moi).

Prov. Ben m'el dizon tuit li savis del mon

Que sel a 'l dan cui es la seignoria.

Faidit de Belistar: Tot atressi com.

Tous les sages du monde me le disent bien que celui-là a le dommage à qui est la seigneurie.

ANC. FR. Le bien des bons, le dam des inhumains.

Fourqué (Fouqué): V. de J.-C., fol. 117.

Qui vont au dam d'autrui conquérir des lauriers.

De Laudun: La Franciade, p. 270.

Faisons-nous sages, à leur dam, mais regrettons leur naufrage.

Camus de Belley: Diversités, t. 1, fol. 430.

ANC. CAT. Dam, dan. ESP. Daño. PORT. Damno, dano. IT. Danno. (chap. Mal.)

(N. E. Sine damno, 1143: … Propter hoc judicaverunt quod Guillelmus ante predictum vicecomitem salvet et defendat eum sine damno alicujus pecunie Poncii et si hucusque ob hoc Poncius aliquod passus est dampnum emendet ei Guillelmus...)

2. Damnatge, Dampnatge, s. m., dommage.

Li sabria percassar son domnatge.

(chap. Li sabría procurá lo seu mal.)

Cadenet: Longa sazo.

Je saurais lui procurer son dommage.

Ni per sufrir franchamen son dampnatge.

Gaucelm Faidit: Si anc nuls. 

Et pour souffrir franchement son dommage. 

Loc. Om pren soven gran dampnatge 

Per deschauzit compaignatge.

(chap. Hom pren assobín gran mal per mal triada compañía; com la de Luisico Companys o la de Luisset Rajadell, catarrico de Valdarrores.)

Luis Rajadell, wc, tassa del wc, assentat, cagán, merda, merdós,





B. Zorgi: Sitot.

On prend souvent grand dommage par mauvaise compagnie.

ANC. FR. Cascun jour acroit mes damages. 

(N. E. El inglés damage, como muchísimas otras palabras, es igual al francés antiguo, sólo ha cambiado la pronunciación. 

William the conqueror hablaba y escribía chapurriau antiguo. 

En chapurriau se llamaba Guillermet lo conquistadó.)

fables et cont. anc., t. I, p. 116. 

Que mielz valoit cil damages à soffrir. 

Ville-Hardouin, p. 202.

ANC. ESP. Ficieron tal domage en los mas delanteros.

(ESP. MOD. Hicieron tal daño en los más delanteros, avanzados, los de la vanguardia, avante + guardia. El catalanismo también ha hecho mucho daño en La Vanguardia, están bastante aborregados.)

Vida de S. Millán, cap. 441.

ANC. CAT. Damnatge, dampnatge. IT. Dannaggio.

3. Dampnamen, s. m., damnation.

Obras a ton dampnamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Tu travailles à ta damnation.

ANC. FR. Son dampnement pas ne voloit.

N. rec. de fables et cont. anc, t. II, p. 387. 

ANC. ESP. Dañamiento (MOD. Daño). IT. Dannamento. (N. E. Dannamento es una palabra que recuerda a Dante, la divina comedia, inferno, purgatorio, el paradiso ya no, incluso aunque no se haya leído en original toscano, que no es lo mismo que el italiano, ni que el napulitano – saludos a Massimiliano Verde, no Verdi – ni otras lenguas absorbidas por la lengua italiana.)

4. Dampnatio, s. f., lat. damnatio, damnation.

(N. E. En latín puro ya se encuentran las variantes dampnatio y damnatio.)

Per nos rezemer de dampnatio. V. et Vert., fol. 73.

(chap. Per a redimímos de la perdissió, condenassió, eterna.)

Pour nous racheter de damnation.

Loc. El es en via de dampnacio.

L'arbre de Batalhas, fol. 147.

Il est en voie de damnation.

- Condamnation.

Me requezeron dampnacio contra el.

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 25. 

Me requirent condamnation contre lui. 

A dampnacion de lors cors.

Tit. de 1378. Hist. du Languedoc, t. IV, pr., col. 357. 

A condamnation de leurs corps.

ANC. CAT. Damnació, dampnació. ANC. ESP. Dañacion, damnacion (no añado tildes, Raynouard nunca las pone en ESP. porque así las leía en los documentos que consultaba; en los otros idiomas tengo dudas de si estaban o no esas tildes que pone; tanto él como su sucesor).

PORT. Damnação. IT. Dannazione.

5. Dampnos, adj., lat. damnosus, dommageable, préjudiciable.

Qu'offici non sia dampnos.

Brev. d'amor, fol. 126.

Qu'office ne soit dommageable.

Son mot dampnosas e perilhozas.

(chap. Son mol perjudissials y perilloses.)

V. et Vert., fol. 22.

Sont moult dommageables et périlleuses.

Autras aordenansas sobre lo fah de la dicha draparia mot dampnosas.

(chap. Atres ordenanses sobre lo fet de la dita drapería mol perjudissials.)

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 217. 

Autres ordonnances sur le fait de ladite draperie moult préjudiciables.

ANC. CAT. Dampnos. ESP. Dañoso. PORT. Damnoso. IT. Dannoso.

6. Dampnatjos, Dampnaggos, adj., préjudiciable.

A trops es dampnaggos. Eluc. de las propr., fol. 106. 

Est préjudiciable à plusieurs. 

Si las paraulas no so dampnatjosas. Liv. de Sydrac, fol. 40.

Si les paroles ne sont préjudiciables.

ANC. FR. Mult leur a esté domagos.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 69. 

Trop vous est prez veizin, trop vous est damagous.

Roman de Rou, v. 4418.

IT. Dannagioso.

7. Dampnaggozament, adv., dangereusement, préjudiciablement.

Las serpens.... no pongen trop dampnaggozament.

Eluc. de las propr., fol. 136.

Les serpents... ne piquent pas fort dangereusement.

8. Damnuc, adj., endommagé.

Dels fortz assays los vey damnucx. 

Marcabrus: Al departir. 

Je les vois endommagés des forts essais.

9. Dampnable, adj., lat. damnabilem, damnable.

El delechars

Es damnables.

Brev. d'amor, fol. 65.

Le délecter est damnable.

ANC. FR. Leurs certaines entreprinses damnables.

Monstrelet, t. I, fol. 169.

Meus de malicieux, dampnable et innaturel vouloir.

Jean Marot, t. V, p. 279.

ANC. CAT. Dampnable. ANC. ESP. Dañable, damnable. IT. Dannabile.

10. Dampnar, v., lat. damnare, damner, condamner.

Tals que dizo: Per que nos fetz Dieus?... non ges per dampnar.

Liv. de Sydrac, fol. 129.

Tels qui disent: Pourquoi nous fit Dieu?... non point pour damner.

L'emperaire vie lo perilh

Et vay lo dampnar en eissilh. Brev. d'amor, fol. 185.

(chap. Lo emperadó va vore lo perill y lo va condená a l' exili; eixí, ixí, issí.)

L'empereur vit le péril et va le condamner à l'exil.

Dampnaran lo a mort.

Trad. du N.-Test. S. Marc, ch. 10. 

Ils le condamneront à mort. 

Part. pas. Las armas que son dampnadas. 

(chap. Les almes que son condenades.)

Brev. d'amor, fol. 24.

Les âmes qui sont damnées. 

Substantiv.

Car Dieus nos ditz que l'anem lai servir

On el fo mortz per nos dampnatz garir.

(chap. literal: Ya que Deu (son fill) mos va di que l' anem, aniguem, 

a serví allí aon ell va sé mort, lo van matá, per a natres condenats curá, salvá. 

Garir, guarir: saná, curá, salvá.)

Gaucelm Faidit: Cascus hom.

Car Dieu nous dit que nous l'allions servir là où il fut mis à mort pour sauver nous damnés.

ANC. FR. Il fu dampnez sans pitié par le jugement de son père.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 200.

Toutes les sentences morales damnent excès.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 357.

ANC. CAT. Dampnar. ANC. ESP. Dañar, damnar. PORT. Damnar.

IT. Dannare.

11. Dampnatgar, v., endommager.

Car el poyria dampnatgar, per sa morsura, manthas gens o bestias.

Liv. de Sydrac, fol. 29.

(chap. Ya que ell podríe fé mal, per la seua mossegada, a molta gen o bestiá; moltes gens o bestiás. Aixó va passá cuan lo gos Artur Quintana Font va mossegá a cuatre gats; entonses encara no ere doctor.

Alguns encara están rabián de aquella mossegada, a la Ascuma, per ejemple; y la rabia se escampe, encara que se mórigue lo gos rabiós.)

Car, par sa morsure, il pourrait endommager plusieurs gens ou bêtes.

Part. pas. Que els e los habitans de Caiarc eron estats dampnatgats per los dichs Angles. Tit. de 1395. DOAT, t. CXXXVII, fol. 366.

Qu'eux et les habitants de Caiarc avaient été endommagés par lesdits Anglais.

Substantiv. Esmendar al dampnatghat lo dampnatge.

Tit. de 1400, Arch. du Roy., K. 1174. Réparer à l'endommagé le dommage.

ANC. FR. S'il le poeit, ço dist, grever

E damagier, sans mer passer, 

Volentiers le damagereit. 

Roman de Rou, v. 11112-11114. 

Il ne vout pas souffrir sa gent ne sa terre domager.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 213. 

ANC. CAT. Dampnejar.

12. Damnificar, Dampnificar, Damnifiar, Damnifiar, v., endommager, préjudicier.

Nozer ni damnificar en re.

Tit. de 1270. DOAT, t. LXXXIX, fol. 69. 

Nuire ni préjudicier en rien.

Non dampnificaray ni aderairaray las fazendas del cossolat per las mieuas.

Cartulaire de Montpellier, fol. 83. 

Je n' endommagerai ni arrièrerai les affaires du consulat pour les miennes.

Damnifiava lo reaume.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 71. 

Il endommageait le royaume. 

Part. pas. Foro dampnificats en trenta milla floris et mai.

Tit. du XIV siècle. DOAT, t. CXXV, fol. 98. 

Ils furent endommagés pour trente mille florins et plus.

ANC. FR. Et restabliront le dommage au dampnifié.

Ord. des R. de Fr., 1347, t. VII, p. 33. 

CAT. Dampnificar. ESP. Damnificar. PORT. Danificar. IT. Dannificare. (chap. Damnificá; damnificat, damnificats, damnificada, damnificades.)

13. Condemnacion, Condempnation, s. f., lat. condemnationem, condamnation.

En aquella condempnacion. Hist. abr. de la Bible, fol. 65. 

En cette condamnation. 

Que tals condemnations si deguessan exigir.

(chap. Que tals condenassions se degueren exigí.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 6. 

Que telles condamnations se dussent exiger. 

CAT. Condemnació. ESP. Condenación. PORT. Condemnação. IT. Condennazione, condannazione.

14. Condempnamen, s. m., condamnation. 

Apres lo condempnamen.

Pet. Thalam. de Montpellier. 

Après la condamnation.

IT. Condannamento.

15. Condempnatori, adj., lat. condemnatorius, condamnatoire.

En la dita sentencia condempnatoria.

Coutume de Condom. 

En ladite sentence condamnatoire. 

CAT. Condemnatori. ESP. Condenatorio. PORT. Condemnatorio. IT. Condannatorio. (chap. condenatori, condenatoris, condenatoria, condenatories.)

16. Condampnar, v., lat. condemnare, condamner.

Va los condampnar a mort.

(chap. Los va condená a mort.)

V. de S. Honorat. 

Va les condamner à mort. 

Part. pas. Aras tem que blasmatz 

En fos e condampnatz, 

S'ieu res d'aisso fazia.

Bertrand d'Allamanon: Lo segle. 

Maintenant, je crains que j'en fusse blâmé et condamné, si je faisais rien de cela. 

CAT. Condemnar. ESP. Condenar. PORT. Condemnar. IT. Condennare, condannare. (chap. condená: condeno, condenes, condene, condenem o condenam, condenéu o condenáu, condenen.)

 

Dam, s. m., dama, s. f, lat. dama, daim.

De cabrol et de dam.

Giraud de Borneil: Ben cove. 

De chevreuil et de daim.

Dam o dama es capra salvagga.

(chap. Dam o dama es cabra salvache. A Beseit li diem salvache.)

Eluc. de las propr., fol. 248.

Daim ou dama est chèvre sauvage.

ESP. Dama. IT. Damma.

 

Dangier, s. m., difficulté, retard.

El mati ses dangier 

Aiatz so c'a mestier

Vostra dona 'l levar.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Au matin sans retard ayez ce dont a besoin votre dame au lever.

ANC. FR. Li preudom grant dangier fesoit 

De dire ce qu'el enquerroit.

Fables et cont. anc., t. II, p. 150. 

Ils ne pouvoient tenir grand nombre de gens pour les vivres qu'ils avoient à danger. Monstrelet, t. 1, fol. 91.

 

Dansa, s. f., ANC. all. Tanz, danse, ronde. 

Qu' esdeve son gent anar en dansa?

P. Durand: Mi dons. 

Que devient son gentil aller en danse. 

Fig. M'an e mon cor bastida una dansa. 

Aimeri de Bellinoi: Meraveill me. 

Dans mon coeur m'ont établi une danse.

- Danse, sorte de poésie.

Coblas, sirventes, dansas 

Ab cui an honransas.

G. Riquier: Pus Dieus. 

Couplets, sirventes, danses avec lesquels ils ont honneurs.

E de far dansas doblas 

E sirventes valens.

G. Riquier: Sitot s'es. 

Et de faire danses doubles et sirventes de prix. 

Ela entendia en un cavayer que avia nom Guillem Bremon, don ela fazia sas dansas.

V. de Raimond de Miraval. 

Elle avait son affection en un cavalier qui avait nom Guillaume Bremon, dont elle faisait ses danses. 

CAT. Dansa. ESP. Danza. PORT. Dança. IT. Danza. (chap. dansa, danses, ball, balls. Tamé signifique algo roín o raro: mos ha passat una dansa cuan estabem buscán bolets. Ha rellissat Faustino y ha baixat redolán lo menos sen metros. Menos mal que no se ha trencat res.)

2. Dansar, v., ANC. all., tanzen, danser, sauter.

El ricx s'irais mentre l'amoros dansa. 

P. Cardinal: Ieu trazi. 

Le riche s'attriste tandis que l'amoureux danse. 

Fig. La filha Na Constansa,

Per cui jovens sauta e dansa.

P. Vidal: Cara amiga.

La fille de dame Constance, pour qui joie saute et danse.

CAT. Dansar. ESP. Danzar. PORT. Dançar. IT. Danzare. (chap. v. ballá, dansá: danso, danses, danse, dansem o dansam, danséu o dansáu, dansen.)

 

Dar, v., lat. dare, donner, accorder. 

Om don tan gran non deu dar.

B. Calvo: Qui ha talen. 

On ne doit pas donner un don si grand. 

Si no lor datz una summa d'argen.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Si vous ne leur donnez une somme d'argent.

- Accorder, attribuer.

Mas la razo apenre 

Non es mas a gen datz.

Nat de Mons: Sitot non. 

Mais il n'est donné qu'à la gent de connaître la raison.

- Frapper.

D'un cotel li dari' al cor.

L'évêque de Clermont: Per Crist. 

Lui donnerait d'un couteau au coeur. 

Mentre que aquelhs de la ost encausara... Matran isxira del agayt e dara amb els. Philomena. 

Tandis qu'il poursuivra ceux de l'armée... Matran sortira de l'embuscade et donnera avec eux.

Fig. Lur det sa maledictio.

Brev. d'amor, fol. 58. 

Leur donna sa malédiction. 

Loc. E 'l fon dat a entendre qu'ela era netsa del emperador.

V. de P. Vidal. 

Et il lui fut donné à entendre qu'elle était nièce de l'empereur. 

Substantiv. Ab dar, fo Alixandres rics.

Augier: Laig faill cor. 

Avec le donner, Alexandre fut puissant.

CAT. ESP. PORT. Dar. IT. Dare. (chap. doná: dono, dones, done, donem o donam, donéu o donáu, donen; donat, donats, donada, donades; encara hay sentit di als grans “te daré” significán te fotré, pegaré; “aixó mu han dat : donat; dada : donada).

2. Datiu, s. m., lat. dativus, datif.

Li cas sun seis... datius... e 'l datiu e vocatiu e l'ablatiu.

Gram. prov.

Les cas sont six... le datif... et le datif elle vocatif et l'ablatif. CAT. Datiu. ESP. PORT. IT. Dativo.

3. Dacio, s. f., lat. datio, don, dation. 

Exceptat dacio de tutela.

(chap. Exeptat dassió, donassió de tutela.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125. 

Excepté dation de tutelle. 

ANC. CAT. Dació. ESP. Dación (donación). IT. Dazione.

4. Data, Dada, s. f., date.

Quar de sa fi degus no sap la data.

Leys d'amors, fol. 24. 

Car nul ne sait la date de sa fin. 

Al jorn de la data de la present carta.

Tit. de 1274, Arch. du Roy., M, 876. 

Au jour de la date de la présente charte. 

Aia ferma valor XV jorns apres la dada.

Sauf-conduit de 1385 donné par J. de Fara. 

Ait ferme valeur quinze jours après la date. 

CAT. ESP. PORT. IT. Data. (chap. fecha; este fóssil está datat de fa un milló de añs.)

5. Datari, s. m., nécrologe.

Que... aniversari sia mes en remembransa en lur datari.

Tit. de 1309. DOAT, t. XLII, fol. 70.

Que l'anniversaire soit mis en commémoration dans leur nécrologe.

6. Subdit, adj., lat. subditus, sujet.

Escorjon lurs subditz.

V. et Vert., fol. 15. 

Écorchent leurs sujets. 

CAT. Súbdit. ESP. (súbdito) PORT. Subdito. IT. Suddito.

7. Donar, v., lat. donare, donner, accorder.

Al lial hom donarai un bezan, 

Si 'l deslials mi dona un clavelh. 

P. Cardinal: Tos temps azir. 

Au loyal homme je donnerai un besant, si le déloyal me donne un clou. T'en donarei. Tit. de 960. 

(chap. T'en donaré.)

Je t'en donnerai.

El ser, donatz li a manjar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Au soir, donnez-lui à manger.

- Livrer, céder.

Nostra vida volriam aver donada per III diniers. Philomena. 

Nous voudrions avoir donné notre vie pour trois deniers.

Us sieus decipols lo vendet, 

Per XXX deniers lo donet.

(chap. Un discípul seu lo va vendre, per trenta dinés lo va doná, entregá.)

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Un sien disciple le vendit, le livra pour trente deniers.

- Frapper.

Donavan am pochas et am pics sus l'escueyll. V. de S. Honorat.

Frappaient avec pioches et avec pics sur le rocher.

(chap. pochas : pioches : arpioc, arpiocs.)

Sapchatz be que non o fetz fugen, 

Ans o a fag donan e combaten.

B. d'Allamanon: Un sirventes farai. 

Sachez bien qu'il ne le fit fuyant, mais il l'a fait donnant et combattant. 

Fig. Donet sa benedictio.

Brev. d'amor, fol. 177. 

Il donna sa bénédiction. 

Loc. Donar dels esperos.

Giraud de Borneil: Solatz.

Donner des éperons.

Aquestas causas dizia donant a entendre de qual mort devia morir.

Frag. de trad. de la Passion.

Il disait ces choses donnant à entendre de quelle mort il devait mourir.

Cant lo ray del solelh intra dins la mayo e dona a vezer claramens la pols e las orduras que son dedins. V. et Vert., fol. 41. 

Quand le rayon du soleil entre dans la maison et donne à voir clairement la poussière et les ordures qui sont dedans.

Substantiv. A lor non platz donars ni messios.

Bertrand du Puget: De sirventes. 

A eux ne plaît donner ni dépense.

Part. pas.

Per qu'ieu m'en sui del tot a vos donatz. 

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh. Par quoi je m'en suis entièrement donné a vous.

CAT. ESP. Donar. PORT. Doar. IT. Donare. (chap. doná.)

8. Donat, s. m., celui qui s'était donné à un couvent lui et ses biens.

Dans les chapitres généraux de Saint-Victor de Marseille il est dit:

Mittantur visitatores... qui... inquirere debeant de meritis priorum et monachorum et donatorum et conversorum.

Du Cange, t. II, v°. Donati. 

Per fraire, per donat de la maio.

(chap. Per flare, per donat de la casa.)

Tit. de 1225. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 52. 

Par frère, par donné de la maison.

CAT. Donat. ESP. Donado. PORT. Donato (N. E. nombre típico en Portugal y Brasil). (chap. donat, donats, donada, donades.)

9. Donada, s. f., celle qui s'était donnée à un monastère elle et ses biens. Las donas, prioressa, mongas ni donadas del dit mostier.

Tit. de 1383. DOAT, t. CXXIV, fol. 112.

Les dames, prieure, religieuses et données dudit monastère.

10. Don, s. m., lat. donum, don, présent.

Anc negun bon mestier non ac, 

Mais d'anar menutz dons queren.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Il n'eut jamais nul bon métier, excepté d'aller cherchant menus dons.

Mas sazos fon qu'el maior don d'amor 

Voli' om mais esperar que tener.

H. Brunet: Pus lo dous.

Mais il fut un temps où on voulait plus espérer que tenir le plus grand don d'amour.

- Sorte de tribut.

Subsidi, ajuda, don gracios.

Reg. des états de Provence de 1401. 

Subside, aide, don gracieux.

Fig. Et mystiq. Els VII dos de Sant Sperit. 

Brev. d'amor, fol. 5.

Les sept dons du Saint-Esprit. 

Aquest don osta tota ordura de l'arma. V. et Vert., fol. 84. 

Ce don ôte toute souillure de l'âme.

Lo don de temor es portiers.

V. et Vert., fol. 46. 

Le don de crainte est portier.

CAT. Dò. ESP. Don. PORT. Dom. IT. Dono. (chap. don, dons)

11. Dona, s. f., don, donation.

Las donas e las promessas ad ajutori al maridatge.

Tit. de 1278 du château de Capdenac.

Les donations et les promesses pour aide au mariage.

ANC. ESP. Dona.

12. Donatio, s. f, lat. donatio, donation.

Quan malautia 'l bat, 

Fan li far donatio.

P. Cardinal: Tartarassa.

Quand la maladie le frappe, ils lui font faire donation.

Per aquella donatio que es appellada donatios facha entre vius.

(chap. Per aquella donassió que se diu donassió feta entre vius. Latín inter vivos.)

Tit. de 1253. DOAT, t. CXXXIX, fol. 71.

Par cette donation qui est appelée donation faite entre vifs.

CAT. Donació. ESP. Donación. PORT. Donação. IT. Donazione.

13. Donazos, s. f., donation.

Donazos que es facha entre marit e molher non val.

(chap. Donassió (que es) feta entre marit y mullé, home y dona casats, no val.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 25. 

Donation qui est faite entre mari et femme ne vaut.

14. Donament, s. m., don, présentation.

L'ognament de las mans, lo donament de la centura.

Doctrine des Vaudois. 

L'onction des mains, la présentation de la ceinture.

ANC. FR. Il vault meulx que tu faice en ta vie donnement. 

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, B. B. ms., p. 1392. 

ANC. CAT. Donament. IT. Donamento. (chap. donamén, donamens.)

15. Donaire, Donador, adj., lat. donator, donneur.

Sai vas Leo en sai un de bon aire, 

Franc de sazo, cortes et larc donaire. 

Marcabrus: Auiatz de chan. 

De ce côté vers Léon (Lyon) j'en sais un débonnaire, franc à propos, courtois et large donneur.

Son larc donador.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Sont donneurs généreux. 

ANC. FR. Leur vuelt estre à la mort du sien larges donnierres. 

Jean de Meung: Testament, v. 947.

Li fol large donneor.

Roman de la Rose, v. 7654. 

CAT. ESP. Donador. PORT. Doador. IT. Donatore. (chap. donadó, donadós, donadora, donadores.)

16. Donatiu, adj., lat. donativus, dispensateur, fournisseur.

De beuragge a totz animans liberalment donativa. 

Eluc. de las propr., fol. 149.

Libéralement dispensatrice de breuvage à tous les animaux.

17. Adonar, v., confier, allier, familiariser.

Mas tan la vey adonar ab enjan, 

Per que s'amor no m platz dezerenan.

Cadenet: Longa sazo ai. 

Mais je la vois tellement s'allier avec tromperie, c'est pourquoi son amour ne me plaît désormais.

Per c'oms se deu ab savis adonar.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

C'est pourquoi on doit se familiariser avec les sages. 

Nos, el temps qu'el dig, adonem 

A catre trobadors, per ver, 

La chanso.

Henri Comte de Rhodez: Si m fos. 

Nous, au temps qu'il dit, nous confiâmes la chanson, pour vrai, à quatre troubadours.

- Adonner, vouer.

Totz hom que non se adona a ben far.

(chap. Tot hom que no se adone a be fé; a fé lo be.)

V. et Vert., fol. 13. 

Tout homme qui ne s'adonne pas à bien faire.

- Part. prés., productif, fertile.

Quar per lo laor

Plus adonans y seria.

Brev. d'amor, fol. 222. 

Car par le labeur, elle y serait plus productive. 

CAT. ESP. Adonar. IT. Adonare.

18. Adoniu, adj., généreux, facile à donner.

Tant es adoniva.

G. Riquier: Voluntiers.

Tant elle est généreuse.

19. Dotar, v., lat. dotare, doter.

Fig. Dotet home d'aytal nobleza.

Eluc. de las propr., fol. 1. 

Dota l'homme d'une telle noblesse. 

Part. pas. Las filhas que si trobaran esser dotadas per lur payre et mayre. (chap. Les filles que se trobarán está dotades per son pare y mare; per son pares.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 127. 

Les filles qui se trouveront être dotées par leurs père et mère. 

CAT. ESP. PORT. Dotar. IT. Dotare. (chap. dotá: doto, dotes, dote, dotem o dotam, dotéu o dotáu, doten; dotat, dotats, dotada, dotades.)

20. Dot, s. f.., lat. dotem, dot.

Si 'l payre o la mayre donet en dot a alcun plus que non deu, quals drech n'es? Trad. du Code de Justinien, fol. 16.

Si le père ou la mère donna en dot à aucun plus qu'il ne doit, quel droit en est-il? 

CAT. Dot. ESP. PORT. IT. (chap.) Dote.

21. Dotaire, s. m., douaire.

Ieu vull menar ma sor en son dotaire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93. 

Je veux mener ma soeur en son douaire.

22. Doaris, s. m., douaire.

En alcus locz ditz hom doaris per dot. 

Leys d'amors, fol. 150. 

En aucuns lieux on dit douaire pour dot.

23. Dotalici, Doalici, Doalizi, s. m., douaire.

Si ela intret en fermansa per dotalici de femna... Per compra, o per camge, o per don, o per doalici... Devunt donar per elas doalizi.

Trad. du Code de Justinien, fol. 33, 18 et 3. 

Si elle entra en garantie pour douaire de femme... Par achat, ou par échange, ou par don, ou par douaire... Doivent donner douaire pour elles.

24. Dotation, Dotahcio, s. f., lat. dotatio, dotation.

De riquezas e de dotations. Doctrine des Vaudois.

De richesses et de dotations.

Donet tant a una de sas filhas o a autra persona en dotahcio, que li autres effant en perdo la falcidia. Trad. du Code de Justinien, fol. 16.

Donna tant à une de ses filles ou à autre personne en dotation que les autres enfants en perdent la falcidie.

CAT. Dotació. ESP. Dotación. PORT. Dotação. IT. Dotazione. (chap. dotassió, dotassions.)

25. Dotal, adj., dotalis, dotal. 

Honor dotal no s pot alienar.

Statuts de Montpellier, de 1205. 

Fief dotal ne se peut aliéner.

Exceptat los bes dotals de la dicha dona.

(chap. Exeptes o exeptats los bens dotals de la dita dona.)

Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX,. fol. 205. 

Excepté les biens dotaux de ladite dame.

CAT. ESP. PORT. Dotal, IT. Dotale. (chap. Dotal, dotals.)

26. Endotar, v., doter. 

Part. pas. Avem hedificatz XX monestiers et avem los... endotatz.

Philomena.

(chap. Ham edificat vin monasteris y los ham... dotat.)

Nous avons édifié vingt monastères, et les avons... dotés.

 

Darre, adv., de suite.

Adoncx Jhesus a dich darre 

D'outra en outra tot l'abece.

Trad. d'un évangile apocryphe. 

Alors Jésus a dit de suite d'outre en outre tout l'abécé.

 

Dart, s. m., dard.

Voyez Leibnitz, p. 56 et 111; Muratori, Diss. 33.

Non dupta lansa ni dart.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Ne redoute lance ni dard.

Ar ai ben d'amor apres 

Cum sap de son dart ferir.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai.

Maintenant j'ai bien appris d'amour comment il sait frapper de son dard. Fig. Li premeir dart de fornicatio... li oil. (premeir : premier.)

Trad. de Bède, fol. 41.

Les premiers dards de fornication... les yeux.

(chap. Los primés dardos de fornicassió... los ulls.)

CAT. Dard. ESP. PORT. IT. Dardo. (chap. dardo, dardos.)

2. Dardier, s. m., archer.

Si 'l reis torna a Toloza el gravier, 

E 'l coms eis ab siei caitiu dardier. 

(chap. Si 'l rey torne a Toulouse a la gravera, y lo conde ix en los seus arqués cautius; arquero, arqueros, arqué, arqués, arquera, arqueres.)

P. Vidal: Drogoman.

Si le roi revient à Toulouse au gravier, et le comte sort avec ses chétifs archers.

3. Dardasier, s. m., archer, sagittaire.

Son bon dardasier. Guillaume de Tudela. 

Ils sont bons sagittaires.

(chap. Són bons saetés; saeta, saeté, saetés, saetera, saeteres. Latín sagĭtta; ocsitá sageta.)

 

Dat, Datz, s. m., dé. 

Ab us datz 

Menutz plombatz 

Nos a trichatz.

P. Vidal: Tant me. 

Avec des dés plombés menu, il nous a trichés.

Anc de datz no puesc far tenguda,

Ans giet totz temps al autruy pro.

Deudes de Prades: Pus merces. 

Je ne puis jamais faire tenue de dés, mais je jette toujours au profit d'autrui.

Qui la mante no repauza 

Plus que selh que gieta datz.

Marcabrus: Dirai vos.

(chap. Qui la manté no repose, descanse, mes que aquell que gite, tire dados.)

Qui la maintient ne repose pas plus que celui qui jette les dés.

El perdet tot son aver a joc de datz.

V. de Gaucelm Faidit. 

Il perdit tout son avoir à jeu de dés. 

Loc. Pert los datx al premier lans.

Raimond Jordan: S'ieu fos. 

Je perds les dés au premier jet. 

Que juron e renegon, e jogon a tres datz.

P. Cardinal: Un estribot. 

Qui jurent et renient, et jouent à trois dés. 

Ar entendetz en ma tenso 

Que us part, e vos, aiatz los datz, 

E cauzetz de catr' amistatz.

T. de Hugues et de Baussan: Baussan. 

Maintenant portez votre attention sur ma tenson que je vous partage, et vous, ayez les dés, et choisissez de quatre amitiés.

Mas ben vei c' un dat mi plomba.

Arnaud Daniel: Lancan son.  

Mais je vois bien qu'il me plombe un dé. 

Ieu tenc los datz.

Gui de Cavaillon: Seigneiras. 

Je tiens les dés. 

Ab mentir lor ai camjatz los datz.

B. de Ventadour: Per mielhs. 

Avec mentir je leur ai changé les dés. 

Nég. expl. Autaclara no val contra cela un dat. 

Roman de Fierabras, v. 1183. 

Hauteclaire ne vaut un dé contre celle-là. 

ANC. FR. Voudront de cel bacon mengier,

Ainz c'on lor puist les dez changier. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 246. 

CAT. Dau. ESP. PORT. IT. Dado. (chap. dado, dados.)

 

Datil, Dactil, s. m., gr. *, datte, fruit du palmier.

I ram de palma que fo mot bels 

E de bos datils garnitz.

Brev. d'amor, fol. 188. 

Un rameau de palmier qui fut moult beau et garni de bonnes dattes.

Alcus dactils naysho en Egipte et Siria, ses os et nogalho.

Eluc. de las propr., fol. 217.

Quelques dattes naissent en Egypte et en Syrie, sans os et amande. 

CAT. ESP. (dátil) Datil. PORT. Datile. IT. Dattero. (chap. dátil, datils.)

dátil, datils, dátiles, dattes