Mostrando las entradas para la consulta escritura ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta escritura ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 20 de noviembre de 2022

Cataloniam, Cataluña, 844, 806, Ludovico Pío

GODMARO o GONDEMARO

desde antes de 841 hasta después de 850.

La primera memoria que queda de este Obispo es del año 841, es a saber, IIII. nonas septembris anno II. post obitum Dmni. Ludovici Imperatoris, día en que uno llamado Domingo, a consecuencia de la sentencia judicial dada en presencia del Vizconde Wifredo, reconoció a Gondebe, agente y abogado de nuestro Obispo, que las tierras que poseía en Terradellas eran de la jurisdicción episcopal. A esta escritura copiada (a: Ap. núm. II.) del Cartoral del Vicariato, llamado de Carlo Magno, pág. 89, sigue otra del año 842, y es la sentencia que poco antes decía dada sobre los derechos de teloneo y pascuario, los cuales parece que le disputaba en los condados de Empurias y Peralada el Conde Adalarico por medio de su agente (mandatario) Ansulfo. Los testigos hicieron sus declaraciones juradas (que llamaban conditiones sacramentorum) en la iglesia de San Martín, dentro de la ciudad de Empurias, asegurando que el Obispo Wimer, antecesor de Godmaro, fue puesto en posesión de dichos derechos en los Condados de Gerona y Besalú por el Conde Bernardo, y en los de Empurias y Peralada por el Conde Suniario, y que hasta su muerte percibió aquellos frutos. Esto es lo que contiene la escritura que va adjunta (a: Ap. núm. III), copiada del Libro verde de esta Catedral, fol. 53, cuya fecha dice así: latae conditiones sub die duodecimo kal. septembris in anno tertio postquam obiit Lodovicus Imperator. El modo de contar en ambas escrituras por la muerte de Ludovico Pío nació de la discordia que siguió entre Carlos Calvo y su hermano el Emperador Lotario; porque hasta el 843 en que se terminó, hubo territorios en nuestra Marca en que no se reconoció por Rey a dicho Carlos. Habiendo pues muerto Ludovico a 20 de junio de 840, la fecha de nuestra escritura de 21 de agosto, año tercero después de su muerte, pertenece al 842. Hállase en la Marc. Hisp. (ap. núm. XVI) la sentencia de los jueces a favor de Gondemaro, conforme a la declaración que acabo de decir de los testigos, que es lo único que comprende la escritura que yo envío.

Y con ser así que ambas tienen la fecha de la misma manera, se halla reducida allí al año 843, en el cual dice Baluzio (Ib. lib. IV), que se verificó sin dar razón del por qué alteraba una cuenta tan clara.
Alguna diversidad se halla entre ambos instrumentos: tal es que en el mío Ansulfo suena agente del Conde Adalarico, y en el de Marca él mismo lo parece ser del Obispo Godmaro, su competidor.
Con todo eso el mío añade varias circunstancias de este hecho, que no declara el de Marca; propone los nombres de los testigos y el altar sobre el cual juraron, y el nombre de Bernardus Comes (de Gerona y Besalú), donde Marca leyó Benedictum quondam. Por lo demás en la sustancia son coherentes, y ambos ponen existente a Godmaro en 842. Otra memoria suya hay del año 844, en el que a 11 de junio el Rey Carlos el Calvo, estando en el monasterio de San Saturnino, en el sitio de Tolosa, expidió un diploma de confirmación de todos los bienes de esta iglesia a instancias de su Obispo Gondemaro. Publicó ya este documento Baluzio en el apéndice ad Capitul. Reg. Franc., n. LXIV. También existe en el libro quinto de este capítulo, fol. 179; mas no lo he copiado, ya por no añadir cosa interesante en los documentos de esta clase, ya por el error que en él hay de poner por antecesor de nuestro Gondemaro a otro Gondemaro, en lugar de Wimer. Todavía está por publicar, que yo sepa, la memoria más curiosa e importante de nuestro Obispo; y es la sentencia que junto con Enrique, Conde Pictaviense, Gacfero, Conde Burdegalense, Servo Dei, juez y Pedro, Arcediano de San Esteban de Tolosa, dio de 
orden del Rey Carlos el Calvo en el pleito del monasterio de San Quirico de Colera contra el Conde Alarico sobre la posesión del Castro Tolon (Peralada). Dará razón de este cuento la copia adjunta (a: Ap. núm. IV.), no quedando yo fiador de la autenticidad de la escritura, la cual merece sin embargo alguna consideración por hallarse copiada en un libro de feudos en la curia episcopal, escrito en el siglo XIII, en cuyo tiempo, como allí se nota, presentó el original el Abad de dicho monasterio Fr. Br.

Contiene esta escritura algunas cosas que notaré aquí:
1.° Que aquel monasterio fue edificado en tiempo y de orden de Carlo Magno.
2.° Que el nombre de Castro Tolon fue puesto por los paganos como significando tierra muerta, al cual sucedió el de Petralata (Petra : Pera + lata : lada).
3.° Que los monjes construyeron entre otras iglesias la de Santa Maria in Reccesvindo (Recesvindo, Recesvinto), nombre de un monte que pudo intitularse del Rey Godo, y que corrompido en Rechesindo, fue sin duda raíz del de Requesens que hoy tiene:
4.° Que el citado Conde Alarico era hijo del Conde que Ludovico Pío estableció cuando conquistó a Barcelona:

(https://www.cervantesvirtual.com/obra/la-conquista-de-barcelona-por-ludovico-pio-y-creacion-de-su-primer-conde-bara--en-tres-actos--por-haberse-representado-en-el-teatro-de-la-m-i-ciudad-de-barcelona-en-el-ano-1777/)

5.° Que el tal Conde primero fue instituido super totam 
Cataloniam:

6.° Que esta es la primera vez en que se cree nombrado Cataluña. Vuelvo a repetir que no salgo fiador de la autenticidad de esta escritura, mayormente viendo firmar a todos los testigos con apellidos de familia, cosa que es mucho más reciente que el diploma, cuya fecha es de 25 de mayo, año IV del Rey Carlos, y de Cristo 844, sin poderse equivocar con los reinados de otros Carlos, pues los testigos dicen que vieron y conocieron a Ludovico Píoconquistador de Barcelona.

Por lo que hace a la antigüedad de la palabra Catalonia, no quiero dejar de poner aquí, pues se ofreció la ocasión, una memoria anterior que vi en Perpiñan entre las copias que el sabio M. Fossa tenía preparadas para la historia completa del Rosellón. Entre ellas del Cartoral de la abadía de la Grassa, cerca de Carcasona, copió una donación de Carlo Magno a dicho monasterio data nona aprilis anno sexto Christo propitiante imperii nostri, et trigessimo nono regni in Francia, atque XXXII. in Italia, indictione XIII. actum apud Narbonam in Dei nomine, etc., que corresponde al año 806. Dice pues el Rey:
Damus Deo et in dicto monasterio et omnibus monachis ejusdem loci praesentibus et futuris de rebus nostris quae sunt in 
comitatu Cathaloniae (condado de CataluñaChastelongne) in pago Rossillionensi (Rosselló, Rosellón) S. Stephani de monasterio nuncupati, S. Felicis de Pedillano... S. Vincentii de Stagello cum terminis, etc. Basta haber advertido esto para los curiosos.

IV.

Judicatum pro monasterio S. Quirici de Colera sub Gondemaro Episcopo Gerundensi: anno DCCCXLIV. (Vid. pág. 17.)

Ex. libr. XXIV. feudorum curiae episcopalis Gerund. ubi additur eam cartam produxisse (en el original con una s) Fr. Br. Abbatem S. Quirici de Colera pro se et suo monasterio. Porro translatum est sec. XIII. exaratum.

Mota fuit quaestio in praesentia domini gloriossimi Caruli Regis in civitate prope Tolosam in monasterio Sancti Saturnini inter domino Alaricho Comite ex una parte et Giemundo monacho et suo monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae sito in territorio Tolonense ex altera parte et dati Judices a dicto Carolo Rege, scilicet Guondemaro Gerundensi Episcopo, Eienrico Comite Pictavensi et Gaefero Burdalensi Comite e, Servo Dei Judex, et Petri Archilevitae Sancti Stephani Tolosae ut audiamus, judicemus ac diffiniamus hanc causam. Venit in nostra praesentia ubi dictus Giemundus monachus, et petivit dicto Alarico Comite pro suo monasterio Sancti Cirici et Sanct Andreae dicens: quod libentius avunculus meus una cum genitore meo nomine Assinario per preceptum dompni gloriossisimi Caroli Imperatoris prendiderunt primi homines Castro Tolon et fines et adjacentias suas, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari, el ibi plantaverunt et edifficaverunt monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae et in Castro Tolon domo Sancti Martini fecerunt, et ibi villam, mansos, mansatas, vilarunculos poblaverunt, et parrochiam constituerunt, et postea nomen Petralata ibi miserunt quae antea a Paganis Tolon sive terra mortua vocaverunt. Et in tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari villas, vilarunculos, mansos, mansatas poblaverunt, et ecclesias fecerunt, et parrochias constituerunt, habuerunt et tenuerunt et judicaverunt totum hoc predictum secundum ipsorum voluntatem per XL. annos et amplius, et ad mortem illorum totum hoc predictum dimiserunt liberi ac solidi dicto monasterio, vel ad illi qui ibi vitam monasticam vivebant. Et dum erimus ibi domini possessores post mortem illorum per X annos et amplius sic venit dictus Alarius Comes (Alaricho, Alarico) et depotestavit nos injuste, et contra lege et multas malas exacciones extorsit ab hominibus qui erant populati in omnibus dictis locis. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Alarico Comite quid respondit ad ea quae sibi aponunt. Ille dictus Comes ita respondit: Iste Castro Tolon cum fines et adjacentias earum, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari quod iste Giemundus monachus mihi requirit pro suo monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae infra meo comitatu est, et debeo habere et possidere et judicari quasi res proprias de meo comitatu, et non credo ullo modo quod a divae memoriae Carolo imperatore donacio fuisset facta jam dicto Libencio Abba vel ad suo fratre nomine Assenario monacho, sive a dicto monasterio et nunc potui credere quod omnia predicta essent aprisiones de illis dictis, nec illis essent populatores de omnibus predictis locis. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Giemundo monacho si haberet firmas scripturas et bene corroboratas, vel testes boni testimonii ut ea quae dicis in veritate mittere possis, et si facere nequivis de jure, vox tua extincta sit de hac re, et ea amplius non resolves. Qui statim dictus Giemundus monachus protulit nobis testes veraces IIII presbiteri, et IIII milites, et VI paienses. Nos Judices statuimus eos testes jurare super altare consecrato in honore Sanctae Mariae Virginis in ecclesia Sancti Saturnini, et super reliquias dicti Sancti Saturnini, et super quator Evangelia, et ita haec fecerunt. Et post sacramentos nos dicti Judices singuli ac discussi sicut lex docet, exquisivimus ab illis rei veritatem, et omnes dicti testes concorditer quasi una voce protestabant hunc testimonium ita: nos vidimus et audivimus et presentes fuimus quando domno gloriossisimo Carolo Imperatore dedit de fischo suo Libentio Abbate, et ad suo germano Assenario monacho Castro Tolon cum fines et adjacentias suas, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari cum fines et adjacentias eorum tali pacto, ut in ipsas valles Leocarcari plantent et edifficent monasterium Sancti Cirici et Sancti Andreae. Item postea vidimus et audivimus et presentes fuimus quando Libentius Abba una cum Assenario monacho prendiderunt primi homines post mortem Galaffre et Biuxan filio eius et aliorum Sarracenorum dicto Castro Tolon cum fines et adjacentias et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari cum fines et adjacentias eorum, et ibi in dictas valles plantaverunt, et edifficaverunt monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae, et in Castro Tolon domo Sancti Martini fecerunt, et ibi villa, mansos, mansatas, vilarunculos poblaverunt, et parrochiam constituerunt, et postea nomen Petralata ibi miserunt, qui antea a Paganis Tolon, sive terra mortua voceaverunt (vocaverunt), et in tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari mansos, mansatas, villas, vilarunculos poblaverunt et fecerunt ecclesias scilicet in Novis Sanctae Eulaliae et in Daltiano Sancti Romani, et in Moleto Sancti Cipriani, et in Maseracho Sancti Martini, et juxta rivo Agneti Sancti Clementi, et in Cantalupis (Cantallops) Sancti Stephani et in Rechisindo (Requesens) Sanctae Mariae, et in Baneigis Sancti Martinis, et juxta rivulo Urline Sancti Genesii, et in Rabedoso Sancti Juliani, et in Spodilia Sancti Jacobi, et in Turnebule Sanctae Mariae et parrochias constituerunt in dictas ecclesias et postea fecerunt cellulas sanctorum in dictas parrochias habuerunt ac judicaverunt omnia predicta secundum illorum voluntatem. Item postea vidimus et audivimus et presentes fuimus quando dompno gloriossisimi Ludovicho filio dompno Carolo Imperatore venit ad expugnandos omnes Sarracenos qui erant in Barchinona et cepit ea, et ibi dimisit genitori de isto dicto Alaricho Comite domino super totam Cataloniam. Et vidimus et audivimus et presentes eramus quando dictus Ludovichus mandavit atque precipiendo dixit dicto Comite quod non tangat neque capiat vel judicet nullam rem de rebus vel honoribus dicti monasterii Sancti Cirici et Sancti Andreae quia de fischo patri mei est hereditatus, sed manuteneas ac deffendas quasi res proprias de fischo genitori meo habuerunt et possederunt ac judicaverunt in bona pace totum hoc predictum heremum et condirectum pratis, pascuis silvis, garricis, aquis aquarumve molendinis et molinaris, piscatories, ruppes, petras, fontes, plano monte, vie ductibus, vel reductibus omnia et in omnibus quicquid visum est habere infra fines et terminis de omnibus predictis locis per XL annos et amplius, et postea totum hoc predictum liberi dimiserunt predicto monasterio, et ad illi qui ibi vitam monasticam vivebant. Et dum essent domini possesores post mortem illorum per X annos et amplius nos videntibus sic venit dictus Alaricus Comes et depotestavit illos injuste et contra lege, et multas exactiones judicando sive rapiendo injuste extorsit ab hominibus qui erant populati in omnibus predictis locis et hodie plus... tur omnibus predictas parrochias cum fines et adjacentias et terminis eorum a isto Giemundo monacho, et ad suo monasterio sive ad illis qui ibi vitam monasticam vivent ad expletandum et regendum ac judicandum quam a nullo alio homine viventi. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Alarico Comite si voluit nec potuit nulla bona ratione ponere contra istos testes, ut ea quae testantur invalidum sit. Et Comes Alaricus ita respondit: Nollo ponere ulla ratione contra illos testes. Et nos supradicti Judices pariter ac diligenter exquisivimus hanc causam rey veritatem. Auditis rationibus, allegationibus, renunciatione exinde facta, donavimus hanc diffinitivam sententiam; ita ut dictus Comes Alaricus pleniter reddat dicto monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae, et ad suorum monachorum tam presentium quam futurorum dicto Castro Tolon cum fines et terminis adjacentias suas et tota terra illa et predictas parrochias cum fines et terminis adjacentiis eorum habeant heremum et condirectum quantum visum est infra fines et terminis adjacentiis de omnibus predictis locis, et possideant, regant et judicent et per alodium teneant in perpetuum de fischo Imperatoris sive Regis totum hoc predictum sine omni retentu et servicio et judicio ac justitia quod ibi in omnibus praedictis locis dictus Comes, necne alii non habeant vel capiant pro ulla ratione. Item pleniter reddat in triplo omnia mobilia quae habuit receptas pro vi sive gratis, vel aliqua alia ratione in omnibus predictis locis sicut eas certas sive veras poterint hostendere in presentia dicto Gondemaro Episcopo quando fuerit presens in dicto monasterio. Data fuit haec sententia in civitate Tolosa in dicto monasterio Sancti Saturnini VIII. kalendas junii anno IV. regnante dompno Carolo Rege. = Gondemarii Gerundensis Episcopi. + = Sig+num Eyenrici Pictavensi Comiti. = Sig+num Gauferi Burdolensi Comiti. + Petri Archilevitae Sancti Stephani Tolosae. = Pe+tro Judex ordinarius in curia Regis. Nos Judices mandato Carolo Rege hanc sententiam donamus et corroboramus. = Sig+num Gaucperti de Castronovo. = Sig+num A. de Barbaveteri. = Sig+num Gaucerandi de Avalrino. = Sig+num Eymerici Castellanus de Castro Tolon quem modo vocant Peralada. = Sig+num Samarelli presbiteri. = Sig+num Ugo presbiteri. = Sig+num Falcuchii presbiteri. = Sig+num Salomoni presbiteri. Sig+num Rodulfi. = Sig+num Novelli. = Sig+num Eriberti.= Sig+num Sancii. = Sig+num Clementi. = Sig+num Roberti. Nos testes producti in hac causa confirmamus sententia data.= Sig+num Giberti Domino Terragonae. = Sig+num Eymerici domino Narbonae. = Sig+num Bocardi de Portaclusa. = Sig+num Esquivi de Caput stagni.= Sig+num Umberti de Accuta. = Sig+num Fulchi de Sancto Martino testes rei huius. = Iterius presbiter et publicus scriptor in civitate Tolosa in Burgo Sancti Saturnini rogatus a predictis Judicis scripsit die et anno prae+fixo. = Gondemarii Gerundensis Episcopi praescripta sententia sigillari + feci. Servo Dei Judex ordinarius Carolo Regi + similiter feci.

martes, 19 de junio de 2018

Sie manifesta cosa a tots homèns. El català del segle XIV en textos notarials

Sie manifesta cosa a tots homèns. El català del segle XIV en textos notarials 


Sie manifesta cosa a tots homèns. El català del segle XIV en textos notarials

Javier Giralt Latorre, colega de Ignacio Sorolla Amela an algunes investigassions (ells diuen y escriuen recerca) y encuestes, es coautó del llibre. 
Javier Giralt Latorre, lingüística, canalla, fluix, merda, catalanista, brossa, Albelda

La documentació dels arxius aragonesos que conserven originals redactats en català no permet, en la majoria dels casos, remuntar-se més enllà del segle XIV; per aquest motiu, tant des d’una perspectiva filològica com històrica, els documents de la baixa edat mitjana, en particular, i la resta de testimonis que es custodien en els fons aragonesos, en general, contribueixen a la recopilació de referències essencials sobre la llengua antiga de l’Aragó catalanòfon. En la present publicació s’ofereix l’edició de 50 manuscrits en pergamí del segle XIV, en els quals són protagonistes els pobles i la gent del Matarranya (Terol), / Terol no u diu ni escriu dingú del Matarraña / i s’hi analitza la llengua catalana reflectida en aquella scripta. Tot i que, en general, no s’hi perceben particularitats lingüístiques notables, almenys si es contrasten els textos amb altres de la mateixa sincronia, no hi ha dubte que aquesta recerca esdevé una aportació fonamental per conèixer l’estat del català en aquella època dins un territori administrativament aragonès.



  • Tapa blanda: 296 páginas
  • Editor: Prensas de la Universidad de Zaragoza; Edición: 1 (19 de marzo de 2018)
  • Colección: Estudios
  • Idioma: Catalán
  • ISBN-10: 8417358242
  • ISBN-13: 978-8417358242

Sie manifesta cosa a tots homèns. El català del segle XIV en textos notarials


DEJEMOS LAS COSAS CLARAS, MUY CLARAS.
Asociación cultural amics del chapurriau


El pasado día 13-6-18, se celebró en la ciudad de Alcañiz un acto de presentación del libro El català del segle XIV, que trata sobre escritos notariales de esa época encontrados en el Matarraña, a dicho acto asistieron escasamente una veintena de personas, esto demuestra el poco o nulo interés que despertaron entre la población, en la ciudad de Alcañiz viven mas de 1000 personas que hablan Chapurriau, además este libro nos lo venden los defensores de la imposición del catalán en Aragón como la prueba definitiva que lo argumenta todo. Desde esta asociación nos hemos interesado por este libro desde el primer día que tuvimos noticia de su existencia, lo hemos comprado, estudiado, y analizado, hemos llegado a la conclusión que no es ninguna prueba que aclara nada, los defensores de la imposición del catalán en Aragón saben que dicha imposición no se sostiene ni por los pies ni por la cabeza, que no tenían ningún argumento solido que la justifique, por lo que debieron buscar por las profundidades del baúl de los recuerdos para encontrar algo que maquillándolo pudiera parecerse a algo así como un argumento, y entonces sus autores publicaron este libro, en cambio, y esto ellos lo saben muy bien, nosotros si estamos sobrados de argumentos para defendernos, pues nuestra lengua lo Chapurriau  forma parte de nuestra cultura, y también forma parte muy importante de nuestra identidad, y a un colectivo que lucha por defender su identidad como es nuestro caso, nunca le faltaran argumentos por que les salen de su corazón, por que defienden lo mas sagrado que tienen. En este libro hablan de escritos encontrados en la comarca del Matarraña, pues bien nosotros también hemos encontrado escritos similares en esta misma comarca de la misma época pero escritos en un castellano muy antiguo, estamos seguros que los autores del libro en su labor de búsqueda también debieron encontrarse con dichos escritos, y si no fue así pues ahora ya lo saben, en esos años nada era como es hoy en día, las personas que sabían escribir eran muy pocas y lo hacían el la lengua que dominaban, depende si procedían de un sitio u otro los escritos estaban hechos en una lengua u otra. Los escritos citados en el libro están hechos en escritura paleográfica, y calificarlos como de catalán es hacer una interpretación claramente partidista hacia sus intereses, los coetáneos de esa época ni sabían de la existencia de la lengua catalana por que no existía, ni podían llegar a imaginarse que existiría un territorio llamado Cataluña tal y como lo conocemos hoy, esta escritura paleográfica es la madre de nuestras lenguas, de todas Chapurriau, catalán, valenciano, mallorquín, etc..de ella nacieron multitud de dialectos, hoy en día en la época moderna existen territorios diferentes a los de entonces, las actuales regiones, y en Cataluña hace solo unos 100 años crearon la gramática catalana, y solo a partir de entonces se puede hablar de la lengua catalana, pues antes en su territorio se hablaban dialectos hijos de esa lengua madre común, tortosino, ampurdanés, etc. para crear su gramática tuvieron en cuenta a los dialectos hablados dentro de su territorio.  La situación del catalán antes del siglo XX era la misma situación que tenemos aun hoy en Aragón, desde esta asociación pedimos el reconocimiento del Chapurriau como lo que es, una lengua cien por cien aragonesa, evolucionada durante siglos por generaciones de aragoneses, formada por bastantes dialectos ( Fraga, Maella, Valjunquera, La Codoñera. etc.), el Chapurriau es la hermana aragonesa de esa familia actual de lenguas, nacidas de esa lengua romance antigua que se extendió por la Corona de Aragón. Desde hace unas décadas estamos sufriendo una fuerte campaña propagandística en favor del catalán, y en contra de nuestro Chapurriau, nuestros detractores alegan por los cuatro vientos que chapurrear es hablar mal una lengua, cierto es, chapurrear es un verbo castellano que significa eso mismo, pero nuestro nombre es Chapurriau, un sustantivo, este nombre viene de uno de los padres de esa  nuestra lengua madre, el occitano, y sus hablantes nos lo pusieron a todos aquellos que empezábamos a usar dicha lengua (también a los actuales catalanes), en lengua occitana Chapurriau significa mezcla, pues para ellos hablábamos una mezcla lenguas, aclarado este punto queremos también comentar que en diferentes foros, grupos, y no sabemos que mas de los defensores de la imposición del catalán en Aragón, se nos acusa de querer romper la unidad de la lengua (unitat de la llengua), ¿unidad de que lengua?, ¿unidad en torno a que lengua?, ¿al catalán?, ¿acaso el catalán es la lengua madre?. Nosotros sostenemos que somos una familia de lenguas hermanas, diferentes, cada una con su identidad y sus variantes, por lo que a la unidad que ellos quieren decimos claramente NO, pues acabaría con las demás y especialmente con la nuestra al ser la menos numerosa en hablantes, nosotros decimos SI, a la convivencia de estas lenguas, de igual a igual, como iguales son en historia y tradición, decimos SI a la colaboración entre lenguas hermanas y vecinas que son, decimos SI a potenciar nuestros lazos, en lugar de destruirlos. Trabajemos en recuperar la normalidad perdida, ayudándonos como buenos vecinos y hermanos que somos.


//
comentari de Javier Giralt Latorre, dels borinots chulos mes grans que tením a Aragó, professó a la universidat de Saragossa, a la pg de facebook amics del chapurriau . 


Com a coautor del llibre que es va presentar a Alcanyís, vull manifestar públicament la meua tristor al comprovar la desconsideració que traspua l'escrit d'aquesta associació cap a una investigació feta amb tot el rigor que exigeix qualsevol estudi científic /si la enserto la endivino/ basat en documentació antiga. Es podrà estar d'acord o no amb les nostres conclusions, amb la identificació de la llengua, però no accepto de cap manera que es tracti amb aquest desdeny un treball acurat com el nostre. JA JA JA ! Pos no u asseptos, borinot !


Bonas Pasquas, Javieret
Bonas Pasquas, Javieret

Diuen els autors de l'escrit que aquest llibre és venut pels defensors de la imposició del català a l'Aragó; però vull aclarir, perquè ells no ho fan, que naix d'un projecte d'investigació concedit pel Ministerio de Economía y Competitividad del Govern d'Espanya, / ya voleu a 
España ya, per a que porto perres / dono 
un projecte que s'ha concebut amb l'objectiu d'estudiar l'aragonès i el català medievals escrits a les nostres terres aragoneses, les dues llengües que foren d'ús oficial dintre de la Corona d'Aragó, al costat del llatí. La realitat històrica és aquesta i no es pot pintar d'una altra manera. Però encara m'entristeix més el menyspreu que es manifesta cap als manuscrits que hem estudiat, segons ells trets "de las profundidades del baúl de los recuerdos"; quin despreci (per dir-ho dialectalment) cap al patrimoni que es conserva a diversos pobles del Matarranya i que hauria de ser estimat per tots els veïns del Matarranya!!! / míral com se enfade lo dropo borinot este / (estigui escrit en la llengua que sigui). Ja ho vam dir a la presentació del llibre: el valor històric dels documents publicats és molt important, a banda del lingüístic, però pareix que no ho creuen així els membres d'aquesta associació. No val la pena entrar en d'altres detalls de tipus tècnic que usen erròniament per desconeixement (com això de ¿"la escritura paleogràfica"?). Només els vull animar (o, perquè no, desafiar) a estudiar els manuscrits que es conserven al Matarranya des d'un punt de vista lingüístic, tant els que estan escrits en català (o chapurreau medieval per a ells) com els que estan escrits en castellà; estic convençut que les seues aportacions seran ben profitoses per a tots (i, si n'han fet alguna, per favor, ens ho poden fer saber). Serà aquesta una bona manera d'afavorir la germanor que reclama aquest manifest.

Javieret, mírat com se escribíe al 1196 lo aragonés (o es ocsitá?) y cuan parlos de idioma valensiá, ocsitá, y no de dialecte del provensal com es lo catalá que fas aná, entonses igual te fach una mica de cas. 


Als presentz

A la mateixa página, Franchi Farmer Gabon Irunya #Altsasukoakaske, amiguet de Ignacio Sorolla Vidal, que per naixó escriu lo seu nom com Natxo, me volíe insultá, se bloquege y abán. Tamé es amiguet de Marcel Pena y de los catalanistes que ressibixen al etarra de Bildu Arnaldo Otegi. Lo paregut en Los Draps, que canten cansons com feixistes al PP, no es casual, la llibertat de expresió sol es pan ells, natros no podem di lo que volem. En dos paraules, catabatasunos y catanazis. Igual no saben que lo fascismo ere un movimén sossialista. Me envíe un missache per messenger en lo nick monegros wood, monegrian wood y me escriu aixó. Te espero a consevol jusgat de Alemania, que es aon vic mes de 165 díes al añ.


Franchi Farmer Gabon Irunya

Viva Franco!



och, occitan, hoc, oc, òc, languedoc

14.6.1461, de hoc o de no

martes, 18 de agosto de 2020

Dante, oc, oil, sì

De Vulgari Eloquentia, Dante.

https://www.anikaentrelibros.com/de-vulgari-eloquentia

De Vulgari Eloquentia, Dante.

Título: De Vulgari Eloquentia. Sobre la elocuencia en lengua vulgar

Título Original: (De Vulgari Eloquentia, 1305)

Autor: Dante Alighieri

Editorial: Cátedra

Colección: Letras Universales

Copyright:

© 2018, Ediciones Cátedra (Grupo Anaya, S.A.)

© 2018, Raffaele Pinto (de la introducción y la traducción)

Traducción: Raffaele Pinto

Edición: 1ª Edición: Enero 2018

ISBN: 9788437637686

Tapa: Blanda

Etiquetas: ensayo, bilingüe, libros bilingües, lingüística, lenguaje, lengua, lenguajes, conciencia, Dante, latín, poesía, teorías, humanidades, humanistas, literatura italiana,

Nº de páginas: 408

Argumento:

Uno de los momentos más importantes de la historia de la lingüística llega con el Renacimiento, cuando algunos hablantes comienzan a proponer la literatura en lengua vulgar -italiano, provenzal, español- frente a los modelos clásicos de escritura en latín. Dante Alighieri, el famoso autor de "La Divina Comedia", compuso un tratado en latín defendiendo el uso del italiano en la literatura, y no tardaría mucho en llevarlo a la acción con la composición de su gran poema épico.

Toda esta reflexión lingüística, nacida en el seno del humanismo italiano, lucha contra los preceptos de los modistas aristotélicos, un conjunto de lingüistas cuya labor era el estudio descriptivo de la lengua clásica. Contra ellos, Dante compone "De Vulgari Eloquentia", un tratado capital que zanjará el debate.

Edición bilingüe latín-castellano.

Opinión:

En los siglos XIII y XIV, Martín de Dacia y Tomás de Erfurt publicaron un conjunto de obras de gramática especulativa, una teoría lingüística de génesis aristotélica que relacionaba la gramática con la metafísica. Era, evidentemente, una labor filológica totalmente alejada de los usos que se le puedan dar a la lengua. Frente a ello, aparecen textos como el tratado "De Vulgari Eloquentia" de Dante Alighieri, título latino cuya traducción aclara sus intenciones: "Sobre la elocuencia en lengua vulgar".

En esta obra, el gran poeta italiano pretendía luchar contra la imposición social de la escritura en latín. No hay que olvidar, pues, que en esa época los 'temas serios' solo podían desarrollarse en latín, mientras que los poemas amorosos eran escritos en lenguas vulgares como el provenzal o el italiano. Esa jerarquía sociolingüística, profundamente determinada por la Iglesia Católica, se destruye totalmente gracias a la labor humanística de Dante.

"De Vulgari Eloquentia" plantea esta situación diglósica y su consecuente defensa de la lengua vulgar en la poesía (concebida en tanto que instrumento de conservación y estabilidad del vulgar). Con ello, Dante busca llevar la lengua italiana al estatus de vulgar ilustre. No obstante, no es este el único tema que trata. En la primera parte del tratado, para llegar a esta idea, el autor recorre las teorías bíblicas de la Torre de Babel y la caracterización de los dialectos italianos.

De igual manera, sorprende la segunda parte del tratado, de final abrupto, donde Alighieri abandona la reflexión lingüística y se inmiscuye en un apasionante tratado de teoría literaria. El autor reflexiona en torno a la composición más excelente (en su opinión, la canción), los temas que esta debe tratar o los esquemas métricos en los que se debe apoyar el poeta. Así pues, "De Vulgari Eloquentia" es un tratado clásico esencial para todo interesado en lingüística o en poesía medieval.

Darío Luque.

Frases de esta opinión pueden utilizarse libremente en otros medios para promoción del libro, siempre que no se varíe y se mencionen al autor de la misma y al medio anikaentrelibros.com

//

De vulgari eloquentia (acerca del habla popular) es el título de un ensayo de Dante Alighieri, escrito en latín e inicialmente iba a consistir en cuatro libros, pero Dante desechó la idea después del segundo. Fue probablemente escrito en los años que precedieron el destierro de Dante de su natal Florencia, entre 1303 y 1305. Los ensayos latinos eran muy populares en la Edad Media, pero Dante hizo algunas innovaciones en su trabajo. Primero: el tema, la lengua vernácula, que era una opción rara en ese momento. Secundariamente, la manera en que Dante se acercó a este tema, dando a la lengua vernácula la misma dignidad que se le otorgaba al latín. Finalmente, Dante escribió este ensayo para analizar el origen y la filosofía de lengua vernácula, porque, en su opinión, este idioma no era algo estático, sino algo que evolucionaba y necesitaba una contextualización histórica.

Al principio, Dante enfrentó la evolución histórica del idioma que él pensaba que nació unitario y luego fue separado en modismos diferentes debido a la vanidad demostrada por la humanidad en la Torre de Babel. Compiló un mapa de la posición geográfica de los idiomas que él conocía, mientras dividió el territorio europeo en tres partes: uno al este, con los idiomas griegos, uno al norte, con los idiomas germánicos, y al sur los idiomas del Romance, separado en tres ramas, identificadas por el adverbio de afirmación, el idioma del oc, el idioma del oïl y el idioma del . Rebatió la idea de que la gramática es un idioma estático que consiste en reglas inmutables. Dante necesitó recuperar los idiomas naturales.​

Entre los capítulos diez y quince del primer libro, Dante escribe sobre su investigación para una lengua vernácula ilustre, entre las catorce variedades encontradas en la región italiana. Directamente o indirectamente, Dante leyó los trabajos de san Agustín, los de Tomás de Aquino y algunos diccionarios enciclopédicos como el Etymologiae de Isidoro de Sevilla y Li livres dou trésor de Brunetto Latini. Él también se inspira en la filosofía Aristotélica, y en el trabajo de Dante se pueden identificar algunas referencias en los textos a representantes de lo que a veces se ha llamado Aristotelismo Radical.


-8-

1. Ex precedenter memorata confusione linguarum non leviter opinamur per universa mundi climata climatumque plagas incolendas et angulos tunc primum homines fuisse dispersos. Et cum radix humane propaginis principalis in oris orientalibus sit plantata, nec non ab inde ad utrunque latus per diffusos multipliciter palmites nostra sit extensa propago, demumque ad fines occidentales protracta, forte primitus tunc vel totius Europe flumina, vel saltim quedam, rationalia guctura potaverunt.

2. Sed sive advene tunc primitus advenissent, sive ad Europam indigene repedassent, ydioma secum tripharium homines actulerunt; et afferentium hoc alii meridionalem, alii septentrionalem regionem in Europa sibi sortiti sunt; et tertii, quos nunc Grecos vocamus, partim Europe, partim Asye occuparunt.

3. Ab uno postea eodemque ydiomate in vindice confusione recepto diversa vulgaria traxerunt originem, sicut inferius ostendemus.

4. Nam totum quod ab hostiis Danubii sive Meotidis paludibus usque ad fines occidentales Anglie Ytalorum Francorumque finibus et Oceano limitatur, solum unum obtinuit ydioma, licet postea per Sclavones, Ungaros, Teutonicos, Saxones, Anglicos et alias nationes quamplures fuerit per diversa vulgaria dirivatum, hoc solo fere omnibus in signum eiusdem principio remanente, quod quasi predicti omnes jo affermando respondent.

5. Ab isto incipiens ydiomate, videlicet a finibus Ungarorum versus orientem, aliud occupavit totum quod ab inde vocatur Europa, nec non ulterius est protractum.

6. Totum vero quod in Europa restat ab istis, tertium tenuit ydioma, licet nunc tripharium videatur: nam alii oc, alii oil, alii affirmando locuntur, ut puta Yspani, Franci et Latini. Signum autem quod ab uno eodemque ydiomate istarum trium gentium progrediantur vulgaria, in promptu est, quia multa per eadem vocabula nominare videntur, ut Deum, celum, amorem, mare, terram, est, vivit, moritur, amat, alia fere omnia.

7. Istorum vero proferentes oc meridionalis Europe tenent partem occidentalem, a Ianuensium finibus incipientes. Qui autem dicunt a predictis finibus orientalem tenent, videlicet usque ad promuntorium illud Ytalie qua sinus Adriatici maris incipit, et Siciliam. Sed loquentes oil quodam modo septentrionales sunt respectu istorum: nam ab oriente Alamannos habent et ab occidente et settentrione anglico mari vallati sunt et montibus Aragonie terminati; a meridie quoque Provincialibus et Apenini devexione clauduntur.

-9-

1. Nos autem oportet quam nunc habemus rationem periclitari, cum inquirere intendamus de hiis in quibus nullius autoritate fulcimur, hoc est de unius eiusdemque a principio ydiomatis variatione secuta. Et quia per notiora itinera salubrius breviusque transitur, per illud tantum quod nobis est ydioma pergamus, alia desinentes: nam quod in uno est rational[i], videtur in aliis esse causa.

2. Est igitur super quod gradimur ydioma tractando tripharium, ut superius dictum est: nam alii oc, alii , alii vero dicunt oil. Et quod unum fuerit a principio confusionis (quod prius probandum est) apparet, quia convenimus in vocabulis multis, velut eloquentes doctores ostendunt: que quidem convenientia ipsi confusioni repugnat, que ruit celitus in edificatione Babel.

3. Trilingues ergo doctores in multis conveniunt, et maxime in hoc vocabulo quod est «amor». Gerardus de Brunel:

Si-m sentis fezelz amics,

per ver encusera amor.

Rex Navarre:

De fin amor si vient sen et bonté;

Dominus Guido Guinizelli:

Né fe« amor prima che gentil core,

né gentil [cor] prima che amor, natura.

4. Quare autem tripharie principali[ter] variatum sit, investigemus; et quare quelibet istarum variationum in se ipsa variatur, puta dextre Ytalie locutio ab ea que est sinistre (nam aliter Paduani et aliter Pisani locuntur); et quare vicinius habitantes adhuc discrepant in loquendo, ut Mediolanenses et Veronenses, Romani et Florentini, nec non convenientes in eodem genere gentis, ut Neapoletani et Caetani, Ravennates et Faventini, et, quod mirabilius est, sub eadem civilitate morantes, ut Bononienses Burgi Sancti Felicis et Bononienses Strate Maioris.

5. Hee omnes differentie atque sermonum varietates quid accidant, una eademque ratione patebit.

6. Dicimus ergo quod nullus effectus superat suam causam, in quantum effectus est, quia nil potest efficere quod non est. Cum igitur omnis nostra loquela - preter illam homini primo concreatam a Deo - sit a nostro beneplacito reparata post confusionem illam que nil aliud fuit quam prioris oblivio, et homo sit instabilissimum atque variabilissimum animal, nec durabilis nec continua esse potest, sed sicut alia que nostra sunt, puta mores et habitus, per locorum temporumque distantias variari oportet.

7. Nec dubitandum reor modo in eo quod diximus «temporum», sed potius opinamur tenendum: nam si alia nostra opera perscrutemur, multo magis discrepare videmur a vetustissimis concivibus nostris quam a coetaneis perlonginquis. Quapropter audacter testamur quod si vetustissimi Papienses nunc resurgerent, sermone vario vel diverso cum modernis Papiensibus loquerentur.

8. Nec aliter mirum videatur quod dicimus quam percipere iuvenem exoletum quem exolescere non videmus: nam que paulatim moventur, minime perpenduntur a nobis, et quanto longiora tempora variatio rei ad perpendi requirit, tanto rem illam stabiliorem putamus.

9. Non etenim ammiramur, si extimationes hominum qui parum distant a brutis putant eandem civitatem sub invariabili semper civicasse sermone, cum sermonis variatio civitatis eiusdem non sine longissima temporum successione paulatim contingat, et hominum vita sit etiam, ipsa sua natura, brevissima.

10. Si ergo per eandem gentem sermo variatur, ut. dictum est, successive per tempora, nec stare ullo modo potest, necesse est ut disiunctim abmotimque morantibus varie varietur, ceu varie variantur mores et habitus, qui nec natura nec consortio confirmantur, sed humanis beneplacitis localique congruitate nascuntur.

11. Hinc moti sunt inventores gramatice facultatis: que quidem gramatica nichil aliud est quam quedam inalterabilis locutionis ydemptitas diversibus temporibus atque locis. Hec cum de comuni consensu multarum gentium fuerit regulata, nulli singolari arbitrio videtur obnoxia, et per consequens nec variabilis esse potest. Adinvenerunt ergo illam ne, propter variationem sermonis arbitrio singulariurn fluitantis, vel nullo modo vel saltim imperfecte antiquorum actingeremus autoritates et gesta, sive illorum quos a nobis locorum diversitas facit esse diversos.

-10-

1. Triphario nunc existente nostro ydiomate, ut superius dictum est, in comparatione sui ipsius, secundum quod trisonum factum est, cum tanta timiditate cunctamur librantes quod hanc vel istam vel illam partem in comparando preponere non audemus, nisi eo quo gramatice positores inveniuntur accepisse «sic» adverbium affirmandi: quod quandam anterioritatem erogare videtur Ytalis, qui dicunt.

2. Quelibet enim partium largo testimonio se tuetur. Allegat ergo pro se lingua oil quod propter sui faciliorem se delectabiliorem vulgaritatem quicquid redactum est sive inventum ad vulgare prosaycum, suum est: videlicet Biblia cum Troianorum Romanorumque gestibus compilata et Arturi regis ambages pulcerrime et quamplures alie ystorie ac doctrine.

3. Pro se vero argumentatur alia, scilicet oc, quod vulgares eloquentes in ea primitus poetati sunt tanquam in perfectiori dulciorique loquela, ut puta Petrus de Alvernia et alii antiquiores doctores.

4. Tertia quoque, [que] Latinorum est, se duobus privilegiis actestatur preesse: primo quidem quod qui dulcius subtiliusque poetati vulgariter sunt, hii familiares et domestici sui sunt, puta Cynus Pistoriensis et amicus eius; secundo quia magis videntur inniti gramatice que comunis est, quod rationabiliter inspicientibus videtur gravissimum argumentum.

5. Nos vero iudicium relinquentes in hoc et tractatum nostrum ad vulgare latium retrabentes, et receptas in se variationes dicere nec non illas invicem comparare conemur.

6. Dicimus ergo primo Latium bipartitum esse in dextrum et sinistrum. Si quis autem querat de linea dividente, breviter respondemus esse iugum Apenini, quod, ceu fistule culmen hinc inde ad diversa stillicidia grundat aquas, ad alterna hinc inde litora per ymbricia longa distillat, ut Lucanus in secundo describit: dextrum quoque latus Tyrenum mare grundatorium habet, levum vero in Adriaticum cadit.

7. Et dextri regiones sunt Apulia, sed non tota, Roma, Ducatus, Tuscia et Ianuensis Marchia; sinistri autem pars Apulie, Marchia Anconitana, Romandiola, Lombardia, Marchia Trivisiana cum Venetiis. Forum Iulii vero et Ystria non nisi leve Ytalie esse possunt; nec insule Tyreni maris, videlicet Sicilia et Sardinia, non nisi dextre Ytalie sunt, vel ad dextram Ytaliam sociande.

8. In utroque quidem duorum laterum, et hiis que secuntur ad ea, lingue hominum variantur: ut lingua Siculorum cum Apulis, Apulorum cum Romanis, Romanorum cum Spoletanis, horum cum Tuscis, Tuscorum cum Ianuensibus, Ianuensium cum Sardis; nec non Calabrorum cum Anconitanis, horum cum Romandiolis, Romandiolorum cum Lombardis, Lombardorum curn Trivisianis et Venetis, horum cum Aquilegiensibus, et istorum cum Ystrianis. De quo Latinorum neminem nobiscum dissentire putamus.

9. Quare ad minus xiiii vulgaribus sola videtur Ytalia variari. Que adhuc omnia vulgaria in sese variantur, ut puta in Tuscia Senenses et Aretini, in Lombardia Ferrarenses et Placentini; nec non in eadem civitate aliqualem variationem perpendimus, ut superius in capitulo immediato posuimus. Quapropter, si primas et secundarias et subsecundarias vulgaris Ytalie variationes calcolare velimus, et in hoc minimo mundi angulo non solum ad millenam loquele variationem venire contigerit, sed etiam ad magis ultra.

viernes, 16 de febrero de 2024

Lexique roman; Escosa - Escuelh


Escosa, s. f., rescousse.

A l' escosa dels, ac tal trapei.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11.

A la rescousse d'eux, il y eut tel tapage.

2. Rescossa, s. f., rescousse.

A la rescossa corron, iratz coma leos. Guillaume de Tudela.

Ils courent à la rescousse, irrités comme des lions.


Escot, s. m., écot.

Voyez Muratori, Dissert. 33. 

Fig. Don pagaran mot dur escot en l'autre setgle. 

Aytal escot fay pagar soven lo dyable. V. et Vert., fol. 90 et 20. 

Dont payeront très dur écot en l'autre monde. 

Le diable fait souvent payer tel écot.

Mas so que hom a sobre tot

Coven per mezura menar;

Si non o fai, es sens escot;

L'autruy li ave segr' e cassar.

B. Martin: Farai un vers. 

Mais il convient surtout à l'homme de mener avec modération ce qu'il a; s'il ne le fait, il est sans écot; il lui advient de poursuivre et chasser le bien d'autrui. 

CAT. Escot. ESP. PORT. Escote. IT. Scoto. (chap. Pagá a escot.)


Escotar, Escoutar, v., lat. auscultare, écouter, accueillir.

Tant qu' en luec d'un ric do,

Denh' escotar ma veraia chanso.

Folquet de Marseille: En chantan. 

Tellement qu'en lieu d'un riche don, elle daigne écouter ma vraie chanson.

Sel que respon ses escotar, 

No met raso e son parlar.

Libre de Senequa. 

Celui qui répond sans écouter, ne met raison en son parler.

Si vos m' aidatz

Ni mos precs escoutatz.

Le moine de Foissan: Cor ai. 

Si vous m'aidez et écoutez mes prières.

Substantiv. Poiria nos a amdos enueiar,

A me del dire, a vos del escotar.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Il pourrait nous ennuyer à tous deux, à moi du dire, à vous de l'écouter. 

Part. prés. Escotan e vezen,

Demandan et auzen.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

(chap. Escoltán y veén, demanán : preguntán y sentín.)

Écoutant et voyant, demandant et oyant. 

Part. pas. Matran, quan l'ac pro escotada... li va dir que mal o disia.

Philomena.

Matran, quand il l'eut assez écoutée... lui va dire qu'elle disait cela mal. ANC. FR. Oreille et escoute parmi

S'il se sunt léens endormi.

Roman de la Rose, v. 2537.

ANC. ESP.

Ecosta el soberbio el amor de la dueña.

Arcipreste de Hita, cop. 231. 

CAT. Escoltar. ESP. MOD. Escuchar. PORT. Escutar. IT. Ascoltare.

(chap. escoltá: escolto, escoltes, escolte, escoltem o escoltam, escoltéu o escoltáu, escolten; escoltat, escoltats, escoltada, escoltades; al meche auscultá, que se conjugue igual.

2. Escout, s. m., écoute, guet.

Molt son intrat en lonc cossir

Sels qui son al derrier escout.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.

Sont entrés en moult long souci ceux qui sont à la dernière écoute.

ANC. FR. Combien qu'il y eust quelques escoutes en chemin.

Comines, liv. I, p. 120.

Que peu faillit qu'il n'intrast en l' escoute et guet des Grecs.

Salet, trad. de l'Iliade, fol. 183.

CAT. Escolta. ESP. Escucha. PORT. Escuta. IT. Ascolta.

3. Escoutador, s. m., lat. auscultator, écouteur, espion.

Aquils fals escoutadors.

(chap. Aquells falsos escoltadós, espíes.)

Bernard Martin: Companho.

Ces faux écouteurs.

ANC. FR. Et est escouteus par oyr.

Roman du châtelain de Couci, v. 566.

ESP. Escuchador. PORT. Escutador. IT. Ascoltatore.

(chap. escoltadó, escoltadós, escoltadora, escoltadores : espía, espíes.)


Escrimir, Escremir, v., anc. all. schirmen, escrimer, exercer, garantir, échapper, soustraire.

(chap. Schirm en alemán es escut; com a verbo, escudás, protegís, escapás, etc.)

A la mort no s sap escrimir

Reys, ni coms, ni ducx, ni marquis.

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers. 

Roi, ni comte, ni duc, ni marquis ne sait se soustraire à la mort.

Tot jorn contendi e m baralh, 

M' escrim e m defen e m coralh. 

Bertrand de Born: Un sirventes.

Tout le jour je conteste et me bataille, m'escrime et me défends et me courrouce.

D' amor tan no m' escrim. 

Aimeri de Peguilain: Ses mon apleg. 

Tant je ne m'escrime d'amour.

Qui ben no s' en sap escrimir.

Gavaudan le Vieux: Patz passien. 

Qui ne sait bien s'en garantir.

Substantiv. Non deu hom lauzar 

Per son ben escremir.

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. 

Il ne doit louer homme pour son bien escrimer.

ANC. FR.

- Richart sout escremir o virge et o baston. 

Roman de Rou, v. 3824.

Ses oailles garda dou leu 

A son pooir et escremi.

Fables et cont. anc., t. I, p. 325. 

Que de toz vices s' escremi. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 3. 

Qui de li fait dame et amie 

E bien la sert, ge ne dot mie 

Que de pechié ne l' escremisse.

Fables et cont. anc., t. I, p. 343. 

A coups de patte il escrimoit.

Du Bellay, fol. 468.

Ou jetter la pierre au loing ou escrimer avec l'espée et rondelle.

Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. III, p. 249.

CAT. Esgrimar. ESP. PORT. Esgrimir. IT. Schermire. (chap. esgrimí.)

2. Escrima, s. f., escrime, adresse, ruse. 

Non fier colp ni s gandis a l' escrima.

Aimeri de Peguilain: Nuils hom. 

Ne porte coup ni se garantit à l'escrime.

Jox de datz et de taulas e de escrima. 

V. et Vert., fol. 17. 

Jeux de dés et de tables et d'escrime.

Per que no i puesc nul' escrima 

Trobar.

Rambaud d'Orange: Una chansoneta. 

C'est pourquoi je n'y puis trouver nulle ruse.

- Fleuret.

Saumada d'escrimas.

Cartulaire de Montpellier, fol. 115. 

Charge de fleurets. 

ANC. FR. As Engleiz rent dure escremie.

Roman de Rou, v. 13475. 

A cele foiz nel toucha mie,

Car il sot trop de l'escremie.

Roman du Renart, t. I, p. 278.

A l'escrimie se requierent, 

Es visages grans cols se fierent.

Roman de la Violette, p. 98.

Car asez set de l'escremie, 

Car en France en ot moult apris.

Roman du Renart, t. III, p. 159.

Les effroyerent tellement qu'ilz leur feirent oublier toute leur escrime.

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Pélopidas. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Esgrima. IT. Scherma.


Escrin, s. m., lat. scrinium, écrin, boîte, layette.

Escrins et archadura.

Nat de Mons: Sitot non es.

Boîte et coffre.

Trays de son escrinh un bon enguen prezat.

Roman de Fierabras, v. 2158.

Tire de sa boîte un bon onguent estimé.

Claus de bon pretz, escrinz d'onor.

Arnaud de Marueil: Dona genser. Var. 

Clef de bon mérite, écrin d'honneur.

ANC. ESP.

Trovaron el escrinno do iacie so el llecho.

Milagros de Nuestra Señora, cop. 695. 

CAT. Escriny. IT. Scrigno.


Escriure, Scriure, v., lat. scribere, écrire, inscrire. 

De Boeci escriure fez lo nom. Poëme sur Boèce.

(chap. De Boeci escriure va fé lo nom.)

Fit écrire le nom de Boëce.

Amors m'a comandat escriure

So que 'l boca non ausa dire.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Amour m'a commandé d'écrire ce que la bouche n'ose dire.

A fach scriure aquest statut.

(chap. Ha fet escriure este estatut.)

Statuts de la confrairie du S.-Esprit.

A fait écrire ce statut. 

Loc. En sa carta m pot escriure.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Elle peut m'inscrire en sa charte. 

Fig. Tan me platz lor honors,

Qu' ins e mon cor las escriu.

P. Vidal: Be m pac. 

Leur honneur me plaît tant, que je les écris dans mon coeur.

Mas be par que sobr' aiga escriu.

Aimar Jordans: Paris viscom. 

Mais paraît bien que j'écris sur eau. 

Part. pas. Si com in isto pergamen es scrit. Titre de 1053.

(chap. Així com an este pergamino está escrit. Títul de 1053.)

Ainsi comme est écrit en ce parchemin.

En san Luc es script.

Nobla Leyczon. 

En saint Luc est écrit. 

A tot dreig escrig civil e canonic. 

Tit. de 1274, Arch. du Roy. sect. hist., M. 876. 

A tout droit écrit civil et canonique. 

Per cascun confrayre e confrayresa

Que sia scrich o scricha.

Statuts de la confrairie du S.-Esprit. 

Par chacun confrère et confrèresse qui soit écrit ou écrite.

CAT. Escriurer. ESP. Escribir. PORT. Escrever. IT. Scrivere.

(chap. escriure: escric, escrius, escriu, escribim, escribiu, escriuen; escrit, escrits, escrita, escrites.)

2. Escrit, s. m., lat. scriptum, écrit. 

Car plus en escrit trobat non ay. V. de S. Honorat.

Car je n'en ai pas trouvé plus en écrit. 

Loc. Pueis fo tot mes en escrit. Philomena. 

Puis tout fut mis en écrit.

Segon que l' angels lh' a dit, 

El lor vai rendre per escrit.

Brev. d'amor, fol. 146. 

Il leur va rendre par écrit, selon que l'ange lui a dit.

- Rescript, ordonnance. 

Ab l'escrit del emperador.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2. 

Avec le rescrit de l'empereur. 

CAT. Escrit. ESP. PORT. Escrito. IT. Scritto.

3. Escriptura, Scriptura, s. f., lat. scriptura, écriture, écrit, livre. 

Qui no sab escrieure non cuia que escriptura si' artz; e es plus trebalhoza que altra artz. Liv. de Sydrac, fol. 41. 

Qui ne sait écrire ne pense pas que l'écriture soit un art; et il est plus difficile qu'autre art.

De lay si trais la gesta d'una anticha scriptura.

V. de S. Honorat. De là se tire la relation d'une antique écriture.

- L'Écriture sainte.

Segon los ditz de la sainta Escriptura.

(chap. Segons los dits de la Santa Escritura.)

B. de la Barthe: Foilla ni flors.

Selon les dits de la sainte Écriture.

Segle no cug dure gaire, 

Segon que l' Escriptura di.

Marcabrus: Dirai vos. 

Je ne crois pas que le siècle dure guère, selon que dit l'Écriture.

Segon la santa Scriptura. L'Arbre de Batalhas, fol. 143. 

Selon la sainte Écriture.

CAT. Escriptura. ESP. PORT. Escritura. IT. Scrittura. (chap. escritura, escritures.)

4. Escriptori, s. m., lat. scriptorius, bureau, étude, comptoir.

Ayssi meteish pot hom trobar los rims en ori, coma: auditori, escriptori, etc. Leys d'amors, fol. 151. 

Ainsi de même on peut trouver les rimes en oire, comme: auditoire, bureau, etc. 

CAT. Escriptori. ESP. Escriptorio (escritorio). PORT. Escritorio. 

IT. Scrittoio. (chap. Escritori, escritoris.)

5. Escripturat, s. m., savant en écritures, lettré.

On es lo savis, on es l' escripturatz?

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens. 

Où est le sage, où est le lettré?

6. Scriptural, adj., à écrire, pour écrire.

Canel scriptural es canaviera de laqual antiquament uzavo per escriure.

Eluc. de las propr., fol. 203. 

Tuyau à écrire est un roseau duquel on usait anciennement pour écrire.

7. Escrivan, s. m., lat. scriba, écrivain. 

No us veirem bon escrivan.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai. 

Nous ne vous verrons bon écrivain.

Et escrivas e taverniers.

(chap. Y escribens y tabernés; escribén; escriba, escribes tamé se fa aná.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Et écrivain et tavernier.

Los escrivas que mostron bona letra al comenssamen, e pois fan la malvayza. V. et Vert., fol. 17.

Les écrivains qui montrent bonne lettre au commencement, et puis la font mauvaise.

Utils so a escrivas et pinhedors. Eluc. de las propr., fol. 239.

Sont utiles à écrivains et peintres.

- Scribe, en parlant des Juifs.

Venc estar entr' els doctors

Et entr' els escrivains maiors.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Vint se placer entre les docteurs et entre les scribes majeurs.

CAT. Escribá. ESP. Escribano. PORT. Escrivão. IT. Scrivano.

(chap. Escribén, escribens; escriba, escribes.)

8. Escrivania, s. f., expédition, rédaction.

De pagar escrivania a escrivan per la clamor que s fara.

Cout. de Condom. 

De payer expédition à écrivain pour la publication qui se fera. 

CAT. ESP. (chap. escribanía) Escribania. PORT. Escrivania.

9. Escriptio, s. f., lat. inscriptio, inscription, légende. 

Deleite si en diversas escriptios.

Trad. de Bède, fol. 62. 

Qu'il se plaise en diverses légendes. 

De tot aysso fes escriptio.

V. de S. Alexis. 

De tout ceci il fit une légende.

CAT. Inscripció. ESP. Inscripción. PORT. Inscripção. IT. Inscrizione.

(chap. inscripsió, inscripsions.)

10. Descriure, v., lat. describere, décrire.

Descriu nos las bellas joyas e 'ls bells dos que li aportet.

No ho podia miells descriure ni plus sufficienmen.

(chap. No ho podíe milló descriure ni mes sufissienmen.)

V. et Vert., fol. 45 et 43.

Nous décrit les beaux joyaux et les beaux dons qu'il lui apporta.

Ne le pouvait mieux décrire ni plus suffisamment.

Part. pas. Sesta bon' erba que us ai dicha, 

Per nom e per faisso descricha. 

Deudes de Prades. Auz. cass. 

Cette bonne herbe que je vous ai dite, décrite par nom et par figure.

CAT. Descriurer. ESP. Describir. PORT. Descrever. IT. Descrivere.

(chap. Descriure, se conjugue com escriure.)

11. Descriptio, s. f., lat. descriptio, description.

Descriptios es declaratios que claramens ditz e mostra so que s deu e s pot segre d'alcun negoci o d'alcuna causa.

Leys d'amors, fol. 145.

La description est une déclaration qui dit et montre clairement ce qui se doit et se peut suivre d'aucune affaire ou d'aucune cause.

CAT. Descripció. ESP. Descripción. PORT. Descripção. IT. Descrizione.

(chap. descripsió, descripsions.)

12. Inscrire, v., lat. inscribere, inscrire.

Part. pas. Sera inscrit en sendicat los noms.

Fors de Bearn, p. 1077. 

Il sera inscrit en syndicat les noms. 

ESP. Inscribir. PORT. Inscrever. IT. Inscrivere.

(chap. Inscriure (no inscribí): inscric, inscrius, inscriu, inscribim, inscribiu, inscriuen; inscrit (pero no inscribit), inscrits, inscrita, inscrites.)

13. Prescrieure, v., lat. praescribere, prescrire. 

Puesca prescrieure per l'espaci de vingt ans.

(chap. Pugue prescriure per lo espassi de vin añs.)

Statuts de Provence, BOMY, p. 11. 

Puisse prescrire par l'espace de vingt ans. 

Part. pas. Qu' el l'aia usucapta o prescripta.

Trad. du Code de Justinien, fol. 40.

Qu'il l'ait acquise par l'usage ou prescrite.

CAT. Prescriurer. ESP. Prescribir. PORT. Prescrever. IT. Prescrivere.

(chap. prescriure; prescrit, prescrits, prescrita, prescrites.) 

14. Prescriptio, s. f., lat. praescriptio, prescription. 

Sa prescriptio de temps no val.

(chap. Sa prescripsió de tems no val.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 136. 

Sa prescription de temps ne vaut. 

A cui vol opponer la prescription.

Trad. du Code de Justinien, fol. 82. 

A qui veut opposer la prescription. 

Que la cort de la cambra ameta aytal prescription. (admeta)

Statuts de Provence, BOMY, p. 11. 

Que la cour de la chambre admette telle prescription.

CAT. Prescripció. ESP. Prescripción. PORT. Prescripção. IT. Prescrizione.

(chap. prescripsió, prescripsions.)

15. Rescrich, s. m., lat. rescriptum, rescrit, ordonnance. 

Non obstant... rescrich consentit.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 432. 

Non obstant... rescrit accordé.

CAT. Rescrit. ESP. PORT. Rescripto. IT. Rescritto. (chap. Rescrit, ordenansa, manamén.)

16. Sobrescriure, Sobrescrire, v., (lat. supra + scribere) écrire avant, au-dessus, susmentionner.

Part. pas. Sobrescriut a tot devizement. (chap. Sobrescrit)

Tit. de 1198, Arch. du Roy. Toulouse, J. 328.

Susmentionné à toute division.

Ayssi cum es sobrescrig.

Cout. de Moissac. Dumaige, Voy. litt., p. 9. 

Ainsi qu'il est susmentionné. 

CAT. Sobrescriurer. ESP. Sobrescribir. PORT. Sobreescrever. 

IT. Soprascrivere. (chap. Sobrescriure, escriure a damún, sobre, del latín supra: sobrescric, sobrescrius, sobrescriu, sobrescribim, sobrescribiu, sobrescriuen; sobrescrit, sobrescrits, sobrescrita, sobrescrites.)

17. Sotzescriure, v., lat. subscribere, souscrire.

Lo deu senhar per els, so es sotzescriure.

(chap. Lo deu firmá – sellá, señá, de signum – per ells, aixó es subescriure.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 37.

Le doit signer pour eux, c'est-à-dire souscrire. 

La molher consentisca o sotsescrive.

(chap. La mullé – dona – consentixgue o consentixque o subescrigue, firmo.)

Tit. de 1244. DOAT, t. CXXXIV, fol. 68. 

Que la femme consente ou souscrive. 

Part. pas. Soschrit de nostra propra ma.

(chap. Firmat, subescrit, de nostra propia ma.)

Tit. de 1404. Justel, Hist. de la maison de Turenne, p. 136. 

Souscrit de notre propre main.

Maestre Robert notari sotzescrit.

(chap. Maestre, mestre, Robert notari firme, subescriu, escriu daball.)

Tit. de 1284. Arch. du Roy. J., 304.

(N. E. Véanse los textos de los notarios del Matarraña seleccionados y editados por el doctor Javier Giralt Latorre, Universidad de Zaragoza

y compárense con los textos occitanos.)

Maître Robert notaire souscrit.

ANC. FR. Nous ne poons pas souzescrire ne seignier la présente chartre pour la penne qui tramble en nostre main pour la maladie.

(chap. Natros (: yo) no podem subescriure – firmá - ni sellá la presén carta per la ploma que tremole a la nostra ma per la enfermedat.)

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 299.

CAT. Subscriurer. ESP. Subscribir. PORT. Subscrever. IT. Soscrivere, sottoscrivere (N. E. catalán sota : deball, devall, daball, davall).

18. Sotzescriptio, Subscriptio, Subscritio, s. f., lat. subscriptio, souscription, signature.

Que aquela sotzescriptio no valha.

Tit. de 1244. DOAT, t. CXXXIV, fol. 68. 

Que cette souscription ne soit pas valable. 

Am subscritio del sieu nom.

Leys d'amors, La Loubère, p. 48. 

Avec souscription de son nom. 

Aquesta subscriptio de ma ma.

(chap. Esta subscripsió de ma ma; lo primé ma: la meua. No confundí en mamá, com la subscripsió que tenen alguns catalanistes aragonesos de mamá la p de alguns catalanistes catalans. Alguns y algunes tenen la gola mol fonda.)

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 36. 

Cette signature de ma main.

CAT. Subscripció. ESP. Subscripción (: suscripción). PORT. Subscripção. IT. Soscrizione, sottoscrizione. (chap. Subscripsió, subscripsions, suscripsió, suscripsions.)

19. Transcriure, v., lat. transcribere, transcrire.

Las dichas cartas transcrissi de mot e mot.

(chap. Les dites cartes vach transcriure paraula a paraula; palaura.)

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXIX, fol. 43. 

Je transcrivis lesdites chartes de mot à mot. 

Part. pas. Substant.

Continens lo transcriut de unas letras. 

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 9. 

Contenant la transcription d'unes lettres.

CAT. Transcriurer. ESP. Transcribir. PORT. Transcrever. IT. Trascrivere.

(chap. transcriure: transcric, transcrius, transcriu, transcribim, transcribiu, transcriuen; transcrit, transcrits, transcrita, transcrites.)

20. Conscriptio, s. f., lat. conscriptio, répartition, état d'impôt.

Totas las conscriptios e las petitios publicas el senhava.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 83.

Il signait toutes les répartitions et les demandes publiques.


Escrutar, v., lat. scrutari, rechercher, scruter. 

Al notari que ab el escrutara.

(chap. Al notari que en ell escrutará, investigará, buscará y rebuscará, escudriñará textos.)

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Au notaire qui recherchera avec lui.

CAT. Escrutar. ESP. Escudriñar (escrutar). PORT. Escrutar. IT. Scrutinare.

2. Escruptador, s. m., lat. scrutator, qui recherche, qui poursuit, scrutateur.

Escruptador de la viltat dels payres en los filhs tro en la tersa e en la quarta generacion. Hist. abr. de la Bible, fol. 32.

Poursuivant la honte des pères dans les fils jusqu'à la troisième et à la quatrième génération.

ESP. PORT. Escrutador. IT. Scrutatore. (chap. Escrutadó, escrutadós, escrutadora, escrutadores.)


Escudella, s. f., lat. scutella, écuelle. 

Anc no i remas aur ni argen, 

Copa ni escudella.

Roman de Jaufre, fol. 120. 

Il n'y resta oncques or ni argent, coupe ni écuelle.

En fort escudella crozada.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

En forte écuelle creuse. 

CAT. Escudella. ESP. Escudilla. PORT. Escudela. IT. Scodella.

(chap. escudella, escudelles.)

2. Escudelar, v., vider l'écuelle, disposer des choses.

Part. pas. loc.

Que venguesses quant er escudelat.

T. de G. Rainols et de sa dame: Auzir cugei. 

Que vous vinssiez quand l'écuelle sera vidée.

CAT. Escudellar. ESP. Escudillar. IT. Scodellare.

(chap. v. escudellá, buidá la escudella: escudello, escudelles, escudelle, escudellem o escudellam, escudelléu o escudelláu, escudellen; escudellat, escudellats, escudellada, escudellades.)


Escuelh, Escueyll, s. m., lat. scopulus, écueil, roc.

Donavan am ponchas et am pics sus l'escueyll.

V. de S. Honorat.

Donnaient avec pioches et avec pics sur l'écueil.

Corsari sarrasi qu' estavan aplatat 

Els escuellz de la mar.

V. de S. Honorat. 

Corsaires sarrasins qui étaient cachés aux écueils de la mer.

Fig. Sant Honoraz l'a deslivrada, 

E gardet de ta mal escueyll

La vescomptessa de Merguell.

V. de S. Honorat. 

Saint Honorat l'a délivrée, et garda de si mauvais écueil la vicomtesse de Melgueil.

ANC. CAT. Escoll. ESP. Escollo. PORT. Escolho. IT. Scoglio.

(chap. Escull, esculls, roquissals del mar, be naturals o artifissials.)

Escull, esculls, roquissals del mar, be naturals o artifissials.