Mostrando las entradas para la consulta diénme ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta diénme ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA SÉPTIMA

Tedaldo, enfadat en una amán seua, sen va de Florencia; torne allí después de algún tems disfrassat de peregrino; parle en la dama y li fa reconéixe lo seu error y libre de la mort al seu home, a qui sel habíe acusat de habéli donat mort an ell, y lo reconsilie en los germáns; y después, discretamen, en la seua amán gose.

Ya alabada per tots calle Fiameta, cuan la Reina, per a no pédre tems, rápidamen a Emilia li encomane la narrassió; y ella escomense:
A mí m´agrade torná a la nostra siudat, de aon los dos anteriós narradós s´han apartat. Vull contátos cóm un ressidén nostre va reconquistá a la seua perduda Siñora. 

Ñabíe, pos, a Florencia, un noble jove de nom Tedaldo dels Elisei, que enamorat sobremanera de una Siñora, doña Ermelina, dona de AldobrandinoPalermini, per les seues loables costums va mereixe disfrutá del seu dessich; plaé al que la Fortuna, enemiga dels dichosos, se va oposá. Fore com fore, la Siñora, habén complaít a Tedaldo durán un tems, del tot se va apartá de vóldre embriagál, y no volíe escoltá cap embajada seua, ni tampoc vórel de cap manera. Per naixó ell se va dixá caure a una tristesa fiera, pero teníe de tal manera selat lo seu amor que dingú creíe que ésta fore la raó de la seua melancolía; y después de que de diferentes maneres se habíe ingeniat mol en reconquistá l´amor que sense culpa seua li pareixíe habé perdut, y trobán en vano tota molestia, se va disposá a alluñás del món (per a no alegrá an aquella que lo vée consumís).
Y agarrán tots los dinés que va pugué amprá, secretamen, sense di cap paraula ni a amics ni a paréns, mes que sol a un compañ seu que tot u sabíe, sen va aná y va arribá hasta Ancona, fénse cridá Filippo de San Lodeccio, y trabán allí coneiximén en un ric mercadé, va entrá al seu servissi y en un barco jun en ell sen va aná cap a Chipre. Les seues costums y maneres van agradá tan al mercadé que no sol li va assigná un bon jornal, sino que lo va fé lo seu sossio en part y ademés gran part dels seus negossis los hi va ficá entre les máns, y los va portá tan be y en tanta solissitut que en pocs añs se va fé un ric mercadé y ben famós. En estos negossis, encara que moltes vegades sen enrecordare de la cruel Siñora y encara siguere traspassat per l´amor y mol dessichare torná a vórela, va tíndre tanta constansia que durán sat añs va vénse aquella batalla. Pero va passá que, sentín un día a Chipre cantá una cansó que fée tems ell habíe compost, aon se contabe l´amor que li teníe a la seua Siñora y lo plaé que de ella gosabe, pensán que no podíe sé que ella lo haguere olvidat, en tan dessich de torná a vórela se va inflamá que, no podén patíu mes, se va disposá a torná a Florencia.
Y ficats en orden tots los seus assuntos, va vindre sol en un criat seu a Ancona, aon habén arribat les seues coses, les va enviá a Florencia un amic del anconés sossio seu, y ell, de amagatóns, com un peregrino que vinguére del san Sepulcro, en lo seu criat va arribá; y una vegada a Florencia, sen va aná a una fondeta que dos germáns teníen prop de la casa de la seua Siñora. Y aon primé va aná va sé a la porta de la casa de ella per a vórela si podíe; pero va vore les finestres y les portes tancades, pel que se va pensá que habíe mort o que se habíe mudat de allí. Mol pensatiu, sen va aná a casa de sons germáns, als que va vore tots vestits de negre, de lo que se va extrañá mol. Sabénse tan cambiat pel disfrás y lo tems que fée que no estabe allí, com no podríe sé reconegut fássilmen, se va arrimá a un sabaté y li va preguntá per qué aquells anaben vestits de dol. A lo que lo sabaté va contestá:
- Van vestits de dol perque no fa ni quinse díes que un germá seu que fée mol tems que no estabe aquí, que teníe per nom Tedaldo, va morí; y me pareix enténdre que han probat a la justíssia que un que té per nom Aldobrandino Palermini, que está a la presó, lo va matá perque estabe enamorat de la seua dona y habíe tornat disfrassat per a está en ella. Se va extrañá mol Tedaldo de que tan se li assemellare algú que fore pres per nell y li va doldre la desgrássia de Aldobrandin, y habén sentit que la Siñora estabe sana y salva, sén ya de nit, ple de diferéns pensaméns, sen va entorná cap a la fonda, y después de sopá a lo mes amún de la casa va aná a dormí en lo seu criat. Allí, tan per los mols pensaméns que li assaltaben com per la duresa del llit y potsé per la sena, que habíe sigut justeta, ya ere mijanit y encara Tedaldo no habíe pogut adormís, pel que, están despert, li va paréixe cap a la mijanit sentí que desde la teulada o tellat de la casa baixabe gen a la casa, y después per les bades de la porta de la cámara va vore cap vindre una llum cap allí. Pel que, arrimánse a les reixetes, va escomensá a mirá qué ere alló y va vore a una jove mol hermosa en un cresol a la ma vinín cap allí en uns atres tres homes, que habíen baixat de la teulada, y después de fes algunes festes los uns als atres, va di un de ells a la jove: 
- Ya podem, Déu sigue loat, está segús, perque sabém sert que la mort de Tedaldo Elisei ha sigut achacada per sons germáns a Aldobrandino Palermini, y ell ha confessat y ya está escrita la senténsia, pero debém seguí callán perque si alguna vegada se sap que ham sigut natros estarém en lo mateix perill que está ara Aldobrandino.
Y dit aixó, en la dona, que mol contenta se va mostrá en aixó, van baixá y sen van aná a dormí. Tedaldo, sentit aixó, va escomensá a considerá cuáns y quins eren los errors en que podíe caure la men dels homes, pensán primé en sons germáns, que a un extrañ habíen plorat y sepultat al seu nincho, y después acusat a un inossén per falses sospeches, y en testigos no verdadés habél portat cap a la mort, y ademés de alló en la severidat sega de les leys y dels seus rectós, que moltes vegades, com solíssits investigadós de la verdat, en crueldats fan probá lo fals y se diuen ministres de la justíssia y de Déu cuan són ejecutós de la iniquidat y del dimoni. Después de aixó, a la salvassió de Aldobrandino va atansá los seus pensaméns y va considerá lo que debíe fé. Y en cuan se va alsá pel matí, dixán al criat, cuan li va paréixe adecuat sen va aná ell sol a la casa de la seua Siñora y, trobán per cassualidat uberta la porta, va entrá a dins y va vore a la seua Siñora assentada per enterra a una saleta que ñabíe a la planta baixa; y estabe plena de plos y de amargura; y casi se va ficá a plorá de compassió; y arrimánse li va di:
- Siñora, no tos atribuléu; la vostra pas está prop.
La Siñora, al sentíl, va eixecá la cara y, plorán, va di:
- Bon home, paréixes un peregrino forasté; ¿qué saps tú de la pas ni de la meua aflicsió? 
Va contestá entonses lo peregrino:
- Siñora, yo soc de Constantinopla y fa poc que hay arribat aquí enviat per Déu a convertí les vostres llágrimes en rissa y a librá de la mort al vostre home. 
- ¿Cóm - va di la Siñora - si eres de Constantinopla y ressién arribat aquí saps quí som lo meu home y yo?
Lo peregrino, escomensán desde lo prinsipi, li va contá tota la história de la angustia de Aldobrandino y li va di quí ere ella, cuán tems fée que estabe casada y atres moltes coses que ell mol be sabíe dels seus assuntos, pel que la Siñora se va maravillá mol y tenínlo per un profeta se va aginollá als seus peus, rogánli per Déu que, si habíe vingut a salvá a Aldobrandino que se donare pressa perque quedabe poc tems. Lo peregrino, mostránse com un san, va di: 

- Siñora, eixequéutos y no ploréu, y escoltéu be lo que vach a dítos, y guardéutos de contálay may a dingú. Déu me ha revelat que la tribulassió en la que estéu tos ha sobrevingut per un gran pecat que vau cometre fa tems, que Déu ha volgut que purguéu en part en esta angustia y del que vol que tos enmendéu: si no, per naixó recauréu en una pena mol mes gran.

Va di entonses la Siñora:

- Siñó, hay pecat mol y no sé de quin pecat vol Déu que me enmenda, y per naixó, si u sabéu, diguéumel y faré tot lo que puga per a enmendám. 

- Siñora - va di entonses lo peregrino - , be sé quin es y no tol preguntaré per a sabéu milló, sino que diénlo vos mateixa tindréu mes remordimén. 

Diguéume, ¿ton enrecordáu de habé tingut algún amán?

La Siñora, al sentí aixó, va dixá eixí un gran suspiro y se va maravillá mol, pensán que dingú u sabíe, a no sé que desde que habíen matat an aquell que va sé enterrat com Tedaldo se haguere propalat o escampat algo per algunes paraules indiscretamen dites per un amic de Tedaldo, que sabíe de alló; y va contestá:

- Vech que Déu tos amostre tots los secretos dels homes, y per naixó estic disposada a no ocultátos los meus. Es verdat que a la meua juventut vach amá mol al desventurat jove que han matat y han donat la culpa al meu home. La seua mort hay plorat perque me dol, pel que, per mol rígida y fura que me mostrara en ell abáns de la seua partida, ni la seua partida ni la seua llarga aussénsia ni la seua desventurada mort han pogut may arrancámel del cor.
A lo que va di lo peregrino:

- Al desventurat jove que han matat no lo vau vóldre vos, sino a Tedaldo Elisei. Pero diguéume, ¿quina va sé la raó per la que tos vau enfadá en ell? ¿tos va ofendre en algo? Y la Siñora li va contestá:

- No, may me va oféndre, pero la raó del enfado van sé les paraules de un malparit flare en lo que me vach confessá una vegada, perque cuan li vach parlá del amor que an aquell li tenía y de la intimidat que tenía en ell, me va fótre lo cap tan calén que encara me espante, diénme que si no me abstenía de alló aniría a la boca del dimoni a lo mes fondo dels inferns y siría condenada al foc etern. De aixó me va entrá tanta temó que del tot me vach disposá a no vóldre gens mes la seua intimidat; y per a apartá consevol ocasió, ni la seu carta ni la seua embajada vach volé ressibí; encara que crec que si haguere perseverat mes (perque sen va aná desesperat y lo vach vore consumís com fa la neu al sol), la meua dura dessisió se haguere doblegat o belcat perque datre dessich mes gran no tenía al món. 
Va di entonses lo peregrino:
- Siñora, éste es lo únic pecat que ara tos atribule o apene. Sé firmemen que Tedaldo no tos va forsá en res; cuan tos vau enamorá de ell per la vostra propia voluntat u vau fé, agradántos ell, y cuan vos mateixa vau volé va vindre a vos y va gosá de la vostra intimidat, en la que en paraules y en obres tan agrado li vau mostrá que, si primé tos amabe, mes de mil vegades vau fé redoblá lo seu amor. Y si aixina va sé, com sé que va sé, ¿quina raó podíe móuretos a apartál tan rígidamen? 
Eixes coses s´han de pensá abáns de fes, y si creguéreu que debíeu arrepentítos com de algo mal fet, no féles. Tal com ell se va fé vostre, vos tos vau fé seua. Si ell no haguere sigut vostre, podríeu habé fet tot lo que haguéreu vullgut, com ama, pero vóldre arrebatáli a vos que éreu seua ere un robo y cosa reprobable si aquella no ere la voluntat de ell. Pos hau de sabé que yo soc flare y per naixó coneixco totes les seues costums; y si parlo de elles una mica libremen per al vostre profit no estará mal en mí com estaríe en uns atres; y tos parlaré de estos usaches per a que de ara en abán milló los conegáu del que pareix que hau fet hasta ara. 
Ñabíe abáns flares santíssims y homes de valor, pero los que avui se diuen flares, y per naixó volen sé tinguts, no tenen res de flare, mes que la capa, y ni siquiera ésta es de flare perque si per los fundadós dels flares van sé triades primes y míseres y de teles bastes y manifestadores del espíritu que habíe desapressiat les coses temporals cuan se embolicáe lo cos en tan vil vestit, avui se les fan amples y forrades y satinades y de teles finíssimes y los han donat forma cortessana y pontifical per a no avergoñís de pavonejás en ells a les iglesies y a les plasses com en los seus vestits fan los seglás; y com en lo esparavel lo peixcadó se ingenie en agarrá als rius mols peixos de una tongada, aixina estos, en les amplíssimes guirnaldes embolicánse, a moltes santurrones, moltes viudes, a moltes atres dones néssies y homes se ingenien en agarrá deball, y de alló se ocupen en mes gran solissitut que de cap atre ejercicio. Y mentres los antics dessichaben la salvassió dels homes, estos dessichen a les dones y les riqueses, y tot lo seu empeño han ficat y posen en assustá o esbarrá en palabrería y en pintures les mens dels sabocs y en enseñáls que en les limosnes se purguen los pecats y en misses, per a que an aquells que per cobardía (no per devossió) se han fet flares, y per a no passá penúries ni fam, éste los envíe lo pá, aquell los envíe lo vi, aquell atre los done la pitansa per l'alma dels seus morts. Y sertamen es verdat que les almoines y les orassións purguen los pecats, pero si los que los fan veiguéren a quí los fan o los coneguéren, abáns los guardaríen per an ells o los aventaríen als gorrinos. Y com saben que contra menos gen sigue posseedora de una gran riquesa, a mes toquen, tots en charrades y en espáns se ingenien en tráurels als demés alló que dessichen per an ells sols. Reproben als homes la lujuria per a que, apartánse de ella los reprobats, per als que reproben se quedon les dones; condenen la ussura y les ganansies injustes per a que, sén restituídes an ells, puguen fes les capes mes amples, comprá obispos y atres prelatures mes grans en alló que han enseñat que portaríe a la condenassió a qui u tinguere. Y cuan de estes coses y de atres moltes que caussen escándol sels reprén, en contestá «féu lo que diém y no lo que fem» creuen que tenen digna descárrega de tan pes, com si los fore mes possible a les ovelles sé constáns y de ferro que als pastós. Y cuáns ne ñan de aquells a qui donen tal resposta que no la entenen de la manera en que la diuen, mols u saben. Volen los flares de avui que faiguéu lo que diuen, aixó es, que ompligáu les seues bosses de dinés, los confiéu los vostres secretos, observéu castidat, perdonéu les afrentes, tos guardéu de parlá mal de dingú: coses totes bones, totes honestes, totes santes; ¿pero per a qué? Per a podé fé ells lo que, si los seglás u fan, no podrán fé. ¿Quí no sap que sense dinés la dropina, gossina o vagansia no pot durá? Si en los teus gustos te gastes los dinés, lo flare no podrá haraganejá o gossejá; si ten vas en les dones de la roglada los traurás lo puesto als flares; si no eres passién y perdones les afrentes, lo flare no se atrevirá a vindre a casa teua y contaminá a la teua família. ¿Per qué seguíxco? Se acusen ells mateixos tantes vegades com abáns los oyéns se excusen de aquella manera. ¿Per qué no se queden a casa si no creuen podé sé abstinéns y sans? O si volen dedicás an aixó, ¿per qué no seguíxen aquelles santes paraules del Evangelio

Fáiguen aixó primé y enseñon después als demés. 

Hay vist a la meua vida galantejadós, amadós, visitáns no sol de les dones seglás sino de les monges y de aquells que mes escándol armen desde los seus púlpitos. ¿Y an estos ham de seguí? Qui aixina fa, fa lo que vol pero Déu sap si u fa prudenmen. Pero si haguérem de consedí lo que lo flare que tos va empendre va di, aixó es, que gravíssim pecat es chafá la fe matrimonial, ¿no u es mol mes gran robáli a un home?, ¿no u es mol mes gran matál o enviál al exili rodán o redolán pel món com un bolo de riu? Aixó u consedirá consevol. Lo tíndre intimidat un home en una dona es un pecat natural; robáli o matál o expulsál ve de la maldat del espíritu. Que li vau robá a Tedaldo ya abáns tos u hay demostrat, arrebatántos vos mateixa de ell cuan tos habíeu fet seua per la vostra espontánea voluntat. Ademés, tos dic que, pel que a vos respecte, lo vau matá per habé fet tot lo nessessari (mostrántos cada vegada mes cruel) per a que se matare en les seues propies máns. Vos sou la culpable del seu exili y de que haygue caminat rodán pel món sat añs, no se pot negá. Aixina que mol mes gran pecat hau cometut en consevol de estes tres coses dites que cometíeu consedínli la vostra intimidat. Pero veigám, ¿es que Tedaldo se va meréixe estes coses? Sertamen que no: vos mateixa u hau confessat; sé que mes que an ell mateix tos vol. Res va sé tan honrat, tan exaltat, tan magnificat per nell com éreu vos sobre consevol atra dona, si se trobabe en part aon honestamen y sense engendrá sospeches sobre vos podíe de vos parlá. Tot lo seu be, tot lo seu honor, tota la seua libertat a les vostres máns ficabe. ¿No ere un noble jove?, ¿no ere mes pincho que tots los seus consiudadáns?, ¿no ere valén en les coses que són propies dels joves?, ¿no ere vullgut, apressiat, ben vist per tots? A res de aixó diréu que no. Entonses ¿cóm, pel que diguere un flaret maniátic, brutal y envejós, vau pugué pendre contra nell una ressolusió cruel? Vos, moguda per les paraules de un flare, que en sertesa debíe de sé algún tragassopes manducadó de cocs, ya u sabéu, y potsé lo que ell dessichabe ere ocupá lo puesto de aon se esforsabe en traure a un atre. Este pecat es aquell que la divina justíssia que en justa balansa porte a efecte totes les seues operassións, no ha volgut dixá sense cástic; y aixina com vos sense cap raó tos vau ingeniá en apartátos vos mateixa de Tedaldo, aixina lo vostre home sense raó ha estat y encara está en perill, y vos en esta angústia. 

De esta pena, si voléu sé liberada, lo que tos convé prometí y, sobre tot fé, es aixó: si passe alguna vegada que Tedaldo del seu llarg desterro torno, la vostra grássia, lo vostre amor y la vostra benevolénsia y intimidat li tornaréu y li donaréu aquell estat al que estabe abáns de que vos tontamen creguéreu al lloco flare.

Habíe acabat lo peregrino les seues paraules cuan la Siñora, que atentíssimamen lo escoltabe perque mol verdaderes li pareixíen les seues raóns, y se vée en seguridat castigada per aquell pecat, al sentílay an ell, va di:

- Amic de Déu, bastán be sé que són sertes les coses que diéu y en gran part conec per la vostra enseñansa quí són los flares, que hasta ara han sigut tinguts per mí com a sans; y sense duda coneixco que la meua culpa ha sigut gran en lo que vach fé contra Tedaldo, y si puguera en gust la enmendaría de la manera que me hau dit: pero ¿cóm pot sé? Tedaldo no podrá torná may: está mort, y per naixó lo que no pot fes no sé per a qué u hay de prometre.
Lo peregrino li va di:

- Siñora, Tedaldo no está mort, segóns Déu me revele, está viu y sano y en bon estat si tinguere la vostra grássia.

Va di entonses la Siñora.

- Miréu lo que diéu; que yo lo vach vore mort dabán de casa meua en moltes gaviñetades, y lo vach tíndre an estos brassos y en moltes llágrimes vach bañá la seua carta inerte, lo que van doná peu a que se diguere lo que deshonestamen se ha dit.

Entonses va di lo peregrino:

- Siñora, diguéu lo que digáu tos asseguro que Tedaldo está viu; y si voléu prometí alló en la intensió de cumplíu, espero que lo veigáu pronte.
La Siñora va di entonses:

- U fach y u faré de bona gana; y res podríe passá que me donare tanta alegría que vore al meu home libre y sense mal y a Tedaldo viu.

Li va paréixe entonses a Tedaldo tems de descubrís y de consolá a la Siñora en mes serta esperansa del seu home, y va di:

- Siñora, per a que puga consolátos en relassió al vostre home, un gran secreto nessessito dítos, que cuidaréu de que may mentres viscáu lay manifestéu a dingú. Estaben a un puesto apartat y sols, habénse pres gran confiansa la Siñora en la santidat que li pareixíe tíndre lo peregrino; pel que Tedaldo, traén un anell guardat per nell en sumo cuidado, que la Siñora li habíe donat la radera nit que habíe estat en ella, mostránlay, va di: 

- Siñora, ¿reconeixéu aixó?

En cuan la Siñora lo va vore lo va reconéixe y va di:

- Siñó, sí, yo lay vach doná a Tedaldo fa tems.

Lo peregrino, entonses, ficánse de peu y rápidamen traénse de damún la esclavina y del cap la cogulla, y parlán en florentino, va di:

- ¿Y a mí, me coneixéu?

Cuan lo va vore la Siñora, veén que ere Tedaldo, se va esglayá, en tanta temó com si als morts haguere vist caminá com als vius. 

Tedaldo li va di:

- Siñora, no tingáu temó, soc lo vostre Tedaldo viu y sano y no me hay mort ni me van matá, cregáu lo que cregáu los meus germáns y vos.

La Siñora, tranquilisada una mica, y baixán la veu, y miránlo mes y asseguránse de que aquell ere Tedaldo, plorán se li va aviá al coll y lo va besá, dién: 

- Dols Tedaldo meu, ¡sígues benvingut!
Tedaldo, besánla y abrassánla, va di:

- Siñora, no es ara tems de fémos mes estrets saludos; vull aná a fé que Aldobrandino tos sígue tornat sano y salvo, y espero que abáns de demá per la nit tinguéu noves que tos agradon; si ting sort, com espero, sobre la seua salvassió vull podé víndre esta nit a donátoles en mes tems del que ara ting.
Y giránse se va ficá la esclavina y la capucha, besán un atra vegada a la Siñora y reconfortánla en bona esperansa, se va separá de ella y allá sen va aná aon Aldobrandino estabe empresonat, mes embegut en pensaméns de temó de la inminén mort que de esperansa de futura salut; y com consoladó, en la venia dels carselés, va entrá aon ell estabe y assentánse a la vora de ell, li va di: 

- Aldobrandino, soc un amic teu que Déu te envíe per a salvát y demostrá la teua inossénsia; y per naixó, si vols consedím un don minudet que vull demanát, sense falta abáns de demá de nit, en ves de la senténsia de mort que esperes, sentirás la absolusió. A lo que Aldobrandin va contestá:

- Bon home, ya que de la meua salvassió te preocupes, encara que no te conec ni men enrecordo de habét vist may, tens que sé amic, com dius. Y en verdat lo pecat pel que se diu que ting que sé condenat a mort, may lo hay cometut; mols atres hay fet, que potsé an aixó me han portat. Pero te dic per la temó de Déu aixó: si ell ara té misericórdia de mí, grans coses, no una minuda, faría de bona gana, encara que no u prometiguera; aixina que demana lo que te paregue, que sense falta, si me escapo de ésta, u cumpliré.

Lo peregrino entonses va di:

- Lo que vull no es datra cosa mes que perdonos als cuatre germáns de Tedaldo lo habét conduít an este pun, creénte culpable de la mort de son germá, y que los tingues per germáns y per amics si te demanen perdó.
A lo que Aldobrandín va contestá:

- No saps qué dolsa es la vengansa ni en cuánta forsa se dessiche, pero encara aixina, per a que Déu de la meua salvassió se ocupo, de bona gana los perdonaré y ara ya los perdono, y si de aquí ixco viu y me salvo, per a féu seguiré lo modo que me dígues. Aixó li va agradá al peregrino, y sense vóldre díli res mes, li va rogá que tinguére bon ánimo, que en seguridat abáns de que acabare lo siguién día tindríe notíssia sertíssima de la seua salut. Y separánse de ell sen va aná a la señoría y en secreto a un caballé que la gobernabe li va di aixina: 

- Siñó meu, tots sabém de bona gana empeñámos en fé que la verdat de les coses se conegue, y mes aquells que tenen lo que vos teníu, per a que no patíxguen los cástics los que no han cometut lo pecat y síguen castigats los pecadós. Y per a que alló passo en honor vostre y per a mal de qui u mereix, hay vingut a vos. Com sabéu, hau prossedit severamen contra Aldobrandín Palermini y pareix que hau tingut per sert que ell va sé qui va matá a Tedaldo Elisei, y anéu a condenál, lo que seguríssimamen es fals, com crec que abáns de la mijanit, portán a les vostres máns an aquell jove, tos hauré demostrat.
Lo valén home, que teníe llástima de Aldobrandino, va fé oít a les paraules del peregrino, y explicánli moltes coses sobre aixó, sén lo seu guía, cuan estaben al primé son, als dos germáns de la fonda y al seu criat va apresá a mansalva, y volénlos torturá per a descubrí cóm habíe sigut la cosa, cadaú per separat y después tots juns van confessá habé matat a Tedaldo Elisei. Preguntats per la raó, van di que perque éste a la dona de un de ells, no están ells a la fonda, habíe molestat mol y volgut forsá a que faiguere la seua voluntat.
Lo peregrino, enterat de aixó, en llisensia del gentilhome sen va aná y secretamen va aná a casa de la Siñora Ermelina, y an ella sola (habénsen anat a dormí tots los demés de la casa) la va trobá esperánlo, igualmén en dessich de tíndre bones notíssies del home y de reconsiliás del tot en Tedaldo.
Arrimánse an ella, en alegre gesto, li va di:

- Siñora meua, alégrat, que per sert recuperarás demá aquí sano y salvo al teu Aldobrandino.

Y per a assegurálay mes, li va contá lo que habíe fet. La Siñora no se creíe pugué recuperá a Tedaldo viu, al que creíe habé plorat mort, y vore libre de perill a Aldobrandino, a qui se creíe tíndre que plorá per mort uns pocs díes después, tan alegre com may u va está dingú, afectuosamen va abrassá y besá al seu Tedaldo; y anánsen juns al llit de bona gana van firmá grassioses y alegres paus, prenén la un del atre deleitable alegría. Y al arrimás lo día, Tedaldo, eixecánse, habén ya explicat a la Siñora lo que enteníe fé y rogánli que mol secret u tinguere, un atra vegada en hábit de peregrino va eixí de casa de la Siñora per a podé, cuan fore lo momén, ocupás dels assuntos de Aldobrandino. La señoría, arribat lo día y pareixénli tíndre completa informassió del assunto, rápidamen va liberá a Aldobrandino y pocs díes después als malhechós va fé tallá lo cap aon habíen cometut lo assessinat. Están, pos, libre Aldobrandino, en gran alifara seua y de la seua dona y de tots los seus amics y paréns, y sabén que alló habíe sigut obra del peregrino, lo van portá a casa seua durán tan tems com li apetiguére está a la siudat; y allí, de féli honors y festes que no se acabáen, y espessialmén la dona, que sabíe a quí los hi fée. Pero pareixénli, después de algúns díes, tems de reconsiliá a sons germáns en Aldobrandino, a qui sabíe no sol desacreditats per la seua absolusió, sino tamé armats per la temó, va demaná a Aldobrandino que cumpliguére la seua promesa. Aldobrandino va contestá que estabe disposat. Lo peregrino li va fé prepará un hermós convit per al día siguién, al que va di que volíe que ell en los seus paréns y en les seues dones invitare als cuatre germáns y a les seues dones, afegín que ell mateix aniríe a invitáls de part seua. Lo peregrino enseguida sen va aná a casa dels cuatre germáns, y dirigínlos les paraules que per a tal assunto se requeríen, al final, en raóns irrebatibles fássilmen los va portá a vóldre reconquistá, solisitán lo perdó, la amistat de Aldobrandino, y fet aixó, an ells y a les seues dones a diná en Aldobrandino lo día siguién los va convidá, y ells, de bona gana, creén la seua paraula, van asseptá lo convit.
Aixina, pos, en son demá, a la hora de diná, primé los cuatre germáns de Tedaldo, vestits de negre com anaben, en algúns amics seus van arribá a casa de Aldobrandino, que los esperabe; y allí, dabán de tots aquells que per a acompañáls habíen sigut invitats per Aldobrandino, aviádes les armes an terra, se van ficá en máns de Aldobrandino, demanánli perdó pel que contra ell habíen fet. Aldobrandino, plorán compassivamen, los va ressibí y besán a tots a la boca, gastán poques paraules, totes les afrentes ressibides va perdoná. Después de ells, les germanes y les dones totes vestides de dol van vindre, y van sé ressibides per la Siñora Ermelina y les atres grans Siñores. Van sé magníficamen servits al convit tan los homes com les dones, pero flotabe al aire la melancolía pel ressién doló que estabe repressentat en los vestits oscurs dels paréns de Tedaldo. La invensió y la invitassió del peregrino habíe sigut censurada per mols, y ell sen habíe percatat. Tal com u habíe dessidit, vingut lo tems, se va ficá de peu, y encara minján los demés la fruita, va di: 

- Res ha faltat an este convit per a que fore alegre mes que Tedaldo, a qui hau tingut continuamen en vatros pero no lo hau conegut. Tol mostraré. Y traénse de damún la esclavina y tota la roba de peregrino se va quedá en jubón de tafetán verd, y tots maravillats lo van mirá y examiná mol tems abáns de que algú se atreviguere a creure que ere ell. Tedaldo los va parlá dels seus paréns, de les coses passades entre ells, de los seus acsidéns; pel que son germáns y los demés homes, tots plens de llágrimes de alegría, van corre a abrassál, y lo mateix después van fé les dones, tan los paréns com los no paréns, menos doña Ermelina. 

Veén aixó Aldobrandin, va di:

- ¿Qué es aixó, Ermelina? ¿cóm es que no u selebres com les atres dones? 

Y, sentínla tots, la Siñora li va contestá:

- No ne ña cap que en mes agrado li haygue fet festes o les hi faigue que les que li faré yo, perque mes que cap atra li está obligada, considerán que per nell te hay recuperat; pero les deshonestes parladuríes de cuan plorabem al que creíem que ere Tedaldo, fan que me retínga.
Aldobrandino li va di:

- ¡Aném, aném!, ¿creus que yo crec als que lladren? Procurán la meua salvassió ya ha demostrat que alló eren falsedats, sense contá en que may u vach creure: eixécat enseguida, ves a abrassál.

La Siñora, que datra cosa no dessichabe, no va tardá en obeí en alló al home; pel que, eixecánse com habíen fet los demés, abrassánlo ella, li va fé alegres festes. Esta liberalidat de Aldobrandino mol los va agradá als germáns de Tedaldo y a tots los homes y dones que allí estaben, y consevol barrunto que hagueren tingut per los cotilleos que habíen sentit, en aixó va desapareixe. Habén, pos, selebrat tots a Tedaldo, ell mateix va esgarrá los vestits negres que portaben sons germáns y les de les germanes y cuñades, y va volé que se portaren atres robes y después de vestís, mols cans y balls se van fé y atres passatems; per estes coses, lo convit, que habíe tingut un escomensamén algo silensiós, va tíndre un final sonat. Y en grandíssima alegría, aixina com estaben, sen van aná a casa de Tedaldo y allí van sopá per la nit, y mols díes después, seguín del mateix modo, van continuá la festa. Los florentinos durán mols díes com a ressussitat y assombrosa cosa van mirá a Tedaldo; y mols, y hasta los germáns, encara dudaben sobre si ere ell o no, y no su creíen del tot ni potsé su hagueren cregut durán mol tems si un cas que va passá no haguere arribat a aclaríls quí habíe sigut lo mort; que va sé este: 

Passaben un día uns soldats de Lunigiana dabán de casa de Tebaldo, y veénlo, van aná a trobál, diénli:

- ¡Bons los tingue Faziuolo!

A lo que Tedaldo, en presénsia de sons germáns, va contestá: 

- Me hau pres per un atre.

Ells, al sentíl parlá, se van avergoñí y li van demaná perdó, dién: 

- En verdat que tos assemelléu, mes que may ham vist assemellás dingú a un atre, a un camarada nostre que se diu Faziuolo de Pontriémoli, que va vindre aquí fa uns quinse díes o poc mes y may ham pogut sabé qué va sé de ell. Be es verdat que mos maravillabem del vestit perque ell ere, com u som natros, mersenari.

Lo germá gran de Tedaldo, al sentí aixó, va aná cap an ells y los va preguntá quin vestit portabe aquell Faziuolo. Ells lay van di y se va trobá que lo assessinat anabe pressisamen vestit com díen ells; pel que, entre aixó y atres siñals, se va aclarí que lo mort habíe sigut Faziuolo pres per Tedaldo, pel que se van dissipá les sospeches de sons germáns y de consevol atre. Tedaldo, que habíe tornat riquíssim, va perseverá en lo seu amor y sense que la Siñora se enfadare mes en ell, discretamen obrán, mol tems van disfrutá del seu amor. Déu mos dixo chalá del nostre.

tersera jornada novela octava

viernes, 5 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA TERSERA.

En una espéssie de confessió y en puríssima consiénsia una Siñora enamorada de un prohome convéns a un flare, sense donássen ell cuenta, y trobe la manera de conseguí lo que ella vol. 

La Reina, giránse cap a Filomena, li va maná continuá, y Filomena va escomensá a parlá aixina:

Yo vull contátos una burla que va sé mol justamen feta per una hermosa Siñora a un flare mol serio. Tots los seglás (la mayoría mol idiotes y homes de extrañes maneres y costums) se creuen que valen mes que los atres en totes les coses, y que saben mes, cuan tenen menos valor, y com no tenen inventiva per a sustentás com los demés homes, se refugien (arrasséren) aon puguen tindre de qué minjá, com lo gorrino.

To la contaré no sol per a obeí la orden sino tamé per a advertítos de que los religiosos (a qui natros, massa cregudes, los doném massa fe) poden sé y són algunes vegades burlats, no sol per los homes sino per algunes de natres.

A la nostra siudat, mes plena de engañs que de amor o lealtat, no fa encara mols añs, va ñabé una noble Siñora adornada de bellesa y de costums, en altesa de ánimo y en sutils agudeses tan dotada com la que mes. Lo nom, encara que yo lo sápiga, no lo descubriré perque encara viuen algúns que se enfadaríen per contá aixó y enríuremon. 

Ésta, pos, veénse naixcuda de alt linaje y casada en un artessano de la llana (pelaire y mol bon cardadó) perque ere riquíssim, no podíe tráures lo desdén y seguíe pensán que cap home de baixa condissió, per mol forrat que estiguere, ere digne de dona noble. Veén que ell no ere capás de res mes que de distinguí una mescla o fé cusí una tela o discutí en una filandera (cusidora, teixidora) sobre lo que habíe cusit, se va proposá no vóldre de cap manera los seus abrassos mes que cuan no los hi puguere negá, y trobá an algú que li pareguere mes digne de ella que lo teixidó.

Y se va enchochá tan de un mol valén y de michana edat que lo día que no lo veíe no podíe passá la nit sense doná voltes; pero lo home de pro, no donánse cuenta de alló, gens se preocupabe, y ella, que mol prudénta ere, ni per embajada de cap dona ni per carta se atrevíe a félay sabé, tenín temó de que podríen víndreli possibles perills. Y donánsen cuenta que aquell frecuentabe (visitabe) mol a un religiós que, encara que fore sopencoy capsot, no dixabe de tindre fama entre tots de home de molta valía perque ere de santíssima vida, va pensá que aquell podríe sé mol bon migé (intermediari, casamenté) entre ella y lo seu amán. 

Y habén pensat lo que li conveníe fé, sen va aná a una hora oportuna a la iglesia aon ell anabe y, fénlo cridá, va di que cuan li vaiguere be, en ell volíe confessás.
Lo flare, veénla dona de linaje, la va escoltá de bona gana, y ella después de la confessó va di: 

- Pare meu, nessessitaba recórre (recurrí) a vos per ajuda y consell sobre lo que ara sentiréu. 

Yo sé, perque tos u hay dit, que coneixéu als meus paréns y al meu home, pel que soc amada mes que la seua vida, y cap cosa dessicho que ell, com home riquíssim, no mu compro. Per estes coses mes que a mí mateixa lo vull; y dixém apart que u faiguera, pero sol que pensara alguna cosa que contra lo seu honor o gust aniguere, cap dona culpable mereixeríe mes lo foc que yo. 

Ara, un de qui no sé lo nom, pero que me pareix persona de be, y si no estic engañada tos frecuente mol, pito y alt, vestit en bones robes fosques, potsé no sen haigue percatát de la meua intensió, pero no puc assomám a cap porta o finestra ni eixí de casa sense que ell no se fico dabán; y me extrañe que no estigue aquí ara; lo que mol me dol, perque estos comportaméns fan assobín a les dames honestes sé censurades sense culpa. 

Hay tingut al ánimo félay di alguna vegada, pero después may repensat, perque los homes fan algunes vegades les embajades de manera que les respostes són roínes, y náixen paraules, y de les paraules se arribe a les obres; pel que, per a que mal y escándol no se provocaren, mu hay callat, y vach pensá contálay a vosté abáns que a dingú, tan perque me pareix que lo seu amic sou com tamé perque a vos tos está be rependre als amics y als forastés. 

Tos demano en nom de Déu que lo amonestéu y li roguéu que no continúo en estes costums. Ña bastantes dones que estarán preparades per an estes coses y los agradará sé mirades y dessichades per nell o per atres, pero a mí me done engorro, perque de cap manera ting lo ánimo disposat a tal empresa.
Y dit aixó, com si vullguere llagrimejá, va baixá lo cap. 

Lo san flare va compéndre enseguida que parlabe de aquell que coneixíe, y alabán mol a la Siñora per esta bona disposissió, creén que ere verdat lo que diebe, li va prométre (prometí) actuá y que aquell ya no la molestaríe mes, y sabén que ere mol rica, li va alabá les obres de caridat y les limosnes, contánli les nessessidats de la parroquia. A lo que la Siñora va di:

- Tos u rogo per Déu; y si u negare, diéuli en firmesa que soc yo qui tos ha dit aixó y a vos me hay queixat.

Y después, feta la confessió y ficada la peniténsia, enrecordánse dels encomios fets pel flare a les limosnes, omplínli una aumostada de dinés, li va rogá que diguere misses per l´alma de los seus morts; y eixecánse, sen va entorná cap a casa.

Lo home de pro va aná a vore al san flare después de poc tems, com acostumbrabe a féu; después de que de una cosa y de un atra hagueren parlat juns durán un rato, portánlo apart, en molta suavidat li va cridá la atensió sobre les mirades que li dedicabe an aquella Siñora, tal com ella li habíe explicat.
Lo home de pro se va maravillá, perque may la habíe mirat y raríssimes vegades acostumbrabe a passá per dabán casa seua, y va escomensá a ficá excuses; pero lo flare no li va dixá parlá, diénli:

- Ara, no fingíxques extrañát ni gastos paraules en negáu, perque no pots; no hay sabut estes coses per los veíns: ella mateixa, queixánse mol de tú, me u ha dit. A tú estes brometes ya no te están be. Te rogo que te retiros y díxala en pas. 

Lo home de pro, mes espabilat que lo san flare, va compéndre la artimaña de la dona, y fen vore que se avergoñíe una mica, va di que no se ficaríe mes dabán de ella; y separánse del flare, va aná cap a casa de la Siñora, que sempre estabe assomada a una finestreta en finestronetsper vore si passabe. Y veénlo vindre, tan alegre y tan grassiosa se li va enseñá que ell be va pugué enténdre que habíe entés per les paraules del flare les de ella; y de aquell día cap abán, en cuidadet, en plaé seu y en grandíssim gust y consol de la Siñora va aná passán per aquell barri.

La Siñora, después de un tems, ya convensuda de que li agradabe tan com ell an ella, en dessich de enséndrel mes y assegurás del amor que li teníe, buscán lo puesto y lo momén, al san flare va torná, y tiránseli als peus a la iglesia, va escomensá a plorá. Lo flare, veén aixó, li va preguntá en compassió quina novedat portabe. 

La Siñora va contestá:

- Pare meu, les notíssies que porto són de aquell collonassos amic vostre de qui me vach queixá a vos fa uns díes, perque crec que ha naixcut per a fótrem (cabrejám, no penséu mal) y per a fém fé algo pel que may podré ya está contenta ni me atreviré a ficám aquí als vostres peus. 

- ¡Cóm! - va di lo flare - , ¿no ha dixat de molestát?

- Pos no - va di la Siñora -, desde que me vach queixá a vos de alló, com per ressentimén, habénse pres a mal que me hayga queixat a vos, de cada vegada que passabe, crec que después ne ha passat sat per allí. Y vullguere Déu que en passá y mirám ne haguere tingut prou; pero ha sigut tan atrevit y tan descarat que ahí me va enviá a una dona a casa en notíssies seues, y com si yo no tinguera morrals o sintos me va regalá un morralet (escarcela) y un sinturó (com faríe Francisco Correa - Gürtel), lo que me hay pres y mu preng tan mal que crec que si no haguera pensat en lo escándol, y tamé pel vostre amor, hauría armat un abalot (zipizape); pero me hay serenat y no hay volgut fé ni di res sense fétosu sabé abáns. Y ademés de aixó, habénli tornat lo morral y lo sinto a la donota que los habíe portat, per a que los hi tornare an ell, y habénla despachat de mala manera, úspen, arruix, cóla, tenín temó de que se quedare en ells y li diguere que yo los había asseptat, com sé que fan algunes vegades, la vach troná a quirdá (cridá) y enfurruñada los hi vach péndre de la má y tols hay portat a vos, per a que los hi tornéu y li diguéu que no ting nessessidat de los seus regalos, perque, per mersé de Déu, y de lo meu home, ting tans bolsos, morrals, macutos, mochiles y tans sintos y lligues que podría enterrál en ells. Si no se corregíx, lay diré al meu home y a mons germáns, y que passo lo que Déu vullgue; preferixco que ell ressibixque afrentes o alguna vimenada si té que ressibíles que sé difamada per culpa seua; ¡y germá, aixina está la cosa!
Y dit aixó, entre plos, se va traure de daball de la faldeta una presiosa y rica bossa de Givenchy y un valiós y elegán sinturonet y los hi va ficá al flare acorronats a la faldeta; éste, creénse tot lo que la Siñora li diebe, enfadat u va agarrá y va di: 

- Filla, si de estes coses te enfades no me extraño ni te hay de repéndre a tú per naixó; mol te alabo que seguixques los meus consells. Yo lo vach empéndre l´atre día, y ell mal ha cumplit lo que me va prométre; pel que, entre alló y aixó que acabe de fé l´estiraré de les orelles tantes vegades y tan fort que ya no te molestará mes; y tú, en la bendissió de Déu, no te dixos guañá per la ira y no lay digues a cap dels teus, que podríe vindre mol mal. Y no pensos que de aixó te vindrá alguna calumnia, que yo siré sempre, ante Déu y dabán de los homes, testigo firme de la teua honestidat. 

La Siñora va fingí consolás una mica, y dixán esta conversa, com coneixíe la avaríssia del flare y la dels demés, va di:

- Siñó, estes nits me se han aparegut mol mons pares en somnis y me pareix que están en grandíssimes penes y lo que demanen són limosnes, espessialmen ma mare, que me se apareix tan apocadeta que es una llástima vórela; crec que está passán grandíssims patiméns al vórem en esta angustia per culpa de eisse enemic de Déu, y per naixó voldría que diguéreu per les seues almes coranta misses gregorianes y atres orassións, per a que Déu los trague de aquell foc atauladó. 

Y dit aixó, li va ficá a la má un florín. Lo san flare lo va agarrá alegremen, y en bones paraules y en mols ejemplos va alentá la seua devossió y donánli la bendissió la va dixá anássen. 

Y cuan sen va aná la Siñora, sense donánsen cuenta de que li habíe futut lo pel, va enviá a buscá al seu amic; éste, veénlo enfadat, sen va doná cuenta de que ñabíen mes notíssies de la dona, y va esperá a vore qué diebe lo flare. Lo retó, repetínli les paraules que li habíe dit atres vegades y parlánli ara enfadat y casi insultánlo, lo va empéndre mol pel que li habíe dit la Siñora. 

Lo home de pro, que encara no veíe aón volíe arribá lo flare, negabe en poc convensimén que li haguere enviat lo morralet y lo sinto, y lo pare, mol enfadat, va di:

- ¿Cóm pots negáu, mal home? Aquí u tens, que ella mateixa plorán me u ha portat: ¡mira a vore si u coneixes!

Lo home de pro, fen com que se avergoñíe mol, va di: 

- Claro que u reconeixco, y tos confesso que hay fet mal; y tos juro que may mes sentiréu una paraula de aixó, ya que en eixa disposissió la vech.
Les paraules van sé moltes. Al final, lo borregodel flare li va doná la bossa y lo sintet al seu amic, y después de habél adoctrinaty rogat que no se ocupare mes en aquelles coses, y habénlay ell prometut, li va doná llisénsia.

Lo home de pro, contentíssim de la sertesa del amor de la dona, cuan se va separá del flare sen va aná a un puesto desde aon li va enseñá a la Siñora que teníe les dos coses; de lo que la Siñora va está mol contenta. 

Va passá que, per alguna raó, no mol después de aixó va tindre que anássen a Génova lo home de la Siñora. Y en cuan habíe montat a caball pel matí y ya estabe en camí, sen va aná la Siñora aon lo san flare, y después de mol queixás, plorán, li va di:

- Pare meu, ara sí que tos dic que no puc aguantá mes. Com l´atre día tos vach prometre que no faría res que abáns no tos diguera, y per a que cregáu que ting raó en plorá y queixám, vull ditos lo que lo vostre amic, o dimoni del infern, me ha fet este matí poc abáns dels maitines. No sé cóm ha sabut que lo meu home sen ha anat pel matí a Génova, y a la hora que tos hay dit, ha entrat a un jardí meu y per un ábre ha pujat hasta la finestra de la meua cámara, que done al jardí; y ya habíe ubert la finestra y volíe entrá a la cámara cuan yo, despertánme, me hay eixecat de un bot y me volía ficá a cridá, y u hauría fet si no me haguere demanat mersé per Déu y per vos, diénme quí ere; en lo que, al sentíl, per amor vostre hay callat, y despullada com vach náixe hay corregut a tancáli la finestra a la cara, y ell crec que sen ha anat, perque no lo hay sentit mes. Ara, si aixó es cosa que pugue aguantás, diéumu; en cuan a mí, no vull soportál mes, pos per amor de vos ya lo hay aguantat massa.
Lo flare al sentí aixó se va esturrufá com un gat y no sabíe qué di. Moltes vegades li va preguntá si habíe vist be que fore ell y no datre. A lo que la Siñora va contestá: 

- ¡Alabat sigue Déu, com si no lo puguera distinguí an ell de consevol atre! Ere ell, y encara que u negare, no tos u cregáu.


Va di entonses lo flare:

- Filla meua, no ña mes que parlá, que aixó ha sigut massa atrevimén y una cosa mol mal feta, y has fet be en despachál de casa com u has fet. Pero te demano, ya que Déu te ha librat del deshonor, que, aixina com has seguit lo meu consell dos vegades seguides, u fáigues esta vegada, es di, que sense queixát de alló a cap dels teus paréns me dixos fé a mí, voré si puc ficáli freno y serreta an eisse demoni, afaram desenfrenat que yo creía que ere un san; y si puc arribá a apartál de esta bestialidat, be; y si no puguera, desde ara te dono permís y la meua bendissió per a que faigues lo que júsgos com a bo.

- Pos be - va di la Siñora- , per esta vegada no vull enfadátos y tos faré cas, pero procuréu que se guardo de incordiám mes, y tos prometixgo no torná a vindre mes per este assunto. Y sense di res mes, com si estare cabrejada, sen va aná de aon lo flare. Y apenes habíe eixit de la iglesia la Siñora, cuan lo home de pro va arribá, y va sé cridat pel flare; y emportánsel apart, li va di los insults mes grans que may se han dit a un home, hasta desleal y traidó lo va cridá. Éste, que atres dos vegades habíe vist lo que volíen di los renecs de este flare, escoltánlo en atensió, li va contestá:

- ¿A qué ve este enfado, siñó meu? ¿hay crussificat a Cristo? 

A lo que lo flare va contestá:

- ¡Miréu lo pocavergoña, escoltéu lo que diu! Parle ni mes ni menos com si hagueren passat un añ o dos y lo tems li haguere fet olvidá les seues canallades y deshonestidat. ¿En lo ratet que ha passat desde los maitines de avui te sen han anat del cap les afrentes que li has fet al prójimo? ¿aón has estat poc abáns de fes de día?

Va contestá lo home de pro:

- No sé aón hay estat; mol pronte tos ha arribat lo correu.

- Es verdat - va di lo flare - que lo recadé ha vingut: hau cregut que perque lo home no estáe a casa la noble Siñora tos obriríe les … los brassos. ¡Ay, qué majo, quin home mes honrat! ¡Se ha fet sonámbul, obridó de portes y finestres y escaladó de árbres! ¿creus que en la teu ossadía venserás a la santidat de esta dona y de nitet te li pujes a les finestres per un ábre? No ña res al món que la desagrado tan com tú; y tú no pares. Vach a dit una cosa y que no te sápigue mal: hasta ara, no per l´amor que te tingue, sino a instánsies dels meus rogs ha callat lo que li has fet; pero no callará mes: li hay donat permís per a que, si la oféns mes, faigue lo que li paregue. ¿Y qué farás si lay diu a sons germáns?

Lo home de pro, habén entés lo que li conveníe, com milló va pugué y sabé, en moltes promeses va tranquilisá al flare; y despedínse de ell, al arribá la matinada siguién, va entrá per lo jardí y va pujá pel ábre y va trobá la finestra uberta, se va embutí a la alcoba, y se va aviá als brassos de la seua hermosa Siñora, que en grandíssim dessich lo habíe estat esperán, y ella li va di:

- Grássies al siñó flare que tan be te va enseñá lo modo de vindre. Y después, disfrután la un del atre, van parlá y sen van enriure mol de la simplissidat del bruto flare, van parlá mal de la llana, la suncha, les pintes y les cardenches, y juns van está ben a gust. Y u van amañá de tal manera que, sense tindre que recurrí al siñó flare, moltes atres matinades se van ajuntá.

tersera jornada novela cuarta