Mostrando las entradas para la consulta Cirici ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Cirici ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 6 de noviembre de 2018

Alexandre Cirici

https://culturavalencianasite.wordpress.com/2017/02/08/alexandre-cirici-los-catalanes-escribimos-en-valenciano-o-en-leridano/




Los catalanes escribimos en valenciano o en leridano”


En un artículo sobre la ponencia que realizó en el Consejo de Europa sobre lenguas minoritarias, dijo en el ABC (05/08/1980):
“En cuanto al valenciano, aquí la cosa es muy pintoresca. Verá: los catalanes escribimos en valenciano o leridano. La diferencia estriba en que nosotros pronunciamos de una forma, mientras que los valencianos lo hacen tal como escriben. Es una cosa curiosa el hecho de que nuestra lengua ha tenido su desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado.
De todas formas, los valencianos, por tradición, consideran que hablan otra lengua diferente del catalán.
En cuanto al “barcelonés”…es lógico que influya el más fuerte, el que tiene más medios de difusión, y que se tienda a la unificación. Pasa en todas las lenguas”.
Alexandre Cirici i Pellicer (Barcelona, 22 de junio de 1914 – Barcelona, 10 de enero de 1983) fue un historiador, escritor, político y crítico de arte español.
Inició estudios de Arquitectura en la Universidad Autónoma de Barcelona en 1935. Se exilió al final de la Guerra Civil (1939) a Montpellier (donde estudió historia del arte) y París en Francia. Regresó a Barcelona en 1941, y se doctoró en Historia en 1971. Fue profesor de diseño, y de Sociología en la Universidad de Barcelona, obteniendo la Cátedra de Historia General del Arte en 1981. También se dedicó a la ilustración de libros y a la pintura, fue crítico de arte de las revistas Ariel Serra d’Or, y colaboró como técnico artístico en agencias de publicidad.
De 1978-1981 fue Presidente de la AICA, (UNESCO) Asociación Internacional de Críticos de Arte en París.
Más allá de la reflexión erudita sobre la obra de arte, va a destacar en otros campos, como la publicidad, la docencia y la política. Entre sus méritos destacó el prestigió que proyecto del modernismo catalán y haber contribuido a la difusión de grandes maestros como Picasso, Miró o Tàpies. Gran parte de esta labor de difusión la realizó a través de la revista Serra d’Or, con la cual va a colaborar, primero con una sección fija y, después, también como miembro del consejo de redacción. Sus estudios sobre arte han sido traducidos a diversos idiomas y constituyen obras de referencia.
En el terreno de la política, fue parte activa en la creación de la Asamblea de Cataluña y del PSC. Con este partido llegó a ser elegido senador en las elecciones generales de 1977, de 1979, y de 1982, siendo substituido tras su fallecimiento por Jesús Felipe Armendáriz Ormaechea.
Fue padre del arquitecto Cristian Cirici.
Alexandre Cirici, valenciano, Compromís de Casp

Alexandre Cirici, valenciano, Compromís de Casp, ydiomate valentino


domingo, 20 de noviembre de 2022

Cataloniam, Cataluña, 844, 806, Ludovico Pío

GODMARO o GONDEMARO

desde antes de 841 hasta después de 850.

La primera memoria que queda de este Obispo es del año 841, es a saber, IIII. nonas septembris anno II. post obitum Dmni. Ludovici Imperatoris, día en que uno llamado Domingo, a consecuencia de la sentencia judicial dada en presencia del Vizconde Wifredo, reconoció a Gondebe, agente y abogado de nuestro Obispo, que las tierras que poseía en Terradellas eran de la jurisdicción episcopal. A esta escritura copiada (a: Ap. núm. II.) del Cartoral del Vicariato, llamado de Carlo Magno, pág. 89, sigue otra del año 842, y es la sentencia que poco antes decía dada sobre los derechos de teloneo y pascuario, los cuales parece que le disputaba en los condados de Empurias y Peralada el Conde Adalarico por medio de su agente (mandatario) Ansulfo. Los testigos hicieron sus declaraciones juradas (que llamaban conditiones sacramentorum) en la iglesia de San Martín, dentro de la ciudad de Empurias, asegurando que el Obispo Wimer, antecesor de Godmaro, fue puesto en posesión de dichos derechos en los Condados de Gerona y Besalú por el Conde Bernardo, y en los de Empurias y Peralada por el Conde Suniario, y que hasta su muerte percibió aquellos frutos. Esto es lo que contiene la escritura que va adjunta (a: Ap. núm. III), copiada del Libro verde de esta Catedral, fol. 53, cuya fecha dice así: latae conditiones sub die duodecimo kal. septembris in anno tertio postquam obiit Lodovicus Imperator. El modo de contar en ambas escrituras por la muerte de Ludovico Pío nació de la discordia que siguió entre Carlos Calvo y su hermano el Emperador Lotario; porque hasta el 843 en que se terminó, hubo territorios en nuestra Marca en que no se reconoció por Rey a dicho Carlos. Habiendo pues muerto Ludovico a 20 de junio de 840, la fecha de nuestra escritura de 21 de agosto, año tercero después de su muerte, pertenece al 842. Hállase en la Marc. Hisp. (ap. núm. XVI) la sentencia de los jueces a favor de Gondemaro, conforme a la declaración que acabo de decir de los testigos, que es lo único que comprende la escritura que yo envío.

Y con ser así que ambas tienen la fecha de la misma manera, se halla reducida allí al año 843, en el cual dice Baluzio (Ib. lib. IV), que se verificó sin dar razón del por qué alteraba una cuenta tan clara.
Alguna diversidad se halla entre ambos instrumentos: tal es que en el mío Ansulfo suena agente del Conde Adalarico, y en el de Marca él mismo lo parece ser del Obispo Godmaro, su competidor.
Con todo eso el mío añade varias circunstancias de este hecho, que no declara el de Marca; propone los nombres de los testigos y el altar sobre el cual juraron, y el nombre de Bernardus Comes (de Gerona y Besalú), donde Marca leyó Benedictum quondam. Por lo demás en la sustancia son coherentes, y ambos ponen existente a Godmaro en 842. Otra memoria suya hay del año 844, en el que a 11 de junio el Rey Carlos el Calvo, estando en el monasterio de San Saturnino, en el sitio de Tolosa, expidió un diploma de confirmación de todos los bienes de esta iglesia a instancias de su Obispo Gondemaro. Publicó ya este documento Baluzio en el apéndice ad Capitul. Reg. Franc., n. LXIV. También existe en el libro quinto de este capítulo, fol. 179; mas no lo he copiado, ya por no añadir cosa interesante en los documentos de esta clase, ya por el error que en él hay de poner por antecesor de nuestro Gondemaro a otro Gondemaro, en lugar de Wimer. Todavía está por publicar, que yo sepa, la memoria más curiosa e importante de nuestro Obispo; y es la sentencia que junto con Enrique, Conde Pictaviense, Gacfero, Conde Burdegalense, Servo Dei, juez y Pedro, Arcediano de San Esteban de Tolosa, dio de 
orden del Rey Carlos el Calvo en el pleito del monasterio de San Quirico de Colera contra el Conde Alarico sobre la posesión del Castro Tolon (Peralada). Dará razón de este cuento la copia adjunta (a: Ap. núm. IV.), no quedando yo fiador de la autenticidad de la escritura, la cual merece sin embargo alguna consideración por hallarse copiada en un libro de feudos en la curia episcopal, escrito en el siglo XIII, en cuyo tiempo, como allí se nota, presentó el original el Abad de dicho monasterio Fr. Br.

Contiene esta escritura algunas cosas que notaré aquí:
1.° Que aquel monasterio fue edificado en tiempo y de orden de Carlo Magno.
2.° Que el nombre de Castro Tolon fue puesto por los paganos como significando tierra muerta, al cual sucedió el de Petralata (Petra : Pera + lata : lada).
3.° Que los monjes construyeron entre otras iglesias la de Santa Maria in Reccesvindo (Recesvindo, Recesvinto), nombre de un monte que pudo intitularse del Rey Godo, y que corrompido en Rechesindo, fue sin duda raíz del de Requesens que hoy tiene:
4.° Que el citado Conde Alarico era hijo del Conde que Ludovico Pío estableció cuando conquistó a Barcelona:

(https://www.cervantesvirtual.com/obra/la-conquista-de-barcelona-por-ludovico-pio-y-creacion-de-su-primer-conde-bara--en-tres-actos--por-haberse-representado-en-el-teatro-de-la-m-i-ciudad-de-barcelona-en-el-ano-1777/)

5.° Que el tal Conde primero fue instituido super totam 
Cataloniam:

6.° Que esta es la primera vez en que se cree nombrado Cataluña. Vuelvo a repetir que no salgo fiador de la autenticidad de esta escritura, mayormente viendo firmar a todos los testigos con apellidos de familia, cosa que es mucho más reciente que el diploma, cuya fecha es de 25 de mayo, año IV del Rey Carlos, y de Cristo 844, sin poderse equivocar con los reinados de otros Carlos, pues los testigos dicen que vieron y conocieron a Ludovico Píoconquistador de Barcelona.

Por lo que hace a la antigüedad de la palabra Catalonia, no quiero dejar de poner aquí, pues se ofreció la ocasión, una memoria anterior que vi en Perpiñan entre las copias que el sabio M. Fossa tenía preparadas para la historia completa del Rosellón. Entre ellas del Cartoral de la abadía de la Grassa, cerca de Carcasona, copió una donación de Carlo Magno a dicho monasterio data nona aprilis anno sexto Christo propitiante imperii nostri, et trigessimo nono regni in Francia, atque XXXII. in Italia, indictione XIII. actum apud Narbonam in Dei nomine, etc., que corresponde al año 806. Dice pues el Rey:
Damus Deo et in dicto monasterio et omnibus monachis ejusdem loci praesentibus et futuris de rebus nostris quae sunt in 
comitatu Cathaloniae (condado de CataluñaChastelongne) in pago Rossillionensi (Rosselló, Rosellón) S. Stephani de monasterio nuncupati, S. Felicis de Pedillano... S. Vincentii de Stagello cum terminis, etc. Basta haber advertido esto para los curiosos.

IV.

Judicatum pro monasterio S. Quirici de Colera sub Gondemaro Episcopo Gerundensi: anno DCCCXLIV. (Vid. pág. 17.)

Ex. libr. XXIV. feudorum curiae episcopalis Gerund. ubi additur eam cartam produxisse (en el original con una s) Fr. Br. Abbatem S. Quirici de Colera pro se et suo monasterio. Porro translatum est sec. XIII. exaratum.

Mota fuit quaestio in praesentia domini gloriossimi Caruli Regis in civitate prope Tolosam in monasterio Sancti Saturnini inter domino Alaricho Comite ex una parte et Giemundo monacho et suo monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae sito in territorio Tolonense ex altera parte et dati Judices a dicto Carolo Rege, scilicet Guondemaro Gerundensi Episcopo, Eienrico Comite Pictavensi et Gaefero Burdalensi Comite e, Servo Dei Judex, et Petri Archilevitae Sancti Stephani Tolosae ut audiamus, judicemus ac diffiniamus hanc causam. Venit in nostra praesentia ubi dictus Giemundus monachus, et petivit dicto Alarico Comite pro suo monasterio Sancti Cirici et Sanct Andreae dicens: quod libentius avunculus meus una cum genitore meo nomine Assinario per preceptum dompni gloriossisimi Caroli Imperatoris prendiderunt primi homines Castro Tolon et fines et adjacentias suas, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari, el ibi plantaverunt et edifficaverunt monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae et in Castro Tolon domo Sancti Martini fecerunt, et ibi villam, mansos, mansatas, vilarunculos poblaverunt, et parrochiam constituerunt, et postea nomen Petralata ibi miserunt quae antea a Paganis Tolon sive terra mortua vocaverunt. Et in tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari villas, vilarunculos, mansos, mansatas poblaverunt, et ecclesias fecerunt, et parrochias constituerunt, habuerunt et tenuerunt et judicaverunt totum hoc predictum secundum ipsorum voluntatem per XL. annos et amplius, et ad mortem illorum totum hoc predictum dimiserunt liberi ac solidi dicto monasterio, vel ad illi qui ibi vitam monasticam vivebant. Et dum erimus ibi domini possessores post mortem illorum per X annos et amplius sic venit dictus Alarius Comes (Alaricho, Alarico) et depotestavit nos injuste, et contra lege et multas malas exacciones extorsit ab hominibus qui erant populati in omnibus dictis locis. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Alarico Comite quid respondit ad ea quae sibi aponunt. Ille dictus Comes ita respondit: Iste Castro Tolon cum fines et adjacentias earum, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari quod iste Giemundus monachus mihi requirit pro suo monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae infra meo comitatu est, et debeo habere et possidere et judicari quasi res proprias de meo comitatu, et non credo ullo modo quod a divae memoriae Carolo imperatore donacio fuisset facta jam dicto Libencio Abba vel ad suo fratre nomine Assenario monacho, sive a dicto monasterio et nunc potui credere quod omnia predicta essent aprisiones de illis dictis, nec illis essent populatores de omnibus predictis locis. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Giemundo monacho si haberet firmas scripturas et bene corroboratas, vel testes boni testimonii ut ea quae dicis in veritate mittere possis, et si facere nequivis de jure, vox tua extincta sit de hac re, et ea amplius non resolves. Qui statim dictus Giemundus monachus protulit nobis testes veraces IIII presbiteri, et IIII milites, et VI paienses. Nos Judices statuimus eos testes jurare super altare consecrato in honore Sanctae Mariae Virginis in ecclesia Sancti Saturnini, et super reliquias dicti Sancti Saturnini, et super quator Evangelia, et ita haec fecerunt. Et post sacramentos nos dicti Judices singuli ac discussi sicut lex docet, exquisivimus ab illis rei veritatem, et omnes dicti testes concorditer quasi una voce protestabant hunc testimonium ita: nos vidimus et audivimus et presentes fuimus quando domno gloriossisimo Carolo Imperatore dedit de fischo suo Libentio Abbate, et ad suo germano Assenario monacho Castro Tolon cum fines et adjacentias suas, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari cum fines et adjacentias eorum tali pacto, ut in ipsas valles Leocarcari plantent et edifficent monasterium Sancti Cirici et Sancti Andreae. Item postea vidimus et audivimus et presentes fuimus quando Libentius Abba una cum Assenario monacho prendiderunt primi homines post mortem Galaffre et Biuxan filio eius et aliorum Sarracenorum dicto Castro Tolon cum fines et adjacentias et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari cum fines et adjacentias eorum, et ibi in dictas valles plantaverunt, et edifficaverunt monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae, et in Castro Tolon domo Sancti Martini fecerunt, et ibi villa, mansos, mansatas, vilarunculos poblaverunt, et parrochiam constituerunt, et postea nomen Petralata ibi miserunt, qui antea a Paganis Tolon, sive terra mortua voceaverunt (vocaverunt), et in tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari mansos, mansatas, villas, vilarunculos poblaverunt et fecerunt ecclesias scilicet in Novis Sanctae Eulaliae et in Daltiano Sancti Romani, et in Moleto Sancti Cipriani, et in Maseracho Sancti Martini, et juxta rivo Agneti Sancti Clementi, et in Cantalupis (Cantallops) Sancti Stephani et in Rechisindo (Requesens) Sanctae Mariae, et in Baneigis Sancti Martinis, et juxta rivulo Urline Sancti Genesii, et in Rabedoso Sancti Juliani, et in Spodilia Sancti Jacobi, et in Turnebule Sanctae Mariae et parrochias constituerunt in dictas ecclesias et postea fecerunt cellulas sanctorum in dictas parrochias habuerunt ac judicaverunt omnia predicta secundum illorum voluntatem. Item postea vidimus et audivimus et presentes fuimus quando dompno gloriossisimi Ludovicho filio dompno Carolo Imperatore venit ad expugnandos omnes Sarracenos qui erant in Barchinona et cepit ea, et ibi dimisit genitori de isto dicto Alaricho Comite domino super totam Cataloniam. Et vidimus et audivimus et presentes eramus quando dictus Ludovichus mandavit atque precipiendo dixit dicto Comite quod non tangat neque capiat vel judicet nullam rem de rebus vel honoribus dicti monasterii Sancti Cirici et Sancti Andreae quia de fischo patri mei est hereditatus, sed manuteneas ac deffendas quasi res proprias de fischo genitori meo habuerunt et possederunt ac judicaverunt in bona pace totum hoc predictum heremum et condirectum pratis, pascuis silvis, garricis, aquis aquarumve molendinis et molinaris, piscatories, ruppes, petras, fontes, plano monte, vie ductibus, vel reductibus omnia et in omnibus quicquid visum est habere infra fines et terminis de omnibus predictis locis per XL annos et amplius, et postea totum hoc predictum liberi dimiserunt predicto monasterio, et ad illi qui ibi vitam monasticam vivebant. Et dum essent domini possesores post mortem illorum per X annos et amplius nos videntibus sic venit dictus Alaricus Comes et depotestavit illos injuste et contra lege, et multas exactiones judicando sive rapiendo injuste extorsit ab hominibus qui erant populati in omnibus predictis locis et hodie plus... tur omnibus predictas parrochias cum fines et adjacentias et terminis eorum a isto Giemundo monacho, et ad suo monasterio sive ad illis qui ibi vitam monasticam vivent ad expletandum et regendum ac judicandum quam a nullo alio homine viventi. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Alarico Comite si voluit nec potuit nulla bona ratione ponere contra istos testes, ut ea quae testantur invalidum sit. Et Comes Alaricus ita respondit: Nollo ponere ulla ratione contra illos testes. Et nos supradicti Judices pariter ac diligenter exquisivimus hanc causam rey veritatem. Auditis rationibus, allegationibus, renunciatione exinde facta, donavimus hanc diffinitivam sententiam; ita ut dictus Comes Alaricus pleniter reddat dicto monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae, et ad suorum monachorum tam presentium quam futurorum dicto Castro Tolon cum fines et terminis adjacentias suas et tota terra illa et predictas parrochias cum fines et terminis adjacentiis eorum habeant heremum et condirectum quantum visum est infra fines et terminis adjacentiis de omnibus predictis locis, et possideant, regant et judicent et per alodium teneant in perpetuum de fischo Imperatoris sive Regis totum hoc predictum sine omni retentu et servicio et judicio ac justitia quod ibi in omnibus praedictis locis dictus Comes, necne alii non habeant vel capiant pro ulla ratione. Item pleniter reddat in triplo omnia mobilia quae habuit receptas pro vi sive gratis, vel aliqua alia ratione in omnibus predictis locis sicut eas certas sive veras poterint hostendere in presentia dicto Gondemaro Episcopo quando fuerit presens in dicto monasterio. Data fuit haec sententia in civitate Tolosa in dicto monasterio Sancti Saturnini VIII. kalendas junii anno IV. regnante dompno Carolo Rege. = Gondemarii Gerundensis Episcopi. + = Sig+num Eyenrici Pictavensi Comiti. = Sig+num Gauferi Burdolensi Comiti. + Petri Archilevitae Sancti Stephani Tolosae. = Pe+tro Judex ordinarius in curia Regis. Nos Judices mandato Carolo Rege hanc sententiam donamus et corroboramus. = Sig+num Gaucperti de Castronovo. = Sig+num A. de Barbaveteri. = Sig+num Gaucerandi de Avalrino. = Sig+num Eymerici Castellanus de Castro Tolon quem modo vocant Peralada. = Sig+num Samarelli presbiteri. = Sig+num Ugo presbiteri. = Sig+num Falcuchii presbiteri. = Sig+num Salomoni presbiteri. Sig+num Rodulfi. = Sig+num Novelli. = Sig+num Eriberti.= Sig+num Sancii. = Sig+num Clementi. = Sig+num Roberti. Nos testes producti in hac causa confirmamus sententia data.= Sig+num Giberti Domino Terragonae. = Sig+num Eymerici domino Narbonae. = Sig+num Bocardi de Portaclusa. = Sig+num Esquivi de Caput stagni.= Sig+num Umberti de Accuta. = Sig+num Fulchi de Sancto Martino testes rei huius. = Iterius presbiter et publicus scriptor in civitate Tolosa in Burgo Sancti Saturnini rogatus a predictis Judicis scripsit die et anno prae+fixo. = Gondemarii Gerundensis Episcopi praescripta sententia sigillari + feci. Servo Dei Judex ordinarius Carolo Regi + similiter feci.

jueves, 5 de marzo de 2020

Cuan Franco premiabe llibres en catalá

Cuan Franco premiabe llibres en catalá

https://www.dolcacatalunya.com/2014/03/cuando-franco-premiaba-libros-en-catalan/

Lo nassionalisme catalá mos ha contat, entre datres mentires que diuen estos ploramiques, que se exterminabe la llengua catalana. Pos sirá que no.

https://dolcacatalunya.com/wp-content/uploads/2014/03/premiosantjordi.jpg

// 


Todo vale para excitar el victimismo y el agravio constante que estimula la ideología nacionalista. Pero después está la verdad. Nos la cuenta el riguroso blog La Historia sin historietaslistando los numerosos premios y publicaciones en catalán bajo el régimen de Franco. ¿Lo contarán en TV3?

Premio de Honor de las Letras Catalanas
◦ 1969 Jordi Rubió i Balaguer (historiógrafo y bibliólogo).
◦ 1970 Joan Oliver (Pere Quart, escritor).
◦ 1971 Francesc de Borja Moll i Casasnovas (filólogo y editor). / Ver DCVB /
◦ 1972 Salvador Espriu i Castelló (escritor).
◦ 1973 Josep Vicenç Foix (escritor).
◦ 1974 Manuel Sanchis i Guarner (filólogo e historiador).
◦ 1975 Joan Fuster i Ortells (escritor).
Premio Joaquim Ruyra de narrativa juvenil
◦ 1963 Josep Vallverdú, por L’abisme de Pyramos.
◦ 1964 Carles Macià, por Un paracaigudista sobre la Vall Ferrera.
◦ 1965 Desierto.
◦ 1966 Robert Saladrigas, por Entre juliol i setembre.
◦ 1967 Emili Teixidor, por Les rates malaltes.
Premio Josep Pla
◦ 1968 Terenci Moix, por Onades sobre una roca deserta.
◦ 1969 Baltasar Porcel, por Difunts sota els ametllers en flor.
◦ 1970 Teresa Pàmies, por El testament de Praga.
◦ 1971 Gabriel Janer, por Els alicorns.
◦ 1972 Alexandre Cirici, por El temps barrat.
◦ 1973 Llorenç Villalonga, por Andrea Victrix.
◦ 1974 Marià Manent, por El vel de Maia.
◦ 1975 Enric Jardí, por Historia del cercle artístic de Sant Lluc.
Premio Prudenci Bertrana
◦ 1968 Manuel de Pedrolo, por Estat d’excepció.
◦ 1969 Avel•lí Artís-Gener, por Prohibida l’evasió.
◦ 1970 Vicenç Riera Llorca, por Amb permís de l’enterramorts.
◦ 1971 Terenci Moix, por Siro o la increada consciència de la raça.
◦ 1972 Oriol Pi de Cabanyes, por Oferiu flors als rebels que fracassaren.
◦ 1973 Biel Mesquida, por L’adolescent de sal.
◦ 1974 Desierto.
◦ 1975 Baltasar Porcel, por Cavalls cap a la fosca.
Premio Lletra d’Or
◦ 1956 Salvador Espriu, por Final del laberint.
◦ 1957 Josep Pla, por Barcelona.
◦ 1958 Josep Carner, por Absència.
◦ 1959 Ramon d’Abadal, por Els primers comtes catalans.
◦ 1960 Clementina Arderiu, por És a dir.
◦ 1961 Josep Vicenç Foix, por Onze Nadals i un Cap d’Any.
◦ 1962 Joan Oliver (Pere Quart), por Vacances pagades.
◦ 1963 Joan Fuster, por Nosaltres els valencians.
◦ 1964 Josep Benet, por Maragall i la Setmana Tràgica.
◦ 1965 Jordi Rubió, por La cultura catalana, del Renaixement a la Decadència.
◦ 1966 Manuel de Pedrolo, por Cendra per Martina.
◦ 1967 Gabriel Ferrater, por Teoria dels cossos.
◦ 1968 Marià Manent, por Com un núvol lleuger.
◦ 1969 Xavier Rubert de Ventós, por Teoria de la sensibilitat.
◦ 1970 Joan Teixidor, por Quan tot es trenca.
◦ 1971 Alexandre Cirici, por L’art català contemporani.
◦ 1972 Joan Coromines, por Lleures i converses d’un filòleg.
◦ 1973 Maurici Serrahima, por Del passat quan era present.
◦ 1974 Joan Vinyoli, por I encara les paraules.
◦ 1975 Vicent Andrés Estellés, por Les pedres de l’àmfora.
Premio Mercè Rodoreda de cuentos y narraciones
◦ 1953 Jordi Sarsanedas, por Mites.
◦ 1954 Pere Calders, por Cròniques de la veritat oculta.
◦ 1955 Lluís Ferran de Pol, por La ciutat i el tròpic.
◦ 1956 Manuel de Pedrolo, por Crèdits humans.
◦ 1957 Mercè Rodoreda, por Vint-i-dos contes.
◦ 1958 Josep Maria Espinàs, por Varietés.
◦ 1959 Josep A. Boixaderas, por Perquè no.
◦ 1960 Ramon Folch i Camarasa, por Sala d’espera.
◦ 1961 Estanislau Torres, por La Xera.
◦ 1962 Jordi Maluquer, por Pol•len.
◦ 1963 Carles Macià, por La nostra terra de cada dia.
◦ 1964 Joaquim Carbó, por Solucions provisionals.
◦ 1965 Víctor Mora, por El cafè dels homes tristos.
◦ 1966 Guillem Viladot, por La gent i el vent.
◦ 1967 Terenci Moix, por La torre dels vicis capitals.
◦ 1968 Jaume Vidal Alcover, por Les quatre llunes.
◦ 1969 Robert Saladrigas, por Boires.
◦ 1970 Montserrat Roig, por Molta roba i poc sabó.
◦ 1971 Gabriel Janer Manila, por El cementiri de les roses.
◦ 1972 Josep Albanell, por Les parets de l’insomni.
◦ 1973 Jaume Cabré, por Atrafegada calor.
◦ 1974 Beatriu Civera, por Vides alienes.
◦ 1975 Xavier Romeu, por La mort en punt.
1942. Aparece el libro Rosa mística, de Mossén Camil Geis, editado en Sabadell e impreso por Joan Sallent en catalán.
1944. Desde ese año, se hace obligatorio por ley que las universidades con Filología románica incluyan la asignatura de Filología catalana. Un decreto sobre la ordenación de la facultad de Filosofía y Letras, firmado por Franco con fecha del 7 de julio, introduce tres horas semanales de Filología Catalana en la Universidad de Granada. Josep Vergés, fundador de Destino en 1939 junto con Ignacio Agustí y el poeta Joan Teixidor, establecen el 6 de enero de 1944 el premio Eugenio Nadal que daba a conocer a la joven Carmen Laforet y a su novela Nada. El galardón descubrió a narradores tan importantes como Miguel Delibes, Ana María Matute, Rafael Sánchez Ferlosio o Carmen Martín Gaite.
1945. Con apoyo y subvención del Gobierno, se celebra el centenario de Mossén Cinto Verdaguer.
1947. Se otorga el premio Joan Martorell para novela en catalán. Son premiados Celia Suñol, por su novela Primera Part, y El cel no és transparent, de María Aurelia de Campmany. Se crea el premio Ciudad de Barcelona.
1949. Para narraciones cortas se crea en la Casa del Libro el premio Víctor Català, así como los premios Aedos para biografías, Josep Ysart para ensayos y el Ossa Menor que ideó el gallego-catalán José Pedreira, que se cambió luego el nombre por el de Carles Riba a la muerte de éste, en su honor.
1951. Se otorga un premio a la poesía en catalán con la misma cuantía económica que a la española. Posteriormente el premio se amplia a otras actividades culturales, como teatro y bellas artes. José Mª Cruzet funda Ediciones Selecta para obras escritas en catalán. En colaboración con Aymà concede el Joanot Martorell al insigne veterano de la pluma Josep Pla por su creación El carrer estret.
1952. En la visita de Franco a Cataluña, en el mes de junio, se inaugura la cátedra Milà i Fontanals para el estudio científico de la lengua catalana.
1955. El poeta y escritor José Mª de Sagarra recibe la orden de Alfonso X el Sabio con ocasión de la publicación de su obra en catalán titulada Memories.
1956. Nace el premio Lletra d’Or, sin recompensa económica y tiene como galardón una “F” de oro, con la que se distingue al mejor libro del año anterior escrito en catalán. El primero en recibirla fue Salvador Espriu, por Final de Laberint.
1959. Los premios barceloneses Crítica se incorporan a la producción en catalán.
1960. El Centro de Lecturas de Valls, inicia un curso de lengua y literatura catalana de carácter público. En Barcelona se crea el premio Sant Jordi para novela, dotado con 150.000 pesetas, cantidad análoga, intencionadamente, a la del Nadal. Con subvención del Gobierno se celebra el centenario del poeta Joan Maragall.
1965. El gran poeta y canónigo de la catedral tarraconense, don Miguel Melendres, edita su obra L’esposa de l’anyell, un poema en catalán de doce mil versos. Encuadernado en rica piel blanca, lo lleva el Arzobispo de Tarragona, doctor Arriba y Castro, al Papa Pablo VI, que recibe complacido esta singular muestra de la lengua catalana que le llega de España. El Ateneo Barcelonés monta un curso de Filología Catalana. A los Premios Nacionales de Literatura, se le añade el Verdaguer para producción en catalán.
1966. Barcelona rinde homenaje a su ilustre hijo Maragall, en el que intervienen Gregorio Marañón, Pere Roig, José Mª Pemán y Ruiz Jiménez. En los jardines que llevan el nombre del poeta, en Montjuic, se le eleva un busto. Radio Tarragona organiza a través de sus antenas unos cursos de catalán con profesores especializados.
1967. La Diputación de Lérida dota una cátedra de Lengua catalana. La Diputación de Barcelona acuerda dar cursos de catalán en todos los centros culturales dependientes de la corporación y fundar la cátedra de Lengua Catalana en la Facultad de Teología de San Cugat (Barcelona).
1968. Editorial Destino completa el Nadal con el nuevo premio Josep Plà, concedido a Onades sobre una roca deserta, de Terenci Moix. En la lista de quienes lograron este galardón figura lo más florido de la narrativa catalana: Baltasar Porcel, Teresa Pàmies, Cirici Pellicer, Marià Manén, Enric Jardí, Llorenç Villalonga, Jaume Miravilles o Jordi Sarsaneda. En Gerona se otorga por primera vez el premio Prudenci Bertrana
1969. Nace el Premi d’Honor a les Lletres Catalanes, destinado a la consagración de escritores noveles.
1970. Comienza la publicación de la Enciclopedia Catalana.


martes, 25 de diciembre de 2018

Chochim, quànt costen les serps pitó? (valencià)

Chochim, quànt costen les serps pitó? 200€, ne vols una? No. I les cobres? Veges, no vaig a regalar-les. No te fot.

Chochim, quànt costen les serps pitó?
200€, ne vols una?
No. I les cobres?
Veges, no vaig a regalar-les. No te fot.


A Tortosa se parle valensiá tortosí.

Alexandre Cirici VS Compromís de Casp, 1412

Alexandre Cirici VS Compromís de Casp, 1412, valensiá, desarrollo literario a partir del valenciano, documentos oficiales del pasado. 


viernes, 19 de enero de 2024

Lexique roman; Cha - Civada

Cha, s. m., kan.

Los Tartres dison que lo gran cha es senhor.

L'Arbre de Batalhas, fol. 88.

Les Tartares disent que le grand kan est maître.

Les Tartares disent que le grand kan est maître.

Chancelar, v., chanceler.

Moredas la y portet, que de paor chancela.

Roman de Fierabras, v. 135.

Moredas, qui chancelle de peur, la lui porta.

Ce mot, qui ne se retrouve pas dans les autres langues de l'Europe latine, a été employé au figuré par Pierre de Blois, qui dit, epist. 22:

In hoc itaque modico cancellavit Plato.


Chancera, s. f., chancère, dot.

Dos feminis concessus; Arverni superiores eadem notione valcheire, inferiores chancere dicunt. Du Cange, t. VI, col: 1486.

Molher non deu perdre sa chancera per tort que sos maritz fassa.

Charte de Montferrant de 1240.

Une femme ne doit pas perdre sa chancère pour tort que son mari fasse.

(ESP. Dote)


Chandorn, s. m., lat. candorem, lueur.

Aissi col peis que s'eslaissa el chandorn,

E no sap re tro que s'es pres en l'ama.

(chap. Així com lo peix que se tire a la lluentó, y no sap res hasta que está pres al ham.)

B. de Ventadour: Aissi col.

De même que le poisson qui s'élance à la lueur, et ne sait rien jusqu'à ce qu'il s'est pris à l'hameçon.


Chaorcin, s. m., cahorsin, usurier.

Louis IX, par son ordonnance de 1268, prononça: Quod Lombardi et caorcini, et etiam quam plures alii alienigene usurarii, etc.

L'ordonnance de Philippe III, de l'an 1274, porte: Si qui etiam de predictis Lombardis, caorcinis, etc. Ord. des R. de Fr., t. I, p. 96 et 299.

Per aquest peccat no son pas quitis los autz homes d'aquest mon que sosteno los baratz, e los chaorcis que preston e destruisson tot

lur pays e grevion lur paubra gen. V. et Vert., fol. 14. (N. E. grevion: agravian; greuge.)

De ce péché ne sont pas quittes les hauts hommes de ce monde qui soutiennent les tromperies, et les usuriers qui prêtent et détruisent tout leur pays et grèvent leur pauvre gent.


Chaple, s. m., carnage.

Don comensa lo chaples e 'l mazan per totz latz.

Roman de Fierabras, v. 412.

D'où commence le carnage et le bruit de tous côtés.

Recomensa lo chaples de la guerra mortal.

Guillaume de Tudela.

Le carnage de la guerre mortelle recommence.

ANC. FR. De ceus de pié r'est fiers li chaples.

G. Guiart, t. II, p. 38.

Et le chapple orible et merveilleux et grant.

Combat des Trente.

2. Chapladis, s. m., carnage.

E detrencan e talhan, e fan tal chapladitz

Dels Frances, qu'en la vila foro accoseguitz.

Guillaume de Tudela.

Et tranchent et taillent, et font tel carnage des Français, qui furent poursuivis dans la ville.

ANC. FR. E d'espées grant chapléiz.

Roman de Rou, v. 13188.

Et dura le chapplis par l'espace d'une forte heure.

Monstrelet, t. II, fol. 57.

3. Chaplatio, s. f., carnage.

E al pla Sant Estefe fan la chaplatio.

Guillaume de Tudela.

Et ils font le carnage dans la plaine Saint-Étienne.

ANC. FR. En la fuie out grant chapleison.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 20.

4. Capuzar, v., chapler, chapuser, raboter.

Fig. Fas motz e 'ls capus e 'ls doli.

A. Daniel: Ab guay.

Je fais des mots et je les chapuse et je les dole.

Ni en torney non capuza ni dola.

G. de Berguedan: Amicx.

Ni en tournoi il ne chaple ni dole.

ANC. FR. Une hachète léenz ot

Dont il chapuisoit à la foiz.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 383.

Tant i a féru et chaplé

Que molt lor a fet grant damaige.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 93.

On chappelast

Cinq ou six douzaines de pain.

Les Repues franches, p. 14.

5. Capolar, v., charpenter, chapler.

Ni en torney no capola ni dola.

G. de Berguedan: Amix, Var.

Ni en tournoi il ne chaple ni dole.

Part. pas. E sedas de porc capoladas

Li donas ab la carn mescladas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et lui donnez mêlées avec la chair des soies de porc chaplées.


Chapotes, s. m., chapotois, monnaie de Bigorre.

Doze mila sols de chapotes.

Tit. de 1280. DOAT, t. CLXV, p. 87.

Douze mille sous de chapotois.


Chau, s. m., hibou, choucas.

2. Chavana, s. f., chouette.

Si... fuerit involata aut occisa... chaua.

Baluze, Cap. reg. Fr., t. 1, col. 48.

E 'l chaus ab sa chavana,

S'al no pot, grondilha.

Marcabrus: El mes.

Et le hibou avec sa chouette, s'il ne peut autre chose, criaille.

ANC. FR. Elle est plus noire qu'une choe.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 261.

IT. Caveta. (ESP. Lechuza. chap. chuta, ólipa.) 


Cheira, s. f., cilice.

Penedensa en cheira... per lo poniement de la cheira.

Trad. de Bède, fol. 51.

Pénitence en cilice... par la piqûre du cilice.

Perdonas leu,

Venzas vos greu,

E non vos cal cheira portar;

Amas amics

E enemics,

E no us cal anar outra mar.

P. Cardinal: Predicator.

Pardonnez facilement, domptez-vous fortement, et il ne vous faut pas porter cilice; aimez amis et ennemis, et il ne vous faut pas aller outre-mer.


Cherubin, s. m., lat. cherubim, chérubin.

Cherubin so dit lhi segon,

Car en saber sobeira son;

E car per los doctors per ver

Cherub s'enterpreta saber.

Brev. d'amor, fol. 19.

Les seconds sont appelés chérubins, parce qu'ils sont supérieurs en savoir; et parce que véritablement chérub s'interprète savoir par les docteurs.

Adjectiv. A l'angel cherubin que garda la intrada de paradis.

Hist. abr. de la Bible, fol. 3.

A l'ange chérubin qui garde l'entrée de paradis.

CAT. Querubí. ESP. Querubín. PORT. Cherubin. IT. Cherubino. (chap. querubín, querubins, tipo de angels)


Chifla, Chufla, s. f., sifflement, moquerie, raillerie.

Mi platz far cantaret plazen

Non ges de las chiflas del ven.

Lanfranc Cigala: Quan vei fer.

Me plaît faire un petit chant agréable non point sur les sifflements du vent.

Fig. Adoncx dison las chuflas e los gabs e truphas e jonglas per mays far de offensa a Dieu. V. et Vert., fol. 22.

Alors ils disent moqueries et railleries et dérisions et facéties pour faire plus d'offense à Dieu.

Faisas chuflas... d'aquell que ve trayre a be. V. et Vert., fol. 8.

Il fait ses moqueries...de celui qu'il voit tirer à bien.

ANC. FR. Laissiez vos chifflois et vos gas.

Helinand, Vers sur la Mort.

ANC. ESP. PORT. Chufa.

2. Chiflador, s. m., moqueur, railleur.

Deus escarnira los chifladors.

Trad. de Bède, fol. 78.

Dieu raillera les moqueurs.

3. Chifflar, Chuflar, v., siffler, moquer, railler.

Alcus parliers reprehendon e chuflon e arezon aquels que vezon far be.

V. et Vert., fol. 23.

Quelques babillards reprennent et raillent et blâment ceux qu'ils voient bien faire.

Et ai ques mainta merce,

Sol per galiansa,

E chiflat autrui e me.

B. Zorgi: Jesu Crist.

Et j'ai demandé mainte merci, seulement par tromperie, et moqué autrui et moi.

Chuflar, escarnir los autres. V. et Vert., fol. 8.

Moquer, railler les autres.

Subst. De mi no us cal, pus chuflar no us es bos.

T. de G. Riquier et d'Austorc: Senh' En.

Il ne vous soucie de moi, puisque railler ne vous est bon.

ANC. FR. Chascuns de li chifle et parole.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 24.

ESP. Chiflar (silbar). (chap. chulá: chulo, chules, chule, chulem o chulam, chuléu o chuláu, chulen. Enfótressen. Chuflar se diu a Aragó, com al chiste del baturro Carlos Rallo Badet y lo tren. Chufla, chufla, que com no te apartos tú.)

4. Achuflar, v., railler, moquer.

Enquer no us passa,

Fi m'ieu, la maniera

De mi achuflar.

G. Riquier: D'Astarac.

Encore ne vous passe, me fis-je, la manière de me railler.


Chilpa, s. f., querelle.

Cant hom fay chilpa o batalha en glieza o en sementeri, ayssi que sanc y sia escampatz. V. et Vert., fol. 16.

Quand on fait querelle ou bataille en église ou en cimetière, tellement que le sang y soit répandu.


Chimeric, adj., lat. chimaereus, chimérique.

Bestias chimericas cum so lamias que han cap virginal.

Eluc. de las propr., fol. 35.

Bêtes chimériques comme sont les lamies qui ont une tête de jeune fille.

ESP. Chimerico (quimérico, de quimera). PORT. Quimerico. IT. Chimerico.

(chap. quiméric, quimerics, com los paísos catalans, quimérica, quimériques.)


Christ, Crist, s. m., lat. Christus, Christ.

On a souvent dit xprist, xhrist pour christ et les mots qui en dérivent.

Cristz mori en la crotz per nos.

(chap. Cristo va morí a la creu per natros o natres.)

P. Cardinal: Dels quatre.

Le Christ mourut en la croix pour nous.

L'onrat paire en Christ.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 224.

L'honoré père en Christ.

Loc. affirm. Et ai auzit a totz comtar,

Per Crist, bonas razos e bellas.

Un troubadour anonyme: Senior vos que. 

Et, par le Christ, j'ai entendu conter à tous des raisons bonnes et belles.

CAT. Christo. ESP. Cristo. PORT. Christo. IT. Cristo.

2. Crestianar, v., baptiser, faire chrétien.

Anam a l'almiran, si s vol crestianar.

Roman de Fierabras, v. 2263.

Nous allons vers l'amiral, s'il veut se faire chrétien.

Part. pas.

Sabray si ja mon payre sera crestianatz.

Roman de Fierabras, v. 4893.

Je saurai si jamais mon père sera baptisé.

Substantiv. Non fon tals crestianada

De sai lo peiron.

Marcabrus: Estornel.

Il ne fut telle baptisée deçà le perron.

ANC. FR. Tant dist, tant lur a sermuné,

K'il a Olef crestiené.

N'erent pas crestienez, ne en Dex ne créeient.

Roman de Rou, v. 6980 et 4936.

ESP. Cristianar (cristianizar). (chap. cristianisá)

3. Crestian, Cristian, adj., lat. christianus, chrétien.

Que, per Crist, son apelatz crestians.

V. de S. Trophime.

Qui, à cause du Christ, sont appelés chrétiens.

Per salvar crestiana gent.

P. Vidal: Baros Jhesus.

Pour sauver la gent chrétienne.

Substantiv. Cristias vey perilhar

Per colpa dels regidors.

G. Riquier: Cristias.

Je vois les chrétiens péricliter par la faute des chefs.

Loc. Et anc fils de cristiana

Pejor costuma no mes.

G. de Berguedan: Cansoneta.

Et jamais fils de chrétienne ne mit pire coutume.

ANC. FR. Si volt crestian devenir.

Roman de Rou, v. 558.

Nos très-chrestians progeniteurs roys de France... Peuple chrestian.

Ord. des Rois de Fr., 1478, t. XVIII, p. 425.

CAT. Christiá. ESP. Christiano (cristiano). PORT. Christão. IT. Christiano.

(chap. cristiano, cristiá, cristians, cristiana, cristianes)

4. Crestianor, adj., chrétien.

La ley crestianors. V. de S. Honorat.

La loi chrétienne.

5. Crestianisme, s. m., lat. christianismus, christianisme.

E ton crestianisme as falsat.

Izarn: Diguas me tu.

Et tu as faussé ton christianisme.

CAT. Christianisme. ESP. Cristianismo. PORT. Christianismo.

IT. Cristianesimo. (chap. Cristianisme)

6. Chrestiantat, Xristiandat, s. f., lat. christianitatem, chrétienté.

Que mais avetz mes, conques e donat

C'om ses corona de la crestiantat.

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.

Que plus vous avez dépensé, conquis et donné qu'homme sans couronne de la chrétienté.

Aqui, mori la flor de la xpristiandat. V. de S. Honorat.

Là, mourut la fleur de la chrétienté.

CAT. Christiandat. ESP. Cristiandad. PORT. Christiandade. IT. Cristianità. (chap. Cristiandat.)

7. Antecrist, s. m., Antechrist.

Hueymais es Antecritz

Al dan del mon issitz.

G. Faidit: Era nos sia.

Désormais l' Antechrist est sorti pour le dommage du monde.

L'Antecrist, cug, venra breumen,

Tan aonda gen fellona.

Giraud de Borneil: Tals gen prezi.

L'Antechrist, je pense, viendra bientôt, tant abonde la gent méchante.

(N. E. Sigue abundando la gente felona, no sé si ya ha aparecido el Anticristo o Antecristo.)


Cibori, s. m., lat. ciborium, ciboire.

Et aquel cibori fo mes sobre l'autar.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Et ce ciboire fut mis sur l'autel.

PORT. IT. (ESP.) Ciborio.


Cicle, s. m., grec *gr, cycle.

Es fenitz lo cicle o celcle dels ans.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 143.

Le cycle ou cercle des ans est fini.

Comptant entro XIX, quan es complit un cicle embolismal.

Eluc. de las propr., fol. 122.

Comptant jusqu'à dis-neuf, quand est accompli un cycle embolismique.

CAT. ESP. IT. Ciclo. (chap. siclo, sírcul)

2. Epicicle, s. m., lat. epicyclus, épicycle.

Que si movon diversamen, maiormen aquellas que ham epicycles.

Eluc. de las propr., fol. 113.

Qui se meuvent diversement, principalement celles qui ont des épicycles.

CAT. Epicicle. ESP. IT. Epiciclo.


Ciclope, s. m., lat. cyclopem, cyclope.

Ciclopes han un sol uelh el miech del front.

(chap. Los síclopes tenen un sol ull al mich del fron.)

Eluc. de las propr., fol. 250.

Les cyclopes ont un seul oeil au milieu du front.

CAT. ESP. Cíclope. PORT. Cyclope. IT. Ciclope. (chap. síclope, síclopes)


Ciconia, s. f., lat. ciconia, cigogne.

Un auzel apelat ciconia o guanta...

Semblant a bec de ciconia.

Trad. d'Albucasis, fol. 21 et 24.

Un oiseau appelé cigogne ou guante...

Ressemblant à bec de cigogne.

CAT. Cigonya. ESP. Cigüeña. PORT. Cegonha. IT. Cicogna.

(chap. Sigüeña, sigüeñes, guanta no sé si se diu, pero lo que se mereix una guantá es Puigdemont, que ne teníe un niu al cap. )

Sigüeña, sigüeñes, guanta no sé si se diu, pero lo que se mereix una guantá es Puigdemont, que ne teníe un niu al cap

Cicuda, s. f., lat. cicuta, ciguë, sorte de plante.

Vi begut no tempradament es vere cum cicuda.

(chap. Lo vi begut no templadamén es veneno com la sicuta.)

Eluc. de las propr., fol. 227.

Vin bu avec intempérance est venin comme ciguë.

CAT. ESP. PORT. IT. Cicuta.


Cigala, s. f., lat. cicada, cigale.

Cigala cantan forma canso meravelhoza.

Eluc. de las propr., fol. 143.

La cigale en chantant forme un chant merveilleux.

CAT. Cigala. ESP. Cigarra. PORT. Cigara. IT. Cigala. (chap. chicharra, chicharres; cuento la chicharra y la formiga.)


Cigne, s. m., lat. cycnus, cygne.

Cigne es tot blanc...

Cignes els quals la natura ha provezit de pes latz, aptes per nadar.

Eluc. de las propr., fol. 145 et 139.

Le cygne est tout blanc..

Cygnes que la nature a pourvus de pieds larges, aptes à nager.

CAT. Cigne. ESP. PORT. (chap.) Cisne. IT. Cigno.


Cil, Silh, s. m., lat. cilium, cil, poil des paupières.

No us denharia sol guinhar ab lo silh.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 66.

Ne vous daignerait seulement guigner avec le cil.

Cilhs, cubertas dels uelhs.

(chap. Selles, cubertes dels ulls.)

Eluc. de las propr., fol. 38.

Cils, couvertures des yeux.

IT. Ciglio.

2. Cilla, s. m., cil.

Et hac un prim fillat de cillas

Negres e sotils e delgatz.

Roman de Jaufre, fol. 88.

Et eut un mince filet de cils noirs et menus et déliés.

CAT. Cella. ESP. Ceja. (chap. sella, selles.)

3. Sobrecill, Sobresill, s. m., lat. supercilium, sourcil.

Sobrecilhs so ditz quar sobreposatz so als cilhs.

Eluc. de las propr., fol. 39.

Ils sont dits sourcils parce qu'ils sont posés au-dessus des cils.

E la veta que vai en som

Sobr'els sills, a nom sobresill.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Et la bande qui va en sommité sur les cils, a nom sourcil.

ANC. FR. Preudome pas ne sont tot cil

Qui baissent l'uel et le sorcil.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 316.

IT. Sopracciglio.

4. Sobrecilha, Sobressilia, s. f., sourcil.

Breu ac la sobrecilha,

Ben fait' a meravilha.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

Eut le sourcil court, bien fait à merveille.

Tas sobressilias davant...

Trad. de Bède, fol. 73.

Tes sourcils devant...

ANC. FR. Le nez pointu et aquilin, et les sourcilles rudes et grandes.

Rabelais, liv. 5, ch. 39.

PORT. Sobrancelha. (chap. sobressella, sobresselles)

5. Entrecilh, s. m., entre-cil.

Entrecilh es aquel espaci ses pels qui es entr' els sobrecilhs.

Eluc. de las propr., fol. 39.

(chap. La entressella es aquell espassi sense pels que está entre les selles. Algunes persones la tenen ben peluda.)

L' entre-cil est cet espace sans poils qui est entre les sourcils.

IT. Intracciglio. (ESP. Entrecejo.)


Cilici, Cirici, Selitz, s. m., lat. cilicium, cilice.

Portar cilici. V. et Vert., fol. 34.

Porter cilice.

E cirici vestit portan.

Brev. d'amor, fol. 168.

Et vêtus ils portent cilice.

De costa la carn nuda tos temps selitz portava.

V. de S. Honorat.

Il portait toujours un cilice contre la chair nue.

CAT. Cilici. ESP. PORT. Cilicio. IT. Ciliccio. (chap. silissi, silissis)


Cim, Sim, s. m., lat, cyma, cime, sommet.

Voyez Denina, t. II, p. 251.

Ans qu'els cims reston de brancas sec.

A. Daniel: Ans qu'els.

Avant que les sommets des branches restent secs.

Mas eras pels soms sims

Entre las flors e 'ls brondels prims.

G. de Cabestaing: Er vei.

Mais maintenant par les hautes cimes entre les fleurs et les rameaux délicats.

Fig. Quar estz de pretz al sim,

En la plus alta sima.

Raimond de Miraval: Aissi m.

Car vous êtes au sommet de mérite, en la plus haute cime.

Loc. Sieus es Arnautz del sim tro en la sola.

(chap. Seu es Arnau del sim hasta la sola.)

A. Daniel: Ans qu'els.

Arnaud est sien du sommet jusqu'à la plante des pieds.

CAT. Cim. PORT. Cimo.

2. Cima, Sima, s. f., cime, sommet, tête, extrémité.

Lo fondamens d'una tor es plus fortz que la sima.

L'ayga las abeura per las cimas.

Liv. de Sydrac, fol. 42 et 105.

Le fondement d'une tour est plus fort que la cime.

L'eau les abreuve par les sommets.

Sieus soi del pe tro la cima.

A. Daniel: Ab guay so.

Je suis sien du pied jusqu'à la tête.

Loc. No 'l laissaran ni cima ni razitz.

Austor Segret: No sai qui.

Ne lui laisseront ni cime ni racine.

ANC. FR. L'office de censeur, qui estoit à Rome la cyme de dignité...

où pouvoit atteindre un citoyen romain.

Amyot, Trad. de Plutarque, vie de M. Caton.

CAT. ESP. PORT. IT. Cima. (chap. sima, punta.)

3. Recimar, v., remonter, retourner.

Greu er ja fols desnatur

Et a folleiar non recim.

Marcabrus: Bel m'es quant.

Il sera difficile que jamais fou change de naturel et ne retourne à faire des folies.

4. Entrecims, s. m., sommet.

Et el verdier la flors trembla

Sus el entrecim.

A. Daniel: Lanquan.

Et au verger la fleur tremble sus au sommet.

5. Entrecimamen, s. m., entrelacement.

L'entrecimamen

Sabetz per c'om non fa lauzor.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx.

Vous savez l'entrelacement, pourquoi on ne fait louange.

6. Tressimar, Entrecimar, v., confondre, entrelacer, enlacer.

Selha qu'ab dos s'entressima

Greu er del tres no s tressim.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg far.

Celle qui avec deux s'entrelace, il sera difficile qu'elle ne s'enlace d'un troisième.

7. Sobretracimar, v., dominer.

El sieu cors sobretracima lo mieu.

A. Daniel: En est sonet.

Son coeur domine le mien.

Cimbol, Simbol, s. m., lat. cymballum, cymbale.

E li corn et las trompas e 'ls cimbols e 'lh tabor.

Guillaume de Tudela.

Et les cors et les trompes et les cymbales et les tambours.

Simbols so alcus istrumens de metalh qui, feritz, redo so plazent et melodios. Eluc. de las propr., fol. 282.

Les cymbales sont certains instruments de metal qui, frappés, rendent un son agréable et mélodieux.

CAT. Cimbol. EST. Címbalo. PORT. Cimbalo. IT. Cembalo.

2. Cimblos, s. m., timbre, sonnette.

Dansan ab un cimblos d'argent.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Dansent avec un timbre d'argent.

ANC. FR. Douceines, simbales, clocettes, 

Cimbres, la fluste brehaigne.

Le roi de Navarre, Ms. de la Bibl. du Roi, 7612, et ses poésies, t. I, p. 248.


Cimen, s. m., lat. coementum, ciment.

Peiros i ac assis per tal cimen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.

Il y eut un perron consolidé par tel ciment.

PORT. Cimento. (ESP. Cemento. Chap. simén) 


Cinamomi, s. m., lat. cinnamomum, cinnamome, cannelier.

De marme e de cinamomi.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 18.

De marbre et de cinnamome.

CAT. ESP. Cinamomo. PORT. IT. Cinnamomo.


Cinc, adj. num. indéclinable, lat. quinque, cinq.

Passat son cinc mes e un an.

(chap. Passats són sing mesos y un añ.)

Raimond de Miraval: Enquer non a.

Cinq mois et un an sont passés.

Quar ieu en conosc de cavaliers cinc cens.

T. d'Albert et du moine: Monges digatz.

Car de cavaliers j'en connais cinq cents.

Cinc son li modi dels verbes. Gram. provenç.

Les modes des verbes sont cinq.

Substantiv.

Van s'en a la capella tut cinc denan l'autar.

V. de S. Honorat.

Tous cinq s'en vont à la chapelle devant l'autel.

CAT. Cinc. ESP. PORT. Cinco. IT. Cinque. (chap. sing, sinc)

2. Quint, adj. num., lat. quintus, cinquième, quint.

Lo quint mandamen de la ley es aquest.

En la quinta branca de misericordia. V. et Vert., fol. 3 et 77.

Le cinquième commandement de la loi est celui-ci.

En la cinquième branche de miséricorde.

Subst. En Guillems de Ribas lo quins.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Le seigneur Guillaume de Rives le cinquième.

Ades dir lo quart e 'l quint.

A. Daniel: Ar vei.

Toujours dire le quart et le quint.

ANC. FR. La quinte vérité.

Monstrelet, t. 1, fol. 43.

CAT. Quint. ESP. PORT. IT. (chap.) Quinto.

3. Quinta, s. f., quinte, terme de musique.

Mas la quarta et la quinta ..

S'acordan per descort.

P. de Corbiac: El nom de.

Mais la quarte et la quinte... s'accordent par discordance.

CAT. ESP. PORT. IT. Quinta.

4. Quintament, adv., cinquièmement.

Quintament requier que, etc.

Eluc. de las propr., fol. 15.

Cinquièmement requiert que, etc.

5. Quintar, v., quinter.

Ce mot s'est dit du nombre des labours donnés à la terre.

Cartar las terras o quintar.

Tit. de 1315. DOAT, t. LXXXIX, fol. 180.

Quarter ou quinter les terres.

Il a signifié, dans d'autres langues néolatines, prendre le cinquième.

CAT. ESP. PORT. Quintar.

6. Cinquen, adj. num., cinquième.

El cinques es Gaucelms Fayditz.

Le Moine de Montaudon: Pus Peire.

Le cinquième est Gaucelm Faidit.

Al sinquen jorn a vostr' auzel

Daretz carn de petit anhel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Au cinquième jour vous donnerez à votre oiseau chair de petit agneau.

CAT. Cinqué. ESP. Cinqueno (quinto).

7. Quinquennal, adj., lat. quinquennalis, quinquennal.

Inducias e dilacions quinquennaus.

Tit. de 1464. Bordeaux, Bibl. Monteil.

Renvois et délais quinquennaux.

ANC. ESP. Quinquenal (MOD. Quincenal). PORT. Quinquennal. IT.

Quinquennale. (chap. quinsenal, 15, quinse, quinsena.)

8. Quinze, adv. num., lat. quindecim, quinze.

Quinse ciptatz en oscle, estier Proensa,

Lhi dara e Viana e Arle e Valensa.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 97.

Il lui donnera en dot, outre la Provence, quinze cités et Vienne et Arles et Valence.

En un vaissel... quinze jorns. Liv. de Sydrac, fol. 49.

En un vase... quinze jours.

CAT. Quinse. ESP. Quince. PORT. Quinze. IT. Quindici.

9. Quinzen, adj. num., quinzième.

Lo quinzen an de sa etat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

La quinzième année de son âge.

CAT. Quinsé. ESP. Quinceno (decimoquinto). IT. Quindecimo.

10. Quinzena, subst. num., quinzaine.

Tres vetz sivals en la quinzena. Deudes de Prades, Auz. cass.

Trois fois au moins dans la quinzaine.

CAT. Quinsena. ESP. Quincena.

11. Cinquanta, adv. num., lat. quinquaginta, cinquante.

Ben cinquanta sous toz nombratz.

V. de S. Honorat.

Bien cinquante sous tous nombrés.

CAT. Cinquanta. ESP. Cinquenta (cincuenta). PORT. Cincoenta. 

IT. Cinquanta. (chap. sincuanta)

12. Cinquanten, adj., cinquantième.

Lo cinquante psalm qui es penitencial.

Lo cinquante dia de la Pasca.

Eluc. de las propr., fol. 128 et 129.

Le cinquantième psaume qui est pénitentiel.

Le cinquantième jour depuis la Pâque.

13. Sinquantena, s. f., cinquantaine.

Sai e lai per sinquantenas.

Brev. d'amor, fol. 157.

Çà et là par cinquantaines.

CAT. Cinquantena. ESP. Cinquentena (cincuentena). IT. Cinquantina. (chap. sincuantena, sincuantenes, sincuanta, 50.)

14. Quinquagezima, s. f., lat. quinquagesima, quinquagésime.

Quinquagezima, quar ha V vetz X dias ayshi es apelada.

Eluc. de las propr., fol. 128.

La quinquagésime est ainsi appelée, parce qu'elle a cinq fois dix jours.

CAT. Cinquagessima. ANC. ESP. (quincuagésima) PORT. IT. Quinquagesima.


Ciragra, s. f., lat. chiragra, goutte aux mains, chiragre.

Ciragra si engendra de grossas humors.

Es dita ciragra, quan es els artels de las mas.

Eluc. de las propr., fol 49 et 95.

La ciragre s'engendre de grosses humeurs.

Elle est appelée ciragre, quand elle est aux articulations des mains.

PORT. Chiragra. IT. Ciragra. (chap. La enfermedat gota a les mans.)


Cisterna, s. f., lat. cisterna, citerne.

Sia pres, e metam lo en una cisterna.

(chap. Que sigue pres, y embutímlo, fiquémlo, fotémlo a una sisterna.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 9.

Qu'il soit pris, et mettons-le dans une citerne.

CAT. ESP. (cisterna) PORT. IT. Citerna.

2. Biterna, s. f., citerne.

Cara de boc de biterna.

T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret.

Figure de bouc de citerne.


Cistra, s. f., lat. cistus, ciste, sorte d'arbrisseau.

E mot fay bon pieg la cistra.

Brev. d'amor, fol. 50.

Et le ciste fait très bonne poitrine.

IT. Cisto, cistio.


Citar, v., lat. citare, citer, appeler en jugement.

Quant los creditors fan citar los debitors.

Statuts de Provence, BOMY, p. 6.

Quand les créanciers font citer les débiteurs.

E qui 'l papa pogues citar

A maior de se, fora be.

Folquet de Lunel: Al bon rey.

Et qui pourrait citer le pape devant un plus grand que lui, ce serait bien.

Part. pas. Non deu esser tragh ni citat ni apellat al dret foras del dig loc.

Ord. des rois de Fr., 1464, t. XVI, p. 132.

Il ne doit être tiré ni cité ni appelé en justice hors dudit lieu.

Substantiv. Lo qual mandamen en escrit sia enviatz a la maison del citat.

Statuts de Montpellier de 1258.

(chap. Lo cual manamén en escrit sigue enviat a la casa del sitat.)

Lequel mandement soit envoyé en écrit à la maison du cité.

CAT. ESP. PORT. Citar. IT. Citare. (chap. sitá: sito, sites, site, sitem o sitam, sitéu o sitáu, siten.)

2. Citayre, s. m., plaideur.

Citayres que non quero mays co puescon citar e playezar lurs vesis.

V. et Vert., fol. 15.

Plaideurs qui ne cherchent jamais que comment ils puissent citer et plaider leurs voisins.

ESP. Citador. IT. Citatore. (chap. sitadó, sitadós; sitadora, sitadores.)

3. Citation, s. f., citation, assignation.

Abantz que la primera citation fos.

(chap. literal: Abans que la primera sitassió fore.)

Cout. de Condom de 1313.

Avant que la première citation fût.

CAT. Citació. ESP. Citación. PORT. Citação. IT. Citazione.

4. Citamen, s. m., assignation. (chap. sitamén, assignassió)

De las parts sia fag citamen per albire del jutge.

Statuts de Montpellier de 1204.

Qu'il soit fait assignation des parties par avis du juge.

Alcun jorn dels citamens.

Statuts de Montpellier de 1258.

Aucun jour des assignations.

5. Citatori, s. m., citatoire, citation.

Un citatory simple per lo bayle.

Fors de Bearn, p. 1095.

Un citatoire simple par le bailli.

6. Excitar, v., lat. excitare, exciter.

Per movre et excitar los coratges dels auzens.

Leys d'amors, fol. 124

Pour émouvoir et exciter les coeurs des auditeurs.

CAT. ESP. PORT. Excitar. IT. Eccitare. (chap. excitá o exitá: éxito, exites, exite, exitem o exitam, exitéu o exitáu, exiten.)

7. Excitatiu, adj., excitatif, excitant.

Hé! semissonan pot esser excitativa.

Leys d'amors, fol. 103.

Hé! sémissonnante peut être excitative.

Polveras excitativas. Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Poudres excitatives.

CAT. Excitatiu. ESP. Excitativo. IT. Eccitativo.

8. Excitation, s. f., excitation.

Aquestas significo excitatio. Leys d'amors, fol. 103.

Celles-ci signifient excitation.

PORT. Excitação. IT. Eccitazione.

9. Recitar, v., lat. recitare, réciter, rapporter, raconter.

Lasquals totz recitar seria longa cauza...

La passio de Nostre Senhor, laqual recito li evangelista.

Leys d'amors, fol. 91 et 148.

Lesquelles rapporter toutes serait longue chose...

La passion de Notre Seigneur, laquelle les évangélistes racontent.

10. Recitatio, s. f., lat. recitatio, récit, débit.

En la recitatio de las gestas dels reys.

Leys d'amors, fol. 148.

Dans le récit des gestes des rois.

(chap. Ressitassió, ressitassions)

11. Recitamen, s. m., exposition, récit du sujet.

Lo recitamen del senhor En Gui.

Cartulaire de Montpellier, fol. 53.

L'exposition du seigneur seigneur Gui. (N. E. En: mon seigneur, mossen, En, por eso repite seigneur.)

IT. Recitamento. (chap. Ressitamén, ressitamens)


Cithara, s. f., lat. cithara, harpe, lyre.

So mantas guisas de citaras.

Eluc. de las propr., fol. 282.

Il y a plusieurs sortes de lyres.

Cascus avent sitaras aureas.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, chap. 5.

Chacun ayant des lyres d'or.

CAT. ESP. (cítara) Citara, guitarra. PORT. Cithara, guitarra. IT. Citara, chitarra. (chap. sítara, síteres – siteres no, que son per al oli.)

2. Citharista, s. m., lat. citharista, harpiste, joueur de lyre.

Orpheu, qui fo mot meravilhos citharista.

Eluc. de las propr., fol. 46.

Orphée, qui fut très merveilleux joueur de lyre.

(chap. Orfeo, que va sé mol maravillós sitariste, tocadó de sítara.)

CAT. ESP. IT. Citarista.

3. Cidra, s. f., lat. cithara, guitare, harpe.

E cidra c'om vol ben auzir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Et guitare qu'on veut bien écouter.

ANC. CAT. Citra.

4. Cithola, s. f., citole, harpe, lyre.

David delieuret lo rey Saul del demoni sonan la cithola.

Cignes, quan poletz auzo sonar citholas geisho tantost del ni e comenso cantar. Eluc. de las propr., fol. 145 et 181.

David délivra du démon le roi Saül en jouant de la harpe.

Les cygnes, quand petits ils entendent jouer de la lyre, ausSitot sortent du nid et commencent à chanter.

ANC. ESP. Citola.


Citrin, adj., lat. citrinus, citrin, roux.

Citris declinans a color d'aur. Eluc. de las propr., fol. 75.

Citrin tirant à couleur d'or.

Sian faytas de eram citri.

Trad. d'Albucasis, fol. 27.

Qu'elles soient faites d'airain citrin.

PORT. IT. Citrino. (ESP. cetrino)

2. Subcitrin, adj., sous-citrin.

Color subcitrina.

Eluc. de las propr., fol. 58.

Couleur sous-citrine.

3. Citrinitat, s. f., couleur de citron, pâleur.

E aquo fay de la negror e de la citrinitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Et fait cela de la noirceur et de la pâleur.

Citrinitat e consumpcio.

Eluc. de las propr., fol. 88.

Pâleur et consomption.

IT. Citrinità.


Ciu, Civitat, Ciutat, Ciptat, s. f., lat. civitatem, cité, ville.

Car lai en l'encantada ciu.

A. Daniel: Ab plazer.

Car là en l'enchantée cité.

De tolre civitat aut castel.

Titre de 1040.

De prendre cité ou château.

Veder ent pot l'om per quaranta ciptatz.

Poëme sur Boèce.

L'on en peut voir par quarante cités.

La ciutatz se vueia.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

La cité se vide.

ANC. FR. Fut une citet Sylo.

Anc. trad. des liv. des Rois, fol. 1.

CAT. Ciutat. ESP. Ciudad (ant. cibdad). PORT. Cidade. IT. Città. (chap. siudat, siudats.)

2. Ciutadan, Ciptadan, s. m., citoyen.

Mas pueys li ciutadan foron en Rosesvals. V. de S. Honorat.

Mais puis les citoyens furent en Rosesval.

Los celestials ciptadas. Trad. de Bède, fol. 44.

Les citoyens célestes.

CAT. Ciutadá. ESP. Ciudadano. PORT. Cidadão. IT. Cittadino. (chap. siudadá, siudadans, siudadana, siudadanes.)

3. Ciutadana, s. f., citadine, citoyenne.

Anc tan gentils ciutadana

No nasquet ni tan dolsana.

P. Vidal: Car' amiga.

Jamais ne naquit citadine si gentille ni si douce.

CAT. Ciutadana. ESP. Ciudadana. PORT. Cidadoa. IT. Cittadina.

4. Civil, adj., lat. civilis, civil.

Negun proces tan civil que criminal.

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 91.

Aucun procès tant civil que criminel.

CAT. ESP. PORT. Civil. IT. Civile. (chap. sivil, sivils.)

5. Civilment, adv., civilement.

En doas guisas naturalment e civilment.

Trad. du Code de Justinien, fol. 81.

En deux façons naturellement et civilement.

CAT. Civilment. ESP. PORT. IT. Civilmente.

6. Civilitat, s. f., lat. civilitatem, gouvernement, civilisation.

Dieus, qui, en la civilitat mondial, es un princep reglant.

Util a la communa civilitat.

Eluc. de las propr., fol. 2 et 22.

Dieu, qui, dans le gouvernement du monde, est un prince réglant.

Utile à la commune civilisation.

CAT. Civilitat. ESP. Civilidad. PORT. Civilidade. IT. Civilità. (chap. sivilisassió.)


Civada, s. f., avoine.

Sextarium de civada.

P. de Marca, Marc, hisp., app. an. 964.

Setier d'avoine.

Mesura de civada

Tal que pot un rossis manjar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mesure d'avoine telle qu'un roussin peut la manger.

CAT. Civada. PORT. Cevada (ESP. cebada; chap. sibada, sivada, sibá, sivá).

2. Sivadatge, s. m., champ d'avoine.

Ordis, fromens et sivadatges.

Tit. de 1410. DOAT, t. CLVIII, fol. 304.

Orge, froment et champ d'avoine.

3. Civaier, s. m., civadier, sorte de mesure.

De III sextiers I civaier.

Ch. des droits de péage, Hist. de Valence, p. 298.

De trois setiers un civadier.