Mostrando las entradas para la consulta Calandrino ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Calandrino ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

Acabada la historia de Neifile, sense que massa sen enrigueren della o parlare la compañía, la reina, volta cap a Fiameta, li va maná que continuare, y ella va escomensá:

Nobilíssimes siñores, com crec que sabéu, no ña res de lo que se parlo que no agrado mes si lo momén y lo puesto se tríe be pera parlá de alló. Y per naixó, mirán aón estem y perqué ham vingut aquí, tot lo que pugue proporsionámos diversió y entretenimén té aquí lo seu momén y lloch oportú. Per naixó, encara que moltes vegades se haigue parlat entre natros de les aventures de Calandrino, que totes són divertides, ton contaré una mes. Si de la verdat de los fets haguera vullgut o vullguera apartám, be hauría sabut en atres noms compóndrela y contála; pero com lo apartás de la verdat de les coses passades al novelá es disminuí mol la chalera dels oyéns, en la forma verdadera, ajudada per lo ya contat, to la contaré.

Niccolo Cornacchini va sé un consiudadá nostre y un home ric; y entre les seues atres possessións ne va tindre una mol maja a Camerata, a la que va fé construí una honorable y rica torre, y en Bruno y en Buffalmacco va consertá que lay pintaren tota. Estos, com ere molta faena, se van emportá en ells a Nello y a Calandrino y van escomensá a traballá. Allí ñabíe sol alguna alcoba amoblada en un llit y datres coses oportunes y una criada vella vivíe tamé com a guardiana de la possessió. Acostumbrabe un fill del dit Niccolo, que teníe per nom Filippo, com ere jove y solté, a portá alguna vegada an alguna dona que li agradabe, la teníe allí un día o dos y después la despedíe.

Ara be, entre atres vegades va passá que ne va portá a una de nom Niccolosa, a la que un rufián, lo Tragón, la teníe a la seua disposissió a una casa de Camaldoli, y la donáe de llogué. Ere esta de mol maja figura y estabe ben vestida y, en relassió a les del gremio, ere de bones maneres y parlabe be; y habén un día a michdía eixit de la alcoba en unes enagües de fustán blang y en lo pel esturrufat, y están rentánse les mans y la cara a un pou que ñabíe al pati de la torre, va passá que Calandrino va acudí allí a buscá aigua y la va saludá. Ella, contestánli, va escomensá a mirássel, mes perque Calandrino li pareixíe un home raro que per coquetejá. Calandrino va escomensá a mirássela, y pareixénli maja, va escomensá a trobá excuses y no tornabe aon los seus compañs en l´aigua.
Pero sense conéixela no se atrevíe a díli res. Ella, que sen habíe acatat de que la mirabe en bons ulls, pera fótreli lo pel alguna vegada lo mirabe, soltán algún suspiret; per lo que Calandrino se va encaprichá della, y no sen habíe anat del pati cuan ella va sé cridada a la alcoba de Filippo.

Calandrino, tornán a la faena, no fée mes que bufá, per lo que Bruno, donánsen cuenta, perque mol li mirabe les mans, com se divertíe mol en los seus actes, li va di:
- ¿Qué dimonis te passe, compare Calandrino? No fas mes que bufá.
A lo que Calandrino va di: - Compare, si tinguera qui me ajudare, estaría be.

- ¿Cóm? - va di Bruno.

A lo que Calandrino va di:

- No lay digues a dingú: ña una jove aquí que es mes hermosa que una hechissera, y se ha enamorat tan de mí que te pareixeríe cosa extraordinaria: men hay donat cuenta ara mateix, cuan hay anat a buscá aigua al povet.

- ¡Ay! - va di Bruno -, ojito que no sigue la dona de Filippo.
Va di Calandrino: - Crec que sí, perque ell la va cridá y ella sen va aná a la seua alcoba; ¿pero qué vol di aixó? A Cristo los hi ficaría yo, no ya a Filippo. Te diré la verdat, compare: me agrade tan que no podría díu.

Va di entonses Bruno:

- Compare, te explicaré quí es; y si es la dona de Filippo, arreglaré lo assunto en dos paraules perque la conec mol. ¿Pero cóm u farem pera que no u sápigue Buffalmacco? No puc parláli may que no estigue ell en mí.

Va di Calandrino:

- Buffalmacco no me preocupa, pero ojito en Nello, que es parén de Tessa y u espentolaríe tot.

Va di Bruno:

- Dius be.

Pos Bruno sabíe quí ere ella perque la habíe vist arribá, y tamé Filippo lay habíe dit. Una vegada que se va apartá Calandrino una mica de aon treballaben, Bruno va aná a vórela y los u va contá tot a Nello y a Buffalmacco, y juns de amagatóns van quedá en lo que faríen en este enamoramén seu. Y al torná Calandrino, li va di Bruno en veu baixa:

- ¿La has vist?

Va contestá Calandrino:

- ¡Ay, sí, me ha matat!

Va di Bruno:

- Vull aná a vore si es la que yo crec; y si u es, díxam fé a mí.
Baixán al pati Bruno y trobánse a Filippo en ella, los va contá per orden quí ere Calandrino y lo que li habíe dit, y en ells va arreglá lo que cadaú teníe que di y fé pera divertís y entretindres en lo enamoramén de Calandrino; y tornán aon Calandrino estabe, li va di:

- Sí que es ella: y per naixó aixó se ha de fé en mol coneiximén, perque si Filippo sen acatare, tota l´aigua del Arno no te rentaríe. Pero, ¿qué vols que li diga de la teua part si li puc parlá?
Va contestá Calandrino: - ¡Redéu! Li dirás que la vull mil fanegues de eixe bon be de impregná, y después que soc lo seu criat y que si vol algo, ¿me has entés be?
Va di Bruno:

- Sí, díxam a mí.

Arribada la hora de sopá y dixán estos la faena y baixán al pati, están allí Filippo y Niccolosa, se van quedá allí un rato en servissi de Calandrino, y este va escomensá a mirá a Niccolosa y a fé los mes extrañs gestos del món, tals y tans que sen hauríe donat cuenta hasta Quico lo cèlio de Tortosa. Ella fée tot lo que podíe pera calentál be y segóns los consells de Bruno, divertínse mol en los modos de Calandrino.
Filippo, en Buffalmacco y en los atres fée vore que charrabe y que no sen acatabe de este assunto. Pero al cap de un rato, en grandíssim fastidio de Calandrino, sen van aná; y venín cap a Florencia li va di Bruno a Calandrino:

- Be te dic que la fas fondre com lo gel al sol: per lo cos de Cristo, si portes lo rabel y li cantes alguna de eixes cansonetes teues de amors, la farás aviás per la finestra pera está en tú.
Va di Calandrino: - ¿Aixina u creus, compare?, ¿te pareix be que lo porta?

- Sí. - va contestá Bruno.

A lo que va contestá Calandrino:

- No tu creíes avui cuan te u día: per sert, compare, men dono cuenta de que sé fé lo que vull milló que atres. ¿Quí haguere pogut, mes que yo, enamorá tan pronte a una dona com esta? A bona hora u sabríen fé estos jovens de trompa marina que tot lo día se passen amún y aball y en mil añs no sabríen ajuntá una aumosta de calderilla.
Ara voldría que me veigueres en lo rabel: ¡vorás qué be que u fach! Y entén be que no soc tan agüelo com te pareixco: ella sí que sen ha donat cuenta, ella; pero de un atra manera lay faré notá si li fico les garres damún, per lo verdadé cos de Cristo, que li fotré tal repassada que me vindrá detrás com la tonta detrás del fill.
- ¡Oh! - va di Bruno -, te la ensumarás, ya me pareix vóret mossegála en eixes dens teues com a claus y eixa boca seua roijeta y eixes galtes que pareixen dos roses, y después minjátela sansera. Calandrino, al sentí estes paraules, li pareixíe está ficánles en obra, y anabe cantán y saltán tan alegre que no cabíe a la pell. Pero al día siguién, portán lo rabel, en gran chalera de tota la compañía va cantá acompañán en ell moltes cansóns; y en ressumen en tanta dropina va entrá de tan mirá an aquella, que no fotíe brot, sino que mil vegades al día, ara a la finestra, ara a la porta y ara al pati corríe pera vórela, y ella, segóns los consells de Bruno, li donabe ocasións. Bruno se ocupabe de les seues embaixades y de part della a vegades les hi donabe: cuan ella no estabe allí, que ere la majó part del tems, li fée arribá cartes della a les que li donabe grans esperanses (com Dickens faríe uns siglos después) als seus dessichos, mostrán que estabe a casa dels seus paréns, aon ell entonses no podíe vórela. Y de esta guisa, Bruno y Buffalmacco traíen de Calandrino la chalera mes gran del món, fen que los donare alguna vegada, com si u demanare la Siñora, una pinta de marfil, una bossa, una navalleta y atres chucheríes, donánli a cambi algunes sortijetes falses sense valor en les que Calandrino fée festes maravilloses; y ademés de aixó li traíen bones berenes y atres convits, per está ocupats dels seus assuntos.

Habénlo entretingut uns dos mesos de esta forma sense habé fet mes, veén Calandrino que la faena a la torre se anabe acabán y pensán que, si no portabe a efecte lo seu amor abáns de que estiguere acabada la faena, may mes podríe conseguíu, va escomensá a importuná mol y a solissitá a Bruno; per naixó, habén vingut la jove, com ya Bruno habíe arreglat en Filippo y en ella lo que se habíe de fé, li va di a Calandrino:

- Mira, compare, esta dona me ha prometut mes de mil vegades fé lo que tú vullgues y después no fa res, y me pareix que te está prenén lo pel; y per naixó, com no fa lo que prometix, lay farem fé, vullgue o no, aixó si tú vols.

Va contestá Calandrino:

- ¡Sí!, sí, per l´amor de Deu, fému pronte.

Va di Bruno:

- ¿Tindrás lo valor de tocála en un breve que te donaré yo?

Va di Calandrino:

- Claro que sí.

- Pos - va di Bruno - búscam un tros de pergamino notato y una rata penada viva y tres granets de incienso y una vela beneída, y díxam fé.

Calandrino se va passá tota la nit siguién intentán enchampá un rat penat en trampes y al final lo va cassá, y en les atres coses les hi va portá a Bruno. Este, retiránse a una alcoba, va escriure al pergamino sertes coses estrafalaries, lay va portá y li va di:
- Calandrino, entératen de que si la toques en este escrit, vindrá en seguida detrás de tú y fará lo que vullgues. Si Filippo sen va avui an algún puesto, arrímat de consevol manera, tócala y vésten a la pallissa que está aquí a la vora, que es lo milló puesto que trobaréu, perque no hi entre may dingú, vorás que ella acudix allí, y cuan estigue allí be saps lo que tens que fé.

Calandrino se va sentí lo home mes felís del món y prenén lo escrit va di:
- Compare, díxam fé a mí.

Nello, del que Calandrino casi se amagabe, se divertíe en este assunto tan com los atres y en ells interveníe a la burla; y per naixó, tal com Bruno li habíe manat, sen va aná a Florencia a vore a doña Tessa, la dona de Calandrino, y li va di:

- Tessa, saps cuáns cops te va fotre Calandrino sense raó lo día que va torná carregat com un ase catalá en les pedres del Muñone, y per naixó vull que te vengos: y si no u fas, no me tingues mes per parén ni per amic. Se ha enamorat de una dona de allá dal, y es tan marrana que va tancánse en ell moltes vegades, y avui mateix han quedat pera está juns; y per naixó vull que te vengos, que lo vigilos y lo castigos be.

Al sentí la dona aixó, no li va pareixe de broma, sino que eixecánse va escomensá a di:
- Ay, lladre públic, ¿assó me fas? Per la creu de Cristo, me les pagarás totes juntes.
Y prenén la seua toquilla y una sagaleta de compañera, enseguida, casi corrén en ves de caminán, en Nello sen van aná cap a la torre. Veénla vindre Bruno de lluñ, li va di a Filippo: - Ya ve lo nostre amic.

Filippo, anán aon Calandrino y los atres pintaben, va di:
- Maestres, men ting que aná a Florencia ara mateix: traballéu en ganes, que ya casi u teníu. Y fen vore que sen anabe, se va amagá a una part aon podíe, sense sé vist, vore lo que fée Calandrino. Calandrino, cuan va pensá que Filippo ya estabe prou lluñ, va baixá al pati aon va trobá sola a Niccolosa; y entrán en ella en conversa, y ella, que sabíe be lo que teníe que fé, arrimánseli, en mes familiaridat que la que li habíe mostrat li va mostrá, en lo que Calandrino la va tocá en lo pergamino. Y cuan la habíe tocat, sense di res, va adressá les passes cap a la pallissa, cap aon Niccolosa lo va seguí; y, entrán los dos a dins, ajuntada la porta va abrassá a Calandrino y damún de la palla que estabe an terra lo va aviá, y saltánli damún, espatarrada y ficánli les mans als muscles, sense dixá que li arrimare la cara, com en gran dessich lo mirabe dién:

- Oh, dols Calandrino meu, alma meua, be meu, descáns meu, ¡cuán tems hay dessichat tíndret! En la teua amabilidat me has robat lo cordó de la camisa, me has encadenat lo cor en lo rabel: ¿pot sé verdat que te tinga aquí?

Calandrino, casi sense pugué sorollás, díe:

- ¡Ah!, dolsa alma meua, díxam besát.

Niccolosa díe:

- ¡Quína pressa tens! díxam primé vóret al meu gust: ¡díxam omplím los ulls en esta dolsa cara teua!

Bruno y Buffalmacco sen habíen anat aon Filippo y los tres veíen y sentíen aixó; y anán ya Calandrino a besá a Niccolosa, en aixó que arriben Nello en doña Tessa. Este, al arribá, va di: - Votovadell, que están juns - y arrimánse a la porta de la pallissa, la dona, que petabe de rabia, lo va espentá y lo va fé anássen, y entrán a dins com una furia va vore a Niccolosa montán a Calandrino. Esta, al vore a la dona, se va eixecá de un bot, va fugí y sen va aná aon estabe Filippo. Doña Tessa va corre en les ungles cap a la cara de Calandrino que encara estabe tombat, y lay va esgarrapá tota; y agarránlo del pel y tiránlo de aquí cap allá li va escomensá a di:
- Gos brut deshonrat, ¿aixina que aixó me fas? agüelo tonto, maldit sigue lo día en que te vach voldre: ¿aixina que no tens prou faena a casa teua que vas treballán a les atres? ¡Vaya un bon enamorat! ¿No te coneixes, desgrassiat?, ¿no te coneixes, malnaixcut?, que exprimínte tot sansé no ixiríe suc ni pera una salsa. Per Deu que no ere la Tessa qui te va preñá, ¡que Deu la confongue an eixa sigue qui sigue, que ya es prou trist tindre gust per una joyeta tan bona com tú eres!
Calandrino, al vore vindre a la seua dona, se va quedá entre mort y viu, y no se va atreví a deféndres de cap manera. Esgarrapat, pelat y despelussat, arreplegán la capa y eixecánse, va escomensá humilmen a demanáli a la seua dona que no cridare si no volíe que lo tallaren a trossets perque aquella que estabe en ell ere la dona del amo de la casa. La dona va di:

- ¡Pos que Deu li dono mala ventura!

Bruno y Buffalmacco, que en Filippo y Niccolosa sen habíen enrit de este assunto al seu gust, fen vore que acudíen al abalot, después de moltes histories, van tranquilisá a la dona, y li van doná a Calandrino lo consell de que sen anare a Florencia y no tornare per allí, pera que Filippo, si algo sentiguere de aixó, no li faiguere cap mal. Aixina pos, Calandrino, triste y apocadet, pelat y esgarrañat sen va torná cap a Florencia, y no se va atreví a torná a la torre. Molestat día y nit per les reprimendes y amonestassións de la seua dona, lo seu ardén amor va acabá, habén fet riure mol als seus amics, a Niccolosa y a Filippo.


Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

domingo, 27 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

Brunoy Buffalmacco li roben un gorrino a Calandrino; li fan fé la proba de buscál en pastes de jengibre y vi de garnacha y ni donen dos de éstes, una detrás de
l´atra, fetes de pasterades de gos confitades en aloe, y com de aixó resulte que ell mateix se ha quedat en lo gorrino, li fan, ademés, donáls uns capóns si no vol que lay diguen a la seua dona.

La reina li va maná a Filomena que narrare, y ella va escomensá aixina:
Grassioses siñores, com Filostrato ha contat la história que hau sentit al sentí lo nom de Maso, aixina ton contaré yo una per lo nom de Calandrino y de los seus compañs que crec que tos agradará.

Quí eren Calandrino, Bruno y Buffalmacco no fa falta que tos u conta, que los habeu conegut abáns; y per naixó, passán mes abán, dic que Calandrino teníe una terreta no mol lluñ de Florencia, que habíe ressibit com a dote de la seua dona, y de esta terra, entre datres coses, traíe cada añ un gorrino; y ere la seua costum que sempre al desembre sen anáen an aquell poble la seua dona y ell, y lo mataben y lo féen salá allí mateix. Ara be, va passá una vegada que no están la dona be de salut, Calandrino sen va aná sol a fé la matansa y lo mondongo. Sentínu Bruno y Buffalmacco, y sabén que la seua dona no hi anabe, sen van aná a vore a un mossen veí de Calandrino y grandíssim amic seu, y a está en ell uns díes. Habíe matat ya Calandrino, lo matí del día que éstos van arribá allí, y veénlos en lo retó los va cridá y los va di:

- Benvinguts, amics, vull que veigáu qué bon amo de casa soc.

Y portánlos a casa los va enseñá aquell gorrino. Van vore ells que lo gorrino ere mol majo, y li van sentí a Calandrino que lo anabe a salá pera la seua familia. Y Bruno li va di: - ¡Ah, qué bruto que eres! Vénlo y disfruta dels dinés, y disli a la teua dona que tel han mangat.
Calandrino va di: - No, no su creuríe, y me fotríe fora de casa. No tos empeñéu, que no u faré may. Les paraules van sé moltes pero no van serví de res. Calandrino los va invitá a sopá en tal desgana que no van volé sená y se van separá dell.
Li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Per qué no li robam lo gorrino esta nit?
Va di Buffalmacco: - ¿Y cóm u podríem fé?
Va di Bruno: - Lo cóm be lo vech si no lo trau del puesto aon lo teníe hasta ara.
- Pos - va di Buffalmacco - fému. ¿Per qué no u hauríem de fé?
Y después lo disfrutarem aquí juns en lo retó.

Lo mossen va di que li agradabe mol la idea. Va di entonses Bruno: - Aquí se nessessite una mica de arte. Tú saps, Buffalmacco, lo agarrat que es Calandrino y en cuán gust beu cuan los demés paguen; anem y portémlo a la taberna; allí, que lo mossen faigue vore que u pague tot per a invitámos y que no li dixo pagá res an ell: se engatará y después sirá mol fássil péndreli lo gorrino perque está sol a casa. Como u va di Bruno, aixina u van fé. Calandrino, veén que lo mossen no li dixabe pagá, se va entussiasmá en la mamera y va carregá be; y sén ya avansada la nit cuan sen va aná de la taberna, sense voldre sopá res se va embutí a casa, y creén que habíe tancat la porta, la va dixá uberta y sen va aná al llit. Buffalmacco y Bruno sen van aná a sopá en lo mossen y cuan van acabá, agarrán los instruméns per a entrá a casa de Calandrino per aon Bruno habíe planejat, cap allí que sen van aná, y trobán la porta uberta van entrá a dins, van pendre lo gorrino, lo van portá a casa del mossen, lo van penjá y se van gitá.
Calandrino, cuan se li habíe evaporat lo vi del cos, se va eixecá y, al baixá, va mirá y no va vore lo gorrino, y va vore la porta uberta. Preguntán an éste y an aquell si sabíen quí li habíe robat lo gorrino, y no trobán a dingú, va escomensá a abalototás, ¡ay de ell!, ¡pobret dell!, que li habíen furtat lo gorrino. Bruno y Buffalmacco, eixecánse, se van arrimá a casa de Calandrino per a vore qué díe del gorrino. Este, al vórels, casi plorán, los va di:

- ¡Ay de mí, compañs meus, que me han robat lo gorrino!

Bruno, arrimánse, li va di en veu baixa:

- ¡Me maravillo de que haigues sigut listo per una vegada!

- ¡Ay! - va di Calandrino -, que dic la verdat.

- Dius be - díe Bruno -, crida fort per a que paregue que ha sigut aixina.
Calandrino cridabe entonses mes fort y díe:

- ¡Pel cos de Cristo, que dic la verdat cuan dic que mel han mangat!
Y Bruno díe: - Dius be, dius be, aixina u tens que fé, crida fort, féste escoltá be per a que pareixque verdat.

Va di Calandrino:

- Me farás doná l´alma al enemic, si no dic la verdat que me penjon, que me han robat. Va di entonses Bruno:

- ¡Ah!, ¿cóm ha pogut passá aixó? Yo lo vach vore ahí, ¿vols fém creure que tel han robat?
Va di Calandrino: - Tal com tu dic.
- ¡Ah! - va di Bruno -, ¿sirá possible?
- Sert es - va di Calandrino -, per lo que estic perdut y no se com tornaré a casa; la parenta no me creurá, y si me creu, no tindré pas en ella en tot lo añ.
Va di entonses Bruno: - Saps, Calandrino, que ahí te vach di yo qué fé en lo gorrino, no voldría que tú de una vegada ten enfotegueres de la teua parenta y de natros.
Calandrino va escomensá a quirdá y a di: - ¡Ah!, ¿per qué me feu desesperá y blasfemá contra Deu y los sans y tot lo que existix? Tos dic que esta nit me han robat lo gorrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Si es aixina, se té que vore la manera, si podem, de recuperál.
- ¿Y quína manera sirá esta? - va di Calandrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Segú que no ha vingut de la India dingú a robát lo gorrino. Algún de estos veíns teus té que habé sigut, y per naixó, si los pugueres reuní, yo sé fé la proba del pa y lo formache, y vorem de una vegada quí tel ha robat.

- ¡Sí - va di Bruno -, mol farás en pa y en formache a serts caballerots que tením al voltán!, Estic segú de que algún dells mel ha pres, y sen donaríe cuenta del cas y no voldríe acudí.

- ¿Qué farem, entonses? - va di Buffalmacco.

Va contestá Bruno: - Se hauríen de fé unes bones pastes de jengibre y en bon vi dols de mistela o moscatell invitáls a beure. Aixina no se barruntaríen per qué los cridam, y vindríen. Igual se poden beneí les pastes de jengibre que lo pa y lo formache.

Va di Buffalmacco: - Pos es verdat; y tú, Calandrino, ¿qué dius?, ¿u fem?
Va di Calandrino: - Tos u demano per l'amor de Deu. Que, si yo sapiguera quí sel ha emportat crec que estaría mich consolat.

- Pos venga - va di Bruno -, estic preparat per a aná hasta Florencia a per eixes coses per a ajudát, si me dones los dinés que val.

Teníe Calandrino uns coranta sueldos, y los hi va doná. Bruno, anánsen cap a Florencia a vore a un amic seu boticari, va comprá una libra de bones pastes y ne va fé pastá dos de merda de gos que va fé confitá en aloe ressién exprimit. Después, les va fé rebosá en sucre com estaben les atres, y per a no equivocás ni cambiáles les va fé ficá serta siñal per la que les podíe coneixe enseguida; y comprán un cante de bon vi dols, se va entorná cap al poble aon estaben Calandrino y los atres, y li va di:
- Demá de matí has de invitá a beure a tots aquells dels que sospechos. Es festa y tots vindrán de bona gana, y yo esta nit, en Buffalmacco, faré lo encantamén sobre les pastes y te les portaré demá de matinet a casa, y yo mateix les hi donaré, y faré y diré lo que tinga que di y fé.

Calandrino u va fé aixina. Ajuntada, pos, una bona compañía entre joves florentinos que estaben al poble y datres llauradós, al arribá lo nou día, prop de la iglesia y al rogle del om, Bruno y Buffalmacco van vindre en una caixa de pastes y en lo vi, y fénlos ficá en corro, va di Bruno: - Siñós, tos ting que di la raó per la que estéu aquí, per a que, si algo passare que no tos agrado, no tingáu que queixátos de mí. A Calandrino, que aquí está, li van robá ahí de nit lo seu hermós gorrino y no pot trobá quí lay ha pres. Com no pot sé datre mes que algú dels que estem aquí, ell, per a sabé quí lo ha robat tos done a probá estes pastes, una per a cada un, y bon vi dols. Hau de sabé que qui haigue pres lo gorrino no podrá engullí la pasta, perque li pareixerá mes amarga que la fel y la escupiñará; y per naixó, per a evitá que esta vergoña passo en presénsia de tanta gen, aquell que haigue agarrat lo gorrino que u digue al mossen en confessió, y yo me abstindré de este assunto.

Tots los que allí estaben van di que volíen minjá pastes y beure vi, per lo que Bruno, ficánlos en fila y colocat a Calandrino entre ells, escomensán per una punta va aná repartín pastes a cadaú. Y al arribá Calandrino a la fila, agarrán una de les pasterades confitades, lay va ficá a la ma. Calandrino rápidamen se la va embutí a la boca y va escomensá a mastegá, pero tan pronte com la llengua va notá lo aloe, Calandrino, no podén aguantá l´amargó, la va escupiñá. Allí tots se miraben la cara uns als atres, per a vore quí escupiñabe la seua pasta, y no habén encara Bruno acabat de repartíles, va fé vore de no enterássen, y se va escoltá a la seua esquena.
- Calandrino, ¿qué vol di aixó?

Giránse rápidamen, y veén que Calandrino habíe escupiñat la seua pasta, va di:
- Espérat, potsé que alguna estiguere roína, tínne un atra. Y agarrán la segona, lay va ficá a la boca y va repartí les que quedaben. Calandrino, si la primera ya li habíe paregut amarga, ésta li va pareixe com la fel en pomelo; pero, avergoñinse de escupiñála, va aná mastegán, la va voltá per la boca, y va escomensá a soltá uns llagrimots que pareixíen anous, de tan grossos que eren; y al final, no podén resistí mes, la va gitá fora com u habíe fet en la primera. Buffalmacco servíe vi a la compañía y a Bruno. Los demés, al vore lo que fee Calandrino, tots van di que ell mateix se habíe robat lo gorrino, y ne van ñabé mols que lo van empendre. Pero, después de anássen, quedánse Bruno y Buffalmacco en Calandrino, li va escomensá a di Buffalmacco:

- Estaba segú de que tú mateix lo habíes amagat y que mos volíes fé vore que tel habíen robat per a no invitámos a beure ni una vegada en los dinés que habíes arreplegat. Calandrino, al que encara no se ni habíe anat la amargó del aloe, y teníe la boca toba, va escomensá a jurá que ell no lo habíe amagat.

Va di Buffalmacco: - ¿Pero cuán ne vas traure, sossio?, dísmu de bona fe, ¿ne vas traure sis? Calandrino, al sentí aixó va escomensá a desesperás; y Bruno li va di:
- Escóltam be, Calandrino, que a la compañía ne ñabíe un que va minjá y beure en natros y me va di que tens no sé aón una joveneta a la teua disposissió, y que li dones lo que pots ajuntá, y que ell estabe segú de que li habíes enviat lo gorrino, tan bon burladó has adeprés a sé. Tú mos vas portá una vegada per lo Muñone aball arreplegán códuls negres, y cuan mos habíes embarcat ten vas entorná sol, y después mos volíes fé creure que habíes trobat lo heliotropo; y ara igual te creus que en los teus juraméns mos farás creure que lo gorrino que has regalat o has venut, tel han robat. Ya estam escarmentats de les teues burles y les coneixem; no mon podrás fé datra: y per naixó mos has de doná dos parells de capóns, y, si no mols dones, lay direm tot a doña Tessa.

Calandrino, veén que no lo creíen, pareixénli habé patit ya prou, no volén ademés lo acaloramén de la seua dona, los va doná dos parells de capóns. Y ells, habén salat lo gorrino, sel van emportá cap a Florencia, dixán a Calandrino cornut y esbatussat.

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA TERSERA.

JORNADA NOVENA. NOVELA TERSERA.

Lo mestre Simón, a instansia de Bruno y de Buffalmacco y de Nello, li fa creure a Calandrino que está preñat, y los done capóns y dinés pera medissines, y se cure del embarás sense parí.

Después de acabá Elisa la seua historia, habén donat tots grassies a Deu per habé tret a la jove monja de les fauces de les seues envejoses compañes, la reina li va maná a Filostrato que continuare, y este va escomensá:
Hermossíssimes siñores, lo poc pulit juez de los Marcas sobre lo que tos vach contá una historia, me va traure de la boca una historia de Calandrino que estaba per dítos; y perque lo que dell se conte no pot mes que multiplicá la diversió, encara que sobre ell y los seus compañs ya se haigue parlat bastán, tos contaré, sin embargo, la que ahir tenía a la punta de la llengua.

Ya antes se ha mostrat mol cla quí ere Calandrino y los atres dels que ting que parlá an esta historia; y per naixó, sense di mes, dic que va passá que una tía de Calandrino se va morí y li va dixá dossentes lires de calderilla contán y sonán; per lo que Calandrino va escomensá a di que volíe comprá una possessió, y en tots los corredós de terres que ñabíe a Florencia, com si tinguere pera gastá deu mil floríns de or, anabe en trates, que sempre se desfeen cuan se arribabe al preu de la possessió dessichada.
Bruno y Buffalmacco, que estes coses sabíen, li habíen dit moltes vegades que faríe milló en gastássels en ells que aná comprán terres com si tinguere que fé de destripatarrossos, pero ni los va invitá a minjá. Per lo que, queixánse un día de aixó y arribán un compañ seu que teníe per nom Nello, tamé pintó, van deliberá entre los tres trobá la manera de bañás lo morro a costa de Calandrino; y sense tardá, habén dessidit entre ells lo que teníen que fé, al día siguién, esperán a vore cuán eixíe de casa Calandrino, y no habén caminat este casi gens, li va eixí a trobál Nello y li va di: - Bon día, Calandrino.

Calandrino li va contestá que Deu li donare bon día y bon añ. Después de aixó, Nello, paránse un poc, va escomensá a mirál a la cara; a lo que Calandrino va di:- ¿Qué mires?

Y Nello li va di:

- ¿No te ha passat res esta nit? No me pareixes lo mateix.
Calandrino, en seguida va escomensá a inquietás y va di:

- ¡Ay!, ¿qué te pareix que ting?

Va di Nello:

- ¡Ah!, no u dic per aixó; pero me pareixes mol transformat; sirá un atra cosa - y lo va dixá aná en la mosca detrás de la orella. Calandrino, tot assustat, pero sense notás res, va seguí caminán. Pero Buffalmacco, que no estabe lluñ, veénlo ya alluñás de Nello, li va eixí al camí y, saludánlo, li va preguntá si li fée mal algo.
Calandrino va contestá: - No u sé, fa un momén me díe Nello que li pareixía tot transformat; ¿podríe sé que me passare algo?

Va di Buffalmacco: - Si, no sol te passe algo, pareixes mich mort.

A Calandrino ya li pareixíe tindre calentura; y entonses apareix Bruno, y li va di:
- Calandrino, ¿quína cara es eixa? pareixes un mort; ¿qué te passe?
Calandrino, al sentíls als tres parlá aixina, va tindre per mol sert que estabe dolén, y tot espantat li va preguntá: - ¿Qué fach?

Va di Bruno: - A mí me pareix que ten hauríes de entorná a casa, ficát al llit y que te tapon be, y que li envíos una mostra al mestre Simón, que es mol íntim nostre, com ya saps.
Ell te dirá en seguida lo que tens que fé, y natros vindrem a vóret; y si nessessites algo u farem natros. Sen van aná tots en Calandrino cap a casa seua, y ell, entrán tot fatigat a la alcoba, li va di a la dona:

- Vine y tápam be, que me trobo mol mal.

Y habénse gitat, va enviá una mostra al mestre Simón per una criadeta; entonses estabe a la botica del Mercat vell que té la enseña del meló. Y Bruno li va di als seus compañs:
- Vatros quedéutos aquí en ell, yo vull aná a sabé qué diu lo meche, y si es nessessari a portál.
Calandrino entonses va di: - ¡Ah, si, amic meu, vésten y vine a dím cóm está la cosa, que yo no sé qué me noto per aquí dins!
Bruno, anán a buscá al mestre Simón, allí va arribá antes que la criadeta que portabe la mostra, y li va informá del cas al mestre Simón; per lo que, arribada la criadeta y habén vist lo mestre la mostra, li va di a la criadeta:

- Ves y disli a Calandrino que no agarro fret, que aniré en seguida a vórel y li diré lo que té y lo que té que fé.

La criadeta aixina lay va di; y no habíe passat mol tems cuan lo meche y Bruno van acudí, y assentánseli a la vora lo meche, li va escomensá a pendre lo pols, y, después de un poc, están allí presén la seua dona, va di:

- Mira, Calandrino, parlánte com a amic, no tens datre mal mes que lo está preñat. Cuan Calandrino va sentí aixó, va escomensá a quirdá y a di:
- ¡Ay! Tessa, aixó es culpa teua, que sol vols pujám a damún; ¡ya te u día yo!
La dona, que ere mol honesta, sentínli di aixó al home, se va ficá tota roija de vergoña, y baixán lo fron sense contestá res va eixí de la alcoba.
Calandrino, continuán queixánse, díe:

- ¡Ay, desgrassiat de mí, ¿qué faré?, ¿cóm pariré este fill? ¿per aón eixirá?
Me vech mort per culpa de la lujuria de esta dona meua, que tan desgrassiada la faigue Deu com yo vull sé felís; pero si estiguera sano, me eixecaría y li fotría tans cops que la faría a trossos, encara que mol be me se está, que may li haguera tingut que dixá pujám a damún; pero per sert que si ne ixco de esta antes se morirá de les ganes.

Bruno y Buffalmacco y Nello teníen tantes ganes de riure que petaben al sentí les paraules de Calandrino, pero se aguantaben; pero lo mestre Simón sen enríe en la boca tan uberta que se li hageren pogut traure totes les dens. Pero, per fin, ficánse Calandrino en mans del meche y demanánli que en aixó li donare consell y ajuda, li va di lo mestre:

- Calandrino, no vull que te acollonos, que, alabat sigue Deu, mon ham donat cuenta del cas tan pronte que en poca faena y en pocs díes te curaré; pero tindrás que gastá una mica.
Va di Calandrino: - ¡Ay!, mestre meu, sí, per l´amor de Deu; ting aquí prop de dossentes lires en les que volía comprá una bona possessió: si se nessessiten totes, prenéules totes, con tal de que no tinga que parí, que no sé qué siríe de mí, que séntigo a les dones armá tan abalot cuan están parín, encara que tinguen un tal ben gran pera féu, que crec que si yo sentiguera eixe doló me moriría abans de parí.
Va di lo meche: - No pensos en assó: te faré prepará serta beguda destilada mol bona y mol agradable de beure que, en tres matíns, resoldrá totes les coses y te quedarás mes fresc que un peix; pero después tindrás que sé prudén y no te obstinos en estes nessedats mes. Ara se nessessiten per an eixa aigua tres parells de bons y gorts capóns, y pera datres coses que fan falta li donarás a un de estos sing lires de calderilla pera que les compro, y farás que tot mu porton a la botica; y yo, en nom de Deu, demá te enviaré eixa beguda destilada, y escomensarás a béureten una tassa gran cada vegada. Calandrino, sentit aixó, va di:

- Mestre meu, lo que digáu.

Y donánli sing lires a Bruno y dinés pera tres parells de capóns li va rogá que per al seu servissi se prenguere la molestia de fé estes coses. Lo meche, anánsen, li va fé prepará un poc de jarabe y lay va enviá. Bruno, comprats los capóns y atres coses nessessaries pera passássu be, en lo meche y los seus compañs sels van minjá.
Calandrino va beure jarabe tres matíns; lo meche va vindre a vórel y los seus compañs y, prenénli lo pols, li va di:

- Calandrino, estás curat sense cap duda, aixina que en tranquilidat vésten ya als teus assuntos, no cal que te quedos mes a casa.

Calandrino, contén, se va eixecá y sen va aná als seus assuntos, alabán mol, a consevol puesto que se aturabe a parlá en algú, la bona cura que li habíe fet lo mestre Simón, fénlo abortá en tres díes sense gens de doló; y Bruno y Buffalmacco y Nello se van quedá conténs per habé sabut, en ingenio, burlá la avarissia de Calandrino, encara que doña Tessa, donánsen cuenta, mol en lo seu home renegare.

Lo mestre Simón, a instansia de Bruno y de Buffalmacco y de Nello, li fa creure a Calandrino que está preñat, y los done capóns y dinés pera medissines, y se cure del embarás sense parí.

domingo, 13 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible,




Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible, y Calandrino creu habél trobat. Sen entorne cap a casa carregat de coduls, la dona lo renegue y ell, mol enfadat, li fot un varandel, y als seus compañs los conte lo que ells saben milló que ell.

Acabada la historia de Pánfilo, en la que les siñores sen habíen enrit tan que encara sen enríen, la reina li va maná a Elisa que continuare. Ella, encara en rissa, va escomensá: Yo no sé, amables siñores, si podré fétos enriure en una historieta meua, no menos verdadera que entretinguda, tan com tos ha fet riure Pánfilo en la seua, pero me esforsaré. A la nostra siudat, que sempre en maneres y gen extraordinaria ha sigut abundán, va ñabé, no fa encara mol tems, un pintó que se díe Calandrino, home simple y de rares costums; este, la majó part del tems lo passáe en dos pintós, Bruno y Buffalmacco, homens mol de la broma, pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrino perque de les seues maneres y de la seua simplesa en frecuensia gran festa féen. Ñabíe tamé a Florencia entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso del Saggio, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrino, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinaria; y trobánlo un día a la iglesia de San Giovanni (San Juan) y veénlo atento mirán les pintures y los bajorrelieves del tabernácul que está damún de l´altá de la iglesia, ficat no fáe mol tems allí, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá cap aon Calandrino estabe assentat sol, y fen vore que no lo veen, van escomensá a raoná sobre les virtuts de diverses pedres, de les que Maso parláe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran lapidari o picapedré. An estos raonaméns va pegá la orella Calandrino, y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol li va agradá a Maso. Este, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrino que aón se podíen trobá estes pedres tan plenes de virtut.

Maso li va contestá que la machoría se podíen trobá a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi, aon los parrals de viña se lliguen en llenguañisses, y se té una oca per un diné, y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota plena de formache parmessano rallat a la punta, y la gen no faie res mes que aná fen macarrons y raviolis y cóurels en caldo de capons, y después los aventáen desde allí dal cap aball, y lo que mes ne arreplegáe mes ne minjáe; y allí a la vora corríe un riuet de garnacha de la milló que se pot beure a cap puesto, sense una gota de aigua mesclada.

- ¡Oh! - va di Calandrino- , Eixe es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capons que couen en la pasta?
Va contestá Maso: - Tots sels mingen los vascos.

Va di entonses Calandrino:

- ¿Has anat allí alguna vegada?

A lo que Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, home, igual hi hay estat una vegada com mil!
Va di entonses Calandrino: - ¿Y cuántas milles té?

- Ne té mes de un milló cantán a ple pulmó.

Va di Calandrino:

- Pos té que sé mes allá de los Abruzzos.

- Ah, sí - va di Maso -, está mol lluñ.

Lo simple de Calandrino, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense cap sonrisseta, les donáe la fe que pot donás a la verdat mes manifesta, y per tan sertes les teníe; y va di: - massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que te dic que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá costa aball macarrons y empachám y tot de ells. Pero dísme, per la teua felissidat; ¿an estes comarques de aquí no se poden trobá estes pedres maravilloses?
A lo que Maso va contestá:

- Si, dos classes de pedres se poden trobá de grandíssima virtut. La una són los barroculs de Settignano y de Montisci per virtut de los que, cuan se fan moles, se fa la farina, y per naixó se diu als paísos de allá que de Deu venen les grássies y de Montisci les pedres de molí; pero ne ñan tantes de estes pedres de moldre, que entre natros es poc apressiada, com entre ells les esmeraldes, de les que ne ñan allí una montaña mes gran que Montemorello, y relluíxen a mijanit, y vésten en Deu; y sápigues que qui puguere pulí estes moles de molí y les faiguere engastá en anells antes de féls lo forat, y les hi portare al Sultán, tindríe tot lo que vullguere.
L’atra es una pedra que natros los picapedrés diém heliotropo, pedra de molta virtut, perque qui la porte damún, mentres la porto no pot sé vist per cap persona y entonses no se pot sabé aon está.

Entonses Calandrino va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eixa segona pedra per aón se pot trobá? A lo que Maso li va contestá que al Muñone sen trobáe alguna.
Va di Calandrino: - ¿De quína mida es eixa pedra? ¿de quín coló?

Va contestá Maso:

- Pot sé de diferentes mides, alguna es mes gran, datres són mes chicotetes; pero totes són de coló pardo, casi negre. Calandrino, habén totes estes coses pensat per a nell, fen vore que teníe que fé una cosa, se va separá de Maso, y se va proposá buscá esta pedra mágica; pero va pensá no féu sense que u sapigueren Bruno y Buffalmacco, als que volíe mol. Va aná a buscáls, per a que datres no hi anigueren antes que ells, y tot lo que quedáe de matí va passá buscánlos. Al final, sén ya passada la hora de nona, enrecordánsen de que traballaben al monasteri de les siñores de Faenza, encara que la caló apretáe fort y lo sol badáe les roques, casi corrén sen va adressá cap aon ells estáen, y cridánlos los va di:

- Compañs, si voléu créurem podem convertímos en los homens mes rics de Florencia, perque li hay sentit di a un home digne de fe que al Muñone ña una pedra que qui la porte damún es invissible; per lo que me pareix que sense tardá, antes que datre pugue aná a buscála, aniguem natros a per nella. Per sert que la trobarem, perque la coneixco; y cuan la haiguem trobat, ¿qué tindrem que fé mes que portála al morralet y aná a les taules dels cambistes, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de floríns de or, y agarrán totes les que vullgam? Dingú mos vorá: y aixina podrem fémos rics de repén, sense tindre tot lo san día que embadurná los muros com u fa lo caragol.

Bruno y Buffalmacco, al sentíl, van escomensá a riure per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de extrañás mol, y van alabá la idea de Calandrino; pero va preguntá Buffalmacco cóm se díe esta pedra. A Calandrino, que ere ben du de mollera, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabem la virtut? Yo dic que aniguem a buscála sense esperá gens.

- Pero be - va di Bruno - , ¿cóm es?

Calandrino va di:

- Ne ñan de diferentes formes y mides, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que haurem de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que trobem la que es; aixina que no pergam mes tems, anemhi.
A lo que Bruno va di:

- Pero espérat, home.

Y giránse cap a Buffalmacco va di:

- A mí me pareix que Calandrino té raó; pero no me pareix que sigue hora de aixó perque lo sol está alt y pegue dins del Muñone y haurá secat totes les pedres; per lo que casi totes pareixerán ara mes blanques. Pel matí, antes de que lo sol les haigue secat, sirán negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui per allí, perque es día laborable, y, al vóremos, podríen adiviná lo que estem fen, y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues mans y natros hauríem perdut lo san per la almoyna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí, que se distinguirán milló les negres de les blancotes, y ademés demá es festa, y no ñaurá per allí dingú que mos veigue.

Buffalmacco va alabá la opinió de Bruno, y Calandrino va concordá en ells, y van dessidí que en son demá domenge al matinet aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrino que en dingú del món parlaren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Los va contá ademés lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juramens afirmán que ere aixina com u díe. Cuan Calandrino se va separá de ells, van arreglá lo que faríen sobre este assunto. Calandrino va esperá en ansiedat la matinada; se va eixecá antes de fes de día y va aná a cridá als seus compañs, ixín per la porta de San Gallo y baixán pel Muñone, van escomensá a caminá per allí aball, buscán y trián códols. Calandrino anabe mes afanós, dabán, y rápidamen saltán ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviáe y agarránla se la embutíe al pitral. Los seus compañs anaben detrás, y de cuan en cuan ne agarráen alguna, ne soltáen datres, pero Calandrino no habíe caminat mol cuan ya teníe lo pit ple, per lo que, alsánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla falda, apretánse be en la correcha, no mol después la va omplí, y después, fen falda de la capa, la va plená de pedres. Per lo que, veén Buffalmacco y Bruno que Calandrino estabe carregat y se arrimáe la hora de minjá, segóns lo pactat entre ells, li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Aón está Calandrino?

Buffalmacco, que lo veíe allí prop de ells, giránse en redó y mirán cap aquí y cap allá, va contestá: - No u sé, pero fa un momén encara estabe aquí prop de natros.

Va di Bruno: - ¡Que ha de fé poc rato! Me pareix está segú de que ara está a casa amorsán y mos ha dixat a natros en lo frenessí de aná buscán pedres negres per este Muñone aball. - ¡Ah!, qué be que ha fet - va di entonses Buffalmacco -, burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos de créurel. ¿Tú creus que ñauríe algú tan saboc com natros que se haguere cregut que al Muñone se podríe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrino, al sentí estes paraules, se va pensa que aquella pedra habíe arribat a les seues mans y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo veíen. Contén, pos, de esta sort, sense díls res, va pensá en torná a casa; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a colá.

Veén aixó, Buffalmacco li va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?

A lo que Bruno va contestá:

- Va, anemon, pero juro per Deu que Calandrino no men fará ni una mes; y si estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li fotría una cantalada en este cantal al calcañá que sen enrecordaríe un mes sansé de esta broma.

Y di estes paraules y estirá lo bras y fótreli a Calandrino en lo códul al calcañá va sé tot una cosa. Calandrino, sentín lo doló, va alsá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y va aná coixeján. Buffalmacco, agarrán una pedra de les que habíe plegat, li va di a Bruno: - ¡Ah, mira este códul: aixina li assertara ara mateix al riñoná a Calandrino! Y, soltánlo en forsa, li va fotre un bon cop als riñons. Y, en ressumen, de tal guisa, ara en una paraula y ara en un atra, per lo Muñone amún hasta la porta de San Gallo lo van aná lapidán.

Allí, tirán an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van pará a parlá en los guardes de la aduana, y estos, informats per nells, van fé vore que no véen a Calandrino y lo van dixá passá, soltán la rissa mes gran del món cuan ya estáe mes abán. Calandrino, sense pará va tirá cap a casa seua, que estabe a la vora del Canto della Macina; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres Calandrino anáe per la glera del riu y después per la siudat, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá a mol pocs, perque tots estáen almorsán. Va entrá a casa carregat, y estáe la seua dona (que teníe per nom doña Tessa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica enfadada per tardá tan, y veénlo vindre carregat com un ase catalá, va escomensá a renegál:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ha minchat ya cuan tú vens a fe un mos. -

Lo que sentín Calandrino y veén que ella lo veíe, ple de rabia y de doló va escomensá a quirdá: - ¡Ay!, dona roína, pos eres tú la que me has arruinat, pero per Deu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí totes les pedres que habíe plegat, cabrejat va corre cap a la seua dona y, agarránla per les trenes, la va tirá an terra, y allí, tan cuan va pugué moure brassos y cames, tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli al cap pels ni cap os damún que no estiguere machacat, sense que li valguere de res demaná mersé a la dona en los brassos en creu.

Buffalmacco y Bruno, después de enríuressen en los guardes de la porta, a pas lento van aná seguín de lluñ a Calandrino; y arribán a la seua porta, van sentí la palissa que a la seua dona li pegáe, y fen vore que arribáen entonses, lo van cridá. Calandrino, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon ell estabe.
Ells, fénse los enfadats, van pujá y van vore la saleta plena de pedres escampades, y a un racó a la dona despelussada, tota blanca y en moratons blaus a la cara, plorán desconsoladamen; y al atra part Calandrino, bufán de cansat y abatut, assentat. Y después de habé mirat un rato van di: - ¿Qué es aixó, Calandrino? ¿Vols fé un muro, que veém tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y doña Tessa qué té? Pareix que li has pegat; ¿quínes novedats són éstes? Calandrino, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en la que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, casi no podíe traure alé per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua resposta; per lo que, donánli tems, Buffalmacco va tornáy: - Calandrino, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que pagáu en natros; que, después de que mos has portat a buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Deu ni al diable mos has dixat com a dos cabrons al Muñone y has tornat a casa, lo que tenim per mol gran maldat; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrino, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han passat de un atra manera. Yo, desventurat, había trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan vau preguntá per mí, yo estaba a menos de deu brassos de vatros, y veén que tos arrimáeu y no me veíeu, vach aná dabán de vatros, y portán esta seguida hasta casa hay arribat.

Y escomensán per una punta, hasta l´atra los va contá lo que ells habíen fet y dit, y los va amostrá la esquena y los calcañás, cóm los teníe de les codolades, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la porta en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y sabéu lo desagradables y marejadós que solen sé) los guardies que u volen mirá y regirá tot, y ademés de aixó, me hay trobat pel carré a mols dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo o invitám a beure, y no ne ha ñagut cap que me diguere ni mija paraula, perque no me veíen. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pedre la virtut a totes les coses; de lo que yo, que podía considerám lo home mes afortunat de Florencia, me hay quedat lo mes desventurat: y per naixó la hay esbatussada tan com hay pogut moure mans y peus, y no sé qué m´ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora cuan primé la vach vore y cuan vach vindre an esta casa!

Y tornán a ensendres de rabia, volíe eixecás per a torná a pegáli. Buffalmacco y Bruno, sentín estes coses, ficáen cara de extrañás mol y assobín confirmaben lo que Calandrino díe, y sentíen tan grans ganes de petá a riure que casi explotaben; pero veénlo rabiós eixecás per a pegáli un atra vegada a la seua dona, paránlo, lo van aguantá, diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, sino ell, que sabén que les dones fan pedre la seua virtut a les coses, no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día. Y esta precaussió Deu lay habíe privat, o perque la sort no teníe que sé seua, o perque teníe al ánim engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habéla trobat los u teníe que habé dit. Y después de moltes paraules, no sense gran faena, van reconsiliá an ell y a la dona machacada, y dixánlo melancólic a la casa plena de coduls, sen van aná.

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA CUARTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA CUARTA.

Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.


Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.

En grandíssimes risses de tota la compañía habíen sigut escoltades les paraules dites per Calandrino a la seua dona; pero callán ya Filostrato, Neifile, cuan la reina va voldre, va escomensá:
Valeroses siñores, si no los fore mes difíssil als hómens mostrá als demés lo seu bon juissi y la seua virtut, de lo que u es la bobada y lo vissi, en vano se fatigaríen mol en ficá freno a les seues paraules; y aixó u ha manifestat prou be la tontería de Calandrino, que cap nessessidat teníe, pera curás del mal que la seua simplesa li fée creure que teníe, de mostrá en públic les intimidats de la seua dona. Aixó me ha portat a la memoria un atra contraria an ella, aixó es: cóm la malissia de un va superá lo entenimén de un atre, en serio mal y burla del sobrepassat; lo que tos contaré.
Ñabíen, no fa mols añs, a Siena, dos hómens ya de edat madura, de nom los dos Cecco, pero un de micer 
Angiulieri y l´atre de micer Fortarrigo. Estos, encara que en moltes atres coses no concordaben en les seues costums, en una - aixó es, en que los dos odiaben a sons pares - tan concordaben que se habíen fet amics y moltes vegades anaben juns. Pero pareixénli al Angiulieri, que pincho y cortés home ere, está mal a Siena en la assignassió que li donabe son pare, enteránsen de que a la Marca de Ancona habíe vingut com a legado del papa un cardenal que ere mol protectó seu, se va disposá a anássen aon ell, creén que milloraríe la seua condissió y fénli sabé aixó a son pare, va arreglá en ell que li donaríe en un momén lo que li teníe que doná en sis mesos pera que se puguere vestí y equipá de cabalgadura y aná honorablemen. Y buscán algú al que puguere emportás per al seu servissi, va arribá aixó a oíts del Fortarrigo, que inmediatamen se va presentá al Angiulieri y va escomensá com milló va pugué a rogáli que sel emportare en ell, que ell volíe sé lo seu criat y servidó y consevol cosa, y sense cap salari mes que los gastos. A lo que va contestá Angiulieri que no sel volíe emportá, encara que sabíe que ere capás de tot servissi sino perque jugabe, y ademés de assó se engatináe alguna vegada; a lo que Fortarrigo va contestá que de lo un y lo atre se enmendaríe sense duda, y en mols juraméns lay va afirmá, afegín tans rogs que Angiulieri, donánse per vensut, va di que de acuerdo. Y ficats en camí un matí los dos, sen van aná a amorsá a Bonconvento, aon habén Angiulieri amorsat y fen molta caló, fénse prepará un llit a la fonda y despullánse, ajudat per Fortarrigo, se va adormí, y li va di que al tocá nona lo cridare. Fortarrigo, mentres dormíe Angiulieri, va baixá a la taberna, y allí, habén begut una mica, va escomensá a jugá en algúns, que en poc tems li van guañá los pocs dinés que teníe, ademés de la roba que portabe damún, en lo que ell, dessichós de revancha, en camisa com estabe, va pujá aon dormíe Angiulieri y, veénlo dormín com un soc, li va traure de la bossa tots los dinés que teníe, y tornán al joc los va pedre com los atres. Angiulieri, despertánse, se va eixecá y se va vestí, y va cridá a Fortarrigo, y no trobánlo, va pensá Angiulieri que an algún puesto se hauríe adormit engatinat, com atres vegades habíe acostumat a fé; per lo que, dessidínse a dixál, fen ensillá lo seu palafrén y carregán an ell la valija, pensán trobá un atre criat a Corsignano, volén, pera anássen, pagáli al possadé, no va trobá ni una perra; per lo que lo abalot va sé gran y tota la casa del possadé se va remoure, dién Angiulieri que li habíen robat allí dins y amenassánlos a tots en féls aná detinguts a Siena. Y mira per aón que arribe Fortarrigo, que pera furtáli la roba com habíe fet abans en los dinés veníe; y veén a Angiulieri preparat pera cabalgá, va di:

- ¿Qué es aixó, Angiulieri? ¿tením que anámon ya? ¡Ah!, esperéu un poc: té que arribá de un momén al atre un que me ha pres de fiansa lo meu jubón per trenta vuit sueldos; estic segú de que mol tornará per trenta sing pagánli al momén.

Y mentres estabe parlán encara, ne va arribá un que li va assegurá a Angiulieri que Fortarrigo habíe sigut qui li habíe pres los seus dinés amostránli la cantidat dells que habíe perdut. Per naixó, Angiulieri, mol enfadat, li va di a Fortarrigo un gran insult, y casi arribe a les obres; y amenassánlo en fél penjá o fé pregoná lo seu cap a Siena va montá a caball. Fortarrigo, com si Angiulieri los diguere estes coses a datres y no an ell, va di:
- ¡Bah!, Angiulieri, ñague pas, dixem ara estes paraules que no importen un pito, y ocupémos de aixó: mol tornarán per trenta sing sueldos si lo arrepleguem ara, que, si esperam a demá, no ne voldrán menos de trenta vuit; y me fa este favor perque men vach fiá dell, ¿per qué no mos guañem tres sueldos?

Angiulieri, sentínlo parlá aixina, se desesperabe, y mes veénse mirá per los que estaben al voltán, que creíen, no sol que Fortarrigo no se haguere jugat los dinés de Angiulieri, sino que encara ne teníe, y li díe:

- ¿Qué coglioni me importe lo teu jubón, aixina te penjon, que no sol me has robat y te has jugat lo meu, sino que ademés has impedit la meua ixida, y encara ten enfots de mí?

Fortarrigo, sin embargo, estabe impassible com si no li parlare an ell y díe:
- ¡Ah!, ¿per qué no pots dixám guañá tres sueldos?, ¿no creus que tels puc dixá?
¡Ah!, fésu si algo te importo; ¿per qué tens tanta pressa? encara arribarem esta nit pronte a Torrenieri. Busca a la teua bossa, saps que podría voltá tota Siena y no ne trobaría cap que me sentare tan be com eixe; ¡y tindre que di que lay hay dixat an aquell per trenta vuit sueldos! encara ne valdríe coranta y mes, aixina que me perjudicaríes de dos maneres.

Angiulieri, mol dolgut, veénse robá per neste y ara sé detingut per la seua charramenta, sense contestáli res, va empendre lo camí de Torrenieri. A lo que, Fortarrigo, en mala idea, aixina en camisa va escomensá a trotá detrás dell, y habén caminat ya dos milles rogán per lo jubón, anán Angiulieri depressa pera tráures aquella tabarra dels oíts, va vore Fortarrigo a uns llauradós a un campo tocán al camí, dabán de Angiulieri; als que Fortarrigo, cridán fort va escomensá a di:

- ¡Prenéulo, aturéulo!

Per lo que estos, un en una cavegueta y l´atre en un chapo, paránse al mich del camí dabán de Angiulieri, creén que li habíe robat an aquell que veníe detrás dell en camisa cridán, lo van retindre y lo van agarrá; y contáls quí ere ell y cóm habíe anat lo assunto, de poc li va serví.
Fortarrigo, arribán allí, en mal gesto va di:

- ¡No sé cóm no te mato, lladre traidó que te escapes en lo meu! Y giránse cap als llauradós, va di:

- Veigáu, siñós, cóm me ha dixat a la possada y se ha escapat de amagatóns, después de habé perdut al joc totes les seues coses. Be puc di que grassies a Deu y a vatros hay recuperat tot aixó, per lo que sempre tos estaré agraít.

Angiulieri per la seua part díe lo mateix del atre, pero les seues paraules no les escoltaben. Fortarrigo, en la ajuda de los villanos, lo va fé baixá del palafrén y, despullánlo, se va vestí en la seua roba y va montá al caball, dixán a Angiulieri en camisa y descals, y sen va entorná cap a Siena, dién per tot arreu que lo palafrén y les robes les hi habíe guañat a Angiulieri. Angiulieri, que ric creíe aná a vore al cardenal a la Marca, pobre y en camisa sen va entorná a Bonconvento, y per vergoña no se va atreví a torná a Siena durán mol tems. Habénli prestat roba, en lo caball que montabe Fortarrigo sen va aná en los seus paréns de Corsignano, en los que se va quedá hasta que per son pare va sé un atra vegada socorregut. Y de esta manera la malissia de Fortarrigo va confundí lo bon propósi de Angiulieri, encara que no va sé dixada sense cástic al seu tems y al seu puesto.

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.

Calandrino, que datres vegades habíe fet riure mol a la compañía, lo mateix va fé esta vegada: y después de que les dames dixaren de parlá de les seues coses, la reina li va maná a Pánfilo que parlare, y ell va di:
Loables siñores, lo nom de la Niccolosa amada per Calandrino me ha portat a la memoria una historia de un atra Niccolosa, y to la contaré perque en ella voréu cóm una súbita inspirassió de una bona dona va evitá un gran escándol.

A los plans del Muñone va ñabé, no fa mol tems, un home bo que donabe als viandáns, per dinés, de minjá y beure; y encara que ere bastán pobre y teníe una casa menuda, alguna vegada, en cas de gran nessessidat, no a tots pero an algún conegut albergabe. Ara be, teníe este una mol hermosa femella, de la que teníe una joveneta hermosa y agradable, de quinse o setse añs, que encara no teníe home; l´atre ere un chiquet que encara no habíe cumplit l´añet, al que la mare donabe de mamá.
A la jove li habíe ficat los ulls a damún un mosset pincho y noble de la nostra siudat, que anabe mol assobín pel barri y la volíe fogosamen; y ella, que de sé amada per un jove tal com aquell mol se gloriabe y dell tamé se va enamorá; y moltes vegades en gust de cada una de les parts haguere tingut efecte aquell amor si Pinuccio, que aixina se díe lo jove, no se haguere refrenat pera no causá la deshonra de la jove y dell. Pero de día en día multiplicánse la seua passió, li va vindre lo dessich irrefrenable a Pinuccio de ajuntás en ella, y li va vindre al pensamén trobá lo modo de albergás a casa de son pare, pensán, com coneixíe la divisió de la venteta de la jove, podríe está en ella sense que dingú sen acatare; y en cuan li va vindre al ánim, sense mes tardá u va ficá en obra.
Ell, en un fiel amic de nom Adriano, que este amor coneixíe, prenén un día al caure la nit dos rocíns de llogué y ficánlos damún dos valijes, potsé plenes de palla, van eixí de Florencia, y donán una volta, cabalgán, a les planes del Muñone van arribá sén ya de nit; y entonses, fen vore que tornaben de la Romaña, cap a la venta van aná y van cridá al bon home; este, com los coneixíe mol be als dos, los va obrí la porta enseguida.
Pinuccio li va di: - Mira, tens que donámos albergue esta nit: pensabem que podríem arribá a casa, pero no ham pogut apurámos tan.
A lo que lo possadé va contestá:

- Pinuccio, be saps quínes comodidats ting pera albergá a hómens nobles com vatros; pero com esta hora tos ha agarrat aquí y no ña tems pera que pugáu aná a un atre puesto, tos albergaré de bona gana tan be com puga.

Apeánse, pos, los dos jovens, y entrán a la venteta, primé van acomodá los seus rocíns y después van sopá. A la venteta sol ñabíe una alcobeta a la que ñabíen tres llitets colocats com milló se podíe; y sol habíe quedat espay pera móures en estretó.
De estos tres catres, va fé lo home preparán un, lo menos roín, per als dos compañs, y los va fé gitá; después, al cap de un rato, sense dormí cap dells encara que féen vore que dormíen, va fé lo possadé gitás a la seua filla a un dels dos llits que quedaben y al atre se van embutí ell y la seua dona, y a la vora del camastro aon dormíen van ficá lo bressol del chiquet. Y están les coses de esta guisa dispostes, y habénu vist tot Pinuccio, después de un rato, pareixénli que tots estaben adormits, se va eixecá sense fé soroll y se va colocá al llitet aon la jove estabe tombada. Ella lo va acullí be, encara que en temó, y allí van chalá tan com van pugué. Y están aixina Pinuccio en la jove, va passá que un gat va fé caure un topí, y la dona, despertánse, se va eixecá, pensánse que no foren lladres, aixina a la oscurina, y sen va aná allí aon habíe sentit lo soroll.
Adriano, poc después, per una nessessidat natural se va eixecá y anán a satisféla va entropessá en la cuna, y com no podíe passá sense eixecála, la va alsá de aon estabe y la va ficá a la vora del llit aon ell dormíe; y fet alló per a lo que se habíe eixecat, va torná, sense preocupássen mes del bressol, y se va torná a gitá.
La dona, habén trobat lo topí per enterra, después de renegáli al gat, va torná a la alcobeta, y a paupóns va aná dreta cap al llit aon dormíe lo seu home; pero no trobán allí la cuna, se va di:

- ¡Ay, desgrassiada de mí! Mira lo que anaba a fé, casi me embutixgo al llit dels meus cliéns. Y trobán la cuna una mica mes allá, se va gitá al llit aon estabe Adriano sol, creén que se gitabe en lo seu home. Adriano, que encara no se habíe adormit después de eixecás, al sentíla la va ressibí be y alegremen; y sense di ni chut va tensá la ballesta y la va descarregá en gran plaé de la dona.
Después, pensánse Pinuccio que lo podríen enchampá en la jove, va voldre torná al seu llit, se va eixecá, y a paupontes, trobán lo bressol, va pensá que aquell llit ere lo dels possadés; per lo que, avansán un poc mes, se va gitá al del possadé, que en la entrada de Pinuccio se va despertá. Pinuccio, creén que estáe a la vora de Adriano, va di:
- ¡Be te dic que may hay tingut una cosa tan dolsa com Niccolosa! Per lo cos de Cristo, hay tingut en ella lo plaé mes gran que may un home ha tingut en cap dona; y te dic que hay baixat sis vegades a la vila desde que men hay anat de aquí.

Lo venté, sentín estes notissies y no agradánli massa, se va pensá:
- ¿Qué dimonis fa este aquí?-.

Después, mes enfadat que prudén, va di:

- Pinuccio, la teua ha sigut una gran villanía y no sé per qué tens que fém aixó; pero per lo cos de Cristo me la pagarás.
Pinuccio, que no ere lo jove mes sabut del món, al acatássen del seu error no va corre a enmendál com milló haguere pogut sino que va di:

- ¿Qué te hay de pagá? ¿Qué me podríes fé?

La dona del venté, que creíe que estabe en lo seu home, li va di a Adriano:
- ¡Escolta, los nostres cliéns están reñín per no sé qué!
Adriano, rién, va contestá: - Díxals en pas, van beure massa anit.
La dona, pareixénli que habíe sentit al seu home quirdá y sentín ara a Adriano, en seguida va vore aón estabe y en quí; per lo que, discretamen, sense di res, se va eixecá, y prenén la cuna del seu fillet, com la alcoba estabe encara a fosques, la va portá jun al llit aon dormíe la seua filla y a la vora della se va tombá; y, fén vore que se despertabe pel abalot del home, lo va cridá y li va preguntá qué passabe en Pinuccio.
Lo home va contestá:

- ¿No has sentit lo que diu que ha fet esta nit en Niccolosa?
La dona va di: - Mentix en tota la boca, que en Niccolosa no se ha gitat; que yo me hay tombat aquí en cuan no hay pogut dormí mes; y tú eres un animal per créuretu.
Bebéu tan per la nit que después ensomiéu y anéu de aquí cap allá sense enteráton y tos pareix que feu algo gran; ¡gran llástima es que no tos trenquéu lo coll! ¿Pero qué fa al teu llit Pinuccio? ¿Per qué no está al seu catre?
Adriano, veén que la dona discretamen la seua deshonra y la de la seua filla tapabe, va di:
- Pinuccio, te u hay dit mes de sen vegades, que no vaigues donán voltes, que este vissi teu de eixecát adormit, sonámbul, y contá fábules que ensomies te portará alguna vegada una desgrássia; ¡Tórna cap aquí!

Lo venté, sentín lo que díe la seua dona y lo que díe Adriano, va escomensá a créures que Pinuccio caminabe adormit; per lo que, agarránlo dels muscles, lo va escomensá a sacsá y a cridál, dién:

- Pinuccio, despértat, entórnaten al teu llit.

Pinuccio, habén sentit lo que se habíe dit, va escomensá, com si ensomiare, a di datres dessatinos; de lo que lo venté sen enríe mol. Al final, com encara lo sacsabe, va fé vore que se despertabe, y cridán a Adriano va di: - ¿Es ya de día, que me crides?

Adriano va di: - Sí, víne aquí.

Ell, fen vore que teníe molta son, se va eixecá del llit del venté y sen va entorná al llit en Adriano; y vingut lo día y eixecánse lo possadé, va escomensá a enríuressen y a enfótressen dell y dels seus somnis. Y aixina, bromeján, preparán los dos jovens los seus rocíns y ficánlos damún les valijes y habén begut en lo venté, puján a caball van acudí a Florencia, no menos conténs del modo en que la cosa habíe passat que de los efectes de la cosa. Y después, trobán atres víes, Pinuccio se va trobá en Niccolosa, que li afirmabe a sa mare que este verdaderamen ensomiabe; per lo que la dona, enrecordánsen de los abrassos de Adriano y de la ballestada, se creíe que ere la única que habíe velat.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.



jueves, 29 de febrero de 2024

Lexique roman; Far, Fair, Faire

Far, Fair, Faire, v., facere, faire. 

Ben volgra, s'esser pogues, 

Tot lo mal qu' ai fag desfar, 

E 'l bes, qu' ieu non ai fag, far. 

(chap. literal: Be vullguera, si puguere sé, tot lo mal que hay fet desfé, y lo be, que yo no hay fet, fé.)

Cadenet: Ben volgra.

Je voudrais bien, si ce pouvait être, défaire tout le mal que j'ai fait, et faire le bien que je n'ai pas fait.

Que que m comandetz a faire, 

Farai, qu' en aissi s cove; 

Mas vos non o faitz ges be 

Que m fassatz tot jorn maltraire.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Quoi que vous me commandiez à faire, je ferai, vu qu'ainsi il convient; mais vous ne faites pas cela bien que vous me fassiez toujours souffrir.

Dona, que cuidatz faire 

De mi que vos am tan?

B. de Ventadour: Quan la doss' aura. 

Dame, que pensez-vous faire de moi qui vous aime tant? 

Part. pas. Del bastiment que fait i es. Tit. de 1075.

(chap. Del bastimén que fet (hi) está.)

Du bâtiment qui y est fait.

Leials amors a dreit faita.

Cadenet: S'anc fui. 

Loyal amour justement fait. 

ANC. FR. Ne sai que faz, ne sai ù sui... 

Quar je vos faz bien à savoir. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 162 et 3.

Placé devant un verbe, c'est une sorte d'auxiliaire actif. Le grec et le latin l'ont employé très rarement dans ce sens, mais il est fort ordinaire dans les langues de l'Europe latine.

Ai! quantas vetz plor lo dia, 

E quantas vetz me fai rire

L' amors!

Augier: Per vos belha.

(chap. Ay! Cuántes vegades ploro al día, y cuántes vegades me fa (enriure o) riure l'amor.) 

Ah! combien de fois je pleure le jour, et combien de fois l'amour me fait rire! 

Tu cumuniras ou cumunir me faras. Tit. de 960. 

Tu avertiras ou avertir me feras. 

Fez lo lo reis e sa charcer gitar. Poëme sur Boèce.

Le roi le fit jeter en sa prison.

Cent donas ai faitas plorar.

(chap. Hay fet plorá a sen dones.)

P. Vidal: Neus ni gel. 

J'ai fait pleurer cent dames.

Ieu l'en farai estar vencut.

Rambaud d'Orange: Er quan sembla.

Je l'en ferai être vaincu.

Quan malautia 'l bat, 

Fan li far donatio.

P. Cardinal: Tartarassa. 

Quand maladie le frappe, lui font faire donation. 

La barba ly a faita far.

Chronique des Albigeois, col. 33. 

Lui a fait faire la barbe. 

Impers. Lai, quant fai lo dous auratge. 

Arnaud de Marueil: Belh m'es quan. 

Là, quand il fait le doux zéphyr. 

Mas pueys fez gran bonassa. V. de S. Honorat. 

Mais après il fit grande bonace.

ANC. FR. En dreit midi esteit, si faseit grant chalor. 

Roman de Rou, v. 4627. 

Le jour fut bel et cler, et feit moult beau temps.

Monstrelet, t. III, fol. 39.

Ce verbe sert à exprimer l'action de la copulation.

S' ab si us colga, faitz l'o be.

(chap. Si en ella tos colgue, féulay be; colgá deball dels llansols del llit.)

T. d'Aimeri de Peguilain et d'Elias d'Uisel: N Elias.

Si avec elle elle vous couche, faites-le lui bien.

ANC. FR. Meinte feiz as od mei jéu, 

Unkes jamès ceo ne me fis.

Roman de Rou, v. 5789. 

Pas ne feray comme la turterelle, 

Ains sembler vueil au rossignol du bois; 

Car aussi tost qu'a fait de sa femelle, 

Sifflant s'en va et lui monstre son aesle. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 806.

Voyez dans le Cimbalum Mundi la note sur la page 94, liv. XIX: faire, employé comme chez les Latins, quand ils disaient: facere in re venerea. L'espagnol dit: hazer lo (hacerlo). Desperriers, dans ses Contes, dit faiseur dans le sens de hazer (hacer), et emploie le ou cela pour exprimer l'idée de lo. Les Latins se servaient à peu près de même du pronom ille; voyez Scaliger sur Catulle, carmine 8, et D. Herald sur res illas d'Arnobe, liv. III. (Cimbalum Mundi, p. 207.) 

Loc. Mas bonamen m'a fait perdon.

Pons de Capdueil: Ges per la. 

Mais bonnement m'a fait pardon. 

D'amor no m par qu'om puesca far meitat.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

D'amour il ne me paraît qu'on puisse faire moitié. 

Pois be sai que m fariatz secors.

R. Bistors: Ar agues. 

Puis je sais bien que vous me feriez secours. 

Non deu esser piatos a far justicia d'aquel que o a servit.

(chap. No déu sé piadós a fé justissia d' aquell que su (s'ho) mereix; se ho ha mereixcut.)

Liv. de Sydrac, fol. 133.

Ne doit être compatissant à faire justice de celui qui l'a mérité.

E 'ls cavalier fan li carieira.

Roman de Jaufre, fol. 35. 

Et les chevaliers lui font chemin.

Digas m'en lo ver,

Si s'en fai res a movre ni apondre.

Izarn Rizols: Aylas tan suy. 

Dites-m'en le vrai, s'il s'en fait chose à écarter et à ajouter.

Ieu vos am mais mil tans no fatz parven.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh.

Je vous aime plus mille fois autant que je ne fais semblant.

D'aquesta patz qu' an faita li duy rey.

(chap. D'esta pau (o pas) que han feta los dos reys.) 

Bertrand de Born: Pus li baron.

De cette paix qu'ont faite les deux rois.

Ela no fay pas a blasmar. Liv. de Sydrac, fol. 35.

Elle ne fait pas à blâmer.

Pauc se fai rire ab plorar.

(chap. Poc se fa (porten) riure en plorá.)

Pistoleta: Manta gent.

Rire se fait peu avec pleurer. 

Seiner, a vostra volontat,

Faitz d'els e de me, dis Taulat.

Roman de Jaufre, fol. 64.

Seigneur, à votre volonté, faites d'eux et de moi, dit Taulat.

Neguna ab leis no s fai.

Gui d'Uisel: Estat aurai. 

Nulle avec elle ne se compare. 

Fai se vas el, baiza 'l tres vetz.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Se penche vers lui, le baise trois fois. 

Ara, dis el, er faitz de plan 

De me o de vos atrasaitz.

Roman de Jaufre, fol. 19. 

Maintenant, dit-il, ce sera fait pleinement de moi ou de vous sans retard.

C'om no us auzes retraire 

Quant us faitz que deschauzitz.

Bertrand de Born: S' abrils e. 

Qu'on ne vous osât reprendre quand vous ne faites que les malotrus.

ANC. FR. Tant li prumet par sun engin 

Ke la blandist par sa parole, 

K'ele la crut, si fist que fole. 

Marie de France, t. II, p. 71. 

Loc. prov. Apres la plueia, fara bel.

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Après la pluie, il fera beau.

Conduytz e deportz, joys e dos

Son tornat en: si t fas, faras. 

Bernard de Venzenac: Iverns. 

Repas et plaisir, joie et don sont tournés en: si tu fais, tu feras.

Quar qui mal fai mal pren.

(chap. Pos (ya que) qui mal fa, mal pren.)

Pons de Capdueil: Ja non er hom. 

Car qui mal fait mal prend.

Loc. affirm. Avenir? Dieus o volgues!

No pot lo? per Dieu, si fai.

A. Plagues: Be volgra. 

Arriver? Dieu le voulût! Ne le peut-il? par Dieu, si fait.

Quelquefois ce verbe supplée le verbe précédent auquel il se rapporte.

N' am mais la belha fadia 

Qu'el don d'autra no faria.

Berenger de Palasol: Totz temeros. 

J'en aime mieux le beau refus que je ne ferais le don d'une autre.

Per que m par que dur dos tans 

Us mes no fazia us ans.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz. 

C'est pourquoi il me paraît qu'un mois dure deux fois autant que ne faisait un an.

Quar miels quier hom un don, quant es petitz, 

No fai un gran, don tug son enveyos.

Gui d'Uisel: Ges de chantar.

Car on demande mieux un don, quand il est petit, qu'on ne fait un grand, dont tous sont envieux. 

ANC. FR. Unques fors vus fame n'amai 

Ne jamès autre ne ferai.

Marie de France, t. 1, p. 282. 

Lués aiment plus et livre et marc 

Qu'il ne facent Jehan ne Marc.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 321.

ANC. ESP.

De todo mio Reyno los que quisieren far... 

Quiscadauno dellos bien sabe lo que ha de far.

Poema del Cid, v. 899 et 1145.

Otro si puede el papa sus decretales far... 

Señora, pues yo digo de casamiento far.

Arcipreste de Hita, cop. 136 et 1300. 

ANC. CAT. Far, faire. CAT. MOD. Fer. ESP. MOD. Hacer. PORT. Fazer. 

IT. Fare. (chap. fé: fach, fas, fa, fem, féu, fan; fet, fets, feta, fetes.)

2. Fag, Faig, Fait, s. m., lat. factum, fait, action.

Que s fass' ab bos fagz grazir.

Gaubert, Moine de Puicibot: Be s cuget. 

Qu'il se fasse affectionner avec bonnes actions. 

Los faitz qu'om ditz d'Alixandr' en contan.

Aimeri de Peguilain: En aquelh temps. 

Les faits qu'on dit d'Alexandre en racontant. 

Loc. Una non es en fag ni en semblan

Qu' encontra vos, mi valgues un clavelh. 

Guillaume de S. Didier: Aissi cum es.

Une n'est en fait ni en apparence qui, en comparaison de vous, me valût un clou.

- Actes des apôtres. V. et Vert., fol. 78.

Trobam els fagz dels apostols.

(chap. Trobam als fets dels apostols.)

Nous trouvons aux actes des apôtres.

- Acte, fait de la copulation.

De foll esgart ve hom a fol parlar et a foll tocar, e de foll jogar a bayzar, e de bayzar al fag. V. et Vert., fol. 18.

De fol regard on vient à fol parler et à fol toucher, et de fol jouer à baiser, et de baiser au fait.

CAT. Fet. ANC. ESP. Fecho. ESP. MOD. Hecho. PORT. Facto, feito. 

IT. Fatto. (chap. Fet, fets; valensiá: llibre dels feyts, feits; aragonés feito, com a la jota famosa en cheso.)

3. Sobrefait, s. m., haut-fait, excès.

Li just... chastiat de lor sobrefaiz. Trad. de Bède, fol. 48.

(chap. Los justos... castigats per los seus “sobrefets” : exesos.)

Les justes... châtiés de leurs excès.

4. Factor, Faitor, s. m., lat. factor, créateur. 

En prezensa de lor faitor. Trad. de Bède, fol. 27.

En présence de leur créateur.

- Facteur, chargé d'affaires.

Alcunz vayletz, que los Lombartz apelon factors, si tenon cambi de moneda. L'Arbre de Batalhas, fol. 193.

Aucuns agents, que les Lombards appellent facteurs, s'ils tiennent change de monnaie. 

Procuradors, actors, factors.

Actors, factors et messadgers specials.

Tit. de 1273. DOAT, t. CXXV, fol. 68 et 88. 

Procureurs, agents, chargés d'affaires. 

Agents, chargés d'affaires et messagers spéciaux. 

CAT. ESP. PORT. Factor. IT. Fattore. (chap. Factor; factó es un atra paraula, com p. ej. La genética es un factó que influíx a la salut.) 

5. Faitona, s. f., façon.

Anc hom d' aytal faitona no fon.

Sordel: Lo reproviers. 

Oncques homme ne fut de telle façon.

6. Faitis, adj., bien fait, agréable.

Pus ma boca parla sens, 

E mos chantars es faitis.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Puisque ma bouche parle sens, et mon chanter est agréable.

Es grass' e grossa e faitissa. 

Raimond l'écrivain: Senhors l'autr'ier. 

Est grasse et grosse et agréable. 

ANC. FR. Faitisse estoit et avenant,

Je ne sais fame plus plaisant.

Roman de la Rose, v. 1249.

Qu'ele iert bien parlant et faitice.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 101. 

Je les aporte toz fétis.

Crieries de Paris. 

Certes, Marot, il est faitis.

Li gieus de Robin et de Marion.

7. Facultat, s. f., lat. facultatem, faculté, bien.

La facultat dels bens e qualitat de las dichas personas.

Statuts de Provence, BOMY, p. 128. 

La faculté des biens et qualité desdites personnes. 

Totas sas facultatz bailet a Fabia, papa, per donar als paubres.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 24.

Tous ses biens bailla à Fabian, pape, pour les donner aux pauvres.

CAT. Facultat. ESP. Facultad. PORT. Facultade. IT. Facoltà, facoltate, facoltade. (chap. Facultat, tamé la de una universidat, com la de filossofía y lletres de Saragossa, aon vach estudiá filología inglesa; facultats, v. facultá: faculto, facultes, faculte, facultem o facultam, facultéu o facultáu, faculten; facultat, facultats, facultada, facultades.) 

8. Afar, Afaire, s. m., affaire.

Sapcha qu' en breu la veyrai, 

Si trop grans afars no m rete.

P. Rogiers: Tant ai mon.

Qu'elle sache que bientôt je la verrai, si très grande affaire ne me retient.

Quan vos cug dire tot mon afaire, 

Amors m'o tolh, que m fai aitan temer.

Arnaud de Marueil: En mon cor. 

Quand je pense vous dire toute mon affaire, amour, qui me fait tant craindre, m'en empêche. 

Pero quascus sap son afar.

Pistoleta: Manta gent. 

Pourtant chacun sait son affaire.

- Métairie, domaine.

L' afars de Frontonh.

Tit. du XVe siècle. Arch. du Roy., J. 303.

La métairie de Fronton.

- Condition, fortune.

Una toza de paure afar. V. de S. Honorat. 

Une jeune fille de pauvre condition. 

Mantas vetz puei' om de bas afaire. 

Perdigon: Aissi com cel. 

Maintes fois il élève homme de basse condition.

- Qualité.

En mos ditz totz sos afars abays, 

Per esproar de quascun son semblan.

B. de Ventadour: Quan la fuelha. 

Dans mes discours je rabaisse toutes ses qualités, pour éprouver de chacun son opinion.

- Copulation.

Qui a afar am sa molher,... 

Per son plazer solamen, 

Adoncs pecca venialmen.

(chap. Qui té assunto en sa mullé, dona, per son plaé solamén, entonses peque venialmén.)

Brev. d'amor, fol. 118. 

Qui a affaire avec sa femme,... pour son plaisir seulement, alors il pèche véniellement.

ANC. FR. La langue des trouvères aussi conserva longtemps masculin ce mot.

S' apensa conment porra fère 

Privéémeut le son afère.

Roman du Renart, t. I, p. 103. 

Que les affaires les plus embrouillez et plus troublez y fussent un peu appaisez et rassis. Amyot, Trad. de Plutarque. V. de Pompée.

ANC. CAT. Afaire. CAT. MOD. Afer. IT. Affare. (N. E. En castellano se usa la palabra affaire, galicismo; chap. assunto; literalmén signifique “a fé”.)

9. Sobrafar, s. m., surcroît d'affaires, extrême souci.

Non pot (poi) estar alegres ni joios,

Mas sobrafars m'en tol ma benenansa.

P. Vidal: Quant hom onratz. 

Je ne puis être allègre ni joyeux, mais extrême souci m'en ôte mon contentement.

10. Faciaria, s. f., bail, location.

Loc. Aquel que ten ma terra a faciaria.

Trad. du Code de Justinien, fol. 79. 

Celui qui tient ma terre à location.

11. Fazendar, v., faire, former. 

Part. pas. loc. Plus n' ai pres joi e salut

C' anc no 'n pres d' Alda Rotlan, 

E sui aissi fazendatz.

(N. E. Estos versos se los podría recitar Juan o Joan Roig, del Mercadona, a su mujer.)

B. Zorgi: Atressi com lo.

J'en ai pris joie et salut plus que Roland n'en prit jamais d'Aude, et je suis ainsi fait.

12. Fazenda, s. f., affaire, occupation, action.

Aquel om qui fara la mia fazenda contra la mia volontat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 7. 

Cet homme qui fera mon affaire contre ma volonté.

El cor no vol que fas' autra fazenda

Mas sol d'amor.

(chap. Y lo cor no vol que faiga datra faena, sino sol d'amor.) 

Guillaume d'Anduse: Be m ditz. 

Le coeur ne veut que je fasse autre affaire excepté d'amour.

Empero aytals personas son ben soven esvelhadas a las fazendas del setgle. V. et Vert., fol. 12. 

Pour cela telles personnes sont bien souvent éveillées aux affaires du siècle.

Greu esta savi ses fasenda. Libre de Senequa. 

Le sage reste péniblement sans occupation. 

Loc. Qui aytal messatge tramet a cort no fay be sas fazendas.

V. et Vert., fol. 88. 

Qui transmet tel message à la cour ne fait pas bien ses affaires.

- Faisances, redevance.

Totas las terras et totz los boscx et totas las fasendas qu'ieu avia, ni demandar podia. Tit. de 1215. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 264.

Toutes les terres et tous les bois et toutes les faisances que j'avais, et pouvais demander.

- Chose (faite).

Dieus que comensamens es de tota fazenda.

Folquet de Marseille: Vers Dieus.

Dieu qui est commencement de toute chose.

- Façon, manière.

Chantat n'ai d'autra fazenda.

Raimond de Miraval: Chans cant non. 

J'en ai chanté d'autre façon.

ANC. FR. Non à ceste heure n'avons aultre faciende.

Rabelais, liv. IV, nouv. prol.

Depuis ayant esté plusieurs fois envoyé vers lui pour diverses faciendes.

Mémoires de Sully, t. 1, p. 228. 

ANC. CAT. Facenda. ANC. ESP. Facienda. ESP. MOD. Hacienda. 

PORT. Fazenda. IT. Faccenda. (chap. Hassienda, hassiendes, propiedats; tamé la agensia tributaria.)

13. Fazedura, s. f., ouvrage.

Car nos em fazedura d'el meteis.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Ephésiens. 

Car nous sommes l'ouvrage de lui-même.

14. Fazement, s. m., action, fait.

Cant pausam nostre estude en orazo ab lo fazement de bonas obras.

Trad. de Bède, fol. 27.

Quand nous mettons notre étude en oraison avec le fait de bonnes œuvres.

ANC. ESP. Facimiento. PORT. Fazimento. IT. Facimento.

15. Faseire, Fazedor, s. m., faiseur, fabricateur.

Payre e governayre e faseire de totas creaturas. Philomena.

Père et gouverneur et faiseur de toutes créatures. 

S'ie us semblava fazedor.

G. Riquier: Al pus noble.

Si je vous semblais faiseur.

Ce mot sert à indiquer l'action de la copulation.

Ye us am, donc parria

Que us fos fazedor.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Je vous aime, donc il paraîtrait que je vous fusse faiseur.

- Adj. Devant être fait, à faire.

Penedensa non es fasedoira solament per paraula.

Trad. de Bède, fol. 50.

Pénitence n'est pas devant être faite seulement par parole.

Fay atrempadamen las chausas que son fazedoyras.

Regla de S. Benezeg, fol. 9. 

Fait modérément les choses qui sont à faire.

ANC. FR. Diex des Diex dont ge sui faisierres... 

Mais dès que je n'en suis faisierres. 

Roman de la Rose, v. 19282 et 5741. 

CAT. Faedor. ANC. ESP. Facedor. ESP. MOD. Hacedor. PORT. Feitor. 

IT. Facitore. (chap. lo que u fa, los que u fan, la que u ha fet, les que u están fen, no solem fé aná la probable paraula: faedó, faedós, faedora, faedores, sino autó, autós, autora, autores.)

16. Fazendier, adj., travailleur, industrieux.

Mas de bordir son fazendier. 

Marcabrus: Al departir. 

Mais ils sont industrieux de jouer.

Anc non vistes de mas ta fazendiera. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88. 

Oncques ne vîtes autant travailleuse de mains.

- Faiseur, agent.

Us non lai n' esta fazendiers.

Giraud de Borneil: S'anc jorn. 

Un faiseur n'en demeure là. 

Pels fazendiers del mostier. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 35.

Par les agents du monastère. 

PORT. Fazendeiro. IT. Faccendiere.

17. Afazendar, v., occuper.

Part. pas. Tota la noit e 'l dia nos te afazendatz. Guillaume de Tudela.

Toute la nuit et le jour nous tient occupés. 

Mentre a la cassa ero afazendatz.

Roman de Fierabras, v. 3497.

Tandis qu'ils étaient occupés à la chasse. 

Car, ayssi o dit lo savi: Yeu no soy tan segurs co cant soy sols, ni tan afazendatz co cant soi ocios.

V. et Vert., fol. 55. 

Car, ainsi le dit le sage: Je ne suis si sûr comme quand je suis seul, ni si occupé comme quand je suis oisif. 

IT. Affaccendare. (chap. Afaená; afaenat, afaenats, afaenada, afaenades : qui té molta faena, está ocupat, ocupats, ocupada, ocupades; atrafegat, atrafegats, atrafegada, atrafegades.)

18. Faitura, s. f., lat. factura, façon, tournure.

Trobei toza benestan,

Simpl' e de bella faitura,

Sos aignels gardan.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

Je trouvai jeune fille avenante, simple et de belle façon, gardant ses agneaux.

Port el cor, on que m'estey, 

Sa beutat e sa faitura.

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Je porte au coeur, où que je sois, sa beauté et sa tournure.

ANC. FR. Par sun gent cors, par sa faiture. 

Roman de Tristan. F. Michel, t. II, p. 26. 

Vostre biau cors, vostre faiture, 

Demande le droit de nature. 

N. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 377.

CAT. ANC. ESP. Factura. ESP. MOD. Hechura. PORT. Factura, IT. Fattura.

(chap. Factura, factures, de fé, per ejemple la factura o fabricassió de un pantano; un atre significat es: un papé aon se espessifique una cantidat per materials, treball, etc; v. facturá: facturo, factures, facture, facturem o facturam, facturéu o facturáu, facturen; facturat, facturats, facturada, facturades.)

19. Afaitar, Afachar, v., affaiter, dresser, disposer, habituer.

Vos, Don falconier, 

Gardatz vostre mestier 

D' afaitar los falcos, 

Que dema sian bos. 

Vos, que tenetz l' austor, 

Siatz en gardador,

E afachas los si

Que sian bos al mati.

Arnaud de Marsan: Qui comte vol. 

Vous, Dom fauconnier, observez votre métier d'affaiter les faucons, que demain ils soient bons. Vous, qui tenez l'autour, soyez-en soigneux, et affaitez-les de sorte qu'ils soient bons au matin. 

Austor, cant es saurs, e tersol, 

Devem ab colom afaitar.

Deudes de Prades, Aux. cass.

L'autour, quand il est saur, et le tiercelet, nous devons dresser avec le pigeon.

Dans une loi de Jacme II, roi de Mayorque, on trouve au sujet du faucon:

Quod praedictae aves, fervidae existant ad volandum et complete faciendum ea ad quae fuerunt affeitatae.

Du Cange, t. I, col. 213.

- Préparer, apprêter.

Part. pas. Dotzena de motoninas afaitadas. 

(chap. La dotsena de pells de cordé preparades - curtides, seques.)

Lo cuer de buou afaitat.

(chap. Lo cuero (la pell) de bou (buey) preparat – curtit, sec.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 113 et 114.

La douzaine de peaux de mouton apprêtées. 

Le cuir de boeuf apprêté.

- Orner, embellir, parer.

Combatre no s deu hom que 'l genser e 'l mielhs fayta 

Es que sia el mon, e que gensers afaita 

Tot quan fai segon pretz.

Guillaume de S. Didier: Pus tan mi. 

On ne se doit pas contester qu'elle est la plus gente et la mieux faite qui soit au monde, et que plus gente elle embellit tout ce qu'elle fait selon mérite. 

Part. pas. Tant soi del tot ten afaitat.

Aimeri de Peguilain: Can qu' eu. 

Tant je suis du tout bien paré.

ANC. FR. Que ma dame m'a fait regret 

Que j'ai affaitié mon chienet.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 319. 

Une colombe qu'il avoit affaictée à manger des pois emmiellés en ses oreilles.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 350. 

Haubers é helmes afaitier.

Roman de Rou, v. 12460. 

CAT. Afaytar, afeytar. ANC. ESP. Afeitar. PORT. Affeitar. IT. Affaitare. (chap. Afeitá, afaitá: u diém en lo sentit de rasurá lo pel; tamé com una amenassa: t' afaitaré, afeitaré.)

20. Afaitament, s. m., manière, façon, parure, ajustement.

En Velaic foron masti, 

Seguon l' afaitamen cani.

P. Cardinal: Tan son valen. 

Ils furent mâtins en Velai, selon la manière du chien.

Ab sos bortz e am sos afaitamens de sa jolivetat.

Liv. de Sydrac, fol. 42. 

Avec ses folies et avec ses ajustements de sa joliveté.

ANC. FR. Une dame qui mult valeit

De beauté et d' enseignement 

Et de tut bon affeitement.

Marie de France, t. I, p. 368.

S' esbaï de sa grant biauté 

Et de son grant afaitement. 

N. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 135. 

Moult vaut un poi d' afaitement.

Roman du Renart, t. 1, p. 86.

ANC. IT. Affattamento.

21. Affachador, s. m., apprêteur, corroyeur, tanneur.

Voyez Du Cange, t. I, col. 213; Carpentier, t. I, col. 99.

Del mestier de sabatiers e d' affachadors.

Tit. de 1267, Arch. du Roy., J. 303.

Du métier de cordonniers ou de corroyeurs.

22. Desafaitar, v., déparer.

Gensers afaita 

Tot quant fai, segon pretz, que ren non dezafaita.

Guillaume de S. Didier: Pus tan mi. 

Plus gente elle embellit tout ce qu'elle fait, selon mérite, de manière qu'elle ne dépare rien.

ANC. FR. Vus parlez cum désafaitée.

Roman de Tristan. F. Michel, t. II, p. 15. 

ANC. ESP. Desafeitar. PORT. Desaffeitar.

23. Afaitanhar, v., affecter, occuper.

Lo joy que mi n' atayna, 

Tot mos cuiatz afaitanha.

G. Rudel: Quan lo rius. 

La joie qui m'en presse, affecte entièrement mes pensées.

24. Faissonar, v., former, façonner.

Fig. Ab color vermelh' e blanca 

Fina beutatz vos faissona.

P. Vidal: Car' amigua. 

Avec couleur vermeille et blanche pure beauté vous façonne.

Ins en mon cor ieu vos faisson aital. 

Arnaud de Marueil: L' ensenhamentz. 

Au-dedans de mon coeur je vous façonne telle.

- Retracer, représenter, peindre.

Gentils dompna valens, no us aus lauzar,

Ni faissonar vostra beutat plazen.

Blacasset: Si m fai amors.

Gentille dame méritante, je ne vous ose louer, ni retracer votre beauté agréable.

Part. pas. Ai! belh cors cars, gen noiritz,

Adregz e gen faissonatz.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz. 

Ah! beau corps cher, gentiment nourri, adroitement et gentiment formé.

Substantiv. Quan me vi 'l gen faissonada. 

J. Estève: Ogan ab freg.

Quand me vit la bien façonnée.

ANC. ESP. Faccionar. (chap. facsioná, descriure les facsions: facsiono, facsiones, facsione, facsionem o facsionam, facsionéu o facsionáu, facsionen; facsionat, facsionats, facsionada, facsionades.)

25. Faisso, s. f., forme.

Aissi cum a sas faissos

Dieus, del tot creaire, 

Fetz lo premier paire.

(chap. Aixina com a la seua imache (a les seues facsions) Deu, creadó de tot, va fé lo primé pare: Adán.)

Guillaume de S. Didier: Aissi cum. 

De même que Dieu, créateur du tout, fit le premier père à ses formes.

Quan mir vostras faissos

E 'ls belhs huels amoros.

B. de Ventadour: Lo gens temps.

Quand je contemple vos formes et les beaux yeux amoureux.

Sesta bon' erba que us ai dicha

Per nom, e per faisso descricha.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Cette bonne herbe que je vous ai dite par nom, et par forme décrite.

- Figure, image.

Ie 'l vi cobrir sa faisso 

Qu'anc no m poc dire razo.

B. de Ventadour: Acosselhatz. 

Je lui vis couvrir sa figure de manière que oncques ne me put dire raison.

Fig. Ins el cor port, domna, vostra faisso, 

Que m chastia qu' ieu no vir ma razo. 

Folquet de Marseille: En chantan. 

Au-dedans du coeur, dame, je porte votre image, qui m'avertit que je ne tourne ma raison.

- Manière, façon.

Coinda e gaia ab avinens faissos.

Pistoleta: Ar agues ieu. 

Gracieuse et gaie avec agréables manières.

Son assemblat en tan bella faisso 

Qu' om no i pot neys pessar meliurazo. 

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz. 

Sont assemblés en si belle façon qu'on ne peut même y rêver amélioration.

CAT. Facció. ANC. ESP. Facion. ESP. MOD. Facción. PORT. Feitio. 

ANC. IT. Fazione. (chap. facsió, facsions; forma, formes; imache, imaches.)

26. Afaissonar, v., façonner, former.

Pel frug afaissonar

Naisson fuelhas naturalmen.

Nat de Mons: Al noble rey. 

Les feuilles naissent naturellement pour former le fruit.

Part. pas. E 'l bel cors blanc e le... 

E 'l miels afaissonat. 

Berenger de Palasol: Ab la fresca. 

Et le beau corps blanc et lisse... et le mieux façonné.

IT. Affazzonare.

27. Desfaissonar, v., déformer, défigurer.

Cel qui tot chan desfaissona 

Mon douz petit son torn en bram.

Pierre d'Auvergne: Ab fina joia. 

Celui qui défigure tout chant tourne mon doux petit son en criaillerie.

Part. pas. Diversas guizas so de cauzas desfayssonadas et estranhas.

Eluc. de las propr., fol. 33. 

Diverses manières sont de choses défigurées et étranges.

28. Desfayssonament, s. m., difformité. 

Aquesta mostruozitat o desfayssonament.

Eluc. de las propr., fol. 33. 

Cette monstruosité ou difformité.

29. Affectar, v., lat. affectare, affecter, désirer.

Part. prés. Volens et affectans provezir al salut.

Tit. de 1366. DOAT, t. XLIV, fol. 178. 

Voulant et désirant pourvoir au salut. 

CAT. ESP. Afectar. PORT. Affectar. IT. Affettare. (chap. Afectá.)

30. Effeit, s. m., lat. effectus, effet. 

Aver... fermetat, efficacia e effeit en cascun cas.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 230.

Avoir... stabilité, efficacité et effet en chaque occasion.

CAT. Efecte. ESP. Efecto. PORT. Effeito. IT. Effetto. 

(chap. Efecte, efectes; 

https://viaje-literario-iglesias-espana.blogspot.com/2022/11/xxv-excerpta-ex-libris-gestorum.html an este texto ix efecte “E per se duhir (dos paraules separades) aquesta legacio al desigat efecte, nostra partida per anar aqui, Deu volent, sera molt presta.”  

y “quae ea tempestate Cataloniae regnum vastaverunt”)

31. Effectiu, adj., lat. effectivus, effectif.

Substant. Quar motas autras (conjonctios) ne pot hom trobar, ayssi cum son la continuativa... effectiva, adjunctiva.

Leys d'amors, fol. 101. 

Car on peut en trouver beaucoup d'autres (conjonctions), ainsi que sont la continuative... l'effective, l'adjonctive.

CAT. Efectiu. ESP. Efectivo. PORT. Effectivo. IT. Effettivo. (chap. Efectiu, efectius, efectiva, efectives; que produíxen un efecte.)

32. Efficacia, s. f., lat. efficacia, efficacité.

A autant de efficacia. Fors de Béarn, p. 1088.

A autant d'efficacité. 

Per els ha efficacia nigromancia. Eluc. de las propr., fol. 12.

Par eux la nécromancie a efficacité.

Non aio efficacia ni valor.

Tit. de 1472. DOAT, t. CXXIII, fol. 123. 

N'aient efficacité ni valeur. 

CAT. ESP. Eficacia. PORT. IT. Efficacia. (chap. Eficassia, eficassies.)

33. Efficaci, adj., lat. efficacem, efficace.

En vertut efficaci.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. IX, fol. 31.

En vertu efficace. 

CAT. Eficas. ESP. Eficaz. PORT. Efficaz. IT. Efficace. (chap. Eficás, eficasos; eficás, eficases.)

34. Ineficax, adj., lat. inefficax, inefficace. 

Aital absolucion ineficax sia e vana.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Que telle absolution soit inefficace et vaine. 

CAT. Ineficas. ESP. Ineficaz. PORT. Inefficaz. IT. Inefficace. (chap. ineficás, ineficasos; ineficás, ineficases.)

35. Eficientia, s. f., lat. efficientia, puissance efficiente.

Comuna per eficientia a totas tres personas.

En virtut et eficientia.

Eluc. de las propr., fol. 5 et 156. 

Commune pour la puissance efficiente à toutes les trois personnes.

En force et puissance efficiente. 

ESP. Eficiencia. PORT. Efficiencia. IT. Efficienza. (chap. Efissiensia, efissiensies.)

36. Eficient, adj., lat. efficientem, efficient.

Cauza eficient.

Per volontat de Dieus precipient o eficient.

Eluc. de las propr., fol. 194 et 6.

Cause efficiente.

Par volonté de Dieu ordonnante ou efficiente. 

CAT. Eficient. ESP. Eficiente. PORT. IT. Efficiente. (chap. efissién, efissiens, efissienta, efissientes.)

37. Dificiencia, s. f., manquement. 

Perseveran en be, ses dificiencia.

Eluc. de las propr., fol. 10.

Persévérant en bien, sans manquement.

38. Deficient, adj., lat. deficientem, manquant.

Aytal humor es en els deficient.

Eluc. de las propr., fol. 195. 

Telle humeur est manquante en eux. 

CAT. Deficient. ESP. IT. Deficiente. (chap. defissién, defissiens, defissienta, defissientes; que falte, que no ne ña prou, com lo servell dels catalanistes aragonesos y dels de fora d'Aragó.)

39. Defectuositat, s. f., défectuosité.

Defectuositat et antiquitat.

Eluc. de las propr., fol. 106. 

Défectuosité et antiquité. 

IT. Difettuosità.

40. Defectuos, adj., défectueux, vicieux.

Nulla generacio es de tot perfiecha, mas es defectuosa.

(chap. Cap (nula : 0) generassió es del tot perfecta, sino que es defectuosa.)

Eluc. de las propr., fol. 3. 

Aucune génération n'est en tout parfaite, mais est défectueuse.

CAT. Defectuos. ESP. PORT. Defectuoso. IT. Difettuoso. (chap. Defectuós, defectuosos, defectuosa, defectuoses; que té defectes, que li falte algo, com a Manuel Riu Fillat, que li falte un bull, o dos. Ignacio Sorolla Vidal, l'imbéssil aragonés catalanista, doctoret en sossiollingüística, se 'n aprofite d' este grillat per a les seues webs, com “xarxes” o “la franja”, com la del meu cul.)

41. Defectiu, adj., lat. defectivus, défectif.

Anar... ysshamens es defectius.

Si Dieus podia haver ira ni penitencia, la sua gloria seria defectiva.

Leys d'amors, fol. 97 et 129.

Aller... est également défectueux.

Si Dieu pouvait avoir ire et repentance, la sienne gloire serait défective. CAT. Defectiu. ESP. PORT. Defectivo. IT. Difettivo. (chap. que té un defecte, o mes defectes.)

Difettivo.

42. Sufficiencia, s. f., lat. sufficientia, suffisance.

Quar el ha per si tota sufficiencia.

Eluc. de las propr., fol. 5.

Car il a par soi toute suffisance.

CAT. ESP. Suficiencia. PORT. Sufficiencia. IT. Sufficienzia. (chap. Sufissiensia, sufissiensies.)

43. Sufficient, adj., lat. sufficientem, suffisant, convenable.

Sia de bona lana e de sufficien.

(chap. Que sigue de bona y sufissienta llana; correcta, convenién.)

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 218.

Soit de bonne et de suffisante laine.

En bons et sufficientz et convenables... locs.

Tit. de 1319. DOAT, t. XXXVIII, fol. 230. 

En bons et suffisants et convenables... lieux.

CAT. Suficient. ESP. Suficiente. PORT. IT. Sufficiente. (chap. sufissién, sufissiens, sufissienta, sufissientes; correcte, convenién, etc.)

44. Sufficientments, Sufficienmen, adv., suffisamment.

La deu fermar sufficientments. Cout. de Condom.

(chap. La deu assegurá sufissienmen.)

La doit assurer suffisamment.

Non avia gens per combatre sufficienmen.

(chap. No ñabíe prou gen per a combatre o combatí; sufissienmen)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 121.

N'avait pas suffisamment gens pour combattre.

CAT. Suficientment. ESP. Suficientemente. PORT. IT. Sufficientemente.

45. Offici, s. m., lat. officium, office, état, profession, emploi.

Que lo jutges et l' actors e 'l reus, cadaus d'aquels, adobre son offici.

Trad. du Code de Justinien, fol. 13.

Que le juge et le demandeur et le défendeur, chacun de ceux-là, remplisse son office.

Mals mestiers e lagz officis e deshonestas obras.

La boca d'ome si a dos officis: gostar, so es manjar et beure, e parlar.

V. et Vert., fol. 17 et 19.

(chap. La boca del home té dos ofissis: gustá (tastá), aixó es minjá y beure, y parlá.)

Mauvais métiers et laides professions et œuvres déshonnêtes.

La bouche de l'homme a deux emplois: goûter, c'est-à-dire manger et boire, et parler.

- Cérémonie religieuse.

Divinal offici se celebrara.

Fors de Béarn, p. 1089. 

Le divin office se célébrera. 

L'offici de la missa.

(chap. L'ofissi de la missa.) 

Eluc. de las propr., fol. 128. 

L'office de la messe.

CAT. Ofici. ESP. Oficio. PORT. Officio. IT. Offizio, uffizio. (chap. Ofissi, ofissis; en lo cas de la missa, v. ofissiá: ofissio, ofissies, ofissie, ofissiem u ofissiam, ofissiéu u ofissiáu, ofissien; sacramén ofissiat, ofissiats, missa ofissiada, ofissiades.)

46. Official, Huficial, Officiau, s. m., lat. officialis, employé, officier.

Claustriers, contra priors e contra abbatz et officials.

V. et Vert., fol. 26.

Cloîtriers, contre-prieurs et contre-abbés et officiers.

Huficials, bos gardadors.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Officiers, bons gardiens. 

Aytals son los uficials que servisson els ostals dels rix homes.

V. et Vert., fol. 14. 

Tels sont les officiers qui servent dans les hôtels des hommes puissants.

- Official.

L' officiau de Bordeu.

Tit. de 1413 de S. Eulalie de Bordeaux.

L' official de Bordeaux.

- Adject., auxiliaire, officieux.

Nas es membre oficial, d'ayre atractiu et expulsiu.

Eluc. de las propr., fol. 40.

Le nez est membre auxiliaire, attractif et répulsif de l'air.

CAT. ESP. Oficial. PORT. Official. IT. Officiale, offiziale, ufficiale, uffiziale.

(chap. ofissial, ofissials, ofissiala, ofissiales.)

47. Officier, s. m., officier.

A totz autres officiers et ministres de nostre dit seignor lo rey.

(chap. A tots los atres ofissials y ministres de nostre dit siñó lo rey.)

Ord. des R. de Fr., t. XV, p. 635.

A tous autres officiers et ministres de notre dit seigneur le roi.

Nengun viguier, baile, subviguier, ni autre officier.

(chap. Cap veguer, baile, subveguer, ni datre ofissial.)

Statuts de Provence. Masse, p. 174. 

Nul viguier, bailli, sous-viguier, ni autre officier. 

CAT. Officier.

48. Ufficialier, s. m., fonctionnaire. 

Ciutada e ufficialier de Tholoza.

(chap. Siudadá y funsionari de Tolosa, Toulouse.)

Leys d'amors, fol. 130. 

Citadin et fonctionnaire de Toulouse.

49. Officina, s. f., lat. officina, officine, atelier, laboratoire, boutique.

Pueys en las autras officinas.

V. et Vert., fol. 59. 

Puis dans les autres officines. 

Fig. En aquest cor ha doas officinas, so es entendemen e volontat.

V. et Vert., fol. 59. 

Dans ce corps il y a deux officines, c'est entendement et volonté.

- Chapelle.

Bastic temple miravilhos 

Et ab diversas officinas.

Brev. d'amor, fol. 49.

Il bâtit un temple merveilleux et avec diverses chapelles.

Autar et officinas an de denfra bastit. V. de S. Honorat. 

(chap. Altá o altar y ofissines han a dins bastit, construít.) 

Autel et chapelles ils ont bâti au-dedans. 

CAT. ESP. Oficina. PORT. IT. Officina. (chap. Ofissina, ofissines.)

50. Perfar, Perfaire, v., lat., perficere, parfaire, achever, terminer.

Perfar lo negoci. Cat. dels apost. de Roma, fol. 177. 

(chap. Acabá, perfecsioná, lo negossi; perfecte : ben acabat, perfecsionat.)

Achever l'affaire.

Subst. Comensars non es vertuz, mas lo perfaires.

Trad. de Bède, fol. 42. 

Commencer n'est pas vertu, mais l' achever.

Part. pas. Pois qu'el dos que fa l'us hom al autre es perfeitz, non pot esser desfaitz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 97.

Après que le don qu'un homme fait à l'autre est parfait, il ne peut être défait.

(N. E. Santa Rita, Santa Rita, lo que se da no se quita.)

ANC. FR. A parfaire ce que il avoit encommencié.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 240. 

Tout marché d'amour, quoy qu'il monte, 

Se parfait sans deniers à Dieu.

Coquillart, p. 37.

PORT. Perfazer.

51. Perfectio, s. f., lat. perfectio, perfection.

Segon la sanctetat e la perfection de la fe. V. et Vert., fol. 5.

(chap. Segons la santidat y la perfecsió de la fe.)

Selon la sainteté et la perfection de la foi. 

Loc. En la montanha auta de perfectio.

(chap. A la montaña alta de perfecsió; allí está Carlitos Puigdemont, puch de monte; podio de monte; podium montibus.)

Lo pus aut gra en la escala de perfectio.

(chap. Lo mes alt graó de la escala de perfecsió.)

V. et Vert., fol. 63 et 100. 

En la haute montagne de perfection.

Le plus haut degré en l'échelle de perfection.

CAT. Perfecció. ESP. Perfección. PORT. Perfeição. IT. Perfezione.

(chap. Perfecsió, perfecsions; v. perfecsioná, perfecsionás.)

52. Perfazement, s. m., achèvement, accomplissement.

Coven oblidar lo perfazement de pechat.

Paraula d' onestat vai en perfazement.

Trad. de Bède, fol. 51 et 8.

Il convient d'oublier l' achèvement du péché.

Parole d' honnêteté va en accomplissement.

(chap. Perfecsionamén, perfecsionamens; fé algo perfecte, acabat.)

53. Perfeit, Perfieit, Perfieg, Perfaig, adj., lat. perfectus, parfait, accompli.

Ni non crezas que neguns hom n' aia istat maistres ni perfaig.

Gramm. Provençal.

Ni ne croyez pas que nul homme en ait été maître et parfait.

Quar an baissatz los perfeitz orgulhos. 

P. Vidal: Ara m' alberc. 

Car ont abaissé les orgueilleux accomplis. 

A perfieit saber.

Nat de Mons: Al bon rey. 

A parfait savoir. 

Non es pas perfeita vertuz.

Trad. de Bède, fol. 53. 

N'est pas parfaite vertu. 

Substant. Sobrarai lo perfieg

Qu'om te per ben apres.

Sordel: Sel que. 

Je surpasserai le parfait qu'on tient pour bien appris.

- Terme de grammaire.

Deu aver V temps... preterit non perfeit, preterit perfeit, preterit plus que perfeit. Gramm. provençal. 

Doit avoir cinq temps... prétérit non parfait, prétérit parfait, prétérit plus que parfait. 

CAT. Perfet. ESP. Perfecto. PORT. Perfeito. IT. Perfetto. (chap. perfecte, perfectes, perfecta, perfectes; pretérit : passat : perfecte, 

plusquamperfecte : mes que perfecte.)

54. Perfeitament, Perfiechamen, adv., parfaitement. 

Bos cristias qui cre perfeitament. Poëme sur Boèce.

Bon chrétien qui croit parfaitement. 

Duptan que non o puesca dir 

Be perfiechamen en romans.

(chap. Dudán (tenín temó) de que no u puga di ben perfectamen en romans, lo chapurriau antic.)

Brev. d'amor, fol. 6.

Craignant que je ne puisse dire cela bien parfaitement en roman.

CAT. Perfectament, perfetament. ESP. Perfectamente. 

PORT. Perfeitamente. IT. Perfettamente. (chap. Perfectamen.)

55. Perficient, adj., lat. perficientem, efficient.

Per so que dit es, appar que cauza material de son es humor fumosa al cervel montant; mas causa formal et perficient es opilacio. 

Eluc. de las propr., fol. 76.

Par ce qui est dit, il apparaît que la cause matérielle du son est humeur fumeuse montant au cerveau; mais la cause formelle et efficiente, c'est

l'opilation.

ESP. IT. Perficiente.

56. Enperfectio, s. m., lat. imperfectio, imperfection.

Mays es gran enperfectio e gran perilh de motz peccatz mortals.

V. et Vert., fol. 80. 

Mais est grande imperfection et grand péril de nombreux péchés mortels.

CAT. Imperfecció. ESP. Imperfección. PORT. Imperfeição. 

IT. Imperfezione. (chap. Imperfecsió, imperfecsions.)

57. Prefeit, s. m., lat. praefectus, préfet.

Cum es illustris, so es prefeitz o pretors. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Comme est illustre, c'est-à-dire préfet ou préteur. 

CAT. Prefecte. ESP. PORT. Prefecto. IT. Prefetto. (chap. Prefecte, prefectes, com Poncio Pilatos.)

58. Befazer, v., lat. benefacere, bien faire.

Part. prés. Subst. Deus donet als befazens sabieza.

Trad. de Bède, fol. 37. 

Dieu donna la sagesse aux bienfaisants. 

ANC. ESP. Bienfacer. PORT. Bemfazer. (chap. Benfé, fé lo be.)

59. Benfag, Benifag, Befat, s. m., lat. benefactum, bienfait.

Mal senes jauzimens,

E senes benfag cozensa.

Gaubert, Moine de Puicibot: Una grans.

Mal sans jouissance, et peine sans bienfait.

Qu'hom prenda

A bon cor per sufficien 

Benifag e guazardo. 

Matfre Ermengaud: Dregz de natura. 

Qu'on prenne à bon coeur pour suffisant bienfait et profit.

Servizi son perdut

E befat desconogut.

Hugues de S. Cyr: Nulha res.

Les services sont perdus et les bienfaits méconnus. 

ANC. CAT. Benfet, benefet. ANC. ESP. Bienfecho. PORT. Bemfeito. 

IT. Benefatto. (chap. Benfet, ben fet, cosa ben feta.)

60. Befachor, Befaytor, s. m., lat. benefactor, bienfaiteur.

Amar de cor son befachor.

Brev. d'amor, fol. 3.

Aimer de coeur son bienfaiteur. 

Amant so befaytor.

Eluc. de las propr., fol. 253. 

Aimant son bienfaiteur. 

ANC. FR. Li tierz soit por mes bienfetors.

Roman du Renart, t. III, p. 299. 

ANC. CAT. Benfactor. ANC. ESP. Bienfechor. ESP. MOD. Bienhechor. 

PORT. Bemfeitor. IT. Benefattore. (chap. Benefactó, benefactós, benefactora, benefactores.)

61. Bonifficacio, s. f., bonification, amélioration.

Am bonifficacio de sas viandas.

Trad. d'Albucasis, fol. 4. 

Avec amélioration de ses aliments. 

IT. Bonificazione.

62. Beneficiar, v., bénéficier, récompenser, donner un bénéfice.

Part. pas. Segon drech e justicia beneficiat. 

Eluc. de las propr., fol. 6. 

Récompensé selon droit et justice.

Lo vicari... beneficiatz.

(chap. Lo vicari... benefissiat: que té un benefissi an aquella iglesia.)

Tit. de 1413 de S. Eulalie de Bordeaux.

Le vicaire... bénéficié.

ESP. Beneficiar. IT. Beneficiare. (chap. Benefissiá, benefissiás: benefissio, benefissies, benefissie, benefissiem o benefissiam, benefissiéu o benefissiáu, benefissien; benefissiat, benefissiats, benefissiada, benefissiades.)

63. Benefic, adj., lat. beneficus, bienfaisant.

Benefica, a nulh enjuriosa. Eluc. de las propr., fol. 179.

Bienfaisante, à nul outrageuse. 

ESP. (benéfico) PORT. IT. Benefico. (chap. Benéfic, benefics, benéfica, benéfiques.)

64. Malfar, v., lat. malefacere, mal faire.

Las malvastatz d'un ric so plus grans que d' un paure, car major a de malfar, aissi cum plus a de poder de be far. Liv. de Sydrac, fol. 25.

Les mauvaisetés d'un riche sont plus grandes que d'un pauvre, car il a plus grand (pouvoir) de mal faire, ainsi comme il a plus de pouvoir de bien faire.

ANC. ESP. Malfecer (malfacer) (chap. malfé, fé lo mal).

65. Malfait, s. m., lat. malefactum, méfait, méchanceté.

Qui cassara engans

Ni malfaitz ni folhors.

J. Estève: Aissi col malanans.

Qui chassera tromperies et méfaits et folies.

Malfaitz los ensenha.

P. Cardinal: Aissi com hom.

Méchanceté les enseigne.

ANC. FR. Des outrages ne des malfais.

Roman du Renart, t. IV, p. 68. 

CAT. Malfet. ANC. ESP. Malfecho. ESP. MOD. Malhecho. PORT. Malfeito. 

IT. Malfatto. (chap. Malfet, malfets; malesa, maleses.)

66. Malafaita, Malafeita, Malafacha, s. f., méfait, délit.

Que la malafaita fos faita palesment.

Trad. du Code de Justinien, fol. 100.

Que le méfait fût fait ouvertement.

Si... a vist hom en la malafeita. Cout. de Condom.

Si... il a vu l'homme dans le délit.

Ni la ciutat no fondriam ni ardriam, ni malafacha no i fariam.

Tit. de 1204. Arch. du Roy., J. 305.

Ni ne renverserions ni ne brûlerions la cité, ni méfait n'y ferions.

Que nos puescam gardar de malafacha.

Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., J. 310.

Que nous puissions nous garder de méfait.

CAT. Malafeta. IT. Malafatta. (chap. Malesa, maleses; delit, delits.)

67. Malfazeire, Malfasedor, s. m., malfaiteur.

Lo malsfazeire, aqui hon a fach mal.

Liv. de Sydrac, fol. 17.

Le malfaiteur, là où il a fait mal. 

Murtrier o laire o malfaseire.

Charte de Gréalou, p. 106. 

Meurtrier ou voleur ou malfaiteur. 

Sufrir home rebelle e malfasedor.

Les VII Œuv. de miséric. en prov.

Supporter homme rebelle et malfaiteur.

68. Malfaitor, Malfachor, s. m., lat. malefactor, malfaiteur.

Can lhi malfaitor lhi queran merce. 

Liv. de Sydrac, fol. 25. 

Quand les malfaiteurs lui demanderont merci. 

Layset al diable tocar 

Lo malfachor e trebalhar.

V. de S. Honorat. 

Laissa au diable toucher et tourmenter le malfaiteur.

ANC. CAT. Malfeytor. CAT. MOD. Malfactor. ANC. ESP. Malfechor. ESP. MOD. Malhechor. PORT. Malfeitor. IT. Malfattore. (chap. Malfactó, maleán, malfactós, maleans, malfactora, maleanta, malfactores, maleantes.)

69. Mesfar, v., méfaire, offenser, faire offense.

Que perdono a sels que lor mesfaran.

Liv. de Sydrac, fol. 25. 

Qu'ils pardonnent à ceux qui leur feront offense. 

Part. pas. De so qu'aviam nos mesfag.

Brev. d'amor, fol. 101. 

De ce que nous avions méfait.

ANC. FR. Se je vous ai de riens mesfait. Joinville, p. 25.

Ne li meffacent de rien.

Marie de France, t. 1, p. 190. 

Ils ne meffacent ou facent meffaire en aucune manière.

Ord. des R. de Fr., t. XV, p. 25. 

Là où il ne mesfeit ne mesdit jamais d'une parole.

Amyot, Trad. de Plutarque. V. de Lycurgue.

ANC. ESP. Malfacer. PORT. Malfazer. IT. Malfare. (chap. Malfé, fé mal.)

70. Mesfait, Mesfah, Meffaih, s. m., méfait, faute.

Quar mos mesfaitz m'es tan greus e pesans.

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Car mon méfait m'est si pénible et pesant. 

Fetz volontiers penedensa per emendar lo meffaih.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 50.

Fit volontiers pénitence pour réparer le méfait.

Loc. Si lo malvatz home es pres en mesfah. 

Liv. de Sydrac, fol. 24. 

Si le méchant homme est pris en faute. 

IT. Misfatto.

71. Benefici, s. m., lat. beneficium, bienfait.

Desconoyssensa, so es oblidament de Dieu, de sos beneficis.

V. et Vert., fol. 7. 

Ingratitude, c'est oubli de Dieu, de ses bienfaits.

- Bénéfice.

Mercat fazen, vendon o cambion o laysson a lurs nebotz los beneficis e las rendas de S. glieya. V. et Vert., fol. 16.

Faisant marché, ils vendent ou changent ou laissent à leurs neveux les bénéfices et les rentes de sainte église. 

Dels priorats e dels beneficis del dih monestier.

(chap. Dels priorats y dels benefissis del dit monasteri.)

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 333. 

Des prieurés et des bénéfices dudit monastère.

ANC. FR. Cil qui de soi estoit mauvés out tost obliez les benefices que li empereres li ont faiz.

Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 148.

CAT. Benefici. ESP. PORT. Beneficio. IT. Benefizio. (chap. Benefissi, benefissis.)

72. Malefici, s. m., lat. maleficium, maléfice, méfait.

Per sortz o per devis o per devinas o per autres maleficis.

V. et Vert., fol. 16.

Par sortiléges ou par devins ou par devineresses ou par autres maléfices.

Dels maleficis e dels forfags.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88.

Des méfaits et des forfaits.

CAT. Malefici. ESP. PORT. IT. Maleficio. (chap. Malefissi, malefissis.)

73. Facilitat, s. f., lat. facilitatem, facilité, légèreté.

Tu, scorja la codena... am facilitat. 

Trad. d'Albucasis, fol. 13. 

Toi, écorche la couenne... avec légèreté. 

CAT. Facilitat. ESP. Facilidad. PORT. Facilidade. IT. Facilità, facilitate, facilitade.

74. Difficultat, Defecultat, s. f., lat. difficultatem, difficulté.

Senes deterioratio et difficultat.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 41. 

Sans détérioration et difficulté. 

Aquela causa es pus vertuosa la cal es pus fort e de plus granda defecultat.

L'Arbre de Batalhas, fol. 75. 

Cette chose est plus vertueuse laquelle est plus forte et de plus grande difficulté. 

CAT. Dificultat. ESP. Dificultad. PORT. Difficuldade. IT. Difficultà, difficultate, difficultade.

75. Difficil, adj., lat. difficilis, difficile. 

Greus cauza e difficils seria donar ysshemple de totas.

Leys d'amors, fol. 32.

Serait chose pénible et difficile de donner exemples de toutes.

Per contribuir en las cargas occurrens... si rendon difficils.

Statuts de Provence. BOMY, p. 219.

Pour contribuer aux charges occurrentes... ils se rendent difficiles.

De dificil sanatio. Trad. d'Albucasis, fol. 2.

De difficile guérison. 

CAT. ESP. (difícil) Dificil. PORT. Difficil. IT. Difficile. (chap. Difíssil, difissils, difíssila, difíssiles.)

76. Dificilment, adv., difficilement.

Dificilment si prendo.

Si clavo dificilment.

Eluc. de las propr., fol. 152 et 59. 

Difficilement se prennent. 

Se ferment difficilement.

CAT. Dificilment. ESP. Difícilmente. PORT. IT. Difficilmente. (chap. difissilmen.)

77. Sobredificil, adj., très difficile. 

Jumar... als efans es sobredificil.

Eluc. de las propr., fol. 74. 

Jeûner... est très difficile aux enfants.

78. Refar, v., refaire, réparer, rétablir. 

Totas las ydolas... fes refar.

(chap. Tots los ídolos va fé refé.)

Abr. De l'Anc. et du N.-T., fol. 17.

Fit refaire... toutes les idoles. 

Refarian lo temple. V. de S. Honorat. 

Rétabliraient le temple. 

Si el reffet la maio que fora caeguda.

Trad. du Code de Justinien, fol. 17.

S'il rétablit la maison qui serait tombée.

Fig. A refar la soa domna c'avia perduda. 

V. de Bertrand de Born. 

A refaire la sienne dame qu'il avait perdue. 

CAT. Refer. ANC. ESP. Refacer. ESP. MOD. Rehacer. PORT. Refazer. 

IT. Rifare. (chap. Refé.)

79. Refectio, s. f., lat. refectio, réfection.

Replenir el vespre per refectio de viandas.

Trad. de Bède, fol. 53. 

Se remplir au soir par réfection d'aliments. 

Per pitansa e reffectio de lur cors.

Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 33. 

Pour pitance et réfection de leurs corps. 

Fig. La spiritual refectio a communion. Doctrine des Vaudois.

La spirituelle réfection par communion.

CAT. Refecció. ESP. Refección. PORT. Refeição. IT. Rifezione. (chap. Refecsió, refecsions.)

80. Refector, Refeitor, Refreydor, s. m., lat. refectorium, réfectoire.

Menan lo en refector on manjavan li fraire. V. de S. Honorat.

Le mènent en réfectoire où mangeaient les frères.

No y aura leu senhor...

Ostal ni refreydor.

P. Cardinal: Quals aventura. 

Il n'y aura bientôt seigneur... hôtel ni réfectoire.

- Couvent.

Mil monge dins refeitor 

Pregan.

Garin d'Apchier: Mos cominals.

Mille moines prient dans le couvent.

Ieu no vuelh refeitors 

Ni reglas.

Giraud de Borneil: Dels bels. 

Je ne veux couvents ni règles. 

CAT. Refector, refetor. ESP. Refectorio. PORT. Refeitorio. IT. Refettorio.

81. Refacier, s. m., regrattier, revendeur.

Poyra la aver per aquel meteyh for qu'el refacier hi aura promes o donat.

Ord. des R. de Fr., t. XVI, p. 135. 

Pourra l'avoir pour ce même pris que le regrattier lui aura promis ou donné.

82. Satisfar, v., lat. satisfacere, satisfaire.

Adonc Pilatz, per satisfar

Al pople.

Brev. d'amor, fol. 164.

Alors Pilate, pour satisfaire au peuple.

Non ay de que te satisfassa.

V. et Vert., fol. 44. 

Je n'ai de quoi je te satisfasse.

- Faire satisfaction, s'acquitter. 

Cuion adonc satisfar de totz lurs peccatz.

V. et Vert., fol. 81. 

Croient alors faire satisfaction de tous leurs péchés. 

CAT. Satisfer. ESP. Satisfacer. PORT. Satisfazer. IT. Satisfare. (chap. Satisfé.)

83. Satisfactio, s. f., lat. satisfactio, satisfaction, dédommagement.

Lai pas nulh hom ses satisfactio.

Guillaume de Mur: D' un sirventes. 

Là ne passe nul homme sans satisfaction.

- Réparation d'une offense.

La vergonha que hom ha de cofessar sos peccatz es gran partida de la esmenda e de la satisfactio a Dieu. V. et Vert., fol. 71.

La honte qu'on a de confesser ses péchés est grande partie de l'amendement et de la satisfaction à Dieu.

Loc. El fara satisfactio de son peccat.

Per aquest peccat lhi covenc a far satisfactio; qui altruy fer, cove que sia feritz o quieira merce. Liv. de Sydrac, fol. 51 et 12.

Il fera satisfaction de son péché.

Pour cette faute lui convint de faire satisfaction; qui autrui frappe, il convient qu'il soit frappé ou demande merci.

CAT. Satisfacció. ESP. Satisfacción. PORT. Satisfação. IT. Satisfazione. (chap. Satisfacsió, satisfacsions.)

84. Satisfazement, s. m., satisfaction.

En recompensacio et en satisfazement.

Tit. de 1270. Arch. du Roy., J. 321.

En compensation et en satisfaction.

IT. Satisfacimento.

85. Forsfar, Forfar, Forfaire, v., du lat. foris facere, forfaire. 

Si non o forsfa et si... o forsfa. Tit. de 1053.

S'il ne le forfait et si... il le forfait.

S'ieu anc res no forfi vas vos.

Arnaud de Marueil: Sel que vos.

Si oncques je ne forfis rien envers vous. 

Si l' om o forfici, e pois no s'en repen. Poëme sur Boèce.

Si l'homme cela forfait, et puis ne s'en repent.

Part. pas. Requeric al abbat qu'elh li rendes, quar no avia res forfayt per qu'elh tengues pres. Philomena. 

Demanda à l'abbé qu'il lui rendît, car il n'avait rien forfait pour qu'il le tînt prisonnier.

- Outrager, offenser, déshonorer.

Aquesta peticio prega nostre Payre que nos perdone nostres forfags ayssi co nos perdonam ad aquells que nos forfan. V. et Vert., fol. 43.

Cette demande prie notre Père qu'il nous pardonne nos offenses comme nous pardonnons à ceux qui nous offensent.

Si 'l forfez tan dont ella s rangures. Poëme sur Boèce. 

Si l'outrageât tant dont elle se fâchât. 

ANC. CAT. Forfar. ANC. IT. Forfare.

86. Forfach, Forfait, s. m., lat. foris factum, forfait, crime, tort. 

Adulteri, qu' es gran forfach.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Adultère, qui est grand forfait. 

Totz los forfaitz e totas las clamors,

En que m podetz acusar ni retraire, 

Son quar m' auzatz abelhir ni plazer.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz. 

Tous les forfaits et toutes les clameurs, en quoi vous pouvez m'accuser et reprendre, sont que vous m'osez charmer et plaire. 

ANC. CAT. Forfait. ANC. IT. Forfatto.

87. Forfaitura, Forfachura, s. f., lat. foris factura, forfaiture, crime, tort, faute.

Roma, tant es grans 

La vostra forfaitura.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Rome, tant est grande votre forfaiture. 

Per ma gran forfachura, 

Soy estat falhen. 

Un troubadour anonyme: Flors de Paradis. 

Par ma grande faute, j'ai été coupable. 

Loc. Be m volgra mal, s'il fezes forfaitura, 

Ni l'agues dig nulh orguelh ni follia. 

Guillaume de S. Didier: El mon non. 

Je me voudrais bien mal, si je lui eusse fait forfaiture, et lui eusse dit nul orgueil ni folie. 

Ieu non tenc ges per menor forfaitura 

Qu' om fors' els sieus. 

Guillaume de Montagnagout: Per lo mon. 

Je ne tiens point pour moindre forfait qu'on force les siens. 

ANC. CAT. Forfaitura.

88. Desfar, Desfaire, v., défaire, détruire.

Ella medesma telset so vestiment 

Que negus om no pot desfar neienz. 

Poëme sur Boèce. 

Elle-même tissa son vêtement de manière que nul homme ne peut défaire rien.

S' ela m' agues dat lo do 

Que dona non pot desfaire.

Cadenet: A ops. 

Si elle m'eût donné le don que dame ne peut détruire.

Mortz, que desfai los comtes e 'ls prelatz.

H. Brunet: Cuendas. 

La mort, qui détruit les comtes et les prélats.

Am las mans si desfay e los huellz e la cara. V. de S. Honorat.

Avec les mains se détruit et les yeux et la face. 

Fig. Era par ben que valors se desfai.

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Maintenant il paraît bien que mérite se détruit.

- Empêcher, changer.

Ieu sui de tot a son comendamen,

Fors que d'aitan que ges non puesc desfaire

Qu' ades non l'am.

G. Faidit: Mas la bella.

Je suis en tout à son commandement, hors que d'autant (excepté) que je ne puis empêcher que je ne l'aime toujours.

- Perdre.

Li vielh de mal aire 

Que Susanna volien desfaire.

V. de S. Honorat. 

Les vieux de mauvaise manière qui voulaient perdre Susanne.

- Désorganiser, licencier. 

Desfeiron lor ostz, et deron comjat als soudadiers.

V. de Bertrand de Born. 

Défirent leur armée, et donnèrent congé aux soldats. 

Part. pas. Desfach d' uelhz e de cara que parlar non podia.

V. de S. Honorat. 

Défait d'yeux et de face qu'il ne pouvait parler. 

Per aquist eran refait Joglar e cavayer desfait.

P. Vidal: Abril issic. 

Par celui-là étaient refaits les jongleurs et les cavaliers défaits. 

Subst. Los contrafagz e los lebros e 'ls desfag de lurs membres. 

V. et Vert., fol. 92.

Les contrefaits et les lépreux et les défaits de leurs membres.

ANC. FR. Les bons exécuteurs desfont premièrement les torts faiz au mort... Se je vous ai de riens mesfait je le vous desferai. 

Joinville, p. 7 et 25.

Il résolut à la fin d' entreprendre de desfaire par luy-mesme le tyran.

Amyot, Trad. de Plutarque, V. d' Aratus. 

Tous les règnes mondains se font et se desfont. Ronsard, t. II, p. 1347.

CAT. Desfer. ANC. ESP. Desfacer. ESP. MOD. Deshacer. PORT. Desfazer. 

IT. Disfare. (chap. desfé: desfach, desfás, desfá, desfem, desféu, desfán; desfet, desfets, desfeta, desfetes.)

89. Desfazement, s. m., destruction.

Foron mot iratz... del desfazement de la ydola.

Hist. abr. de la Bible, fol. 45.

Furent moult irrités... de la destruction de l'idole. 

ANC. ESP. Desfacimiento. ESP. MOD. Deshacimiento.

PORT. Desfazimento. IT. Disfacimento.

90. Desfazedat, adj., imbécile, ignorant.

Anc no fui d'aquels desfazedatz,

Qu' el gazanh vuelh de domnas e de datz.

T. d'Aimeri et de G. de Berguedan: En Berguedan. 

Je ne fus oncques de ces imbéciles, vu que je veux le profit avec dames et aux dés.

91. Enfectivar, v., infecter. 

De humors enfectivar. Eluc. de las propr., fol. 268.

Infecter d'humeurs. 

CAT. ESP. PORT. Infectar. IT. Infettare. (chap. infectá, infectás: yo m' infecto, infectes, infecte, infectem o infectam, infectéu o infectáu, infecten; infectat, infectats, infectada, infectades.)

92. Infectio, Infeccio, s. f., lat. infectio, infection.

Humor corrumpuda o apostema es causa de infeccio.

Eluc. de las propr., fol. 16. 

Humeur corrompue ou apostême est cause d'infection.

Fig. Que nos purgara nostre cor de tota la ordura e de la infectio dels VII peccatz mortals.

V. et Vert., fol. 40. 

Qui nous purgera notre coeur de toute l'ordure et de l'infection des sept péchés mortels. 

CAT. Infecció. ESP. Infección. PORT. Infecção. IT. Infezione. (chap. Infecsió, infecsions.)

93. Infect, adj., lat. infectus, infect, infecté.

Morbos ni infect... D'un loc infect. 

Tit. du XVe siècle, entre le seigneur et les habitants de la Roche.

Malade et infecté... D'un lieu infect. 

CAT. Infecte. ESP. PORT. Infecto. IT. Infetto. (chap. Infect, infectat, en infecsió.)

94. Infectiu, adj., infectant.

Es mesclat ab autra humor infectiva. Eluc. de las propr., fol. 29.

Est mêlé avec autre humeur infectante. 

ESP. Infectivo (infectante). IT. Infettivo. (chap. s. infectán, que pot infectá.)

95. Contrafar, Contrafayre, v., contrefaire, imiter.

Truan, mala guerra 

Sai volon comensar 

Donas d' esta terra,

E vilas contrafar.

Rambaud de Vaqueiras: Truan. 

Vile, méchante guerre ici veulent commencer les dames de cette terre, et contrefaire les vilains. 

Que non puesca contrafayre los senhals. 

Tit. de 1438. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 258. 

Qu'il ne puisse contrefaire les signes.

- Fausser, altérer.

Fetz contrafar l'anel del rei, e fetz letras de part lo rei a 'N Guilem del Baus. V. de Guillaume de Baux.

Fit contrefaire l'anneau du roi, et fit lettres de par le roi au seigneur Guillaume de Baux.

- Être, rendre difforme, défiguré. 

Part. pas. Aquesta bestia tan diversa e tan contrafacha e tan espaventabla, significa lo princep de tenebras.

V. et Vert., fol. 6. 

Cette bête si variée et si contrefaite et si épouvantable, signifie le prince de ténèbres. 

Subst. Los contrafags e los lebros. V. et Vert., fol. 92.

Les contrefaits et les lépreux.

CAT. Contrafer. ANC. ESP. Contrafacer. ESP. MOD. Contrahacer. 

PORT. Contrafazer. IT. Contraffare. (chap. Contrafé.)

96. Contrafazemen, s. m., contrefaçon, imitation.

Dels contrafazemens

Ni d'autres.

G. Riquier: Pus Dieu m'a.

Des contrefaçons et d'autres.

ESP. Contrahacimiento. IT. Contraffacimento.

97. Contrafazedor, s. m., contrefaiseur, imitateur.

Els contrafazedors

Que contrafan de cors 

Las manieras.

G. Riquier: Tant petit. 

Les contrefaiseurs qui contrefont les manières de corps.

ANC. FR. Joyeux contrefaiseur d'amitié. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 251. 

Mesmes l'un desquels estoit le contrefaiseur d'esprit.

Henri Estienne, Apologie pour Hérodote, t. II, p. 142.

ANC. CAT. Contrafaedor. ESP. Contrahacedor. PORT. Contrafazedor. 

IT. Contraffacitore.

98. Confir, Cofir, v., lat. conficere, confire, apprêter, confectionner. Metges... cofei suaus unctions. Trad. de Bède, fol. 79.

Médecin... confectionne douces onctions.

Aprop, tot aiso se confis.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Après, tout cela se confit.

Part. pas. Cofitz de mirra e d' aloes. Passio de Maria.

Confectionné de myrrhe et d'aloès

Que non compron per vendre neguna causa confida.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Qu'ils n'achètent pour vendre aucune chose confite.

CAT. ESP. Confitar. PORT. Confeitar. IT. Confettare. (chap. Confitá sol u fem aná en cas de fé, confecsioná, algo dols. Al Decamerón en chapurriau ña una noveleta aon Calandrino se té que minjá unes pastes confitades en aloe y merda de gos.)

99. Confiech, s. m., ragoût, mets, confit.

Det a cadaun dels frayres del confiech.

V. de S. Honorat.

Donna à chacun des frères du confit. 

CAT. Confit. ESP. Confite. PORT. Confeitos. IT. Confetto. (chap. Confit, confits, repetixco, sol de algo dols.)

100. Cofimen, Configimen, s. m., assaisonnement, confiture.

D' oximels, d' issirops, de flors e de semens, 

De razitz e de fuelhas e d' autres cofimens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

D' oxymels, de sirops, de fleurs et de semences, de racines et de feuilles et d'autres assaisonnements. 

Tres livras de coffimens.

Tit. de 1498. DOAT, t. CXXVII, fol. 273. 

Trois livres de confitures. 

Fig. Us entendens menutz 

Fara configimens 

D'autres belhs ditz plagutz.

G. Riquier: Ab pauc er. 

Un petit amoureux fera assaisonnement d'autres beaux dits accueillis.

101. Confection, s. f., lat. confectionem, confection. 

La confection d'aquesta present carta. 

(chap. La confecsió d'esta presén carta.) 

Tit. de 1326. DOAT, t. XXXIX, fol. 31. 

La confection de cette présente charte.

- Ragoût, mets, sauce.

Non ti tenon per moyne ni per drech companhon,

Per que non ti doneron de lur confection.

V. de S. Honorat.

Ne te tiennent pour moine ni pour droit compagnon, c'est pourquoi ils ne te donneront de leur ragoût.

- Mélange, préparation.

Pueis devem tot aisso mesclar 

Ab mal, e far confectio 

Que sia dura per razo.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis nous devons mêler tout cela avec maillet, et faire mélange qui soit dur par raison.

La qual confectio si deu pauzar sobre la mordedura.

(chap. La cual confecsió se deu posá sobre (damún de) la mossegada.)

Eluc. de las propr., fol. 200. Laquelle préparation se doit poser sur la morsure.

CAT. Confecció. ESP. Confección. PORT. Confeição. IT. Confezione. (chap. Confecsió, confecsions.)

102. Cofidor, s. m., confiseur.

Cofidor d' especias. Eluc. de las propr., fol. 115.

Confiseur d'épices.

103. Escofir, v., escoffier, tuer, défaire.

Part. pas. Els foro escofitz e vencutz.

Eluc. de las propr., fol. 159. 

Ils furent défaits et vaincus. 

Ans cre fosso totz mortz o escofitz.

R. Gaucelm: Ab grans. 

Mais je crois que tous fussent tués ou défaits. 

IT. Sconfiggere.

104. Escophiment, s. m,, défaite.

Per razo del cal escophiment, David als mons donet malediccio.

Eluc. de las propr., fol. 159.

Par raison de laquelle défaite, David donna malédiction aux montagnes. 

IT. Sconfiggimento.

105. Desconfir, Descofir, v., déconfire, détruire, ruiner.

Descofiron la gent campaneza.

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Déconfirent la gent champenoise. 

Paiana gen desconfir.

Marcabrus: Emperaire per. 

Détruire la gent payenne.

Part. pas. Desconfig Frances e pres e mort.

Durand: En talent. 

Français déconfits et pris et tués. 

Lhi ausberc fausat e descofit.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 27.

Les hauberts faussés et détruits.

ANC. FR. Tant chaplerent et tant ferirent 

Que les Sarrazins desconfirent.

Fables et cont. anc., t. III, p. 63. 

Les autres qui avoient rué jus et desconfit le premier logis.

Monstrelet, t. II, fol. 33. 

ANC. CAT. Desconfir. IT. Sconfiggere.

106. Descofizemen, s. m., déconfiture. 

Menar mon adversari a descofizemens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Mener mon adversaire à déconfiture. 

IT. Sconfiggimento.

107. Descofiment, s. m., déroute, déconfiture.

Los trebalhs e las guerras e los descofimens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les travaux et les guerres et les déroutes.

108. Descofitura, s. f., déconfiture. 

Ni 'l dol ni 'l dan ni la descofitura

C' avem preza.

Aimeri de Peguilain: S'ieu anc. 

Et la souffrance et le dommage et la déconfiture que nous avons prise. ANC. CAT. Desconfitura. ANC. IT. Sconfittura.