Mostrando las entradas para la consulta voría ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta voría ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 22 de septiembre de 2018

Algunes diferénsies entre catalá, valencià, chapurriau

Texto en valensiá (ñabíen algúns errors, encara ne ñan)
En la flexió verbal.
Son formidables traços pertinents les formes respectives de la flexió verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En català hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià:
Els catalans usen "ser" per a expressar ubicació després de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem ací); i "estar" per a una acció passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro).
Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: català "no hi es" (v. no hi ha). Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en català: "he vist mon pare".
Valencià: verps que indiquen companyia, relació d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposició "en" (o "ab" arcaica), mentres el català porta "amb".
català: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill).
català: reflexiu "hom", introduint una oració impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu).
català: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content)
Conjugació verbal.
Es tan diferent la conjugació valenciana de la catalana que hauriem de recorrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicació:
c. tenir, venir, veure
v. tindre, vindre, vore
ch. Tindre, vindre, vore. Ting, tens, té, tením, teníu, ténen. Ving, vens, ve, vením, veníu, vénen. Vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. prengui, prenguem
v. prenga, prengam
ch. Prenga, préngues, prengue, prengám, prengáu, prénguen
c. donés, sofrix
v. donara, sofrira
ch. donara, donares, donare, donárem, donáreu, donáren; patiguera , patiguéres, patiguére, patiguérem, patiguéreu, patiguéren
c. neixer, treure
v. naixer, traure
ch. Náixe, traure. Naixco, naixes, naix,
naixém, naixéu, náixen. Trac, traus, trau, traém, traéu, tráuen.

c. seure, ensopegar
v. assentarse, entropeçar
ch. Assentás. Yo me assento (yo m´assento), tú te assentes, assente, assentém, assentéu o assentáu, assénten. Entropesso, entropésses, entropésse, entropessém, entropesséu o entropessáu, entropéssen.
c. temo, perdo (1ª pers.)
v. tem, perc
ch. Yo ting temó o po, tens temó, té temó, tením temó, teníu temó, ténen temó. Yo pergo, perts, pert, perdém, perdéu, pérden.
c. visc, cresc
v. vixc, creixc
ch. Vic, vius, viu, vivím, vivíu, víuen. Créixco, créixes, creix, creixém, creixéu, créixen.
c. creiem, caieu
v. creem, caeu
ch. Natros creém, caém. Vatros o vatres creéu, caéu. Mingém, mingéu. Fem, féu. Soltém, soltéu. Pujém, pujéu.
c. perdi, creixis
v. perga, creixques
ch. Perga, pergues, pergue, pergám, pergáu, pérguen. Creixca, creixques, creixque, creixcám, creixcáu, créixquen.
c. veuré, veuries
v. voré, vories
ch. Vore, yo voría, voríes, voríe, voríem, voríeu, voríen. Yo vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.
c. plangui, planguí
v. planyga, plangyuí
ch. Queixás, queixo, queixes, queixe, queixém o queixám, queixéu, quéixen.
c. vinguem, vingueu
v. vingam, vingau
ch. Que yo vinga, vingues, vingue, vinguém, vinguéu o vingáu, vínguen.
c. serveix, converteix
v. servix, convertix
ch. Servíx, convertíx. Servixco, servixes, servix, servím, servíu, servíxen. Convertixco, convertíxes, convertíx, convertím, convertíu, convertíxen.
c. obre, omple
v. obri, ompli
ch. Obri, ompli. Óbrigo, óbris, obri, obrím, obríu, óbren - obríxen.
Ómpligo, ómplis, omplix - umplix, omplím - umplím, omplíu - umplíu, omplíxen - umplíxen - ómplen. Pleno, plenes, plene, pleném, plenéu o plenáu, plénen.
c. sofert, omplert
v. sofrit, omplit
ch. Patit, omplit – umplit. Yo hay patit. Yo hay omplit – umplit (plenat).
c. amansir, espessir
v. amansar, espesar
ch. Amansá, espesá. Amanso, amánses, amánse, amansém, amanséu o amansáu, amánsen. Espesso, espésses, espésse, espessém, espesséu o espessáu, espéssen.


c. sapiga, sapigues
v. sapia, sapies
ch. Sápiga, sábiga, sápigues, sábigues, sápigue, sábigue, sapigám, sabigám, sapiguéu, sabiguéu, sápiguen, sábiguen. Sápia, sápies tamé se diu an algún poble.
Verbo sabé. Yo sé, saps o sas, sap, sabém, sabéu, sáben. Sabré, sabrás, sabrá, sabrém, sabréu, sabrán.
c. culli, cullis
v. cullga, cullgues
ch. Que yo cullga, que tú cullgues, cúllgue, cullgám, cullgáu, cúllguen. La cullita.
c. tusso, tussi
v. tusc, tusca
ch. Yo tusgo, tússes, tus, tussím, tussíu, tússen. Que yo túsga, túsgues, túsgue, tussigám, tussigáu, tússguen.
c. cuso, cusi, cusis
v. cusc, cusca, cusques
ch. Cusí. Yo cusgo, cuses, cus, cusím, cusíu, cúsen.
Preposicions.
El català usa preposicions pospostes en una construcció que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arros sense conill). Uns quants eixemples, sense explicacio, donaran idea de la diferenciació:
c. s’entesta que li donen
v. s’encabota en que li donen
ch. S´empeñe en que li dónon. Es mol tossut, es mol tossuda. Cabut, cabuda.
c. es queixaven que
v. es queixaven de que
ch. Se queixáben de, queixáen. Yo me queixaba, te queixabes, queixáes, se queixábe, queixáe, mos queixábem, queixáem, tos queixábeu, queixáeu, se queixáben, queixáen.
c. anarem en aquell lloc
v. anarem a aquell lloc
ch. Vam aná an aquell lloc o puesto. Yo vach aná, vas aná, va aná, vam aná, vau aná, van aná.
c. estic a Valencia
v. estic en Valencia
ch. Estic a Valénsia. Estás, está, estém o estám, estéu o estáu, están.
c. prometre de veure
v. prometre vore
ch. Yo vach prométre de vore, prométre que voría. Verbo prometí. Prometixgo, prometíxes, prometíx, prometím, prometíu, prometíxen.
c. Jaume veu (en) Pere
v. Jaume veu a Pere
ch. Jaume veu a Pere, veu a la María.
c. pensar a dir-ho
v. pensar en dir-ho
ch. Pensá en díu. Penso, penses, pense, pensém o pensám, penséu o pensáu, pénsen. Cóm collóns se pot pronunsiá U la paraula HO. Home, hort, hospedá, etc.
c. no m’era permés d’anar
v. no m’estaba permés anar
ch. No me estabe permetut (permitit) aná a casa de ma tía.
c. pis per llogar (causal)
v. pis per llogar
ch. Pis per a llogá, pis en llogué, se llogue este pis, (se alquile)
c. pis per llogar (final)
v. pis per a llogar
c. a la tarda
v. per la vesprada (vesprà)
ch. A la tarde, a la vesprá o vesprada, al tardet,
c. al dessota de
v. baix de
c. al davant de
v. davant de
ch. Dabán de casa meua han ficat la paradeta. Ting la paradeta (a) dabán de casa. En cambi, tira cap abán.
c. al defora de
v. fora de
c. malgrat
v. a pesar de
ch. A pesar de,
Substantius.
Diferencies de genero, encara que en totes les llengües romàniques es conserva el que tenim en llatí, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres:
c. (el) fel
v. (la) fel
ch. La fel está al feche, es mol amarga, poques coses ñan mes amargues que la fel.
c. (el) aventatge
v. (la) ventaja
ch. La ventaja.
c. (el) escafandre
v. (la) escafandra
ch. La escafandra del buzo.
c. (la) aladre
v. (el) aladre
ch. LO aladre, l´aladre, los aladres, la rella, les relles.
També diferencies en el mateix genero
c. jueva
v. jueua
ch. Una judía, los judíos (se pronúnsie la j de judía diferén a la de JOTA)
c. princessa
v. princesa
ch. Lo príncipe, la prinsesa.
c. alcaldessa
v. alcaldesa
ch. Lo alcalde, la alcaldesa.
c. comtessa
v. comtesa
ch. Lo conde, la condesa.
c. el periodista (masc.)
v. el periodiste (masc.)
ch. Lo periodista, la periodista.
c. el maquinista (masc.)
v. el maquiniste (masc.)
ch. Lo maquiniste, la maquinista ?
Diferencies en número, els que passen al plural de diferent forma en català i en valencià:
c. [papés]
v. papers
ch. Papés, papé.
c. [carrés]
v. carrers
ch. Los carrés, lo carré. La carrera, les carreres (a La Codoñera per ejemple).
c. homes
v. hómens
ch. Homes y hómens.
c. joves
v. jovens
ch. Los joves, los jóvens. Les joves, les jóvens.
c. presupostos
v. presuposts
ch. Los presuposts, los presupostos. Lo presupost.
c. boscos
v. boscs
ch. Lo bosque, los bosques.
c. generes
v. generos
ch. Los géneros. Lo género. En cambi, ña mol (de) Género a la paradeta de la fruita. Esta G se pronúnsie diferén que la G de gat. Paregut a gepa, geput (chepa), jupa (chupa), junta, ajuntamén.


c. quadres
v. quadros
ch. Lo cuadro, los cuadros. La cuadra (de caballs), les cuadres, lo mosso de cuadra, los mossos de cuadra.
c. litres
v. litros
ch. Un litro, dos litros.
c. goigs
v. gojos/goigs
ch. Lo goch, los gochs. Gochet (cusigañes a La Fresneda). Aixó fa goch.
c. desigs
v. desijos/desigs
ch. Lo dessich, los dessichos, desseos.
c. assumpte
v. assunt
ch. Un assunto, dos assuntos.
c. culte
v. cult
ch. Culto, cultos.
Adjetius.
En quant al plural, lo mateix que els substantius. Possesius (adjetius i pronoms):
c. meva
v. meua
ch. Meua, meues, meus, meu.
c. teva
v. teua
ch. Teua, teues, teu, teus.
c. el meu (neutre)
v. lo meu (neutre)
ch. Lo meu, la meua, los meus, les meues.
c. el nostre (neutre)
v. lo nostre (neutre)
ch. Lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres.
Demostratius:
c. aquest
v. est/este
ch. Este, esta, estos, estes
c. aqueix
v. eix/eixe
ch. Eixe, eixa, ixe, ixa, íxes, eixes,
numerals cardinals:
c. vuit
v. huit
ch. Vuit. A Valjunquera: Siat, nau, diau, dotche,

c. dinou
v. deneu
ch. denóu
c. seixanta
v. xixanta
ch. sixanta
c. dues-centes
v. doscentes
ch. Dosséntes, dosséns.
c. milió
v. milló
ch. Milló (1.000.000) un milló es milló que satséns mil.
Numerals ordinals:
c. cinqué
v. quint
ch. Quin, quinta. Lo quinto, la quinta, es lo-la que fa 18 añs aquell añ.
c. sisé
v. sext
ch. Sexto, sexta.
c. vinté
v. vigesim
ch. Vigéssim casi no se fa aná, lo número vin.
Partitius i colectius:
c. meitat
v. mitat
ch. Mitat, la mitat.
c. miler
v. miler/miller/millar (Fullana)
ch. Un milená, mil.
Quantitatius:
c. força
v. molt
ch. Mol
c. quant pa
v. quant de pa
ch. Cuán pa teníu al forn?
c. fa molt fret
v. fa molt de fret
ch. Fa mol fret. Fa molta fresca.
c. quanta de neu
v. quanta neu
ch. Cuanta. Cuánta neu ña al port? - Cuán sol nessessite esta florera?
Indefinits:
c. altre
v. atres
ch. Atre, altre. Atres, altres.
c. abdues
v. les dos
ch. Les dos, en les dos máns.
c. nombrós
v. numerós
ch. Numerós, numerosa.
Articul definit.
En català està proscrit l’articul masculí en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar.
En valencià sol ser incorrecte posar l’articul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en català.
Pronom personal.
En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI:
c. hom diu per tot arreu
v. se diu per onsevol
ch. Se diu per tot arreu. Tot lo món u diu, s´ha escampat per tot arreu.
c. jo us mane
v. yo vos mane
ch. Yo tos mano. Tos U mano per radera vegada (lo que tos hay dit abáns dos vegades).
c. Que no hi es?
v. ¿ que no està ?
ch. Está Mariano o fulanito a casa? - No - No hi está? Pos si m´ha dit que hi estaríe an esta hora.
En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referintse a persones o coses; en català s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses:
c. en turnem a parlar
v. tornem a parlar
ch. Ne tornem a parlá, ne tornarém a parlá, sen parlará, ne parlarém un atre rato, etc.
Frases i tractaments:
c. davant meu
v. davant de mi
ch. Dabán de mí. Pássa dabán de mí, pássam !
c. darrere teu
v. darrere de tu
ch. Detrás de tú.
c. aquest és pintat per mi
v. este està pintat per mi
ch. Este está pintat per mí. Este lay (lo hay, l´hay) pintat yo.
Adverbis:
Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmació, negació i dubte. Uns eixemples significatius:
c. lluny
v. llunt
ch. lluñ
c. sota, dessota
v. baix, baix de
ch. Baix, a baix, daball (de), cap aball, cap a baix.
c. endavant
v. davant, cap davant
ch. Abán, cap abán
c. al damunt
v. damunt
ch. Damún
c. aleshores
v. llavors
ch. Entonses, allavonses, llavores, allacuanta (fa mol tems),
c. avui
v. hui
ch. Avui (de AB + HUY - HUI )
c. aviat
v. pronte
ch. Pronte (aviát es de aviá, aventá), prontet.
c. a entrada de fosc
v. a boqueta nit
ch. Al tardet, cuan oscurix, cuan se fa fosc, cuan pardeje,
c. demà passat
v. despusdemà
ch. Después demá
c. abans d’ahir
v. despusahir
ch. Antes ahí
c. dos quarts de nou
v. les huit i mija
ch. Les vuit y mija
c. de cop sopte
v. de repent
ch. De repén
c. s’un plegat
v. d’una volta
ch. De una vegada, de una tongada
c. no facis pas el meu
v. no faces lo meu
ch. No fáigues lo meu
c. mai no vindràs
v. no vindràs mai
ch. No vindrás may - mai

viernes, 26 de julio de 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronánse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entressuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.


Original en castellá:

Capítulo IV.

Aventuras de Barbastro.

Llegó a la ciudad cerca de las once de la noche; y oyendo una rondalla fue para allá y se agregó a la turba. Pasada una calle se prepararon a cantar delante de una casa a una muchacha que por el nombre que repetían en las letras se llamaba Lorenza. Vio Pedro Saputo que uno de los de la ronda mientras los otros cantaban se acercó y encaramó a una reja no muy alta, hizo st! tres veces, y se entreabrió la ventana. Púsose a escuchar disimuladamente, y oyó que el mozo decía: - Mirad, Lorenza, que no lloréis, pues otra vez te juro que no ha sido más que un raspazo con algo de sangre. Ya se ve, ha puesto el pie en la maldita piedra que era como una bola redonda y ha dado con la cabeza en la pared de la iglesia. El Gafed y Resuello han ido con él, y a mí me han encargado que te lo dijese. Conque luego le tendrás aquí. No te acuestes. Adiós. Y se bajó. Fuese la ronda, y Pedro Saputo por divertirse y pasar el tiempo, que no sabía qué hacerse aquella noche, se ciñó un lienzo a la cabeza y volvió de ahí un rato a la reja, hizo la seña, abrieron la ventana, se encaramó y la moza al verle: ¡ay, Conched Mío!, dijo muy alborozada; ya pensaba que no te vería. ¿Conque no es cosa de cuidado? Y diciendo esto tomaba las manos y se las apretaba. Él le dijo: un poco me duele la cabeza, pero por verte... Es decir, que esta noche, dijo ella con sentimiento, ya no entrarás por el corral. - No, respondió él; y harto me pesa. - Paciencia, contestó ella dando un suspiro, y van cuatro noches. Cómo ha de ser; ya nos desquitaremos. Agora vete a casa, no te dañe el frío de la noche; toma este pastel de magras y este pastel de longaniza. Adiós, querido; vete, y mañana no salgas de casa. - No saldré, dijo él; adiós, alma mía. Y se bajó de la reja y se apartó con el viento, no fuese que la trampa llevase allí a Conched más pronto de lo que era menester y aconteciese una barbarie.

Y vínole bien el agasajo, porque más al caso le hacían las magras y la longaniza que los suspiros y las caricias de la moza; como que en todo el día no había comido más de un par de huevos que tomó en un molino; y comiendo y cenando a un tiempo se andaba de calle en calle. Vino al fin a parar al río, y dijo: todo me va bien. Ahora que tenía sed con este gustillo de las magras, que aunque tiernas y regaladas están un tantillo sabrosas, cata que me encuentro en el río. Pero no podía bajar al agua, y viendo un puente se metió por él y al otro lado un chorro perenne de agua. Esto es una fuente, dijo: y acercándose y bajando con mucho tiento unas gradas, porque no se veía más que una bolsa de avaro, llegó al chorro que oía y bebió muy a su sabor. Sentóse en una grada, dio cabo de las magras y se tomó con la longaniza; volvió a beber, se tornó a dormir y comiendo los últimos bocados se quedó dormido.

Antes del día y con el día, porque la gente de Barbastro es hacendosa, bullía por las calles y por encima y a espalda de la fuente, y Pedro Saputo no despertaba; hasta que llegó una muchacha por agua. Él, un poco sobresaltado, pero disimulando, le preguntó si conocía algún maestro sastre que le pudiera tomar para mancebo; y respondió la moza: - En nuestra casa ha de coser hoy el nuestro, que por eso he yo madrugado un poco más de lo ordinario. Si queréis venir, allí podréis hablalle. Aceptó Pedro Saputo y siguió a su graciosa guía.

Llegaron a la casa, que estaba en el barrio, y dicho al padre y a la madre lo que había pasado, y añadiendo Saputo lo que le pareció mentir, y satisfaciendo a las preguntas impertinentes, aunque sencillas que le hicieron, les mandó el sastre un recado diciendo que perdonasen, que por aquel día no podía ir, porque su mujer tenía flujo. - No importa, dijo él; yo cortaré y coseré los vestidos. Y cuanto antes mejor, señoras huéspedas mías; venga esa tela o paño o lo que sea, y sepa yo a quién he de tomar la medida. Lo que me falta son tijeras y las demás herramientas del oficio; pero las supliré con lo que haya en casa; porque en este mundo sólo hay dos cosas que no se pueden suplir, que son, el pan, y la buena mujer. Hizo después sentar a su lado a la muchacha para enseñarla, con que el padre se fue muy pagado y a la madre se le ablandaba el corazón de gusto. Y pasóse el día sin novedad que digna de contar sea, más de que él conoció que la muchacha se le aficionaba clara y determinadamente, y él sin saber por qué, gustaba también de tenerla cerca y mirarla; que aunque labradora, tenía mucha gracia en todo y hablaba y sentía con gran amabilidad. Pues fea, pudiéralo ser su madre, que ella no era sino muy linda, y una rosa del amor al abrir el capullo.

Anochecido casi o entre sol y candil, hora en que los tales jornaleros se suelen tomar un rato de asueto para vaciar la vejiga de lo que contiene y el vientre de flatos, díjoles que con su buena licencia se saldría un poco a la calle a orearse. Y se salió, pero con ánimo y propósito de no volver, porque no podía sosegar en la quietud del oficio que todavía le parecía poco disfraz, sobresaltándose todo el día cuando oía llamar, no fuesen los corchetes que iban a prenderle.

Dando vueltas por las calles un famoso entierro que se encaminaba a la catedral, y con la gente le siguió y se metió en la iglesia. Tocaron muchas sinfonías al muerto, que era una doncella de hasta dieciocho o veinte años de edad, hija de una casa principal, llena de dijes muy preciosos y un vestido de mucha riqueza, con un velo suelto galoneado de oro, y en la cabeza una diadema de valor muy subido según brillaban las piedras. Duraron bien hasta las diez las sinfonías y el canto, y luego cesaron y metieron la muerta en una capilla, la rodearon de luces y se fue todo el mundo, menos Pedro Saputo, que dijo entre sí: ¿Yo adónde he de ir? Aquí podré pasar la noche, y no hay cuidado que me busquen los frailes; mañana amanecerá Dios y veremos lo que conviene hacer. Y diciendo esto se acomodó en un arca o banco de otra capilla enfrente de la muerta, encomendó a Dios su cuerpo y alma, y se dispuso a dormir si el sueño no le hiciese novillos, pues le sentía venir aprisa.

Durmióse pronto con efecto, que tenía necesidad desde la noche pasada; pero sin duda el sueño era tan ligero como dura la tabla en que descansaba, pues oyó a deshora un rechino que le hizo levantar la cabeza. Era el ronquido de una puerta. Y luego vio entrar (porque la luz y resplandor de las hachas que ardían en honor de la difunta llenaba la iglesia) dos hombres y dirigirse a la capilla de la depositada. Llegan, y el uno de ellos, que era un mozo de unos veinticuatro a veintiséis años de edad, principia a despojarla de sus dijes y diadema, y al mismo tiempo le iba poniendo otros que él traía muy parecidos a aquéllos. De que infirió que los de la muerta eran finos y los que le ponían falsos y de sola vista. Concluyéronla de despojar, y dando el joven al otro un bolsillo le dijo: hasta aquí a partir, lo demás es sólo mío: ahí tienes los treinta escudos del pacto y vete a la sacristía. Fuese en efecto, y el mozo se llegó a la muerta y la abrazó y dio muchos besos, y parecía ir más allá, cuando Pedro Saputo no pudiéndolo sufrir, y escandalizado, tomó del altar de su capilla un candelero mediano de bronce y embistiéndole con toda su fuerza acertó al mozo en el hombro y en el pecho, de que cayó en el suelo dando un grito espantoso. Acudió el sacristán o ayudante, violo desmayado, se asusta, corre a por agua, se la echa al rostro, vuelve el mozo en sí, le levanta, y sin color y cerrando los ojos de horror y tan muerto como la difunta se lo llevaba el otro medio andando medio arrastrando; cuando tomando Pedro Saputo otro candelero y haciendo antes caracol con las manos y vuelto contra la madera del altar, dio un rugido tan bravo que pareció que caían las columnas de la iglesia atronándose toda y amenazando sus altas bóvedas; y luego disparando el candelero con todo su brío, dio al sacristán en la espalda y le hizo caer en tierra con el mozo que ya casi expiraba. Faltóle también a él el ánimo entonces, y parecía que los dos iban a quedar allí muertos de horror y susto. No hablaban empero; y después de esforzarse mucho rato y de sacar entre bascas y mortales congojas trasudores fríos una respiración agonizante, pudieron llegar a la puerta por donde entraron, y la cerraron, y se oyeron luego otras más interiores. Y todo sosegado y vuelto a quedar en un silencio majestuoso y solemne, se envolvió Pedro Saputo con los manteles del altar de su capilla, por si alguien le pudiese ver, fuese como fuese, y pasó a la de la depositada. Miróle al rostro, y parecía con su serenidad y apacibilidad que le daba las gracias de tan buen oficio y defensa como le debía. Y pisando con los pies alguna cosa, vio que eran las prendas que habían quitado a la muerta. Recogiólas todas, y poniéndolas con gran respeto en el pecho y componiendo muy bien el velo y el vestido, le puso en las manos un papelcito doblado que decía, escribiéndolo con lápiz que traía consigo:

«Esta noche entre las doce y la una dos hombres infames y descomulgados han cambiado los dijes y adornos de esta doncella y se llevaban los que traía puestos. Pasar querían a ultrajalla; mas otro muerto que invisiblemente la guardaba hala defendido del ultraje y profanación que iba a padecer, y recogido las prendas robadas. Si se quiere saber quiénes son los desalmados que tan gran maldad acometieron, véase quién de los sirvientes de esta iglesia está gravemente contuso de la espalda, y él es uno de ellos y sabe del otro.» Hecho esto y al retirarse vio una cosa blanca en el suelo, alzóla y se halló que era el bolsillo de los treinta escudos que el perdido del joven había dado al sacristán y se había éste dejado caer sin cuidar de recogerle. Míos son, dijo; porque aunque los haga vocear al pregonero, seguro es que no vendrá su dueño a pedillos. Y con esto se retiró a su capilla, volviendo los candeleros a su lugar, y se recostó en el arca.

Mas de la escena que había visto le comenzó a nacer en el ánimo tan grande horror, que se le levantaron los pelos de la cabeza, y se le iba la fuerza de los miembros y la vida del corazón. Al fin, pensado en la obra tan caritativa, y tan heroica y santa que había hecho se fue sosegando y aguardó el día.

Púsose luego a pensar en su estado, y después de verse mil veces en poder de los alguaciles de Huesca y de escapárseles otras tantas por casualidad, y a malas penas, todo en su imaginación, determinó hacer la más atrevida y graciosa travesura que hombre jamás ha imaginado, como se verá en el capítulo siguiente.

jueves, 10 de septiembre de 2026

Veuva, Vezoa, Veuvetat, Viduitat, Vidual, Aveuvar, Avesvar, Vexar, Vexatio, Vezer - Malveziar, Malviziar

Veuva, Vezoa, s. f., du lat. vidua, veuve.
Tres causas fan mestiers a veraya veuva. V. et Vert., fol. 93.
Trois choses font besoin à véritable veuve.
Adjectiv.
C M donas en son veuvas de lor maritz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 31.
Cent mille dames en sont veuves de leurs maris.
Los efans orfeis e las femnas vezoas. V. et Vert., fol. 78. 
Les enfants orphelins et les femmes veuves.
CAT. ESP. Viuda. PORT. Viuva. IT. Vedova. (chap. Viuda, viudes.)

Lo duc del Pergamino, marqués de Numancia, comte de Peñasarriba, consellé de ferrocarrils de vía ampla y de vía estreta, ex ministre de estat y de Ultramar...

2. Veuvetat, s. f., lat. viduitatem, veuvage.
En matrimoni et en veuvetat.
Deu tener castetat en estamen de veuvetat. 
V. et Vert., fol. 96 et 93.
En mariage et en veuvage.
Doit conserver chasteté en état de veuvage.
(chap. Viudedat, viudedats.)

3. Viduitat, s. f., lat. viduitatem, viduité.
Tener castetat, viduitat. Leys d'amors, fol. 66.
Tenir chasteté, viduité.
CAT. Viudedat. ESP. Viudedad. IT. Vedovità, vedovitate, vedovitade. 
(chap. Viudedat, viudedats.)

4. Vidual, adj., lat. vidualis, de veuvage, de viduité.
Tant com viura honestament en estat vidual.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. IX, fol. 32.
Autant comme il vivra honnêtement en état de veuvage.
ESP. Viudal. IT. Vedovile. (chap. Viudal, viudals.)

5. Aveuvar, Avesvar, v., rendre veuf.
Part. pas. Sa molher sia trebalhada,
E del marit leu avesvada.
Un Troubadour Anonyme: Dieus laudem.
Que sa femme soit tourmentée, et du mari bientôt rendue veuve.
- Dépeuplé, privé.
Fransa e Bergonha n' es aveuvada.
France et Bourgogne en est rendue veuve.
(chap. Enviudá. ESP. Enviudar.)

Pajaritos ere Salvador Benítez, de Valderrobres.

Vexar, v., lat. vexare, vexer.
Lo volen... vexar e prendre. Chronique des Albigeois, col. 21.
Le veulent... vexer et prendre.
Part. pas. Non sian tengutz ni vexat de reddre conte.
Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423.
Qu'ils ne soient pas tenus ni vexés de rendre compte.
CAT. Vexar. ESP. Vejar. PORT. Vexar. IT. Vessare. (chap. Vexá.)

2. Vexatio, s. f., lat. vexatio, vexation, secousse, persécution.
Nocturnas vexatios de demonis. Eluc. de las propr., fol. 188.
(chap. Nocturnes vexassions de dimonis o diables.)
Nocturnes vexations de démons.
CAT. Vexació. ESP. Vejación. PORT. Vexação. IT. Vessazione. 
(chap. Vexassió, vexassions.)

embutí al dimoni al infern, chapurriau,Beseit

Vezer, v., lat. videre, voir.
Aquells que cuion vezer no vezon gota. V. et Vert., fol. 27.
(chap. Aquella que creuen vore no veuen (ni) gota : gens : res.)
Ceux qui croient voir ne voient goutte.
De so que vei e que vi. 
Marcabrus: Dirai vos.
De ce que je vois et que je vis.
Fols es qui cre tot quan vezon siei huelh.
Pons de Capdueil: Leials.
Fou est qui croit tout ce que voient ses yeux.
Sel qu' es secx no ve defor,
E sel qu' es pecx no ve de cor.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Celui qui est aveugle ne voit pas dehors, et celui qui est sot ne voit pas de coeur.
So qu' ai apres
Escotan e vezen.
Arnaud de Marueil: Razos es.
Ce que j'ai appris en écoutant et en voyant.
La malvaisa arma cant ela se ve departir d' aquel cor mortal.
Liv. de Sydrac, fol. 51.
La mauvaise âme quand elle se voit séparer de ce corps mortel.
Loc. Veirem que ns responra. Philomena.
(chap. Vorem qué mos respondrá : contestará.)
Nous verrons (ce) qu'il nous répondra.
Substantiv. Als secx rendia lo vezer. Trad. d'un Évang. apocr.
Aux aveugles il rendait le voir.
Part. prés. subst. et loc. L' autr' ier mo vezen 
En triet may de cen.
P. Cardinal: Sel que fes.
L'autre jour mon voyant (à ma vue) il en tria plus de cent.
Dolor los auciria
En aissi nostre vezen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Douleur les occirait par ainsi notre voyant (en notre présence).
Adv. Vezent trastotz los cavalliers. V. de S. Honorat.
Voyant (en présence de) tous les cavaliers.
Part. pas. La genser qu' anc fos viza.
Arnaud de Marueil: Tot quant.
La plus belle qui oncques fut vue.
Vistas las presentas. Chronique des Albigeois, col. 26.
(chap. Vistes les presens - cartes.)
Vues les présentes.
Loc. De que par a la veguda
La fassa bon tener nuda.
Bertrand de Born: Domna pueis.
Par quoi il paraît à la vue qu'il fasse bon la tenir nue.
Adverb.
Si convertir no s volon vist nostres messages.
Izarn: Diguas me tu.
Si convertir ils ne se veulent vu nos messages.
ANC. FR. Perdu aveit la véue de vieillesce ne véer ne peut la lumière.
Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 4.
Si tost que je la vey, mon âme en fut esméue. 
Premières Œuvres de Desportes, fol. 29.
Vous vous voirez appeller huguenot. Contes d'Eutrapel, fol. 9.
Dès le premier regard ils vorroient qu'aux dedans
Nous ne sommes que feus et que brasiers ardans. 
Ronsard, t. I, p. 870.
A quant ille ot véut Pieron.
Anc. trad. de la Passion. Mém. de l'Acad. des Inscr., t. XVII, p. 725.
Voyez Gota.
CAT. Veurer. ESP. PORT. Ver. IT. Vedere. (chap. Vore : vech, veus, veu, veem, veéu, veuen; vist, vistos o vists, vista, vistes; voré; voría; si yo veiguera.)

Junqueras, los catalanes tenemos más proximidad genética con los franceses, salta a la vista

2. Vista, s. f., vue.
Qu' el en tres jorns cobre sa vista.
Deudes de Prades, Auz, cass.
Qu'en trois jours il recouvre sa vue.
Auzels de rapina que han... la vista aguda. Eluc. de las propr., fol. 139.
Oiseaux de rapine qui ont... la vue aiguë (perçante). 
Per qu' am mais la sua vista.
Guillaume de Biars: Si quo 'l majestre.
C'est pourquoi j'aime mieux la sienne vue.
Adv. comp. Tols l' autruy dreg a vista.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Tu enlèves le droit d'autrui à vue (publiquement).
CAT. ESP. PORT. IT. Vista. (chap. Vista, vistes.)

3. Vesible, Vizible, Visibil, adj., lat. visibilem, visible.
Qe demostro substantia visibil. Gramm. provençal.
Qui démontrent substance visible.
Dieus es vesibles e no vesibles. Liv. de Sydrac, fol. 8. 
Dieu est visible et non visible.
Creaturas viziblas. Eluc. de las propr., fol. 105.
Créatures visibles.
CAT. ESP. Visible. PORT. Visivel. IT. Visibile. (chap. Visible, visibles.)

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 2

4. Vesiblament, Visiblament, adv., visiblement.
Vesiblament s' en montet denan totz sus el cel. V. et Vert., fol. 5.
Visiblement il s'en monta devant tous là-haut au ciel.
Aparec a mi visiblament. Trad. d'Albucasis, fol. 49.
Apparut à moi visiblement.
CAT. Visiblement. ESP. Visiblemente. PORT. Visivolmente. IT. Visibilmente.
(chap. Visiblemen o visíblemen o vissiblemen o vissíblemen.)

Máximo Fabregat y les seues neures; Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.

5. Vedenza, Vezensa, Vezeza, s. f., vue, présence.
En vedenza et en audenza d' En Wugo de Mondragon.
Titre de 1225. Arch. de l'archev. d'Arles, n° 85.
En présence et en audition du seigneur Hugues de Mondragon.
Si el non o dis a la vezensa et a la audiensa de VII garens.
Trad. du Code de Justinien, fol. 61.
S'il ne le dit pas à la vue et à l'audition de sept témoins.
Loc. A vezeza de tot lo poble. Sermon en provençal, fol. 33.
A vue de tout le peuple.

Torra, nazi, catanazi, Hitler, payaso

6. Visio, Vezio, s. f., lat. visio, vue, vision.
Vegas aquela am la visio del huel. Trad. d'Albucasis, fol. 17.
Que tu voies celle-là avec la vue de l'oeil.
Que pervegnam (o perveguam) a la visio de la divina majestat. 
Trad. de Bède, fol. 14.
Que nous parvenions à la vue de la divine majesté.
- Apparition, révélation, terme de théologie.
S. Johans l' evangelista reconta una vezio. V. et Vert., fol. 6.
Saint Jean l'évangéliste raconte une vision.
CAT. Visió. ESP. Visión. PORT. Visão. IT. Visione. (chap. Visió, visions; vissió, vissions.) 

Chapurriaudín lo roiget o rochet. Sirá la mascota del Chapurriau.

7. Vezeire, Vezedor, s. m., qui voit, qui aperçoit, contemplateur.
Ab dons esgar
Sap sos vezedor paysser.
Aimeri de Peguilain: Ses mon.
Avec doux regard elle sait repaître ses contemplateurs.
ANC. FR. Les véors vindrent devant
Veher la gen dan cuherant.
G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 791.
ESP. Veedor. PORT. Vedor. IT. Veditore. (chap. Veedó, veedós, veedora, veedores; contempladó, contempladós, contempladora, contempladores.)

8. Visiu, Viziu, adj., propre à faire voir.
El istrument visiu, so es uelh.
Virtut viziva.
Eluc. de las propr., fol. 15 et 14.
(chap. L'instrumén visiu, aixó es (l') ull. Virtut visiva o vissiva.)  
L'instrument propre à faire voir, c'est l'oeil.
Faculté propre à faire voir.
CAT. Visiu. ESP. IT. Visivo. (chap. Visiu o vissiu, visius o vissius, visiva o vissiva, visives o vissives.)

John Steinbeck, La Perla,chapurriau, perles, ostres

9. Vizual, adj., visuel.
Per reflexio de rachtz vizuals. Eluc. de las propr., fol. 38.
(chap. Per reflexió de rayos visuals o vissuals.)
Par réflexion de rayons visuels.
CAT. ESP. PORT. Visual. IT. Visuale. (chap. Visual, visuals; vissual, vissuals.)

10. Veament, Veamen, s. m., vue, aspect.
Seizena es veamens de Deu. Trad. de Bède, fol. 9.
La sixième est la vue de Dieu.

11. Vezement, s. m., vue.
Al sen del vezement. Trad. d'Albucasis, fol. 15.
Au sens de la vue.
CAT. Vedimento.

12. Vis, s. m., lat. visus, visage, figure.
Bella 's la domna, e 'l vis a tan preclar
Davan so vis nulz om no s pot celar.
Poëme sur Boèce.
Belle est la dame, et le visage a si brillant que devant son visage nul homme ne se peut céler. 
L' aigua m cor denan per miei lo vis.
B. de Ventadour: Belhs Monruelh.
L'eau me court devant par le milieu du visage.
ANC. FR. Que ses vis si pales devient.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 201.
De la poudre li jete el vis. Roman du Renart, t. II, p. 201.
D'un vis tant beau que les prestres craindront la regarder.
J. Bouchet, Triomp. de François 1er, fol. 97.
CAT. ANC. ESP. PORT. IT. Viso. (chap. Cara, cares.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

13. Visatge, Vizatge, s. m., visage, figure.
Lo sieu clar vizatge.
Joyeux de Toulouse: L' autr' ier.
Le sien clair visage.
Ieu n' ai baisatz mains huoills e maint visatge.
Le Moine de Montaudon: Aissi cum cel.
J'en ai baisé maints yeux et maint visage.
L'auteur du Dizzionario universale, etc., dit sur le mot italien visaggio:
Voce provenzale oggidi inusitata.
CAT. Visatge. ESP. Visage (Visaje). PORT. Visagem. ANC. IT. Visaggio.

14. Vis, s. m., lat. visum, avis, croyance.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Loc. Tan joios
Son, qu' ades m' es vis
Que folh' e flors s' espandis.
R. Jordan, Vicomte de S. Antonin: Lo clar.
Si joyeux je suis, qu'incessamment il m'est avis que la feuille et la fleur s'étale. 
ANC. FR.
Vis li fu k'une voix en dormant li diseit. Roman de Rou, v. 946.
Ai-je bien dit? Que vos est vis?
Roman du Renart, t. II, p. 189.

15. Veiaire, Veiayre, s. m., avis, manière de voir.
Ar me digaz del tot vostre veiaire.
Bertrand du Pujet: Bona dompna.
Maintenant que vous me disiez entièrement votre avis.
Lur folh deport
E lur malvat veiaire.
Germonde de Montpellier: Greu m'es.
Leur fou déportement et leur mauvaise manière de voir.
- Aspect, apparence, semblant, mine.
Veiaire fresc e clar.
Hameus de la Broquerie: Mentre. 
Mine fraîche et brillante.
Loc. Sol veiaire non fai qu' ela m' entenda.
Pierre d'Auvergne: De ben sai.
Seulement elle ne fait pas mine qu'elle m'entende.
M' es veiaire qu' ieu senta
Odor de paradis.
B. de Ventadour: Quan la.
Il m'est avis que je sente odeur de paradis.
Amors, e que us es veiayre?
Trobatz vos folh mais que me? 
B. de Ventadour: Amors.
Amour, et que vous est semblant? Trouvez-vous fou plus que moi?
Adv. comp.
E 'l termes es vengutz al mieu veiaire. 
E. Cairels: Qui saubes.
Et le terme est venu à mon avis.
A veiaire lor era que tot lo mons peria. Liv. de Sydrac, fol. 7.
A semblant il leur était que tout le monde périssait.
ANC. FR. Sa chiere et son viaire taint...
La char fa mult salie, li viaire paliz. Roman de Rou, v. 3135.
Renart, fait-il, à ton viaire
Sembles bien beste de putaire.
Roman du Renart, t. II, p. 152.

rabosí, Valderrobres, baubo, potes baubes, pota bauba

16. Vesiat, Visiat, adj., avisé, content, gai, joyeux.
Quan la vei, sui tant fort visiatz,
Veiaire m' es qu' el cor al cel mi sailla.
B. de Ventadour: Per mieills.
Quand je la vois, je suis si fort content, qu'il m'est avis que le coeur me saute au ciel.
Molherat fan captenemen
De veziat enganador.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es.
Les maris tiennent la conduite d'avisé trompeur.
ANC. FR. S'en vint com veziée et saige...
Mès déables qui veziez
Et soutix est à toz max fere.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 16 et 21.

17. Vec, Ve, prép., du rom. vezer, voi, voici, voilà.
Primitivement la langue romane employa l'ecce des Latins en le syncopant.
Ec vos e Roma l' emperador Teiric. Poëme sur Boèce.
Vous voici à Rome l'empereur Théodoric.
Les troubadours en ont fait aussi usage:
Ec vos la domna morta,
E 'l morgues es perdutz.
Palais: Molt m' enuoia. 
Vous voilà la dame morte, et le moine est perdu.
Mais, plus ordinairement, ils employèrent le mot Vec formé de Ve, troisième personne du verbe roman Vezer, et de Ec.
Sol si m vol retener,
Vec li m tot al sieu plazer.
P. Raimond de Toulouse: Atressi cum la.
Seulement si elle me veut retenir, me voici à elle tout à son plaisir.
Le plus souvent ils combinaient ce mot avec des pronoms personnels ou 
relatifs, et formaient ainsi une sorte d'idiotisme, que le langage populaire a conservé.
Vec vos del vers la fi.
G. Rudel: Lanquan lo.
Vous voici du vers la fin.
Généralement j'ai réuni ces deux mots en un seul.
Vecvos a Rossilho G. vertit. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 33.
Vous voilà à Rossillon Gérard retourné.
Femna aias conort,
Qu veti ton fill revisdat. 
Trad. d'un Évang. apocr.
Femme aie courage, vu que te voilà ton fils ressuscité.
Veus tot lo tort en que m' avetz trobat.
Arnaud de Marueil: Si me destreignetz.
Vous voici tout le tort en quoi vous m'avez trouvé.
Les pronoms personnels ou relatifs EL, LO se plaçaient parfois entre Vec 
ou Ve et le pronom personnel Vos:
Vec los vos alberjatz e remazutz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84.
Vous les voilà hébergés et arrêtés.
Par contract. Ab tant velvos al fuec vengut. Roman de Jaufre, fol. 12.
En même temps vous le voici au feu venu.
Enfin, en ajoutant l'adverbe Aissi, on obtint cette forme qui, en français, par la contraction de voi et d'ici a produit voici.
Merce m' aiatz, que veus m aissi vencut.
P. Raimond de Toulouse: No m puesc.
Ayez-moi merci, vu que me voici ici vaincu.
ANC. FR. Mais voyez-cy qu'il advient.
Les quinze Joyes de mariage, p. 143.
Vez me ci, si me retenez.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 198.
Sire, veez ci un ost en Venise près de nos. Villehardouin, p. 27.
Triboulet fut envoyé devant pour dire: Voy les cy venir.
Bonaventure Despériers (Desperriers), cont. 2.
Voy vous là composeur de pets. Rabelais, liv. I, ch. 40.

18. Avisar, Avizar, v., aviser, instruire, annoncer.
So que lor evesque lor era vengut dire et avisar.
Ce que leur évêque leur était venu dire et annoncer.
En to sen propri no t cofizes
Tant que amb autre no t' avizes.
Leys d'amors, fol. 138.
A ton sens propre ne te confies pas tant qu'avec autre tu ne t'instruises.
Auzels de rapina... han subtil vista, quar de mot lonh avizo lor vianda.
Eluc. de las propr., fol. 51.
Oiseaux de rapine... ont subtile vue, car de moult loin ils avisent leur proie.
- Prendre garde.
Deu avisar que no sia pres de la mar. L'Arbre de Batalhas, fol. 94.
Doit aviser qu'il ne soit pas près de la mer.
Se deu avisar cascus. Leys d'amors, fol. 151.
Se doit aviser chacun.
- Ajuster, viser.
Vay ferir lo paya, e a 'l ben avisat. Roman de Fierabras, v. 3721.
Va frapper le païen, et l'a bien ajusté.
Part. pas. Nautors avizatz. Leys d'amors, fol. 15.
Nautoniers avisés.
ANC. FR. A quis un garçon aviset. 
Roman du chastelain de Couci, v. 2941.
CAT. ESP. PORT. Avisar. IT. Avvisare. (chap. Avisá : aviso, avises, avise, avisem o avisam, aviséu o avisáu, avisen; avisat, avisats, avisada, avisades; avisaré; avisaría; si yo avisara.)

Valderrobres, foto antiga

19. Avis, s. m., avis, croyance, semblant.
Loc. Non agro la meitat de joy
Ni d' alegrier ab lurs amis,
Cum ieu ab vos, so m' es avis.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Elles n'eurent la moitié de joie ni de contentement avec leurs amis, comme moi avec vous, ce m'est avis.
Ar diguas que vos n' es avis. V. de S. Honorat.
Maintenant dites (ce) qui vous en est avis.
CAT. Avis. ESP. PORT. Aviso. IT. Avviso. (chap. Avís, avisos.)

20. Avision, s. f., vision.
Li fezessan tornar los sompnis e las avisions a non re.
(chap. Li faigueren torná los somnis y les visions a no res.)
Hist. de la Bible en prov., fol. 9.
Qu'ils lui fissent tourner les songes et les visions à néant.

21. Avisament, Avisamen, Avizament, Avizamen, s. m., avisement, avis, 
avertissement.
Lhi mostrero las letras e 'ls avisamens que avian.
(chap. Li van amostrá les lletres (cartes) y los avisamens (avisos) que teníen.)
Tit. de 1395. DOAT, t. CXLVII, fol. 172.
Lui montrèrent les lettres et les avis qu'ils avaient.
Cosselh e avisament. Cout. de Condom.
(chap. Consell y avisamén - avís.)
Conseil et avis.
- Précaution.
Si que nueg e jorn haian avizamen de gardar la ost. Leys d'amors, fol. 15.
De telle sorte que nuit et jour ils aient précaution de garder l'armée.
Experiencia et avizament. Eluc. de las propr., fol. 103.
Expérience et précaution.
ESP. Avisamiento. IT. Avvisamento. (chap. Avisamén, avisamens; avís, avisos; precaussió, precaussions.)

22. Avizadamen, adv., directement, en face.
Prép. comp. Regarda vas lo ciel avizadamen de son creator.
Liv. de Sydrac, fol. 94.
Regarde vers le ciel en face de son créateur.
ESP. PORT. Avisadamente. IT. Avvisatamente.

23. Invizible, Envesible, adj., lat. invisibilem, invisible.
Dieus es envesible. Hist. de la Bible en provençal, fol. 81.
(chap. Deu es invisible o invissible.)
Dieu est invisible.
Creaturas viziblas et inviziblas. Eluc. de las propr., fol. 105.
(chap. Criatures visibles e (y) invisibles o invissibles.)
Créatures visibles et invisibles.
CAT. ESP. Invisible. PORT. Invisivel. IT. Invisibile. (chap. Invisible o invissible, invisibles o invissibles : que no se pot vore. Vore: Heliotropo.)

Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible,

24. Invisibilitat, s. f., lat. invisibilitatem, invisibilité.
Creaturas,... las que han invisibilitat. Eluc. de las propr., fol. 1.
Créatures,... celles qui ont invisibilité.
CAT. Invisibilitat. ESP. Invisibilidad. PORT. Invisibilidade. IT. Invisibilità, invisibilitate, invisibilitade. (chap. Invisibilidat o invissibilidat, invisibilidats o  invissibilidats.)

25. Evident, Eviden, adj., lat. evidentem, évident.
Es evidens e clars. Brev. d'amor, fol. 50.
(chap. Es evidén y cla.)
Il est évident et clair.
CAT. Evident. ESP. PORT. IT. Evidente. (chap. Evidén, evidens, evidenta, evidentes.)

26. Evidencia, Evidensa, s. f., lat. evidentia, évidence, manière de voir.
Hai! segles voigz de merce,
Com ha vil evidensa
Totz hom qu' aver de vos cre
Joi ni benanansa !
B. Zorgi: Jhesu Crist.
Ah! siècle vide de merci, comme il a vile manière de voir tout homme qui croit avoir de vous joie et bonheur.
Ha hom alguna natural evidencia. Eluc. de las propr., fol. 2.
On a aucune naturelle évidence.
CAT. ESP. PORT. Evidencia. IT. Evidenza. (chap. Evidensia, evidensies.)

27. Evidenmen, adv., évidemment.
Appar ayssi evidenmen. Leys d'amors, fol. 132.
Apparaît ici évidemment.
(chap. Evidenmen.)

28. Prevezir, v., lat. praevidere, prévoir, voir d'avance.
Las causas que son a venir deu hom prevezir. V. et Vert., fol. 59.
Les choses qui sont à venir on doit prévoir.
CAT. Prevéurer. ESP. PORT. Prever. IT. Previdere. (chap. Prevore.)

29. Previzio, Prevesion, s. f., lat. praevisionem, prévision, prévoyance. 
El a demandat
Sant Veran, que es hom de gran prevesion.
V. de S. Honorat.
Il a demandé saint Véran, qui est homme de grande prévision.
Sciencia de Dieus,... comparada a las causas que siran, es apelada previzio. 
Eluc. de las propr., fol. 5.
La science de Dieu,... comparée aux choses qui seront, est appelée prévision.
CAT. Previsió. ESP. Previsión. PORT. Previsão. IT. Previsione.
(chap. Previsió o previssió, previsions o previssions.)

30. Pervezer, lat. pervidere, percevoir, distinguer, apercevoir, éclairer.
No t' a at que perveias aquelas causas. Trad. de Bède, fol. 37.
Il ne t'est pas besoin que tu perçoives ces choses.
Pus par la falhisos
D' aquel c' om pus perve. 
Nat de Mons: Si Nat de Mons.
Plus paraît la faute de celui qu'on distingue davantage.
- Aviser.
La gleysa e 'l reys y denhon pervezer. 
Hugues de Saint-Cyr: Un sirventes.
L'église et le roi y daignent aviser.
Part. prés. El es savis e perveens. Liv. de Sydrac, fol. 109.
Il est sage et éclairé.

31. Perveable, adj., prévoyant.
Savi, perveable e cortes. Liv. de Sydrac, fol. 111.
Sage, prévoyant et courtois.

32. Pervezensa, s. f., pénétration, clairvoyance. 
Per la divinal pervezensa. Tit. de 1310. DOAT, t. XV, fol. 209.
(chap. Per la divina clarividensia : previsió.)
Par la divine clairvoyance.

33. Provezir, v., lat. providere, pourvoir.
A son cors deu hom provezir de tres causas.
Proveziss a lurs necessitatz.
V. et Vert., fol. 60 et 53.
A son corps on doit pourvoir de trois choses.
Il pourvoit à leurs nécessités.
ANC. FR. Il se proveut et prépara contre tous leurs aguets.
Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Agricola.
CAT. Provehir. ESP. Proveer. PORT. Prover. IT. Provvidere. (chap. Proví o proveí.)

34. Providentia, Providenssia, s. f., lat. providentia, providence, prévoyance.
Providentia de Deu. Trad. de Bède, fol. 68.
(chap. Providensia de Deu.)
Providence de Dieu.
So es cura e providenssia. Brev. d'amor, fol. 5.
C'est soin et prévoyance.
CAT. ESP. PORT. Providencia. IT. Provvidenza. (chap. Providensia, providensies.)

35. Provisio, Provizio, Provision, s. f., lat. provisionem, provision, amas de 
choses utiles.
Vivo ajustan lor provisio, coma formiga.
De vianda provizio.
Eluc. de las propr., fol. 229 et 251.
Vivent réunissant leur provision, comme fourmi. 
Provision de nourriture.
- Terme de jurisprudence.
Per mettre alcuna bona ordenansa e provizion sobre la guarda del castel.
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.
Pour mettre aucune bonne ordonnance et provision sur la garde du château.
Provision de tutors. Fors de Bearn, p. 1074.
Provision de tuteurs.
CAT. Provisió. ESP. Provisión. PORT. Provisão. IT. Provisione.
(chap. Provisió, provisions; provissió, provissions.)

36. Desprovezir, v., dépourvoir.
Part. pas. Que la gabella no restes desprovezida.
Reg. des États de Provence, 1401.
Que la gabelle ne restât pas dépourvue.
(chap. Desproví o desproveí; desprovit, desprovits, desprovida, desprovides; desproveít, desproveíts, desproveída, desproveídes : desprovist, desprovists o desprovistos, desprovista, desprovistes.)

37. Reveser, v., lat. revidere, reviser.
Aion a reveser. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 98.
Aient à reviser.
CAT. Revéurer. ESP. PORT. Rever. IT. Rivedere. (chap. Revore : torná a vore; revisá.)

38. Malveziar, Malviziar, v., mal conseiller, suborner.
Qual pena deu aver aquel ome que malvezia lo serv d' autre per aco que el s' enfuga. Trad. du Code de Justinien, fol. 54.
Quelle peine doit avoir cet homme qui mal conseille le serf d'autre pour cela qu'il s'enfuie.
Part. pas. Perten al paire que sos filhs ni sa filia no sian corrumput ni malviziat. 
Trad. du Code de Justinien, fol. 57.
Il appartient au père que son fils ni sa fille ne soient corrompus ni mal conseillés.

Puigdemont, Waterloo; Qual pena deu aver aquel ome que malvezia lo serv d' autre per aco que el s' enfuga.