Mostrando las entradas para la consulta sen trobe ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta sen trobe ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 4 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo, éste sen done cuenta y sense di res, lo trobe y lo esquile. Cóm se salve de la mort u voréu al final.

Un palafrené se gite en la dona del rey Agilulfo


Habén arribat lo final de la história de Filostrato, en la que algunes vegades se habíen ficat roiges les Siñores y algunes atres sen habíen enrit, li va apetí a la Reina que Pampínea continuare novelán; ella, escomensán, va di:
Ñan algúns tan poc discretos al vóldre mostrá que saben lo que no los convé sabé, que algunes vegades en aixó, al castigá les desapersebudes faltes de atres, creuen que la seua vergoña mengüen cuan es al contrari, la fan creixe.

Agilulfo, rey dels longobardos, aixina com los seus predessesós (antepassats) habíen fet, a Pavia, siudat de la Lombardía, va fixá la sede del seu Reino, habén pres per dona a Teudelinga, viuda de Auttari, que tamé habíe sigut rey dels longobardos, lombardos, que ere una hermossíssima dona, mol sabia y honesta, pero desventurada en amors. Están pel valor y lo juissi de este rey Agilulfo les coses dels longobardos en plena prosperidat, va passá que un palafrené de la Reina, home de vil condissió per naiximén, y en persona tan hermós y alt com lo rey, se va enamorá de la Reina; y com lo seu baix estat no li permitíe este amor, a dingú lo descubríe, ni en la mirada se atrevíe a descubríl. Y encara que sense cap esperansa visquere de podé agradála may, se gloriabe de habé ficat los seus pensaméns a una part mol alta; se sucarrabe per lo foc amorós, (com los de Monroch). 

La Reina, cuan teníe que montá a caball, en mes gust cabalgabe en lo palafrén cuidat per neste que per algún atre; y cuan passabe aixó, éste se u preníe com un grandíssim favor, y no se li apartabe de damún, tenínse per felís sol en podé tocáli les robes. Pero com veém passá en molta frecuénsia que cuan disminuíx la esperansa, aumente l´amor, aixina passabe en lo pobre palafrené, al que mol dolorós se li fée soportá lo gran dessich tan de amagatóns, no sén ajudat per cap esperansa; y moltes vegades, no podén deslligás de este amor, volíe morís.
Y pensán aixina, va dessidí fé alguna cosa per la que pareguere que moríe per l´amor que a la Reina li habíe tingut y teníe; y esta cosa se va proposá que fore tal que en ella tentare la fortuna de podé del tot o en part conseguí lo seu dessich. Y no se va ficá a escriure paraules a la Reina o féli sabé lo seu amor per cartes, que sabíe que en vano diríe o escriuríe, va volé probá si en astússia podríe gitás en la Reina; habíe de trobá lo modo de, com si fore lo rey, que sabíe que no se gitae en ella seguit, puguere arribá an ella y entrá a la seua cámara. Pel que, per a vore cóm anabe vestit lo rey cuan la visitabe, a una gran sala del palau del rey, que estabe entre mich de la cámara del rey y la de la Reina, se va amagá unes cuantes nits; y una nit va vore al rey eixí de la seua cámara embolicat en un gran manto y a la má una antorcheta ensesa y a l’atra una vareta, cap a la cámara de la Reina y, sense di res, pegá uns copets una vegada o dos a la porta de la cámara en aquella vareta, y li van obrí y li van agarrá de la má la antorcheta. Veén aixó, va pensá que ell faríe lo mateix un atra nit; y trobán un manto paregut an aquell que li habíe vist al rey, una antorcha y una estaca, y rentánse primé be a un calderó, per a que no li putire a la Reina a eixérrit y sen donare cuenta del engañ, com acostumbrabe, a la gran sala se va amagá. 

Y sentín que ya a tot arreu dormíen, y pareixénli tems o de fé realidat lo seu dessich o de buscá la mort, va ensendre la antorcha, y embolicat en lo manto sen va aná a la porta de la cámara y dos vegades va tocá en la vareta. La cámara va sé uberta per una camarera mich adormida y la llum agarrada y ficada apart. Ell, sense di res, va passá a dins de la cortina, va dixá lo manto, y se va ficá al llit aon la Reina dormíe. Y agarránla en brassos, y fen vore que estabe enfadat perque sabíe que lo rey no volíe sentí res cuan estabe enfadat, moltes vegades carnalmen va conéixe a la Reina.

Y encara que dolorós li va paréixe anássen, tenín temó de que se descubriguere, se va eixecá y va agarrá lo manto y la antorcha, y sense di res sen va aná, y tan pronte com va pugué sen va entorná cap al seu llit. Y apenes se habíe gitat cuan lo rey, eixecánse, sen va aná a la cámara de la Reina, y ella se va sorpréndre mol. 

Habén ell entrat al llit, ella li va di:

- Chay, siñó meu, ¿qué passe esta nit? ton hau anat fa mol poc, y mes del acostumbrat hau chalat en mí, ¿y tan pronte tornéu a escomensá? Paréu cuenta en lo que féu. 

Lo rey, al sentí estes paraules, sen va doná cuenta de que la Reina habíe sigut engañada, pero va pensá (pos va vore que la Reina no sen habíe donat cuenta ni dingú mes) que no volíe féla caure en la cuenta; lo que mols no hagueren fet, sino que hauríen dit: «No hay sigut yo; ¿quí ha sigut lo que ha estat aquí?, ¿cóm ha sigut?, ¿quí ha vingut?».

Li va contestá entonses lo rey, dissimulán lo enfado:

- Siñora, ¿no tos paréixco prou potén com per a está una vegada y torná? A lo que la dama va contestá:

- Siñó meu, sí, pero yo tos rogo que cuidéu la vostra salut.

Entonses lo rey va di:

- Pos seguiré lo vostre consell, y esta vegada sense donátos mes empach men entorno. Y com se habíe atufat, estabe ple de ira y de rencor per lo que li habíen fet, tornán a péndre lo seu manto sen va aná de la cámara y va volé trobá silensiosamén al que habíe fet alló, imaginán que teníe que sé de la casa, y que no hauríe pogut eixí de ella. Agarrán, pos, una llumeneta sen va aná a una llarguíssima habitassió que ñabíe damún de les cuadres dels caballs, a la que casi tots los criats dormíen a diferéns llits; y pensán que a consevol que haguere fet alló que la dama diebe no se li hauríe pogut calmá lo pols y los batecs del cor pel meneo, escomensán per una punta de la habitassió, va aná tocánlos lo pit a tots, per a vore si los batíe lo cor en forsa. Tots dormíen com a socs, menos lo que habíe estat en la Reina; per naixó, veén vindre al rey y donánsen cuenta de que lo anabe buscán, va escomensá a tremolá, y se li va ficá lo cor a sen, les tamborinades que notabe al pit pel traqueteo se van aumentá per la temó; y sen va doná cuenta de que, si lo rey sen acatáe de alló, sense tardá lo faríe morí. Y encara que algunes coses que podríe fé se li van passá pel cap, veén al rey sense cap arma, va seguí fénse l´adormit y va esperá a vore qué fée lo rey. Habén mirat lo rey a mols y encara sense trobán a cap del que puguere está segú, va arribá an ell, y notán que li latíe fort lo cor, se va di: «Esta es la meua. Este ha sigut».
Pero com no volíe que se sapiguere, no li va fé datra cosa mes que, en un parell de estisoretes que habíe portat, li va tallá una mica lo pel pels costats, damún de les pulseres, y com an aquell tems se portaben mol llargs, alló siríe la siñal per a reconéixel en son demá; y fet aixó, sen va entorná cap a la seua cámara.
Lo burladó, claramen sen va doná cuenta de per qué habíe sigut siñalat; pel que, sense esperás un momén, se va eixecá, y trobán un parell de estisores de esquilá caballs, va aná un per un y a tots de la mateixa manera los va tallá lo pel; y fet aixó, sense que lo sentiguéren, se va gitá a dormí.

Lo rey se va eixecá prontet y va maná que, abáns que les portalades del palau se obriguéren, tots los seus criats vinguéren dabán d´ell; y aixina se va fé.
Están tots dabán de ell sense cap gorro o drap al cap, com ell habíe manat, los va escomensá a mirá per a reconéixe al que ell habíe pelat; y veén a la mayoría de ells en los pels tallats casi igual, se va extrañá, y se va di:
«aquell al que estic buscán, encara que de baixa condissió sigue, be amostre sé home de alt ingenio.»

Después, veén que sense contáu no podíe trobá al que buscabe, disposat a no cubrís de una gran vergoña per cobrás una vengansa, en unes paraules lo va volé amonestá y mostráli que sen habíe donat cuenta del cas; y giránse cap a tots, va di:

- Qui u va fé que no u faigue mes, y anéu en Déu.
Un atre hauríe volgut torturál, martirisál, interrogál y massacrál y al féu lo hauríe descubert; pero al ficás en descubert, encara que se haguere vengat, no hauríe menguat sino aumentat la seua vergoña y tacat lo honor de la seua dona.

Los que aquelles paraules van sentí se van maravillá y mol tems van está cavilán qué hauríe volgut di lo rey en alló, pero no va ñabé ningú que u entenguere mes que aquell a qui li tocabe. Este, com sabio que ere, may, en vida del rey u va descubrí, ni may mes a la seua vida en estes acsións va tentá a la fortuna.


TERSERA

miércoles, 2 de diciembre de 2020

OCTAVA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

OCTAVA JORNADA. NOVELA PRIMERA.

Gulfardo pren dinés prestats de Guasparruolo, y quedán en la dona per a gitás en ella a cambi de ells, los hi done; y después, en presénsia de ell, li diu que los hi habíe donat an ella, y ella té que dí que es verdat.

Si aixina ha disposat Deu que hay de escomensá yo la presén jornada en la meua história, aixina u faré. Mol se ha dit de les burles fetes per les dones als hómens, ton contaré una feta per un home a una dona, no ya perque yo vullga censurá lo que lo home va fé, o di que a la dona no li va está ben empleat, sino per a alabá al home y criticá a la dona, y per a mostrá que tamé los hómens saben burlás dels que creuen en ells, com són burlats per aquelles en qui ells creuen. Encara que, qui vullguere parlá mes propiamen, no li diríe burla sino paga, perque com tota dona té que sé honestíssima y guardá la seua castidat com la seua vida, y no dixala tacás per cap raó, y no podén aixó, sin embargo, completamen fés com se deuríe per la nostra fragilidat, afirmo que es digna del foc aquella que an aixó per dinés arribe; mentres que qui per amor (coneixén les seues grandíssimes forses) arribe an alló, per un jues no massa rigurós mereix sé perdonada, com, fa pocs díes, va amostrá Filostrato que li habíe passat a doña Filipa a Prato.
Ñabíe a Milán un tudesco a sueldo o sou, de nom Gulfardo, arrogán, pero mol leal an aquells als que servíe, lo que rares vegades se trobe entre los tudescos; y com ere, en los préstamos de dinés que se li faien, lealíssim pagadó, mols mercadés hauríe trobat que per un minut rendimén consevol cantidat de dinés li hauríen dixat. Este, vivín a Milán, va ficá lo seu amor a una Siñora mol hermosa, doña Ambruogia, dona de un ric viachán que teníe per nom Guasparruolo Cagastraccio, que ere mol conegut seu y amic; y volénla mol discretamen, sense acatássen lo home ni datres, li va demaná un día parlá en ella, rogánli que vullguere sé cortés en lo seu amor, y que ell estabe per la seua part disposat a fé lo que ella li manare. La Siñora, después de mols discursos, va víndre a la conclusió de que estabe disposada a fé lo que Gulfardo volíe, si de aixó se seguíen dos coses:
la una, que aixó no fore manifestat per nell a dingú; l’atra, que, com ella teníe per an alguna hassienda seua nessessidat de dosséns floríns de or, volíe que ell, que ere ric, los hi donare, y después, sempre estaríe al seu servissi. Gulfardo, sentín la codissia de esta, asquejat per la vilesa de la que creíe que ere una dona noble, va cambiá en odio lo seu ardén amor; y va pensá que teníe que burlála, y li va enviá a di que de mol bona gana, y que alló y tot lo que ella vullguere li donaríe; y per naixó que li enviare a di cuán volíe que ell acudiguere an ella, que entonses los hi portaríe, y que may dingú sabríe de estos afers mes que un compañ seu del que sen fiabe mol y que sempre anabe en ell. La Siñora, com a dona roína, al sentí aixó li va enviá a di que Guasparruolo lo seu home teníe que aná als pocs díes per negossis hasta Génova, y entonses ella lay faríe sabé.
Gulfardo, cuan li va pareixe oportú, sen va aná a Guasparruolo y li va di aixina.

- Ting que fé un negossi per al que nessessito dosséns floríns de or, los que voldría que me prestares en lo interés en que sols dixám los atres.

Guasparruolo li va di que de bona gana, y al momén li va contá los dinés y los hi va dixá. Als pocs díes Guasparruolo sen va aná a Génova, com la Siñora habíe dit; per lo que la Siñora va enviá a díli a Gulfardo que aniguere a casa y li portare los dosséns floríns de or. Gulfardo, prenén al seu compañ, sen va aná a casa de la Siñora, que ya lo esperabe; la primera cosa que va fé va sé ficáli a la ma los dosséns floríns de or, veénu lo seu amic, y aixina li va di: - Siñora, tingue estos dinés y se los daréis a vostre home cuan vuelva. La Siñora los va agarrá, y no sen va acatá per qué Gulfardo parlabe aixina, va pensá que u fée per a que lo seu compañ no sen percatare de que ella se donabe an ell per dinés; per lo que va di: - U faré en gust, pero vull contáls -. Y ficánlos a una taula, ne va contá dosséns, y mol contenta los va torná a guardá; y va pendre a Gulfardo, sel va emportá a la seua alcoba, y no sol aquella vegada, sino datres moltes, antes de que lo seu home tornare de Génova, lo va satisfé en la seua persona. Cuan va torná Guasparruolo de Génova, Gulfardo, habénlo fet espiá per a assegurás de cuán estabe en la seua dona a casa, sen va aná a vórel, y, en presénsia de ella, li va di:

- Guasparruolo, los dinés que lo atre día me vas prestá, al final no los vach nessessitá, perque no se va pugué fé lo trate; y per naixó los hi vach portá aquí enseguida a la teua dona y los hi vach doná a la ma; per lo que podem canselá la cuenta.

Guasparruolo, giránse cap a la seua dona, li va preguntá si los habíe ressibit. Ella, que allí veíe al testigo, no u va pugué negá, y va di:

- Sert que los vach arreplegá, com acabes de arribá no men había enrecordat de dítu.
Va di entonses Guasparruolo:

- Gulfardo, estic contén; anéu en Deu, que yo arreglaré la vostra cuenta. La dona, quedánse burlada, li va doná al home lo deshonest preu de la seua maldad; y aixina lo espabilat amán va gosá gratis de la seua avara Siñora.

martes, 12 de diciembre de 2023

Aysso es le libre de Senequa.

Aysso es le libre de Senequa.


Extrait d' un manuscrit conservé dans la Bibliothèque de l' Arsenal,

sous le n° 10.

Quoique le titre de ce petit poëme moral porte, Aisso es le libre

de Senequa (ceci est le livre de Sénèque), on reconnaîtra aisément,

dans le cours de l' ouvrage, que l' auteur a puisé à d' autres sources

que dans les écrits du philosophe romain.


Si cum del solel hieyss lo rais,

Tot en ayssi saviesa naiss

De Dieu e governa lo mon,

Tot cant es sa jos ni amon...

Pura es e neta e digna,

Humil, ben holent e benigna,

Per que non pot en cor malvatz,

Ples de vicis ni de peccatz,

Per neguna res, habitar,

Ni en l' arma d' ome avar;

E, car ela es celestials,

Vol que sia nedes sos hostals.

Els purs coratges fai son loc,

Quar de purtat nasquet e moc...

E qui vol esser sos amix,

Venga e s' auia sos castix,

Que al fol dona entendement

E fai be de paubre manent.

Comensamens de tot sen es

Qu'om am Dieu sobre totas res

E 'l dupte en tot cant fara,

Qu'el sieu poder viu e morra.

Doas causas ha home en se:

Voluntat e sen qui 'l rete.

En cascun home si combat

Lo sens contra la voluntat;

E, can lo sens estay sobratz,

Aquel savi est' acertatz;

E can la voluntat pot mays

Fay li, en derrier, gratar lo cays.

Fils, atempra tas voluntatz

Si vols estar el mon honratz;

E dona en ton cor poder

Al sen, qu' el te fara valer;

Ama lo sobre totz amix,

Car per luy endevenras rix.

Sen fay segre via segura,

Lo cors salva e 'ls bes milhura;

Cel que sen no a, non es als

Mais que am las bestias es engals.

Salomos al solel aderma

Lo savi que de sen no merma.

Al comensar de tota re,

Prega Dieu que sia ab te,

E que t garde de tot mescap,

E que tos faitz men' a bon cap,

Qu'el coratge soven devisa

So que Dieus adutz d' autra guisa.

Dieus a dat un jugament fort:

Que tota carn passe per mort.

Non duptas donchas a murir,

Mas veias so qu' es a venir.

No t venga res soptanament

Aias ho vist prumeyrament.

La peyra que hom ve venir,

Non te dan, qu' om s' en pot gandir.

Met en Dieu totz tos endevens,

No en sortz ni en autras gens,

Ni metas en autre ta cura,

Que als non es mas sens e mesura;

Car si tu fas ben ton afar,

Gran astre hy poyras trobar;

E si fas mal et hiest astruc,

Ades devenras malastruc,

Car si luns homs astrucs nasques

Astruc fora, tant quant visques.

No ti fises en aventura

Que trop es falsa et escura;

Cant home a levat en aut,

Pueis li fa far en jos gran saut.

De totz faitz cossira la fi

E de ta vida atressi.

Cossira en ton estamen,

E en aquo con te soven

Veias be que t pot avenir,

Qu'el temps no fina de fugir.

Tant cant poyras fai ben de sa

Que ja depueis no t lesera;

E pus c'om mor non ha raso

Mais de recebre gasardo.

La fi jugga los mals e 'ls bos,

Qu'el comensament es doptos.

Sant Paul ac mal comensament

E fenic mot gloriosament,

E 'l fals Judas comenset be

E pueis a la fi pendet se.

Lo juggament de Dieu del cel

No saben li angel ni 'l fizel;

Honrar lo deu hom e duptar,

No trop enquerre ni cerquar,

Car greu er, qui vol trop enquerre

Los faitz de Dieu, que no y erre.

Fug trop tos temps en tota re

Car ja de trop no t venra be.

En tot ton gienh, en tot ton port,

D' erguel mostrar te garda fort,

Car per natura ve l' hom mal...

Erguel es sofraita de sen

Que non conoyss son estamen.

Lo pus ric hom non a en se

De que s do erguel, si be s ve.

Si as fait tort ni desmesura,

No sufriras n' iesca rancura,

Si per tu o potz adobar:

Sens es qui sap foldatz desfar.

Tant cant hiest mais ric e gentils,

T' estara miels si hiest humils.

Noblesa, vols saber que es?

Coragge que es de bos aips ples.

Paubre, cant es be acostumat,

Val mais qu' el ric mal essenhat.

Ges no es defora trop nutz

Qui dedins es ples de vertutz.

Si vols esser pros ni certas,

Sias a tos vesis juvas;

De lor joy t' alegra am lor

E dol ti de la lor dolor.

Negus mals en ton cor no t plassa,

Cals qu' el prenda ni qui qu' el fassa.

Ja luns hom no vuelas dampnar

Ans lor vuelas ben dir e far;

En aychi tu seras amatz.

Can to vesi er trebalatz,

Tu 'l conforta e l' acossela,

Et ajuda li can loc se venha.

No siegas trop solas lun temps,

Que gaug et ira van essemps;

E garda en autrui miral

Que sobra en tu ni que y fal;

No es hom savis tro qu' en se

Sap veser so que autres ve.

Bona vida neta e pura

Fa 'star cossiensa segura;

Malvada vida lo cors usa

E 'l coragge dedins acusa.

Lagesas fug e malvestatz

E no doptaras pozestatz.

La vida d' ome, cant es bona,

Defendra tos temps la pressona.

Apren com si dema morias...

Et aparela t c'om en te

Trobe veritat e merce.

Tot cant faras, fai Dieu temen,

E membre t de la mort soven;

Que be sabs que Dieus t'a prestada

La vida e non ges donada.

Alcus cuia ins e son cor

Lonc temps viure, que ben tost mor.

El mon non esta longament

Neguna res d' un estament.

Tant ha el segle de regartz

Que, si hom no y ve vas totas partz,

Tost poira hom esser soptatz

E per estranhs e per privatz.

Ayssi t capdela e t guida

Cossi eras entro ta finida.

Garda ti, on pus aut seras,

Que maior colp cairas, si cas.

Garda ti, si as bos senhor,

Ho bon lac, ho autra honor

Non o perdas nesciament

Ni no cambjes ton estament;

Car per paubrieyra cambja hom

Sa manieyra e so nom.

Lo savis, abans que despenda,

Comta lo gazanh e la renda.

Am pauc metre e am trop gitar

Poiria tarir la gran mar,

Mais val lo tieu belamen tires

Que, cant er mes, l' autrui desires.

De ton aver ni de tos marcs

No sias avars ni trop larcs.

Tu potz, am savisa, larguesa (saviesa)

Conquistar, ben dir e proesa.

Sapjas com deuras tota re

Usar, qu' en tot a mal e be.

Ayssi com lo foc ha son usi

Qu'en ben usan fa son servisi,

E te gran dan qui l' usa mal,

De tota re te dic aytal.

Dieus det vi per aprofichar

Al corps, non ges per enebriar,

D'aquo que Dieus det per profieg,

Per sobrefar, ca hom el lieg.

Tota causa fe Dieus fort bona,

Mais manieyra d' usar li dona.

En las causas no a lun mal,

Mais en as que las usan mal.

Can lo fols home s' es castiatz,

Lo milor temps s' en es anatz...

Greu potz de messongier aver

Neguna re que sia ver;

Neguna re no vulhas tant

Que no puescas mudar ton talant.

Lo fols es turmentatz tot jorn

En aquo en que quier sojorn.

De malvada femna ti gara,

Quar greus es s' amors et amara;

Gasta lo cors, merma l' aver

E fa tos temps hom decazer...

Si vols bona moler aver,

Enquier lo sen ans que l' aver;

Car sapjas que val mais bo sen

De moler, que aur ni argen;

Car manta maiso ay ausida

Per fola femna decasuda;

Tos temps sera aparelhada

D'aquo que la fas selada.

Bona moler halonga vida

Al marit, e la maiso guida.

Savia femna fa la maiso;

La fola no y laissa tuso.

Si as molher de sen cabida,

Ama la cum la tua vida,

E si es mala, d' avol sen,

Sofre la, si potz, celadamen;

Mais tota via la castia

Cum entendas que milors sia;

E si ela per so s' iraiss,

No t'en cargues ges tu gran faiss,

Car am son rieyre e plorar

Te pot, si s vol, tost enganar;

Car, si s vol, aia gaug o dol,

Totas horas plora que s vol.

Si ela es de sen malvat,

Soven retraira parentat,

E soven te dira erguels,

Can veira que tu 'l n' acuels.

Lo jugge que servisi pren,

A greu fara lial juggamen.

Jugge qu' en dreit absol lo tort,

For dreit se lia a la mort.

Hom bo laissa per Dieu mal far,

E 'l mal per la pena sessar.

Soven, per las autrui foldatz,

Ve hom los bos mal trebalatz...

Lo maldisen ditz falssetatz

E 'l savi cobre las vertatz.

Savi s' aluenha d' autrui huis

E 'l fol agacha pel pertuis.

Greu esta savi ses fasenda,

Ades troba on se prenda.

Qui pert son temps de son pro far

Ges, can se vol, no 'l pot cobrar...

Tres causas malditz Salomos,

Hom viel, nesci, luxurios,

Et home manent, messongier,

E paubre ergulos, mal parlier.

Lo savi, am son gent parlar,

Se fa a tota gent amar,

E 'l fol conquista enemixs,

Can parla, e pert sos amixs.

Am lo fol no t' acompanhar

Si no t vols am lui degolar.

Fols es, qui vol esser privatz

D' ome que vol seguir foldatz.

Si fil de Dieu devenir vols,

Aias merces dels orfanols.

Cala t, si parlar no sabias,

Que per so soptatz no sias.

A covit en autrui maiso,

Sapjas grasir e 'l pauc e 'l pro.

Tot paubre que s te per saziatz

A may qu' el ric trop assedatz.

Lials hom salva son vezi,

E 'l fals tot en risen l' ausi.

Ton coragge e tas maisos

Garda d' ome qu' es bausios,

E garda be la tua causa...

Bon cossel, si fol lo t dona,

No 'l mespreses per la pressona.

So que a tos temps vols establir

De lonc temps deus veser causir.

A far amic fay lonc demor,

Mais pueys l' ama de tot ton cor.

L' amic c' auras lonc temps amat,

Ama 'l tan cant poyras a ton grat.

Re no pres pueiss aquel parel

C' an renhat lonc temps d' un cossel,

Can los veg pueissas sopartir.

Que l' us degra l' autre sufrir.

Fizels amic lun temps no fal,

Per paubrieyra ni per trebal.

Aquel amic tenc per estranh

Que a la gran cocha sofranh;

A la cocha conoicheras

Si val tos amix ni si l' as.

Als faitz conoicheras las gens

Que las paraulas van mentens.

Paraula dossa fai amix

Et asuavia enemix.

Aias amix mas no d' un for;

Un aias a qui digas ton cor.

Doas forsas a e sa ma

Qui pot aver amic certa.

Fizel amic la vida val,

E qui l' ama Dieus a l' aital.

L' amic castia esselan

E l' enemic en deffisan.

L' amic castia aspramen

E l' enemic en cossenten.

A tos amics sias lials

A la cocha, o seras fals.

El mon non a tan dossa causa

D' amic am cui hom parlar ausa...

Aquel es vertadiers amix

Que t' esenha cum te castix.

L' amic que t castia, t'ama,

Aquel creiss ton be e ta fama.

Aquel amic a cui non cal

Si tu fas be o si fas mal,

Te lausara tot quant faras

E ja de lui no t gausiras.

En ton amic te fizaras,

Que pus lial l' en trobaras;

E qui e sson amic no s fiza,

De far engan lo met en via.

De tot t' acossela am un,

Non ges am totz, ho am degun.

Non laisses ges l' amic privatz

Pel novel que no as vezatz.

Ja l' amic no er esproatz

En benenansa ni en patz,

Ni l' enemic no s selara

Tan tost com trebalat te veira.

Garda te de enemic cubert,

Que lo pus savis am lui pert;

En la boca porta lo mel

Et el coragge te lo fel,

E tot jorn eu son cors compassa

Co el la vida te desfassa;

E ja no lo trobaras franc,

Si t podia beure lo sanc.

Qui s fiza en amic malvat

Es a la cocha desarmat.

Vaichel trencant endeve

Cel que l' autruy secret no te;

Amic usa segon raso

En aquo en qu' el veias bo.

Pro auras amix si pro as;

Si hiest paubres, sol remanras.

Mais valon colps d' amic certa

No fan baizars d' ome trefa.

No es hom can tot jorn se gira,

Ni am son bon amic s' azira.

Esenha cascun jorn tos fils,

Tas filas garda de perils.

Causiss lo savi no l' aver,

Si vols ta fila bona aver.

Tos efans acostumaras

A totz bos faitz, tant cant poiras;

Aquo que usan de premier,

Volon seguir pueiss en derrier.

De ton afar sias sertas,

Que cuiar es coragge vas.

Lo desencuiar non es pros

Cant hom ditz: cugi que aissi fos.

Qui no tem, es outracuiatz;

E qui sap duptar, essenhatz.

Savis hom dupta enemic,

Veia 'l paubre o 'l veia ric.

A mal met sel que fa ad I


So que no deu far a negu.

Ges non es lo crim desfassatz

Can malvat plait es adobatz.

Garda que diras en tenso;

Del lag crim fa hom greu perdo.

Si vols aver perdo de Dieu,

Perdona so que t tenes greu.

Aquel fa de Dieu son deutor

Que fa be per la su' amor.

Per nient prega e conjura

Cel que sa vida no milura.

Sias, si vols esser entiers,

En paraula breus vertadiers,

E de be, non ges d' aul faula,

E sias ferm en ta paraula.

Qui s vuelha diga de tu mal,

Mais tu si fas be no t'en cal.

Als faitz conoiss hom be las gens,

Que las paraulas so nientz.

Savis hom esproa paraula,

No cre ges leu per vertat faula.

Paraula qu' en ton cor no proas

No cresas trop, mais entre doas.

Sapjas conoicher e triar

Lo fol del savi, al parlar,

Que mot ne seras miels cabens,

Sapjas reconoicher las gens.

En aquel home no t fizar

Cuy ausiras malvat plag far;

Malvestat de cor, am qu' o fes,

Li fara far mal d' autras vetz.

Garda t d' ome ses mesura,

No y aias tenso ni rancura,

Qu'el te la lenga amarvida,

Car foldat e nossen la guida.

Apren francament a sofrir

Ton pessar, quan no 'l potz gandir.

Qui de totz sos tortz quier venjansa,

Can cuia puiar, desbalansa.

Trop es pus leu vencutz lo mals

Am be c'am lunha re als.

Patz es be que sobre totz va:

Comprar la deu cel que no l' a.

Vers es, qui n' a bona defensa,

Fa pueiss remaner mota tensa.

Am ric home no t' azirar.

Si t fa mal, can no 'l poitz tornar,

Sapjas lo a te covertir

Am bels ditz et am gent servir,

E tornaras ton dan en pro,

E faras amic del felo.

Si vols alcun plait comensar

Sapjas enans si 'l potz menar,

Car messio e blasme adutz:

Playtz dechay hom de que es vencutz.

Coforta ti, tan can poyras,

Am las gens entre que estas.

Decembla to cen, can er locs,

E ton solas, e mostra jocs;

Car temps hi a en que hom pot rire,

E temps hi a en que hom cossire.

Can er locs, sapjas ton coragge

Cambjar segon autrui usagge.

Aquo que a totz veiras far

Tu sols no vuelhas mespresar;

No t' ans d' els autres destrian,

Si no er a foldatz ho dan.

D'aquo potz repenre segur

De que sentes ton cor pur.

Mas lag seria, si tu fasias

So de que los autres castias.

Mestiers es que s gar de pecar

Qui vol los autres castiar.

Qui en castic no met mesura,

Abans nafra que no milura.

Segon que home a valor,

Val la honor del vensedor.

Si tu vols aquel sufertar

Cuy poirias apoderar,

Adoncas tu en a vencut

E demostrada ta vertut.

Luna forsa no es tan grans

Co es de venser sos talans.

Forsa ses cen no pot durar,

E cen ses forsa pot passar.

Si Dieus t'a puiat en haut gra,

Membre te d' el que sotz t' esta;

Que a manieyra d' aiga s' en van

Ses sejornar e 'l jorn e l' an.

Poble, ses govern, maritz vay,

E foldat en loc de sen fay.

Si 'l pastre maritz se desvia,

Qui mostrara al paroc la via?

Qui segra los pobles ni cal,

Si 'l prelat, qu' es primiers, va mal?

Qui laissa dreit per far gran tort,

Ges no a fe de gran conort.

Potestat qu' el seu non castia

Es noyrissa de la folia.

Qui no castia la folor

Ades la atendra maior;

Tensos e las mescladas col

Que fan estar savi lo fol.

Ans que jugges, esproa fort;

Ges tug li acusat no an tort.

Sel que respon ses escotar

No met raso e son parlar.

Si tu vols selar malvat plag,

Contra dreg, be t' estara lag,

Car el te fara parsonier

De la pena e del loguier.

Amics potz trobar de tal vizi

Que tot jorn penran to servisi;

De ta taula seran compans,

E dels trebals seran estrans;

E tot jorn en lor cor compassan

Co en gastan te desfassan.

Lo pauc do del paubre amic

Grases col gran de lo ric.

Pros om no te ges a gasanh

Lo servisi que pren estranh.

L' amic ama a tot son pro,

Mais a perdre ton bo nom no.

Savis hom ri pauc e suau,

E 'l fol ri tot jorn e s' esgau.

Aver ses sen es leu gastat;

Paubre am sen es tost levat;

Cocha dona entendement,

E trop benenansa tol sen.

Paubrieyra gen menada dura;

Ricor degastairitz endura.

Savis de saviesas es dueytz,

E 'l fol no i ve pus que de nueytz.

Lo savis hom vai cossiratz,

E 'l nessis es tot jorn soptatz.

Savis, que a pro vist e provat,

Sap pro cossirar can li 'scat;

E 'l fol, que ha pauc vist e apres,

Cossira pauc en totas res.

Cen fai segre via segura,

Lo cors salva e 'l bes milura,

E fay hom honrat estar

E Dieu en derrier gazanhar.

Ben es fols qui per glotonia

Si delivra de manentia.

Fols hom torna lo be en mal,

E met crim en home lial.

Totz temps dona lo fol fasenda

A tot home c' a lui s' atenda.

De fol home fai enemic

Qu' el castia de son destric;

Si t vols delivrar de tenso,

Gieta lo fol de ta maizo.

Fols home siec tos temps foldatz,

Per que no i deu esser privatz

Qui am fol ni am ibre s pren...

No prestes ges cotel a fol,

Enantz, si potz, tu lo li tol...

Qui las autrui foldatz plaideya,

Fols es sitot no s folega.

So ditz Salomos, que l' efan

Vol mal a sel qu' el va castian.

El savi pessa, qui 'l castia,

Que a grat d' aquel pros hom seria;

E 'l fol ditz a 'quel qu' el repren

Que castic si primieyrament.

Am paraulas tu castiras

Lo savi, e 'l fol cassaras...

Qui siec cossel del fol, s' en dol,

No sap dar mais aquo que vol...

Tos temps sera lo fol sirvens

Del savi, car es pus manens...

De Dieu mov tot poder e 'l sentz,

Et es fis e comensamentz...

Qui 'l derrier jorn de far agacha,

A la maior cocha s' enpacha.

La Escriptura crida e corna

Que sobre totz bes val almoyna...

L' arma e 'l sen d' ome avar

Es venals en tot son affar...

Garda te que per malanansa

No desampares esperansa...

Miels pregas Dieu am bona vida

No fai aquel que tot jorn crida.

Am trastotz homes aiatz patz,

E guerreia am tos pecatz.

Greu met autra vetz razitz

Viels homs, pus qu' es empaubrezitz.

Aquel que re non pot aver,

No pot re dar ni retener.

Pa et ayga no es paubrieyra:

So fo la vida primieyra.

S'es encaussat, fug leu colpable

E 'l bos esta ferms e durable;

Miels aten hom en atenden

Motas vetz no fa en corren.

Tant cant poiras ti dona suenh;

Veias aquo que ven de luenh.

Tot can faras, fai cosselatz,

E no seras greument soptatz...

Usa ton temps que a greu venra

A tos obs tan bo co s' en va.

Entr' els gauzens no sias iratz,

Ni 'ntr' els maritz no t dar solatz.

Ad home viel a gran mestier

Tres causas qu' el fassa 'n entier:

Que sia be acosselatz,

Cremia Dieu et ame patz.

En be aman, en gen serven,

Potz far del estranh ton paren.

Escarnitz es qui son argen

Non usa, et autr' el despen;

Escarnitz qui sas tenesos

Laissa ad home non curos...

... Dieus ti fara parsonier

De la pena e del logier.

No t contendas am l' ome 'sqiu

Que d' autra pastura no viu.

Am ric hom no t companhar

Per soven beure ni manjar;

Cofondra ti en despenden,

E pueys com de fol rieyra s' en.

D'aquo que no ve per forfait

No fassas ad home retrait...

Mais val mort que vida amara.

Totz homs es natz a trebalar,

Per que trebals no sohanar;

Car qui trebalar no s volrra

Paubrieyra 'l trebalara.

Non es digne de manentia

Qui a son grat no s trebalaria;

En la vinha del noalos

Creisso espinas e cardos.

Lo noncalent es nualos

Tramet le savis Salomos.

La formiga vezar que fay,

Com si percassa sai ni lay.

Fams met en vianda sabor,

E trebal fay lo lieyt milor.

Al sadol es bresca amara,

E 'l famolent de re no s gara.

Las aygas que no son movens

Son corompablas et olens...

Si potz esser senhors de te,

No far autre senhor per re;

Car mais val paubre afranquit

No fa 'l sirvent trop enrequit.

L' estieus paiss yvern e 'l socor,

E jovent deu paicher vilor.

L' ivern, co ti capdelaras,

Si l' estiu amassat no as?

Con auras aquo, can viels hiest,

Que en ton joven no percassiest?

So que doptas que no potz far,

Potz am lonc trebal aquabar.

La gota, sitot s' es pauca,

Can cay soven, la peyra trauca.

Garda cals costumas penras

Segon que acostumar volras;

Non uses doncs los us malvatz;

Que lay on son acostumatz,

Er a laichar greu causa e dura,

Car costuma torna a natura.

No dar al estranh ta honor

Ni 'l fassas sobre tu senhor.

Trop vuelas mais donar que querre

E servir que merces rendre.

Liutatz delivra totz mal pas,

E mala fe torna l' atras.

Aver vengut cochadament

Sol vias tornar a nient.

Qui laycha l' efant a son vol,

Can el es grans vay a son dol.

Ergulosir fay lo servent

Qui 'l te trop sojornadament.

Lo nualos vay leu casen

Et en sa raso plou soven...

Ama to sirvent si es bos

E no l' ampares sofraytos.

En la cara de maldisent

No mostraras ton escient.

Si 'l ric home ditz calque foldatz,

Cascu dira: Ben a parlatz;

Si 'l paubres ditz be, non ha votz,

Ans er escarnitz per trastotz.

Motz homes trobaras lials

Que, si pogessen, feran als.

Mais val veser los autrui cases

Que passar per totz los mals passes.

Qui dorm l' estiu, l' ivern no mol.

Joves, qui col viels, vay a dol.

Toset que atroba maiso facha,

De mermar e de gastar tracha;

Toset que no i troba nient,

Ades ha d' amassar talent.

Si Dieus t'a fait dels autres senhor

Sias entr'els coma un de lor...

Cel que es ergulos de no re

Que fara si agues de que!

Greu baichara en ricor l' uel

Qui en paubrieyra ha erguel.

Si autrui foldatz quiers ni sabes,

A greu sera que no y mescabes.

Trop saber fay home truant

Bausios, e no vay avant...

En totz tos faitz am gienh t' esforsa,

Car val may gienh que no fa forssa.

Qui de tot cant ve ha eveia,

Tot cant es el mon li guerreia.

Si tot jorn vols dire ufana,

Ta paraula tenran per vana.

No quieyras a ton escient

Lunha cauza descovinent;

Car per dreyt leument se fadia

Qui quier aquo que non deuria.

Qui l' autrui huel volra meggar,

Veia si aura lo sieu clar,

Qui s percassa, et esta 'l via

Leu pot intrar en manentia;

Lo nualos langueiss en pausan,

E 'l pros sojorna en trebalan.

Qui tota malvestat leu cre,

De malvestat ha lo cors ple.

Tals ha el cors signe de patz

Que vay el coragge armatz.

Home cubert, sabent e moiss

A penas luns homs lo conoiss.

El pessa e cossira may

Que no parla e no retray...

La meitat del fait tenc per faita

Qui de be comensa sa traita.

Si hiest trop larcs, gastaire seras;

Si hiest trop amesuratz, escas;

E trop dreytura es malesa,

E trop esser francs es molesa.

Si 'l frug que semenas es bos,

Tu venras a bonas meissos.

De las autrui orezetatz,

Si potz, no sias encolpatz.

No laysses la tua valor

En recontan autrui folor...

No mespreses petita res,

Que de petit ve tot cant es.

Qui de petit amassa pro,

Ades a pro que prenga e do.

Fils, de jurar garda ta boca,

Am que pregas Dieu a la cocha.

Lenga que jura ni ditz mal,

A Dieu pregar fort petit val.

Pels pratz Seneca e Catos,

E pel vergier de Salomos

Passiey, e culi de las flors,

Non ges totas, mais las milors,

Et ay ne fait aquest jardi,

On las plantiey totas a tri.

Le fruit que d' aquestas flors nayss

Salva l' arma e lo cors payss,

E totas malas dichas tol,

E fay estar savi lo fol;

A fol dona entendement,

E lo plus paubre fa manent;

Home te tos temps ad honor

E gara 'l de mal e de desonor

E per via plana lo mena...

Detriar fa lo mal del be...

Aisso es frut de paradis,

Non ges aquel que Adam aucis.

Per aquel fo la mort complida,

E per aquest ve hom a vida.

E tu que passas pel vergier,

Cuel ne, si t'en a mestier,

E fay d' aquelas flors lo faiss,

Que per tos temps ne valras maiss.

Aquest libre a nom lo savi

On li bon clergue e li gramasi

E cascus hom maier e menre

Si pro sap, mais i pot apenre;

Que ayssi ha regla establida

Cum hom deu endressar sa vida,

E cum hom viva en bona patz,

E que sia sempre ben amatz

De Dieus e de las bonas gens;

Per que hom ne deu esser sabens.

Dieus am cuy nasquem, et am cuy em,

Et am cui vivem, et am cui morem,

El fo nostre comensamens,

Et el sia nostre finimens,

Amen.

martes, 25 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

Fray Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.

No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.

Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.

Pero ¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó, dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes; no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los simples que les alimenton!

Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.

La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:

- ¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que lo flare va contestá:

- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.

La Siñora sen va enriure y va di:

- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.

A lo que fray Rinaldo va di:

- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?

La Siñora va contestá:

- Mes parén seu es lo meu home.

- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.

- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.

La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:

- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?

Y después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable, va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet, se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña Agnesa, sentín aixó, va di:

- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:

- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.

La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:

- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.

Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?

- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.

Va di la dona:

- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:

- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?

Va contestá lo santurrón:

- Siñó, sí.

- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.

Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:

- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.

Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.

Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:

- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.

Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.