Mostrando las entradas para la consulta rossegue ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta rossegue ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 26 de abril de 2026

Robe; Roca; Roder; Rodor

Robe, s. m., lat. rubetum, haie, hallier de ronces.
Robe, o boysho, es espes ajustamens de spinas et de semlans rams.
Eluc. de las propr., fol. 221.
Hallier de ronces, ou buisson, c'est épais rapprochement d'épines et de semblables rameaux.

Eixecacóduls, Moncho; Roca, Rocha, s. f., roche, roc.

Roca, Rocha, s. f., roche, roc.
En auta roca es bastitz.
Pierre d'Auvergne: En estieu.
Sur haute roche est bâti.
En las rocas, sus la marina. V. de S. Honorat.
Dans les roches, sur la plage.
Ayga... fontal..., de rocha viva... nayshent. 
(chap. Aigua... de fon..., de roca viva... naixén - o naixenta, que naix.)
Eluc. de las propr., fol. 150.
Eau... de source..., de roche vive... naissant.
CAT. ESP. Roca. PORT. Rocha. IT. Roccia. (chap. Roca, roques; roqueta, roquetes; roquissal, roquissals. Tormo com lo de La Vall, tormos; barrócul, barroculs; códul, coduls. Vore Peira, Peyra : pedra.)

Valdeltormo, La Vall, galería fotos, Iván Sancho, tormo, piedra grande

2. Roc, s. f., roc, l'une des pièces du jeu d'échecs, appelée aussi tour.
Mot sai ab cavalier gen jogar et ab roc.
P. Bremond Ricas Novas: En la mar.
Moult je sais avec cavalier gentiment jouer et avec roc.
Al flac jelos cug dir mat ses tot roc.
Blacasset: Gerra mi play.
Au flasque jaloux je pense dire mat sans aucune tour.
ANC. FR. Del paonet a un roc pris,
Après le roc a pris la fierce.
Roman du Renart, t. III, p. 333.
IT. Rocco. (ESP. Roque : torre del ajedrez.) (chap. Roc, rocs : torre, torres del ajedrés; San Roc : San Roque.)

3. Roqueta, s. f. dim., petite roche.
El planiol asetet si
En una roqueta de lausa.
V. de sainte Énimie, fol. 23.
En l'esplanade elle s'assit sur une petite roche de pierre.

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

4. Rocat, s. m., rocher.
Que neys encar vezer poyriatz
Aqui montanhas e rocatz.
V. de sainte Énimie, fol. 37.
Que même encore vous pourriez voir là montagnes et rochers.
5. Rochier, s. m., rocher.
El pueg sotz Morimonda, on son aut li rochier.
Roman de Fierabras, v. 139.
Au puy sous (Morimonde) Marimonde, où sont hauts les rochers.
De sobr' els natural rochiers.
Marcabrus: Pus s' enfulheysson. (N. E. leo enfuelheysson)
Dessus les naturels rochers.

6. Deroc, Derroc, s. m., ruine, renversement.
Adug vos an a derroc.
T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret.
Vous ont conduit à ruine.
Fig. En talent ai q' un serventes encoc
Per trair' a cels q' an mes pres a deroc. 
Durand, tailleur de Paernes: En talent.
J'ai en désir que j'encoche un sirvente pour tirer à ceux qui ont mis mérite en ruine.

7. Derocamen, s. m., renversement, démolition.
Carta del derocamen de la torre del castel.
(chap. Carta del assolamén de la torre del castell; demolissió, abatimén.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 165.
Charte de la démolition de la tour du château.

8. Derocar, Derrocar, Desrocar, Darroquar, v., renverser, démolir, abattre.
Derocar fortz castelhs ben bastitz. 
Austor Segret: No sai.
Renverser forts châteaux bien bâtis.
Las regnas romp a un randon,
E vay derrocar lo guarzon.
V. de S. Honorat.
Les rênes romp d'un coup, et va abattre le valet. 
Quant... fo vengutz al avan dich castel, lo fetz de totz ponhs darroquar. 
Cat. dels apost. de Roma, fol. 169.
Quand... fut venu à l'avantdit château, il le fit de tous points démolir.
Fig. Ab aquest argumen te volrai derocar.
Izarn: Diguas me tu.
Avec cet argument je voudrai t'abattre.
Vos anatz cazen e derrocan.
T. de Sordel et de Bertrand: Bertrans.
Vous allez tombant et renversant. 
Part. pas. Ni 'n sui feritz ni desrocatz.
P. Cardinal: Ar mi pues (puesc).
Ni je n'en suis frappé ni renversé.
E 'l sepulcre fondutz e desrocatz.
Lanfranc Cigala: Quan vei.
Et le sépulcre détruit et renversé.
ANC. FR. Se ne fust Jupiter à la foudre bruiant 
Qui tous les desrocha, jà n'éussent garant.
Roman d'Alexandre, not. des Ms., t. V, p. 115.
Les pionniers frappèrent sus pour la desrocher.
Rabelais, liv. II, ch. 33.
CAT. ESP. PORT. Derrocar. IT. Dirocciare. (chap. Derrocá, assolá, tombá, demolí, abatre; sorsí.)

9. Enderoc, s. m., renversement, choc, contrecoup. 
No i trobon negun gandill,
Mas cazut son del enderoc.
Marcabrus: Bel m' es cant.
N'y trouvent nul refuge, mais ils sont tombés du contrecoup.

10. Enderrocar, v., culbuter, abattre, faire la culbute.
Part. pas. Vey talar ortz e vinhas e blatz,
E vey gienhs traire e murs enderrocatz.
Bernard de Rovenac: Belhs m' es.
Je vois couper jardins et vignes et blés, et je vois engins tirer et murs abattus.
Soi cazutz, et ai enderrocat.
Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.
Je suis tombé, et j'ai fait la culbute.
CAT. Enderrocar. (N. E. Es curioso el parecido del catalán enderrocar con el romance, lengua romana, occitano enderrocar. Quizás fueron los catalanes a Estrasburgo en el año 842 a enseñarles a hablar a los francos - y teutones.)


Roder, Rozer, Roer, Royre, v., lat. rodere, ronger.
Ca... va pel mech de la fanga royre l' os.
(chap. Lo gos... va pel mich del fang a rossegá l'os.) 
Eluc. de las propr., fol. 84.
Le chien... va par le milieu de la fange ronger l'os.
Lo guos ro e 'l lebrier gron.
(chap. Lo gos rossegue y lo llebrel gruñ o gruñix. Guos : gos dogo.)
Marcabrus: A l' alena.
Le dogue ronge et le lévrier grogne.
Esmirle roen plus soven
Lurs pes qu' autr' auzel.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Les émérillons rongent plus souvent leurs pieds que les autres oiseaux.
Al auzel qui si ro aisi.
Deudes de Prades, Auz. cass.
A l'oiseau qui se ronge ainsi.
Loc. fig. Lag rozetz las mas,
A ley de cer rabioza,
Als paucs et als grans.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Laidement vous rongez les mains, à manière de serpent enragé, aux petits et aux grands.
Part. prés. Eruca..., es verms..., flors et frugz rozent.
(chap. La oruga..., es cuc..., que rossegue flos y fruits, fruites.)
Eluc. de las propr., fol. 250.
Chenille..., c'est vers..., fleurs et fruits rongeant.
Part. pas. Li moillas las penas arnosas,
Que no son encar del tot rozas.
(chap. Li bañes les plomes sarnoses (tiñoses), que no están encara del tot rossegades.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Vous lui mouillez les pennes teigneuses, qui ne sont point encore entièrement rongées.
- Rogner.
Si sol la coa 'l rozatz.
Marcabrus: Dirai vos.
Si seulement la queue vous lui rognez.
CAT. Roure. ESP. PORT. Roer. IT. Rodere. (chap. Rossegá; ratá. Rossegá, arrossegá, es tamé arrastrá, com se fée en los pins o datres abres del Port de Beseit en les caballeríes; rossegadó, rossegadós, rossegadora, rossegadores; arrossegadó, arrossegadós, arrossegadora, arrossegadores. Al arrastrá per enterra los abres, estos se rossegaben, se pelabe en part la crosta.)

Rossegadó, rossegadós; rossegadora, rossegadores.

2. Romiar, v., ruminer.
Deu hom romiar aquesta vianda ayssi com buou romia sa pastura.
(chap. Se deu rumiá esta vianda aixina com lo bou (o buey) rumie la seua (sa) pastura.)
V. et Vert., fol. 42.
On doit ruminer cette nourriture ainsi comme le boeuf rumine sa pâture.
(chap. Rumiá: rumio, rumies, rumie, rumiem o rumiam, rumiéu o rumiáu, rumien; rumiat, rumiats, rumiada, rumiades.)
3. Ruminar, v., lat. ruminare, ruminer.
Rumina vianda en son cor. Trad. de Bède, fol. 53.
Il rumine la nourriture dans son corps.
Part. prés. Animans popans et ruminans.
(chap. Animals mamíferos y rumians. Popa : mamella. En fransés traduíx Raynouard “remâchants”, que remasteguen, o sigue, rumien.)
Eluc. de las propr., fol. 275.
Animaux remâchants et ruminants.
CAT. ESP. PORT. Ruminar. IT. Ruminare. (chap. Rumiá. Rumián, rumians, la vaca es rumián o rumianta, les vaques són rumians o rumiantes.)

4. Rosegar, Rozegar, v., ronger, rogner.
Sabi gros os rosegar.
(chap. Yo sé gros os rossegá.)
Honorat Bonet, Marca, Hist. de Béarn, p. 719.
Je sais gros os ronger.
Ton ventre rosegaras. Brev. d'amor, fol. 58.
(chap. Ton ventre rossegarás; la teua pancha.)
Ton ventre tu rongeras.
Lebrosia..., cum leo, rozega los membres. Eluc. de las propr., fol. 99.
(chap. (La) lepra..., com (lo) león, rossegue los membres o miembros.)
La lèpre..., comme lion, ronge les membres.
CAT. Rosegar. (chap. Rossegá.)

5. Redonhar, Rezonar, Rezoynar, v., rogner, tondre, couper.
Part. pas.
L' espero li a prop del talo redonhat. Roman de Fierabras, v. 4796.
L'éperon lui a près du talon coupé.
Rezoynat son et an lonc col. V. de S. Honorat.
Ils sont tondus et ont long cou.
Un' alauzeta ben penada
Non ges corta ni rezonada.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Une alouette bien pennée non point courte ni rognée.

6. Rozenda, s. f., rongeure, avidité.
Tals cuid' aver gentils enfans,
Qu' els a renoviers e truans,
Tolledors, plens de rozenda.
P. Cardinal: A tot farai.
Tel pense avoir de gentils enfants, qui les a usuriers et vauriens, pillards, pleins d'avidité.

7. Corroder, v., lat. corrodere, corroder.
Que la medecina acuta corroda tot aquo.
Corrodent, es corrupcio, la qual corrodeys aissi coma foc.
Trad. d'Albucasis, fol. 44.
Que la médecine aiguë corrode tout cela.
Chancre, c'est corruption, laquelle corrode ainsi comme feu.
- Part. prés. subst. Chancre.
Corrodent, es corrupcio, la qual corrodeys aissi coma foc.
Cauterizacio de corrodent. Trad. d'Albucasis, fol. 11.
Chancre, c'est corruption, laquelle corrode ainsi comme feu.
Cautérisation de chancre.
Part. pas. Pels de lor son corrodutz. Trad. d Albucasis, fol. 13.
Les poils d'eux sont corrodés.
CAT. Corroir. ESP. PORT. Corroer. IT. Corrodere. (chap. Corroí; en lo cas del metal, robellá, de rubeo, roch, en b. Se pot trobá en v, rovellá, com robelló, robellons; rovelló, rovellons : lactarius, de lleit. Corroít, corroíts, corroída, corroídes; robellat, robellats, robellada, robellades. Vore Roill, Ruils.)

8. Corrosio, Corrozio, Corrossio, s. f., lat. corrosio, corrosion, action de ce qui corrode.
Si vezes la corrossio e la corruptio anar.
(chap. Si veus la corrossió y la corrupsió aná : caminá.)
Corrosio o pruziment.
Trad. d'Albucasis, fol. 47 et 61.
Si tu vois la corrosion et la corruption aller.
Corrosion ou prurit.
Si pels extremps l' ayga fa alguna corrozio. Eluc. de las propr., fol. 173.
(chap. Si pels extrems l'aigua fa alguna corrossió.)
Si par les extrémités l'eau fait aucune corrosion.
CAT. Corrosió. ESP. Corrosión. PORT. Corrosão. IT. Corrosione.
(chap. Corrossió o corrosió, corrossions o corrosions. Robell, robells; rovell, rovells. Al ou tamé ña robell, la part mes rubia - roija (yema), que sol sé taronja, depén de la alimentasió.)

9. Corroziu, Corrossiu, adj., lat. corrosivus, corrosif.
Medecina aguda, corrossiva, entro que l' os sia descubert.
Trad. d'Albucasis, fol. 5.
Médecine aiguë, corrosive, jusqu'à ce que l'os soit découvert.
Urina... dezicativa et corroziva. Eluc. de las propr., fol. 57.
Urine... dessiccative et corrosive.
CAT. Corrosiu. ESP. PORT. IT. Corrosivo. (chap. Corrossiu, corrosiu; corrossius, corrosius; corrossiva, corrosiva, corrossives, corrosives.)

Rodor, s. m., redoul, sorte de plante.
Las erbas..., ad obz del mestier de la blancaria, so es assaber rodor.
Cartulaire de Montpellier, fol. 47.
Les herbes..., pour besoin du métier de la tannerie, c'est à savoir redoul.

martes, 14 de mayo de 2024

Lexique roman; Mania - Manjuiar

 

Mania, s. f., lat. mania, manie, sorte de maladie.

Engendra mania.

De mania o de frenezia.

Eluc. de las propr., fol. 51 et 78.

Engendre manie. 

De manie ou de frénésie.

CAT. ESP. (manía) PORT. IT. Mania. (chap. Manía, maníes. Manietes tamé se fa aná per a descriure a una persona que té tics, ñirviosa.)


2. Maniayc, Maniac, adj., lat. maniaticus, maniaque.

Dezigna maniaca passio. Eluc. de las propr., fol. 32.

(chap. Designe passió maniática.)

Désigne passion maniaque.

Substant. Cum vezem els maniaycs, frenetix. Eluc. de las propr., fol. 20.

(chap. Com veém als maníacos, frenetics.)

 Comme nous voyons aux maniaques, frénétiques.

ESP. (maníaco) PORT. IT. Maniaco. (chap. maníaco o maníac, maníacos o maníacs; maníaca, maníaques. Per ejemple lo aragonés Manel Riu Fillat, que li té manía a la Facao, y datres catalanistes aragonesos.) 

lo aragonés Manel Riu Fillat, que li té manía a la Facao

Manifestation, s. f., lat. manifestationem, manifestation.

La manifestation de l' execution de ley. Doctrine des Vaudois.

La manifestation de l' exécution de loi.

Manifestations d'esperit es donada.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Manifestation d'esprit est donnée.

CAT. Manifestació. ESP. Manifestación. PORT. Manifestação. 

IT. Manifestazione. (chap. Manifestassió, manifestassions.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem

2. Manifest, adj., lat. manifestus, manifeste, évident.

Voyez Denina, t. II, p. 263.

Per tal que pus manifest fos aquest miracle a totz. Philomena. 

Pour tel que plus manifeste fut ce miracle à tous. 

Error manifesta. V. de S. Honorat. 

Erreur manifeste.

Aquest se apellon usurier manifest.

V. et Vert., fol. 13. 

Ceux-ci s'appellent usuriers manifestes.

CAT. Manifest. ESP. Manifiesto. PORT. IT. Manifesto. 

(chap. Manifest, manifests, manifesta, manifestes. Sie manifesta cosa a tots homèns - Se trobe als textos de Fondespala, que lo ignorán doctoret de Albelda vol fé passá com a catalans o de llengua catalana. Com viu del catalá no dirá may que lo dialecte catalá es un mes dels dialectes de la llengua ocsitana, occitana, occitan, ocsitá, llengua de oc, och, hoc, òc.)

Javier Giralt Latorre, catalanista, doctorcico, Universidad de Zaragoza, dialecto catalán

3. Manifestatiu, adj., manifestatif, propre à manifester, productif.

D' herbas rescostas manifestatiu. 

Forma es de materia manifestativa. 

Lutz es de color manifestativa.

Eluc. de las propr., fol. 123, 130 et 263. 

Productif d'herbes cachées. 

La forme est manifestative de la matière. 

La lumière est manifestative de la couleur.

(chap. Manifestatiu, manifestatius, manifestativa, manifestatives. La forma es manifestativa de la materia. La llum es manifestativa del coló.)

4. Manifestar, v., lat. manifestare, manifester, découvrir, montrer, publier.

Deu manifestar tota la causa que lo moc a far lo peccat.

(chap. Deu manifestá tota la causa (motiu) que lo va moure a fé lo pecat.)

V. et Vert., fol. 69.

Doit manifester tout le motif qui le porta à faire le péché.

Car tan ben a manifestat 

De Maria la sanctetat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Car il a si bien découvert la sainteté de Marie.

Lo velh qu'avia emblat lur vay manifestar. V. de S. Honorat.

Le voile qu'elle avait dérobé leur va montrer.

Be manifestaras tos peccatz. Declaratio de motas demandas. 

Tu découvriras bien tes péchés. 

Part. pas. No pot esser per re celada, 

Ans fo per tot manifestada. 

V. de S. Énimie, fol. 26.

Ne put être celée par rien, mais fut partout publiée.

CAT. ESP. PORT. Manifestar. IT. Manifestare. (chap. Manifestá: manifesto, manifestes, manifeste, manifestem o manifestam, manifestéu o manifestáu, manifesten; manifestat, manifestats, manifestada, manifestades.)

5. Manifestament, Manifestamen, adv., manifestement, évidemment. Cant viro manifestament aquest miracle. Philomena.

Quand ils virent manifestement ce miracle. 

Si cum o podetz veire manifestamen. Liv. de Sydrac, fol. 48. 

Ainsi comme vous pouvez le voir manifestement.

CAT. Manifestament. ESP. Manifiestamente. PORT. IT. Manifestamente.

(chap. Manifestamen. Ara vindrá l' atontat de turno catalanista, com Carlos Rallo Badet, que me dirá que los adverbios acaben en ment. Només té que lligí aquí dal y desde lo escomensamén del lexique roman o del choix des poésies des troubadours per a trobá adverbios ocsitans en men. Aixó indique que la t final ya no se pronunsiabe a segons quines paraules y segons quins puestos. Pompeyo Fabra no u sabíe, perque ere un inútil manat.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

Manjar, v., lat. manducare, manger, dévorer, ronger.

Fes lo manjar a sa molher en semblan qu' el ne manjes.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Le fit manger à sa femme en simulant qu'il en mangeât.

Los us fai raustir, e 'ls autres fai bulhir, segon aisso que ilh so bo a manjar. Liv. de Sydrac, fol. 17.

Les uns fait rôtir, et les autres fait bouillir, selon ce qu'ils sont bons à manger.

Fig. Senhors de terra qui fan quistas e toutas e malas accios, et escorgon e raubon e manjon lurs homes. V. et Vert., fol. 15.

Seigneurs de la terre qui font questes et toltes et méchantes actions, et écorchent et dérobent et dévorent leurs hommes.

Car autramen hom sa mort manjaria,

Qui 'l sagramen fermamen non creiria.

Matfre Ermengaud, Épître à sa soeur.

Car autrement l'homme mangerait sa mort, qui le sacrement fermement ne croirait. 

Subst. Que jamais autre manjars... no 'l tolria la sabor de la boca.

V. de Guillaume de Cabestaing.

Que jamais autre manger... ne lui ôterait la saveur de la bouche.

ANC. FR. Puisque ele out mangied e beud.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 2.

Beles despensses, biaus celliers,

E buns boivres è buns meingiers.

Marie de France, t. II, p. 91.

CAT. Menjar. ESP. (comer) PORT. Manjar. IT. Mangiare. 

(chap. Minjá: minjo, minges, minge, mingem o minjam, mingéu o minjáu, mingen; minjat, minjats, minjada, minjades.)

2. Manjaire, Manjador, s. m., lat. manducator, mangeur.

Es rudes e grans manjaires. Liv. de Sydrac, fol. 127.

(chap. Es bruto y gran minjadó; per ejemple, Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma de Calaseit, que a vegades escriu lo seu apellit Montclús perque se pense que aixina pareix mes catalá.)

Est rude et grand mangeur.

Li manjador eran V milia homes. Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 6. 

(chap. Los minjadós eren sing mil homens.)

Les mangeurs étaient cinq mille hommes.

Ac i manjadors

Entorn V milhiers d' omes grans, 

Estiers femnas e paucs efans.

Brev. d'amor, fol. 157. 

Il y eut de mangeurs environ cinq mille hommes grands (faits), outre les femmes et les petits enfants. 

CAT. Menjador. IT. Mangiatore. (chap. Qui ve a minjá: minjadó, minjadós, minjadora, minjadores. Tamé lo puesto aon se minge, sobre tot les ovelles, cabres, vore lo pun 4 aquí baix.)

3. Manjamen, s. m., manducation, action de manger, consommation.

Fenheran del manjamen. Brev. d'amor, fol. 130.

Feindront de la manducation.

Una quartairada de terra qu' en podon retener per ort e per manjamen.

Cartulaire du Bugue, fol. 24.

Une quartonnée de terre qu'ils en peuvent retenir pour jardin et pour consommation.

CAT. Menjament. IT. Mangiamento. (chap. lo minjá, los minjás; la minjada, les minjades.)

4. Manjadoira, s. f., mangeoire, auge.

Aqui unt non es bous, es voida la manjadoira. Trad. de Bède, fol. 54.

(chap. Allí aon no ña cap bou o buey, está buida la minjadora.)

Là où n'est pas boeuf, la mangeoire est vide.

CAT. Menjadora. PORT. Manjadoura. IT. Mangiatoia.

5. Manjador, Mangador, adj., mangeable.

Melh creysho frugz manjador.

Guay cultiva Maracuyá huerta mayor Beceite

Re manjador no era aparelhat.

Eluc. de las propr., fol. 197 et 127.

Mieux croissent les fruits mangeables.

Rien de mangeable n'était apprêté. 

Si alcus revendeyre compra, dins la vila, causa mangadoyra.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 135. 

Si aucun revendeur achète, dans la ville, chose mangeable.

(chap. Minjable, minjables; minjadó, minjadós.)

6. Mandachura, s. f., droit de nourriture, de subsistance, mangerie. Esters las mandachuras que so del abat.

Tit. du XIIIe siècle. Arch. du Roy., J. 304.

Excepté les mangeries qui sont de l'abbé.

7. Remanjar, v., remanger, manger de nouveau, ruminer.

Lor vianda devoro ses maschar, e la vomego apres manjar, et la remanjo. Eluc. de las propr., fol. 253.

(chap. Lo seu minjá devoren sense mastegá, y la vomiten después de minjá, y la rumien - remingen : re + mingen; v. reminjá, 

rumiá: rumio, rumies, rumie, rumiem o rumiam, rumiéu o rumiáu, rumien; rumiat, rumiats, rumiada, rumiades.)

Dévorent leur nourriture sans mâcher, et la vomissent après le manger, et la ruminent.

8. Manjuiar, v., manger, mâcher, ronger.

El te dira: Manjuia e beu.

(chap. Ell te dirá: minja y beu.)

Fig. Eveia manjuia lo cors d'ome atressi coma pestilentia.

Trad. de Bède, fol. 34.

(chap. La enveja rossegue (se minge) lo cos del home igual que la pestilensia - epidemia, peste, lepra, cáncer.)

Il te dira: Mange et bois.

Envie ronge le corps d'homme pareillement comme épidémie.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, V.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

V.

Es verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol, que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell, ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta, sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.

- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -,  anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?

Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:

- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.

La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:

- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?

Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:

- Si no tens datres faltes pots féu.

Y aixina un día y un atre.

- Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni si no creu en Deu?

Y unes hores después:

- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?

Don José, lo mossen, tragabe saliva:

- No siríe difíssil, filla.

- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.

Doña Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol, va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per estatura.

Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.

Un-dos, un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:

- Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en elles, aspra y digna y destemplada:

- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.

Y, desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble". En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta". Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá, per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde, la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:

- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.

Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?

Va sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va di.

Lola, la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic? Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería? Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene; casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar abalotada.

- Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble, escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién, Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la rectoría.

- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.

- Assosségat, serénat, filla.

Se va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.

- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.

Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.

- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?

Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.

Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.

- Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?

La Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se casarán.

La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:

- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.

Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:

- Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran, va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure: "Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits consecutives.

domingo, 5 de diciembre de 2021

DVA, Borao, R

RABADA. d. Rabadilla. - n. dar una rabada, separarse de uno bruscamente y en ademán hostil, dar a la conversación o a la disputa un giro inesperado e insolente.

RABAL. n. Arrabal.

RABATICO. n. Género de pecha o tributo que con este nombre vemos en varias escrituras de exenciones o franquicias.

RABIOJO. n. Se dice mirar de rabiojo, a la manera que en Castilla mirar de reojo, o mirar de rabo o de rabillo de ojo.

RACIMAR. p. Rebuscar, recoger los racimos que quedan después de vendimiada una viña. (Com espigolá es buscá espigues)

RACIMO. d. Hijuela o parte de una uva.

RACIONAL. a. Oficial de la casa real de Aragón equivalente a Contador mayor. - n.
El empleado que examinaba en la cofradía de Abejeros las cuentas del Receptor.

RACIONERO DE MENSA. n. El sacerdote que desde la fundación de una pieza eclesiástica tiene derecho a cierta parte en los productos de los bienes y obligación de celebración, coro, misa conventual &c. como los demás capitulares.

RADIA. n. Parece ser suelta o libre en aquel pasaje de un documento de Beruela "Qui la agua lexare radia que no la torne a la fila ond la prende, peyte &c.

RADER. n. Raer.

RADIDO. n. Miserable, avaro, poco desprendido: en Castilla raído tiene muy otra significación.

RAEDOR. c. Rasero.

RAFAL. RAFALLA. n. Granja, casa o predio en el campo.

RAFE. p. Alero de tejado. - n. Extremidad de una casa, y así se dice al rafe de la mesa, de la cama, del papel. (ráfec)

RAI. n. Voz usada en algunos puntos de Aragón y Cataluña, que unas veces significa a bien, gracias que y otras tiene más enérgica equivalencia, como en “Pedro rai que tiene fincas, quien queda mal es su hermano"; "yo rai poco importa, lo que importa es mi madre"; “la escalera rai, lo que quiero tener hecho es los pisos." (ixo rai, aixó ray)



RALDA. n. Raja de melón de tierra.

RALLADO. n. Se dice rallado de viruelas por el que ha quedado señalado de ellas en el rostro.

RALLAR LAS TRIPAS. n. Rallar en la segunda acepción del Diccionario de la lengua.

RALLO. n. Alcarraza.

RAMIELLO. n. Zarzal, matorral etc.

RAMILLO. a. Dinerillo.

RAMPA. a. Calambre.

RAMPALLOS. d. Pimpollos.

RAMULLA. n. Ramaje inútil. (El que se corta es esporgar, purgar)

RAN. d. Raíz: dícese "cortar al ran de tierra" por cortar a raíz.

RANCURA. n. Queja, querella: voz anticuada.

RANCHO. n. Esquiladero.

RANOSA. n. La res baldada o impedida de los remos.

RAPE (a). n. Superficialmente, a flor de tierra.

RARO. n. Enfermo, achaquiento, indispuesto, delicado.

RAS, d. Paño de tapicería.

RASA. d. Porción elevada de tierra de regadío, o mejor, límite de dos campos desnivelados. - n. Regacha practicada a todo lo largo de las plantaciones de árboles, principalmente en los paseos.

RASCA-MIAJAS. n. Persona descontentadiza y de difícil trato que se inquieta por todo y que da importancia a vagatelas: también se dice casca-miajas.

RASERA. n. Rasero.

RASMEAR. n. Se dice del objeto que araña, rasca u ofende al tacto con su aspereza: también se dice rasmeadura y rasmeazo, pero son palabras que sólo se usan en la conversación familiar.

RASO. d. Lleno, colmado (1). - d. Desvergonzado, desenvuelto en el hablar, principalmente con aplicación a la mujer. - n. Escaso, o mejor, enteramente al justo, por ejemplo, la tela ha venido rasa, para indicar que nada ha sobrado.
(1) Es usual en los ff. de Navarra, uno de los cuales, contra los ladrones de res que lleva campanilla, dice, "Que fagan implir la campaneta de mierda de home, que sea rasa, e fagan implir en la boca al ladron."

RASPA. c. Escobajo de la uva: en algunas partes gajo de uvas.

RASTRA. o. Ristra o sarta.

RASTRAS (a). n. A la rastra.

RASTRO. n. Matadero.

RAYADA. n. Ráfaga de sol o de luz. - n. Cantidad poco abundante de líquido que se vierte por el pico de la vinajera, ampolla, aceitera u otra vasija semejante. (rach, raig)

REAL. n. Moneda imaginaria de 32 mrs.: dícese real o real de plata: Rosal hace diferencia de los reales de su tiempo, diciendo que el de Portugal valía 40 maravedís menores, el de la corona de Aragón 36 y el de Castilla 34 y antes 33.

REALTAR. n. Altar: se usa repetidamente en las Ordinaciones de Pedro IV: en latín retroaltare.

REBADÁN. n. Rabadán.

REBALVA. n. Ave del orden (roden) de los pájaros.

REBECAR. n. Pandear, inclinarse un árbol o rama al peso de la fruta.

REBLAR. d. Titubear, retroceder, cejar. - d. Hincar en la madera la punta de un clavo cuando sale otro.

REBOL. n. Lana o vellón corto.

REBOLERÍA. n. Casa en que se preparaban las pieles. - n . Fábrica de velas de sebo. REBOTIGA. p. Trastienda. (rebotica, botiga)

REBULLAR. n. Reburujar.

REBULLO. n. Reburujón, rebujo.

REBUÑOSO. d. Tomado de orín. (rovellat)

REBUSCAR. c. Racimar.

RECADO (buen). d. Mucho: la Academia parece admitir esta significación, no tanto en las definiciones que da de aquella voz, como en el refrán buen recado tiene mi padre el día que no hurta.

RECANTILLO. d. Barda de tapia.

RECARDERO. d. Revendedor.

RECENTAR. n. Contar, según se lee en una Escritura de principios del siglo XVII.

RECIBIDOR. d. Sala de recibimiento. - d. Oficio honorífico de alguna encomienda. - n. Antesala.

RECIENTO. n. Levadura.

RECLUIDO. n. Incomunicado en la prisión.

RECOCINA. a. Cuarto contiguo a la cocina y para desahogo de ella: no se halla en las primeras ediciones del Diccionario de la Academia. (
Como la rebotiga, rebotica)

RECONCOMERSE. n. Dominar el sentimiento o despecho, de suerte que no aparezca en el semblante ni en las palabras.

RECORTE. n. En el juego de dominó colocación inesperada de ficha que presenta un punto en que no se creía fuerte al jugador, el cual lo da algunas veces, no porque le queden puntos como aquel, sino porque le ha de facilitar las fichas que le convienen: cuando el recorte se hace tapando el que parecía ser su juego e inaugurando otro por ambas puntas, entonces se dice vulgarmente entre jugadores volverse inglés.

RECHICHIVADO. d. Guisado que se pasa de fuego.

REDOLINO. a. Bola hueca que contiene la cédula que ha de sortearse.

REDONCHO. n. Círculo, voz familiar.

REFILÓN (de). n. De pronto, de pasada, por ejemplo nos hemos visto de refilón: la Academia admite esta frase, pero sólo en las últimas ediciones, como sinónima de al soslayo.

REFINADERA, REFINETA. n. Véase PIRULO.

REFITOLERO. n. Indiscreto, imprudente, curioso.

REFROTAR. n. Frotar. (
refregá; refrego, refregues, refregue, refreguem o refregam, refreguéu o refregáu, refreguen)

REFROTÓN. n. restregón, encuentro, estregón o refregón.

REGACHA. n Cauce angosto para el riego.

REGACHADO. REGACHO. d. Canal abierto por el agua derrumbada de los montes. (regall, ha regallat)

REGIDORATO. n. El cargo de regidor o individuo del regimiento o Ayuntamiento.

REGIRAR. n. Estremecerse, sentir un movimiento convulsivo.

REGIRÓN. n. Estremecimiento general en el cuerpo.

REGLA. n. Listón de los que usan los albañiles y otros operarios para las alineaciones. (regle)

REHAZ. n. Derrama o reparto proporcional entre los regantes de un término, para los gastos extraordinarios de roturas de acequias u otros.

REINAR. n. Bailar la peonza, el trompo, la perinola etc.

REJOLADO. n. Pórtico de la Iglesia: se usa en algunas localidades.

REJUELA. n. Pasta freída en la sartén, y que tiene aunque remotamente aquella forma.

RELOJEADOR. n. La persona muy curiosa y escudriñadora.

RELOJEAR. n. La acción o la propensión a enterarse de todo, a observar cuanto hay en una casa o concurrencia etc.

REMOLDAR. n. Cortar las ramas viciosas de los árboles.

REMUDAR. n. Sacar ciertas plantas del sementero y colocarlas en la disposición y a la distancia convenientes para que rindan el fruto.

REMUGAR. a. Rumiar. (remugá; remugo, remugues, remugue, remuguem o remugam, remuguéu o remugáu, remuguen)

RENDRIJA. n. Rendija, hendrija: sobre ser familiar aquella voz, la hemos visto usada en poesías inéditas.

RENEGÓN. n. Renegador.

REPAPO. n. Avellaneda en su Quijote dice al capítulo IV "con que durmió aquella noche (Sancho) muy de repapo."

REPARAR. d. Operación que se hace con el pan.

REPASO. n. La segunda prensada de la aceituna, que generalmente es para el dueño del molino en pago de la primera.

REPOSTE. a. Despensa. (rebost)

REPOSTEAR. d. Registrar con curiosidad reprensible.

REPOSTERO. n. Disputador, temoso, aficionado a llevar a todos la contraria.

REPOSTÓN. n. Respondón: Avellaneda dice "y es la mayor parlera y repostona que hay en todas las parlerías y tierras de papagayos (cap. XXVI):" hemos oído muchas veces esa palabra, usada hoy sin distinción de clases.

REPROPIAR. d. Resistir el freno. - d. Repetir impertinentemente una misma respuesta.

REPTERIO. n. Reto, acusación, y así el Privilegio general dice "(Si alguno) será reptado de traicion... sino querra el acusador estar en su repterio, no sia tenido el acusado responder a otra demanda si le será feyta."

REQUILORIOS. n. Adornos o accesorios en los objetos materiales, y preámbulos, circunloquios, rodeos o atavíos en la conversación.

RESACADORES. n. Los peritos que en las cacerías se destinan a ojear y hacer mover de sus cados o escondites a los animales de caza.

RESACAR. n. La acción de dispersar y poner en carrera a las piezas de caza.

RESBALÓN (de). n. Véase de refilón, con cuya frase tiene grande analogía.

RESPETUDO. n. Dícese de la persona cuyo exterior inspira respeto.

RESPIGAR. n. Coger los desperdicios o restos de la cosecha: en Castilla se limita a las mieses obedeciendo a su etimología, en Aragón se dice también de las olivas. (espigolá)

RESPINGARSE. n. Alzarse o ponerse de puntillas, esto es, sobre las puntas de los pies.

RESPINGO. n. En la frase dar o pegar un respingo significa crecer muy aprisa en estatura o en fortuna.

RESTADURA. n. Punto que dan los sastres para asegurar las carteras, bolsillos y otras piezas.

RESTIL. d. Resistero de sol.

RESTREGÓN. n. Estregón.
(restregar)

RESTROJERA. n. Rastrojera. (
rostoll : rastrojo)

RETAJO. n. Retal, retazo: alguna vez se usa en sentido figurado para apodar a los niños de corta edad. (
retall, retalls; tall : tajo)

RETASTINARSE. d. Pasarse de fuego el guisado o asado.

RETAVILLO. n. Instrumento de labranza, que consiste en un palo terminado por un aro o grande arco de círculo, y sirve a los mismos fines que la plegadera.

RETIJAR. n. Rechinar: se dice de los dientes cuando se aceran o resienten por alguna impresión exterior del tacto o el oído. (
dentera; esgarrifá)

REVÉS. c. Bofetón, sornavirón.

REVISALSEAR. d. Registrar, entrometerse.

REVISALSERO. d. Curiosón, bachillero: la Academia se refiere a sólo el género femenino y escribe rabisalsera.

REVOLTILLA. n. Suerte en el juego de pelota, que es cuando en el saque o resto se hace que la pelota toque en la pared opuesta a la del juego.

REVOLTINA. d. Motín, conmoción popular: tiene conexión con el revoltillo castellano, y con la trifulca aragonesa.

REY DE ZARZA. n. Ave del orden de los pájaros.

REZAGO. d. Ganado endeble que se separa de los rebaños y se conduce en un grupo aunque perteneciendo a varias clases.

RIADA. c. Avenida de río: Jovellanos prefiere arriada: la Enciclopedia española cita como aragonés aquel vocablo.

RIBA. a. Ribazo, pendiente entre dos campos superior e inferior. (
ribás, ribassos)

RIBETÓN. n. Faja o ribete más ancho del ordinario, el cual usaban las mujeres en vestidos, sobre lo cual puso limitaciones la ley suntuaria de 1553.

RICOS-HOMBRES. n. Los personajes de la primera nobleza de Aragón: unos se llamaron de naturaleza, y otros de mesnada: de los primeros dice Blancas que procedían a duodecim illis Senioribus qui in primo interregno Reipublicae nostrae moderatores fuerunt. Ducange dice “rici homines, próceres apud aragonenses quos alii vulgo
barones vocantur."

RIDÍCULO. n. Bolsa de señora que solía usarse como parte del traje, para llevar, como en la escarcela antigua, los útiles más precisos.

RIEDRA. n. Véase fianza.

RILLO. n. Cada uno de los tres cilindros de hierro que se colocan debajo de los tapiales para sostenerlos y enlazarlos.

RINCONERA. Se dice de la nuez cuya carne es demasiado seca.

RIOSTRA. d. Aldaba.

ROBA. n. Arroba: se lee en las Ordinaciones de Zaragoza con aplicación a la agrimensura.

ROBADERA. n. Caja de madera, o forrada de hierro, para trasladar la tierra que se arroba.

ROBAR. n. Arrobar.

ROBEL. d. Lebrillo grande en que se friega o lava cualquier objeto dentro de casa: lo mismo que lavacio. (ribell)

ROBELLÓN. n. Seta: úsase en el alto Aragón. (robelló, rovelló pel coló de rovell, níscalo, lactarius)

ROCADOR. n. Rocadero o cucurucho para sujetar el copo a la rueca.

ROCERO. Se dice de la persona demasiado familiar en el trato con sus inferiores.

ROGARIA. n. Ruego, súplica; voz anticuada usada con frecuencia en el Códice de los Privilegios de la Unión. (plegaria)

ROLDE. d. Círculo: en Castilla círculo o grupo de gente. (Rolde de estudios aragoneses)

RONCHA. a. Lonja de tocino, de carne y de algunos pescados: tajada en redondo.

RONDALLA. a. Ronda de mozos.

RÓNEGO. d. Descarnado.

ROÑAR. d. Regañar. En unas octavas que se escribieron contra las conclusiones de Economía política, año 1785, se lee
aunque roñen los socios consumados
de la leonina Sociedad del día.

ROÑÓN. d. Regañon.

ROÑOSO. n. Regañón, llorón.

ROPADOR. n. Ladrón en despoblado o en cuadrilla: voz anticuada. (robador)

ROPERÍA. n. Robo en despoblado según se desprende del Códice de la Unión.

ROSADA. c. Escarcha.

ROSCADA. n. Colada, según las Ordinaciones del Hospital General de Nuestra Señora de Gracia.

ROSCADERO. d. Cuévano para conducir las frutas y verduras.

ROSIGAR. n. Roer poco a poco alguna cosa. - n. Murmurar por lo bajo, mascullando para sí alguna frase. - n. rosigar altares, pasar mucho tiempo de uno en otro altar. (Rossegá, rossigá; rossego, rossegues, rossegue, rosseguem o rossegam, rosseguéu o rossegáu, rosseguen)

ROYA. d. Rubia, planta. - c. Enfermedad del trigo. (rubeo : royo : rojo : roch : roig)

ROYAL. n. Lo que tira a rubio. - n. Especie de olivo de inferior calidad al negral, y que no da como este cosecha anual ni la aceituna completamente negra. (Pi roijal)

ROYO. n. Rubio, rojo, bermejo. (Peñarroya, Monroyo)

ROYUELA. n. Rubia.

ROYURA. n. Véase moradura.

ROZA (de). n. Modo adverbial para designar a la persona rocera o que no tiene buena elección en sus compañías ni en sus gustos: aplícase con especialidad a la mujer que prodiga sin distinción sus favores, y así se expresa en unas décimas a Jusepa la Cunza, daifa de toda roza que ya dos veces estuvo en la casa de la Galera.

RUCHE. n. Pollino. (rucio; ruc)

RUEJO. a. Rodillo de molino. - n. comulgar a uno con ruejos de molino, querer convencerle de una cosa increíble.

RUELLO. a. Rodillo de piedra para allanar las eras antes de trillar. (Roll; verbo rollá)

RUFO. d. Rozagante, vistoso, bien adornado.

RUJADA. a. Rociada. se halla en la última edición pero no en la penúltima. (Arruixada)

RUJAR. a. Rociar: no se halla en las últimas ediciones. (arruixá; arruixo, arruixes, arruixe, arruixem o arruixam, arruixéu o arruixáu, arruixen)

RUJIADA. a. Golpe de lluvia: se halla en la penúltima edición pero no en la última, aunque es más usual que rujada. - n. Reprensión agria.

RUJIAR. a Regar con agua.

RUJIAZO. n. Rujiada, en ambos sentidos.

RUPIA. n. En el códice de los Privilegios de la Unión se lee "en Zaragoza an feyto rupias e sufrienzas en los lugares e muytos maleficios e estregnimientos." (robos; ropería, ropador, rupiar)

RUSIO. d. Candente.

RUSIENTE. c. Candente. (ruén)

RUSO. n. Rusiente. - n. zapatos rusos los que se fabricaban más cerrados y consistentes que de ordinario: vemos usada esa voz por escritores castellanos pero no por la Academia.