Mostrando las entradas para la consulta roín ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta roín ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 24 de agosto de 2017

roín, roína, roíns, roínes

roín, roína es una persona dolenta en dialecte catalá, mala en castellá.
Plural: roíns, roínes.

"Les persones que sempre están rién, o sen enriuen seguit, són mes amables y pures de cor." 

roín , roína es una persona dolenta en catalá , mala en castellá.

Yo estic dolén es jo estic malalt en catalá normatiu, yo estoy enfermo en castellá. A Tortosa están en perill moltes paraules.

ROÍ ROÍN, -ÏNA (o -ÍNadj. 

|| 
1. Miserable, escàs de qualitats; raquític (mall.); cast. mezquino,  (como alguno del Mezquín) ruínArnaut se trobà en son lit roy [sic] e mesquí e pobre, Eximenis Terç, c. 111. Jo, en que sia petit y roí, hi voldria un arrap, ab vós, Alcover Rond. ii, 30. La Natura per tu es demostrà molt ruïna, Bergue Fables 81.

|| 2. Dolent, que no és bo (en sentit material o moral); cast. malo
Evitar de dir... cosa ruina per dir ruín cosa, Pau Regles 216. Veureu les estranyes e roines viandes, Ramon Lull Blanquerna. 6. Una vil hosta, royn, disposta a puteriaSpill 3284. Moltes voltes li esdeué que elegeix lo més rohín, Tirant, c. 86. Deueu tenir rohín luquet, Somni J. Joan 262. O és de la metcha roín lo cotó, Proc. Olives 440. La major part dels dits caualls esser molt ruhins, doc. a. 1576 (BSAL, vii, 48). Ruhín bugada se ha fet, Pou Thes. Puer. 152. Guarda-los bé de tentacions indignes, de pensaments rohins, Llorente Versosi, 167. Ell ha estat roí sempreCasp Proses 105. Propi dels darrers dies de l'hivern que són els més roïns, Valor Rond. ii, 52. En aquest sentit tan ample, de ‘dolent’ en general, roí roín s'usa a tot el País Valencià

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Mela

|| 3. Xiscló, cavall que només té un testicle (Barc., ap. BDC, xxii, 199).
Roí (escrit també Ruí Rohí): llin. existent a Hostalric, Peratallada, Maçanet de la S., Vilanant, Calella, Mataró, Terrassa, etc.


Refr.
—a) «A roí, roí i mig»: significa que quan algú vol obrar de manera indecorosa, cal que trobi algú altre que el tracti a ell de la mateixa manera.

—b)
 «Parlant del roí, vet-el-aquí»: es diu quan, parlant d'algú que estava absent, compareix aquest per casualitat.

—c)
 «Roí amb roí, que així casen a Masquefa»: vol dir que convé que els matrimonis es facin entre persones de la mateixa classe social perquè siguin ben avinguts.

—d) 
«Qui és roín en sa casa, roín serà allà on vaja»: significa que per a mostrar bona educació davant els altres, cal observar les regles de l'educació en privat (val.).

—e) 
«Més val poc i bo, que molt i roín» (val.).

—f)
 «Més val roín conegut, que bo per conèixer» (val.).

—g)
 «Roín vindrà, que bo et farà»: vol dir que quan ens queixem d'algú que ens sembla dolent, hem de tèmer que sigui substituït per un altre que sigui pitjor. (Com Monclús y Quintaneta a la Ascuma)

—h)
 «El porc més roín menja el millor aglà»: es refereix a aquells que obtenen càrrecs o honors que no mereixen.

Francho Nagore Laín, aragonés, fabla, fablante, fablans

    Var. form.: 
roví, -ina (Una gent tan baixa i tan rovinaAlcover Cont. 303).
    Fon.: 
roí, roín, ruí, ruín (val.); roví (mallorquí).
    Intens.: 
roïnàs
roïnassa; roïnet, -eta; roïnotroïnota; roïníssimroïníssima.
    Etim.: 
d'una forma de llatí vg. *ruīnus, mat. sign. ||1, 2, bastida damunt ruīna.

Podium montibus tamé es roín. Y té un pel que pareix un niu de sigüeñes.

Carles Puigdemont, Karles, Charles, Carlos, Carlitos, Charlie, Podio de Monte, Podium montibus

jueves, 25 de julio de 2024

1. 5. De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.

Capítul V.

De cóm Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi.


Llichí y mes lligí als llibres que li dixáe lo retó y un ric del poble va sé lo que va fé en mol tems. Entre tots los que mes li agradáen eren los de historia y les fábules de Esopo en la vida de este gran fabulista: y un atre llibre al que li dieben Lo Cortesano. Pero no olvidáe lo ejercicio de les roques ni lo aná als campos en lo primé llauradó que entopetabe o topetabe, ni les probes de agilidat.

Un día li va di sa mare: 

- Fill, ya tens dotse añs; ya es tems de que adeprengues algún ofissi. Y ell va contestá que pera qué eren los ofissis. Són, fill, li va contestá sa mare, pera no está bambán y guañás la vida. 

- ¿Només que per an aixó?, va di ell; pos yo tos dono paraula de no está may bambán, com veéu que tampoc no u estic ara, pos ya vech que es roín, encara que sol sigue perque lo que no fa res, ya en aixó fa mol mal no ocupán lo entretenimén y les mans, y en cuan a guañás la vida tingue firme esperansa que no me faltará, si Deu vol, ni a vosté en mí. Que no vull yo que vaigue a rentá en fret y en caló perque es siñal de molta pobresa, y no ha de passá tans mals ratos. Pero si tos entristix que no adeprenga un ofissi, digueume quin hay de adependre. Y sa mare li va contestá que lo que vullguere. 

- Pos yo, va di ell, no ne vull adependre cap. Perque hau de sabé que segons yo hay advertit, los homens són mol ignorans y no fan mes que disparates, obrán en tot en molta torpesa y sense cap discurs; y encara mes, generalmen fan mal als atres en malissia, y potsé an ell mateix per rechás. Yo no sé si a datres puestos són diferens, perque ya sabeu que no hay eixit de Almudévar mes que pera aná a vore als nostres parens, y dos vegades a Huesca aon a ningú vach coneixe ni vach tratá mes persones que les recaderes del mercat, que per sert gasten mol desenfado y poca vergoña. Pero si tots són lo mateix, no nessessito cap ofissi pera guañám la vida y félay a vosté descansada.

- Fill meu, va di entonses sa mare: mol saps y vech que parles com los flares que prediquen o com los homens que van en nous trajes per lo món y vénen de lluñanes terres. Fes lo que vullgues y Deu te ilumino: sol no vullguera que fores roín.

- Hasta ara, mare, va contestá ell, no u hay sigut ni hay probat de séu; y lo que hasta los dotse añs no es roín, ya sempre sirá bo. 

- Segons, li va replicá sa mare: algúns s' hi tornen después. 

- No pot sé, va di ell: perque yo sé que lo que es roín de home fet ya u ere de chiquet, pero no sabíe ni podíe empleá la maldat, pero lo que es mala inclinassió ya la teníe al alma.

- Ara vech, va contestá sa mare, que vas tenín raó. 

¿Quí t’ha amostrat estes coses?

- Aquí dins, va contestá ell, me les amostren totes; y los llibres que llechisgo o llixgo, y les dones cuan riñen unes en atres. 

- ¿Cóm poden enseñát o amostrát res les dones y mes reñín?, 

va preguntá sa mare mol admirada.

- Pos me enseñen mol, va contestá ell; tot lo que entonses diuen es locura y sabiduría, y lo mateix me enseñe la un que l’atre. Y u adepreng de elles y dels atres chics a les seues enganchades, y dels llibres, u aplego aquí dins y u guardo, y alló engendre atres coses, y estes engendren después atres; y les junto y les regiro y amasso totes, o les separo y compong segons me demanen les ocasions.

Entonses sa mare, esbarrada de sentíl parlá en tanta sabiduría, li va di: 

- No sé, fill meu, cóm sen yo tan tonta vach parí un fill tan espabilat.

- ¡Tonta, diéu!, va contestá ell; pos yo no hay advertit que u siguéu, perque les dones que yo ting per tontes al poble són vanes, cantoneres, gorrines, desastrades, rezongueres, noveleres, picudes, chismoses y bachilleres

8M Valderrobres , si natros o natres mos aturem

- Fill, fill, li va di entonses sa mare; eixa es massa malissia pera la teua edat; dixa a les pobres dones, que tan despressio porten a costes per sé dones y per ende lo espart del món.

- Ara sí que vech que sou una mica tonta, va di ell: perque hau dit una tontada mol gran. ¿Cóm diéu que les dones són lo espart del món? ¿Quin espart sou vosté a la vostra casa? Vosté sou la siñora y yo lo vostre fill, vosté me voléu y yo la vull; vosté me servís ara y yo la serviré después; vosté me cuidéu y yo creixco y me fach home pera donali honra y amparala y mantíndrela. No tos digáu espart, perque me hau afrentat y casi no puc mirala a la cara.

Un atre día a la hora de minjá va arribá sa mare en gran sofoco dién entre llágrimes:

- Los rics sempre rics y los pobres sempre ham de callá. Mira, fill, que ving acalorada. Lo hidalgo de la cantonada de la plassa me ha topetat al carré, y plantanse a cuatre passes me ha dit: "Be críe lo fill, la pubilla; ya casi es home y sol sap parlá y fé lo Marc Esopo. 

La paga que ell tos donará per lo ofissi que li habéu amostrat. ¿Pensáu fél rentadora o cuinera com vosté? Milló li cuadraríe lo ofissi de comare o de casamenté.» Yo, al sentí paraules tan ofenedores, me hay mort de vergoña, la llum del sel no la veía; y casi me aufego de la pena que me unfle lo pit. ¿Qué me dius, fill meu, per al meu consol?

- Per ara, mare meua, sol tos dic que mingéu en gust, y demá tos diré lo que faré en este enfado que tos han donat perque no convé obrá ni adoptá consell cuan la caló de la passió está al mes alt pun, com u está ara als dos, vosté plore pero yo encara que estic ofés parlo en esta templansa. Ya que eixe hidalgo creu que pot oféndrela perque no me donéu ofissi, dixem la seua insolensia y agarrem la raó. Demá, si voléu, adependré de teixidó, después demá, de sastre, lo dilluns, de pelaire, lo dimats, de fusté, lo dimecres... 

casa el sastre, turismo rural, Beceite

- Fill meu, lo va tallá sa mare olvidán les llágrimes y la afrenta:

¿quín disparate estás dién? ¿No saps que cada un de eixos ofissis coste mols añs de adependre, y tú, vols adependren un cada día? 

- Torno a di, y sertifico, va contestá ell, que cada día hay de adependre un ofissi, y mes si es menesté o convé. Hasta mich día lo estudiaré, per la tarde entrenaré les mans, y a la nit cuan vinga a casa li portaré ya alguna mostra de la meua obra. Perque yo hay mirat a ixos homens als seus tallés y sé lo que me dic. Mínjo y alégros, que lo fill que hau parit no va naixe pera burret o ruquet, com Carlos Rallo Badet; ni tampoc pera sé humillat per cap fill d' algo ni pera patí que sa mare u sigue per ningú.
Yo faré que dins de pocs díes sigáu beneída per tots, y envechada potsé de eixe mateix hidalgo que tos ha insultat. Perdonemlo empero per la bona intensió en que u haurá fet, encara que en poc miramén y sobrada fanfarronería y mals modos. aixó es soberbia de naiximén y confiansa en les riqueses.

Aquella tarde anáe Pedro a casa de sa padrina, com solíe, y al passá per la plassa va vore al hidalgo en lo mossen: se va arrimá an ells y sense saludá se va encará en aquell y en gran aplom li va di: 

sa padrina, Ángeles Gil Guimerá

- Siñó fill d'algo de la cantonada (cridanlo aixina per despressio): avui hau fet plorá a ma mare, y les seues llágrimes me han abrasat les entrañes y les guardo aquí (siñalán lo cor), perque soc lo seu fill y sé quí té o no té dret a oféndrela. No u olvidéu, que tampoc yo u olvidaré. Adiós. Y dién aixó sen va aná en tota serenidat y mirada severa.
Lo mossen lo va cridá moltes vegades y hasta va volé seguil; pero lo va tindre que dixá perque ni la cara va girá pera mirál y va colá com un rellámpec. Va sentí mol lo mossen aquell cas, y u va sentí tamé lo hidalgo, pero de manera diferén, perque lo mossen u sentíe per amor al chiquet, y l’atre de ira y de rencor de les seues paraules y atrevimén.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VIII.

VIII.

Segóns Roc, lo Moñigo, la Pesteta menuda ere una de les dones del poble que teníe lo ventre sec. Aixó, encara que de difíssil comprobassió, no suposabe res de particulá perque les Pestetes, mes o menos, u teníen tot sec.

La Pesteta menuda va torná al poble en lo tranvía interprovinsial als tres mesos y cuatre díes, exactamen, de la seua fuga. La tornada, com antes la fugida, va constituí un acontessimén a tota la vall, encara que, tamé, com tots los acontessiméns, va passá y se va olvidá y va sé sustituit per un atre acontessimén al que tamé li va passá lo mateix, y se va olvidá. De esta manera anabe elaboránse, poc a poc, la elemental historia de la vall. La Pesteta menuda va torná sola, y a don Dimas, lo del bang, no se li va torná a vore lo pel, a pesá de que don José, lo mossen, prejusgabe que no ere mal mosso. Bo o roín, don Dimas se va esfumá al aire, com se disolvíe, sense dixá rastre, lo eco de les montañes. Va sé Cuco, lo factó, lo que primé va portá la notíssia al poble. Después de la "radio" de don Ramón, lo apotecari, Cuco, lo factó, ere la compañía mes codissiada del puesto. Les seues notíssies eren sempre fresques y curioses, encara que no sempre edificáns. Cuco, lo factó, teníe una personalidat de bon añ, en espenta, expansiva y físicamen optimista. Daniel, lo Mussol, lo admirabe; admirabe lo seu carácter, los seus coneiximéns y la simplissidat en la que manejabe y controlabe la eixida, entrada y sirculassió dels trens per la vall. Tot aixó implicabe una capassidat; la ductilidat y lo talento de organissasió de un factó no se improvisen.
Irene, la Pesteta menuda, al apeás del tren, portáe llágrimes als ulls y pareixíe mes magra y consumida que cuan va marchá, tres mesos abáns. Pareixié que caminare portán una cárrega invissible damún que la obligabe a belcás per la sintura. Eren, sense duda, los remordiméns. Vestíe com solen vestí les dones viudes, mol viudes, tota de dol y en una mantelleta negra y atapida que li escamotejabe la cara. Habíe plogut durán lo día y la Pesteta, al pujá la costa, camí del poble, no se preocupabe de bordejá los charcos, li pareixíe trobá un raro consol a la inmersió repetida de los seus pevets als clots y al fang de la carretera. Lola, la Pesteta gran, se va quedá parada al vore a san germana, indessisa, a la porta de la tenda. Se va passá la ma repetidamen per los ulls com volén esbarrá una aparissió roína.

- Sí, soc yo, Lola - va murmurá la menuda -. No te extraños. Encara que pecadora y tot, hay tornat. ¿Me perdones?

- ¡Per los siglos dels siglos! Vine aquí. Passa - va di la Pesteta gran.

Van desapareixe les dos germanes a la trastenda. Allí se van mirá la una al atra en silensio. La Pesteta menuda se manteníe arrupida, en lo cap cacho, humillada.
La gran aparentabe habés engordit de repén en la tornada y lo arrepentimén del atra.

- ¿Saps lo que has fet, Irene? - va sé lo primé que li va di.

- Calla, per favor - va ploriquejá la germana, y se va desplomá damún de la taula, plorán a moc estés. La Pesteta gran va respetá los plos de san germana. Los plos son nessessaris pera rentá la consiensia. Cuan la Irene se va alsá, les dos germanes se van torná a mirá als ulls. Apenes pressisaben de paraules pera enténdres. La comprensió ixíe del inexpresat:

- Irene, ¿has...?

- Hay...

- ¡Deu meu!

- Me va engañá.

- ¿Te va engañá o te vas engañá?

- Com vullgues, germana.

- ¿Ere lo teu home cuan...?

- No... Ni u es ara.

- ¡Deu meu! ¿Esperes...?

- No. Ell me va di... ell me va di...

Se li va trencá la veu en un gemec. Se va fé un atra vegada silensio. Al remat, la Pesteta gran va preguntá:

- ¿Qué te va di?

- Que era machorra.

- ¡Canalla!

- Ya u veus; no puc tindre fills.

La Pesteta gran va pedre de repén los bons modals y, en estos, los estribos.

- Ya saps lo que has fet, ¿verdat? Has tirat la honra. La teua, la meua y la de la beneída memoria dels nostres pares...

- No. Assó no, Lola, per l'amor de Deu.

- ¿Quín atra cosa, entonses?

- Les dones fees no tenim honra, desengáñat, germana.

Díe aixó en gesto ressignat, aplanida per un inexorable convensimén. Después va afegí:

- Ell u va di aixina.

- La reputassió de una dona es mes pressiosa que la vida, ¿no u sabíes?

- U sé, Lola.

- ¿Entonses?

- Faré lo que tú digues, germana.

- ¿Estás disposada?

La Pesteta menuda va acachá lo cap.

- U estic - va di.

- Vestirás de dol lo que te quede de vida y tardarás sing añs en assomát al carré.
Éixes són les meues condissións, ¿les asseptes?

- Les assepto.

- Pucha a casa, entonses.

La Pesteta gran va tancá en clau la porta de la tenda y va pujá detrás della. Ya a la seua habitassió, la Pesteta menuda se va assentá al canto del llit; la gran li va portá una grela en aigua tibia y li va rentá los peus. Durán esta operassió van está callades.
Al acabá, la Pesteta menuda va suspirá y va di:

- Ha sigut roín, ¿saps?

La Pesteta gran no va contestá. Li faie un sec respecte lo ademán de dessolasió de san germana. Esta va continuá:

- Volíe los meus dinés. Lo mol pocavergoña se creíe que teníem mols dinés; un mun de dinés.

- ¿Per qué no li vas di a tems que entre les dos sol sumáem mil duros?

- Haguere sigut la meua perdissió, germana. Me haguere abandonat y yo estaba enamorada dell.

- Callá es lo que te ha perdut, loca.

- Sels va gastá tots, ¿saps?

- ¿Qué?

- Va viure en mí mentres van durá los dinés. Se van acabá los dinés, se va acabá Dimas. Después me va dixá tirada com a una perduda. Dimas es un mal home, Lola. Es un home roín y cruel.
Les magres galtes de la Pesteta gran se van ensendre encara mes de lo que habitualmen rochecháen.

- Es un lladre. Assó es lo que es. Igualet, lo mateix quel atre Dimas - va di.

Se va quedá silensiosa al apagás lo seu arrebato. De repén los escrúpols van escomensá a socaváli la consiensia. ¿Qué es lo que habíe dit de Dimas, lo bon lladre?
¿No li agradaben al siñó esta classe de arrepentits? La Pesteta gran va sentí un viu remordimén. "De tot cor te demano perdó, Deu meu", se va di. Y se va proposá que en son demá, només eixecás, aniríe a reconsiliás en don José; ell sabríe perdonála y consolála. Aixó ere lo que nessessitabe: una mica de consol. Se va torná a passá la ma per los ulls, tratán de desfé lo malsón. Después se va soná en soroll lo llarg nas y va di:

- Está be, germana; múdat de roba. Yo torno a la tenda. Cuan acabos pots regá los geranios de la galería com fées sempre abáns de la desgrassia. Demá vorás a don José. Has de rentá lo abáns possible la teua alma en pecat.

La Pesteta menuda la va interrumpí:

- ¡Lola!

- ¿Qué?

- Me fa molta vergoña.

- ¿Es que encara ten quede?

- ¿De qué?

- De vergoña.

Irene va fé momos de dessesperasió.

- No u puc remediá, germana.

- Vergoña teníes que habén tingut antes de escapát en un home desconegut.
¡Per Deu beneít que entonses no vas fé estos remilgos!

- Es que don José, don José... es un san, Lola, comprénu. No entendríe la meua flaquesa.

- Don José comprén totes les flaqueses humanes, Irene. Deu está en ell. Ademés, una bona confessió forme tamé part de les meues condissións, ¿enténs?

Se va sentí lo tintineo de una moneda contra los vidres de la tenda.
La Pesteta gran se va impassientá:

- Venga, dessidixte, maña; criden a baix.

Irene, la Pesteta menuda, va acsedí, al remat:

- Está be, Lola; demá me confessaré. Estic dessidida.

La Pesteta gran va baixá a la tenda. Va doná mija volta a la clau y va entrá Catalina, la Lepórida o Llebre. esta, com les atres germanes, teníe lo labio de dal plegat com los conills y lo seu nasset se movíe sense pará com si ensumare, com algúns cachaps de Valchunquera. Los van ficá lo mote de Llebres. Tamé les apodaben les Caques, perque se díen Catalina, Carmen, Camila, Caridat y Cassilda y son pare habíe sigut farfallós o tartamut. (Menos mal que lo del registre no ere un fill de puta.)

Catalina se va arrimá al mostradó.

- Una pesseta de sal - va di.

Mentres la Pesteta gran la despachabe, ella va alsá la careta de cachap cap al techo y durán uns segóns van vibrá nerviosamen les aletes del seu nas.

- Lola, ¿es que tens forastés?

La Pesteta se va tancá, hermética. Les Llebres eren les telefonistes del poble y sabíen les notíssies casi tan pronte com Cuco, lo factó. Va contestá:

- No, ¿per qué?

- Pareix que se sen soroll a dal.

- Sirá lo gat.

- No, no; son potades.

- Tamé lo gat poteje.

- Enténme, son patejades de persones. No sirán lladres, ¿verdat?

La Pesteta gran va tallá:

- Ti, la sal.

La Llebre va torná a mirá cap al techo, va ensumá lo ambién en insistensia y, ya a la porta, se va girá:

- Lola, seguixco sentín potades a dal.

- Está be. Vésten en Deu.

Poques vegades la tenda de les Pestetes va está tan concurrida com aquella tarde y poques vegades tamé, de tan creixcut número de clientes, va eixí una caixa tan mesquina.

Rita, la Tonta, la dona del sabaté, va sé la segona en arribá.

- Dos reals de sal - va demaná.

- ¿No ne vas pendre ahir?

- Ne nessessito mes.

Al cap de una paussa, Rita, la Tonta, va acachá la veu:

- Tens llum a dal. Estará voltán lo contadó.

- ¿Me u has de pagá tú?

- Ni mu penso.

- Entonses díxal que volto.

Van arribá después la Basi, la criada del boticari; Uca, la del Chano; María, la Chata, que tamé teníe lo ventre sec; Sara, la Moñiga; les atres cuatre Llebres; Juana, l´ama de don Antonino, lo marqués; Rufina, la de Pancho, que desde que se va casá tampoc creíe en Deu ni en los sans, y datres vin dones mes.
Menos les cuatre Llebres, totes anaben a comprá sal y totes sentíen potades a dal o se enarbolaben, al vore llum per les finestres, per la carrera del contadó (casi com al Tour o la volta a España).

A les deu, cuan ya lo poble se rendíe al silensio, se va sentí la veu potenta, una mica engorgossada y arrastrada de Paco, lo ferré. Anabe este fen esses per lo carré y dabán dels balcóns de les Pestetes se va aturá. Portabe una botella a la ma dreta y en la zurda se rascabe sense pará lo clatell. Les frasses que cridáe hagueren resultat incoheréns si tot lo poble no haguere estat al cap del carré.

- ¡Viva la germana pródiga! ¡Viva la dona de les cuixes esmirriades y lo pit de taula!...-
va fé un cómic gesto de sorpresa, se va rascá un atra vegada lo clatell, va rotá, va torná a mirá als balcóns y va rematá: - ¿Quí te va robá lo cor? ¡Dimas, lo bon lladre!

Y sen enríe ell sol, embutín les poderoses barres de baix al gigán pitral. Les Pestetes van apagá la llum y van observá al escandalós per una regata de la finestra.
"Este perdut teníe que sé", va rossegá la Lola, la Pesteta gran, al descubrí la brillantó que lo farolet del racó arrancabe del pel roch y risat del ferré. Cuan este va pronunsiá lo nom de Dimas, li va entrá com un ataque de ñirvis a la Pesteta menuda.
"Per favor, trau an eixe home de ahí; que sen vaigue eixe home, maña.
La seua veu me torne loca", va di. La Pesteta gran va agarrá lo cubo o la galleta o lo poval aon desaiguabe la pica, va entreobrí la finestra y va aventá lo seu contingut cap a la cara de Paco, lo ferré, que en eixe momén escomensabe un nou vítor: - ¡Viva les...!
La remullada li va tallá la frasse. Lo borracho va mirá cap al sel en cara de idiota, va estendre les seues mans ficánse en creu y va rossegá pera nell, mentres avansabe fotén toms carretera abán: - Hala, Paco, cap a casa. Ya está diluvián un atra vegada.

domingo, 12 de mayo de 2024

Lexique roman; Maissella, Maissela, Mayselha, Maichela


Maissella, Maissela, Mayselha, Maichela, s. f., lat. maxilla, mâchoire, joue. 

Mals de dens, quan dol en la maissela. 

P. Vidal: S'ieu fos en. 

Mal de dents, quand il fait mal en la mâchoire. 

Dolor de dens e de maichelas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 189. Douleur de dents et de mâchoires. 

Si 'l vuelh baizar la mayselha.

Deudes de Prades: Amors m' evida.

Si je lui veux baiser la joue.

Qui te ferira a la maissela, dona li l'altra.

Trad. du N.-Test. S. Luc, ch. 6. 

Qui te frappera sur la joue, donne-lui l'autre. 

Loc. Fassa m bon' escudela, 

S'ieu dejus sui, 

E s'ieu, sotz la maissella, 

Ben non l' estui.

Richard de Tarascon: Cabest. 

Qu'il me fasse bonne écuelle, si je suis à jeûn, et si, sous la mâchoire, je ne la cache bien. 

ANC. FR. Quant canté ot la damoisiele, 

Sa main a mise à sa maisiele.

Roman de la Violette, p. 20. 

Qui là veist les XX puceles 

Rompre lor crins et lor maiseles.

Roman del conte de Poitiers, v. 462.

IT. Mascella. (ESP. Mejilla; mandíbula. Chap. Les barres, mandíbula, mandíbules; galta, galtes.)

2. Mayssha, s. f., mâchoire, joue.

Maysshas o mandibulas so ditas, quar ministro a manjar.

Eluc. de las propr., fol. 41.

Sont dites mâchoires ou mandibules, car elles servent à manger.

3. Maxillar, adj., lat. maxillaris, maxillaire.

Cum defenda les nervis maxillars del aire trop freg.

Eluc. de las propr., fol. 41.

Comme elle défende les nerfs maxillaires de l'air trop froid.

IT. Mascellare. (ESP. Maxilar, maxilares. Chap. Maxilar o maxilá, maxilars o maxilás.) 


Majofa, s. f., fraise.

Ac talant de majofas, e Jhesu Crist las lhi ministret.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 141. 

Eut envie de fraises, et Jésus-Christ les lui fournit.


Majorana, s. f., lat. majorana, marjolaine.

Majorana es cauda et seca. Eluc. de las propr., fol. 215. 

La marjolaine est chaude et sèche.

Pren semensa de majorana. Collec. de recettes de médecine. 

Prends semence de marjolaine.

ANC. ESP. Majarona. ESP. MOD. Mejorana (Origanum majorana, familia Lamiaceae, cultivada como condimento por su aroma, parecido al del orégano.) IT. Maiorana, maggiorana.

(chap. Majorana. Té la auló pareguda a la orenga.)


Majorana. Té la auló pareguda a la orenga.


Mal, Mau, adj,, lat. malus, mal, méchant, pernicieux, mauvais.

Cel que gurpis los mals vices d'aquest segle. Trad. de Bède, fol. 67.

Celui qui abandonne les vices pernicieux de ce monde.

Vos m' es mal' e cozens. 

Gaubert, moine de Puicibot: Una gran.

Vous m'êtes mauvaise et cuisante.

- Intrépide.

No seria pros ni maus, 

E parec be al badalhar.

Bertrand de Born: Quan vey pels. 

Ne serait preux ni intrépide, et il parut bien au bâiller.

Substant. Qu'om sia humils als bos, 

Et als mals, ergulhos.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Qu'on soit indulgent envers les bons et envers les méchants, altier. 

Loc. Sai que mal lor es.

R. Gaucelm de Beziers: A penas. 

Je sais que mauvais il leur est. 

ANC. FR. Remède jusques à présent n'ha esté trouvé contre la male fame. Rabelais, liv. IV, ch. 65.

Et si estoient forgées de fer fort mal, de sorte qu'elles se courboient et plioient incontinent.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Camille.

Se nous descendions par où nous estions montés, nous ne le pourrions faire sanz grant péril, pour ce que la coste estoit trop male, et les Sarrazins nous descendroient sur le cors. Joinville, p. 190.

- En parlant du diable, de l'esprit malin.

Mal esperit que totz jorns guerreia las bonas creaturas.

Liv. de Sydrac, fol. 72. 

Le malin esprit qui guerroie toujours les bonnes créatures.

CAT. ESP. Mal. PORT. Mào (ruim). IT. Malo. (chap. Mal, mals, mala, males; roín, roíns, roína, roines; enfermedat, enfermedats.)

Adverb. Mal er baillitz,

So vos autrei.

Giraud de Borneil: A l' honor Dieu.

Il sera mal mené, cela je vous promets. 

Greu veiretz chantador 

Ben chan, quan mal li vai.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Vous verrez difficilement que chanteur chante bien, quand mal lui va.

Qui mal fai e mal ditz, e mal met e mal dona. 

Palais: Un sirventes. 

Qui mal fait et mal dit, et dépense mal et donne mal. 

CAT. ESP. PORT. Mal. IT. Male.

Adv. comp. Qu'a mala hora

Qui diable siec non la port. 

Gavaudan le Vieux: Patz passien. 

Vu qu'à la male heure qui diable suit ne la porte pas.

ANC. FR. Einsi fu la paiz graantée

Ki à male hore fu donée.

Roman de Rou, v. 573.

IT. Quando tu nella tua mal' ora venisti.

Boccaccio, Decameron, V, 10.

Souvent on sous-entendait le mot hora, et alors mala était de même employé comme adverbe.

Ai! douss' amia, 

Mala us viron mey huelh.

(chap. Ay! dolsa amiga, en mala hora tos (te) van vore los meus ulls.)

G. Adhemar: El temps d'estiu.

Ah! douce amie, à male (heure) vous virent mes yeux.

Mala veyra sos efans.

G. Riquier: Qui m disses. 

A male (heure) il verra ses enfants.

2. Sobremal, adj., très mal, très mauvais, très méchant.

Lo prunier rams es mals, lo segon es peiors, lo ters es sobremals.

V. et Vert., fol. 7. 

Le premier rameau est mauvais, le second est pire, le troisième est très mauvais. 

Adv. Sobremal t' arm' enfornas

En trebaill et en turmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Tu enfournes très mal ton âme en peine et en tourment.

3. Mal, Mau, s. m., lat. malum, mal, douleur, souffrance. 

Pregavan li mot fort 

Qu' en patz portes son mal.

V. de S. Honorat. 

Le priaient moult fort qu'en paix il supportât son mal.

Graissans ni serps, que s'amola, 

No m fai espaven ni mau.

Marcabrus: Pus la fueilla. 

Crapaud ni serpent, qui s' amoncelle, ne me fait peur ni mal.

Val a mal d' uelh atressi. Brev. d'amor, fol. 40. 

Vaut pour mal d'oeil aussi. 

Cura mal de rey et ydropizia. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Guérit mal de roi et hydropisie.

- Le contraire du bien.

Non puesc mal dir de lieys, quar no i es ges. 

B. de Ventadour: Be m'an perdut. 

Je ne puis dire mal d'elle, car il n'y est pas.

- Défaut.

Sirventes non es leials,

S'om no i ausa dir los mals.

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Un sirvente n'est pas loyal, si on n'ose y dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des principaux.

CAT. ESP. PORT. Mal. IT. MOD. Male. 

Loc. Ira de mal en peior.

(chap. Anirá de mal en pijó.)

B. Zorgi: Totz hom. 

Ira de mal en pis.

IT. Andava di giorno in giorno di male in peggio.

Boccaccio, Decameron, I, 1.

Per qu'ieu vuel mal als huelhs ab que us remire. 

Folquet de Marseille: Tan m'abellis. 

C'est pourquoi je veux mal aux yeux avec quoi je vous contemple.

Ieu lor vuelh mal de mort, et ilh a me.

G. Adhemar: Non pot esser. 

Je leur veux mal de mort, et eux à moi. 

Mal aia 'l jorns qu'amors mi fetz emprendre. 

Pons de la Garde: Sitot non. 

Mal ait le jour qu'amour me fit éprendre.

ANC. FR.

Mal ait traïstre roiz qui sainz busuing ment. Roman de Rou, v. 4526.

Anc vos autres non demandetz venjansa 

De la mia mort, per so siatz a mal mes. 

R. Gaucelm: Qui vol aver. 

Oncques vous autres ne demandâtes vengeance de la mienne mort, pour cela soyez livrés à mal. 

Pot esser qu' ilh so tengua a mal.

(chap. Pot sé que ella s' ho (tingue) prengue a mal.) 

Arnaud de Marueil: Ab pauc.

Il peut être qu'elle tienne cela à mal. 

Prov. Qui mal fai, mal pren.

(chap. Qui mal fa, mal pren.)

Pons de Capdueil: Ja non er. 

Qui mal fait, mal prend.

4. Malamen, adv., méchamment, durement, pernicieusement.

Per delieg c'al cors cossentes, 

Seras punitz malamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Pour le plaisir que tu accordes au corps, tu seras puni durement.

Malamen renhatz, Roma.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Vous régnez méchamment, Rome.

ANC. FR. E cil qui tel sentence sivent

Contre Diex malament estrivent.

Roman de la Rose, v. 17494.

Qu'il a ouvré moult malament.

Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 44. 

Pour aller en pays estrange 

Souz l'espoir de quelque louenge 

Malement travailler mes jours.

Olivier de Magny, p. 112.

CAT. Malament. ESP. IT. Malamente. (chap. Malamen.)

5. Maligne, adj., lat. malignus, malin, malicieux, pervers, perfide, malfaisant.

No tem truan maligne.

R. Vidal de Bezaudun: Entr'el taur. 

Je ne crains pas fripon malin. 

Hun maligne home que era de son conselh.

(chap. Un maligne (malissiós, roín) home que ere de son consell.)

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 34. 

Un malicieux homme qui était de son conseil. 

Aquelas so malignas, las quals no obeseysso a curacio.

(chap. Aquelles són malignes, les cuals no obeíxen a curassió, cura.)

Trad. d'Albucasis, fol. 25.

Celles-là sont malignes, lesquelles n' obéissent pas à cure.

Non i a tan malignes que no sia doptos. Guillaume de Tudela. 

Il n'y a si malicieux qui ne soit craintif. 

Signe 

Verenos, freg e maligne.

Brev. d'amor, fol. 30. 

Signe vénéneux, froid et malfaisant.

- En parlant du diable, des démons, on a dit:

El fuoc del malign' esperit.

(chap. Al foc del espíritu maligne.)

Marcabrus: Assatz m'es. 

Au feu du malin esprit. 

An poder de comandar als malignes esperitz. Liv. de Sydrac, fol. 9. 

Ont pouvoir de commander aux malins esprits.

- Substantiv. et absolum. Le malin esprit, le diable.

Lo malignes no lo toca. Trad. de la 1re Épître de S. Jean.

(chap. Lo maligne (lo dimoni, diable) no lo toque.)

Le malin esprit ne le touche pas.

CAT. ESP. PORT. IT. Maligno. (chap. Maligne, malignes, maligna, malignes; roín, roíns, roína, roínes; malfactó, malfactós, malfactora, malfactores.)

6. Malignamen, adv., malignement.

Malignamen,

Ab semblansa d' ajudamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Malignement, avec apparence d'assistance.

(chap. Malignamen.)

7. Malignitat, s. f., lat. malignitatem, malignité, malice.

Que non tema far malignitat. V. et Vert., fol. 16. 

Qu'il ne craigne pas de faire malignité. 

Segon lor qualitat, ha lor vere malignitat. Eluc. de las propr., fol. 236.

Selon leur qualité, leur venin a malignité. 

CAT. Malignitat. ESP. Malignidad. PORT. Malignidade. IT. Malignità, malignitate, malignitade. (chap. Malignidat, malignidats.)

8. Malicia, s. f., lat. malitia, malice, malignité.

En lurs peccatz et en lurs malicias. V. et Vert., fol. 63. 

Eu leurs péchés et en leurs malices.

CAT. ESP. PORT. Malicia. IT. Malizia. (chap. Malissia, malissies.)

9. Malissa, s. f., malice, malignité. 

Per obviar a la malissa d'aucuns marchans.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 588. 

Pour obvier à la malice d'aucuns marchands.

(chap. Malissia, malissies.)

10. Maleza, s. f. méchanceté, rudesse, rigueur.

Platz me a ric hom franqueza 

E, vas son enemic, maleza. 

Le Moine de Montaudon: Mout me platz. 

Me plaît franchise en homme puissant et, envers son ennemi, rigueur.

De maleza non a par.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

En méchanceté n'a pareil.

- Maladie, souffrance.

Conoc maleza, qu' entuysegada fon. V. de S. Honorat. 

Connut la maladie, vu qu'elle fut empoisonnée. 

CAT. Malesa. ESP. Maleza. PORT. Malesa. (chap. Malesa, maleses : acsió roína, mala feta. Als sagals sels díe: no faigáu maleses.) 

11. Malicios, adj., lat. malitiosus, malicieux, malin, fourbe. 

Encaras son li traidor 

Diable, malvatz, peccador, 

Malicios e desleal.

Brev. d'amor, fol. 24. 

Encore sont les traîtres diables, méchants, pécheurs, malicieux et déloyaux.

Fig. Neys de paraula ociosa 

E que no fos maliciosa.

Contricio e penas ifernals. 

Même de parole oiseuse et qui ne fut pas malicieuse.

Substantiv. Si es ajustatz 1 bos

Amb un autre malicios.

Brev. d'amor, fol. 32. 

Si un bon est ajusté avec un autre malicieux. 

CAT. Malicios. ESP. PORT. Malicioso. IT. Malizioso. 

(chap. Malissiós, malissiosos, malissiosa, malissioses. Ne podéu trobá uns cuans a la Ascuma de Calaseit cuan tenen reunió per a vore cóm se repartixen les subvensions.)

12. Maliciosamen, adv., malicieusement, malignement. 

Non jura maliciosamen ni am blasphema. V. et Vert., fol. 2. 

(chap. No jure malissiosamen ni en blasfemia.)

Ne jure malicieusement ni avec blasphéme.

CAT. Maliciosament. ESP. PORT. Maliciosamente. IT. Maliziosamente.

(chap. Malissiosamen. La c del ocsitá se pronunsie igual que la s, que es doble perque va entre dos vocals.)

13. Malaigna, Malainha, s. f., malignité, malice, humeur maligne. 

Fig. Ben volgra 'l reis fos devis...

E conogues la malaigna

De que clocha Lemozis.

Bertrand de Born: Be m platz quar. 

Je voudrais bien que le roi fût devin... et connût l' humeur maligne de quoi cloche le Limousin.

(chap. Malissia, malignidat, humor o sentimén maligne.)

14. Enmalignar, v., irriter, envenimer. 

Part. pas. Era corossat ni enmalignat contra la dita villa.

Chronique des Albigeois, col. 9. 

Était courroucé et irrité contre ladite ville.

15. Enmalezir, v., irriter, devenir mauvais, envenimer. 

Part. pas. Aissi us es enmalezida

Vas cels que us an obezida. 

Elias de Barjols: Amor be m.

Ainsi vous vous êtes irritée contre ceux qui vous ont obéie.

16. Malvatz, Malvais, adj., mauvais.

Conosc que malvat labor 

Fan Lombart del emperador.

G. Figueiras: Ja de far. 

Je connais que les Lombards font mauvais labeur de l'empereur.

Dieus li do mal' escarida 

Qui porta malvais messatge.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Dieu lui donne mauvaise aventure à qui porte mauvais message.

- Méchant, dangereux, enclin à faire le mal.

Mafomet de Mecha, malvaisa creatura. V. de S. Honorat.

(chap. Mahoma de la Meca, malvada criatura.)

Mahomet de la Mecque, mauvaise créature.

Ai! Malvasa gen savaia.

B. de Ventadour: Era non. 

Ah! mauvaise gent infâme. 

Substant. Adoncs paregron li malvatz 

E las malvaisas ad un latz. 

Deudes de Prades: Trop ben m' estera. 

Alors paraîtraient les mauvais et les mauvaises d'un côté.

CAT. Malvad. ESP. PORT. Malvado. IT. Malvagio. 

(chap. Malvat, malvats, malvada, malvades.)

Voyez Vazer.

17. Malvadament, Malvaizamen, Malvayzamen, adv., méchamment.

Per tu, Joan, que vey anar obran 

Malvayzamen, soi per sert cossiros. 

B. Carbonel: Joan Fabre. 

Pour toi, Jean, que je vois aller travaillant méchamment, je suis certainement inquiet. 

Las gens vey renhar malvaizamen.

P. Cardinal: Totz lo mons. 

Je vois les gens se comporter méchamment. 

Ela avia tractat sa mort malvadament... per poyssos.

L'Arbre de Batalhas, fol. 229.

Elle avait traité sa mort méchamment... par poisons.

CAT. Malvadament. ESP. PORT. Malvadamente. IT. Malvagiamente. 

(chap. Malvadamen.)

18. Malvestat, s. f., mauvaiseté, méchanceté.

No m'en sapchan mal gral, 

S' ieu dic lurs malvestatz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Qu'ils ne m'en sachent pas mauvais gré, si je dis leurs méchancetés.

Conosc et sai entendre

Las lurs malvestatz.

P. de Bussignac: Sirventes e chansos. 

Je connais et sais entendre les leurs méchancetés. 

Fig. De malvestat vuoill que port la corona. 

Palais: Un sirventes. 

De mauvaiseté je veux qu'il porte la couronne. 

ANC. FR. Et pour ce lor malvetiez fut couverte et aombrée d'aucune coulour de droit. Annales du règne de S. Louis, p. 260.

ANC. ESP. Omes de raiz mala asmaron malvestad.

Poema de Alexandro, cop. 1742.

ANC. IT. Ricchezza crescere a misero

Malvagio uomo e misera malvestà. 

Guittone d'Arezzo, Lett. 25.

ANC. CAT. Malvestat. IT. MOD. Malvagità.


Mala, s. f., lat. mala, mâchoire, joue.

Maisshelas, per diminutio, so es a dire petitas malas.

Eluc. de las propr., fol. 41.

Mâchoires, par diminution, c'est-à-dire petites joues.

(chap. Mola, moles; moleta, moletes; quixal, quixals; den, dens; barres.)


Mala, s. f., malle, caisse.

Ja no portarem mala ni re aital. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.

Jamais nous ne porterons malle ni chose pareille.

ESP. PORT. Mala. (chap. Caixa, capsa.)

2. Maleta, s. f. dim., mallette, cassette.

Quar Dieus sap tot que porta en sa maleta.

Guillaume de Mur: d'un sirventes.

Car Dieu sait tout ce qu'il porte dans sa mallette.

CAT. ESP. Maleta. (chap. Maleta, maletes; caixeta, caixetes; capseta, capsetes.)


Malh, Maill, Mal, s. m., lat. malleus, mail, maillet. 

A Peiraguers, pres del muralh, 

Si que y poirai lansar ab malh, 

Venrai armat sobre Bayart. 

Bertrand de Born: Un sirventes on motz. 

A Périgueux, pres de la muraille, de sorte que j'y pourrai lancer avec le mail, je viendrai armé sur Bayard.

No 'l quier ges ni ab malh ni ab bonba.

Guillaume de Durfort: Quar say petit. 

Je ne le cherche point ni avec maillet ni avec masse.

ANC. FR. Cil combatoit d'un mail d' achier qui fu pesant.

Combat des Trente. 

Desquelles ils combatront d' estoc, de mail ou de taille, ainsi que mieulx leur plaira, sans reprinse. Hist. de Jehan de Saintré, t. II, p. 310.

CAT. Mall. ESP. Mazo. PORT. Malho. IT. Maglio. (chap. Mall, malls.)

2. Malha, Mailha, s. f., massue, masse d'armes.

Fa mal quan porta mailha

Ni armas, mas los esperos, 

Que mais l' an valgut a sazos 

Que lansa ni branz que tailha. 

Lantelmet d'Aiguillon: Er ai ieu. 

Fait mal quand il porte massue et armes, excepté les éperons, qui plus lui ont valu dans l'occasion que lance ni glaive qui taille. 

ANC. FR. Et prindrent leurs espées, haches, mailles, becs de faucons et autres bastons, frappant, abatant et occisant iceux. 

Monstrelet, t. 1, fol. 229.

IT. Maglia. (chap. Massa, massola, masses, massoles.)

3. Magall, s. m., mail, masse. 

Va prendre lo magall, 

Tres colps feri la peira.

V. de S. Honorat. 

Va prendre la masse, trois coups frappa la pierre. 

CAT. Magall.

4. Malhet, s. m. dim., maillet.

Percuteys... am un petit malhet entro que inscidas tot.

Trad. d'Albucasis, fol. 59. 

Frappe... avec un petit maillet jusqu'à ce que tu incises tout.

(chap. Mallet, mallets : mall menut.)

5. Malleable, adj., malléable.

Art de far veyre malleable.

No es degu metalh mielh malleable.

Eluc. de las propr., fol. 194 et 183. 

Art de faire verre malléable.

Il n'est nul métal mieux malléable.

(chap. ESP. Maleable.)

6. Mallear, Malhar, Mallar, v., lat. malleare, marteler, battre.

No s deu malhar rozent.

(chap. No 's deu martellá (mallá) ruén.) 

Colp d' aquel que malha.

Al pacient apar que hom... malle le cap, e 'l fiera.

Eluc. de las propr., fol. 187, 183 et 79.

Ne se doit pas marteler rouge.

Coup de celui qui martelle.

Il paraît au patient qu'on... martelle la tête, et le frappe.

Part. pas. De eram fondut o malleat. Trad. d'Albucasis, fol. 40.

(chap. D' aram fos o martellat, batut.) 

D' airain fondu ou battu.

ANC. FR. Des puins des espées se maillent. Roman de la Violette, p. 98. Hardiement, vaille que vaille, 

Renaut i fiert, Renaut i maille.

G. Guiart, t. I, p. 305 et 306.