Mostrando las entradas para la consulta pujabe ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pujabe ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 12. No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Capítul XII.

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.


¡Oh qué infelís es lo home, que no vol entendre que la alegría es anunsi de penes, la molta prosperidat, lo rostro irónic de la desgrassia y lo día de la satisfacsió, la vespra del doló y del mes gran cop de la sort! ¡Qué infelís qui aixó no u entén o u olvide! Traissions mes be que favors pareix que siguen les glories de este món; alevossíes, ardits y emboscades del mal, caén sempre an elles confiadamen pera espantamos después de la mudansa y renegá de la nostra estrella y de la vida. ¡Lo nostre estrel!
¿A qué li diém estrella? No ña estrel, hado, sort ni fortuna, mes que la manifesta soberana Providensia que fa lo que vol de natros y de les nostres coses, valense unes vegades dels nostres mateixos vissis, atres de les nostres virtuts; unes, de la nostra prudensia, atres, de la nostra temeridat; y atres obrán sense pará cap cuenta de lo que natros som, o fem o fiquem de la nostra part. ¿Quína familia mes dichosa y mereixcudamen felís que la de don Alfonso? ¿Quína satisfacsió la de ajuntás al final tantes persones, tan volgudes entre elles, tan exelens y tan dignes tamé de aquella felisidat? Pos que séntigue lo lectó en qué va pará tot mol depressa.

Un mes fée que Pedro Saputo habíe eixit de Saragossa, y encara no se sabíe de ell; ni se va sabé en dos ni en tres mesos que van passá. Lo pare va escriure al virrey, éste, al ministre; y ¡quín espán al ressibí una carta autógrafa de S. M. a la que li díe, que sempre habíe dessichat torná a vore a Pedro Saputo, y que en efecte pensabe cridál, pero que res sabíe de aquella carta, no habíe donat orden a ningú que lo faigueren vindre!

Va escriure inmediatamen a don Alfonso; se va presentá éste a Saragossa, y al vore lo que passáe, va pensá que caíe mort.

Lo virrey se va ficá neguitós y se va omplí de pena, ya per lo que li puguere habé passat a Pedro Saputo, ya perque se podríe sospechá que habíe tingut algo que vore al engañ. Va alentá a don Alfonso, li va aconsellá que anare a la Cort y se presentare a S. M.; y u va fé lo bon caballé. Pero lo Rey, tan apocat com ell del cas, y ofés y sentit de que se haguere empleat lo seu nom pera un fet de traidós com pareixíe sé, va fé practicá continues diligensies durán uns dos mesos, y cap llum se va pugué traure del cas.

Entonses don Alfonso va incliná lo cap a la seua desgrassia, va besá la má al Rey, que va plorá en ell al despedíl, y sen va entorná cap a Aragó a casa seua.

Tots en tan funesta nova van caure a la mateixa aflicsió y abatimén; y va tindre encara valor pera aná a vore a Morfina. Ella, cuan lo va vore arribá sol, blang, y com dudán de saludál después de tan tems que no teníe notissies, va sospechá lo que passáe y se va desmayá. Cuan se va reviscolá, la van portá al llit y van fé lo que en estos casos se fa en persones mol volgudes.

- Ya no lo vorem mes, díe don Alfonso...

- ¡Ay, don Alfonso!, voleume mol, que yo tamé tos vull.

- Filla, li responíe ell, tos vull tan com al meu fill.

- Sí, sí, díe ella; ¡digueume així, crideume filla, trateume com a filla, parleume com un pare, perque ya no sonará datra veu de consol als meus oíts! Vuit díes se va aturá allí don Alfonso, per una part no podíe dixá a Morfina, y per l'atra volíe torná a casa seua aon igual ñabíe mes nessessidat de la seua presensia. Sen va aná, pos, diénli a Morfina que mentres de sert no sapigueren res de ell, no debíe desconfiá, pos teníe la costum de no escriure cuan estáe de viache. Morfina va contestá meneján lo cap, y donán a entendre en aixó que ya no ere lo mateix que a un atre tems. Be lo coneixíe don Alfonso, y ell no u creíe; pero ¿qué li habíe de di an aquella infelís? Y tamé se engañáe an ell mateix tot lo que podíe.

La semana siguién van aná a vórela Juanita y lo seu home y van estáy sis díes. Sen van entorná y continuán los correus diaris entre les dos families, li va fé al cap de un mes un atra visita don Alfonso, y se la va emportá a casa seua, acompañanla tamé son germá don Vicente. ¡Quíns abrassos! ¡Quíns llagrimots!

Pero, ¿quí u diríe? La mes serena de tots va sé la mare; perque estáe acostumada a que desde chiquet sen anare los mesos y los añs y a no tindre noves de ell, y li pareixíe que tamé ara ere lo mateix, no fen cas de la fingida carta del Rey ni de lo que tots sospechaben y ploraben. Una mica se va ablaní al vores abrassá per Morfina que li va doná lo títul de mare, y va plorá tamé en ella; pero sempre ere la que menos afligida estáe perque ere la que menos creíe en la seua desgrassia.

Los primés díes encara pareix que se distraíe Morfina una mica de lo seu doló, pero pronte va escomensá a decaure hasta que del tot vensuda se va quedá un día gitada al llit pera no eixecás mes. 

Com tots ploráen, com no ñabíe a la familia cap persona indiferén, y Paulina que va vindre, va aumentá encara lo desconsol general si ere possible, perque no va fé mes que plorá, la pobre Morfina se va aná acabán mol depressa. Y un matí veénse rodechada de tots, los va mirá, va tancá una mica los ulls, y después tornanlos a obrí, va exclamá en un fondo sentimén: ¡y no l’ ham de vore mes...! 

Y se li va apretá lo cor de modo que li va doná un desmayo del que ya no va torná, expirán als brassos de don Alfonso y de Juanita que, feta un esqueleto de arguellada, pero en peu en una fortalesa invensible, la va assistí constanmen sense apartás del seu llit hasta que la va vore expirá, hasta que li va tancá los párpados; dién de ella que no haguere cregut que podíe ñabé una dona tan perfecta al món. Perque los seus ulls, si dís pot de una mortal, eren verdaderamen selestials, plens de sensibilidat y inteligensia, y ñabén an ells, a juissi de la mateixa Juanita, mes meditassió encara y profundidat que als de Pedro Saputo, y templán les seues mirades en una suave tendresa que pujabe del cor y regalabe y desfée lo de qui la mirae. Los seus movimens, encara que naturals, teníen molta noblesa, y la seua grassia en tot ere extremada, lo seu gesto afable y sereno, lo seu parlá encantadó: en una paraula, no pareixíe naixcuda a la terra.

La mort de esta infelís va sé com la siñal y anunsi de les que mol pronte habíen de seguí: va sé Juanita la primera que va morí parín als cuatre mesos. An ella la va seguí don Alfonso dins del añ, de un carbunco al pit. La mare, sense lo seu home y una nora tan apressiable y amán, sen va volé aná a Almudévar, pareixenli que allí viuríe menos apenada: y encara que u va sentí mol don Jaime no se va oposá al viache de sa mare política, y la va acompañá y la va visitá después en frecuensia.

A Almudévar va descansá una mica de la seua aflicsió, pos al prinsipi li va pareixe que tornáe al seu antic estat de pupila en lo hermós y noble fill del seu amor. Pero tamé se va passá rápit este engañ de la seua imaginassió; y encara que no podíe convenses de la mort del seu fill, y per mes que Eulalia y Rosa no la dixaben, esmeranse a porfía a servila y contemplala, se va aná carregán de tristesa, después de melancolía, y als cuatre o sing añs va morí, plorada per tots y mes espessialmen de aquelles les seues dos filles, com les cridabe.

Tampoc elles se van pugué creure la desgrassia de Pedro Saputo; pero al fin van rendí la seua esperansa; y después se ajudaben y esforsaben, passán lo tems juntes continuamen y parlán de Pedro Saputo; y ni se van casá, despressián a tots los bons partits que les van tantejá, ni van pensá en tancás al claustro, que ere al que entonses solíen pará les donselles desengañades. No se van fé velles, pos van morí en un añ de diferensia, primé Rosa, y después Eulalia, als vuit de la mort de la pupila, y dixán en vida la una a la seua viuda mare, y l'atra a son pare y a sa mare, que ere la padrina, aquella padrina tan bona y tan enamorada de son fillol.

Don Jaime, son germá de Pedro Saputo, se va torná a casá, y sol va reconeixe lo que habíe perdut en la seua primera dona, cuan va experimentá lo que ere la segona. Be que com home de menos temple que atres, se va acomodá a viure y a no morís mes que de agüelo. Paulina ya no va torná mes an aquell poble; sí auncás una vegada a vore a la pupila de Almudévar. La visitabe assobín don Jaime, y la instabe que vinguere, pero li va contestá desde la primera vegada, que lo sel sense Deu y los sans no siríe sel; que la seua aldea habíe sigut lo sel y la terra y dixat de séu pera sempre; y que no se cansare fenli instansies, perque no hi aniríe ni en lo pensamén, si podíe de allí apartál. Pero ell, com tamé sentíe la soledat a casa seua, tornáe sempre y insistíe en lo mateix; sempre pera emportás la mateixa resposta.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 10. De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.

Capítul X.

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.


Habíe sentit que los de Barbastro reedificaben o ampliaben la capella del Puch, y va aná cap allá a oferí lo seu pinsell si trataben de pintala. Y apenes va arribá, va tindre curiosidat de vore la fon de Matacroc y va eixí cap al riu. Be va está an aquella siudat en los estudians, y com no se separáen may pera aná ell a soles, ara va refé les seues antigues passes.

¡Cuán se va alegrá de vore aquella fon y aquelles grades aon va passá la nit, y se va minjá lo pastel de magre y la llenguañissa de la engañada mosseta de la rondalla! Y sen va enrecordá tamé de la sagala que lo va despertá y lo va portá a casa seua de ofissial de sastre, y va di: pos vach a vórela.

No li va sé gens difíssil trobá la casa, perque com aventura tan singular se va imprimí tota mol be a la seua memoria, y va sabé seguí lo carré y reconeixe la porta. Va cridá y va pujá escala amún. La sagala, ya se veu, ere la mateixa, la va trobá sola y pentinanse. Una mica se va turbá al vores dabán de un caballé, pos no frecuentaben casa seua persones de tanta clase; en tot li va torná lo cumplit en bastanta naturalidat.

- ¿No me coneixéu, Antonina?, li va preguntá. Lo va mirá ella y va contestá, que no mes que pera servíl.

- Pos yo tos dic que me coneixéu, així com yo tos conec. Dieume: fa sis o siat añs, ¿no vau topá un matí a la fon de Matacroc en un sagal y lo vau portá a casa perque tos va di que ere sastre? Pos aquell mateix sagal es lo home que ara tos está parlán. Se va alegrá la sagala, y va mostrá mes confiansa y va parlá en mes libertat. 

- Per sert, va di, que mos vau dixá plantades ananton per la tarde y no tornán. 

- Men vach aná a pendre lo oreo an aquella hora, vach pedre lo tino dels carrés y no vach assertá a torná al meu ofissi. En son demá vach sentí lo que va passá a la iglesia Majó y vach tindre temó que lo sel castigare an esta siudat y me embolicare a mí al cástic.

- ¿Y quína culpa teníem los demés?, va contestá Antonina; be u van pagá ixos desdichats, que un atre mort se va eixecá del sepulcro y los va ferí no se sap cóm, y se van morí los dos en tres díes sense que la justissia tinguere nessessidat de ficáls la má damún. 

La familia del jove, que eren plateros, sen va habé de aná per lo món y no se ha sabut mes de ells. Ya tot está olvidat.

- Com totes les coses que passen al món, va di Pedro Saputo; y com deu está olvidat per part de vosté lo sastret de la fon. 

- No siñó, va contestá ella, encara que be u mereixíe, pos tan poc cas va fé de natres y dels vestits que mos dixáe tallats. Ell va sé lo que mos va olvidá, que yo ben presén lo vach tindre mol tems; y lo que es del tot encara hasta avui no lo había olvidat. No podría encara que vullguera, perque tots los díes vach a la fon y sempre me pareix que lo vech allí, com lo Doncel de Sigüenza, com lo vach trobá aquell matí. Van passá después a datres explicassions y van quedá entesos.

- Pero vosté no ereu sastre, va di ella, perque poca pinta teníu ara de fé tal ofissi.

- No, Antonina; de chiquet vach sé mol carnús y pesolaga, y algo atrevidet, y per sagalería anaba a tots los tallés, y cusía en lo sastre, llimaba en lo ferré, asserraba en lo fusté, cardaba en lo pelaire, borrajeaba en lo pintó, y día missa en lo mossen. ¿No vas vore aquell mateix estiu uns estudians que van passá per aquí y van está vuit díes?

- Sí que men recordo; y que un de ells ere mol gran predicadó, y pujabe als muscles dels seus compañs en la fassilidat de un gat. 

- Pos aquell era yo; feu memoria, que a casa de N. aon vas assistí al ball, vach di entre atres coses, que les Petres eren tontes dossiletes o beates, y les Antonines resservades y grassioses.

- Es verdat, y men vach enriure mol.

- Pos u vach di per tú y te miraba al mateix tems.

- Men enrecordo, es verdat; pero ¿cóm había yo de figurám que ereu lo sagal de la fon y lo sastre dels meus vestits? ¿Per qué no me vau di algo?

- No podía aná a vóretos, ya que ere costum que cap de natros se separare a coses particulás.

Antonina lo miráe tan embelesada, y ell estáe tan olvidat de la seua pintura, que se habíen fet les nou del maití, y los van doná les deu y les onse, les dotse, la una y les dos y les tres, sense donassen cuenta y pareixenlos que no fée mes de micha hora que estáen parlán. Ella li va di que sa mare estáe a la verdat fée ya tres añs; que son pare, sempre delicat de salut, ixíe al campo ben entrat lo día, que un germá de devuit añs sen anáe de matí en lo jou a llaurá, alguna vegada tamé a polligana; y que, en fin, ella no se habíe casat per no dixá a son pare hasta que se casare lo germá, que ere lo que debíe quedás a casa. Li va alabá Pedro Saputo lo propósit y confirmat lo antic amor a satisfacsió dels dos, y se va despedí hasta l’atre día.

Después de minjá va aná al santuari, y sen va enrecordá pel camí del penitén reconeixén lo puesto del encuentro, de la trobada. 

Va arribá al Puch y va trobá un regidó que cuidabe la obra. Después van vindre un atre regidó, un canonge y un caballé, componens de la junta o comisió de la obra; y los va preguntá si al seu tems se pintaríe la capella. Va pendre la paraula lo canonge y va di que pensabe pintala, y que volíen buscá un pintó de nota.

- De nota, sí siñó, va di un regidó chato, sellut, baixet y rechonchet; un pintó famós, un pintó que no ñague al món datre igual; extrangé, per supost, perque a España no ñan mes que asclapinsells; o andalús, que es mes que extrangé.

- Pos siñós, va di Pedro Saputo, yo soc pintó, pero no de gran nota, y español pera la meua desgrassia an este cas. Sé lo que ña a Andalusía; la escola sevillana es bona, té professós aventajats, pero sense tanta vanidat de homens y gastos se podríe pintá be la capella.

- No siñó, no home, va contestá lo nassutet; y si vosté sou lo pintó, feu cuenta que no hau vist a dingú. 

- La fach, siñó decano o degá, la fach, y tan, que ara mateix vech aquí cuatre homens y me pareix que no ne vech cap.

- Taimadet sou, va di lo canonge; y yo crec que mos estáu insultán. 

- Yo no tos insulto, sol contesto al gust y sentit del caballé decano, que me ha manat fé cuenta de que no había vist a ningú; y repetixgo que me fach ixa cuenta y que crec, veénlos als cuatre, que no vech a ningú. Encomaneume tos rogo, a la Virgen, y a Deu. 

Los va girá la esquena dit aixó, va montá a la seua mula, y en ves de aná cap a la siudat va tirá cap al peu de la serra, donanli a Antonina lo chasco de no torná a vórela y fenla passá un mal día.

Va sabé lo poble después que Pedro Saputo habíe vingut a pintá la capella del Puch, y sentín que lo despressiaren, se va amotiná y acantalejá les cases dels regidós y del canonge; y al caballé lo van empendre al carré, sense que los valguere di que no lo coneixíen. 

Li van enviá una embaixada costa aball als pocs díes, y ell va contestá, que de Barbastro ni lo sel, mentres lo gobernaren sabocs, chatos y surdos y homens tan ababols com los que ell va vore al Santuari.

viernes, 10 de mayo de 2024

Lexique roman; Lutz, Llutz - Lyra, Lira


Lutz, Llutz, s. f., lat. lux, lumière, clarté, lueur, luminaire. 

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 62.

(N. E. Normalmente en occitano se encuentran palabras escritas con l inicial, y no con ll; en el dialecto catalán abundan con ll. Lutz y llutz es la misma palabra, con diferente ortografía. Alemán Licht, inglés light, castellano luz.)

Lutz es plus general que lum, quar tot lum es lutz, mas tota lutz no es lum. Eluc. de las propr., fol. 120.

Clarté est plus générale que lumière, car toute lumière est clarté, mais toute clarté n'est pas lumière. 

A pena vei la clara lutz.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

A peine je vois la claire lumière.

Remanra l'autars senes draps e senz luz. 

Palais: Mot m'enoia.

L'autel restera sans nappes et sans luminaire. 

Fig. Selh qu'es lutz

Del mon e vera vida.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Celui qui est lumière du monde et véritable vie.

ESP. PORT. Luz. IT. Luce. (chap. Llum, llums; llumeneta, llumenetes.)

Adv. comp.

Per qu'ieu comens, quant auzel falh, 

Un vers, si 'l puesc gitar a lutz.

Bernard de Venzenac: Iverns. 

C'est pourquoi, quand l'oiseau fait défaut, je commence un vers, si je le puis conduire à fin. 

S' intratz en plaich 

Don no sabetz a lutz issir.

Marcabrus: D' aisso laus Dieu. 

Si vous entrez en plaid dont vous ne savez à fin sortir.

Quan s' ave que non o tratz a lutz, 

Al menhs n' a pretz qui be s'es cabtengutz. 

Cadenet: S'ieu pogues. 

Quand il advient qu'il ne le tire à fin, au moins en a mérite qui bien s'est conduit.

Ieu fora pro ricx e de bon azaut, 

Sol de s'amor pogues issir a llutz. 

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no m. 

Je serais assez puissant et de bon contentement, pourvu que je pusse sortir à fin de son amour.

2. Lugor, s. f., lueur, clarté, lumière, éclat.

Cavalgan ab gran joia ab la clara lugor. Guillaume de Tudela.

Chevauchent avec grande joie avec la claire lumière.

Fig. Done a sas obras lugor

Don sian mundat li peccador.

G. Riquier: Be m degra.

Qu'il donne à ses oeuvres éclat dont soient purifiés les pécheurs.

- Vue, faculté de voir.

Li ric malvat....

Els an huelhs e non an lugor.

Folquet de Romans: Tornatz es.

Les riches mauvais... ils ont yeux et n'ont pas vue. 

ANC. FR. Si pert la cambre sa luor. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. 1., p. 59.

(chap. Claró, lluentó.)

3. Luciditat, s. f., lat. luciditatem, lucidité, éclat.

Am major difficultat pren suptilitat, clartat, luciditat, perspicuitat.

Eluc. de las propr., fol. 263.

Avec plus grande difficulté il prend subtilité, clarté, lucidité, transparence. 

IT. Lucidità, luciditate, luciditade.

4. Lugart, s. m., Lugart, nom de l'étoile du matin.

Es dig aquest planetas 

Lugart, quant es en orien, 

Vesper, quant es en occiden.

Brev. d'amor, fol. 32. 

Est dite cette planète Lugart, quand elle est en orient, Vesper, quand elle est en occident.

5. Luzer, Luser, Luzir, v., lat. lucere, luire, briller.

Ara non vei luzir soleill.

B. de Ventadour: Ara non. 

Maintenant je ne vois pas luire le soleil.

Un manuscrit porte luser au lieu de luzir.

Lo palais luzi tot de la gran resplandor. V. de S. Honorat.

Le palais brille tout de la grande splendeur. 

Los uelhs li luzo cum candelas. Eluc. de las propr., fol. 357.

(chap. Los ulls li lluíxen o relluíxen com a candeles : veles.)

Les yeux lui brillent comme chandelles.

An fatz lo tench carzir, 

Ab que s fan la cara luzir.

Le Moine de Montaudon: Autra vetz fuy. 

Ont fait renchérir la teinture, avec quoi elles se font luire la face. 

Fig. Son pretz lutz e resplan.

Gaubert, moine de Puicibot: Un joys.

Son mérite luit et resplendit. 

Substantiv. Non pretz honor esconduda, 

Ni carboncles ses luzir. 

T. de Blacas et de Rambaud: En Raymbautz. 

Je ne prise gloire cachée ni escarboucle sans le luire (éclat).

Proverbial. Non es aurs tot cant que lutz. 

(chap. No es or tot lo que relluíx. ESP. No es oro todo lo que reluce.)

Amanieu des Escas: Dona per. 

N'est pas or tout ce qui luit. 

Part. prés. Dels cors lusens e luminos. L'Arbre de Batalhas, fol. 250.

Des corps brillants et lumineux.

Estela marina, 

De las autras pus luzens.

Pierre de Corbiac: Dona dels. 

Étoile marine, plus brillante que les autres. 

CAT. Lluir. ESP. Lucir. PORT. Luzir. IT. Lucere. (chap. lluí, relluí: lluíxco o lluíxgo, lluíxes, lluíx, lluím, lluíu, lluíxen; lluít, lluíts, lluída, lluídes; relluíxco o relluíxgo, relluíxes, relluíx, relluím, relluíu, relluíxen; relluít, relluíts, relluída, relluídes.)

6. Lugana, s. f., lumière, clarté, clair de lune.

Per nueit escura, 

Ab leis ses luguana.

B. Martin: Amor.

Par nuit obscure, avec elle sans lumière.

Soven soletz anar a la lugana.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En. 

Souvent vous soulez aller au clair de lune. 

Fig. Es lugana

De salvatio, e clartatz 

De tota gen christiana.

Folquet de Lunel: El nom de.

Est lumière de salut, et clarté de toute gent chrétienne.

7. Lucerna, Luzerna, s. f., lat. lucerna, lanterne, lampe, flambeau.

Voyez Ihre, Diss. altera, p. 231.

Dejuns ses almorna... es lucerna ses oli. Trad. de Bède, fol. 52.

Jeûne sans aumône... c'est lampe sans huile. 

Fo trobada una luzerna... que per ven ni per aigua no s podia escantir.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 142. 

Fut trouvée une lampe... qui par vent ni par eau ne se pouvait éteindre.

ESP. (+ lámpara, linterna) IT Lucerna. (chap. Llinterna, llinternes; cresol, cresols.)

8. Lucifer, s. m., lat. Lucifer, Lucifer, planète de Vénus.

Lucifer es bénigne. Eluc. de las propr., fol. 115.

Lucifer est benin. 

Si cum es Lucifer en cel. Trad. de Bède, fol. 78.

Ainsi comme est Lucifer au ciel.

- Le prince des ténèbres, le chef des démons.

Ben ressemblas a Lucifer, 

Las caras negras e 'l vis fer.

V. de S. Honorat. 

Tu ressembles bien à Lucifer, les joues noires et le visage farouche. 

ESP. Lucífero (Lucifer). IT. Lucifero. (chap. Lucifer, lo jefe dels demonis, dimonis, diables.) 

9. Aluc, s. m., lumière, éclat, jour.

Ilh qu' es genser, josta si m col, 

E non tem bruida ni aluc... 

Ieu maintas vetz, a grand aluc, 

Ai vist qu' a penas te ni col.

G. Pierre de Cazals: Eras pus vey. 

Elle qui est plus belle, près de soi m'accueille, et je ne crains bruit ni éclat.

Maintes fois, au grand jour, j'ai vu qu'à peine elle tient et accueille.

10. Alucar, Alhucar, Aillucar, v., allumer.

- Pueis fan alhucar fuoc tot en torn. 

Auras denan te la roda d' austronomia; tu alhucaras la candela de la roda, et estengeras las autras lhumneiras.

Livre de Sydrac, fol. 31 et 138. 

Puis ils font allumer du feu tout autour. 

Tu auras devant toi la roue d'astronomie; tu allumeras la chandelle de la roue, et éteindras les autres lumières. 

Fig. Un nou sirventes ailluc.

Garin : Aissi cum hom. 

J'allume un nouveau sirvente. 

Vers es que m' aflam e m' aluc

G. Pierre de Cazals: Eras pus. 

Il est vrai que je m'enflamme et m'allume. 

Part. pas.

De vas Constantinoble s' es lo rey regardatz, 

E vic sos castels ars e pres et alucatz. 

Roman de Fierabras, v. 111. 

Devers Constantinople s'est le roi regardé, et il vit ses châteaux brûlés et pris et allumés. 

Una candela alhucada. Liv. de Sydrac, fol. 135. 

Une chandelle allumée.

ANC. FR.

Nus ne doit aluchier mal arbre ne male herbe.

Luxure est uns pechiés que gloutonnie aluche, 

Et si le fait flamber plus cler que seiche buche. 

Test. de J. de Meung, v. 1392 et 1749.

11. Collucatiu, adj., du lat. collucere, collucatif, qui luit, qui brille de toutes parts.

Solelh... ha virtut... conservativa..., fecondativa, confortativa, augmentativa.... collucativa. Eluc. de las propr., fol. 115.

Le soleil... a vertu... conservatrice..., fécondante, confortative, augmentative..., collucative.

12. Deslugar, v., éclipser, évanouir.

Fig. L' autre segles se desluga.

Bernard de Venzenac: Hueymais pus. 

L'autre siècle s'évanouit.

CAT. Deslluir. ESP. Deslucir. (chap. Deslluí, deslluís; eclipsá, eclipsás, apagá, apagás, extinguí, extinguís.)

13. Elucidari, s. m., éclaircissement, explication.

Elucidari de las proprietatz de totas res naturals

Eluc. de las propr., fol. 1.

Explication des propriétés de toutes choses naturelles.

Elucidari de las proprietatz de totas res naturals.



14. Eslhuciada, s. f., éclair.

Dels grans tonedres e de las eslhuciadas que fasia.

La resplandors pareis avans en terra que lo tonedres sia; mas lo tonedres es abans que lh' eslhuciada.

Liv. de Sydrac, fol. 7 et 46. 

Des grands tonnerres et des éclairs qu'il faisait. 

La splendeur paraît en terre avant que le tonnerre soit; mais le tonnerre est avant que l' éclair.

(chap. Rellámpec, rellampecs; sentella, sentelles.)

15. Eylhaus, s. m., éclair. 

Eylhauses e trons. V. de S. Honorat.

(chap. Rellampecs y trons.)

Éclairs et tonnerres.

16. Eslugar, Esluchar, v., éclaircir. 

Pel temps qu' es belhs e s' esluga.

Bernard de Venzenac: Hueymais. 

Par le temps qui est beau et s'éclaircit. 

Quan la bruna aura s' eslucha.

Giraud de Borneil: Quan la bruna. 

Quand le sombre temps s'éclaircit.

17. Alugorar, v., rendre brillant, brillanter, illuminer.

Fig. Quar sa beutatz alugora

Bel jorn, e clarzis nueg negra.

B. de Ventadour: Amors enquera. 

Car sa beauté illumine beau jour, et rend claire nuit noire.

Part. pas. Vestimens dauratz

E clars e ben alugoratz.

Brev. d'amor, fol. 31. 

Vêtements dorés et éclatants et bien brillantés.

18. Illustri, s. m., lat. illustris, illustre, titre de dignité du bas-empire.

Per so que es de gran dignitat, si cum es illustris, so es perfeitz o pretor.

Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Parce qu'il est de grande dignité, comme est un illustre, c'est-à-dire un préfet ou un préteur. 

CAT. Illustre. ESP. Ilustre. PORT. IT. Illustre. (chap. Ilustre, ilustres.)

19. Reluzer, Reluzir, Reluizir, v., lat. relucere, reluire, luire, briller.

Quan vei los cabeillz gentz e sors

Que reluizo plus que fin ors.

Folquet de Romans: Donna ieu pren. 

Quand je vois les cheveux jolis et blonds qui reluisent plus que pur or. Fig. E 'l rossinhols qu' el ram relutz.

Pierre d'Auvergne: Lo fuelhs. 

Et le rossignol qui brille sur le rameau. 

Part. prés. Las aigas d' aquesta fon son tan claras et reluzens.

V. et Vert., fol. 102. 

Les eaux de cette fontaine sont claires et reluisantes.

ANC. FR. E virent armes reluisir. 

Escuz é helmes reluisir.

Roman de Rou, v. 12141 et 9091. 

CAT. Relluir. ESP. Relucir. PORT. Reluzir. IT. Rilucere. (chap. Relluí.)

20. Sobreluzer, Sobreluzir, v., sur-luire, briller beaucoup. 

Part. prés. Peyra preciosa sobrelusen.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 261. 

Pierre précieuse sur-luisante.

(chap. Sobrelluén, sobrelluéns, sobrelluénta, sobrelluéntes.)

21. Translutz, s. m., transparence, clarté, sérénité.

En temps de translutz semenar et culhir. Eluc. de las propr., fol. 208.

Au temps de sérénité semer et cueillir.

(chap. Transllum. ESP. Trasluz.)

22. Transluchura, s. f., crevasse, ouverture.

Vezian, per una transluchura, 

Gran clardat que tro al cel dura.

V. de S. Honorat.

(chap. Veíen, per una bada, regata o crivassa, gran claró que hasta 'l sel pujabe.)

Voyaient, par une crevasse, grande clarté qui jusqu'au ciel s'étend.

23. Trasluzer, Trasluzir, v., lat. translucere, être transparent, diaphane.

Ab color... que traslutz. Trad. du lapidaire de Marbode.

Avec couleur... qui est transparente. 

Part. prés. L' aires pren naturalmens

Lumneira, qar es trasluzens. 

Brev. d'amor, fol. 38. 

L'air reçoit naturellement la lumière, car il est transparent.

ANC. FR. Ou treluisoit d'une couleur diverse 

En rayon d'or qui les feuilles traverse.

Et tire hors ton glaive treluisant. 

Du Bellay, fol. 278 et 280. 

CAT. Traslluir. ESP. Traslucir. PORT. Trasluzir. IT. Tralucere. 

(chap. Translluí, transparentá, clarejá. Te claregen les orelles.)

Luxuria, s. f., lat. luxuria, luxure. 

Abrazar lo fuec de luxuria dedins el cor. V. et Vert., fol. 18. 

Embraser le feu de luxure dedans au coeur.

Luxuria ve de glotonia e de pessar folamen. Liv. de Sydrac, fol. 130. Luxure vient de gloutonnerie et de penser follement.

CAT. Luxuria, lluxuria. ESP. Lujuria. PORT. Luxuria. IT. Lussuria.

(chap. Lujuria, lujuries : ganes de cardá, follá, fotre un clau; lujo, plaé en general.)

2. Luxurios, adj., lat. luxuriosus, luxurieux, débauché.

Hom luxurios qui soen jatz ab femna. Liv. de Sydrac, fol. 76.

Homme luxurieux qui souvent gît avec femme

Fig. Oils luxurios, ples d' azulteri

Luxuriosa res es vis.

(chap. Lujuriosa cosa es lo vi.)

Trad. de Bède, fol. 4 et 45. 

Yeux luxurieux, pleins d'adultère

Luxurieuse chose est le vin. 

Substantiv. Simoniaix, encantador, 

Luxurios et renovier 

Que vivon d' enoios mestier.

Marcabrus: Pus mos coratge. 

Simoniaques, enchanteurs, débauchés et usuriers qui vivent de dégoûtant métier.

CAT. Luxurios, lluxurios. ESP. Lujurioso. PORT. Luxurioso. IT. Lussurioso.

(chap. Lujurióslujuriososlujuriosalujurioses.)

3. Luxuriar, v., lat. luxuriare, luxurier, se livrer à la débauche.

Part. pres. Luxuriant ab vos en lurs manjars.

Trad. de la 2e Ép. de S. Pierre.

Luxuriant avec vous dans leurs mangers.

Part. pas. Can seran luxuriadas.

Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée. 

Quand elles seront livrées à la débauche.

ESP. Lujuriar. IT. Lussuriare.

4. Luxuriosament, adv., luxurieusement.

Luxuriosament en lor juventut. Trad. de Bède, fol. 32.

(chap. Lujuriosamen a la seua juventut.)

Luxurieusement en leur jeunesse.

CAT. Luxuriosament. ESP. Lujuriosamente. PORT. Luxuriosamente. 

IT. Lussuriosamente. (chap. Lujuriosamen.)


Luz, s. m., lat. lucius, brochet.

Il pescador si us preiron com un luz. 

Rambaud de Vaqueiras: Tuich me. 

Les pêcheurs ainsi vous prirent comme un brochet.

Budel de luz voill partan a lur guisa. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas. 

Boyau de brochet je veux qu'ils partagent à leur guise. 

ANC. FR. Lus et saumons et venisons.

Roman du Renart, t. IV, p. 42. 

Ne queroient saumons ne luz.

Roman de la Rose, v. 8425.

CAT. Llus. ESP. PORT. IT. Lucio. (chap. Llus, llusos; lucio, lucios; lucio-perca, lucio-perques; mare de llus : merluza.)


Lyra, Lira, s. f., lat. lyra, lyre.

Lyra... fo per Mercuri trobada. Eluc. de las propr., fol. 282. 

La lyre... fut trouvée par Mercure.

Las liras fay retentir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais résonner les lyres.

CAT. ESP. Lira. PORT. Lyra. IT. Lira. 

(chap. Lira, lires; arpa, arpes; tamé la moneda se diu lira.)

Lyra... fo per Mercuri trobada. Eluc. de las propr., fol. 282.   La lyre... fut trouvée par Mercure.

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!