dabán, debán

dabán ve del latín vulgar *de-ab-ante.

escrit tamé debán.
adverbio y prepossisió.

DCVB - DAVANT:

|| 1. A la part de la cara o de l'endret vers el qual l'objecte avança
normalment; cast. delante. a) Usat com a adv.: El dit majordom tornan de la cuyna seguesca los sobrecocs... als quals lo dit porter davant vaja, Ordin. Palat. 13. Los ulls són per a mirar | tot lo que devant los ve, Flor d'Enam. 44. Passar davant a qualcú: fer més via que ell fins a contrapassar-lo anant en la mateixa direcció. En Miquel amb un parei més, mos varen passar davant, Alcover Cont. 20. S'usa en combinació amb altres adverbis de lloc: aquí davant, allà davant, etc. Y fugi, dona, d'aquí davant!, Vilanova Obres, xi, 44. 
Davant davant: movent-se una persona o cosa davant una altra i en la mateixa direcció d'aquesta. 
Jesús parlava dolçament | mig recolzat en una barca; | ... | la multitut,
davant davant, | des de les roques la seguia, Oliver Obres, i, 90.
— b) Usat com a prep.: Les gens qui anauen dauant nostre senyor, Hom.
Org. 3 vo. Emplaza general dauant la porta de l'eglea, doc. a. 1250 (Pujol Docs. 24). Agenollà's davant lo altar, Lull Blanq. 3. Lo qual stech per un dia davant la dita vila, Pere IV, Cròn. 40. Abdós venien | al combregar | davant l'altar | de la capella, Spill 4020. Se passava una hora devant es miray, Ignor. 70. Davant l'hermosa creu del Salvador, Canigó ix. I davant de dos dits que En Xaneta ens presentà encreuats, Ruyra Parada 15. Davant la Verge Blanca, davant l'iglésia freda, Maragall Enllà 16. Tots
els ametllers ja són florits | davant del mar brillant fins a Mallorca, Maragall Enllà 17. 
|| 2. En presència (d'algú, d'alguna cosa); cast. delante. Si fet nostre senyor un preciós miracle d'un ceg que alumenà dauant els, Hom.
Org. 3 vo. Me só sovint prehat davant los altres, Eximenis Conf. 20. Aquests falcons, astors y cans... criden y udolen agrament de hora en hora devant mi, Metge Somni ii. Pere ha fet assò devant de mi, Lacavalleria Gazoph. L'arpa era antiga que en els jorns de glòria | davant los reis en el castell sonava, Costa Trad. fant. 12. Qui s'atreveix a alsar la veu davant meu?, Vilanova Obres, xi, 253.

Especialment: 
a) En presència d'un jutge o d'altra persona revestida d'autoritat per a determinar què s'ha de fer. Entraren dauant lo seinor apostoli e dauant totz los cardenals, doc. a. 1251 (Pujol Docs. 343). Que dins trenta dies comparega davant los dits consols, Consolat, c. 25. O príncep gloriós, si yo he trobat gràcia dauant vós, feu-me mercè, Villena Vita Chr., c. 1. Tots
els homos són germans i iguals devant Déu, Aurora 228.—
b) A la vista (d'una cosa, d'un fet que obliga a actuar en cert sentit). Y
devant tal acort jo no'n podia defugir, Obrador Arq. lit. 10. May, donchs, vensuda dobleguem la testa devant els sufriments, Salvà Poes. 20. No
hi ha gana que valgui davant de la bona criansa, Vilanova Obres, xi, 238.— c) Davant per davant: donant-se la cara una persona o cosa amb l'altra. S'homo que estava davant per davant ella, Roq. 35. «Les nostres cases estan davant per davant». 
|| 3. (en els escrits) Abans; més amunt; cast. antes, arriba. Vejaus lo cor en tot ço que devant havets entès, Muntaner Cròn., c. 6. Roger de Lúria e Corral Llança..., axí com davant vos he dit, vengren molt fadrins en Cathalunya, ibid., c. 18. 
|| 4. Abans dels altres, en una acció conjunta. Dir davant en el rosari: dirigir la recitació del rosari dient els parenostres i avemaries i
contestant-hi els altres feels. Señe't y digues devant, Ignor.
39. 
a) Dir una cosa davant davant: dir-la anticipadament, per fer saber una cosa en temps oportú (Mall.). Si aquest carabassot teu no s'assanta, t'ho dich devant devant!..., ab un garrot te rompré una espatla, Alcover Rond. ii, 268. II.

|| 1. m. La part d'un objecte que correspon a la cara o a l'endret vers el qual l'objecte avança normalment; cast. delantera. En lo davant de dita frasada farà St. Sebastià, doc. a. 1540 (Vidal Guide 475). Lo devant del cap, Lacavalleria Gazoph. El davant o davants d'una casa: la fatxada o paret de davant.
El davant de la xemeneia: post o tela que tapa verticalment la boca d'un escalfapanxes. Quadros que... poden passar per davants de xemeneya: ni color, ni dibuix, ni perspectiva, Oliver Obres, ii, 76. Els davants d'una camisa, d'un guardapits o d'altra peça de vestit. Gipó de fay negre adornat per s'esquena y p'es devants de trenats amb atzabeja, Ignor. 5. Carlets... tenia poca trassa per beure a galet..., es mullà tot lo devant de la camisa, Vilanova Obres, iv, 9. 

Els davants de la sabata: la part anterior d'una sabata, des de la punta fins a la meitat dels francs (Mallorca). Davant (cat.) o davants (mall.) d'antena: corda que subjecta a proa el car de l'antena d'una barca. Davant del rai: tram del rai damunt el qual va el davanter que el mena (Coll de Nargó). Davant d'un carro: joc o parell de rodes de la part anterior del carro. El davant d'un exèrcit: la davantera o avantguarda. Los scots... fan quatre tropells de gent: lo dauant, qui los de Spanya apellen dauantera, ells apellen dauantguarda, Eximenis XII Crestià, c. 274 (ap. Arch. Ib. Am. xxiv, 353). La cavalleria tenia lo devant o anava devant, Lacavalleria Gazoph.

|| 2. Al davant té el mateix valor gramatical de la simple preposició i
adverbi davant. Al dauant viu un pinar, Vent.
Pel. 4. Tal passió d'açò 'm veig al davan | que lo meu cor ne resta
tremolós, Auzias March lxxviii. Sant Josep va al seu davant, portant la florida vara, Verdaguer Idilis. Jo que me'n entro a l'escala del devant, Vilanova Obres, xi, 14. Els reguerons tantost nascuts cuiten a fugir del devant meu, Massó Croq. 12. El sol i la lluna, i el mar al davant, Maragall Enllà 29.

|| 3. Indica temps a venir des de cert moment que es pren com a punt de partida; cast. adelante. De aquí al devant sien enseculats en dos bosses, doc. a. 1584 (Priv. Vilafr. 94). Procurau de si al devant de esmenar-vos, Regla de St. Francesc, a. 1614, pàg. 202. Volent que de aquí al devant no tinguen força, Ordin. Univ. 1629, fol 5.

Loc.

—a) Esser el de davant: esser el primer, el principal.
—b) No saber quin cap li va davant: estar desorientat, no saber per on prendre o què fer (Mall.).
—c) Anar davant del vent: esser molt llest, deixondit (Vinaròs).
—d) Anar davant i darrera a qualcú: cercar-lo molt o fer-s'hi trobadís per demanar-li amb insistència alguna cosa, per obtenir-ne profit, etc. (Mall., Men.).
—e) Posar-se al davant d'una cosa: prendre-la pel seu compte, assumir-ne la direcció i la responsabilitat (Mall., Men.).

Refr.
—a) «Qui va davant, camina» (Mallorca); «Qui va davant, guanya la joia»
(Val.); «Qui va davant, obre es barranc» (Men.): vol dir que el qui
va davant els altres té molts avantatges.
—b) «Qui no mira al davant, arrere es queda»: vol dir que cal esser previsors (Val.).

Lexique roman; Flavor - Flecha

Flavor, s. f., couleur jaunâtre, glauque, jaune-vert.

Flavor, dita autrament color glauca... no de tot, mas en comparacio de vert. Eluc. de las propr., fol. 265.

Jaune-vert, appelé autrement couleur glauque... non pas entièrement, mais en comparaison de vert.

(chap. Coló entre groc y vert, esgroguit.) 

Flecha, s. f., flèche, dard. (N. E. Ver sageta.)

Per un cop de flecha. L'Arbre de Batalhas, fol. 217.

Par un coup de flèche. 

Per mieg lo cervel n'a la flecha passada.

Roman de Fierabras, v. 4215. 

Parmi le cerveau en a la flèche passée. 

Fig. M' a si nafrat inz el cor d'un pilo,

E ill flecha es d'un bel dig plasentier.

Gausseran de S. Leydier: Puois fin.

M'a ainsi blessé en dedans du coeur d'un dard, et la flèche est d'un beau discours plaisant. 

Brandis mos chans sa flecha.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Mon chant brandit sa flèche. 

CAT. Fletxa. ESP. Flecha (: saeta). PORT. Flecha, frecha. IT. Freccia. (chap. Flecha, fleches; saeta, saetes.)

(N. E. Guillem Forteza, mallorquín, Lo que diu l' oreneta.

DCVB: Fletxa f.: cast. flecha.

|| 1. Arma llançadissa, que es tira amb un arc o ballesta i consisteix en una tija de fusta que a un extrem té una punta de metall i en l'altre, a vegades, unes aletes de plomes o de metall.
Ordena lo senyor rey que tot hom... haja a tenir jubet o espatleres, lança, espasa..., ballesta e troch e LXX passadors, o arch et XL fletxes, doc. segle XIV (Col. Bof. vi, 73).

https://historia-aragon.blogspot.com/2020/02/viii-reg-1529-pars-i-fol-54-sin-fecha.html

"- Primerament ordena lo senyor rey que tot hom havent domicili en les ciutats viles et lochs et parroquies reyals qui haja bens valents de VI milia tro a XII milia solidos inclusivament haja a tenir jubet o espatleres lança espasa punyal bacinet o paves o jubet e cuyraces bacineta gorjera o golero ballesta e troch e LXX passadors o arch et XL fletxes."

Lo rey moro portaua un arch de fletxa, spasa e al cap una ceruellera, Tirant, c. 19. Maleïda la fletxa que m'ha ferit!, Canigó v.
a) Tija de fusta amb punta metàl·lica a un cap i una aleta de paper a l'altre, que els nois empren per joc per a llançar i clavar a les portes; cast. rehilete.

|| 2. Objecte de forma igual o molt semblant a l'arma dessusdita, o sia, format per una fija recta amb una punta triangular a un extrem. a) Les fletxes d'una reixa o barrera: les barres de ferro acabades amb punta triangular que formen una reixa. Artística baraneta de ferro composta amb rastelleres de fletxes, Pons Com an., 148.—b) Figura de fletxa emprada per a indicar un punt cardinal, una direcció de moviment, etc.—c) pl. Planta gramínia de l'espècie Hordeum murinum, de canyes ascendents i fasciculades, fulles blanes, planes i rasposes, i espiga comprimida amb el raquis flexuós i trencadís; es fa per les voreres de camins (Mallorca).

|| 3. Distància del punt mig d'un arc a la corda, i línia recta que la representa; sagita.

|| 4. Objecte que s'alça formant punta amb angle molt agut. Les fletxes de la catedral: els acabaments superiors de les torres de l'església gòtica que tenen forma punxaguda.

|| 5. fig. Idea, sentiment, paraula, etc., d'agudesa remarcable. En lloch de ses fletxes d'enginy ses morques de sa grosseria, Roq. 2.

|| 6. fig. Cosa molt ràpida o d'una gran agilitat o habilitat. «El meu cotxe és una fletxa: va a cent vint per hora». «Tinc un alumne que és una fletxa» (= que és molt intel·ligent).

Fon.: fléʧə (or., bal.); fléʧa, fléʧɛ (occ., val.).

Var. ort. ant.: flecha (Abans no ferissen les fleches dels archs, Muntaner Cròn., c. 205); fleixa (D'amor les grans fleixes que colp no se'n pert, Passi cobles 146); fletcha (Naffrat sens mesura ab fletcha d'amor, ibid. 122); fletges (Alegre Transf. 41); flexes (Ausiàs March lxxix).

Etim.: del fr. flèche, mat. sign. (<germ. vleke, mat. sign.): cf. 
Meyer-Lübke REW 9424a.) (N. E. Alemán actual: Pfeile.)

Salvem es mallorquí

Salvem es mallorquí.

https://www.elmundo.es/baleares/2018/12/14/5c136d9cfc6c838b4e8b46bc.html

No volem pastissos catalans

 

 

FA QÜESTIÓ DE SETMANES, es conegut periodista deportiu Tomeu Maura se va animar a publicar un més que encertat article d'opinió off topic a EL MUNDO / El Día de Baleares titulat La extinción de la lengua balear.
Diu Maura que, segons ses darreres estimacions, existeixen 6.000 idiomes en el món, però la mitat s'extinguiran durant aquest segle. És a dir, que cada dues setmanes desapareix un idioma perquè ja no hi queda ningú que el pugui transmetre a una pròxima generació. Trista història.

Però no manco trista que sa que vivim a ses Balears. Com hem dit des de sa Fundació Jaume III en reiterades ocasions, som s'única comunitat autònoma d'Espanya amb un patrimoni lingüístic ancestral que, en canvi, depèn lingüísticament d'una altra (Catalunya).
Sa qüestió és que an en Tomeu Maura li han arribat ets esquitxos des quatre histèrics de sempre per fer lo que a qualsevol altra banda del món seria digne d'elogi: estimar i voler preservar sa teua llengua. Una de ses crítiques no és del tot mentida. És cert que a segons quines zones de ses nostres illes, es castellà ha anat desplaçant es mallorquí i sa seua influència ha castellanisat es nostro llenguatge. Però es mallorquí sobreviurà sempre i quan ses famílies mallorquines no girin sa llengua i se posin a xerrar en castellà an es seus fills, i lo mateix passa amb sos ranxos de joves que es comuniquen en castellà quan sa majoria d'ells tenen com a llengua materna es balear.

 

Ja és ben hora de deixar en falderet un altre tòpic habitual des catalanisme quan mos pretenen callar sa boca an es qui defensam es mallorquí: «dedica't a lo teu, que de sa llengua ja se n'encarreguen es filòlegs, ets especialistes».

Arturo Quintana Font, filòleg catalaniste de catalá, Deutsch, aragonés (fablilla), occitan, etc.

 

Per aquesta regla de tres, si només es filòlegs poguessen opinar de llengua seria com dir que només es polítics poden votar o opinar de política.

Aquest tòpic va estretament relacionat amb un altre, sa ciència. Frases com «està científicament demostrat que es mallorquí és un dialecte des català» o «això és científic i, per tant, no és discutible» són es pa de cada de dia per molts d'aquests caparrots.

 

Meyer Lubcke / Meyer-Lübke / afirma en su Grammaire des Langues Romanes que el catalán no es más que un dialecto del provenzal / el provenzal ahora es dialecto del OCCITAN

 

Sa filologia no és una ciència exacta, / yo li dic la siénsia de si la enserto la endivino / és un estudi social. Ses ortografies i gramàtiques són convencions acadèmiques, són acords arbitraris que prenen es filòlegs i que són revisats constantment. Es científics de dever (no es de panfonteta), precisament no fan altra cosa que discutir i qüestionar a diari teories donades per bones per proposar-ne d'alternatives. Aquesta ha estat sa raó des progrés de s'esser humà, s'esperit crític. Sa llengua és un patrimoni de tots, tothom té dret a dir la seua. No és es vedat de caça privat de ningú, encara que qualcuns s'ho creguin.

¿No va ser científic es discurs des filòleg valencià Lluís Fullana, s'11 de novembre de 1928 en recepció pública a sa Real Academia Española? «Y las mismas lenguas mediterráneas: catalán, valenciano y mallorquín, forzosamente se han de servir de la fonética y morfología gallegas [...]. El estudio y cultivo del valenciano y mallorquín, tampoco pueden perjudicar al idioma catalán; antes al contrario, deben favorecerle en todo sentido». ¿No va ser científic que sa RAE donàs a l'any 1930 una cadira a s'escriptor Llorenç Riber Campins, en representació de sa llengua baleàrica? En canvi, ¿què va tenir de científic que el senyor Conrado de Villalonga se n'anàs dos dies a un hotel de Menorca i decidís que sa nostra llengua s'havia de dir «catalana»? / Lo mateix que la declaració de Mequinensa de alcaldes ficats a filólogos :) JA JA JA y ben untadets de calerons catalans /

Lluís Fornés, doctor en filologia valenciana, deixa ben clara sa diferència entre lo que és lingüístic o científic (estudiar ses característiques lingüístiques d'un idioma i definir-ne sa categoria) i lo que és polític (es nom de sa llengua / sa llengo / i es model d'ús):«Quan es parla de llengua, s'està parlant de sistema lingüístic o de model literari i d'ús? Quan parlem de «sistema» o «diasistema lingüístic» estem parlant d'un objecte d'estudi científic. Quan parlem de llengua en el vessant de «model literari i d'ús» estem parlant de convencions, de decisions convencionals, moltes voltes propugnades per interessos polítics que, evidentment, poden ser objecte d'estudi però que no poden tindre el rigor científic de l'estudi d'una estructura lingüística o el seu funcionament».

Per tant, deixem ses coses clares. És científic afirmar que es balear, es valencià / qué passe en lo ibero-románic ?/, es català i s'occità formen part des mateix sistema, diasistema o família lingüística que sa Romanística internacional denomina occitano-romànic. Llengües o varietats germanes de s'antiga llengua romanç que parlaven Jaume I, Ramon Lull o Ausiàs March.

Igual que gallecs, portuguesos i brasilers comparteixen es sistema lingüístic galaico-portuguès. Però no és científic dir que es mallorquí és incorrecte i que s'ha d'escriure en català, igual que no seria científic dir que es gallec no és correcte, i que s'ha d'escriure en portuguès. Com diu Tomeu Maura, «esa diversidad no puede desaparecer porque con ella quedan atrás siglos de historia. Me niego a imaginar un día en el que un valenciano, un mallorquín y un catalán se encuentren en cualquier lugar del mundo y sea imposible distinguirlos. Ese día habrá muerto para siempre nuestra lengua».

Es mallorquí està en perill. És hora que es baleàrics alcem sa veu contra una injustícia que és de caixó, si no volem deshonrar sa memòria des nostros pares, padrins i antepassats qui mos han transmès sa nostra dolça llengua mallorquina.

Joan Pons Torres es historiador y vicepresidente de la Fundació Jaume III.

https://www.elmundo.es/baleares/2018/12/09/5c0ce64dfdddffeebb8b465a.html

https://www.elmundo.es/baleares/2018/12/03/5c0525c9fc6c83c1748b4691.html

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.

Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?

A lo que va contestá:

- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!

Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?

- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.

A lo que Tingoccio va contestá:

- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:

- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?

A lo que Tingoccio va contestá.

- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.

Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:

- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:

- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:

- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.

¡Ay de la meua infelís vida!

¿Alguna vegada podría torná

al lloch del que vach sé desposeída?

No estic segura, y es tan ardén

lo afán del meu pit

per torná aon viure solía,

oh lo meu be, oh únic descáns,

que me té maltratada.

¡Ah, disme tú, que no preguntaría

a datre, ni sabría!

Ah, siñó meu, fésmu esperá,

que es lo consol de la meua alma afligida.

No sé be repetí cuán va sé lo plaé

que me té inflamada

sense pugué descansá nit ni día,

perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,

en forsa desusada,

cada un a la seua foguera me enseníe,

aon cremo encara:

y sol tú me pots animá

y tornám la virtut perduda.

¡Ah, disme tú si passará algún día

que te troba potsé

aon los ulls que causen lo meu dol;

dísmu, be volgut, dolsa alma meua,

disme cuán vindrás,

que al di «Pronte» ya me dones consol;

passe lo tems en un vol

que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,

per a curám, que es gran la ferida!

Si passare que alguna vegada te tinga

no sé si siré tan loca

com antes vach sé y te dixaré anáten,

te retindré, y que vingue lo que vingue,

pos de la dolsa boca

lo meu dessich se té que be nutrí;

només vull di;

aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,

que en sol pensáu la cansó cobre vida.

En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.

ACABE LA SÉPTIMA JORNADA.

Lo llibre dels poetas. Segle XVII.

SEGLE XVII.

Blanch, Joseph. - Casas, Magí. - Feuria, Pere Pau. - Ferrer, Geroni. 
- Fontanella, Francisco. - García, Vicens. - Romaguera, Joseph. 


MAGÍ CASAS. 

(Tros de son llibre Desenganys del Apocalipsis.) (del, y no de l')

De les penes del infern. (En catalán, las penas, como fullas, pedras...)

Pensarás en los inferns 
anys infinits, anys eterns. 

Penarás tants anys y mes 
que llavors no s'han cullidas, 
que fullas no s'han podridas, 
que pedras no haurán caygudas, 
que gotas no haurán plogudas, 
que gotas no hi ha en les aygues 
qu' átomos no hi ha en los ayres. 

Y tants anys no serán res 
als anys que venen desprès. 


PERE PAU FEURIA. 
(Tros de la vida de Sant Bernat Calvó.) 

Mes tot se muda, no dura 
lo descans, perque ser sol 
vigilia la gran bonança 
de una tempestat major. 
Ja los dos blaus se trasmudan 
lo del ayre en negre fosch, 
y lo del mar en un blanch 
que amenaça negre sort. 


Ja tots los vents se reforsan 
lo cel turbulent se clou 
de núvols negres y pardos 
ab un remolí de trons. 

Onas y núvols se mesclan (ona singular, onas plural; olas; ones)
fent confusos burinots, 
las onas cassan estelas, (las olas cazan estrellas)
y los núvols pescan llots. 

Ja del pobre vaixell cruixen 
buch, arbres, entenas, posts; 
las velas, cordas, maromas (las velas, cuerdas, maromas en cast.)
lo fort vent romp furiós. (el fuerte viento rompe, irrumpe, furioso)

Ja volan per lo ayre velas 
quals rochos y á cabuçons, 
quals delfins van las entenas (delfí singular; delfín, delfines)
tras d'ellas va lo timó. 

Resta lo buch, mes no resta 
que baix en los fondos forts 
del mar los despenyan onas, 
y alt al cel tiran del bot. 


GERONI FERRER DE GUISONA. 

O gent del mon | obriu los ulls per veure 
entre esculls | una gran maravella 
que ha obrat Dèu | per una sa donzella 
pera 'l soport | dels que la volen creure. (per a: para)
Teresa fou | tant sancta y tan prudent 
que meresqué | per sa tanta bondat 
que lo tercer | de l'alta Trinitat (que el tercero de la alta Trinidad: E.S)
l' hi abrassás | son cor ab foch lluent. 


FRANCISCO FONTANELLA. 

Las últimas serán llágrimas mias (si no fuese por la ll, igual que cast.)
etern exemple á trágicas empresas 
que merexent lo premi de firmesas, 
lo cástich han tingut com á porfías. 
Estas foren las vanas fantasías 
que lo amor estimava per finesas, 
y en mon silenci restarán suspesas 
per homicides tristes de mos dias. 
Trompa será fatal ma desventura, 
desengany de ma altiva confiança, 
quant mes precipitada mes segura 
que publique al amor, á la confiança, 
ningú espere firmesa en la hermosura (nadie)
si un Angel es objecte á la mudança. 

A la mort de Nise. 

O! duras fletxas de mon fat rompudas, 
rompudas per ferir mes dolorosas, 
que llevantme las plomas amorosas 
deixan al cor las puntas mes agudas. 
Flamas mes eclipsadas que vençudas, 
auroras algun dia lluminosas, 
ombras ja de ma vista tenebrosas 
tenebrosas, mortals, pero volgudas. 
Principi trist de penas inhumanas, (principio triste de...)
terme feliz del ánima afligida 
que per alivio son dolor adora; (conserva la o, alivi; son: su)
fletxas seréu y flames soberanas (flames, y no flamas)
si lleváu á mon cor la trista vida 
per donar á mos ull eterna aurora. (ulls; ojos; mos: mis; mon: mi)

També tè á mes de moltas altras poesías una tragedia que du per títol Amor, 
firmesa y porfía de la que n'ha publicat fa poch temps una bona edició lo senyor 
Magí Pers y Ramona. (y griega entre apellidos) 


VICENS GARCÍA. 

O! be n' haja qui 't parí, 
Soledat ditxosa en tot! 
Defensa no coneguda 
segur y regalat port, 
fortalesa inespugnable 
contra las persecucions, 
blanch ahont tiran los savis 
y á fé que t' acertan pochs. (y a fé que te aciertan pocos, en cast.)
Confesso que t' acertí (Confieso que te acerté)
qu'es venturosa ma sort 
y que descanso ab bonansa 
de las borrascas del mon. 

Quant la blanca aurora illustra 
lo cel ab son blanch y roig, 
y las tenebras desterra 
lo pur y matiner sol, 
entran los raigs per las portas 
y ab lo resplandent calor (y con el resplandeciente calor) 
me fan llum, pera que 'm vesta, (me “hacen” luz, para que me vista)
deixant los calents llansols. 
La desvetllada oraneta (golondrina; oroneta, oreneta, oronella, etc)
ab repetidas cansons 
me canta sense cansarse, 
de Tereo 'l cas atros. (de Tereo el caso atroz)
La pintada carderola, (será cardelina, cagarnera; carduelis)
puix te llengua, conta tot (pues tiene lengua, - lo - cuenta todo)
lo que 's dibuxa sens ella 
en lo brodat mocador. 
La calandria xarradora (charladora; xarrar, xerrar, parlar, hablar, falar)
regositja al dia nou; 
la cogullada ab montera 
lo festeja ab cant y vols. 
La perdiuheta escotxeja, (perdiz pequeña; perdiueta, perdigana)
y 'l francolí saborós 
me diu que culli peretas (peritas, pericas; peras pequeñas)
tancant ulls y obrint lo coll (cerrando los ojos y abriendo el cuello)
La poch logrera guatlleta (guatlla; codorniz pequeña)
vuyt per vuyt baratar vol; 
y la tortoleta viuda (tórtola pequeña; tórdola, tordoleta)
plora sos passats amors. 
Canta lo passarell pardo, 
y lo groguet verderol, (verdezuelo, verderón; groguet, groc: amarillo)
y lo cruxidell faréstech 
va disparant com un tro. 
Ab esta música 'm vesto (ab: amb: con esta música me visto)
y en continent veig las flors (in continenti: y en seguida veo las flores)
platejadas de aljófar (plateadas)
que causa aurora ab son plor. 
Considero la abelleta (abejita, abejica, abeja; abella)
que va xupant las mil flors, (que va chupando las mil flores)
pera donarme quant vulla 
la mel, cera y panal dols. 
Prench exemple en la formiga (formica; hormiga)
y alabant sa prevenció, 
miro per mas grangerías 
qu'es de savis consell bo. 
Casso desprès á vegadas (cazo; caço)
ab besch los simples moixons, (muixons; con muérdago; pájaros)
las perdius ab gos de mostra, (las perdices con perro de muestra)
y ab perdiu lo perdigot. (y con perdiz el perdigacho: macho)
Ab llassos y ab escopeta (Con lazos y con escopeta)
los grassets y bobets torts (los gorditos y bobitos tordos)
que cantant entre las vinyas (que cantando entre las viñas)
me estan avisant hont son. (me están avisando de donde están)
Per las matas y garrigas 
lo conillet saltador, (conejito)
la llebre en son llit de grama (liebre)
tan tímida, com velós. (veloz)
Quan estas cosas me cansan 
en lo mig de la calor, (el mitg en catalán inventado)
m'assento davall d'un arbre (me siento debajo de un árbol)
que 'm serveix de girassol. 
Vaigmen á la tarda, á voltas, (Me voy por la tarde, a veces; vegadas)
al fértil riu caudalós 
a pescar ab canya y plomas, (peixcar; a pescar con caña y plumas)
filat, cordas y bertrol. (hilo, hilada, cuerdas)
Pesco barbs, que semblan plata, (pesco barbos, que parecen plata)
lo un xich, l'altre mes gros, (chico, chiquitín, pequeño; chic, chich)
la truyta llisa y pintada, (trutta; trucha)
la madrilla plena d'ous, 
y ab sos forats la llamprea 
sens espina y sense os, 
las anguilas que s' esmunyen (resbalan, deslizan; esmunyir) 
com solen las ocasions. 

Tórnomen al vespre á casa (me vuelvo por la tarde - vísperas - a casa)
hont sopo sens avalot, (sopar: cenar; avalot: alboroto)
en lo estiu al ras y fresca, 
en lo hivern propet del foch. (cerca; propter; próximo)
Váigmen al llit, quan m'agrada 
y al cant dels grills saltadors 
dona al contrapunt bonico 
lo enamorat rossinyol. (Ruiseñor; rossignuolo y variantes en italiano)
Ab la llanesa senzilla 
passo la nit sens rumor, 
y lo sossegat silenci 
me guarda la dolsa son. (me guarda el dulce sueño; somniar: soñar)
O, que vida regalada! 
O, que so estat venturós! 
Prego á Deu que ma desditxa (pregaria; pido a Dios que mi desdicha)
no 'm trague may d'aquest lloch. (no me saque nunca de este “locus”)
No 'm persuadescan, los nats, 
ab sofísticas rahons, 
que represente altra volta 
en la comedia del mon. 
Ja acabí mon personatje, 
y puix despullat me trob, 
isca á fer lo ximple un altre (salga a hacer el simple otro)
que á fe que jo 'l he fet prou. 
La mes alta sabiesa 
aprench en ton faristol, 
soledat, puix ya tu llibre 
me ofereix cel, terra y sol. 

Las obras d'est poeta conegut mes vulgarment ab lo nom de 
Rector de Vallfogona, no van gens escassas per cert: 
aixis es que com no reuneixen un mérit veritable, y 's poden trobar 
sens treball, no 'n posem mes mostra que la present. 
Darrerencament ha fet d'aquest poeta un llarch y profitós juhí crítich 
lo Mestre en Gay saber En Joaquim Rubió y Ors, 
treball que fou premiat en los Jochs florals de 1863 ab una rica medalla d'or 
que la societat Ateneo Catalá dona cada any pera lo millor treball en prosa. 


JOSEPH ROMAGUERA. 

(Al arch-iris.) (arc de Sant Martí, arcoiris)

Iris de la esfera, 
florit orisont, 
émulo de Cloris 
metéoro ayrós. 

Del compás de Febo, 
paralelo en flor 
es de la bonansa 
triumfo y blasó. 

Al aygua en diluvi 
templa sos colors 
de l' ira celeste 
fiador hermós. 

Los nubols esmalta 
pinta sas regions, 
rua de matissos, 
guirnalda de flors. 

Si de arch blasona 
es traste de amor; 
mes, ventlo sens fletxa 
ningú 'l temp arpó. 

Sols viu á la llum 
y á son ardor mor, 
fénix que renaix 
ab los raigs del sol.