Mostrando las entradas para la consulta modals ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta modals ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VIII.

VIII.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Segons Roc, lo Moñigo, la Pesteta menuda ere una de les dones del poble que teníe lo ventre sec. Aixó, encara que de difíssil comprobassió, no suposabe res de particulá perque les Pestetes, mes o menos, u teníen tot sec.

La Pesteta menuda va torná al poble en lo tranvía interprovinsial als tres mesos y cuatre díes, exactamen, de la seua fuga. La tornada, com antes la fugida, va constituí un acontessimén a tota la vall, encara que, tamé, com tots los acontessiméns, va passá y se va olvidá y va sé sustituit per un atre acontessimén al que tamé li va passá lo mateix, y se va olvidá. De esta manera anabe elaboránse, poc a poc, la elemental historia de la vall. La Pesteta menuda va torná sola, y a don Dimas, lo del bang, no se li va torná a vore lo pel, a pesá de que don José, lo mossen, prejusgabe que no ere mal mosso. Bo o roín, don Dimas se va esfumá al aire, com se disolvíe, sense dixá rastre, lo eco de les montañes. Va sé Cuco, lo factó, lo que primé va portá la notíssia al poble. Después de la "radio" de don Ramón, lo apotecari, Cuco, lo factó, ere la compañía mes codissiada del puesto. Les seues notíssies eren sempre fresques y curioses, encara que no sempre edificáns. Cuco, lo factó, teníe una personalidat de bon añ, en espenta, expansiva y físicamen optimista. Daniel, lo Mussol, lo admirabe; admirabe lo seu carácter, los seus coneiximéns y la simplissidat en la que manejabe y controlabe la eixida, entrada y sirculassió dels trens per la vall. Tot aixó implicabe una capassidat; la ductilidat y lo talento de organissasió de un factó no se improvisen.
Irene, la Pesteta menuda, al apeás del tren, portáe llágrimes als ulls y pareixíe mes magra y consumida que cuan va marchá, tres mesos abáns. Pareixié que caminare portán una cárrega invissible damún que la obligabe a belcás per la sintura. Eren, sense duda, los remordiméns. Vestíe com solen vestí les dones viudes, mol viudes, tota de dol y en una mantelleta negra y atapida que li escamotejabe la cara. Habíe plogut durán lo día y la Pesteta, al pujá la costa, camí del poble, no se preocupabe de bordejá los charcos, li pareixíe trobá un raro consol a la inmersió repetida de los seus pevets als clots y al fang de la carretera. Lola, la Pesteta gran, se va quedá parada al vore a san germana, indessisa, a la porta de la tenda. Se va passá la ma repetidamen per los ulls com volén esbarrá una aparissió roína.

- Sí, soc yo, Lola - va murmurá la menuda -. No te extraños. Encara que pecadora y tot, hay tornat. ¿Me perdones?

- ¡Per los siglos dels siglos! Vine aquí. Passa - va di la Pesteta gran.

Van desapareixe les dos germanes a la trastenda. Allí se van mirá la una al atra en silensio. La Pesteta menuda se manteníe arrupida, en lo cap cacho, humillada.
La gran aparentabe habés engordit de repén en la tornada y lo arrepentimén del atra.

- ¿Saps lo que has fet, Irene? - va sé lo primé que li va di.

- Calla, per favor - va ploriquejá la germana, y se va desplomá damún de la taula, plorán a moc estés. La Pesteta gran va respetá los plos de san germana. Los plos son nessessaris pera rentá la consiensia. Cuan la Irene se va alsá, les dos germanes se van torná a mirá als ulls. Apenes pressisaben de paraules pera enténdres. La comprensió ixíe del inexpresat:

- Irene, ¿has...?

- Hay...

- ¡Deu meu!

- Me va engañá.

- ¿Te va engañá o te vas engañá?

- Com vullgues, germana.

- ¿Ere lo teu home cuan...?

- No... Ni u es ara.

- ¡Deu meu! ¿Esperes...?

- No. Ell me va di... ell me va di...

Se li va trencá la veu en un gemec. Se va fé un atra vegada silensio. Al remat, la Pesteta gran va preguntá:

- ¿Qué te va di?

- Que era machorra.

- ¡Canalla!

- Ya u veus; no puc tindre fills.

La Pesteta gran va pedre de repén los bons modals y, en estos, los estribos.

- Ya saps lo que has fet, ¿verdat? Has tirat la honra. La teua, la meua y la de la beneída memoria dels nostres pares...

- No. Assó no, Lola, per l'amor de Deu.

- ¿Quín atra cosa, entonses?

- Les dones fees no tenim honra, desengáñat, germana.

Díe aixó en gesto ressignat, aplanida per un inexorable convensimén. Después va afegí:

- Ell u va di aixina.

- La reputassió de una dona es mes pressiosa que la vida, ¿no u sabíes?

- U sé, Lola.

- ¿Entonses?

- Faré lo que tú digues, germana.

- ¿Estás disposada?

La Pesteta menuda va acachá lo cap.

- U estic - va di.

- Vestirás de dol lo que te quede de vida y tardarás sing añs en assomát al carré.
Éixes són les meues condissións, ¿les asseptes?

- Les assepto.

- Pucha a casa, entonses.

La Pesteta gran va tancá en clau la porta de la tenda y va pujá detrás della. Ya a la seua habitassió, la Pesteta menuda se va assentá al canto del llit; la gran li va portá una grela en aigua tibia y li va rentá los peus. Durán esta operassió van está callades.
Al acabá, la Pesteta menuda va suspirá y va di:

- Ha sigut roín, ¿saps?

La Pesteta gran no va contestá. Li faie un sec respecte lo ademán de dessolasió de san germana. Esta va continuá:

- Volíe los meus dinés. Lo mol pocavergoña se creíe que teníem mols dinés; un mun de dinés.

- ¿Per qué no li vas di a tems que entre les dos sol sumáem mil duros?

- Haguere sigut la meua perdissió, germana. Me haguere abandonat y yo estaba enamorada dell.

- Callá es lo que te ha perdut, loca.

- Sels va gastá tots, ¿saps?

- ¿Qué?

- Va viure en mí mentres van durá los dinés. Se van acabá los dinés, se va acabá Dimas. Después me va dixá tirada com a una perduda. Dimas es un mal home, Lola. Es un home roín y cruel.
Les magres galtes de la Pesteta gran se van ensendre encara mes de lo que habitualmen rochecháen.

- Es un lladre. Assó es lo que es. Igualet, lo mateix quel atre Dimas - va di.

Se va quedá silensiosa al apagás lo seu arrebato. De repén los escrúpols van escomensá a socaváli la consiensia. ¿Qué es lo que habíe dit de Dimas, lo bon lladre?
¿No li agradaben al siñó esta classe de arrepentits? La Pesteta gran va sentí un viu remordimén. "De tot cor te demano perdó, Deu meu", se va di. Y se va proposá que en son demá, només eixecás, aniríe a reconsiliás en don José; ell sabríe perdonála y consolála. Aixó ere lo que nessessitabe: una mica de consol. Se va torná a passá la ma per los ulls, tratán de desfé lo malsón. Después se va soná en soroll lo llarg nas y va di:

- Está be, germana; múdat de roba. Yo torno a la tenda. Cuan acabos pots regá los geranios de la galería com fées sempre abáns de la desgrassia. Demá vorás a don José. Has de rentá lo abáns possible la teua alma en pecat.

La Pesteta menuda la va interrumpí:

- ¡Lola!

- ¿Qué?

- Me fa molta vergoña.

- ¿Es que encara ten quede?

- ¿De qué?

- De vergoña.

Irene va fé momos de dessesperasió.

- No u puc remediá, germana.

- Vergoña teníes que habén tingut antes de escapát en un home desconegut.
¡Per Deu beneít que entonses no vas fé estos remilgos!

- Es que don José, don José... es un san, Lola, comprénu. No entendríe la meua flaquesa.

- Don José comprén totes les flaqueses humanes, Irene. Deu está en ell. Ademés, una bona confessió forme tamé part de les meues condissións, ¿enténs?

Se va sentí lo tintineo de una moneda contra los vidres de la tenda.
La Pesteta gran se va impassientá:

- Venga, dessidixte, maña; criden a baix.

Irene, la Pesteta menuda, va acsedí, al remat:

- Está be, Lola; demá me confessaré. Estic dessidida.

La Pesteta gran va baixá a la tenda. Va doná mija volta a la clau y va entrá Catalina, la Lepórida o Llebre. esta, com les atres germanes, teníe lo labio de dal plegat com los conills y lo seu nasset se movíe sense pará com si ensumare, com algúns cachaps de Valchunquera. Los van ficá lo mote de Llebres. Tamé les apodaben les Caques, perque se díen Catalina, Carmen, Camila, Caridat y Cassilda y son pare habíe sigut farfallós o tartamut. (Menos mal que lo del registre no ere un fill de puta.)

Catalina se va arrimá al mostradó.

- Una pesseta de sal - va di.

Mentres la Pesteta gran la despachabe, ella va alsá la careta de cachap cap al techo y durán uns segóns van vibrá nerviosamen les aletes del seu nas.

- Lola, ¿es que tens forastés?

La Pesteta se va tancá, hermética. Les Llebres eren les telefonistes del poble y sabíen les notíssies casi tan pronte com Cuco, lo factó. Va contestá:

- No, ¿per qué?

- Pareix que se sen soroll a dal.

- Sirá lo gat.

- No, no; son potades.

- Tamé lo gat poteje.

- Enténme, son patejades de persones. No sirán lladres, ¿verdat?

La Pesteta gran va tallá:

- Ti, la sal.

La Llebre va torná a mirá cap al techo, va ensumá lo ambién en insistensia y, ya a la porta, se va girá:

- Lola, seguixco sentín potades a dal.

- Está be. Vésten en Deu.

Poques vegades la tenda de les Pestetes va está tan concurrida com aquella tarde y poques vegades tamé, de tan creixcut número de clientes, va eixí una caixa tan mesquina.

Rita, la Tonta, la dona del sabaté, va sé la segona en arribá.

- Dos reals de sal - va demaná.

- ¿No ne vas pendre ahir?

- Ne nessessito mes.

Al cap de una paussa, Rita, la Tonta, va acachá la veu:

- Tens llum a dal. Estará voltán lo contadó.

- ¿Me u has de pagá tú?

- Ni mu penso.

- Entonses díxal que volto.

Van arribá después la Basi, la criada del boticari; Uca, la del Chano; María, la Chata, que tamé teníe lo ventre sec; Sara, la Moñiga; les atres cuatre Llebres; Juana, l´ama de don Antonino, lo marqués; Rufina, la de Pancho, que desde que se va casá tampoc creíe en Deu ni en los sans, y datres vin dones mes.
Menos les cuatre Llebres, totes anaben a comprá sal y totes sentíen potades a dal o se enarbolaben, al vore llum per les finestres, per la carrera del contadó (casi com al Tour o la volta a España).

A les deu, cuan ya lo poble se rendíe al silensio, se va sentí la veu potenta, una mica engorgossada y arrastrada de Paco, lo ferré. Anabe este fen esses per lo carré y dabán dels balcóns de les Pestetes se va aturá. Portabe una botella a la ma dreta y en la zurda se rascabe sense pará lo clatell. Les frasses que cridáe hagueren resultat incoheréns si tot lo poble no haguere estat al cap del carré.

- ¡Viva la germana pródiga! ¡Viva la dona de les cuixes esmirriades y lo pit de taula!...-
va fé un cómic gesto de sorpresa, se va rascá un atra vegada lo clatell, va rotá, va torná a mirá als balcóns y va rematá: - ¿Quí te va robá lo cor? ¡Dimas, lo bon lladre!

Y sen enríe ell sol, embutín les poderoses barres de baix al gigán pitral. Les Pestetes van apagá la llum y van observá al escandalós per una regata de la finestra.
"Este perdut teníe que sé", va rossegá la Lola, la Pesteta gran, al descubrí la brillantó que lo farolet del racó arrancabe del pel roch y risat del ferré. Cuan este va pronunsiá lo nom de Dimas, li va entrá com un ataque de ñirvis a la Pesteta menuda.
"Per favor, trau an eixe home de ahí; que sen vaigue eixe home, maña.
La seua veu me torne loca", va di. La Pesteta gran va agarrá lo cubo o la galleta o lo poval aon desaiguabe la pica, va entreobrí la finestra y va aventá lo seu contingut cap a la cara de Paco, lo ferré, que en eixe momén escomensabe un nou vítor: - ¡Viva les...!
La remullada li va tallá la frasse. Lo borracho va mirá cap al sel en cara de idiota, va estendre les seues mans ficánse en creu y va rossegá pera nell, mentres avansabe fotén toms carretera abán: - Hala, Paco, cap a casa. Ya está diluvián un atra vegada.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens, llibre segón

Llibre segón.

Paco, lo Baixet.

Si hagueren viscut sempre al cortijo potsé les coses hagueren passat de un atra manera, pero a Crespo, lo Guarda Majó, li agradáe adelantá a un a la Raya de lo de Abendújar per si les mosques y a Paco, lo Baixet, com qui diu, li va tocá la china y no es que li incomodare per nell, que an ell igual li donáe un puesto que un atre, pero sí per los sagals, a vore, per la escola, que en la Charito, la chiqueta Menuda, ne teníen prou y li díen la chiqueta Menuda a la Charito encara que, en verdat, fore la chiqueta mes gran, y los chiquets, mare, ¿per qué no parle la Charito?, ¿per qué no camine la Charito, mare?, ¿per qué la Charito se embrute les bragues?, preguntaben a cada pas, y ella, la Régula, o ell, o los dos a coro, pos perque es mol menudeta la Charito, a vore, per contestá algo, ¿quína atra cosa podíen díls?, pero Paco, lo Baixet, aspirabe a que los sagals se ilustraren, adeprengueren, que lo Hachemita assegurabe a Cordovilla, que los sagals podíen eixí de pobres en un polset de coneiximéns, y inclús la propia Siñora Marquesa, volén erradicá lo analfabetismo del cortijo, va fé vindre durán tres estius seguits a dos señoritos de la siudat pera que, al acabá les faenas cotidianes, los ajuntaren a tots al porche de la corralada, als pastós, als gorrinés, als esbatussadós, als muleros, als gañáns y als guardes, y allí, a la crúa llum del cresol, en les mosques cagadores y les polilles voltán la llum, los enseñaren les lletres y les seues mil misterioses combinassións, y los pastós, y los gorrinés, y los esbatussadós y los gañáns y los muleros, cuan los preguntaben, díen, la B en la A fa BA, y la C en la A fa ZA, y, entonses, los señoritos de la siudat, lo siñoret Gabriel y lo siñoret Lucas, los corregíen y los desvelaben les trampes, y los díen, pos no, la C en la A, fa KA, y la C en la I fa CI y la C en la E fa CE y la C en la O fa KO, y los gorrinés y los pastós, y los muleros, y los gañáns y los guardes se díen entre ells desconsertats, tamé tenen unes coses, pareix que als señoritos los agrado fótremos lo pel, pero no se atrevíen a eixecá la veu, hasta que una nit, Paco, lo Baixet, se va arreá dos copes al pap, se va encará en lo siñoret alt, lo de les entrades, lo del seu grupo, y, obrín los forats del seu nas chato (per aon, com díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell), va preguntá, siñoret Lucas, y ¿a cuento de qué eixos caprichos? y lo siñoret Lucas va arrencá a riure en unes carcañades incontrolades, y, al final, cuan se va calmá un poc, se va limpiá los ulls en lo mocadó y va di, es la gramática, escolta, lo perqué pregúntalay als académics, y no va aclarí res mes, pero, ben mirat, aixó no ere mes que lo escomensamén, que una tarde va arribá la G y lo siñoret Lucas los va di, la G en la A fa GA, pero la G en I fa Ji, com la rissa, y Paco, lo Baixet, se va enfadá, que aixó ya estáe de mes, collóns, que ells eren ignoráns pero no tontos y a cuento de qué la E y la I habíen de portá sempre trate de favor y lo siñoret Lucas, venga a riure, que se destornillabe lo home de la rissa que li donáe, una rissa espasmódica y nerviosa, y, com de costum, que ell ere un mindundi y que eixes eren regles de la gramática y que ell res podíe fé contra les regles de la gramática, pero que, en radera instánsia, si se sentíen defraudats, escrigueren als académics, ya que ell se limitabe a exposáls les coses tal com eren, sense cap espíritu analític, pero a Paco, lo Baixet, estos despropósits li féen pedre l´oremus y la seua indignassió va arribá al cormull cuan, una nit, lo siñoret Lucas los va dibuixá en primor una H mayúscula a la pizarra, y después de pegá fortes palmotades pera captá la seua atensió y ficá silénsio, va advertí, mol cuidadet en esta lletra; esta lletra es un cas únic, no té pressedéns, amics; esta lletra es muda, y Paco, lo Baixet, va pensá pera nell, mira, com la Charito, que la Charito, la chiqueta Menuda, may díe esta boca es meua, que no parláe la Charito, que únicamen, de cuan en cuan, emitíe un gemec llastimós que sorolláe la casa hasta los seus solaméns, pero dabán de la manifestassió del siñoret Lucas, Facundo, lo Gorriné, va crusá les seues mans com a manoples damún del seu estómec abultat y va di, ¿qué vol dí aixó de que es muda?, te fiques a mirá y tampoc les atres parlen si natros no les prestam la veu, y lo siñoret Lucas, lo alt, lo de les entrades, que no sone, vaiga, que es com si no estiguere, no pinte res, y Facundo, lo Gorriné, sense alterá la seua postura de abat, ésta sí que es bona, y ¿pera qué se fique entonses?, y lo siñoret Lucas, cuestió de estética, va reconeixe, sol pera adorná les paraules, pera evitá que la vocal que la seguix se quedo desamparada, pero aixó sí, aquell que no asserte a colocála al seu puesto incurrirá en falta de lesa gramática, y Paco, lo Baixet, fet un lío, cada vegada mes confundit, pero, pel matí, ensilláe la yegua y a vigilá les fites, que ere lo seu, encara que desde que lo siñoret Lucas va escomensá en alló de les lletres se va transformá, que anáe com encantat lo home, sense assertá a pensá en datra cosa, y en cuan se alluñaé un galop del cortijo, descabalgabe, se assentáe a la sombra de un alborsé y a cavilá, y cuan les idees se li embolicáen al cap unes en atras com les sireres, recurríe a les pedretes, y los codolets blangs eren la E y la I, y los grisos eren la A, la O y la U, y, entonses, se liabe a fé combinassións pera vore cóm teníen que soná les unes y les atres, pero no se aclaríe y a la nit, confiabe les seues dudes a la Régula, a la márfega y, insensiblemen, de unes coses passabe a unes atres y la Régula, para quieto, Paco, lo Rogelio está desvelat, y si Paco, lo Baixet, insistíe, ella ae, estáte cotet, ya no estam pera joguets, y, de repén, sonabe lo desgarrat crit de la chiqueta Menuda y Paco se inutilisabe, pensán que algún mal amagat debíe de tindre ell als baixos pera habé engendrat una chiqueta inútil y muda com la hache, que menos mal que la Nieves ere espabilada, que a la Nieves, les coses, ell se habíe resistit a batejála en este nom tan blang, no li pegabe, vaiga, sén ell tan moreno y moruno, y haguere preferit ficáli Herminia, com la agüela o yaya, o consevol atre nom, pero lo estiu aquell fée un sol que badáe les roques, y don Pedro, lo Périt, insistíe que les temperatures ni de nit baixaben de 35 grados, y que vaya estiuet, mare, que no sen enrecordabe de atre igual, que se fregíen hasta los muixóns volán, y la Régula, de per sí fogosa, se queixáe, ¡ay Virgen, quína calina mes gran!, y que no corre ni una bufadeta de aire ni de día ni de nit, y después de abanicás un rato en un paipai, movén sol la falange del dit gros dret, aplanat com una espátula, afegíe, aixó es un cástic, Paco, y yo li demanaré a la Virgen de las Nieves que acabo este cástic, pero la canícula no sedíe y un domenge, sense dílay a dingú, se va arrimá al Almendral, aon lo Mago, y a la tornada, li va di a Paco, Paco, lo Mago me ha dit que si esta pancha es femella li fica Nieves, no sigue que, per contrariá lo meu dessich, me ixque la cría en un antojo, y Paco sen va enrecordá de la chiqueta Menuda y va está de acuerdo, pos bueno, que sigue Nieves, pero la Nieves, que desde mocosa llimpiabe la porquería de la impedida y li rentáe les bragues, no va arribá a aná a la escola del Patronato perque per aquell entonses anaben ya a la Raya de lo de Abendújar y Paco, lo Baixet, cada matí, antes de ensillá, li enseñabe a la mosseta cóm se ajuntáen la B en la A y la C en la A y la C en la I, y la sagala, que ere mol espabilada, aixina que va arribá la Z y li va di, la Z en la I fa CI, va contestá sense pensásu, eixa lletra sobre, pare, pera naixó está la C, y Paco, lo Baixet, sen enríe y procurabe unflá la rissa, solemnisála, imitán les carcañades del siñoret Lucas, aixó cóntalsu als académics, y, per les nits, unflat de satisfacsió, li díe a la Régula, esta sagala veu creixe la herba, y la Régula, que ya per entonses se habíe ficat tan pechugona com les pechúa de Beseit, comentabe, a vore, trau lo talento seu y lo de l´atra, y Paco, ¿quína atra?, y la Régula, sense pedre la seua flema habitual, ae, la chiqueta Menuda, ¿en qué estás pensán, Paco?, y Paco, lo teu talento trau, y escomensáe a magrejála, y ella, ae, cotet, Paco, los talentos no están ahí, y Paco, lo Baixet, tórnay, engolosinat, hasta que, de repén, lo bram de la chiqueta Menuda rasgabe lo silénsio de la nit y Paco se quedabe parat com un estaquirot, desarmat, y finalmen, díe, Deu te guardo, Régula, y que descansos, y, en los añs, se anáe acostumbrán a la Raya de lo de Abendújar, y a la barraca blanca en la parra de moscatell, y al cobertís, y al pou, y al tremendo roble fénli sombra, y als roquissals escampats dels primés ramals de la montaña, y al riuet de aigüas tibies en les tortugues a les vores, pero un matí de octubre, Paco, lo Baixet, va eixí a la porta, com tots los matíns, y només ixí, ve eixecá lo cap, va obrí be los nassos y va di, se arrime un caball, y la Régula, al seu costat, se va fé visera als ulls en la ma dreta y va mirá llun, ae, no se veu a dingú, Paco, pero Paco, lo Baixet, continuabe ensumán, com un sabuesso, lo Crespo es, si no me equivoco, va afegí, perque Paco, lo Baixet, segóns díe lo siñoret Iván, teníe lo nas mes fi que un pointer, que ventáe de llarg, y en efecte, no habíe passat ni un cuart de hora, cuan se va presentá a la Raya, Crespo, lo Guarda Majó, Paco, lía lo petate que ten entornes al cortijo, li va di sense mes preámbuls, y Paco, ¿y aixó?, que Crespo, don Pedro, lo Périt, u ha manat, a michdía baixará lo Lucio, tú ya has cumplit, y, en la fresca, Paco y la Régula van amontoná les seues coses al carromato y van empendre la tornada y a dal de tot, acomodats entre los madalaps de borra de llana, anáen los sagals y, a detrás, la Régula en la chiqueta Menuda, que no paráe de cridá y torsíe lo cap, ara cap a un costat, ara cap al atre, y les seues flaques cametes impedides assomaben daball de la bata, y Paco, lo Baixet, montat a la seua yegua, los donabe escolta, velán en orgull la retaguardia, y li díe a la Régula eixecán mol la veu pera dominá lo tantarantán de les rodes a les roderes, entre crits y brams de la chiqueta Menuda, ara la Nieves mos entrará al colegio y Deu sap aón pot arribá en lo espabilada que es, y la Régula, ae, ya vorem, y, desde la seua atalaya, afegíe Paco, lo Baixet, los sagals ya tenen edat de traballá, sirán una ajuda pera la casa, y la Régula, ae, ya vorem, y continuabe Paco, lo Baixet, exaltat en lo traqueteo y la novedat, igual la casa nova té una alcoba mes y podrem torná a sé jóvens, y la Régula suspirabe, acunabe a la chiqueta Menuda y li esbarráe los mosquits a manotades, mentres, per damún de los negres carrascals, se enseníen una a una les estrelles y la Régula mirabe cap amún, tornabe a suspirá y díe, ae, pera torná a sé jóvens tindríe que callá ésta, y en cuan van arribá al cortijo, Crespo, lo Guarda Majó, los aguardabe al peu de la vella casa, la mateixa que habíen abandonat sing añs atrás, en lo pedís jun a la porta tot lo llarg de la fachada, y les dixades eres de geranios y, al mich, l´oró de sombra calenta, y Paco u va mirá tot apenat y va moure lo cap com negán y después va baixá los ulls, ¡qué li ham de fé! va di resignadamen, y, poc mes allá, donán ordens, anabe don Pedro, lo Périt, y bona nit, don Pedro, aquí tornam a está pera lo que vosté mano, bona nit mos dono Deu, Paco, ¿sense novedat a la Raya? y Paco, sense novedat, don Pedro, y conforme descarregaben, don Pedro los anabe seguín del carro a la porta y de la porta al carro, dic, Régula, que tú haurás de atendre la tanca, com abáns, y apartála en cuan séntigues lo coche, que ya saps que ni la Siñora, ni lo siñoret Iván avisen y no los agrade esperá, y la Régula, ae, a maná, don Pedro, pera naixó estam, y don Pedro, de matinet soltarás los pavos y rascarás la gallinassa, que sinó no ña Deu que aguanto en esta pudina, cóm put, y ya saps que la Siñora es bona pero li agráen les coses al seu puesto, y la Régula, ae, a maná, don Pedro, pera naixó estem, y don Pedro, lo Périt, va continuá donánli instrucsións, y no parabe de donáli instrucsións y, al acabá, va torse lo cap, se va mossegá la galta esquerra y se va quedá com atascat, com si se dixare algo importán, y la Régula sumisamen, ¿alguna cosa mes, don Pedro? y don Pedro, lo Périt, se mossegáe nerviosamen la galta y giráe los ulls cap a la Nieves pero no díe res y al final, cuan pareixíe que anáe a marchá sense despegá los labios, se va girá cap a la Régula, aixó es cosa apart, Régula, en realidat éstes son coses pera tratá entre dones, pero... y la paussa se va fé mes llarga, hasta que la Régula, sumisamen, vosté dirá, don Pedro, y don Pedro, me referixco a la chiqueta, Régula, que la chiqueta be podríe pegáli un ma a casa a la meua siñora, que, ben mirat, ella se acobarde pera les coses del hogar, va sonriure ágramen, y la chiqueta ya está creixcuda, que ña que vore cóm s´ha ficat la chiqueta ésta en poc tems, y, segóns parlabe don Pedro, lo Périt, Paco, lo Baixet, se anáe desunflán com un globo, com la seua virilidat cuan cridabe per la nit la chiqueta Menuda, y va mirá cap a la Régula, y la Régula va mirá cap a Paco, lo Baixet, y al remat, Paco, lo Baixet, va obrí los nassos, va pujá los muscles, y va di, lo que vosté mano, don Pedro, pera naixó estam, y, de repén, sense vindre a cuento, a don Pedro, lo Périt, se li van dilatá les nines y va escomensá a desbarrá, com si vullguere amagás daball del alud de les seues propies paraules, que no parabe, que, ara tots volen sé señoritos, Paco, ya u saps, que ya no es com abáns, que avui dingú vol embrutás les mans, y uns a la capital y datres al extranjé, aon sigue, lo cas es no pará, la moda, ya veus tú, que se pensen que en aixó han resolt lo problema, imagínat que después resulte que, a lo milló, pasarán fam y se morirán de aburrimén, veus a sabé, que atra cosa, no, pero a la chiqueta a casa, no li ha de faltá res, no es perque yo u diga... la Régula y Paco, lo Baixet, assentíen en lo cap, y intercambiaben furtives mirades cómplices, pero don Pedro, lo Périt, no reparabe en alló, que estabe mol exitat don Pedro, lo Périt, y sén que estáu conformes, demá de matí esperam a la chiqueta a casa, y pera que no la trobéu a faltá y ella no se ómpligue, que ya sabem tots cóm se les gasten los sagals ara, per les nits pot dormí aquí, y después de moltes brassillades y aspavéns, don Pedro va colá y la Régula y Paco, lo Baixet, van escomensá a instalás en silénsio, y después van sopá y, al acabá la sena, se van assentá a la vora del foc, y, en eixe momén, va entrá Facundo, lo Gorriné, tamé tens corache, Paco, a la Casa de dal no te pare ni Deu, que ya coneixes a doña Purita, que pareix que la punchon en agulles de cap, lo histérica, que ni ell la aguante, va di, pero, com ni la Régula ni Paco, lo Baixet, van replicá, Facundo va afegí, no la coneixes, Paco, si no me creus pregúntali a la Pepa, que va está allí, pero la Régula y Paco continuaben muts com la h, y, en vista de assó, Facundo, lo Gorriné, va pegá mija volta y sen va aná, y de matí, la Nieves se va presentá puntualmen a la Casa de dal y al atre día lo mateix, hasta que aixó se va fé una costum y van escomensá a passá insensiblemen los díes, y, aixina que va arribá mach, se va presentá un día lo Carlos Alberto, lo fill mes gran del siñoret Iván, a fé la Comunió a la capelleta del cortijo y dos díes después, después de mols preparatius, la Siñora Marquesa en lo Obispo en la berlina gran, y la Régula, aixina que va obrí la tanca, se va quedá pasmada dabán de la púrpura, sense sabé qué fé, a vorem, que, en prinsipi, en ple desconsert, va pegá dos cabotades, va fé una genuflexió y se va santiguá, pero la Siñora Marquesa li va apuntá desde la seua altura inabordable, l´anell, Régula, l´anell, y entonses, la Régula se va minjá a besos lo anell pastoral, mentres lo Obispo sonreíe y apartabe la ma discretamen, y va atravesá les eretes plenes de flos y va entrá a la Casa Gran, entre les reverénsies dels gorrinés y los gañáns y, al día siguién, se va selebrá la festa per tot lo alt, y, después de la seremónia religiosa a la capelleta, lo personal se va ajuntá a la corralada, a minjá chocolate en migues y ¡viva lo siñoret Carlos Alberto! ¡viva la Siñora! cridáen, pero la Nieves no va pugué estáy perque estáe servín als invitats a la Casa Gran, y u fée en gran propiedat, que retirabe los plats bruts en la ma zurda y los renovabe en la dreta, y a la hora de oferí les fons se reclinabe o belcáe una miqueta per damún del muscle esquerro del comensal, lo antebrás dret a la esquena, sonrién, tot en tal garbo y discressió que la Siñora sen va fixá en ella y li va preguntá a don Pedro, lo Périt, de aón habíe tret aquella alhaja, y don Pedro, lo Périt, sorprés, la de Paco, lo Baixet, es, lo guarda, lo secretari de Iván, lo que va está hasta fa uns mesos a la Raya de lo de Abendújar la menuda, que se ha fet polla de repén, y la Siñora, ¿la de Régula? y don Pedro, lo Périt, exactamen, la de la Régula, Purita la va desburrá en cuatre semanes, la chiqueta es espabilada, y la Siñora no apartáe l´ull de la Nieves, observabe cada un dels seus moviméns, y, en una de éstes, li va di a la seua filla, Miriam, ¿ten has fixat en eixa mosseta? ¡quína planta, quíns modals!, pulínla un poc faría una bona primera donsella, y la siñoreta Miriam mirabe a la Nieves disimulán, verdaderamen, la chica no está mal, va di, si acás, pera lo meu gust, una mica mes de aquí, y se señalabe la pitralera, pero la Nieves, sofocada, consentrada en la faena, se sentíe transfigurada per la presénsia del chiquet, lo Carlos Alberto, tan rubio, tan majo, en lo seu traje blang de marinero, y lo seu rosari blang y lo seu misalet blang, de manera que, al servíli, li sonreíe extasiada, com si li sonriguere a un arcángel, y a la nit, en cuan va arribá a casa, encara que se trobabe tronsada y baldada per lo ajetreo del día, li va di a Paco, lo Baixet, pare, yo vull fé la Comunió, pero tan imperativamen, que Paco, lo Baixet, va fótre un bot, ¿qué dius? y ella, tossuda, que vull fé la Comunió, pare, y Paco, lo Baixet, se va portá les dos mans a la gorra com si pretenguere aguantás lo cap, ñaurá que parlá en don Pedro, chiqueta, y don Pedro, lo Périt, al sentí de boca de Paco, lo Baixet, la pretensió de la chica, va petá a riure, va ajuntá les palmes y lo va mirá fixamen als ulls, ¿en quína basse, Paco?, a vorem, parla, ¿quína basse té la chiqueta pera fé la Comunió?; la Comunió no es un capricho, Paco, es un assunto massa serio com pera péndreu a broma, y Paco, lo Baixet, se va belcá, si vosté u diu, pero la Nieves se mostrabe caborsuda, no se resignabe, y en vista de la actitut passiva de don Pedro, lo Périt, va apelá a doña Purita, siñoreta, hay cumplit catorse añs y séntigo per aquí dins com unes ansies, y, de primeres, doña Purita, la va observá en assombro, y, después, va obrí una boca mol roija, mol retallada, ¡quínes ocurrénsies, chiqueta! ¿no sirá un mosso lo que tú nessessites?, y va soltá una rissotada y va repetí, ¡quínes ocurrénsies! y, desde entonses, lo dessich de la Nieves se va pendre a la Casa de dal y la Casa Gran com un despropósit, y se fée aná com un recurs, y cada vegada que arribáen invitats del siñoret Iván y la conversa, per pitos o per flautes, se apagáe o se estiráe massa, doña Purita señalabe a la Nieves en lo seu dit índice, rosadet, llimpio com una patena, y exclamabe, pos ahí tenen a la chiqueta, ara li ha pegat per fé la Comunió, y, al voltán de la gran taula, una exclamassió de assombro y mirades divertides y un murmullo constán, com un revol, y al racó, una rissa sofocada, y, tan pronte com ixíe la chiqueta, lo siñoret Iván, la culpa de tot la té este dichós Concilio, y algún invitat paráe de minjá y lo mirabe fíxamen, com interrogánlo, y, entonses, lo siñoret Iván considerabe que teníe que explicá les idees de esta gen, se obstinen en que se les trato com a persones y aixó no pot sé, vatros u estáu veén, pero la culpa no la tenen ells, la culpa la té eixe dichós Concilio que los malmet, y en estos casos, y en atres pareguts, doña Purita ajuntáe los seus ulls negres de rímel, se giráe cap al siñoret Iván y li rosabe en la punta del seu nas respingón lo lóbulo de la orella, y lo siñoret Iván se inclinabe damún della y se assomabe descaradamen al hermós abismo del seu escote y afegíe per di algo, pera justificá de alguna manera la seua actitut, ¿qué opines tú, Pura, tú los coneixes? pero don Pedro, lo Périt, casi enfrente, los observabe sense clucá los ulls, se mossegáe la fina galta, se descomponíe y, una vegada que se retiraben los invitats, y doña Purita y ell se trobáen a soles a la Casa de dal, perdíe lo control, te fiques lo sostén que abulte y te obris l´escote sol cuan ve ell, pera provocál, ¿o es que creus que me chupo lo dit? renegáe, y, cada vegada que tornáen de la siudat, del sine o del teatro, la mateixa copla, antes de baixá del coche ya se sentíen les seues veus, ¡rabosa, mes que rabosa! pero doña Purita, canturrejabe sense féli cas, se apeabe del coche y se ficáe a fé momos y passos de ball a la escalinata, contonejánse, y díe mirán los seus peuets, si Deu me ha donat estes grássies, no soc yo dingú pera avergoñím de elles, y don Pedro, lo Périt, la perseguíe, les galtes colorades, blangs los pabellóns de les orelles, no se trate de lo que tens, sino de lo que enseñes, que eres tú mes espectácul que lo espectácul mateix, y venga, y fóli, y ella, doña Purita, may perdíe la compostura, entrabe al gran ressibidó, les mans a la sintura, balanseján exageradamen les caderes, sense pará de cantá y ell, entonses, tancáe de una portada, se arrimabe a la panoplia plena de armes y agarrabe la surriaca, ¡te vach a enseñá modals a tú! bramáe, y ella, se plantáe dabán dell, paráe de cantá y lo mirabe als ulls firme, desafián, yo sé que no te atrevirás, gallina, pero si algún día me tocares en eixa surriaga, ya pots aventám un galgo, díe, y tornabe a contonejás después de giráli la esquena y se encaminabe cap a les habitassións y ell, detrás, cridabe y tornabe a quirdá, fen brassillades, pero mes que crits eren los seus udols entretallats, y, en lo momén mes agut de la crissis, se li esbadocáe la veu, aviáe la surriaca damún de un moble, y arrencáe a plorá y, entre singlot y singlot, gañoláe, chales fénme patí, Purita, si fach lo que fach es per lo que te vull, pero doña Purita tornabe als seus momos y contoneos, ya tenim esseneta, díe, y, pera distráures, se encarabe en la gran lluna del armari y se contemplabe en diverses postures, movén lo cap, despelussánse lo pel y sonriénse cada vegada en mes generosidat hasta forsá les comisures dels labios, mentres don Pedro, lo Périt, se desplomabe de morros damún de la bánua del llit, amagabe la cara entre les mans y se arrencabe a pllorá com una criatura y la Nieves, que mes o menos habíe sigut testigo de la essena, arreplegáe les seues coses y tornáe a casa chino chano, y si per casualidat, trobáe despert a Paco, lo Baixet, li díe, bona la han armada esta nit, pare, la ha ficat de rabosa per amún, ¿don Pedro? apuntabe, incrédul, Paco, lo Baixet, don Pedro, díe la Nieves, y Paco, lo Baixet, se ficáe les dos mans al cap, com pera aguantássel, com si se ni haguere de aná volán, clucáe los ulls y díe templán la veu, chiqueta, a tú estos pleitos de la Casa de dal, ni te van ni te venen, tú allí, sentí, vore y callá, pero al día siguién de una de estes trifulques, se va selebrá al cortijo la batuda dels Sans, la mes sonada, y don Pedro, lo Périt, que ere un tiradó discret, no assertabe una perdiu ni a la punta del nas, y lo siñoret Iván, a la pantalla de la vora, que acababe de tombá cuatre muixóns de la mateixa barra, dos per debán y dos per detrás, comentabe sardónicamen en Paco, lo Baixet, si no u vech, no mu crec, ¿cuán acabará de adependre este marica? li están entrán y no talle ploma, ¿ten dones cuenta, Paco? y Paco, lo Baixet, cóm no men hay de doná cuenta, siñoret Iván, u veu hasta lo cèlio de Tortosa, y lo siñoret Iván, may va sé un gran matadó, pero erre massa pera sé normal, algo li passe an este soquet, y Paco, lo Baixet, aixó no, assó de la cassera es una lotería, avui be y demá mal, ya se sap, y lo siñoret Iván agarráe una y atra vegada los puns, en sorprendén velosidat de reflejos, y entre pim-pam y pam-pim, comentabe en la boca torta, pegada a la culata de la escopeta, una lotto hasta sert pun, Paco, no mos engañem, que los muixóns que li están entrán an eixe marica los baixe un en la gorra, y, per la tarde, al minjá de la Casa Gran, doña Purita va torná a presentás en lo sostén de abultá, y la generosa balconada y venga a féli arrumacos al siñoret Iván, sonrisseta va, cluquet va, mentres don Pedro, lo Périt, se enseníe al racó de la taula sense sabé qué fé, y se mossegáe les fines galtes per dins, y, tan tremoláe, que ni assertabe a manejá los cuberts y cuan ella, doña Purita, va recliná lo cap damún del muscle del siñoret Iván y li va fé una carantoña y los dos van escomensá a amartelás, don Pedro, lo Périt, lo home, se va mich incorporá, va eixecá lo bras, va apuntá en lo dit índice y va bramá tratán de captá la atensió de tots, ¡pos ahí tenen a la chiqueta que ara li ha donat per fé la Comunió! y a la Nieves, que retirabe lo servissi en eixe momén, se li va girá l´estómec y li va pujá lo sofoco, pero va sonriure com va pugué, encara que don Pedro, lo Périt, continuabe señalánla implacable en lo seu dit acusadó y cridán com un lloco, fora de sí, mentres los demés sen enríen, ¡que no te se pujo lo pavo, chiqueta, no vaigues a fé cacharros!, hasta que la siñoreta Miriam se va compadí de ella, y va tersiá y ¿quín mal faríe en assó? y don Pedro, lo Périt, mes aplacat, va baixá lo cap y va di en veu baixeta, movén apenes un costat del bigot, per favó, Miriam, esta pobre no sap res de res y en cuan al seu pare no té mes alcáns que un gorrino, ¿quína classe de Comunió pot fé? y la siñoreta Miriam va estirá lo coll, va alsá lo cap y va di com sorprenguda, y entre tanta gen, ¿es possible que no ñague dingú capás de preparála? y mirabe fíxamen a doña Purita, al atre costat de la taula, pero va sé don Pedro, lo Périt, lo que se va quedá tallat y, a la nit, ya a la Casa de dal, li va di, com de passada, a la Nieves, no te haurás enfadat en mí per lo de esta tarde, ¿verdat, chiqueta? no va sé mes que una broma, pero no pensabe en lo que díe, perque li parláe a la Nieves, pero sen anáe dret cap a doña Purita y, al arribá a la seua altura, se li van fé minuts los ulls, se li van estirá les galtes, li va ficá les mans tremoloses als frágils muscles despullats y li va di, ¿se pot sabé qué te proposes? pero doña Purita se li va separá en un movimén desdeñós, va pegá mija volta y va escomensá en los seus momos y les seues cansonetes y don Pedro, lo Périt, fora de sí, va agarrá una vegada mes la surriaca de la panoplia de les armes y la va acassá, ¡aixó sí que no te u perdono, tros de rabosot!, va cridá, y la seua furia ere tanta que se li van enganchá les paraules al garganchó, pero als pocs minuts de entrá a la alcoba, la Nieves, com de costum, lo va escoltá derrumbás al llit y gemegá sofocadamen contra lo cuixí.

Los sans inossens, llibre cuart

Llibre cuart.

Lo secretari.


A mijans de juñ, lo Quirce va escomensá a soltá lo bestiá de merines o palomes cada tarde, y, al pondres lo sol, sel sentíe tocá la armónica delicadamen de la part de la serra, mentres son germá Rogelio, no parabe, lo home, en lo jeep cap a dal, en lo tractó cap aball, sempre navegán de aquí cap allá, este carburadó pert, se enganche lo pedal del embrague, estes coses, y lo siñoret Iván, sense donáli importánsia, cada vegada que visitabe lo cortijo, observabe als dos, al Quirce y al Rogelio, cridáe al Crespo a un apart y li díe confidensialmen, Crespo, no me dixos de la ma an estos sagals, Paco, lo Baixet, ya va pera agüelo y yo no puc quedám sense secretari, pero ni lo Quirce ni lo Rogelio teníen lo prodigiós flat de son pare, que son pare, lo Paco, ere un cas de estudi, ¡Deu meu!, desde chiquet, que no es un di, li soltaben una perdiu en un ala trencada al monte y ell se ficáe a cuatre potes y seguíe lo rastre en lo seu nas chato pegat an terra sense vassilá, y passán lo tems, va arribá a distinguí les pistes velles de les ressiens, lo rastre del mascle del de la femella, que lo siñoret Iván se fée creus, ajuntáe los seus ulls verds y li preguntabe, pero ¿a qué dimonis fa auló la cassa, Paco, maricón? y Paco, lo Baixet, ¿de verdat que no la sén vosté, siñoret? y lo siñoret Iván, si la aulorara no te u preguntaría, y Paco, lo Baixet, ¡quínes coses que té lo siñoret Iván! y a la época en que lo siñoret Iván ere lo Ivanet, que, de chiquet, Paco li díe lo Ivanet al siñoret Iván, la mateixa copla, ¿a qué fa auló la cassa, Paco? y Paco, lo Baixet, solíssit, 
¿es sert que tú no la aulores, majo? y lo Ivanet, pos no, te u juro per los meus morts, a mí la cassa no me fa auló de res, y Paco, ya te acostumarás, majo, ya vorás cuan tingues mes añs, perque lo Paco, lo Baixet, no va apressiá les seues cualidats hasta que va comprobá que los demés no eren capassos de fé lo que ell fée y de ahí les seues converses en lo Ivanet, que lo chiquet va escomensá ben tendre en la cassera, una chaladura, gangues al juliol, a la bassa o los revolcadós, codorniu al agost, al rostoll, tórdoles al setembre, de retirada, als passos dels carrascals, perdius al octubre als sembrats y al monte baix, blavets al febré, al Lucio del Teatino y, entre mich, la cassa majó, lo cabirol y lo venado, sempre en lo rifle o la escopeta a la ma, sempre, pimpam, pam-pim, pim-pam que está grillat este sagal, díe la Siñora, y de día y de nit, al ivern o al estiu, a esbarrá, al salt o en batuda, pim-pam, pam-pim, pum-pom, lo Ivanet en lo rifle o la escopeta, al monte o per los sembrats y lo añ 43, al ojeo inaugural del Día de la Raza, dabán del pasmo general en tretse añs mal cumplits, lo Ivanet entre los tres primés, a vuit muixóns de Teba, lo may vist, que ñabíe moméns en que teníe cuatre muixóns morts al aire, algo increíble, que ere cosa de vóres, un mosset de chupeta colsejanse en les millós escopetes de Madrit y ya desde eixe día, lo Ivanet se va acostumbrá a la compañía de Paco, lo Baixet, y a traure partit del seu olfato o flat y la seua afissió y va pensá en pulíl, pos Paco, lo Baixet, flaquejabe carregán y lo Ivanet li va doná un día dos cartuchos y una escopeta vella y li va di, cada nit, abáns de gitát, embutix y trau los cartuchos dels cañons hasta sen vegades, Paco, hasta que te cansos, y va afegí después de una paussa, si conseguixes sé lo mes rápit de tots, entre aixó y los vens que Deu te ha donat y la teua retentiva, no ñaurá al món qui te potejo com a secretari, te u dic yo, y Paco, lo Baixet, que ere servissial per naturalesa, cada nit, abáns de gitás, ris-ras, obrí y tancá la escopeta, ris-ras, embutí y traure los cartuchos als cañons, que la Régula ae, ¿estás tonto, Paco? y Paco, lo Baixet, lo Ivanet diu que puc sé lo milló, y, al cap de un mes, Ivanet, majo, en un amén te fico y te trac los cartuchos de la escopeta, y lo Ivanet, aixó ña que vóreu, Paco, no sigues farolero, y Paco va exhibí la seua destresa dabán del mosso y, aixó marche, Paco, no u dixos, seguix aixina, va di lo Ivanet después de la demostrassió y de este modo, Ivanet per aquí, Ivanet per allá, ni advertíe Paco que passabe lo tems, hasta que un matí va passá lo que teníe que passá, o sigue Paco, lo Baixet, li va di en la milló voluntat, Ivanet, ojo, la barra per la dreta, y lo Ivanet se va armá en silensio, va pendre los puns y, en un di Jesús, va despenjá dos perdius per dabán y dos per detrás, y no habíe arribat la primera an terra, cuan va girá los ulls cap a Paco y li va di en gesto arrogán, de avui en abán, Paco, de vosté y siñoret Iván, ya no soc un mosset, que pera entonses ya habíe cumplit lo Ivanet setse añs y Paco, lo Baixet, li va demaná perdó y de entonses abán siñoret Iván per aquí, siñoret Iván per allá, perque ben mirat, ya anáe pera mosso y ere de raó, pero, en lo tems, les ansies cinegétiques li van aná creixén al pit al siñoret Iván y ere cosa sabuda que a cada batuda, no sol ere lo que mes matabe, sino tamé, qui tombáe la perdiu mes alta, la mes llarga y la mes forta, que en eixe terreno no admitíe competénsia, y ficáe a Paco per testigo, llarga diu lo Ministre, Paco, escolta ¿a quína distánsia hay tirat yo, per aproximassió, al muixó aquell de la primera batuda, lo del roquissal, lo que se va repujá cap als núgols, aquell que va aná a pará a la Charca dels Galápagos, ten enrecordes? y Paco, lo Baixet, obríe uns ulls mol grans, eixecáe la barbilla y sentensiabe, no lay hay de recordá, lo muixó perdiu aquell no volabe a menos de noranta metros, o, si se tratabe de perdius ressies, la mateixa copla, no me dixos de farol, Paco, parla, ¿cóm veníe la perdiu aquella, la de la valleta, la que me va pessigá bebén un trago de la bota...? y Paco belcabe lo cap, loíndice a la galta, reflexionán, sí, home, insistíe lo siñoret Iván, la que portáe lo ven de cul, la del alborsé, home, que tú vas di, que tú vas di... y Paco ajuntáe los ulls, ficáe los labios com pera chulá encara que no chuláe, y tamé pero ressia com un aeroplano, concluíe, y, encara que en rigor, lo siñoret Iván no sabíe la distánsia a la que l´atre li habíe tirat a la seua perdiu, y com veníe de ressia la que va tirá lo de mes allá, sempre les seues eren mes llargues y ressies y, pera demostáu, apelabe al testimoni de Paco, lo Baixet, y aixó, a Paco, lo Baixet, lo esponjáe, se jactabe del pes del seu juissi, y se vanagloriabe tamé de que lo que mes envejaren al siñoret Iván los amics del siñoret Iván, foren les seues facultats y la seua disposissió pera cobrá les pesses, ni lo gos mes fi te faríe lo servissi de este home, Iván, fíxaten en lo que te dic que no saps lo que tens li díen, y, assobín, los amics del siñoret Iván requeríen a Paco, lo Baixet, pera cobrá algún muixó perdiu de ales curtes y, en tals casos, se desenteníen de les tertulies postbatuda y de les disputes en los secretaris veíns y sen anaben detrás dell, pera vórel navegá ensumán, y, una vegada que Paco se veíe rodejat de la flo y nata de les escopetes, díe, ufanánse del seu papé, ¿aón va pegá la pilotada, anem a vore? y ells, lo Subsecretari, o lo Embaixadó, o lo Ministre, aquí tens les plomes, Paco y Paco, lo Baixet ¿quína direcsió portabe, anem a vore? y lo que fore, la del jaral, Paco, sirgada contra lo jaral, y Paco, ¿veníe sola, aparellada o en barra, anem a vore? y lo que fore, dos ne entraben, Paco, ara que u dius, la parella, y lo siñoret Iván mirabe als seus invitats en sorna y siñalabe en la barbilla a Paco, lo Baixet, com dién, ¿qué tos día yo?, y, acte seguit, Paco, lo Baixet, se ajupíe, ensumabe en insistensia lo terreno, dos metros al voltán de la pilotada y murmurabe, per aquí se va arrancá, y, seguíe lo rastre durán bastáns metros y, al remat, se incorporabe, esta direcsió portáe, llugo estará an aquell carrascot y, si no, amagada an aquelles motes, prop del alcornoque, no pot habé anat mes lluñ, y cap allá sen anabe lo grupet detrás de Paco y, si lo muixó no estáe al carrascot, amagat que estabe a les motes, a la voreta del alcornoque, no fallabe, y lo Subsecretari, o lo Embaixadó o lo Ministre, lo que fore, díe assombrat, y ¿per quína regla de tres no podíe está a un atre puesto, Paco, me u vols explicá? y Paco, lo Baixet, fee que pensáe uns segóns en arrogansia y, finalmen, díe en mal reprimit despressio, la perdiu no abandone lo solc cuan trate de amagás, y ells, se miraben entre ells y assentíen y lo siñoret Iván, los dits grossos als sobacos de la seua chaleco-canana, sonreíe ubertamen, ¿eh qué tos día yo? mol unflat, lo mateix que cuan mostrabe la repetidora americana o la Cuita, la cachorra grifona, y, de tornada als llochs, a soles en Paco, comentabe, ¿ten fixes? lo maricón del fransés no distinguix una griba de una perdiu, o be, lo maricón del Embaixadó no corre la ma esquerra ¿ten acates?, grave defecte pera un diplomátic, perque, fatalmen, pera lo siñoret Iván, tot lo qui agarrabe una escopeta ere un maricón, que la paraula eixa no se li caíe dels labios, quína manía, y, en ocasions, al ardó de la batuda, cuan les veus dels ojeadores se confoníen a la distansia y les cornetes sonáen a les puntes, esbarrán als muixóns, y les perdius se arrencaben desorientades brrrr, brrrr, brrrr, per tot arreu, y la barra entrabe rápidamen a la línia de escopetes, y lo siñoret Iván ne tombabe dos juntes aquí y atres dos allá, be de doblete, be de carambola, y sonaben estampits a esquerra y dreta, que pareixíe la guiarra, y Paco, lo Baixet, anabe contán pera adins, trenta dos, trenta cuatre, trenta sing y cambián la escopeta forra per un atra gemela carregada, hasta sing, que los cañons se ficáen al roch viu, y anotán al cap lo puesto aon cada pessa caíe, bueno, en eixos casos, Paco, lo Baixet, se ficáe calén com un perdigué, que no podíe estás coto, que ere superió a les seues forses, se assomabe ajupit al canto de la pantalla y díe, mastegán les paraules pera no espantá lo campo, ¡sóltom, siñoret, sóltom! y lo siñoret Iván, secamen, ¡para quieto, Paco! y ell, Paco, lo Baixet, ¡sóltom, per la seua mare lay demano, siñoret! cada vegada mes exitat, y lo siñoret Iván, sense pará de dispará, mira, Paco, no me faigues agarrá un cabreo, aguarda a que acabo la batuda, pero a Paco, lo Baixet, lo vore desplomás les perdius mortes dabán dels seus chatos nassos, lo descomponíe, ¡sóltom, siñoret, per Deu beneít lay demano! hasta que lo siñoret Iván se enfadabe, li fotíe un puntapéu al cul y li díe, si ixes del puesto abáns de tems, te pego un tiro, Paco, tú ya saps cóm les gasto, pero ere lo seu un enfado de passada, puramen artifissial, perque cuan, minuts después, Paco, lo Baixet, escomensáe a portali lo botín y se presentabe en sixanta cuatre dels sixanta sing muixons derribats y li díe nerviosamen, la perdiu que falte, siñoret Iván, la que va baixá vosté prop de la archilaga, me la ha afanat lo Facundo, diu que es del seu siñoret, la furia del siñoret Iván se movíe cap a Facundo, ¡Facundo! bramáe en veu poderosa, y acudíe Facundo, ¡eh, tú, listo, tingam la festa en pau!, lo muixó perdiu eixe de la argilaga es meu y mol meu, de modo que venga, esteníe la ma uberta, pero lo Facundo plegáe los muscles y ficabe los ulls plans, inexpresius, un atre ne va tombá lo meu siñoret prop de la archilaga, aixó no es ley, pero lo siñoret Iván allargabe encara mes la ma y escomensabe a notá la cremó a les puntes o yemes dels dits, mira, no me calentos la sang, Facundo, no me la calentos, ya saps que no ña cap cosa que mes me fótegue que me birlon los muixóns que yo mato, aixina que venga eixa perdiu, y, arribats an este extrem, Facundo li allargáe la perdiu, sense rechistá, la historia de sempre, que René, lo fransés, que ere un assiduo de les batudes hasta que va passá lo que va passá, se fée creus la primera vegada, ¿cóm c´est possible matá sixanta sing perdius l´Iván y arreplegá sixanta sing perdius le Paco?, mua no compro pa, díe, y Paco, lo Baixet, orgullós, se sonreíe com una rabosa de Ráfels o Valderrobres y se señalabe lo cap, les apunto ací, díe, y lo fransés obríe los ulls com un mussol de Fórnols, ¡ah, ah, les apunte a la teta! exclamabe, y Paco, lo Baixet, están al puesto, jun al siñoret Iván, la teta (testa) va di, siñoret Iván, lay juro per los meus morts, dic yo que sirá cosa del parlá del seu país, y lo siñoret Iván, mira, per una vegada has assertat, y a partí de aquell día, entre bromes y veres, lo siñoret Iván y los seus invitats cada vegada que se reuníen sense les siñores per als sorteos dels puestos o al taco, a la solana, a michdía, díen teta per cap, este cartucho es mol fort, me ha fet vindre mal de teta, o ben, lo Subse es mol tossut, si se li fique una cosa a la teta no ña qui lay trague, y, invariablemen, aixina u digueren vuitanta vegades, tots a riure, pero a riure fort, a carcañada solta, que hasta los faie mal la pancha de tanta rissa, y aixina hasta que reempreníen la cassera, y, al acabá lo quinto ojeo, ya entre dos llums, lo siñoret Iván ficáe dos dits a la burchaqueta alta del chaleco-canana y li soltáe ostentosamen a Paco un billet de vin duros, tí, Paco, y que no valgue pera vissis, que me estás eixín mol gastadó tú, y la vida está mol achuchada y Paco, lo Baixet, agarrabe furtivamen lo billet y a la faldriquera, pos, per moltes vegades, siñoret Iván, y, en son demá de matí, la Régula, marchabe en Rogelio, en lo remolque, a Cordovilla, aon lo Hachemita, a comprás un percal o unes albarques pera los sagals, que may faltabe a casa una nessessidat, y aixina sempre, cada vegada que ñabíe batuda, y tot anabe be hasta que la radera vegada que va assistí lo fransés, se va armá una trifulca a la Casa Gran, durán lo almorsá, al di de la Nieves, per lo aquell de la cultura, que lo siñoret René va di que a Sentroeuropa teníen un atre nivell, una inconveniensia, a vore, que lo siñoret Iván, aixó te penses tú, René, pero aquí ya no ñan analfabetos, que tú te creus que estam al añ trenta sis, y de unes coses van passá a datres y van escomensá a cridás la un al atre, hasta que van perdre los modals y se van faltá al respete y com a radé recurs, lo siñoret Iván, mol atabalat, va maná cridá a Paco, lo Baixet, a la Régula y al Ceferino y, es tontería discutí, René, u vorás en los teus propis ulls, cridabe, y al personás Paco en los demés, lo siñoret Iván va adoptá lo to didáctic del siñoret Lucas pera díli al fransés, mira, René, per a di la verdat, esta gen ere analfabeta fa tems, pero ara vorás, tú, Paco, agarra lo bolígrafo y escriu lo teu nom, fes lo favor, pero ben escrit, esmérat, se obríe als seus labios una sonrissa tirán, que está en joc la dignidat nassional, y tota la taula pendén de Paco, lo home, y don Pedro lo Périt, se va mossegá la galta y va colocá la seua ma damún del antebrás de René, tu cregues o no, René, desde fa añs an este país se está fén tot lo humanamen possible pera redimí an esta gen, y lo siñoret Iván, ¡chitón!, no lo distragáu ara y Paco, lo Baixet, coacsionat per lo silensio expectán, va trassá un garabato a la part de detrás, lo reverso, de una factura groga que lo siñoret Iván li habíe estés damún del mantel, comprometén los seus sing sentits, obrín les aletes del seu nas chato, una firma tremolosa, illigible y, cuan va acabá, se va adressá y va torná lo bolígrafo al siñoret Iván y lo siñoret Iván lay va doná al Ceferino y ara tú, Ceferino, va maná, y va lo Ceferino, mol ñirviós, se va belcá damún dels mantels y va estampá la seua firma y per a acabá, lo siñoret Iván se va dirigí a la Régula, ara te toque a tú, Régula, y giránse cap al fransés, aquí no fem distinsions, René, aquí no ña discriminassió entre mascles y femelles com podrás comprobá, y la Régula, tremolanli lo pols, perque lo boli li rellissáe pel dit gros achatat, pla, sense huelles dactilás, va dibuixá penosamen lo seu nom, pero lo siñoret Iván, que estabe parlán en lo fransés, no va repará en les dificultats de la Régula y tal com ella va acabá, li va pendre la ma dreta y la va sacsá ventejanla com una bandera, assó, va di, pera que u contos a Paris, René, que los fransesos tos gasteu mol mal yogur al jusgamos, que esta dona, per si u vols sabé, hasta fa cuatre díes firmabe en lo dit gros, ¡mira! y, al di aixó, va separá lo dit aplanat de la Régula, chato com una espátula, y la Régula, la dona, confundida, se va sofocá tota com si lo siñoret Iván la mostrare en pilotes damún de la taula, pero René, no ateníe a les paraules del siñoret Iván sino que sol mirabe lo dit aplanat de la Régula, y lo siñoret Iván, al advertí lo seu assombro, va aclarí, ah, be!, ésta es un atra historia, los dits grossos o pulgars de les esparteres son aixina, René, gajes del ofissi, los dits se deformen de trensá espart y cánem, ¿comprens?, es inevitable, y sonreíe y carraspejabe o se aclaríe la gola y pera acabá en la tensa situassió, se va encará en los tres y los va di au, ya podéu llargatos, u hau fet be, y, conforme desfilaben cap a la porta, la Régula rossegáe desconsertada, ae, tamé lo siñoret Iván té cada cacho cosa, y, a la taula, tots a riure indulgenmen, paternalmen, menos René, a qui se li habíe aborrascat la mirada y no va di ni esta boca es meua, un silensio mineral, hostil, pero, en verdat, fets de esta naturalesa eren raros al cortijo pos, de ordinari, la vida discurríe plássidamen, en la única novedat de les visites periódiques de la Siñora que obligaben a la Régula a está ben atenta pera que lo coche no aguardare, que si li tocáe esperá uns minuts, ya estabe lo Maxi refunfuñán, ¿aón collons te fiques?, portem mija hora de plantón, de males maneres, aixina que ella, encara que la sorprengueren cambianli les bragues a la chiqueta Menuda, acudíe a escape al moqui moqui del claxon, a descorre lo forrallat de la tanca, sense rentás les mans sisquera y, en estos casos, la Siñora Marquesa, tan pronte baixabe del coche, arrugáe lo nas, que ere casi tan sensible de flat com Paco, lo Baixet, y díe, eixa gallinassa, Régula, fica mes cuidado, es mol desagradable esta pudina, o algo per l´estil, pero de bones maneres, sense faltá, y ella la Régula, avergoñida, amagáe les mans daball del mandil o devantal y, sí, Siñora, a maná, pera naixó estem, y la Siñora recorríe lentamen lo jardinet, los racóns de la corralada en mirada inquisitiva y, al acabá, pujáe a la Casa Gran, y anabe cridán a tots a la Sala del Espill, un per un, escomensán per don Pedro, lo Périt, y acaban per Ceferino, lo Gorriné, tots, y a cadaú li preguntabe per la seua faena y per la familia y per los seus problemes y, al despedís los sonreíe en una sonrissa groga, distán, y los entregabe en ma una relluenta moneda de deu duros, tin, pera que selebréu a casa la meua visita, menos a don Pedro, lo Périt, naturalmen, que don Pedro, lo Périt, ere com de la familia, y ells eixíen mes conténs que unes pascues, la Siñora es bona pera los pobres, díen contemplán la moneda a la palma de la ma, y, al tardet, ajuntaben los cresols a la corralada y rostíen un cabridet y lo regaben en vi y en seguida cundíe la exitassió, y lo entusiasmo y que ¡viva la Siñora Marquesa! y ¡que vixque per mols añs! y, com es de rigor, tots acababen una mica templats, pero conténs y la Siñora, desde la finestra iluminada de la seua habitassió, a contrallum, eixecabe los dos brassos, los donáe les bones nits y a dormí, y aixó ere aixina desde sempre, pero, a la seua radera visita, la Siñora, al apeás del automóvil acompañada per la siñoreta Miriam, se va topetá en lo Azarías jun a la fon y va arronsá les selles y va tirá lo cap cap a atrás, a tú no te conec, ¿de quí eres tú?, va preguntá, y la Régula, que estabe al quite, mon germá es, Siñora, acobardada, a vore, y la Siñora, ¿de aón lo has tret? va descals, y la Régula, estáe per la Jara, ya veu sixanta un añs y lo han despedit, y la Siñora, edat ya té pera dixá de treballá, ¿no estaríe milló a un sentro benéfic? y la Régula va humillá lo cap pero va di en resolusió, ae, mentres yo vixca, un fill de ma mare no se morirá a un assilo, y, en éstes, va tersiá la siñoreta Miriam, después de tot, mama, ¿quín mal fa aquí? al cortijo ña puesto pera tots, y lo Azarías, los pantalóns apedassats caén, se va mirá atentamen les ungles de la seua ma dreta, va sonriure a la siñoreta Miriam y a lo no res, y va mastegá dos vegades en les genives abáns de parlá y, li abono los geranios tots los matíns, va di brumosamen, justificánse, y la Siñora, aixó está be, y lo Azarías que, pas a pas, se anabe creixén, y al tardet ixco a la serra a corre lo caro pera que no se embutixgue al Cortijo, y la Siñora va arronsá lo fron, alt y despejat, en un suprem esfors de consentrassió, y se va incliná cap a la Régula, ¿corre lo caro? ¿pots dim de qué está parlán ton germá? y la Régula, arrupideta, ae, les seues coses, lo Azarías no es roín, Siñora, sol una miqueta inossén, pero lo Azarías continuabe, y ara estic crián una milana, va sonriure, babeján, y la siñoreta Miriam, yo crec que fa bastantes coses, mama, ¿no te pareix? y la Siñora no li traíe los ulls de damún, pero lo Azarías, de repén, en un impuls amistós, va agarrá a la siñoreta Miriam de la ma, va amostrá les genives desdentegades en un gesto de reconeiximén y va murmurá, vingue a vore la milana, siñoreta, y la siñoreta Miriam, arrastrada per la forsa hercúlea del home, lo seguíe entropessán, y va girá un momén lo cap pera di, vach a vore la milana, mama, no me esperos, pujo en seguida, y lo Azarías la va portá per daball del oró y, una vegada allí, se va pará, va sonriure, va alsá lo cap y va cridá firme pero dolsamen, ¡quiá! y, de improvís, dabán dels ulls atonits de la siñoreta Miriam, un muixó negre y blanet se va despenjá desde les rames mes altes y se va posá suaumen al muscle del Azarías, que va torná a agarrala de la ma y la va portá al pedrís de la finestra, y detrás de la maceta, va agarrá una pella del pot de prenso y lay va oferí al muixó y la muixoneta engullíe les pelles, una detrás del atra, y may pareixíe fartás y, mentrestán minjáe, lo Azarías ablaníe la veu, li rascabe entre los ulls y repetíe, milana bonica, milana bonica, y lo muixó, ¡quiá, quiá, quiá! demanáe mes y la siñoreta Miriam, resselosa, ¡quína gana que té! y lo Azarías embutíe una y atra vegada los grumos al seu garganchó y espentáe después en la yema del dit y cuan estáe mes entretingut en lo muixó se va sentí lo esgarrifán berrit de la chiqueta Menuda, dins de casa, y la siñoreta Miriam impressionada, y aixó, ¿qué es? va preguntá, y lo Azarías, nerviós, la chiqueta Menuda es, y va dixá lo potet damún del pedrís y lo va torná a pendre y lo va torná a dixá y anabe de un costat a un atre, desassossegat, la gralleta damún del muscle, movén amún y aball les barres, rossegán, yo no puc atendre totes les coses al mateix tems, pero, al cap de pocs segóns, va torná a soná lo bram de la chiqueta Menuda y la siñoreta Miriam, esgarrifada, ¿es sert que es una chiqueta la que fa aixó? y ell, Azarías, cada vegada mes exitat, en la gralleta mirán inquieta al voltán, se va girá cap an ella, la va torná a agarrá de la ma y vingue, va di, y van entrá juns a la casa y la siñoreta Miriam, avansabe desconfiada, com atemorida per un negre pressentimén, y al descubrí a la chiqueta a la penumbra, en les seues cametes de filferro y lo gran cap desplomat damún del cuixí, va sentí que se li ablaníen los ulls y se va portá les dos mans a la boca, ¡Deu meu! va exclamá, y lo Azarías la mirabe, sonriénli en les seues genives rosades, pero la siñoreta Miriam no podíe apartá los ulls del caixonet, que pareixíe que se haguere convertit en una estatua de sal la siñoreta Miriam, tan rígida estabe, tan blanca, y espantada, ¡Deu meu! va repetí, movén rápidamen lo cap de un costat al atre com pera esbarrá un mal pensamén, pero lo Azarías, ya habíe agarrat entre los seus brassos a la criatura y, dién paraules ininteligibles, se va assentá al taburet, va aguantá lo cabet de la chiqueta a la seua axila y agarrán la gralleta en la ma esquerra y lo dit índice de la chiqueta Menuda en la dreta, lo va aná aproximán lentamen a la entressella del animal, y una vegada que la va rosá, va apartá lo dit de repén, va riure, va apretá a la chiqueta contra lo pit y va di suaumen, en la seua veu assentuadamen nassal, ¿a que es bonica la milana, chiqueta?

miércoles, 27 de mayo de 2026

Sicomor, Sicamaur - Signe

Sicomor, Sicamaur, s. m., lat. sycomorus, sycomore.
Plus que serps de sicomor
M' en deslong.
Guillaume de Cabestaing: Ar vey.
Plus que serpent de sycomore je m'en éloigne. 
Ac fer en sa lansa de sicamaur.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 75.
Eut fer en sa lance de sycomore.
ANC. FR. Qui gist mors lès le sicamor.
Roman du comte de Poitiers, v. 639.
CAT. ESP. Sicomoro. PORT. Sycomoro. IT. Sicomoro. (chap. Sicomoro,  ficus sycomorus, abre o albre de la familia dels morés o moreres y del género de la figuera, figueres. Va sé mol importán a Egipto o Egipte, pero ya no sen trobe casi cap allí.)

Sicomor, Sicamaur, Sicomoro, Sycomoro, sycomorus, sycomore



Signe, s. m., lat. signum, signe, marque, indice.
En signe de victoria e d' absolution. 
Signe li fes
Aissi com raire si volgues.
V. de S. Honorat.
En signe de victoire et d'absolution. 
Il lui fit signe ainsi comme s'il voulût se raser.
Ni parlo mas ab signes. Eluc. de las propr., fol. 250.
Ni (ne) parlent excepté avec signes.
Loc. Signes de croz el front. Trad. de Bède, fol. 79.
Signes de croix au front.
(chap. La siñal de la creu al fron.)
- Miracle, phénomène.
Nos trobam escrich 
C' oms pecayres non fai tals signes
Ni miracles.
Trad. d'un Évang. apocr.
Nous trouvons écrit qu'homme pécheur ne fait tels signes ni miracles.
Gran signe en vi antan un dia
Que ploc terra e sanc verayamen.
Pons de la Garde: D' un sirventes.
Grand signe j'en vis l'an dernier un jour qu'il plut vraiment de la terre et du sang.
- Insigne, marque de distinction.
Los signes que hom portava
Denant Pilat, cora jutjava,
S' enclinero tug al intrar. 
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Les insignes qu'on portait devant Pilate, lorsqu'il jugeait, s'inclinèrent tous à l'entrer.
- Constellation.
Lo sol e' ls signes del cel.
Pierre d'Auvergne: Dieus vera.
Le soleil et les signes du ciel.
Al movemen dels signes e de las planetas. Liv. de Sydrac, fol. 42.
Au mouvement des signes et des planètes.
CAT. Signe. ESP. PORT. Signo. IT. Segno. (chap. Siñal, siñals; signo, signos, com los del zodiaco o la llengua de signos; insignia, insignies; sello, sellos; cuño, sig+num, firma.)

STOP  - y per qué dius que la siñal está escrita en chapurriau ? - Perque son les sigles de : Si Tens Ous Passa.

2. Seing, Seng, s. m., signe, marque.
Si que dos mes hi paregra lo seings.
B. de Ventadour: Quant erba.
Tellement que deux mois y paraîtra le signe.
Loc. Lo seng de la crotz al peit. Doctrine des Vaudois.
(chap. La siñal de la creu al pit. Lo de dal es chapurriau de Suiza, del Vaud.)
Le signe de la croix à la poitrine.
ANC. CAT. Seny.

3. Signaso, s. f., lat. signatio, signe, marque.
Pos Dieus t' en a mostrat la signaso.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 114.
Puisque Dieu t'en a montré la marque.

4. Signa, Segna, Seinha, Seynha, Senha, s. f., signe, marque, indice.
Per lieys que m fa de desgrat senha.
T. d'un Marquis et de G. Riquier: Guiraut.
Pour celle qui me fait de mauvais gré marque.
Las signas del mieu apostolat son faches en vos.
Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens.
Les signes du mien apostolat sont faits en vous.
- Enseigne, étendard.
Si no vezem vostra seinha destorta
Contra Frances.
Montant Sartre: Coms de.
Si nous ne voyons votre enseigne déployée contre Français.
Vei de senhas bruelha.
G. de Montagnagout: Bel m' es.
Je vois d'enseignes une forêt.
Loc. Aqui auzim vas manthas partz sonar
Manh corn, manh grayle, manta senha criar.
Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques.
Là nous entendîmes vers maints côtés sonner maint cor, maint clairon, mainte enseigne crier.
Comensec a cridar autament sa seynha. Philomena.
Il commença à crier hautement son enseigne.
CAT. Senya. ESP. Seña. PORT. Senha. (chap. Siñal, com la del rey d'Aragó, la Siñal real; insignia; estandart; bandera.)

5. Signet, s. m., seing, signature, signet.
Signada de mon signet acostumat.
Tit. de 1361. DOAT, t. XIII, fol. 298.
Signée de mon seing accoutumé.
IT. Segnetto. (chap. Siñaleta, siñaletes; sellet, sellets (sello mes menut); cuñet, cuñets; firmeta, firmetes.)

Lo agüelo y lo Mar. Ernest Hemingway; Siñaleta, siñaletes; sellet, sellets (sello mes menut); cuñet, cuñets; firmeta, firmetes.

6. Senet, s. m., concile, assemblée convoquée par des lettres closes scellées d'un sceau.
Devetz saber qu' el senet que papa Esteve avia fah contra papa Formos, fo en aquest senet revocat. Cat. dels apost. de Roma, fol. 124.
Vous devez savoir que le concile que le pape Étienne avait fait contre le pape Formose, fut en ce concile révoqué.

7. Senh, Sen, Cen, s. m., bas. lat. signum, seing, cloche.
Daus la basse latinité le mot signum fut employé pour désigner la cloche qui appelait les fidèles aux églises.
Signum ecclesiæ, statuta hora, sicut mos erat pulsare coepit... nullam ad pulsantis nisum, signum reddidit sonum.
V. S. Eligii. Spicil., t. II, p. 108.
Duas turres ad signa dependenda in fronte ecclesiæ.
Hist. mon. nov. pict. Martenne, Th. nov. anecd., t. II, col. 1212.
Van s' en a la gleiza, e fan los senhs sonar. Guillaume de Tudela.
(chap. Sen van a la iglesia, y fan les campanes soná; campana : señ.)



Ils s'en vont à l'église, et font sonner les seings.
Sonan clocas e sens. V. de S. Honorat.
Sonnent cloches et seings.
A la cloca del sen meian venrai.
A la cloca del cen major.
(chap. Al toc del señ majó : campana mes gran.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 119.
Je viendrai à la cloche du seing moyen.
À la cloche du seing majeur.
Fig. Om es lo senhs del batalh.
(chap. L'home es lo señ del batall. Suposo que no se referix a que lo home es la campana del batall, que li penge.)
Gavaudan le Vieux: Lo vers.
L'homme est le seing du battani.
ANC. FR. Les sains tot avant soneras,
Car on ne doit messe chanter
Devant qu'ait fet les sains soner.
Roman du Renart, t. I. p. 126.
Le mot tocsin a été formé en français de toc, racine de tocar, toucher, et de sin, cloche.
ANC. CAT. Seny. PORT. Sino. ANC. IT. Segno. (chap. Señ, señs, campana, campanes; no confondre o confundí en lo señ : raó, coneiximén.)

La campana de Huesca, políticos catalanes


8. Segnal, Senhal, Seynal, s. m., signe, marque, sceau.
Il n' ai mostrat maint seignal.
Aimeri de Peguilain: Pus ma belha.
Je lui en ai montré mainte marque.
Aquo fo senhal que sos peccatz li eron perdonatz. V. et Vert., fol. 78.
(chap. Aixó va sé una siñal de que sons pecats li eren perdonats : se li perdonaben.)
Cela fut signe que ses péchés lui étaient pardonnés.
Desliar los VII senhals d' aquel. Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 5.
Délier les sept sceaux de celui-là.
Loc. Lo segnal de la crotz.
Fetz lo seynal de Crist, non vol autra armadura.
V. de S. Honorat.
Le signe de la croix.
Il fit le signe du Christ, il ne veut pas autre armure.
- Enseigne, bannière, étendard.
Portaretz armas de mon segnal.
(chap. Portaréu armes de mon (o ma) siñal.)
T. de Taurel et de Falconet: Falconet.
Vous porterez armes de mon enseigne.
Non es mieus lo senhal ni 'l ranson.
Bertrand de Born: Non estarai.
N'est mien l'étendard ni la troupe.
CAT. Senyal. ESP. Señal. PORT. Sinal. IT. Segnale. (chap. Siñal, siñals, per ejemple lo real, del rey d'Aragó.)



9. Seigneira, Seinhera, Seynhieira, Senheira, s. f., bannière, enseigne.
Seigneiras e cavals armatz.
Gui de Cavaillon: Seigneiras.
Enseignes et chevaux armés.
Trompas, tabors, seinheras e penos.
Bertrand de Born: Miez sirventes.
Trompettes, tambours, enseignes et pennons.
Fig. Tort porta la senheira,
Et Erguelh la guia.
P. Cardinal: Qui ve gran.
Tort porte l'enseigne, et Orgueil la guide.
Quan ma seynhieira despley.
(chap. Cuan ma señera desplego.)
Un Troubadour Anonyme: Ar el mes.
Quand mon enseigne je déploie.
Voyez Levar.
ANC. CAT. Senyera. ESP. Señera. (chap. señera, señeres; bandera, banderes; estandart, estandarts.)

CORONA DE ARAGÓN; señera, señeres; bandera, banderes; estandart, estandarts

10. Signar, Sinhar, Seignar, Segnar, Senhar, Senar, Cenar, v., lat. signare, signer.
Amors lo lor ha sagellat...
E segnet lo de sa man destra.
Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que.
Amour le leur a scellé... et le signa de sa main droite.
- Faire signe, appeler.
Senet c' om mot no i sones. Roman de Jaufre, fol. 123.
Il fit signe qu'on n'y sonnât mot.
La reina cenet un comte Bertalais. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 91.
La reine appela un comte Bertalais.
Fig. Dirai vos d' amor cum sinha;
De sai guarda, de lai guinha.
Marcabrus: Dirai vos.
Je vous dirai d'amour comme il fait signe, de çà il regarde, de là il guigne.
- Faire le signe de la croix, bénir par un signe de croix.
Ab tant Folquetz l' avesques los a pres a senhar. Guillaume de Tudela.
En même temps Folquet l'évêque les a pris à signer.
L' ermitas lo senh e 'l beneditz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 85.
(chap. L'ermitaño lo signe y lo beneíx.)
L'ermite le signe et le bénit.
No us poiretz adreg segnar. 
Bertrand de Born le Fils: Pos sai es.
Vous ne vous pourrez droitement signer.
Loc. Genser dona no s senh.
A. Catalan: Amors ricx.
Plus belle dame ne se signe.
Be m seignei ab bona ma,
Lo jorn qu' eu venc al bon prebost, son oncle.
Guillaume de Saint-Gregori: Ben grans.
Bien je me signai avec bonne main, le jour que je vins au bon prévôt, son oncle.
Part. pas. Escricha aquesta polissia e senhada de ma propra man.
(chap. Escrita esta pólissa y firmada de ma propia ma : sig+num se solíe trobá als textos antics, lo + es una creu.)

Aragón, Petronila, Ramón Berenguer IV, conde de Barcelona, Alfonso II, el casto, rey de Aragón, casa real, casa de Aragón

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229.
Cette police écrite et signée de ma propre main.
Me donero de l' ayga senhada.
(chap. Me van doná (de l') aigua beneita.)

Matapaelles, Sardina, Curiós insidén,  misa,  San Bartolomé , Beseit

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.
Me donnèrent de l'eau signée (bénite).
Monge senhatz.
T. de Gui et de Falco: Falco en.
Moine signé (profès).
Loc. Dissi 'l: D' on venetz?
- Senher, tan senhada
Sui de Compostella
Que vos o conoissetz.
G. Riquier: D' Astarac.
Je lui dis: D'où venez-vous? - Seigneur, je suis si signée de Compostelle que vous le connaissez.
ANC. FR. Puis commanda qu'on le segnast du signe de la sainte croix.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 169.
Adoncques ses mains esleva,
Et les seigne, et es cieulx s'en va.
Jehan de Meung, Test., v. 1058.
Ele segna son cief, si se laissa glacier aval le fossé.
Réclamez Dieu, si vos seigniez.
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 396, et t. IV, p. 402.
Voyez Crotz.
ANC. CAT. Senyar. CAT. MOD. Signar. ANC. ESP. Señar. ESP. MOD. Signar (firmar). IT. Segnare. (chap. Señá, señás; signá, signás : fé, fés la siñal de la creu; firmá, cuñá en lo signo sig+num; siñalá : ficá una siñal : apuntá en lo dit : marcá.)

11. Assenhal, s. m., bannière, étendard.
No m part de l' assenhal. 
Giraud de Borneil: Jois e chans.
Je ne me sépare pas de la bannière.
Loc. fig. Si m mes al sieu assenhal
Que del sieu colp no m puosc mover.
Giraud de Borneil: Nuilla res.
Tellement elle me mit à sa bannière que du sien coup je ne me puis mouvoir.

12. Assignar, Asignar, v., lat. assignare, assigner, exposer, déterminer.
L' autra razon pot hom assignar. V. et Vert., fol. 47.
L'autre raison on peut assigner.
Assignet li lo jorn que vengues. V. de G. Faidit.
Elle lui assigna le jour pour qu'il vint.
Part. pas. Per lur offici, ells son propriamens assignatz al servizi de Dieu en son 
temple et en son autar. V. et Vert., fol. 96.
Par leur office, ils sont proprement assignés au service de Dieu dans son temple et à son autel.
Deu hom dejunar los divenres assignatz. Declaratio de motas demandas.
(chap. Se deu dijuná (dejuná) los divendres assignats. Declarassió de moltes preguntes : demandes.)
On doit jeûner les vendredis assignés.
La pensio annual a nos assignada.
Hist. de la maison de Turenne, 1482, Justel, p. 227.
La pension annuelle à nous assignée.
CAT. Assignar. ESP. Asignar. PORT. Assignar. IT. Assegnare. (chap. Assigná : assigno, assignes, assigne, assignem o assignam, assignéu o assignáu, assignen; assignat, assignats, assignada, assignades; assignaré; assignaría; si yo assignara.)

13. Assignament, s. f., assignation, indication.
El assignament, empero el do que es faitz.
Tit. de 1278, maison de Courcèle.
A l'assignation, pour cela au don qui est fait.
ANC. FR.
Que se venir poois par nul assenement. Roman de Berte, p. 70.
IT. Assignamento. (chap. Assignamén, assignamens; assignassió, assignassions.)

14. Assignadamen, Asignadamens, adv., ponctuellement, exactement.
Deu se rendre et emendar assignadamen a aquel de cuy fo.
V. et Vert., fol. 3.
Doit se rendre et s'acquitter ponctuellement à celui de qui il fut.
Deu se rendre asignadamens ad aquel de qui es estat.
Les dix Commandements de Dieu.
(chap. Los deu manamens de Deu.)
Doit se rendre exactement à celui de qui il a été.
IT. Assegnatamente. (chap. Assignadamen o assignádamen : puntualmen, exactamen o exáctamen.)

15. Assignation, s. f., lat. assignationem, assignation.
Per assignation a me facha.
(chap. Per assignassió a mí feta. Lo chapurriau actual s'assemelle mol al de Nîmes del añ 1428; facha es feta, no vol di fascista, que ve de feix.)
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229.
Par assignation à moi faite.
CAT. Assignació. ESP. Asignación. PORT. Assignação. IT. Assegnazione.
(chap. Assignassió, assignassions.)

16. Consignar, v., lat. consignare, contre-signer, contre-sceller.
Sagellem et consignem aquesta carta.
(chap. Sellem y consignem esta carta; consigná : contrassellá : contra + sellá, cuñá, ficá lo contrassello; sig+num. Lo chapurriau actual no se diferensie mol en lo del añ 1268, no sé de quín puesto.)
Tit. de 1268. DOAT, t. CXXVI, fol. 82.
Nous scellons et contre-signons cette charte.
CAT. ESP. PORT. Consignar. IT. Consegnare. (chap. Consigná, contrassellá : consigno, consignes, consigne, consignem o consignam, consignéu o consignáu, consignen; consignat, consignats, consignada, consignades; consignaré; consignaría; si yo consignara una carta y la dividira o dividiguera per alfabeto, la faría mol mes segura, mol difíssil de falsificá, cosa que los agrade mol als catalanistes desde fa siglos.)

17. Dezignacio, s. f., lat. designatio, désignation, signe.
Sompnis..., algus escurs et ab figural dezignagio.
Eluc. de las propr., fol. 77.
Songes..., aucuns obscurs et avec figurative désignation.
CAT. Designació. ESP. Designación. PORT. Designação. IT. Designazione. 
(chap. Designassió, designassions; dessignassió, dessignassions.)

18. Designatiu, adj., indicatif.
O son... designativas o designans. Leys d'amors, fol. 27.
(chap. O són... dessignatives o dessignans.)
Ou elles sont... indicatives ou indiquantes.
(chap. designatiu, designatius, designativa, designatives; designán, designans, designanta, designantes; en ss: dessignatiu, dessignatius, dessignativa, dessignatives; dessignán, dessignans, dessignanta, dessignantes; indicatiu, indicatius, indicativa, indicatives.)

19. Deseingnaire, s. m., dessinateur.
Era laboraire d' or e d' argen e deseingnaire d' armas. (N. E. fabre, or fabre : órfebre; or : oro; argen : argentum : plata, AG.)
V. d'E. Cairels.
Il était travailleur d'or et d'argent et dessinateur d'armes.
IT. Disegnatore. (chap. Disseñadó, com Carlos Rallo Badet, que fa cochets que no corren, pero són mol majos, Pininfarinetes; disseñadós, disseñadora, disseñadores.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

20. Designar, Dezignar, Desegnar, v., lat. designare, désigner, indiquer.
Lo pairos pot desegnar son libertin, ad un de sos filhs, en son testamen.
Trad. du Code de Justinien, fol. 58.
Le patron peut désigner son affranchi, à un de ses fils, dans son testament.
Lor designet per rey Henric.
Designan que aquel devia venir.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 127 et 5.
Leur désigna pour roi Henri.
Désignant que celui-là devait venir.
Part. prés. O son... designativas o designans. Leys d'amors, fol. 27.
Ou elles sont... indicatives ou indiquantes.
Part. pas. Mas que certa persona no sia nomnada ni dezignada. 
Leys d'amors, fol. 118.
Pourvu que certaine personne ne soit nommée ni désignée.
CAT. ESP. PORT. Designar. IT. Designare. (chap. Designá, dessigná : dessigno, dessignes, dessigne, dessignem o dessignam, dessignéu o dessignáu, dessignen; dessignat, dessignats, dessignada, dessignades; dessignaré; dessignaría; si yo dessignara lo meu criat afranquit a un de mons fills al testamén, cap de ells lo ressibiríe, perque no ting cap fill ni cap criat o siervo.)

21. Enseigna, Ensegna, Enseyna, Ensenha, Essenha, s. f., marque, indice. 
Tro qu' en trop ensenha.
Pierre d'Auvergne: Rossinhol.
Jusqu'à ce qu'il en trouve indice.
Non trobero degun' enseyna. V. de S. Honorat.
Ne trouvèrent nul indice.
Sagel commu... et altras enseignas de universitat.
Charte de Gréalou, p. 64.
Sceau commun... et autres marques d'universalité.
- Signe, constellation.
Esgardatz las ensenhas del cel.
Giraud de Borneil: Rei glorios.
Regardez les signes du ciel.
Quant a regardat las ensegnas del cel. V. de S. Honorat.
Quand il a regardé les signes du ciel.
- Enseigne, bannière.
Quan trob tornei ni cembel,
Volontiers desplei m' enseigna.
P. Vidal: Pois ubert.
Quand je trouve tournoi et joûte, volontiers je déploie mon enseigne.
Loc. Escridan lor essenhas tuh a un clas.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 54.
Crient leurs enseignes tous à un cri.
Loc. fig. Fai bobans ab enseigna destorta.
B. Calvo: S' ieu dirai.
Fait ostentation à enseigne déployée.
ANC. FR. Et lui sembla bien que tous ses amis l'abandonneroient aux enseignes qu'il avoit veues déjà à sa première perte de Granson.
Comines, liv. 1, p. 270.
CAT. Insignia. ANC. ESP. Enseña. ESP. MOD. PORT. Insignia. IT. Insegna. 
(chap. Insignia, com lo Opel, insignies.)

22. Ensenhiera, s. f., enseigne, bannière.
Davant XII ensenhieras de diversas colors per significensa dels XII trips d' Israel. Hist. de la Bibl. en prov., fol. 63.
Devant, douze enseignes de diverses couleurs par signification des douze tribus d'Israël.

23. Ensegnamen, Ensenhamen, Enseignamen, Essegnamen, Essenhamen, 
s. m., enseignement, instruction, éducation, politesse.
La lauzor
E 'ls bos enseignamens
Que Dieus vos a donat.
Arnaud de Marueil: Aissi cum.
La louange et les bons enseignements que Dieu vous a donnés.
Aurion pro de vostr' essenhamen.
Richard de Barbezieux: Tug demandon.
Auraient assez de votre éducation. 
Essenhamen e pretz e cortesia
Trobon ab vos lur ops e lur vianda.
Perdigons: Aissi cum selh.
Éducation et mérite et courtoisie trouvent avec vous leur profit et leur nourriture.
ANC. CAT. Enseignament. ESP. Enseñamiento. IT. Insegnamento.
(chap. Enseñamén, enseñamens; amostramén, amostramens; educassió, educassions; instrucsió, instrucsions; bons modos o modals.)


24. Ensegnaire, Essenhaire, Enseinhaire, Enseignador, Essenhador, s. m., maître, instituteur, précepteur.
Vils enseinhaires d' enjans.
(chap. Vil enseñadó d' engañs : lo maestre o mestre dels engañs : Artur Quintana Font, co-fundadó de la Ascuma a Calaseit. Un cohet al cul li fa falta desde lo 1989.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

Cadenet: Ben volgra.
Vil maître de fourberie.
Mov del mal enseignador.
T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.
Provient du mauvais maître. 
Pro ai del chan essenhadors 
Entorn mi.
G. Rudel: Pro ai del.
Assez j'ai de maîtres de chant autour de moi.
ANC. FR. Il vous a baillez enseigneurs par quoy vous cognoissiés quant vous faites le bien et quant vous faites le mal. Joinville, p. 94.
Fut maistre et enseigneur de ceux qui aimoient la vérité.
Contes d'Eutrapel, fol. 209.
Puisqu'il vous plaist tant m'estre enseigneur. Cretin, p. 134.
De tes sentes et adresses
Veuilles moi estre enseigneur.
Cl. Marot, t. IV, p. 266.
ESP. Enseñador. IT. Insegnatore. (chap. Enseñadó, enseñadós, enseñadora, enseñadores; amostradó, amostradós, amostradora, amostradores; maestre, maestres, maestra; mestre, mestres, mestra.)

25. Ensenayrier, s. m., porte-enseigne. 
Campions et ensenayriers
De la Gleysa de Roma.
V. de S. Honorat.
Champions et porte-enseigne de l'Église de Rome.
(chap. Siñalé, siñalés, siñalera, siñaleres; portainsignia, portainsignies. 
Als textos antics podréu trobá: senyaler real.)

26. Ensenhairitz, s. f, maîtresse, institutrice.
Pro ai del chan essenhadors
Entorn mi et ensenhairitz.
G. Rudel: Pro ai del.
Assez j'ai de maîtres de chant autour de moi et de maîtresses.
IT. Insegnatrice. (chap. Institutrís, enseñadora, maestra, mestra. ESP. Institutriz.)

Silvia Dilla Vidal; enseñadora, maestra, mestra, professora, ensenhairitz

27. Ensenhable, Enseignable, Esseniable, Esseignable, adj., enseignable, 
capable d'être enseigné, digne d'être instruit.
Aquel es esseniables qu' es suaus a apenre. Trad. de Bède, fol. 78.
Celui-là est digne d'être instruit qui est docile à apprendre.
Seran li home ensenhable de Dieu. Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 6.
(chap. Sirán los homens enseñables de (per) Deu; Deu los podrá enseñá, amostrá, instruí; dignes de sé instruits, enseñats, amostrats per Deu.)
Les hommes seront dignes d'être instruits par Dieu.
ANC. ESP. Enseñable. (chap. enseñable, enseñables.)

28. Enseignar, Enseynar, Ensenhar, Esseignar, Essenhar, v., enseigner,
instruire, apprendre.
Avia tres enfans entre mans,
Qu' els enseynava de clergia.
V. de S. Honorat.
Il avait trois enfants entre les mains, de sorte qu'il les instruisait dans la science.
Mesura essenh' a faire
So per que bos pretz pot durar.
Pons Fabre d'Uzès: Luecx es.
Mesure apprend à faire ce par quoi bon mérite peut durer.
Qu' om no li puesca essenhar
Petit o pro.
Marcabrus: Cortezamens.
Qu'on ne lui puisse enseigner peu ou prou.
Non cre genser s' enseigna.
G. Rudel: Quant lo.
Je ne crois pas que plus belle s'instruise.
Part. pas. Coms, si voletz esser prezatz,
Siatz adreitz et enseignatz.
Gui de Cavaillon: Seigneiras.
Comte, si vous voulez être prisé, soyez juste et enseigné.
Plus franc e plus essegnat.
Rambaud de Vaqueiras: Ges om pres.
Plus franc et plus enseigné.
- Indiquer.
A lur enseynat los deniers aplatatz. V. de S. Honorat.
(chap. Los ha enseñat los dinés amagats.)
Il leur à enseigné les deniers cachés.
Subst. Ieu ai vist en domnas ponhar
D' ensenhatz e de ben apres.
G. Adhemar: Ieu ai ja.
J'ai vu auprès des dames s'efforcer des enseignés et des bien appris.
CAT. Ensenyar. ESP. Enseñar. PORT. Ensinar. IT. Insegnare. (chap. Enseñá, amostrá, educá, instruí : enseño, enseñes, enseñe, enseñem o enseñam, enseñéu o enseñáu, enseñen; enseñat, enseñats, enseñada, enseñades; enséñam la mostra; enseñaré; enseñaría; si yo enseñara; amostro, amostres, amostre, amostrem o amostram, amostréu o amostráu, amostren; amostrat, amostrats, amostrada, amostrades; amostraré; amostraría; si yo amostrara; vols dependre chapurriau? natros te l' amostrem (penya pork de Fórnols); adependre (aprehendere) se diu a Beseit, a Fórnols dependre.)

Vols dependre chapurriau ? , natros te l'amostrem, penya porc, peña porc


29. Essenhadamens, adv., savamment, en homme bien appris.
Parli essenhadamens
A mos enemics mortals.
(chap. Yo parlo enseñadamen (sabiamen, educádamen) a mons enemics mortals.)
Raimond de Miraval: S' adreg fos.
Je parle en homme bien appris à mes ennemis mortels.

30. Adessenhar, v., apprendre, instruire.
Per nos adessenhar a fugir la lauzor e la favor del pobol e tot movement de vana gloria. V. et Vert., fol. 55.
Pour nous apprendre à fuir la louange et la faveur du peuple et tout mouvement de vaine gloire.

31. Desensenhar, v., désapprendre, ignorer.
Part. pas. Lauzengier fals, enoios, fradel,
Desensenhatz, vilas e malapres.
Bertrand de Born: Quan la novelha. Var.
Faux médisants, ennuyeux, infâmes, ignorants, vilains et mal-appris.
ANC. FR. Maistre qui désensaigne
Son aprenant, mehaigne.
Les Proverbes au comte de Bretagne, p. 174.
CAT. Desensenyar. ESP. Desenseñar. PORT. Desensinar. (chap. Desenseñá, ignorá; adj. desenseñat, desenseñats, desenseñada, desenseñades; ignorán, ignorans, ignoranta o ignorán, ignorantes.)

Javier Giralt Latorre; desenseñat, desenseñats, desenseñada, desenseñades; ignorán, ignorans, ignoranta o ignorán, ignorantes

32. Entresenh, Entreseinh, s. f., signe, marque, indice, geste.
Que, s' il plai, de s' amor me denh
Far alque novel entresenh.
Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs.
Que, s'il lui plaît, de son amour elle daigne me faire quelque nouveau signe.
Parlar pogram ab cubertz entreseinhs.
B. de Ventadour: Quant erba.
Nous pourrions parler avec des signes cachés.
ANC. FR. Par fois y disnoit de ce qui se trouvoit au pot, sans souffrir que la broche tournast, intersignes de grande familiarité. Contes d'Eutrapel, fol. 18.
- Bannière, enseigne, banderole.
D' entreseingz e de gonfanos.
Bertrand de Born: Ar ven la.
De bannières et de gonfanons.
Molt m' am entresenh et auberc.
Hameus de la Broquerie: Quan reverdejon (N. E. reverdeion anteriormente).
J'aime moult banderole et haubert.
(chap. Entreseñ, entreseñs : señera, siñal, bandera.)

33. Entreseigna, Entresenha, Entressenha, s. f., signe, marque, indice.
De voler patz no fan entreseigna.
Lanfranc Cigala: Mos chans. 
De vouloir paix ils ne font signe.
Per qual razo ni per quals entressenhas pot hom conoisser bona manieira ni avol de la gen.
La poma que Adams manget... porta sas entresenhas de la morsura que Adams y fetz.
(chap. La poma que Adán se va minjá... porte les entreseñes (mostres, marques) del mos que Adán hi va fé. Si se la haguere minjat tota, no les portaríe.)
Liv. de Sydrac, fol. 126 et 95.
Par quelle raison et par quels indices peut-on connaître la bonne ou la mauvaise manière de la gent.
La pomme qu'Adam mangea... porte ses marques de la morsure qu'Adam y fit. 
ANC. CAT. Entresegna. CAT. MOD. Entresenya. ANC. ESP. Entreseña. ANC. IT. Intrasegna. (chap. Entreseña, entreseñes : marca, marques; mostra, mostres;  indissi, indissis.)

34. Signalar, v., signaler, signer, marquer.
Part. pas. Un escrint signalat del senhal de la cros.
Tit. de 1283. DOAT, t. X, fol. 286.
Un écrin marqué du signe de la croix.
CAT. Senyalar. ESP. Señalar. PORT. Sinalar. IT. Segnalare. (chap. Siñalá, señalá : siñalo, siñales, siñale, siñalem o siñalam, siñaléu o siñaláu, siñalen; siñalat, siñalats, siñalada, siñalades; siñalaré; siñalaría; si yo siñalara. Marcá, apuntá.)

amics del chapurriau, Y Saragossa va respóndre

35. Significamen, s. m., signification.
Entorn los XII signes ab se mescladamens,
D' aquels say yeu los bes e 'ls significamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Autour les douze signes avec lui ensemble, de ceux-là je sais les biens et les significations.
Sos noms es significamens.
(chap. Son nom es significamén : significat.)
Guillaume de Durfort: Quar say.
Son nom est signification.
ANC. FR.
Les perres ont en soi gran signifiement. Bekker, p. 182.
ANC. CAT. Significament. ESP. Significamiento (significado). IT. Significamento. 
(chap. Significamén, significamens : significat, significats; significada, significades.)

36. Significatio, Signification, s. f., lat. significationem, signification.
Transformatios d' una significatio ad autra. Leys d'amors, fol. 130.
(chap. Transformassió d'una significassió a datra; de un significat a datre.)
Transformation d'une signification en autre.
Loc. Si pren en bona signification. Regla de S. Benezeg, fol. 2.
Se prend en bonne signification.
CAT. Significació. ESP. Significación. PORT. Significação. IT. Significazione.
(chap. significassió, significassions : significat, significats; significamén, significamens.)

37. Signifianza, s. f., signification.
Qui a las aurelhas grans, es signifianza de rudeza. Liv. de Sydrac, fol. 127.
Qui a les oreilles grandes, c'est signification de rudesse.
ANC. FR. Plein est de figure et de signefiance.
Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 2.
Des choses que véu avez
Vus dirrons la sénéfiance.
Marie de France, t. II, p. 476.
Et cornes en sénéfiance
K'il doivent hurter durement.
Hélinand ou Thibaud de Mally (Marly anteriormente), Vers sur la Mort.
Lorsque nous destournons une diction de sa propre et naïfve signifiance pour l'usurper en une esloignée de sa nature.
Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 189.

38. Significansa, Significanza, s. f., signification.
De neguna significanza. V. de S. Honorat.
De nulle signification.
Los frayres de Joseph foron mot dolens d' aquesta significansa.
Hist. de la Bible en prov., fol. 9.
Les frères de Joseph furent moult dolents de cette signification.
ESP. IT. Significanza.

39. Significatiu, adj., lat. significativus, significatif.
Entendem de votz significativa que s puesca escriure. Leys d'amors, fol. 2.
(chap. Entenem de veu significativa que se pugue escriure.)
Nous entendons de voix significative qui se puisse écrire.
CAT. Significatiu. ESP. PORT. IT. Significativo. (chap. Significatiu, significatius, significativa, significatives.)

40. Signifiar, v., signifier, marquer, désigner.
Per signifiar son poder. Brev. d'amor, fol. 8.
Pour marquer son pouvoir.
E 'lh IIII cornh signifio los IIII evangilistas. Liv. de Sydrac, fol. 8.
(chap. Y los cuatre racons signifiquen los cuatre evangelistes : Mateo, Marcos, Lucas, Juan.)
Et les quatre coins signifient les quatre évangélistes.

41. Significar, v., lat. significare, signifier, marquer, désigner.
Zo significa del cel la dreita lei. Poëme sur Boèce.
Cela signifie du ciel la juste loi.
Part. pas. Aysso nos fon trop be significat el segon libre de la ley.
(chap. Aixó mos va sé mol be significat al segón llibre de la ley.)
V. et Vert., fol. 77.
Ceci nous fut fort bien signifié au second livre de la loi.
Subst. Per mudamen del accen mudo lur significat. Leys d'amors, fol. 7.
Par mutation de l'accent changent leur signification.
CAT. ESP. PORT. Significar. IT. Significare. (chap. Significá: significo, signifiques, signifique, signifiquem o significam, signifiquéu o significáu, signifiquen; significat, significats, significada, significades; significaré; significaría; si yo significara.)

42. Significativamen, adv., significativement.
Presens del infinitiu... pauzat significativamen, so es am significat..., te loc de nominatiu. Leys d'amors, fol. 66.
(chap. Lo presén del infinitiu... posat significativamen, aixó es en significat..., té puesto o lloc de nominatiu. Les Leys d'amors se podríen considerá la gramática escrita mes antiga del chapurriau. Después de tans siglos encara se entén prou be.)
Le présent de l'infinitif... posé significativement, c'est-à-dire avec signification..., tient lieu de nominatif.
ESP. Significativamente. (chap. Significativamen.)

43. Resignament, s. m., résignation, renonciation.
Ratifiament, resignament.
(chap. Ratificamén, resignamén o ressignamén : ratificassió, ressignassió.)
Tit. de 1310. DOAT, t. XV, fol. 230.
Ratification, résignation.
IT. Rassegnamento. (chap. resignamén o ressignamén, resignamens o ressignamens.)

44. Resignatio, Resignacio, Resignacion, s. f., résignation, abandonnement.
De sa electio fo gran meravilha e major de sa resignatio.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 204.
De son élection il fut grande merveille et plus grande de sa résignation.
Las quals donacion, cession, resignacion.
Tit. de 1468. Hist. de Languedoc, t. V, pr, col. 37.
Lesquelles donation, cession, resignation.
CAT. Resignació. ESP. Resignación. PORT. Resignação. IT. Rassegnazione. 
(chap. Resignassió o ressignassió, resignassions o ressignassions.)

45. Resignar, v., lat. resignare, résigner, renoncer.
Fetz una constitutio qu' el papa de Roma pogues resignar al papat.
Contra la volontat de la clercia resignet al papat.
(chap. Contra la voluntat del clero va resigná o ressigná (renunsiá) al Papat.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 204 et 24.
Fit une constitution que le pape de Rome pût renoncer à la papauté.
Contre la volonté du clergé il renonça à la papauté.
Part. pas. Donat... resignat e transportat per las presens.
Tit. de 1468. Hist. de Languedoc, t. V, pr. col. 37.
Donné... résigné et transporté par les présentes.
- Marquer, réprouver.
Sers resignatz d' avols maires.
Pierre d'Auvergne: Bel m' es.
Serfs réprouvés de mauvaises mères.
CAT. ESP. PORT. Resignar. IT. Rassegnare. (chap. resigná o ressigná; renunsiá : ressigno, ressignes, ressigne, ressignem o ressignam, ressignéu o ressignáu, ressignen; ressignat, ressignats, ressignada, ressignades; ressignaré; ressignaría; si yo ressignara.)

46. Sobreseinal, s. m., plumet, panache, aigrette.
E se garni
D' alberc e de sobreseinal
E d' elme.
Roman de Jaufre, fol. 112.
Il s'équipe de haubert et de panache et de heaume.
ESP. Sobreseñal. IT. Soprassegnale. (chap. Sobresiñal, sobresiñals; penacho, penachos; vore Pena : Ploma, com lo rat penat o rata penada o "empanada".)

a Valensia ña una assossiassió en defensa de la llengua valensiana, Lo Rat Penat,