Mostrando las entradas para la consulta marit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta marit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 9 de junio de 2019

Tomo I, texto XXIX, carta, lo rey Darago et de Sicilia, reyna de Sicilia

XXIX. 
Reg. 2252 fol. 105. 6 de agosto de 1409.

Lo rey Darago et de Sicilia. - Reyna molt cara filla. Be creem que per nostra desaventura e vostra no ignorats com nostre Senyor Deus ha volgut appellar al seu regne nostre primogenit lo rey de Sicilia marit vostre de que viurem tostemps ab sobirana tristor e dolorosa vida: placia a nostre Senyor Deus reyna molt cara filla que li do bon repos e vulla consolar nos e vos en nostres tribulacions e gran adversitat en que per sa merce nos ha posats. Reyna molt cara filla pregamvos ab la major affeccio que podem que ho prengats com pus pacientment porets e que conformets lo vostre voler ab aquell de nostre Senyor Deus a qui ha plagut e al qual alcu no deu ne pot contradir e
que vullats entendre ab sobirana diligencia en lo bon regiment daqueix regne axi com tro açi tots temps havets be acostumat: e siats certa reyna molt cara filla que per la mort del dit rey nostre primogenit e marit vostre no es ne sera menor la amor queus havem e haurem daqui avant daquella queus haviem en vida sua ans sera molt major que jamay no fo e conexeretsho per obra. Reyna molt cara filla en breu Deu volent vos escriurem largament sobre aquesta materia e sobre les provisions que entenem a fer per lo bon regiment et pacific estament daqueix regne sobrel qual a present als nous escrivim sino que com nos sapiam certament que Carles Omeli Simon de Mar e los altres jenoveses qui foren preses ab les quatre galeas en Sardenya sien en poder de mossen Sancho Roiç e segons quens han dit sien en lo castell de Cathania pregamvos affectuosament reyna molt cara filla que no vullats dar loc per res quels dits jenoveses venguen en mans del dit mossen Sancho ans si hi son los li façats levar tantost e romanguen en vostre poder preses ferrats e ben guardats en manera que no puxen fugir e que per cosa del mon no sien dats a rescat o a alcun altre partit quar si exien en alcuna manera de la preso seria total perdicio del regne de Sardenya. E sia la sancta Trinitat reyna molt cara filla continuament vostra guarda. Nous merevellets reyna molt cara filla com la present no es signada de nostra ma quar per la subirana tristor en que som posats no havem pogut signar. Dada en Barchinona sots nostre segell secret a VI dies dagost del any de la nativitat de Nostre Senyor mil CCCCVIIII - Bernardus secretarius. - Dominus rex mandavit michi - Bernardo Medici. - Dirigitur a la reyna de Sicilia.

Reg. 2252 fol. 105. 8 de agosto de 1409.

Lo rey Darago et de Sicilia. - Reyna molt cara filla. Per raho de la molt dolorosa mort que havem sabuda de nostre primogenit lo rey de Sicilia marit vostre de gloriosa memoria havem delliberat de passar en lo regne de Sardenya fort prestament per acabar e portar a deguda fi la execucio per lo rey nostre primogenit contra los sards a nos e a ell rebelles començada e puys partint del dit regne entenem anar visitar lo regne de Sicilia e metre aquell en bon e pacifich estament ab la ajuda de nostre Senyor Deus: e sobre tot aço reyna molt cara filla havem informat largament de nostra intencio lamat nostre mossen Jacme Roure qui de nostra part vos esplicara alcunes paraules a las quals vos pregam reyna molt cara filla que vullats donar fe et induditada creença: e trametemvos reyna molt cara filla per aquell la carta del poder queus havem donat de regir e administrar lo dit regne de Sicilia en aquella forma que fahietsen temps quel dit rey nostre primogenit e marit vostre vivia. E sia lo Sanct Sperit reyna molt cara filla vostra continua proteccio. Nous merevellets reyna molt cara filla com la present no es signada de nostra ma quar per la sobirana tristor e congoxa en que som posats per raho de la dita mort no la havem poguda signar. Dada en Barchinona sots nostre segell secret a VIII dies dagost del any MCCCCVIIII. - Bernardus secretarius. - Dominus rex mandavit michi - Bernardo Medici. - Dirigitur regine Sicilie.

jueves, 4 de abril de 2019

Del Fuero de Jaca y su escritura.

Del Fuero de Jaca y su escritura.

http://romancearagones.blogspot.com/2011/12/doc-1-los-fueros-de-jaca_8503.html Julián Naval (Tamarite de Litera)

El Fuero de Jaca es promulgado por Sancho Ramírez, segundo Rey de Aragón en 1063. Del cual tenemos 7 códices, copias o versiones del original.

Aquest es lo for de Jaca.
Esto e lo for de Jaca.
Este es el Fuero de Jaca.

Original (Huesca, 1200)
Traducción aragonés oriental. (Variante de La Litera. Tamarite 2004)
Traducción castellana.

Del filtz, si lo payre lo nega
Dels fills, si lo pare lo negue
De los hijos. Si el padre lo niega

com lo salue la mayre.
com los salve la mare.
como los salva la madre.

Sj alguna muyller / que non aya marit
Si alguna mullé, que no tingue marit
Si alguna mujer, que no tenga marido

aurá d’altre omne fill o filla

aurá d’altre ome fill o filla
tendrá de otro hombre hijo o hija

e l’omne nega que no es son fill
e l’ome negue que no es son fill
y el hombre niega que no es su hijo

la muyller, per saluar aquell fill o
la mullé, per salbá aquell fill o
la mujer, por salvar aquel hijo

aquella filla que sia d’aquel hom,
aquella filla que sigue d’aquell ome,
aquella hija que sea de aquel hombre

deu aportar denant la iusticia las
deu aportá debant la chustisia les
debe aportar delante de la justicia las

dos partz d’un cobde de drap
dos parts de un codo de drap
dos partes de un codo de trapo

de lin ab qu’el sigell la man
de lino en que li selle la ma
de lino con que le selle la mano

dreyta, e aprés del terser dia leve
dreta, y dempués del tersé día porte
derecha y que después del tercer día lleva

lo ferri calt. E passats altres tres
lo ferri candent. Y pasats altres tres // lo ferro calén, candén //
Y pasados otros tres el hierro candente

dies puys que aurá leuat lo ferri,
dies pues que aurá portat lo ferri,
días pues que habrá llevado el hierro,

la iusticia ab altres fidels
la chustisia en altres fidels
la justicia con otros fieles

guarden-li saviament la man
mirénli sabiamen la ma
mírenle sabiamente la mano

Y si conoxen que sia sana
Y si coneixen que sie sana
Y si conocen que sea sana

la muyller rendas-l fill ad aquel
la mullé rindelí aquell fill a n’aquell
la mujer entregue aquel hijo a aquel

payre e d’ayllí enant no sia tenguda
pare y d’allí entanan no sie tenguda
padre y de allí en adelante no sea

de nuyrir aquel fill e aquela filla
de nutrí aquell fill o aquella filla
obligada de alimentar (nutrir) aquel hijo o hija

sino ab sa voluntat, pero ***
sino sigue sa boluntat, pero ***
sino sea su voluntad, pero si lo hace lo pague el padre.

Et si por auentura la man
Y si por bentura la ma
Y si por ventura la mano

de la muyller no sera trobada
de la mullé no sirá trobada
de la mujer no será encontrada

nodresca aquel fill sana,
nudrisque aquell fill sana,
nutra aquel hijo

o aquella filla sense aquel
o aquella filla sense aquell
o aquella hija sin que aquel

payre a qui.l donaua.
pare al que se li donabe.
padre al que al se le daba.

Pero l’un nin l’altre,
Pero l’un ni l’altre,
Pero ni el uno ni el otro,

com que s’auenga,
como que s’abenguen,
como se avengan,

no deu dar calonia.
no deu doná calonia.
No deben pagar multa.

Original. Pamplona, 1247.
Traducción al aragonés oriental, Variante de La Litera.
Traducción castellana.

La Llitera no e Cataluña

Si muller que no a marit
Si muller que no a marit
Si mujer que no tiene marido

fa filltz o filla d’algun omne
fa fills o filla d’algun ome
tiene hijos o hija de algún hombre

e ditz que de tal omne lo a,
y diu que de tal omne lo a,
y dice que de tal hombre lo ha (tiene),

e lo omne ditz que no,
y lo ome diu que no,
y el hombre dice que no

la muyller haya les dos partz
la muller aya les dos parts
la mujer lleve las dos partes

d’un cobde de drap de lin
d’un codo de drap de lino
de un codo de trapo de lino


El Fuero de Jaca. En lengua aragonesa medieval.
(Procedencia aragonesa de nuestra lengua)
Zona Oriental de Aragón.


El Justicia de Aragón patrocina un trabajo de recuperación histórica y lingüística de este singular Fuero de Jaca, para ello se recuperan los trabajos de un judío sefardí Mauricio Molho [4] con el tomo “I Facsimile” editado en el año 1964.
Del Fuero original de Sancho Ramírez (año 1067) se conservan solamente algunos retazos en latín y gracias a las investigaciones de Molho se llegan a encontrar hasta 7 códices, versiones o copias. Las dos primeros denominados A1 y A2 son recopiladas en Jaca y Huesca, La tercera denominada B, es recopilada en Navarra, Pamplona (Iruña), (llamada iruñense) , que al mencionar varias veces el Fuero de Aragón, se le supone posterior a las A. (datados del 1230 al 1380). El resto son compilaciones que recogen las tres anteriores y son parciales, una en Zaragoza de la que solamente hay una página y perdido el original, copiada por Manuel Lasala (1870) redactada tardíamente en aragonés muy castellanizada.
Los fondos utilizados han sido del Archivo Histórico Nacional, Súmmo Porto, Santa Cruz de la Serós, San Juan de la Peña, Leyre, Iranzu, Jaca Archivo Municipal. En Navarra; Cámara de Comptos, Archivo Municipal de Pamplona, y de Estella, Puente la Reina, Santa María la Real, Sangüesa y C. De Roncesvalles, Tudela y Logroño.
Según este estudio, Molho dice; La versión A, Es la primera recopilación romanceada del Fuero. Tiene su centro en Jaca y es obra de jurisconsultos aragoneses.
Con la redacción B, representada por un solo manuscrito (98 folios de pergamino) aparece la primera expresión del derecho Aragonés en Pamplona. ( pág. 39).
La versión A, (...) fue la primera lengua de los notarios de Jaca (...) lenguaje híbrido con fondo galo-románico que se trasmite de generación en generación al interior de la población al que se superpone el aragonés. ( Molho 1978. pag.193). [6]
También debe tenerse en cuenta (Ubieto pág.444) considera que se trata de lengua jaquesa( pág. 332 del Fuero).
Así pues nos hallamos con unos textos, con restos francos (languedoc, bearnés, gascón, etc.) al que se le ha sobrepuesto el aragonés (íbero-galo-románico) resultando según Ubieto el jaqués, (aragonés medieval) este a la vez es llevado hasta Huesca donde empujado por el castellano, perdurará hasta el siglo XIV y en Logroño hasta el siglo XVI.
No deja de causarnos sorpresa la lectura de estos Fueros a los tamaritanos, pues están redactados en nuestra lengua, emparedada en la Zona Oriental de Aragón desde Benasque hasta Valderrobres, pasando por Fraga y Tamarite (a la que no se le ha prestado hasta la actualidad atención). Separados por casi 1000 años, los habitantes de esta Zona con una tozudez rayana en la paranoia la han conservado con pequeñas variantes, pese a las presiones de los dos idiomas mayoritarios el Castellano y el Catalán. En los textos que presentamos, verán unas variantes que vamos a analizar lo más brevemente posible.
Est’, perdura en Fraga; ’filtz ’perdura en Peralta-Calasanz; ‘payre, mayre’ desaparece la ‘y’ al ser la trasmisión fonética; ’omne, hom’ de las dos se deriva en – ome-; ’salue,saluar’la –u- se convierte en –b,v- (como castellano); ’iusticia’ copia latina será - j - que fonéticamente se convierte en –ch-; ’Sj’ copia latina pasa a –i-; ’sia’ perdida (Gruas 1950) pasa a –sigue; ’calt’ perdida pasa a candent (castellanismo, catalanismo); ‘ab’ pasa a en (Se conserva en un manuscrito de Alcampel 1510); ’calonia’, -multa- se conserva en las Ordenanzas de Tamarite 1696; ’dar’ –doná- se conserva en Peralta-Calasanz; ’leve, leuat’ - porte, portat - se conserva en Fraga; ’enan’ apócope de –entanan; ’ditz, partz’-diu, parts-, en Peralta-Calasanz y Zurita. Hay otras variantes y matices más sutiles que no es objeto en este trabajo abordar.

Julián Naval de Tamarite a 13 de Julio del 2004. (página 1ª de 6).

[1] Redacciones aragonesas del siglo XIII (año 1.200 al 1299). Edición. El Justicia de Aragón, Zaragoza. 1964. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Dirige. José María Lacarra. pág.103.(pág. 25 del Fuero).
[2] Redactado en Huesca en 1200. Molho 1960; Justicia de Aragón 2003. (pág. 18).
[3] Justicia de Aragón. Fueros de Jaca. Redacción iruñesa. (pág. 48 del Fuero).
[4] El Fuero de Jaca. Mauricio Molho. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Escuela de Estudios Medievales. Instituto de Estudios Pirenaicos. 1954
[5] El Fuero de Jaca I Facsimile. Fuentes para la Historia del Pirineo. Edición Crítica de M. Molho. Sello Justicia de Aragón. Colección dirigida por J. Mª Lacarra. Zaragoza.1964
[6] El Fuero de Jaca II Estudios. M. A. Martín Zorraquino y Mª L. Arnal ,Zaragoza, 2003.


Del Fuero de Jaca y su escritura.

Este romance aragonés, de acuerdo con su manifestación escrita en el Fuero de Jaca, suena así (No recurrimos a su traducción porque no la creemos necesaria para los valencianos).

7 De hom mort dints los termes de Jaca.
Si algun omne mata altre dintz los termens de Jaqua e es pres, deu dar al rey mil ss (sueldos jaqueses) per calonia e garde se dels parentz e dels amicx del mort. E si per aventura no e pres, si algunas cosas aura, sien meses en poder del rey. Mas altres omnes de la ciutat non son tenutz de dar aquel homecidi, sino aquel qui l'a feyt.

als presentz, Pedro II

martes, 10 de octubre de 2023

Raimond, Raymond, Ramon, Ramón; Vidal; Besaudun, Besalú, Bezaudu,

Raimond Vidal de Besaudun. 

Pont de Besalú

Unas novas vos vuelh contar
Que auzit dir a un 
joglar
En la cort del pus 
savi rey
Que anc fos de neguna ley,
Del 
rey de Castela 'N Amfos
E qui era condutz e dos,
Sens e valors e cortezia,
Et engenh de cavalayria;
Qu' el non era onhs ni sagratz,
Mas de pretz era coronatz,
E de sen e de lialeza
E de valor e de proeza.
Et a lo rey fag ajustar
Man cavayer e man joglar,
En sa cort, e man ric baro;
E can la cort complida fo,
Venc la 
reyna Lianors;
Et anc negus no vi son cors,
Estrecha venc en un mantelh
D' un 
drap de seda bon e belh
Que hom apela 
Sischanto,
Vermelh ab lista d' argen fo,
E y ac un 
leuon d' aur devis:
Al rey soplega, pueis s' asis;
Ab una part lonhet de luy.
Ab tan veus un joglar ses bruy
Denan lo rey franc, de bon aire;
E 'l dis: “Rey, de pretz emperaire,
Ieu soi vengutz aisi a vos,
E prec, si us platz, que ma razos
Si' auzida et 
entenduda.”
E 'l reys dis: “M' amor a perduda
Qui parlara d' aisi enan
Tro aia dig tot son talan.”
Ab tan lo joglar issernit
A dig: “Franc rey, de pretz garnit,
Ieu soi vengutz de mon repaire
A vos per dir e per retraire
Un' aventura que avenc,
Sai en la terra don ieu venc,
A un 
vassalh Aragones;
Be sabetz lo vassalh qui es,
El a nom 
N Amfos de Barbastre.
Er auiatz, senher, cal desastre
Li avenc per sa gilozia:
Molher belh' e plazen avia,
E sela que anc no falhi
Vas nulh hom, ni anc no sofri
Precx de nulh hom de s' encontrada,
Mas sol d' un don era reptada,
Qu' era de son alberc privatz,
D' aquel de son marit cassatz;
Mas amors tan fort lo sobrava,
Per que alcuna vetz pregava
La molher son senhor N' Alvira,
Don ilh n' avia al cor gran ira;
Pero mais amava sofrir
Sos precx que a son marit dir
Res per que el fos issilhatz,
Car cavayers era prezatz,
E sel qu' el maritz fort temia;
Car de bona cavalaria
Non ac sa par en 
Arago.”
- “Doncx, so dis lo reys, aquest fo
Lo cortes Bascol de 
Cotanda.”
- “Senher, 
oc; er auiatz la randa
Col pres de la bela N' Alvira,
Car res de tot cant hom dezira
Non poc conquere ni aver,
Tro al marit venc a saber,
Que 'l disseron siey cavayer
Tug essems en cosselh plenier:
“Senher, per dieu, trop gran bauzia
Fai En Bascol, que cascun dia
Pregua ma dona et en quer,
E dic vos que tan lo i sofer
Que coguos en seretz ses falha.”
Et el respos: “Si dieus mi valha,
Si no m' era a mal tengut,
Tug seriatz ars o pendut,
Car non es faitz c' om creire deya,
E tug o dizetz per enveya
Car sobre totz el val e sap;
Mas ja dieus no mi sal mon cap,
Si jamay negus mi retrai
De res que Na Alvira fai,
S' ieu per la gola non lo pen
Que ja non trobara guiren.”
Ab tan parlet un cavayer
Fel e vilan e leugier:
“Senher, cant auretz pro parlat,
E vil tengut, e menassat,
S' ie us dirai ieu d' aquest afar
Con o poiretz en ver proar,
Si ama ma dona o non;

Fenhetz vos c' al rey del Leon
Voletz anar valer de guerra,
E si ja podetz d' esta terra
En Bascol traire ni menar,
Veus mon cors per justiziar,
Aissi 'l vos lieure a presen.”
So dis lo rey: “Et ieu lo pren.”
Ab tan veus lo cosselh partit.
Et un de sels que l' ac auzit,
Per mandamen de son senhor,
Vas l' alberc d' En Bascol s' en cor,
E dis li: “ 'N Bascol de Cotanda,
Saluda us mo senher, e us manda,
Si us poira al mati aver,
Car de guerra ira valer
Al rey de Leon, senes falha.”
Et el respos: “Si dieus mi valha,
Mot voluntiers irai ab luy.”
Pueys li dis suavet, ses bruy:
“No farai jes que non poiria.”
E 'l messatge plen de feunia
Tornet o dir a son senhor:
“Senher, vist ai vostre trachor,
E dis que ab vos anara;
Dis 
oc, mas ja re non fara,
Qu' ieu conosc be e say qu' el tira.”
E 'l senher non ac jes gran ira,
Can auzi que son cavayer
Ira ab el ses destorbier.
E dis: “Ben pot paor aver
Sel que s' es mes en mon poder,
E liurat a mort per delir,
Que res de mort no 'l pot gandir,
S' En Bascol va en est viatge;
E ja no 'l camjara coratge
Per promessa ni per preguieira.”
Ab tan s' es mes en la 
carrieira,
Dis qu' ira En Bascol vezer
C' amors fai planher e doler;
Et en planhen soven dizia,
Ab greus sospirs la nueg e 'l dia:
“Amors, be m faitz far gran folor,
Que tal res fas vas mo senhor
Que, s' el sol saber o podia,
Res la vida no m salvaria;
E saber o sabra el ben,
Car ieu non anarai per ren
Lai on mon senher anar vol;
E jes aissi esser no sol,
C' anc no fes ost qu' ieu no i anes
Ni assaut en qu' el no m menes;
E si d' aquest li dic de no,
Sabra be per cal occaizo
Soi remazutz a mon veiaire.
Mas ieu say com so poirai faire,

Dirai li que mal ai auut,
Et enquera no m' a laissat,
Per que metges m' a cosselhat
Que m fassa un petit leviar.”
Ab tan s' es fag lo bras liar,
E 'l cap estrenher fort ab benda;
E dis que ja dieus joy no 'l renda,
Si ja lai va, qui non lo 'n forsa,
C' amors qu' el fai anar a dorsa
Li tol lo talen, e 'l trasporta.
Ab aitan sonet a la porta
Lo senhor N Anfos autamen,
Et hom li vai obrir corren.
Dins intra; En Bascol saluda.
“Senher, sel dieus vos fass' ajuda
Que venc sus en la crotz per nos.”
Dis lo senhor: “
Oc, et a vos,
Bascol, don dieu gaug e salut;(”)
“Digatz, e que avetz auut?”
- “Per Crist, senher, gran malautia;
E co sera qu' ieu ja volia
Anar en ost?” - “No y anaretz?”
- “Senher, si m' aiut dieus ni fes,
Be vezetz que no y puesc anar,
E peza m mot.” - “Si dieu mi gar,”
Dis lo senher, “
oc, et a me,
En Bascol, dos tans, per ma fe,
Qu' ieu non puesc mudar que no y an;
E vau m' en, a dieu vos coman.”
- “Senher, et ieu vos a sa maire.”
Ab tan lo senher de bon aire
S' en va, e 'l cavayer reman.
E 'l bon mati a lendeman
A fag sos cavals enselar,
E pres comjat ses demorar;
Et 
eys del castel mantenen,
Iratz e ples de mal talen,
Car En Bascol es remazutz;
Et es a un castel vengutz,
doas legas lonhet d' aqui;
E tan tost, can lo jorn falhi,
El a son caval esselat,
E pueia, e si a levat
Detrassion trotier pauquet.
Ab tan en la carrieira s met,
E torna s' en dreg a Barbastre,
E ditz que bastra mal en pastre
La nueg, si pot, a sa molher.
Lo caval dels esperos fer,
E broca tan que al portel
Es vengutz suau del castel
Sotz la cambra de sa molher;
Lo caval laissa al trotier,
E dis: “Amicx aten m' aisi.”
Ab tan vai avan e feri
Un colp suavet de sa man;
E 'l pros dona, ab cor sertan,
Cant al portel sonar auzi,
Dis: “Donzela, leva d' aqui,
Leva tost sus, e vay vezer,
Donzela, qu' ieu noca esper
Cavayer ni home que vengua.”
- “Ja dieu, dis ela, pro no m tengua,
S' ieu non cre que mo senher sia
Que m' asage ma drudaria
D' En Bascol, car huey no 'l segui.”
Ab aitan autre colp feri.
“A! donzela, leva tost sus!”
E dis: “Ja non atendrai pus
C' ades non an vezer qui es.”
Lo portel obri demanes;
Et intret, e dis a l' intrar:
- “Donzela, trop m' a fag estar
Aisi que no m venias obrir!
No sabias degues venir?(”)
- “Non senher, si m don dieu bon astre.”
Ab tan lo senher de Barbastre
Vai enan en guiza de drut,
E velvos dreg al lieg vengut,
Et agenolha s mantenen,
E dis: “Bela dona plazen,
Veus aisi vostr' amic coral,
E per dieu no m tenguatz a mal
C' uey ai per vos l' anar laissat
De mo senhor, a qui fort peza,
Mas l' amors qu' en me s' es enpreza
No m laissa alhondres anar,
Ni de vos partir ni lonhar,
Don ieu sospir mantas sazos.”
- “Dias me, senher, qui es vos?”
- “Dona, e non entendes qui?
Vevos aisi lo vostr' ami
Bascol, que us a loncx temps amada.”
Ab tan la dona s' es levada
En pes, et a 'l ben conogut
Son marit; mas pauc l' a valgut:
E crida tan can poc en aut:
“Per Crist, trachor degun assaut
Don pieitz vos prenda no fezetz,
Que pendut seretz demanes,
Que res de mort no us pot estorser!”
Pren l' als cabelhs, comens a torser
Aitan can poc ab ambas mas;
Mas poder de donas es vas,
Que de greu maltrag leu se lassa,
E fier petit colp de grieu massa.
E cant ela l' ac pro batut,
E rosseguat, e vil tengut,
S' estorna s que anc no 'l rendet,
Ieys de la cambra, l' us sarret;
Ar laisset son marit jauzen,
Aisi com sel que mal no sen,
Que semblan l' es que s' i afina;
Ela del tost anar no fina
Vas la cambra del cavayer
C' amors destrenhi' a sobrier;
E troba so que pus dezira:
Ela lo pren, vas si lo tira,
E comta 'l tot cossi l' es pres;
Pueys l' a dig: “Bels amicx cortes,
Ara us don aisi de bon grat
So c' avetz tos temps dezirat,
C' amors o vol e m' o acorda;
E laissem lo boc en la corda
Estar sivals entro al jorn;
E nos fassam nostre sojorn.”
Aisi esteron a gran delieg
Tro al senh, abdos en un lieg,
Que 'l dona levet issi s' en,
Et escrida tota la gen
A lurs albercx, e comtet lur:
“Auiatz, dis ela, del tafur
En Bascol, co m volc enganar.

A nueg venc al portel sonar
En semblansa de mo senhor,
Intret en guiza de trachor
A mon lieg, e volc me aunir;
Mas yeu m' en saup trop jen guerir,
Dins en ma cambra l' ai enclaus.”
Tug ne feron a dieu gran laus
E dizon: “Dona, be us n' es pres,
Sol c' ades mueira demanes,
Car hom non deu trachor sofrir.”
Ab tan se son anatz garnir,
E corron tug vas lurs albercx:
Als us viratz vestir ausbercx,
Als autres perpunhs et escutz,
Capels, cofas, et elms agutz;
L' autres prenon lansas e dartz;
Sempres venon de totas partz
Candelas e 
falhas ardens.
E can N Amfos auzi las gens
Aisi vas si venir garnidas,
Dedins a las portas tampidas,
Et escridet: “Senhors, no sia,
Per dieu lo filh sancta Maria,
Qu' En Bascol vostre senhor so.”
Et els trenco ad espero
Las portas per tan gran poder
Que 
fer ni fust no y poc valer.
E cant el trencar las auzi,
Tot en un' escala salhi,
E puget en una bestor,
E pueis gitet l' escala por.
Mantenen an tot l' uys trencat,
E son vengut al lieg armat,
E cascus tan can poc sus fer,
Car cuion l' aqui trober;
E can non l' an lains trobat
Son tug corossos et irat,
E 'l dona n' ac son cor dolen;
E mentre l' anavon queren,
Vas la bestor fai un esgart,
E vi l' escala una part
Que sos maritz ac porgitada;
E tornet dir a sa mainada:
“Baros, yeu ai vist lo trachor;

Velvos en aquela bestor,
Dressatz l' escala e puiatz;
E si' ades totz pesseiatz
Que sol no 'l laissetz razonar.”

Ab tan N Amfos pres a cridar:

Baros, e quinas gens es vos?
Non conoissetz 
degus N Anfos
Lo vostre senhor natural?
Ieu soi aisel, si dieu mi sal,
E per dieu no m vulhatz aussir!”
E la dona fes un sospir,
Al dissendre gitet un crit,
Can tug conegro son marit.
Ar crida, plora, planh e bray:
“Bel senher, dos tan fol assay,
Co vos auzes anc enardir?
Car tan gran paor de morir
Non ac mais negus natz de maire!
Bel senher, dous, franc, de bon aire,
Per amor dieu, perdonatz me,
E truep, si us platz, ab vos merce,
Senher, que yeu no us conoisia,
Si m sal lo filh sancta Maria,
Enans me cuiava de vos
Qu' En Bascol de Cotanda fos.”
Et el respos: “Si dieu mi sal,
No m' avetz fag enueg ni mal;
Be que us calha querer perdon,
Mas a me qu' el pus fals hom son,
El pus tracher que anc fos natz,
Amiga dona, m perdonatz
Qu' ieu ai vas mi meteis falhit,
E 'l vostre valen cors aunit;
E per colpa e per foldat
Mon bon cavayer adzirat:
Per colpa de lauzengiers
M' es vengutz aquest destorbiers
Et aquesta desaventura;
Amiga dona, franqu' e pura,
Per amor dieu, perdonatz me,
E trueb ab vos, si us plai, merce,
E aiam dos cors ab un cor;
Qu' ie us promet que mays a nulh for
Non creirai lauzengiers de vos,
Ni sera tan contrarios
Nulh hom que mal y puesca metre.”
- “Aras, dis ela, faitz trametre,
Senher, per vostre messatgier.”
- “De gaug, dona, e volontier
Ho farai, pus vey c' a vos play.”
- “Senher, 
oc, et enqueras may;
En Bascol anaretz vezer,
E digatz li que remaner
Vos a fag tro sia gueritz.”
Ab tant es de l' alberc partitz,
E fai so que ela li manda;
Vezer va Bascol de Cotanda;
E trames per sos cavayers,
C' ancmay tan gran alegriers
Non crec ad home de son dan.
E que us iri' al re comtan?
Vas l' alberc tenc de son vassalh
En Bascol, dreg vas lo lieg salh
Et estet suau et en pauza,
Et ac be la fenestra clauza.
“Bascol, dis el, e cossi us vay?”
- “Per Crist, senher, fort mal m' estai,
Et agra m be mestier salut.
E cosi es tan tost vengut?”
Dis En Bascol a son senhor.
- “Bascol, dieu per la vostr' amor
Soi remazutz e remanrai,
Que ja en ost non anarai
Si vos ab mi non anavatz.”
- “Ieu, senher, guerrai, si dieu platz;
E pueis farai vos de bon grat
Tota la vostra voluntat.”
Ar s' en tornet vas son ostal,
E fo ben jauzen de son mal.
Et estet be, si dieu be m don,
Car el tenia en 
sospeison
Sela que falhit non avia;
Mais ela saup de moisonia
Trop may que el, segon que m par:
Per qu' ieu, francx rey, vos vuelh preguar
Vos, e ma dona la reyna
En cuy pretz e beutat s' aclina,
Que gilozia defendatz
A totz los homes molheratz
Que en vostra terra estan.
Que donas tan gran poder an,
Elas an be tan gran poder
Que messonja fan semblar ver,
E ver messonja eissamen,
Can lor plai, tan an sotil sen.
Et hom gart se d' aital mestier
Que non esti' en cossirier
Tos temps mais en dol et en ira;
Que soven ne planh e 'n sospira
Hom que gilozia mante,
On nulh mestier no fara be,
Qu' el mon tan laia malautia
Non a, senher, c' a 'n gilozia,
Ni tan fola ni tan aunida
Que pieitz n' acuelh e mens n' evida,
Et es ne pieitz apparians
C' ades li par que 'l vengua dans.”
- “Joglar, per bonas las novelas
E per avinens e per belas
Tenc, e tu que las m' as contadas,
E far t' ai donar tals soldadas
Que conoisiras qu' es vertat
Que de las novelas m' a grat;
E vuelh c' om las apel mest nos
Tos temps may, CASTIA GILOS.”
Can lo rey fenic sa razo
Anc non ac en la cort baro,
Cavayer, donzel ni donzela
Sesta ni sest, ni sel ni sela,
De las novas no s' azautes,
E per bonas non las lauzes,
E que cascus no fos cochos
D' apenre CASTIA GILOS.

//

Raimon, Raymond, Ramon, Ramón Vidal de Besalú, Besaudun fue un trovador español que escribía en dialecto occitano catalán:
c 1196 - c 1252. Originario del pueblo de
Bezaudu, Besalú, Bezaudun, situado en la comarca de la Garrocha, provincia de Gerona. Se formó e inició su vida profesional como juglar en el castillo de Mataplana, al que elogia en algunos de sus versos.

Loís Alibèrt, GRAMATICA OCCITANA SEGON LOS PARLARS LENGADOCIANS

Es famoso por ser autor del primer tratado poético en una lengua romance (occitano), el Razós de trobar (c. 1210).​ Comenzó su carrera como juglar y pasó sus años de formación en la corte de Hugo de Mataplana, que a menudo recuerda con cariño en sus poemas y canciones.

En el Razós, Raimon distingue la "francesa parladura" (lengua francesa) de la "cella de Lemozi" (lengua occitana).

"[...] la parladura francesca val mais et [es] plus avinenz a far romanz e pasturellas; mas cella de lemosin val mais per fer vers et cansons et serventes; et per totas las terras de nostre lengage son de major autoritat li cantar de la lenga limozina que de nengun'altra parladura per qu'ieu vos en parlerai primeramene".​

Se trata de un prontuario gramatical y versificador para la composición correcta de la poesía trovadoresca occitana.​ También analiza el arte del que escucha (li auzidor) y su responsabilidad en comprender la obra del trovador. La insistencia de Raimon en que el público entienda lo que se canta y que se mantengan en silencio durante su canto ha sido considerado como fundacional en la historia de la música artística.
Para Raimon, los oyentes tienen la responsabilidad de informarse acerca de lo que no entienden (que es "una de las cosas más sabias del mundo") y ser fieles a la calidad de la obra, alabando la grandeza y condenando la falta de forma. Raimon también se esforzó en defender la superioridad del lemosí (o Lemozi, es decir, el occitano) frente a otras lenguas vernáculas, lo que indujo al poeta florentino Dante Alighieri a escribir la obra De Vulgari Eloquentia justificando el uso de la lengua vernácula de la Toscana en vez de la lengua occitana.​ El Razos finaliza con un glosario occitano-italiano. A finales del siglo XIII, Terramagnino de Pisa escribió un versión condensada del Razos.
Jofre de Foixá escribió una versión ampliada, el Regles de trobar, para Jaime II de Aragón.

https://ota.bodleian.ox.ac.uk/repository/xmlui/handle/20.500.12024/0379

Además de la mencionada composición, se conservan varios fragmentos de letras de canciones y tres obras narrativas, estas últimas escritas en nuevas rimadas, es decir, octosílabos pareados. Asimismo, dos de ellas se pueden considerar novelitas, muy similares a lo que en francés se denomina "roman". En Reprensión de celosos, se cuenta los amores de Bascuel de Cutanda y Elvira, esposa de Alfonso de Barbastro en la corte de Alfonso VIII de Castilla.​ Etc...

viernes, 26 de octubre de 2018

marit, némon (anémon) al llit

Marit marit, némon (anémon) al llit, farém alló que vam fé anit, en pelet en pelet taparém lo foradet. A ver qui la adivine.

Me la díe ma mare així que no malpenséu.


- Tere Adell - Beseit



Mes aball está la solusió :
















































































Dormí. En pelet (pestañes) taparém lo foradet (ull)

martes, 12 de diciembre de 2023

La vie de sainte Énimie. Enimia

La vie de sainte Énimie.

La vie de sainte Énimie. Enimia


On ne connaît qu'un seul exemplaire de cette vie, conservé dans la Bibliothèque de l' Arsenal, et portant le n° 7.


Ad honor d' una gloriosa

Verge sanctade Crist esposa,

Que fo Enimia nominada,

De Fransa de rehal linhada,

Trais aquest romans de lati,

Per rima, si com es aysi,

Maistre Bertrans de Masselha,

Ab gran trebalha et ab velha;

Car qui sap be e non l' essenha,

Segon la ley de Dyeu non renha;

Per que trais maystre Bertrans

De lati totz aquestz romans.

E no us cuides qu' el ho fezes

Que lauzor de segle n' agues,

Ans fo pregatz caramen

Dans part lo prior e 'l coven;

Mas majormen, si com say yeu,

O fes ha lauzor de Dieu

E de mi dons Sancta Enimia,

De cui vos vuelh comtar sa via.

Apres cant Jhesu Crist fo natz,

E mes en cros, e resuscitatz,

E fo a la dextra del Payre

Montatz, si com ausem retrayre,

Lhi apostol cuminalmen

Aduzion a salvamen

Las terras e las regios

Per lurs sanctas predicatios;

Mas cant foron las encontradas

Vas Dieu totas per pauc tornadas,

Tot deriers lo regne de Fransa

Pres, pels discipols, baptizansa,

Car totz temps fo ferma e dura

En aquo que cre per natura;

Mas apres, cant ac pres baptisme,

Us reys governet lo regisme

Que fo Clodoveus apelatz;

Onratz reis et apoderatz.

Aquest fo filhs de Dagobert,

Si colh gesta ho dis apert.

Sos avis ac nom Clodoveu,

Que totz primiers creset en Dieu

Que nulhs reis del regne de Fransa,

E prumyers ac bona esperansa.

Et, en aysi com syeu payro

Foron vas Dyeu fizel e bo,

Aquest Clodoveus atrestal

Ac vas Dyeu bon cor e leal.

Sa molher fo, per l' encontrada,

Astorga per nom apelada.

Aquist doy agron una filha

Que fo belha per miravilha,

Si que natura non poc far,

Negun temps, de beltat sa par;

Ans vos dic que, per sa beltat,

Tuch li ric home del regnat

La venien vezer totz jorns...

Mas la tozela no y metia

Son pes, ni s' en orgolhosia,

Car en Dyeu avia son cor,

Et en luy servir son demor...

E pogra aver, si s volgues,

Marit rey, comte o marques,

Car mot ric home la querien

Per la beltat que en lyei vezion,

Mas ilh de re menhs non trachava:

En Dieu servir se delectava.

S' ilh vis lo paure desayzat,

De fam coytos et assedat,

Ilh l' abeurava e 'l payscia

Tro que ben sadolat l' avia.

S' il vis lo mesquin nudamen,

Hilh li donava vestimen;

Mas totz sos maiors gautz ades

Era lavar los caps e 'ls pes

Dels paures de Crist nuech e dia,

On plus meschinetz los vesia.

Als malautes fasia lieths

Et aquo era sos delieths...

Mas quan venc lai que la pieusela

Enimia, fo grans e bela,

Fo per molher trop demandada

Per los baros de l' encontrada,

Q'en prometien grant aver,

Tant la volia quechz aver.

E, on quascus era plus rics

Et avia melhors amics,

Aquel prometia trop mays

D'aur e d' argen sinquanta fays.

E que us iria comtar gaire?

Lo reis autreget a la mayre,...

Car ben era hueymais sazos;

Mas davan totz un n' elesquet,

Celuy de que plus s' azautet,

A cui el sa filha dones

E per molher la 'lh espozes.

Pueis es vengutz a la regina...

“Bela filha, so dis lo payre,

Aysi em yeu e vostra mayre,

E volem que ns digatz lo ver:

Qal voletz per marit aver

De Fransa dels onratz baros?

Car u n' avem elescut nos,

Rics e onratz, bel chavalier,

Que vos demanda per molher.”

La domaysela li respon:

“Payre senher, per re del mon

Non auray marit ni espos,

Mas Jhesu Crist, lo glorios,

Al cal ai promes castetat

Tener, e ma virginitat.”

Lo paire respon e la maire:

“Filha, tot vos venra a fayre.”

La pieusela si pres a plorar,

Car no lur poc ges contrastar.

Entretan lo reis, ses demora,

Fes adobar dins e defora,

Per las salas e pels palays,

Tot so que a la cort s' atais;

Si que lendema, ses bisten,

Pogues hom far l' esposamen...

Mas Enimia, la piuzela,

Fo en una cambra mot bela,

E non dormi ges, ans preget

Lo syeu espos, que la formet,

Que, per la soa pietat,

Li gardes sa virginitat...

E que la gardes del felo,

Que no la pogues enganar

Lo sieus engans, ni baltugar...

Cant ac sa orazo complida,

Del senhal de Crist s' es garnida;

Pueys a al rey de pietat

Son cors e s' arma comandat.

Aqui... us miracles venc,

Que tota la donzela tenc,

Car, per la cara e pel cors,

Perdet la gran beltat defors,

Que tota fo aysi tacada,

Que pueys no fo sol demandada,

Per baro ni per chavalier,

Ad esposa ni a molhyer;

Car ilh ac una malautia

Que hom apela lebrosia...

Mas cant venc a saber al payre

Et a la regina sa mayre

Et a son frayre Dagobert,

Ayso vos puesc ben dir per cert

Que anc no fo faitz tan grans dols

Per homes savis ni per fols,

La bruyda leva pel palays

Dels plors, dels critz e dels esglais,

Pels palazis e pels comtors,

Pels marques e pels varvassors,

Per dompnas e per domayselas,

Cant auso las malas novelas

De lur dompna jove, real

Que tan sobde aia tal mal

Que l' aia en aysi tachada,

Que ilh ne sia desfayssonada...

Mas quant lo reis vi e la maire

Que al re non podien fayre

De lur filha, feyron venir

Rics metges per lyes a guerir;

Mas, per metgias ni per artz

Que 'l fezesson dans totas partz,

Ni per herbas ni per poysos,

A la toza non tengron pro;

Car ges de metges lor metgia

Contrastar a Dyeu non podia.

Mas quant venc, apres ganre dias,

Que 'l verges, per totz sos afans,

Fezes gratz a Dyeu humielmen,

L' angel venc que 'l dis belamen:

“Enimia, verges de Dyeu,

Messatges fizels ti suy yeu;

Per me ti manda Dieus de pla

Que t'en anes en Gavalda,

Car lay trobaras una fon

Que t redra ton cors bel e mun,

Si te lavas en l' aygua clara;

Molt es la fons sancta e cara,

Et a nom Burla: vay t'en lay,

Non ho mudar per negun plai.”

La donzela, cant ayso aus,

Fay a Dieu gracias e laus...

Mas lendema, engal lo dia,

Venc a son payre dreita via

Et a la regina sa mayre

Et a Dagobert lo syeu frayre,

Et a lor comtat la razo

De la divina visio...

Cant foron tuch encavalgat,

Comandon a Dieu lo regnat,

Enimia tota prumieyra;

Pueys se meton en la carieyra

Et, en apres ganre jornadas,

Son vengut en las encontradas

De la terra de Gavalda.

Adonc la verges say e la

Garda si ja vezer poyria,

Vas nulla part, la dreita via

Que l' aduces lay ves la fon

Que lhi a promes lo Reis del mon.

Et entretan e mei l' estrada

Vec un mas, on fes estancada;

Et ha als homes demandat,

Que ha en aquel mas trobat:

“Baros, prohomes, mostratz mi

La drech' estrada e 'l chami...”

Una femna li venc davan,

Que s' era traita ves la via,

Quant vi aquela companhia;

Pueys li a dich: “E qui es tu,

Que aissi passas ad estru

Per sesta nostra encontrada?...

E digas mi, senes bisten,

La causa que sai vas queren;

Car per aventura seria

Que yeu te endreyssaria,

E ti poyria tener pro

En so que quers, e diguas m' o,

Car yeu fui en aquest loc nada,

E say ben tota l' encontrada...”

Cant Enimia l' au parlar,

Comensa se a perpessar

Si ja 'lh diria la razo

De la divina visio.

E cant so ac molt perpessat,

Creset que, per Dieu voluntat,

Li fos aquilh femna venguda...

Profemna, tu m' as demandat

Que vauc queren; e sai t' en grat:

La fon de Burla vau queren,

Sapchas, pel Dieu comandamen;

Car si m puesc sol esser lavada

D'aquel' aygua, serai mundada...”

- "Domna, fai s' ilh, per sa virtut

Ti don Dieus de ton cor salut,

Car aquist aygua que demandas

No say yeu per aquestas landas,

Ni ancmays parlar no n' ausi;

Mas una aygua nays prop d' aissi,

Que es profeytabla e bona

A tota malauta persona;

E venon hi de loinh banhar

Cilh que volun lur cors mundar;

E si lavar hi te volias

Yeu cre que ben gerir poyrias...”

Enimia no sap que far...

Per ho il dis als companhos

Qu' albergesson per las maysos,

Et adobesson de mangar...

Mas cant la nuech fo avenguda,

Enimia sola, ses brugda,

S'en vay en una cort defors,

Et esten en terra son cors,

E prega Dieu que 'lh do certansa

D'aquo que ilh es en doptansa;

Mas quant fo myega nuech passada,

Que 'l donzela se fo pausada,

L' angels li venc en eis lo pas,

Et ha li dich que non lay pas,

Lay vas los banhs que dich l' avia

La femna, car ges no s tanhia

Que per aquels banchs tornes sana,

Que eron fachs per ma humana;

Ans volia Deus que s n' anes

Lay vas Burla, e que s banhes

En l' aygua freyda, sos la rocha,

On a penas lo solelhs tocha.

Enimia fo esgausida

Per la paraula qu' a ausida;

Mas quant venc lendema mati

Ela si mes en lo chami,

Et ab ela syeu companho...

Mas quan venc, apres ganre dias,

Qu' agron anat, per longas vias,

Per terra molt aspra e dura,

Esdevengron per aventura

En una val prionda e fera...

Auziro, si com a Dieu plac,

Pastors layns, per miey lo bac, (baç; alemán Bach: arroyo, riachuelo.)

Que anavan vacas sercan,

E l' us al autre demandan,

Que avian adonc perdudas,

Iuz per las landas escundudas.

“E Bar! agras las tu vistas

Las vacas que avem tan quistas,

Dis l' us al altre, pels boscatges?”

Respondet us d' aquels salvatges:

“Yeu cre siunt, si Dieus m' aon,

A Burla beure en la fon.”

Enimia quant au nomnar

Burla, pren si ad alegrar;

Et ha dich a sos companhos:

“Baro, donem dels esperos,

Que yeu ay auzida nomnar

La fon de Burla, so me par...”

Li pastor an paor avuda

Quant auziro aquela bruda...

Mas un n' a fayt vas se propjar...

“Amic, fay s' ilh, digas mi tu,

Que sabes aquestas montanhas

las ayguas e las fontaynas,

On es ni en cal encontrada

La fon que Burla es apelada?

Car per ela n' em vengut nos

De molt longuas regios,

E si tu lay nos vols menar,

Grant aver ne potz gazanhar.”

Lo vila cant au la donzela

Grant aver cuida aver d' ela,

E respon li demantenen:

“Dompna, dompna, segon mo sen,

Tu es de molt gran baronia...

Essenhar t'ay, ans que remanha,

Burla, que m' as aysi gen quista...

Mas empero aquel aver

Que m' as promes, vuelh aver.”

Enimia molt largamen

Li fay donar aur e argen...

Lo vilas pres l' aur jansion

Et a 'ls guidatz pueys vas la fon.

La fons es inz en una comba

Qu'es pres de Tarn, gran e prionda...

Dans altra part d' aquela fon,

Vas orien, vas un pauc mon

Es lo mostiers bels e onratz,

Al laus d' ela hedificatz,

On encar lo sieu sainhs cor jay...

Cant Enimia fo venguda...

Mes se aqui de ginoulhos

Davan, am totz sos companhos,

E preget Dyeu, per pietat,

Que li redes sa sanetat...

E senhet son cors e sa chara,

Pueys s' en intra en l' aygua clara;

E, cant se fo tres ves lavada,

La malautia s' en es anada,

Et ac la carn bela e monda

Plus non es coloms ni colomba...

Ar escoltaz altre miracle

Que Dyeus i fes bel e mirable,

Que yeu que us o dic, o ay vist;

Aissi mi valha Jhesu Crist,

Car aqui on il si sufferc,

La rocha un petit s' uberc

E fes a la verge son loc...

Et encar i pareis, ses dec,

Lo sanz setis on ela sec;

Lo loc del dos e del ladrier

Hy pot hom vezer s' om lo quier;

Del cap e del col eyssamen

Y es lo locs entieyramen.

Cant tot ayso fo accabat...

E s' en retornavan ves Fransa...

Non agro ges be sus montat

La costa, que n' es grans et alta,

Cant la verges, e miech la via,

A recobrat la malautia...

Cant venc la nuech, en miech del sol,

Enimia fes estranh dol,

E preget Dyeu, si com solia,

Que n' agues merce si 'l plazia.

Cant venc lendema, al jorn clar,

Sos companhos fes ajustar

Et a lor dit tot belamen:

“Baro, ades tornem corren

Vas Burla, e serai guerida;

Ayssi o vol lo Reys de vida,

Obs ha que m banh' altra vegada,

E serai sana e mundada.”

Las dompnas e li chavalier

Fan son coman molt volontier,

E son s' en a Burla tornat...

Fes humilmen altra vegada

Sos precs a Dyeu, pueys es intrada

En l' aygua, et ha recobrat

Son bels cors e sanetat...

Pueys dis li cascus, e li conorta

Que mais en paor non estia...

E que s' en torne en Fransa

Per dar al regne alegransa.

La verges volc lor voler far,

E comenson s' en a tornar

Cant la verges pres a pessar...

E dis en son cor tot pessan:

“Pogra esser que nulh engan

Agues fait per noscen vas Dyeu...

Per que retornada m' agues

La malautia altra ves;

O si per ayso ho faria

Que jamais, a tota ma via,

Per neguna causa del mon

Me partes de la sancta fon...”

Pueys cant ac aysso perpessat,

Que non agron gayre anat,

Lo mals la pres autra vegada...

Cant la verges se sen malauta,

Apila la ma sos la gauta,

E non a fe ni esperansa...

Pueys si complanh e si gaymenta

Ab Dyeu, car ayssi la tormenta;

Mas pero pueys ha en cresensa

Que no ve ha Dyeu per plazensa

Que ilh s' en torne en sa terra,

Per que li mov aquela gerra;

E membret li d' aquest sermo,

Que bous non pot contr' agulho,

Et es s' en a Burla tornada...

En la clar' aygua s' es banhada...

Dyeus hi ac pausada la cura...

Anc pueis no l' a pres voluntat

Que s' en tornes en son regnat;

Pero lo cors ac cossiros

Que fassa de sos companhos...

“Grans gracias, baros, vos fas...

Ben sabes com es avengut...

Per la forsa de Jhesu Crist;

Reman sai en aquesta terra...

Pero a me fora talens,

Si pogues, que vis mos parens...

Mas pero cilh que retornar

S'en volran, podon o ben far.”

Cant Enimia ac parlat,

Tot lo mai cridet ad un glat,

E prometon a la donzela

Que tos temps remanran ab ela...

Mas empero de tals n' i ac

A cui lo remaners non plac...

Enimia fes ajustar

Totz cels que s' en volgrun anar...

Baro, en Fransa vos n' iretz,

E las novelas comtaretz...

Pueys diretz lor daus part de me

Que yeu lor clame, per merce,

Que als paures sya donat

Aquo que m tanh per heretat...”

De Enimia parlem ueymay,

Cossi es remazuda de lay

A la fon que aves auzida,

On era de son mal guerida.

Hilh serca, d' aval e d' amon,

Los locs que son viron la fon;

Pueys s' en monta per una rocha

Que diratz que sus al cel tocha...

E troba una balcha gran,

En miech de la roca istan.

En la balma s' en es intrada...

Cant ac la balma remirada

Per tot, fort s' en es agradada,

Et es li vengut a coratge

Que lains fassa estatge,

E retenc, per far companhia,

Una filhola que avia,

Qu'era atressi apelada

Enimia, deus que fo nada;

Los altres trames per la val,

Viron Tarn, amon et aval...

La verges menet sancta vida

En la balma que ac causida...

E si retraire vos volia

Las virtutz que Dyeus li fazia...

Serion passatz ganre d' ans;

Perho un pauc vos ne diray

D' aquelas que auzidas ay,

Las gens, si com auzit aves,

Venion de luenh e de pres

A la verge, de Dyeu amia,

Per guerir de lor malautia.

Esdevenc se, una vegada,

Que us hom, d' aquela encontrada,

Avia la ma secca cum tronc...

E venc a la sancta pieuzela,

E cobret sa ma bona e bela.

Altra vegada s' esdevenc

Que us lebros ves ela venc,...

E fo mundatz e deleytos...

Altra ves s' esdevenc, un dia,

Que una profemna issia...

E menet son efan pel ma...

Mas, no say ges per cal affar,

La profemna volc Tarn passar;

E, cant fo ins el miey del gua,

Sos filhs l' escapa de la ma

La mayre pres ad udolar...

E vay per la ripa cridan:

“Dyeus, que faray de mon efan!

Lassa caitiva, com soy morta,

Que l' aygua mon efan n' eporta!” (emporta, enporta)

Tan vay la femna, e tan crida

Que son efan troba a riba,

Que l' aygua l' ac gitat defors;

Mas l' arma no fo ges el cors.

Cant la femna vec so filh mort,

Adonc ac doble desconort;

Clama se caitiva e lassa,

Pueis leva l' efan en sa brassa,

E vai s' en ploran e plangen,

Ayssi com poc, gran dol fazen

Vas la santa verges de Dyeu,

Per so que 'lh reda lo filh sieu...

“Verge sancta, ret mi mon filh!...

Ren lo mi, dompna, ren lo mi!

Si non, yeu remanray ayssi,

E morray davan mon effan,

Lassa, ab plor et ab affan!...”

Cant la verges vi la dolor

De la femna, e l' estranh plor...

Pueis dins sa cela s' en intret,

Et aqui Jhesu Crist preget

Que per la soa pietat

Ressuscite l' effan negat.

Cant ac orat, la domayzela

Leva sus, et ieys de sa cela,

Et es venguda lay defors

On erun trastuch ab lo cors,

Que era pausat en lo sol,

Aqui en un petit planiol.

Cant Enimia fo aqui

El planiol asetet si...

Cant la verges se fo pausada

Aqui, on s' era assetada,

Pres l' efantet pel ma, e crida:

“Vay sus, effas; recobra vida;

Leva sus tost, el nom de Dyeu;

El nom de Dyeu t' apele yeu.”

Aqui mezeis non hi ac plus

Que l' efas se leva vieus sus...

Pueis pres son effan vyeu la mayre,

E tornet s' en en son repayre

Ab gauch et ab alegretat,

Car ac son effan recobrat.

Mas esdevenc s' una vegada

Que la verges s' es perpessada

Que bastis glieysa ad honor

De la Mayre Nostre Senhor,

On poguesson moynjas istar

Per servir Dyeu e coltivar;

Et ayssi com so perpesset,

Tot en ayssi ho acabet,

Car ad honor Sancta Maria

Fes glyeisa, la donzela pia,

Pres del flum de Tarn, sobre Burla,

Mas molt hi sufferc gran taburla...

Venia una grans colobra...

E derrocava tot a tyeira,

De nuech negra, ho ab lugana,

Lo bastimen de la setpmana, (setp: sept : set: se; septemseptimana)

Et aysso tota hora tenc

Entro que Sainz Yles hi venc,

Que era, en aquela sazo,

Evesques de la regio,

D'una ciutat qu' era apelada

Gavols per cela encontrada;

Mas pueys mudet hom l' evescat

Del tot a Memde la ciutat.

E diray vos entyeiramen

Coyssi o fes d' aquel serpen

L' evesques que aves auzit

Por forssa de Sanht Esperit.

Aquest evesques ac auzida

De Enimia la sancta vida,

E venc a la balma un jorn

Per far a la verge honor.

Enimia fort s' esguazi...

Ela li dis los destorbiers

Que li fay aquel adversiers...

Adoncz lo sanhz hom la coforta,

E promet qu' el ne pregara

Tot jorns cant tornatz s' en sera...

E retorna s' en vas sa cela.

Adonc preget Dyeu humielmen

Per la verge, contra 'l serpen...

Mas esdevenc se una vegada

Que Sanz Yles vengutz hi fo...

Fo lasses, et adormic si

En la falda de la donzela...

Vevos que venc us sobdes critz,

E tempesta de la colobra

Que venia desfar la obra.

Cant la verges au lo fer glat,

Leva 'l cap e vi lo mal fat,

E comenset si a plorar

Que l' evesque fes revelhar.

Lo sanhz hom no volc far demora,

E demanda li per que s plora.

La sancta toza respon li:

“E, senher payre, que vecti

Aquel serpen qu' ieu ti dizia!...”

Adoncz lo sanhz hom, ses demora,

Senha son cors, pueys s' en yeis fora,

E venc contra lo fer serpen,

Per la costa viassamen...

Per aventura, en la via,

Troba dos fustz, e leva los,

E met los en semblan de cros...

Lo serpens cant lo vec venir

La cros el ma, pres a fugir...

Mas hom per veritat recomta

Qu' una gran roca fo encontra...

Et es se lains esconduda.

Cant lo serpens fo dins intrat,

Sanz Yles s' es meravilhatz,

E prega Dyeu, lo rey del tro,

Qu'el giet de lains lo drago,

E la Verge Maire Dyeu

Prega que 'l do lo secors syeu;

E promet que el l' en fara

Mostier, on ilh colta sera,

En aquel loc e non en altre,

Sol que lo dracs de lains salte.

Lo dracs brama lains e crida

Et ab lo bram es fors anatz...

Sainchz Ylis fo amanoitz,

Et a lo ferit ab la crotz

Si qu' el sancs cazet fers e ros

En una roca, on encar

Per senhal lo pot hom trobar...

Aqui fo faichs pueis us mostiers

Que es encar bels et entiers,

Que fes Sanhz Yles ad honor

De la Mayre Nostre Senhor,

Ayssi coma avia promes...

Cant lo drac vi cazer son sanc,

Brama e sailh de ranc en ranc...

L' evesques ac lo cor alegre,

Et adoba se d' el ben segre;

Mas ges tan corre non podia

Com aquel enemics fazia.

Aytan cant pot s' en fuch lo drac...

Cant vi qu' el s' en fuch aytan fort...

E pesset si qu' al re no fos

Mas de Sathan temptatios...

Pueys tan cant poc ves lo drac ve,

E conjura lo mantenen,

Pel poder Dyeu omnipoten,

Que s' estanque, e plus non au...

Cant lo serpens au lo conjur

Contra se trop cozen e dur,

Aqui... cay aval en Tarn...

Lo sanhs hom s' en es retornatz

A la balma, ves la donzela;

Pueys lauzon Dyeu et el et ela,

Adonc si meton al obrar...

Cant lo mostier fo acabatz,

Ad honor de Dyeu fo sagratz

E de mi dons Sancta Maria,

En aissi com promes avia

La sancta donzela reals,

Cant fo venguda en las vals.

Pueys de l' altra part, pres d' aqui,

Fan altre mostier atressi,

Et sagron lo a la honor

De Sant Peyre, lo ric senhor...

Cant li mostier foron bastit,

Lo sanz bisbe ha establit

Que monga sia la donzela

E las altras totas ab ela,

Domnas e verges issamen...

L' evesques s' en es retornatz

Lay on era sos evesquatz.

Enimia fo abadessa...

En ayssi istet longamen

Enimia ab son coven,

Que tot jorn, tot jorn li venion

Las gens, car sancta la sabion.

Mas cant auzi lo reis de Fransa

De la filha la renomnansa,

Qu' ilh era monja abadessa,

E de dos mostiers senhoressa,

Trames li grant argen et aur

E ganre d' altre bel thesaur...

Mas cant ac istat longamen

Enimia ab son coven,

Conoc lo dia de sa fi,

E fes ajustar davan si

Tota la soa companhia,

Monjas e laycs e la clercia;

E cant foron tuch ajustat

Dolsamen lur a sermonat:

“Cars frayres, fay cilh, e sorors...

Aras sapchatz per veritat

Que a Dyeu ven per voluntat

Que yeu ischa uey d' aquest mon,

Et intre el regne d' amon... (amún; amunt; arriba)

Yeu suy, segon Dyeu, vostra mayre...

Per que cove que an primiera...

E no us vuelhas miravilhar,

Car vos me coven a layssar;

Car aquesta mort non perdona

Per ren a neguna persona,

A rey ni ad emperador;

A negu non porta honor:

Vyelh home, paure ni manen,

Totz los perpren cuminalmen,

Per que vos prec, filhas de Dyeu,

Que vos crezatz lo cosselh myeu,

Que velhetz en totas horas

Sanctamen, car no sabes coras

Venra aquel jorn doloyros...

Aras vos dic altra paraula,

E no la tenhatz ges a faula...

Sapchatz, gayre non tarzara

Que ma filhola mi segra,

Cilh qu' es nomnada del nom myeu,

Car yeu n' ay faitz grans precs a Dyeu

Que ses ela gayre no m lays

Estar sus el syeu sainht palais,

Car no vuelh que sa jos remanha,

Ni mi parta bona companha...”

Cant ac Enimia parlat,

Las monjas e 'l laic e 'l clergat,

Que eron aqui per lo sol,

Leveron un plor et un dol,

Cant auzon que 'l verges de Dyeu

Los layssara ayssi em breu;

Mas la verges de Jhesu Crist

Los conorta no sion trist;

Mas cant senti lo ponh venir

Que l' arma volc del cors issir,

Lo cors de Crist a resceubut...

A l' octava de Saint Michel

Fo coronada sus el cel;

Car ad aquel jorn, ses falhida,

Issi d' aquesta presen vida.

Las monjas prendo lo saint cors,

Cant l' arma fo issida fors...

E cant tot fo apparelhat,

Et ac hom cantada la messa,

Ilh es en son sepulcre messa

Onradamen, ab grant honors,

Ab psalmes, ab cans et ab lauzors.

Apres, cant Sancta Enimia

Fo issida d' aquesta vida...

Seguentre gayre non tarzet

Que sa filhola la seguet,

Si cum la verges, sa mayrina,

Avia dich per vos divina.

Adonc cant fo foras issitz

De la filhola l' esperitz,

Sebelhiron, ab gran honor,

Lo cors el sepulcre alsor;

Lo cal cors apres enportet

Dagobertz lo reis...

Saint' Enimia, en sa vida,

Comandet qu' ilh fos sebelhida

El sepulcre pausat dejus

E 'l filhola en cel de sus,

Car de son fraire ben sabia

Qu'en Gavalda venir devia

Pel syeu cors en Fransa portar...

Dirai vos apres per vertat

Com fo trobat ni de cal guiza

Lo cors de Sancta Enimia...

Cant Clodoveus, lo reis de Fransa,

Fo issitz de la malanansa

E del caytivier d' aquest aire,

Lo filh renhet apres lo paire

E governet tot lo regisme;

Dagobert ac nom per baptisme.

Cant aquest fo reis del pais,

Onret lo mostier Saint Danis

De bels palis e de cortinas

E d' altras onradas aizinas,

E tenc lo en gran reverensa...

Mas cant venc que auzi un dia

Que Dieus, per sa soror, fazia

Miracles e belas vertutz,

Es s' en en Gavalda vengutz

Per so qu' el cors de sa soror

Ne portes...

Al mostier Saint Danis en Fransa

On istes tos temps en onransa...

Demanda belamen e quier

A las monjas d' aquel mostier,

Que l' essenhon, per Dyeu amor,

On jay lo cors de sa seror.

“Domnas, fay cel, ayci suy yeu...

Frayres de la vostra pieusela...

E suy vengutz plan per amor

Que m detz lo cors de ma soror,

Car portar l' ay en mon pais,

Al ric mostier de Saint Danis,

On sera en caissa d' aur messa.”

Adonc li respon l' abadessa:

“E senher reis, e que ns demandas!...”

Lo reis respon a l' abadessa...

“Dompna, dis el, si ma soror

Mi voletz redre, gran honor

E gran terra vos donaray,

Don poyres istar tos temps may

Onradamen en est mostier.

Fachs ho, per merce vos o quier...”

L' abbadessa cant lo rei au

Fay li respos bel e suau:

“Senher reis, per que ns desconortas!

Que farem nos, si tu l' enportas!

Si tu l' emportas, que farem!

Certas reis, certas nos morrem!

Ilh es nostra dompna carnals

E nostra dompna 'spiritals,

E ns garda de tot encombrier,

Nos totas et aquest mostier...”

- “E ja vos ay ieu Na abbadessa,

So dis lo reis, fach gran promessa,

Per que la m deuriatz ben layssar.

Faytz ho, non o podetz mudar,

E mostratz mi lo monumen?”

Adonc respon tot lo coven:

“E senher reys, per Dyeu no sya,

E per mi dons Sancta Maria,

No vuelhas far tan gran peccat! ...

Senher, merce aias de nos.”

Pueys si gieton de ginolhos,

E clamon li, per Dyeu merce,

Que non ho vuelha far per re.

Mas el lor dis, tot en derrier,

Que non remanra el mostier

Lo cors en neguna manieyra...

“Non portaray doncs ma soror

Lay ont aura maior honor?

Si faray, sapchas, veramen...”

Ab tan es intratz el mostier...

Ab tan lo reis ha tan sercat

Qu'el monumen ha atrobat;

Mas ges non conoys cal sya,

Car dos monumens hi avia;

L' un de sa sor lo soteyra,

De la filhola 'l sobeyra;

Mas cant ac istat un petit,

El sobeyra vas vi escrich

Enimia, e pesset si

Que cors de sa sors fos aqui.

Et auiatz del nom per que fo

En aquel vas et el syeu no.

Cant Sanct' Enimia passet

D'aquest mon, et ilh comandet...

Qu'el syeu vas istes ses escrich...

Et en aquel de sa filhola

Mesesson lo nom sus la mola...

Car ges lo loc, on Dyeus l' avia

Fach tan de vertut nuech e dia,

No volc per re desamparar

Apres sa mort per altre istar...

Cant Dagobert ac ben legit

Lo nom desobr' el vas escrit,

Ac gauh, e gieta se sobr' el,

Car cuidet que aquel fos el...

Pueys cant si fo del vas levat...

Comandet que tot belamen

Ubriguesson lo monumen...

Las mongas cant vezon aquo,

Dins lor coratge lur sap bo,...

Mas no fan ges semblan ni bruch

Per so que el no fo descuch...

Dagobertz cant plorar las au,

Belamen lur dis e suau:

“Dompnas, e per que ploratz vos?

Ja vos seray yeu tos temps bos...”

Las dompnas an al rey respos,

En semblansa que mal lor fos:

“E, senher, sapchas per vertat,

Ja no volgram altra rictat,

Ni altras terras ni honor

Mas lo sanh cors de ta soror...”

Cant lo reis e li chavalier

Agron pausat sus un saumier

Lo cors, an essemps saludat...

Pueys son tornat en lor pais...

Ar vos dirai senes doptansa

Coyssi, ni per cal demostransa,

Lo cors Saint' Enimia fo

Trobatz, ni per cal vizio...

Esdevenc si novelamen

Qu'el mostier fo faitz belamen,

E 'l covens fo religios,

E de Dyeu servir voluntos...

Ac, per la voluntat de Dyeu,

Un monge plen de sanctetat

Que era Johans appelat,

Al cal lo Filhs Sancta Maria

Revelet on lo cors jazia...

L' angels li venc en vizio,

Et a li dit en sa razo;

Mas lo bos homs, per tot lo dir,

Non volia ren issauzir...

Mas cant venc pueys una sazo,

Cant lo bos homs colgatz si fo

La nuech en son liech, ses tot bruch...

El non dormi ges ans velhet...

Istet gran pessa en velhan...

Ni sabia de cal manieyra

Pogues esser ja vertadieyra

La visio qu' avia vist

Doas vetz pel messatge de Crist...

Mas cant si fo pro deramatz

Del dormir, s' es apparelhatz;

Mas ges adormitz no si fo

Que el auzi un sobde so,

Et ac paor e grant esglach,

Pueys ha lo cap deforas trach

Per auzir que a tabustat.

Dece que ac lo cap levat

Vi una resplanden lumnieyra,

Si com de jorn en la carrieyra.

Adonc s' es fort miravilhatz,

Et es s' en sos los draps tornatz,

Espaventatz et esperdutz.

Ab tan l' angels es avengutz,

Et a li dit per gran estru:

“Johan, Johan, e dormes tu?”

Johans istet, no volc respondre,

Non pessava mas de rescondre.

L' angels li ha dit altra ves:

“Johan, Johan, aisso que es?

Dormes ho velhas? Respon mi.”

Adoncs si leva del coyssi,

E respon per molt gran estru:

“Nomine patris, qui es tu?...”

- “Angels de Dyeu soy vertadiers,”

So li ha dich la visios,

“E tenh te fort per enoios,

Car tantas ves mi fas tornar,

Que non vulhas manifestar

Aisso que t'ay manifestat...”

Johans respon: “Puesc t' en creire yeu?..

Car lo cors de Sancta Enimia,

Dis om que es a Sant Danis...”

L' angel respon: “Non crezas may

Que sia lay, ans es ben say;

Mas Dagobert, lo reis, sos fraires,

Cant venc say en aquestz repaires

E sa soror aver cuidet,

Ab sa filhola s' en anet...”

Mas cant venc lendema sus lo jorn,

Lo bos hom no fes gran sogorn,

Et a fach venir lo coven,

Pueys lur a dich entieyramen

La vizio de Jhesu Crist...

Cant li monge auziron aquo,

Lauzeron Dyeu, e saub lur bo...

Adoncs venon tuh ses bisten,

L' evesques e l' altre baro...

Lo bos hom el mostier intret...

E mostra loc on era 'l vas...

L' evesques et clercs mantenen...

E canton una antiphena... 

Pueys fozon lo sol belamen

Et atrobon lo monumen...

Adoncs sentiro un' odor

Que ne issi, tota la melhor...

Si que tuch aquil que hi eron

Em paradis esser pesseron.

Altra vertut hi venc novela...

Car per l' odor sol qu' en issia

Cobreron salut aquel dia

Malaute, cec, contrach e clop,

Sortz e lebros e d' altres trop.

Mas cant fo del sepulcre traita,

E tota cesta vertutz faita,

Porteron la, am cans moltz bels,

Al mostier qu' era fachs novels,

E mezeron la belamen

Lains, en una archa d' argen

Hon Dyeus fai soen ses doptansa,

Per liey, virtutz e demostransa.

Aras preguem tuch, layc e clergue,

Que Dyeus, pel nom d' aquesta verge,

De qui avem fach cest romans,

Nos meta sus am los syeus sanhs.

Amen.