Mostrando las entradas para la consulta haigam ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta haigam ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 10 de agosto de 2020

SEXTA JORNADA.

SEXTA JORNADA.

Escomense la sexta jornada del decamerón, a la que, deball lo gobern de Elisa, se parle sobre algúns que en paraules ingenioses combatixen un ataque, o en una rápida contesta u ocurrensia escapen a la perdissió o al perill o al deshonor.

Habíe ya la lluna, están al mich del sel, perdut los seus rayos, y en la nova llum que arribáe están clares totes les parts del nostre món, cuan se va eixecá la regina, fen cridá a la seua compañía. Sen van alluñá, en pas lento, del hermós palau passejánse entre la frescó, tenín uns cuans raonaméns sobre una y atra cosa, y discutín sobre la bellesa de les históries contades, y enriénsen de les coses passades an elles, hasta que, eixecánse mes lo sol y escomensán a calentá, a tots los va pareixe be torná cap a casa; per lo que, tornán sobre les seues passes, allá sen van entorná. Y allí, están ya parades les taules y tot ple de escampades herbetes de bona auló y flos, antes de que la calina aumentare, per orden de la reina se van ficá a minjá, y fet aixó en festa, antes de fé datra cosa, cantades algunes cansonetes majes y grassioses, uns sen van aná a dormí y uns atres a jugá als dados o atres jocs; y Dioneo jun en Laureta sobre Troilo y Criseida se van ficá a cantá. Y arribada ya la hora de torná al consistori, sén tots requerits per la reina, com acostumbraben, se van assentá pel voltán de la fon; y volén ya la reina maná que se contare la primera história va passá algo que hasta entonses no habíe passat, y va sé que per la reina y per tots va sé sentit un gran abalot que les criades y los criats faien a la cuina. Per lo que van cridá al senescal y li van preguntá quí cridáe y quina ere la raó del abalot; va contestá que aquell rebombori lo feen Licisca y Tíndaro, pero que la raó no la sabíe, perque acababe de arribá allí aon estáen per a fels callá cuan lo habíen quirdat.
Li va maná la reina que enseguida faiguere víndre allí a Licisca y Tíndaro, y una vegada los va tíndre dabán, los va preguntá quina ere la raó de aquell sarabastall. Y volenli contestá Tíndaro, Licisca, que los seus añs teníe y ere bastán soberbia, y calentada en lo cridá, giránse cap an ell en mal gesto, va di:

- ¡Veigáu este animal de home a lo que se atrevix, aon estic yo a parlá abans que yo! Dixa que yo u conta. - Y giránse cap a la reina, va di: - Siñora, éste vol sabé mes que yo de la dona de Sicofonte, y ni mes ni menos que si yo no la coneguera, vol que me crega que la primera nit que Sicofonte se va gitá en ella, micer Mazo va entrá a Montenegro per la forsa y en derramamén de sang; y yo dic que no es verdat, sino que va entrá passíficamen y en gran plaé de los de dins. Y éste es tan animal que se creu massa que les jovenetes són tan tontes que están perdén lo tems cuidán al pare y als germáns que de set vegades sis esperen a casáles tres o cuatre añs mes de lo que deuríen. Germá, ¡be estaríen si tingueren que esperá tan! Per Cristo que sé lo que me dic cuan u juro, no ting veína yo que haigue anat al home donsella; y encara de les casades be ne conec unes cuantes, y quínes burles los fan als seus hómens; y este borrego vol enseñám a coneixe a les dones, com si yo haguera naixcut ahí. Mentres parlabe Licisca, sen enríen tan les siñores que sels haguere pogut arrencá totes les dens que se veíen; y la reina ya la habíe manat callá sis vegades, pero no valíe de res: no va pará hasta que habíe dit tot lo que volíe. Pero después de callá, la reina, rién, giránse cap a Dioneo, va di: - Dioneo, éste es assunto teu, y per naixó cuan haigam acabat les nostres históries tindrás que sentensiá en firme sobre este prossés.

Dioneo rápidamen li va contestá:

- Siñora, la senténsia está donada sense sentí res mes; y dic que Licisca té raó y crec que es com ella diu, y Tíndaro es un animal. - Sentín aixó Licisca, va escomensá a riure, y li va di a Tíndaro:

- Sens? Be u dieba yo: vésten en Deu, ¿creus que saps mes que yo cuan encara no tens secs los ulls? ¡alabat sigue!, no hay viscut yo en vano, no.

Y si no fore que la reina en un mal gesto li va imposá silénsio y li va maná que no diguere una paraula mes ni faiguere cap abalot si no volíe sé assurriagada. Va maná que sen anigueren ella y Tíndaro, res se haguere pogut fé en tot lo día mes que sentíla an ella. Poc después que sen van aná, la reina li va encarregá a Filomena que escomensare les históries; y ella, alegremen aixina va escomensá:

Novela primera de la jornada sexta

miércoles, 15 de noviembre de 2023

Verbo habé, auxiliar

Lo verbo habé: auxiliá + partissipi O equivalén a tindre.

Yo hay - o hai - begut.
Tú has trascolat.                
Ell, ella, vosté ha dinat.
Natros, natres ham (habem) minjat.
Vatros, vatres hau (habéu) sopat.
Ells, elles, vostés han amorsat.

Yo hauría
Tú hauríes
Ell hauríe
Natros hauriem
Vatros haurieu
Ells hauríen

Yo hauré
Tú haurás
Ell haurá
Natros haurem
Vatros hauréu
Ells haurán

Si yo haguera
Si tú hagueres
Si ell haguere
Si natros haguerem
Si vatros haguereu
Si ells hagueren

Que yo haiga
Que tú haigues
Que ell haigue
Que natros haigam o haiguem
Que vatros haigáu o haiguéu
Que ells haiguen

Etc.

Curiosidats que trobo al dicsionari de F. Mistral, Lou Tresor dóu Felibrige

Ague, Àgui (m.), Àigui (niç.), Age (l.), Atge (auv.), Àgi (bord.), Àugi, Àugei (g.), Aie (a. Lim.), Àyi (b.), Ave, Avo (viv. d.), (rom. ag, aig, cat. haja, it. abbia, lat. habeam), que j' aie, v. avé. (chap. que yo haiga + partissipi, ejemple, que yo haiga minjat. Se apareix mes al de Niza, sigue en h o sense.)

Ague, Aigue (niç.), Age (l.), Àgi, Ayi (bord), Ajo (rouerg.), Atjo (auv.), Auge, Aujo (g.), Aie, Aio (a. Lim.), Aye (b.), Ave (d.), (rom. ag, ac, aga, aia, aya, aye, cat. haja, it. abbia, lat. habeat), qu' il ou qu' elle ait. v. avé. (chap. que ell o que ella haigue + partissipi, ejemple, haigue fet. Coinsidix en lo de Niza, sigue en h o sense.)

Agué, Aguer (a.), Aguedre, Agudre, Agure (l.), Agé, Augé, Augué (g.), (rom. aguer, auer, cat. aver, haber, goth. aigan, lat. habere), 

v. aux. Avoir, v. avé plus usité. (chap. verbo auxiliá habé. Presén del infinitiu: yo hay, tú has, ell o ella ha, natros o natres ham o habem, vatros o vatres hau o habéu, ells o elles han.)

Aguè, Aguèt (l.), Aiguèt (niç.), Aguèc, Aguit (a. D.), Agèt, Augèt (toul.), Atgèt (querc.), Auguèt (b. lim.), Auguèc, Auèc, Augouc, Auouc, Augout, Agout, Aouc, Aout, Augut (g.), Auut, Auu (bord.), Abou (b.), At (Velay), (rom. aguet, ago, ag, ac, cat. haguè, lat. habuit), il ou elle eut, v. avé.

Aguènt, Agent (g.), Aient (a. L.), Ajant (périg.), Aiant (lim. d.), (rom. avent, ayan), ayant, v. avent. R. aguè. (chap. habén + partissipi, ejemple: Habén suspés este examen, - tú - no passarás de curs.)

Aguère, Aguèri (m.), Aiguèri (niç.), Aguèro (d.), Aguèi, Agui, (lim.), Agère, Agèri, Agèi (toul.), Auguère, Auguèi (b. Lim.), Agóuri, Augoui,  Augùri, Augu (g.), Auùri (bord.), Aboui (b.), (rom. agui, agra, cat. hagui, lat. habui, habueram), j' eus, v. avé. (chap. yo haguera + partissipi; haguerahaguereshaguerehagueremhaguereuhagueren.)

Aguères, Aiguères (niç.), Aguèreis (d.), Aguèrei (d. Lim.), Aguèra, Auguèras (lim.), Agères, Agèros (l. toul.), Auures (bord.), Augous (g.), Abous (b.), (rom, aguist, agras, cat. haguères, lat. habuisti, habueras), tu eus, v. avé. (chap. Si tú hagueres + partissipi. Coinsidix sense la h en lo de Niza y Tolosa: Toulouse, y en lo catalá segons Mistral. Lo catalá normatiu ha modificat lo hagueres per haguesses, haguessis.)

Aguerian, Agueian (rh.), Aiguerian (niç.), Aguèren, Aguren (alb.) Aguèrem, Aguèbam (lim.), Auguèram, Auguèm (b. Lim.), Aguèrim, Aguèron (d.), Aguen, Agerian, Agèren, Agèen (l.), Augùren, Augoum (g), Auùrem (bord.), Aboum (b.), (rom. agram, cat. haguèrem, it. avemmo, lat. habueramus, habuimus), nous eûmes, v. avé.

(chap. natros o natres haguerem + partissipi. Coinsidix en lo lemosín, treta la h. Lo catalá normatiu ha modificat haguèrem per nosaltres haguessem o haguessim.)

Aguerias, Agueia (rh.), Aiguerias, (niç.), Agerias (toul.), Aguerèts, Aguèrit (d.), Agères, Aguères, Aguèrets (l.), Aguèrei, Aguèra (lim.), Auguerats, Auguets (b. lim.) Auurèts (bord.), Augouts (g.), Abouts (b.), (rom. agratz, cat. haguèreu, lat. habueratis, habuitis), vous eûtes, v. avé. (chap. Vatros o vatres haguereu + partissipi.
El català subnormalitzat ha modificat lo haguèreu per haguesseu o haguessiu.)

Aguèro, Aguèros, Aguèro, Agueram, Aguerats, Aguèrou (rom. agra, agras, agra, agram, agratz, agron, lat. habueram, habueras, habuerat, habueramus, habueratis, habuerant), 2e imp. du subj. usité en Albigeois et Limousin: j' eusse, tu eusses, il eût, nous eussions, vous eussiez, ils eussent, v. aguèsse, auriéu.

(chap. haguera, hagueres, haguere, haguerem, haguereu, hagueren.)

Aguèron, Aiguèron et Auguèron (niç.), Aguèrou, Agèrou (l.), Aguèren, Augueron (lim.), Auguèren, Augèbon (toul.), Augoun, Auoun, Aoun (g.), Auùren (bord.), Aboun (b.), Aguiron, Aguèrant (d.),

(rom. agron, agro, agren, agran, cat. haguèren, lat. habuerunt, habuerant), ils ou elles eurent, v. avé. (chap. ells o elles hagueren + partissipi. En lo cas de habé : tindre : tingueren.)

Agues, Aigues (niç.), Ages, Atges, Ajo (l.), Àtgei (auv.), Àgis, Àyis (bord.), Auges, Ajos (g.), Ayes (b.), Aies (a.), Àieis (d.), Àiei, Àia, Aio (lim.), (rom. aias, cat. hàjas, it. abbi, lat. habeas), impér. et subj. s. du v. avé, aie, que tu aies. (chap. que tú haigues + partissipi; en lo cas del verbo tindre, que tú tingues.)

Agués, Aigués et Augués (niç.), Agés, Agets, Atgets, Agas (l.), Atjas (auv.), Agits, Àyits (bord.), Augets, Ajats, Ajas (g.), Ayats (b.), Aies (a.), Aiei, Aia (lim.), Avit (d.), (rom. aiatz, aias, cat. hajau, it. abbiate, lat. habeatis), impér. et subj. plur. du v. avé, ayez, que vous ayez.

(chap. que vatros o vatres haigáu o haiguéu + partissipi.)

Aguessac, v. agassa.

hajatz

Aguèsse, Aguèssi (m.), Aiguèssi, Auguèssi (niç.), Agèsse, Agèssi (l.), Aguèsso, Aguèi, Aguè (lim.), Auèsse (toul.), Auguèsse (b. Lim.), Auguès (alb.), Agóussi, Óussi, Augóussei, Augusse (g.), Auùssi (bord.), Abóussi (b.), Aguèsso, Ausso, Ousso (d.), (rom. aguès, aguessa, cat. haguèsit. avessi, lat. habuissem), que j' eusse, v. avé. (chap. que yo haguera; en lo cas del verbo tindre: tinguera.)

Aguèsse, Aguesso (m.), Aiguèsse, Auguèsse (niç.), Agèsso, Agèsse, Agès (l.), Aguèsso, Aguè (lim.), Auèsso (toul.), Agousso, Agous, Augousse, Augusse, Augousso, Aousso, Ausso, Ousse (g.), Auùssi (bord.), Abousse, Aboussie (b.), Aièisse, Ausse, Eusse, Usse (d.), (rom. aguès, cat. haguès, it. avesse, lat. habuisset), qu' il ou qu' elle eût, v. avé. (chap. Que ell o ella haguere; en lo cas del verbo tindre: tinguere.)

Aguèsses, Aguèsseis et Aguèssei (d.), Aiguèsses, Auguèsses (niç.), Agèsses (l.), Aguèssa, Auguèssas (lim.), Auèsses (toul.), Augousses, Agousses, Aoussos, Ousses (g.), Auùssis (bord.), Abousses, Abóussis (b.), (rom. aguesses, cat. haguesses, it. avesti, lat. habuisses), que tu eusses, v. avé.

Aguessian, Aiguessian (niç.), Aguessam (lim.), Agaschan (auv.), Agèssen (l.), Augóussem, Óussem (g.), Aguèssim (d.), Auùssim (bord.), Abóussem, Abóussim (b.), (rom. aguessem, agossam, cat. haguèssem, it. avessimo, lat. habuissemus), que nous eussions, v. avé.

(chap. Que natros o natres haguerem.)

Aguessias, Aguessia (rh.), Aiguessias (niç.), Agaschas (auv.), Aguessas, Aguessa (lim.), Aguèsses, Aguèssets (l.), Agussets, Auguessets (alb.), Augoussets, Oussets, Augoussots (g.), Auùssits (bord.), Abóussets, Abóussits (b.), Aguèssit, Eussia, Ussia, Aussia, Oussia (d.), (rom. aguessatz, aguessas, aguessetz, cat. haguèsseu, it. aveste, lat. habuissetis), que vous eussiez, v. avé.

(chap. Que vatros o vatres haguereu.)

Aguèsson, Aguesson (m.), Aiguèsson (niç.), Agèsson, Agèssou (l.), Aguèssou, Aguèssan (lim.), Aguèssen, Agousson, Augóussen, Óussen (g.), Auùssin (bord.), Abóussen, Abóussin (b.), Aguèssant, Eussion, Ussion, Oussian (d.), (rom. aguesson, aguessen, aguessan, cat. haguèssen, it. avessero, lat. habuissent), qu' ils ou qu' elles eussent, v. avé. (chap. Que ells, elles, vostés hagueren.)


domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.


Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.

A la reina (si volíe respetás lo privilegi de Dioneo) li faltabe novelá, y ella, después de callá les dames, que sen habíen enrit mol del desgrassiat Biondello, va escomensá a parlá aixina:

Amables siñores, si en la men recta mirem l´orden de les coses, mol fássilmen vorem que tota la universal multitut de les dones está als homens sometuda per la naturalesa, per les costums y per les leys, y que segóns lo discernimén de estos convé que se regixquen y gobernon; y per naixó, totes les que vullguen tranquilidat, consol y descáns en los homens als que perteneixen, han de sé en ells humils, passiéns y obediéns, ademés de honestes, lo que es espessial tessoro de cada una. Y si en aixó les leys, que al be comú miren en totes les coses, no mos u enseñaren, la naturalesa mol ubertamen u amostre, que mos ha fet en lo cos delicades y blanes, en lo ánim tímides y temoriques, en la men benignes y piadoses, y mos ha donat fluixes les forses del cos, les veus amables y los moviméns de los miembros suaves: coses que testimonien que tenim la nessessidat de que mos gobernon. Y qui té la nessessidat de sé ajudat y gobernat, vol que sigue obedién y que estigue sometut y que reverensio al seu ajudadó y gobernadó: ¿y quí mos ajude y goberne a natros mes que los homens? Pos als homens debem honráls mol, sométremos, y la que de aixó se aparte sirá digníssima no sol de dura reprensió, sino tamé de aspre cástic. Y an esta considerassió, encara que ya la haigam fet atres vegades, me ha portat fa poc Pampínea en lo que va contá de la malcreguda dona de Talano: a qui Deu li va enviá lo cástic que lo seu home no habíe sabut donáli; y per naixó crec yo que són dignes de du y aspre cástic totes aquelles que se aparten de sé amables, benévoles y dóssils com u volen la naturalesa, la costum y les leys. Per lo que tos contaré lo consell que va doná Salomón, com útil medissina pera curá an aquelles que están afectades de este mal. La que no sigue mereixedora de tal medissina, que no se cregue que se diu res per nella, encara que los homens acostumbren a di este proverbio:
«Espoles demanen lo bon caball y lo roín, y la dona tan bona com roína demane branca». Estes paraules, lo que vullguere interpretáles de broma, diríe que són sertes totes, pero volén interpretáles moralmen, dic que se hauríen de admití. Són de natural totes les dones volubles (la donna è mobile), influensiables, y per naixó, pera corregí la inquietut de les que se dixen aná massa lluñ de los límits imposats, se nessessite la gayata que les castigo, y pera aguantá la virtut de les demés, que no se dixen rellissá, es nessessari la gallata que les aguanto y les assusto. Pero dixán ara lo predicá, tos contaré aixó: habénse ya estés per tot lo universal món la altíssima fama de la maravillosa discressió de Salomón, y lo liberalíssim us que della fée peral que volíe conéixela en propia experiensia, mols acudíen an ell per a que los aconsellare desde diverses parts del món; y entre tots estos, se va ficá en camí un jove de nom Melisso, mol noble y ric, de la siudat de Layazo, de aon ere ell y aon vivíe. Y cabalgán cap a Jerussalén, va passá que, al eixí de Antioquía, en un atre jove de nom Josefo, que aquell mateix camí portabe, van cabalgá durán un tems; y com es la costum de los viachés, van escomensá a entrá en conversa. Habénli preguntat Melisso a Josefo quina ere la seua condissió, de aón veníe, aón anabe y a qué, li va di que anabe a vore a Salomón, pera demanáli consell de lo que teníe que fé en la seua dona, que ere mes tossuda y roína que cap atra, y ell ni rogánla ni afalagánla ni de cap atra manera la podíe traure de la seua obstinassió o tossudería.
Y después li va preguntá Josefo a Melisso de aón ere, aón anabe y pera qué, a lo que va contestá Melisso:

- Yo soc de Layazo, y com tú tens una desgrassia yo ne ting un atra: yo soc un home ric y me gasto lo meu assentán a la meua taula y honrán als meus consiudadáns, y es cosa rara y extraña pensá que, a pesá de tot aixó, no puc trobá a dingú que me vullgue be; y per naixó vach aon vas tú, pera demaná consell per a sé volgut.

Van cabalgá, pos, juns los dos compañs y, arribán a Jerussalén, per mediassió de un dels baróns de Salomón, van sé portats dabán dell, Melisso li va exposá la seua nessessidat y Salomón li va contestá: - Vol.

Y dit aixó, rápidamen Melisso va sé obligat a eixí de allí, y Josefo va di alló per lo que estabe allí, a lo que Salomón sol va contestá: - Ves al pon de la Oca.

Tamé Josefo va sé alluñat de la presensia del rey enseguida, se va trobá a Melisso quel esperabe, y li va di lo que li habíe donat per resposta. Estos, pensán en estes paraules y no podén compendre lo seu sentit ni traure cap fruit pera les seues nessessidats, com si hagueren sigut burlats, se van ficá al camí de tornada; y después de unes jornades van arribá a un riu sobre lo que ñabíe un pon mol majo; y com una gran caravana de mules y caballs estabe crusán van tindre que esperás hasta que habíen passat. Y habén ya passat casi tots, va ñabé un macho que se va esbarrá, com assobín passabe, y no volíe de cap manera passá abán; per naixó, un mulero, agarrán una estaca, primé en cuidadet va escomensá a pegáli pera que arreare. Pero lo macho, ara de esta part del camí, ara de aquella atravesánse, y a vegades reculán, de cap manera volíe adelantá; per naixó lo mulero, mol enfadat, va escomensá en la estaca a fótreli lo vareo mes gran del món, ara al cap, ara als flancos y ara a la grupa; pero tot en vano.
Melisso y Josefo, que estaben mirán aixó, li díen al mulero:

- ¡Aic!, desgrassiat, ¿qué fas?, ¿vols matál o qué?, ¿per qué no probes a conduíl be y tranquilamen? Arreará antes que sil esbatusses com estás fen.
A lo que lo mulero va contestá: - Vatros coneixéu als vostres caballs y yo conec al meu macho; dixéume féli lo que vull. Y dit aixó, va torná a fótreli estacades, y tantes de una part y tantes del atra ni va fotre que lo macho al remat va arreá, de manera quel arriero sen va eixí en la seua. Están, pos, los dos jovens a pun de seguí, li va preguntá Josefo a un bon home, que estabe assentat al arrang del pon, cóm se díe este puesto; a lo que lo bon home va contestá: - Siñó, aixó se diu lo pon de la Oca.

En cuan u va sentí Josefo, sen va enrecordá de les paraules de Salomón y li va di a Melisso: - Pos te dic, compañ, que lo consell que me ha donat Salomón podríe sé bo y verdadé, perque mol claramen vech que no sabía pegáli a la meua dona: pero este mulero me ha enseñat lo que ting que fé.

Al cap de uns díes van arribá a Antioquía, y Josefo va retindre a Melisso pera que descansare uns díes en ell; y sén mol fredamen ressibit per la seua dona, li va di que faiguere prepará de sopá lo que Melisso vullguere, y Melisso va demaná lo que li veníe de gust. La dona, tal com habíe fet abáns, no va fé prepará lo sopá com Melisso habíe dit, sino tot lo contrari, y veénu Josefo, enfadat, li va di:
- ¿No te se ha dit qué se teníe que fé de sopá?

La dona, contestánli orgullosa, va di:

- Pos ¿qué vol di aixó? ¡Ah! ¡No sopos si no vols sopá! Si me se ha dit una cosa a mí me ha paregut féu aixina; si te agrade, que te agrado; si no, aguántat.
Se va extrañá Melisso de la resposta de la dona y mol lay va ficá en cara.
Josefo, al sentí aixó, va di: - Dona, seguixen sén tal com eres, pero créume que te faré cambiá estes maneres. Y giránse cap a Melisso li va di:

- Amic, pronte vorem cóm ha sigut lo consell de Salomón; pero te demano que no te sigue du vórel ni pensá que es broma lo que vach a fé. Y pera que no me u impedixques, enrecórdaten de la contesta que mos va doná lo arriero cuan teníem compassió del seu macho. A lo que Melisso va di:

- Yo estic a casa teua, y aquí fas lo que tú vullgues.
Josefo, buscán una gallata feta de una carrasca jove, sen va aná a la seua alcoba, aon la dona, que enfadada se habíe eixecat de la taula, sen habíe anat remugán, y agarránla per les trenes la va aviá als seus peus y va escomensá a fótreli en esta gallata. La dona va escomensá primé a quirdá y después a amenassá, pero veén que en tot alló Josefo no parabe, tota cruixida va escomensá a demaná mersé per Deu pera que no la matare, dién ademés que may dixaríe de fé lo seu gust. Josefo, a pesá de tot aixó, no frenabe, sino que en mes furia que antes al costat o a les cuixes o als muscles la anabe vareján y assentán les costures, y no se va quedá coto hasta que se va baldá; y en ressumen, cap os ni cap part va quedá al cos de la dona que no estiguere machacat; y fet aixó, tornán en Melisso, va di:

- Demá vorem lo resultat del consell de «vésten al pon de la Oca». Y descansán un rato y rentánse después les mans, va sopá en Melisso y cuan va sé hora sen van aná a gitás. La pobreta dona en prou faena se va eixecá de enterra y se va dixá caure al llit, aon descansán com va pugué, en son demá, eixecánse mol pronte, li va preguntá a Josefo qué volíe que faiguere pera amorsá. Ell, enriénsen de alló en Melisso, li va di que tres ous fregits per a cadaú, pancheta grossa, butifarra de piñóns y seba, llenguañissa y pa en tomata en oli de arbequina, y después, cuan va sé hora, van trobá preparat tot lo que li habíe dit, per lo que van alabá mol lo primé consell perals seus mals que habíen sentit.
Y después de uns díes, separánse Melisso de Josefo y tornán a casa seua, a un que ere un home sabut li va di lo que Salomón li habíe dit, y este li va explicá:

- Consell mes verdadé ni milló no podíe donát. Saps be que tú no vols a dingú, y los honors y los favors que fas los fas no per amor que li tingues a dingú sino pera la teua pompa. Vol, pos, com Salomón te va di, y sirás volgut.
Aixina pos, va sé corregida la dona malcreguda, y lo jove, volén, va sé vullgut.

sábado, 20 de enero de 2018

LO TORT Y LA ORONETA

Lo divendres es lo milló día
pa que tos faiga una poesía
este es lo meu regalo
espero que tos agrado.

Oroneta , oreneta, golondrina, chapurriau

Tordo, tort, tord, pájaro, muixó, se minje les olives


Juan Carlos Abella, rabosí

" LO TORT Y LA ORONETA"

Fa tan temps que no plou
que lo monte de sed ne te prou
yo en humildat me pregunto
si tenim que vore en este asunto

acás fem coses que fallem
les fem mal y no u sabem
este món es pa sempre, esta clá
y mai mos s'ha de olvidá

no se com les ameles han acabat
los pobres albres ben mal han quedat
les olives han segut mol menudetes
y a puestos ben arrugadetes

los sembrats no podrán naisse
y si no plou no podrán creisse
les viñes ploren de sed
anguañ de vi, ñaurá poquet

la oroneta al otoño va marchá
y no sap cuan torno qué se trobará
lo primé que fará será buscá lo seu niu
aquell que va fe lo passat estiu

y allí los seus ous pondrá
después de un tems pollets tindrá
pa criá los seus fills tindrá que patí
treballán casi sense dormí

si tots les coses fem bé
eixos pollets volarán tamé
encara que sigue un menut repte
a natros mos lliurarán d'algún insecte

a la primavera lo tort ha marchat
patín per lo món que sa dixat
no sap com u trovará l'añ que bé
ya que ell tornará tamé

encara que se mos minjo les olives
y que alguns caiguen a les rateres
respetem tots al nostre tort
alegremos de que marcho ben gort

Ratera , rateres, trampas, trampas, muixóns, pájaros


la oroneta y lo tort s'han vist pel camí
y lo tort una cosa li ha vullgut dí
a vore quina terra te trobarás
que pugues viure allí aon anirás

los mes interessats som la gen
a vore si ya mos mentalisem
ojalá als nostres fills haigam dixat
la terra igual que l'ham heredat

será señal de normalidat
de que per fi mos ham mentalisat
perque ploure segú que plourá
y al monte la vida rebrotará.

Lo cant de la perdiu

Algún comentari, com este de un mussol :

Se troven un tort y una orineta, ella ve y ell  marche.
Ella li diu, ah tontos, ne veniu mols y ne marcheu pocs.
Ell li conteste, ah putes, ne veniu poques y ne marcheu moltes.