Mostrando las entradas para la consulta estamordí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta estamordí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 20 de febrero de 2024

Essil - Estalvar

Essil, s. m., ravage, destruction, ruine; du lat. exilis, réduit à rien, vide.

Cornelius Nepos, 18, 5, I, dit res exiles pour choses malheureuses:

Res exiles animi magnitudinem et si non frangebant tamen imminebant.

Essil, s. m., ravage, destruction, ruine; du lat. exilis, réduit à rien, vide.

Paneg. veter., Eumenes, c. V.

Un évêque de Béziers, en 875, souscrivit un titre: 

Alaricus exilis omnium servorum Dei.

Gall. Christ., t. VI, col. 30. 

Li plus d'aquest segle carnau 

An tornat joven en essil.

Marcabrus: Lo vers comens. Var. 

La plupart de ce siècle charnel ont tourné la gaîté en ruine. 

ANC. FR. Et renart à tout sen fausart

Des gens le roi fait grand escil. 

Roman du Renart, t. IV, p. 339.

Li jur metent terre à essil.

Roman de Rou, v. 10011. 

Out e l' eissil e la rapine 

Que fait la gent ultremarine. 

B. de S.-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 167.

2. Exilhament, s. f., destruction. 

Trobet manieyra de totz tormens e de exilhamens e de metre en fers, en ceps. L'Arbre de Batalhas, fol. 40. 

Trouva manière de tous tourments et de destructions et de mettre en fers, en entraves.

3. Ichilhaire, s. m., destructeur. (chap. Aniquiladó.)

Combatedor per veritat, ichilhaire de errors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 56.

Champion pour vérité, destructeur d'erreurs.

4. Issilhar, v., détruire, renverser, rendre malheureux.

Autres cent destruir' et issilhar. 

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Détruire et renverser cent autres. 

Part. pas. Pero mais amava sofrir

Sos precx que a son marit dir 

Res per que el fos issilhatz. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Pourtant elle aimait mieux souffrir ses prières que dire à son mari rien par quoi il fut rendu malheureux.

ANC. FR.

C'est d' escillier et d' ardoir à fu et à flame. 

Roman du Renart, t. IV, p. 273.

O s'il toz nes essille par mort u par famine. 

La cité arst, é la cuntrée

Ad tut essilie é gastée.

Roman de Rou, v. 4723 et 7780. 

Lui ne sun rengne travelher 

Ne la povre gent essiller.

Marie de France, t. II, p. 135.

 

Eissabozir, Eissaborzir, Eissaborir, v., étourdir, abasourdir.

Aissi 'l fes totz eissabozir,

Qu' el vezer li tolc e l' auzir.

(chap. Així lo va fé tot estamordí, que la vista y l' oít li va traure; aturdí)

Roman de Jaufre, fol. 13.

Ainsi le fit tout étourdir, vu qu'il lui ôta le voir et l'ouïr. 

Part. pas. Leva sus totz eissaborzitz,

Et aissi com hom que non ve.

Roman de Jaufre, fol. 13.

Se lève sus tout abasourdi, et ainsi comme homme qui ne voit pas.

Domna, mos sens eissaboritz 

M' a faig dir fols mots.

Rambaud d'Orange: Braus chans. 

Dame, mon sens étourdi m'a fait dire mots insensés.

2. Estaboir, Estabordir, Stabozir, v., abasourdir, étourdir, engourdir. 

Part. pas. Fieron se si asprament

An las espassas verament, 

Che tomberon estaboitz 

Per miech del sol. 

Roman de Blandin de Cornouailles.

Avec les épées vraiment ils se frappent si durement, qu'ils tombèrent abasourdis au milieu du sol.

Caset, e fom totz esbaitz, 

E jac si tot estaborditz, 

Que non si moc ni n' ac poder.

Trad. d'un évangile apocryphe.

Il tomba, et nous fûmes tous ébahis, et il resta ainsi étendu tout étourdi, tellement qu'il ne se mut ni n'en eut pouvoir.

Quan alcun membre es stabozit

O adormit.

Trad. d'Albucasis, fol. 11.

Quand aucun membre est engourdi ou endormi.

(chap. Estamordí: estamordixco o estamordixgo, estamordixes, estamordix, estamordim, estamordiu, estamordixen; estamordit, estamordits, estamordida, estamordides; te estamordiré de una galtada. Aturdí: aturdixco o aturdixgo, aturdixes, aturdix, aturdim, aturdiu, aturdixen; aturdit, aturdits, aturdida, aturdides. Dits adormits o baubos.)

 

Estacar, v., de l'allemand (stecken y) Stecken, attacher, lier.

Voyez Denina, t. III, p. 75 et 76; Muratori, diss. 33.

Pueis l' estacaretz ab un fil

O ab an linhoret sotil.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis vous l' attacherez avec un fil ou avec un cordonnet fin.

Fig. Que mays d'amor don m' estaca

No chantaria ab nuls agurs.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur. 

Que je ne chanterais plus avec aucuns augures de l'amour dont elle me lie.

Part. pas. Ac sos dos barrils entor si estacatz. 

Roman de Fierabras, v. 1044.

Eut ses deux barils attachés autour de lui. 

De la peyra estacada.

Trad. du tr. de l'Arpentage, tit. XXXV. 

De la pierre attachée.

ANC. FR.

Le montent sur ung bon cheval et l' estachent 

Bien seurement.

Roman français de Fierabras.

CAT. Estacar. ESP. PORT. Estacar, atacar (liar, atar). IT. Staccare, attaccare. (chap. Estacá, estacás, en lo sentit de quedás enganchat a un puesto, sense pugués moure, per ejemple, en lo coche al fang.)

2. Estacha, Estaca, s. f., attache, lien, pieu.

Tant fort i fier lo coms que l'una estacha

Petiet.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 100. 

Le comte y frappe si fort qu'il brisa une attache.

Ni estacas a naus ni a molis. 

Tit. de 1224. DOAT, t. LXXVII, fol. 226.

Ni attaches à barques ni à moulins. 

ANC. FR. Fu loyés à une estache par jugement. Chron. de Cambray.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Estaca. IT. Stacca.

3. Estacatge, s. m., estacade, palissade, 

Ab totas fermas et estacatges que... seran necessarias.

(chap. En totes les tanques y palissades, valles, que... sirán nessessaries.)

Tit. de 1274. DOAT, t. CXXX, fol. 57. 

Avec toutes fermetures et palissades qui... seront nécessaires. 

Si per aventura estacatge... de moly se trobava.

Tit. de 1283. DOAT, t. CXCIX, fol. 218. 

Si par aventure estacade... de moulin se trouvait.

4. Destacar, v., détacher.

Destacan la donna qu'es liada al peyron.

(chap. Deslliguen a la dona que está lligada al peiró, piló, pelleric.)

V. de S. Honorat.

Détachent la dame qui est liée au perron.

Dis lor que destaquesso una asina que era estaquada.

Sermons en provençal.

Leur dit qu'ils détachassent une ânesse qui était attachée.

Part. pas. Ab tan greu las los estrigua

Que greu n' es hom destacatz. 

Marcabrus: Dirai vos. 

Les étreint avec un lacs si pesant qu'on en est difficilement détaché.

Quan l' auretz destacada.

Brev. d'amor, fol. 159.

Quand vous l'aurez détachée.

ANC. FR. Dieu l'attent toute fois et devant qu'il destache sa foudre contre luy.

Œuvres de Du Bellay, p. 548. 

CAT. Destacar. ESP. PORT. Destacar, desatacar (desatar).

IT. Distaccare. (chap. Deslligá, be de una estaca o de un atre puesto.)

 

Estadi, Stadi, s. m., lat. stadium, stade, cirque, arène.

L' estadis, so es aquel loc on corron li caval a Roma.

Trad. du Code de Justinien, fol. 92. 

Le stade, c'est ce lieu où courent les chevaux à Rome.

- Stade, mesure.

LXXX stadis.

Es lat otra I estadis.

(chap. Es mes llarc que un estadio o estadi.)

Eluc. de las propr., fol. 166 et 168.

Quatre-vingts stades.

Est large au-delà d'un stade.

CAT. Estadi. ESP. PORT. Estadio. IT. Stadio.

Estadi. ESP. PORT. Estadio. IT. Stadio. Camp Nou, Nou Camp, Barcelona, Francisco Franco Bahamonde

 

Estalbiar, Estalviar, v., épargner.

Si aco qu' estalbia cant dejuna no dona als paubres.

(chap. Si aixó qu' estalvie o estauvie cuan dejune, fa dejú, no done als pobres. Se pot escriure estalbiá, estalviá, estaubiá, estauviá; es com aforrá, gastá poc. Borao escriu estalviar, pero en lo sentit de perdoná.)

Trad. de Bède, fol. 53.

S'il ne donne aux pauvres ce qu'il épargne quand il jeûne.

Non aura tan de lauzor

Qui quier a bon despendedor

Can deu estalbiar cosselh.

Nat de Mons: Al bon rey. 

N'aura tant de louange celui qui demande conseil à bon dépensier combien il doit épargner.

Qui percassa et estalvia 

Leu pot intrar e manentia.

Libre de Senequa.

Qui pourchasse et épargne peut facilement entrer en richesse.

Fig. Feric lo paya, no 'l volc estalbiar.

Roman de Fierabras, v. 3409.

Frappa le païen, ne le voulut pas épargner.

Part. pas. Anatz vo n la jos en cel palays listrat, 

E guardatz vos no y sia negus estalviat.

Roman de Fierabras, v. 2720.

Allez-vous-en là-bas en ce palais façonné, et gardez-vous que nul n'y soit épargné.

CAT. Estalviar.

Fuster, Jordi Pujol; Estalbiar, Estalviar, v., épargner.

2. Estalbi, s. m., épargne, économie.

Ja en estalbi no metras

Zo que ses dan metre poyras.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Tu ne mettras pas en épargne ce que tu pourras employer sans dommage.

CAT. Estalvi. (chap. diém aforrá, pero no estalvi ni estauvi, ni estalbi ni estaubi, sino los ahorros, tinc algo aforrat al madalap.)

3. Adestalbiar, v., épargner. 

Substantiv. Restrenha e se e sa maynada de beure e de manjar per lo sieu adestalbiar. V. et Vert., fol. 18.

Restreigne et soi et sa compagnie de boire et de manger pour épargner le sien.

 

Estalizagria, s. f., staphisaigre, herbe aux poux.

Des mots grecs *, raisin, *, sauvage, attendu que ses feuilles ont quelque ressemblance avec celles de la vigne sauvage.

On lui a donné en français le nom d' herbe aux poux; parce que la semence, étant appliquée, est propre à faire mourir les poux.

D' estalizagria penretz

Sol catre grans, que pro n' auretz. 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous prendrez seulement quatre grains de staphisaigre, vu que vous en aurez assez.

ESP. Estafisagra (Delphinium staphisagria, estafisagria, albarraz, matapiojos). IT. Stafisagra, stafisagria. (chap. “Matapolls”, la llaó val contra los polls (piojos), contra los pollastres milló no u probéu.)

Matapolls, la llaó val contra los polls (piojos), contra los pollastres milló no u probéu

 

Estalvar, v., advenir, arriver, se trouver.

Mas diran alqu: Co s pot far,

Ni per qual razo estalvar, 

Que nos vezem alcun dia 

Estalvar, per que que sia, 

Qu' us hom qu' er bos penra grans dans,

Autres qu' er mal er benanans.

Brev. d'amor, fol. 16.

Mais diront aucuns: Comment se peut-il faire, et par quelle raison advenir, que nous voyons chaque jour, par quoi que ce soit, arriver qu'un homme qui était bon prendra grand dommage, autre qui était méchant sera heureux.

De la balena s' estalva que s' esquina par sobre mar.

Naturas d'alcunas bestias. 

De la baleine il arrive que son échine paraît sur la mer.

Pueis s' estalvet I autra dia 

Jhesus am d' autra companhia.

Évangile de l'Enfance. 

Puis un autre jour Jésus se trouva avec une autre compagnie. 

Part. pas. So dizon li fin amador

Que soven nos es estalvat.

Brev. d'amor, fol. 215.

Cela disent les vrais amants que souvent il nous est arrivé.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 3. Aventures del camí de Barbastro.

Capítul III.

Aventures del camí de Barbastro.

Aventures del camí de Barbastro.


No anáe per lo camí real o triscat temén que lo flare s'haguere mort y lo estigueren acassán, sino per sendes y voreres per culpa de la temó que lo guiabe.

Se va topetá en un llauradó que ajudat de dos mossos fills seus estáe fen uns forats com a fosses y li va preguntá pera qué los faien. Li van contestá que pera plantá una viña, y que a cada forat ficáen dos sarmens. Va mirá ell un rato y va di:

plantá una viña

- Bons llauradós, ¿no siríe milló en ves de ixos forats obrí una sanja tan llarga com la tira de viña, y u faríeu en mes fassilidat, y después de orejada y solejada ficáreu los sarmens atravessats y los enterráreu en la terra ya curada que vau traure primé? 

Y va di lo mes mosso dels fills:

- Yo crec, pare, que este sagal té raó.

Pero lo pare va contestá:

- Ni tú ni ell la teniu; aixina me va enseñá lo vostre yayo, mon pare, a plantá la viña, y aixina tos u enseño yo a vatres.

- Y ¿no donaréu datra raó, bon home?, li va di Pedro Saputo. ¿Conque moro mon pare y moro hay de morí yo? Pos en verdat que si sempre faiguerem lo que van fé los nostres pares y allacuanta féen ya los antics, sempre lo món estaríe com al primé día. 

Y dieume, ¿Cuán donará fruit aquella atra viña?

- Eixa, va contestá lo llauradó, se va plantá l’añ passat y encara tardará a doná fruit, perque ara creix y arraíle, después se pode a ran, degolle o escamoche, pera tráureli los chupons inutils, y después torne a rechitá, llansá, y són ya los sarmens que han de formá lo sep; y al cuart añ de plantada fa lo primé raím.

Va mirá Pedro Saputo la viña de mes a prop, va mirá les atres y se va girá al llauradó y li va di:

- Yo crec que dixá llansá al seu aire a la viña ha de tráureli forses del seu arrailamén, y que siríe milló podala com lo primé añ, o al menos llimpiala mol be, y podala lo segón, cuan ya tindríe que doná alguns carrolls. Perque... 

- No ña perque ni per cuán, lo va tallá lo llauradó; sou un mosset que encara put a la lleit de sa mare, ¿y veniu donanme llissons y volén enseñám modes noves? Caminéu, fill de puta, y seguiu lo vostre camí, si es que sabéu aón está, que yo, per sert, no tos hay cridat.

- Men vach, sí, men vach, va contestá Pedro Saputo, pero tos dic, home fals, y chafaré sen llanses sobre aixó, que la viña que no done fruit y bo, encara que no mol abundán, lo segón añ, o no va naixe pera viña o es filla de burro.

- ¿L'hau sentit al insolén? Va di lo llauradó a sons fills; y los mossos van arremetre contra nell eixecán les seues caveguetes. 

Ell anáe ya a probá un atra vegada la puntería del seu bras en un parell de coduls contra los mossos, cuan, enrecordansen del flare preguntón, los va dixá caure als peus; pero se va enfrentá al primé que veníe, y agarranlo de costat va esquivá lo cop de la eixadella, li va saltá damún y lo va tombá an terra, mentrestán va arribá l’atre y va fé en ell lo mateix. Bregáen per eixecás, y ell los marejáe com un ratolí al gat, hasta que pera acabá li va fotre una puñada al mes gran al muscle y li va estamordí un bras, y al mes menut de una cossa li va empaná los nassos, fenli saltá un riu de sang; y li va di al pare que veníe cap an ell mol furién:

- Vech canes al vostre cap y no li vull ficá les mans a damún, cap de suro, que si no teníu mes dicha en atres coses que tindre fills valens, miréu la cara que porten. Torqueuli los mocs an eixe mosso que se embrute la cara y la camisa, y an eixe atre lligueulo curt, si ne sabéu, que be u ha de menesté, y donéu memories de la meua part al albéitar del poble. Y en aixó los va dixá y va tirá cap abán.

Atravessán plans, y baixán y puján barrangs, alguns mol fondos, passán rius y no tocán cap poble, perque se desviabe de tots, va vindre la nit y no sabíe aón se trobáe, habíe perdut lo tino y estáe baldat. Va trobá un collet coronat de un edifissi cuan miráe cap al sel perque ñabíe molta oscurina; y a má dreta allá lluñ sentíe algunes campanes. Este collet y este edifissi, va di, be podríe sé la ermita famosa de Nostra Siñora del Puch y eixes campanes que séntigo siríen de la siudat de Barbastro. Y així ere en verdat. Y fen alto y mirán a la ermita díe: ahí té que ñabé per lo menos un capellá en la seua casera; pero es hora sospechosa, y primé contestarán los morts dels sementeris y se eixecarán al juissi de Deu, que contestarán ixos solitaris ara y me obrirán la porta. La siudat, segons lo eco de les campanes, no pot está mol lluñ y vech una faixa blanca que deu sé lo caminet, la senda. Dormiu en pas, guardes del santuari; no vull estorbá lo vostre descans ni donatos cap susto sense profit. Y dién aixó va empendre lo camí de la siudat.

A les poques passes y entre una gran espessura de abres que faen del tot fosc lo puesto de un costat al atre del camí, va sentí remugá, y después va topetá en un home que li va preguntá sobressaltat: 

- ¿Quí va?, ¿sou cosa de este món o del atre?

- De éste y del atre, va contestá Pedro Saputo; y vosté, ¿quí sou? 

- Yo, va di lo home en veu tremolosa, soc un penitén, y totes les nits ixco de la siudat a les nou, y en los peus descalsos y resán lo rosari ving a la ermita, reso a la porta a ginollons set credos y tres salves, y men entorno cap a casa. De nou díes men falten tres, avui es lo sexto de la novena.

- ¿Y quin pecat hau cometut, li va preguntá Pedro Saputo, pera fé tan extraña penitensia? Y va contestá lo home: 

- Un domenche que va aná molta gen al Puch vach está yo un rato per eixes caigudes del monte en algunes mossetes y vach seduí a una de elles.

- Pos, amic, va di Pedro Saputo, si tots los que seduíxen donselles als santuaris o van an ells a demostrá los seus amors, segons ting sentit y prediquen per ahí los flares, hauríen de fé esta penitensia que vosté fa, me pareix a mí que totes les ermites del món hauríen de sé mes visitades de nit que de día.

- Es que yo, va di lo penitén, li vach doná paraula, y ara ha eixit de sing y no vull casám en ella, sino en un atra.

- ¡Hostia!, va di Pedro Saputo; esta ya es mes grossa. Pero has de entendre, mosso engañat, que en la teua penitensia no satisfarás a la mosseta, perque ella, creén en la paraula que li vas doná se va entregá a la teua voluntat, y la has burlat. La deuda de la teua paraula sempre estará viva; aquell deute sempre es lo mateix; lo dret es de ella y sol de ella, y si no sedix, la vostra persona tota no es la vostra, sino seua.

¿Qué feu als passeos de nitet a la ermita, y en los credos y salves? Encara que vingueres tota la teua vida, en ves de sol nou nits, no enmendaríes la mala obra que li vas fé ni li tornaríes la honra que li has pres, ni redimiríes la obligassió que tens en ella. No vas be, mosso, no vas be; y lo confessó que te ha imposat ixa penitensia es un ignorán que tos porte a la perdissió en eixe engañ que vols fé a Deu y has fet al món y a la sagala. Yo te dic, y creume: si vols viure en pas de la teua alma, y no sé desgrassiat an este món y condenat al atre, cumplix primé la penitensia, ya que te la han imposat, y después la paraula an aquella simple inossén mosseta. Yo sé que ella te vol, y com la vas engañá, cada día demane a Deu que te castigo. ¡Y te castigará!... ¡Y ara mateix! ¡Aquí mateix y per la meua má!... Si no te arrepentixes inmediatamen y vas demá a demanali perdó y oferili la teua má. ¿U entens?... Va di estes paraules en gran forsa y severidat, y lo mosso estáe ya tan acollonit, que al sentiles va caure an terra de ginolls y va di tremolán y plorán:

- U faré, siñó ángel, u faré; ¡no me matéu!, ¡no me faiguéu mal, per Deu! - ¡Sí que u faré! - ¡Ay, Siñó!, ¡Dixeume aná a demanali perdó a la Virgen Santíssima!...

- Ves en hora bona, va di Pedro Saputo en la mateixa seriedat; pero has de tindre entés que si no cumplixes, si demá mateix no vas a casa de la mosseta, y quedes conforme, te trauré la vida de repén en una espasa invissible que porto sempre en mí. Perque, ¡villano!

- ¡Siñó, siñó!, va gañolá lo mosso mich mort de po.

- Camina, malaventurat; seguix lo teu camí, y demá mos vorem aquí o a un atra part. Y dién aixó lo va agarrá del bras y de una espolsada lo va eixecá y lo va aventá camí abán en tal furia, que al infelís li va pareixe que lo remate siríe obrís la terra daball dels peus y caure al mes fondo dels abismos del infiarn. Va aná entropessán deu o dotse passes caigo o no caigo y bramán:

- Virgen Santíssima, ¡perdó!, ¡perdónam!, tot escagarsataterrorisat, en temó de que sel emportaren los dimonis. La escurina los va separá y arribán lo mosso a la porta de la capella va fé mols actes de contricsió y va está dos hores allí en la boca seca demanán misericordia a Deu y a María Santíssima. Y en son demá a la matinada va aná a vore a la dels sing (mesos), li va di que ya volíe casás en ella, y en efecte va portá cap abán lo negossi en tanta actividat que abans de acabás lo mes estáen casats, y mol contén ell de pugué aná al sel en una dona que ben mirada valíe tan com un atra, apart de habela conegut en lo sentit bíblic, que no done ni trau poca cosa.


Original en castellá:

Capítulo III.

Aventuras del camino de Barbastro.

No iba por el camino real o trillado temiendo que el fraile hubiese muerto y le siguiesen, sino por sendas y campos a la husma del miedo que le guiaba; y dio con un labrador que ayudado de dos mozos hijos suyos estaba haciendo unos hoyos como fuesas y le preguntó para qué los hacían. Respondiéronle que para plantar una viña, y que en cada hoyo ponían dos sarmientos. Miró él un rato y dijo: - Buenos labradores, ¿no sería mejor en vez de esos hoyos abrir una zanja tan larga como la tira de la viña, y las haríades con más facilidad, y después de oreada y soleada poníades vuestros sarmientos atravesados y los enterrábades con la tierra ya curada que sacastes primero? Y dijo el más mozo de los hijos: - Yo creo, padre, que este muchacho tiene razón. Mas el padre contestó: - Ni tú ni él la tenéis; así me enseñó vuestro abuelo a plantar la viña, y así os enseño yo a vosotros. - Y ¿no dais otra razón, buen hombre?, le dijo Pedro Saputo. ¿Conque moro mi padre y moro he de morir yo? Pues en verdad que si nunca hiciéramos sino lo que hicieron nuestros padres y lo hicieron ya los antiguos, siempre el mundo estuviera en el primer día, y todas las cosas en la primera rudeza. Y decidme, ¿cuándo dará fruto esotra viña vuestra? - Ésa, respondió el labrador, se plantó el año pasado y aún tardará a dar fruto, porque agora crece y se arraiga, después se poda raso o degüella, para quitarle la pujanza inútil, y luego torna a echar y son ya los sarmientos que han de formar la cepa; y al cuarto año de plantada hace el primer fruto. Miró Pedro Saputo la viña inmediata, miró otras y volvió al labrador y le dijo: - Yo creo que ese dejar brotar libremente a la vid ha de quitalle fuerzas de su arraigo, y que sería mejor podalla según arte el primer año, o al menos limpialla muy bien, y podalla el segundo, con que debería dar ya algunos racimos. Porque... - No hay porqué ni por cuándo, le atajó diciendo el labrador; sois un rapaz que aún hedéis a la leche del ama, ¿y os venís dándome lecciones y queriendo persuadir modas nuevas? Andad, hi- de- puta, y seguid vuestro camino, si es que sabéis a dó ís, que por cierto no os he llamado. - Me voy, sí, me voy, respondió Pedro Saputo, porque así me cumple; pero dígoos, hombre falso, y romperé cien lanzas sobre ello, que la viña que no da fruto y bueno, aunque no muy abundante el segundo año, o no nació para viña o es hija de burro. - ¿Lo habéis oído el insolente?, dijo el labrador a sus hijos; y los mozos arremetieron contra él levantando sus azadas. Él iba ya a probar otra vez la certeza de su brazo con un par de piedras contra los mozos, cuando, acordándose del fraile, quiso más bien remitirlo de pronto a los pies; mas hizo alto luego y revolvió contra el primero que venía, y tomándole de lado esquivó el golpe de la azada y le saltó encima y lo derribó en tierra, mientras llegó el otro e hizo con él lo mismo. Bregaban por levantarse, y él los zarandeaba como ratón al gato, hasta que por concluir dio un puño al mayor en el hombro y le tulló un brazo, y al menor de una coz le aplastó las narices haciéndole saltar un río de sangre; y dijo al padre que venía contra él muy furioso: - Veo canas en vuestra cabeza y no quiero poner las manos en vos, alma de corcho, que si no tenéis más dicha en otras cosas que en parir hijos valientes, catad qué gesto ponen. Bien cuitado habéis de ser en toda vuestra suerte. Limpiad los mocos a ese mozo que le ensucia la cara y la camisa, y a ese otro brizmadle si sabéis, que bien lo ha de menester, y dad memorias de mi parte al albéitar del lugar. Y con esto los dejó y pasó adelante.

Atravesando llanos, y bajando y subiendo barrancos profundísimos, pasando ríos y no tocando ningún pueblo, porque se desviaba de todos, vino la noche y no sabía dónde se encontraba, más de que con grande afán y perdido el tino en dos o tres horas de noche y fatiga, dio con un montecillo coronado de un edificio, que le vio mirando contra el cielo por ser mucha la oscuridad; y a su mano derecha a lo lejos oía algunas campanas. Este cabezo y este edificio, dijo, bien podría ser la ermita famosa de Nuestra Señora del Pueyo, y esas campanas que oigo serían de la ciudad de Barbastro. Y así era la verdad. Y haciendo alto y mirando a la ermita decía: ahí debe de haber por lo menos un capellán con su casera; pero es hora sospechosa, y primero responderán los muertos de los cementerios y se levantarán al juicio de Dios, que respondan esos solitarios ahora y me abran la puerta. La ciudad, según el eco de las campanas, no puede estar muy lejos y veo una faja blanca que debe ser el camino. Dormid en paz, guardadores del santuario; no quiero turbar vuestro descanso ni daros un susto sin provecho. Y diciendo así tomó el camino de la ciudad.

A pocos pasos y entre una grande espesura de árboles que del todo hacían oscuro el sitio de un lado a otro del camino, oyó murmurar, y luego topó con un hombre que le preguntó sobresaltado: - ¿Quién va?, ¿sois cosa de este mundo o del otro? - De éste y del otro, respondió Pedro Saputo; y vos, ¿quién sois? - Yo, dijo el hombre con voz trémula, soy un penitente, y todas las noches salgo de la ciudad a las nueve, y a pies descalzos y rezando el rosario vengo a la ermita, rezo a la puerta de rodillas siete credos y tres salves, y me vuelvo a casa. De nueve días me faltan tres, sin hoy porque es el sexto. - ¿Y qué pecado habéis cometido, le preguntó Pedro Saputo, para hacer tan extraña penitencia? Y respondió el hombre: - Un domingo que fue mucha gente al Pueyo me anduve yo un rato por esas caídas del monte con algunas mozas y seduje a una de ellas. - Pues, amigo, dijo Pedro Saputo, si todos los que seducen doncellas en los santuarios o van a ellos a gozar sus amores, según tengo oído y predican por ahí los frailes, hubiesen de hacer la penitencia que vos, paréceme a mí que todas las ermitas del mundo habían de ser más visitadas de noche que de día. - Es que yo, dijo el penitente, le di palabra, y agora ha salido de cinco y no quiero casarme con ella sino con otra. - ¡Hola!, dijo Pedro Saputo; ésa ya es más apostema. Pero habéis de entender, mozo engañado, que con vuestra penitencia no satisfacéis a la moza, porque ella creyendo en la palabra que le distes se entregó a tu voluntad, y la habéis burlado. La deuda de vuestra palabra siempre está viva; aquella deuda siempre es la misma; el derecho es de ella y sólo de ella, y si no cede, vuestra persona toda no es vuestra sino suya. ¿Qué hacéis con vuestros paseos nocturnos en la ermita, y con vuestros credos y salves? Aunque viniérades toda vuestra vida, cuanto más nueve noches, no enmendaríades la mala obra que le hicisteis ni le volveréis la honra que le habéis quitado, ni redimiríades la obligación que tenéis con ella. No vais bien, mozo, no vais bien; y el confesor que os ha impuesto esa penitencia es un ignorante que os lleva a la perdición con ese engaño que queréis hacer a Dios y habéis hecho al mundo y a la muchacha. Yo os lo digo y creedme: si queréis vivir en paz de vuestra alma, y no ser desgraciado en este mundo y condenado en el otro, cumplid primero la penitencia, ya que os la han impuesto, y después la palabra a aquella simple inocente moza. Demás que yo sé que ella os quiere, y con todo porque la engañaste, cada día pide a Dios que os castigue. ¡Y os castigará!... ¡Y ahora mismo! ¡Aquí mismo por mi mano!... si no os arrepentís inmediatamente y vais mañana a pedille perdón y ofrecelle vuestra mano. ¿Lo entendéis?... Dijo estas palabras con gran fuerza y severidad; y el mozo estaba ya tan bascoso, que al oírlas cayó en tierra de rodillas y dijo temblando y llorando: - Lo haré, señor ángel, lo haré; ¡no me matéis!, ¡no me matéis, por Dios! - ¡Sí que lo haré! - ¡Ay, Señor!, ¡dejadme ir a pedir perdón a la Virgen Santísima!... - Id en hora buena, dijo Pedro Saputo con la misma severidad; pero tened entendido que si no cumplís, si mañana mismo no vais a casa de la moza, y quedáis conforme, os quitaré la vida de repente con una espada invisible que traigo conmigo. Porque, ¡villano! - ¡Señor, señor!, gritó el mozo medio muerto. - Andad, malaventurado; seguid vuestro camino, y mañana nos veremos aquí o en otra parte. Y diciendo esto le tomó del brazo y de una sacudida le levantó y echó camino adelante con tal furia, que al infeliz le pareció que el remate sería abrírsele la tierra a los pies y caer en el más profundo abismo del infierno. Anduvo diez o doce pasos cayendo y no cayendo y exclamando: - Virgen Santísima, ¡perdón!, ¡perdón!, y muriéndose de horror y de miedo de que de vuelo se le llevasen los demonios. La oscuridad los separó en tanto, y llegando el mozo a la puerta de la capilla hizo muchos actos de contrición y estuvo dos horas allí con la boca seca pidiendo misericordia a Dios y a María Santísima. Y al día siguiente por la mañana fue a ver a la de los cinco, le dijo que ya quería casarse con ella, y con efecto llevó adelante el negocio con tanta actividad que antes del mes estaban casados, y muy contento él de poder ir al cielo con una mujer que bien mirada valía tanto como la otra, fuera de haberla conocido, que no da o quita poco.

domingo, 2 de julio de 2017

carpit

carpida, carpidet, carpideta, carpidets, 

ert, erta, erts, ertes

estamordit de fret, estamordí ?



Un de Valderrobres o Ráfels ert, carpit de fret, congelat


http://dilc.org/estamordir/


DCVB


FRED (ant. escrit fret). adj. i subst. m. (i dial. f.): cast. frío.

I. adj. (f. FREDA) Mancat de calor.
|| 1. en sentit físic: Que té una temperatura sensiblement més baixa que la del cos humà; que té un grau de calor inferior al normal o convenient. Lo crestall qui és de freda natura, se fa en los locs qui són frets per la absència del sol, Llull Cont. 334, 20. Banyat en les aygües més fredes que gel, Passi cobles 85. Quan van a deixondar-lo, lo troben fred com marbre, Atlàntida. x.Humors fredes: escròfules. Sang freda: la dels peixos i reptils; fig., serenitat, carència de nerviositat o d'apassionament obcecador. «S'estimat me va amb sang freda | i diu que no me té amor, | i jo en tenc per pagar-ló | amb sa mateixa moneda» (cançó pop. Mall.). 

|| 
2. fig., en sentit espiritual o moral: a) Que no és animat; mancat d'apassionament, d'ardor, de zel. L'esperit tenia més fret que lo gel, Passi cobles 20. Tenen la ànima freda y nua, Villena Vita Chr., c. 12. Vaig trobar-la a ella molt freda, Maura Aygof. 17.—b) Excessivament exacte o serè, sense inclinar-se a l'exageració, a deixar-se suggestionar, etc. Una investigació freda, Obrador Arq. lit. 74.—c) Mancat d'excitació genèsica. Mostrau-vos fret | e tant suau?, Spill 2756. Ffret sou com a rahim de parra, Coll. dames 776. La natura de la dona que és freda, Albert G., Ques. 43 vo.—d) Mancat de força, de poder per a obrar, especialment per estupefacció. Ànima freda: esperit mancat d'activitat. Quedar fred: romandre aturat davant una cosa espantosa o inesperada. Na Maria quedà freda quant va sentir axò,Roq. 28.—e) Mancat de gràcia, d'al·licient, de simpatia, d'expressió, etc. Trob freda tota alegria, Salvà Poes. 26. Era de mirada trista y freda, Rosselló Many. 168. A la freda reclusió de les aules, Ruyra Parada 11.

II. m. (i dial. f.). 
|| 1. Sensació produïda per la pèrdua de calor. Fassen penitència e sostenguen fam, set, calt, fret, turments, Llull Gentil 27. L'ome embriach tremola de fret, Albert G., Ques. 13 voEls escarrufaments de fret los fan acostar-se, Rosselló Many. 28. 
|| 2. Temps fred; absència relativa de calor. Per fortuna de temps o de fret o de pluja o de vents, Cost. Tort. II, iv, 18. Ab frets e ab calors, Muntaner Cròn., c. 7. Hi'l trist de Johan en tems de fret sua, Proc. olives 516. Que los frets e les pluges les començauen a enujar, Tirant, c. 92. Fer fred: esser fred el temps. Estauen al foch, car feya fret gran, Passi cobles 20. Se pengen infants tendres pel fred esmorteïts, Atlàntida v. Fred sec: temps fred i mancat d'humitat. Feia molta fred i li sortia un fum blanc per entre els pèls del bigoti, Pla Girona 151. Fred moll humit: temperatura baixa barrejada amb humitat. Fred negre: fred sec i sense sol. Fred secret: fred molt intens i sense vent (Tarr.).
    Loc.
—a) Hi ha moltes comparacions per a expressar hiperbòlicament que una cosa és freda; v. gr.: Més fred que (o Tan fred comneu, gel, una serp, el nas d'un ca, la cadena del pou, marbre.—b) Donar-ne una de freda i una de calenta: dir ara una cosa i suara la contrària.—c) Fer un fred que talla, que pela, que trepana, que rau, que glaça, que glaça la cua dels gossos, que glaça el pensament: locucions per a expressar hiperbòlicament un fred molt intens.—d) Ja ha arribat el fred de Rússia!: es diu referint-se a algú que va molt abrigat quan encara no fa fred (Empordà).—e) Si t'agafo, no tindràs fred!: es diu en to d'amenaça, com volent dir que li donarà una tupada forta, que el calfarà.—f) No fer fred ni calor: no causar cap impressió, no interessar.—g) No passar fred ni calor per una cosa: estar indiferent.
    Refr.
—a) «Un vestit ne tinc a França, i aquí em moro de fred»: al·ludeix als qui s'avanen de posseir coses que no els poden esser útils.—b) «Qui no té seny, no té fred».—c) «Si tens fred, embolica't amb la paret» (Segarra, Urgell); «Si tens fred, arrima't a la paret» (Vinaròs).—d) «Qui té fred de peus, que los s'escalfi» (o «que el se tregui»): es diu volent indicar que no es vol intervenir en un assumpte d'altri, que l'interessat mateix se'l resolgui (mall.).—e) «Ni per calor deixis la capa, ni per fred la carabassa»; «Ni per fred ni per calor, no deixis la capa ni el sarró»; «Ni per calor ni per fred, no et llevis la capa ni el barret».—f) «Lo que guarda del fred, guarda de la calor».—g) «Homo poquet, en haver dinat té fred»: es diu perquè l'home pusil·lànim no es sap treure el fred feinejant o desplegant alguna activitat (Mall.).—h) «Déu dóna el fred segons la roba»; «Déu dóna la roba segons el fred»: vol dir que la Providència sap coordinar les necessitats dels homes amb llur capacitat per a satisfer-les.—i) «El fred és enemic del pit».—j) «Qui festeja, no té fred».—l) «Any serè, any de fred».—m) «Any de fred tardà, raïm sa vinya no farà» (Menorca).—n) «Fred i gel, no queden al cel» (Urgell, Segarra); «Fred, si no el fa davant, el fa darrera» (Men.); «Es fred, ses rates no se'l mengen» (Men.): vol dir que tots els hiverns fa fred, encara que a vegades vingui amb algun retard.—o) «Fred segur, no mata ningú».—p) «Any de fred, mal pel pobret».—q) «En temps de fred, més val una capa (o una gorra) que un barret».—r) «Freds en darrer, pedregades en primer» (Gomis Met. Agr. 84).—s) «Pels Reis, el dia creix i el fred neix» (Urgell, Maestr.); «Quan el dia creix, el fred neix» (ross., or., occ.); «Quan lo dia creix, creix la fam i creix lo fred» (Tortosa).—t) «Per Sant Antoni, fa un fred del dimoni; per Sant Julià, cuida a matar» (Empordà).—u) «Quan vénen los tres barbuts, vénen los freds cascarruts»: els tres barbuts són Sant Pau ermità, Sant Maure (15 gener) i Sant Antoni Abat (17 de gener).—v) «Per Santa Agnès i Sant Fructuós, los freds majors»: la festa d'aquests sants és dia 21 de gener.—x) «Per Sant Vicenç, paren els freds i entren els vents»: la diada de Sant Vicenç és el 22 de gener.—y) «Si el febrer riu, el fred reviu» (Gir.); «Si la Candelera plora, el fred ja és fora; si la Candelera riu, el fred és viu» (or., occ., bal.); «Candelera clara, fred hi ha encara» (Men.); «Per la Candelera, es fred, si no és davant, és darrera» (Men.).—z) «Març, marcedor, que de nit fa fred i de dia calor» (Val.).—aa) «Trons en març, fred en abril i maig» (Val.).—bb) «Boires de març, fred en es maig» (Mall.).—cc) «Fred d'abril, du pa i vi».—dd) «Abril abrilet, va matar sa mare de fred» (Tortosa).—ee) «Es fred de març entra dins ses banyes d'es bous» (Men.).—ff) «No és bon maig, si el ruc no tremola de fred a l'estable» (Manresa).—gg) «El juny fred mata l'esplet» (Mall.).—hh) «L'octubre fred mata el cuquet».—ii) «De Tots Sants a Sant Andreu, vent o pluja, fred o neu».—jj) «Per Sant Iscle, lo fred xiscla» (Costa de Llevant, Manresa): la diada de Sant Iscle és el 17 de novembre.—ll) «Per Sant Climent, el fred reganya la dent»: és al 21 de novembre.—mm) «Per Santa Caterina, o molt freda o molt humida» (Fulleda): és el 25 de novembre.—nn) «Per Sant Andreu, pluja o neu, o fred molt greu» (Ripoll, Empordà, Pla de Bages): és el 30 de novembre.—oo) «Per Sant Tomàs, el fred al nas»: és el 21 de desembre.—pp) «Per Nadal, fred com cal».—qq) «De por i de fred, qui més se'n posa, més n'admet»: significa que hi ha bona part d'autosuggestió en les sensacions de por i de fred (Tremp).
    Fon.: 
fɾέt (pir-or., or., Maó); fɾét (occ., val.); fɾə́t (mall., Ciutadella, Eiv.). Cal advertir que fred usat com a substantiu (II), encara que regularment és masculí, en alguns dialectes catalans és femení; això ocorre principalment en el Rosselló, a l'Empordà, a la Garrotxa i a la comarca de Girona. «Ai mare, quina fred als peus!»«La fred ha sigut molt forta». La fred deu apretar, defora, Massó Croq. 97. «Qui té fred, set, son i gana, menja, beu, dorm i s'escalfa; s'espassa la fred, la set, la son i la gana» (Olot).
    Intens.:
—I (adj.): fredàs, -assa; fredet, -eta; fredot, -ota; fredíssim, -íssima.—II (m.): fredàs, fredarro, fredot, fredet.
    Antòn.: 
calent, cald.
    Etim.: 
del llatí frigdu, contracció vulgar de frigĭdum, mat. sign. La de frigĭdum en llatí clàssic era llarga, i per tant, caldria esperar en català frit (cf. el cast. frío, amb i, no amb e); però es veu que ja en llatí va predominar una forma frĭgĭdum amb breu, probablement per inflència analògica de rĭgĭdum, i això fa que les formes romàniques del mot, fora del castellà i el portuguès, representin un frĭgĭdum amb breu (fr. froid, it. freddo, cat. fred).


 

martes, 2 de julio de 2024

Morinos - Immortal


Morinos, adj., léger, vite, prompt, alerte, rapide.

Engendrat el XXX, es morinos. Eluc. de las propr., fol. 235.

Engendré au trentième, il est alerte.


Morir, Murir, v., lat. moriri, faire mourir, tuer, détruire, ravager. 

Milhs en vulh morir, pendre o arder.

(chap. Mil ne vull matá, pendre o cremá.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105.

Mille j'en veux faire mourir, pendre ou brûler.

Part. pas. Per un autre qu' ieu volgra aver mort. 

G. Figueiras: L'autr'ier. 

Pour un autre que je voudrais avoir tué. 

Fig. Contra Franses qu'an vostra terra morta. 

Montant Sartre: Coms de Tolsan. 

Contre les Français qui ont ravagé votre terre. 

An mort pretz e cavalairia, 

E morta tota cortezia.

Austorc d'Orlac: Ay! Dieus. 

Ont détruit honneur et chevalerie, et détruit toute courtoisie.

ANC. FR. Jesque il ont mort tuz les madles del païs.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 97.

E il meisme eussent mort,

Quant vint li sire de Montfort.

Roman de Rou, v. 13478.

Je t' ai occis ton ennemi qui t' eust mort, se il eust vescu. Joinville, p. 75. De durs assaulx qui tant de gens ont mors. 

Jean Marot, t. V, p. 103. 

PORT. Por aver morto tres grandes capitaes.

Jean de Barros. 

IT. Ch' a torto m' ha morto lo mio figliulo (figliuolo).

Cento Novelle antiche, n° 67. 

Que gli occhi che m' an morta. Boccaccio, Decameron, VII, 10. 

Sanar le piaghe c' hanno Italia morta. Dante, Purgatoire, c. 7.

- Mourir, cesser de vivre.

Al jorn c' om nai, comensa a morir. 

G. Faidit: Cascus hom. 

Du jour que l'homme naît, il commence à mourir.

Qui nos pais que no murem de fam. Poëme sur Boèce.

Qui nous paît afin que nous ne mourions de faim.

Enans que m lais morir. 

Morai me, si no m voletz jauzir 

De qualque joi.

La Dame Castelose (Castelloze): Amics s' ie us. 

Avant que je me laisse mourir. 

Je me mourrai, si vous ne voulez me gratifier de quelque joie. 

Fig. Quan vos vei, muor de desire,

E puois muor, quan no us puosc vezer. 

G. Faidit: Tant sui. 

Quand je vous vois, je meurs de désir, et puis je meurs, quand je ne puis vous voir.

En sa mort ve hom totz bes morir.

Aimeri de Peguilain: Totas honors. 

En sa mort on voit tous biens mourir.

Loc. Morir ad aquest mun, e viure en Dieu. V. et Vert., fol. 55. 

Mourir à ce monde, et vivre en Dieu.

Substantiv. Piegers es sofrirs que morirs.

Amanieu des Escas: Dona per cui. 

Pire est le souffrir que le mourir. 

ANC. FR. Mès ainçois qu'ele se morist. Roman de la Rose, v. 1465. 

IT. Dopo non molto tempo si morì. Boccaccio, Decameron, II, 10. 

(chap. Después de no mol tems (se) va morí.)

Part. prés. substantiv. Hyeys de la terra dels morens, e vai t'en el cel, en la terra dels vivens. V. et Vert., fol. 28.

Sors de la terre des mourants, et va-t'en au ciel, en la terre des vivants.

Part. pas. Car paraula que fruch non porta 

A si ni ad autre, es paraula morta. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Car parole qui ne porte fruit à soi ni à autre, est parole morte.

Fes, ses obra, es morta. Trad. de Bède, fol. 57. 

Foi, sans oeuvre, est morte. 

Subst. Qui re non a, an' ab los mortz dormir. 

Un troubadour anonyme: Tot aissi soi. 

Qui n' a rien, aille avec les morts dormir. 

CAT. ESP. Morir. PORT. Morrer. IT. Morire. (chap. Morí, morís: yo me mórigo, mors, mor, morim, moriu, moren; mort, morts, morta, mortes. Estirá la garra, aná als atres : ad patres; al atre barri, aná cap als sipresos; diñála; descansá : ya descanse en pas.)

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Voyez MAN.

2. Mort, s. m., lat. mortem, mort, trépas.

Dieus pres per nos mort carnau.

Pierre d'Auvergne: Belha m'es la flors. 

Dieu prit pour nous mort charnelle. 

Volrion morir, e la mortz lor falhira. Liv. de Sydrac, fol. 98. 

Voudraient mourir, et la mort leur fera défaut. 

Ai! Mortz crudels, com lo volgist aucir? 

Aimeri de Peguilain: Totas honors. 

Ah! Mort cruelle, comment voulus-tu l'occire? 

Loc. Ieu no voill que, a mort ni a vida, 

La nostra amors sia partida.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

Je ne veux pas qu'à mort ni à vie, le notre amour soit séparé.

Loc. fig. An mes a mort domnei, joi e solatz. 

Sordel: Qui be s membra. 

Ont mis à mort courtoisie, joie et divertissements. 

Ieu lor vuelh mal de mort, et ilh a me. 

G. Adhemar: Non pot esser.

Je leur veux mal de mort, et eux à moi.

ANC. FR. Les Thébains qui leur vouloient un mal de mort. 

Amyot, trad. de Plutarque. Vie de Pélopidas. 

Prov. Soven, apres mort, penedensa.

Amanieu des Escas: Dona per cui. 

Souvent, après la mort, pénitence.

CAT. Mort. ESP. Muerte. PORT. IT. Morte. (chap. La mort, les morts.)

3. Mortaldat, Mortaudat, s. f., lat. mortalitatem, mortalité, massacre.

Fams ni mortaldatz ni guerra

No fai tan de mal en terra

Com Amors.

(chap. (ni la) Fam ni (la) mortaldat ni guerra no fa tan mal a la terra com l'Amor.) 

Marcabrus: Dirai vos.

Famine ni mortalité ni guerre ne fait pas autant de mal sur terre comme Amour.

Las grans mortaudatz c'avia fach Karlle maynes. V. de S. Honorat.

Les grands massacres qu'avait faits (sic) Charlemagne

ANC. ESP. Faremos ennos griegos atal mortaldat.

(ESP. MOD. Haremos en los griegos tal mortandad.)

Poema de Alexandro, cop. 937.

ANC. CAT. Mortalitat. CAT. MOD. Mortaldat. ESP. MOD. Mortandad. 

(chap. Mortaldat, mortalidat, massacre.)

PORT. Mortalidade. IT. Mortalità, mortalitate, mortalitade.

4. Mortal, adj., lat. mortalis, mortel, qui cause la mort.

Ie us darai un colp mortal.

(chap. Yo tos donaré (fotré) un cop mortal; en un simal.)

Raimond l'Écrivain: Senhers l'autr'ier.

Je vous donnerai un coup mortel. 

Ieu trac per lieys mal mortal, 

Tal qu' a penas puesc viure.

P. Rogiers: Tan no plou.

Je traîne pour elle mal mortel, tel qu'à peine je puis vivre.  

Fig. Tenra vos per son mortal guerrier.

Le Moine de Montaudon: Ayssi cum selh. 

Vous tiendra pour son mortel ennemi. 

Ieu lui dirai novellas tan mortals. V. de S. Honorat.

Je leur dirai nouvelles si mortelles. 

Per la boca m metetz al cor 

Un dous baizar de fin' amor coral, 

Que i meta joy e 'n giet' ira mortal.

B. de Ventadour: Quan par la. 

Par la bouche vous me mettez au coeur un doux baiser de pur amour de coeur, qui y mette joie et en chasse tristesse mortelle. 

ANC. FR. Par vos l' oussent ociz si mortal anemi.

Grant guerre a en sa terre de mortals anemis. 

Roman de Rou, v. 4389 et 3896.

- Mystiquement.

El ha los set peccatz mortals. 

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque. 

Il a les sept péchés mortels.

- Sujet à la mort.

Non la pot vezer hom mortal. Trad. d'un Évangile apocryphe.

Ne peut la voir homme mortel. 

Nos em mortals, semblant a vos. Trad. des Actes des apôtres, ch. 14.

Nous sommes mortels, semblables à vous.

CAT. ESP. PORT. Mortal. IT. Mortale. (chap. Mortal, mortals.)

5. Sobremortal, adj., sur-mortel, très mortel.

Membrar fan lor sobremortal plaia. 

B. Zorgi: Mout fort. 

Font rappeler leur très mortelle plaie.

6. Mortalmen, adv., mortellement.

Car peccas y mortalmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Car tu y pèches mortellement.

ANC. FR. Kar chescun des Normanz mortalment le haieit.

Roman de Rou, v. 3733. 

CAT. Mortalment. ESP. PORT. IT. Mortalmente. (chap. Mortalmen.)

7. Murtre, s. m., meurtre.

Dieus defendet a la gen...

E murtres e layronicis.

Brev. d'amor, fol. 14.

Dieu défendit à la gent... et meurtres et larcins. 

ANC. FR. Meurdre ne fis onc qu' en poulaille. Les Repues Franches, p. 48.

(chap. Matansa, assessinat, crimen.)

8. Murtrier, s. m., meurtrier.

Quan que sia peccaires, 

Trachers e murtriers e laires.

Brev. d'amor, fol. 59.

Combien qu'il soit pécheur, traître et meurtrier et larron.

Adj. Hom murtrier ni raubaire.

P. Cardinal: Razos es. 

Homme meurtrier et voleur.

(chap. Assessino, criminal, matadó, com Luisset Companys, lo males compañíes.)

Piden colaboración ciudadana para denunciar “los crímenes de Lluís Companys”

9. Murtridor, s. m., meurtrier.

Fig. Esser murtridor de ta misericordia. Trad. de Bède, fol. 3. 

Être meurtrier de ta miséricorde. 

ANC. FR. Car le roy enerbastez à loi de murdreour. 

Poëme sur Hugues Capet, fol. 15.

10. Murtrir, v., meurtrir, assassiner. 

Las gens raubar o murtrir. 

Aissi murtrisso la gen.

Brev. d'amor, fol. 62 et 124. 

Les gens voler ou meurtrir. 

Ainsi ils meurtrissent la gent. 

ANC. FR. Ki sez Daneiz li unt murdriz. Roman de Rou, v. 6405.

(chap. Matá, assessiná, massacrá, com van fé los roigets en mossens, monges y consevol que los portare la contraria. Ara los ploramiques volen un atra guerra que no han de guañá y tornarán a colá en los talons al cul, los mol valens.)

11. Mortificar, Mortifiar, v., lat. mortificare, mortifier.

Sa carn mortificava. V. de S. Honorat.

(chap. Sa (la seua) carn mortificabe.)

Mortifiait sa chair.

- Faire mourir.

Las herbas malas mortifica. Eluc. de las propr., fol. 137. 

Les mauvaises herbes fait mourir. 

Part. prés. Ha doas qualitatz mortificans, que so freior et siccitat.

(chap. Té dos cualidats mortificans, que són fredó y sequera o sequedat.)

Eluc. de las propr., fol. 97.

A deux qualités mortifiantes, qui sont froideur et sécheresse. 

Part. pas. Per penitencia mortificatz.

Eluc. de las propr., fol. 122. 

Par la pénitence mortifié.

Ta charns mortifiada no pot t'arma dampnar. Trad. de Bède, fol. 32.

Ta chair mortifiée ne peut damner ton âme.

ANC. FR. Kar pur tei sumes mortifiet. 

Anc. trad. du Psaut, Ms. n° 1, ps. 43. 

CAT. ESP. PORT. Mortificar. IT. Mortificare. (chap. Mortificá, mortificás: yo me mortifico, mortifiques, mortifique, mortifiquem o mortificam, mortifiquéu o mortificáu, mortifiquen; mortificat, mortificats, mortificada, mortificades.)

12. Mortificatio, Mortificacio, s. f., lat. mortificatio, mortification.

Ades portam e nostres cors la mortificatio de Jhesu.

Trad. de Bède, fol. 67. 

Nous portons toujours sur nos corps la mortification de Jésus.

- Mort.

Le cor e 'ls esperitz defalho, d' on ve vita, et siec si mortificacio.

Eluc. de las propr., fol. 25.

Le coeur et les esprits, d'où vient la vie, manquent, et il s'en suit mort.

CAT. Mortificació. ESP. Mortificación. PORT. Mortificação. IT. Mortificazione. (chap. Mortificassió, mortificassions.)

13. Mortificamen, s. m., mortification. 

Lo mesprezamen 

Del mon e 'l mortificamen

Dels deziriers carnals.

Brev. d'amor, fol. 15. 

Le mépris du monde et la mortification des désirs charnels. 

IT. Mortificamento. (chap. Mortificamén : mortificassió.)

14. Mortificatiu, adj., du lat. mortificus, mortifiant, mortel, qui donne la mort.

Calor... es mortificativa quan es trop fort.

Frejor..., quan es trop intensa, es mortificativa.

Eluc. de las propr., fol. 24. 

Chaleur... est mortelle quand elle est trop forte.

Froidure..., quand elle est trop intense, est mortelle.

15. Amortir, v., amortir, éteindre, étouffer.

La flam' esconduda

Es greu per amortir.

Pierre d'Auvergne: Pois de mon.

La flamme cachée est difficile à amortir. 

Qui vol mermar o del tot amortir lo fuoc, deu sostraire la lenha.

V. et Vert., fol. 99. 

Qui veut diminuer ou du tout amortir le feu, doit soustraire le bois.

Fig. S' amortisso e esdeveno suau e pazible. Livre de Sydrac, fol. 42. 

S' amortissent et deviennent doux et paisibles. 

ANC. CAT. Amortir. IT. Ammortire. (chap. Amortí, esmortí, estamordí; acorá lo foc, extinguí, apagá.)

16. Amortar, v., amortir, éteindre.

Ieu faray ades tot lo foc amortar. Roman de Fierabras, v. 3347.

Je ferai incontinent tout le feu éteindre. 

Vey caut e freyt entremesclar, 

Ab l' un pot l' autre amortar. 

Rambaud de Vaqueiras: Los frevols venson. 

Je vois le chaud et le froid s'entremêler, avec l'un peut l'autre s'amortir. Fig. Per so li fols reprendedor

Qu' amortan be, lauzan faillir. 

G. Fabre de Narbonne: Hom mays vey. 

Pour cela les faux critiques qui éteignent le bien, en louant le faillir.

Sitot bon pretz s' amorta 

Pels fals cui destrenh Amors.

Hugues de Murel: Jes sitot.

Quoique bon mérite s'éteigne par les faux que presse Amour. 

Part. pas. Quan lo lums es amortatz.

Brev. d'amor, fol. 142. 

Quand la lumière est éteinte. 

ANC. FR. L'empereriz a confortée

Qui tant est triste et amortée. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 70. 

Li païs ert si amortez,

N' i pooit croistre n' un ne el.

Fables et cont. anc., t. I, p. 328.

ANC. CAT. ANC. ESP. Amortar. IT. Ammortare.

17. Adzamortar, v., amortir, éteindre.

Part. pas. E 'l foc fo totz adzamortatz;

Ab vinagre 'l fan escantir.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Et le feu fut tout amorti; avec vinaigre ils le font étouffer.

18. Amortezir, v., amortir, éteindre. 

Fig. Cant lo fuoc de misericordia falh, la amor de Dieu s' amorteziss el cor. V. et Vert., fol. 73-74. 

Quand le feu de miséricorde manque, l'amour de Dieu s'amortit au coeur. ANC. ESP. PORT. Amortecer.

19. Amorsar, v., amortir, assoupir, calmer.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Sanh Bernart amorset la disimulansa que era entr' el rey de Fransa... 

e entr' el comte Theobal. Cat. dels apost. de Roma, fol. 154.

Saint Bernard amortit la dissidence qui était entre le roi de France... et entre le comte Thibaut.

20. Amortador, s. m., destructeur.

Ieu serai amortador tieu.

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 32. 

Je serai ton destructeur.

(chap. Amortidó, esmortidó, estamordidó, destructó.)

21. Amortissament, Amortesimen, s. m., amortissement.

Fetz li sas lettras d' amortissament.

Sus lo fach de nostres amortesimens.

Tit. de 1393. DOAT, t. CXXXII, fol. 201.

Lui fit ses lettres d' amortissement.

Sur le fait de nos amortissements. 

ESP. Amortecimiento (amortización). 

(chap. Amortisamén, amortisamens; amortisassió, amortisassions.)

22. Immortal, adj., lat, immortalis, immortel.

Angel..., per gracia, es immortal. Eluc. de las propr., fol. 9.

Ange..., par la grâce, est immortel.

CAT. ESP. (inmortal) PORT. Immortal. IT. Immortale.

(chap. Inmortal, inmortals; in + mortal.)