Mostrando las entradas para la consulta enfotre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta enfotre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA NOVENA. NOVELA OCTAVA.

Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.


Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.

Tots los de la alegre compañía van di que lo que Talano habíe vist dormín no habíe sigut un somni, sino una visió, si es que exactamen, sense faltá res, habíe passat aixina.
Pero, callán tots, li va maná la reina a Laureta que continuare, y ella va di:
Com estos, mol sabudes siñores, que avui antes que yo han parlat, casi tots han parlat de alguna cosa abáns dita, aixina me mou a mí la severa venjansa (contada ahir per Pampínea) que va pendre lo escolá, a parlá de una mol dura peral que la va patí, encara que no fore tan cruel, y per naixó tos dic que:

Vivín a Florencia un que se díe Ciacco, home mes fart que consevol que haigue existit, y no podén les seues possibilidats aguantá los gastos que la seua fam li requeríen, com ere mol cortés y se sabíe bones dites ingenioses, se va dedicá a sé no propiamen bufón pero sí motejadó, y a tratá en los rics que chalaben minján coses bones; y en estos amorsáe y sopáe, encara que no fore sempre invitat, mol assobín. Ñabíe en aquells tems a Florencia un que se díe Biondello, menut, chaparret, mol cortés y mes llimpio que una patena, en una boineta al cap, en la seua meleneta rubia y sense cap pel descolocat, que teníe lo mateix ofissi que Ciacco; este, habén anat un matí de cuaresma allá aon se ven lo peix y comprat dos gordíssimes lamprees pera micer Vieri de los Cerchi, va sé vist per Ciacco, que, arrimánse a Biondello li va di: - ¿Qué fas en aixó?

A lo que Biondello va contestá: - Ahí de tarde ni van enviá tres encara mes hermoses que estes y un esturió a micer Corso Donati, y no tenínne prou pera pugué donáls de minjá a uns gentilhomens, me ha manat comprán dos mes: ¿no vindrás tú?

Va contestá Ciacco: - be saps que sí que vindré.

Y cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap a casa de micer Corso, y lo va trobá en uns veíns seus, que encara no habíen anat a minjá. Al preguntáli qué fée per allí, va contestá: - Siñó, ving a amorsá en vos y la vostra compañía.

A lo que micer Corso va di: - Eres benvingut, y com ya es hora, anémi.

Assentánse, pos, a la taula, primé van minjá sigróns y atún en salmuera, y después peixets del Arno fregits, y res mes. Ciacco, donánsen cuenta del engañ de Biondello y no poc enfadat, se va proposá félay pagá; y no van passá mols díes sense que se trobare en ell, que ya habíe fet riure a mols en aquella burla. Biondello, al vórel, lo va saludá, y enriénsen li va preguntá qué tal estaben les lamprees de micer Corso; a lo que va contestá Ciacco: - Abáns de que passon vuit díes u sabrás mol milló que yo.
Y sense doná tregua al assunto, separánse de Biondello, va ajustá lo preu en un truhán y, donánli una botellota de vidre, lo va portá a la llonja de los Cavicciuli y va apuntá cap a un caballé de nom Filippo Argenti, home gran, nervut y fort, irritable, furo y coléric com cap atre, y li va di:

- Te arrimes an ell en esta botellota a la ma y li dius aixó: «Siñó, me envíe Biondello a rogátos que vullgáu enrochíli esta botellota en lo vostre bon vi negre, que se vol divertí un rato en los seus compinches». Y ojito de que no te fico les mans damún, perque u sentiríes y espentolaríes l´assunto.

Va di lo truhán: - ¿Ting que díli algo mes?

Va di Ciacco: - No, vésten; y cuan li haigues dit assó, torna aquí en la botella, que yo te pagaré. Arrencán a caminá, pos, lo truhán, li va doná la embaixada a micer Filippo.
Micer Filippo, al sentíl, com teníe poc aguante, pensán que Biondello, al que coneixíe, sen volíe enfotre dell, en la cara tota colorada, va di:

- ¿Quín «enrochí» y quíns «compinches» són eixos, que Deu tos confundixque a tú y an ell? Se va alsá y va estendre lo bras pera agarrá al truhán, pero este, com estabe advertit, va sé rápit y va eixí fugín, y per un atre camí va torná aon estabe Ciacco, que tot u habíe vist, y li va di lo que micer Filippo habíe dit.
Ciacco, contén, li va pagá y no va descansá hasta trobá a Biondello, al que li va di:

- ¿Has anat últimamen per la llonja dels Cavicciuli?

Va contestá Biondello: - No, gens; ¿per qué me u preguntes?

Va di Ciacco: - Perque puc dít que micer Filippo te está buscán; no sé qué voldrá.
Va di entonses Biondello: - Be, men vach cap a allá y parlaré en ell.

Al anássen Biondello, Ciacco lo va aná seguín pera vore en qué parabe l´assunto.
Micer Filippo, com no habíe pogut agarrá al truhán, se habíe quedat mol enfadat y se rossegabe per dins, repetínse les paraules del carnús y creén que Biondello, a instansies de qui fore, sen enfotíe dell; y mentres estabe aixina, en aixó que apareix Biondello.
En cuan lo va vore, ixín al trobál, li va fotre al mich de la cara una puñada com una massolada.

- ¡Ay!, siñó - va di Biondello -, ¿qué es aixó?

Micer Filippo, agarránlo dels pels, arrencánli la boineta del cap de una clatellada, aviánli lo capuchó per enterra, y sense dixá de fótreli cops, díe:

- Traidó, be vorás lo que es aixó; ¿de qué «enrochím» y de quíns «compinches» envíes a que me parlon? ¿Te pareixco un sagalet al que se li poden gastá bromes?
Y dién aixó, en los puñs de ferro que teníe, li va desfé la cara y no li va dixá al cap cap pel al seu puesto, lay va estorrufá tot, y revolcánlo pel fang, li va esgarrá tota la roba que portabe damún; y tan se aplicabe en alló que ni una vegada desde que va escomensá lo varandel va pugué Biondello díli cap paraula ni preguntáli per qué li fée aixó; habíe sentit lo del «enrochím» y los «compinches», pero no sabíe qué volíe di. Al remat, habénlo esbatussat micer Filippo y com ñabíe molta gen al voltán, com van pugué lay van arrencá de les mans, desgreñat y desastrat, y li van preguntá per qué habíe enviat a díli alló, que an aquelles altures ya teníe que sabé que micer Filippo no de la broma.
Biondello, plorán, se excusabe y díe que no habíe enviat a dingú a demanáli vi a micer Filippo; y después de asserenás una mica, trist y dolorit sen va entorná cap a casa, pensán que alló habíe sigut obra de Ciacco. Y después de mols díes, cuan ya se ni habíen anat los cardenals o les moradures de la cara, va escomensá a eixí de casa, y lo va trobá Ciacco, y enriénsen li va preguntá:
- Biondello, ¿qué tal te va pareixe lo vi de micer Filippo?

Va contestá Biondello: - ¡Aixina hagueres tingut que paí tú les lamprees de micer Corso! Entonses va di Ciacco: - Ara depén de tú: sempre que vullgues fém minjá tan be com me vas fé, te donaré de beure tan be com te hay donat.
Biondello, que habíe adeprés la llissó o lecsió, desde entonses se va guardá de enfótressen dell.

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA. Rávena, Nastagio

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA.

Nastagio de los Onesti, que volíe a una de los Traversari, gaste les seues riqueses sense sé amat; sen va, importunat per los seus, a Chiassi, (Classe) allí veu a un caballé que perseguix a una jove, la mate, y se la mingen dos gossos. Invite als seus parens y a la dona volguda a amorsá aon está ell; ella veu cóm fan trossos a la jove, y teménse un cas paregut, pren per home a Nastagio.

JORNADA QUINTA. NOVELA OCTAVA. Rávena, Nastagio


Al callá Laureta, per orden de la reina va escomensá Filomena:
Amables siñores, tal com la nostra piedat se alabe, aixina es castigada tamé la nostra crueldat per la justissia divina; per a demostrátosu, y donátos materia de gitála per a sempre de vatres, tos contaré una historia no menos lamentable que deleitosa.

A Rávena, siudat mol antigua de la Romania, han ñagut mols nobles y rics homens, entre los cuals un jove de nom Nastagio de los Onesti, que per la mort de son pare y de un tío seu va quedá mol ric; este, aixina com los passe als joves, están sense dona, se va enamorá de una filla de micer Paolo Traversari, mol mes noble de lo que ell ere, tenín esperansa de pugué induíla a vóldrel en les seues obres.
Estes obres, encara que foren grandíssimes, bones y loables, no li valíen per a res, y encara pareixíe que lo perjudicaben. Tan cruel y fura se mostrabe la joveneta amada, tan estirada y desdeñosa (potsé fore per la seua hermosura o la seua noblesa) que ni ell ni res que ell faiguere li agradabe. Aixó li ere tan penós de soportá a Nastagio, que moltes vegades per doló, después de habés lamentat, li va vindre lo dessich de matás; pero refrenánse, sin embargo, se va proposá moltes vegades dixála, y, si puguere, odiála com ella lo odiabe an ell. Pero en vano va pendre esta dessisió, perque pareixíe que contra mes li faltabe la esperansa, mes se multiplicabe lo seu amor. Perseverán, pos, lo jove en vóldre y en gastá sense mida, los va pareixe an alguns dels seus amics y parens que ell mateix y lo que teníe se consumiríen; per lo que moltes vegades li van rogá y aconsellá que sen aniguere de Rávena an algún atre puesto durán un tems, perque, fénu aixina, faríe disminuí lo amor y los gastos. De este consell moltes vegades sen va enfotre Nastagio; pero, sin embargo, sén requerit per nells, no podén di que no, va di que u faríe, y fen fé grans preparatius, com si a Fransa o a España o an algún atre puesto llun sen aniguere, va montá a caball y acompañat per alguns dels seus amics, va eixí de Rávena y sen va aná a un puesto a unes tres milles de Rávena, que se díe Chiassi; y fen montá allí pabellons y tendes, va di a los que lo habíen acompañat que volíe quedás allí y que ells sen entornaren cap a Rávena. Quedánse aquí, pos, Nastagio, va escomensá a donás la milló vida y mes magnífica que may dingú la va viure, ara an éstos y ara an aquells invitáe a sopá y a amorsá. Va passá que un divendres, casi a la entrada de mach, fen un tems boníssim, y escomensán ell a pensá en la seua cruel Siñora, va maná a tots los seus criats que lo dixaren sol, per a pugué pensá mes al seu gust, y tirán un peu dabán del atre, pensán y cavilán, se va quedá encantat.
Habén passat ya casi la hora quinta del día, y habénse embutit ya una mija milla per lo piná, sense enrecordássen de minjá ni de cap atra cosa, de repén li va pareixe sentí uns grandíssim plos y uns ays altissims que soltáe una dona, per lo que, trencats los seus dolsos pensamens, va eixecá lo cap per a vore qué ere, y se va maravillá veénse a dins del piná; y ademés de aixó, mirán cap a abán va vore vindre per un bosquet bastán espés de boixos, grevols y romigueres, corrén cap aon estabe, una majíssima jove despullada, desmelenada y tota esgarrapada, esgarrañada y ñafrada per les rames y les gavarreres, plorán y demanán piedat a crits; y ademés de aixó, va vore als seus flancos dos grans y fieros mastins, que, corrén detrás de ella, moltes vegades cuan la enchampáen la mossegáen; y detrás de ella va vore vindre sobre un caball negre a un caballé moreno, en cara de pocs amics, en una espasa desenvainada a la ma, amenassánla de mort en paraules espantoses e injurioses. Aixó al mateix tems lo va maravillá y espantá, pero tamé va despertá al seu ánim la piedat per la desventurada dona, de lo que va naixe un dessich de lliberála de esta angustia y mort, si podíe. Pero trobánse sense armes, va esguellá una rama de un abre y va arreá cap als gossos y contra lo caballé.
Pero lo caballé, que aixó va vore, li va cridá desde lluñ:
- Nastagio, no te molestos, díxamos fé als gossos y a mí lo que esta roína dona se mereix. Y dién aixó, los gossos, agarrán fort a la jove per los costats, la van pará o aturá, y los va alcansá lo caballé, va baixá del caball, se va arrimá aon estáe Nastagio, y ell li va di:
- No sé quí eres tú que me coneixes, pero sol te dic que es gran deshonor per a un caballé armat voldre matá a una dona despullada y habéli aventat los gossos detrás com si fore una bestia salvache; sértamen la defendré tot lo que puga.
Lo caballé entonses li va di:
- Nastagio, yo era de la mateixa siudat que tú, y encara eres un sagalet cuan yo, que soc de nom micer Guido de los Anastagi, estaba mol mes enamorat de ésta de lo que u estás tú ara de la de los Traversari; y per la seua crueldat tal me va vindre la desgrassia que un día, en esta espasa que me veus a la ma, desesperat me vach matá, y estic condenat a les penes eternes. Y no habíe passat mol tems cuan ésta, que de la meua mort sen habíe alegrat mol, se va morí, y per lo seu pecat y la alegría que va tindre, de la mateixa manera va sé (y está) condenada a les penes del infern. Lo nostre cástic va sé este: ella fuch dabán, y yo la seguixco com a mortal enemiga, no com a dona amada, y cuan la alcanso, en esta espasa en la que me vach matá la mato an ella y li óbrigo la esquena, y aquell cor du y fret aon may l´amor ni la piedat van pugué entrá, jun en les seues tripes y entrañes (com vorás ara mateix) li arrenco del cos y los hi dono a minjá an estos gossos. Y no passe mol tems hasta que ella, com la justissia y lo poder de Deu ordene, com si no haguere estat morta, torne a está sansera, y torne a escomensá la dolorosa fuga, y los mastins y yo a seguíla, y aixó passe tots los divendres an esta hora y an este puesto, y aquí fach la destrossa que vorás; y los atres díes no cregues que parem, la alcanso a datres puestos aon ella cruelmen contra mí va pensá y va obrá; y habénme convertit en lo seu enemic, com veus, ting que seguíla de esta guisa tans mesos com ella va sé cruel en mí. Aixina pos, díxam ejecutá la justissia divina, y no vullgues fé frente a lo que no podríes vense. -
Nastagio, sentín estes paraules, en molta temó, sense cap pel que no se li haguere ficat de punta, se va fé atrás y va mirá a la pobre jove, y va esperá ple de paor lo que anabe a fé lo caballé. Este, acabada la seua explicassió, com un gos rabiós, en la espasa a la ma se li va fotre damún a la jove que, aginollada, y ben aguantada per los dos mastins, li demanáe piedat y mersé; y en totes les seues forses li va enclavá la espasa al mich del pit y la va traspassá. La jove va caure pancha aball, plorán y cridán; y lo caballé, tirán ma al gaviñet, li va obrí los costats y li va traure lo cor, y tota la casquería, y als dos cans u va aviá.
Estos, mol famolengs, enseguida su van fotre tot; y no va passá mol rato hasta que la jove, com si res haguere passat, de repén se va eixecá y va escomensá a fugí cap al mar, y los gossos sempre detrás de ella ferínla, y lo caballé tornán a montá a caball y traén la espasa, va escomensá a seguíla, y en poc tems se van alluñá, de manera que ya Nastagio no podíe vorels. Este, habén vist estes coses, mol rato va está entre piadós y acollonit, y después de un tems li va vindre al cap que aixó podíe mol be ajudál, ya que tots los divendres passáe; per lo que, señalat lo puesto, sen va entorná en los seus criats y después, cuan li va pareixe, cridán a mols dels seus parens y amics, los va di:
- Moltes vegades me hau animat a que dixa de voldre an esta enemiga meua y acaba en los meus gastos: y estic disposat a féu si me donéu esta grassia: que lo divendres que ve faiguéu que micer Paolo Traversari y la seua dona y la seua filla y totes les dames parentes seues, y datres que tos paregue, vinguen aquí a amorsá en mí. Lo que vull en aixó u voréu entonses. An ells los va pareixe una cosa bastán fássil de fé y lay van prometre; y tornán a Rávena, van invitá als que Nastagio volíe, y encara que va sé difíssil pugué portá a la jove amada per Nastagio, sin embargo allí va arribá jun en los atres. Nastagio va fé prepará un minjá magnífic, y va fé ficá la taula deball dels pins al pinaret que voltáe aquell puesto aon habíe vist la carnissería de la dona cruel; y fen assentá a la taula als homens y a les dones, los va colocá de manera que la jove amada va sé ficada just enfrente de aon teníe que passá lo cas. Habén vingut ya la radera vianda, va escomensá lo abalot desesperat de la jove acassada, y tots u van sentí, de lo que se van maravillá tots mol, y preguntán qué ere alló, y sense sabéu dingú, se van eixecá tots per a vore qué ere alló, y van vore a la jove despullada, al caballé y als gossos, y poc después ya estáen aquí entre ells. Se va montá un bon jaleo contra los gossos y lo caballé, y mols volíen ajudá a la jove, pero lo caballé, parlánlos com li habíe parlat a Nastagio, no sol los va fé reculá, sino que a tots va esbarrá, y fen lo que l’atra vegada habíe fet, totes les dones que allí ñabíe (de les que algunes habíen sigut parens de la jove y del caballé, y sen enrecordáen del amor y de la mort de ell), tan miserablemen ploráen y gemegáen com si an elles mateixes alló los hagueren vullgut fé. Va arribá lo cas al seu final, y sen van aná la dona y lo caballé; alló va fé als que u habíen vist entrá en mols raonamens; pero entre los que mes se van esglayá va sé la jove amada per Nastagio; ella, habén vist y sentit totes les coses, y sabén que an ella mes que a cap atra persona que allí estáe tocaben tals coses, pensán en la seua crueldat contra Nastagio, ya li pareixíe fugí dabán de ell, enfadat, y portá als costats als mastins. Y tan gran va sé la temó que de aixó va sentí que per a que no li passare an ella, no veíe lo momén (que aquella mateixa nit se li va presentá) per a cambiá lo seu odio en amor, y va enviá a una fiel camarera secretamen a Nastagio, que de part seua li va rogá que vullguere aná aon ella estáe, perque estabe disposada a fé tot lo que an ell li apetire o apetiguere. Nastagio va fé contestáli que alló li agradáe mol, pero que lo que ell volíe ere péndrela com a dona.
La jove, que sabíe que no depeníe mes que de ella sé la dona de Nastagio, li va fé di que asseptáe; per lo que, sén ella mateixa mensajera, a son pare y a sa mare los va di que volíe sé la dona de Nastagio, en lo que ells van está mol contens; y lo domenge siguién, Nastagio se va casá en ella, y, selebrades les bodes, en ella mol tems va viure contén.
Y no va sé este susto ocasió sol de este be sino que totes les dones ravenenses se van espantá tan que van sé sempre después mes dossils als plaés dels homens que abans u habíen sigut.

jueves, 20 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Lo mestre Alberto de Bolonia fa discretamen avergoñís a una Siñora que volíe humillál an ell per está enamorat de ella.

Quedabe, al acabá Elisa, la radera novela per a la Reina, la que, en femenina grássia escomensán a parlá, va di:
Nobles joves, com a les clares nits són les estrelles adorno del sel y a la primavera les flos de los verds prats, aixina u són les frasses ingenioses de les loables costums y les converses plassenteres; éstes, com són curtes, convenen mol mes a les dones que als homes, perque mes de les dones que de los homes desdíu lo parlá mol, a pessá de que avui poques o cap dona entén les agudeses y sap contestáles: vergoña general es per a natros y per a cuantes están vives. 

Perque aquella virtut que va está al ánimo de les nostres antepassades, les modernes la han convertit en adornos del cos, y la que se veu en les robes mes recargades y chillones y en mes adornos, se creu que té que sé mol mes que atres honrada, no pensán que si en ves de damún de les espales damún del llom les portare, un ase ne portaríe alguna de elles: y no per naixó hauríe de honrás mes que a un burro.
Me avergoñix díu perque no puc res di de los demés que contra mí no digue: eixes tan assicalades, tan pintades, tan abigarrades o barroques, o com estátues de mármol callades, mudes, insensibles están o, aixina contesten si sels dirigíx la paraula, que mol milló fore que hagueren callat; y mos fan creure que es puresa de ánimo lo no sabé conversá entre Siñores y en los homes cortesos, y a la seua santurronería o beatería li han donat lo nom de honestidat com si cap Siñora honesta fore mes que aquella que en la camarera o en la rentadora o en la cuinera parlo; perque si la naturalesa u haguere volgut com elles u volen fé creure, de un atra manera les haguere limitat lo charrá. 

La verdat es que, com en les demés coses, en ésta ña que mirá lo tems y lo modo y en quí se parle, perque a vegades passe que, creén alguna dona o algún home en alguna frasota o dita aguda fé ficá roch o roija a un atre o atra, no habén medit be les seues forses, aquella vergoña que sobre un atre ha volgut aviá, contra nell mateix o contra nella mateixa l´ha vist torná.
Per lo que, per a que sapigáu guardátos y per a que to se pugue aplicá a vatres aquell proverbio que se diu per tot arreu, de que les dones en tot agarren lo pijó sempre, esta radera novela de les de avui, que me toque contá, vull que tos adiestro, per a que aixina com en noblesa de ánimo estéu separades de los demés, aixina tamé per la exelénsia de les maneres separades de los demés tos mostréu.

No han passat encara mols añs desde que a Bolonia va ñabé un grandíssim meche y de clara fama a tot lo món, y potsé viu encara, de nom ere mestre Alberto. Sén ya vell, prop dels setanta añs, tanta va sé la noblesa del seu espíritu que, habénli ya del cos partit casi tota la caló natural, no va repudiá les amoroses flames habén vist a una festa a una bellíssima Siñora viuda, de nom, segóns diuen algúns, doña Malgherida de los Ghisolieri; y agradánli sobremanera, com un jovenet les va ressibí al seu pit madú, hasta tal pun que no descansabe de nit si lo día anterió no habíe vist lo hermós y delicat rostro de la bella Siñora. 

Y per naixó, va escomensá a frecuentá, a peu o a caball segóns lo que mes a má li veníe, la carrera (carré) aon estabe la casa de esta Siñora.
Per lo que, ella y moltes atres Siñores sen van doná cuenta de la raó de la seua visita y moltes vegades van fé bromes entre elles al vore a un home tan agüelo, de añs y de juissi, enamorat, com si cregueren que esta passió tan plassentera del amor sol als néssios ánims de los joves y no a datra part entrare y se quedare.

Per lo que, continuán lo aná amún y aball pel carré, va passá que un día de festa, están esta Siñora en atres moltes Siñores assentada dabán de la seua porta, y habén vist de lluñ vindre al mestre Alberto cap an elles, totes en ella se van proposá ressibíl y honrál y después gastáli bromes per lo seu enamoramén; y aixina u van fé.
Eixecánse totes lo van invitá a passá dins, lo van portá a un pati fresquet aon van maná portá finíssims vins y dolsaines; y al final, en paraules ingenioses li van preguntá cóm podíe sé alló de está ell enamorat de esta hermosa Siñora sabén que ere amada per mols hermosos, nobles y cortesos joves.
Lo mestre, encara que sentínse atossigat, va ficá alegre gesto y va contestá:

- Siñora, que yo la vullga no té que maravillá a cap sabio, y espessialmen a vos, perque tos u mereixéu. Y encara que als homes vells los haygue tret la naturalesa les forses que se requeríxen per als ejercicios amorosos, no los ha tret la bona voluntat ni lo sabé qué es l´amor, sino que naturalmén lo coneixen milló perque tenen mes coneiximén que los joves. La esperansa que me mou a amátos, yo agüelo a vos amada per mols joves, es ésta:

moltes vegades hay estat a puestos aon hay vist a les dones berenán y minján altramússos, (com les guíxes) y porros; y encara que de los porros res es bo, es menos roín y mes agradable a la boca lo cap, la cabóssa, pero vatres, generalmén guiades per gust equivocat, tos quedáu en lo cap a la má y tos mingéu les fulles, que no sol no valen res sino que tenen mal gust. ¿Y qué sé yo, Siñora, si al triá los amáns no féu lo mateix? Y si u faiguéreu, yo siría lo que siríe triat per vos, y los atres despachats.
La noble Siñora, igual que les atres, avergoñínse una mica, va di:

- Mestre, be y cortésmen mos hau recriminat de la nostra presuntuosa empresa; en tot, lo vostre amor me es volgut, com de home sabio y de pro té que séu, y per naixó, salvaguardán la meua honestidat, diguéume tots los vostres gustos en confiansa. Lo mestre, eixecánse en los seus compañs, va agraí a la Siñora lo ratet passat y despedínse de ella rién y fen festes, sen va aná.
Aixina, la Siñora, sense sabé de quí sen volíe enfotre y fé chánsa, creén guañá va sé vensuda; del que vatres, si sou prudentes, mol be tos guardaréu.

Ya estabe lo sol inclinat cap al ocasso y disminuída en gran part la caló, cuan les narrassións de los joves y de les jovenetes van arribá al final; per lo que, la seua Reina va di: 

- Ara ya, volgudes compañes y compañs, res li falte al meu gobern durán la presén jornada mes que donátos una nova Reina que, segóns lo seu juissi, la seua vida y la nostra gobernará. Y per naixó, en reverénsia an aquell per qui totes les coses viuen y es lo nostre consol, an esta segona jornada Filomena, jove discretíssima, com Reina guiará lo nostre reino. 

Y dit aixó, ficánse de peu y traénse la corona de lloré, en reverénsia an ella se la va ficá, y ella primé y después tots los demés la van saludá com a Reina, y al seu señorío en complassénsia se van sometre. 

Filomena, una mica abochornada de vergoña, veénse coronada en aquell reino y enrecordánse de les paraules poc abáns dites per Pampínea, per a no paréixe mojigata, recobrada la ossadía, primé va confirmá los cárrecs donáts per Pampínea y va disposá lo que per al matí siguién y per al sopá debíe fes, y quedánse allí aon estaben, va escomensá a parlá aixina.

- Mol volguda compañía, encara que Pampínea, per la seua cortessía mes que per la meua virtut, me haygue fet Reina de tots vatros, no me séntigo yo disposada a seguí sol lo meu juissi sobre la forma de viure, y per a que lo que a mí me pareix fé sapiguéu, y pugáu afegí o disminuí al vostre gust, en poques paraules tos u mostraré. Si avui hay reparat be, los modos seguits per Pampínea me pareix que han sigut tots igualmén loables y deleitosos; y per naixó, hasta que, o per massa repetissió o per un atra raó, no mos pórton aburrimén, no penso cambiáls. 

Habén ya, pos, escomensat les órdens del que ham de fé, mos eixecarém, mon anirém a passejá o rondá un rato, y cuan lo sol estigue ponénse soparém a la fresca y, después de algunes cansonetes y atres entreteniméns, mon anirém a dormí. Demá, alsánmos a la fresca, anirém a voltá per aon cadaú vullgue, y com avui ham fet, a la hora vindrém a minjá; ballarém, y cuan mos eixequém de la michdiada, aquí aon avui ham estat tornarém a novelá. Y lo que Pampínea no ha pogut fé, per habé sigut ya tart triada per al gobern, vull yo escomensá a féu, es a di, a restringí dins de algúns límits alló sobre lo que pugám novelá, per a que cadaú tingue tems de podé pensá en alguna bona história sobre lo assunto proposat per a puguéla contá; lo que, si tos agrade, sirá esta vegada que, ya que desde lo prinsipi del món los homes han sigut espentats per la fortuna a casos diferéns, y u sirán hasta lo final, tots ham de contá algo sobre alló: sobre algú que, perseguit per diverses disgustos o dessepsións, haygue arribat contra tota esperansa a bon port. Les dones y los homes, tots per igual, van alabá esta orden y van aprobá que se faiguere; sol Dioneo, tots los atres habén callat ya, va di:

- Siñora meua, com tots éstos han dit, tamé dic yo que es mol plassentera y encomiable la orden per vos donada; pero com grássia espessial tos demano un don, que vull que me sigue confirmat mentres la nostra compañía duro, y es éste: que yo no siga obligat per esta ley de tindre que contá una história segóns un assunto proposat si no vull, sino sobre alló que mes m´agrado contá. Y per a que dingú penso que vull esta grássia com home que no tingue a má prou históries, desde ara me contentaré en sé lo radé que novelo.
La Reina, que lo coneixíe com home divertit, va compendre que no u demanabe mes que per a podé alegrá a la compañía en alguna história divertida si estigueren cansats de tanta narrassió, y en consentimén de los demés, li va consedí la grássia; y eixecánse tots, cap a un regueret de aigua claríssima que de una montañeta baixabe a una vall ombriosa, a la sombra de mols ábres, entre pedres llises, bolos, y verdes herbetes, en pas tranquil sen van aná.

Allí descalsos y ficán los brassos despullats a l'aigua, van escomensá a divertís entre ells de varies maneres. Y al arrimás la hora del sopá van torná cap a la masada y van sená en bona gana y ben a gust; después del sopá, fets portá los instruméns, va maná la Reina que se escomensare una dansa, Emilia va cantá una cansó, acompañada per lo laúd de Dioneo:
Tan me enchise la meua hermosura
que en un atre amor may
ni pensaré ni buscaré la ternura.
En ella vech sempre al espill
lo be que satisfá al intelecto
y ni acsidén nou o pensá vell
lo be me traurá que me es predilecto
pos ¿quin atre amable objecte
podré mirá may
que dóno al meu cor nova ternura?
No se escape este be cuan dessicho,
per sentí un consol, contemplál,
pos lo meu plaé apoye, y lo meu recreo
de tan suave manera, que expresáu
no podría, ni podría experimentáu
cap mortal may
que no haguere abrassat tal tendresa.
Y yo, que a cada instán mes me enséng,
cuan mes en ell fixo la mirada,
tota me entrego an ell, tota me oferixco
gustán ya de la seua promesa amada;
y tanta alegría espero a la meua arribada
a la voreta d´ell, que may
ha sentit aquí dingú tal ternura.

Acabada esta balada, que tots habíen corejat alegremen, encara que a mols los faiguere cavilá la seu lletra, después de algunes caroles, habén passat ya una part de la nit, li va apetí a la Reina finiquitá la primera jornada, y manán enséndre les antorches y cresols, va maná que tots sen anigueren a descansá hasta la matinada; per lo que, cadaú, giránse cap a la seua cámara, aixina u va fé.


ACABE LA PRIMERA JORNADA

SEGONA

domingo, 27 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SÉPTIMA.

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijáns de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabáns y al sol que bade les roques.

Mol sen habíen enrit les siñores del desgrassiat de Calandrino, y mes sen hagueren enrit encara, pero se van enfadá al vore que tamé li preníen los capóns los mateixos que li habíen furtat lo gorrino. La reina li va maná a Pampinea que contare la seua; y ella va escomensá aixina:
Caríssimes siñores, moltes vegades passe que les artimañes són vengades en atres artimañes. Natros mon ham enrit mol (en moltes historietes contades de les burles que han sigut fetes, de les que cap vengansa que se haigue pres se ha contat; pero yo enteng contátos lo que li va passá a una consiudadana nostra, que la seua burla, al sé burlada, casi va pagá en la mort; y escoltáu no tos dixará de sé útil perque aixina milló ton guardaréu de enfótreton dels atres y mostraréu bon juissi.
No han passat encara mols añs desde que va ñabé a Florencia una jove hermosa de cos y altanera de ánim y de linaje mol noble y en los bens de la fortuna convenienmen abundán, que se díe Elena. Esta, habénse quedat viuda may mes va volé casás, habénse enamorat de ella, a elecsió seua, un jove cortés y ben plantat. Olvidán datres preocupassións, en la ajuda de una criada seua de la que sen fiabe mol, moltes vegades en ell se donáen bona vida.
Va passá an este tems que un jove de nom Rinieri, home noble de la nostra siudat, habén estudiat mol tems a París no per a vendre después la seua siénsia a granel com fan mols, sino per a sabé la raó de les coses y los seus motius (lo que mol be li sente a un noble) va torná de París a Florencia. Allí, mol honrat tan per la seua noblesa com per la seua siénsia, vivíe com un siñó. Pero com passe moltes vegades que lo que mes entenimén de les coses profundes té, mes fássilmen se dixe enchampá per l´amor, aixó li va passá an este Rinieri. Habén anat ell un día a una festa, dabán dels seus ulls se li va ficá esta Elena, vestida de negre com van les nostres viudes, plena de tanta hermosura al seu juissi, y de tanta amabilidat com cap atra li habíe paregut vore; y va pensá que podríe dís felís lo qui puguere tíndrela despullada als seus brassos. Y una vegada y un atra miránla dissimuladamen, y sabén que les coses grans y pressioses no se poden conseguí sense traball, va dessidí ficá tot lo seu esfors y tota la seua solissitut en agradála, per a conseguí lo seu amor, y después pendre possesió de ella. La jove Siñora, que no teníe los ulls ficats al infern sino que, mol segura de ella y hasta mes de lo que ere, movén los ulls en arte mirabe al voltán y enseguida vee al que la mirabe, y acatánsen de les mirades de Rinieri, enriénsen per a sí mateixa, va di: - No hauré vingut avui aquí en vano, si no me equivoco, hay pessigat un pavo pel nas. Y escomensán a mirál alguna vegada en la coeta del ull, se les ingeniabe en demostráli que se ocupabe de ell, o pensán per atra part que cuan mes atraguere y prenguere en los seus encáns, la seua hermosura ere de mes alt preu. Lo sabut, dixán apart los pensaméns filosófics, va portá tot lo seu ánim cap an ella; y creén que li agradabe, preguntán quina ere la seua casa, va escomensá a passá per dabán de ella, excusán en diferentes raóns aquelles anades y vingudes. La Siñora, vanagloriánse de alló, fée vore que lo mirabe de bona gana, per lo que ell, trobán la manera, se va arrimá a la seua criada y li va descubrí lo seu amor, demanánli que en la seua Siñora obrare de tal manera que ell puguere obtíndre la seua grássia. La criada va prometre mol y lay va di a la seua Siñora, y ella, énriénsen mol va di:
- ¿Has vist aón ha vingut este a pédre lo servell que ha entrenat a París? Pos venga, donémli lo que va buscán. Li dirás, cuan te parlo un atra vegada, que yo lo vull mes an ell de lo que ell me vol a mí; pero que ting que guardá la meua honra per a portá lo cap ben alt; per naixó, si es tan sabut com diu, té que vóldrem mes.

¡Ay desgrassiada, desgrassiada! No sabíe ella, siñores meues, lo que es ficás a provocá als escolás. La criada, al trobál, va fé lo que la seua Siñora li habíe manat. Lo estudiós, contén, va passá a rogatives mes caluroses y a escriure cartes y a enviá regalos, y tot ere asseptat, pero en recompensa no veníen mes que vagues respostes; y de esta guisa lo va tindre mol tems donánli llargues. Al cap de un tems, habénli ella contat tot al seu amán y habénse ell enfadat en ella alguna vegada y sentit sels, per a féli vore que equivocadamen sospechabe de ella, solissitánla mol lo escolá, li va enviá a la seua criada, que li va di que ella no habíe tingut ocasió may de fé res que an ell li agradare, después de que lo habíe assegurat del seu amor, pero que, per a les festes de Nadal que se arrimaben, esperabe pugué está en ell; la nit siguién a la festa, si ell volíe, podíe acudí al seu pati, aon ella aniríe a buscál tan pronte com puguere.

Lo escolá, mes contén que un chiquet en sabates noves, a la hora ordenada sen va aná a casa de la Siñora, y portat per la criada a un pati, tancánlo a dins, allí va escomensá a esperá a la Siñora. La Siñora, habén aquella nit fet víndre al seu amán y habén sopat en ell, li va contá lo que volíe fé aquella nit, afegín: - Y podrás vore cuán y quin es l´amor que li ting y hay tingut an aquell del que has tingut sels.

Estes paraules les va escoltá lo amán en gran contén de ánim, dessichós de vore en obres lo que la Siñora en paraules li donabe a entendre. Lo día abáns habíe nevat mol, y tot estabe tapat de neu; lo escolá fee poc que estabe al pati cuan va escomensá a tremolá de fret, pero esperán calentás después, u soportabe en passiénsia.
La Siñora li va di al seu amán al cap de un rato:

- Anem a la alcoba y desde una finestra mirem lo que fa eixe de qui has tingut sels, y lo que li contestará a la criada, que la hay enviat a parlá en ell. Sen van aná, pos, cap a la habitassió y se van assomá a una finestreta, y veén sense sé vists, van escoltá a la criada parlá en lo escolá y di:

- Rinieri, la meua Siñora es la dona mes trista que may ha ñagut, perque esta nit ha vingut un dels seus germáns y ha estat mol rato parlán en ella, y después va voldre sopá en ella y encara no sen ha anat, pero crec que sen anirá pronte; y per naixó no ha pogut víndre ella encara, pero ya vindrá llugo; te demane que no te fastidio massa lo esperá.

Lo escolá, creén que ere verdat, va contestá:

- Dísli a la meua Siñora que no se preocupo de mí hasta que pugue víndre a buscám, pero que u faigue tan pronte com pugue.

La criada, tornán cap a dins, sen va aná a dormí.

La Siñora, entonses, li va di al seu amán:

- Be, ¿qué dius?, ¿creus que yo, si lo vullguera com tú te penses, lo dixaría allí baix carpidet?

Y dit aixó, en lo seu querido, que ya estabe mes contén, sen van aná cap al llit, y mol rato van está chalán, enriénsen del pobre escolá y enfoténsen dell. Lo escolá, donán voltes per lo pati, se movíe per a calentás y no teníe aón assentás ni aón amagás de la serena, y maleíe lo llarg entretenimén del germá de la Siñora, y tot lo que sentíe pensabe que ere una porta que la Siñora obríe, pero esperabe en vano.
Ésta, prop de la mija nit, están en lo seu amán, li va di:

- ¿Qué penses, alma meua, del nostre escolá? ¿Qué te pareix mes gran, la seua sabiduría o l´amor que yo li ting?, ¿fará lo fret que li estic fen passá eixísseli del pit lo que en les meues paraules li va entrá?

Lo querido va contestá:

- Cor meu, aixina com tú eres lo meu be y lo meu descáns y tota la meua esperansa, aixina soc yo les teues.

- Pos - díe la Siñora - bésam mil vegades per a vore si dius la verdat. Lo amán, abrassánla y apretán fort, no mil sino sen mil vegades la besabe. Después de un bon rato, va di la Siñora: - ¡Ah!, eixequémos y anem a vore si se ha apagat lo foc en lo que este amán meu cada día me escribíe que estabe ruén.

Y eixecánse, a la finestreta se van assomá, y mirán cap al pati van vore al escolá ballán una tarantela al so del castañolejá de dens, que per la gran gelada ere tan saltejada y rápida que may habíen vist cosa igual. Entonses va di la Siñora:

- ¿Qué dius, la meua dolsa esperansa?, ¿te pareix que sé fé ballá als hómens sense música de trompetes y cornamusses?

A lo que lo amán va contestá:

- Siñora meua, sí que ne saps.

Va di la Siñora:

- Vull que baixem hasta la porta, tú te estás callat y yo li parlaré y sentirem lo que diu, y pot sé que encara mos divertigam mes que de sol vórel.

Y obrín la alcoba en cuidadet van baixá a la porta. Allí, sense obríla, la Siñora en veu baixa, per la gatera, lo va cridá. Lo escolá, al sentís cridá, va alabá a Deu, creénse massa pronte que anabe a entrá a dins, y arrimánse a la gatera, va di:

- Aquí estic, Siñora; obríu per Deu, que me mórigo de fret. La Siñora va di:

- ¡Ah, sí, que ya sé que eres un geleres! y tamé que lo fret es mol gran perque ha caigut una mica de neu. Be sé yo que a París ne ñan de mol mes grans. No puc obrít encara perque este germá meu, que ahí per la nit va víndre a sopá en mí, no sen va encara; pero sen anirá pronte, y vindré en seguida a obrít. Acabo de separám dell en molta faena per a víndre a consolát y que la espera no te enfado.

Va di lo escolá: - ¡Ah, Siñora!, tos demano, per Deu, que me obrigáu, per a que puga está a dins abrigat, perque fa un ratet ha escomensat a caure la nevada mes espessa del món, y encara neve; y yo tos esperaré ahí tot lo que vullgáu.

Va di la Siñora: - ¡Ay, dols be meu, que no puc, que esta porta fa tan soroll cuan se obri que fássilmen la sentiríe mon germá si la obriguera!, pero vull aná a díli que sen vaigue per a que yo puga torná a obrít.
Va di lo escolá: - Pos anéuhi pronte, y tos rogo que faigáu ensendre una bona fogata per a que, en cuan entra, puga calentám, que hay agarrat tal geló que apenes me séntigo.
Va di la Siñora: - Assó no pot sé, si es verdat lo que me has escrit moltes vegades de que estás ensés per lo meu amor; pero estic segura de que ten enfots de mí. Ara ving; espéram y aguanta. Lo amán, que u sentíe tot, chaláe mol, y tornán al llit en ella, poc van dormí aquella nit, que casi tota la van passá en plaés y en burles al escolá.
Lo desgrassiat escolá, convertit en sigüeñaper lo fort castañolejá de dens que teníe, donánsen cuenta de que sen enfotíen de ell, moltes vegades va tratá de obrí la porta y va mirá a vore si per algún atre puesto podíe eixí; y no veén cóm, com un león engabiat maleíe lo mal tems, la maldat de la dona, la durassió de la nit y la seua propia simplesa; y mol cabrejat contra nella, l´amor que li teníe de repén se va cambiá en cruo y amarg odio, y pensáe moltes coses en les que vengás. Pero la nit, después de molta y llarga espera, va dixá pas al día y va escomensá a apareixe l´alba; la criada, avisada per la Siñora, baixán, va obrí lo pati, y mostrán sentí compassió dell li va di:
- ¡Malaventura tíndre lo que va víndre anit! Tota la nit te ha tingut velán y ha fet que te congelos: ¿pero saps?, préntu en calma, que lo que esta nit no ha pogut sé un atra vegada sirá. Lo escolá, com a sabio que sap que de res servixen les amenasses mes que per a armá al amenassat, va tancá al seu pit lo que la seua destemplada rabia tratabe de gitá fora o foragitá, y en veu tranquila, sense mostrás gens enfadat, va di:

- En verdat que hay passat la pijó nit que hay tingut may, pero be hay vist que de aixó la Siñora no ne té cap culpa, perque ella mateixa va baixá hasta la porta a excusás y a consolám; y com dius, lo que esta nit no ha sigut un atra nit sirá; encoméndam an ella y quédat en Deu.

Y del tot carpit, com va pugué sen va entorná a casa. Allí, cansat y mort de son, se va aviá al llit y se va despertá casi paralisat de brassos y cames; per lo que, envián a buscá un meche, li va contá lo fret que habíe passat, y ell va fé lo possible per a recuperáli la salut. Los meches, en grandíssimes y rápides cures lo van ajudá, poc tems después van pugué curáli los ñirvis y fé que se relajare; y si no haguere sigut jove y arribabe bon tems, mol haguere tingut que soportá; pero tornán a está sano y fresc, guardánse a dins lo seu odio, se mostrabe mol mes que may enamorat de la viuda.
Va passá después de sert tems, que la fortuna li va proporsioná la ocasió de satisfé lo seu dessich al escolá. Perque habénse enamorat de un atra dona lo amán de la viuda (sense tíndre cap considerassió al amor que ésta li teníe), ella en llágrimes y amargó se consumíe; pero la seua criada, que gran llástima teníe della, no trobán lo modo de apartála del doló per lo amán perdut, veén al escolá que de la manera acostumada passabe per lo barri, va tindre un pensamén, y va sé que se podríe obligá al amán de la seua Siñora a vóldrela com abáns fée en alguna operassió nigromántica y que en alló lo escolá habíe de sé un gran maestre; y lay va di a la Siñora. Ella, sense pensá en que, si lo escolá haguere sabut de nigrománsia la haguere fet aná en lo seu propi profit, va escoltá les paraules de la criada y en seguida li va di que li preguntare si volíe féu y en seguridat li prometiguere que, en recompensa, ella faríe tot lo que ell vullguere.
La criada va fé la embajada be y diligenmen, y sentínla lo escolá, tot contén va di:
- Alabat sigues, Deu meu; ha arribat lo momén en que en la teua ajuda podré castigá an eixa dona roína per la mala passada que me va fé en pago del gran amor que li tenía. Y li va di a la criada:

- Dirás a la meu Siñora que no patixgue per naixó, que si lo seu querido estiguere a la India lo faría yo víndre rápidamen a demanáli grássia de lo que contra lo seu gust haguere fet. Lo que té que fé lay diré an ella cuán y aón mes li vaigue be, y díslay aixina y confórtala de la meua part. La criada va doná la resposta y se quedá en vores los dos a Santa Lucía del Prado. Acudín allí la Siñora y lo escolá, y parlán ells dos sols, sense enrecordássen ella de que casi lo habíe portat an ell a la mort, li va contá ubertamen totes les seus coses y lo que dessichabe, y lay va rogá per la seua salvassió; y lo escolá li va di: - Siñora, es verdat que entre les demés coses que yo vach adependre a París conte la nigrománsia, y sé be de lo que es capás; pero com ofén mol a Deu, había jurat no ficála may en práctica ni per a mí ni per a datres. Pero es verdat que l´amor que tos ting es tan fort que no sé negám a res que vullgáu manám; y per naixó, encara que haiga de aná a la casa del diable, estic disposat a féu ya que u voléu. Pero tos hay de advertí de que es una cosa mes molesta de fé de lo que pensáu, y mes cuan una dona vol recuperá l´amor de un home o un home lo de una dona, perque aixó no pot féu mes que la mateixa persona a qui li interesse, y per a féu fa falta que qui u faigue sigue de ánim valén perque ña que féu de nit y a puestos solitaris y sense cap compañía, y estes coses no sé si estéu disposada a féles. A lo que la Siñora, mes enamorada que prudén, va contestá:

- Amor me espoleje de tal manera que no ña res que no faiguera per a recuperá an aquell que me ha abandonat; pero, si vols, dísme en qué ting que sé valenta. Lo escolá, que en mal pel teníe la coa marcada, va di: - Siñora, yo tindré que fé una imache de estañ en lo nom de aquell al que dessicháu recuperá, y cuan to la envía, cuan estigue la lluna menguán, tos hau de bañá en ella set vegades a un riu de aigüas clares y corréns, completamen despullada y sola a la hora del primé son, y después, están aixina despullada, teníu que pujá a un abre o a la punta de una casa deshabitada: y mirán cap a lo nort en la imache a la ma, set vegades diréu unes paraules que tos donaré escrites, y cuan les haigáu dit, vindrán cap a vos dos mossetes de les mes hermoses que may haigáu vist, y tos saludarán y tos preguntarán qué voléu que faiguen. An estes los hau de di be y plenamen los vostres dessichos; y guardáutos de di una cosa per un atra; y cuan u haigáu dit, elles sen anirán y vos podréu baixá al puesto aon haigáu dixat les vostres robes, vestítos y torná a casa. Y hau de tindre per sert que abáns de mija nit del día siguién lo vostre amán, plorán, vindrá a demanátos grássia y perdó; y sabéu que desde aquell momén no tos dixará may per cap atra. La Siñora, sentín estes coses y creénseles en completa fe, pareixénli que ya casi teníe en brassos al seu amán, ya mich contenta, va di: - No tos preocupéu, que estes coses aixina les faré; y per an aixó ting una terra cap a lo Valdarno de dal, que está bastán prop del riu, y com ya estam al juliol, sirá mol agradable bañás de nit. Y tamé men enrecordo que no mol lluñ del riu ña una torreta deshabitada a la que, per unes escales de fusta de castañé que ñan allí, pujen alguna vegada los pastós a un terrat, per a vore si descubrixen desde allí dal los seus animals perduts, un puestet mol solitari y a desmá al que yo pujaré, y allí espero fé lo que manéu. Lo escolá, que mol be coneixíe lo puesto de la Siñora y la torreta, contén de assegurás de la seua intensió, va di:

- Siñora, yo no hay estat may an eixes comarques, y per naixó no conec la terra ni la torreta; pero si es tal com diéu no pot ñabé res milló al món; y per naixó, cuan sigue oportú tos enviaré la imache y la orassió; pero mol tos rogo que, cuan haigáu satisfet lo vostre dessich y veigáu que tos hay servit be, que ton enrecordéu de cumplí la promesa que me hau fet. A lo que la Siñora li va contestá que u faríe sense falta; y despedínse de ell sen va entorná cap a casa. Lo escolá, alegre de que lo seu plan puguere portás a efecte, va fé una imache y va escriure un invento seu en ves de una orassió; y cuan li va pareixe la va enviá a la Siñora, y va maná díli que a la nit siguién sense mes tardá habíe de fé lo que li habíe dit; y después, en secreto, en un criat seu sen va aná a casa de un amic que vivíe mol prop de la torre, per a pugué fé lo seu proyecte.
La Siñora se va ficá en camí en la seua criada, y al arribá la nit, fen vore que sen anabe a dormí, va enviá a la criada al llit, y a la hora del primé son, eixín de casa en silensio, sen va aná cap a la torreta de la ribera del Arno, y mirán mol al seu voltán, no veén ni sentín a dingú, se va traure tota la roba y la va amagá a una malea, se va bañá en la imache set vegades y después, tota despullada, en la imache a la ma cap a la torreta que sen va aná. Lo escolá, que a la caiguda de la nit, en lo seu criat entre los saúcs y datres ábres prop de la torre se habíen amagat, habíe vist totes aquelles coses, pasán ella ben prop despullada, y veénla en la blancó del seu cos vénse la oscurina de la nit, y miránli les mamelles y datres parts del cos, y veénles hermoses y pensán cóm estaríen al cap de poc tems, va sentí una mica de llástima per nella; y per atra part, lo agulló de la carn lo va assaltá y va fé eixecás al que estabe acachat, y lo animabe a eixí del amagatall y aná cap an ella y fé lo seu gust; y va está a pun de sé vensut. Pero enrecordánsen de quí ere ell y quina va sé la ofensa ressibida, ensenénse pel odio, foragitán la compassió y la fam carnal, va mantindre firme lo seu propósit y la va dixá aná. La Siñora, puján a la torre y girada cap al nort, va escomensá a di les paraules que lo escolá li habíe escrit. Ell, después, va entrá a la torreta, silensiosamen y poc a poc va apartá la escala per la que se pujabe al terrat aon la Siñora estabe, y después va esperá a vore qué díe y fée ella.
La Siñora, set vegades dites les seues orassións, va escomensá a esperá a les dos mossetes y tan llarga va sé la espera que, sense contá en que sentíe molta mes fresca de la que haguere volgut, va vore apareixe la aurora; per lo que, trista de que no haguere passat lo que lo escolá li habíe dit, se va barruntá: «Temó ting de que éste haigue volgut donám una nit com la que yo li vach doná an ell; pero si per naixó me ha fet aixó mal ha sabut vengás perque no ha sigut ni la tersera part de llarga de lo que va sé la seua; sense contá en que lo fret va sé de un atra classe».

Y per a que lo día no la agarrare allí, va voldre baixá de la torreta, pero se va trobá en que la escala no estabe al seu puesto. Entonses, casi com si lo món fallare daball dels seus peus, se li va escapá tot lo valor; y, vensuda, va caure sobre la terra apissonada de la torre. Y cuan li van torná les forses, va escomensá a plorá y a queixás, y veén be que alló teníe que sé obra del escolá, va escomensá a arrepentís de habél ofengut, y después de habéssen fiat massa de aquell al que mereixcudamen habíe de tíndre per enemic: y en aixó va passá mol tems. Después, mirán si ñabíe alguna manera de baixá y no veénla, va torná a plorá y va tindre un amarg pensamén, diénse an ella mateixa:

«Oh, desgrassiada, ¿qué dirán tons germáns, los teus paréns y veíns y en general tots los florentíns cuan sápiguen que te han trobat despullada? La teua honestidat se vorá que ere falsa; y si an estes coses vullgueres trobá excuses mentiroses (que ne ñauríen), lo maleít escolá, que sap tots los teus assuntos, no te dixaré di mentires. ¡Ay, misserable, que a un tems haurás perdut al mal volgut jove y lo teu honor!»

Y después de aixó va sentí tanta doló que va está a pun de aventás desde la torre an terra; pero habén ya eixit lo sol y arrimánse ella un poc mes a una de les parts del muro, mirán a vore si algún pastoret per allí en lo seu ramat se atansabe al que puguere ella enviá a buscá la seua criada, va passá que lo escolá, habén dormit una mica a unes boches, al despertá la va vore, y ella an ell; y lo escolá va di: - bon día, Siñora, ¿han vingut ya les mossetes?
La Siñora, véenlo y escoltánlo, va torná a plorá fort y li va rogá que vinguere prop de la torre per a que ella puguere parláli. Lo escolá va sé en aixó mol cortés. La Siñora, tombánse de morros al terrat, sol assomabe lo cap al canto, y plorán li va di:
- Rinieri, si yo te vach fé passá una mala nit, pots está segú de habét vengat, perque encara que estem al juliol, están despullada y bañada me hay pensat que me congelaba esta nit; sense contá en que hay plorat tan lo engañ que te vach fé y la meua inossénsia en créuret que es maravilla que los ulls no me haiguen caigut de la cara. Y per naixó te rogo, no per amor a mí, a qui no tens que vóldre, sino per amor teu, que eres noble, que te contentos, en vengansa de la injuria que yo te vach fé, en lo que hasta este pun me has fet, y fes que me donon la roba y que puga baixá de aquí, y no vullgues tráurem lo que después, encara que vullgueres, no podríes tornám, es a di, la meua honra; que, si aquella nit te vach privá de está en mí, sempre que vullgues puc tornáten sen per una. Que aixó sigue prou, y com a home valerós ya te has pogut vengá y mu has fet vore; no vullgues probá les teues forses en les de una dona: cap glória es per a un águila habé vensut a un colom; aixina pos, per l'amor de Deu y per lo teu honor, tíngues compassió de mí.

Lo escolá, en lo ánim du, pensán en la injuria ressibida y veénla plorá y rogáli, sentíe plaé y al mateix tems cárrec de consiénsia. Va contestá:

- Doña Elena, si les meues plegaries, que en verdat no vach sabé bañá en llágrimes ni fé rogs melosos com tú saps fé los teus, me hagueren valgut, la nit que al teu pati ple de neu me moría de fret, si me hagueres resguardat una mica de la gelada, fássil me siríe ara escoltá los teus; pero si tan te ocupes ara del teu honor, y te es tan du lo está aixina despullada, eleva estes súpliques an aquell en lo que estáes despullada aquella nit que be recordes, sentín cóm yo caminaba pel teu pati castañolejánme les dens y poteján la neu, y féste ajudá per nell, féste per nell traure la roba, demánali an ell la escala per aon baixá, fica an ell lo cuidado del teu honor, aquell per lo que ara y atres mil vegades no has dudat en ficál en perill. ¿Cóm es que no lo crides per a que vingue a ajudát? ¿Y a quí li correspón mes que an ell? Eres seua: ¿y qué guardará o cuidará si no te guarde y te ajude a tú? Crídal, abatuda, y proba si l´amor que li tens y la teua sabiduría jun en la seua poden librat de la meua tontería; están en ell li vas preguntá qué li pareixíe mes gran, la meua simplesa o l´amor que li teníes. Y no me faigues ara cortessía de lo que no dessicho ni podríes negámu si u vullguera; guarda per al teu amán les teues nits, si es que ixes de aquí viva; són teues y seues: yo ne vach tindre prou en una y me baste habé sigut burlat una vegada. Y ara, fen aná la teua astússia al parlá, te les ingenies en alabám per a conquistá la meua benevolénsia y me crides noble y valén, y caviles per a que yo, com a magnánim, me abstinga de castigát la teua maldat; pero les teues paraules no me oscurixen ara los ulls del intelecto, com van fé abáns les teues desleals promeses; yo me coneixco, y sobre mí mateix no vach adependre tan mentres estaba a París de lo que tú me vas fé sabé en una nit de les teues. Pero presuposán que yo fora magnánim, no eres tú de aquelles en les que la magnanimidat tingue que mostrá los seus efectes: lo cástic en les fieres salvaches com eres tú té que sé la mort, mentres en los hómens té que bastá lo que tú has dit. Per lo que, encara que yo no siga cap esparvé, sabén que tú eres no colom sino escursó venenós, com a antic enemic, en tot lo odio y en tota la forsa te hay de perseguí; y aixó que te fach no pot dís vengansa sino mol milló cástic, perque la vengansa té que sobrepassá a la ofensa y aixó no arribe ni a igualála; per lo que, si yo vullguera vengám mirán en quín perill vas ficá la meua vida, no me bastaríe tráuret la vida ni atres sen iguals a la teua, perque sol mataría a una femella roína. ¿Y per qué dimonis, si traus la teua cara, a la que uns pocs añs espentolarán plenánla de arrugues, eres mes tú que consevol triste criada? ¡Y no va quedá per tú fé morí a un home valerós, com me has cridat poc antes, esta vida encara podrá en un día sé mes útil al món que sen mil iguals a la teua podrán mentres lo món duro! Adependrás ara en este doló que patixes qué es maltratá als hómens que tenen algún sentimén, y qué es maltratá als estudiosos, y te donará materia per a no caure may mes en tal locura, si ne ixes de esta. Pero si tens tan gran dessich de baixá, ¿per qué no te avíes de ahí dal? Y en un pun, en la ajuda de Deu, trencánte lo coll, ixirás del doló en lo que te pareix está y me donarás la alegría mes gran del món. No te diré res mes ara: tan vach pugué yo que hasta ahí te vach fé pujá; apáñateles ara per a baixá, tal com te vas enfotre de mí.

Mentres lo escolá díe aixó, la desgrassiada dona plorabe continuamen y lo tems passabe, puján mes alt lo sol. Pero cuan va vore que callabe, va di: - ¡Ah!, cruel, si tan dura te va sé aquella nit y te pareix lo meu pecat tan gran que no poden móuret a compassió ni la meua jove hermosura ni les amargues llágrimes ni los humils rogs, que te mogue al menos algo lo habém ressienmen confiat a tú y descubert tots los meus secretos, en los que hay donat lloc al teu dessich de pugué fém coneixedora de la meua culpa, com sigue que si no me haguera fiat yo de tú cap vía teníes per a pugué vengát, lo que mostres habé dessichat en tanta ardó. ¡Ah!, dixa la teu ira y perdónam ya: estic disposada, si me perdones y me dixes baixá de aquí, a abandoná del tot al desleal jove y tíndret a tú sol per amán y per siñó, per mol que aburrixques la meua bellesa, mostrán que es curta y poc valiosa: com la de les demés, digna es de estima, encara que sol fore perque la vanidat y lo joc y lo plaé són propis de la juventut dels hómens, y tú no eres vell. Y encara que cruelmen me estás tratán, no puc creure per naixó que vullgues vorem morí de mort tan deshonrosa com siríe aventám desde aquí dal com una desesperada dabán dels teus ulls, als que, si no eres entonses ya mentirós com u has sigut ara, tan los vach agradá. ¡Ah! Apiádat de mí, per Deu, lo sol escomense a calentá massa, y com la fresca de esta nit me va ofendre, aixina la calina escomense a molestám mol. A lo que lo escolá, que per divertís li donabe conversa, va contestá:
- Siñora, la teua confiansa no se ha ficat ara en les meues mans perque sentigueres amor per mí sino per a recuperá lo que habíes perdut, y per naixó sol mereix un mal mes gran; y mal creus que sol este camí me se oferíe per a la dessichada vengansa. Ne tenía datres mil, y mil trampes en fé vore que te volía te había parat daball dels peus, y poc tems ere pressís per a que per nessessidat (si aixó no haguere passat) hagueres caigut a una de elles y en mes doló y vergoña del que ara sens; y vach seguí este no per a donát cap ventaja, sino per a contentám mes pronte. Y si totes me hagueren fallat no me fallaríe la ploma, en la que tals y tantes coses haguera escrit de tú y de tal manera que, enteránte tú de elles (que ten enteraríes, segú), hauríes dessichat no habé naixcut mil vegades al día. La forsa de la pluma es mol mes gran de lo que creuen aquells que en lo seu coneiximén no la han experimentat. Juro dabán de Deu (y aixina ell me consedixque acabá esta vengansa com la hay escomensat) que hauría escrit de tú coses que no sol dabán de atres persones, sino tú mateixa te avergoñiríes, te hauríes tret los ulls per a no vóret mes; y per naixó, no li reprochos al mar habé creixcut a un riuet. En lo teu amor y en que sigues meua no ting, com ya te hay dit, cap interés; sé de quí has sigut, al que tan com lo odiaba abáns lo vull ara, pensán en lo que te ha fet. Vatres anéu enamorán y dessichán l´amor de los jóvens, perque los veéu en la carn un poc mes viva y en les barbes mes negres, y mol pinchos caminá, ballá y ajustá; estes coses les van tindre los que són de mes edat, y ademés saben ya lo que aquells tenen que adependre encara.
Y ademés de aixó, los jusguéu millós caballés y que fan jornades de mes milles que los hómens mes madús. Sértamen confesso yo que en mes forsa espolsen ells les pellisses; pero los de mes edat, com experimentats saben milló aón están les pusses, y en mol ha de triás abáns lo poc y gustós que lo mol desgustat; y lo trotá mol chafe y canse a consevol, encara que sigue jove, mentres lo caminá suavemen, encara que un poc mes tard faigue arribá an algúns a casa, per lo menos los conduíx en descáns. Vatres no ton acatéu, animals sense inteligénsia, cuán mal está amagat daball de aquella poca hermosura. No se contenten los joves en una sino que a cuantes veuen a tantes volen, de tantes los pareix sé dignes; per lo que lo seu amor no pot sé estable, y tú ara com a proba pots sé testigo de aixó. Y los pareix sé dignes de sé reverensiats y mimats per les dones y no tenen per mes glória que alabás de les que han gosat, fallo que ya ne ha portat a moltes daball dels flares, que no u conten. Y encara que digues tú que may van sabé los teus amors mes que la teua criada y yo, mal informada estás y mal penses. Al seu barri no se parle mes que de aixó, y al teu; pero la majoría de les vegades lo radé que escolte estes coses es aquell al que se referixen. Ells, ademés, tos roben, mentres que los de edat tos regalen. Tú, pos, que mal vas triá, has de sé de aquell al que te vas entregá, y a mí, al que vas maltratá, díxam sé de un atra, que hay trobat una dona de be, y tú no u eres, que milló me ha conegut de lo que tú vas fé. Y per a que del dessich dels meus ulls pugues emportát al atre món mes seguridat que la que pareix que te donen les meues paraules, avíat de ahí dal pronte, y la teua alma, com espero, ressibida als brassos del diable, podrá vore si los meus ulls de habét vist caure cap aball se turben o no. Pero com crec que en tan no voldrás alegrám, te dic que si lo sol escomense a cremát ten enrecordos del fret que me vas fé patí, y si lo mescles en esta calina, sense falta sentirás lo sol tibiet.

La desconsolada dona, veén que a pesá de tot a un fin cruel anáen a pará les paraules del escolá, va torná a plorá y va di:

- Mira, com res de lo meu te mou a piedat, que te mogue l´amor que li tens an eixa dona mes discreta que yo que dius que has trobat y de la que dius que eres volgut, y perdónam per lo seu amor y pórtam la roba per a que puga tapám, y fes que me baixon de aquí.
Lo escolá entonses va arrencá a riure, y veén que ya la hora de tersia habíe passat fée rato, va contestá: - Mira, ara no sé di que no, pos per tal dona me u has rogat: dísme aón están y yo aniré a per nelles y te faré baixá de ahí.

La dona, creénlo, se va consolá una mica y li va enseñá lo puesto aon habíe amagat la roba. Lo escolá, eixín de la torre, li va maná a son criat que no sen anare de allí, que se quedare prop y tan com puguere vigilare per a que dingú entrare hasta que ell no haguere tornat; y dit aixó, sen va aná a casa del seu amic y allí va diná en gran calma y después, cuan li va pareixe oportú, sen va aná a dormí la michdiada. La dona, a la terrassa de la torre, encara que estiguere algo consolada per una esperansa, mol dolorida se va eixecá y se va assentá apoyánse a la part del muro aon ñabíe una mica de sombra, y se va ficá a esperá acompañada de amargs pensaméns; y ara pensán ara plorán, y ara desesperán de la tornada del escolá en la roba, y saltán de un pensamén a un atre, com per lo doló estabe baldada y no habíe dormit la nit anterió, se va quedá adormida. Lo sol, que ere ruén, habén ya pujat al michdía, feríe de ple y a la descuberta la tendra y delicada blanca pell, y tamé lo seu cap, que estabe descubert, en tanta forsa que no sol li va sucarrá tot lo que se veíe de la carn, sino que li va fé llagues; y va sé tan grossa la cremada que encara que dormíe com un soc, la va fé despertás. Y sentín que se cremabe, movéense, li va pareixe que tota la pell sucarrada se li obríe y esclafíe, tal com veém que li passe a un pergamino cremat si algú estire de ell; y ademés de aixó, li fee tan mal lo cap que pareixíe que se li trencare, lo que no ere cap maravilla. Y lo terrat de la torre estabe bullín, ni en lo peu ni en atra cosa podíe apoyás; per lo que, sense estás quieta, de aquí cap allá anabe cambián de puesto plorán. Y ademés de aixó, com no corríe ni una mica de aire, ñabíen allí mosques y tabáns pa aburrí a una desmemoriada mula vella, y estos, embutínse per la carn nafrada y acribassada, tan fieramen la mossegaben que li pareixíe que la puncharen a un espeto, per lo que no parabe de moure les mans de un costat al atre, maleínse an ella y a la seua vida, al seu amán y al escolá. Y están aixina angustiada y espolejada y atravessada per la caló que badáe les roques, per lo sol, per les mosques cagadores, per los tabáns y tamé per la fam, pero mol mes per la sed, y per mil desagradables pensaméns, ficánse de peu, va mirá per a vore si veíe prop o sentíe an algú, completamen disposada a, passare lo que passare, cridála y demanáli ajuda. Pero tamé aixó li habíe tret la seua enemiga fortuna. Los llauradós sen habíen anat del campo per la calorina y ademés aquell día ningú habíe anat allí prop a treballá perque a les eres de les cases estaben trillán y batén; per lo que sol se sentíen les chicharres, y veíe lo Arno, que, despertánli encara mes lo dessich de les seues aigües, li aumentabe la sed. Veíe, tamé, a mols puestos bosquets, umbríes y cases, y dessichánles per igual, la angustiaben. ¿Qué direm mes de la desventurada viuda? Lo sol per damún y la griella del terrat per deball, y les mossegades de les mosques y los tabáns per los costats, de tal manera la habíen dixat que ella, que la nit passada en la seua blancura vensíe a les tiniebles, entonses, roija com lo fang, la argila, l´almagre y tota tacada de sang, li hauríe paregut a qui la haguere vist la cosa mes fea del món. Y están aixina, mes esperán la mort que atra cosa, sén ya passada la mitat de nona, lo escolá, eixecánse de dormí y enrecordánsen de la Siñora, per a vore lo que ere de ella sen va aná cap a la torreta, y al seu criat, que estabe encara en dijú, lo va enviá a minjá. Sentín la dona que arribabe, débil y angustiada per lo serio doló, se va assomá al muro y, assentánse, va escomensá a di plorán:

- Rinieri, be y fora de tota mida te has vengat, si yo te vach fé congelat de nit al meu pati, tú me has fet rostí de día damún de esta torre, y ademés de aixó, morím de fam y de sed; per lo que te rogo per lo únic Deu que pujos aquí, y ya que no puc suissidám, dónam tú la mort, que la dessicho mes que consevol atra cosa, perque tan gran es lo tormén que séntigo. Y si esta grássia no me la vols fé, al menos fésme portá una tassa de aigua, per a que puga bañám la boca, perque les meues llágrimes no son prou per a bañála.

Be va coneixe lo escolá en la veu la seua debilidat, y tamé va vore lo seu cos tot sucarrat al sol de juliol, y per naixó una mica de compassió va sentí per nella; pero, sin embargo, va contestá: - Dona roína, no te morirás a les meues mans, te morirás per les teues si ganes te entren; y tanta aigua ressibirás de mí per a aliviá la teua caló com foc yo vach tindre que fé per a escofám de tan fret. Y mol lamento que la enfermedat que me va portá a mí lo fret en la caldoreta del eixérrit fermentán va tindre que curás, mentres que la teua calorina se curará en la frescó de la perfumada aigua de roses; y mentres yo vach está a pun de pédre los nervis y la vida, tú, despellotada en esta calina, te quedarás tan hermosa com la serp cuan mude la vella pell.
- ¡Oh, pobreta de mí! - va di la dona -, esta hermosura conseguida de esta manera otorgue Deu a les persones que mal me volen; pero tú, mes cruel que consevol fiera, ¿cóm has pogut vore esgarrám de esta manera? ¿Qué debía esperá yo de tú ni de cap atre si en cruels tortures haguera matat a tots los teus paréns? Sértamen no sé quina crueldat mes gran podríe habés fet aná en un traidó que tota una siudat haguere passat a gaviñet, que la que tú has fet en mí al fém rostí al sol y sé mossegada y minjada per les mosques y tabáns; y ademés de aixó, no voldre donám una tassa de aigua, pos als assessinos condenats per los tribunals cuan van a la mort sels done de beure vi moltes vegades si ells u demanen. Ara be, ya que te vech firme en la teua crueldat y que lo meu patimén no te conmou, en passiénsia me prepararé a ressibí la mort per a que Deu tingue misericordia de la meua alma, al que li demano que en ulls de justíssia esta acsió teua contemplo.

Y dites estes paraules, se va arrossegá com va pugué hasta lo mich del terrat, desesperán de pugué escapás de tanta calina; y no sol una vegada sino mil, ademés de los atres dolós, se va pensá que se moríe de sed, plorán sempre fort y de la seua desgrássia dolénse. Pero cuan va arribá la posta de sol y pareixénli al escolá habé fet prou, fen arreplegá les robes de ella y embolicánles en la capa del criat, sen va aná a la casa de la dona y allí, desconsolada y triste y sense sabé qué fé va trobá a la seua criada assentada a la porta, y li va di: - Bona dona, ¿qué es de la teua Siñora?

A lo que la criada va contestá:

- Siñó, no u sé. Este matí me vach pensá que la trobaría al llit, aon ahí de nit me habíe pareixcut vórela anássen, pero no la hay trobat ni allí ni a cap puesto y no sé qué li haurá passat, per lo que vic en grandíssim doló; pero vos, siñó, ¿sabríeu dím algo de ella?
A lo que lo escolá va contestá:

- ¡Aixina te haguera tingut a tú jun en ella aon la hay tingut, per a habét castigat de la teua culpa com la hay castigat an ella de la seua! Pero seguramen no te escaparás sense que te paga les teues obres y que may mes ten burlos de cap home bo sense enrecordáten de mí. Y dit aixó, li va di al seu criat:

- Dónali esta roba y disli que vaigue a buscála si vol.

Lo criat va fé lo que li manabe; per lo que la dona, prenénles y reconeixénles, sentín lo que li habíen dit, molta temó va tindre de que la haguere matat, y ben just se va aguantá de quirdá; y ficánse a plorá, habénsen ya anat lo escolá, en la roba sen va aná corrén cap a la torreta. Habíe, per mala sort, aquell día, un llauradó de esta Siñora perdut dos marranos, y caminán buscánlos, poc después de que ixquere lo escolá va arribá an aquella torreta, y mirán per tot arreu a vore si veíe los seus gorrinos, va sentí los misserables plos de la desgrassiada dona; per lo que, puján allí com va pugué, va cridá:
- ¿Quí está plorán ahí dal?

La Siñora va coneixe la veu del seu llauradó, y cridánlo pel nom, va di: - ¡Ah, vésten a buscá a la meua criada y fes que ella vingue aquí dal a buscám!
Lo llauradó, coneixénla, va di:

- ¡Ay, Siñora!, ¿y quí tos va pujá ahí dal? La vostra criada ha estat tot lo día buscántos; ¿pero quí se habíe de pensá que estiguéreu ahí dal?

Y agarrán la escala, la va colocá aon solíe está, y la va assegurá lligán travessés de un costat al atre; y en estes, la criada va apareixe, y, entrán a la torre, no podén ya aguantá la veu, pegánse cops a les palmes de les mans, va escomensá a quirdá:
- ¡Ay, dolsa Siñora meua!, ¿aón estéu?

La Siñora, sentínla, tan fort com va pugué, va di:

- ¡Oh, germana meua, estic aquí dal! No ploros y pórtam pronte la roba. Cuan la criada la va sentí parlá, casi consolada del tot, va pujá per la escala reforsada per lo llauradó, y ajudada per nell, va arribá al terrat; y veén a la seua Siñora que no pareixíe una dona sino un sep de viña achicharrat per lo foc, tota vensuda, tota inerte, tombada despullada an terra, esgarrapánse la cara va escomensá a plorá damún della com si estiguere morta. Pero la Siñora li va demaná per Deu que callare y li ajudare a vestís; y habén sabut per ella que dingú sabíe aón habíe estat mes que los que li habíen portat la roba y lo llauradó que estabe allí, una mica consolada per naixó, los va rogá per Deu que may a dingú li digueren res de alló. Lo llauradó, después de mol charrá, portán a la Siñora en brassos, perque no podíe caminá, la va traure de la torre. La desgrassiada criada, que detrás se habíe quedat, baixán sense pará cuenta, se va retortigá un peu y va caure de la escala an terra, trencánse la cadera, y en lo mal que li fee, va escomensá a bramá tan fort com un león. Lo llauradó, dixán a la Siñora a un prat, va aná a vore qué li passabe a la criada, y trobánsela en la cadera chafada, la va portá al prat y la va dixá a la vora de la Siñora. Esta, veén que aixó se afegíe a les seues desgrássies, y habénse chafat la cadera aquella de la que esperabe sé ajudada mes que per dingú atre, mol triste va escomensá a plorá tan miserablemen que no sol lo llauradó no va pugué consolála sino que tamé ell va escomensá a plorá. Pero están ya baix lo sol, per a que aquí no los agarrare la nit, tal com va volé la desconsolada Siñora, va aná a casa seua y llamando a dos de sons germáns y a la dona, y tornán allí en un tauló, sobre aquella van colocá a la criada y a la Siñora y les van portá a casa; y reconfortada la Siñora en una mica de aigua fresca y en bones paraules, agarránla lo llauradó en brassos, la va portá a la seua alcoba. La dona del llauradó, habénli donat de minjá sopes de pa y despullánla después, la va ficá al llit, y van organisá les coses de manera que ella y la seua criada foren de nit portades a Florencia; y aixina se va fé. Allí, la Siñora, que gran acopio de embustes teníe, inventánse una fábula mol diferenta de lo que habíe passat, los u va fé creure a sons germáns, y a les seues cuñades y a totes les demés persones, que per art de los demonis aixó los habíe passat. Los meches van acudí rápidamen y no sense grandíssim doló y patimén de la Siñora, que tota la pell se va dixá moltes vegades apegada als sábanas, de una seria fiebre y de atres acsidéns la van curá, y tamé a la criada de la cadera trencada; per lo que la Siñora, olvidat ya lo seu amán, desde entonses se va guardá de fé burles y de vóldre a dingú mes; y lo escolá, sentín que a la criada se li habíe chafat la cama y pareixénli prou en esta vengansa, contén, va dixá les coses aixina. Aixó va sé lo que li va passá a la néssia jove per les seues burles, per creure que podíe divertís en un escolá com hauríe pogut féu en atres, no sabén que éstos (no dic tots pero sí la majoría) saben aón té la coa lo dimoni, y no me referixco al de Queretes. Y, per naixó, siñores, guardéutos de les burles, y espessialmén dels que estudien mol.

jueves, 7 de diciembre de 2023

La caiguda dels gigans, Ken Follet (un trosset)

Aixó es una traducsió parsial y una mica libre de un trosset del llibre de Ken Follet, La caída de los gigantes, Fall of giants, al chapurriau:
La caiguda dels gigans o jagans.
Chapurriau no es chapurrear com Ke te follon no es Ken Follet. Este llibre es part de una trilogía: The Century, lo siglo. Si Kenneth Martin Follet me done la autorisassió de traduí la trilogía The Century al chapurriau, potsé continuará...

La caiguda dels gigans, Ken Follet // 

Ken Follet va naixe a Cardiff, Gales, pero cuan teníe deu añs la seua familia se va trasladá a Londres. Se va llissensiá en filossofía a la universidat de Londres y después va treballá com reporté al South Wales Echo, lo diari de la seua siudat natal. Mes tart va conseguí faena al Evening News de la capital inglesa y durán esta época va publicá, sense massa éxit, la seua primera novela. Va dixá lo periodisme per a incorporás a una editorial menuda, Everest Books, y mentrestán va seguí escribín. Va sé la novela número onse la que se va convertí en lo seu primé éxit literari. Ken Follet está casat en Bárbara, activista política que va sé representán parlamentaria del partit laborista durán tretse añs. Viuen a Stevenage, al nort de Londres. Per a relajás, va al teatro y toque la guitarra a una banda que se diu Damn Right I got the Blues. Al 2010 li van doná lo premio “qué leer” dels lectós per este llibre.   


Prólogo.  Inissiassió. 22 de juñ de 1911. 

Lo mateix día que Jorge V va sé coronat rey a la abadía de Westminster, a Londres, Guillermet Williams va baixá per primera vegada a la mina de Aberowen, Gales del Sur.

Lo mateix día que Jorge V va sé coronat rey a la abadía de Westminster,
 

Lo 22 de juñ de 1911, Guillermet cumplíe tretse añs. Son pare va fe aná la técnica habitual per a despertál, un método que se caracterisáe per sé mol mes eficás que cariñós, y consistíe en donali palmadetes a les galtes a un ritmo regulá, en firmesa y insistensia, una y datra vegada. Lo sagal dormíe profundamén, y per un momén va tratá de no fé cas an aquelles galtades, pero les bufetades continuáen. Se va enfadá una mica, pero entonses sen va enrecordá de que teníe que eixecás, hasta ne teníe ganes, així que va obrí los ulls y se va incorporá de un bot. Son les cuatre, va di son pare antes de eixí de la alcoba, y se va sentí lo soroll de les botes baixán per los escalons de la escala de fusta. Aquell día, Guillermo teníe que escomensá a treballá com aprendís de minero, igual que habíen fet la mayoría dels homens de la siudat a la mateixa edat. Li haguere agradat sentís mes ilusionat per la idea de sé minero, pero estáe dessidit a no fé lo ridícul. David Crampton va plorá lo primé día a la mina y encara lo cridáen Dai lo plorón, encara que ya teníe vintissing añs y ere la estrella del equip de rugby local. Ere lo día después del solstisi de estiu, y la claridat dels primés rayos de la matinada entráe pel finestró del cuartet. Guillermet va mirá a son yayo, gitat a la seua vora, y va vore que teníe los ulls uberts. Cuan Guillermet se eixecáe, l' agüelo sempre estáe despert, díe que los agüelets no dormíen massa. Lo sagalet va eixí del llit, sol portáe los cansonsillos. Cuan fée fret, dormíe en camisola, pero aquell añ les isles Britániques estáen disfrután de un estiu calurós, y les nits eren suavetes. Va traure lo bassí de davall del llit y va eixecá la tapa (aquell ne teníe). No habíe ñagut cap cambi en la mida de la seua sigala, a la que li díe pito, seguíe sen la mateixa coeta infantil que habíe sigut sempre. Teníe la esperansa de que haguere escomensat a créixeli la vespra del cumpleañs, o sinó, al menos de vore eixí algún pel negre per la vora, pero se va emportá una gran dessepsió. Per al seu amic, Tomaset Griffiths, que habíe naixcut lo mateix día que ell, la cosa habíe sigut diferenta. Li habíe cambiat la veu y hasta li habíe eixit una pelussa fosca damún del labio superió. Ademés, per a colmo, lo seu pito ere com lo de un home fet y dret. Alló ere humillán. Mentres fée aná lo bassí, Guillermet va mirá per la finestra. Lo únic que se veíe desde allí ere la escombrera, un montícul gris pizarra de terra erma, la materia estéril de la mina de carbó, esquisto y sauló en la majó part. Aquell ere l' aspecte que debíe tindre lo món antes de la creassió, antes de que Deu diguere “que faigue la terra herba verda”. Una brissa suaveta va eixecá una fina capa de pols negre de la escombrera y la va derramá sobre la filera de cases. A dins la alcoba, encara ñabíen menos coses que vore. Estáe a dal de tot de la casa, a la esgorfa o perchi; ere un espai estret aon apenes cabíe lo catre, una cómoda y un vell baúl del yayo. Penjat de la paret ñabíe un bordat aon se lligíe: Creu en lo Siñó Jesucristo y estarás segú. No ñabíe cap espill. Una porta portáe al cap de la escala y l' atra al dormitori prinsipal, al que sol se podíe arribá atravessán la alcobeta. L' atra habitassió ere mes gran, en puesto per a dos llits, y allí dormíen la mare y lo pare; inclús les germanes de Guillermet habíen dormit allí, bastans añs abans. La mes gran, Ethel, ya no vivíe en ells, y les atres se habíen mort, una de sarrampió, un atra de tos ferina, y la tersera de difteria. Tamé habíe tingut un germá gran que va compartí lo catre en ell antes que son yayo. Li díen Wesley y va morí avall a la mina, atropellat per una vagoneta fora de control, per un dels carros que transportáe lo carbó. Guillermet se va ficá la camisa, la mateixa que habíe portat a escola lo día anterió. Eixe día ere dijous, y sol se cambiáe la camisa los domenges. Teníe un parell nou de pantalons, los seus primés pantalons llargs, fets de un cotó fort impermeable al que li díen pell de furigañ. Eren un símbolo del ingrés al món dels homens, y sels va ficá en orgull, disfrután de la sensassió masculina de la tela. Se va apretá un sinto (sinturó, correcha) de cuero y les botes que habíe heredat de Wesley, y va baixá les escales. La gran mayoría de la planta baixa estáe ocupada per la sala de está, de uns vin metros cuadrats, en una taula al sentro y una enchumenera a una vora, amén de una alfombra feta a ma damún lo pisso de pedra. Lo pare estáe assentat a la taula lligín un ejemplar atrasat de La Comarca, en unes ulleres apoyades al pon del nas llarg y afilat com lo de un pigot. La mare estáe preparán lo té. Va dixá la tetera fumeján a la taula, va besá a Guillermet y li va preguntá: ¿Cóm está lo meu homenet lo día del seu cumpleañs? Guillermet no va contestá. Lo diminutiu li va doldre mol perque seguíe sen menut y no encara no ere un home verdadé. Va aná a la cuina, a la part de detrás. Va embutí un cacharro de llanda a la barrica del aigua, se va rentá la cara y les mans, y va tirá l' aigua a la pileta baixa de pedra. Allí ñabíe un calderó en una griella per al foc davall, pero sol se fée aná los díes de rentás, que eren los dissaptes. Los habíen prometut que no tardaríen a tindre aigua corrén, y les cases de alguns mineros ya ne teníen. La familia de Tomaset estáe entre les afortunades. Cada vegada que anáe a casa del amic, li pareixíe un milagre podé omplí una tassa de aigua fresca y clara obrín sol la eixeta, sense tindre que portala en cubos o galletes desde lo surtidó del carré. Este milagre encara no habíe arribat a Wellington Row, lo carré aon vivíen los Williams. Va torná a la sala de está y se va assentá a la taula. Sa mare li va ficá dabán una tassada de té en lleit y sucre. Va tallá dos llesques de un pa de pintadó redó y li va portá un tros de manteca del rebost, que estáe davall de la escala (a casa meua li díem la pastera perque allí teníem la pastera de fusta aon se fermentáe lo lleute, antes de aná al forn). Guillermet va juntá les mans, va tancá los ulls y va di: Grássies, Siñó, per estos alimens. Amén. Va beure un glop de té y va refregá la manteca al pa. Los ulls blaus cla de son pare lo van mirá per damún del diari. Fícat sal al sagí, suarás davall de terra. Son pare de Guillermet ere representán minero de la federassió minera de Gales del Sur, lo sindicat mes famós y fort de tota Gran Bretaña, tal com díe cada vegada que teníe ocasió. Lo coneixíen com a Dai lo sindicaliste. A mols homens los díen Dai, diminutiu de David, Dafydd en galés. Guillermet habíe adeprés a escola que David ere mol común a Gales perque ere lo nom del san patró del país, com San Patrick a Irlanda.  No se distinguíe un Dai de un atre per lo apellit, perque casi tots se apellidáen Jones, Williams, Evans, Morgan, sino per lo mote. Los noms verdadés se féen aná mol rara vegada cuan ñabíe una alternativa mes divertida. Guillermet se díe William Williams, així que per a tots ere Guillermet Doble. A vegades, les dones ressibíen lo mote del home, sa mare de Guillermet ere la dona de Dai lo sindicaliste. Lo yayo va baixá cuan Guillermet estáe minjánse la segona llesca de pa. Encara que fée caló, portáe jupa y chaleco. Cuan se va rentá les mans se va assentá enfrente de Guillermet. No estigues tan ñirviós, yo vach baixá al pou cuan tenía deu añs, y mon pare va baixá a cascarrulles del seu cuan ne teníe sing, y treballáe desde les sis del matí hasta les sat de la tarde. De octubre a mars no veíe la llum del sol. No estic ñirviós, va di Guillermet. No ere verdat, estáe mort de temó. Son yayo no va insistí. A Guillermet li caíe be. Sa mare tratáe a Guillermet com a un crío menut; son pare ere severo y sarcástic, pero lo yayo ere tolerán y li parláe com a un home. Escoltéu, va di lo pare. Ell ere incapás de comprá lo Correu, un diariet de dretes, pero a vegades se emportáe a casa lo ejemplar de un atra persona y los lligíe lo periódic en veu alta, enriensen de la tontina y la falta de honradés de la classe dirigén. Lady Diana Manners ha sigut objecte de crítiques per habé acudit en lo mateix vestit a dos balls diferens. La filla menuda del duc de Rutland va ressibí lo galardó del milló vestit de siñora, al ball del Savoy per portá escote de barco y falda de miñaque, y lo premio ere de dossentes sincuanta guinees. Va baixá lo diari y va di, aixó es per lo menos lo teu jornal de sing añs, fill meu. Va seguí lligín. Sin embargo, la van criticá los connoisseurs per portá lo mateix vestit a la festa que lord Winterton y F. E. Smith van selebrá al hotel Claridge. En contra de lo que diu la dita popular, lo que abunde, y en este cas repetix, a vegades sí que fa mal, va sé lo comentari dels assistens. Va eixecá la mirada del diari y va di, així que ya u saps, mare, sirá milló que te cambios de vestit si no vols que te criticon los coneixedós. Alló no li va fe cap grassia a la mare. Portáe un vestit vell de llana de coló pardo en los colses recusits y taques devall de les axiles. Si tinguera dossentes sincuanta guinees, te asseguro yo que estaría mol mes guapa y elegán que lo adefessio de lady Diana Comsedigue, va di, no sense amargura. Es verdat, va afirma lo yayo. Cara sempre va sé la mes guapa… igual que sa mare. Sa mare de Guillermet se díe Cara. L' agüelo se va dirigí al chic, ta yaya ere italiana, se díe María Ferrone. Aixó Guillermet ya u sabíe, pero al yayo li agradáe contá una y datra vegada les antigues histories familiás. De ahí va heredá ta mare eixe pel tan brillán y negre y eixos ulls oscurs tan majos. Y san germana tamé. Ta yaya ere la dona mes guapa de Cardiff. Y yo me la vach quedá. De pronte, un núgol de tristesa li va ensombrí la cara. Aquells sí que eren bons tems, va di en veu baixa. Lo pare va arronsá lo fron en aire reprobadó perque, al seu juissi, aquella conversa evocáe los plaés de la carn, pero la mare se va sentí halagada pels piropos de son pare, y va sonriure contenta mentres servíe l' amorsá. Uy, sí, ya u crec, a man germanes y a mí tot lo món mos consideráe unes belleses. Sen enteraríen eixos ducs de lo que es una dona guapa si tinguerem dinés y mich metro de encaje negre. Guillermet se va quedá pasmat, pos may se li habíe passat pel cap considerá a sa mare guapa ni res pel estil, encara que cuan se vestíe per a les reunions a missa lo dissapte per la tarde sí que estáe radián, sobre tot cuan portáe sombrero. Suposáe que debíe habé sigut guapa alguna vegada, fée mols añs, pero li costáe imagináu. Y ademés, per a que u sápigues, va di lo yayo, a la familia de ta yaya eren tots mol listos. Mon cuñat ere minero, pero va dixá la mina y va obrí un café a Tenby. ¡Aixó sí que es vida! Disfrutá de la brissa marina y no fe res en tot lo día apart de prepará café y contá los dinés del caixó. Lo pare va lligí un atra notissia. Com part dels preparatius per a la coronassió, lo palau de Buckingham ha elaborat un manual de protocolo de dossentes dotse págines. Va eixecá la vista del papé. No te olvidos de mensioná aixó avui abaix al pou, Guillermet. Los homens se alegraríen de sabé que, cuan de la corona se trate, no se dixe res al azar. A Guillermet la realesa lay bufáe, lo que li agradáe eren les histories de aventures que lo Correu solíe publicá de corpulens y valens alumnes de les escoles privades que jugáen al rugby y arreplegáen a escurridissos espíes alemans. Segons lo diari, estos espíes infestáen les siudats de tota la geografía británica, encara que per desgrassia no pareixíe ñabén cap a Aberowen. Guillermet se va eixecá de la taula. Vach tirán carré aball, va anunsiá. Va eixí de casa per la porta prinsipal. Lo de aná carré aball ere un eufemismo familiá per a di aná a les letrines, que quedáen a mich camí de Wellington Row. Ñabíe una caseta baixa en lo tellat de chapa ondulada, construida damún de un forat fondo excavat, esgarrapat, an terra. La barraca estáe dividida en dos cámares, compartimens, un per als homens y l' atre per a les dones, y cada cámara contáe en un assiento doble, per a que la gen puguere fe les seues nessessidats de dos en dos. Los homens se limitáen a mirá cap abán y no se díen res, pero les dones charráen alegremén. La pudina ere mol gran, encara que hi estigueren acostumats per anay tots los díes. Guillermet sempre intentáe aguantá la respirassió en totes les forses per a después, al ixí, inspirá desesperadamén buscán aire puro. Un home al que tot lo mon cridáe Dai lo Boñigues se encarregáe de buidá lo forat periódicamen. Cuan Guillermet va torná a casa, se va emportá una gran alegría de vore a san germana, Ethel, assentada a la taula (bueno, a una cadira).  ¡Felicidades, Guillermet! Tenía que vindre a donát un bessito o beset antes de que baixos al pou. Ethel teníe devuit añs, y a diferensia de lo que passáe en sa mare, a Guillermet no li costáe cap esfors vore lo guapa que ere. Teníe lo pel de coló roch caoba, y los ulls negres sentelleaben en picardía. Potsé sa mare haguere tingut aquell aspecte alguna vegada, fée mol tems.  Ethel portáe un vestidet sensill negre, y una cofia blanca de cotó típica de les donselles, un uniforme que li quedáe francamén be. Guillermet adoráe a san germana. Ademés de hermosa ere divertida, lista y valenta, y a vegades hasta li plantáe cara a son pare. Li explicáe a Guillermet coses que dingú ere capás de contali, com lo del transe mensual al que les dones díen periodo, regla, o en qué consistíe aquell delicte contra la moral pública que habíe obligat al mossen anglicá (Mossen Enfoten) a abandoná la siudat en tanta pressa. Habíe sigut la primera de la classe a escola, y la seua redacsió sobre lo tema “la meua siudat o poble” va guañá lo primé premio a un concurs organisat per lo South Wales Echo. Li habíen regalat un ejemplar del Atlas Mundial de Cassell. Ethel va besá a Guillermet a la galta. Li hay dit a la siñora Jevons, l' ama de les claus, que mos estáem quedán sense betún y que lo milló siríe que aniguera a comprán a la siudat.  Ethel vivíe y treballáe a Ty Gwyn (la y porte ^), la mansió inmensa del comte Fitzherbert, a un kilómetro y mich coll amún. Li va doná a Guillermet algo embolicat en un mocadó llimpio, - hay robat un tros de pastel, per a portátel. - Moltes grássies, Eth! Li encantáen los pastels a Guillermet, ere mol golut, llépol, mes que la gata la Flora. ¿Vols que te la fica en lo amorsá? Va preguntá sa mare. Si, per favó. La mare va traure una caixeta de llanda y va guardá a dins lo tros de tarta. Va tallá dos llesques mes de pa, les va untá en manteca, va ficá sal, y les va embutí a la fiambrera. Tots los mineros se emportáen lo minjá en una caixa de llanda, perque si baixáen lo minjá embolicat en un drap, les rates o ratolins sel hagueren futut antes del descans de mich matí. Cuan me portos lo primé salari o jornal, podrás emportát un tall de tossino, cansalada, a la caixeta. Al prinsipi, al arrencá, lo jornal de Guillermet no siríe gran cosa, pero per a la seua familia suposáe una gran diferensia. Se va preguntá cuáns dinés li dixaríe quedás sa mare per als seus gastos, y si podríe aforrá prou per a comprás eixa bissicleta que dessicháe mes que consevol cosa del món. Ethel se va assentá a la taula y son pare li va preguntá: ¿Cóm van les coses a la casa gran? Tot be, sense novedats. Lo comte y la prinsesa están a Londres, per a la coronassió. Va mirá lo rellonge de la repissa de la enchumenera. Se eixecarán pronte, tenen que está a la abadía mol de matí. An ella no li fará cap grassia, per supost, perque no está acostumada a matiná, pero no pot presentás tart dabán del mismíssim rey. La dona del comte, Bea, ere una prinsesa russa de ilustre cuna. Voldrán assentás dabán, per a podé vore milló lo espectácul, va di lo pare. No, no… no pots assentat aon vullgues, han encarregat aposta sis mil cadires de fusta de caoba en los noms dels invitats en lletres dorades al respaldo. ¡Pos vaya gasto! Va cridá lo yayo. ¿Y qué pensen fe en elles después?  No u sé, a lo milló se les emporten a casa de recuerdo. Dislos que mon envíon alguna que los sobro, va di lo pare en tono sec, aquí sol ne som sing y ta mare pobra té que quedás de peu. Cuan lo pare se ficáe sarcástic, casi sempre significáe que estáe realmén enfadat. Ethel se va eixecá de un bot. U séntigo, mare, no men había donat cuenta… Quédat aon estás, estic massa ocupada per a sentám. Lo rellonge va doná les sing. Guillermet, fill meu, mes val está allí prontet. Sirá milló que arrencos. Lo sagal se va eixecá de mala gana y va agarrá l' amorsá. Ethel li va doná un beset y lo yayo li va apretá la ma. Son pare li va allargá dos claus de quinse sentímetros, rovellats, y una mica belcats o torsuts. Guárdatels a les burchaques dels pantalons. ¿Per a qué són? Va voldre sabé lo sagal. Ya u vorás, va contestá son pare, sonrién. La mare li va doná a Guillermet una botella de litro en tap de rosca, plena de té fresquet, en lleit y sucre, y li va di: Bueno, Guillermet, no te olvidos de que Jessús sempre está en tú, inclús a baix a la mina. Sí, mare. Va vore una llagrimeta als ulls de sa mare y se va girá depressa perque an ell tamé li entráen ganes de plorá. Va agarrá la gorra del penjadó o percha. Hasta después, va di, com si només aniguere a escola, y va eixí per la porta prinsipal. Habíe sigut un estiu solejat y calurós hasta entonses, pero eixe día en concret estáe anugolat y pareixíe que plouríe. Tomaset estáe apoyat al muro de la casa, esperanlo. Aik! Guillermet, va saludá. Hola Tomaset. Van escomensá a caminá juns pel carré. Guillermet habíe adeprés que antigamén, Aberowen habíe sigut un poble menut en un mercat per als granjeros del voltán. Desde lo alt de Wellington Row se veíe lo sentro vell, en corrals uberts per a les transacsions de bestiá, lo edifissi de la llonja de llana y la iglesia anglicana, tot a la mateixa vora del riu Owen, que ere poc mes que un regué. Ara, una línea de tren atravessáe la siudat com si fore una sicatriu, y anáe a morí a la entrada de la mina. Les viviendes dels mineros s' habíen estés per la falda de la vall, sentenás de casetes de pedra gris en teulades o tellats de pizarra galesa de un gris mes oscur o fosc. Estáen construídes en fileres serpentejans que seguíen lo contorno de les pendens, y les fileres estáen atravessades per uns carrerons mes curts que se pressipitáen cap al fondo de la vall. ¿En quí creus que treballarás? Va preguntá Tomaset. Guillermet va eixecá los muscles. Los sagals nous se assignáen a un dels ajudans del capatás de la mina. Ni idea. Yo espero que me ficon a cuidá dels caballs.  A Tomaset li agradáen mol. A la mina vivíen uns sincuanta ponis que estiráen les vagonetes que omplíen los mineros, arrastranles per los raíls del ferrocarril. ¿Quina faena t' agradaríe fe? Guillermet esperáe que no li donaren una faena massa pesada per al seu físsic de chiquet, pero no estáe disposat a admitíu en veu alta. Engrassá les vagonetes, va contestá. ¿Per qué? Pareix fássil. Van passá per dabán de la escola de la que habíen sigut alumnes hasta lo día de abans. Ere un edifissi victoriano en finestres ojivals com les de una iglesia. L' habíen fet los Fitzherbert, y lo directó se encarregáe de recordáu als alumnes de forma incansable. Lo comte encara contratáe personalmén als mestres y dessidíe lo contingut del programa académic. Les parets estáen plenes de cuadros de heroiques victories militars, y la grandesa de Gran Bretaña ere un tema constán. A la classe sobre les Escritures que escomensabe cada jornada se impartíen estrictes doctrines anglicanes, encara que casi tots los chiquets proveníen de sectós dissidens, fora de la iglesia anglicana, los no conformistes. Ñabíe una junta escolar de la que formáe part son pare de Guillermet, pero no teníe poder auténtic y les seues funsions se limitáen únicamen a aconsellá y assessorá. Lo pare del chic asseguráe que lo comte tratáe la escola com si fore una propiedat personal. Al seu radé añ de estudis, Guillermet y Tomaset habíen adeprés les nossions básiques de la minería, mentres que les chiques adepreníen a cusí y guisá. A Guillermet li habíe sorprés descubrí que la terra davall dels seus peus estáe formada per capes de diferentes classes, com si ñagueren un mun de bocadillos aclaperats uns damún dels atres. Una veta de carbó, una expressió que habíe escoltat tota la vida sense enténdrela, ere una de estes capes. Tamé li habíen amostrat que lo carbó estáe fet de fulles mortes y atres classes de materia vegetal, acumulades durán mols añs y comprimides per lo pes de la terra que ñabíe damún. Tomaset, que son pare ere ateo, asseguráe que aixó demostráe que lo que díe la Biblia ere mentira, pero lo pare de Guillermet afirmáe que sol ere una interpretassió. La escola estáe forra an aquelles hores, y lo pati de recreo tamé desert. Guillermet se sentíe orgullós de habé dixat atrás la escola, encara que una part menuda del seu ser dessicháe podé torná allí en ves de baixá al pou. A medida que se anáen aproximán a la mina, los carrés o carreres se escomensáen a omplí de mineros, tots en les seues caixetes de llanda y una botella de té. Anáen vestits igual, en trajes vells que se trauríen en cuan arribaren al seu puesto de treball. Algunes mines eren mol gelades, pero a la de Aberowen fée molta caló, y los homens treballáen en roba interió y botes, o en uns pantalons de fil basto als que dieben bannickers. Tots portáen una gorra enguatada sempre, perque los techos dels tunels eren mol baixets y ere fássil pegás al cap. Per damún de les cases, Guillermet va vore lo cabrestán, una torre coronada per dos rodes de grans dimensions que giráen en sentit oposat, estirán los cables que pujáen y baixáen la gabia. Ñabíen datres construcsions al voltán de la boca de la mina, com si hagueren caigut allí per casualidat. Ofissines, ferrería, almassens…  Per enterra ñabíen vagons averiats, llumeres o barrons de fusta vells y badats, sacs de minjá y pesses de maquinaria rovellades y sense aná, tot cubert per una capa de pols de carbó. Son pare de Guillermet díe que ñauríen menos acsidens si los mineros tingueren les coses mes ordenades. Guillermet y Tomaset van entrá a les ofissines de la mina. A la antessala estáe Arthur Llewellyn “lo Taques”, un treballadó no mol mes gran que ells. Portáe lo coll y los puñs de la camisa blanca bruts. Estáe esperanlos, pos los pares dels dos habíen quedat en que escomensaríen a treballá aquell día. Lo Taques va escriure los noms a un llibre y después los va conduí al despach del capatás. Lo jove Tomaset Griffiths y lo jove Guillermet Williams, siñó Morgan. Maldwyn Morgan ere un home alt y vestíe un traje nou. No ñabíen restos de carbó als puñs de la seua camisa, y teníe les galtes rosades, llises y fines, lo que significáe que, probablemén, se afeitáe tots los díes. La seua titulassió de ingeniero lluíe enmarcada a la paret, y lo seu bombín, l' atra siñal distintiva del seu estatus, penjáe del penjadó que ñabíe a la porta. Per a sorpresa de Guillermet, no estáe sol. A la vora teníe una figura que encara fée mes po, Perceval Jones, directó de Celtic Minerals, la compañía que posseíe y explotáe la mina de carbó de Aberowen, ademés d' atres. Un homenet agressiu al que los mineros díen Napoleón. Anáe vestit formalmén en un frac negre y pantalons a rayes grises, y no s' habíe tret lo sombrero de copa. Jones va mirá als sagals y va moure lo cap. Griffiths, ton pare ere un sossialista revolussionari. Sí siñó. Y un ateo. Sí, siñó Jones. Se va girá per a dirigís a Guillermet.  Y ton pare es un dirigén de la Federassió Minera de Gales del Sur. Sí, siñó Jones. No m' agraden los sossialistes. Y los ateos están condenats al foc etern.  Y los sindicalistes són los pijós de tots. Va mirá als dos fíxamen, pero no los habíe fet cap pregunta, així que Guillermet no va di res. No vull abalotadós. A la vall de Rhondda porten coranta y tres semanes de huelga per culpa de gen vaga com los vostres pares, que sembren cañota y los animen. Guillermet sabíe que la huelga de Rhondda no habíe sigut provocada per alborotadós, sino per los amos de la mina de Ely, a Penygraig, que habíen fet un tancamén patronal contra los mineros, pero va mantindre la boca tancada. ¿No siréu vatros abalotadós? Jones va siñalá a Guillermet en un dit ossut, arguellat, y lo sagal se va ficá a tremolá. ¿No t' haurá dit ton pare que defengues los teus drets mentres treballes per a mí? Guillermet va tratá de fe memoria, pero ere difíssil tenín la cara amenassadora de Jones a pocs sentímetros de la seua. Son pare no li habíe dit gran cosa aquell matí, pero la nit anterió sí que li habíe donat algún consell. Pos vorá, siñó, m' ha dit: No los plantos cara ni te faigues lo gallet en los patrons, que esta es la meua faena. A la seua esquena, Lo Taques sen va enriure per baix. A Perceval Jones no li va fe cap grassia. Mocós insolén … Pero si no te dixo entrá a treballá a la mina tindré a tota la vall en huelga. A Guillermet no se li habíe passat pel cap algo aixina. ¿Tan importán ere? No, pero cabíe la possibilidat de que los mineros se ficaren en huelga per a defendre a los fills de los seus dirigens sindicals. No portáe ni sing minuts traballán y lo sindicat ya lo estáe protegín. Empórtatels de aquí, va maná Jones. Morgan va assentí. Fotlos fora, Llewellyn, Rhys Price pot encarregás d' ells. Guillermet va protestá cap al seu interió, pos Rhys Price ere un dels ajudans del capatás que teníe mes mala fama y pusses. Habíe ficat los ulls en san germana Ethel lo añ anterió y ésta lo va rechassá de ple.  San germana de Guillermet habíe fet lo mateix en la mitat dels soltés de Aberowen, pero Price se u habíe pres massa a pit. Lo Taques va negá en lo cap. ¡Fora! Los va acompañá mentres ixíen del despach. Esperéu a fora al siñó Price. Guillermet y Tomaset van abandoná lo edifissi y se van apoyá al muro, a la vora de la porta. M' agradaríe fótreli una puñada a Napoleón a la panchota que té, va di Tomaset, eixe sí que es un gorrino capitalista. Pos sí, tens raó, va di Guillermet, encara que no se li habíe passat pel cap algo així. Rhys Price va apareixe al cap de un minut. Com tots los ajudans del capatás, portáe un sombrero de ala menuda y abarquillada al que li díen sombrero de bolet, mes car que una gorra de minero pero mes barat que un bombín. A les burchaques del chaleco (a les mánegues no) guardáe una llibreta y un llápis, y aguantáe una regla de medí. Price portáe barba de dos díes y teníe les dens serrades. Guillermet sabíe que teníe fama de listo pero tamé de roín. Bon día, siñó Price. ¿Se pot sabé qué trames en aixó de donám lo bon día, Guillermet Doble?  Lo siñó Morgan ha dit que baixaríem en vosté a la mina.  ¿Així que ha dit aixó, eh? Price teníe la curiosa costum de pegá mirades brusques a dreta y esquerra, y a vegades cap atrás, com si esperare que li plogueren los problemes desde tots los cantons. Aixó ya u vorem – Va mirá al cabrestán com si buscare allí una explicassió – No ting tems per a aná en mocosos. Va entrá a les dependensies de la ofissina.  Espero que trobon a un atre que mos porto a baix, perque este odie a la meua familia desde que man germana lo va rechassá. Tan germana se creu massa bona per a los homens de Aberowen, va di Tomaset, y ere evidén que repetíe en veu alta algo que habíe sentit abans. Es que u es, es massa bona per an ells, va sentensiá Guillermet, categóric. Price va eixí de la ofissina. Está be, veníu en mí, y va arrencá a caminá en pas dessidit. Los sagals lo van seguí cap a dins de la cresolería. Lo cresolé li va doná a Guillermet un cresol brillán de latón, de seguridat, y ell se 'l va enganchá a la correcha tal com féen los atres homens. Habíe adeprés mol sobre los cresols a escola. Entre los perills de que explotare lo carbó estáe lo metano, lo gas inflamable que se filtráe per les vetes de carbó. Los homens li díen grisú, y ere la causa de totes les explossions subterranies. Les mines galeses eren espessialmén famoses per lo alt contingut de gas a les galeríes. Lo cresol estáe disseñat de manera ingeniosa per a que la flama no prenguere lo grisú, y al entrá en contacte en lo gas la flama cambiáe de forma y se allargáe, servín aixó de avís, pos lo grisú no despreníe cap auló. Si lo cresol se apagáe, lo minero no podíe torná a enséndrel. Estáe prohibit portá mistos, y lo cresol estáe tancat en clau. Se teníe que aná a un pun per a torná a enséndrel, normalmén ere al fondo de la mina, prop del tiro. A vegades ñabíe que caminá mes de un kilómetro y mich a peu, a fosques y a paupons, pero mereixíe la pena per a evitá una explossió. Als sagals los habíen enseñat a escola que los cresols eren una de les maneres que teníen los patrons y propietaris de les mines de mostrá preocupassió per lo benestá y la seguridat de los seus traballadós.  Son pare de Guillermet díe: Com si evitá les explossions no benefissiare al patró, que així no té que interrumpí lo treball a la mina ni repará lo mal fet als tunels.  Después de agarrá los cresols, los homens fan fe coa per a pujá a la gabia. Ñabíe un tablón aon se anunsiáen partits de críquet, campeonat de dardos, una navalla perduda, un ressital del coro de homens de Aberowen, una charrada sobre la teoría del materialisme históric de Karl Marx a la biblioteca libre. Los ajudans del capatás no teníen que fe coa, aixina que Price se va obrí pas cap abán, seguit pels sagals. Com la mayoría de les mines, la de Aberowen teníe dos pous verticals en ventiladós per a que l' aire baixare per un y pujare per l' atre, fen aixina un sircuit de ventilassió adecuat. Los propietaris solíen batejá los pous, y estos dos se díen Píramo y Tisbe. Píramo ere lo pou que pujáe, y Guillermet va pugué apressiá l' aire calén que pujáe per nell. Un día de l' añ anterió, Guillermet y Tomaset van aná a chafardejá al pou y se van assomá. Ere dilluns de Pascua, los homens no treballaben. Van esquivá al vigilán, van atravessá la escombrera hasta la bocamina y van escalá la valla de protecsió. La plataforma de la gabia no cubríe tot lo pou, així que se van tombá de pancha per aball y se van assomá al borde. Se van quedá mirán fascinats y escagarsats les entrañes d' aquell abisme imponén y Guillermet va advertí que se li fée un nugo al estómec. La escurina pareixíe infinita. Lo sagal va experimentá una emossió intensa, una mescla de alegría per no tindre que baixá allí y de terror absolut al pensá que pronte tindríe que féu. Va aventá un códol y lo van sentí rebotá contra l' andamio de fusta y los tubots del revestimén. Los va pareixe una eternidat hasta que van sentí un soroll fluixet y lluñá de la pedra al caure esclafín al toll d' aigua del sol. Un añ después, Guillermet estáe a pun de seguí la mateixa trayectoria del barrócul. Se va di que teníe que armás de valor y no sé un cobard, que teníe que comportás com un home fet y dret, encara que al fondo del alma sentiguere que no u ere. Lo pijó de tot siríe fe lo ridícul y convertís en lo fesmerriure del pou. Aixó li fée mes temó que la mort. Va vore la reixa corredera que tancáe lo pou. Mes allá sol estáe lo buit, pos la jaula escomensáe allí lo seu recorregut cap amún. Va vore al cabrestán que uns chorros de vapor ixíen del mecanisme. Los cables, sirgues, fotíen cops com si foren látigos o fuets, y per tot arreu se sentíe auló de oli calén.  En lo chirrit del ferro la gabia forra va apareixe detrás de la reixa. Lo operadó de superfissie, encarregat de la gabia a dal, va obrí la reixa correnla. Price va entrá al espai buit y los dos sagals lo van seguí. Tretse mineros van entrá detrás d' ells, ya que cabíen setse homens. Lo operari va tancá la reixa de golpe. Va seguí una pausa. Guillermet estáe escagarsat, acollonit. La gabia penjáe de una maroma de acero, pero no ere del tot segú. Tot lo món sabíe que lo cable de Tirpentwys se va soltá un bon día al 1902 y la gabia se va pressipitá hasta estrellás contra lo sol del pou. Van morí vuit homens. Va saludá en lo cap al minero que teníe a la vora, Harry lo sebós Hewitt, un jove en cara de flan y sol tres añs mes gran que ell, pero li traíe un cap de altura. Guillermet sen enrecordáe de cuan Harry anáe a escola, habíe repetit tersé varies vegades, sempre estáe a la classe dels chiquets de deu añs, y habíe suspés lo examen añ tras añ hasta que va fe tretse añs. Va soná la señal que anunsiáe que la porta del embarcadó del peu del pou estáe tancada. Lo operadó de superfissie va acsioná una palanca y va soná un atra siñal. La maquinaria de vapor va escomensá a chulá y se va sentí un cop y una sorollina.  La gabia va baixá a plom cap al buit. Guillermet sabíe que l' ascensor baixáe en caiguda libre al prinsipi y que frenáe just a tems de fe un aterrissaje suau, pero cap teoría lo podíe prepará per a la sensassió de caure a plom cap a les entrañes de la terra. Los peus se li van separá de enterra, y se va ficá a cridá, no va pugué evitáu. Los homens van comensá a enríuressen, sabíen que ere la seua primera vegada y estáen esperán la seua reacsió. Va vore massa tart que tots se agarráen als barrots de la gabia per a evitá la sensassió de flotá al aire, pero alló no va valé per a calmá la temó. No va pugué dixá de cridá hasta que va apretá les dens en totes les seues forses. Per fin se va acsioná lo freno. Va baixá la velossidat de la caiguda y los peus li van tocá anterra. Se va agarrá a un dels barrots y va intentá dixá de tremolá. Al cap de un minut li va invadí una sensassió de injustissia y humillassió, va sentí la coissó de les llágrimes als ulls. Va vore la cara burlona del Sebós y va cridá en veu alta, per a que lo sentigueren, ¡Tanca esta bocota que tens, Hewitt, tros de saboc! Al sentí alló, al sebós li va cambiá la cara de repén y va ficá cara de enfadat, pero los demés homens sen van enriure encara mes. Guillermet tindríe que demanali perdó a Jessús per habé insultat d' aquella manera al seu compañ, pero al menos ya no se sentíe tan encantat. Va mirá a Tomaset, que estáe blang com lo papé sense ressiclá. ¿Habíe cridat Tomaset? Teníe temó de preguntali per si ere que no. La gabia se va pará, la reixa se va obrí y van eixí al cor de la mina. Allí estáe tot fosc, oscur, ñabíe molta escurina. Los cresols dels mineros féen menos llum que les lamparetes de parafina de casa seua, y tot estáe oscur com una nit sense lluna. Potsé que no faiguere falta vore be per a traure carbó, va pensá. Va crusá un charco y al sentí lo chip chap va mirá cap aball y va vore que tot ere fang y aigua, relluín daball de la fluixeta llum dels cresols. Va notá un gust raro a la boca, culpa del pols del carbó, l' aire ere mol espés. Cóm ere possible que los homens pugueren passá tot lo día respirán alló. Seguramén per naixó los mineros estáen sempre tussín y escupiñán. Ñabíen cuatre homens esperán per a entrá a la gabia y pujá cap a dal. Cadaún de ells portáe un maletín de cuero, y Guillermet sen va acatá de que eren bomberos. Tots los matins, antes de que los mineros escomensaren la jornada, los bomberos inspecsionáen les galeríes per a detectá los nivells de gas. Si la consentrassió de metano alcansáe nivells alts, manáen als homens que no traballaren hasta que los mecanismes de ventilassió hagueren despejat l' ambién. Just a la seua vora, Guillermet va vore una filera de caixons per a ponis y una porta uberta que donáe a una sala ben iluminada en un escritori, seguramén una ofissina per als ajudans del capatás. Los homens se van dispersá y van entrá a cuatre tunels diferens, que arrancáen desde lo fondo del pou. Los tunels se díen galeríes y conduíen a les secsions de la mina aon se extraíe lo carbó. Price los va portá a un cobertís y va obrí un candado. Ere un almassén de ferramentes. Va triá dos pales per als sagals y va tancá lo cobertís. Van aná cap als corrals. Un home vestit únicamen en uns pantalons curts y unes botes traíe en una pala la palla bruta de una de les cuadres y la carregáe a una vagoneta de carbó. La suó li rellissáe per la esquena musculosa. Price se va atansá an ell. ¿Vols un sagal que t' ajudo? L' home se va girá y Guillermet va reconeixe a Dai Ponis, un dels miembros del consell de la iglesia de Bethesda. Dai no pareixíe reconéixel an ell. No vull al esmirriat, va di. Mol be, va asseptá Price, l' atre es Tomaset Griffiths, quédat en ell. Tomaset estáe contén, habíe cumplit lo seu dessich, encara que sol trauríe fem, treballaríe als corrals. Anem, Guillermet Doble, va di Price, y se va enfilá cap a una de les galeríes. Guillermet se va carregá la pala al muscle y lo va seguí. Estáe mes ñirviós ara que Tomaset no anáe en ell, y va pensá que ojalá l' hagueren enviat a llimpiá lo fem al corral, com al seu amic. ¿Qué faré yo, siñó Price? ¿A tú qué te pareix? Per a qué collons creus que t' hai donat esta pala? Guillermet se va quedá de pedra al sentí com parláe aquell home, fen aná totes les paraules que estáen prohibides a casa seua. No teníe ni idea de lo que faríe en eixa pala, pero no va preguntá res mes. Lo túnel teníe forma redona, y lo techo estáe apuntalat en reforsos curvats de acero. Una tubería de uns sing sentímetros de amplaria recorríe la part de dal, seguramén per a transportá l' aigua. Totes les nits, los aspersós regáen les galeríes per a tratá de reduí la polseguina, no sol per lo perill que suposáe per a la salut y los pulmons o lleus dels treballadós, si sol fore per aixó a Celtic Minerals no los importaríe, sino perque ere un perill de insendi. Lo sistema de aspersós no ere massa adecuat. Son pare de Guillermet habíe insistit en que fée falta una tubería de quinse sentímetros de diámetro, pero Perceval Jones s' habíe negat a invertí mes dinés. Después de recorre casi mich kilómetro, van doblá cap a un ramal secundari que pujáe costa amún (y baixabe costa aball). Ere un passadís mes vell y menut, en bigues de fusta en ves de puntals de acero.  Price teníe que acachá lo cap cada vegada que lo techo baixáe.  Cada trenta metros passáen per les entrades dels puestos aon los mineros ya estáen traén carbó.  Guillermet va escoltá un murmull cada vegada mes intens. A la alcantarilla, va di Price. ¿Qué?, Guillermet va mirá an terra. Una alcantarilla ere algo que formáe part dels pavimens de les siudats, y allí an terra no se veíe res mes que les víes del carril de ferro per les que rodáen les vagonetes. ¡A la alcantarilla! Va cridá Price. Guillermet seguíe sense entendre qué teníe que fe, pero sen va doná cuenta de que lo túnel ben just ere uns sentímetros mes ample que los vagons, y que estos estáen a pun de emportássel per dabán y empastrál.  Li va pareixe que Price se embutíe a un raconet per a amagás. Guillermet va soltá la pala, se va girá y va arrencá a corre per aon habíen vingut. Va intentá tráureli ventaja al poni, pero lo animalet avansáe a una velossidat assombrosa. Entonses va vore un nincho a la paret de roca y va recordá que habíe vist esta classe de forigons cada vin metros mes o menos. Aixó debíe de sé lo que Price volíe di en alcantarilla, així que se va aviá a dins del nincho y lo tren li va passá pel costat a tota mecha. Cuan ya habíe passat, Guillermet va eixí del forat en la respirassió mich tallada. Price va fe vore que estáe enfadat, pero sonreíe. Tindrás que está mes alerta la próxima vegada, o acabarás mort aquí baix, com ton germá. Guillermet va descubrí que a la mayoría de los homens los agradáe ridiculisá y enfótressen de la ignoransia dels sagals mes joves, y va dessidí no fe lo mateix cuan fore gran. Va agarrá la pala de enterra, estáe intacta. Per sort per a tú, va di Price, si alguna vagoneta la haguere trencat, te tocaríe pagán una de nova. Van seguí caminán y no van tardá en entrá a un filó agotat y desert. Ñabíe menos aigua an terra, tot cubert de una grossa capa de carbó en pols, polset de carbonilla. Van doblá unes cuantes vegades a dreta y esquerra, y Guillermet va pedre lo sentit de la orientassió. Van arribá a un puesto aon lo túnel estáe bloquejat per una vella vagoneta plena de brutissia, merda. S' ha de llimpiá este puesto. Ere la primera vegada que se molestáe en explicali algo, y Guillermet va tindre la sensassió de que li estáe mentín.  La teua faena sirá ficá tota esta gorrinada a la vagoneta en la pala. Guillermet va mirá al seu voltán. Lo polset medíe casi dos pams hasta aon se veíe pel cresol, y va suposá que aon no se veíe tamé estáe igual. Podríe passás una semana sansera traén pols sense que se notare cap diferensia. Ademés, ¿per a qué valdríe fe alló? Lo filó estáe agotat.  Va optá per no preguntá, seguramén siríe una espessie de proba.  Tornaré d' aquí un rato a vore com te va, va di Price, se va girá y va dixá sol a Guillermet. Lo sagalet no se esperáe alló. Pensáe que treballaríe a la vora de mineros en experiensia y adependríe d' ells, pero sol podíe fe lo que li habíen manat. Va desenganchá lo cresol del sinto y va buscá algún puesto per a colocál. No ñabíe cap repissa alta aon dixál, així que lo va dixá an terra, pero allí no li servíe de res, no s' hi veíe. Entonses sen va enrecordá dels claus que li habíe donat son pare. Conque servíen per an aixó… Sen va traure un de la burchaca, y fen aná la plancha de la pala, lo va enclavá a una de les travesses de fusta y va penjá lo cresol. Així estáe mol milló. La vagoneta teníe la altura del pit de un home adult, pero a Guillermet li arribáe hasta los muscles, y en cuan se va ficá mans a l' obra va descubrí que la mitat del pols rellissáe de la pala antes de podél tirá per la barana del vagó. Va pensá en fe girá la plancha de la pala per a evitáu, pero al cap de uns minuts ya estáe amerat de suó, va descubrí per a qué valíe lo segón clau. Lo va enclavá a un atre travessé y va penjá la camisa y los pantalons. Al cap de un rato va notá la sensassió de que ñabíe algú miranlo. Per la coeta del ull va vore una figura plantada com un estaquirot.  Collons!, va soltá, y se va girá per a vórela de frente, ere Price. Me s' ha olvidat examiná lo teu cresol, va di. Lo va despenjá y lo va toquiñejá. No té bona pinta, te dixaré la meua. Va penjá l' atre cresol y va desapareixe. Aquell tiparraco li ficáe los pels de punta, pero al menos pareixíe velá per la seguridat de Guillermet. Lo sagal va torná a la faena y al poc rato li van escomensá a fe mal les garres y los brassos. Estáe acostumat a fe aná la pala, teníen un gorrino detrás de casa y una vegada a la semana se encarregáe de llimpiá la soll. Per an aixó sol tardáe un cuart d' hora. ¿Podríe aguantá així tot lo día? Davall de la capa de pols, lo sol ere de roca y argila. Al cap de un rato ya habíe despejat un área de poc menos de mich metro cuadrat, la amplada del túnel. Los escombros ben just cubríen lo sol de la vagoneta, pero ell ya estáe baldat.  Va intentá espentá la vagoneta cap abán per a no tindre que caminá tan tros en la pala plena, pero les rodes pareixíen soldades per está tan tems parada. No teníe rellonge, y ere difíssil calculá cuan tems habíe passat. Va escomensá a treballá mes desplai, tratán de aforrá energíes. Y en aquell momén, lo cresol se va apagá. Al prinsipi, la flama va parpadejá, y Guillermet va mirá en ansiedat lo cresol que penjáe del clau o tacha grossa, pero sabíe que la flama se allargaríe si ñabíe grisú. No estáe passán aixó, aixina que va respirá aliviat, pero acte seguit, la flama se va extinguí del tot. May habíe vist tanta escurina. No veíe res, absolutamén res de res. Ni se podíen atiná zones mes clares, o diferens tonos de negre. Va alsá la pala hasta ficala a la altura de la seua cara y la va aguantá a dos dits del nas, pero encara així, continuáe sense vórela. Així deuríe sentís un siego. Se va quedá coto. ¿Qué faríe ara? Se suposáe que teníe que portá lo cresol a un pun de ensesa, pero ni en tots los cresols de minero del món siríe capás de trobá lo camí de tornada pels tunels. Rodejat de aquella oscurina, podíe passás hores vagán per les galeríes. No teníe ni idea de cuans kilómetros teníen los filons abandonats, y no volíe que los homens tingueren que enviá una partida de búsqueda per a trobál.  Se quedaríe allí, mol cotet, esperán a Price. L' ajudán habíe dit que tornaríe en un rato. Alló podíe significá igual uns minuts com una hora o mes, y sospecháe que siríe mes tart que pronte. Segú que Price u habíe fet aposta. Un cresol de seguridat no se apagáe així com així, y ademés allí dins bufáe mol poquet aire. Price s' habíe emportat lo cresol de Guillermet y lay habíe cambiat per un atre en poc oli. Va sentí autocompassió y les llágrimes li van inundá los ulls. ¿Qué habíe fet ell per a mereixe alló? Después va recobrá la serenidat. Ere un atra proba, com la de la gabia. Be, pos los demostraríe a tots lo du que ere.  Va dessidí que lo milló siríe continuá treballán, encara que fore a fosques. Movense per primera vegada desde que s' habíe apagat la flama, va apoyá la pala an terra y la va fe rellissá cap abán, probán de agarrá algo de carbonilla. Cuan la va eixecá va suposá, pel pes, que la habíe omplit prou. Se va girá, va fotre dos galarchades, va eixecá la pala intentán buidala a la vagoneta, pero va fallá en lo cálcul de l' altura. La pala va topetá en lo canto del vagó y va caure an terra la cárrega.  Tornaríe a probá. Va repetí los mateixos passos y esta vegada va eixecá la pala mes alt. Cuan la habíe buidat, la va dixá caure y va notá que lo mánec tocáe la barana del vagó. Així estáe milló. Va escomensá a contá en veu alta les passes que fée y va continuá l' estall. La faena se fée mes automática y lo seu servell teníe tems de divagá, cosa que no ere massa bona. Se preguntáe hasta aon arribáe lo túnel de dabán, y si portáe mol fora de servissi. Pensáe en la terra que ñabíe damún del seu cap, casi un kilómetro, y en lo pes que aguantáen aquells puntals de fusta. Sen va enrecordá de son germá, Wesley, y dels atres homens que habíen mort an aquella mina. Pero los seus espíritus no estáen allí, per supost. Wesley estáe en Jessús, los atres tamé deuríen estay, a no sé que hagueren anat a pará a un atre puesto… De repén, va sentí po y va dessidí que no ere bona idea pensá en ánimes, escomensáe a tindre gana. ¿Ere ya hora de pegá un mos? No teníe ni idea, pero va pensá que minjaríe igualmén. Va refé lo camí hasta aon teníe penjada la roba, a paupontes, va trobá la botella y la caixa de llanda. Se va assentá apoyán la esquena a la fusta, y va beure un bon glop de té fresquet y dolset. Cuan se estáe minján lo pa untat en sagí, va sentí un sorollet. Esperáe que foren les botes de Price, pero ere inútil engañás, sabíe quí fée aquell soroll, aquells crits, les rates. No 'l assustáen. Ñabíen muns de rates a les sanjes dels carrés de Aberowen, pero a la escurina, aquells bichos pareixíen mes valens, y al cap de un momén ya li corríen entre les garres despullades. Si haguere portat los pantalons haguere sigut pijó, pujaríen pels camals. Va agarrá lo minjá en la ma zurda, en la dreta va agarrá la pala y va pegá cops an terra. No les va assustá gens, li enclaváen les ungles als peus y cames, y una li va probá de pujá pel bras. Habíen aulorat lo minjá. Van aumentá los chillits, y se va preguntá cuántes ne ñauríen.  Se va eixecá y se va embutí depressa a la boca lo radé corrusco de pa.  Va beure una mica mes de té y se va minjá lo pastel a tota pressa. Les rates van adiviná que ya no quedáe res aon pegá quixalada y sen van aná poc a poc. Noves energíes per a continuá navegán, encara que li fée mol mal la esquena, un doló punchán. Va continuá trafegán mes desplai, parán assobín a descansá. Per a animás se díe an ell mateix que deuríe sé mes tart de lo que creíe, igual hasta ya ere michdía. Algú aniríe a per nell al final del turno, lo cresolé sempre comprobáe los números, així que sabríe si algún home encara no habíe tornat. Oh, pero Price se habíe emportat lo seu cresol y lay habíe cambiat. ¿Es que acás pensáe dixál allí tota la nit?  Aixó no podíe sé. Son pare pujaríe per les parets y remouríe sel y terra hasta trobál. Los jefes teníen temó de son pare, tart o pronte sense duda algú aniríe a buscál. Pero cuan va torná a notá los retortigons de la fam, se va dona cuenta de que habíen passat moltes hores. Va escomensá a assustás de verdat y esta vegada li ere impossible traures la temó de damún. La escurina lo ficáe mol ñirviós. Hauríe pugut soportá la espera si puguere vore, pero en aquelles tiniebles li pareixíe que perdíe l' oremus. No teníe sentit de la orientassió. Antes li preocupáe ficás a gañolá com un chiquet, pero ara li estáe costán mol reprimí los brams. Entonses se va enrecordá de les paraules de sa mare: No te olvidos de que Jessús está sempre en tú, inclús a baix a la mina. Cuan lay va di pensáe que sol u fée per a que se portare be, pero en aquell momén va compendre que sa mare habíe volgut di algo mes. Per supost que Jessús estáe en ell, estáe a tot arreu. La escurina no importáe, ni lo pas del tems, Guillermet teníe an algú a la voreta que lo cuidáe y lo protegíe.  Per a recordál mes intensamen, va cantá un himno. No li agradáe la seua veu, que ere encara massa aguda, pero no ñabíe ningú allí per a escoltál, així que se va ficá a cantá a ple pulmó. Cuan va cantá totes les estrofes y la temó tornáe, se va imaginá a Jessús dabán de ell, detrás de la vagoneta, miranlo fíxamen, en un gesto de profunda compassió a la seua cara en barba de hipster. Cantán un atre himno, va moure la pala y camináe al compás de la música. La mayoría de himnos teníen ritmo. De cuan en cuan li tornáe la temó de que s' hagueren olvidat de ell, de que haguere acabat lo turno y estiguere sol allí baix, y entonses tornáe a imaginás la figura vestida en una túnica llarga que lo acompañabe a la foscó.  Se sabíe moltissims himnos. Portáe acudín al templo de la iglesia de Bethesda tres vegades tots los domenges, desde que ere prou gran com per a estás sentadet sense fe soroll. Los llibres de himnos eren mol cars y no tota la congregassió sabíe lligí, per lo que tot lo món se adepreníe la lletra de memoria. Cuan habíe cantat dotse himnos, va calculá que habíe passat un hora. Alló segú que ere lo final del turno, ¿no? Pero va seguí cantánne dotse mes. Después ya li va sé difíssil seguí la cuenta. Va cantá los himnos favoritos dos vegades y va seguí treballán, cada vegada mes desplai.  Estáe cantán la tumba lo va tancá a crit pelat cuan va vore llum. La faena se habíe fet tan automática que ni se va aturá, sino que va fotre un atra palada y la va portá a la vagoneta, sense dixá de cantá, hasta que la llum se va fe mes intensa. Se va apoyá a la pala. Rhys Price estáe miranlo, en lo cresol penjat del sinto, en una expressió rara a la cara entre les sombres. Guillermet no va volé exteriorisá lo seu alivio, no pensáe donali a Price lo gust de vore com se habíe sentit. Se va ficá la camisa y los pantalons, va despenjá lo cresol apagat del clau y sel va enganchá al sinturó.  ¿Qué li ha passat al teu cresol?, va preguntá Price. Ya sap lo que li ha passat, va contestá Guillermet, en un tono de veu que va soná assombrosamén adulto. Price li va doná la esquena y va tirá pel túnel.  Guillermet va mirá cap a la vagoneta. Encara estáe la cara barbuda del home vestit en túnica de coló cla, pero la figura se va desfé com un fantasma. Grássies, va di Guillermet al túnel forro. Mentres seguíe a Price, les cames li féen tan mal que pensáe que li fallaríen y que cauríe de un momén al atre, pero no li importáe. Pronte estaríe a casa y podríe tombás a descansá. Van arribá al fondo del pou vertical y se van embutí a la gabia en un grupo de mineros en la cara negra com un teó. Tomaset no estáe allí, pero Hewitt lo sebós sí. Mentres aguardáen la señal de dal, Guillermet sen va doná cuenta de que tots lo miráen de reull, en sonrissetes.  Dismos, ¿cóm t' ha anat lo primé día, Guillermet Doble? Be, grássies, va contestá. La expressió de Hewitt ere rencorosa, sense duda recordáe que Guillermet lo habíe cridat tros de saboc. ¿No has tingut ningún problema? Va preguntá. Guillermet su va pensá antes de contestá. Saltáe a la vista que sabíen algo, pero volíe que veigueren que no habíe sucumbit a la temó. Me s' ha apagat lo cresol, va di, en prou faena per a que no li tremolare la veu. Va mirá a Price, pero va dessidí que ere mes propi de un home fet y dret no acusál. M' ha costat mol treballá així, a escurines, paleján tot lo día. S' habíe quedat bastán curt en aquella explicassió, perque podíen pensá que en realidat no ñabíe per a tan, pero aixó ere milló que reconeixe tota la temó que habíe passat. Entonses va parlá un dels homens grans. Ere John Jones lo de la tenda, a qui díen aixina perque la seua dona portáe una tendeta a la part de detrás de casa. ¿Tot lo día? Va preguntá. Sí, va contestá Guillermet. John Jones va mirá a Price y va di: Condenat fill de puta, se suposáe que sol teníe que durá un hora. Les sospeches de Guillermet se van confirmá. Tots estáen al tanto de lo que habíe passat, y per lo vist, u féen a tots los nous, pero Price habíe sigut mes du en ell que de costum. Hewitt lo sebós sonreíe de orella a orella. ¿Y no teníes temó, Guillermet, tú sol allí baix, a la escurina? Lo sagal va pensá antes de contestá. Tots estáen miranlo, esperán sentí lo que anáe a di, ya sense cap rastre de les sonrissetes, y tots pareixíen una mica avergoñits. Va dessidí di la verdat. Hay passat temó, sí, pero no estaba sol. Hewitt se va quedá en la boca uberta. ¿Que no estáes sol? No, claro que no, va di Guillermet, Jessús estáe en mí. Hewitt va petá a carcañades, pero va sé lo únic. La seua rissa va retumbá al silensio y va callá de repén. Lo silensio va durá uns minuts. Después se va sentí un soroll metálic, seguit de un tremoló y una sacsada y la gabia va empendre la pujada. Harry se va doná mija volta. A partí de entonses, van escomensá a dili Guillermet de Jessús.     

Primera part. 

Lo sel amenassadó. Giné de 1914. Lo comte Fitzherbert, de vintivuit añs de edat, conegut per la Familia y amics com Fitz, ere lo noveno home mes ric de tota Gran Bretaña.  No habíe fet res per a guañá los seus ingresos, sensillamén, habíe heredat mils de hectaries de terra a Gales y Yorkshire. Les granjes no produíen massa benefissis, pero deball d' elles ñabíen grans cantidats de carbó, y son yayo de Fitz s' habíe fet inmensamén ric en les consessions de la explotassió del mineral.  Estáe cla que ere la voluntat de Deu que los Fitzherbert gobernaren als seus semellans y que vixqueren de manera acorde a la seua condissió, pero Fitz pensáe que no habíe fet res que justificare la fe que Deu habíe depositat en ell.  Son pare, lo anterió comte, habíe sigut un cas diferén. Ofissial de la Armada, almirán después del bombardeo de Alejandría al 1882, se habíe convertit en embaixadó británic a San Petersburgo y, finalmén, habíe sigut ministre al gabinet de Lord Salisbury. Los conservadós van pedre les elecsions generals de 1906 y son pare de Fitz va morí escases semanes mes tart, una mort pressipitada, de aixó Fitz estáe segú, per lo fet de vore a liberals irresponsables com David Lloyd George y Winston Churchill fes cárrec del gobern de sa majestat. Fitz va ocupá lo seu escañ a la Cámara de los Lores, la cámara legislativa superió del Parlamén Británic, com par conservadó. Parláe un fransés mol correcte y se defeníe en russo, y lo seu somni ere convertís en jefe del Foreign Office. Per desgrassia, los liberals no dixáen de guañá les elecsions continuamén, aixina que encara no habíe tingut la ocassió de sé Ministre de gobern. La seua carrera militar habíe sigut tamé fluixa. Habíe estat a la academia de entrenamén de ofissials del ejérsit de Sandhurst, y va passá tres añs al regimén de Fussilés Galesos per a convertís en capitá. Después de casás va abandoná la carrera militar, y va passá a sé coronel honorífic de los Territorials de Gales del Sur. Lamentablemén, los coronels honorifics may guañáen medalles.  Sin embargo, ñabíe algo de lo que sí se sentíe orgullós, pensáe mentres la locomotora de vapor avansáe per les valls del sur del país de Gales. Dos semanes mes tart, lo rey en persona passaríe uns díes a la casa de campo de Fitz. Lo rey George V, y son pare de Fitz habíen sigut compañs a la Armada cuan eren joves. Fée poc, lo rey habíe dit que volíe sabé qué pensáen los seus subdits mes joves, y Fitz habíe organisat una discreta velada a casa per a que sa majestat coneguere an alguns dels mes brillans de la seua generassió. An aquells momens, Fitz y la seua dona, Bea, anáen de camí a la mansió per a acabá de preparáu tot per a la visita del monarca. Fitz ere mol tradissional, no ñabíe res a la historia de la humanidat capás de rivalisá en la estabilidat que proporsionáe l' orde establit, basat en los cuatre estamens de la sossiedat: monarquía, aristocrassia, comersians, llauradós. Al mirá per la finestreta del tren veíe que la sombra de una seria amenassa penjabe sobre les costums tradissionals de la sossiedat británica, una amenassa mes gran que consevol de les que habíen amenassat en los cuatressens añs anteriós. Cubrín per complet los talusos dels montes, allacuanta tan verts, estenense com una plaga de taques grises a les fulles dels rododendros, eixíen les cases dels mineros de carbó. An aquelles mugrientes cases se parláe de republicanisme, de ateísme y de revolussió. Sol habíe passat un siglo mes o manco desde que habíen portat a la noblesa fransesa en carretons hasta la guillotina, y lo mateix passaríe allí si algún de aquells mineros musculosos en la cara mascarada lográen ixissen en la seua. Fitz estaríe encantat de renunsiá a los benefissis del carbó si Gran Bretaña tornare a la sensillés d' atres tems. La familia real ere un poderós instrumén contra la insurrecsió.  La visita del monarca lo fée sentís orgullós pero tamé lo ficáe ñirviós, pos ñabíen moltes coses que podíen ixí mal. En la realesa, consevol descuido podíe sé una señal de negligensia, y per tan, una falta de respecte. Hasta lo radé detall del cap de semana siríe comentat pel servissi dels visitans a uns atres criats, per lo que totes les dames de la sossiedat de Londres acabaríen sabén si durán la seua estansia a Ty Gwyn al rey li habíen donat un cuixí massa du, una pataca podrida o la botella de champañ equivocada. Lo Rolls-Royce Silver Ghost de Fitz estáe esperanlos a la estassió de tren de Aberowen. Se va assentá a la vora de Bea y lo chófer los va conduí un kilómetro y mich cap a Ty Gwyn, la casa de campo. Estáe plovén, un' aigüeta fina pero constán, com ere habitual a Gales. Ty Gwyn signifique casa blanca en galés, pero lo nom habíe acabat sen una mica irónic perque, com tot lo demés an aquell racó de món, lo edifissi estáe cubert per una capa de pols de carbó, y los blocs de pedra que a datres tems habíen sigut de un blang inmaculat, eren de coló gris fosc que embrutáe les faldes de les siñores que rossáen les parets sense volé. Ere un edifissi magnífc que omplíe a Fitz de orgull a medida que lo Rolls avansáe pel camí de entrada a la casa. La mansió privada mes gran de tot Gales, teníe mes de dossentes habitassions. Una vegada, de menut, ell y san germana, Maud, habíen contat les finestres hasta sumá 523.  La habíe construít son yayo, y al disseñ de les tres plantes se apressiáe una gran armonía. Los finestrals de la planta noble eren alts y dixáen passá molta llum als salons majestuosos. A la planta de dal ñabíen moltes habitassions de invitats, y a la esgorfa estáen los dormitoris del servissi, menuts. Les vin hectaries de jardins eren la debilidat de Fitz, ell mateix se encarregáe de supervisá la faena dels jardinés, prenén dessisions sobre lo planté, la poda y aon aniríe cada abre o plansó.  Una casa digna de la visita de un monarca, va comenta cuan lo vehícul se va aturá al pórtic.  Bea no va di res, los viaches la ficáen de mal toc. Al baixá del coche, Gelert, lo gos de montaña dels Pirineus, va acudí, un animal gran com un onso que li va llepá la ma y después va escomensá a corre alegremén al voltán del pati per a selebrá que lo seu amo habíe arribat. Una vegada al vestíbul, Fitz se va traure la roba de viache y se va ficá un traje de tweed marrón cla. Va aná a la cámara de Bea. La sirvienta russa, Nina, estáe traénli les agulles de cap del sombrero que Bea portáe pal viache. Fitz va vore la cara de Bea reflejada al espill y se li va asselerá lo cor. Va retrossedí cuatre añs atrás, hasta lo salón de ball de San Petersburgo aon habíe vist per primera vegada aquella cara tan hermosa, rodejada de tirabussons rubios impossibles de dominá. Aquell día, igual que an eixe momén, Bea estáe enfurruñada y aixó l' atraíe mol. Entonses no li va costá gens dessidí que ere ella, entre totes les dones, a la que volíe convertí en la seua dona. Nina ere una dona de mijana edat, y en aquells momens li tremoláe lo pols. Bea ficáe ñirvioses a les sirvientes mol assobín. Mentres Fitz la miráe, una de les agulles de cap se li va enclavá a la testa y Bea va cridá. Nina se va ficá blanca. ¡U séntigo mol, altesa! Se va disculpá en russo. Bea va agarrá una agulla de cap del tocadó. ¡A vore si te agrade!  Va chillá, y la hi va enclavá al bras. Nina se va ficá a plorá y va eixí corrén de la cámara. Dixa que t' ajuda, va di Fitz, pero ella estáe abalotada. U faré yo sola. Fitz va aná cap a la finestra. Abaix ñabíe un ejérsit de jardinés podán los setos, tallán lo césped y rascleján la gravilla. Ñabíen alguns arbustos en flo, viburnos de hivern, jasmins grocs, hamamelis y maresselva. Al atre costat del jardí se veíe la falda de la montaña. Teníe que tindre passiensia en Bea y no olvidá que ere extranjera, que estáe aislada a un país extrañ, lluñ de la seua familia y de tot alló que li proporsionáe seguridat. Habíe sigut fássil los primés mesos de matrimoni, cuan ell encara estáe embriagat per la bellesa física, per la seua auló y lo tacte de la seua suaveta pell. Ara li costáe sert esfors. ¿Per qué no descanses? Va sugerí. Yo aniré a parlá en Peel y la siñora Jevons y voré com van los preparatius. Peel ere lo mayordomo y la siñora Jevons la ama de les claus. En teoría ere Bea la encarregada de organisá al personal, pero Fitz estáe una mica ñirviós per la visita del rey y volíe partissipá mes activamén als plans. Ya te informaré mes tart, cuan haygues descansat. Va traure la sigarrera.  No fumos aquí dins, li va renegá ella. Escolta, no te comportarás així dabán del rey y la reina, ¿verdat?  Me referixco a lo de maltratá al servissi.  Yo no la hay maltratat, li hay enclavat una agulla de cap per a que adeprengue. Los russos féen esta classe de coses. Cuan son pare de Fitz se va queixá de la desidia del servissi de la embajada británica a San Petersburgo, los seus amics russos li van di que ere perque no los surráe prou. Siríe una mica embarassós per al rey tindre que pressensiá algo així. Com ya t' hay dit atres vegades, aixó no se fa a Inglaterra. Cuan era chiqueta, me van obligá a vore com penjáen a tres llauradós A ma mare no li agradáe la idea, pero mon yayo va insistí. Me va di: Aixina adependrás a castigá als teus criats. Si no los fuetejes o los pegues per faltes menudes, com habé tingut algún descuido sense importansia o per sé dropos, ganduls, al final acabarán fenne de mes grosses y acabarán al patíbul. Ell me va enseñá que la indulgensia en les classes inferiós, a la llarga, es mes cruel. Fitz escomensabe a pedre la passiensia en la seua dona. Bea recordáe una infansia rodejada de lujo y riquesa inmensa, en una legión de sirviens fiels y obediens y un clapé de llauradós felisos. Si son yayo, un home implacable y extremadamén competén, no haguere mort, potsé aquella vida haguere continuat sén així. Sin embargo, son pare de Bea, un trascoladó empedernit y son germá, un saboc, que veníe la fusta sense replantá lo monte, habíen conseguit dilapidá la totalidat de la fortuna familiá. Los tems han cambiat, li va explicá Fitz, te estic demanán, milló dit, te mano que no me faigues quedá mal dabán del meu rey. Espero habém expresat en sufissién claridat. Y dit aixó, va eixí y va tancá la porta. Va arreá pel pasillo ample, enfurruñat y una mica tristón. Poc después de casás, aquella classe de rifirrafes lo dixáen abatut, pero últimamen se estáe acostumán. ¿Passaríe lo mateix a tots los matrimonis? No u sabíe.  Un lacayo de gran estatura que estáe pulín lo pom de una porta se va eixecá, se va colocá en la esquena contra la paret y va baixá la mirada, tal com los miembros del personal de servissi teníen instrucsions de fe cuan lo comte desfiláe dabán d' ells. An algunes mansions, lo servissi teníe que colocás de cara a la paret, pero aixó a Fitz li pareixíe massa feudal. Lo comte va reconeixe al home, pos lo habíe vist jugán un partit de críquet entre lo personal y los mineros de Aberowen. Ere mol bo en lo bate. Morrisson, va di Fitz, que va recordá lo seu nom, dislos a Peel y a la siñora Jevons que acudixquen a la biblioteca.  Enseguida, milord. Fitz va baixá la majestuosa escalinata. S' habíe casat en Bea perque esta lo habíe encandilat, pero tamé per una raó mes poderosa, ensomiáe en la idea de fundá una dinastía anglorrussa y que lo seu domini se escampare hasta los radés confins de la terra, tal com los Habsburgo habíen gobernat diferentes parts de Europa durán siglos. Sin embargo, per an aixó nessessitáe un heréu, y lo mal humor de Bea significáe que aquella nit no li dixaríe entrá al dormitori. Podíe insistí, pero normalmén no ressultáe massa satisfactori. Habíen passat ya dos semanes desde la radera vegada que habíe rascat, no volíe una dona que estiguere sempre disposada a fe aquelles coses, siríe una vulgaridat, pero per un' atra part, quinse díes eren massa tems. San germana, Maud, seguíe soltera als vintitrés añs, y per a colmo siríe capás de educá a consevol fill seu per a que siguere un sossialista rabiós que no se pensaríe malgastá la fortuna familiá imprimín panfletos revolussionaris.  Ell portáe casat tres añs y escomensáe a preocupás. Bea sol s' habíe quedat preñada una vegada, l' añ anterió, pero va pedre lo chiquet als tres mesos. Va passá just después de una riña entre los dos. Fitz habíe canselat un viache planejat a San Petersburgo y Bea se va alterá mol, va comensá a plorá y a cridá que volíe anassen cap a casa. Fitz se va plantá y se va negá. Un home no podíe dixá que la dona li manare. Pero entonses, cuan ella va abortá, la culpabilidat lo va convense de que habíe sigut culpa seua. Si ella se tornáe a queda embarassada, se va jurá que no faríe res que puguere malmetre lo naiximén de son fill. Lo comte va entrá a la biblioteca y se va assentá al escritori en incrustassions de cuero per a confecsioná una lista. Al cap de un parell de minuts, Peel va apareixe acompañat de una donsella. Lo mayordomo ere lo fill menut de un granjero, teníe la cara plena de peques y lo pel roch. Evocáe sert aire a cam y aire libre, pero portáe tota la vida treballán a Ty Gwyn. La siñora Jevons está dolenta, milord, la pancha. Afórram los detalls. Fitz va mirá a la donsella, una jove guapa de uns vin añs, la seua cara li resultáe algo familiá. ¿Esta quí es? Ella va contestá: Ethel Williams, milord. Soc la ajudán de la siñora Jevons. Parláe en lo acento cantarín de les valls de Gales del Sur. Bueno, Williams, lo sert es que pareixes mol jove per a assumí la faena de un ama de les claus. La siñora Jevons va di que seguramén manaríe cridá a la ama de les claus de Mayfair, pero espere que mentrestán yo conseguixca satisfé les seues nessessidats.  ¿Auncás va vore picardía als ulls de ella cuan va parlá de satisfé les seues nessessidats? Encara que parláe formalmén, teníe aspecte de descarada. Mol be, va di Fitz. Williams portáe una llibreta grossa a una ma y dos llápissos al atra. ¿Per qué portes dos llapisseres? Per si sen chafe una. Va contestá, y va sonriure. Les sirvientes no teníen que sonriure al comte, pero Fitz no va pugué evitá tornali la sonrissa. Be, disme, qué has anotat an eixe cuadern. Tres coses. Invitats, personal, provissions. Mol be. Per la carta que va enviá lo siñó ting entés que ñaurán vin invitats.  La mayoría de ells vindrán acompañats de un o dos assistens personals, ficarem dos de mija, així sirán coranta persones mes en cuan al alojamén del servissi. Tots arribarán lo dissapte y sen anirán lo dilluns. Correcte. Obviamén, los reys dormirán a les Habitassions Egipsies Fitz va assentí. Aquelles eren les dependensies privades mes espassioses. Lo papé pintat de les parets teníe motius ornamentals de los templos egipcios. La siñora Jevons ha sugerit quines atres dependensies ham de acondissioná y les hay anotat aquí. A vore, enséñam aixó. La chica va rodejá lo escritori y va colocá la llibreta uberta dabán del comte. Los sirviens domestics teníen que rentás una vegada a la semana, així que no fée pudó com atres miembros de la classe treballadora. De fet, lo seu cos calén despreníe una fragansia floral. Potsé habíe robat lo sabó aromátic de Bea. Va lligí la lista que li habíe enseñat. Mol be. La prinsesa se encarregará de assigná los invitats a les diferentes habitassions. Potsé que tingue idees mol concretes. Williams va passá la página. Esta es una llista del personal adissional que mos fará falta: Sis chiques a la cuina, per a rentá les verdures, hortalissia, y fregá los cacharros. Dos homens en les mans llimpies per a serví la taula. Tres donselles mes y tres mossos per a llimpiá botes y ensendre les veles. ¿Y saps aón podem proví tota esta gen? Uy sí, milord, ting una lista de gen del poble que ya han treballat aquí antes, y si no ne ña prou en ells, los podem demaná que mos recomanon a datres. Res de sossialistes, sobre tot, intentaríen parlali al rey de les perversidats del capitalisme, en los galesos may se sap.  Per supost, siñó. ¿Qué tal les provissions? Aixó es lo que nessessitam, basánmos en datres banquets o fartaneres que s' han fet a la casa. Fitz va examiná la llista: Sen barres de pa, vin dotsenes d' ous, coranta litros de nata, corantassing kilos de cansalada The Tour, tressens kilos de pataques… ¿No hauríem de dixá aixó hasta que la prinsesa haygue dessidit los menús? Es que se té que portá tot de Cardiff, les tendes de Aberowen no poden suministrá pedidos tan grans, y hasta als proveedós de Cardiff ña que encomanals en tems, per a asseguramos de que tinguen cantidat sufissién lo día en cuestió.  La sagala teníe raó. Lo comte se va alegrá de que estiguere a cárrec de la organissasió, teníe la capassidat de prevore les coses, de vóreles vindre.  No me aniríe mal tindre a una chica com tú al meu regimén. No puc vindre vestida de coló caqui, no me sente be en esta pell tan clara, va contestá en descaro. Lo mayordomo pareixíe escandalisat. ¡Williams, compórtat, pocavergoña! Li demano perdó, siñó Peel. Fitz sen va doná cuenta de que habíe sigut culpa seua, per dirigís a la chica en aquella familiaridat. No li desagradáe lo desparpajo de la sagala, li agradáe y tot. A la cuinera se li han ocurrit algunes idees per als menús, milord, va di Peel, que li va atansá una fulla de papé bruta y emborronada en lletra infantil, de la cuinera. Es una mica pronte per al ternasco lechal, pero mos poden enviá una gran variedat de peix fresc desde Cardiff, en blocs de gel. Tot aixó se pareix mol a lo que vam oferí a la cassera de novembre, va di Fitz, encara que milló no fe experimentos en coses noves an esta ocassió, farem plats que ya haygam probat antes.  Exacte, milord. Y ara, los vins, anem a la bodega. Peel pareixíe sorprés, lo comte no solíe baixá al sótano. Williams, vine tamé, aixina pendrás notes. Lo mayordomo va aguantá la porta y Fitz va eixí de la biblioteca y va baixá per la escala de detrás. La cuina y la sala del servissi estáen a un semi sótano. Allí abaix, la etiqueta funsionáe de una manera diferén, y les sirvientes y los mossos se inclináen o féen una reverensia cuan passáe ell. La bodega estáe a un sótano. Peel va obrí la porta. En permís, yo aniré dabán. Peel va ensendre una vela en un misto y va baixá los grasons. Al arribá a baix, va ensendre una vela mes gran. Fitz teníe una bodega mes be modesta, unes dotse mil botelles, la mayoría eren herensia de son pare y son yayo. Lo champagne, Oporto y vi blang del Rhein eren les begudes predominans, en cantidats mes menudes de clarete y Borgoña blang. Fitz no ere cap sommeiller ni coneixedó de vins, pero sentíe espessial debilidat per la bodega perque li recordáe a son pare. Una bodega de vi requerix de capassidat de previsió y bon gust, solíe di son pare. Estes son les virtuts que conformen la grandesa de Gran Bretaña. Fitz volíe serví lo milló al soberano, pero per an aixó fée falta criteri.  Lo champagne siríe Perrier-Jouët, lo mes car, ¿pero de quina añada?  Un champagne madú, de vin o trenta añs, teníe menos bombolles y mes gust, pero les cullites joves teníen algo espessial, algo chispeján delissiós. Va triá una botella al azar. Estáe polsosa, roñosa y plena de taragañes. Va agarrá lo mocadó de fil de la burchaca de la jaqueta y va llimpiá la etiqueta. Encara no podíe vore la fecha per la poca llum de les veles. Li va arrimá la botella a Peel, que s' habíe ficat unes ulleres.  1857, va di lo mayordomo. Deu san, men enrecordo de esta botella, va sé la primera cullita que vach probá a la meua vida, y seguramén la milló. De pronte va recordá la presensia de la donsella, que habíe inclinat lo cos cap an ell y estáe examinán la botella que ere mol mes vella que ella. La proximidat del cos de la jove lo va dixá sense alé. Peel va di que la cullita del 1857 ya habíe dixat atrás lo seu milló momén, milló siríe la del 1892. Fitz va mirá un atra botella, no vech res en esta llum, pórtam una lupa, Peel. Peel va pujá los graons de pedra. Fitz va mirá a Williams. Estáe a pun de fe una locura, pero no podíe aguantás. Qué guapa eres, va di. Grássies, milord. Davall de la cofia, assomáen uns risos de pel oscur. Lo comte li va acarissiá lo pel, sabíe que algún día se arrepentiríe de alló. ¿Has sentit parlá de lo que los fransesos diuen droit de seigneur? Soc galesa, no fransesa, en un movimén insolén de barbilla característic de ella. Va moure la ma desde lo pel hasta la nuca y la va mirá als ulls. Ella li va aguantá la mirada. ¿Significáe alló que volíe que continuare o que estáe disposta a montali una escena humillán? Lo comte va sentí un soroll de passes a les escales de la bodega, Peel ya estáe allí, se va apartá de la sirvienta. Les risses de la jove van sorprendre a Fitz. ¡Tindríe que vores la cara de culpabilidat, siñó! Pareix vosté un sagal de escola. Peel se va assomá entre la penumbra en una bandeja de plata a la que portáe una lupa en lo mánec de marfil. Fitz va intentá recuperá l' alé. Va agarrá la lupa y va continuá inspecsionán les botelles de vi, parán cuenta de no entropessá en la mirada de Williams. Deu meu, va pensá, quina sagala mes extraordinaria.        

II
  Ethel Williams se sentíe rebossán de alegría. Podíe enfrentás a consevol situassió, solussioná tots los problemes. Cuan se miráe al espill, veíe que li brilláe la pell y li sentelleáen los ulls. Lo domenge, después de la missa, son pare habíe fet algún comentari al respecte, en lo seu sarcasmo habitual. ¿Te vech mol contenta, es que t' has topetat en un sac de dinés? Assobín se sorpreníe corrén, y no caminán, pels llargs passillos de Ty Gwyn, y tots los díes omplíe fulles y mes fulles del cuadern en listes de la compra, calendaris de treball, cuadrans del servissi, horaris, calculs, número de fundes de cuixins, jarrons, servilletes, veles, culleres, tenedós, gaviñets, etc… Aquella ere la seua gran oportunidat. Encara que fore jove, estáe fen de ama de les claus per a una visita del rey en persona. La siñora Jevons no milloráe y no se eixecáe del llit, així que sobre Ethel recaíe tota la responsabilidat de amaní la mansió per a doná lo ressibimén que mereixíen rey y reina. Sempre habíe estat segura de que ere capás de fe les coses milló que dingú y destacá, sempre y cuan li donaren la oportunidat, pero a la rígida jerarquía del servissi doméstic, ñabíen escasses oportunidats de demostrá que ere milló que los demés. Ara teníe que aprofitá la ocassió al máxim. Después de alló podríe sé que li assignaren a la siñora Jevons una faena en menos responsabilidat y que an ella la nombraren ama de les claus, en lo doble de jornal que cobráe ara, en un dormitori per an ella sola y la seua propia sala de está prop de les dependensies del servissi. Pero encara no habíe arribat eixe momén. Ere evidén que lo comte estáe satisfet en ella, perque al final no habíe cridat a l' ama de claus de Londres, lo que Ethel interpretáe com un cumplit. Encara ñabíe tems de cometre algún descuido, un error fatal que podíe féu malbé tot: un plat del sopá brut, un desaigüe taponat, un ratolí mort a la bañera…  Y entonses lo comte sí que se enfadaríe. Lo matí del dissapte en que arribáen los reys, Ethel se va encarregá personalmén de supervisá totes y cada una de les cámares de invitats, per a assegurás de que les enchumeneres estáen enseses y que les banues estaben prou toves. A cada cuarto ñabíe al menos un jarrón en flos, portades aquell matí del invernadero. A cada escritori ñabíe papé de cartes en lo escut de Ty Gwyn, y habíen proveít toalles, sabó, aigua per al asseo personal. Al anterió comte no li agradáe la fontanería moderna, y Fitz encara no habíe manat que instalaren aigua corrén a les habitassions. Sol ñabíen tres vaters a una casa en sen dormitoris, féen falta bassins. Tamé habíen colocat flos seques aromátiques a totes elles, fetes per la siñora Jevons segons la seua propia ressepta, per a eliminá la pudó, les aulós roínes, pudós. Se esperáe que arribare la comitiva real per a l' hora del té. Lo comte acudiríe a ressibils a la estassió de tren de Aberowen, aon segú que s' hauríe aclaperat una gran patolea de gen, que esperaríe podé entrevore als soberanos, encara que no estáe prevista cap aparissió pública allí. Fitz los portaríe a casa en lo seu Rolls-Royce, un automóvil gran y tancat. Lo ajuda de cámara del rey, sir Alan Tite, y lo demés séquito aniríen detrás, en lo bagache, en uns carros tirats per caballs. Dabán de la casa, un batalló de los Fussilés Galesos ya estáe formán als dos costats del camí de entrada per a actuá com guardia de honor. La parella real apareixeríe públicamen dabán dels subdits lo dilluns pel matí. Planejáen fe un passeo per les aldees dels voltans, en un coche de caballs descubert y parás al ajuntamén de Aberowen per a reunís en lo alcalde y consejals antes de aná cap a la estassió. Los demés invitats arribaríen a michdía. Los primés en arribá van sé los tíos de Fitz, lo duc y la duquesa de Sussex. Lo duc ere cusí germá del rey, y l' habíen invitat per a que se trobare a un ambién mes cómodo y familiá. A la duquesa li agradáe la política, a la seua casa de Londres selebráe una tertulia o charradeta aon anáen los miembros del gabinet del ministeri. La duquesa li va di a Ethel que lo rey estáe obsessionat en los rellonges, que no li agradáe gens vore que a una casa marcaren hores diferentes. Ñabíen mes de un sentená per tota la casa. Ethel va demaná lo rellonge de la siñora Jevons y va aná per tota la casa ajustán l' hora. Cuan va entrá al minjadó menut se va trobá en lo conde. Ell estáe de peu al finestral, estáe com enchisat. Ella se va pará a mirál un momén. Ere l' home mes guapo que habíe vist a la seua vida. La seua cara com la cals, iluminada per la tenue llum d' hivern, pareixíe está feta de mármol de Carrara o de alabastro. Teníe les barres o mandíbules cuadrades y lo nas griego. Teníe lo pel negre, los ulls verts, una combinassió poc frecuén.  No portáe barba ni mostacho, tampoc patilles o pulseres. Una cara tan maja com aquella, ¿per a qué tapala en pel? Ell la va sorprendre miranlo. Va di: Acabo de sabé que al rey li agrade tindre una sistella en taronjes a la habitassió y no trobo una taronja en tota la condenada casa! Ethel va arrugá lo fron. Cap tendero de Aberowen tindríe taronjes, pos los cliéns no su podíen permetre o permití. Passaríe lo mateix a tots los pobles de les valls de Gales del Sur. Si puguera fe aná lo teléfono cridaría an alguna fruitería de Cardiff, podríe sé que tingueren taronjes an este tems del añ. ¿Pero cóm mos u farem per a que mo les envíon hasta aquí? Los demanaré que ficon una sistella al tren. En una mica de sort les taronjes arribarán al mateix tems que lo rey. Aixó es, va di Fitz, açó farem. La va mirá directamén, ¡eres assombrosa!, va cridá, no estic segú de habé conegut may a cap sagala com tú. Ethel li va aguantá la mirada. Les dos semanes anteriós, ell s' habíe dirigit an ella en un to massa familiar, en serta intimidat, y aixó la habíe fet sentí rara, li habíe provocat una espessie de incómoda euforia, com si algo perillosamén emossionán estiguere a pun de passá. Ere com aquell momén dels cuentos de fades aon lo príncipe entre al castell encantat. Unes rodes a fora van chirriá y van chafá l' enchís. Se va sentí una veu familiá. ¡Peel, cuán me alegro de vóret! Fitz va mirá per la finestra y va fe momos. ¡Oh, no, es man germana! Benvinguda a casa, lady Maud, va contestá Peel, no la esperabem. Al comte se li va olvidá invitám, pero hay vingut de totes formes. Ethel se va aguantá una sonrissa. Fitz adoráe a san germaneta, pero li ressultáe difíssil tratá en ella. Les seues opinions polítiques eren mol liberals, ere sufragista, militán activa del movimén que intentabe conseguí que les dones pugueren votá. A Ethel, Maud li pareixíe maravillosa, just la classe de dona independén que an ella li agradaríe sé.  Fitz va eixí del minjadó y Ethel lo va seguí al salón, una estansia imponén decorada en estil gótic que tan los agradáe als victorians com son pare de Fitz: revestimens de fusta fosca, papé de paret pintat, cadires de fusta de roble treballades com si foren tronos medievals. Maud ya estáe entrán per la porta. Fitz, cariño, ¿cóm estás? Maud ere alta com son germá, y los dos se assemellaben mol, pero les facsions sinselades que féen que lo comte pareguere la estatua de un Deu no resultáen tan afavoridores per a una dona, per lo que Maud ere mes ben atractiva, en ves de verdaderamén guapa. Al contrari de la fama de anticuades de les feministes, la jove vestíe a la última moda, en una falda llarga de tubo, botins abotonats, un abrigo de coló blau marí en sinturó ample y puñs de botons, y un sombrero en una ploma enclavada a dabán com si fore una bandera de regimén. La acompañabe tía Herm. Tía Hermia ere l' atra tía de Fitz. A diferensia de san germana, que s' habíe casat en un duc ric, Herm s' habíe casat en un baró despilfarradó que va morí jove; partín del no res, va alcansá les cotes mes altes de la miseria. Deu añs abans, cuan van morí los pares de Fitz y Maud en un interval de pocs mesos, tía Herm sen va aná a viure en ells per a cuidá de Maud, que teníe tretse añs, y ara encara fée de siñora de compañía de la jove, sense tindre sobre ella cap autoridat. ¿Qué fas aquí? Va preguntá Fitz. Ya te vach di que no li faríe cap grassia, va rossegá la tía Herm. No podía faltá a la visita del rey, haguere sigut una falta de respecte. No vull que li parlos al rey de los drets de les dones. Ethel no creíe que lo comte tinguere raons per a preocupás. Encara que fore radical en les seues idees polítiques, sabíe com coquetejá en los homens mes poderosos, y podíe embutís a la burchaca inclús als amics mes conservadós de Fitz. Hola Williams, ¿cóm estás?  Benvinguda, siñoreta, ¿vol ocupá la suite Gardenia? Sí, grássies, me encantes les vistes. ¿Voldrá amorsá mentres li preparo la habitassió? Sí, per favor, me mórigo de gana. Avui lo estem servín al estil club, siñora, pos los invitats están arribán a diferentes tongades. Aquell día l' amorsá ere mes be modesto, sopa india en espessies, fiambre y peix fumat, trucha rellena o farsida, chulles de cordé, surtit de postres y formaches. Van aná al minjadó prinsipal. Los cusins Von Ulrich ya estáen amorsán. Walter von Ulrich, lo mes jove, ere un home ben plantat y encantadó, y pareixíe entussiasmat de está a Ty Gwyn, mentres que Robert ere mes quisquillós. Habíe adressat lo cuadro del castell de Cardiff de la paret, habíe demanat mes cuixins y habíe descubert que lo seu tinté estáe sec, un descuido que va fe que Ethel se preguntare quins atres detalls habíe passat per alt. Los dos se van eixecá cuan van entrá les dames. Maud va aná directamén cap a Walter y va cridá, estás exactamén igual que cuan teníes devuit añs! ¿T' en enrecordes de mí? Pos claro, pero hay de di que tú sí que has cambiat desde que teníes tretse… Se van doná la ma y después Maud li va doná dos bessitos a les galtes, com si foren parens.  Estaba loca per tú an eixa edat, va confessá en sinseridat.  Tú a mí tamé me teníes robat lo cor. ¡Pero si sempre te comportáes com si tinguera la peste! Tenía que dissimulá los meus sentimens dabán de Fitz, que te protegíe com un mastín dels Pirineus. Tía Herm va tussí, indicán aixina que desaprováe la esceneta. Tía, te presento a Herr Walter von Ulrich, un antic compañ d' escola de Fitz que veníe aquí de vacassions. Ara traballe al cos diplomátic de la embaixada alemana a Londres. Los presento a mon cusí, lo Graf Robert von Ulrich (Ethel sabíe que Graf ere comte), es agregat militar de la embaixada austríaca. En realidat, eren cusins segons, li habíe explicat Peel a Ethel, confidensialmén. Los yayos dels dos eren germans, lo mes menut o cagarniu se va casá en una rica hereua alemana y va abandoná Viena per a aná a viure a Berlín, per naixó Walter ere alemán y Robert de austríaco. A Peel li agradáe dixá estes coses mol clares. Tots se van assentá. Ethel va escorre la cadira de tía Herm. ¿Vol una mica de sopa de espessies, lady Hermia? Sí, per favó, Williams. Ethel li va fe una siñal a un lacayo y éste va aná a buscá la sopa, que estáe a un ressipién espessial per a que no se arrefredare.  Walter va di: men enrecordo de lo mol que te agradáe la música, Maud, just estáem parlán del ballet russo, ¿qué opines de Diaguilev? No ñabíen mols homens que li preguntaren a una dona qué opináe, aixó li agradabe a Maud. Mentres Ethel baixáe los escalons per a manáls a dos donselles que faigueren les habitassions, va pensá: este alemán es un encán. 
 
III.
La sala escultórica de la casa ere una antessala del minjadó, y los invitats solíen reunís allí antes de sopá o sená. Fitz no ere un gran interessat pel arte, aquelles pesses les habíe reunit son yayo, pero les escultures oferíen un tema per a charrá mentres se fée hora de sopá. Fitz parláe en sa tía la duquesa y anáe mirán al voltán als homens vestits de rigurosa etiqueta y a les dones en vestits escotats y tiares. Lo protocolo exigíe que tots los invitats estigueren presens a la sala antes de que lo rey y la reina aparegueren. ¿Pero, aón estáe Maud? ¿Auncás estáe cavilánne alguna? No, allí estáe, en un traje de seda púrpura y los diamans de sa mare, parlán en Walter von Ulrich. Fitz y Maud sempre habíen estat mol units. Lo pare habíe sigut un héroe distán, y sa mare la infelís seguidora del seu home. A la mort dels pares, los dos germans s' habíen unit encara mes, compartín lo doló. Entonses Fitz teníe devuit añs y habíe intentat protegí a san germaneta de aquell món implacable y cruel. Ella li habíe mostrat adorassió absoluta. En lo pas dels añs, al arribá a la edat adulta, Maud se habíe convertit en una jove independén, capás de pensá per nella mateixa, mentres que ell continuáe creén que, com a cap de familia, encara teníe alguna autoridat sobre ella. L' afecte habíe demostrat sé mes fort que les diferensies, de momén. En aquells instans, Maud dirigíe la mirada de Walter cap a un cupido de bronse. Ella enteníe d' art. Fitz va resá per a que san germana se passare parlán tota la velada charrán sobre art y no enterbolire lo sopá en algún discurs sobre los drets de les dones. Jorge V odiáe als liberals, ere un secret a veus. Per regla general, los monarques solíen sé conservadós, pero los acontessimens ressens habíen assentuat la manía del rey. Habíe pujat al trono en plena crissis política y s' habíe vist obligat per lo primé ministre liberal H .H. Asquith, en lo apoyo de la opinió pública, a retallá lo poder de la Cámara dels Lores.  La ferida de aquella humillassió encara estáe uberta. Fitz, com par conservadó, habíe luchat en totes les forses contra la reforma, pero si Maud ne soltáe alguna eixa nit, lo rey no lo perdonaríe may. Walter ere un diplomátic de rango mes baix, pero son pare ere un dels millós amics del Kaiser. Robert tamé teníe bons contactes, ere amic del archiduc Francisco Fernando, hereu al trono del imperi austrohúngaro.  Un atre dels invitats que se movíe en sirculs selectes ere lo jove nortamericá, de gran estatura, que estáe parlán en la duquesa. Se díe Gus Dewar, y son pare, un senadó ere consellé personal del pressidén de Estats Units, Woodrow Wilson. Fitz va pensá que habíe fet be de reuní aquell grupo de jovens, la élite dirigén del futur. Gus Dewar ere un jove simpátic pero una mica rarot. Sempre belcáe la esquena, com si vullguere sé mes baixet y no destacá tan. No pareixíe mol segú de sí mateix, pero ere cortés en tot lo món. Lo poble de EEUU está mes preocupat per los problemes de la nassió que per la política exterió, li díe a la duquesa, pero lo pressidén Wilson es liberal, y com tal, es mes probable que simpatiso en democrassies com la de Fransa y Gran Bretaña que en les monarquíes autoritaries de Austria y Alemania. En aquell momén, se van obrí les dos fulles de la porta, se va fe lo silensio a la habitassió, lo rey y la reina entráen a la sala.  La prinsesa Bea va fe una reverensia, Fitz va incliná lo cap y tots los demés van seguí l' ejemple. A continuassió van passá uns minuts de incómodo silensio, pos no se podíe parlá hasta que la parella real haguere dit algo. Al final, lo rey se va dirigí a Bea: Ya me vach alojá an esta casa fa vin añs, ¿u sabíe? Los demés se van relajá. Lo rey ere un home elegán, va pensá Fitz mentres los cuatre parláen. Portáe la barba y lo bigot mol cuidats. Escomensáe a tindre canes al pel, pero encara ne teníe prou per a pentinássel en una raya tan recta com una regla. Lo traje de etiqueta li sentáe com un guán. A diferensia de son pare, Eduardo VII, no ere un gourmet. Se relajáe en afissions que requeríen pressisió, colecsioná sellos y apegáls meticulosamén al álbum, un passatems que provocáe les burles dels irrespetuosos intelectuals de Londres
(alguns dels cuals eren: sir Arthur Quintane Fountain, Thommas Wood from Membrillus, Joachim Closedmount, Raymond Moore from Beautifulmount, Héctor Littlemoore, Charles Ray Badet, Marcel Rockcliff Bringuey, Emmanuel River, Louis Rage-Dell, Sylvia Fromisle, Francis Tafallet, Margaret Tafallet from Oakvalley, Joseph Johan Fields from Crete, Reivaj Tlarig Thetour, Louis Companies, Charles Mountpodium, George Littlepodium, Charles Theres, Francis Youllbe, Joseph Michael Grace Schumacher, Dai Lives from Backfountain, Ignatius Moves from Redrock, Ignatius Rosmarin, Desire from Lombardy, etc…)


La reina inspiráe mes temó, teníe lo pel risat y de coló sendrós, y un rictus severo als labios. Teníe bon mamellam (com les dones de casa pechúa), realsat per l' escote del vestit, segons la moda de rigueur. 
Ere filla de un príncipe alemán. Habíe estat comprometuda en lo germá gran de George, Albert, pero este va morí de neumonía just abans del enllás. Cuan Jorge se va convertí en l' hereu al trono, tamé se va quedá en la prometuda de son germá, una costum que alguns van considerá una mica medieval. Bea estáe a la seua salsa. Anáe vestida de manera espectaculá, de seda rosa, los seus tirabussons rubios pareixíen esturrufats, com si acabare de interrumpí o interrompre un beset ilíssit. Conversáe en lo rey, li contáe com Pere lo Gran teníe la armada russa, y lo monarca assentíe en gesto de interés. Peel se va assomá per la porta del minjadó, va captá la atensió de Fitz y li va fe una siñal mol elocuén. Fitz se va dirigí a la reina: ¿Voldríen passá a sopá, Majestats? Ella li va oferí lo bras. Detrás d' ells, lo rey va agarrá lo bras de Bea y los demés comensals se van aparellá conforme al protocolo. Van entrá al minjadó en professó.  Qué maja la taula, va di la reina. Grássies, majestat, va contestá Fitz, y va suspirá aliviat. Bea habíe fet mol bona faena: ñabíen tres arañes penjades a poca altura damún de la allargada taula, y la llum se reflejáe a les copes de cristal. Tota la cubertería ere d' or, igual que los salés y pebreres, y hasta les caixetes de mistos per als fumadós.  Lo mantel blang estáe cubert de roses de invernaderos, y per a doná un toc espectaculá, baixáen fulles de falaguera desde les arañes hasta les pirámides de raím sobre les bandejes dorades. Tots se van assentá, lo bisbe va beneí la taula y Fitz se va tranquilisá. Les reunions que escomensáen be casi sempre corríen sense insidens, lo vi y lo minjá féen que los assistens trobaren menos defectes.  Lo menú escomensáe en los hors d' œuvres russos, recordán la terra natal de Bea, blinis en caviar de esturió y nata, torrades en salmó fumat, galletes salades en seitó en vinagre, tot regat en lo champañ Perrier-Jouët de 1892, tan delissiós com Peel habíe dit. Fitz no apartáe la mirada del mayordomo, y éste no dixáe de mirá al rey. En cuan sa majestat soltáe los cuberts, Peel retiráe lo plat, y eixa ere la siñal per a que los lacayos retiraren los atres. Si algú no s' habíe acabat lo plat teníe que dixál en siñal de deferensia al rey. A continuassió van serví la sopa, un pot-au-feu acompañada de un delissiós Jerez de Sanlúcar de Barrameda. Lo peix ere mare de llus, regat en un madú Meursault Charmes que sabíe a gloria. Per als medallons de cordé galés, Fitz habíe triat lo Château Lafite de 1875, pos lo de 1870 encara no estáe a pun per a beure.  Va seguí corrén lo vi negre en lo parfait de feche d' oca (foie) que anáe después y en lo radé plat de carn, milfulles farsit de codorniu en raím. Ningú se minjáe tot alló, los homens agarráen lo que los apetíe y les dones picotejáen una mica. Mols plats tornáen a la cuina sense tocá. Va ñabé amanida, un postre, aperitius salats, fruita y petits fours.  La prinsesa Bea va alsá una sella de forma discreta en direcsió a la reina y ella va assentí casi sense notáu ningú. Se van eixecá les dos, les demés les van imitá y van abandoná la sala. Los homens se van torná a sentá, los lacayos van portá caixes de puros y Peel va ficá un decantadó de Oporto Ferreira de 1847 a la dreta del rey. Fitz va pegá una chupada a un Cohiba, les coses habíen anat be. Lo rey ere poc afissionat a la vida sossial, sol se sentíe cómodo en los antics compañs de la Marina, pero aquella nit habíe estat mol a gust. Tot habíe anat com la seda. Hasta les taronjes habíen arribat a tems. Fitz habíe parlat antes en Alan Tite, ajuda de cámara del rey, un ofissial retirat que encara portáe patilles anticuades. Al día siguién, tots los homens sentats a la taula podríen parlá un' hora en lo rey, tots ells teníen informassió privilegiada dels seus respectius goberns. Fitz se va dirigí a Walter von Ulrich, se va aclarí la gola y li va di: Walter, tú y yo som amics desde fa quinse añs, vam aná juns a Eton, li va parlá a Robert, y conec a ton cusí desde que los tres vam compartí apartamén a Viena cuan erem estudians, Robert va sonriure y assentí.  A Fitz li caíen be los dos. Robert ere un tradissionalista, com Fitz, Walter, que ere mol inteligén, no ere tan conservadó com ells. Ara ñan rumós de una possible guerra entre los nostres paísos. ¿Creéu que cap la possibilidat de que estallo? Walter va contestá: Si parlá de la guerra pot fe que esta peto, entonses sí, no tindrem mes remey que enfrentamos, perque tot lo món se está preparán per si passe. ¿Existís alguna raó de pes? Yo no u crec. Gus Dewar va eixecá la ma. A Fitz li agradáe Dewar encara que fore bastán liberal. Se suposáe que los nortamericans se comportáen en massa desparpajo, pero aquell teníe bons modos y ere una mica tímit. Tamé estáe mol ben informat. En aquell momén va di: Gran Bretaña y Alemania tenen moltes raons per a enfrentás. Walter se va gira cap an ell, - ¿com per ejemple? Gus va traure lo fum del puro, - la rivalidat naval.  Walter va assentí. Lo meu Kaiser no creu que ñague cap ley divina per la que l' armada alemana tingue que sé mes menuda que la británica. Fitz va mirá al rey, que volíe a la Royal Navy per damún de tot, y podíe sentís ofés. Per un atra part, lo Kaiser Wilhelm o Guillem ere son cusí. Son pare de Jorge y la mare de Wilhelm eren germans, los dos fills de la reina Victoria.  Aixó ha sigut motiu de fricsions al passat, pero fa dos añs que estem de acuerdo, de manera extraofissial, sobre la mida de les nostres flotes. ¿Y qué ña sobre la rivalidat económica? Va preguntá Dewar. Es verdat que Alemania se está fen cada día mes próspera y potsé que pronte alcanso a Gran Bretaña y EEUU en cuan a nivells d' economía productiva, pero ¿per qué hauríe de suposá aixó un problema? Alemania es un dels prinsipals cliéns de GB. Cuan mes dinés tingam per a gastá, mes comprarem. Dewar hi va torná. Se rumorege que los alemans volen mes colonies. Han ñagut guerres per les colonies (com a consevol lavabo de cada casa), sobre tot al seu país de origen, sin embargo avui en día podem solussioná estos conflictes sense acudí a les armes. Fa tres añs, Inglaterra, Alemania y Fransa van reñí per culpa de Marruecos, pero la disputa se va ressoldre sense cap guerra. Fa poc, Alemania y GB han arribat a un acord respecte al assunto del tren de Bagdad. Si seguim fen les coses aixina, no entrarem en cap guerra. ¿Me perdonaríe fe aná lo término militarisme alemán? Va preguntá Dewar. Fitz va sentí un escalofrío, alló ere passás de la raya. Walter se va ficá roch, pero va contestá en calma. Li agraíxco la franquesa. L' imperi alemán está dominat pels prussians, que son com los inglesos al Regne Unit de Sa Majestat. Fitz se ficáe ñirviós. Los prussians tenen una forta tradissió militar pero no van a la guerra sense motiu. Entonses, Alemania no es agressiva, va di Dewar en un tonet…  Ni mol menos, los asseguro que Alemania es la única, subrayo única, potensia d' Europa continental que no es agressiva. Per la taula se va sentí un murmull de sorpresa, y Fitz va vore que lo rey arquejáe les selles. ¿Ah, per qué u diu? Los modos de Walter, y lo seu to amigable, traíen ferro a les provocadores paraules. Primé, examinem lo cas de Austria. Mon cusí vienés Robert, aquí presén, no negará que al imperi austrohúngaro li agradaríe ampliá les fronteres al surest. Y no sense raó, va di Robert, aquella part del món a la que los britanics diuen los Balcans, ha format part del domini otomano durán siglos, pero lo imperi otomano s' ha desmoronat, y ara als Balcans reine la inestabilidat. L' emperadó austríaco considere lo seu deber sagrat mantindre l' orden y la religió cristiana an eixa regió. Es sert, pero tamé Russia vol territori als Balcans.  Fitz va creure que teníe que defendre al gobern russo, per está casat en Bea, prinsesa russa. Ells tamé tenen bones raons, la mitat del comers exterió passe pel mar negre y arribe al Mediterráneo pels estrets. Russia no pot dixá que datra potensia domino los estrets anexionánse territori als Balcans orientals. Siríe com ficá una maroma al coll de la economía russa. Exacte, va di Walter, en cuan al extrem ocsidental d' Europa, Fransa vol arrebatá a Alemania la Alsacia y la Lorena. En aquell momén, lo únic invitat fransés, Jean Pierre Charlois, va estallá indignat: ¡Robades a Fransa fa corantatrés añs!  No entraré en discussions sobre este pun, va di Walter, dixému en que los territoris de Alsacia y Lorena se van anexioná al imperi alemán al 1871, después de la derrota de Fransa a la guerra franco-prussiana. Robat o no, monsieur le compte, convindrá en mí en que Fransa vol recuperá estos territoris. Naturalmén. Lo fransés se va acomodá a la cadira y va beure de la copa de Oporto.  Hasta a Italia li agradaríe péndreli a Austria los territoris de Trentino… ¡Aon la mayoría de la poblassió parle italiá! Va exclamá lo signor Falli… ademés de bona part de la costa dálmata… ¡Que está plena de leons de Venecia, iglesies católiques y columnes romanes! … y lo Tirol, una provinsia en una llarga historia de autogobern, aon la mayoría parle alemán. Pura nessessidat estratégica. Per supost. Fitz sen va doná cuenta de lo inteligén que habíe sigut Walter. Sén provocadó sense dixá de sé cortés, habíe punchat als representans de cada nassió per a que confirmaren, en un llenguache mes o menos bélic, les seues ambissions territorials. Walter encara díe, ¿pero quíns territoris nous esta reclamán Alemania? Cap. Lo únic país de Europa, apart de Alemania, que pot di lo mateix, es GB. Gus Dewar va di, suposo que tens raó. Walter va di, entonses, vell amic meu, Fitz, ¿per qué hauríem de aná a la guerra?   IV. Lo dilluns pel matí, antes de amorsá, lady Maud va maná cridá a Ethel. Williams estáe massa ocupada. Ere pronte pero ya fée rato que treballáen a bon ritmo. Ñabíe que llimpiá les enchumeneres, torná a ensendre los focs, omplí los caixons del carbó, ordená y ventilá los salons prinsipals com lo minjadó, la sala de está, la biblioteca, lo salón de fumadós, etc. Ethel esperáe que no li manare algo massa complicat.  Cuan Ethel va entrá a treballá a Ty Gwyn, los amos li pareixíen com ixits de un cuento, irreals, o com alguna tribu de la Biblia, los hitites potsé, y li féen temó. Patíe per cometre alguna errada y perdre la faena, pero tamé sentíe una gran curiosidat per vore an aquelles criatures mes de prop. Un día, una de les criades que ajudabe a la cuina li va di que pujare a la sala del billar y portare lo tántalo. Estáe massa ñirviosa per a preguntá qué ere alló, aixina que va aná a la sala y va buscá per tot arreu, esperán que fore algo evidén, com una bandeja de plats bruts, pero no va vore res que puguere está a la cuina. Ya escomensáen a saltásseli les llágrimes cuan Maud va entrá a la habitassió. Maud ere entonses una sagala espigada de quinse añs, una dona vestida en roba de chica, malcarada y rebelde. Hasta mes tart no li va doná sentit a la seua vida, canalisán tota la rabia y descontén en una crusada personal. Als quinse añs ya teníe eixa compassió inmediata que la fée sensible a les injustissies y a la opressió.  Li va preguntá a Ethel qué li passáe. Lo tántalo va resultá sé un ressipién d' argén en decantadós de coñac y güisky. Ere engañós, teníe un mecanisme per a tancás y així evitá que los sirviens pugueren beure de amagatontes. Aquella siríe la primera de les moltes atensions que tindríe en ella, y en lo tems, Ethel se va encariñá en aquella sagala algo mes gran que ella; sentíe per nella adorassió. Ethel va pujá a la habitassió de Maud, va tocá en los nuguets a la porta y va entrá. La suite Gardenia estáe decorada en papé pintat, flos en un disseñ mol particulá, pero passat de moda después del cambi de siglo. Desde 'l balcó miradó se veíe la part mes maja del vergé de Fitz, lo passeo de l' ala de ponén, una senda llarga que atravessáe les flos y anáe cap a un pabelló d' estiu. Maud se estáe calsán les botes. Hay de ixí a doná un passeo y me tens que fe de carabina. Ajúdam en lo sombrero y cóntam qué se cou.  ¿En quí anáe a doná un passeo, aón estáe la tía Herm, la carabina habitual, per qué se estáe ficán un sombrero tan elegán sol per a doná una volta pel chardí? ¿Podríe sé que tot alló tinguere algo que vore en algún home? Mentres colocáe les agulles de cap, Ethel va di: Este matí s' ha armat un bon rebombori a baix. Morrison no sen ha anat a dormí hasta les cuatre del matí, es un dels lacayos, lo alt en mostachet rubio.  Sé quí es Morrison y sé en quí ha passat la nit. Ethel li va preguntá, ¿y no mu dirás? Es que te escandalissarás.  Pos encara en mes raó. Va está en Robert von Ulrich, ¿qué te pareix? Recollons, may u haguera dit, sabía que Morrison no estáe mol interessat en les dones, pero no pensaba que fore un d' eixos, ya me entens. Pos Robert sí que es un d' eixos, lo vach enchampá peganli miradetes a Morrison durán lo sopá. Y dabán del rey, ademés, ¿cóm saps lo de Robert? Walter mu va di. ¡Pero quína classe de caballé li conte aixó a una dama! Desde luego, la gen u conte tot, ¿quíns chismes corren per Londres? Lo siñó Lloyd George está a la boca de tot deu. David Lloyd George ere lo canciller del Exchequer, y estáe a cárrec de les finanses del país. De origen galés, ere un brillán oradó de esquerres. Son pare de Ethel díe que haguere tingut que afiliás al partit laborista. Durán la huelga minera de 1912, habíe parlat hasta de nassionalisá les mines. ¿Y qué diuen d' ell?   Que té una querida. ¡No pot sé! ¡Pero si es baptista! Maud sen va enriure. ¿Y siríe menos escandalós si fore anglicá? ¡Sí! No va di per supost p' els pels, ¿y quí es ella? Frances Stevenson. Ere la institutrís de la filla, pero es una dona mol lista, té un títul en llengües clássiques, y ara es la seua secretaria personal. Aixó es terrible. Ell la cride “cachapeta”. Ethel casi se va ficá roija. No sabíe qué di dabán d' alló. Maud se va eixecá y Ethel la va ajudá a ficás l' abrigo. ¿Y la seua dona, Margaret? Viu aquí, a Gales, en los cuatre fills. Ne teníen sing, pero un se 'ls va morí. Pobre dona. Maud estáe preparada. Walter von Ulrich les esperáe al vestíbul, vestit en un abrigo llarg y oscur, abotonat hasta dal, al mes pur estil alemán.  Teníe un bigot curt y los seus ulls eren de coló avellana. Ere la classe de home que podíe fe una reverensia, pegá taconada y después guiñát un ull, va pensá Ethel. Així que ere per naixó que lady Hermia no estáe de carabina… Williams va vindre a la casa a treballá cuan yo era una sagala, y som amigues desde allabonses. A Ethel li agradáe Maud, pero di que eren amigues ere aná massa llun. Eren ama y criada. Walter se va dirigí a la donsella en educassió: Encantat de conéixela, Williams, ¿cóm está vosté? Grássies, siñó, aniré a buscá l' abrigo. Va corre escales aball. Lo sert ere que no teníe ganes de ixí a passejá durán la estansia del rey a la casa, preferíe está prop y supervisá lo traball de les criades, pero no podíe negás. A la cuina, la donsella de la prinsesa Bea, Nina, estáe preparán té (chai) a la manera russa per a la siñora. Ethel li va di a una donsella:  Herr Walter ya s' ha eixecat, ya pots llimpiá la habitassió Gris. En cuan apareixíen los invitats, les mosses criades teníen que aná als dormitoris, fe los llits, llimpiá, buidá los bassins, cambiá l' aigua de les palanganes per a l' asseo. Va vore a Peel contán plats. ¿Ña movimén a dal?  Denou, vin, va di. Lo siñó Dewar ha cridat per a demaná aigua calenta per a afeitás y lo signor Falli ha demanat café expresso. Lady Maud vol que ixca en ella.  ¡Recollona!, va cridá Peel disgustat. Te nessessitem a la casa.  Ethel ya u sabíe. ¿Y qué vol que faiga, siñó Peel? ¿Que li diga que sen vaigue a cagá?  Va contestá en sarcasmo. No sigues tan sanguanga, sagala, torna lo antes possible. Cuan va torná a dal, lo goz que teníe lo comte (no s' ha de di lo gos del comte, ni lo burro de Tonet), Gelert, estáe dabán de la porta prinsipal, gruñín exitat perque lo traíen a passejá. Van eixí y van crusá los jardins del ala este en direcsió al bosque. Walter li va di a Ethel: Suposo que lady Maud ya t' habrá instruít per a que te declaros sufragista. En realidat va sé al contrari, va di Maud, Ethel va sé la primera persona que me va parlá de les idees liberals. Tot mu va enseñá mon pare. Ethel sabíe que no volíen parlá en ella. La etiqueta no los permitíe está sols, ixí acompañats de la donsella ere lo mes paregut a estáu. Ethel va cridá a Gelert y se va adelantá per a jugá en lo gos y aixina donáls intimidat. Va girá una mica lo cap y va vore de reúll que féen manetes. Maud no ere de les que perdíen lo tems, va pensá Ethel. Per lo que habíe dit lo día anterió, no habíe vist a Walter desde faie diau añs, y entonses no habíe ñagut cap idili, sol una atracsió inconfessable. Algo habíe passat la nit abans. Igual se habíen quedat charrán hasta la matinada. Maud coquetejáe en tots los homens, aixina los sonsacáe informassió, pero saltáe a la vista de Quico lo tortosí que alló ere algo mes serio. Walter va entoná una cansó. Maud lo va seguí y después van pará y se van ficá a riure. A Maud li encantáe la música, y tocáe mol be lo piano, a diferensia de Fitz, que no teníe oít pero orelles ne teníe dos, y ben burchades. Pareixíe que Walter teníe la mateixa afissió y fassilidat per a la solfa que ella (com la Margharida Celma Tafalla y son germá Xesc). Teníe una agradable veu de barítono que faríe chalá a tota la iglesia de Bethesda, se va di Ethel. Se va ficá a pensá en la faena, com fan los bons catalans. No habíe vist cap sabata llustrosa a la porta de les habitassions, tindríe que enchampá als llimpiabotes y díls que arrearen. Se va preguntá quin' hora siríe. Si aquell passeo se allargáe mes tindríe que insistí per a que tornaren a la mansió. Va mirá cap atrás, y no los va vore. ¿S' habíen parat, habíen agarrat un atre camí? Se va queda cota un o dos minuts, pero no podíe estás allí esperán en los brassos crusats tot lo matí, aixina que va torná sobre les seues passes pel bosque. Los va vore al cap de un momén. Estáen abrassats, besanse apassionadamén. Walter teníe les mans al cul de Maud, y la estáe apretán contra nell (y no portáe cap panolla de panís a la burchaca). Los dos se besáen en la boca uberta, y va sentí que Maud se arruentáe y gemegáe. Los va está aguaitán, preguntánse si algún día un home la besaríe y magrejaríe an ella d' aquella manera. Llewellyn lo Taques la habíe besat a la playa durán una excursió de la iglesia, pero no habíe sigut en la boca uberta ni se habíen apretat la un al atre, y no habíe gemegat gens.  Dai lo Chulles, lo fill del carnissé, li habíe futut ma per deball de la falda al sine Palace Gatet de Cardiff, y va di: ¡ah qué carneta qué carneta!, y ella lay habíe apartat de una manotada en pocs segons. Li habíe agradat mol Llewellyn Davies, fill de un mestre, que li habíe parlat del gobern liberal y li habíe dit que les seues mamelletes eren com muixonets ressién naixcuts al niu, calentets y finets, pero va marchá a estudiá a la universidat y may li habíe escrit. En ells habíe sentit curiosidat, y lo dessich de explorá y aná mes allá, pero no habíe sentit passió de verdat. Teníe envejeta de Maud. En aquell momén, Maud va obrí los ulls, va vore a Ethel y se va separá de golpe de Walter. Gelert va comensá a udolá y camináe fen rogles en la coa entre les potes. ¿Qué se deuríe aulorá l' animalet? Al cap d' uns segons, Ethel va notá un tremoló de terra, com si estare passán un tren, pero les víes estáen a un kilómetro y mich de allí. Maud va arronsá lo fron y va obrí la boca per a di algo, pero entonses se va sentí un estampit com un tro. ¿Se pot sabé qué ha sigut aixó, va preguntá Maud? Ethel u sabíe. Va cridá y va arrencá a corre.     V.   Guillermet Williams y Tomaset Griffiths habíen parat per a descansá. Estáen al yassimén carbó de cuatre peus, una veta de esta mida, que estáe a sissens metros de profundidat o fondaria, no tan aball com lo nivell prinsipal. Teníe sing secsions, cada una portáe lo nom de un hipódromo. Estáen a Ascot, bastán prop del tiro Píramo, lo que pujáe.  Los dos eren mossos, ajudans dels mineros mes experimentats. Lo minero fée aná lo chapo-pic, mandril, un pic de pala recta, y lo ajudán omplíe la vagoneta. Habíen escomensat a les sis del matí, com sempre, y entonses, después de un parell de hores, féen un alto per a descansá, assentats a la terra humida en la esquena apoyada a la paret, dixán que la briseta del sistema de ventilassió los refrescare la pell, mentres bebíen té dols y tibio de les botelles. Los dos habíen naixcut lo mateix día de 1898, los faltáen sis mesos per a cumplí devuit añs. La vergoñosa diferensia de dessarrollo físsic de Guillermet als tretse añs habíe desaparegut; los dos eren de espales amples y brassos musculosos, se afeitáen una vegada a la semana, encara que no u nessessitáen. A la mina només portáen pantalons curts y botes, y teníen lo cos mascarat de negre, una mescla de suó y carbonilla. Daball la fluixeta llum del cresol, los dos pareixíen estatues de ébano de un deu pagano. Sol les gorres malmetíen esta comparassió. La faena ere pesada, pero ya estáen acostumats. No se queixáen del mal de esquena o de les juntes, articulassions, com féen los mineros mes grans. Transpiráen energía pels cuatre costats (amún, aball, abán, detrás), y los díes libres tamé féen deport, per ejemple rugby, o boxejáen a puñ pelat detrás del pub Two Crowns (dos corones). Guillermet no olvidáe lo primé día y s' habíe jurat no maltratá als novatos. Aquell matí li habíe advertit al menut Bert Morgan: Que no te extraño si los homens te fan alguna mala passada, igual te dixen a fosques durán un hora o alguna cosa pareguda. Als cabets de suro sol se 'ls ocurrixen mesquindats (sobre tot als mes mesquins del Mesquí, José Miguel Gracia Zapater, Tomás Bosque, Ramón Mur, y lo catalá adoptat a La Codoñera: Arturico Quintanilla y Fuentecica.) Los mineros mes grans de la gabia lo van fulminá en la mirada, pero ell los va ignorá, sabíe que teníe raó, y ells tamé. Aquell día sa mare s' habíe enfadat mes que ell per la novatada del primé día. Disme, li va di al pare, en los brassos com una engerra, (com “Tropio” de Beseit), ¿cóm se servix a la voluntat de Deu torturán als chiquets? Tú no u entens, eres una dona, li habíe contestat, una resposta poc propia d' ell. Guillermet pensáe que lo món en general, y la mina de Aberowen en particulá, siríen millós si tots los homens portaren una vida temorosa de Deu. Son pare de Tomaset ere ateo y discípul de Karl Marx, creíe que lo sistema capitalista no tardaríe en destruís an ell mateix, en algo de ajuda de una classe obrera revolussionaria. Los dos sagals discutíen acaloradamén, pero seguíen sen mol amics (com Franco y Companys).
No es normal que tú treballos en domenge, va di Tomaset. Y ere verdat, a la mina se estáen fen turnos extraordinaris per a pugué fe frente a la demanda de carbó, pero per respecte a la religió la compañía Celtic Minerals habíe fet optatius los turnos dominicals. Crec que lo siñó vol que tinga una bissicleta. Tomaset sen va enfotre, pero Guillermet no anáe de broma. La iglesia de Bethesda habíe ubert un templo germá a una aldea a setse km, y Guillermet ere un dels miembros voluntaris per a impulsá lo nou templo. Si tinguere una bissi, podríe aná tamé de nit entre semana y ajudá a organisá classes de La Biblia o assamblees de orassió. Habíe discutit aquell plan en los consellés del templo, un d' ells Henry Sureanne Heavenhand, y tots habíen acordat que lo siñó aprobaríe treballá en domenge unes semanes. Guillermet li estáe a pun d' explicá alló al seu amic cuan la terra va tremolá, se va sentí un percut ensordidó, com si fore lo día del juissi final, y un airegaz, ventolina, un ven huracanat li va arrencá la botella de té de les mans. Va sé com si se li parare lo cor. Sen va enrecordá de que estáe a sens de metros daball terra, en millons de tonelades de roca y capes de minerals damún del cap, aguantades per uns puntalets de fusta. ¿Se pot sabé qué collons ha sigut aixó? Va preguntá Tomaset en veu tremolosa. Guillermet se va eixecá de un bot, tremolán de po, va alsá lo cresol y va mirá cap als dos costats de la galería. No va vore cap flama, ni desprendimens o solsits de terra, y tampoc mes pols del habitual.  Cuan van pará los tremolons, no se sentíe cap soroll. Habíe sigut una explossió. Ere la pessadilla o lo malsón de consevol minero, la temó mes gran. Un sol desprendimén de una roca podíe liberá grisú, hasta un minero picán podíe fe que lo gas ixquere del seu amagatall. Si dingú veíe les siñals de advertensia o si la consentrassió aumentáe massa rápit, lo gas inflamable podíe pendre hasta en una purna de los cascos de un poni ferrat, lo timbre eléctric de una gabia, o per culpa de algún minero borinot que dessidiguere ensendre una pipa, en contra de les normes de seguridat. ¿Pero aón ha passat aixó? Va preguntá Tomaset. Deu sé a baix, al nivell prinsipal, per naixó mon ham salvat. No ñabíe rastre dels dos mineros en los que estáen treballán, habíen anat a descansá a les secsions de Goodwood. Ara teníen que pendre dessisions ells mateixos. Se van vestí, se van lligá los cresols als sintos y van corre cap al pou Píramo, lo que pujáe. Lo embarcadó a cárrec de la gabia ere Dai Chulles. ¡La gabia no puje! Estic cridánla sense pará! La temó de aquell home ere contagiosa, y Guillermet va tindre que fe un gran esfors per a controlá lo pánic. ¿Qué passe en lo teléfono? Va di Guillermet. Lo operari se comunicáe en lo seu compañ de superfissie en un timbre eléctric, pero fée poc que ñabíen teléfonos als dos nivells, conectats als despach del capatás, Maldwyn Morgan. No conteste, va di Dai. Tornaré a intentáu. Lo teléfono estáe acoplat a la paret, a la vora de la gabia. Guillermet va despenjá y va acsioná la manivela. ¡Venga, va!  Va contestá una veu ñirviosa. Ere Arthur Llewellyn, secretari del capatás. Taques, soc Guillermet Williams, ¿aón está lo siñó Morgan? No está aquí. ¿Qué ha sigut este estruendo? Una explossió a la mina, atontat, ¿aón está lo jefe? Sen ha anat a Merthyr. Pero ¿per qué ha anat?… bueno no importe, olvídau, te diré lo que tens que fe, ¿me escoltes? Sí. Ara la veu sonáe mes forta. Apunta. Lo primé, envía an algú a la iglesia metodista y que li diguen a Dai lo plorón que aplego a la seua cuadrilla de rescate. Después crida al hospital, que envíon una ambulansia a la bocamina. Que tots los homens vaiguen al cobertís de llimpiesa per a traure mangueres per al foc. La carbonilla estará seguramen en flames. Crida a la comissaría y dili a Geraint que ha ñagut una explossió. Ell cridará a Cardiff. ¿Me has entés? Sí. Guillermet va penjá l' aparato, no estáe segú de que les seues instrucsions se cumpligueren, pero parlá en Taques li habíe anat be per a serenás y pugué pensá en claridat. Ñaurá ferits al nivell prinsipal, ham de baixá allí, li va di a Dai Chulles. No podem, la gabia no está aquí. Ña una escala a la paret del pou, ¿no? ¡Pero si són dossens metros! Bueno, es que si fora un cobardica no m' hauría fet minero, ¿no creus? parláe en valentía, pero estáe assustat. La escala del pou no se fée aná casi may, per lo que podíe está en mol mal estat. Una rellissada o un escaló mich trencat podíe fe que caiguere al buit y se matare. Dai va obrí la reixa en un soroll metálic rovellat.  Lo pou estáe revestit de tubot y fée auló a moho per la humitat. La escala de ferro estáe agarrada de una manera que inspiráe poca confiansa. Guillermet su va pensá un momén, pero fes atrás no entráe als seus plans, així que va respirá fondo, va resá en silensio, se va llimpiá la suó de les mans als pantalons y va escomensá a baixá. Lo ferro teníe un tacto aspre, y rugós, y lo rovell se soltáe y se li quedáe apegat a les mans.  An alguns puns, les fixassions estáen soltes, y la escala balláe. Lo cresol fée prou llum per a iluminá un o dos escalons, pero no lo fondo del pou, pero no sabíe si lamentáu o agraíu. La baixada li va doná tems per a pensá, va repassá totes les maneres en les que podíe morí un minero.  La mort per explossió ere un final misericordiós y rápit per als mes afortunats. Lo metano, al cremás, produíe un CO2 asfixián al que díen mofeta. Mols d' ells se quedáen atrapats y apretats pels solsimens de roques, y a vegades se dessangráen antes de que acudigueren los equips de rescat. Alguns se moríen de set, encara que ñagueren compañs a pocs metros, tratán desesperadamén de obrí un túnel entre la enruna. Tomaset baixáe just damún d' ell, seguínlo cap al abismo, pero no se veíen. ¿Estás per ahí, Tomaset? Sí. Sentíl li va dona anims, va baixá una mica mes depressa, recuperán la confiansa y seguridat en ell mateix. No va tardá en vore llum y escoltá unes veus; tamé auloráe fum. Va sentí uns sorolls que féen po, crits y cops, eren los relinchos dels ponis acollonits y lo sarabastall veníe dels caixons de fusta aon estáen tancats. Ell estáe igual que los pobres animalets. Una vegada al nivell prinsipal, va aná a ginollons per los tubots, va obrí la reixa desde dins y va saltá a la terra enfangada. La poca llum subterránea estáe amortida per lo fum, pero veíe los tunels prinsipals. Lo embarcadó de baix ere Patrick O' Connor, un home d' edat mijana que habíe perdut una cama un solsimén. Ere católic practicán y lo cridáen Pat lo Papa. Lo va mirá sense creure lo que veíen los seus ulls, com San Tomás. ¡Mecagondéu, Guillermet de Jessús! ¿Pero d' aon ixes? Del filó dels cuatre peus, ham sentit la explossió. Tomaset va apareixe y va preguntá: ¿Qué ha passat, Pat? Crec que ha petat al pou Tisbe, al atre extrem d' este nivell. Lo ajudán del capatás y los demés han anat a vore qué ha passat.  Parláe tranquil, pero se veíe la seua dessesperasió a la mirada. Guillermet va agarrá lo teléfono y va girá la manivela. Al cap de un momén va sentí la veu de son pare. Williams al aparato, ¿quí es? Papa, soc yo, Guillermet. Grássies a deu totpoderós, ¿estás be? ¡Cóntam lo que saps! Tomaset y yo estáem al filó dels cuatre peus, ham baixat per Píramo hasta lo nivell prinsipal, creém que lo pet ha sigut a Tisbe, y ña una mica de fum, no mol, pero la gabia no funsione. Lo mecanisme del cabrestán s' haurá malmetut per la onda expansiva que pujáe, estem tratán de reparál, en poc rato estará arreglat. Procura ajuntá a tots los homens que pugues prop de la gabia per a que pugam pujáls cuan arreo. Lo pou Tisbe está colapsat, que no vaigue dingú cap allí, podríen quedá voltats pel foc. Ñan aparatos de oxígeno a la porta de la ofissina dels ajudans.  Guillermet ya u sabíe, ere una innovassió, u reclamáe lo sindicat y ere obligatori per la ley de mines de carbó de 1911. L' aire no está contaminat ara mateix. Potsé no aon estás tú, pero mes a dins podríe está pijó. Tens raó. Guillermet va penjá. Los va repetí a Tomaset y Pat lo que habíe dit son pare. Pat va siñalá una filera de armaris nous. La clau deu está a la ofissina. Guillermet va corre cap a la ofissina pero no va vore cap clau, va suposá que algú la portáe penjada al sinto. Als armaris de llanda ficáe:  aparato respiradó.  ¿Ña alguna pota de cabra o palanca, Pat? Lo operari teníe una caixa de ferramentes y li va doná un destornilladó gros y fort. Guillermet va pugué obrí lo primé armari. ¡Estáe forro! Se va quedá en la boca uberta. ¡Mos han engañat! Va di Pat. Gorrinos capitalistes, va rossegá Tomaset. Guillermet va obrí un atre armari y tamé estáe forro. Los va reventá tots, enfadat, dessichán denunsiá la falta d' escrupols de Celtic Minerals y Perceval Jones. Ya mos les arreglarem sense ells, va di Tomaset, que estáe impassién per ficás mans a l' obra. Guillermet tratáe de dessidí quines eren les millós opsions. Va mirá cap a la vagoneta d' extinsió de insendis, una mala copia que la compañía habíe trobat per a sustituí un camión de bomberos en condissions. La vagoneta estáe plena d' aigua y teníe una bomba de ma. No ere inútil del tot, Guillermet la habíe vist funsioná cuan ñabíe una sentella, una mica de grisú que se cremáe un momén, y tots se tiráen an terra. Estes sentelles a vegades botáen foc al pols de carbó de les parets, que se teníen que arruixá en aigua. Mos emportarem la vagoneta, li va proposá a Tomaset. Ya estáe als raíls, y la van espentá per a féla abansá. A Guillermet se li va passá pel cap engancháli un poni dabán, pero su va repensá perque los animalets estáen mol abalotats (com los animalots de la Ascuma). Pat lo Papa va di: lo meu fill, Miquelet, está a la secsió Marygold, pero no puc aná a buscál, me ting que quedá aquí. Estáe desesperat, pero obligat, en cas d' emergensia lo embarcadó no podíe abandoná lo seu puesto al pou. Faré tot lo que puga per trobál, va di Guillermet. Grássies, sagal. Les vagonetes no portáen frenos, se 'ls atravessáe una cuña de fusta de melis als radios de les rodes. Les vagonetes soltes, fora de control, habíen causat moltes morts, ñafres y ferides als mineros. Ya portáen mich kilómetro cuan van notá que pujáe la temperatura y lo fum se espessáe. No van tardá a sentí veus. Van seguí les veus per un ramal de una galería. Ere un filó en plena explotassió, als dos costats estáen les portes, los puestos de treball, que a vegades eren sol uns forigons. Cuan lo soroll se va fe mes fort, van dixá lo vagó y van mirá cap abán. Lo túnel estáe ple de foc y les flames llepáen en furia les parets. Ñabíe un grapat de homens al atre costat del foc, pareixíen les almes dels condenats al infern. Un d' ells portáe una manta a la ma y fotíe cops a unes fustes probán de apagáles. Uns homens cridáen pero ningú ateníe los crits. Llun ñabíe un tren de vagonetes. Lo fum fée auló, mes be pudina, a carn cremada, sucarrada, Guillermet sen va doná cuenta, y al féu casi va vomitá; eixa corrompina veníe del poni que estiráe les vagonetes. Guillermet va parlá en un dels homens: ¿Qué passe? Ñan compañs atrapats a les portes, pero no podem arribá an ells. Lo home que habíe contestat ere Rhys Price, en raó allí ningú s' arremangáe.  Ham portat la vagoneta de insendis. Un atre minero se va girá, ere John Jones lo botigué, un home mol templat. ¡Bon treball! Acabem en este infern a manguerades.  Guillermet va estendre la manguera mentres Tomaset conectáe la bomba. Va dirigí lo chorro al techo del túnel, per a que l' aigua rellissare per les parets. Lo sistema de ventilassió estáe espentán les flames y lo fum cap an ell. En cuan se puguere, diríe als operaris que cambiaren lo sentit dels ventiladós. Segons la normativa, los aparatos reversibles eren ya obligatoris a consevol explotassió minera, un atre dels requissits de la ley de 1911. Lo foc va escomensá a afluixá y Guillermet va pugué abansá lentamén.  Al cap de un rato, la porta que estabe mes prop del foc va quedá despejada y dos mineros van ixí volán, respirán aire relativamén llimpio del túnel, eren los germans Ponti, Giuseppe y Giovanni, coneguts com Joey y Johnny (a la mina de Prat de Compte siríen Josep y Joan). Alguns homens van arreá cap a dins la porta y van traure lo cos de Dai Ponis, lo encarregat dels caballs, no se veíe si estáe mort o sol habíe perdut lo coneiximén. Ña que portál a Píramo, no a Tisbe. ¿Quí eres tú per a aná manán, Guillermet de Jessús? Va preguntá Price. Guillermet no li va fe cas y se va dirigí a Jones. Hay parlat per teléfono en los de dal. Tisbe ha quedat mol afectat per lo foc, pero la gabia de Píramo pronte funsionará. M' han dit que los diga a tots que vaiguen cap a allí y esperon. Ok, los u diré als atres. Guillermet y Tomaset van seguí combatín lo foc, apagán flames de les portes y liberán mineros. Alguns sanguejáen, datres estáen cremats, atres estáen nafrats per les roques que van caure. Los que podíen caminá arrossegáen als morts y arrastráen als ferits graves, ere una lúgubre professó. L' aigua se va acabá massa pronte. Espentarem la vagoneta y la reomplirem en aigua del fondo del pou.  Van aná depressa cap al pou. La gabia encara no anáe. Ñabíen uns dotse mineros esperán. Alguns cridáen, atres estáen massa cotos. Tomaset omplíe lo vagó en aigua fangosa, Guillermet va torná a cridá a dal. Lo cabrestán tornará a funsioná en sing minuts. ¿Cóm van les coses per ahí baix? Ham tret alguns malferits y morts de les portes. Envía vagonetes plenes de aigua en cuan pugues. S' hauríe de invertí lo sentit de la ventilassió. No se pot fe, Perceval Jones los va contá als inspectós una historia penosa y li van doná un atre añ de plasso per a modificá la estructura. ¿Y si fiques en marcha los aspersós, pots féu? Sí, aixó sí, per qué no me s' ha ocurrit antes? estáe parlán al mateix tems en un atra persona a dal. Guillermet va penjá, va ajudá a Tomaset en la bomba de ma, tardáe tan en omplís com en buidás. Los aspersós anáen, pero lo chorret de aigua que plovíe de la tubería ere massa fluixet per a apagá lo foc. Al menos empapáe algo. John Jones estáe dirigín als homens. Vatres dos tornéu y portéu un atra vagoneta en aigua. En aquell momén una figura corríe cap a Guillermet, atravessán la cortina de flames, en la roba cremánse. ¡Deu san! La figura va caure an terra. Apúntam en la manguera, Jones, y va arrencá a corre en direcsió al túnel. Un chorro de aigua li pegáe a la esquena. La calina ere insoportable, li fée mal la cara y se li cremáe la roba. Va agarrá al home d' enterra per daball dels brassos y lo va estirá marcha atrás. No li veíe la cara, pero ere un sagalot de la seua edat. Jones seguíe apuntán a Guillermet, ameránlo, pero la part de dabán estáe seca com la mojama, y ya ensumabe la seua propia auló a sucarrat (com los de Monroch, al Matarraña). Va cridá de doló, pero va conseguí aguantá al sagal inconsién. Se va girá cap a Jones y va dixá que lo arremullare sanseret, l' aigua que li corríe per la cara ere una bendissió, perque, encara que li fée mal, lo doló ere soportable. Jones va bañá al home d' enterra. Guillermet li va doná la volta y va vore qu' ere Miquelet O' Connor, fill de Pat lo Papa, que li habíe dit a Guillermet que probare de trobál. Jessús misericordiós, apiádat de Pat. Se va acachá y va agarrá a Miquelet. Lo seu cos penjáe sense forses, sense cap siñal de vida, com a un cuadro de Pedro de Campaña. Lo portaré al pou. Tomaset va acompañá a Guillermet, que estáe algo marejat pero encara podíe carregás a Miquelet. A la galería prinsipal van trobá a un equip de rescate en un poni que estiráe un trenet de vagonetes plenes d' aigua. Deuríen vindre de la superfissie, aixó volíe di que la gabia ya anáe, y se estáe rescatán a la gen. De la gabia estáen ixín mes equips de rescate vestits en roba de protecsió y mes vagonetes en aigua. Cuan Pat va aviá la gabia cap a dal, se va arrimá an ell en Miquelet als brassos. Pat lo va mirá en ulls de terror, negán en lo cap, com si aquell gesto puguere impedí lo inevitable. U séntigo mol, Pat. Pat no volíe mirá aquell cos. No, eixe no es lo meu Miquelet. Lo vach traure del foc, pero ya ere massa tart. Y entonses se va derrumbá y va plorá.
(Potsé que continúo)