Mostrando las entradas para la consulta empleá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta empleá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. 

Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).

Les siñores, que tremolaben pendéns de sentí si los dos amáns se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:
Hermossíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuáns, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Como los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casáre, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis la un al atre res, encara que mol los dos u dessichaben. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe. Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben a aná assobín per a distráures; aon, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en núgols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare, y de los atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoléo mol gran y espés va escomensá a caurer, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó. Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén va los va tranquilisá una mica los ánims, y va despertá lo dessich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada!
Y la jove va di:
- ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tíndre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abáns de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tíndre que empleá moltes artes per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá:
- Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a ti te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena. A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu. La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols ángels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa. La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possesió seua. Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a víndre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fer a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé péndre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetát per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amáns y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di:
- Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadáns que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta senténsia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuét. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres hómens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los hómens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans gigades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va víndre a la memória un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tíndre notíssies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetát, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tíndre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di:
- ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen.
Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaría de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina:
- Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confesán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va dóldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la senténsia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan justeta, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grássia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadáns. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tíndre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tíndre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amáns en mol descáns y plaé tan com la vida los va durá.

jornada-quinta-novela-octava

viernes, 9 de febrero de 2024

Lexique roman; Doas - Duire, Durre


Doas, suj. et rég. féminin, deux.

Per so que mais no falhiran tos temps

Aquist duy dol que son vengut essemps. 

Aimeri de Peguilain: Anc non cugey. 

Parce que ces deux chagrins, qui sont venus ensemble, ne failliront plus en aucun temps.

Anc un bon mot no fezes

Non i agues dos malvatz.

Garin d'Apchier: Cominal. 

Jamais vous ne fîtes un bon mot qu'il n'y en eût deux mauvais.

Fassa d'un malastre dos. 

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.

Fasse d'un malheur deux.

Doas domnas aman dos cavaliers.

T. de Sordel et de Bertrand: Doas donas.

Deux dames aiment deux cavaliers.

Doas coblas farai en aquest son.

Gui de Cavaillon: Doas coblas. 

Je ferai deux couplets sur cet air. 

Substantiv. indéterminé.

No sabran ja dui ni trei

Quals es selha que m'a conquis. 

Arnaud de Marueil: Cui que fin' amors. 

Ne sauront jamais deux ni trois quelle est celle qui m'a conquis.

Cascuna n'a al mens dos, 

E cascuns dels doas o mai.

Richard de Tarascon: Ab tan de. 

Chacune en a au moins deux, et chacun d'eux deux ou plus.

Loc. Li auzelet dui e dui.

(chap. Los muixonets de dos en dos; dos y dos de forma literal.)

Hameus de la Broquerie: Quan reverdeion. 

Les oiselets deux à deux.

Van cridan duy e duy.

P. de la Mula: Dels joglars. 

Vont criant deux à deux.

Adv. comp. Ben l'amav'ier, huey l'am dos tans.

(chap. Be l'amaba ahí, avui (hui) l'amo dos tans; com dos vegades.

En chapurriau fem aná voldre, be la volía, vull; amá es mes literari.)

E. Fonsalada: De bon luec.


Je l'aimais bien hier, aujourd'hui je l'aime deux fois autant.

ANC. FR. Nous sommes or privéement 

Ici nous dui tant solement.

Roman de la Rose, v. 16608. 

De sa gent refist dous parties,

S'en establi dous cumpaingnies

Roman de Rou, v. 9955.

CAT. (són tres quarts de duas, los dos, els dos) ESP. Dos. PORT. Dous, doas. IT. Duo, due. (chap. dos dones; són les dos de la tarde; los dos homens.)

2. Abdui, Amdui, Ambedui, adj. num., suj. masc., tous deux. 

Abdos, Amdos, Ambedos, adj. num., rég. masc., tous deux. 

Abdoas, Amdoas, Ambedoas, adj. num., suj. et rég. fém., toutes deux.

Doncx, per que us metetz amaire

Pus a me laissatz tot lo mal?

Quar abdui no 'l partem egual.

La Comtesse de Die: Amicx ab gran. 

(chap. Entonses, per qué tos fiquéu a amadó, pos a mí me dixéu tot lo mal? Ya que los dos no mol repartim per igual.

Donc, pourquoi vous mettez-vous amant, puisque vous me laissez tout le mal? car nous ne le partageons pas tous deux également.

Lo jorn que ns ac amor abdos eletz. 

(chap. literal: Lo día que mos va amor als dos triá.)

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc saber.

Le jour qu'amour nous eut choisis tous deux.

Abdoas ero de l'avescat d'Albi: N' Azalais era d'un castel que a nom Lombes... Na Esmengarda si era d'un borc que a nom Castras. 

V. de Raimond de Miraval. 

Toutes deux étaient de l'évêché d'Albi: Dame Azalaïs était d'un château qui a nom Lombes... dame Esmengarde était d'un bourg qui a nom Castres.

Pus fom amdui enfan,

L'ai amad' e la blan.

(chap. Pareix una part de la lletra de Serrat, paraulas d'amor. La mateixa llengua en vuit siglos de diferensia. Exactamen, uns 800 añs desde lo naiximén de Serrat hasta lo de Ventadorn, Ventadour.)

B. de Ventadour: Lo gens.

Depuis que nous fûmes tous deux enfants, je l'ai aimée et la courtise.

Ad amdos las espazas seis.

Roman de Flamenca, fol. 126.

Il ceint les épées à tous deux.

Amon doas donas valenz...

Et ab amdoas pres entier.

T. de Rambaud et d'Albertet: Albertet.

Ils aiment deux dames distinguées... et toutes deux ont mérite parfait.

Assatz seretz ambedui d'un semblan. 

Elias de Barjols: Bels guazans. 

Vous serez bien tous deux d'une même manière.

A son disnar los aucis ambedos.

(chap. A son diná los mate als dos.)

P. Cardinal: Un sirventes.

A son dîner il les tua tous deux.

ANC. FR. Andui furent boen chevalier.

Roman de Rou, v. 8422. 

Andui s'en vont par foi plevie.

Roman du Renart, t. I, p. 75. 

Et furent bon ami andoi.

Roman de Brut, p. 242. 

Ambdui tes fiz en un jur mourront.

Anc trad. des liv. des Rois, fol. 4.

Or l'a Renart tant amusé 

Que ambedui sont acordé.

Roman du Renart, t. 1, p. 75. 

Isnelement se deschaucèrent, 

Embedui en un lit couchèrent.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 201. 

A genoulx se mirent chascun 

Ambedeux en disant ainsi.

Déposition de Richard II. 

Tors issirent d'anbesdeus pars.

Roman de la Violette, v. 3169. 

ANC. CAT. Amdos, amduy, abdos, abduy. ESP. Ambos, ambos á dos. PORT. Ambos. IT. Ambedui, ambi.

4. Dualitat, s. f., du lat. dualis, dualité. 

Unitat o dualitat o trinitat.

Leys d'amors, fol. 46. 

Unité ou dualité ou trinité. 

De dualitat dos es lo premier nombre...

Tres o ternari es nombre engendrat per ajustament de unitat am dualitat.

(chap. Tres o ternari es número engendrat per ajuntamén de unidat en dualidat.)

Eluc. de las propr., fol. 279. 

Deux est le premier nombre de dualité... 

Trois ou ternaire est un nombre engendré par l'union d'unité avec dualité.

5. Dotze, adj. num., lat. duodecim, douze.

Rotlan e 'lh dotze par 

E 'l pros Berart.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Roland et les douze pairs et le preux Bérard. 

E 'l dotze mes de l'an.

Arnaud d'Entrevenas: Del sonet.

Et les douze mois de l'an.

CAT. Dotse (dotze). ESP. Doce. PORT. Doze. IT. Dodici. (chap. dotse)

6. Duodeni, s. m., lat. duodenum, duodénum.

Es dit duodeni, quar en quascu home es de quantitat de XII ditz.

Eluc. de las propr., fol. 56.

(chap. Se diu duodeno, perque a cada home es de cantidat de dotse dits; medix dotse dits.)

Il est appelé duodénum, car en chaque homme il est dit de la quantité de douze.

PORT. IT. (ESP. chap.) Duodeno.

7. Dozen, Dotzen, adj. num., lat. duocecimus, douzième.

El dozes, us petitz Lombartz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Le douzième, un petit Lombard.

Deu mais comprar la causa, la dotzena part de tant cum ela val, per cosentiment del ordenador de la gleisa. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Doit en plus acheter la chose, la douzième partie de tant comme elle vaut, par consentement de l'économe de l'église.

Ell dec esser lo dotzes. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Il dut être le douzième.

CAT. Dotsé. ESP. Doceno (duodécimo). PORT. Duodecimo. IT. Dodicesimo.

8. Dotzena, s. f., douzaine.

Una dotzena de moltos.

(chap. Una dotsena de borregos; poden sé cordés grans. En catalá se diu moltó, moltons.)

Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

Une douzaine de moutons.

CAT. Dotsena (dotzena). ESP. Docena. PORT. Duzia. IT. Dozzina.

9. Dozens, adj. num., lat. ducentos, deux cents. 

Per cent vers ni per dozenz cansos.

(chap. Per sen versos ni per dossentes cansons.)

G. Magret: No m valon re. 

Pour cent vers et pour deux cents chansons. 

Li prestet dozens marabotis.

(chap. Li va prestá, dixá, dossens maravedís.)

V. de Bertrand de Born.

Lui prêta deux cents marabotins. 

Ben dozentas jornadas s'es luynatz de sa terra. V. de S. Honorat.

S'est éloigné de sa terre bien de deux cents journées. 

CAT. Dòscènts (sic). ESP. Doscientos, ducientos. PORT. Dozentos.
IT. Dugento. (chap. Dossens, dossentes; se escriu igual que lo plural de dossén, que enseñe, cas. docente.)


Duire, Durre, lat. ducere, conduire, guider, instruire.

Cant l'un peccat a l'autre duich.

Marcabrus: Assatz m'es.

Quand un péché conduit à l'autre.

Qu' a vos sals nos dugatz.

G. Riquier: Lo mons. 

Que vous nous guidiez saufs vers vous. 

L'ensenhamentz e 'l pretz e la valor... 

M'an si mon cor duit de belha paria.

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

L'enseignement et le mérite et la valeur... m'ont tellement instruit mon coeur de belle société. 

Part. pas. Vulhatz, per so que siatz dutz,

Saber et sen soven vezer.

P. Vidal: Abril issic. 

Pour cela que vous soyez instruit, veuillez voir souvent sens et savoir.

Si m trobes fol ni mal duich.

Guillaume de la Tour: Una, doas. 

Si me trouvât fou et mal instruit.

ANC. FR. Bien sout esprevier duire è ostour è falcon. 

Roman de Rou, v. 3825. 

Le second point auquel il se fault diligemment duire et exercer, c'est aux réponses particulières. Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 91. Les Athéniens pour lors n'estoient point encore duits à la marine.

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Thésée. 

Plus prompt à faire mal et plus duit au malheur.

Remi Belleau, t. I, fol. 87.

(chap. du: duc, dus, du, duém, duéu, duen; dut, duts, duta, dutes; duría, duríes, duríe, duríem, duríeu, duríen, etc.)

2. Duc, s. m., lat. ducem, duc, guide.

Si 'l reis engles e 'l duz normanz. 

B. de Ventadour: Lanquan vei.

(chap. Si lo rey inglés y lo duc normando.)

Si le roi anglais et le duc normand.

Pero 'l senhers coms, ducs, marques

N'a ben sa pegnora tracha.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Pour cela le seigneur comte, duc, marquis en a bien tiré son gage.

CAT. ANC. ESP. Duc. PORT. Duque. IT. Duce, duca (N. E. Benito Mussolini, es grassiós que lo seu apellit sigue casi mussol, que es de la familia del duc, lo búho real, tamé duque en castellá. Al llibre “lo camí” podéu lligí un capítul sobre lo duc, y a los sans inossens, tamé lo trobaréu.)

Lo Gran duc es un búho gigán, real.

3. Duquessa, Duguessa, s. f., lat. ducissa, duchesse.

Car mentau duguessa ni regina.

Aimeri de Bellinoi: Tant es d'amor.

Car je me rappelle duchesse et reine.

Fig. Duquessa de valen pretz entier.

Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors. 

Duchesse de vaillant mérite entier. 

CAT. Duquessa. ESP. Duquesa. PORT. Duqueza. IT. Duchessa. (chap. Duquesa o duquessa, duqueses o duquesses.)

4. Ducat, Dugat, s. m., lat. ducatus, duché.

Del ducat de Normandia... e del comtat de Peitieus.

(chap. Del ducat de Normandía... y del comtat o condat de Peitieus – Poitou.)

V. de Bertrand de Born. 

Du duché de Normandie... et du comté de Poitou. 

A conquerir emperi e regnat, 

Estranhas terras et illas e dugat.

Rambaud de Vaqueiras: Valens marques. 

(chap. A conquistá imperi y reinat, extrañes terres e isles y ducat.)

A conquérir empire et royaume, (err sétrangères, sic) terres étrangères et îles et duché.

CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato. (chap. Ducat, ducats; Ducados es una marca de sigarros.)

5. Ducat, s. m., ducat, sorte de monnaie.

Ducaz de Roma... Ducats de Venezia.

(chap. Ducats de Roma... Ducats de Venecia.)

Tarif des monnaies en provençal.

Ducats de Rome... ducats de Venise.

CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato.

6. Ductor, s. m., lat. ductor, conducteur.

Adhoras son ductor fa irat e 'l fier.

E son ductor li fassa escarniment. 

So nostres ductors.

Eluc. de las propr., fol. 84 et 13. 

Alors il fait son conducteur irrité et le frappe. 

Et son conducteur lui fasse mépris. 

Ils sont nos conducteurs. 

ESP. Ductor. IT. Duttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores; se sol empleá pera los vehiculs, pun quinse mes aball. 

Se pot fe aná en lo sentit de tutó, rectó o retó; tutor, rector, ductor.)

7. Ductibilitat, s. f., lat. ductibilitatem, ductilité.

No es degu metalh de maior ductibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 183. 

Il n'est aucun métal de plus grande ductilité. 

CAT. Ductilitat. ESP. Ductilidad. PORT. Ductilidade. IT. Ductilità. (chap. ductilidat. Es una propiedat que presenten alguns materials, com les aleassions metáliques, que poden deformás plásticamen sense chafás, permitín obtindre arams o fils.)

8. Ductil, adj., lat. ductilis, ductile. 

Coyre coronari ductil en subtils laminas.

(chap. Cobre coronari dúctil en sutils, fines, lámines.)

Eluc. de las propr., fol. 187.

Cuivre coronnaire ductile en lames fines.

CAT. ESP. (chap. dúctil) Ductil. PORT. Ductivel. IT. Duttile.

9. Aduire, Adure, Aduzer, v., lat. adducere, amener, apporter, conduire, écouler.

Faitz m'adur' un bel caval bag.

Richard de Tarascon: Cabrit al mieu.

Fais-moi amener un beau cheval bai. 

S'ieu posc, eu lo dei aduzer en presensa. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 93. 

Si je puis, je dois l'amener en présence. 

Per que no l'aducest?

Trad. du Nouv. Test. S. Jean, ch. VII.

Pourquoi ne l' amenâtes-vous pas? 

Si 'l Dalfins sai ven ugan, 

Ni l'aduzon siei baron.

Le troubadour de Villarnaud: Un sirventes. 

Si le Dauphin vient ici jamais, et ses barons l'amènent.

Mas l'aigua que suau s' adui

Es peiers de cella que brui.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

Mais l'eau qui s'écoule doucement est pire que celle qui bruit.

Fig. A ver salvamen

Aduretz tota Fransa.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Vous conduirez toute la France à vrai salut. 

Lo gens temps de pascor,

Ab la fresca verdor,

Nos adui fuelh e flor.

B. de Ventadour: Lo gens.

(chap. Lo gentil tems de primavera, en la fresca verdó, mos porte fulla y flo. Ojalá puguerem recuperá una paraula com pascó, tenín ya Pascua.)

L'agréable temps de printemps, avec la fraîche verdure, nous apporte feuille et fleur. 

Mais lai on valor ven e tria, 

Ven paratge; et de lai fui 

On avol cors soven s'adui.

R. Vidal de Bezaudun: En aquelh temps.

Mais là où mérite vient et choisit, arrive noblesse; et elle fuit de là où lâche coeur souvent parvient. 

Loc. prov. Vos sabetz, dona gentil, clara,

Qu'us plazers autre n'adutz.

(chap. Vos sabéu, dona gentil, clara, que un plaé ne du (porte) un atre.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Vous savez, dame gentille, gaie, qu'un plaisir en amène un autre.

ANC. FR.

Li graindre anemi Diex si sunt li renoié, 

Quant il sunt à mal faire aduit et avoié.

J. de Meung: Testament, v. 642. 

ANC. ESP. Aducir. IT. Addurre.

10. Aduzemen, s. m., conduite.

Per razon de l'aduzemen de las ayguas.

(chap. Per raó de la conducsió de les aigües.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 79.

Pour raison de la conduite des eaux.

11. Conduire, Condurre, v., lat. conducere, conduire, mener, guider. 

Tan feron qu'ill lo conduisseron a Tripol en un alberc.

V. de Geoffroi Rudel.

Ils firent tant qu'ils le conduisirent à Tripoli dans une habitation.

Fig. Mas Dieu prec per sas grans mercis...

Que m condugua en paradis.

Pierre d'Auvergne: Cuy bon vers.

Mais je prie Dieu par ses grandes mercis... qu'il me conduise en paradis.

Car qui joi ni solaz fui

A piech de mort se condui.

Lanfranc Cigala: Ges non sui. 

Car qui fuit joie et soulas se conduit à pire que mort.

CAT. Conduir. ESP. Conducir. PORT. Conduzir. IT. Condurre. (chap. conduí: conduíxco, conduíxes, conduíx, conduím, conduíu, conduíxen; conduít, conduíts, conduída, conduídes. Val pera vehiculs y en lo sentit de durá un minjá o algo bastán tems. Este tinet de oli ha conduít mol, ne ham tingut prou per a tot l'añ.)

2. Conduch, s. m., conduite, direction.

Per conduch de nauclers. Trad. du Code de Justinien, fol. 88. 

Par conduite de nochers.

ANC. FR. Que vos tel conduit me bailliez 

Que je n'i soie domagiez.

Roman du Renart, t. II, p. 371.

CAT. ESP. Conducto. IT. Condotto. (chap. conducte, conductes.)

13. Salvconduch, s. m., sauf-conduit. 

Aquest present salvconduch ay fach.

(chap. Este presén salvoconducte hay fet.)

Sauf-conduit donné par J. de Fara en 1385.

J'ai fait ce présent sauf-conduit.

CAT. ESP. PORT. Salvoconducto. IT. Salvocondotto.

14. Conductor, s. m., conducteur, guide.

De la qualla armada et host era conductor et guida lo comte Ramon.

(chap. De la cual armada y host ere conductó y guía lo conde Ramón.)

Chronique des Albigeois, col. 10.

De laquelle armée et troupe le comte Raimond était conducteur et guide.

ANC. FR. De l'une fu Richarts conduisières. 

Roman de Fierabras en vers français. 

CAT. ESP. PORT. Conductor. IT. Conduttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores.)

14. Conductici, adj., lat. conductitius, mercenaire, pris à loyer.

Autres so ditz conducticis, so es a dire logadiers, quar estan ab autru per esperansa de gazanh. Eluc. de las propr., fol. 72.

Autres sont dits mercenaires, c'est-à-dire pris à loyer, car ils sont avec autrui par espérance de gain.

(chap. llogaté, mersenari; v. llogá: llogo, llogues, llogue, lloguem o llogam, lloguéu o llogáu, lloguen; llogat, llogats, llogada, llogades.)

16. Desduire, Desdure, v., amuser, réjouir.

Deducere a été employé dans le sens de s'amuser, dans la basse latinité.

La collecte de l'office de la fête de l'Alleluia porte:

Deus, qui nos concedis alleluiatici cantici deducendo solempnia celebrare.

Merc. de Fr., décembre 1726, p. 2661. 

On plus desir, 

Son cors me fui; 

Mas lo joi de leis, quar l'am, me desdui.

Hameus de la Broquerie: Mentre qu'el. 

Où plus je désire, son coeur me fuit; mais la joie d'elle m'amuse, parce que je l'aime. 

En Guillems se desdui 

De Monpeslier, a cui 

Vim jurar sobre sans

Guerr' e massans.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonet.

S'amuse le seigneur Guillaume de Montpellier, à qui nous vîmes jurer sur saints guerre et carnage. 

Car vil gent e d'avol compagnia 

Seguia trop, e s' i deduzia.

V. de S. Honorat. 

Car il suivait beaucoup gent vile et de mauvaise compagnie, et s'y amusait.

17. Desdug, Desduch, Desdui, s. m., plaisir, déduit.

Car deport m creis e desdug

La bela.

A. Daniel: Lanquan.

Car la belle m'augmente amusement et déduit. 

Val mais solatz e domneis

E cantz ab tot bel desdui.

Raimond de Miraval: Ar ab la. 

Mieux vaut plaisir et galanterie et chants avec tout agréable déduit.

Lo retendir los grailes lor es jois e desdutz.

Guillaume de Tudela.

Le retentissement des clairons leur est joie et déduit.

Li miei deduch seran huey mais plor e concir.

V. de S. Honorat. 

Les miens plaisirs seront désormais pleurs et soucis.

ANC. FR.

Vindrent à cel desduit, chescun fu bien serviz...

Desduiz d'eschez è gieu de tables.

Roman de Rou, v. 2300 et 7500.

18. Deductio, s. f., lat. deductio, déduction.

En solta ni en paga o deductio.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 222.

En soulte et en paye ou déduction.

En deduction dels dits quinze mille.

(chap. En deducsió dels dits quinse mil.)

Tit. de 1358. DOAT, t. XLIV, fol. 105. 

En déduction des dits quinze mille. 

CAT. Deducció. ESP. Deducción. PORT. Deducção. IT. Deduzione. (chap.  deducsió, deducsions; v. deduí: deduíxco, deduíxes, deduíx, deduím, deduíu, deduíxen; deduít, deduits, deduída, deduídes.)

19. Enduta, s. f., lat. induta, enduit, apparence, dehors.

De paubra enduta et de pauc vaillimen. V. de Pistoleta.

(chap. De pobra apariensia y de poc valor, mérit.)

De pauvre apparence et de petit mérite.

20. Enduire, Endurre, v., lat. inducere, induire, amener.

Enduire deu o monestar...

Enduire es cant hom ensegna

Aiso c'om vol c'us altre faza 

Ses mandamen e ses menaza.

(chap. Induí es cuan hom enseñe aixó que hom vol que un atre faigue sense manamén y sense amenassa.)

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Il doit induire ou admonester...

(chap. Ell deu induí o amonestá.)

Induire, c'est quand on indique ce qu'on veut qu'un autre fasse sans ordre et sans menace.

Part. pas. Maior de XIIII ans, non endugz per forza ni per temor.

Tit. de 1245, Arch. du Roy., J. 323.

Majeur de quatorze ans, non induit par force ni par crainte.

Amenats et enduigs ad aiso, reconosc, etc.

Tit. de 1270. DOAT, t. CVI, fol. 287.

Amené et induit à ceci, je reconnais, etc.

- Enduire, arranger. 

Part. pas. Al seyzen jorn, cayran trastugz 

Li bastimen tan be endugz. 

Los XV signes de la fi del mon. 

Au sixième jour, tomberont tous les bâtiments si bien arrangés.

CAT. Induir. ESP. Inducir. PORT. Induzir. IT. Indurre. (chap. Induí: induíxco o induíxgo, induíxes, induíx, induím, induíu, induíxen; induít, induíts, induída, induídes.)

21. Entroduire, v., lat. introducere, introduire.

Entroduyssen en la terra d'Anglaterra.

(chap. Introduíxen a la terra d'Inglaterra.)

Priv. acc. par les R. d'Angleterre, p. 22.

Introduisent en la terre d'Angleterre.

Part. pas. A tot for de costuma entroduit en favor, etc.

(chap. A tot fuero de costum introduít a favor, etc.)

Tit. de 1326. DOAT, t. XXXIX, fol. 46. 

A tout droit de coutume introduit en faveur, etc. 

CAT. Introduir. ESP. Introducir. PORT. Introduzir. IT. Introdurre. (chap. introduí: introduíxco o introduíxgo, introduíxes, introduíx, introduím, introduíu, introduíxen; introduít, introduíts, introduída, introduídes.)

22. Entroductio, s. f., lat. introductio, introduction. 

Haver entroductio e materia a far... dictatz. Leys d'amors, fol. 1. 

(chap. Habé: Tindre introducsió y materia a fé... dictats.)

Avoir introduction et matière à faire... compositions.

CAT. Introducció. ESP. Introducción. PORT. Introducção. IT. Introduzione. (chap. introducsió, introducsions.)

23. Esduire, Esdurre, v., lat. educere, écarter, éconduire, éloigner.

Quar selh siec amors qui s n'esdui,

E selh encaussa qui la sui.

B. de Ventadour: Lo rossinhols.

Car l'amour suit celui qui s'en écarte, et repousse celui qui le suit.

De ben et de jai 

M'esduy et m'enpenh.

Giraud de Borneil: Gen m'aten. 

M'écarte et me repousse de bien et de joie. 

Part. pas. Quar vos m'es un pauc esducha, 

Si que m viratz en brun blanc.

Giraud de Borneil: Quant la.

Car vous m'êtes un peu éloignée, tellement que vous me tournez le blanc en brun.

ANC. FR. Plaine de pierres précieuses 

Si flamboians, si glorieuses, 

Pour peu li oel ne l'en esduisent.

Fables et cont. anc., t. I, p. 353. 

Car de là ne s'osoit esduire.

Godefroi de Paris: Chron. métr., p. 82.

24. Esdui, s. m., manière, art d'éconduire.

Donc non es fals 

Qui met son esdui 

En trop gran refui.

Giraud de Borneil: Si m plagues. 

N'est donc pas faux qui met son art d'éconduire en très grand refus.

25. Fordure, v., éconduire.

Part. pas. D'aquest' amor son lung fordug.

A. Daniel: Lanqan vey.

Je suis éconduit loin de cet amour.

26. Inductio, s. f., lat. inductio, induction, persuasion.

Senes inductio d'alcuna persona.

(chap. Sense inducsió de cap persona. Alcuna : alguna, pero té lo sentit negatiu de sense, per lo que fiquem cap : nul : 0; persuassió)

Tit. de 1286. DOAT, t. XLI, fol. 76.

Sans persuasion d'aucune personne.

Per inductions, subornations. Fors de Bearn, p. 1088.

(chap. Per inducsions, sobornos.)

Par inductions, subornations.

CAT. Inducció. ESP. Inducción. PORT. Inducção. IT. Induzione. (chap. inducsió, inducsions : persuassió, persuassions, v. persuadí.)

27. Inductiu, adj., qui amène, inductif.

De sompnis tribulens inductiu. 

De fertilitat et sterelitat inductiva.

(chap. Inductiva de fertilidat y esterilidat : ermura.)

Eluc. de las propr., fol. 227 et 114.

Inductif de songes agitants.

Inductive de fertilité et de stérilité.

CAT. Inductiu. ESP. Inductivo. IT. Induttivo. (chap. inductiu, inductius, inductiva, inductives.)

28. Perduire, v., lat. perducere, conduire.

Pus que ses te non puesc trobar cofort,

Perduy me lay on es vida ses mort,

Pres del tieu filh que m'a fach de nien.

G. d'Autpoul: Esperansa.

(chap. Pos com sense tú no puc trobá confort, pórtam allí aon ña vida sense mort, prop del teu fill que me ha fet del no res.)

Puisque sans toi je ne puis trouver reconfort, conduis-moi là où est vie sans mort, près du tien fils qui m'a fait de rien. 

IT. Perdurre.

29. Produire, v., lat. producere, produire, présenter.

Aquel que los testimonis a products.

(chap. Aquell que los testimonis ha presentat, produít (presentats, produíts); als juissis se diu produí : presentá probes, testigos.)

Trad. du tr. de l'Arpentage, 2e part. ch. 2. 

Celui qui a produit les témoins. 

CAT. Produir. ESP. Producir. PORT. Produzir. IT. Produrre. (chap. produí: produíxco o produíxgo, produíxes, produíx, produím, produíu, produíxen; produít, produíts, produída, produídes.)

30. Produxio, s. f., lat. productio, production.

Tota produxio de guirens ad el es denegada.

Statuts de Montpellier de 1204.

Toute production de témoins est déniée à lui. 

CAT. Producció. ESP. Producción. PORT. Producção. IT. Produzione. (chap. producsió, producsions.)

31. Productiu, adj., productif.

De herbas productiu... De formas varias productiva.

(chap. Productiu de herbes... Productiva de formes diferens, diverses.)

Eluc. de las propr., fol. 134 et 24.

Productif d'herbes... Productive de formes diverses.

CAT. Productiu. ESP. PORT. Productivo. IT. Produttivo. (chap. productiu, productius, productiva, productives.)

32. Reduire, Reduzir, v., lat. reducere, ramener, soumettre, réduire.  Negligentia redui fol home als pechaz que a laissaz.

(chap. La negligensia porte (reduíx no se faríe aná) al home sompo - tonto, sense señ - cap als pecats que ha dixat.)

Trad. de Bède, fol. 42.

La négligence ramène l'homme insensé aux péchés qu'il a quittés.

Per venir reduire e tornar los dits pays e poble.

Chronique des Albigeois, col. 3.

Pour venir réduire et changer les dits pays et peuple.

C'ab gens plazers redui.

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Qu'il ramène avec les plaisirs agréables.

Es fayt dificil a reduzir. 

Cove que primieyrament redusiscas la dislocatio.

(chap. Convé que primeramen reduíxques la dislocassió.)

Trad. d'Albucasis, fol. 42 et 6.

Est fait difficile à réduire.

Il convient que premièrement tu réduises la dislocation.

Substantiv. Mas pauc me dura,

Qu'al reduire m torna 'l joy en error.

B. de Ventadour: Be m cugey. 

Mais peu me dure, vu qu'au réduire me change la joie en erreur.

Quan lo corns sera pus ples, 

Adonc no i cornaretz vos ges, 

Mas al reduyr' en put l'ales.

Naudoy: Turcmalec. 

Lorsque le cor sera plus plein, alors vous n'y cornerez point, mais au ramener l'haleine en put. 

CAT. Reduir. ESP. Reducir. PORT. Reduzir. IT. Ridurre. (chap. Reduí: reduíxco o reduíxgo, reduíxes, reduíx, reduím, reduíu, reduíxen; reduít, reduíts, reduída, reduídes.)

33. Reductio, s. f., lat. reductio, réduction.

Si la dislocacio no obezeys a la reduccio. 

Non es difficil la reductio del budel.

(chap. La reducsió del budell no es difíssil.)

Trad. d'Albucasis, fol. 68 et 42. 

Si la dislocation n'obéit à la réduction. 

La réduction du boyau n'est pas difficile.

Reductios del premier prepausamen. Leys d'amors, fol. 1.

Réduction du premier projet.

CAT. Reducció. ESP. Reducción. PORT. Reducção. IT. Riduzione. 

(chap.  reducsió, reducsions.)

34. Reductiu, adj., réductif.

Dels esperitz vitals a degut esser reductiva.

(chap. Ha degut sé reductiva dels espíritus vitals; reductiu, reductius, reductiva, reductives, que reduíx.)

Eluc. de las propr., fol. 269. 

A dû être réductive des esprits vitaux.

35. Seduire, v., lat. seducere, séduire.

Car el sedui home per blandimens mortals.

Trad. de Bède, fol. 42. 

Car il séduit l'homme par caresses mortelles. 

CAT. Seduir. ESP. Seducir. PORT. Seduzir. IT. Sedurre. (chap. seduí: seduíxco o seduíxgo, seduíxes, seduíx, seduím, seduíu, seduíxen; seduít, seduíts, seduída, seduídes.)

36. Séduction (seduction), s. f., lat. seductionem, séduction.

La seduction de l'Antechrist. Doctrine des Vaudois.

(chap. La seducsió del Anticristo.)

La séduction de l'Antechrist.

CAT. Seducció. ESP. Seducción. PORT. Seducção. IT. Seduzione. 

(chap. seducsió, seducsions.)

37. Traductio, s. f., lat. traductio, traduction.

Traductios, la qual se fay per aytantas manieras.

Leys d'amors, fol. 125.

Traduction, laquelle se fait par autant de manières.

CAT. Traducció. ESP. Traducción. PORT. Traducção. IT. Traduzione

(chap. traducsió, traducsions; v. traduí: traduíxco o traduíxgo, traduíxes, traduíx, traduím, traduíu, traduíxen; traduít, traduíts, traduída, traduídes.)

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA DÉSSIMA.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.

Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá:
Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.

Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol.
Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe:
«Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?

A lo que va contestá:

- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!

Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?

- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.

A lo que Tingoccio va contestá:

- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:

- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?

A lo que Tingoccio va contestá.

- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.

Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:

- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare.
Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:

- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:

- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.

¡Ay de la meua infelís vida!

¿Alguna vegada podría torná

al lloch del que vach sé desposeída?

No estic segura, y es tan ardén

lo afán del meu pit

per torná aon viure solía,

oh lo meu be, oh únic descáns,

que me té maltratada.

¡Ah, disme tú, que no preguntaría

a datre, ni sabría!

Ah, siñó meu, fésmu esperá,

que es lo consol de la meua alma afligida.

No sé be repetí cuán va sé lo plaé

que me té inflamada

sense pugué descansá nit ni día,

perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,

en forsa desusada,

cada un a la seua foguera me enseníe,

aon cremo encara:

y sol tú me pots animá

y tornám la virtut perduda.

¡Ah, disme tú si passará algún día

que te troba potsé

aon los ulls que causen lo meu dol;

dísmu, be volgut, dolsa alma meua,

disme cuán vindrás,

que al di «Pronte» ya me dones consol;

passe lo tems en un vol

que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,

per a curám, que es gran la ferida!

Si passare que alguna vegada te tinga

no sé si siré tan loca

com antes vach sé y te dixaré anáten,

te retindré, y que vingue lo que vingue,

pos de la dolsa boca

lo meu dessich se té que be nutrí;

només vull di;

aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,

que en sol pensáu la cansó cobre vida.

En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di:
- Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.

ACABE LA SÉPTIMA JORNADA.