Mostrando las entradas para la consulta casada ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta casada ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 2 de junio de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA OCTAVA.

Girólamovol a Salvestra; espentat per los rogs de sa mare sen va a París, torne y la trobe casada; entre a amagatóns a casa y se quede mort a la seua vora, y portat a una iglesia, Salvestra tamé se mor a la seua voreta.

Habíe acabat la história de Emilia cuan, per orden del rey, Neifile va escomensá aixina: algúns, al meu juissi ñan, valeroses siñores, que mes que l’atra gen creuen sabé, y menos saben; y per naixó no sol als consells de los homes sino tamé contra la naturalesa de les coses pretenen oposá lo seu juissi; de esta presunsió han sobrevingut ya grandíssims mals y may se ha vist víndre cap be. Y perque entre les demés coses naturals es l´amor la que menos admitix lo consell o la acsió que li siguen contraris, y la seua naturalesa es tal que antes pot consumís per sí mateix que sé arrencat per cap consell, me ha vingut al ánimo narrátos una história de una Siñora que, volén sé mes sabuda de lo que debíe y no u ere, creén del enamorat cor arrancá l´amor que potsé allí habíen ficat los estels, va arribá a arrancáli en un mateix pun l´amor y l´alma del cos a son fill.
Va ñabé, pos, a la nostra siudat, segóns los agüelos conten, un grandíssim viachán y ric de nom Leonardo Sighieri, que de la seua dona va tíndre un fill de nom Girólamo. Después del seu naiximén, arreglats los seus assuntos, va dixá esta vida. Los tutós del chiquet, jun en la mare, van administrá be los seus bens. Lo chiquet, creixén en los chiquets dels atres veíns, mes que en cap atre del barri en una chiqueta de la seua edat, filla de un sastre, se va familiarisá; y passán los añs, lo trate se va convertí en un amor tan gran y fort que Girólamo no se trobáe be si no veíe lo que veíe ella; y sértamen no la volíe menos de lo que ella lo volíe an ell.
La mare del sagal, acatánsen de aixó, moltes vegades lay va reprochá y lo va castigá; y después de queixás als seus tutós (no podén contíndres Girólamo), com se creíe que per la gran riquesa del fill podíe demaná peres al olm, los va di:
- Este sagal nostre, que encara no té catorse añs, está enamorat de la filla de un sastre que se diu Salvestra, si no lay traém de dabán, probablemen la pendrá per dona sense que dingú u sápigue, y yo may estaré contenta; o se consumirá per nella si la veu casás en un atre; y per naixó me pareix que per a evitá aixó lo tindríem que enviá an alguna part llun d´aquí, al cuidado de los negossis per a que, dixán de vore an ésta, se li desaparegue del pensamén y se li podrá después doná per dona alguna jove ben naixcuda.
Los tutós van di que la Siñora díe be y que faríen lo possible, y fen cridá al sagal al almassén, va escomensá a díli un, mol amorosamen:

- Fill meu, ya eres gran; bo sirá que escomensos tú mateix a velá per los teus negossis, per lo que mos contentaríe mol que anigueres un tems a París, aon vorás cóm se trafique en gran part de la teua riquesa; sense contá en que te farás mol mes cortés y de mes valor allí que aquí u faríes, veén an aquells Siñós, Baróns y gentilhomes (que allí ñan tans) y adeprenén les seues costums; después podrás torná aquí.
Lo sagal los va escoltá y va contestá que no volíe féu perque pensáe que igual que los demés, podíe quedás a Florencia. Los honrats homes, al sentíli aixó, li van insistí en mes paraules; pero no podén tráureli datra resposta, a sa mare lay van di. Ella, mol enfadada, no perque no volíe anássen a París, sino per lo seu enamoramén, lo va insultá; y después, ablanínlo en dolses paraules, va escomensá a afalagál y a rogáli tendramen que faiguere alló que volíen los seus tutós; y tan va sabé díli que ell va consentí en anássen a está allí un añ, pero no mes; y aixina se va fé. Anánsen, pos, Girólamo a París enamorat, diénli avui no, demá ten anirás, allí lo van tíndre dos añs; y tornán mes enamorat que may va trobá a la seua Salvestra casada en un bon jove que fée tendes, y se va ficá mol trist. Pero veén que no podíe sé d´atra manera, se va esforsá en tranquilisás; y espián cuán estáe a casa, segóns la costum de los joves enamorats va escomensá a passá dabán de ella, creén que no lo habíe olvidat. Pero ella no sen enrecordabe de ell, com si may lo haguere vist, y si sen enrecordáe, fée vore lo contrari. Lo jove u va vore enseguida, en grandíssim doló, pero no per naixó dixabe de fé tot lo que podíe per a torná a entrá al seu pit; pero com res pareixíe conseguí, se va disposá, encara que fore la seua mort, a parláli ell mateix. Informánse per algún veí sobre cóm estabe distribuída la casa, una tarde que habíen anat de vela ella y lo home a casa de uns veíns, de amagatóns va entrá dins de la alcoba y se va amagá detrás de les lones de les tendes que estaben allí; y tan va esperá, que, tornats ells y gitats, va notá que lo home estabe adormir, y allá sen va aná aon habíe vist gitada a Salvestra; y ficánli una ma al pit, simplemen va di:
- ¡Oh, alma meua! ¿Dorms ya? - La jove, que no dormíe, va volé quirdá pero lo jove enseguida li va di: - per Déu, no quirdos, que soc lo teu Girólamo. -
Sentín aixó ella tota tremolosa va di:
- ¡Ay, per Déu, Girólamo, vésten! Ha passat aquell tems en que erem sagals y no anáe contra lo decoro está enamorats. Estic, com veus, casada, per lo que ya no me está be escoltá a datre home que al meu; per lo que te rogo per Déu que ten vaigues, que si lo meu home te sentiguere encara que datre mal no vinguere, se seguiríe que ya no podría viure may en ell en pas ni en descáns, mentres que ara, volguda per nell, en pas y en tranquilidat en ell vic.
Lo jove, al sentí estes paraules, va sentí un terrible doló, y recordánli lo tems passat y lo seu amor may disminuít per la distánsia, y mesclán mols rogs y promeses grandíssimes, res va conseguí; per lo que, dessichós de morí, li va demaná que en recompensa de tan amor, lo dixare gitás a la seua vora hasta que se calentare una mica, que se habíe quedat gelat esperánla, prometénli que ni li diríe res ni la tocaríe, y que en cuan se haguere calentat una miqueta sen aniríe.
Salvestra, tenín una mica de compassió d´ell, lay va consedí en les condissións que ell habíe ficat. Se va gitá, pos, lo jove jun an ella sense tocála; y recordán en un sol pensamén lo llarg amor que li habíe tingut y la seua presén duresa y la perduda esperansa, se va disposá a no viure mes y sense di paraula, tancats los puñs jun an ella se va quedá mort. Y después de un bon rato, la jove, extrañánse de que estiguere tan coto, en cuidadet de que lo home no se despertare, va escomensá a di:
- Girólamo ¿No ten vas?

Pero com no va contestá, va pensá que se hauríe quedat adormit; per lo que, estirán la ma, va escomensá a sorollál per a que se despertare, y al tocál lo va trobá "chelat com lo chal", de lo que se va extrañá mol; y sacsánlo en mes forsa y notán que no se sorolláe, después de tocál un atra vegada va está segura de que estabe mort; per lo que mol acollonida va está mol tems sense sabé qué fé. Al final, va dessidí, fingín que se tratabe de un atra persona, vore qué díe lo seu home que teníe que fés; y despertánlo, lo que acababe de passáli an ella li va di que li habíe passat a un atra, y después li va preguntá que si li passáre an ell, qué tindríe que fé ella. Lo bon home va contestá que li pareixíe que an aquell que s´habíe mort sel teníe que portá en silensio a casa seua y dixál allí, sense enfadás contra la dona, que no li pareixíe que haguere cometut cap falta.
Entonses la jove va di:
- Pos assó tením que fé natros. -

Y agarránlo de la ma, li va fé tocá al jove mort, y ell, tot espantat, va fotre un bot del llit, se va ficá de peu y, ensenén una llum, sense entrá en mes históries en la seua dona, vestit lo cos mort en les seues mateixes mans y sense esperá gens, ajudánli la seua inossénsia, sel va carregá a les esquenes, lo va portá a la porta de casa seua, y allí lo va dixá.
Vingut lo día y trobat dabán de la porta mort, se va montá un gran abalot y, espessialmén sa mare; y examinat per totes parts, y no trobánseli ni ferida ni cop, va sé per tots los meches cregut que habíe mort de doló, com habíe sigut. Va sé, pos, este cos portat a una iglesia, y allí va víndre la dolorida mare en moltes atres siñores paréns y veínes, y damún d´ell van escomensá a plorá a llágrima viva, y a lamentás, segóns les nostres costums. Y mentres se fée un grandíssim dol, lo bon home de la casa aon s´habíe mort, li va di a Salvestra:
- Fícat un manto al cap y ves a la iglesia aon ha sigut portat Girólamo y mésclat entre les dones; y escolta lo que se parle sobre este assunto, y yo faré lo mateix entre los homes, per a enterámos de si se diu algo contra natros.
A la jove li va pareixe be y allá que sen va aná. ¡Maravillosa cosa es de pensá lo difíssil que es descubrí les forses del Amor! Aquell cor que la felís fortuna de Girólamo no habíe pogut obrí lo va obrí la seua desgrássia, y ressussitán les antigues flames, de repén la va moure a tanta piedat lo vore la cara del mort, que, amagada daball de la mantellina, obrínse pas entre les dones, no va pará hasta arribá al cadáver; y allí, cridán mol fort, damún del jove mort se va aviá, y no lo va bañá en moltes llágrimes perque, abáns de tocál, lo doló, com al jove li habíe tret la vida, an ella la hi va traure. Después, consolánla les dones y diénli que se eixecare, sense conéixela, y com ella no se eixecabe, volén alsála, y trobánla morta, la van eixecá y van vore que ere Salvestra. Per lo que totes les dones que allí estaben van escomensá a plorá mol mes que abáns. La notíssia va corre com la pólvora fora de la iglesia, entre los homes, y arribán als oíts del seu home que entre ells estabe, sense aténdre consol de dingú, va plorá mol rato, y después los va contá a mols lo que aquella nit habíe passat entre aquell home y la seua dona y tots van sabé la raó de la mort de los dos.
Prenén, pos, a la jove morta, y adornánla com se adorne als morts, jun al jove la van ficá, y ploránla, a una mateixa sepultura van sé enterrats los dos; y an ells, a qui Amor no habíe pogut ajuntá vius, la mort los va ajuntá en inseparable compañía.

jornada-cuarta-novela-novena

domingo, 28 de julio de 2024

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.

viernes, 8 de septiembre de 2017

Catalina, divorcio, Cataluña

Catalina, mi mujer, me ha pedido el divorcio. Quiere quedarse con la casa y el coche, pero que pague yo la hipoteca y los plazos, y también quiere mantener el doble estado civil, soltera y casada.
Y cómo dices que se llama tu mujer? Catalina o Cataluña?
 
 
CATALINA, divorcio, Cataluña
 

Cómic de Valverde

En chapurriau:
Catalina, la meua dona, me ha demanat lo divorsio. Se vol quedá en la casa y lo coche, pero que paga yo la hipoteca y los plassos, y tamé vol mantindre lo doble estat sivil, soltera y casada.

Y cóm dius que se diu la teua dona? Catalina o Cataluña?

domingo, 28 de julio de 2024

3. 12. Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.

Capítul XII.

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo.


¡Ay de la honra!, díe en veu chafada una vella pateján an terra y meneján lo cap. ¡Botovadéu, si aixó haguere passat al meu tems! ¡Les desollades! Y, ¿qué ere? Que va vore a una mosseta parlán en un mosso a la porta del carré a plena llum del día, y a vista y toleransia de sons pares y de tot lo barri; y al seu tems, si habíen de parlá en ells, teníen que amagáls per corrals, cuartos y sótanos, y obríls de nit, y fels saltá bardes, teulades, baranes y finestres, mentres elles los aguardaben igual al llit, o ixíen a ressibíls descalses, y de puntetes y mal tapades, y hasta los donaben la má pera ajudáls. Aixó, sin embargo, pera aquella envejosa agüela no ere res, y lo parlá al carré de día o a la porta de casa (en honra y cortessía, com diuen elles) ere mol y cosa de desesperás qui u veíe. ¡Cuán tros ña dels setanta als vin!

Se va introduí esta moda als puestos que frecuentabe Pedro Saputo per una ocasió mol sensilla. Ell no podíe ni volíe aná a totes les cases; y totes les dones, igual agüeles que joves, solteres que casades, volíen vórel de prop y parlali; y per an aixó, cuan lo véen vindre, baixaben dissimuladamen a la porta del carré, y al passá ell les saludabe, se solíe pará alguna vegada y parlaben un rato. Y de aquí va passá a sé costum a Almudévar y Santolaria, y después a atres mols pobles, passán dels uns als atres la moda. Y ere lo que no podíen vore les agüeles; ¡una cosa tan inossén!, ¡y mes a les aldees!, y lo que elles faen, que tot ere casi infamia, sol perque se guardaben de sé vistes, com la agüela del vissillo, ere lo bo y lo sano. Y lo que es per parlá en Pedro Saputo no sol baixaben a la porta, sino que tot ere buscá excuses en los que aná a les cases aon estabe. ¡Ere tan guapo! ¡Parlabe tan be! ¡Teníe uns ulls! Pero entre les que lo van aná a vore mereix espessial mensió una de Santolaria.

Estabe un día minján a casa de sa tía, y se va presentá una viuda carregada de bayetes, llagrimosa, ullerosa, doblegada y suspirán; y después de llimpiás los ulls y sonanse los nassos, y una vegada saludat a tots en grans ímpetus de plorera, va exclamá donán un mol fondo suspiro:

- ¡Ay, Eugenia, qué dichosa sou de tindre a casa a un home tan sabut! Miréu, aquí ving sol pera desahogám y que me digue algo pera vore si me console un poc y descanse lo meu cor, perque tot lo san día no fach mes que plorá, y a la nit encara mes, y si me adórmigo algún ratet, ensomio y me assusto; y estic... estic mol apenada, mol, y mol desconsolada! Y dién assó va rompre a plorá tan aposta que un atra vegada se va anegá de llágrimes y mocs.

Se va llimpiá, va aubrí y tancá los ulls tres o cuatre vegades, se va torná a llimpiá y soná, y va doná un suspiro tan fondo y fort, que va pareixe que se habíe reventat per lo melic, o que se li escapabe l'alma per la boca; y desde la seua cadira aon sol teníe un racó de la molla hasta la franja com de humilde o vergoñosa, mirabe a Pedro Saputo esperán la resposta y consell que buscabe.

Ell, naturalmen compassiu y mes en les dones, li va di:

- Lo milló meche de lo vostre mal es lo tems, sense dili res de la raó, perque igual mo sen va de casa. Pero, se pot fé mol en la ajuda de atres remeys. Fa dos mesos...

- Y onse díes justos, va di.

- Pos sí, va continuá Pedro Saputo, dos mesos y eixos díes que va morí lo vostre home; y encara que podría ditos mol sobre esta desgrassia, vull aná al gra. Teníu dos criats per al monte y una criada pera casa, y per ara no nessessitéu mes homens ni mes parens al vostre costat. Lo únic que la criada la hau de cambiá perque es mol jove, y (aquí entre natres) no podéu mirala en bons ulls, ara encara menos que cuan teníeu home; y debéu buscá una dona de juissi.

- Me pareix be, va di ella, perque aquella mossa sol pense en devaneos y orenetes.

Oronetes, chapurriau, José Taronjí, Gustavo Adolfo Bécquer

- Pos, ya u día yo, va continuá Pedro Saputo; ixo, lo primé. Después no hau de plorá cuan tos vingue en gana; hau de tindre unes hores dedicades per an eisse ofissi, que per ara sirán dos cada día, una pel matí y un atra per la tarde, ploranla sansera sense pará mes que lo tems de resá un Parenostre y una Ave María en réquiem al mich y al final de cada una. Y después de la plorera del matí hau de rentatos, pentinatos, asseatos y adorná lo cap y tota la vostra persona com si fore un día de festa y miratos al espill. 

¿Estéu en aixó, bona Gertrudis?

- Sí que u estic, va contestá ella; pero yo no sé per qué hay de mirám al espill si no es pera espantám de vórem tan desastrosa y horrorosa.

- Per naixó mateix, va di Pedro Saputo, tos ressepto lo ejersissi del espill, perque aixines voréu lo mal que li estéu fen al vostre rostro, que lo hau desfet de modo que no tos conec, sén que antes no ñabíe jove mes maja an este poble, encara que casada. Y si no tos u vach di, va sé per aixó mateix, perque estáeu casada, y este estat lo respeto yo mol. Pero ara, si me donéu llissensia, aniré a vóretos alguna vegada, encara que sol sigue pera tráuretos eixa tristesa de la vida.

- Sempre que vullguéu, va saltá ella mol espabilada.

- Assepto la vostra cortessía, va di Pedro Saputo; aniré a vóretos, y quede aixó aixina, ya que estam conformes. Pero miréu que tos troba com hay dit.

- Aixó no sé si podrá sé, va contestá ella, acabán de assentás a la cadira en la franja ara al mich.

- Sí podrá sé, va di ell, y sirá, amable Gertrudis; perque en fin, encara estáu lluñ dels coranta.

- Trenta y dos añs vach fe al mars, va contestá ella, pero este cop ... - Dixéu la sacsada, va di Pedro Saputo, y miréu de restituí lo coló y la grassia an eisse rostro que malmetéu infelismen, y la vitalidat y la tendresa an eixos ulls afonats y apagats. Pero no hay acabat encara. Demá, sense mes diferíu, enviéu un criat a Huesca y que tos porto ápit, rabanetes y mostassa, y mingéu ápit en ensiam pera postre, pera diná y sopá, rabanetes en sal pera berená, y la carn del topí en mostassa que adobaréu mol be, com suposo sabéu fé. 

Se va avergoñí aquí un poc la viuda y casi va vindre a ofendres, agarranu com a pulla; pero se va reprimí y va di:

- Aixó, si yo be u alcanso, mes pareix un remey pera una donsella desganada que pera una viuda apenada.

- No u entenéu, Gertrudis, no u comprenéu, va replicá Pedro Saputo. No dic que lo remey no convingue a qui diéu, pero no dixe de sé mol propi y eficás al nostre cas. Féu y tos anirá be; en la inteligensia que si no u faiguereu, no adelantaríeu gens en la vostra milloría, ni yo podré aná a visitatos. Creéume, Gertrudis; lo mal de viuda sen va per la orina. Conque quedem en lo dit. Plorá primé una hora, después molta pinta y mol espill, y lo demés que tos encarrego. 

Y si dudéu de la virtut del remey, yo aniré a vóretos después demá per la tarde, y me diréu lo que vullguéu; pero tos u prometixgo en la condissió que hau de fé tot lo que acabo de manatos per al vostre be y lo de la vostra casa y amics, entre los que, si tos dignéu admitím, hermosa Gertrudis, me conto yo desde este día.

- Sí, siñó, sí, siñó, va di ella; en lo cor y l'alma.

Sen va aná en aixó, y ¡oh poder de les paraules de un home sabut! Sen va aná en la mitat de la pena que habíe portat y conforme en fé tot lo que li va maná Pedro Saputo. De sort que cuan éste va aná a vórela passats los dos díes ya ere un atra; perque anabe mol asseada, los seus drapets mol ben estesos, lo parlá solt y natural, lo semblán viu, y los ulls afables y hasta casi amorosos.

Va sabé Pedro Saputo que no plorabe les dos hores sanseres, y li va aliviá los plos reduínlos a un cuart de hora pel matí. Y encara li va acabá de explicá lo que lo primé día no li habíe explicat del tot per ñabé testigos. Va vore tamé que la casa estabe mol ben agranada, llimpios y relluens los mobles y tot en bon orden com a una vespra de festa. Y en ves de tuf de sementeri se notabe una fragán auló de timó y espígol, que consolabe.

Va continuá Pedro Saputo les seues visites diaries. Als cuatre díes li va aliviá del tot los plos, no permitinla plorá mes que los domenges per la tarde. A los vuit díes ya ere la mateixa de antes y mes, perque lo seu rostro ere tot un abril, restituít lo coló y la antiga vivassidat y alegría; a un chiquet de sing añs y a una chiqueta de tres que teníe los besabe en lo mateix amor que solíe demostrá a un atre tems; lo dol lo penjabe en molta soltura; y lo cor lo teníe sansé lo nou meche del seu mal, habenli confessat, pressisamen lo día vuit desde la seua primera visita, que se teníe per dichosa de habé enviudat pera coneixe y tratá a un home com ell, ya que lo seu anterió estat la privabe de esta gloria. Y en aixó va vindre a pará lo seu sentimén, les seues llágrimes y lo seu desconsol.

Per lo demés, ya se sap que les viudes han perdut la temó a los homens, no perque siguen viudes, sino perque van está casades. 

Si me diuen que no totes són unes ni una es totes, contestaré que es verdat, pero aixó no veníe al cas, perque ni yo les hay insultat, ni dixo de tíndreles compassió, ni crec de elles mes que lo que se té que creure en bona raó y dret.

Li van privá a la viuda Gertrudis de no poques visites de Pedro Saputo los consultós de diferens pobles que veníen a demanali consell, a plantejali dudes y consiliá pretensions enfrentades, a concluí pactes y concordies. En un día van arribá de Ayerbe, de Lanaja y Poliñino, Berbegal, Alquézar, valle de Nocito, valle de Sarrablo, Jaca, Biescas, Estadilla y San Esteban de Litera. Y va arribá tamé lo síndic de Almudévar a suplicali que baixare pera un assunto de importansia; y pera serví al seu poble va baixá inmediatamen.

jueves, 2 de mayo de 2019

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA


CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA
Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor. 

Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor.


Un assunto du per a tratá mos ha imposat avui lo nostre rey, si pensám que ham vingut per a alegrámos, y tením que parlá de les llágrimes de atres, que no poden contás sense dixá de sentí compassió qui les conte y qui les escolte. Potsé u ha fet per a moderá una mica la alegría de los díes passats; pero done igual lo que l´ha mogut a féu, com a mí no me interesse cambiá lo seu gust, tos contaré un triste cas, desventurat y digne de les nostres llágrimes.

Tancredo, príncipe de Salerno, va sé un siñó mol bo, llástima que a la seua vellesa se va embrutá les máns. En tot lo tems de la seua vida no va tíndre mes que una filla, y mes felís haguere sigut si no la haguere tingut. Ésta va sé per son pare tan tendramen volguda com may datra filla va sé volguda per son pare; y per este tendre amor, habén ella ya passat de lluñ la edat de casás, no sabén cóm separála de ell, no la casabe; después, per fin, habénla donat per dona a un fill del duque de Capua, vivín en ell poc tems, se va quedá viuda y va torná en son pare. Ere mol maja de cos y la cara com la dona que mes u haguere sigut, y jove y pita, y mes discreta de lo que conveníe séu a una dona. Y vivín en lo volgut pare com una gran Siñora, en molta blanó, y veén que son pare, per lo amor que li teníe, poca pressa se donáe per a casála un atra vegada, y an ella no li pareixíe cosa honesta demanálay, va pensá en tíndre, de amagatóns si podíe trobál, un amán digne de ella. Y veén a mols homes a la cort de son pare, nobles y no, com natros los veém a les corts, y considerades les maneres y les costums de mols, entre los atres un jove paje del pare de nom ere Guiscardo, home de naiximén mol humilde pero per la virtut y les costums noble, mes que datre li va agradá y per nell en secreto, veénlo a sobín, se va inflamá, agradánli cada vegada mes les seues maneres. Y lo jove, que no dixabe de sé espabilat, habénse fixat en ella, la habíe ressibit al seu cor de tal manera que no se preocupabe de res mes que de vóldrela. De tal guisa, pos, amánse la un al atre en secreto, dessichán la jove trobás en ell, y sense volé confiás a dingú sobre este amor, per a puguéli declará la seua intensió va inventá una rara estratagema. Va escriure una carta, y an ella li escribíe lo que teníe que fé en son demá per a está en ella; y después, ficada a dins de una caña o canut, jugán lay va doná a Guiscardo dién: - en aixó farás esta nit un bufadó per a la teua sirvienta en lo que ensendrá lo foc. Guiscardo va agarrá lo canut, y pensán que no sense raó lay habíe donat y dit alló, sen va entorná cap a casa, y mirán be la cañeta, y veénla esbadocada, la va obrí y va trobá a dins la carta de ella y la va lligí, y va entendre be lo que teníe que fé. Se va sentí lo home mes contén va ñabé al món, y se va dedicá a preparás per a reunís en ella segóns lo modo que li habíe amostrat. Ñabíe a la vora del palau del príncipe una cova excavada al monte, feta siglos abáns, a la que li entrabe llum per un respiradero ubert al monte; esta enchumenera o tronera, com la cova estabe abandonada, per romigueres y per herbes naixcudes per damún, estabe casi taponada; y an esta gruta, per una escala secreta que ñabíe a una de les cámares baixes del palau, que ere la de la Siñora, podíe baixás, encara que en una fortíssima porta tancada estabe. Y estabe tan lluñ del cap de tots esta escala, perque fée moltíssim tems que no se fée serví, que casi ningú de los que allí vivíen la recordabe; pero Amor, que als seus ulls res es tan secreto que no u pugue alcansá a vore, lay habíe portat a la memória a la enamorada Siñora. Ella, per a que dingú puguere donás cuenta de alló, mols díes en los seus arnesos mol habíe traballat y furgat per a que aquella porta puguere obrís; y una vegada uberta, baixán sola a la caverna y vist lo respiradero, li habíe manat di a Giuscardo que se embutiguere per nell y baixare a la cova, habénli dibuixat per aón podíe trobál. Y per a cumplí aixó, Guiscardo rápidamen, preparada una maroma en uns nugos y llassades per a pugué baixá y pujá per nella, y vestit en un cuero que lo protegire de les gabarreres o garraberes, sense habéli dit res a dingú, a la nit siguién cap a la tronera sen va aná, y lligán be una de les puntes de la corda a una forta soca que a la boca de la enchumenera habíe naixcut, per nella va baixá a la cova y va esperá a la Siñora. Ella, al día siguién, fen vore que volíe descansá, va enviá a fora a les seues criades y se va tancá sola a la alcoba, va obrí la porta, y va baixá a la cova, aon se va trobá en Guiscardo, y la un al atre moltes festas se van fé, y van aná juns a la alcoba, y en grandíssim plaé se van quedá bona part de aquell día, y per a que los seus amors continuaren sén secretos, sen va entorná a la gruta Guiscardo y ella va tancá y barrá la porta, y va eixí fora de la habitassió en les seues damiseles.
Guiscardo después, al víndre la nit, va pujá per la maroma del respiradero y sen va entorná cap a casa seua; y habén adeprés este camí, moltes vegades después, passán lo tems, allí va torná. Pero la fortuna, envejosa de tan llarga y tan gran passió, va mudá la alegría dels dos amáns en amargs plos. Acostumbrabe Tancredo a víndre alguna vegada sol a la cámara de la seua filla, allí parláe en ella, se quedáe un rato y después sen anáe. Un día, después de minjá, baixán allí, y están la filla de nom Ghismunda a un jardí seu en totes les seues criadetes, va entrá a la alcoba sense sé vist ni sentit, y trobán les finestres de la alcoba tancades y les cortines del llit parades, allí prop a un raconet se va assentá a uns cuixíns, y apoyán lo cap al llit y tapánse en la cortina, com si se haguere amagat allí, se va quedá adormit. Y están dormín de esta manera, Ghismunda, que per desgrássia aquell día habíe fet víndre a Guiscardo, dixán a les seues criadetes al jardí, en silénsio va entrá a la alcoba y, tancánla, sense donás cuenta de que algú estabe allí, va obrí la portota a Guiscardo que la esperabe y anánsen los dos al llit com acostumbraben, y juns jugán y tombán, va passá que Tancredo se va despertá y va sentí y vore lo que Guiscardo y la seua filla féen; y mol dolgut per naixó, primé va vóldre cridáls, pero después va pensá en callá y quedás amagat, si podíe, per a pugué fé en passiénsia y en menos vergoña lo que ya se li habíe ocurrit fé. Los dos amáns van está mol tems juns com acostumbraben, sense acatássen de Tancredo; y cuan los va pareixe be, baixán del catre, Guiscardo sen va entorná a la cova y ella va eixí de la alcoba. Tancredo, encara que ere vell, per una finestra va baixá al jardí y sense sé vist per dingú, mortalmen dolgut, va torná a la seua cámara. Y per una orden que va doná, al eixí del respiradero, la nit siguién Guiscardo va sé apresat per dos homes y portat en secreto a Tancredo. Este, al vórel, casi plorán li va di:
- Guiscardo, la meua benignidat en tú no mereixíe lo ultraje y la vergoña que me has fet, com hay vist avui en los mues ulls.
A lo que Guiscardo sol va contestá:
- Amor pot mol mes de lo que podem vosté y yo.
Va maná entonses Tancredo que fore guardat an alguna cámara de allí dins, y aixina se va fé. Vingut lo día siguién, sense sabé Ghismunda res de estes coses, habén Tancredo en ell mateix pensat uns cuans prossediméns, después de minjá, segóns la seua costum sen va aná cap a la cámara de sa filla, aon fénla cridá y tancánse a dins en ella, plorán li va escomensá a di:
- Ghismunda, pareixénme conéixe la teua virtut y honestidat, may hauría pogut tíndre al ánimo, encara que me u hagueren dit, si yo en los meus ulls no u haguera vist, que te hagueres entregat an algún home que no fore lo teu, no ya féu sino pensáu; per lo que yo en tot lo poc que me quede de vida estaré dolgut al recordáu. Ojalá Déu que hagueres pres un home acorde a la teua noblesa; pero entre tans que la meua cort frecuenten, vas triá a Guiscardo, jove de condissió vilíssima criat a la nostra cort casi per amor de Déu desde chiquet hasta neste día; per lo que no sé qué hay de fé de vatros. De Guiscardo, a qui esta nit hay fet péndre cuan eixíe per la tonera y lo ting a la presoneta, ya hay determinat qué fé, pero de tú sap Déu que no sé qué fé. Per una part, me arrastre lo amor que sempre te hay tingut mes que cap pare li va tíndre a la seua filla y per l’atra me arrastre la justíssima rabia ocassionada per la teua gran locura: aquell vol que te perdona y éste vol que contra la meua mateixa naturalesa me ensaña; pero antes de péndre partit, vull sentí lo que tingues que dim.
Y dit aixó, va acachá la cara, plorán tan fort com u hauríe fet un mosset esbatussat. Ghismunda, al sentí a son pare y al vore no sol que lo seu secreto amor habíe sigut descubert sino que Guiscardo estabe amanillat, va sentí un doló indescriptible y va está prop de mostrál en crits y llágrimes, com la mayoría de les dones fa, pero se va aguantá, y se va determiná a no seguí viva antes que suplicá per nella mateixa, imaginán que ya lo seu Guiscardo habíe mort, per lo que no com dolguda o arrepentida del error, sino com dona valenta, aixina li va contestá a son pare:
- Tancredo, ni a negá ni a suplicá estic disposada perque ni lo un me valdríe ni lo atre vull que me valgue; y ademés de aixó, de cap modo enténg que me afavorixquen la teua benevolénsia y lo teu amor sino confessán la verdat, primé deféndre la meua fama en raóns verdaderes y después en les obres seguí firmemen la grandesa del meu ánimo. Es verdat que hay volgut y vull a Guiscardo, y mentres viga, que sirá poc, lo voldré y si después de la mort se pot vóldre, no dixaré de vóldrel; pero an aixó no me va portá la meua femenina fragilidat, sino les teues poques ganes de tornám a casá. Te té que sé manifest, sén tú tamé de carn, que has engendrat a una filla de carn y no de pedra ni de ferro; y enrecordáten teníes y tens, encara que tú ara sigues agüelo, cóm y quines y quina forsa tenen les leys de la juventut, y encara que tú, home, los teus millós añs en les armes los has passat, tens que sabé lo que lo tems mort y les delicadeses poden fé en los vells, no diguem ya en los joves. Soc, pos, de carn, y hay viscut tan poc que encara soc jove, y per una cosa y l’atra plena de dessich, y ya hay estat casada, y coneixía lo plaé que se sen cuan tal dessich se cumplix. An estes forses, no puguén yo resistí, me vach disposá a seguí alló a lo que me espentaben, com jove y com dona, y me vach enamorá. Y sertamen en aixó vach ficá tota la meua virtut al no vóldre que ni per a tú ni per a mí, de alló que al natural pecat me atraíe (en cuan yo puguera evitáu) vinguere cap vergoña. A lo que lo compasiu Amor y la benigna fortuna una mol amagada vía me habíen trobat y mostrat, per la que, sense dingú sabéu, yo alcansaba lo meu dessich: y aixó (qui sigue que te u haigue amostrat o com sigue que u sápigues) no u nego. A Guiscardo no lo vach triá per casualidat, com moltes fan, sino que en deliberat consell lo vach triá abáns que a consevol atre, y en precavut pensamén lo vach atraure, y en sabia perseveránsia dels dos llárgamen ham disfrutat. Pareix que, ademés de habé pecat per amor, tú me repréns al di, com si no te hagueres enfadat si a un home noble haguera triat per an aixó, que en un home de baixa condissió me hay mesclat; en lo que no te dones cuenta de que no repéns lo meu pecat sino lo de la fortuna, la que en molta frecuénsia als que no són dignes aúpe, dixán a baix als digníssims. Pero dixem ara aixó, y mira un poc los prinsipis del assunto: vorás que tots natros estam fets de una sola massa de carn y que per un mateix creadó totes les almes en igual forsa, en igual poder, en igual virtut van sé creades. La virtut primé va fé distinsió entre natros, que naixém y naixíem iguals; y los que mes cantidat de ella teníen y la ficaben en obra van sé nombrats nobles, y los atres se van quedá sén la plebe. Y encara que una costum contraria haigue amagat después esta ley, no está encara arrancada ni desfeta per la naturalesa y per loe bones costums; y per naixó, qui virtuosamen obre, ubertamen se mostre noble, y si de un atra manera sel cride, qui aixina lo cride se equivoque.
Mira, pos, entre los teus nobles y examina la seua vida, les seues costums y les seues maneres, y de un atra part considera los de Guiscardo: si vullgueres jusgá sense animosidat, lo cridaríes an ell nobilíssim y a tots estos nobles teus villanos. En la virtut y lo valor de Guiscardo no vach creure per lo juissi de un atra persona, sino per les teues paraules y per los meus ulls. ¿Quí lo va alabá tan com tú lo alababes en totes les coses loables que tenen que sé alabades en un home valén? Y sertamen no sense raó: que si los meus ulls no me van engañá, cap alabansa va sé dita per tú que yo no li veiguera ficála en obra, y mes admirablemen que podíen expresáu les teues paraules; y si en alló me haguera engañat en algo, per tú hauría sigut engañada. ¿Dirás, pos, que en un home de baixa condissió me hay mesclat? No dirás la verdat; si per ventura digueres que en un pobre, en vergoña teua podríe consedís, que aixina has sabut a un home valiós servidó teu portá a bon estat; pero la pobresa no trau a dingú la noblesa, sino lo que se té. Mols reys, mols grans príncipes van sé pobres, y mols que caven la terra y guarden ovelles van sé riquíssims, y u són. Si a la teua vellesa estás disposat a fé lo que de jove no acostumbráes, es di, a obrá en crueldat, prepárat a séu, has de sé cruel en mí perque no estic disposada a rogát de cap manera que no u sigues com que eres la primera raó de este pecat, si es que pecat es; per lo que te asseguro que lo que de Guiscardo haigues fet o faigues si no fas en mí lo mateix, les meues propies máns u farán. Y ara vésten en les dones a plorá, y per a descarregá la teua crueldat en lo mateix cop, an ell y a mí, si te pareix que u mereixem, mátamos. Va vore lo príncipe la grandesa de ánim de la seua filla, pero no per naixó va creure que estiguere tan firmemen disposada a lo que en les seues paraules amenassabe; per lo que, separánse de ella y alluñán lo pensamén de obrá cruelmen contra ella, va pensá que en la condena del atre arrfredaríe lo amor de ella, y va maná als dos que a Guiscardo guardaben que, sense féu sabé a dingú, la nit siguién lo estrangularen y, arrancánli lo cor, lay portaren. Ells u van fé tal com los u habíe manat, per lo que, vingut lo día siguién, fénse portá lo príncipe una gran y hermosa copa de or y ficat an ella lo cor de Guiscardo, per un fidelíssim criat seu lay va enviá a la seua filla y li va maná que cuan lay donare li diguere:
- Ton pare te envíe aixó per a consolát en lo que mes vols, com l´has consolat tú en lo que ell mes volíe.
Ghismunda, sense apartás de la seua dessisió, fénse portá unes herbes y arraíls venenoses, después de que son pare sen habíe anat, les va destilá y les va reduí a aigua, per a tíndrela preparada si lo que se temíe passabe. Y vingut lo sirvién an ella en lo regalo y en les paraules del príncipe, va agarrá la copa, y destapánla, al vore lo cor y al sentí les paraules, va tíndre per mol sert que aquell ere lo cor de Guiscardo, per lo que, eixecán los ulls cap al sirvién, va di:
- No li conveníe sepultura menos digna que l´or a tal cor com es éste; mon pare ha obrat discretamen en aixó. -
Y dit aixó, arrimánsel a la boca, lo va besá y después va di:
- En totes les coses y hasta este extrem de la meua vida hay trobat tendríssim lo amor que mon pare me té, pero ara mes que may, y per naixó les raderes grássies que ting que donáli ara per tan gran presén, de la meua part li donarás. -
Dit aixó, mirán la copa que teníe abrassada, mirán lo cor, va di:
- ¡Ay!, dolsíssim albergue de tots los meus plaés, ¡maldita sigue la crueldat de aquell que en los ulls de la cara me fa vóret ara! Bastán me ere mirát a cada momén en los del espíritu. Tú has cumplt ya la teua carrera y te has liberat de la que te va consedí la fortuna; has arribat al final, cap aon tots correm; has dixat les miseries del món y les fatigues, y del teu mateix enemic has ressibit la sepultura que lo teu valor mereixíe. Res te faltabe per a ressibí cumplides exequies mes que les llágrimes de qui mentres vas viure tan vas voldre; los que per a que los tingueres, va ficá Déu al cor de lo meu cruel pare que te enviare a mí, yo te los oferiré encara que tinguera lo propósit de morí en los ulls secs y en lo gesto gens espantat; y después de habételes oferit, sense tardansa alguna faré que la meua alma se unixque a la que, dirigínla tú, en tan amor vas guardá. ¿Y en quina compañía podré aná mes contenta y mes segura als puestos desconeguts que en ella? Estic segura de que está encara aquí dins y que mire los puestos de los seus plaés y los meus, y com estic segura de que seguix volénme, espere a la meua per la que mol es amada. Y dit aixó, sense fé cap abalot de dona, inclinánse sobre la copa, plorán va escomensá a derramá tantes llágrimes que admirable cosa ere de vore, besán infinites vegades lo cor mort. Les seus criadetes, que al voltán de ella estaben, no enteníen quin cor ere éste y qué volíen di les seues paraules, pero per la piedat vensudes, totes ploraben; y en compasió li preguntaben en vano per lo motiu de les seues ploreres, y mol mes, com podíen y sabíen, se les ingeniaben en consolála. Ella, después de habé plorat tan com li va pareixe, alsán lo cap y secánse los ulls, va di:
- Oh, cor mol amat, tots los meus debers cap a tú están cumplits y res me quede per fé mes que portá la meua alma a está en la teua compañía.
Y dit aixó, se va fé allargá la cantrelleta aon estabe l´aigua que lo día abáns habíe preparat; y la va abocá a la copa aon estabe lo cor, en moltes llágrimes seues rentat; y sense cap espán ficada allí la boca, se la va beure tota, y habénla begut, en la copa a la ma va pujá cap al seu llit, y lo mes honestamen que va pugué va colocá lo cor del mort contra lo seu cor, y sense di paraula esperabe la mort. Les seues damiseles, habén vist y sentit estes coses, y com no sabíen quina aigua ere la que habíe begut, a Tancredo habíen enviat a di tot alló, y ell, barruntánse lo que passáe, va baixá rápidamen a la alcoba de la seua filla. Aon va arribá al momén en que ella se estirabe damún del llit, y tart, en dolses paraules veníe a consolála, veén com ella estabe, va escomensá a plorá; y la Siñora li va di:
- Tancredo, guarda eixes llágrimes per an algún cas menos dessichat que éste, y no les tragues per mí que no les vull. ¿Quí ha vist may a dingú plorá per lo que ell mateix ha vullgut fé? Pero si algo de aquell amor que me vas tíndre encara viu en tú, com a radé don consedixme que, ya que no te va agradá que yo vixquera a amagatontes en Guiscardo, que lo meu cos en lo seu, aon sigue que lo haigues fet aventá mort, estigue públicamen.
Lo nugo a la gola no li va dixá contestá al príncipe, y entonses la jove, sentínse arribá al seu final, apretán contra lo seu pit lo cor mort, va di:
- Quedéutos en Déu, que yo men vach.
Y velats los ulls y perdut tot sentit, de esta dolorosa vida sen va aná. Tal dolorós final va tíndre lo amor de Guiscardo y de Ghismunda, com hau sentit; als que Tancredo, después de mol plorá, y massa tart arrepentit de la seua crueldat, en doló de tots los de Salerno, honradamen als dos a un mateix sepulcro va fé enterrá.

cuarta jornada novela segona

miércoles, 16 de noviembre de 2022

Poesía, Pere Miquel Carbonell

POESÍA.

(N. E. En el viaje literario a las iglesias de España, unos años antes de publicarse este tomo 28, escribe el autor, Jaime Villarroya, sobre Pedro Miguel Carbonell: - ortografía actualizada -

… Era además un curioso hacinador de los trataditos, epístolas, poesías y otras cosas que escribieron los sabios de su tiempo. También se esforzó él mismo en algunas composiciones; conato loable por la ocasión que con ellas dio a que sus amigos escribiesen en prosa y verso algunas cosas dignas de la luz pública que él nos conservó copiadas en su libro.)

Que Carbonell se hubiese dedicado a la poesía es descubrimiento del que hasta ahora no había participado el público, quedando exclusivamente reservado por espacio de cuatro siglos entre los que le sucedieron en la custodia del Real Archivo de Barcelona. Por lo mismo, grande fue nuestra satisfacción al tropezar con la primera noticia que sobre este particular nos proporcionó el detenido examen que practicamos, entre otros códices, del Memoriale n. 49 (1) y no es menor la que sentimos hoy al difundirle con la imprenta.

(1) Este códice es un índice antiguo, en folio mayor, hecho por Carbonell, que contiene reseñas de documentos, extractos y diferentes notas, las más de ellas muy útiles a los que se hallen al frente del Archivo. A sus foleos numerados preceden ocho que no lo están, y estos forman un índice alfabético de todos los documentos, notas y demás que se hallan continuados en dicho volumen. Al cuarto vuelto de estos foleos no numerados léense sub letra C. las siguientes notas autógrafas de Carbonell:

Açi fas mentio de les Cobles per mi ordenades e scrites en lo present libre. Cobles o dança de la mort començant en lo present libre... fol. XV.

Cobles ajustades per mi a la dita dança hon yo e tots havem a ballar o tart o primerament com Deu volra. E son per mi ordenades e scrites apres la present taula del present libre.

Cobles contra aquells qui son stats bons en fer fer per lo Senyor Rey don Ferrando segon en les Corts de Muntço la Costitutio (Constitutio, constitució, constitución) de les cerques e salaris de les scriptures del Real Archiu de Barcelona la cual es mes damnosa que util a republica (res publicarem publicamla cosa pública, pero con rey, como se puede ver, Fernando II de Aragón).


E com es dit als demanants qui tots hi venen cuitats anau a fer tatxar la cerca noy volen anar ans flestomen tots aquells qui hi son stats bons e diuen que ne per cerques ne per salaris no hi volen anar ni servir dita constitutio qui es feta a mala intentio e per pagar altre salari al taxador quils faria rodar. Almenys devia dir que en cas ques demanas mes del degut o contra voluntat dels demanants en tal cas fora raho anar a fer tatxar etc. E es cert que aran so millor pagat que abans que nols dic axi de cerques com de salaris si no voleu servar la constitutio pagau (lo) queus vullau. E axi mon fill que mes hi gonyaras fesho com yo ho fas... fol. LXXIV v. y CXXVI v.

Cobles altres per mi scrites e ordenades en lo present libre. Jatsia alguns mordicans e reprenedors diran e perque scriureles en tal libre yo no vull dir per que sino que Deu o sab. Les quals son ço es les de Sancta Maria Magdalena en la primera charta apres les ajustades per mi a la dança de la mort. - Apres les de Goliart. - Apres les contra los reprensors de la mia vida. - Apres del Refrany. - Apres contra aquells qui han de casa mia furtades lettres.

Adversus fugientes loca peste infecta. Cobles per mi fetes son...
fol. XXII y XXIII.

Bien es verdad que no fue la poesía el género en que más brilló la pluma de nuestro Cronista y que, como el lector advertirá, hay una distancia inmensa entre la fluidez, corrección y valentía de la prosa en que extiende sus narraciones y descripciones históricas y la languidez, desaliño y hasta tibieza de la mayor parte de sus metros. Nosotros no tenemos el menor reparo en atribuir estos defectos a la mansedumbre propia del carácter de Carbonell, a que rara vez siente hervir en sus venas el fuego de la improvisación el que acostumbra helar su sangre bajo la influencia de la fría y recelosa crítica, invirtiendo el tiempo en útiles investigaciones históricas, y finalmente a la poca elevación de los asuntos sobre que versan casi todas sus composiciones. Y en efecto, el quejarse de una constitución que disminuye los emolumentos de su destino y el corregir la pereza de los escribanos que omiten en sus libros la copia íntegra de las sentencias, son a la verdad pensamientos sobradamente humildes e incapaces de inflamar la vena hasta del poeta más susceptible.

Indudablemente el autor en ellas no hizo más que desahogar los sentimientos internos del corazón en el momento mismo de recibir las impresiones, sin darles otra importancia ni concebir más pretensión que la de amonestar y prevenir la inexperta juventud de su hijo; y tal vez si afortunadamente tuviéramos a la vista todas las que compuso, de las cuales la mayor parte se han perdido o al menos ignoramos el paradero, hallaríamos entre ellas alguna que confirmara nuestro aserto, por ejemplo, las que dedicó a la Magdalena y a Goliat: pero desgraciadamente los hijos de Carbonell o los que le sucedieron en el Archivo arrancaron de aquel códice los folios en que estaban continuadas con las que escribió contra los mordaces reprensores de su vida, contra los que habían extraído furtivamente de su casa algunas cartas, contra los que abandonaban las poblaciones dominadas por la peste y finalmente la que versaba sobre el refrán, habiéndose librado milagrosamente de tan lamentable extravío, por la feliz casualidad de hallarse repetidas en diferentes códices y en otros folios del Memoriale n. 49, las dos primeras que indicamos y la continuación a la Danza de la Muerte que, en nuestro concepto, es la que más mérito e interés ofrece, ya por ser la más perfecta y acabada en la versificación, ya por la idea filosófica sobre que versa, ya finalmente porque el autor sin duda se propuso en ella corregir las corrompidas costumbres de los cortesanos de su época. Tales ventajosas circunstancias nos han inclinado a tratarla más extensa y detenidamente que las demás y a darla el lugar preferente en nuestra publicación, acompañándola de todas las noticias y antecedentes que nuestro buen celo y escasos conocimientos sobre la materia nos han podido sugerir.

El autor al escribirla pagó el tributo que la mayor parte de los poetas, pintores y escultores de la edad media pagaron a la idea dominadora de la época, (1: Véase “La Danse des morts dessinée par Hans Holbein, gravée sur pierre par Joseph Schlotthaner, professeur á l' Académie de Munich: expliquée par Hippolyte Fortoul, professeur á la Faculté des lettres de Toulouse” cuya interesantísima obra recomendamos muy particularmente a nuestros lectores.)

y probablemente la traducción al catalán de una obra francesa sobre el mismo objeto, hasta ahora nunca conocida, que publicaremos antes que la continuación de Carbonell, ya que este le dio también la preferencia al extenderlas en su manuscrito, le impulsó seguramente a componerla. Ambas
 van escritas en octavas de versos de nueve sílabas y todas estas terminan en una máxima moral o refrán. En la traducción de la obra francesa, el autor (Maestro) encabeza la danza con dos octavas dirigidas al lector, (criatura racional), presentándole aquel espejo en que debe leer su futura e inevitable suerte, y en seguida introduce en escena a la muerte, que, en una octava, se dirige a los personajes que van entrando en danza y en otra recibe la correspondiente contestación. Ocupa el primer lugar el papa, siguiéndole por su orden el emperador, el cardenal, el rey, el patriarca, el capitán o condestable, el arzobispo, el obispo, el gentilhombre, el abad, el gobernador, el astrólogo, el burgés (burgués), (1: Título propio de la villa de Perpiñan, casi equivalente al que en otros puntos se conoce por ciudadano honrado.)

(N. E. ¿sabría Manuelico Bofarull qué es un Burg, bourg, burgo, bourgeoise, de ahí la Bourgogne, y de chastelchâteau, la ChastelongneCataluña?)


el canónigo, el mercader, el cartujo, el portero, el monje, el usurero, (después de la contestación de este insiste la muerte en otra octava contra la usura,) el médico, el enamorado, el abogado, el músico, el cura, el labrador, el fraile-menor, el infante, el sacristán, (2) el ermitaño (pone hermitaño, normal en 1865), la doncella, la monja, la viuda, la casada y el notario, concluyendo con una octava dirigida al lector en que le recuerda la igualdad del tribunal de la muerte y la conveniencia de estar siempre prevenido a dejar el mundo; con otras tres que pone en boca de un rey, dirigidas también al lector desde el mausoleo en que yace, haciéndole ver que toda la grandeza que le rodeaba en vida se había convertido en gusanos y podredumbre, y aconsejándole retenga en su memoria esta danza para obtener la vida eterna, y haga buenas obras para evitar las penas del infierno; y con siete versos latinos puramente de capricho, tan frecuentes en aquella época, reducidos a preguntar a los lectores ¿de qué les servirán la honra, los goces y las riquezas de la vida, si han de tener con la muerte el mismo fin que los personajes que han tomado parte en la danza?


(2) Aunque damos esta versión (sacristán) al sustantivo scholá de que usa el autor, no la consideramos del todo exacta, antes bien nos inclinamos a creer que en aquellos tiempos en que no existían Seminarios, los jóvenes que deseaban abrazar el sacerdocio se educaban e instruían en las iglesias principales, y se les daba aquella denominación.
(N. E. Este Manuelico tendría que haber leído un poco más a Jaime Villanueva y otros autores que aportan textos donde podría haberse instruido. Bueno, al menos sabía que scholá es sustantivo, y lo copia del original con á.)

Inmediatamente pone Carbonell el nombre del autor y un epigrama latino, que también le atribuye, en siete dísticos, relativo a la felicidad e infelicidad de la vida humana.

Carbonell escribió la continuación en los días de la Natividad del Señor del año 1497, según lo expresa al fol. 153 de su manuscrito, calcándola materialmente sobre la traducción de la danza del poeta francés, sólo que cambia en ella los personajes y se dirige con preferencia a los principales funcionarios públicos de su tiempo. Con una octava endecasílaba, que lleva marcada con dos comitas el hemistiquio, da principio a su obra, manifestando que le movió a escribirla el poco apego que tenía a la vida, el deseo de conservar el recuerdo de la muerte para sí y para la Casa Real, y la oportunidad de hacer entrar en la danza su propia persona y las demás que se quedaron olvidadas al autor francés, encareciendo la conveniencia de obrar bien y de apartarse del vicio una vez que la muerte despoja al hombre de todo el brillo y bienes que posee en este miserable mundo. Entra inmediatamente a hablar la muerte en coplas como las anteriores seguidas de sus correspondientes contestaciones, en igual metro, al virey (virrey), o lugarteniente general del rey, al canciller, al vicecanciller, al regente la cancillería, al maestre racional y a su lugarteniente, al tesorero, a su lugarteniente y al regente la tesorería, al escribano de ración y a su lugarteniente, al protonotario y a su lugarteniente, al archivero, a los secretarios, al copero, a los escribanos de mandamiento y de registro,
(1: Las obligaciones y cargos a que estaban sujetos estos empleados Reales pueden verse en las Ordenaciones de la Casa Real que formó D. Pedro el Ceremonioso, y se conservan en el Archivo general de la Corona de Aragón, publicadas en la segunda serie de la Colección de sus documentos inéditos.)


a todos los curiales, a los que usan peluca, cabellera o pebrada, a los capellanes y sacristanes, al ciego, al boticario, al maestrescuela, a los juristas, abogados y jueces, al cortesano adulador, al joven y al viejo. Aquí deja Carbonell su continuación y la toma el joven Gaspar Nadal (1: Creemos que este joven era un escribiente de Pedro Miguel Carbonell.) bajo el mismo sistema y metro dirigiéndose al menestral, al cirujano, al faquín y hasta a sí mismo, dando fin con una cuarteta expresando que lo que acababa de escribir no lo hacía en desprecio de Dios, que no creía haber errado y que se entregaba a su divina voluntad. (2: A este nuestro trabajo se refiere el Sr. Amador de los Ríos en la nota 2.a de la pág. 496 del tomo IV de su Historia de la Literatura Española, que le facilitamos a su tiempo. )

Si el lector se toma el trabajo de comparar esta danza y la continuación con la que se atribuye al judío Rabí don Santo
(N. E. Sem Tob, https://rbdigital.realbiblioteca.es/s/rbme/item/13418#?c=&m=&s=&cv=1&xywh=314%2C369%2C682%2C384 )

que se conserva manuscrita en un códice en 4.° de la biblioteca de S. Lorenzo el Real, notará desde luego una gran semejanza entre ambas y se inclinará a creer con nosotros que son contemporáneas. Ignoramos la época de la primera por más que Carbonell nos dice que la escribió en francés el santo varón, doctor y canciller de
 París, Juan Climachus o Climages, puesto que no hemos podido averiguar en qué época floreció este canciller, aunque han tomado a su cargo esta investigación, con el deseo de complacernos, nuestros buenos amigos y aventajados escritores franceses Mr. Prosper Merimée y Mr. Francisque Michel, cuyos detenidos y esmerados trabajos no han producido otro resultado que la seguridad de no haber existido canciller alguno de Francia ni de la universidad de París ni de su catedral que llevase tal nombre. No obstante, Fabricio, en la pág. 390 del tom. I de su biblioteca (edición de Padua de 1754) y F. X. de Feller, en la pág. 260 del tom. II de su Diccionario histórico o biografía universal, corregido, completado y continuado hasta 1837 por M. Henrion (edición de París del mismo - pone mimo - año), citan un doctor de la Sorbona, que después llegó a ser su rector o canciller, llamado Nicolás de Clemangis o Clamanges, natural del pueblo de este nombre en la diócesis de Chalons, que murió en 1430 o 1440. Enumeran muchas obras que escribió, pero entre ellas no viene comprendida la que nos ocupa. Sin embargo, el último autor nos dice que Nicolás de Clemangis vivió largo tiempo encerrado en la Cartuja de Valle-Ombrosa en la Toscana, en cuyo lugar compuso la mayor parte de sus escritos. Confesamos francamente que todos estos datos nos han engolfado en un mar de dudas en que nos hallamos fluctuando con deseos vivísimos de escoger el rumbo más acertado y seguro para salir de él felizmente. ¿Habrá equivocado tal vez Carbonell el nombre patronímico del canciller? Averiguado este punto, muy poco nos restaría ya para tocar el término de nuestros deseos, porque ¿no sería muy probable y natural que la influencia de la triste, solitaria y contemplativa vida de una Cartuja, siempre rodeada de la ¡dea y recuerdo de la muerte, hubiese hecho nacer y desarrollar en la imaginación de Clemangis la composion (composición) de la danza?... Abandonamos estas reflexiones a inteligencias más privilegiadas que la nuestra, sobre todo a algunos aventajados escritores de la vecina Francia y entre ellos con preferencia al más inteligente, erudito y crítico juez sobre la materia, Mr. Hipólito Fortoul, para que con sus brillantes luces y exquisito tacto procure esclarecer este punto tan interesante a la historia literaria de su nación.

Rabí Don Santo de Carrión, según D. José Rodríguez de Castro en la pág. 198 del tom. I de su Biblioteca Española, nació a fines del siglo XIII o a principios del XIV, contando una edad avanzada en 1360, y atribuye decididamente a este judío la danza de la muerte que aún existe en la biblioteca del Escorial, insiguiendo en un todo lo que dice D. Tomas Sánchez en los tom. I y IV de su colección de poesías castellanas anteriores al siglo XV. Don Leandro Fernández de Moratín da el primer lugar, con fecha del año 1356, en el catálogo histórico crítico de piezas dramáticas anteriores a Lope de Vega, que pone a continuación de sus Orígenes del Teatro Español, al anónimo de la Dança de la Muerte, negando haya sido obra del mencionado Rabí Don Santo, y fijando su época a mediados del siglo XIV. Finalmente Mr. Hippolyte Fortoul, en la pág. 50 y siguientes de su obra antes citada, expone algunas razones, y de bastante peso, para probar que no pudo ser escrita sino a principios del siglo XV. Respetamos, cual merecen sus autores, estas distintas opiniones, y sin dar la menor preferencia a ninguna de ellas, puesto que no hemos tenido hasta ahora proporción de examinar personalmente el códice del Escorial, requisito que consideramos indispensable para formar nuestro juicio definitivo; deducimos de las mismas la consecuencia, nada aventurada, de que esta Danza de Rabí Don Santo es contemporánea de la de Clemangis, militando a nuestro apoyo la poderosa reflexión de que si Carbonell compuso la continuación a esta última a fines del siglo XV (37 años después de la invención de la imprenta), no es mucho se invirtiera un siglo y medio (término mayor) en generalizar la obra francesa, que no tuvo otro medio de circulación que la ligereza mayor o menor, pero siempre lenta, de los escribientes o la inexperiencia de los primitivos impresores.
(N. E. No sé si Manuelico sabía en 1865 lo que estaban haciendo en Valencia, en lengua valenciana y otras, y con la imprenta, a finales del siglo XV.)

Cumple ya dar cima a nuestra tarea diciendo, con referencia a las demás composiciones poéticas de Carbonell, que las escribió en coplas, ya en cuartetas, ya en octavas endecasílabas del mismo género de la que puso al frente de la Continuación a la Danza de Clemangis, y que hemos creído conveniente publicarlas con las variantes y notas de que el mismo autor las acompañó para mayor inteligencia de los lectores, sin perjuicio de añadir por nuestra parte las que consideremos conducentes a alcanzar el mismo objeto.


DANÇA DE LA MORT E DE AQUELLES PERSONES QUI MAL LLUR GRAT AB AQUELLA BALLEN E DANÇEN.

Parle lo Mestre.


1.
O creatura rahonable

Qui desiges vida terrenal

Tu has açi regla notable

Per ben finir vida mortal

La present dança que veus tal

Es de la mort poc delitosa

Morir a tots es natural

La mort es vil molt odiosa.

2.
En tal mirall cascu legir

Pot pus cove aqui dançar

Aquell se pot bonanat dir

Quis vol aqui sovent mirar

Tu veus los altres començar

Qual es qui de morir se guart

Ne sol atras un pas tornar

Tots duna massa prenem part.


Parle la mort al Papa.


3.
Vos qui viviu al mon present

Prest o tart aqui dançareu

Mas quant sab ho Deu solament

Preneu esment com ho fareu

Don Papa vos començareu

Axi com pus digne Senyor

En tal forma honrat sereu

Als grans Mestres pertany honor.


Respon lo Papa.


4.
Donchs haure yo menar la dança

Qui tinch loch de Deu en la terra

Dignitat hagui e poxança

E tu mort leves me desferra

Nom puix lunyar de quim fa guerra


Encara morir no cuydava

Yoy pensi poc e fiu gran erra.


Al Emperador.


5.
Vos qui sou en lo mon sens par

Princep e gran Emperador

Araus cove lo mon lexar

Armes cavalls e lo pom dor

Sceptre banderes gran honor

Forçat sereu venir ab mi

Doncs veniu prest sens fer rumor

Tots quants nexen fan tal cami.


Respon lo Emperador.


6.
No trop Senyor a quim appell

De la mort qui axim meneia

La carn los osos e la pell

Sots un lançol cove que veia

Tant prest morir yo may no creya

Quem ha valgut gran senyoria

Pus veig la mort quaxim garreia

Honor val molt sinos perdia.



Al Cardenal.


7.
Bem semble que feu lesbait

Sus Cardenal leugerament

Seguiscam tots ab gran delit

Los altres graciosament

E nous hi valra lespantament

Haveu viscut ab gran plaer

Ab molts delits honradament

Lo gran honor pert lo saber.


Respon lo Cardenal.


8.
Nom par sens causa lespordir

Com veig tant prop de mi la mort

E la dançam cove seguir

En bells vestits no prenc deport

Capell vermell drap de gran sort

Haure iaquir e la noblesa

Be pore dir hon es ma cort

Tot delit fina en tristesa.


Al Rey.


9.
Veniu noble Rey coronat

Famos de molts bens e proesa

De noble gent acompanyat

E servidors de gran destresa

Mas de present tota laltesa

Haureu lexar no sou vos sol

Poch haureu de vostra riquesa

Lo pus rich sen porta un lançol.


Respon lo Rey.


10.
James aprengui de dançar

En ball ni dança tan salvatge

Ara pusch veure e pensar

Que val honor força linatge

Guastar es de la mort usatge

Axi del rich com del menor

Quis presa menys ha la ventatge

En pols es cascu tomador.


Al Patriarcha.

11.
Patriarcha per vos bexar

La cara no sou delliurat

La creu doble renunciar

Haureu qualtren sera heretat

No penseu pus en dignitat

No portareu capa de grana

Per donar compte sou citat

Folla sperança lhom engaña.



Respon lo Patriarcha.


12.
Be conec que moltes honors

Man enganat per dir lo ver

Mos goigs se giren en tristors

E que val tant honor haver

Pocs son qui noy prenguen pler

Gran stat per la gent e torbe

Massa puiar nom par sceber

Qui munta carregat sen corbe.


Al Capita o Conestable.


13.
De mon dret es quab mi vengau

Molt prestament bell Conestable

Lo pus fort fas tornar suau

E nous hi qual esser dubtable

Ni braveiar ni leig comport

Ab tot que nous es agradable

Armes nous defendran de mort

Noy valra cara despantable.


Respon lo Capita.


14.
Mon parer e intentio

Era pendre forces castells

Metten a ma subiectio

Viles ciutats locs grans e bells

Nom valen lançes ni coltells

La mort no guarda dret ni leys

Ni pobres ni rics ni iovencells

Contra la mort noy ha remeys.


Al Archabisbe.


15.
Nous qual monstrar la cara fera

Mon bell Senyor acostau vos

Haveu vos por que yo nous fera

Noy dubteu gens seguiu a nos

E ballem tots de dos en dos

Anuig ha lhom quami sacoste

Lo ball es un poch fastiios

Un iorn cove comptar ab lhoste.


Respon Larchabisbe.


16.
Trist no se veure loch ni part

Tant me veig per la mort destret

Hon puxa fugir em apart

Las hon haure yo mon retret

Ara perdre mon benifet

No tendre pus cambra pintada

Per la mort ques cami estret

Passar cove cosa sforçada.




Al Cavaller.


17.
Vos quentre los altres Barons

Sou stat noble cavaller

Oblidau trompes e clarons

Prest veniu nous mettau derrer

Las dones soliau voler

E per dançar ab alegria

Be podeu veure e sceber

Ço que fa hu altreu desvia.


Respon lo Cavaller.


18.
Yo dins lo mon fuy nomenat

E molt estimat en fets grans

E de nobles dones amat

E de Senyors richs e poxans

De mercaders e ciutadans

E per null temps fuy variable

Los comptes meus tots foren vans

Jus lo cel no ha res estable.


Al Bisbe.


19.
Prest finira vostre delit

Dels bens e de natura

En Bisbe lo temps es complit

Nous valra vostra prelatura

Vostra fet corra gran ventura

Dels subdits vos cove dar compte

A cascu Deu fara dretura

Nos diu segur qui pus alt monte.


Respon lo Bisbe.


20.
Lo cor nom pot gens alegrar

Per les novelles quem apporta

Deu vol tot compte escoltar

E veus ço qui mes desconforta

Lo mon poc ni molt nom conforta

Nens lexa res ans leva massa

James algu res no sen porta

Si nol ben fet tot lare passa.


Al Gentilhome.


21.

Passau avant en gentilhom

Car de dançar sabeu los torns

Moveu vos prest no sembleu plom

Daquest ballar non fem tots iorns

Ara fenexen vostres borns

Nous membras may açi venir

Ne oblidas delits soiorns

A mort no pot qui viu fugir.




Respon lo Gentilhome.


22.

Pus la mort me te dins son laç

Almenys açom lexara dir

A Deu deports a Deu solaç

Açi ia no puix romanir

Vullau vostrarma favorir

Lexau lo cors daquiavant

La carn e ossos deu podrir

Mas no sab hom hon com ni quant.


Al Abbat.


23.
Veniu Abbat no fugiau

Ni façau la cara smortida

Cove la dança seguiscau

Ja que laiau molt avorrida

Vostra renda ia lan partida

Qui gras e gros vos ha nodrit

Prest vostra carn sera delida

Lo pus gros es pus tost podrit.


Respon lo Abbat.


24.
De morir nom pres may desig

Mas so forçat lestret passar

Poc observi de Deu la lig

Ne los vots que volgui jurar

Guardau vos de molt abrassar

E pensau que Deu tot ho mira

Morir no vullau oblidar

Tart es pensar com lhom expira.


Al Governador.


25.
Governador de molta gent

Jutge gran administrador

Veniu cuytat molt prestament

Veiam que sereu tornador

Lo poble regis ab furor

Daço sereu en gran perpleix

En aquell loc sou venidor

Hon cascu portara son feix.


Respon lo Governador.


26.

Ay Deu bem par dura jornada

Daquest colp yo nom cuydava

La mia roda ses girada

Encara morir no cuydava

En semblants fets iamay pensava

Regint ma iurisdictio

Seria foll quiy contrastava

Res noy val nepellatio.




Al Astrolec.


27.

Mestre per lo vostre mirar

Al cel ne per algun sceber

No podeu a morir escapar

Neus qual cercar novell carrer

Haiau aço per cert e ver

E per gran argument e soma

Per Adam qui fonc lo primer

Moriu per maniar una poma.


Respon Lestrolec.


28.

Per grau algu ni per sciença

No pusch haver provisio

Ja nom val res ma sapiença

Ay com es gran confusio

E per final conclusio

No sce quem faça nem escriva

Yo pert tota discretio

Qui volra ben morir ben viva.


Al Burges.


29.

Burges cuytau sens mes tardar

No teniu tresor ni riquesa

Quius puixa de mort escapar

Si dels bens hon hagues largesa

Usas vos be fes saviesa

Daltre ve tot e altren gusta

Molt aiustar nom par certesa

Car no sap hom per quis aiusta.


Respon lo Burges.


30.

Gran mal ma fa tant prest lexar

Bens temporals e nodridura

Pobres e richs tu fas lexar

Mort pus aytal es ta ventura

Nos prou sabent la creatura

Damar los bens per que tants ploren

E acquisits ab prou rancura

Los qui mes nan pus trists moren.


Al Canonge.


31.

Mossel Canonge arrendat

No pendreu distributions

Ne sereu ia pus engrexat

Per renda ni oblations

Pensau en dir orations

Morir haureu algu sen plora

Noy valran appellations

La mort ve que no guarda lhora.




Respon lo Canonge.


32.

Aquest parlar me fa anuig

Quem val haver tants benifets

Mon saber ia del tot me fuig

La mort no guarda leys ne drets

Nom qual donar comprar ne pendre

Almuces ne gentils birrets

En be morir val mes entendre.


Al Mercader.


33.

Mercader girau vos daça

Cercat haveu del mon les vies

Per mar per terra gran temps ha

Nous qual fer moltes avaries

Cessen vostres mercaderies

Cuytau lo pas no sembleu bou

Ni desigeu trafegueries

Que tal cobeia que ha prou.


Respon lo Mercader.


34.

Yo so anat amunt avall

Per acquirir bens nit e dia

Tot sol a peu e a cavall

Mas ara pert tot alegria

Ab tot mon poder com podia

En haver era tot mon seny

Voluntat folla lom desvia

Qui molt abrassa poc astreny.


Al Cartuxa.


35.

Veniu Cartuxa sens aturar

E ia no façau resistença

Rendes ne camps nous qual may comprar

Pus home sou de penitença

Perdonau haiau paciença

Daquest mon que val la gloria

Veniu ballar prest sens temença

Sobre los vius mort ha victoria.


Respon lo Cartuxa.


36.

Yo so al mon gran temps ha mort

E de viure nom pren enveia

Ab tot quem sia desconort

Quant veig la mort quaxins bandeia

Placia Deu lanima veia

Lo fill de Deu pres mon transpas

Aço mes cert e yo ben creya

Tal hic es vuy dema no pas.



Al Porter.


37.

Gentil porter ab la gran maça

A mi semble queus rebellau

Nous valra vostra grimaça

Ab mi veniu no fugiau

Aquesta dança gens nous plau

Lo viure va sent queus engana

Yo faç lo fort tornar suau

Lo meu poder los vius aplana.


Respon lo Porter.


38.

Yo so del Rey official

E tu mort vols me destroir

Bem semble ioc descominal

Yo feya mon offici hir

E veig que sense mes a dir

En dues parts sent quem tens pres

No pusc scapar ne fugir

Anuios mor qui non ha pres.


Al Monio.


39.

En Monio ab mi dançareu

E sol no penseu en deffendre

Pus savi sou nous aspanteu

Mas ben morir vullau apendre

E nous qual ia duymes contendre

Car tost haureu la boca closa

Lexau lo donar e lo pendre

La vida dhom es poca cosa.


Respon lo Monio.


40.

Plaguerem mes esser encara

En claustre fent a Deu servici

Alegrement ab bona cara

Matines dir e laltroffici

Aram conec per foll e nici

Per que volgui seguir lusança

Dels mals vivents comettent vici

May pensi ballar en tal dança.


Al Usurer.


41.

Usurer home vicios

Veniu ab mi crec que nous plau

Dusurar sou tan cobeios

Per guanyar diners tot cremau

Sereu punit aço cregau

A Deu qui es omnipotent

Quell vos perdo tots iorns pregau

Qui mal no fa no sent torment.




Respon lo Usurer.


42.

Doncs axim covendra morir

Aço mes anuix e tristesa

E nom poria subvenir

Mon or mon argent e riquesa

Mas yo veig la mort tan encesa

Envers mi que iam te dessota

Tal ha bells ulls que noy veu gotta.


Parla la mort mes avant contra lo Usurer.


43.

Usura es molt gran peccat

Segons lo dret diu e recompte

Aquest hom es axi torbat

Que de morir ia no te compte

Ell mateix largent ab ma compte

E tots iorns a usura presta

Comptant comptant ell se bescompte

Nos prou quiti qui deu de resta.


Al Metge.


44.

Mirau metge vostra orina

Veiau siy fa res esmenar

Gran mestre sou en medicina

E ben sabent per commendar

Araus ve la mort damanar

E no penseu que viureus leix

E noy vullau mes contrastar

Molt fa qui si mateix goreix. (guarir, gorir : sanar)


Respon lo metge.


45.

Gran temps ha quen malalts gorir

Sab Deu mon studi meti

Per art praticant fiu fugir

La mort daquells e departi

Ara no sce com ne a qui

Macost per quem faça valença

En morir iames no pensi

A la mort noy val resistença.


Al Enamorat.


46.

Jove gentil e gracios

Quius estimau de gran valor

Veniu prop mi ballem abdos

Lo mon lexareu ab dolor

Argent vestits ne lo thesor

Nous valran aquesta iornada

Vos noy pensas e fes follor

Jovent no ha molta durada.



Respon lo Enamorat.


47.

O llas mesqui socors no trobare

Quim puixa de la mort lunyar

O trist de mi per qual cami ire

Ja nom calra mes festeiar

Doncs ni ab ellas dançar

O bem engana lo iovent

Pensi devia molt durar

Petita pluia bat gran vent.


Al Advocat.


48.

Advocat sens fer gran proces

Veniu no vullau fer contrast

Les gents per haver molts diners

Fes pledeiar ab dans e guast

Mas ara mudareu de past

E sereu dins la terra mes

No maniareu perdius en ast

Aços ben cert vos beu sabes.


Respon lo Advocat.


49.

Bem es forçat mes no pusc fer

Ne sol pensar en fer defença

Jaquir la mort no tenc voler

Algu o trista departença

Hon es mon saber e sciença

Bes foll qui ab temps nos preveu

Deu en lo iorn de la veniança

A bons e mals dara iust preu.


Al Ministrer.


50.

Ministrer qui dançes e notes

Gracios ab bell continent

Per alegrar les dones totes

Veniu dançar molt prestament

E nous sia gens desplasent

Dançau feu bella continença

Nous prenga de mi aspavent

Mestre monstrau (?) deu de sa sciença.


Respon lo Ministrer.


51.

De tal dançar yo no tenc cura

Ans com forçat men entremet

Car morir es cosa molt dura

Mon esturment vos do eus ret

Canço ne dança ne motet

Per algun temps no cantare

Ab tu men vaig tot cami dret

Tal dança qui al cor nou te.




Al Curat.


52.

Passau curat sens mes pensar

Yo sent queus sou als bens donat

Morts e vius soliau maniar

Mas vos sereu als vermens lançat

Vos fos pel Bisbe ordenat

Al poble per bon exemplari

Del ben fer sereu gordonat

Car tot treball requer salari.


Respon lo Curat.


53.

Forçat so quem covendra retre

Vençut so yo per la batalla

Haver offertes en tremettre

Nom qual ne pendre funeralla

O llas en aquesta gran batalla

Haure venir pus so citat

Lhom qui no deu diner ne malla

Es quiti beneventurat.


Al Cavador.


54.

Pages quab gran treball e pena

Tot vostre temps haveu viscut

Forment molt ordi mil avena

Abundantment haveu hagut

Lo vostre temps es ia vengut

Morir haureu no sou desliure

E sereu mes dins un loc brut

Foll es qui cuyda tots temps viure.


Respon lo Cavador.


55.

La mort gran temps he desijada

Mas volenters li fugiria

Ma vida trista trabellada

Ma procurat molts mals ab ira

Mon seny e saber se regira

Com pens que mon proces es clos

En totes parts qui bey remira

Deius lo cell noy ha repos.


Al Frare menor.


56.

Cuytau lo pas sens mes acort

Frare menor e no tardeu

Vos sovent preicas la mort

Dient cascu membrar sen deu

Sens rebellar descalç a peu

Veniu sens fer altra requesta

E en aço no contrasteu

En cascun temps la mort es presta.




Respon lo Frare menor.


57.

Queus par del viure daquest mon

Ple de tots mals noy trob repos

Tot quant hic veig vanitats son

Quan noy pensam la mort al dos

Tenim quins dona un tal mos

Que sens dir a la fossans mena

Aylas e com es enuios

Morir aquell qui nos esmena.


Al Infant.


58.

Petit infant quara sou nat

Al mon haureu poc de delit

A la dança sereu manat

Lo vostre viure es complit

Noy prengau anuig ne despit

Axi sa fer noy qual mes dir

Per Deu es axi conduit

Qui mes viu mes ha sofferir.


Respon Linfant.


59.

A. a. a. no se parlar

Infant so tenc la lengua muda

Hir nasqui vuy men vols menar

Axi com es trista ma venguda

Per por suu ma color se muda

Noy fallit per quem meravell

La voluntat de Deu nos muda

E mor linfant e mor lo vell.


Al Schola.


60.

Cuydau de morir esser luny

Clerch aspantat per recular

Mirau detras veiau quius puny

Ja nous qual molt ambarrassar

Molt prest no cuydeu retardar

Ben morir metteu vostra pensa

E nous hi qual mes contrastar

Poc resta daço que foll pensa.


Respon lo Schola.


61.

Yo qui tots jorns he trabellat

En fer serveys prengui plaer

Per cuydar esser avençat

Morir tant prest yom desesper

Ni gran estat ni molt haver

Ne de gentil sceber lo grau

Noy val enginy art ni poder

Portasen Deu ço que li plau.




Al Hermita.


62.

Veniu ballar vos nermita

Lexau lo bosch prest levau sus

Sens triga donau ma la ma

Estar en lerm no cuydeu pus

Entrar en la fossa deius

Sereu forçat aquest viatge

Clergue ni lech no sen escus

Vida nos segur heretatge.


Respon (pone Renpon) lo Ermita


63.

Algu per molt estar en lerm

Nos excusat que mort no senta

Ara crech que noy ha res ferm

Pus a Deu plau a mi contenta

Supplic lo quel foc qui tormenta

Los mals vivents noy sia mes

Nel vil Satan nom don empenta

Qui nos contenta no ha res.


A la Donzella.


64.

Venir ab mi gentil donzella

Haveu ballar nous sia greu

Pero trossau vos la gonella

Que nous embarc moveu lo peu

Del viure vostre tost davant Deu

Haureu donar prestament compte

Daquest dançar vos beu sabeu

Nos excusat Rey Duc ne Comte.


Respon la Donzella.


65.

Trista de mi e que fare

Qui no so gens acostumada

Ni lo compas ni passos se

Nem plau gens la vostra sonada

Yom pensi que fos maturada

En aquest mon pus largament

E tu mort veig quem has citada

Albara tenc despatxament.


A la Monge.


66.

Lo viure va molt curios

Haveu mudar e la ligaça

Senyora Monge veniu vos

De grat ballar en esta plaça

A tota gent la mia maça

Fa tremolar noy ha remey

A pocs e grans tots jorns don caça

Aquestas la mia gran ley.




Respon la Monge.


67.

Jesus beneyt ques ço que dius

O mort cruel desagradable

Sens donar temps tan curt mescrius

Ay quant es greu e detestable

Lexar un loc tan delitable

Hon cuydava molt envellir

Ara dic ques cosa loable

Qui pensa sovint be morir.


A la Viuda.


68.

Madona vos del front cubert

Que viuda sou nomenada

Ballar ab mi crec beus es cert

Vos no sou en res occupada

E de dançar acostumada

Crech no siau molt de temps ha

Veniu molt prest pendre posada

Tot hom qui viu ab mi venra.


Respon la Viuda.


69.

Nom pens quem sia gens honest

Ballar a ma conditio

Sin so forçada ioy protest

Nom plau ney tenc devotio

Mes tal es ta intentio

Mort dura vil descominal

No passes de res passio

Per tot loc talla la destral.


A la Maridada.


70.

Lo iaure calt ab lo marit

Vos feu oblidar lo morir

Pensau hi nous sia despit

Lexau los fills cuytau venir

En aquest ball sens contradir

Hon ballareu molt gentilment

E nous vullau enfellonir

Tal balle que nos prou content.


Respon la Maridada.


71.

Doncs lo marit fills e parents

Haure lexar los quals tant am

Ay lassa greus departiments

Ab tu ballar may nom pres fam

Bem fas de lana bon estam

O mort cruel e fastigosa

No se trobar a qui man clam

A tot lo mon est odiosa.




Al Notari.


72.

Lexau notari prest lescriure

E no cureu mes ordenar

Pensau açi per tots temps viure

Disponeu vos ab mi dançar

Posau apart lo cartaiar

E legir libres e contractes

De morir nous qual appellar

Yo so tal que no serve pactes.


Respon lo Notari.


73.

Be veig que molta Senyoria

Mort tens e gran auctoritat

Nom par quem faces cortesia

Car sens dar temps mas damanat

O trist de mi desconsolat

E que fare pus axim vols

Algun tant visc aconortat

Pus al dançar no vaig tot sols.


Conclusio.


74.

Aços ben dit e molt quem plau

Pus conexeu sens mes scriure

Quel argulos e lo suau

Per res nos de mort desliure

Doncs pens açi molt be viure

Que de bon fet no leu la ma

E pora entre los Sancts riure

Lhom qui vuy no sab dema.


Aquestes paraules diu un Rey que iau dins una tomba o moniment.


Vosaltres qui la present dança

Mirau ab tota aquesta gent

Advertiu veiau ma semblança

Yo fuy gran Rey e molt potent

Ara so dins lo moniment

Hon tenc podrits tots mos costats

No seran sabens ni grossers

Que no sien als vermens lansats.


Que daquest mon quiy vol pensar

Moment e cosa transitoria (1)


(1) N. de Carbonell. Per ço aram ve a la memoria aquella epistola que stant lo S. Rey don Joan fill del S. Rey don Ferrando primer en la agonia un dia ans passas desta vida feu al S. Rey fil seu don Ferrando segon huy beneventuradament regnant donantli la benedictio paternal la qual es inserta en la historia yo he composta de Hespanya diu axi inter alia in efectu "Mon fill pensau que en aquesta agonia haveu a venir nos facen goig regnes ne conquestes yo volguera esser estat lo pus infimo vassall de mos Regnes e Senyories etc." Molt piadosa e profitosa epistola a be viure e foragitar pompas e vanitats de aquest mon es la dita epistola la qua (qual) deuria voler e demanar li fos tots dies una vegada legida per recordarse pus sovint que ha morir car per salut de la anima no pot esser millor que cogitar cascun dia que havem a morir. E per aço he scrit açi la dança a ball de la mort.


Quescu beu pot açi mirar

En lo present ball o historia

Haiau la sovent en memoria

Car de ben viurens amonesta

Si be vivim irem en gloria

Beneyt es quin lo cel fa festa.


Mas son alguns que may sen curen

Ne creen esser paradis

Estar en Infern se procuren

Loc dorror ple de mal e divis

Vullau fer molt be daçous avis

Prest esmenar tots vostres torts

E conseguireu solaç e ris

Lo fer bo val als vius e morts.


Dicite vos coream

Cunctique cernitis istam

Quantum prosint honor

Gaudia divitie

Tales estis enim matura morte finiri

Quales in effigie

Matura turba vocat.






Aquesta Dança de la Mort ha compost un sanct home doctor e Canceller de Paris en lengua francesa appellat Joannes Climachus sive Climages a pregaries de alguns devots religioses francesos. Apres es stada traduida en lengua Catalana en la fi de la qual ha posat lo dit doctor lo Epigramma quis segueix.


Epigramma

de felicitate et infelicitate hominis.


Mortales dominus cunctos in luce creavit

Ut capiant meritis gaudia summa Poli

Felix ille quidem qui mentem iugiter illuc

Dirigit atque vigil noxia quaeque cavet

Nec tamen infoelix sceleris quem penitet acti

Quique suum facinus plangere saepe solet

Sed vivunt homines tanquam mors nulla sequatur

Et velut infernus fabula vana foret

Cum doleat sensus viventes morte resolvi

Atque herebi poenas pagina sacra probet

Quas qui non metuit infoelix prorsus et amens

Vivit et extinctus sentiet ille rogum

Sic igitur cuncti sapienter vivere certent

Ut nihil Inferni sit metuenda palus.



PETRI MICHAELIS CARBONELLI SCRIBAE ET ARCHIVARII REGII CARMINA IN TETRAE MORTIS ORRENDAM COREAM DIEBUS FESTIS JESU CHRISTI MAXIMI NATALICIIS ANNI SALUTIS M.CCCCXCVII DUM VULGUS INCERTUM LUDIS TAXILARIIS VACARET COMPOSITA FOELICITER INCIPIUNT.


Yo Carbonell - estimant poc la vida

Per mont record - e de la Real Casa

Met en lo ball - la gent qui es romasa

E mi mateix - veent la mort quins crida

Discrets serem - si cascu se prepara

En obrar be - lexant a part los vicis

Pus nostres bens - e los Reals officis

E quant sic fa - la mort pren e sapara.


Parla la mort al Visrey o Loctinent general del Senyor Rey.


Senyor general Loctinent

De la gran Real Maiestat

Posau a part lo regiment

E daquest mon la vanitat

May en mi haveu pensat

Per esser vos tan gran Senyor

Que val esser açi honrat

Si hom es tan poc vividor.


Respon lo Vizrey o Loctinent general.


A mi Loctinent general

Nom daras temps de regonexer

Ballar no sce en dança tal

Volgueret gran temps ha conexer

Que voluntat me pogues crexer

En seguir la tua dança

Pus veix que prens tot quant pot nexer

Lo qui es brau per tu se mança.


Al Canceller.


Vos qui sou del Rey Canceller

May pensas ab mi ballar

Decima que preneu primer

E la pompa cove lexar

E lo gran Concell e parlar

E vostra gran Cancellaria

Ja favor nous pot aiudar

Sobre tots io tenc senyoria.


Respon lo Canceller.


Bem regonec he fet gran erra

Com de morir no fiu recort

Ans de venir en tan gran guerra

Honors delits anar fan tort

En morir may prengui deport

Nos prou sabent qui no te gana

Don fa mal temps mettres en port

Lo viure molt es quins engana.



Al Vicicanceller.


Molt vos veig estar occupat

Vicicanceller en fets grans

Daquest ball nous sou recordat

Vos no mirau los plets vans

Com fan morir los homens sans

Pensau tots temps be viure

En los grans fets tenint les mans

Veus del mon com se mudalriure.


Respon lo Vicicanceller.


Molt de temps ha nom alegrava

Per quant era cert de morir

Mas profit e honor vedava

De mon offici no jaquir

Es ara tart lo penadir

Daquest mon quens val gran honor

Ne diners pus som certs morir

Apres goig nos ve dol e plor.


Al Regent la Cancellaria.


Cancellaria vos Regent

Provehir supplications

Ne perlongar plets a la gent

No poreu neus valran rahons

Codi Bartol opinions

Teniu vos en aquesta dança

Hon absolreu les questions

Lo qui be viu no ha dubtança.


Respon lo Regent.


Ja may hagui tan gran tristor

Ni tan fort desaventura

Com pensava star millor

Aram veig ple de margura

Poc val honra pus no dura

Servint axi tots temps la Cort

Ma par esser oradura

Mort desperta lhome fort.


Al Mestre rational e a son Loctinent.


O gran Mestre rational

E vos qui sou Loctinent seu

Ja los comptes oir nous qual

Ballar ab mi nous sia greu

Moveu los peus ara sou meu

Ab contrapas e gentilesa

Tot ben obrant opte de Deu

Paradis e bona valesa.


Respon lo Mestre rational e Loctinent.


Exigem dret de maridatge

Dofficials e tu nos fas

Torbar nos ab tant gran ultratge

Ay mesquins no sabem hon vas

En tal ball may venir cuydavem

Lo viure molt e la gran pau

No pensavem quens enganas

Quich pensa star la mort leych trau.


Al Thesorer e a son Loctinent e Regent la thesoreria.


Nous qual fugir En Thesorer

Ne son Loctinent daquest ball

Seguiu lo Rey qui va primer

E no aureu de fer molt rall

Car tot hom sa mettre al ball

Lexau los bens lor e largent

Quius han fet anar munt a vall

A morir te lhome vivent.


Respon lo Thesorer Loctinent e Regent la thesoreria.


Nostre deport e benenança

En or los presos composant

Era sens tenir esperança

De veureus axi mort devant

Ay lassos com estam plorant

Volguerem no fossem estats

Officials affavorits tant

Mort no guarda leys ne mistats.


Al Scriva de ratio e a son Loctinent.


Vos escriva de ratio

Al ball e vos son loctinent

Veniu dançar sens fictio

Nous qual estar en pensament

Lexau Rey e comptar sovent

Los albarans vagen apart

Car noych teniu res permanent

Pensar morir es ara tart.


Respon Lescriva de ratio e son Loctinent.


De tal dançar gens nons altam

Anar ab tu nos es forçat

Si fer se pot nos appellam

Prenent algun bon advocat

Quins do conseil no reprovat

Mas entretant gran por tenim

Que no muyram mal nostre grat

Quant nou pensam lavos morim.


Al Protonotari e a son Loctinent.


Ab registres Protonotari

E loctinent sou enriquits

E de les terces lo summari

Lexau e tots vostres delits

No fugiau ne lanseu crits

De dos en dos haurem dançar

Los treballs grans e males nits

No fan hom de mort escapar.



Responen lo Protonotari e son Loctinent.


Doncs los segells e escrits Reals

E les terçes quins alegraven

Lexar havem sofferints mals

Los nostres peus dançar no saben

Neis Curials nunquey pensaven

Lo goig del mon axi tost passa

Mas los peccats son quins agraven

Poc astreny lo qui molt abrassa.


Al Archiver qui es Scriva de manament.


Cançar nous vullau Narchiver

Ne perdre temps en tal Archiu

Pus sou agraduat primer

Ans de tots los altres veniu

En dançar no siau asquiu

Lexau libres e larchivar

Daume la ma e prest seguiu

A la mort quiy pot contrastar (1).
(1) Graduatio Regiae Cancellariae. Imprimis Protonotarius eiusque locumtenens et Archivarius in primo gradu. Id secundo etc.


Respon lo Archiver.


Be veig quel viure daquest mon

Ma descebut esta vegada

E fins açim so mes entorn

Poc he pensat en tal jornada

Vida del mon no te durada

Plaume lexar aquest offici

Descarregant tan gran somada

Lo qui be mor ha benifici.


Als Secretaris.


Secretaris tots de la gran Cort

Veniu dançar e noiau por

De mi letge siaus conort

Lo goig perdreu e lo thesor

Qui pensa viure lavos mor

Araus cove mudar dhostal

Hon sentireu la gran pudor

Del sofre del foc infernal.


Responen los Secretaris.


Mesquins e desaventurats

Lo Rey massal havem amat

Be restam ara enganats

Favor goig poc nos ha durat

Un tancar dull es vanitat

Nunqua havem Deu conegut

Ans lo mon nos ha enganat

Lo seny ve com tot es perdut.


Al Coper.


Gentil galant qui teniu copa

E serviu al Rey e li plau

Veniu prest car gran vent en popa

Mostrau haver s¡ bey mirau

Les dames e delits lexau

Rey ni amic nos pot valer

Quen la dança prest no vengau

Molt es gran de Deu lo poder.


Respon lo Coper.


Com ses fortuna tant girada

Ay las masqui nom cuydava

Axim citas en tal iornada

Les gentils damas amava

Ab elles sovint dançava

Al Rey de copa servia

En tan trist ball no pensava

Bes foll quin lo mon se fia.


Als Scrivans de manament e de registre.


Tots de la Cancellaria

Escrivans lexau la gran Cort

E daquest mon alegria

Nous faça por ara la mort

Tornau tot quant teniu de tort

Poc pensas en tal ball venir

Aquest ballar siaus deport

E no vullau axi fugir.


Responen los Scrivans de manament e de registre.


Daquest ball poc nos curavem

Car molt es fort e aspantable

Entre los plets tots temps estavem

Ab apetit insaciable

Cosan semble desraunable

Mettrens en tal pressura

Tots podem dir es enganable

Vida del mon qui poc nos dura.


A tots los Curials.


A tots ma gir vos curials

Cascu veniu ab mi ballar

Cruxir de dents ni de caxals

Ne los grans crits ne lo plorar

Nous partaran daquest dançar

Lexau anar quitations

Car ab Deu haven de comptar

Noy valran appellations.


Responen los Curials.


No tenim altra resposta

Daquest ball cascu murmura

Lo seguir Cort tant nos costa

May de tal ball haguem cura

Ara tenim amargura

Es foll qui no sen recorda

A morir noy val procura

Qual es tal que mort nol morda.



Al que porta cabellera o pebrada. (peluca; perruca)


Vos bon hom de la gran pebrada

O qui portau la cabellera

Ja nous valra lanamorada

Que no danceu en tal manera

Un pas avant altra derrera

Nous anuieu daquest ballar

La mort en tots fets va primera

Quant hom nos fa despertar.


Respon lo portant pebrada o cabellera.


Bem tenc per molt pec e gran foll

Com axim so dissimulat

Lo cabell blanc faent lo moll

Negre contral quil ha creat

O mesqui desaventurat

En quin triumpho yo estave

Lo goig del mon poc ma durat

En aquest ball poc hi pensave.


Als Capellans e Scholans.


No siau cupdiciosos

O Capellans e Scholans

Molt vos veig ja perilosos

Car en tots fets metteu les mans

Matines e officis tants

Nols dieu sino pel diner

Ja son dats los albarans

Morint monstres quis mariner.


Responen los Capellans e Scholans.


Si no fos poca devotio

En nosaltres e crueltat

No fora gran la punitio

Quens val ara la pietat

Fora bo nos fos recordat

Quaçi dançar nos covenia

Cascu de nos va enganat

Creent la vida nos cambia.


Al orb o Çego. (1)
(1) Aquest parlar en aquesta dança he fet per mon fill Lorb appellat 
Pere Miquel Carbonell perde la vista mamant la dida e era algun tant musich.

Obiit ita caecus ipse filius meus in etate XXVII annorum morbo epidemiae die veneris II julii anno salutis MCCCCLXXXX Ferrando secundo foeliciter regnante.
(N. E. Murió mi hijo ciego, Pere Miquel Carbonell, a la edad de 27 años de la peste, día viernes 2 de julio de 1490, reinando Fernando II)


Vos Cego nunquam haveu vista

Palpant palpant al ball veniu

No façau la cara tan trista

Musica contra punct teniu

Si dels peccats vos penediu

Satisfet e be confessat

Vendreu al loc hon tot hom riu

A morir cascus convidat.


Respon Lorb o Çego.


Jo so privat de la veure

E aram portes tal novella

En tal calzer tum vols fer beure

O mort cruell e no gens bella

Qual es qui de tu nos appella

Mas nols val pus tens senyoria

Absoluta quil mon capdella

Noy pensi e fiu gran follia.


Al Apothecari.


Venia (veniu) veniu En pothecari

No pensas en tan gran ballada

Lexau cristilis receptari

Vostra botiga ses plegada

E roba enventeriada

Preneu dançar a la francesa

Ab aquesta bella sonada

Lo qui be mor no te contesa.


Respon lo Apothecari.


Desplauma lexar la botiga

Torrons pebre mel e pimentes

Per quem est tant enemiga

En aço molt me descontentes

Parents amics e les parentes

Jas partexen tots los meus mobles

Les coses del mon tu destentes

Com pensen riure ploren pobles.


Al Mestre de Scholans.


Legir liçons als Scholans

A vos Mestre cove lexar

E los plers del mon qui son vans

Lo qui dorm yol fas despertar

E mal son grat ab mi dançar

Aquest ball no es casa nova

Algu no sen pot excusar

Segons Sacra Scriptura prova.


Respon lo Mestre de Scholans.


Jo bem recort haver legit

Tres coses aparten de fer mal (1)

(1) Aquestes son les tres coses que cascun bon christia se deu recordar per viure be e no caure en peccat mortal.

Primo que ha de morir e no sab la hora ne quant.

Secundo pensar sovint en lo juy final al qual tots havem a venir.

Tertio no amar res de aquest mon sino Deu sobre totes coses.

Nota de Gaspar Nadal. A mon parer que son quatre recordarse del morir y del judici final de les penes del infern y de la gloria celestial.


No mettre la mort en oblit

Recordarse del juy final

Menyprear lo mon qui res no val

Si men fos axi recordat

Fora millor lo guany e cabal

Nom fora tant ambarrassat.


Als Juristes Advocats e Jutges.


Advocats jutges e juristes

Veniu lexau lo disputar

Presumptions e los Sophistes

Nous podeu del ball apartar

Quens ha valgut tant allegar

En aqueixa gran Audiença

De tot haveu compte donar.


Responen los Juristes Advocats e Jutges.


Semblens que novitat nos fas

En aquesta vall de pressura

Tu axins vols cuytar lo pas

Portant nos al loc de tenebrura

Hon contra Deu tot hom murmura

Nos ara temps de regonexer

Sino de plor e de rancura

Volgues Deu fossem pera nexer.


Al Curial Legoter.


Veniu veniu En legoter

Mal home desaventurat

En tot mal vos sereu primer

Teniu vos açi afferrat

Hon purgareu vostre peccat

Queus ha valgut axi usar

Davan del Rey la maiestat

Qua mort no podeu escapar.


Respon lo Curial Legoter.


Veent io lo Rey sagradava

De legoters e melodia

Falsament aquell io loava

Com se fa vuy e cascun dia

Si pogues men penidiria

May io pensi en tal jornada

Car crea que molt hic viuria (1: Spes vitae es mala)

Vida del mon no ha durada.

E per ço diu be Jesu Christ Estote

Parati quia nescitis diem neque horam.


Al Jove e al Vell.


En mal punct jove e vell sou nats

Car no teniu recordança

De voler morir en tants peccats

Ara mirau io com mança

Lo brau en aquesta dança

De la qual no pot escapar

Perdudes vostra sperança

Aci tot hom ha de ballar.



Responen lo Jove e lo Vell.


Si creguessem axi morir

Haguerem mudat de vida

E pensarem aci venir

Als peccats mettent hi brida

E ara tu nos convida

Dastar aqui mal nostre grat

E dançar ultra la mida

Quens ha valgut la vanitat. (1: Nam vanitas vanitatum et omnia vanitas. Ecclesiastes primo capitulo.)


Al Menestral.


Menestral qui nit y dia

Treballau en fer cabal

Dexau treball y la familia

Ab mi dançau ja se nous plau

Mes pus es cosa a tots ygual

Gustar a quiscu de la mort

Dexau los fills e lo cabal

Mal be fa ço que ve de tort.


Respon lo Menestral.

Jo nit y dia he treballat

En avançar y fer dines

De tort o dret o de costat

E tu mort mets tal desbarat

En veuret tot me regirat

Per lo ço de tala dança

Per dines torni orat

Noy ha quiy pens que no sespanta.


Al Mestre Cirurgia.


Chirurgia molt sperit

En curar e fer pebrades

Lo vostae (vostre) temps ja es complit

May y pensas e fes errades

Les cures que aveu (haveu) arrades (errades)

Desimulant per fer dines

Acius seran (pone serau) ben demanades

Qui aci avança al Cel no ha res.


Respon lo Chirurgia.


Jo so barber qui e (he) curat

A molts e (he) fet fugir la mort

De Deu may me so recordat

Aplegar e molt de tort

Allargant la cura tros

Per quant algu dels seu moria

Del qual sere castigat fort

Confiar molt es gran follia.


Al Bastaix.


Vos En bastaix lleugerament

Comensau a plegar la roba

Gran pes duieu per fer argent

En ves la mort es poca cosa

Per que es cosa sospesosa

May y pensas venir ab mi

La dança es un poc fastijosa

La mort mostra a tots lo cami.


Respon lo Bastaix.


De portar pes io so vesat

Y soferir molts grans trebals

En la mort may e pensat

Sino en fer munts y valls

Mes ella porta vuls (?) tals malls

Quens aplana totalment

Y decins porta en tals valls

Hont plorarem molt cruelment.


Parla lo qui afigides uns (unes) quantes Cobles.


Parla la mort.


Sus ola vos En jovencell

Qui Gaspar Nadal vos dieu

Capiau tambe en lo concell

Teniu lo cor contrit en Deu

Per haver fet no fugireu

Ni haver posat altres en dança

De la mort quabmi dançareu

Lo dauçador (dançador) sapie la dança.


Respon lo sobredit.


Jo he affigit en lo dictat

Pensant jo nescaparia

Mes ara veix quem as citat

Lenteniment se men regira

No pensi que tant prest sciria

Jou so content pus Deu o vol

Yo prec la Verge Maria

So com aquell qui vol y dol.


Lo que jo e aci dictat (la c parece ç)

Noue fet en menyspreu de Deu (noue : no ho he)

Ni per ço no e (he) arrat (errat)

Estic a tot lo voler seu.

(Continúe a coble contra los negligents scrivans)