Mostrando las entradas para la consulta agraná ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta agraná ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 19 de diciembre de 2018

Rural Matarranya, Calaseit

A Calaseit se parle chapurriau, per naixó les paraules en catalá NO són les mateixes que en "calaceitano" y les de atres pobles del Matarraña o la zona aon se parle chapurriau.

La TX se la va inventá Pompeyo Fabra per a la seua gramática de laboratori, en chapurriau se escriu CH, com en ocsitá.

borrifalda, butifarra (de sang), morca, morcó, 
butifarra de sang, butifarres, borrifaldes, morsiella
 - AR : morcón esbotau (Pietro Saputo)

chumenera : enchumenera, no xumenera, la x no se pronúnsie igual que la CH, chaminera, AR : Os bolcans tienen una chaminera prenzipal e atras secundarias

granera, ramás, agranera, verbo agraná,

pésol, bissalto, AR : bisalto n.m. 1. Mena de baineta minchable con lulos redondos: Cal cozer bien os bisaltos que si no tienen muitos filos // loc. 2. lulos de bisaltos: As simiens, tamién minchables, de os bisaltos: Ayer zenemos reboltillo de lulos de bisaltos con magra.

galleta, poval, cubo,

reixat

cantrella, pichella, pichell, barrala, chorrillo, canti, marraixo, y mes noms – cantrelles: mamelles

llépol, golut, llaminé, AR : laminero, laminera ach. e n. 1. Que licuaca minchar lamins: Mira que yes laminero, siempre minchando pastels. 

cavall, caballet de sequia a Beseit, cevil

rabosa, 

raboses, tartaña, tartañes - rabosí de Valderrobres, rabosina, rabosa de Ráfels
AR : A mayestra mos contó a fabula de a rabosa e as ugas. 

ratampanada, rata penada, rat penat (Valénsia)eixoreac

esfardacho, fardacho, AR : dragón n. m. Animal esmachinario como un fardacho chigán que chita (com se díe abans a Beseit, gitá -> arrojá -> vomitá) fuego por a boca.

bela, 
voltereta, volteretes, bela, beles, curumbela, curumbeles, cabussela, cabusseles

maño, maña, germá, germana, chermá, chermana (Valchunquera), tato, tata, AR : A suya chermana albortó dimpués de zinco meses de preñau.

suguañetes,
cussigañes, cussigolles, pessiguañes, pessigolles,  gochet (La Fresneda), cossiguañes, cossigues, cossiguetes, cossigoletes
 
borrifalda, chumenera (no xumenera), granera, pésol, galleta, reixat, llépol,  cavall (caballet de séquia), rabosa, ratampanada, esfardacho, bela, maño, suguañetes - morca, chaminera, agranera, bissalto, poval, pichell, golut, cevil, tartaña, eixoreac, fardacho, cabussela, tato, gochet (La Fresneda)
 
 
En Calaceite, como en toda la comarca, la lengua autóctona es una mezcla de varios dialectos del catalán occidental con palabras propias de cada localidad y otras adaptadas del castellano.
 
/ Estáu mes tontos que lo que va rostí lo sagí, aixó de tindre la ASCUMA prop no tos va be. Veigues si este texto de un rey (no rei) de Aragó, Pedro II, al 1196 (aón estabe Cathalunya entonses?) en aragonés se assemelle a lo que parléu a Calaseit al 2018 /
 
 
 
Para que te vayas familiarizando a nuestra particularidad lingüística te proponemos un juego: ¿Eres capaz de unir aquellas palabras de cada columna que comparten el mismo significado?

domingo, 29 de julio de 2018

Granera, ramás, graneres, ramassos

Granera, ramás. Graneres, ramassos.
Si yo tinguera una granera, cuántes coses agranaría.
 
Granera , ramás, agrano, agránes, agráne, agraném o agranám, agranéu o agranáu, agránen
 
agraná: agrano, agranes, agrane, agranem o agranam, agranéu o agranáu, agranen; agranat, agranats, agranada, agranades.
 
- Mun pare per a fé entrá les olives de les foranes los fée mes menuts, de romé.
 
Si yo tuviera una escoba, cuántas cosas barrería.

domingo, 3 de septiembre de 2017

escombrem-los, CUP, brossada, catanazis

escombrem-los, CUP, brossada, catanazis

Artícul a la merda de web Vilaweb

Escombrem-los, agranemlos en chapurriau, de agraná: agrano, agranes, agrane, agranem, agranam, agranéu, agranáu, agranen, agranat, agranats, agranada, agranades (a granades se hauríe de empendre an esta brossada).

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
https://cronicaglobal.elespanol.com/politica/cup-pseudoescrache-camara-comercio_80876_102.html
 
 
 
 

Anna Gabriel

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA. 

Una siciliana li pren a un viachán lo que éste ha portat a Palermo, y éste, fén vore que tornabe en molta mes mercansía que la primera vegada, prenén de ella dinés prestats, la dixe en aigua de borraines.

Esta historia de la reina va fé riure mol a tots; no ñabíe dingú allí que no tinguere llágrimes als ulls. Pero después de acabá ella, Dioneo, que sabíe que an ell li tocabe lo radé turno, va di:
Grassioses siñores, manifiesta cosa es que mes agraden les artimañes contra mes artifissioses són. Y per naixó, encara que hermossíssimes coses totes haigáu contat, vull yo contáton una que tos agradará; an ella es burlada la mes gran mestra en burles.

Solíe ñabé (y potsé encara ne ñague avui) una costum a totes les siudats portuaries de la marina, tots los mercadés que arriben an elles en les seues mercansíes, al descarregáles, les porten a un almassén al que a mols puestos diuen aduana, que es del ajuntamén o del siñó de la siudat; y allí, donán an aquells que están al seu cárrec, per escrit, tota la mercansía y lo preu de ésta, se li done al viachán una bodega a la que fique la seua mercansía y la tanque en clau; y los dits aduanés después escriuen al llibre de la aduana a cuenta del viachán tota la seua mercansía, fénse después pagá los seus drets per lo viachán o de tota o de part de la mercansía que éste trague de la aduana.
Y per neste llibre de la aduana moltes vegades se informen los corredós de la calidat y la cantidat de les mercansíes que ñan allí, y tamé están allí los mercadés que les tenen, en los que después ells, segóns los ve a ma, parlen de los cambis, los trueques, y de les ventes y de atres assuntos. Esta costum, com a mols atres puestos, ñabíe a Palermo de Sicilia; aon tamé ñabíen, y encara ñan, moltes dones de hermossíssim cos pero enemigues de la honestidat, les que, per los que no les coneixen siríen y són tingudes per grans y honestíssimes dames. Y están dedicades del tot no ya a afeitá sino a pelá als hómens, en cuan veuen a un viachán forasté allí, en lo llibre de la aduana se informen de lo que té y de cuán pot guañá, y después en los seus plassentés y amorosos actes y en paraules dolsíssimes se les ingenien en seduí y en atraure lo seu amor; y ya a mols ne han atret als que bona part de les seues mercansíes los han pres de les mans, y a bastáns tot; y de ells ne han ñagut que no sol la mercansía, sino tamé lo barco y les carns y los ossos los han dixat, tan suavemen la barbera ha sabut passáls la navalla.
Ara be, no fa mol tems va passá que aquí, enviat per los seus mestres, va arribá un dels nostres jovens florentíns de nom Niccolo de Cignano, encara que li díen Salabaetto, en tantes pesses de roba de llana que li habíen entregat a la fira de Salerno que podíen valdre uns singséns floríns de or; y entregán la tassa de ells als aduanés, los va ficá a una bodega, y sense mostrá molta pressa en despacháls, va escomensá a rondá per la siudat. Y sén ell blang y rubio y mol pincho, y mol gentil, va passá que una de estes dones barberes, que se fée cridá madama Lancofiore, habén sentit algo dels seus assuntos, li va ficá los ulls a damún; de lo que donánsen cuenta ell, creén que ella ere una gran Siñora, va pensá que per la seua hermosura li agradabe, y va pensá en portá mol cautamen este amor; y sense di res a dingú, va escomensá a passejá per dabán de la casa de aquella. Ella, donánsen cuenta, después de inflamál en les seues mirades, mostrán que se consumíe per nell, secretamen li va enviá una dona del seu servissi que mol be coneixíe l'art de la picardía, que, casi en llágrimes als ulls, después de moltes histories, li va di que en la seua hermosura y amabilidat habíe conquistat a la seua Siñora de tal manera que no trobabe descáns ni de día ni de nit; y per naixó, cuan vullguere, dessichabe mes que atra cosa pugué trobás en ell secretamen a uns bañs; y después de aixó, traén un anell de la bossa, de part de la seua Siñora lay va doná.
Salabaetto, al sentí aixó va sé lo home mes alegre que may van ñabé; y prenén lo anell y fregánse en ell los ulls y después besándolo, sel va ficá al dit y li va contestá a la bona dona que, si madama Lancofiore lo volíe, que estabe ben retribuida perque ell la volíe mes que a la seua propia vida, y que estabe disposat a aná aon an ella vullguere y a consevol hora. Tornada, pos, la mensajera a la seua Siñora en esta resposta, a Salabaetto li van di enseguida a quíns bañs al día siguién, después de véspres, debíe esperála;
éste, sense díli res a dingú, a la hora ordenada allí que sen va aná, y va trobá que la sala de bañs habíe sigut alquilada per la Siñora. Y casi acababe de entrá cuan van apareixe dos esclaves carregades de coses: la una portabe al cap un gran y hermós madalap de guata y l’atra una grandíssima sistella plena de coses; y estenén este madalap a un catre a una alcoba de la sala, van ficá damún un parell de llansols finíssims de seda y después un cobertó de blanquíssim cendal de Chipre en dos cuixins bordats a maravilla; y después de aixó, despullánse y entrán al bañ, lo van rentá y van agraná tota la sala.
Y poc después la Siñora, seguida per atres dos esclaves, va víndre al bañ; aon ella, en cuan va pugué, va fé grans festes a Salabaetto, y después de los mes grans suspiros del món, después de que mol lo va abrassá y besá, li va di:

- No sé quí haguere pogut portám an aixó mes que tú; que me has botat foc, chiquet toscano.

Después de aixó, cuan ella va voldre, los dos despullats van entrá al bañ, y en ells dos de les esclaves. Allí, sense dixá que dingú mes li ficare la ma damún, ella mateixa en sabó en almizcle y en un atre perfumat en clavo, maravillosamen y be va rentá del tot a Salabaetto, y después se va fé rentá y refregá per les seues esclaves. Y fet aixó, van portá les esclaves dos llansols blanquíssims y sutils de los que emanabe tan bona auló a roses que tot lo que ñabíe pareixíen roses; y van embolicá en un a Salabaetto y en l’atre a la Siñora, y sels van emportá al llit preparat. Y allí, después de dixá eixugás la suó, traénlos les esclaves aquells llansols, se van quedá despullats. Y traén de la sistella poms de plata bellíssims y plens, uns de aigua de roses, atres de aigua de azahar, de aigua de flo de jazmíns, totes aquelles aigües van derramá; y después, traén caixes de dolsos y pressiadíssims vins, se van confortá. A Salabaetto li pareixíe está al paraísso; y mil vegades habíe mirat an aquella, que ere majíssima, y sen añs li pareixíe cada hora per a que les esclaves sen anaren y pugué trobás als seus brassos. Les esclaves, después de que, per orde de la Siñora, dixán una antorcha ensesa a la alcoba, sen van aná de allí, ésta va abrassá a Salabaetto y ell an ella; y en grandíssim plaé de Salabaetto, al que li pareixíe que se derretíe per nella, van está una llarga hora. Pero después de que a la Siñora li va pareixe tems de eixecás, fen víndre a les esclaves, se van vestí, van beure y minjá dolsaines, y rentánse la cara y les mans en aquelles aigües odoríferes, y volén anássen, li va di la Siñora a Salabaetto:
- Si vullgueres, me pareixeríe un favor grandíssim que esta nit vingueres a sopá en mí y a dormí. Salabaetto, que ya de la hermosura y de les amables artimañes de ella estabe pessigat, creén que ere per an ella com lo cor del cos amat, va contestá:
- Siñora, tot lo vostre gust me es mol grato, y per naixó tan esta nit com sempre faré lo que vullgáu y lo que per vos me sigue manat.

Entornánsen, pos, la Siñora a casa, y fen adorná la seua alcoba, y fen prepará un sopá esplendit, va esperá a Salabaetto. Este, cuan se va fé algo fosc, allá que sen va aná, y alegremen ressibit, en gran festa y ben servit va sená en la Siñora. Después, entrán a la alcoba, va sentí allí una maravillosa auló de fusta de aloe y va vore lo llit adornadíssim en muixonets de Chipre, y moltes bones robes penján de los barróns; estes coses, totes juntes y cada una per sí sola li van fé pensá que teníe que sé aquella una gran y rica Siñora; y per mol que haguere sentit parlá de la seua vida y costums, no su volíe creure per res del món, y si se haguere cregut que an algún lo haguere fet burla, per res del món se podíe pensá que aixó li podíe passá an ell. En grandíssim plaé se va gitá aquella nit en ella, inflamánse mes cada vegada. Arribat lo matí, li va señí ella un hermós y elegán cinturón de plata en una bona bossa, y li va di: - Dols Salabaetto meu, me encomano a tú; y aixina com la meua persona está a la teua dispossissió, aixina u está tot lo que ting, y lo que yo puc, a lo que vullgues maná.

Salabaetto, contén, besánla y abrassánla, va eixí de casa seua y va aná cap aon acostumaben a está los demés mercadés. Y anán una vegada y atra en ella sense que li costare res, y enviscánse cada día mes, va passá que va vendre la roba al contat y en un bon profit; lo que la bona dona no per nell, sino per atres va sabé en seguida. Y habén anat Salabaetto a casa seua una tarde, va escomensá ella a bromejá y a jugá en ell, y a besál y a abrassál, mostránse tan inflamada de amor que pareixíe que anabe a morísseli als brassos; y volíe donáli dos bellíssimes copes de plata que teníe, que Salabaetto no volíe pendre, perque entre unes vegades y atres be habíe ressibit de ella lo que valdríe uns trenta floríns de or sense habé pogut fé que ella ressibiguere dell res que valguere una grossa. Al final, habénlo ben inflamat en lo mostrás inflamada, una de les seues esclaves, tal com ella u habíe preparat, la va cridá; per lo que ella, eixín de la alcoba y están afora una mica, va torná a dins plorán, y tiránse damún del llit pancha per aball, va escomensá a lamentás. Salabaetto se va extrañá, la va agarrá en brassos y va escomensá a plorá en ella y a díli: - ¡Ah!, cor del meu cos, ¿qué tens tan de repén?, ¿quína es la raó de este doló? ¡Ah, dísmu, alma meua!

Después de que la dona se va fé rogá bastán, va di:

- ¡Ay, dols siñó meu! No sé qué fé ni qué di. Acabo de ressibí una carta de Mesina, y me escriu mon germá que, encara que haiga de vendre o empeñá tot lo que ting, que sense falta li envía abáns de vuit díes mil floríns de or y que si no li tallarán lo cap; y yo no sé qué puc fé per a obtíndrels tan pronte; que, si tinguera al menos quinse díes de tems, trobaría la manera de ajuntáls, o podría vendre algunes de les nostres possessións; pero no podén, preferiría está morta abáns de que me arribare aquella mala notíssia.
Y dit aixó, no dixabe de plorá. Salabaetto, al que les amoroses flames li habíen tret gran part del coneiximén, creén que aquelles llágrimes eren verdaderes y les paraules de amor mes verdaderes, va di:

- Siñora, yo no podré oferíton mil, pero sí singséns floríns de or, si creéu que mels podréu torná de aquí quinse díes; y vostra ventura es que pressisamen ahí vach vendre la cárrega de roba: que, si no fore aixina, no podría dixátos ni una grossa.

- ¡Ay! - va di la dona -, ¿aixina que has patit incomodidat de dinés? ¿Per qué no me u demanabes? Perque si no ne ting mil sí que ne ting sen y hasta dosséns per a donát; me has tret lo valor per a asseptá lo servissi que me oferixes.

Salabaetto, mol mes que cautivat per nestes paraules, va di:
- Siñora, per assó no vull que u dixéu; que si tan los haguera nessessitat com los nessessitéu vos, be tols hauría demanat.

- ¡Ay! - va di la Siñora -, Salabaetto meu, be sé que lo teu amor per mí es verdadé y perfecte cuan, sense esperá a que te u demanara, en tan gran cantidat de dinés espontáneamen me proveíxes en esta nessessidat. Y en sertesa era yo tota teua sense aixó, y en aixó u siré mol mes; y may dixaré de agraít la salvassió del cap de mon germá. Pero sap Deu que de mala gana los preng considerán que eres viachán y que los mercadés nessessiten los dinés per als seus negossis; pero com me apure la nessessidat y ting firme esperansa de tornátels pronte, los pendré, y per lo que falto, si no los trobo enseguida, empeñaré totes estes coses meues.

Y dit aixó, derramán llágrimes, se va dixá caure a la faldeta de Salabaetto, que va escomensá a consolála; y passán la nit en ella, per a mostrás magnánimamen lo seu servidó, sense esperá a que los hi demanare li va portá singséns floríns de or, que ella, rién en lo cor y plorán en los ulls va pendre, contentánse Salabaetto en una simple promesa seua. En cuan la dona va tindre los dinés van escomensá a cambiá les condissións; y cuan antes la visita a la dona estabe libre totes les vegades que Salabaetto volíe, van escomensá a apareixe raóns per les que de set vegades li passabe no pugué entráy ni una, ni li ficaben la cara ni li féen les caríssies ni les festes de abáns. Y passat en un mes y en dos lo plasso en que los seus dinés teníen que séli tornats, al demanáls li donaben paraules en pago; per lo que, acatánsen Salabaetto del engañ de la malvada dona y de lo seu poc coneiximén, y veén que de alló res profitós trauríe, perque no teníe cap escritura ni testimoni, y avergoñínsen de queixás a dingú, perque l´habíen avisat abáns de la burla que mereixcudamen per la seua brutalidat li vindríe de aixó, mol dolgut, en ell mateix plorabe la seua desgrassia. Y habén ressibit moltes cartes dels seus mestres per a que cambiare aquells dinés y los hi enviare, per a que no siguere descuberta la seua culpa, va deliberá anássen, y puján a un barquet, no a Pisa com debíe, sino a Nápoles sen va aná. Estabe allí en aquell tems lo nostre compare Pietro del Canigiano, tessorero de madama la emperatrís de Constantinopla, home de gran talento y sutil ingenio, grandíssim amic de Salabaetto y de los seus; en lo que, com a persona discretíssima, lamentánse Salabaetto después de algúns díes, li va contá lo que habíe fet y la seua desgrassiada aventura, y li va demaná ajuda y consell per a pugué allí guañás la vida afirmán que may enteníe torná a Florencia. Canigiano, entristit per estes coses, va di: - Mal has fet, mal te has portat, mal has obeít als teus mestres, massa dinés de una vegada te has gastat en moldre; pero ¿qué? Está fet, y se té que pensá en un atra cosa. Y com home avisat rápidamen van pensá lo que habíen de fé y lay va di a Salabaetto;
al que, agradánli lo plan, se va llansá a la aventura de seguíl. Y tenín algúns dinés y habénni dixat Canigiano uns pocs, va maná fé uns cuans embalajes ben lligats, y comprá vin barriques de oli y omplíles, y carregán tot alló sen va entorná cap a Palermo; y entregán la relassió de los embalajes als aduanés y la de les barriques, y fen anotá totes les coses a la seua cuenta, los va ficá a les bodegues, dién que hasta que un atra mercansía que estabe esperán no arribare no volíe tocá aquella. Lancofiore, habénsen enterat de aixó y sentín que valíe uns dos mil floríns de or o mes, alló que al presén habíe portat, sense contá lo que esperabe, que valíe mes de tres mil, pareixénli que habíe apuntat baix, va pensá en restituíli los singséns per a pugué tíndre la majó part de los sing mil; y va enviá a buscál. Salabaetto, ya en malissia, allí va acudí. Ella, fen vore que no sabíe res de lo que habíe portat, li va fé una maravillosa benvinguda, y va di:

- Aquí tens, si te habíes enfadat en mí perque no tels vach torná en lo plasso pressís... Salabaetto se va ficá a riure y va di:

- Siñora, en verdat me va desagradá un poc, perque me haguera arrencat lo cor per a donátol si en alló tos complaguera; pero vull que sapigáu lo enfadat que estic en vos.
Es tan l´amor que tos ting que hay fet vendre la majó part de les meues possessións, y ara hay portat aquí mercansía que val mes de dos mil floríns, y ne espero de Ocsidén mes que valdrá mes de tres mil, y vull fé an esta siudat un almassén y quedám aquí per a está sempre prop de vos, pareixénme que estic milló en lo vostre amor que crec que dingú pugue estáu en lo seu. A lo que la dona va di:

- Mira, Salabaetto, tot este arreglo teu me agrade mol, perque te vull mes que a la meua vida, y me agrade mol que hagues tornat en intensió de quedát perque espero passá encara mols bons ratos en tú; pero vull excusám un poc perque, en aquells tems en que ten vas aná algunes vegades vas voldre entrá y no vas pugué, y algunes vas vindre y no vas sé tan alegremen ressibit com solíes, y ademés de aixó, no te vach torná los dinés a tems. Tens que sabé que entonses estaba yo en grandíssima pena; y lo que está en este estat, per mol que vullgue a un atre no li pot ficá tan bona cara ni aténdrel com voldríe; y ademés tens que sabé que li es mol penós a una dona pugué reuní mil floríns de or, y tots los díes li diuen mentires y no se cumplix lo que se li ha prometut, y per naixó nessessitam tamé natros mentí als demés; y de ahí ve que yo no te puguera torná los teus dinés. Pero los vach reuní poc después de la teua marcha y si haguera sabut aón enviátels tels haguera fet arribá; pero com no u sabía, tels hay guardat. Y fénse portá una bossa aon estaben aquells mateixos que ell li habíe dixat, lay va ficá a la ma y li va di:

- Conta a vore si ne ñan singséns.

Salabaetto may se habíe sentit tan contén, y contánlos y veén que ne ñabíen singséns, y tornánlos a guardá, va di:

- Siñora, sé que diéu la verdat, pero prou hau fet; y tos dic que per naixó y per
l´amor que tos ting may me demanaríeu per a consevol nessessidat vostra una cantidat que puguera yo donátos que no to la donara; y en cuan me haiga establit podréu probám en aixó.
Y de esta guisa recuperat en ella l´amor en paraules, va escomensá Salabaetto a frecuentála galanmen, y ella a donáli gust y a féli los mes grans honors del món, y mostráli mol amor. Pero Salabaetto, volén en un engañ castigá lo engañ que ella li habíe fet, invitat un día per a que anare a sopá y a dormí en ella, va acudí tan melancólic y tan tristot que pareixíe que vullguere morís. Lancofiore, abrassánlo y besánlo, va escomensá a preguntáli per qué teníe aquella melancolía. Ell, después de fés rogá un bon rato, va di: - Estic arruinat, perque lo barco aon estabe la mercansía que yo esperaba ha sigut capturat per los corsaris de Mónaco y per a rescatál se nessessiten deu mil floríns de or, de los que yo ne ting que pagá mil; y no ting dinés perque los singséns que me vas torná los vach enviá enseguida a Nápoles per a invertíls en teles y portáles aquí. Y si vullguera ara vendre la mercansía que ting aquí, com no es la temporada apenes me donarán una perra per dos géneros; y encara no soc aquí prou conegut per a trobá qui mels dixo, y per naixó no sé qué di ni qué fé; y si no envío pronte los dinés se emportarán a Mónaco la mercansía y may mes la recuperaré.

La dona, mol contrariada per naixó, perque li pareixíe pédreu tot, pensán qué podíe ella fé, va di:

- Deu sap lo que me dol per amor teu; ¿pero de qué servix apenás tan? Si yo tinguera eixos dinés sap Deu que tels dixaría enseguida, pero no los ting; ña una persona que fa tems men va dixá singséns, pero en forta ussura, que no demane menos del trenta per sen; si de eixa tal persona los vullgueres, nessessitaríes de garantía un bon empeño; y en cuan a mí yo estic disposada a empeñá totes estes robes y la meua persona si cal per lo que vullgue dixám, per a pugué servít, pero lo remanén, ¿cóm lo asseguraríes?

Va vore Salabaetto la raó que movíe an ésta a féli tal servissi y sen va acatá de que de ella siríen los dinés prestats. Primé lay va agraí y después va di que encara que fore a mol alt interés no u podíe dixá, pos li apretabe la urgensia; y después va di que u asseguraríe en la mercansía que teníe a la aduana, fénla escriure a nom del prestamiste, pero que volíe conservá la clau de la bodega, per a pugué mostrá la seua mercansía si algú la volíe vore y per a que res li tocaren o permutaren o cambiaren. La dona va di que aixó estabe ben dit y ere mol bona garantía; y per naixó, al arribá lo día va enviá a buscá a un corredó del que sen fiabe mol y parlán en ell sobre este assunto li va entregá mil floríns de or, que lo corredó va prestá a Salabaetto, y va fé inscriure al seu nom lo que Salabaetto teníe a les bodegues, y habén fet les escritures y contraescritures juns, y quedán en concordia, sen van aná als seus assuntos. Salabaetto, tan pronte com va pugué, puján a un barquet, en mil singséns floríns de or sen va aná a vore a Pietro del Canigiano a Nápoles, y desde allí los va enviá una fiel y completa cuenta a Florencia als seus mestres, los que l´habíen enviat en les robes; y pagánli a Pietro y a consevol atre al qui deguere algo, mols díes a Canigiano su va passá be en lo engañ fet a la siciliana; después, de allí, no volén continuá sén viachán, va víndre a Ferrara.
Lancofiore, com no trobabe a Salabaetto a Palermo va escomensá a extrañás y va sospechá; y después de esperál uns dos mesos, veén que no tornabe, va fé que lo corredó manare despressintá les bodegues. Y examinán les barriques que se creíe que estaben plenes de oli, va trobá que estaben plenes de aigua del mar, y sol ñabíe una capa de oli damún. Después, deslligán los embalajes, tots menos dos, que eren teles, plens los va trobá de borra; y entre tot lo que ñabíe no valíe mes de dosséns floríns; per lo que Lancofiore, veénse burlada, va plorá per los singséns floríns tornats y mol mes per los mil prestats, diénse moltes vegades: - Qui trate en toscano no pot sé segato.

Y aixina, quedánse en la pérduda y la burla, se va trobá en que tan listos eren la una com l´atre.
Al acabá Dioneo la seua novela, Laureta, veén que habíe arribat lo final del seu reinat, alabats los consells de Pietro Canigiano, que per los seus efectes se habíen vist sé bons, y la sagassidat de Salabaetto, que no va sé menos al ficáls en obra, traénse del cap lo lloré lay va ficá al cap a Emilia, dién:

- Siñora, tindrem una hermosa reina, féu, pos, que a la vostra hermosura acompañon les vostres obres.

Y va torná a assentás. Emilia, per vóres feta reina y alabada en públic per la seua bellesa, se va colorá, y la seua cara pareixíe los nugolets rosa de la aurora. Después de tindre los ulls cachos una mica, va organisá en los seu senescal los assuntos pertinéns a la compañía, y aixina va escomensá a parlá:

- Deleitables siñores, mol manifestamen veém que, después de que los bueys se han cansat durán lo día, amarrats al jou, són aliviats y liberats, y sels dixe pasturá per aon volen. Veém tamé que són mes hermosos los jardíns en varies plantes que los carrascals; per naixó, considerán los díes que ham estat parlán daball de una ley, demá no tos limitaré cap tema, vull que cadaú parlo de lo que vullgue, y crec que la variedat de les charrades que se conton sirá milló que parlá de sol un tema. Lo que vingue después de mí al trono, podrá constreñímos a les acostumades leys. Y dit aixó, hasta la hora de sopá los va consedí libertat a tots. Tots van alabá a la reina, y alsánse, se van entretindre.
Van sopá al voltán de la hermosa fon, y después de la sena, del modo acostumat un bon rato se van divertí cantán y ballán. Al final la reina, per a seguí lo estil dels seus predecessós, li va maná a Pánfilo que cantare una cansó, que díe aixina:

Tan es, Amor, lo be

y lo contén que estic per tú sentín

que soc felís cremánme a les teues flames.

Lo meu cor tanta alegría rebose,

tan de goch está ple

per lo que me has donat,

que amagáu siríe cosa seria

y a la cara serena

se mostre lo meu alegre estat:

que están enamorat

de un be tan elevat y estupendo

leve me sigue estám an ell cremán.

Yo no sé demostrá cantán

ni indicá en lo dit,

Amor, lo be que séntigo;

y encara que u sapiguera hauría de callá

que, sense dixáu callat,

se tornaríe tormén:

pos estic tan contén

que consevol parlá aniríe menguán

antes que anáu descubrín.

¿Quí pensaríe ya que estos brassos meus

podríen torná

aon los han tingut,

y que la meua cara sense patí rechás

tornaríe a arrimás

aon va sé beneída?

may haguera cregut

la meua fortuna, encara que estiga sucarrat
y lo meu plaé y goch estiga amagán.

La cansó de Pánfilo acabada, y per tots corejada, no van ñabé dingú que, en mes atenta solissitut que li corresponíe, no prenguere nota de les seues paraules, esforsánse en adiviná alló que ell cantabe que li conveníe tíndre amagat; y encara que uns cuans van esá imaginánse diferentes possibilidats, dingú va arribá a la verdat del assunto.
Y la reina, después de vore que la cansó de Pánfilo habíe acabat, va enviá a les joves siñores y als jovens siñós a dormí.

ACABE LA OCTAVA JORNADA.

sábado, 16 de junio de 2018

Vocabulari Penarroja Tastavins, Matíes Pallarés

Vocabulari de Penarroja (Baix Aragó) Por M. Pallarés * 
Publicado en el "Butlletí de Dialectología Cagalana",
IX, 1921, págs. 69-72.


http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/11/69/11pallares.pdf

https://xarxes.wordpress.com/2017/06/27/vocabulari-de-pena-roja-per-maties-pallares/ (una de les seues webs en xarxa de Ignacio Sorolla Amela) Vocabulari de Pena-roja, per Maties Pallarés.

Natxo Sorolla Amela, Ignacio Sorolla Vidal
Matíes escribíe Penarroja y varians, Ignacio Sorolla Vidal, naixcut y malcriat a Pena Rubea, fique lo guionet en ves de doble RR que recorde a la grafía castellana y a la aragonesa, ya u fee Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroya de Tastavins, roya o roja en aragonés.

Tan Matíes com Desiderio NO relasionen les paraules nostres en les aragoneses u ocsitanes, sol en les catalanes, (eren grans erudits) pos be, moltes tenen enllás a léxic aragonés, ocsitá, o textos dins de esta web.

Desideri, Desiderio Lombarte Arrufat
Sempre se pot un aprofitá de les tontades que escriu consevol catalaniste, pero si les escriu lo idiota dotó en sossiollingüística Ignacio Sorolla Amela, fa mes goch.

Copy paste de la seua web:


Una de les coses més bones de les temporades en què els grupuscles ultra-xapurrianistes se mobilitzen és que, com has de tindre a mà en tot moment los avals sobre la denominació i natura de la llengua catalana a la Franja, sovint trobes altres avals que fan créixer la col·lecció. En esta ocasió (re)trobo el vocabulari pena-rogí,  que m’unfle el patriotisme local, i és accessible en línia. Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921?

 / ¿Cuántes desde 1196 ?

¿Haurá lligit lo inútil este algún texto com estos:

https://historia-aragon.blogspot.com/2020/09/15-16-de-enero.html

"... Creheu ab gran dolor e congoxa recau en nosaltres tal pensament que sentissem la dita Majestat per reparacio de tals prejudicis no voler retornar lo Senyor Princep en la vegueria de Leyda don lo ha tret pero cove saber quen ha esser prestament del och o no..." 

https://langueoccitane.blogspot.com/2020/09/och-hoc-oc.html

/

Podeu acompanyar la lectura en les indagacions sobre la literatura de la Franja fetes per Hèctor Moret, que tracten a fons la figura de Pallarés.


Esquerra paraula nostra, del chapurriau, dreta descripsió en catalá del bò

A

adés, adv.: ara fa poc.

afant, m.: afany, tribulació.


aladre, m.: arada.


albada, f.: música que toca a la  primera hora del matí.


albenc, m.: forat o escletxa de  les roques.


alifara, f.: menjada acompanyada de disbauxa i divertiment.


apegar, v.: comanar-se una malaltia d'altra persona.


asclar, v.: estellar la llenya o altra cosa sòlida.


aubelló, m.: desaiguador o claveguera.


averia, f.: el gallinam i tota clase de bestiar domèstic.


B

bacó, m.: porc; xorc.

bada, f.: escletxa.

/ balagosto /

baló, balons, m.: pantalons curts, molt usats.


bardissa, f.: esbarzers i mates punxants que es posen damunt les parets, estables, coberts,  etcètera.


bàssia, f.: gaveta de fusta que serveix als paletes per a preparar el ciment, guix, etc., i als pagesos per a donar menjar als porcs.


bassiol, m.: tronc de fusta buidat del mig que serveix d'abeurador al bestiar.


batolla, f.: 1. Barra per a fer caure les nous, ametlles, etc.

2. Instrument per a batre els llegums.
batollar, v.: 1. Fer caure les nous, ametlles, etc. 2. Batre els llegums fent caure el gra i aixafant la palla.

bellota, f. gla.


bocinada, f.: cop, bufetada, etc.


borboll, m.: l'ebullició de l'aigua en els saltants i revolts.


borralló, m.: 1. Tros de llana o d'estopa separat del borrissol.

2. Volva grossa de neu.

bos, m.: el morrió dels gossos.


botja, f.: nom genèric per a anomenar les mates petites, com

l'espígol, la farigola, etc. / bocha

C

cabals, m.: béns, riquesa, benestar.  / caudales

calcigar, v.: trepitjar amb els peus. / palsigá


canalobre, m.: estalactita de glaç que es forma pels saltants

d'aigua quan glaça molt.

canella, f.: aixeta.


cantal, m.: pedra o roc.


canut, m.: canó de posar agulles.


caramanyola, f. carabassa vinera.


carassa, f.: careta de disfressar-se.


cardar, v.: pentinar llana. / avui en día se pentine un atra clase de llana cuan se carde a Penarroija


carronya, f.: persona o cosa dolenta o roïna.


cartró, m.: petita canastra de vímets.


catxo, adj.: baix, acotat. Es diu d'un sostre i d'una persona que camina esquena-plana. / cacho, cachet, cachotet


cimal, m.: cada una de les branques de l'arbre que neixen del tronc.


còdol, m.: pedra cantelluda.


cofí, m.: esportí d'espart que serveix per a posar la pasta de

les olives mòltes que s'ha de destinar a la premsa.

convoiar, v.: tractar amb molta amabilitat una persona.


cormull, m.: la quantitat de gra compresa del ras de la mesura per amunt.


cremaller, m.: graella per a posar les teies de fer llum.


curro, ad.: 1. Esguerrat a qui falta una mà o un braç. 2. Persona presumida.


D

desjunyir, v.: teure del jou les mules i els bous. / juñí es ficals o ficales al jou


desgana, f.: falta de gana, pèrdua dels sentits per defalliment.


devesa, f.: lloc destinat a pastura del bestiar.


dula, f.: ramada de bèsties d'una mateixa espècie, formada pels caps de bestiar de cada casa que juntament van a pasturar a l'ampriu.


dur, m.: espès, atapeït.  / du,  com lo ges, alchez a la bássia


E

eix!: interjecció per a significar fàstic.

eli! ali!, interjecció: així, així; a poca diferència.


emborollar, v.: embullar, embolicar, destorbar. / embrullo


engordir, v.: engreixar.


engorjar, v.: fer menjar per força. / engargallá lo minjá


enrunar, v.: cobrir amb terra alguna cosa. Un Pallarés ho fa a Penarroja amb una Volvo mixta.


enze, m.: animal tomany.


ert, adj.: encarcarat de fred. / carpit, carpidet


escull, m.: bon aspecte. "Fa bon escull": està sa i té salut.


escullós, adj.: fi, sa, de bona presència i bon color.


espill, m.: mirall. / obra en valencià de Jaume Roig


espitralat, adj.: espitregat; que va amb el pit descobert. / despitralat, pitral, pit


eu!: interjecció antiga molt usada. / au a cascala ! Hala en aragonés


F

facilon, adj.: fanfarró, presumit.


faldetes, f.: faldilles.


falòria, f.: mentida, engany.


falló, adj.: enutjat.


fenàs, m.: fanal, classe d'herba. /  Fenassera , ... fenasseres, quan no quedarà res ... quedarà la paraula, quedarà. / Quantes paraules s’hauran perdut des d’eixe 1921? Cuántes ne queden?

feram, m.: mot per a insultar una persona. / afaram, béstia de cárrega ñirviosa

folia, f.: 1. Tontería, ximplesa. / fool inglés /

2. Quarteta que es canta mentre es balla.

forro, adj.: anar...: anar sense càrrega.


G

gaita, f.: instrument semblant al sac de gemecs, però sense sac.

gandaia, f.: ret, no xarxa com la web de Íñigo Sorolla Amela, còfia. / a Valderrobres, mote de Granja Briansó y família


garriga, f.: bosc de carrascotsalzines petites.


garrut, adj.: garrell.


gavarnera, f.: roser bord. / picaesquenes, paregut a la romiguera, gabarrera

gavarnera, roser bord, picaesquenes, paregut a la romiguera, gabarrera

gel, m.: aigua glaçada.


gema, f: rovell de l'ou. / yema


gom, adj.: ple. / de gom a gom


gord, adj.: gras. / gort, gorda , gros, grossa


granera, f.: escombra.  / agraná, agrano, agranes, agrane, agranem o agranam, agraneu o agranau, agranen


grupa (anar a la): muntar un home i una dona en una cavalcadura.

Al DCVB podeu vore que ix País Valencià, ya veéu lo rigurós que es este dicsionari escomensat per Mossen Alcover, mallorquí
GRUPA f. Gropa (val.). Dient ja vaig per ella, aur, girà la grupa, Rond. de R. val., 41. Per dute jo a la grupa | te aguarda mon poltro blanch, Llorente Versos, ii, 125. Especialment: a) Parella d'home i dona que van encavalcats en un mateix cavall formant part d'una cavalcada en certes festes populars del País Valencià.

J

joquer, m.: lloc on dormen les gallines i altres aus. / allí aon se ajoquen les lloques, cloques o gallines ponedores.

jou, m.: 1. Instrument de fusta que es posa al coll del parell quan llaura
2. El vel que es posa als nuvis quan es casen.


jupa, f.: gec.


justador, m.: l'armilla.


LL

llanda, f.: llauna.

llavar, f.: rentar la roba. / per ejemple, al safarech de Penarroija, voltat de flos. llavar se parece mucho a lavar. /

llavar, f.: rentar la roba. / per ejemple, al safarech de Penarroija, voltat de flos. llavar se parece mucho a lavar. /


llenç, m.: tela de cànem. / llansol, lienzo

llépol, adj.: llaminer. / laminero, laminera

llépol, llaminer, laminero, laminera



lleus, m.: pulmons.


llord, adj.: brut, bonyegut, mal treballat.

http://dcvb.iec.cat/results.asp?Word=llord&Id=89328&search=llord
Etim.: del llatí lūrĭdu, ‘fosc’, ‘lívid tirant a negre’, o més aviat d'una forma llatina *lōridu en comptes de lūridu, segons Coromines (BDC, xix, 37).

M

/ malea / brosquill

malesa, f.: dolenteria. / maleses (fe)


malfarjat, adj.: mal endreçat.


manducar, v.: menjar.

mano, m.: germà. S'aplica de petit a gran. / maño, maña


manoll, m.: ram de flors o d'altra cosa que s'aguanta amb la mà.
/ títul de un llibre editat per la Ascuma de un pastoret drogadicte y alusinat que encara seguix al gran Khan : ca : gos : Arturico Quintana Font; crec que se diu Julio Micolau Burgués y es de La Fresneda.


manyós, adj.: intel·ligent, industriós. / mañós , mañosa, tindre trassa


massetja, f.: fona. / massecha, honda como la de David contra Goliat


milorxa, f.: grua.


moixó, m.: ocell petit. / muixó , muixonet, catalá en bigot, ojo muixonot


moragues, f. pl.: olives cuites al caliu. Les preparen mol be los maños Moragrega al hotel restaurán La fábrica de Solfa, quin sol fa a Beseit, la Margarita Celma Tafalla fique lo puntet de sal.


morca, f.: solatge de l'oli. / solada


P

peüc, m.: mitjó que sols tapa el peu.

picaport, m.: anella de picar a la porta.

/ pigot. Pájaro carpintero, pico picapinos / piñerol , pinyerol

pigota, f.: verola. / viruela


pimpollada, f.: bosc o extensió de pins joves i ufanosos.


pitança, f.: cada un dels menjars que es donen en l'àpat.


priló, m.: columna o pedestal que sosté alguna creu de terme o alguna imatge. / piló


Q

quera, f.: core que destrueix la fusta. / corcó, s'ha querat lo barró de melis, mos caurá la barraca de Queretes, paregut a la termita

quimera, f.: mania. / com la franja, paísos cagaláns, diada de la franja, abunde esta manía a Penarroija grássies a Ignacio Sorolla Amela pero la paraula no sé si encara se diu en lo significat de manía.


R

rabosa, f.: guineu. / rabosí de Valderrobres, rabosa de Ráfels








ras, adj.: llis, desembarassat. "Passar la nit al ras."


recapte, m.: tota classe de menjars i viandes.


renc, m.: rengle. / un renc o reng de amelés, ringlera, renglera, línia
recta.


reuca, f.: filera de rossins o muls lligats l'un a la cua de l'altre.


ribàs, m.: marge.


romer, m.: romaní. / lo romeret a la boca ... (y lo sigarro)


S

saduritja, f.: sajulida.  / saduricha, ajedrea en castellá

saurí, m.: persona que falsament diu que veu ço que està ocult, encara que sigui sota terra, mentre no ho cobreixi roba blava. / zahorí que trobe aigua, com Ángel de Valjunquera (que bon sel tingue)

Zahorí cast., çaurí val. De zoharí, adj. de zohra, "Lucifer, Venus, stella" en R. Martín. Dozy. El nombre zoharí, que significa propiamente servidor del planeta Venus, fue dado a los geomancios por los astrólogos a consecuencia de la estrecha analogía de sus procedimientos en el estudio de los datos por los cuales conduce aquel planeta, según cuentan, al conocimiento de las cosas ocultas. (como el agua subterránea) V. Aben Jaldún, Proleg., 1, 209.



sem, adj.: dessubstanciat, defectuós; fruita que ha perdut el suc, el color i el gust. / s' ha semat la carbassa, no me miros que me semo.
sonrós, adj.: mandrós.

sus!: crit per a esquivar els gossos.

sutja, f.: l' engrut de la llana. / suncha


T

taleca, f.: saca, sac, sarró.

tany, m.: cada una de les estelles en què es parteix el tronc amb

la destral.

teca, f.: porquería. / brutíssia


toll, m.: sot i dispòsit d'aigua que es forma en els rius.


tort, m.: borni.


totxo, m.: garrot, bastó, boscall. / tocho, tochada es un cop en un tocho.



V

verdanc, m.: rebrot llarg i prim de l'arbre. (rechito, pullís)

verga, f.: vara o bastó llarg, prim i flexible que es fa dels rebrots d'arbres o verdancs.

(Dels Missatges de verga de la cancellaria.

Considerants que engir la preminencia del offici de la nostra cancellaria real manaments diverses son daquella continuament emanadors: per tal a execucio daquells digna cosa esser pensam que certes persones qui tota hora al canceller e en la sua absencia al vicecanceller on que iran estants en la nostra cort davant vagen e los dits manaments
exeguesquen sien deputades. Perque ordenam que a les damunt dites coses complidores sien destinats tres homens bons e sufficients qui missatges de verga sien nomenats los quals tota hora que lo canceller en la nostra cort sera present o ell absent al vicecanceller on que iran devant vagen e los manaments daquells e encara de qualsevol altre de nostre consell e del nostre protonotari e encara dels oydors con a ells de part nostra seran injuncts exeguesquen ab acabament. Aquests empero al nostre canceller si present sera o ell absent al nostre vicecanceller en lo reebiment del seu offici sagrament faran que son offici ben e leyalment exerciran e la salut de nostra persona per son poder conservaran e que res no han fet ne faran per que les coses damunt dites no puguen fermament observar.)

vespra, f.: vigília d'una festa. (vespera)


vesprada, f.: el temps que va del migdia al vespre.


X, en chapurriau (occitan) CH:

xarc, m.: bassal. / charco


xec, m.: noi. / cheic, chaic, aik, eik, etc.


xixa, f.: carn. / chicha, se li diu als chiquets o chiquetes


xorlo, adj.: mal vestit.