Los sans inosséns, llibre quinto.

Llibre quinto.

Lo acsidén.

Al arribá lo pas dels coloms, lo siñoret Iván se instalabe al cortijo durán dos semanes, pera nestes feches, Paco, lo Baixet, ya teníe preparats los coloms y los arreos y habíe engrassat lo balansí, de modo que tan pronte com se personabe lo siñoret, corríen en lo Land Rover de un puesto a un atre, de carril en carril, reconeixén les carrasques y les bellotes, pero tal com passáen los añs a Paco, lo Baixet, se li anabe fén mes difíssil pujá a les carrasques y lo siñoret Iván, al vórel abrassat torpemen a les soques, sen enríe, la edat no perdone, Paco, lo cul escomense a pesát, es ley de vida, pero Paco, lo Baixet, per amor propi, per no doná lo seu bras a torse, pujáe al alcornoque o a la carrasca, ajudánse de una maroma, encara que se pelare les mans y lligáe lo reclam a la part mes vissible del abre, a sé possible a la copa, y desde dal, enfocabe altivamen cap al siñoret Iván los grans forats del seu nas chato, com si mirare en ells, encara valgo, siñoret, ¿no li pareix? cridabe eufóric, y, a caball de un simal, ben assentat, estiráe del cordell amarrat al balansí pera que lo colom, al falláli les cames y pedre lo equilibri, aletejare, mentres lo siñoret Iván, amagat al esperadó, escudriñabe atentamen lo sel, los desplassaméns dels bandos y li advertíe, dos dotsenes de surites, templa, Paco, o be una junta de turcassos, quédat cotet, Paco, o be, les bravíes están en dansa, ojo, Paco, y Paco, lo Baixet, pos a templá, o a pará, o a ficá lo ull a les bravíes, pero lo siñoret Iván rara vegada se quedabe conforme, mes suavet, maricón, ¿no veus que en eixos estiróns me les espantes? y Paco, lo Baixet, pos mes suavet, en mes tiento, hasta que, de pronte, mija dotsena de coloms se separaben del bando y lo siñoret Iván preparáe la escopeta y dolsificáe la veu, ojo, ya doblen, y, en estos casos, los estironets de Paco, lo Baixet, se féen secs, rítmics, per a que lo colom se moguere sense desplegá del tot les ales y, conforme se aproximaben planeján los atres coloms, lo siñoret Iván se armabe, agarráe los puns y ¡pim-pam!, ¡dos, la parella! se alegráe Paco entre les rames, y lo siñoret Iván, calla la boca, tú, ¡pam-pim! ¡atres dos! chillabe Paco a dal sense pugué aguantás, y lo siñoret Iván, tanca lo pic, tú, y ¡pom-pum! ¡una que sen va a criá! se lamentabe Paco, y lo siñoret Iván, ¿no pots dixá quieta la llengua, tros de maricón? pero, entre pim-pam y pam-pim, a Paco, lo Baixet, se li adormíen les cames enganchades damún del simal y al baixá del abre, u habíe de fé a pols perque moltes vegades no sentíe los peus y, si los sentíe, notáe com formigues y cusigañes, com si foren de gaseosa, absolutamen irresponsables, pero lo siñoret Iván no reparabe en alló y lo apremiabe pera buscá una nova atalaya, pos li agradáe cambiá de puesto cuatre o sing vegades per día, de forma que, al acabá la jornada, a Paco, lo Baixet, li féen mal los muscles, y li coíen les mans pelades, y notáe agulles a les garres y teníe tot lo cos baldat, de les agujetes, a vore, que sentíe los membres com a descojuntats fora del puesto, pero, en son demá, tórnay, que lo siñoret Iván ere insassiable en los coloms, una cosa fora de serie, que li apetíe este tipo de cassera tan o mes que la de perdius en batuda, o la de gangas a la espera, al aiguamoll, o la de turcassos a la Guita y lo cascabell, que no se fartáe lo home y, de matinet, entre dos llums, ya estabe en dansa, ¿estás cansat, Paco? sonreíe malissiosamen y afegíe, la edat no perdone, Paco, quí te u habíe de di a tú, en lo que tú has sigut, y a Paco, lo Baixet, li picabe lo orgull y pujabe als abres casi mes rápit que la vespra, encara en perill de desnucás, y amarrabe lo reclam a la copa de la carrasca o lo alcornoque, al pun mes alt, pero si los bandos se mostraben resselosos o desconfiats, pos aball, a un atra querensia, y de este modo, de abre en abre, Paco, lo Baixet, anabe agotán les seues energíes, pero dabán del siñoret Iván, que escomensabe a resselás de ell, ñabíe que fingí forsa y escaláe de pressa y cuan ya estabe casi a dal, lo siñoret Iván, ahí no, Paco, collóns, esta carrasca es mol menuda, ¿es que no u veus?, busca la atalaya com sempre has fet, no me sigues dropo, y Paco, lo Baixet, baixáe, buscabe la atalaya y un atra vegada cap a dal, hasta la copa, lo reclam a la ma, pero un matí, ara sí que la ham futut, siñoret Iván, me hay olvidat los capirots a casa, y lo siñoret Iván, que estáe aquell día llaminé, que lo sel negrejabe de coloms damún del carrascal de les Planes, va di imperiosamen, pos sega al reclam y no pergam mes tems, y Paco, lo Baixet, ¿lo sego, siñoret Iván, o li fach un capirot en lo mocadó? y lo siñoret Iván, ¿no me has sentit? y Paco, lo Baixet, sense fes de rogá, se va apretá al simal, va desplegá la navalla y en un dos per tres li va buidá los ulls al reclam y lo colom, veénse de repén sego, fée uns moviméns torpes y destronats, pero eficasos, pos doblaben mes muixóns que de costum y lo siñoret Iván no se parabe en barres, Paco, has de segá a tots los coloms, ¿sens? en los dichosos capirots entre la llum y los animals no cumplixen, y aixina un día y un atre hasta que una tarde, después de semana y mija de eixí al monte, segóns baixáe Paco, lo Baixet, de una carrasca monumental, li va fallá la cama adormida y va caure, espatarrat, com un sac ple de códuls, dos metros dabán del siñoret Iván, y lo siñoret Iván, alarmat, va fotre un bot y va cridá, ¡sirás maricón, casi me aplanes! pero Paco, se retorsíe an terra, y lo siñoret Iván se va arrimá an ell y li va aguantá lo cap, ¿te has fet mal, Paco? pero Paco, lo Baixet, ni podíe contestá, que lo cop al pit lo habíe dixat sense esma, y sol se siñalabe la cama dreta en insisténsia, ¡Ah, bueno, si no es mes que aixó...!, díe lo siñoret Iván, y tratabe de ajudá a Paco, lo Baixet, a ficás de peu, pero Paco, lo Baixet, cuan, al final va pugué articulá alguna paraula, va di, apoyat al trong de la carrasca, la cama esta no me aguante, siñoret Iván está com atontada, y lo siñoret Iván, ¿que no te aguante? ¡veus!, no me sigues ploramiques, Paco, si la dixes arrefredá sirá pijó, pero Paco, lo Baixet, va intentá fé una passa y va caure, no puc, siñoret, está trencada, yo mateix hay sentit cóm se tronsáe l´os, y lo siñoret Iván, tamé es mariconada, collóns y ¿quí me amarrará lo reclam ara en la junta de turcassos que ñan a les Planes? y Paco, lo Baixet, desde enterra, sentínse íntimamen culpable, va sugerí pera aplacál, igual lo Quirce, lo meu mosso, ell es habilidós, siñoret Iván, una mica tarugo pero pot servíli, y fée momos pel doló de la cama y lo siñoret Iván va doná unes passes en lo cap cacho, dudán, pero finalmen, se va arrimá una mica al cortijo, va fé bocina en les mans y va bramá una, dos, tres vegades, cada vegada mes fort, mes impassién, mes repodrit, y, com no acudíe dingú a les veus, se li va soltá la llengua y se va ficá a jurá y al remat, se va girá cap a Paco, lo Baixet, ¿segú que no te pots valdre, Paco? y Paco, lo Baixet, apoyat al trong de la carrasca, mal u vech, siñoret Iván, y, de repén, va assomá lo mosso gran de Facundo per la tanca de la corralada y lo siñoret Iván va traure de la burchaca un mocadó blang y lo va ventejá repetidamen y lo mosso de Facundo va contestá movén los brassos com aspes de molí y al cap de un cuart de hora, ya estabe bufán aon ells, que cuan lo siñoret Iván cridabe, ñabíe que donás pressa, ya se sabíe, sobre tot si anáe en la escopeta, y lo siñoret Iván li va ficá les mans als muscles y li va apretá pera que veiguere la importánsia de la seua misió y li va di, que ne vinguen dos, ¿sens?, los que siguen, pera ajudá a Paco que se ha fet mal, y lo Quirce pera acompañám a mí ¿u has entés? y segóns parlabe, lo mosso, de ulls vius y pell renegrida, assentíe y lo siñoret Iván va indicá en la barbilla a Paco, lo Baixet, y va di a modo de aclarassió, lo maricón dell se ha futut una costellada, ya veus qué oportú, y, al rato, ne van acudí dos del cortijo y se van emportá a Paco estés a una camilla y lo siñoret Iván se va embutí pel carrascal en lo Quirce, tratán de conectá en ell, pero lo Quirce, chitón, sí, no, pot sé, a lo milló, furo, reconsentrat, hermétic, que mes pareixíe mut pero, a cambi, lo tío teníe maña en lo reclam, que ere un virtuós, que sol calíe díli, fort, suavet, templa, sec, pera que acatare rigurosamen la orden, y los seus moviméns eren tan pressisos, que les turcassos doblaben sense desconfiansa damún del reclam y lo siñoret Iván, ¡pim-pam!, ¡pam-pim!, disparáe sense pará, que no donabe abast, pero errabe una y un atra vegada y, a cada errada, soltáe sapos y serps per la boca, pero lo que mes li enrabiabe ere que, en justissia, no podíe fótreli les culpes a dingú y, ademés de aixó, li fastidiabe que lo Quirce fore testigo de les seues errades y li díe, lo cas de ton pare me ha ficat ñirviós, sagal, en tota la vida no hay fallat tan com avui y lo Quirce, camuflat entre les fulles, contestáe indiferén, pot sé, y lo siñoret Iván se desfée, no es que puga o dixa de pugué, collóns, es una verdat com un templo, lo que te estic dién va a missa, y ¡pim-pam! ¡pam-pim! ¡pom-pum!, ¡un atre maricón a criá! bramáe lo siñoret Iván, y lo Quirce, a dal, en silénsio, cotet y parat, com si no anare en ell y, en cuan van torná al cortijo, lo siñoret Iván va passá per casa de Paco, ¿cóm anem, Paco? ¿cóm te trobes? y Paco, lo Baixet, tirán, siñoret Iván, teníe la cama estesa damún de un taburet y lo turmell gros, unflat, com un bot, es una ferida roína, ¿no va sentí esbadocás l´os? pero lo siñoret Iván anáe a lo seu, en tota la vida no hay errat mes coloms que este matí, Paco, ¡quínes coses!, pareixía un prinsipián, ¿qué haurá pensat lo teu sagal? y Paco, lo Baixet, a vore, los ñirvis, natural, y lo siñoret Iván, natural, natural, no buscos excuses, ¿de verdat te pareix natural, Paco, en les hores de vol que yo ting, errá una surita atravessada, de aquí al geranio? ¿eh? dis, Paco, ¿es que me has vist errá alguna vegada un colom atravessat de aquí al geranio?, y lo Quirce detrás dell, encantat, aburrit, lo ram de coloms a una ma y la escopeta enfundada al atra, sompo, silensiós, y, en éstes, va apareixe a la porta de la casa, daball del emparrat, lo Azarías, descals, los peus bruts, los pantalóns caiguts, sonrién en les genives, remugán com un cachorro, y Paco, una mica alterat, lo va señalá en un dit formulariamen, aquí, lo meu cuñat, va di, y lo siñoret Iván va analisá atentamen al Azarías, sí que tens una familia apañada, va comentá, pero lo Azarías, com atragut per una forsa magnética, se anabe arrimán a la percha y mirabe golut cap als coloms morts y de pronte, los va tocá, y los examinabe un per un, los furgabe les potes y lo pic, pera comprobá si eren jóvens, o vells, mascles o femelles, y, al cap de un rato, va eixecá los seus ulls adormilats y los va encará en los del siñoret Iván, ¿vol que los hi desploma? va preguntá expectán, y lo siñoret Iván, ¿es que saps desplomá coloms? y va di Paco, lo Baixet, home, no ne ha de sabé, si en tota la vida no ha fet datra cosa, y, sense mes explicassións, lo siñoret Iván, va pendre la percha de mans del Quirce y lay va doná al Azarías, tin, va di, y, cuan los tingues, los hi portes a doña Purita, de la meua part, ¿ten enrecordarás?, en cuan a tú, Paco, dónat pressa, mon anem a Cordovilla, aon lo meche, no me agrade eixa cama y lo 22 tenim batuda, y entre lo siñoret Iván, lo Quirce y la Régula, van acomodá a Paco, lo Baixet, al Land Rover y, una vegada a Cordovilla, don Manuel, lo dotó, li va paupá lo turmell, va intentá móurel, li va fé dos radiografíes y, al acabá, va enarcá les selles, ni nessessito vóreles, lo peroné, va di, y lo siñoret Iván, ¿qué?, está tronsat, pero lo siñoret Iván, se resistíe a admití les paraules del meche, no me fótegues, Manolo, lo 22 tenim batuda a la finca, yo no puc pressindí de ell, y don Manuel, que teníe los ulls mol negres, mol juns y mol penetráns, com los de un inquisidó, y lo clatell recte, com si lay hagueren allisat en una plana, va alsá los muscles, yo te dic lo que ña, Iván, después tú fas lo que te dono la gana, tú eres lo amo de la burra y lo siñoret Iván va torse la boca, contrariat, no es aixó, Manolo, y lo dotó, de momén no puc fé datra cosa que ficáli una férula, aixó está mol inflamat y escayolán no adelantaríem res, dins de una semana lo tornes a portá aquí, y Paco, lo Baixet, callabe y mirabe ladinamen a un y al atre, estes fractures de maléolo no son graves, pero donen guerra, u séntigo, Vanet, pero tindrás que agensiát un atre secretari, y lo siñoret Iván, después de uns instáns de encantamén, menuda mariconada, escolta, y lo cas es que encara estic de sort, va caure aixina de prop de mí, indicabe la vora de la alfombra, lo maricón no me ha desnucat de milagre, y, al cap de uns minuts de conversa, van torná al cortijo y, passada una semana, lo siñoret Iván va pasá a replegá a Paco, lo Baixet, en lo Land Rover y van torná a Cordovilla, y antes de que lo dotó li traguere la férula, lo siñoret Iván li va di, ¿no podríes ingeniáteles, Manolo, pera que lo 22 puguere váldres?, pero lo dotó movíe enérgicamen lo seu clatell aplanat, negán, pero si lo 22 es después demá com qui diu, Iván, y este home té que está coranta sing díes en lo alchés, aixó sí, pots compráli un parell de gayates o muletes pera que dins de una semana escomenso a moures per dins de casa, y una vegada acabat lo engessá, Paco, lo Baixet, y lo siñoret Iván van empendre la tornada cap al cortijo y anaben en silénsio, distansiats, com si algún llas fundamental acabare de trencás entre ells, y de cuan en cuan, Paco, lo Baixet, suspirabe, sentínse responsable de aquella quebra y intentabe diluí la tensió, créguem, que mes u séntigo yo, siñoret Iván, pero lo siñoret Iván, los ulls fixos mes allá del vidre del parabrises, conduíe en les selles caches, sense di paraula, y Paco, lo Baixet, sonreíe, y fée un esfors pera moure la cama, ya pese este chisme, ya, afegíe, pero lo siñoret Iván seguíe inmóvil, pensatiu, sorteján los grasóns y baches, hasta que a la cuarta tentativa de Paco, lo Baixet, se va dispará, mira, Paco, los meches poden di missa, pero lo que tú tens que fé, es no dixát, esforsát, caminá, ma yaya, que gloria tingue, se va dixá, y tú u saps, coixa pera sempre, en estos casos, en gayates o sense gayates, ña que móures, eixí al campo, encara que faigue mal, si te dixes ya estás sentensiat, te u dic yo, y, al franquejá la tanca del cortijo, se van topá al pati en lo Azarías, la gralleta al muscle, y lo Azarías, al escoltá lo motor, se va girá cap an ells y se va arrimá a la ventanilla o finestreta de dabán del Land Rover y sen enríe mostrán les genives, babeján, no va volé anássen en les milanes, ¿verdat, Quirce? díe, acarissián a la gralleta, pero lo Quirce callabe, mirán al siñoret Iván en les seues nines fosques, redones, com les de una pitorra, y lo siñoret lván se va apeá del coche fascinat per lo muixó negre posat damún del muscle del Azarías, ¿es que tamé saps amaestrá muixóns? va preguntá, y va estendre lo bras en lo propósit de agarrá la gralleta, pero la muixona va soltá un «quiá» de temó y va volá hasta lo alero de la capella y lo Azarías sen enríe, movén cap als costats les barres, se acobarde, va di, y lo siñoret Iván, normal, soc extrañ, no me coneix, y eixecabe los ulls cap al muixó, y ¿ya no baixe de ahí? va inqurí, y lo Azarías, que no baixe, atento, y la seua gola va modulá un «quiá» avellutat, untuós, y la gralla va pendulejá uns instáns, inquieta, damún de les seues potes, va ataullá la corralada y, finalmen, se va llansá al buit, les ales ubertes, planeján, describín dos sírculs al voltán del automóvil, se va posá damún del muscle del Azarías, y se va ficá a escarbá al seu clatell, embutín lo pic entre lo seu pel canós, com si lo despollare, y lo siñoret Iván, assombrat, aixó es collonut, vole y no cole, y Paco, lo Baixet se va arrimá renqueján cap al grupo y va di, dirigínse al siñoret Iván, a vore, la ha criat ell y está enseñada, vosté vorá, y lo siñoret Iván, cada vegada mes interessat y ¿qué fa este bicho durán lo día? y Paco, lo Baixet, miro, lo que tots, trau suro dels alcornoques, busque vidres o cristals, se afile lo bec a la pedra del abeuradó, fa una michdiada al oró, lo animalet passe lo tems com pot, y, conforme parlabe Paco, lo siñoret Iván observabe al Azarías, y, al cap de un rato, va mirá a Paco, lo Baixet, y li va di a mija veu, dixán rellissá les paraules per lo muscle, com si parlare en ell mateix, dic, Paco, que en estes mañes que se gaste, ¿no siríe ton cuñat un bon secretari? pero Paco, lo Baixet, va negá en lo cap, va descansá lo cos damún del peu esquerro pera siñalás la pulsera en la ma dreta y va di en lo colom podríe sé, pera la perdiu es curtet, y, a partí de eixe día, lo siñoret Iván visitabe cada matí a Paco, lo Baixet y lo insitabe, Paco, moute, collóns, no te dixos, que mes pareixes un paralític, no olvidos lo que te vach di, pero Paco, lo Baixet, lo mirabe en los seus melancólics ulls de perdigué dolentet, qué fássil se diu, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mira que lo 22 está damún, y Paco, lo Baixet, y ¿qué li ham de fé?, mes u séntigo yo, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mes u séntigo yo, mes u séntigo yo, mentira podrida, lo home es voluntat, Paco, collóns, que no vols enténdreu y, aon no ña voluntat, no ña home, Paco, desengáñat, que has de esforsát encara que te faigue mal, si no no farás may vida de tú, te quedarás inútil pera sempre, ¿sens?, y lo instabe, lo apremiabe, lo urgíe lo siñoret Iván, hasta que Paco, lo Baixet, farfullabe entre plos, en cuan apoyo lo peu es com si mel serraren en un serrucho, no veigue quín doló, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, aprensións, Paco, aprensións, ¿es que no pots ajudát en les muletes? y Paco, lo Baixet, ya veu, a pas lento y per lo pla, pero va vindre lo día 22 y lo siñoret Iván, erre que erre, se va presentá al alba a la porta de Paco, lo Baixet, en lo Land Rover marrón, venga, amún, Paco, ya caminarem en cuidado, tú no te preocupos, y Paco, lo Baixet, que se va arrimá an ell en serta retissénsia, en cuan va aulorá lo sebo de les botes y lo timó y lo espígol dels baixos dels pantalóns del siñoret, se va olvidá de la seua cama y va montá al coche mentres la Régula ploriquejabe, a vore si aixó mos donará que parlá, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, tranquila, Régula, tel tornaré sansé, y a la Casa Gran, exultaben los siñorets de Madrid en los preparatius, y lo siñó Ministre, y lo siñó Conde o Comte, y la siñoreta Miriam, que tamé li agradabe lo tiro en batuda, y tots, fumaben y eixecaben la veu mentres amorsaben café en migues y, conforme va entrá Paco al minjadó va pujá la euforia, que Paco, lo Baixet, pareixíe polarisá lo interés de la batuda, y cada un per lo seu costat, ¡home, Paco! ¿cóm va sé pera caure, Paco, collóns? claro que pijó haguere sigut trencát los nassos, y lo Embaixadó tratabe de exposá a mija veu al siñó Ministre les virtuts cinegétiques de Paco, lo Baixet, y Paco procurabe atendre a uns y als atres y subrayabe adelantán les muletes, com ficanles per testigos, disculpon que no me descubrixca, y ells, faltaríe mes, Paco, y la siñoreta Miriam, sonrién en aquella sonrissa uberta y lluén, ¿tindrem bon día, Paco? y dabán de la inminensia del vatissini, se va obrí un silénsio entre los invitats y Paco, lo Baixet, va sentensiá, diriginse a tots, lo matí está ras si les coses no se torsen yo me penso que entrarán pesses, y, en éstes, lo siñoret Iván, va traure de un caixonet de la arqueta florentina lo estuche de cuero, ennegrit per lo manosseo y lo tems, en les laminetes de nácar, com si fore una pitillera o sigarrera y algú va di, ha sonat la hora de la verdat, y, un a un, seremoniosamen, com cumplín una vella seremonia van agarrá una lamineta en lo número amagat a la punta, rotarem de dos en dos, va advertí lo siñoret Iván, y lo siñó Conde va sé lo primé en comprobá la seua lamineta y va exclamá en veu forta, ¡lo nou! y, sense doná explicassións, tontamen, va escomensá a palmotejá, y en tan entusiasme se aplaudíe y tanta satisfacsió irradiabe la seua cara, que lo siñó Ministre se va arrimá an ell, ¿tan bo es lo 9, Conde? y lo siñó Conde, ¿bo?, tú me dirás, Ministre, un roquissal, a la caiguda de un collet, a la valleta, se despenjen com a tontes y cuan se volen vore ni tems los done de eixecás, 43 ne vach despenjá lo añ passat an eixe puestet, y, mentrestán, lo siñoret Iván, anabe anotán a una agenda los noms de les escopetes en los números corresponéns, y una vegada que va apuntá lo radé, va guardá la agenda a la burchaca alta del chaleco-canana, arreém, que se fa tart va apremiá, y cadaú va montá al seu Land Rover en los secretaris y lo joc de escopetes bessones y los morrals dels cartuchos, mentres Crespo, lo Guarda Majó, acomodabe als esbarradós, los cornetes, y los abanderats, als remolques dels tractós y, al final, tots se van ficá en marcha, y lo siñoret Iván mostrabe en Paco, lo Baixet, tota serie de miraméns, que no es un di, que lo arrimabe a la pantalla en lo jeep encara que no ñagueren roderes, a campo través, pel erm, inclús, si ere pressís, vadeján corréns de aigua, en tot cuidado, tú, Paco, espérat aquí, no te mogues, vach a amagá lo coche detrás de eixes carrasques, o sigue, que tot anabe be, lo únic lo cobrá, pos Paco se desenvolvíe torpemen en les muletes, se atrasabe, y los secretaris dels puestos veíns, aprofitánse de la seua lentitut, li trincaben los muixóns morts, siñoret Iván, lo Ceferino se emporte dos perdius que no son seues, se lamentabe, y lo siñoret Iván, cabrejat, Ceferino, vinguen eixes dos perdius, me cago en la mare que te va parí, a vore si lo peu de Paco ha de serví pera que ton burléu de un pobre inútil, cridabe, pero, datres vegades, ere Facundo y, datres, Ezequiel, lo Gorriné, y lo siñoret Iván no podíe contra tots, impossible luchá en eficassia a tots los frentes, y cada vegada mes fart, de pijó humor, ¿no pots mouret una mica mes depressa, Paco, collóns? pareixes una apissonadora, si te descuides te robarán hasta los cansonsillos, y Paco, lo Baixet, procurabe fé un esfors, pero los collets en rostolls dificultaben los seus moviméns, no li permitíen apoyá pla lo peu, y, en una de éstes, ¡crac!, Paco, lo Baixet, an terra, com un sapo, ¡ay siñoret Iván, que me se ha tornat a tronsá l´os, que lay sentit!, y lo siñoret Iván, que per primera vegada a la historia del cortijo, portabe a la tersera batuda sing muixóns menos que lo siñó Conde, se va arrimá an ell fora de sí, traén pestes per la boca, ¿qué te passe ara, Paco, collóns? ya es molta mariconería aixó, ¿no te pareix? pero Paco, lo Baixet, insistíe desde enterra, la cama, siñoret, se ha tornat a tronsá l´os, y los juraméns del siñoret Iván se sentíen hasta a Cordovilla, ¿es que no pots meneját? intenta, al menos, ficát de peu, home, pero Paco, lo Baixet, ni u intentabe, tombat a una bocha, se aguantabe la cama esbadocada en les dos mans, sense atendre als juraméns del siñoret Iván, per lo que, al final, lo siñoret Iván, va claudicá, de acuerdo, Paco, ara te arrime Crespo a casa, te gites y, a la tarde, cuan acabem, te portaré aon don Manuel, y, hores mes tard, don Manuel, lo meche, se va incomodá al vórel, podríe vosté ficá mes cuidado, y Paco, lo Baixet, va intentá justificás, yo... pero lo siñoret Iván teníe pressa, lo va interrompre o interrumpí, aviva Manolo, ting sol al Ministre, y lo dotó enfadat, ha tornat a fracturá, lógic, una soldadura de brot verd, inmovilidat absoluta, y lo siñoret Iván, ¿y demá? ¿qué faré demá, Manolo? no es un capricho, te u juro, y lo dotó, mentres se traíe la bata, fes lo que vullgues, Vanet, si vols desgrassiá an este home pera lo que li quede de vida, allá tú, y ya al Land Rover marrón, lo siñoret Iván, pensatiu y silensiós, enseníe sigarros y algún caliqueño tot lo tems, sense mirál, tal que si Paco, lo Baixet, u haguere fet a posta, tamé es mariconada, repetíe, entre dens, de cuan en cuan y Paco, lo Baixet, callabe, y notabe la humitat de la nova escayola a la pantorrilla, y, al crusá lo de les Tapes, van eixí aullán los mastíns detrás del coche, y, en los clapits, lo siñoret Iván va pareixe eixí del seu encantamén, va sacsá lo cap com si vullguere expulsá un fantasma y li va preguntá a Paco, lo Baixet, de sopetón, ¿quín dels teus dos chics es mes espabilat? y Paco, los dos van a una, y lo siñoret Iván, lo que me va acompañá en lo reclam al colom, ¿cóm se diu?, lo Quirce, siñoret Iván, es mes de monte, y lo siñoret Iván, después de una paussa, tampoc se pot di que sigue mol parladó, y Paco, pos, no siñó, aixina les gaste, coses de la juventut, y lo siñoret Iván, mentres enseníe un atre sigarro, ¿pots dim, Paco, qué vol la juventut de ara que no está a gust a cap puesto? y, al matí siguién, lo siñoret Iván, a la pantalla, se sentíe incómodo dabán del tenso hermetisme del Quirce, de la seua olímpica indiferénsia, ¿es que te aburrixes? li preguntabe, y lo Quirce, miro, ni me aburrixco ni me dixo de aburrí, y tornabe a guardá silénsio, com si estare lluñ de la batuda, pero carregabe rápidamen y en seguridat les escopetes bessones y localisabe sabiamen, sense cap error, les perdius derribades, pero, a la hora de cobráles, se mostrabe fluixet, condessendén dabán de la avidés insassiable dels secretaris veíns, y lo siñoret Iván bramabe, Ceferino, maricón, no te aprofitos de que lo chic es nou ¡venga, dónali eixe muixó! y, cuberts per la pantalla, que ere una situassió casi doméstica que invitabe a la confidénsia, lo siñoret Iván intentabe guañás al Quirce, insufláli una miqueta de entusiasme, pero lo mosso, sí, no, pot sé, a lo milló, miro, cada vegada mes lluñá y aspre, y lo siñoret Iván anabe cargánse com de electrissidat, y aixina que va acabá la cassera, al ample minjadó de la Casa Gran, se va desahogá o desaufegá, los jóvens, dic, Ministre, no saben ni lo que volen, que en esta beneita pas que disfrutam los ha resultat tot massa fássil, una guerra los donaba yo, tú me dirás, que may han viscut com viuen avui, que a dingú li falte sing duros a la burchaca, que es lo que yo penso, que lo tindre los fa orgullosos, que ¿qué diréu que me ha fet lo sagal de Paco esta tarde?, y lo Ministre lo mirabe sense girá lo cap, en la coeta del ull, mentres devorabe en ganeta lo solomillo, sol lo milló del llom, y se passabe cuidadosamen la servilleta blanca per los labios, tú dirás, y lo siñoret Iván, mol sensill, al acabá la cassera, li allargo un billet de sen, vin durets, ¿no?, y ell, dixo, no se molesto, que yo, te prens unes copes, home, y ell, grássies, li hay dit que no, bueno, pos no va ñabé manera, ¿qué te pareix?, que yo recordo abáns, bueno, fa cuatre díes, son pare, Paco, dic, grássies, siñoret Iván, o per moltes vegades, siñoret Iván, un atre respete, que se diríe que avui als jóvens los moleste asseptá una jerarquía, pero es lo que yo dic, Ministre, que a lo milló estic equivocat, pero algúns mes y datres menos tots tenim que acatá una jerarquía, uns deball y datres damún, es ley de vida, ¿no? y la concurrensia se va quedá uns minuts en suspens, mentres lo Ministre assentíe y mastegabe, sense pugué parlá, y, una vegada que va tragá lo bossí, se va torcá los labios delicadamen en la servilleta blanca y va sentensiá, la crissis de autoridat afecte avui a tots los nivells, y los minjadós van aprobá les paraules del Ministre en cabotades adulatories y frasses de assentimén, mentres la Nieves cambiabe los plats, retirabe lo brut en la ma esquerra y ficáe lo llimpio en la dreta, la mirada discreta, los labios inmóvils, y lo siñoret Iván seguíe les evolussións de la chica en atensió, y, al arribá aon ell, la va mirá de ple, descaradamen, y la mosseta se va ensendre tota y va di, entonses, lo siñoret Iván, ton germá, dic, chiqueta, lo Quirce, ¿pots dim per qué es tan furo? y la Nieves, cada vegada mes sofocada, va alsá los muscles y va sonriure, y, finalmen, li va ficá lo plat llimpio per lo costat dret en ma tremolosa, y va aná despistada tota la sena y, a la nit, a la hora de gitás, lo siñoret Iván va torná a cridála, chiqueta, estira de esta bota, ¿vols?, ara li ha donat per di que no y no ña forma de tráuremela, y la chiqueta va estirá de la bota, primé de la punta y, después, del taló, punta-taló, punta-taló, com a la jota, basculán, hasta que la bota va eixí y entonses, lo siñoret Iván va eixecá en perea la atra cama hasta la descalsadora, ara l´atra, mosseta, ya fes lo favor sansé, y cuan la Nieves va traure l´atra bota, lo siñoret Iván va descansá los peus damún de la alfombra, va sonriure imperseptiblemen y va di, mirán a la mosseta, ¿saps, chiqueta, que te has fet dona de repén y te se ha ficat una figura mol maja? y la Nieves, avergoñida, roija, en un fil de veu, si lo siñoret no nessessite datra cosa... pero lo siñoret Iván va arrencá a riure, en la seua rissa franca, cap dels fills eixiu a ton pare, a Paco dic, chiqueta, ¿es que tamé te moleste que te comboya y elogia la teua figura? y la Nieves, no es aixó, siñoret Iván, y, entonses, lo siñoret Iván va traure la sigarrera del bolsico, va pegá un cop a un sigarro contra nella y lo va ensendre, ¿cuáns añs tens, chiqueta? y la Nieves, vach pera quinse, siñoret Iván, y lo siñoret Iván va apoyá lo clatell al respaldo de la butaca y va traure lo fum en tenues volutes, de esplay, recreánse, verdaderamen no ne son mols, pots retirát, va admití, pero cuan la Nieves alcansáe la porta la va cridá, ¡ah! y dísli a ton germá que pera la próxima no sigue tan aspre, chiqueta, y va eixí la Nieves, pero a la cuina, fregán los cacharros, no podíe pará cota, esgelláe algún plat, va fé trossets o añicos una fon, que la Leticia, la de Cordovilla, que pujáe al cortijo en ocasió de les batudes, li preguntabe ¿se pot sabé qué te passe esta nit, chiqueta? pero la Nieves callabe, que no ixíe del seu desconsert, y cuan va acabá, tocades ya les dotse, al atravesá lo jardí, camí de casa seua, va descubrí al siñoret Iván y a doña Purita casi minjánse a la llum de la lluna daball de la pérgola del sopadó.

tapaculs, petacul, tapaculos, garrofa, garrofé

bajoca de la garrofa

tapaculs, petacul, tapaculos, fruit de la garrofera, de coló roch y mida de un pésol - garrofa, garrofes, garrofé lo abre

fruto de la garrobera, de color rojo y tamaño de un guisante – algarrobo, algarroba

La algarroba es el fruto del algarrobo, sobre todo la especie Ceratonia siliqua y Prosopis sp.

El nombre es de origen persa (literalmente significa quijada de burro) y el árbol es originario de Asia sudoccidental, desde donde se ha extendido por todo el Mediterráneo Oriental.

árabe خروب (kharrūb). ẖarruba

En chapurriau garrofa, lo abre garrofé. 

Otros nombres: ibopé, mezquite, arveja.

garrofa, garrofes, garrova,
garrofer, garrover, garrofera.

Aragonés: garrofa, garrofera.

Occitan: carróbia,  corrópia,  corróbia

caroube (fr)

alfarroba (pt)  https://pt.wikipedia.org/wiki/Alfarrobeira

carob (en) https://en.wikipedia.org/wiki/Ceratonia_siliqua

carrube (it), vajane (it)

johannesbrood (nl) 
https://nl.wikipedia.org/wiki/Johannesbroodboom (boom = Baum en alemán).

Das Johannisbrot (de) https://de.wikipedia.org/wiki/Johannisbrotbaum 
de garrofés ne trobo bastans a Alemania, y garrofes per enterra.
Johannisbrot = PA DE SAN JUAN, seguramén se li diu BROT perque se fée pa en la farina de la garrofa (Johannisbrotmehl). Mehl = farina.
En inglés es flour.

El fruto es una vaina coriácea / bajoca /de color castaño oscuro, de 5 a 8 cm de longitud, que en el algarrobo blanco contiene una pulpa gomosa sin sabor o a veces dulce, que deja la lengua arenosa y desagradable. Esta vaina contiene las semillas, parecidas a una lenteja grande. Existen dos tipos de algarrobo, de vainas blancas, o de vainas negras o moradas.

El algarrobo mediterráneo, Ceratonia siliqua produce unas vainas entre 10 y 15 cm de longitud, de aspecto comprimido, indehiscentes, de color verde cuando no han alcanzado su madurez, y pardas cuando ya están maduras, o sea, a finales de verano. En estado de madurez, la vaina tiene un sabor dulce muy agradable, y de ella se obtiene al ser molida sin semillas la algarrobina, con múltiples aplicaciones en alimentación humana y como composición de pienso para animales.

Las semillas mantienen su poder germinativo, debidamente almacenadas, hasta 10 años y poseen la particularidad de mantener sus propiedades aun después de haber padecido un incendio.

Su germinación es dilatada en el tiempo debido a su impermeabilidad, que incluso se acrecienta cada vez más conforme van envejeciendo. Para inducir la germinación de estas semillas debemos aplicar técnicas como el remojo.

(Albizia saman)
Árbol perenne, de la familia de las fabáceas, de gran tamaño y amplia copa, cultivado como ornamental y para emplear como forraje sus semillas

Sinónimos: campano, cenízaro, samán.

DCVB:

1. GARROFA (en baleàric GARROVA) f.

I. || 1. El fruit del garrofer, que és indehiscent, polisperm, de color bruna i de forma llarguera i aplanada amb coberta coriàcia i polpa carnosa però no molla; cast. algarroba, garrofa.

«Camarada com la nostra
no n'hi ha cap en Vinaròs,
ni que plegue més garrofes
ni que menge més arròs»
(cançó pop. Vinaròs). En valensiá.

«Bon abre és un garrover,
que fa garroves tot l'any;
quan li cuien ses d'enguany
ja té ses de l'any qui ve»
(cançó pop. Mall.). En mallorquí.

Pus prop és en natura pera o codony ab poma, que no és poma ab oliva ni ab garrofa, Llull Cont. 171, 4.

Pus bellament se mou... com nomena rosa o liri o poma que no fa com nomena garrova o romaguera, Llull Cont. 359, 12.

Dix la cirera a la garroffa que ella era torta e negra, e dix la garrofa a la cirera que ella era tost podrida, Llull Arbre Sc. ii, 359.

Es menester que li donets unes poques de garrofes, Dieç Menesc. i, 3 vo. Olors de blat y garroves, Salvà Poes. 51.

Hi ha diverses varietats de garrofa, designades amb diferents adjectivacions.

Garrofa vera: és vermellosa, grossa, bona; madura pel setembre (Xàtiva).

Garrofa borda: és prima, petita, vermellosa (Tortosa, Mall.).

Garrofa negra: és la de color més fosc, i la més bona (Vinaròs, Cast., Mall.).

Garrofa rossa: és molsudeta, bastant llarga, de color més clar que les altres, i no tan bona (Valldemossa).

Garrofa llarga: és roja, no té gaire polpa i val molt poc (Vinaròs).

Garrofa lluenta: la que té la pell molt llustrosa (Cast., Mall.).

Garrova mollar: és molt gruixada i llarga, i fluixa de clovella (Mallorca).

Garrova de la gran casta: és la més gruixada i millor (Manacor).

Garrova panesca: és relativament petita i recta, i no té gaire molla (Eivissa). 

Garrofa lindar: és negra, llarga i bona, però no tan bona com la garrofa vera (Xàtiva).

Garrofa xopeta: és més menuda, prima i curta que les veres i lindars; és negra i bona (Xàtiva).

Garrofa melera (Val.) o garrova de la mel (Mall.): és curteta i gruixada, amb més suc i més molla que l'ordinària. 

Garrova de duraió: és petita, estreteta, gropelluda i un poc vermellosa (Mallorca).

Garrofa del misto: és llarga, aspra, dolenta (Tortosa). / A Tortosa se diu roína, no dolenta, y se parle valensiá tortosí /

Garrova bugadera: és mitjancera, llargaruda, molt bona per al bestiar (Mall.).

Garrova manollera: la que està amb altres formant bolic (Manacor). Garrofa de costella: és llarga, de pell gruixada (Cast., Mall.).

Garrova de capoll curt: és curteta, gruixadeta, bona; ve devers l'octubre (Mall.).

Garrova de la canal: s'anomena així perquè enmig té un solc o canal (Manacor).

Garrova fulla de raor: és mitjancera, seca i no gaire bona, i és més prima d'una banda que de l'altra, de manera que té certa semblança amb un ganivet (Mall.).

Garrova de banya de cabra: és mitjancera, molt corbada, no gaire bona (Mallorca). 

|| 2. Conjunt de fruits del garrofer; cast. algarroba.
Dues braçades de palla i una ambosta de garrofa, Víct. Cat., Ombr. 51. Els baixos de la casa... eren magatzems: aquí arròs, allí garrofa, Ruyra Pinya, ii, 8. 

|| 3. pl., iròn. Aliment en general; mitjans de subsistència; cast. habichuelas. Guanyar-se les garrofes: guanyar-se la vida. «Amb aquesta feina n'hi ha per a les garrofes»: dóna prou per a menjar, per a guanyar-s'hi la vida (Barcelona). 

|| 4. fig. Conjunt de mentides. Dali, dali garrofa, dali! Ma si en tragina de morral aquest noi!, Ruyra Parada 46. 

|| 5. fig. Mentida (or., occ.); cast. bola, trola. «Que n'has dites, de garrofes!». 

|| 6. fig. Mentider; cast. embustero. «Noi, que ets garrofa!» (Igualada).

II. Nom de diferents objectes que per llur forma llarguera o corbada s'assemblen al fruit del garrofer. Especialment: 

|| 1. tipogr. Peça de metall, de base quadrada, que es posa per a omplir els llocs on no hi ha lletra (Val.); cast. cuadratín. 

|| 2. Ferret llarguer més ample de dalt que de baix, que es posa dins un forat del cap del fusell de carro perquè la roda no surti (Mallorca); cast. chaveta. 

|| 3. Peça de ferro, amb forats, que està entre les dues meitats del cap de la romana del molí de vent (Men.). 

|| 4. Pa que es feia altre temps, de forma llargaruda i entorcillada, de devers un pam de llargària i dos dits de gruixa (Ciutadella).

|| 5. Patilla curta (or., occ.). / Les de Algarrobo són bastán mes llargues /

|| 6. As de bastos (Men.). / lo bastet /

UN DELS REYS CATALÁNS

|| 7. Nom humorístic del doble-sis en el joc de dòmino (València).

Loc.
—a) Parar-se la garrofa a algú: fer-li mala via el menjar o la saliva (Val.); cast. atragantarse.
—b) Fer passar la garrofa a algú: fer li empassar un mos (València).
—c) Fer garrova: menjar massa i caure malament a l'estómec (Mall.).
—d) Passar per sa garrova: esser acceptat sense repugnància (Mall.). Dues coses hey ha que no són fetes per noltros ni mos han pogut passar may per sa garrova, Roq. 40.
—e) Passar-se qualcú o qualque cosa per sa garrova: passar-se'l per la llengua, parlar-ne, murmurar-ne (Mall.). Y tot s'ho passen per sa garrova, Aguiló Rond. de R. 7. Es veinats començaren a estarne mal a pler i a passar-los-se per sa garrova, Alcover Rond. viii, 7.
—f) Esmolar (o esmolar-se) sa garrova: xerrar molt, sobretot murmurant (Mall.). Comensà també a haverhi altra vegada motiu per armolá la garrova, Penya Mos. iii, 137.

Garrofa: llin. existent a Girona, Aiguaviva, Taradell, Montseny, Alcoi, etc.

sa garrofa a Begur

diario de Ibiza pitiuses Balears 2018/09/10/ precio algarroba se dispara ano recogida 1013433

eres lo que minges rebost la garrofa

http://www.veritas.es/wp-content/uploads/VERITAS_99CAT.pdf

diari de Gerona esbadocat media suplemens 2006-04-30_SUP_2006-04-23_00_18_24_domi.pdf

https://www.diaridegirona.cat/media/suplementos/2006-10-29_SUP_2006-10-22_00_23_44_domi.pdf

http://www.girona.cat/sgdap/docs/catalegs_inventaris_PDF/pelagi_negre_pastell-CAT.pdf

    Fon.: gərɔ́fə (pir-or., or.); garɔ́fa (Andorra, Esterri, Tortosa, Maestrat, Cast., Val.); garɔ́fɛ (Sort, Tremp, Ll., Gandesa, Vinaròs, Sueca); garɔ́fɔ (Gandia); gərɔ̞́və (Mall., Men.); gərɔ́və (Eiv.); ɟərɔ̞́və (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença).
 
Intens.:
—a) Augm.: garrofassa, garrofarra.
—b) Dim.: garrofeta, garroveta, garrovetxa, garroveua, garrofiua, garrofina, garrofona, garrofó (garrovó).
—c) Pejor.: garrofota (garrovota). Es maravillosa la capassidat dels catalufos en creá paraules que no fa aná dingú. Aixó u pot fé consevol.

Etim.: de l'àrab ẖarruba, mat. sign. || 1.

2. GARROFA f. dialectal, 
per garrafa, ampolla revestida (Oropesa, Villar de Canes, Aín); cast. damajuana.
    Fon.: garɔ̞́fa (localitats citades).

    Etim.: deformació de garrafa per influència del garrofa, art. 1.

verdang

pullís de un abre, vore esporgá, podá, cimal, simal

catalá :

verdanc

• Renou d'arbre.
• Senyal que deixa en el cos una contusió, una fuetada, una incisió quirúrgica ampla, etc. Moradura, de morat

2 dial Cop donat amb una branca flexible.
	3 TRAUM Blau.

cimal

• Cim de muntanya.
• Branca principal més o menys dreta, especialment la que s'enlaira més que les altres o la que es deixa a l'arbre en tallar les altres. 
• Part d'una panna de suro que, en l'arbre, era la més allunyada de terra.

Lou tresor dou Felibrige, A, ABOURLHOUS -

ABOURLHOUS (D'), (it. da bornio), loc. adv. A l'aveuglette, en Dauphiné, v. cluchoun, plegoun. 

Coumo sieu sèns ressourso, 

Fau qu'ane d'abourlhous. 

G. MARTIN. 

R. à, borlhe, borgne. 

ABOURMA (S'), v. r. S'accroupir sur le fumier, se blottir, en Forez, v. agroua, agroumeli. 

R. à, bourmo. 

ABOURNA (rom. bornar, b. lat. abonnare), v. a. Aborner, borner, délimiter, v. bouina. 

Aborne, ornes, orno, ournan, ournas, ornon. R. à, borno, bouino. 

ABOURNAMEN, s. m. Abornement, délimitation, bornage, v. agachoun. 

Lou Rose ne siguèt l'abournamen. 

X. DE RICARD. 

R. abourna. 

ABOURNI (S'), S'ABOURNESI (lim.), v. r. S'échauffer, se gâter, se moisir, v. escaufa, mousi. 

Lou la s'abournis, le lait s'échauffe. (escalfe, escalfar; calentar)

PROV. Emé lou tèms s'abournira. 

Abourni, ido, part. et adj. Moisi, ie, en bas Limousin. 

Froumage abourni, fromage gâté; viando abournido, viande échauffée. (escalfada)

R. à, buerno. 

Abòuro, v. ahouro; abourra, v. bourra; abourrela, v. bourrela. 

ABOURRI, AVERRI (d.), ESBAURI, ABERRA (g.), (rom. aborrir, aorrir, cat. aborrir, avorrir, esp. aburrir, it. aborrire, lat. abhorrere), v. a. Abhorrer, avoir en horreur, prendre en aversion, v. enira, ourri. 

Abourrisse, isses, is, issèn, issès, isson. 

Abourris pancaro li femo, il aime encore le cotillon. 

S'abourri, v. r. Prendre les aliments en aversion, se dégoûter; tomber dans la crapule, v. abouli; fondre sur, en Béarn, v. toumba; s'exécrer. 

E voulès pas que nous abourriguen? 

J. ROUMANILLE. 

PROV. B. Aglo nou s'abourreich sus mousco, l'aigle ne fait pas la chasse aux mouches. 

Abourri, abourrit (l.), ido, part. et adj. Abhorré; dégoûté, ée; luxuriant, ante; pour fané, v. abouli. 

Ai abourri la car, (chap. hay aburrit la carn) j'ai pris la viande en dégoût. (Yo he tomado la carne con disgusto; he aborrecido la carne) 

Mai óublides, di roso en furnant li boutoun, 

Que n'ères enca ièr qu' uno toro abourrido. 

L. ROUMIEUX. 

Fen abourri, foin touffu; pèu abourri, cheveux épais. 

ABOURRlMEN (cat. aborriment, esp. aburrimiento, it. aborrimento), s. m. Horreur, aversion, dégoût, v. escor, fàsti (fàstic, fástic, fástig), iro. 

L'iro, l'abourrimen, 

L'endignacioun e l'escaufèstre. 

CALENDAU. 

ABOURRISSA, ABOUTRISSA (it. abborracciare, bousiller), v. a. Brouiller, emmêler, en Gascogne, v. embourrissa. 

Lous empèuts entre-laçats 

E lous brancs (o branes) touts aboutrissats. 

G. D'ASTROS. 

R à, bourro, ou broussa. 

ABOURRISSADO, s. f. Pêle-mêle, choses brouillées, v. barbouiado. R. abourrissa. 

Abourrour, v. ourrour. 

ABOURSAGE, ABOUSSÀGI (m.), s. m. Piquenique, repas de société, v. escoutissoun. R. à, bourso. 

Abourta, v. avourta; abourtoun, v. avourtoun; abous, v. aguères. 

ABÓUSA, ABAUSA (l.), ABÓUVA, ABAUVA (m.), (rom. abauzar), v. a. Coucher sur le ventre, retourner un vase sens dessus dessous, accabler, v. abouca; abattre, renverser, v. esterni. 

Abòuse, òuses, òuso, òusan, òusas, òuson. (chap. aboque, aboques, aboque, aboquem o abocám, aboquéu o abocáu, aboquen; tombá) 

S'abóusa, v. r. Se coucher à plat ventre, se prosterner; tomber à plat. s'ébouler, s'affaisser; se poser, en parlant d'un oiseau. 

Jan emé Jano 

Fasien uno cabano: 

Jan petè, 

La cabano s'abóusè. 

(chap. Jan en Jano van fé una cabaña, barraca. Jan se va petá y la cabaña se va assolá)

DICTON ENFANTIN. 

Abóusa, ado (esp. abuzado), part. et adj. Couché sur le ventre, prosterné; accablé, ée. R. à, bòuso. 

ABÓUSAMEN, ABAUSOMEN (l.), ABAUVAMEN (m.), s. m. Prosternement; prostration, accablement, affaissement, effondrement, v. aboucamen. 

R. abóusa. 

Oh! quente abóusamen! 

L. MOUTIER. 

ABOUSCASSI, v. a. Mettre une terre en bois, v. abousqui. 

S'abouscassi, v. r. Devenir sauvage, se couvrir de bois, de broussailles, s'abâtardir; se ratatiner; se négliger dans sa tenue, v. abartassi, agarrussi. (asalvajar, asalvajarse)

Abouscassi, embouscati, ido (emboscado, emboscada), part. et adj. 

Devenu sauvage; boisé, ée. 

S'es abouscassi, il s'est fait laid. 

Se permenavo un jour dins la Vau-fèro, rode adounc sóuvertous, arèbre, abouscassi. 

V. LIEUTAUD. 

Encountrado abouscassido. 

J.-B. GAUT. 

R. à, bouscas. 

Abouseira, v. esbousela, esboudela. 

ABOUSIGA, v. a. Affricher, laisser en friche, v. acampassi. R. à, bousigo. 

ABÓUSOUN (D'), DABÓUVOUN (m.), D'ABAUSOU, D'ABAUSOUS (l.), ABAOUS (a.), (rom. abauzos, d'abauvon, b. lat. abovo), loc. adv. 

A plat ventre, à plate terre, ventre à terre, v. aboucoun, rebaloun. 

D'oune toumba d'abóusoun. 

M. LACROIX. 

Un marit pourra d'abóuvoun 

Li faire petar la boufigo. 

C. BRUEYS. 

R. abòusa. 

ABÓUSOUNA, EMBÓUSOUNA, EMBAUSOUNA, ESBOUSOUNA, v. a. Faire ébouler ou écrouler, v. agrasa. 

Lachèt un pet qu'empouisounavo 

E que cujèt embóusouna 

L'Italio e lou mount Etna. 

C. FAVRE. 

S'abóusouna, s'embóusouna, s'esbóusouna, v. r. S'ébouler, s'écrouler, v. esboudela, esboudena, vedela. 

Ai pòu que ma pauro cabano s'abóusoune. 

L. ROUMIEUX. 

Sa gleiseto toumbavo en rouino, s'esbóusounavo. 

A. ARNAVIELLE. 

Abóusouna, abousounat (l.), ado, part. et adj. Éboulé, ée, en ruines. 

Ah! se veirié pulèu lou mounde abóusouna! 

P. GAUSSEN. 

L'aubre que s'aubouro 

Sus Israèl abóusouna. 

S. LAMBERT. 

Dirias-ti que moun fil Ceset 

La voudrié vèire abóusounado! 

J. REBOUL. 

R. abóusoun. 

ABÓUSOUNADURO, EMBOUSOUNADURO, ESBOUSOUNADURO (l.), s. Éboulement, v. poulin, vedèu, embousenado. 

Lou cors d'un paure mestierau enseveli souto uno esbousounaduro. 

ARM. PROUV. 

R. abóusouna. 

ABÓUSOUNAIRE, ABÓUSOUNARELLO, ABÓUSOUNAIRO, s. et adj. 

Celui, celle qui fait ébouler, démolisseur, euse, v. destrùssi. 

Lou picou abóusounaire a escampihat toutos las pèiros. 

C. CAVALLIER. (escampihat : escampat; esparcido)

R. abóusouna. 

ABOUSQUI (S') (chap. abosquí, abosquís; abosquit, abrosquillat), v. r. 

Se couvrir de bois, se pourvoir de bois, v. abouscassi. 

Abousqui, abousqueiri, ido, part. et adj. Pourvu de bois, boisé, ée. 

Aquelo colo es bèn abousqueirido. (aquell coll, aquella montaña está ben abrosquillat, abrosquillada; se ha tapat de brosquill)

J.-J. BONNET. 

R. à, bosc. 

ABOUSQUIMEN. s. m. Boisement, reboisement. 

L'abousquimen di colo, le boisement des montagnes. R. abousqui. 

ABOUSSA (esp. abosar), v. a. t. de mar. Bosser. 

Abosse, osses, osse, oussan, oussas, osson. 

Aboussa, aboussado, part. Bossé, ée. R. à, bosso. 

ABOUSSAGE, ABOUSSÀGI (m.), s. m. t. de mar. Action de bosser; pour pique-nique, v. aboursage. R. aboussa. 

Abóussi, ousses, ousse, oussem, oussets, oussen, ou abóussi, óussis, óussie, óussim, óussits, óussin, imparf. subj. béarnais et aquitain 

du v. abé, avé. 

Aboussina, v. aboucina. 

ABOUTA (rom. abotar), v. a. Haler un chien, exciter, v. cassa, bourra. 

Abouto, abouto, chou! chou-pille! R. à, buta, ou abuto. 

Aboutal, v. agoutal; aboutas, v. ah! boutas. 

ABOUTI, v. n. Aboutir, v. recouti. 

Aboutisse, isses, is, issèn, issès, isson. 

En qu'aboutis acò? à quoi cela peut-il aboutir? 

Au doute tout aboutis. 

H. MOREL. R. à, bout. 

Aboutia, v. aboucha. 

ABOUTICAIRIS, s. f. Femme d'apothicaire. La sorre abouticairis, la soeur apothicairessc. R. abouticàri. (boticaria; apotecaria; sorre, soeur, sor, germana, hermana)

ABOUTICÀRI, BOUTICÀRI (m.), BOUTICAIRE, POUTICÀRI (niç.), APOUTICÀRI, APOUTINGAIRE (l.), APOUTICAIRE (d.), POUTICAIRE (g.), (rom. abotiquari, apotecari, ipoticari, ipotecari, ipoticaire, cat. apotecari (boticari, farmacèutic), esp. boticario (farmacéutico), lat. apothecarius). s. m. Apothicaire, pharmacien, v. farmacian. 

Comte d'abouticàri, mémoire d'apothicaire, sur lequel il y a beaucoup à rabattre; abouticàri senso suere, (apotecari sense suero) marchand mal approvisionné. 

Sabi faire lou bouticàri. 

C. BRUEYS. 

PROV. Viéi medecin, jouine cirourgian, riche abouticàri. 

ABOUTICARIÉ, BOUTICARIÉ (m.), POUTICARIÉ, APOUTICARÌO (l.), (b.l. apothecaria), s. f. Apothicairerie, pharmacie, v. farmacìo. (farmacia) 

Las pouticairiès soun deforo. 

J. MICHEL. 

R. abouticàri. 

Abóutiera, v. abauqueira. 

ABOUTISSÈNT, ABOUTISSENT (l.), ABOUTISSÈNTO, ABOUTISSENTO, adj. et s. Aboutissant, ante, v. counfront. R. abouti. 

ABOUTOULI, ABOUTOULIT (l.), ido, adj. Boursoufflé, ée, v. boudenfle. 

R. à, boudoul. 

Aboutrissa, v. abourrissa; abouts, v. aguerias; abóuva, v. abóusa; abóuvi, v. abauvi, abausi; abóuvidou, v. abauvidou; abóuvimen, 

v. abauvimen; abóuvissènt, v. abauvissènt. 

ABOUVIA, v. a. Dételer les boeufs, v. desjougne. 

Abòvie, òvies, òvio, ouvian, ouvias, òvion. 

Abouvia, ado, part. Dételé, détaché de la charrue. R. à, biòu. 

ABRA (messin apar, allumer, esp. aburar, brûler, hébr. baar, brûler, all. amberen, brûler), v. a. Allumer, embraser, exciter, v. aluma, atuba, embranda. 

Abre ou ábri (m.); abrave ou abràvi (m.); abrère ou abrèri (m.); qu'abrèsse ou abrèssi (m.). 

Abras lou lume, allumez la lampe; ai uno set que abre, je brûle de soif. 

Sant Jan fai fiò, Sant Pèire l'abro, 

paroles qu'on chante en allumant le feu de la Saint-Jean. 

(palabras que se cantan cuando se enciende la hoguera de San Juan; paraules que se canten cuan se ensén la foguera de San Juan)

L'ermito diligènt abro la regalido. 

A. CROUSILLAT. 

Sàbi que vous plasès au lume, 

Car vous en abras sèt o vuech. 

G. ZERBIN.

Baroun, abren la guerro santo. 

J.-B. GAUT. 

Abrarias uno brouqueto sus si gauto. 

M. DE TRUCHET. 

S'abra, v. r. S'allumer. 

Pertoui la vounte lou fuec s'abro. 

C. BRUEYS. 

Abra, ado, part. et adj. Allumé, embrasé, ée. Abra d'iro, enflammé de colère. 

ABRACA, ABLACA (l.), ABRANCA, v. a. et n. Accourcir, trancher, couper, v. trenca; abattre, verser les blés, v. abouca; tendre un câble, v. souca; pour braquer, v. braca. 

Abraque, abraques, abraco, abracan, abracas, abracon. 

Abraca de maiòu, raccourcir des ceps nouvellement plantés; abraca la vido, trancher la vie; abraca l'amoulat, abattre l'airée; abraca 'no boutiho, briser une bouteille à coups de pierres; abraca de soutiso, accabler d'injures; abraco, embraque, commandement de marine pour faire roidir une manoeuvre; la cordo abraco trop, la corde est trop tendue. 

Se poudian abraca toun alo trop laugèro. 

J. JASMIN. 

PROV. En parlant, long camin s'abraco. 

Abraca, abracat (l.), ado, part. et adj. Coupé, retranché, ée; brisé, accablé, ée, abattu, ue. 

Roure abraca, chêne renversé. R. à, brac. (roble; rore)

abbacadis, s. m. Abatis, v. boucadis. R. abraca. 

ABRACADIS, s.m. Abatis, v. boucadis. R. abraca.

ABRACADO, ABLACADO (l.), s. f. Chablis, abatis d'arbres, v. chaple; versement des blés par les pluies, v. estrai; jonchée, airée, v. soulado. 

E de la séuvo espalancado 

Alor ié conte l'abracado. 

CALENDAU. 

R. abraca. 

ABRADOU, s. m. Lieu où l'on allume, foyer embrasé, fournaise, v. fiò, 

L'abradou di fassaio, le foyer où l'on allume les brandons. 

(obrador; operatorium; horno, forno; fornal, forn, forns, Fornos, Fórnols)

D'alegresso aro siéu un abradou terrible. 

G. B.-WYSE. 

R. abra. 

ABRAGUI, ABREGUI, ABREGI, ABREGUIA, ABOURIGA (rom. abraguir), 

v. a. et n. Amener à suppuration; s'abcéder, v. apoustemi. 

Acò abraguira, cette tumeur s'abcédera; faire abragui, ulcérer. 

S'abragui, v. r. Venir à suppuration. 

Se s'abraguis, siéu gari. 

J.-J. BONNET. 

Abragui, ido, part. et adj. Abcédé, ée, en suppuration, plein de pus; (lleno de pus) rempli, ie, qui se répand; Abrachi, nom de fam. prov.  

R. à, brac. 

ABRAGUIDURO, ABREGUIDURO, s. f. Abcès, tumeur qui s'abcède, plaie qui suppure, v. apoustemiduro. R. abragui. 

ABRAIRE, ABELLO, AIRO, s. Allumeur, euse, v. alumaire, atubaire. 

R. abra. 

ABRAM (rom. Abram, Abraham, it. Abramo, esp. Abrahan, hébr. Abram, Abraham), (Ibrahim) n. d'h. Abraham, personnage qui figurait jadis dans les jeux de la Fête-Dieu d'Aix; Abram, Abran, nom de fam. prov. israëlite. 

Raço d'Abram, enfants d'Abraham, Hébreux; sant Abram, saint Abraham, mort en 472, honoré en Auvergne. 

ABRAMA, ABRAMEJA, ABRASAMA, ABRESEMA (a.), ABRAMINA (d.), ado, (it. bramare, désirer ardemment), adj. Enflammé de désir (inflamado de deseo), passionné, affamé, ée; âpre à la curée, avide, cupide, v. afri, aloubati, coubès, mau-plen. (bramante)

Quand vèi l'argènt, es abrama, la vue de l'argent le tente. 

L'abramado fielairis. 

T. GROS. 

De tant d'abrasama l'apetis l'enfetavo. 

J.-B. GAUT. 

R. à, bram. 

ABRAMADISSO, ABRAMADURO, s. f. Passion désordonnée, désir immodéré, avidité, cupidíté, v. avariço, remoulige. 

Es d'uno abramadisso incouncevablo. (es de una avidez inconcebible)

J.-J. BONNET. 

R. abrama. 

Abranat, v. branat; abranca, v. abraca; abrand, v. à brand. 

ABRAND (rom. Atbran, b. lat. Atbrandus), n. p. Habrand, Aybram, noms de fam. mérid. 

ABRANDA, ABLANDA (lim.), (rom. abrandar, abrandir, all. brand, incendie) (alemán Brand : incendio, de brennen : quemar), v. a. et n. Embraser, incendier, enflammer, (inflamar) v. embranda, abrasa; attiser, propager, v. empura; pour appréhender, v. aprehèndre. 

Lis uei abrandon, les yeux flamboient. (uèlhs, ulls, uyls, ojos, oios, güellos, Augen, eyes, occhi, etc...) 

Le bouissoun preservat dins le foc que l'abrando. (fuego, fuocco, foch)

GUITARD. 

S'abranda, v. r. S'embraser, se propager. 

La ploio es abranda (for.), la pluie tombe à versc. 

O flamo

Ounte se purifico e s'abrando l'amour. 

CALENDAU. 

Abranda, abrandat (l.), ado, part. et adj. Embrasé, enflammé, ée. 

Abranda de set, brûlant de soif. 

PROV. Abranda coume un fiò de sant Jan, coume un carboun rousent. 

R. à, branda. 

ABRANDANT, ABLANDANT (lim.), ANTO, adj. Enflammé, ée, brûlant, ante, v. auben, rousent.

Ferre abrandant, fer rougi au feu; uei abrandant, oeil flamboyant. 

Candèlo abrandanto. 

CALENDAU. 

R. abranda. 

Abrano, v. brando; abrard, v. ebrat. 

ABRASA (rom. abraizar, cat. esp. port. abrasar) v a. Garnir de braise; embraser, v. embranda; souder au feu, braser, v. brasa. 

Abrasa 'no escaufeto, mettre de la braise dans un réchaud; abrasa sis esclop, passer de la braise dans ses sabots, pour les échauffer. (esclops y sabates ben calentetes, com les de aquell catalaniste de Torredarques)

Abraso la jouvènço. 

J.-B. GAUT. 

Quicon d'abrasant qu'es dins moun sen. 

P. GAUSSEN. 

S'abrasa, v. r. S'embraser. 

Abrasa, abrasat (l.), ado, part. et adj. Embrasé, passionné, ée. 

Pipo abrasado, pipe allumée. 

Abrasa d'uno fiéro ardour.

S. LAMBERT. 

R. à, braso. 

ABRASADURO, s. f. Brasure, soudure, v. brasaduro, sóudage. R. abrasa. 

ABRASAIRE, ESTAMARRASAIRE, ESTABRASÀRI (lim.), TABRASA, ESTABRASA, TARABRASA (l.), ESTABRASAIRE (g.), s. m. Chaudronnier ambulant, étameur, v. estamaire, magnin. 

Fai un foc d'abrasaire. 

LA LAUSETO. 

R. abrasa. 

Abrasama, v. abrama. 

ABRASAMEN (cat. abrasament, port. abrasamento, esp. abrasamiento, it. abbracciamento), s. m. Embrasement, v. embrasamen. R. abrasa. 

ABRASCA, v. a. et n. Ébrancher, casser les branches, v. esbranca, espalanca, escranca. (des+branca; romperse las ramas por el peso; chap. esguellás una branca, chafás, per massa pes de la fruita, esbrancamén, esbrancá)

Abrasque, abrasques, abrasco, abrascan, abrascas, abrascon. 

Aubre qu'abrasco de fru, arbre qui rompt sous le fruit. 

En abrascant la cimerlo dau pivo. 

LAFARE-ALAIS. 

S'abrasca, v. r. Rompre sous le poids des fruits. 

Abrasca, abrascat (l.), ado, part. Ébranché, surchargé de fruits (sobrecargado de fruto), ée. R. à, brasc. 

ABRASCAGE, s. m. Action d'ébrancher, v. esbrancamen. R. abrasca. 

ABRASCAIRE, ARELLO, AIRO, s. et adj. 

Celui, celle qui ébranche, casseur de branches, v. esbrancaire. R. abrasca. 

ABRASCAMEN, s. m. Ébranchement, v. espalancamen. R. abrasca. 

Abrasque, abrasco, v. brasc, brasco. 

ABRASSA (rom. cat. abrassar, it. abbracciare), v. a. Prendre avec les bras, embrasser, v. embrassa. (esp. abrazar; chap. abrassá; yo abrasso, abrasses, abrasse, abrassem o abrassam, abrasseu o abrassau, abrassen)

E pièi que la pas abrasse lou mounde. 

F. MARTELLY. 

S'abrassant a sa rusco. 

PEYROUNET. 

R. à, bras. (brazo; brachio; braccio)

ABRASSA, ABRASSAC et AUBRASSAC (g.), ARBASSAC, AUBRESSAC (l.), ABRESSAC, ORBIOSSA (d.), (all. habersack), s. m. Havre-sac, v. sa, carnié. 

Tiro de soun abrassa l'Armana prouvençau. 

ARM. PROUV. 

Belèu fara rampli l'abrassac d'aucelous. 

L. VESTREPAIN. 

ABRASSADO (cat. abrassada, it. abbracciata), s. f. Prise à bras, embrassade, v. embrassado, brassado. (esp. abrazo, abrazos)

A forço d'abrassados, de plours sens fi. 

B. FLORET. 

R. abrassa.

ABRASSAGAT, s. m. Contenu d un havre-sac. R. abrassa. 

Abrausi, v. brausi, brounzi; abravaja, v. esbravacha; abravis, 

v. aubo-vit. 

ABRE n. d'h. Saint Abre ou Avre, honoré à Grenoble; la mère de Fénélon s'appelait Louise de Saint-Abre. (Sanabria, Senabria, Seabra, Zamora?)

Abre, v. aubre; abrega, v. ablasiga; abregi, abregui, abreguia, v. abragui; abregoun, v. barjavoun; abreia, v. abriga; abreiga, v. ableiga, ablasiga; abreja, v. abréuja; abreja, v. abriga; abrejanço (d.), v. abreviacioun. 

ABRÈL, OBRÈL, s. m. Arroche, plante potagère, en bas Limousin, v. armòu. R. brèl, bruei. 

Abremba, v. membra. 

ABRENA, v. a. Donner du son; charger de coups, rosser, v. ablada, acivada. R. à, bren. 

ABRENOUNCIA (lat. abrenuntiare), v. a. Renier, désavouer, abjurer, renoncer, en Béarn, v. renouncia. (renunciar)

Es qu'aurian abrenounciat un quicoumet de nostos idèios? 

X. DE RICARD. 

Abresema, v. abrama; abressa, v. bressa; abréu, v. abriéu. 

ABRÉUJA, ABREJA (g.), (rom. abreujar, abreviar, cat. esp. port. abreviar, it. lat. abbreviare), v. a. Abréger, v. acourchi. (acurçar; chap. acursá) 

Abrèuje, èujes, èujo, èujan, èujas, èujon. 

Au travai, abrèujo un pau, il bâcle un peu le travail. 

Li *chagrin abrèujon li jour. 

J.-J. BONNET. 

Abréuja, abréujat (l.), ado, part. et adj. Abrégé ée. 

En abrèuja, en abrégé, en peu de mots. R. à, brèu. 

ABRÉUJAIRE, ABREJAIRE (g), ARELLO, AIRO (cat. esp. abreviador, it. abbreviatore), s. Celui, celle qui abrège, abréviateur. B. abrèuja 

ABRÉUJAMEN, ABREJAMEN (d.), (rom. abreviamen, cat. abreviament, esp. abreviamento (abreviación, abreviatura), it. abbreviamento), s. m. Action d'abréger, diminution (disminución), v. acóurchi. B. abréuja. 

ABRÉUJAT, ABREJAT (g.), (esp. abreviado; chap. abreviat), s. m. Abrégé, v. coumpendi, epitome, breviàri, lèmo. 

Vès-aqui l'abréujat d'aquelo nouvello obro. 

A. MATHIEU. R. abréuja. 

ABREVIACIOUN, ABREVIACIEN (m.), ABREBIACIÉU (l. g.), (rom. cat. abreviació, esp. abreviación, it. abbreviazione, lat. abbreviatio, abreviatonis), s. f. Abréviation. 

ABRI, ABRIC (l.), ABRIT (g.), APRIC (b.), (rom. abric, cat. abrich, port. esp. abrigo, it. aprico), (aprisco) s. m. Abri, v. ardiero, aces, cagnard; haie morte, v. sebisso; protection, v. recès, sousto; Abric, Laprix, noms de fam. mérid. 

A l'abri, à l'abri, à couvert (cubierto); metre uno planto à l'abri, butter une plante; estre à l'abri d'un ome, être en puissance de mari; i'a res à l'abri de sa lengo, sa langue ne respecte personne; n'avé ni ami ni abri, être dans l'abandon. (no tiene ni amigo ni abrigo; estar abandonado)

Bouten-nous en aquest abri. 

C. BRUEYS. 

PROV. Mau vesti 

Vai per abri. 

- A auro drecho ges d'abri, 

E à paure ome ges d'ami. 

PROV. L. Fai coumo la fourmic: (haz como la hormiga)

Met toun gran à l'abric. (mete tu grano al abrigo)

R. abriga. 

ABRIA, n. d'h. Abriact, patron d'un village du Querci; Abria, nom de fam. mérid. 

Abria, v. abriga; abriago, v. ebriago; abriba, v. abriva; abribo, v. abrivo. 

ABRICA (S'), v. r. Se poser sur un lieu élevé, se percher, dans les Alpes, v. ajouca, quiha; pour abriter, v. abriga. R. à, bric. 

Abricot, abricòu, v. aubricot. 

ABRICOUN (it. briccone, fripon), s. m. Charlatan, à Nimes, v. braguetian. 

ABRIÉS (rom. Abries, Abriaux, b. lat. communitas Abriarum, locus de Abriis), n. de l. Abriès (Hautes-Alpes); nom de fam. prov.  

ABRIÉU, ABRÉU (rh.), AVRlÉU, ABRIL. ABRIAL (l.g.), ABRIEL (querc.), ABRIER (a.), ABRIAU, ABRI (lim.), ABRIÒU, ABRIOL (rouerg.), APRIL (b.), (rom. abriu, abriel, april, cat. esp. port. abril, it. aprile, lat. aprilis), s. m. Avril, mois (mes); Abrieu, Abrial, nom de fam. mérid. 

Pèis ou peissoun d'abrièu, poisson d'avril. 

Serai peissoun d'abriéu pèr vous. 

G. ZERBIN. 

Sian au mes d'abriéu, que lis ai s'abrivon; 

Quand saren au mes de mai, 

Lis ai s'abrivaran mai. 

DICTON POP. 

PROV. Au mes d'abriéu, 

Te delèujes pas d'un fiéu; 

Au mes de mai, 

Vai coume te plais, 

ou Enca noun sai; 

Au mes de jun, 

Prengues counséu de degun; 

Au mes de juliet, (julio; juliol, juriol)

Qu s'atapo es un couiet, 

- Au mes d'abriéu, 

Touto bèsti mudo de péu. 

- Au mes d'abriéu, 

Tout aubre a soun gréu. 

- Fau que lou mes d'abriéu 

Mete li valat à fiéu. 

- Abriéu es de trento, mai quand plóurié trento-un, 

Farié mau en degun. 

- Quand en abriéu plóurié, 

Que tout lou mounde cridarié: 

Tout es nega, tout es perdu, 

Encaro aurié pas proun plóugu. 

- Se jamai abriéu venié, 

Jamai plueio arribarié. 

- Pichoto plueio d'abriéu 

Fai bello meissoun d'estiéu. 

- D'abriéu e de mai se saup 

De l'an lou bèn e lou mau. 

- Abriéu n'a ges d'abri, 

Ni lou paure d'ami. 

- Quand abriéu en furour se met, 

l'a pas dins l'an un pire mes.  

Lou diciounàri d'Abriéu, le dictionnaire provençal-français de J.-T. Avril, de Manosque (Apt, 1840). 

ABRIGA, ABRICA (l.), ABRITA (g.), ABRIÇA, ABREJA (d.), ABRIA, APRIGA (b.), (rom. abricar, abriar, cat. esp. port. abrigar, lat. apricari), v. a. Abriter, butter une plante, v. acala, acagnarda, acela, acessa; protéger, v. assousta. 

Abrigue, gues, go, gan, gas, gon. 

Abrigo-me bèn, abrite-moi bien. 

S'abriga, abriga-s (g.), v. r. S'abriter, se couvrir. 

Me menèc abrica, que n'èro pas cubert. 

A. GAILLARD. 

Abriga, abricat (l.), ado, part. et adj. Abrité, ée. 

S'el se fousso voulgut, el se fous abricat. 

A. GAILLARD. 

ABRIGA, v. a. Émier, briser, v. embriga; harasser, v. ablasiga. 

En resquibant, s'abrigon lou camard. 

P. FIGANIÈRE. 

Ai bèn pòu que me l'abriguessias. 

M. BOURRELLY. 

Enfounson lei pouerto duberto 

En abrigant lei moussèu rout. 

M. BOURRELLY. 

Abriga, ado, part. et adj. Émié, brisé, ée, rompu, moulu, ue. R. à, brigo. R. abriga. 

ABRIGADO, s. f. Partie abritée; abri, asile, v. retirado, sousto. 

L'ausèl cerco abrigado. (el pájaro busca abrigo, refugio, asilo, retiro)

L. PIAT. 

R. abriga. 

ABRIGAGE, ABRICATGE (l. g.), s. m. Action d'abriter, abri, v. souplé. 

Ana dins lous oustals pèr trouba d'abricatge. 

J. CASTELA. 

R. abriga.

ABRIGAIRE, ARELLO, AIRO, s. et adj. Celui, celle qui abrite, v. assoustaire. R. abriga. 

ABRIGALH, s. m. Vêtement pour se couvrir, cape, manteau, en Gascogne, v. roupo. (abrigall; abrigo)

R. abriga. 

Abrignoun, v. prugnoun. 

ABRIGO, s. f . Tout ce qui abrite ou qui couvre, couverture de laine, v. cuberto, parofre.

Toutes dounen foço abrigos de lano.

M. BARTHÉS. 

R. abriga. 

ABRIGOUS, ABRITOUS (g.), OUSO, OUO (m.) adj. Qui est à l'abri, qui offre un abri, v. adrechous, souleiant. 

Abrigous coumo uno serro. 

J. LAURÈS. 

Salisson lou mati toutes engrepesits 

Del bartas abrigous ount se soun refaudits. 

B. FABRE. 

Savès que pèr fa 'n som l'endrech es abrigous. 

ID. (B. FABRE.)

R. abric. 

ABRIGUET, ABRITET (g.), s. m. Petit abri, v. ardeirolo, cagnardet. 

R. abric. 

ABRIHANDO, ABRILHANDO (a.), ABRIÉURANDO, BRIHANDO, BRIHANTO, s. f. Les quatre premiers jours d'avril, auxquels le peuple attribue une importance climatérique, v. vaqueiriéu, emprunta. 

PROV. Se l'abrihando es ventouso, n'i'a pèr quaranto jour. 

- L'abrihando, 

Coume fai lou tres, fai lou quaranto, 

ou bien, 

Abriéu lando 

Tau tèms jusqu'au quaranto, 

Se lou dès noun l'aplanto. 

R. abriéu. 

ABRIHOUS, ABRILHOUS (l.), OUSO (rom. avrillos), adj. Du mois d'avril, v. printanié. R. abriéu. 

Abriou, v. abriéu. 

ABRIVA, ABRIBA (g.), EMBRIVA (l.), ESBRIVA (rom. abrivar, esbrivar, cat. abribar, it. abbrivare), v. a. et n. Accélérer, lancer, précipiter, hâter, faire courir, donner la chasse; t. de mar. faire force de rames, v. coucha, suta; donner un poisson d'avril, en faire accroire, attraper, v. atrapa. 

Abrivo, élance-toi, en avant. 

Abrivant sus li front lou signe de la crous. 

CALENDAU. 

PROV. Abriéu abrivo, 

ou bien, 

Abriéu abrivo 

Lou blad à l'espigo. 

S'abriva, v. r. S'élancer, se précipiter, se hâter, s'empresser, se laisser attraper; mûrir trop promptement. 

T'abrives pas tant, ne te lances pas tant. 

PROV. Au travai qu noun s'abrivo 

Es carogno touto vivo. 

Abriva, abrivat (l.), ado, part. et adj. Lancé, entraîné; attrapé, trompé, ée; Abribat, nom de fam. gasc. 

Parti abriva, partir en toute hâte; bastimen abriva, navire porté par le vent ou entraîné par les courants. 

PROV. Un couioun abriva travessarié 'n paié. 

R. à, briéu. 

ABRIVACIOUN, ABRIVACIEN (m.), ABRIBACIÉU (l.g.), s. f. Accélération, précipitation, v. coucho, freto, suto; pour abréviation, v. abreviacioun. 

Hola, sourtès, la bello estello, 

Presènto pèr abrivacien. 

G. ZERBIN. 

ABRIVADO, ABRIVO, ABRIBO (l.), S. f. Élan, escousse, essor, hâte, v. empencho, vanc; préliminaire des grandes courses de taureaux, qui consiste à les lancer à outrance, à leur arrivée dans une ville, escortés d'un escadron de cavaliers, ce que les Espagnols appellent algarrada; forte réprimande, v. enflancado; poisson d'avril, attrape, fausse alerte, 

v. achapatòri. 

Fai acò d'uno abrivado, fais cela promptement et sans t'arrêter; 

i'an douna l'abrivado, on l'a mystifié. 

Lou reinardié prouvoco uno abrivado. 

J. DÉSANAT. 

léu tabé soi contat sens vanc ni mouvemen, 

Despèi qu'ai perdut moun abrivo. 

J. LAURÈS. 

Tout d'uno abrivo. 

J.-F. ROUX. 

R. arriva. 

ABRIVAIRE, ABRIBAIRE (l.), ARELLO, AIRO s. et adj. Accélérateur, trice, v. couchaire; celui, celle qui lance, ou attrape, mystificateur, trompeur, euse, v. enganaire, embulaire. (engañador, embustero) 

Bèn gramaci, gros abrivaire. 

L. PICHE. 

R. abriva. 

ABRIVAMEN, EMBRIVAMEN (rom. abrivament, cat. abribament), s. m. Impétuosité, empressement, entraînement, irruption, v. rabino. 

L'abrivamen de l'aguieloun. 

F. DU CAULON. 

R. abriva. 

ABRIVAU, s. m. Éperon? v. esperoun. (cast. espuelas ?)

Sus, Martin, douno-mi mous abrivaus de ferre. 

LA BELLAUDIÈRE. 

R. abriva. 

Abro, v. aubre; abro, abrò, abrou, abroua, v. bro. 

ABROUA (S'), (it. approdare), v. r. S'approcher du bord des champs, des broussailles qui bordent les champs, v. óuriera, ribeja. 

Faire abroua l'avè, faire paître les brebis sur la lisière des champs, v. arriba. R. à, bro. 

ABROUCA, v. a. Mettre en perce, v. brouqueta; ficher, piquer, v. brouca. 

N'abroucaran la barriqueto. 

G. D'ASTROS. 

R. à, broco. 

ABROUDI, v. a. Rendre paresseux, acoquiner, v. agourrini. 

(cast. acoquinar; Del fr. acoquiner. 1. tr. coloq. Amilanar, acobardar, hacer perder el ánimo. U. t. c. prnl.; chap. acoquiná, acolloná, acobardí, amilaná)

Abroudisse, isses, is, issèn, issès, isson. 

S'abroudi, v. r. Devenir paresseux. 

Abroudi, abroudit (l.), ido, part. et adj. Acoquiné, acoquinée; indolent, indolente. 

Uno meno d'abroudit. 

BACQUEIRA. 

R. à, brodo. 

ABROUDIMEN, s. m. Action d'acoquiner, de s'acoquiner, v. agourrinimen. R. abroudi. (gurrumino)

Abroue, v. brouo, bro. 

ABROUES, ABROUAS (esp. abrojo, chardon, écueil, lat. abruptum, précipice, ravine), s. m. Touffe de broussailles, tertre sur le bord d'une 

rivière, v. bros, matas, mourras; Abros, nom de lieu près Saint-Geniès (Basses-Alpes). 

Un tarnagas sóuvàgi 

Pounchejant d'un abroues. 

A. CROUSILLAT. 

Quand l'eigagno en perleto, 

Risouleto,

Trelusis sus leis abroues. 

J.-B. GAUT. 

ABROUGA, ABROUJA (lim.), (cat. esp. port. abrogar - derogar, abolir -, it. lat. abrogare), v. a. Abroger. 

Abrogue, abrogues, abrogo, abrougan, abrougas, abrogon. 

Abrouga, abrougat (l. g.), ado, part. et adj. Abrogé, abrogée. 

ABROUGACIOUN, ABROUGACIEN (m.), ABROUGACIÉU (l. g.), (cat. abrogació, esp. abrogación, it. abrogazione, lat. abrogatio, abrogatonis), s. f. Abrogation. 

Abroui, v. bruei; abroulha, v. brouia; abroulhoun, v. brouioun. 

ABROUNCA (S'), (rom. abroncar), v. r. Broncher, se heurter, v. brounca, embrounca. 

Mès à chasque pas s'abrounco, trantaio. 

A. LANGLADE. 

Abrounca, abrouncat (l.), ado, part. et adj. Heurté, penché, refrogné, ée. Lou front abrouncat. 

ID. 

R. à, brounc. 

Abrounda, v. asounda. 

ABROUQUI, ABROUGUI, v. a. Manger les sommités des arbrisseaux, brouter, v. esbrouta. 

Abrouquisse, abrouquisses, abrouquis, abrouquissèn, abrouquissès, abrouquisson. 

S'abrouqui, v. r. Se rabougrir, v. rabruga. 

Abrouqui, abrouquit (l.), ido, part. et adj. Abrouti, rabougri, ie. 

Au cafour abrouqui. 

LAFARE-ALAIS. 

R. à, broco. 

ABROUQUIDURO, s. f. Ce qui a été brouté, v. broustage. R. abrouqui. 

ABROUQUIMEN, s. m. Abroutissement, v. abroutimen. R. abrouqui. 

Abrouta, v. avourta; abrouta, v. esbrouta, abroutado, v. esbroutado; abroutaire, v. esbroutaire. 

ABROUTI, v. a. Détruire les bourgeons, brouter, v. esbrouta. (chap. esbordá; als amelés u olivés - oliveres: despullissá) 

Abrouti, abroutit (l.), ido, part. et adj. Abrouti; rabougri, ie. R. à, brout. (chap. brot, verbo brostá; cast. brote)

 

ABROUTIDURO, s. f. Ce qui a été brouté ou ébourgeonné, v. rousigadisso. R. abrouti. 

ABROUTIMEN, s. m. Abroutissement, v. abrouquimen. R. abrouti. 

Abroutun, v. esbroutun; abrudi, v. esbrudi. 

ABRUM, s. m. «Vieux mot qui exprime le hoquet d'une personne ivre» (J.-.J. Bonnet), v. chouquet. 

«A brum, a brum, je suis prebstre Macé.» 

(Rabelais, propos des beuveurs). 

ABRUTI (rom. abruzir), v. a. Abrutir, v. abesti, abestiassi. 

Abrutisse, isses, is, issèn, issès, isson. (cast. embrutecerse)

S'abruti, v. r. S'abrutir. 

Abruti, abrutit (l.), ido, part. et adj. Abruti, ie. 

Cadun s'es abrutit. 

MIRAL MOUNDI. 

Mena vido abrutido. 

M. TRUSSY. 

R. à, brut. 

ABRUTIMEN, ABRUTISSIMEN. (Var), ABRUTISSOMEN, ABRUTISSÈNCO (l.), s. Abrutissement, v. abestimen. R. abruti. 

ARRUTISSÈNT, ÈNTO, adj. Abrutissant, ante, v. abestissènt. R. abruti. 

ABSALOUN (rom. Absalon, Ansalo, lat. Absalo), n. p. Absalon. 

ABSÈNCI, ASSÈNCI, AUSSÉNCI, ABSÉNCIO (g.), ABSENÇO (l.), ASSÈNÇO (niç.), (rom. absencia, absensa, cat. port. absencia, esp. ausencia, it. assenza, lat. absentia), (chap. aussénsia) s. f. Absence. 

Après dous mes d'assènci e de languitudo. 

A. CROUSILLAT. 

Moun aussènci, parai? noun t'a pesa 'no brigo. 

R. MARCELIN. 

PROV. L'absènci es la maire de la demembranço. 

ABSÈNT, ASSÈNT, AUSSÈNT, ABSENT (l.), ÈNTO, ENTO (rom. absen, absens, cat. absent, it. assente, esp. ausente, port. absente, lat. absens, entis), adj. et s. Absent, ente, v. mancant. (mancar : faltar; ni mes ni manco : ni más ni menos)

Se siéu absènt à toun retour. 

H. MOREL. 

Moun amour va toujour creissènt, 

Bèn qu'àgi demourat absènt. 

G. ZERBIN. 

PROV. Is absènt e i mort 

Noun ié fau faire tort. 

ABSENTA (S'), S'ASSENTA (niç.), S'AUSSENTA (rom. cat. port. absentarse, it. assentarsi, esp. ausentarse, lat. absentare) (chap. aussentás, aussentá; yo estic aussén, yo me aussento), v. r. 

S'absenter, v. ana deforo. (aná defora, fora; ir fuera, afuera)

Absènte, absèntes, absènto, absentan, absentas, absènton. 

Absentas-vous pendent quánquis meses. 

H. BIRAT. 

Lou flagèt déu grand Diéu de ta tèsto s'absente! 

DU BARTAS. 

Diligènt, assidu, noun s'aussentant jamai. 

(cast. diligente, asiduo, no se ausenta jamás)

A. CROUSILLAT. 

Absenta, absentat (l.), ado, part. Absenté, absentée. R. absènt. 

ABSIDO, ASSIDO (b. lat. absida, lat. absis, absidis), s. f. Abside d'une église, v. lanterno. (el ábside de una iglesia) 

Lei bràvei Rousseten edificon subran 

La glèiso e sei doues tourre, e lei vouto e l'absido.

F. VIDAL. 

ABSINT, ABSINTE, ACHINTE (l.), (rom. absens, absinti, port. absinthio, lat. absinthium, absinthe), s. m. Absinthe, liqueur, v. (cast. absenta)

verdalo; plante, v. aussent. 

Absinte de sant Jan, armoise, à Toulouse, v. artemiso. 

ABSÒUDRE, ASSOUDRE (d.), ABSOLVE, ABSOLBE (g.), ASSOLVE (niç.), (rom. absolve, absolre, absolvre, absolver, asolver, cat. absoldre, esp. port. absolver, it. assolvere, lat. absolvere - ego te absolvo in nomine ...), v. r. Absoudre, v. aquita, desliga. 

Absòuve, absòuves, absòu, absòven, absòuves, absòuvon; absóuvièu; absóuguère; absóudrai; absóudrièu; absòuve, absòuven, absòuves; qu'absòugue; absòuguèsse; absòuvènt. 

L'ome de Diéu, en grand soucit. 

Gueitavo l'istant de l'absòudre. 

H. MOREL. 

T'absòuve, iéu, di pecat de ta vido. 

ABBÉ BRESSON. 

La glèiso absòu li pecadou. 

A. PEYROL. 

Iéu se pòu-ti que vous assòugue? 

MIRÈIO. 

Absòut, assolt (niç.), absòuto, absolto (rom absout, assout, assot, assouta, assota), part. Absous, absoute. (cast. absuelto, absuelta; chap. absolt, absolta)

Absoulu, v. assoulu; absoulucioun, (cast. absolución) v. assoulucioun; absourbi, v. assourbi. 

ABSÒUTO, ASSÒUTO, SÒUTO (cat. absolta), s. f. Absoute, v. bèn-dire, canta. R. absòudre. Abstencioun, v. astencioun; absteni, v. asteni; abstinéncio, v. astinènci. 

ABSTRACIOUN, ABSTRACIEN (m.), ABSTRACCIÉU (l. g.), (rom. abstraccio, abstractio, cat. abstracció, esp. abstracción, it. astrazione, lat. abstractio, abstractonis), s. f. t. sc. Abstraction. 

ABSTRAIRE (rom. astraire, cat. abstraure, it. astrarre, esp. abstraer, lat. abstrahere), v. a. t. sc. Abstraire. 

Se conj. comme traire. 

ABSTRA, ABSTRACH (l.), ABSTRAIT (g.), ACHO, AITO (rom. abstrayt, cat. abstret, lat. abstractus) (cast. abstraído), part. et adj. Abstrait, abstraite. 

ABSTRATIÉU, ABSTRACTIÉU (l. g ), IVO, IBO (rom. cat. abstractiu, abstractiva, esp. port. abstractivo, it. astrattivo), adj. t. sc. Abstractif, ive. R. abstraire. 

ABSURDAMEN, ABSURDOMEN (l.), (cat. absurdament, it. assurdamente), adv. Absurdement v. niaisamen. R. absurde. (cast. absurdamente; chap. absúrdamen)

ABSURDE, ABSURDO (cat. esp. port. absurdo, it. assurdo, lat. absurdus), adj. Absurde, v. irresounable (cast. irrazonable). (cat. inventat: absurd, absurds, absurda, absurdes) 

ABSURDETA, ABSURDITAT (l.), (cat. absurditat esp. absurdidad, it. assurdità, lat. absurditas, absurditatis), s. f. Absurdité, v. nesciour. 

Vendras jamai à la sesoun 

Que toun absurditat atènde. 

G. ZERBIN. 

Abuca, v. abouca; abucla, abugla, v. avugla; abucle, abugle, v. avugle; abudre, v. avé; abugada, v. bugada. 

ABUHA, v. a. Étonner, étourdir, désorienter, dans le Gers, v. abalourdi. 

Abuhat, abuhado, part. et adj. Etonné, etonée. R. à, bufo. 

Abuio, v. abiho; abula, v. aboula. 

ABULO, ABUELO (m.), ABELLO, s. f. Bûchette servant à mesurer la distance de deux boules, v. cano, broco, pamello. 

Èstre court à l'abulo, rester court, ne pas arriver à temps; lou cop es 

d'abulo, le coup est à mesurer; èstre luen d'abulo, être loin de compte; sian pas luen d'abulo, nous sommes près d'être d'accord. 

Pèr la babiho èro pas liuen d'abulo. 

J. AUBERT. 

R. abula, aboula. 

Abuoura, v. abéura; abuouròur, v. abéuradou; abure, v. avé. 

ABURRELA, BURRELA, v. a. Mettre en petits tas les plantes fourragères, en Castrais, v. acounoulha, acuchouna. 

Aburrèlli, aburrelles, aburrello, aburrelan, aburrelas, aburrellon. 

Aburrelat, aburrado, part. Entassé, entassée. R. à, burrèl. 

ABUS, ABÈU (bord.), (rom. cat. abus, it. esp. port. abuso, lat. abusus), s. m. Abus, v. mal-adoubat. 

Abuses, plur. lang. d'abus. 

Es un abus de l'entreprene, c'est une entreprise vaine; faire uno causo pèr abus, agir abusivement. 

PROV. Lou mounde es qu'un abus. 

- Abus i'avié, abus i'aura, 

Tant que lou mounde durara. 

ABUSA (rom. cat. esp. port. abusar, it. abusare), v. a. et n. Abuser, v. engana; tromper, distraire, amuser, en Gascogne et Limousin, v. amusa. Vosto cresènço vous abuso. 

C. FAVRE. 

S'abusa, v. r. S'abuser. 

I'a de richas que s'abuson. 

M. DE TRUCHET. 

Abusa, abusat (l.), abusado, part. Abusé, trompé, trompée. 

O gus, l'as abusado. 

A. CROUSILLAT. 

R. abus. 

ABUSAGE, ABUSATGE (l. g.), (rom. abuzatge), s. m. Action d'abuser, v. enganamen. (acción de abusar, abuso, engaño) 

R. abusa. 

ABUSAGUET, s. m. Jouet d'enfant (juguete; juguet; joguina), amusette, 

en bas Limousin, v. demouret, jouguet. (amuse : entretener)

Jano d'Abusaguet, vieille femme qui fait des contes. R. abusa, amusa. 

ABUSAIRE, ABUSARELLO, ABUSAIRO (l.), s. et adj. Celui, celle qui abuse, abuseur, trompeur, trompeuse, v. enganaire. (abusón, abusador)

Coucoun abusaire ou ambusaire (l.), flûte, cocon de mauvaise qualité, à moitié percé par la chrysalide. 

Luquet n'es rèn qu'un abusaire. 

C. BRUEYS. 

R. abusa. 

ABUSANÇO, s. f. Abus, mauvais usage. R. abusa. 

ABUSIÉU, IVO, IBO (g.), (cat. abusiu, abusiva, esp. port. it. abusivo, lat. abusivus), adj. Abusif, abusive; musard, lambin, en bas Limousin, v. musaire. R. abus. 

ABUSIVAMEN, ABUSIBOMEN (l. g.), (cat. abusivament, esp. port. it. abusivamente), adv. Abusivement. Abuso, v. aubuso. 

ABUSO-PASTOU, s. m. Engoulevent, oiseau, en Gascogne, v. cabrihau, chaucho-gàrri, esquicho-grapaud. R. abusa, pastour. 

(cast. engañapastores, engañapastor)

Abut, abudo (eu, eue), à Toulouse, v. avé. 

ABUTA (it. buttare), v. n. et a. Quiller, tirer vers un but pour savoir qui jouera le premier, v. revesi; pousser, bousculer, v. buta. 

L'abuto e pièi s'enva. 

J. RANCHER. 

R. à, but. 

ABUTOUN, s. m. Poussée, coup de poing (chap. puñada; cop de puñ), à Nice, v. butado, butoun. 

Es qu'à la liberta cau douna l'abutoun 

E pensa que bèn lèu vènon li sabatoun. 

J. RANCHER. 

De tout coustat cadun si douno d'abutoun. 

ID. 

R. abuta. 

ABZA (rom. Abzac, Apsac), n. de l. Abzac (Gironde), v. ajat. 

AC, AG, AT, AU (l.), A, BAC, BAT (g.), BA (l.), VA (m.), OC, GOC, OT 

(g. b.), (rom. hec, hoc, lat. ac, hac, hoc), pron. relat. Le, cela, en Gascogne, Guienne et Béarn, v. va, ba, hou, lou. 

Ac cau agusa, cau ac agusa, il faut l'aiguiser; ac trucara, il le frappera; 

si nou ac sap, s'il ne le sait; s'ac podes pas dire, si tu ne peux le dire; 

ac vesèn, nous le voyons; bac couneguèn, nous le connaissons; n'ac an pas boulut, ils ne l'ont pas voulu; si lou marit at sabè, si le mari le savait; qu'at sèi, je le sais; qu'at harèi, je le ferai; digats-m'at, 

dites-le-moi; jou t'ag è dit e t'ag dìsi (G. d'Astros), je te l'ai dit et te le dis (yo te lo he dicho y te lo digo; chap. yo te 'u hay dit y te 'u dic);

Diéu m'a perdou (F. de Cortète), Dieu me le pardonne; sabes-oc-tu? le sais-tu? ('u saps tú?; ho saps tú?) 

Ac se contracte avec les infinitifs et impératifs: pèr aima-c, pour aimer cela; pèr hè-c pour le faire; pèr frounsi-c, pour le froncer; pèr da-c oc à entène, pour le donner à entendre; demando-c, demande-le; minjo-c 

mange-le. 

Aça, v. eiça; aça, v. ah! ça, ah! ço, aisso. 

ACABA, ACAVA (l.), ACHABA (lim.), CABA (g. b.), CHABA (d.), (rom. acabar, achabar, cat. acavar) (cast. acabar; chap. acabá, acabo, acabes, acabe, acabem o acabam, acabeu o acabau, acaben), v. a. et n. Achever, terminer, parfaire, v. assouida; finir, cesser, v. fini; dissiper tout son bien, v. aplana, manja; gourmander, réprimander, en Castrais, v. charpa. 

Acabo, commandement de marine pour ordonner à l'équipage de prendre son repas; acabo ta sieto, vide ton assiette; acabara, il mangera tout; en Camargo, i'a d'arabi que vous acabon, dans la Camargue on est dévoré par les moustiques; acaben, chabam-n'en (périg.), finissons-en. 

PROV. Es foulié de coumença 

Ço que noun pos acaba. (Es tontería escomensá lo que no pots acabá)

S'acaba, v. r. S'achever; achever de se ruiner, de se tuer, de se griser. 

Acaba, acabat (l.), acabado, part. et adj. Achevé, achevée; Accabat, nom de fam. lang. 

Un acaba, un homme ruiné; es acaba, c'est un homme fini, usé; acaba que siegue, sitôt fini, ceci terminé; as pancaro acaba de soufri, tu n'es pas encore au terme de tes peines; a acaba de bèn faire, il n'a jamais 

rien fait de bon. 

Acabadet, acabadeto, presque achevé, à peine achevée. R. à, cap. 

ACABADO, ACABASOU (l.), ACABANÇO (b.), (rom. acabansa), s. f. Achèvement, fin, v. assouto. (achievement inglés; el acabose cast. final) 

A l'acabado! cri des revendeuses pour achever le débit de leurs marchandises, et des chefs de travailleurs pour encourager leurs hommes à finir l'ouvrage; eiçò 's l'acabado, c'est la fin. R. acaba. 

ACABADOU (rom. acabador), s. m. Achevoir, outil pour achever, lieu où l'on achève. R. ababa. 

ACABADOU, ACABADOUIRO (rom. cat. esp. port. acabador), s. Consommateur, dissipateur, mangeur, mangeuse, v. acabaire. R. acaba. 

ACABADURO, CABADURO (lim.), (rom. acabadura), s. f. Achèvement, partie où l'on achève; fil d'une autre couleur que le tisserand met au bout d'une pièce de toile, v. listo. R. acaba. 

ACABAIO, ACABALHOS (l. g.), s. f. pl. Fête rustique que l'on célèbre dans le Médoc, après l'achèvement de la vendange, v. assouido, reboulo, roulado. R. acaba. (Fiesta rústica que se celebra en el Médoc, después de acabar la vendimia.) 

ACABAIRE, ARELLO, AIRIS (m.), AIRO (l.), s. et adj. Celui, celle qui achève dissipateur, trice, qui mange son bien, prodigue (pródigo), v. degaiè, manjaire. 

A pres un acabaire, elle a épousé un gaspilleur. 

Fau ploura, quau? lis acabaire 

Que manjon si castèu e que bevon si mas. 

AD. DUMAS. 

Oh! la bello vido 

Que fan lis acabaire! 

Soun de sèns-soucit, 

Vivon dins li plesi. 

CH. POP. 

R. acaba. 

Açabal, v. eiçavau. 

ACABALA, ACHABALA (l. m.), (rom. cat. esp. acabalar), v. a. Meubler une ferme, la munir des bestiaux et outils nécessaires, v. abestiala, 

prouvesi. 

S'acabala, v. r. Se fournir de cheptel et d'outillage aratoire; s'approvisionner. 

Talo, dins soun tut, se fatigo, 

Pèr s'acabala, la fournigo. 

F. D'OLIVET. 

Acabala, acabalat (l.), ado, part. et adj. Équipé, outillé, ée. R. à, cabau. 

Acabala, acabalga, v. acavala. 

ACABAMEN, ACABOMEN (l.), ACHABAMENT (d. lim.), (rom. acabamen, cat. acabament, port. acabamento, esp. acabamiento), s. m. 

Achèvement, consommation, extinction, perfection, v. perfin. R. acaba. 

ACABANI, ACABANA, v. a. Incliner comme le toit d'une cabane. 

S'acabani, v. r. Être en forme de cabane, se courber en ogive, v. vouta. 

ACABANI, ACABANA, DO, part. et, adj. Voûté, ée, ogival, ale. (ojival) 

Sebisso acabanado, haie penchée en avant. R. à, cabano. 

ACABASSI (S'), v. r. Se flétrir, se faner, s'user, par l'effet de l'âge, des excès ou du travail, v. abouli, afatrassi. 

Acabassi, acabassit (l.), ido, part. et adj. Flétri, ie, usé, fané, ée. 

Femo acabassido, femme qui se laisse aller, qui néglige sa toilette. 

Adounc la vierge benesido 

De-vers la chourmo acabassido 

Soun enfant a vira. 

S. LAMBERT. 

R. à. cabas. 

Acabbat, v. à cap-bat. 

ACABLA, ACAPLA (l.), (du fr.), v. a. Accabler, v. aclapa, agrasa. 

La languino m'acablo. 

F. DE CORTÈTE. 

Sourtès d'eici, car iéu tramble de pòu 

Que l'estable 

Noun vous acable. 

N. SABOLY. 

Acabla, acablat (l.), ado, part. et adj. Accablé, acablée. 

Lou mau que me tèn acablat. 

C. BRUEYS. 

E l'on es acablat de penos e trabals. 

A. GAILLARD. 

ACABLAMEN, ACAPLOMEN (l.), s. m. Accablement, v. ablasigaduro, escrancaduro, agrasamen, lassige. R. acabla. 

Acabra, v. encabra; acabussa, v. cabussa; acacagna, v. escarcagna. 

ACACHA, ACASSA, ACAISSA (g.), ENCACHA (rom. acaissar, ocaizar, trancher avec les dents), v. a. Couper net, trancher, v. abraca, escacha; ajuster, égaliser, parer, unir; arranger, agencer, adoniser, v. atrenca, alisca, couti; rompre, écraser, briser, v. cacha. 

Acacha lou bos, appareiller le bois pour le mettre en fagot; aquelo raubo t'acacho, cette robe te va bien. 

S'acacha, v. r. S'ajuster, s'attifer, se soigner, s'engraisser. 

Acacho-te pèr parti, fais toilette pour partir. 

Acacha, acachat (l.), ado, part. et adj. Coupé net; propre, en ordre, ajusté, orné, ornée, fringant, ante; écrasé, brisé, brisée. 

PROV. Fiho acachado 

Mié-maridado. 

Un ome acaissat de lassièro. J. CASTELA. R. à, cais. 

ACACHADAMEN, ACACHADOMEN (l.), adv. Avec netteté, avec ordre, v. proupramen. R. acacha. 

ACACHADURO, ACASSADURO, s. f. Netteté, propreté; ajustement, toilette, v. atrencaduro. 

I'a forço acachaduro dins l'oustau, c'est une maison très bien tenue. 

R. acacha. 

ACACHOULI, v. a. Cajoler, amadouer, en Rouergue, v. cachoula. 

Acachouli soun calignaire, enjôler son amant. 

S'acachouli, v. r. Cacher sa figure dans le sein de sa mère, en parlant d'un enfant. 

Acachouli, acachoulit (l.), ido, part. et adj. Cajolé, cajolée. R. acatoula. 

Acachoun, v. acatoun (d'). 

ACACIA, AGACIA (l.), CACIA (cat. esp. it. lat. acacia), s. m. Acacia, robinier, arbre, v. cacìo. Acacia rouge, gainier, arbre, v. avelatié. 

Acadeira, v. acoudoula, aqueira, acarreira. 

ACADÈMI, ACADÈMIO (l. g.), ACADEMIO (rh.), ACADEMIÉ (m.), (it. accademia, cat. esp. port. lat. academia), s. f. Académie, v. counsistóri. (consistori, consistorio del Gay Saber)

L'acadèmi di Jo Flourau, l'académie des Jeux Floraux de Toulouse, la plus ancienne société littéraire de l'Europe, v. jo; on dit pourtant que, vers 1100, les Juifs avaient fondé une académie à Lunel. 

Anan faire, dóu còup, e meissoun e vendèmi: 

Sian urous mai-que-mai, sòci de l'acadèmi. 

F. VIDAL. (Jochs Florals de Barchinona, jocs florals de Barcelona)

ACADEMI, ACADEMIC (l. g.), ICO (cat. academich, esp. port. it. académico, lat. academicus), adj. Académique. 

Nosto founfònio academico 

Vous a di soun alleluia. 

H. MOREL. 

Li felibre tènon à taulo si sesiho academico. 

ARM. PROUV. 

ACADEMICAMEN (cat. academicament, it. accademicamente), adv. Académiquement. (cast. académicamente; chap. académicamen) 

R. académie. 

ACADEMICIAN (angl. academician), s. m. Académicien. 

L'academician Raynouard èro de Brignolo. 

ARM. PROUV. R. academic. 

ACADEMISTO, s. m. Académiste, membre d'une académie de jeu, d'armes ou d'équitation. R. acadèmi. (cast. académico)

ACAGASSOUNS (D'), loc. adv. A croupetons, dans les Alpes, v. agrouva. 

E se metié d'acagassouns 

Pèr las culi sout lous bouissouns. 

L. GORLIER. 

R. escagassa. 

(Dans la position d'une personne accroupie, le derrière sur les talons. https://www.larousse.fr/dictionnaires/francais/%C3%A0_croupetons/20711) 

ACAGNA (cat. acanyar), v. a. Rendre indolent, v. aperesi; irriter, acharner, v. encagna. 

S'acagna (génevois s'accagner), v. r. Se laisser aller à la paresse; s'accroupir; s'irriter, s'acharner. 

Acagna, acagnado, part. et adj. Nonchalant, ante, accroupi, ie; acharné, ée. 

Lou rabot, la destrau, dins si man acagnado 

De cinq jour fan pa 'no journado. 

S. LAMBERT. 

R. à, cagno. 

ACAGNARDA, ACANARDA, CAGNARDA, v. a. Exposer au soleil, abriter, v. abriga, arraja. 

S'acagnarda, v. r. Se mettre au soleil devant un abri; s'acagnarder, s'acoquiner. 

Acagnarda, ado, part. Abrité au soleil. R. à, cagnard. 

ACAGNARDI, v. a. Acagnarder, acoquiner, v. agourrini. 

Acagnardissè, isses, is, issèn, issès, isson. 

S'acagnardi, v. r. S'habituer à prendre le soleil, s'acoquiner. 

Acacnardi, acagnardit (l.), ido, part. et adj. Acagnardé, ée. 

Acagnardi coume un chin, acagnardit coumo un gous (l.), (chin, chien, can, cà, ca, canis, gos, perro) fainéant comme un chien. R. à, cagnard. 

Acahut, v. aquedu. 

ACAIAN, ACAIANO (it. Acajano), adj. et s. Achéen, enne, nom de peuple. R. Acaio. 

ACAIAUDA, ACALHAUDA (l.), v. a. Poursuivre à coups de cailloux, lapider, injurier publiquement, v. acoudoula, aqueira. (chap. códol, códul, acodolá, lapidá, de lapides : pedra; cast. lapidar, apedrear)

Cridarai coumo un sourd, vous acalhaudarai. 

J. Azaïs. 

T'espoumpisses d'avedre acalhaudat uno republico. 

X. DE RICARD. 

R. à, caiau. 

ACAIO (cat. lat. Achaia), s. f. L'Achaïe, province de Grèce. 

Prince d'Acaio, prince d'Achaïe, titre que portaient les fils des rois de Naples, comtes de Provence.

Acaira, v. aqueira; acaira, v. esqueira; acaissa, v. acacha; acaissa, v. agassa. 

ACAJOU (port. acajú, esp. acayoiba, malais kayou, bois), s. m. Acajou. 

Moble d'acajou, meuble en acajou. 

ACALA (esp. acallar), v. a. Abriter, butter, protéger, v. abriga, acela; tasser, presser, v. quicha; apaiser, calmer, v. abauca. 

Acala sa nisado, couvrir sa nichée de ses ailes; acala la caiado, presser le caillé avec les mains. 

Lou loup e l'elefant 

Avien talent, e res pèr acala sa fam. 

P. DE GEMBLOUX. 

S'acala, s'acalha (g.), v. r. S'abriter; ** calmer, se taire. 

Lou vent s'acalo, le vent s'apaise. 

E se sa maire me crido, 

S'acalara, santa-Diéu! 

A. RlGAUD. 

Acala, acalat (l.), ado, part. et adj. Abrité, apaisé, ée. 

Digats-me lou boun mont e serèi acalat. 

A. GAILLARD. 

R. à, calo. 

ACALAIRE, ARELLO, AIRO, s. Celui, cell qui abrite, tasse ou apaise, v. abrigaire, R. acala. 

ACALAMEN, s. m. Mise à l'abri; tassement, pressée; apaisement, v. abaucamen. R. acala. 

Acalfura, v. escaufura. 

ACALIGNASSI (S'), S'ACALIGNI, v. r. S'adonner aux fréquentations amoureuses, v. fringa. 

Acalignassi, acarignassi (m.), ido, part. et adj. Qui a une intrigue d'amour, amouraché, ée, v. fringarèu. 

Acaligni pèr Esterello. 

CALENDAU. R. à, caligna, calino. 

ACALINA, ACHALINA (lim.), ACHALENA, ACHANELA (metátesis) (b. lim.), (rom, acalinar), v. a. Échauffer, attacher fortement, v. afisca, engalina. 

S'acalina, v. r. S'échauffer à quelque chose, s'appliquer, s'attacher á une occupation. 

Acalina, acalinat (l.), ado, part. et adj. Attaché, passionné, appliqué, ée. R. à, calino. (chap. calina, caló, calorina, calén, calenta, acalentá)

ACALOURA, ACALOUNA (l.), ACAURA (niç.), ACHAURA (l.), ACHARLA (lim.), ACHAUA (bord.) (rom. acalorar, acalivar, cat. esp. acalorar, it. accalorare), v. a. Échauffer, donner de la chaleur, v. escaufa, escaufura, escalouri. 

E la tèndro bestiolo 

Acalouro e cubris 

L'umblo paiolo. 

S. LAMBERT. 

S'acaloura, v. r. S'échauffer, se mettre à la chaleur. 

Lou tèms s'acalouro pas gaire, le temps ne se radoucit guères. 

Acaloura, acalourat (l.), (chap. acalorat, acalorada) ado, part. et adj. 

Echauffé, ée, qui a chaud pour être trop couvert. (chap. que té caló per está mol cubert)

D'aquel enguènt puissant n'a doui vas acaurat. 

J. RANCHER. 

R. à, calour. 

ACALOURANT, ACHARLANT (lim.), ANTO, adj. Échauffant, étouffant de chaleur, v. escaufant, caudinas. R. acaloura. 

Acalustra, v. escalustra. 

ACAMAIA, v. a. Accoster, v. abourda. 

Adounc qu'ounestamen l'aguèt acamaiat. 

P. DE GEMBLOUX. 

R. à, camai. 

ACAMBA, ACAMA (b.), v. a. Mettre à califourchon, v. acavala; enjamber, v. encamba; laisser les jambes libres à un enfant, en Gascogne, v. douna li pèd. 

Acamba, acambat (l.), acamat (bord.), ado, part. et adj. A califourchon. 

Bèn acamba, bien jambé, v. emboutela. 

R. à, cambo. 

ACAMBARADA (S'), s'acamarada, v. r. Se faire camarade, devenir compagnon, v. amiga, assoucia. (hacerse camarada, compañero)

S'acambarado emé quau que siegue, il se lie avec le premier venu. 

R. à, cambarado. 

ACAMINA, ACHAMINA (d.), (rom. acaminar), v. a. Acheminer, v. adraia, avia, encamina; mettre en train, v. atrina; mettre en fuite, chasser, v. coussaia. 

S'acamina, v. r. S'acheminer, se diriger, s'avancer, se hâter; parvenir. 

Li grand s'acaminon toujour, les grands font toujours leur chemin. 

Aici moussu Birat que vès nous s'acamino. 

H. BIRAT. 

Acamina, acaminat (l.), ado, part. et adj. Acheminé, empressé, ée, en train. R. à, camin.

ACAMINAIRE, ACAMINARELLO, ACAMINAIRIS, s. et adj. Celui, celle qui achemine; guide, soutien, protecteur, trice, v. menaire. R. acamina. (esp. encaminador, encaminadora; chap. encaminadó, que encamine)

ACAMINAMEN, s. m. Acheminement, v. aviamen. R. acamina. 

Açamount, v. eiçamount, 

ACAMP, ACHAMP (a.), (rom. acamp), s. m. Ramas, réunion, assemblée, v. rabai; abcès, v. apoustemiduro, amasso. 

Faire l'acamp, se réunir pour frayer, en parlant des poissons. 

Calèndo es l'acamp di famiho. (o famibo ??)

A. TAVAN. 

R. acampa. 

ACAMPA, ACHAMPA (a.), (rom. cat. acampar), v. a. et n. Amasser, cueillir; ramasser, recueillir, v. cuieic; acquérir, entasser, économiser, gagner, v. rabaia; réunir, assembler, v. assembla; transporter, charrier, v. carreja; chasser, mettre en fuite, v. campeja; augmenter, croître, v. crèisse; aboutir, abcéder, v. abragui. 

Acampa de vièure, amasser du bien; acampa li carto, relever les cartes; acampa de graisso, de forço, prendre de l'embonpoint, des forces; acampa de sèn, prendre du bon sens (seny; juicio, sentido); acampa sa car, acampa sis os, se relever d'une chute; acampa fam, gagner de l'appétit; acampa set, devenir altéré; acampa fre, être saisi par le froid; (fred, fret; fredo; frío) acampa som, tomber dans le sommeil; acampa querèlo, prendre querelle; li fedo acampon de lano, la laine des brebis commence à croître (lana; llana); s'acampa d'ounour, acquérir de l'honneur; acampo acò souto l'envans, transporte cela sous le hangar; moun det acampo, mon doigt apostume. 

Pèr acampa l'óubrage, 

Dóu tèms fau eissuga l'óutrage. 

MIRÈIO. 

Dins un jardin de rèi m'acampavon de flour. 

J. ROUMANILLE. 

Grand rèbe acampo lou bonur, pichou rèbe toujour l'atiro, 

J. JASMIN. 

grand rêve chasse le bonheur, petit rêve l'attire toujours. 

PROV. Anen plan e acampen bèn, 

ne nous hâtons pas et amassons bien tout (Rabelais). 

- Quan pago, acampo. 

- Fòu desiron, sage acampon. 

S'acampa, v. r. S'amasser, se réunir, se rassembler; se relever d'une chute; revenir au gite, rentrer chez soi; se procurer, v. achabi. 

Faire acampa lou mounde, faira amasser la foule; aquèli blad s'acampon, ces blés s'épaississent; acampo-te 'no femo, cherche une femme; 

s'acampara mies que d'òli, il se relèvera bien tout seul, en parlant de quelqu'un qui tombe; acampas-vous lèu, rentrez bientôt. 

PROV. La fiero sara bello, li marchand s'acampon, 

la foire sera bonne, les marchands s'assemblent. 

Acampas-vous, jouvènt, aliscas-vous, fiheto. 

F. VIDAL. (será la misma palabra que jovent, ese grupito de imbéciles catalanistas, como el ya no tan jovencico Ignacio Sorolla Vidal??)

Acampa, acampat (l.), ado, part. et adj. Amassé, ée, recueilli, réuni, ie, rentré, ée. 

Ma fiho s'es pancaro acampado, ma fille n'est pas encore rentrée. (filla)

R. à, camp. 

ACAMPADO, ACAMPAT (l.), s. Ce qu'on amasse en une fois, cueillette, ramassis, réunion, recueil, v. amassadis, rejouncho, rabaiado. 

L'acampado dis iòu, la collecte des oeufs, que les garçons des villages font le mardi gras, (ous; huevos) v. carementreto. 

Calèndo es la bello soupado, 

Quand degun manco à l'acampado. 

A. TAVAN. 

R. acampa. 

ACAMPADOU, s. m. Lieu où l'on amasse, lieu de réunion, v. amassadou. R. acampa. 

ACAMPADOU, ACAMPADOUIRO, s. Ramasseur, thésauriseur, euse, dont la passion est d'amasser, v. acampaire, amassadou. 

PROV. A bon acampadou (chap. a bon acampadó, bon escampadó)

Bon escampadou. 

R. acampa. 

ACAMPADURO, s. f . Apostume, mal d aventure, v. apoustemiduro, gor. R. acampa. 

ACAMPAGE, ACAMPÀGI (m.), s. m. Action d'amasser, de recueillir, de réunir, de charrier, de chasser, v. amassage. 

L'acampage de flous que n'as ta faudalado. 

A. ARNAVIELLE. 

R. acampa. 

ACAMPAGNARDI (S'), v. r. Devenir campagnard, prendre du goût pour la vie rurale, v. apaïsani. R. à, campagnard. (campiña, champaña, campo)

ACAMPAIRE, ARELLO, AIRIS, AIRO, s. et adj. Celui, celle qui amasse, qui recueille, qui accroît sa fortune, v. rabaiaire. 

Acampaire de garbo, celui qui ramasse les gerbes. 

PROV. A paire acampaire 

Enfant escampaire, 

ou 

Après un acampaire 

Arribo un escampaire. 

R. acampa. 

ACAMPAMEN (cat. acampament), s. m. Amas d'humeurs, pléthore, v. amas.

Acò n'èro qu'un acampamen, disent les femmes qui, après une suppression des règles, éprouvent une perte considérable. R. acampa. 

ACAMPASSI (S'), S'ACHAMPASSI (a.), CHAMPESI (lim.), v. r. Devenir inculte, v.ermassi, trescampa. 

Acampassi, ido, part. et adj. Inculte. R. à, campas. 

ACAMPAT, s. m. Ce qui est amassé, épargne, économies, v. espargne; cueillette, ramassis, v. acampado. 

Aro vièu sus l'acampat, maintenant il vit de ce qu'il a gagné. R. acampa. 

Acampeira, v. champeira; acampeja, v. campeja. 

ACAMPESTRI (S'), S'ACHAMPESTRI (a ), v. r. Tomber en friche, devenir inculte, v. ermassi, achampi, trescampa. 

Acampestri, acampestrit (l.), ido, part. et adj. Tombé en friche, inculte. 

Acampestrido e secarouso, 

L'inmènso Crau, la Crau peirouso 

Au soulèu pau à pau se vesié destapa. 

MIRÈIO. 

R. à, campestre. 

ACAMPESTRIMEN, s. m. Abandon à l'état inculte; état d'une terre en friche. R. acampestri. 

ACAMPO, CAMPO, s. f. Poursuite, chasse, combat à coups de pierres, en Languedoc, v. aqueirado. 

Douna l' acampo, donner la chasse; à l'acampo! à l'acampo! cri de guerre des enfants qui se battent avec la fronde, v. tabò. 

Entourat de roumans qu'abioi toujour en campo, 

J. JASMIN. 

entouré de romans que j'avais toujours sous la main. 

Malos, paquets, tout èro en campo, 

ID. 

malles, paquets, tout était en mouvement, R. acampa. 

ACAMPO-BÓUSO, s. Ramasseur de crottin, v. bóusiè. 

Istarié d'agi 'nsin emb un acampo-bóuso! 

A. ARNAVIELLE. 

R. acampa, bòuso. 

ACAMPO-BREN-ESCAMPO-FARINO, s. m. Celui qui fait de petites économies et de grandes prodigalités, estrech au bren e larg à la farino. R. acampa, bren, escampa, farino. 

Acampòu (d') pour d'enca 'n pau, à Nice. 

ACANA, DECANA (m.), ACHANA, DECHANA (a.), (b. lat. acanare), v. a. Abattre les olives avec un roseau, gauler les fruits, v. abala, caneja, escoudre, toumba; fronder; insulter, injurier, v. esqueireja; tromper, enjôler, v. engana. 

Acana lis amelo, li nose, gauler les amandes, les noix; acana l'enemi, mitrailler, terrasser l'ennemi. (chap. amela, ameles; anous; cast. almendra, almendras, nuez, nueces.)

Quau n'acano fai d'argènt. 

J.-B. NALIS. 

Em'uno chico sus lou nas, 

Souvèntei-fes leis acanas. 

M. BOURRELLY. 

E coumo bravamen acanon, las drouletos! 

M. FAURE. 

Acana, acanat (l.), ado, part. Gaulé, ée. R. à, cano. 

ACANADO, s. f. Ce qu'on gaule en une fois; époque où l'on gaule les fruits. R. acana. 

ACANADOUIRO, ACHANAVOUIRO et CHANOUIRO (a.), s. f. Gaule pour abattre les fruits, v. gimble, jorg; fronde, v. foundo. 

Sèmblo uno acanadouiro, dit-on d'une personne trop grande. R. acana. 

(chap. batolla, verbo abatollá)

ACANAGE, ACANÀGI (m.), s. m. Action de gauler les fruits, v. abalage. 

R. acana. 

ACANAIRE, ACHANAIRE et DECHANAIRE (a.), ARELLO, AIRO, s. Celui, celle qui gaule, v. abalaire; frondeur, v. foundejaire. 

La grelo que dins un istant 

Toumbo mai de nose e d'amelo 

Qu'un acanaire dins sèt an. 

A. AUTHEMAN. 

R. acana. 

ACANALA (cat. acanalar), v. a. Canaliser, diriger l'eau par un canal, v. arriala, besala. (canalizar, acanalar, canal)

Acanala, acanalat (l.), ado, part. et adj. Canalisé, ée, qui suit un canal. R. à, canau. 

Acanarda, v. acagnarda; acanau, v. canau; acance, acànci, v. cance; acando, v. cando. 

ACANDOULA, ACANDOURA (m.), ACANDOURIA (Var), ACHANDOURA (a.), v. a. Achalander, v. apratica, aparrouquia; abonner, v. abouna, apountana. 

S'acandoula, v. r. S'abonner, v. afeva. 

Acandoula, ado, part. et adj. Achalandé; abonné, ée. R. à, cando. 

ACANDOULAIRE, ARELLO, AIRO, S. et adj. Qui achalande, qui amène des pratiques. R. acandoula. 

ACANÈIO, CANÈIO, AQUÈINO (g.), (b. lat. haqueneya, esp. cat. hacanea, angl. hackney), s. f. Haquenée, v. faco. 

Es vengu sus l'acanèio de sant Francès, 

il est venu sur la haquenée des Cordeliers, à pied. 

Sus l'aquèino de nostre chicou, à pèd. 

P. GOUDELIN. 

Acani, v. agani. 

ACANISSA (b. lat. acannizare, esp. encarnizar), v. a. Exciter un chien, mettre en fureur, haler, v. ahissa, bourra; gauler les arbres, v. acana. 

Vous acanissaran à còup de cagatroues. 

LOU TRON DE L'ÈR. 

Fa deganissa, faire endèver. 

S'acanissa, v. r. Se lever contre quelqu'un avec colère. R. à, canisso. 

ACANTARI, ACANTAIRIT (l.), IDO, adj. Toujours prêt à chanter, en train de chanter, v. cantarèu. R. à, canta. 

ACANTELA (rom. acantelar), v. a. Poser de champ, sur le côté; écorner, v. embreca. R. à, cantèu. 

Acanti, v. escanti. 

ACANTIN (lat. acanthinus, épineux), s. m. Chardon bénit, plante, v. cardoun, babis, gafo-l'ase. R. acanto. 

ACANTO (esp. it. acanto, cat. lat. acanthus), s. f. Acanthe, branc-ursine, plante, v. pato-d'ourse. 

Acanto espinouso, acanthe épineuse; fueio d'acanto, feuille d'acanthe. (hoja, hojas de acanto) 

ACANTOUNA (cat. esp. acantonar, port. acantoar, it. accantonare), v. a. Pousser, cacher dans un coin, rencogner, acculer; mettre au pied du mur; tirer à l'écart; cantonner des troupes; écoinçonner un mur, y placer l'écoinçon, la pierre angulaire, v. acoufina, ramba, sousqueira. 

Quand pòu vous acantouna, lorsqu'il peut vous rencontrer dans un coin. 

S'acantouna, se racantouna, v. r. Se cacher dans un coin, s'acculer. 

Vers la jasso à mouloun lou troupèu s'acantouno. 

T. AUBANEL. 

Acantouna, acantounat (l. niç.), ado, part. et adj. Acculé, rencogné, ée. 

Descuerbe acantounat un enorme gourbin. 

J. RANCHER. 

R. à, cantoun. 

ACAPA, v. a. Cacher sous une cape, v. amanta. 

Acapa, ado, part. Caché, ée, blotti, ie. R. à, capo. 

ACAPARRA (cat. esp. acaparrar), v. a. Couvrir d'un manteau, envelopper, v. amantoula; accaparer, v. encaparra. 

S'acaparra de soun mantèu, s'envelopper de son manteau; s'acaparro pas, il n'est, pas permis d'accaparer; acaparrado dins un chale, enveloppée d'un châle. R. à, capo, caparro. 

Acaparraire, v. encaparraire; acaparramen, v. encaparramen; acapbat, v. cap-bal; acapera, acapla, v. encapela. 

ACAPI, v. a. Apprendre, à Nice, v. aprendre; comprendre, v. coumprendre. (capire italiano : entender cast.)

La musico es coumo la fremo: pèr bèn l'acapi, la fau aima. 

J.-B. TOSELLI. 

R. à, capi. 

ACAPIALA, v. a. Prendre dans un filet, en Rouergue, v. afielata. 

Trases toun esparbièl 

Pèr nous acapiala joust aquelo rantelo. 

A. VILLIÉ. 

R. à, capial. 

Acapita, v. capita; acapla, v. acabla; acapladuro, v. aclapaduro. 

ACAPOUNI (S'), v. r. S'acoquiner, s'acagnarder, se pervertir, v. degaia. 

Acapouni, acapounit (l.), ido, part. et adj. Acoquiné; apeuré, ée; devenu fripon. 

Lou bouèmi acapounit. 

X. DE RICARD. 

R. à, capoun. 

Acapriça, v. encapriça; acapsus, v. cap-sus; acapta, v. acata; acapte, v. acate. 

ACARA (cat. esp. acarar, port. acarear), v. a. Confronter, mettre en présence, v. counfrounta; (cast. confrontar, carear, careo) mettre un fusil en joue, v. agauta. 

Acara, acarat (l.), ado, part. Confronté, ée. R. à, caro. 

ACARALHA (S'), v. r. Se chauffer à la flamme, à la partie la plus vive du feu, en Gascogne, v. tourroulha. 

En bèt s'acaralha, 

G. D'ASTROS. 

en se càlinant au feu. R. à, caral. 

ACARAMEN (port. acareamento), s. m. Confrontation, v. counfrountacioun. R. acara. (careo, confrontación, ver ACARA)

ACARCAVELI (S'), v. r. Tomber dans la décrépitude, en Languedoc, 

v. acorcoussouni. (cast. carca, decrepitud, decrépito)

ACARCAVELI, ACARCAVIELI, CARCAVIELIT (l.), ido, part. et adj. Décrépit. ite, cassé, ée, branlant de vieillesse ou de vétusté. 

Moble acarcaveli, meuble disjoint; es touto acarcavelido, elle est toute cassée. R. à, carcavièi, cascavèu. 

Acarèu, aphér. de macarèu. 

ACARI, ACARIAS, n. p. Accary, Acarie, Acariès, Accarile, Acaria, Accarias, Carias, Carrias, Chairias, noms de famille dauphinois qu'on peut rapporter au latin aquarius, fontainier, ou bien aux Quariates, peuple gaulois qui habitait les Alpes, v. Queiras. 

ACARIASTRE, ASTRO, adj. et s. Acariâtre, v. charpinous, encaraire. 

Avié lou biais un pau acariastre. 

ISCLO D'OR. 

R. acara. 

Acarignassi, v. acalignassi. 

ACARNA, ACARNI, ACHARNA (a.), ACHARNI (lim.), (it. accarnare, accarnire), v. a. Acharner, exciter; donner le goût de la chair; pourvoir de viande, v. acarnassi. 

Acarna l'espitau, fournir la viande de boucherie de l'hôpital. 

S'acarna, s'acarni, v. r. S'acharner, s'irriter. 

Car sus elo li gus semblavon s'acarni. 

F. GRAS. 

Acarna, acarnat (l.), ado, part. et adj. Acharné, ée. 

E fan uno guerro acarnado (guerra encarnizada)

A nostro lengo tant mannado. 

A. MIR. 

R. à, carn. 

ACARNAMEN, ACHARNAMEN (a.), g. m. Acharnement, v. achinimen. 

L'infatigable acharnamen. 

C. FAVRE. 

R. acarna. 

ACARNASSI, ENCARNASSI (l.), CARNASSI (rom. acarnacir, esp. encarnizar), v. a. Habituer à manger de la chair; acharner, v. acarna. 

S'acarnassi, v. r. S'habituer à la chair, s'acharner. 

S'aprocharon de l'ost de Carlemayne et aqui se van acarnassir. 

TERSIN. 

Acarnassi, acarnassit (l.), ido, part. et adj. Habitué à la chair, avide de chair ou de viande; acharné, ée. 

Li porc acarnassi soun dangeirous, les porcs nourris de viande sont dangereux. (danger también en inglés : peligro; dangerous : peligroso)

Ounte cabusso acarnassido 

Aquelo escarrado d'arpians? 

G. AZAÏS. 

R. à, carnasso. 

ACAROUGNADI, AGAURIGNADI (l.), v. a. Rendre charogne, acoquiner, v. agourrini. 

S'acarougnadi, v. r. Devenir rosse. 

ACAROUGNADI, ACAROUGNADIT (l.), ido, part. et adj. Acoquiné, ée, paresseux, euse. R. à, carougnado. 

ACARRALI, v. a. Creuser des ornières dans un chemin. 

S'acarrali, v. r. Se remplir d'ornières. 

Acarrali, acarralit (l.), ido, part. et adj. Plein d'ornières; foulé après la pluie. R. à, carrau. 

ACARREIRA, v. a. Conduire ou loger dans une rue; acheminer, v. encarreira. (acarrear, acaminar, conducir por una calle, camino; carraria)

Acarrèire, èires, èiro, eiran, eiras, èiron. 

Se bèn acarreira, se loger dans une bonne rue; es mau acarreirado, elle habite un vilain quartier. R. à, carriero. 

ACARREIRA, ACARRELA, ACADEIRA, v. a. Fronder, lapider, chasser à coups de pierres, v. aqueira, esqueireja. 

Acarrelle, elles, ello, elan, elas, ellon. 

S'acarrela, v. r. Se battre à coups de pierres. R. à, carrèu. 

ACARREIRADOU, s. m. Lieu où l'on se rendait pour s'exercer à la fronde ou pour se battre à coups de pierres, v. aqueirado, esqueirejado. 

R. acarreira. 

Acarustra, v. escalustra. 

ACASA, ACASI (l.), CASI (rom. acazar, accasar, it. accasare), v. a. Établir, caser, marier, v. marida; enfermer, v. embarra; attirer dans ses intérêts, v. atira; acquérir, procurer, réserver, v. aquesi. 

S'acasa, s'acasi, v. r. S'établir, se marier. 

Que lous Trouians un jour s'enangon acasi 

Al païs italian. 

J. DE VALÈS. 

Que s'aquel rèi vol se casi, 

Troubara rèinos tant aimablos 

Que saurra pas quino causi. 

DEBAR. 

Acasa, acasit (l.), ado, ido, part. et adj. Établi, ie; marié, casé, ée; enclos, ose. 

La toustonno acasido en despièit des renouses. 

MIRAL MOUNDI. 

R. à, caso. 

ACASAMEN (it. accasamento, b. lat. accasamentum), s. m. Établissement, v. establimen. R. acasa. 

ACASELA, v. a. Empiler, en Rouergue, v. empiela. 

Acaselle, elles, ello, elan, elas, ellon. 

Acaselat, ado, part. Empilé, ée. R. à, casello. 

ACASSA, v. a. Prendre à la chasse, attraper, v. arrapa, aganta; chasser, poursuivre, v. coucha,; pour arranger, parer, v. acacha, pour couvrir, celer, v. acata. 

Acassa de niero, attraper des puces; un tèms acasso l'autre, après un temps il en vient un autre; m'acassaras pas pus (Bigot), tu ne m'y prendras plus. 

Acassa, acassat (l.), ado, part. et adj. Attrapé, ée, pris, ise; Acassa, nom de fam. prov.  R. à, casso. 

Acassaduro, v. acachaduro; acasso, v. agasso. 

ACASTIHA, ACASTILHA (l. g), (esp. acastillar, port. acastellar, it. accastellare), v. a. t. de mar. Accastiller, v. castela. 

Acastiha, ado, part. et adj. Accastillé, ée, accompagné de ses deux 

châteaux, en parlant d'un vaisseau. R. à, castèu. (castell, chastel, castel) 

ACASTIHAGE, ACASTIHÀGI (m.), (esp. acastillage), s. m. Accastillage. 

R. acastiha. (acastillaje, castillaje) 

ACATA, CATA (lim. auv.), ACASSA (d. Velay), (cat. acatar, fr. cacher), 

v. a. Couvrir, celer, cacher, dissimuler, protéger, v. aclata, amaga, curbi; enfouir, butter, v. enterra; abaisser, v. beissa. 

Acata lou fiò, couvrir le feu; acata 'no fauto, cacher une faute; acato-me bèn, couvre-moi bien; acata lou cap, baisser la tête. (chap. acachá lo cap) 

Acatals açabal un regard de vostre èl. 

A. MIR. 

Pèr acata si petoun. 

B. CHALVET. 

S'a fre, l'enfant, 

L'acatarai, pechaire! 

L. ROUMIEUX. 

PROV. Entre Nosto-Damo de mars veni, 

Acato lou fiò, e vai-t'en dourmi. 

S'acata, v. r. Se couvrir, se tapir sous ses couvertures; se baisser, se courber, se taire; s'abaisser, s'humilier. 

En m'acatant, m'a toumba de la pòchi, en me courbant, cela m'est tombé de la poche. 

Acata, acatat (l.), ado, part. et adj. Couvert, erte; dissimulé, ée, humble; baissé, ée. (humble también inglés : humilde : humil)

Lou mort es acata, le cadavre est enterré: n'i'a terro acatado, la terre en est jonchée; parlaras se 'n cop lou fiò 's acata, tu auras la parole après le couvre-feu, se dit à un enfant; es un acata, c'est un sournois. 

R. à, cat, ato, coi. 

ACATA, CATA (Menton), (rom. cat. esp. acaptar, it. accattare, b. lat. accaptare), v. a. Donner à emphytéose, (enfiteusis) v. apensiouna: 

acheter, v. achata. R. acate. 

ACATADO, s. f. Ce qu'on couvre en une fois. R. acata. 

ACATADOU, CATADOU (g.), S. m. Couvercle, v. curbecèu. R. acata. 

ACATAGE, ACATÀGI (m.), ACATATGE (l. g.), s. m. Action de couvrir; couverture, v. cuberto. 

Ai trop d'acatage, mon lit est trop couvert. 

Toujour de soun coustat póutiron l'acatage. 

A. BIGOT. 

Anen, quistas pertout, pourtas-li d'acatàgi. 

EMERY. 

R. acata. 

ACATAIRE, ARELLO, AIRO, s. et adj. Celui, celle qui couvre, cache, dissimule, v. mato. 

Siéu crentous, siéu foneço acataire. 

J. CAULET. 

R. acata. 

ACATAMEN, ACATOMEN (l.), s. m. Action de couvrir, de cacher, d'être caché; abaissement, v. abeissamen. 

Al noum de l'acatamen e de l'escurino. 

A. FOURÈS. 

R. acata. 

ACATE, ACHATE, ACHAPTE et ACHAPTÈL. (l.), (rom. acapte, achapte, capte, lat. acapitum), s. m. Acapte, droit qu'on payait au seigneur pour l'investiture emphytéotique: emphytéose, v. enfiteòsi, reacate, aubergamen. 

Lis Acate, les Accates, village de la banlieue de Marseille qui prit son nom de baux emphytéotiques établis par Jacques de Forbin. 

Rèire-acate, arrière-acapte. 

ACATO