La Llitera no e Cataluña

La Llitera no e Cataluña

 

El mordisco catalán a Aragón

Pobrecico de Javierico

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó

endavant república catalana, Núria Feliu, Josep Miquel Servià y tócam la Figa

 

 

 

(Prat de la Riba estaríe orgullós de tú, Juaquinico el grillao

 

 

 

Una mostra de "txapurriau" de la Catalunya Nord (SIC): 

                                                                                            

"Tin la goda, mé com a tuts lus dissaddes vai fere les curses per remplir lu frigó. Vai penre la vutura, qu'aniré xé Oxàn i emprés iré en centre vila xé lu peixoner crompà un bon buldroi. Amprés ire fere l'aperó ambe los col·legues palatrecos. Bon disaddte a tuts!!

 

Vualà (per Aleix Renyé)

 

""“tinc  (el consolador?) però com tots els dissabtes aniré corrent a omplir el frigorífic. Vaig a agafar el cotxe perquè aniré a l’ Auchan i després aniré al centre a cal peixater per comprar un bon rap.. Després aniré a fer el vermut amb els col.legues carabrutes ( o trinxeraires). Bon dissabte a tothom.. Fins  a una altra...""    SIC

 

CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnol, d'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. On donne le même nom à ces étrangers.  / Som chapurriaus / Aón está lo catalá an esta frasse? A cap puesto. 

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat.

 

Juaquinico Torrente Blanco.

 

 

 

 

http://movimentfranjoli.blogspot.de/2016/10/la-franja-origens-catalans-integracio.html

 

La pertinença de les terres de la Franja del meu cul a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja del meu cul- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

 

Un cop format i consolidat el català fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja del meu cul, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarraña, fou important el paper exercit per població proceden d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

 

En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb LA REINAPeronella i pare del rei Alfons I el Cast, (Alfonso II de Aragó) qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). 

 

 

A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarranya - Matarraña, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast. (Estos imbessils no sen enrecorden de Alfons I lo batalladó, lo Cast ere Alfonso II de Aragó, primé com a conde de Barchinona) Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera - la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any 1592.

 

A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

 

En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja del meu cul, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com Benavarri, Monroch i, sobretot, Calaseit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 cohets. Massa poc, haguereu triat l'atre bando, tan listos que sou alguns.

 

La guerra del Francès, Puchi a la vanguardia

 

El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja del meu cul, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarraña, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori.

 

El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja del meu cul, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

 

L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns, segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja del meu cul, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles. Pobres Països Cagalans.

 

Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, #FrancoEnsRoba, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, / pero no dieu que no ne ña ? Aclariutos / es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja del meu cul. Per exemple, en una famosa enquesta, tant famosa com l' Artur Quintana, publicada a la revista Andalán el 1978, feta al Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors (una dalla tos fa falta, catanazis asquerosos) i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..
Tejero casi tos fa cagá.

 

L' enquesta, del tipus Sorolla & Cia, preguntava:

 

Ets franquista o català?

 

L' alumne que es va decantar per el franquisma es deia Francisco José Franco de Rivera. 
Aquesta és la seva apariència actual:

 

Bon dia a tothom , ara ja no sòc franquista, sòc de ERC

 

Bon dia, vull ser militant d'ERC i potser aconseguir algun càrrec

 

El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.
Em sap greu però us morireu aragonesos.

 

Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va fer entre Calaseit (Matarraña) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel Parlament de Catalunya, amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que el conjunt dels Països Cagalans tenen dret a l’autodeterminació - Franja del meu cul inclosa - i a decidir el seu estatus polític.

 

 

Con una estrella de Cuba,

la bandera de Aragón,

Vicenç hizo la estelada,

Mas la colgó en un balcón.

 

 

En una estrella de Cuba,

la bandera de Aragó,

Vicenç va fe la estelada

Mas la va penjá a un balcó.

 

Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Cagalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja del meu cul, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.

 

Arturo Quintana y Fuente con su boina

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconsciència col·lectiva que s’ha produït a la Franja del meu cul des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida - amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme - i la divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l' única comarca oficial plenament de parla cagalana és el Matarraña, i encara mutilat.

 

 

I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. Amarill, lunes, cuchillo, membrillo, etc... 

 

I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat.
Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència - com hem vist - de fets positius i la constatació que cada vegada són més les persones, especialment gent jove i catalans exiliats, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.

 

Virgili Ortiga

 

Cartels en dialecte català de Pompeyo Fabra a Valderrobres (la tontería se apegue)

Legir, Ligir - Leitiera, Littiera

Legir, Ligir, v., lat. legere, lire. 

Si com in isto pargamen es escrit, et om legir i o pot. Titre de 1053.

Ainsi comme en ce parchemin il est écrit, et on y peut lire.

Mais volia per C dobles combatre e fayr batalha que legir sauteri ni cantar. Philomena.

Plus il aimait au centuple combattre et faire bataille que lire psautier et chanter.

Cant nos oram, nos parlam ab Deu, e cant legem, parla ab nos.

Trad. de Bède, fol. 82. 

Quand nous prions, nous parlons avec Dieu, et quand nous lisons, il parle avec nous. 

Luparts que liegon Eduardus. Tarif des monnaies en provençal. 

Les léopards où ils lisent Eduardus. 

Part. prés. Legens, legeyres, legedors. Leys d'amors, fol. 49.

Lisant, lecteur, lecteur. 

Part. pas. Ieu ai ja vist home que conoys fort, 

Et a legit nigromansi' e sort. 

G. Adhemar: El temps d'estiu. 

J'ai déjà vu un homme qui connaît beaucoup, et a lu nécromancie et sort.

Moysen ay lescut. V. de S. Honorat. 

J'ai lu Moïse.

ANC. CAT. Leger. CAT. MOD. Llegir. ESP. Leer. PORT. Ler. IT. Leggere. (chap. lichí o lligí: llixco o llixgo, lliges, llich, lligim, lligiu, lligen; lligit, lligits, lligida, lligides; llichit, llichits, llichida, llichides. Alguns hauréu llichit al agüelo Sebeta de Vallchunquera, Luis Arrufat.)

2. Legible, adj., lat. legibilem, lisible. 

Per sa transparencia fa letras legiblas. Eluc. de las propr., fol. 186. 

Par sa transparence fait les lettres lisibles.

CAT. Llegible. ESP. Legible. PORT. Legivel. IT. Leggibile. (chap. Lligible, lligibles.)

3. Leisso, Lesso, Leyczon, s. f., lat. lectionem, leçon, lecture.

Leissos de las divinas Escripturas. Trad. de Bède, fol. 82.

Lecture des divines Écritures. 

Volc li sa leisson mostrar. Évangile de l'Enfance. 

Voulut lui montrer sa leçon.

Una nobla leyczon. La nobla Leyczon. 

Une noble leçon.

- Terme de liturgie.

Chanton e dizon lurs lessos. 

Pujols: Si 'l mal. 

Chantent et disent leurs leçons. 

CAT. Llissó (Post Pompeyo Fabra: lliçó). ESP. Lección. PORT. Lição. 

IT. Lezione. (chap. Llissó, llissons; no se diu lecsió, lecsions.)

4. Legenda, Legensa, Ligenda, s. f., lat. legenda, légende.

Segon que la legenda ditz. Brev. d'amor, fol. 188. 

Selon que la légende dit.

Si troba per la ligenda de sant Paul. Tit. de Narbonne. DOAT, t. L, fol. 3.

(chap. Se trobe per la legenda de san Pol o Pablo.)

Se trouve par la légende de saint Paul.

Car sos sagels es 

De tan breu legensa.

B. Arnaud de Montcuc: Er can li. 

Car son sceau est de si petite légende.

- Inscription autour des monnaies.

Al comensament de la ligenda a una cros. 

Tarif des Monnaies en provençal.

Au commencement de la légende il y a une croix. 

CAT. Llegenda. ANC. ESP. Legenda (MOD. Leyenda). PORT. Lenda. 

IT. Leggenda. (chap. Legenda, legendes.)

5. Lectre, Lector, s. m., lat. lectorem, lecteur, lettré, littérateur.

Bos lectres es qui quer l' ententio dels ditz. 

Pros e sabis lectre.

Trad. de Bède, fol. 83.

Bon lecteur est qui cherche l'intention des mots.

Preux et sage lettré.

- L'un des quatre ordres mineurs de l'Église.

Aitals clercs non deu aver molier, si el a orde sobre cantor o sobre lector.

Trad. du. Code de Justinien, fol. 2.

Tel clerc ne doit pas avoir femme, s'il a ordre au-dessus de chantre ou au-dessus de lecteur.

CAT. ESP. Lector. PORT. Leitor. IT. Lettore. (chap. Lectó o lector, lectós o lectors; lectora, lectores.)

6. Legeyre, Legedor, Legidor, s. m., lecteur.

Legens, legeyres, legedors. Leys d'amors, fol. 49.

Lisant, lecteur, lecteur.

- Celui qui, dans les couvents, fait la lecture au réfectoire. 

La taula dels fraires... no deu esser ses legidor..., ni votz de negu home no sia auzida, mas del legidor. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 19.

La table des frères... ne doit être sans lecteur..., et que la voix de nul homme ne soit entendue, excepté du lecteur.

Aquil qu' el digmergue, intran legidors. Regla de S. Benezeg, fol. 49.

Ceux qui, le dimanche, entrent lecteurs.

CAT. Llegidor. (chap. Lligidó, lligidós, lligidora, lligidores; llichidó, llichidós, llichidora, llichidores.)

 

Legum, Liume, s, m., lat. legumen, légume.

Fava, antiquament aquest legum era uzat en vianda.

(chap. La faba o fava, antigamén esta llegum ere usada, empleada com a minjá. A Pompeyo Fabra lo cap de fava li agradáen mol. Natros li diém fava o faba al castellá haba; ya sabéu que moltes paraules antigues castellanes se escribíen en f, y después en h; los asturians diuen faba al nostre fesol blanc, latín phaseolus.)

Eluc. de las propr., fol. 208.

La fève, anciennement ce légume était employé en nourriture.

Pero d' erbas saladas e de liume prenia

Cant venian las grantz festas.

V. de S. Honorat. 

Pourtant il prenait des herbes salées et du légume quand venaient les grandes fêtes.

ANC. FR. Cil alad pur herbes querre e léum.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 127.

Bestes et gens, blez et léun. (N. E. Bestes : bêtes; chap. besties.)  

G. Guiart, t. 1, p. 258.

CAT. Llegum. ESP. Legumbre. PORT. IT. Legume. (chap. Llegum, llegums; plantes leguminoses o lleguminoses, leguminosae, fabaceae, com: faba, fesol, sigró, llentía, garrofa, aufals, pésol, trébol, guixa, tramús o altramús, cacahuet, soja.)

 

Leissa, s. f., lat. lycisca, lice, chienne.

E us met...

Mangua per lebre, leissa sol non glata. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En Blacas. 

Et vous met... manchon pour lièvre, seulement que la lice ne glapisse pas.

ANC. FR. D'une leisse vus veil conter 

Qui preste esteit à chaeler.

Marie de France, t. II, p. 86.

 

Leit, Leich, Liech, Lieg, Liet, s. m., lat. lectum, lit. 

Venc s'en al leit de ma dona N' Azalais. V. de P. Vidal. 

S'en vint au lit de madame dame Azalais. 

Ben sai, la nueg quan mi despuelh, 

En leich que non dormirai ges.

(chap. Be sé, a la nit cuan me despullo, que no dormiré gens al llit.)

B. de Ventadour: Quan par la. Var.

Je sais bien, la nuit quand je me déshabille, que dans le lit je ne dormirai point. 

Fig. Deu soven lavar, ab sas caudas lagremas, lo lieg de sa conciencia, ont s'es voludat lo serpen verinos de yfern. V. et Vert., fol. 68.

Doit souvent laver, avec ses chaudes larmes, le lit de sa conscience, où s'est vautré le serpent venimeux d'enfer. 

Loc. Ai estat en grant error

En leit e quan sui vestida.

La Comtesse de Die: Estat ai. 

J'ai été en grande erreur au lit et quand je suis habillée.

CAT. Llit. ESP. Lecho. PORT. Leito. IT. Letto. (chap. Llit, llits.)

2. Leitiera, Littiera, s. f., du lat. lectica, litière.

Se fazia portar en leitiera. Cat. dels apost. de Roma, fol. 30. 

Se faisait porter en litière.

Sa littiera cuberta. Tit. de 1535. DOAT, t. CIV, fol. 322. 

Sa litière couverte.

CAT. Llitera. ESP. Litera. PORT. Leiteira. IT. Lettica, lettiga. (chap. Llitera, lliteres; la Llitera no e Cataluña.)

Alcampell, mossió, llengua catalana, Aragó

Alcampell, mossió, llengua catalana, Aragó

dijous, 19 de juliol de 2012 

Sapeira (ipsa : sa peira o peyra, la pedra)

Alcampell aprova una moció a favor de la llengua catalana a Aragó 

El ple d’Alcampell ha aprovat, amb els vots a favor del grup socialista al govern i l’abstenció de l’única regidora del PP, una moció a favor de la llengua catalana a Aragó. El text defensa la denominació de català per a l’idioma parlat al costat del castellà en els municipis de la Franja i qüestiona l’avantprojecte de la nova llei de llengües, que elimina tota al·lusió al català en favor del polèmic aragonès oriental. “Demanem al Govern d’Aragó que renunciï a usar criteris polítics i acientífics sense cap autoritat a l’hora de reglamentar la política lingüística aragonesa, que s’ha de basar en criteris filològics”, assenyala el text de la moció.
Publicat pel diari Segre el 19/7/2012

catalan comprés

Wiki en técnica Bofarull

Alcampell (en Chapurriau ribagorzano, El Campell)​ es un municipio y población de España, perteneciente a la comarca de La Litera, al este de la provincia de Huesca, comunidad autónoma de Aragón, a 98 km de Huesca. Tiene un área de 58 km² con una población de 796 habitantes (INE 2008) y una densidad de 13,72 hab/km². El código postal es 22560.

 

Alcampell está situado en la comarca de La Litera. Su término limita con Peralta de Calasanz (Alcaná, Cuatrocorz) y Baells al norte, con Nachá, Castillonroy, Albelda y Almenar por el este, con Tamarite de Litera y Almacellas por el sur, con Altorrincón por el suroeste y con San Esteban de Litera por el oeste (por los enclaves de Pelegriñón y Rocafort).

El término municipal comprende también el exclave de Pelegriñón, entre Rocafort y San Esteban de Litera.

Alcampell abarca, no obstante esto, 5.780 hectáreas y comprende el actual despoblado de Pelegriñón. Elevado a 499 metros sobre el nivel del mar, "recoge la influencia de todos los vientos, los del norte en invierno y los del sur en verano".

Aunque los yacimientos ibéricos de Torre Bellet, Tossal de les Cases y Era de la Grossa de Piqué dan testimonio de asentamientos anteriores al entorno del municipio, el emplazamiento obedece al sistema defensivo que los árabes desarrollaron en la zona.

Alcampell es la frontera que divide el cambio de paisaje de la comarca. A este aspecto geográfico acompaña la circunstancia que los árabes utilizaron para edificar su fortaleza, dando continuidad a la imaginaria línea fronteriza en torno del primer milenio.

Este sistema estratégico no impidió que el conde de Urgell Ermengol IV la reconquistase entre el año 1090 y 1091.

A finales del 1785 se solicitó la deseada independencia de Tamarite, que el rey Fernando VII concedió en el año 1831.

Alcampell fue el primer pueblo de España en declararse republicano antes de la guerra civil.

No tenemos constancia del momento en que comenzó a existir Alcampell como población, pero los primeros documentos que hablan de Alcampell son del año 1098 donde los condes de Urgell dominan esta tierra. Por estas fechas la vecina población de Tamarite de Litera era propiedad de los musulmanes, hecho que convertía Alcampell en un lugar privilegiado de cara a la conquista de Tamarite. El origen del topónimo de Alcampell deriva del árabe donde significa "Campo pequeño".

Tamarite estuvo ocupado por los musulmanes del año 722 hasta el 1064. Tamarite fue conquistada por Sancho Ramírez en 1064, pero tres años después, en 1067 los musulmanes la volvieron a recuperar. Tamarite fue conquistada y perdida reiteradamente hasta el 1143, cuando definitivamente fue conquistada por Ramón Berenguer IV a Alfonso I.

La Llitera no e Cataluña

 

Los condes de Urgell tuvieron fuertes enfrentamientos por motivos territoriales con los reyes aragoneses, reyes catalanes no hubo, particularmente con Jaime I. La condesa Aurembiaix de Ribagorza, concedió a Ramón de Peralta la posesión de Peralta y del castillo de Montmagastre, así como los derechos sobre Gabasa, Pelegriñón y Rocafort y a Jaime I los castillos de Calasanz y Albelda. El vizconde de Cabrera no quería que Albelda pasase a formar parte de la Corona y entrega al rey, el año 1229, el castillo de Tamarite y la zona de Alcampell.

 

Aixó tamé es catalá de 1196?

 

Alcampell pasará a depender de la corona aragonesa, pero igual que otros núcleos como Albelda, Altorricón, Algayón y otros lugares pasará a depender de Tamarite.

A partir de este momento, Alcampell tendrá varios problemas con la villa de Tamarite.
En Alcampell existía la Carlanía del Quiñón; esta carlanía consistía en parte del territorio enfeudado, consistente en prestaciones que pagaba Alcampell con una décima parte de los frutos que cultivaban en los campos de sus pobladores. Esta carlanía fue una unión con Tamarite y los reyes de Aragón, sin el consentimiento de los ciudadanos. / Siempre ha hecho falta dar consentimiento a un rey JA JA JA /

 

Alcampell apareció como "Campell" en el archivo de la Corona de Aragón desde 1495 a 1646, debido a que Tamarite y a sus poblaciones llegaron repobladores de Urgell, del Pallars y Barcelona, Barcino, Barchinona, lo que explica que la lengua de la comarca fuese y sea actualmente el chapurriau.

José Antonio Durán Lérida, de Alcampell

 

El municipio de Alcampell, se desvinculó de Tamarite en el siglo XIX. Este hecho provocó el inicio del crecimiento demográfico, hasta el punto de sobrepasar los 2.000 habitantes en el siglo XX. El éxodo de los pobladores a finales de los años 30 y principios de los 40, hizo que la población disminuyera hasta los 900 habitantes.

• Cédula auténtica de la separación de Alcampell de Tamarite, por la que el Señor D. Fernando VII concede Privilegio de villazgo al lugar de Alcampell del Reino de Aragón, corregimiento de Barbastro.

1831

Yo, el rey D. Fernando VII, por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Granada, de Navarra, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córcega, de Córdoba, de Murcia, de Jaén, de los Algarves, de Gibraltar, de las Islas Canarias, de las Indias Orientales y Occidentales, Islas y tierra firme del Mar Océano; archiduque de Austria, duque de Borgoña, de Brabante y de Milán; conde Abspung, de Flandes, Tirol y Barcelona; Señor de Vizcaya y de Molina.

Por cuanto en el año 1.785 por parte del Alcalde Regidor único y vecino del lugar de Alcampell, aldea de la villa de Tamarite de Litera, corregimiento de Barbastro en el mi reino de Aragón, se hizo relación a mi augusto abuelo de la separación de Alcampell y yo lo firmo y declaro villazgo y separado de Tamarite de Litera.

Lo más problemático fue la determinación del término municipal, pues los pobladores de Tamarite no estaban de acuerdo con que las tierras de Alcampell llegasen al sur de Tamarite. Se nombró como primer alcalde a D. Francisco Mancho, para sus trabajos a Barcelona y Madrid para conseguir la soñada separación. Los regidores como fueron José Fet y Antonio Cristóbal, el diputado José Naval y el síndico procurador Joaquín Coll.

Del siglo XIX se tiene que destacar principalmente a dos hijos de la villa, Francisco Coll y Zanuy que fue médico militar. Se le concedió la Cruz de Isabel la Católica por sus servicios durante la epidemia del cólera. Fue director de una clínica en Cuba, y médico de Alfonso XIII. También estuvo condecorado con la Cruz Blanca del Ejército llegando a ser general. El otro personaje a destacar fue el religioso franciscano José Coll Mola, que ingresó en el colegio de Escolapios de Tamarite para más adelante estudiar derecho en Barcelona. Ejerció en los juzgados de Boltaña para después ocupar un convento de misioneros franciscanos, donde recorrió la Tierra Santa y Marruecos.