Mostrando las entradas para la consulta Albelda ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Albelda ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 22 de enero de 2021

San Visén, Albelda, Joaquín Carrera Quinquilla, 1977

San Visén, Albelda

El fallecido Joaquín Carrera Quinquilla, poeta de Albelda, escribía este pregón en las fiestas de San Vicente del año 1977:
"Avuy día de San Visén
festa del nostre patró
a tots os vuy salidá
en esto petit pregó.
………………………………
Alguns ya l'an selebrat
en coca y en chocolate
y uns altres u farán
en vermut y algunes tapes.
………………………………
Avuy día vintidós
s'acomensat en la Misa,
que yam anat ben mudats,
en abricu gabardina". 

// 









En Albelda, antaño, la víspera de esta fiesta se realizaba una mezcla explosiva con maderas, piedras y un detonante. Aquello era "fe petá el castell", que en un momento inesperado provocaba un ruido atronador. Durante los días previos a esta fiesta se arreglaban los caminos, encargándose de dicha misión los "oficiales" (barberos, herreros, carpinteros...), por considerar que eran unos privilegiados, pues no manejaban el pico y la pala en todo el año. Por esa razón debían colaborar en estas fechas.

La Colegiata de Albelda está bajo la advocación de San Vicente, en cuyo honor se celebraban las fiestas de invierno. En uno de los días de la fiesta se sube a la ermita de San Sebastián, donde se cantan los gozos y se reparte el "pan caritat".

Desde hace ocho años la peña "El Magré" organiza la denominada "Festa del Tosino". Uno de los días de fiesta se dedica a este festejo. Por la mañana hay desayuno con chocolate y pastas. A media mañana se ofrece el almuerzo compuesto por cerdo a la parrilla. Al mediodía la comida consiste en consomé y caldereta de cerdo. Se matan media docena de tocinos para invitar a los asistentes. Es la fiesta de la matacía por excelencia.

jueves, 28 de diciembre de 2017

En el siglo XVI, en Albelda también se hablaba catalán

En el siglo XVI, en Albelda también se hablaba catalán

http://www.diariodelaltoaragon.es/NoticiasDetalle.aspx?Id=561402


El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

 El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

A raíz de una investigación sobre los archivos de Albelda en siglos pasados, Javier Giralt Latorre, profesor titular de Filología Catalana en la Universidad de Zaragoza, llegó a la conclusión de que lo que se habló en esa zona en el siglo XVI era "un catalán típico de esa época". Giralt, nacido en San Esteban de Litera en 1967, cerró el ciclo "La lengua de las zonas orientales del Alto Aragón" con su charla "La lengua catalana en documentación notarial del siglo XVI del Archivo Municipal de Albelda", en el IEA.

Aragonés medieval,Pedro II,Osca,Huesca

martes, 9 de enero de 2018

Alcampell, mossió, llengua catalana, Aragó

dijous, 19 de juliol de 2012 

http://sapeira.blogspot.de/2012/07/alcampell-aprova-una-mocio-favor-de-la.html


Alcampell aprova una moció a favor de la llengua catalana a Aragó 


El ple d’Alcampell ha aprovat, amb els vots a favor del grup socialista al govern i l’abstenció de l’única regidora del PP, una moció a favor de la llengua catalana a Aragó. El text defensa la denominació de català per a l’idioma parlat al costat del castellà en els municipis de la Franja i qüestiona l’avantprojecte de la nova llei de llengües, que elimina tota al·lusió al català en favor del polèmic aragonès oriental. “Demanem al Govern d’Aragó que renunciï a usar criteris polítics i acientífics sense cap autoritat a l’hora de reglamentar la política lingüística aragonesa, que s’ha de basar en criteris filològics”, assenyala el text de la moció. Publicat pel diari Segre el 19/7/2012


Wiki en técnica Bofarull


Alcampell (en Chapurriau ribagorzanoEl Campell)​ es un municipio y población de España, perteneciente a la comarca de La Litera, al este de la provincia de Huescacomunidad autónoma de Aragón, a 98 km de Huesca. Tiene un área de 58 km² con una población de 796 habitantes (INE 2008) y una densidad de 13,72 hab/km². El código postal es 22560.




Alcampell está situado en la comarca de La Litera. Su término limita con Peralta de Calasanz (Alcaná, Cuatrocorz) y Baells al norte, con NacháCastillonroyAlbelda y Almenar por el este, con Tamarite de Litera y Almacellas por el sur, con Altorricón por el suroeste y con San Esteban de Litera por el oeste (por los enclaves de Pelegriñón y Rocafort).
El término municipal comprende también el exclave de Pelegriñón, entre Rocafort y San Esteban de Litera.
Alcampell abarca, no obstante esto, 5.780 hectáreas y comprende el actual despoblado de Pelegriñón. Elevado a 499 metros sobre el nivel del mar, "recoge la influencia de todos los vientos, los del norte en invierno y los del sur en verano".
Aunque los yacimientos ibéricos de Torre Bellet, Tossal de les Cases y Era de la Grossa de Piqué dan testimonio de asentamientos anteriores al entorno del municipio, el emplazamiento obedece al sistema defensivo que los árabes desarrollaron en la zona.
Alcampell es la frontera que divide el cambio de paisaje de la comarca. A este aspecto geográfico acompaña la circunstancia que los árabes utilizaron para edificar su fortaleza, dando continuidad a la imaginaria línea fronteriza en torno del primer milenio.
Este sistema estratégico no impidió que el conde de Urgell Ermengol IV la reconquistase entre el año 1090 y 1091.
A finales del 1785 se solicitó la deseada independencia de Tamarite, que el rey Fernando VII concedió en el año 1831.
Alcampell fue el primer pueblo de España en declararse republicano antes de la guerra civil.
No tenemos constancia del momento en que comenzó a existir Alcampell como población, pero los primeros documentos que hablan de Alcampell son del año 1098 donde los condes de Urgell dominan esta tierra. Por estas fechas la vecina población de Tamarite de Litera era propiedad de los musulmanes, hecho que convertía Alcampell en un lugar privilegiado de cara a la conquista de Tamarite. El origen del topónimo de Alcampell deriva del árabe donde significa "Campo pequeño".
Tamarite estuvo ocupado por los musulmanes del año 722 hasta el 1064. Tamarite fue conquistada por Sancho Ramírez en 1064, pero tres años después, en 1067 los musulmanes la volvieron a recuperar. Tamarite fue conquistada y perdida reiteradamente hasta el 1143, cuando definitivamente fue conquistada por Ramón Berenguer IV a Alfonso I.

La Llitera no e Cataluña

Los condes de Urgell tuvieron fuertes enfrentamientos por motivos territoriales con los reyes aragoneses, reyes catalanes no hubo, particularmente con Jaime I. La condesa Aurembiaix de Ribagorza, concedió a Ramón de Peralta la posesión de Peralta y del castillo de Montmagastre, así como los derechos sobre Gabasa, Pelegriñón y Rocafort y a Jaime I los castillos de Calasanz y Albelda. El vizconde de Cabrera no quería que Albelda pasase a formar parte de la Corona y entrega al rey, el año 1229, el castillo de Tamarite y la zona de Alcampell.

als presentz
Aixó tamé es catalá de 1196, cuan NO existíe Cathalunya pero sí Aragó ?

Alcampell pasará a depender de la corona aragonesa, pero igual que otros núcleos como Albelda, Altorricón, Algayón y otros lugares pasará a depender de Tamarite.
A partir de este momento, Alcampell tendrá varios problemas con la villa de Tamarite. En Alcampell existía la Carlanía del Quiñón; esta carlanía consistía en parte del territorio enfeudado, consistente en prestaciones que pagaba Alcampell con una décima parte de los frutos que cultivaban en los campos de sus pobladores. Esta carlanía fue una unión con Tamarite y los reyes de Aragón, sin el consentimiento de los ciudadanos. / Siempre ha hecho falta dar consentimiento a un rey JA JA JA /
occitano, catalán, aquestas ajudas

Alcampell apareció como "Campell" en el archivo de la Corona de Aragón desde 1495 a 1646, debido a que Tamarite y a sus poblaciones llegaron repobladores de Urgell, del Pallars y Barcelona, Barcino, Barchinona, lo que explica que la lengua de la comarca fuese y sea actualmente el chapurriau.
José Antonio Durán Lérida, de Alcampell
José Antonio Durán Lérida, de Alcampell

El municipio de Alcampell, se desvinculó de Tamarite en el siglo XIX. Este hecho provocó el inicio del crecimiento demográfico, hasta el punto de sobrepasar los 2.000 habitantes en el siglo XX. El éxodo de los pobladores a finales de los años 30 y principios de los 40, hizo que la población disminuyera hasta los 900 habitantes.
  • Cédula auténtica de la separación de Alcampell de Tamarite, por la que el Señor D. Fernando VII concede Privilegio de villazgo al lugar de Alcampell del Reino de Aragón, corregimiento de Barbastro.
1831
Yo, el rey D. Fernando VII, por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Granada, de Navarra, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córcega, de Córdoba, de Murcia, de Jaén, de los Algarves, de Gibraltar, de las Islas Canarias, de las Indias Orientales y Occidentales, Islas y tierra firme del Mar Océano; archiduque de Austria, duque de Borgoña, de Brabante y de Milán; conde Abspung, de Flandes, Tirol y Barcelona; Señor de Vizcaya y de Molina.
Por cuanto en el año 1.785 por parte del Alcalde Regidor único y vecino del lugar de Alcampell, aldea de la villa de Tamarite de Litera, corregimiento de Barbastro en el mi reino de Aragón, se hizo relación a mi augusto abuelo de la separación de Alcampell y yo lo firmo y declaro villazgo y separado de Tamarite de Litera.
Lo más problemático fue la determinación del término municipal, pues los pobladores de Tamarite no estaban de acuerdo con que las tierras de Alcampell llegasen al sur de Tamarite. Se nombró como primer alcalde a D. Francisco Mancho, para sus trabajos a Barcelona y Madrid para conseguir la soñada separación. Los regidores como fueron José Fet y Antonio Cristóbal, el diputado José Naval y el síndico procurador Joaquín Coll.
Del siglo XIX se tiene que destacar principalmente a dos hijos de la villa, Francisco Coll y Zanuy que fue médico militar. Se le concedió la Cruz de Isabel la Católica por sus servicios durante la epidemia del cólera. Fue director de una clínica en Cuba, y médico de Alfonso XIII. También estuvo condecorado con la Cruz Blanca del Ejército llegando a ser general. El otro personaje a destacar fue el religioso franciscano José Coll Mola, que ingresó en el colegio de Escolapios de Tamarite para más adelante estudiar derecho en Barcelona. Ejerció en los juzgados de Boltaña para después ocupar un convento de misioneros franciscanos, donde recorrió la Tierra Santa y Marruecos.

Personas célebresEditar

  • José Antonio Durán Lérida parle y escriu chapurriau (1952): político de CIU cuando cambiaron las siglas: UDC.

José Antonio en maño mayor, en Oregon TV





  1.  «el Campell». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2.  MoranBatlle, Josep; Rabella i Ribas, Mar. Topònims catalans: etimologia i pronúncia. L'Abadia de Montserrat, 2002, p. 48. ISBN 8484154319.
  3.  Gran enciclopedia aragonesa, Alcampell
  4.  «Pelegrinyó». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5.  «Miporquet». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6.  «Vivers». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7.  «Montalt». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

sábado, 23 de diciembre de 2017

NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU, Jaimito Pubill

Diuen que "No aniràs mai al llit sense haver après una cosa nova".
Jo avui n’he après una: resulta que m’assabento de l’existència d’una nova llengua ben a prop de casa que es diu el chapurriau.
chapurreau, arag. Aguaviva
Millor dit: jo sabia de l’existència del chapurriau però no sabia que fos una llengua. I això m’ho han ensenyat avui quan, amb gran estupor, llegeixo la següent notícia: 
Salvador Salazar Arrué, SALARRUÉ
Un pueblo del Bajo Aragón, llamado La Codoñera, se rebela contra el catalán: "NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU".

Monuments de la langue romane, depuis l' an 842 jusqu' à l' époque des troubadours.
Tot plegat, ve ben servit i ben reforçat per una plataforma gens analfabeta segurament, però sí que carregada de molt mala llet anomenada "No hablamos catalán" i que va néixer a Fraga

Pnhc, plataforma no hablamos catalán, no parlem catalá, yo parlo chapurriau

Aquesta plataforma s’encarrega de buscar la munició adequada i de carregar les armes per fer constantment la guerra de la llengua que es veu que dóna prou bons rendiments, no només a l’ Aragó sinó arreu.
I com a mostra, us deixo un exemple de "chapurriau" que, com podreu comprovar, es diferencia com la nit del dia del català.

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,

Vay a fe unes memories, 
de fa cincuenta y vuit añs 
y de les costums d´Albelda 
en los petits y en los grans.
Ancomensen pels petits, 
de cuan yo anaba a l´ascuela 
que a la hora acostumbrada, 
tocabe una campaneta.
Acabat de llevantá, 
Mincha sopes y crostó 
d´aquell pa pastat a casa, 
que ere d’alimen y bo. 
(…) 
1979. Albelda.

Vach a fé unes memories
de fa sincuantavuit añs
en los minuts y en los grans.
 Escomensen pels minuts
de cuan yo anaba a la escola
que a l'hora acostumbrada
tocabe una campaneta.
Acabat de eixecá,
minjá sopes y crostons,
d'aquell pá pastat a casa
que ere de alimén y bo....


Etiquetes de Technorati: Cultura, Català, Llengua catalanaFanatismes

Ara este cateto de Jaimito Pubill que llixgue esta mostra del ocsitá y que  digue que lo dialecte ocsitá catalá es una llengua diferenta a la de oc:

och, occitan, hoc, oc, òc, languedoc

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye, plana lengua romana

I.

Pro ai del chan essenhadors
Entorn mi, et ensenhairitz,
Pratz e vergiers, albres e flors,
Voutas d' auzelhs, e lays e critz,
Per lo dous termini suau;
Qu' en un petit de joy m' estau,
Don nulhs deportz no m pot jauzir,
Tan cum solatz d' amor valen.

Las pimpas sian als pastors,
Et als enfans bordeitz petitz;
E mias sion tals amors,
Don ieu sia jauzens jauzitz.
Qu' ieu la sai bona tot aitau
Ves son amic en greu loguau;
Per so, suy trop sove' n marrir,
Quar non ai so qu' al cor n' aten.


Luenh es lo castelhs e la tors,
Ont elha jay e son maritz;
E si, per bos cosselladors
Cosselhan, no suy enantitz,
Qu' autre cosselhs petit m' en vau:
Aitant n' ai fin talan corau,
Al res no y a mais del murir,

S' alqun joy non ai en breumen.


Totz los vezis apel senhors
Del renh, on sos joys fos noyritz;
E crey que m sia grans honors,
Quar ieu dels plus envilanitz
Cug que sion cortes leyau.
Ves l' amor, qu' ins el cor m' enclau,
Ai bon talan e bon albir,
E say qu' ilh n' a bon escien.


Ma voluntat s' en vay lo cors,
La nueit e 'l dia esclarzitz,
Laintz per talant de son cors;
Mas tart mi ve e tart mi ditz:
“Amicx, fas elha, gilos brau
An comensat tal batestau,
Que sera greus a departir,
Tro qu' abduy en siam jauzen.”

II.

Belhs m' es l' estius e 'l temps floritz,

Quan l' auzelh chanton sotz la flor;

Mas ieu tenc l' ivern per gensor,
Quar mais de joy mi escobitz.
E quant hom ve son jauzimen,
Es ben razos e d' avinen
Qu' om sia plus coyndes e guays.
Er ai ieu joy e suy jauzitz,
E restauratz en ma valor,
E non iray jamai alhor,
Ni non querrai autruy conquistz:
Qu' eras say ben a escien,
Que selh es savis qui aten,
E selh es fols qui trop s' irays.


Lonc temps ai estat en dolor
E de tot mon afar marritz,
Qu' anc no fuy tan fort endurmitz
Que no m rissides de paor:
Mas aras vey, e pes, e sen
Que passat ai aquelh turmen;
E non hi vuelh tornar jamays.

Mout mi tenon a gran honor,
Totz selhs cuy ieu n' ey obeditz,
Quar a mon joy suy revertitz;
E laus en lieys e dieu e lhor
Qu' er an lur grat e lur prezen;
E, que qu' ieu m' en anes dizen,
Lai mi remanh, e lay m' apays.
Mas per so m' en suy escharzitz,
Ja non creyrai lauzenjador;
Qu' anc no fuy tan lunhatz d' amor
Qu' er non sia sals e gueritz;
Plus savis hom de mi mespren,
Per qu' ieu sai ben a escien
Qu' anc fin' amor hom non trays.

Mielhs mi fora jazer vestitz
Que despollatz sotz cobertor;
E puesc vos en traire auctor
La nueyt, quant ieu fuy assalhitz;
Totz temps n' aurai mon cor dolen;
Quar aissi s n' aneron rizen,
Qu' enquer en sospir en pantays.


III.

No sap chantar qui 'l so non di,

Ni vers trobar qui 'ls motz non fa,

Ni conois de rima, co s va,
Si razos non enten en si:
Pero mos chans comens aissi;
Com plus l' auziretz, mais valra. a. a.


Nuls hom no s meravilh de mi
S' ieu am so que no veirai ja;
Quar nulha res tan mal no m fa
Com so qu' anc de mos huelhs no vi;
Ni no m dis ver, ni no m menti,
Ni no sai si ja so fara. a. a.


Colp de joi me fier que m' auci
Ab poncha d' amor que m sostra
Lo cor, don la crans magrira,
S' en breu merce no 'l pren de mi;
Et anc hom tan gen no mori
Ab tan dous mal, ni non sescha. a. a.

Anc tan suau no m' adormi,
Que mos esperitz no fos la
A la belha, que mon cor a,
On miei voler fan dreg cami:
Mas quant mi reveilh lo mati
Totz mos bos sabers mi desva. a. a.

Peironet, passa riu d' Ili,
Que mos cors a lieis passara;
E si li platz alberguar m' a,
Per qu' el parlamen sera fi.
Mal me faderon mei pairi,
S' amors m' auci per lieis que m' a. a. a.

Bos es lo vers s' ieu no y falhi,
Ni tot so que y es ben esta;
E selh que de mi l' apenra
Guart si que res no mi cambi;
Que si l' auzon en Caerci,
Lo coms de Tolza l' entenra. a. a.


Bos es lo vers, e faran hi
Quasque motz que hom chantara. a. a.


IV.

Quan lo rius de la fontana
S' esclarzis, si cum far sol,
E par la flors aiglentina,
E 'l rossinholet el ram
Volt, e refranh, et aplana
Son dous chantar, e l' afina,
Dregz es qu' ieu lo mieu refranha.

Amors, de terra lonhdana,
Per vos tot lo cor mi dol;
E non puesc trobar metzina,
Tro venga 'l vostre reclam,
Ab maltrait d' amor doussana,
Dins vergier, o sotz cortina,
Ab dezirada companha.

Pus tot jorn m' en falh aizina,
No m meravilh s' ieu m' aflam;
Quar anc genser Crestiana
No fo, ni dieus non o vol,
Judea, ni Sarrazina.
Et es ben paisutz de manna
Qui de s' amor ren guazanha.

De dezir mos cors non fina
Vas selha res qu' ieu pus am,
E cre qu' el volers m' enguana
Si cobezeza la m tol.
Quar plus es ponhens d' espina
La dolors que per joy sana;
Don ja no vuelh qu' om mi planha.


Quan pensar m' en fai aizina
Adoncs la bays e l' acol;
Mas pueis torn en revolina,
Per que m n' espert e n' aflam;
Quar so que floris non grana:
Lo joy que mi n' atayna
Tot mos cujatz afaitanha.


Senes breu de parguamina,
Tramet lo vers en chantan,
En 
plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.

V.

Lanquan li jorn son lonc en mai,
M' es belhs dous chans d' auzelhs de lonh;
E quan mi sui partitz de lai,
Remembra m d' un' amor de lonh;
Vau de talan embroncx e clis,
Si que chans, ni flors d' albespis,
No m valon plus qu' yverns gelatz.

Be tenc lo senhor per verai,
Que formet est' amor de lonh;
Mas per un ben que m' en eschai,
N' ai dos mals, quar tant sui de lonh.
Ai! com fora dreitz pelegris,
Si ja mos fustz, ni mos tapis,
Fos pels sieus belhs huelhs remiratz.

Be m parra joi quan li querrai,
Per amor dieu, l' ostal de lonh;
E s' a lieys platz alberguarai
Pres de lieys, si be m sui de lonh:
Qu' aissi es lo parlamens fis,
Quan drutz lonhdas es tan vezis,
Ab bels digz et ab bels solatz.

Iratz e dolens m' en partrai,
S' ieu non vey sest' amor de lonh:
No m sai quora mais la veyrai,
Quar tan son nostras terras lonh,
E tant y a pas e camis;
E per aisso non sui devis,
Mas tot sia cum a lieys platz.

Jamais d' amor no m jauzirai,
Si no m jau d' est' amor de lonh:
Que mielhor ni gensor non sai
Ves nulha part, ni pres ni lonh;
Tant es sos pretz verais e fis,
Que lai, el reng dels Sarrazis,
Fos ieu per lieys chaitius clamatz!


Dieus que fetz tot quan ve ni vai,
E formet est' amor de lonh,
Mi don poder, pos talen n' ai,
Qu' ieu remir sest' amor de lonh
Verayamen en luec aizis,
Si que las cambras, e 'ls jardis,

Mi recemblon novels palatz.


Ver ditz qui m' apella lechai,
E deziran d' amor de lonh:
Que nulhs autres jois tan no m plai,
Cum jauzimen d' amor de lonh.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Qu' en aissi m fadet mos pairis
Qu' ieu ames, e no fos amatz.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Totz sia mauditz lo pairis
Que m fadet, qu' ieu non fos amatz.

Armand Brega Segura, Jofre de Foixà, trovador, provenzal, catalá

sábado, 9 de septiembre de 2017

Catalá grups aragonesos no franjolins

https://tempsdefranja.org/territoris/arago/el-catala-en-les-grups-aragonesos-no-franjolins/

Màrio Sasot
Algunes agrupacions musicals aragoneses no originàries de l’àrea territorial de llengua catalana –la Franja-, principalment formacions de música folk, tenen en el seu repertori cançons amb lletres en català o bé temes instrumentals que recullen músiques tradicionals franjolinesMoltes d’estes agrupacions també incorporen en les seues actuacions cançons en aragonès, fent ben visible i posant en valor d’esta forma el trilingüisme del nostre territori i el respecte de les formacions musicals aragoneses a la diversitat de llengües
El grup que incorpora més cançons en català és La Chaminera, format pels veterans músics Angel Vergara i Maria José Menal. El primer ha format part altres agrupacions musicals com l’Orquestina del Fabirol o Los Titiriteros de Binèfar i Angel Vergara i Cia, en estes dos formacions també ha participat Maria José Menal. La Chaminera ofereix la possibilitat de fer actuacions íntegrament en català i, per això, ha participat en el Programa Jesús Moncada que ofereix el Govern d’Aragó. En el seu extens repertori interpreten cançons recollides per tota la Franja:’ La Cllavilla’ de Bonansa, ‘Ai, quin fred que fa’ de Tolba, ‘Lo coro de l’astiore’ (estixora) d’Albelda, ‘La ovella modella’ de Tamarit, ‘La gaiteta de Villella’ de Fraga, ‘La mare de Déu vindrà’ i ‘La lluna, la pruna’ de Mequinensa, ‘Romanç de Catalineta’ i el tema instrumental del tradicional ‘Bolero del Pol·linari’ de Favara, ‘Plateret d’enciam’ de Nonasp, ‘Palometa baixa del cel’ de Maella, ‘Albades’ de Bellmunt i Calaceit, ‘Tota la lluna’ cançó de joc de la Freixneda, ‘La balladora quan balle’ de Pena-roja de Tastavins, ‘Folies’ i ‘Lo moixó de Montpeller’ de Mont-roig i ‘Los esclops de Déu’ d’arreu del territori. Bona part del seu ampli repertori en català recupera textos i músiques dels reculls Lo Molinar (1996) i Bllat colrat!(1997) que la pròpia La Chaminera considera com un model a seguir d’investigació literària popular a tots els territoris aragonesos. Els dos músics acompanyen les seues actuacions d’una gran diversitat d’instruments tradicionals que mostren en les seues actuacions als assistents: gaita de boto, tabal, pandero, chicotén, flabiol, culleres, guitarra, requinto… Angel Vergara també ha publicat CDs, llibres i articles sobre la recerca de materials del folklore aragonès.
Chicotén , música, catalá
Chicotén és una de les primeres formacions de folk constituïda a la segona meitat de la dècada dels 70 i que va tindre una trajectòria molt breu. El seu segon treball enregistrat en 1979 el titulen Albada de Beseit/Paloteado de Boltaña on apareix l’albada recollida per Arnaudas com a tema instrumental. El 2000 apareix un llibre de petit format i un CD, treball que titulen Chicotén 3. La fiesta en Teruel on hi participen entre altres músics Angel Vergara, Maria José Menal i Eliseo Parra com a coordinador musical. En el CD apareixen diferents temes del Matarranya: una introducció tradicional de la Canyada de Beric instrumental, una ‘Aurora’, localitzada a la Freixneda i una cançó del mayo de la Codonyera totes dos en castellà recuperades per Arnaudas. La Birolla, grup també desaparegut, el seu últim treball enregistrat data del 2003. En Hojarasca (1998) interpreten tres temes instrumentals en què els seus títols fan referència al nostre territori o a la nostra llengua: ‘Mazurka de Torredarques’, ‘Per damunt de la teua finestra’ i ‘Cercavilla de la Ronda Vella’. Un altre grup amb una trajectòria musical breu -1988-2002- és Ixo Rai! que en el seu Con agua al cuello (2001) trobem la lletra d’una cançó en català, ‘Molt de soroll’ i on hi participa fent cors i com assessor lingüístic el cantautor de Saidí Anton Abad com pot llegir-se a la caràtula del CD. L’Orquestina del Fabirol, formada el 1986 a Saragossa i resident a San Chuan de Plan al Sobrarbe, tenen editats fins a nou treballs discogràfics. En Suda, suda, fabirol (1989) amb l’Angel Vergara al grup, enregistren ‘Vals d’Albelda’, ‘Ball dels salvatges’, ‘Mazurca de Moresma de Benabarre’, ‘Tonada d’arribada’ i ‘Ball plla’, tots temes instrumentals. A Zorras, pollos y villanos (1991) interpreten el conegut i popular ‘Ball del poll d’Aiguaviva’. I a Albada al nacimiento (1996) la cançó que s’acompanya amb text ‘L’infantó no vol callar’ extreta del cançoner català. També interpreten a través d’una auca el ‘Romanço de la Catarineta’ ben popular a la Ribagorça. Este grup ens confirma que té més treballs en la nostra llengua però la falta de temps i diners per enregistrar els materials musicals fan difícil l’eixida al mercat de nous CDs. El grup folklòric Aires de Albada, en el seu treball Albadas, jotas y fandangos (1999) inclouen ‘Albades de Mont-roig’ cantades en castellà i recollides i publicades per Arnaudas en el seu cançoner. El grup Escandallo de Saragossa en les festes del Pilar del 2000 interpretaren una versió cantada de ‘Albada de Beseit’ amb la lletra recollida per Arnaudas. Els Dulzaineros del Bajo Aragón, actius des del 1987, només fan música instrumental i tenen en el seu repertori ‘Ball de Mont-roig’ i les ‘Albades de Bellmunt’. El ‘Ball de totxets de Camporrells’, ‘Arrastrat’ ball tradicional també de totxets originari de Benavarri i ‘Tonada de comiat’, esta última amb lletra, són peces que estan recollides el en repertori que ofereixen els Gaiteros de RibagorçaLos Titiriteros de Binéfarinterpreten ‘La coqueta dolça’, ‘Quiquiriquí, què fas aquí?’ i ‘Lo ball de la civada’. La formació ribagorçana Els Ministrils de l’Obach, en les Jornades sobre el català a l’Aragó a Barcelona de l’any passat, ens van oferir un concert amb més de la meitat del repertori interpretant cançons en català. Folk metall és la música que interpreten els components de Lurte formació apareguda el 2003 i que actualment tenen cinc treballs discogràfics. A Neopatria (2011) un tema amb lletra en català ‘Parla la mort de mi’ i a Última frontera (2013) ‘Pedres de foc’.
En el projecte musical d’ASCUMA, coordinat per Marc Martí, Sons del Matarranya. I Recopilatori de les Músiques del Matarranya (2007) on un dels objectius era gravar un doble CD, van participar cantant lletres en català els grups aragonesos no franjolins: Prau, Mallacan, Inestables, Dechusban, Manos muertas i Gen.