Mostrando las entradas para la consulta Albelda ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Albelda ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 22 de enero de 2021

San Visén, Albelda, Joaquín Carrera Quinquilla, 1977

San Visén, Albelda

El fallecido Joaquín Carrera Quinquilla, poeta de Albelda, escribía este pregón en las fiestas de San Vicente del año 1977:
"Avuy día de San Visén
festa del nostre patró
a tots os vuy salidá
en esto petit pregó.
………………………………
Alguns ya l'an selebrat
en coca y en chocolate
y uns altres u farán
en vermut y algunes tapes.
………………………………
Avuy día vintidós
s'acomensat en la Misa,
que yam anat ben mudats,
en abricu gabardina". 

// 









En Albelda, antaño, la víspera de esta fiesta se realizaba una mezcla explosiva con maderas, piedras y un detonante. Aquello era "fe petá el castell", que en un momento inesperado provocaba un ruido atronador. Durante los días previos a esta fiesta se arreglaban los caminos, encargándose de dicha misión los "oficiales" (barberos, herreros, carpinteros...), por considerar que eran unos privilegiados, pues no manejaban el pico y la pala en todo el año. Por esa razón debían colaborar en estas fechas.

La Colegiata de Albelda está bajo la advocación de San Vicente, en cuyo honor se celebraban las fiestas de invierno. En uno de los días de la fiesta se sube a la ermita de San Sebastián, donde se cantan los gozos y se reparte el "pan caritat".

Desde hace ocho años la peña "El Magré" organiza la denominada "Festa del Tosino". Uno de los días de fiesta se dedica a este festejo. Por la mañana hay desayuno con chocolate y pastas. A media mañana se ofrece el almuerzo compuesto por cerdo a la parrilla. Al mediodía la comida consiste en consomé y caldereta de cerdo. Se matan media docena de tocinos para invitar a los asistentes. Es la fiesta de la matacía por excelencia.

jueves, 28 de diciembre de 2017

En el siglo XVI, en Albelda también se hablaba catalán

En el siglo XVI, en Albelda también se hablaba catalán

http://www.diariodelaltoaragon.es/NoticiasDetalle.aspx?Id=561402
(no existe)

https://www.diariodelaltoaragon.es/diariodelaltoaragon/buscar?q=javier+giralt

El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

A raíz de una investigación sobre los archivos de Albelda en siglos pasados, Javier Giralt Latorre, profesor titular de Filología Catalana en la Universidad de Zaragoza, llegó a la conclusión de que lo que se habló en esa zona en el siglo XVI era "un catalán típico de esa época". Giralt, nacido en San Esteban de Litera en 1967, cerró el ciclo "La lengua de las zonas orientales del Alto Aragón" con su charla "La lengua catalana en documentación notarial del siglo XVI del Archivo Municipal de Albelda", en el IEA.

Aragonés medieval, Pedro II, Osca, Huesca, als presentz Aragonés medieval, Pedro II, Osca, Huesca, als presentz

 

También hablaba catalán Alfonso II de Aragón ? JA, JA !
Occitano, plana lengua romana

Per mantas guizas m' es datz
Joys e deport e solatz;
Que per vergiers e per pratz,
E per fuelhas e per flors,
E pel temps qu' es refrescatz,
Vei alegrar chantadors:
Mas al meu chan neus ni glatz
No m' ajuda, ni estatz,
Ni res, mas dieus et amors.


E pero ges no m desplatz
Lo belh temps, ni la clardatz,
Ni 'l dous chans qu' aug pels playssatz
Dels auzelhs, ni la verdors;
Qu' aissi m suy ab joy lassatz
Ab una de las melhors,
Qu' en lieys es sens e beutatz;
Per qu' ieu li don tot quan fatz,
E joys e pretz et honors.


En trop ricas voluntatz
S' es mos cors ab joy mesclatz;
Mas no sai si s' es foudatz,
O ardimens, o paors,
O grans sens amezuratz,
O si s' es astres d' amors;
Qu' anc, de l' hora qu' ieu fuy natz,
Mais no m destreys amistatz,
Ni m senti mals ni dolors.


Tan mi destrenh sa bontatz,
Sa proeza e sa beutatz,
Qu' ieu n' am mais sofrir en patz
Penas e dans e dolors,
Que d' autra jauzens amatz:
Grans bes faitz e grans secors;
Sos homs plevitz e juratz
Serai ades, s' a lieys platz,
Denan totz autres senhors.


Quan mi membra dels comjatz
Que pres de lieys totz forsatz,
Alegres suy et iratz;
Qu' ab sospirs mesclatz de plors
Me dis: “Belhs amics, tornatz,
Per merce, vas me de cors.”
Per qu' ieu tornaray viatz
Vas lieys, quar autre baysatz
No m' es delietz ni sabors.

martes, 9 de enero de 2018

Alcampell, mossió, llengua catalana, Aragó

Alcampell, mossió, llengua catalana, Aragó

dijous, 19 de juliol de 2012 

Sapeira (ipsa : sa peira o peyra, la pedra)


Alcampell aprova una moció a favor de la llengua catalana a Aragó 

El ple d’Alcampell ha aprovat, amb els vots a favor del grup socialista al govern i l’abstenció de l’única regidora del PP, una moció a favor de la llengua catalana a Aragó. El text defensa la denominació de català per a l’idioma parlat al costat del castellà en els municipis de la Franja i qüestiona l’avantprojecte de la nova llei de llengües, que elimina tota al·lusió al català en favor del polèmic aragonès oriental. “Demanem al Govern d’Aragó que renunciï a usar criteris polítics i acientífics sense cap autoritat a l’hora de reglamentar la política lingüística aragonesa, que s’ha de basar en criteris filològics”, assenyala el text de la moció.
Publicat pel diari Segre el 19/7/2012

Alibèrt, catalan comprés
catalan comprés


Wiki en técnica Bofarull

Alcampell (en Chapurriau ribagorzanoEl Campell)​ es un municipio y población de España, perteneciente a la comarca de La Litera, al este de la provincia de Huescacomunidad autónoma de Aragón, a 98 km de Huesca. Tiene un área de 58 km² con una población de 796 habitantes (INE 2008) y una densidad de 13,72 hab/km². El código postal es 22560.

 
Alcampell está situado en la comarca de La Litera. Su término limita con Peralta de Calasanz (Alcaná, Cuatrocorz) y Baells al norte, con Nachá, Castillonroy, Albelda y Almenar por el este, con Tamarite de Litera y Almacellas por el sur, con Altorrincón por el suroeste y con San Esteban de Litera por el oeste (por los enclaves de Pelegriñón y Rocafort).
El término municipal comprende también el exclave de Pelegriñón, entre Rocafort y San Esteban de Litera.
Alcampell abarca, no obstante esto, 5.780 hectáreas y comprende el actual despoblado de Pelegriñón. Elevado a 499 metros sobre el nivel del mar, "recoge la influencia de todos los vientos, los del norte en invierno y los del sur en verano".
Aunque los yacimientos ibéricos de Torre Bellet, Tossal de les Cases y Era de la Grossa de Piqué dan testimonio de asentamientos anteriores al entorno del municipio, el emplazamiento obedece al sistema defensivo que los árabes desarrollaron en la zona.
Alcampell es la frontera que divide el cambio de paisaje de la comarca. A este aspecto geográfico acompaña la circunstancia que los árabes utilizaron para edificar su fortaleza, dando continuidad a la imaginaria línea fronteriza en torno del primer milenio.
Este sistema estratégico no impidió que el conde de Urgell Ermengol IV la reconquistase entre el año 1090 y 1091.
A finales del 1785 se solicitó la deseada independencia de Tamarite, que el rey Fernando VII concedió en el año 1831.
Alcampell fue el primer pueblo de España en declararse republicano antes de la guerra civil.
No tenemos constancia del momento en que comenzó a existir Alcampell como población, pero los primeros documentos que hablan de Alcampell son del año 1098 donde los condes de Urgell dominan esta tierra. Por estas fechas la vecina población de Tamarite de Litera era propiedad de los musulmanes, hecho que convertía Alcampell en un lugar privilegiado de cara a la conquista de Tamarite. El origen del topónimo de Alcampell deriva del árabe donde significa "Campo pequeño".
Tamarite estuvo ocupado por los musulmanes del año 722 hasta el 1064. Tamarite fue conquistada por Sancho Ramírez en 1064, pero tres años después, en 1067 los musulmanes la volvieron a recuperar. Tamarite fue conquistada y perdida reiteradamente hasta el 1143, cuando definitivamente fue conquistada por Ramón Berenguer IV a Alfonso I.
La Llitera no e Cataluña
La Llitera no e Cataluña
 
Los condes de Urgell tuvieron fuertes enfrentamientos por motivos territoriales con los reyes aragoneses, reyes catalanes no hubo, particularmente con Jaime I. La condesa Aurembiaix de Ribagorza, concedió a Ramón de Peralta la posesión de Peralta y del castillo de Montmagastre, así como los derechos sobre Gabasa, Pelegriñón y Rocafort y a Jaime I los castillos de Calasanz y Albelda. El vizconde de Cabrera no quería que Albelda pasase a formar parte de la Corona y entrega al rey, el año 1229, el castillo de Tamarite y la zona de Alcampell.
 
als presentz
Aixó tamé es catalá de 1196?
 
Alcampell pasará a depender de la corona aragonesa, pero igual que otros núcleos como Albelda, Altorricón, Algayón y otros lugares pasará a depender de Tamarite.
A partir de este momento, Alcampell tendrá varios problemas con la villa de Tamarite.
En Alcampell existía la Carlanía del Quiñón; esta carlanía consistía en parte del territorio enfeudado, consistente en prestaciones que pagaba Alcampell con una décima parte de los frutos que cultivaban en los campos de sus pobladores. Esta carlanía fue una unión con Tamarite y los reyes de Aragón, sin el consentimiento de los ciudadanos. / Siempre ha hecho falta dar consentimiento a un rey JA JA JA /
occitano, catalán, aquestas ajudas
 
Alcampell apareció como "Campell" en el archivo de la Corona de Aragón desde 1495 a 1646, debido a que Tamarite y a sus poblaciones llegaron repobladores de Urgell, del Pallars y Barcelona, Barcino, Barchinona, lo que explica que la lengua de la comarca fuese y sea actualmente el chapurriau.
José Antonio Durán Lérida, de Alcampell
José Antonio Durán Lérida, de Alcampell
 
El municipio de Alcampell, se desvinculó de Tamarite en el siglo XIX. Este hecho provocó el inicio del crecimiento demográfico, hasta el punto de sobrepasar los 2.000 habitantes en el siglo XX. El éxodo de los pobladores a finales de los años 30 y principios de los 40, hizo que la población disminuyera hasta los 900 habitantes.
  • Cédula auténtica de la separación de Alcampell de Tamarite, por la que el Señor D. Fernando VII concede Privilegio de villazgo al lugar de Alcampell del Reino de Aragón, corregimiento de Barbastro.
1831
Yo, el rey D. Fernando VII, por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Granada, de Navarra, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córcega, de Córdoba, de Murcia, de Jaén, de los Algarves, de Gibraltar, de las Islas Canarias, de las Indias Orientales y Occidentales, Islas y tierra firme del Mar Océano; archiduque de Austria, duque de Borgoña, de Brabante y de Milán; conde Abspung, de Flandes, Tirol y Barcelona; Señor de Vizcaya y de Molina.
Por cuanto en el año 1.785 por parte del Alcalde Regidor único y vecino del lugar de Alcampell, aldea de la villa de Tamarite de Litera, corregimiento de Barbastro en el mi reino de Aragón, se hizo relación a mi augusto abuelo de la separación de Alcampell y yo lo firmo y declaro villazgo y separado de Tamarite de Litera.
Lo más problemático fue la determinación del término municipal, pues los pobladores de Tamarite no estaban de acuerdo con que las tierras de Alcampell llegasen al sur de Tamarite. Se nombró como primer alcalde a D. Francisco Mancho, para sus trabajos a Barcelona y Madrid para conseguir la soñada separación. Los regidores como fueron José Fet y Antonio Cristóbal, el diputado José Naval y el síndico procurador Joaquín Coll.
Del siglo XIX se tiene que destacar principalmente a dos hijos de la villa, Francisco Coll y Zanuy que fue médico militar. Se le concedió la Cruz de Isabel la Católica por sus servicios durante la epidemia del cólera. Fue director de una clínica en Cuba, y médico de Alfonso XIII. También estuvo condecorado con la Cruz Blanca del Ejército llegando a ser general. El otro personaje a destacar fue el religioso franciscano José Coll Mola, que ingresó en el colegio de Escolapios de Tamarite para más adelante estudiar derecho en Barcelona. Ejerció en los juzgados de Boltaña para después ocupar un convento de misioneros franciscanos, donde recorrió la Tierra Santa y Marruecos.

sábado, 23 de diciembre de 2017

NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU, Jaimito Pubill

Diuen que "No aniràs mai al llit sense haver après una cosa nova".
Jo avui n’he après una: resulta que m’assabento de l’existència d’una nova llengua ben a prop de casa que es diu el chapurriau.
chapurreau, arag. Aguaviva
Millor dit: jo sabia de l’existència del chapurriau però no sabia que fos una llengua. I això m’ho han ensenyat avui quan, amb gran estupor, llegeixo la següent notícia: 
Salvador Salazar Arrué, SALARRUÉ
Un pueblo del Bajo Aragón, llamado La Codoñera, se rebela contra el catalán: "NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU".

Monuments de la langue romane, depuis l' an 842 jusqu' à l' époque des troubadours.
Tot plegat, ve ben servit i ben reforçat per una plataforma gens analfabeta segurament, però sí que carregada de molt mala llet anomenada "No hablamos catalán" i que va néixer a Fraga

Pnhc, plataforma no hablamos catalán, no parlem catalá, yo parlo chapurriau

Aquesta plataforma s’encarrega de buscar la munició adequada i de carregar les armes per fer constantment la guerra de la llengua que es veu que dóna prou bons rendiments, no només a l’ Aragó sinó arreu.
I com a mostra, us deixo un exemple de "chapurriau" que, com podreu comprovar, es diferencia com la nit del dia del català.

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,

Vay a fe unes memories, 
de fa cincuenta y vuit añs 
y de les costums d´Albelda 
en los petits y en los grans.
Ancomensen pels petits, 
de cuan yo anaba a l´ascuela 
que a la hora acostumbrada, 
tocabe una campaneta.
Acabat de llevantá, 
Mincha sopes y crostó 
d´aquell pa pastat a casa, 
que ere d’alimen y bo. 
(…) 
1979. Albelda.

Vach a fé unes memories
de fa sincuantavuit añs
en los minuts y en los grans.
 Escomensen pels minuts
de cuan yo anaba a la escola
que a l'hora acostumbrada
tocabe una campaneta.
Acabat de eixecá,
minjá sopes y crostons,
d'aquell pá pastat a casa
que ere de alimén y bo....


Etiquetes de Technorati: Cultura, Català, Llengua catalanaFanatismes

Ara este cateto de Jaimito Pubill que llixgue esta mostra del ocsitá y que  digue que lo dialecte ocsitá catalá es una llengua diferenta a la de oc:

och, occitan, hoc, oc, òc, languedoc

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye, plana lengua romana

I.

Pro ai del chan essenhadors
Entorn mi, et ensenhairitz,
Pratz e vergiers, albres e flors,
Voutas d' auzelhs, e lays e critz,
Per lo dous termini suau;
Qu' en un petit de joy m' estau,
Don nulhs deportz no m pot jauzir,
Tan cum solatz d' amor valen.

Las pimpas sian als pastors,
Et als enfans bordeitz petitz;
E mias sion tals amors,
Don ieu sia jauzens jauzitz.
Qu' ieu la sai bona tot aitau
Ves son amic en greu loguau;
Per so, suy trop sove' n marrir,
Quar non ai so qu' al cor n' aten.


Luenh es lo castelhs e la tors,
Ont elha jay e son maritz;
E si, per bos cosselladors
Cosselhan, no suy enantitz,
Qu' autre cosselhs petit m' en vau:
Aitant n' ai fin talan corau,
Al res no y a mais del murir,

S' alqun joy non ai en breumen.


Totz los vezis apel senhors
Del renh, on sos joys fos noyritz;
E crey que m sia grans honors,
Quar ieu dels plus envilanitz
Cug que sion cortes leyau.
Ves l' amor, qu' ins el cor m' enclau,
Ai bon talan e bon albir,
E say qu' ilh n' a bon escien.


Ma voluntat s' en vay lo cors,
La nueit e 'l dia esclarzitz,
Laintz per talant de son cors;
Mas tart mi ve e tart mi ditz:
“Amicx, fas elha, gilos brau
An comensat tal batestau,
Que sera greus a departir,
Tro qu' abduy en siam jauzen.”

II.

Belhs m' es l' estius e 'l temps floritz,

Quan l' auzelh chanton sotz la flor;

Mas ieu tenc l' ivern per gensor,
Quar mais de joy mi escobitz.
E quant hom ve son jauzimen,
Es ben razos e d' avinen
Qu' om sia plus coyndes e guays.
Er ai ieu joy e suy jauzitz,
E restauratz en ma valor,
E non iray jamai alhor,
Ni non querrai autruy conquistz:
Qu' eras say ben a escien,
Que selh es savis qui aten,
E selh es fols qui trop s' irays.


Lonc temps ai estat en dolor
E de tot mon afar marritz,
Qu' anc no fuy tan fort endurmitz
Que no m rissides de paor:
Mas aras vey, e pes, e sen
Que passat ai aquelh turmen;
E non hi vuelh tornar jamays.

Mout mi tenon a gran honor,
Totz selhs cuy ieu n' ey obeditz,
Quar a mon joy suy revertitz;
E laus en lieys e dieu e lhor
Qu' er an lur grat e lur prezen;
E, que qu' ieu m' en anes dizen,
Lai mi remanh, e lay m' apays.
Mas per so m' en suy escharzitz,
Ja non creyrai lauzenjador;
Qu' anc no fuy tan lunhatz d' amor
Qu' er non sia sals e gueritz;
Plus savis hom de mi mespren,
Per qu' ieu sai ben a escien
Qu' anc fin' amor hom non trays.

Mielhs mi fora jazer vestitz
Que despollatz sotz cobertor;
E puesc vos en traire auctor
La nueyt, quant ieu fuy assalhitz;
Totz temps n' aurai mon cor dolen;
Quar aissi s n' aneron rizen,
Qu' enquer en sospir en pantays.


III.

No sap chantar qui 'l so non di,

Ni vers trobar qui 'ls motz non fa,

Ni conois de rima, co s va,
Si razos non enten en si:
Pero mos chans comens aissi;
Com plus l' auziretz, mais valra. a. a.


Nuls hom no s meravilh de mi
S' ieu am so que no veirai ja;
Quar nulha res tan mal no m fa
Com so qu' anc de mos huelhs no vi;
Ni no m dis ver, ni no m menti,
Ni no sai si ja so fara. a. a.


Colp de joi me fier que m' auci
Ab poncha d' amor que m sostra
Lo cor, don la crans magrira,
S' en breu merce no 'l pren de mi;
Et anc hom tan gen no mori
Ab tan dous mal, ni non sescha. a. a.

Anc tan suau no m' adormi,
Que mos esperitz no fos la
A la belha, que mon cor a,
On miei voler fan dreg cami:
Mas quant mi reveilh lo mati
Totz mos bos sabers mi desva. a. a.

Peironet, passa riu d' Ili,
Que mos cors a lieis passara;
E si li platz alberguar m' a,
Per qu' el parlamen sera fi.
Mal me faderon mei pairi,
S' amors m' auci per lieis que m' a. a. a.

Bos es lo vers s' ieu no y falhi,
Ni tot so que y es ben esta;
E selh que de mi l' apenra
Guart si que res no mi cambi;
Que si l' auzon en Caerci,
Lo coms de Tolza l' entenra. a. a.


Bos es lo vers, e faran hi
Quasque motz que hom chantara. a. a.


IV.

Quan lo rius de la fontana
S' esclarzis, si cum far sol,
E par la flors aiglentina,
E 'l rossinholet el ram
Volt, e refranh, et aplana
Son dous chantar, e l' afina,
Dregz es qu' ieu lo mieu refranha.

Amors, de terra lonhdana,
Per vos tot lo cor mi dol;
E non puesc trobar metzina,
Tro venga 'l vostre reclam,
Ab maltrait d' amor doussana,
Dins vergier, o sotz cortina,
Ab dezirada companha.

Pus tot jorn m' en falh aizina,
No m meravilh s' ieu m' aflam;
Quar anc genser Crestiana
No fo, ni dieus non o vol,
Judea, ni Sarrazina.
Et es ben paisutz de manna
Qui de s' amor ren guazanha.

De dezir mos cors non fina
Vas selha res qu' ieu pus am,
E cre qu' el volers m' enguana
Si cobezeza la m tol.
Quar plus es ponhens d' espina
La dolors que per joy sana;
Don ja no vuelh qu' om mi planha.


Quan pensar m' en fai aizina
Adoncs la bays e l' acol;
Mas pueis torn en revolina,
Per que m n' espert e n' aflam;
Quar so que floris non grana:
Lo joy que mi n' atayna
Tot mos cujatz afaitanha.


Senes breu de parguamina,
Tramet lo vers en chantan,
En 
plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.

V.

Lanquan li jorn son lonc en mai,
M' es belhs dous chans d' auzelhs de lonh;
E quan mi sui partitz de lai,
Remembra m d' un' amor de lonh;
Vau de talan embroncx e clis,
Si que chans, ni flors d' albespis,
No m valon plus qu' yverns gelatz.

Be tenc lo senhor per verai,
Que formet est' amor de lonh;
Mas per un ben que m' en eschai,
N' ai dos mals, quar tant sui de lonh.
Ai! com fora dreitz pelegris,
Si ja mos fustz, ni mos tapis,
Fos pels sieus belhs huelhs remiratz.

Be m parra joi quan li querrai,
Per amor dieu, l' ostal de lonh;
E s' a lieys platz alberguarai
Pres de lieys, si be m sui de lonh:
Qu' aissi es lo parlamens fis,
Quan drutz lonhdas es tan vezis,
Ab bels digz et ab bels solatz.

Iratz e dolens m' en partrai,
S' ieu non vey sest' amor de lonh:
No m sai quora mais la veyrai,
Quar tan son nostras terras lonh,
E tant y a pas e camis;
E per aisso non sui devis,
Mas tot sia cum a lieys platz.

Jamais d' amor no m jauzirai,
Si no m jau d' est' amor de lonh:
Que mielhor ni gensor non sai
Ves nulha part, ni pres ni lonh;
Tant es sos pretz verais e fis,
Que lai, el reng dels Sarrazis,
Fos ieu per lieys chaitius clamatz!


Dieus que fetz tot quan ve ni vai,
E formet est' amor de lonh,
Mi don poder, pos talen n' ai,
Qu' ieu remir sest' amor de lonh
Verayamen en luec aizis,
Si que las cambras, e 'ls jardis,

Mi recemblon novels palatz.


Ver ditz qui m' apella lechai,
E deziran d' amor de lonh:
Que nulhs autres jois tan no m plai,
Cum jauzimen d' amor de lonh.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Qu' en aissi m fadet mos pairis
Qu' ieu ames, e no fos amatz.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Totz sia mauditz lo pairis
Que m fadet, qu' ieu non fos amatz.

Armand Brega Segura, Jofre de Foixà, trovador, provenzal, catalá

jueves, 22 de febrero de 2024

Estoci - Estradier

Estoci, s. m., lat. stoicus, stoïcien.

Alcu epicurieu et estoci... desputavan amb el. 

Trad. des Actes des Apôtres, ch. 17. 

Aucuns épicuriens et stoïciens... disputaient avec lui.

CAT. Estoic. ESP. PORT. (chap.) Estoico. IT. Stoico. (N. E. Imagen de Hristo Stoichkov.)

Hristo Stoichkov; Estoci, Estoic, Estoico

 

Estol, s. m., flotte.

Nostr' estol guit sanh Nicolaus de Bar.

(chap. Que san Nicolás de Bar guío lo nostre estol: la nostra flota de barcos, armada)

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.

Saint Nicolas de Bar guide notre flotte.

Neis noqua m n' espavanta

Lor estols.

Rambaud d'Orange: Aras no.

Même jamais leur armée ne m'en épouvante.

ANC. FR. Ne onques plus belles estoires ne parti de nul port.

Il fu envoiez en Surie en message en une des nés de l' estoire.

(chap. Ell va sé enviat a Siria com a mensajero a una de les naus de l'estol, de la flota.) 

Ville-Hardouin, p. 29 et 39.

ANC. CAT. Estol.

(N. E. Si en el occitano se usa la palabra estol, s. m., flotte, p. ej. Rambaud de Vaqueiras, y en el antiguo catalán es la misma palabra (ANC. CAT. Estol.); ¿Podría aclarar algún lingüista a los actuales catalanohablantes si la palabra estol es occitana o catalana?

Ignacio Sorolla Vidal, sociolingüista, catalanista, imbécil, aragonés

Cuando digo algún lingüista, especifico: Ignacio Sorolla Vidal, doctor en  sociolingüística, de Peñarroya de Tastavins, Teruel; o bien un doctorcico de la universidá de Zirigoza: Javier Giralt Latorre, originario de un pueblo, locus, lloc, vila, villa de La Litera o Llitera, de cuyo nombre no quiero acordarme, pero no puedo olvidarlo; se parece a “la bleda”: Albelda. Ese topónimo, con ese Al catalán tant bunic, ya indica que la lengua catalana era la llengua vernàcula en su localidad (se les “apegó” de Albatàrrec).
Este doctorcico imbécil y víctima del tomàtic pasará a la historia de los defensores del dialecto occitano catalán, hay mucha gente que vive de esto.

Javier Giralt Latorre; Albelda; Litera, Llitera; Enfollir

Yo quiero que se imponga el occitano en Aragón, como lengua propia, y todas sus modalidades (será por perras); y por supuesto el árabe en cualquier modalidad (incluida la bereber que se paice un poco al vascuence ya de por sí), que fue lengua propia de Aragón incluso antes de que el reino se crease o creara.)

 

Estol, Estot, Estout, adj., lat. stolidus, étourdi, imprudent, stupide, méchant.

Ni no us en mostretz estoutz.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Ni ne vous en montrâtes étourdi.

Subst. De la mainada dels plus estotz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 13.

De la troupe des plus imprudents.

Sel vas cui falh l' estol.

Nat de Mons: Sitot non es.

Celui envers qui manque l'étourdi.

ANC. FR. Ensi vous ert fel et estous.

Poëme de Mahomet, v. 425. 

Qui moult estoit fel et estout.

Roman de la Violette, p. 214. 

ESP. (estólido, estúpido) PORT. Estolido. IT. Stolido.

 

Estola, s. f., lat. stola, étole.

 

Estola, s. f., lat. stola, étole.

El preires a las fons vengutz ab son arnes,

Son libre e s' estola.

Izarn: Diguas me tu.

Le prêtre venu aux fonts avec son harnais, son livre et son étole.

Neis en mostiers non pot gandir estola.

A. Caille: Aras quan.

Même en monastère l' étole ne peut garantir.

CAT. ESP. PORT. Estola. IT. Stola. (chap. Estola, estoles, vestimenta dels mossens, tela que se fique voltán lo coll.)


Estomach, Estomac, Estomax, s. m., lat. stomachus, estomac.

La vianda que hom manja s'amassa tota el estomac.

L' estomax es ples plus que mestiers non es.

(chap. L' estómec está mes ple del que es menesté.) 

Liv. de Sydrac, fol. 80 et 84. 

La nourriture qu'on mange s'amasse toute dans l'estomac. 

L' estomac est plein plus que besoin n'est.

Estomach... vol dire en grec porta, et el propriamen es porta del ventre.

(chap. Estómec... vol di en griego porta, y ell propiamen es la porta del ventre.)

Eluc. de las propr., fol. 54.

Estomac... veut dire en grec porte, et il est proprement porte du ventre.

ANC. CAT. Estomach. ESP. (estómago) PORT. Estomago. IT. Stomaco.

(chap. Estómec agraít, estomecs agraíts.)

Joaquín Monclús; ANC. CAT. Estomach. ESP. (estómago) PORT. Estomago. IT. Stomaco.  (chap. Estómec agraít, estomecs agraíts.)

 

Estonc, s. m., bâton, trique. 

Venjansa de colps ni d' estoncs, 

No m part d'amor.

Raimond de Miraval: Contr' amor vau. 

Vengeance de coups et de bâtons, ne me sépare d'amour.

Loc. d' estonc breto

Ni de basto 

No sapch' om plus.

Marcabrus: D'aisso laus. 

De trique bretonne ni de bâton qu'on ne sache davantage.

 

Estopa, Stopa, s. f., lat. stupa, étoupe.

Inflammant estopa.

Eluc. de las propr., fol. 116.

Enflammant l' étoupe.

Ciris pascals o autres ciris ab pabel d' estopa.

(chap. Siris pascuals o atres siris en mecha d' estopa.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

Cierges pascals ou autres cierges avec mèche d' étoupe.

Stopa val ad estipar naus. Eluc. de las propr., fol. 223.

Étoupe vaut à calfater les navires. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Estopa. IT. Stoppa.

 

Estornelh, Estorneu, s. m., lat. sturnus, étourneau.

Datz li totz menutz ausels,

Fors solamen dels estornels.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Donnez-lui tous petits oiseaux, excepté seulement des étourneaux.

En torn plus irneus

Qu' us estorneus.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz.

J'en retourne plus alerte qu'un étourneau. 

Fig. Ieu suy l' auselhs

Qu'als estornelhs 

Fas los mieus auzeletz noirir.

Marcabrus: D'aisso laus.

Je suis l'oiseau qui aux étourneaux fais nourrir mes petits oiseaux.

ANC. FR. De tuz icels ke volent de bele

Mielz voldreie estre estornele...

Bien savez ke l' estornele

Est deboniers e simple oisele.

Chron. anglo-normandes, t. 1, p. 86.

CAT. Estornell. ESP. Estornino. PORT. Estorninho. IT. Stornello.

(chap. Muixó negre, encara que ne ñan de diferens colós. A Beseit sempre sen veuen prop del campanari, fan bastán soroll. Sturnus vulgaris.)

Starling, estornino; Muixó negre

Estornudar, Stornudar, Estrunidar, v., lat. sternutare, éternuer.

Quar si estornuda en aquesta passio, es mot bo senhal.

Eluc. de las propr., fol. 81. 

Car s'il éternue dans cette affection, c'est fort bon signe.

Fay aquella stornudar.

Trad. d'Albucasis, fol. 36. 

Celle-là fait éternuer. 

Sa polvera fa stornudar. Eluc. de las propr., fol. 219.

(chap. Lo pebre fa estornudá.)

Sa poudre fait éternuer.

Si tu ti voles tener d' estrunidar can tu n'auras talan.

L'autra manieira es de regardar lo solelh, quar, si tu lo regardas, tu estrunidaras. Liv. de Sydrac, fol. 104.

(chap. L'atra manera es mirá cap al sol, perque, si tú lo mires, tú estornudarás.) 

Si tu te veux retenir d'éternuer quand tu en auras envie.

L'autre manière est de regarder le soleil, car, si tu le regardes, tu éternueras.

CAT. Esternudar. ESP. Estornudar. IT. Starnutare, starnutire.

(chap. Estornudá: estornudo, estornudes, estornude, estornudem o estornudam, estornudéu o estornudáu, estornuden; estornudat.)

2. Estornut, s. m., éternuement.

Estornutz provocar. Eluc. de las propr., fol. 81. 

Provoquer éternuements.

CAT. Esternud. ESP. Estornudo. IT. Starnuto. (chap. Estornut, estornuts, pel sofre, com al Decamerón, jornada quinta, novela déssima.)

3. Estornudament, s. m., lat. sternutamentum, éternuement.

Estornudament es violenta comocio del cervel.

(chap. Estornut es violenta conmossió del servell.)

Eluc. de las propr., fol. 81.

Éternuement est violente commotion du cerveau. 

IT. Starnutamento.

4. Extrenutacio, Stornutacio, Sturnutacio, lat. sternutatio, éternuement.

Dolor aguda de dent, et extrenutacio consequent.

Aveniment de stornutacio.

La curacio am sturnutacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 14 et 38.

Douleur aiguë de dents, et éternuement qui s'ensuit.

Arrivée d' éternuement.

La guérison avec éternuement. 

IT. Starnutazione.

5. Estrunit, s. m., éternuement.

Lh' estrunitz... ieis del plus pres sospiralh que el troba, e aisso so las narrigolas (N. E. Más atrás pone narigolas).

Liv. de Sydrac, fol. 104. 

L' éternuement... sort du plus prochain soupirail qu'il trouve, et ce sont les narines.

 

Estra, s. f., lat. stratum, estrade, balcon.

Viratz estar domnas a estras,

Per los murs e per las fenestras.

Roman de Jaufre, fol. 97. 

Vous verriez les dames être aux balcons, par les murs et par les fenêtres. 

ANC. FR. As estres de la tor amont 

C'est Melior la bele assise. 

Roman de Partonopex de Blois, not. des Mss., t. IX, p. 69.

 

Estra, prép., lat. extra, hors, contre. 

Es ben menat estra ley

Qui ten car so que l' avilis.

Arnaud de Marueil: Cui que.

Est bien mené hors de la loi celui qui tient cher ce qui l'avilit. 

Eu cuiava, quant amors no m tenia,

Que no m pogues forsar estra mon grat.

Aimeri de Bellinoi: Nulhs hom.

Je pensais, quand amour ne me tenait pas, qu'il ne me put forcer contre mon gré.

Adv. comp.

Mentir cugei, mas estra grat dic ver.

Folquet de Marseille: S'al cor plagues.

Je pensai mentir, mais contre gré je dis vrai.

ANC. FR. Estre la gent qui sunt de son païs.

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 183.

ESP. Extra. (chap. Extra, fora, contra; extraordinari, extramuros o extramurs, extravagán, extradissió, etc.)

2. Estranhatge, s. m., éloignement, étrangeté, rigueur.

Ni tan gran estranhatge 

De Dieu.

Guillaume, Moine de Béziers: Quascus.

Ni si grand éloignement de Dieu. 

Ab fellona desiransa

Et estranhatge baralh.

Marcabrus: Contra l'ivern.

Je dispute avec désir félon et étrangeté.

Quar anc no m fes estranhatge.

Marcabrus: Lanquan fuelhon.

Car jamais ne me fit rigueur.

3. Estranheza, s. f., étrangeté.

Mas tan fera estranheza ha longamen.

Le Comte de Poitiers: Companho.

Mais a longuement si féroce étrangeté. 

CAT. Estranyesa. ESP. Estrañeza (extrañeza). PORT. Estranheza. 

IT. Stranezza.

4. Estranh, Estrain, Strani, adj., lat. extraneus, étranger, farouche, étrange.

En pais estrang

Sui, e no i vey messatge.

G. Faidit: Ab cossirier. 

Je suis en pays étranger, et n'y vois message.

De totas encontradas

Estranhas e privadas.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

De toutes contrées étrangères et connues. 

Honra 'ls sieus et honra gent estranha.

(chap. Honre als seus y honre (a la) gen extranjera, forastera.)

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. 

Il honore les siens et il honore la gent étrangère.

Fig. Tuit solatz me son estranh, 

Pus de lieys joys mi sofranh.

Arnaud de Marueil: Mot eran. 

Tous plaisirs me sont étrangers, puisque d'elle me manque joie.

Aprivadar pot hom estranhas gens.

Serveri de Girone: Cavayers. 

On peut apprivoiser les gens farouches.

Pus mi dons m'es salvaja et estranha.

Pons de Capdueil: Leials amicx. 

Puisque ma dame m'est sauvage et farouche. 

Tant estranhs es mos cossiriers.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

Tant étrange est mon souci. 

Subst. Si m saludes com un estranh.

(chap. Si me saludare com (a) un extrañ, forasté.) 

Guillaume de Balaun: Lo vers.

Si me saluât comme un étranger.

Si als estrains et als privatz

Donatz, e 'ls enemics baissatz.

Gui de Cavaillon: Seigneiras. 

Si vous donnez aux étrangers et aux privés, et vous abaissez les ennemis.

En tan convent que nulh strani no y fasse nulh embadiment.

Tit. de 1080.

En telle convention que nul étranger n'y fasse nulle attaque.

ANC. FR. L' avanture fut molt estraigne.

Lai du Trot, v. 5.

Jugement se devoir faire d'un crime commis par une damoiselle estrange. Hist. de Gérard de Nevers, p. 76. 

CAT. Estrany. ESP. Estraño (extraño). PORT. Estranho. IT. Estraneo, estrano, estranio, strano, stranio. (chap. Extrañ, extrañs, extraña, extrañes; se pot pronunsiá en s, estrañ, estrañs, estraña, estrañes.)

5. Estranhamen, Estraignament, s. m., éloignement, exil.

Luenh d' esper m'a mes estranhamen.

Peyrols: Mot m'entremis. 

Loin d'espérance elle m'a mis exil. 

Tristicia qu' es estraignamens de joi de cor.

Trad. de Bède, fol. 9. 

Tristesse qui est éloignement de la joie du coeur. 

CAT. Estranyament. ESP. Extrañamiento. (chap. Extrañamén siríe com eñor, añoransa, de añorá, trobá en falta; adv. extrañamen, de forma extraña.

6. Estramp, adj., isolé, séparé.

Rims estramps es dig, quar no s'acorda am degu dels autres, ni degus dels autres am lui en leyal acordansa.

Aquesta cobla de si meteyssha non ha lunha acordansa, ans es tota de si estrampa. Leys d'amors, fol. 20 et 21.

Rime isolée est dite, parce qu'elle ne s'accorde avec nulle des autres, ni nulle des autres avec elle en loyal accord.

Ce couplet de soi-même n'a nul accord, mais il est tout de soi isolé.

7. Estrangier, Estranher, adj., étranger.

Per cert si crezia

Que lo moyne fos estrangier. V. de S. Honorat.

(chap. Per sert se creíe que lo monjo ere (fore) extrangé; igual ere de La Portellada, com Cachol, que li diu monjeta al fesol, lo pobret catalanisadet.)

Il croyait pour certain que le moine fût étranger.

Subst. Els estrangiers peregrinans. Brev. d'amor, fol. 68.

Les étrangers voyageants.

Sel que te gen los sieus e 'ls estranhers.

T. de Rambaud, de Perdigon et d' Azemar: Senher.

Celui qui tient agréablement les siens et les étrangers.

CAT. Estranger. ESP. Extrangero (extranjero). PORT. Estrangeiro.

IT. Straniere, straniero. (chap. Extrangé, estrangé, estrangés, extrangés, estrangera, extrangera, estrangeres, extrangeres : forasté, forastés, forastera, forasteres.)

8. Estranhamen, Estragnamen, adv., étrangement, considérablement.

Estranhamen m' abelis

Que us am.

Berenger de Palasol: Dona si.

Il me plaît considérablement que je vous aime.

Estragnamen a gran plazer qui ve

So qu' ama fort.

Peyrols: Mot m'entremis.

Celui qui voit ce qu'il aime fort a étrangement grand plaisir.

ANC. FR. Por ce se sunt mult puis tenu

Cil devers lui estrangement.

Chron. anglo-normandes, t. 1, p. 206.

CAT. Estranyament. ESP. Extrañamente. PORT. Estranhamente. 

IT. Stranamente. (chap. Extrañamen, estrañamen, de forma o manera extraña o estraña.)

9. Estranhar, v., s'éloigner, rendre farouche.

Per qu'ieu muer, quan de leys m'estranh.

(chap. Perque yo me mórigo cuan de ella me aparto, men vach lluñ.) 

Aimeri de Bellinoi: No m puesc.

C'est pourquoi je meurs, quand je m'éloigne d'elle.

Estet mal com los fraires d'ella, e si s'estranjet d'ella. V. de Sordel.

(chap. Estabe mal en los germans de ella, y se va separá d'ella.)

Fut mal avec les frères d'elle, et ainsi s'éloigna d'elle.

Pus vas me s'estranha 

So qu' ieu plus aver vuelh.

B. de Ventadour: Lanquan vei.

Puisque se rend farouche envers moi ce que je veux le plus avoir.

Aprivadar pot hom estranhas gens, 

Et estranhar los pus propdas parens. 

Serveri de Girone: Cavayers. 

On peut apprivoiser les gens farouches, et rendre farouches les plus proches parents. 

Part. pas. Per qu'el mons es estranhatz de mondar.

G. Riquier: Fortz guerra. 

C'est pourquoi le monde est éloigné de purifier. 

Ieu eix que m'er estranhatz (N. E. Ieu eix : yo mateix en chapurriau.)

De solatz.

Giraud de Borneil: Quan brancha. 

Moi-même qui m'étais éloigné de plaisir. 

CAT. Estranyar. ESP. Extrañar. PORT. Estranhar. IT. Stranare, straniare.

(chap. Extrañá o estrañá: extraño, extrañes, extrañe, extrañem o extrañam, extrañéu o extrañáu, extrañen; extrañat, extrañats, extrañada, extrañades.)

10. Estraguar, Estracar, v., extravaguer, être sans voie tracée.

Als gelos que faitz estraguar.

Deudes de Prades: Si per amar. 

Aux jaloux que vous faites extravaguer. 

Part. pas. Ieu dic que ben es estraguatz 

Hom rics, ergulhos, descauzitz

Que vol ades tener aunitz 

Sos vezis ni apoderatz. 

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Je dis que bien est extravagant l'homme puissant, orgueilleux, impoli qui veut toujours tenir honnis et soumis ses voisins.

Es joves quan fa estraguat dos.

Bertrand de Born: Belh m'es. 

Il est jeune quand il fait don extravagant. 

De ca son trenta jornadas 

Grans e longas et estracadas.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Deçà sont trente journées grandes et longues et sans voies tracées.

CAT. ESP. PORT. Estragar. (chap. Estragá: estrago, estragues, estrague, estraguem o estragam, estraguéu o estragáu, estraguen; estragat, estragats, estragada, estragades.)

11. Estragazi, s. m., accident étrange.

Us estragazis lur aven.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Un accident étrange leur advient.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Estrago. IT. Strage.

 

Estrada, s. f., estrade, chemin, voie.

Voyez Leibnitz, p. 126; Denina, t. II, p. 289.

Veus vostr' estrada.

G. Riquier: Gaya.

Voici votre chemin.

L' estrada

Laissiei e mon dreg cami.

(chap. Vach dixá la vía y mon dret camí; estrada, latín strata.)

Lo camí, Delibes, Moncho, Ramón Guimerá Lorente

J. Estève de Béziers: Ogan. 

Je laissai la voie et mon droit chemin.

L' estrada Seguetz, anatz, faitz vostre pro.

J. Estève de Beziers: L'autr' ier.

Suivez le chemin, allez, faites votre profit. 

Mas ja per els non empliretz la pansa, 

Si estradas o romieus non raubatz.

(chap. Pero ya per ells no ompliréu la pancha, si (als) camins o (als) romeus no robéu o robáu; los romeus són la gen que va de romería, vianans, viachans; A Valjunquera seguramén se díe o se diu romieu, igual que se diu piau, diau, siat; aixó es lo apichat.)

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.

Mais jamais par eux vous n'emplirez la panse, si vous ne dérobez chemins ou voyageurs.

(N. E. El francés usa emplirez, v. emplir, lo chapurriau omplí, umplí, y plená, pllená a La Llitera, del latín adimplere; hay varias palabras con esta raíz: pleno, ple; lleno.)

ANC. FR. Ou tost sans vilenie puet recoillir s' estrée.

Huon de Villeneuve, du Verdier, t. II, p. 249.

ANC. CAT. ESP. PORT. Estrada. IT. Strada.

2. Estradier, Stradier, s. m., coureur de grands chemins, batteur d'estrade.

Lai on chascus aura paor de se 

Aissi lo just col laires, l' estradiers, 

Can si fera lo jujamenz derniers.

P. Guillem: Ai! Vergena.

Là où chacun aura peur pour soi, ainsi le juste comme le larron, le coureur de grands chemins, quand se fera le jugement dernier.

Qar tost passon li mercadiers

Los pas on tornon li stradier.

Un troubadour anonyme: Senior, vos que.

Car bientôt les marchands passent les pas où tournent les batteurs d'estrade.

- Marcheur, bon marcheur.

Un cheval saur, bausa, de bon celier;

Non ac en tota Fransa tau estradier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 39.

Un cheval roux, bauçant, de bonne écurie; il n' y eut pas en toute la France tel marcheur.