champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.
De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.
A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.
Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.
Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.
Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.
- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.
Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.
¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?
Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.
No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.
Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.
Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.
- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.
- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.
- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás.
Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.
Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna.
Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.
- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat.
- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:
- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?
- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.
Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.
En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.
- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós.
Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes.
¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles!
En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.
Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball?
Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña.
Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).
Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.
Mol podem sentí, lectó amán, que an aquell tems no se faigueren aná los taquígrafos, eixos que escriuen tan depressa com se parle, pera que algú haguere escrit los sermons dels nostres dos predicadós, pos així hagueren arribat a natros y podríem jusgá lo gust de aquelles persones, y si teníen raó o no de riure tan; perque a uns tems tenen grassia unes coses y a datres no. Be que dites per Pedro Saputo, ¿quina no la tindríe? Yo sol per la tradissió de casa de Morfina hay pogut averiguá, que al primé sermó va tocá entre atres estos puns tan serios: si una dona coixa pot sé grassiosa, si pot pareixe be una torta; y si una cheposa o geperudeta pot tindre bon genio; y quina de les tres pot envidiá la sort a les atres.
Al segón sermó diuen que va parlá dels pensamens de la dona als estats de cuñada, de nora y de sogra; lo seu assunto me pareix que no va pugué desempeñá be per sé tan sagal, y requerí de mes edat y mes experiensia. Pero com mu han venut u veng yo; lo lectó cregue lo que vullgue; y continuem.
No habíen fet encara la mitat del plan que habíen cavilat, perque les seues habilidats eren tantes, y tan lo seu comedimén y bona criansa, que no visitaben poble que pera anassen d'allí no hagueren de reñí, o per lo menos está de mala cara en los huéspeds, y alguna vegá hasta en los parroquians. Los bufáe en aixó lo ven mol favorable y l' estat prosperabe. Y com se arrimáe lo tems dels estudis, van tratá de torná cap a la Universidat, passán si ñabíe puesto per casa de sons pares als que volíen vore abans de tornás a pedre a les escoles.
Van tindre consell pera acordá lo que teníen que fé, y van deliberá no entretindres. Se va proposá la cuestió de si visitaríen lo poble de don Severo; y encara que féen volta algunes legües van acordá anáy, y van empendre lo itinerari, mol al gust de Pedro Saputo que, sin embargo, va dixá la ressolusió als compañs, no resservanse mes que lo determiná lo día y pun de la separassió. Van examiná la caixa de la plega, y estáe mes rica de lo que pensaben, com que se van repartí sen trenta y sis libres jaqueses cada un, habén trobat persones encara mes generoses que don Severo. Los va di Pedro Saputo que encara que no ere de casa rica, no nessessitáen aquella miseria, y que lo mes nessessitat la prenguere. No u entens, li va contestá un de ells; eixes perres són lo mes cariñós que tindrás a la teua vida. Empórtateles, que yo sé que ha de sé lo radé que gastos, y que es capás de fetos avaro per lo apego que tindrá a la casa y a la teua burchaca.
Aquell mateix día pel matí los va di Pedro Saputo al camí que no volíe dixáls sense probás al violín y la vihuela, dos instrumens als que portáe molta ventaja als estudians. Los habíe millorat mol la orquesta desde un prinsipi enseñán al de la pandereta a tocá los platillos, lo baix continuo, los fortes y los pianos, y atres coses que ell habíe adeprés del mestre Vivangüés. Tamé als del violín y de la viola va doná mol bones llissons ; pero no habíe vullgut tocá may perque no fée falta la seua habilidat espessial. Y agarrán lo violín, y desvianse una mica del camí per un barrang, va amostrá als seus admirats compañs un primor que may habíen vist a datre; y no va sé menos en la viola.
Al fes fosc van arribá al poble de Morfina; y al passá los primés passajes van sentí un soroll de espases.
- Venga, anem, va di Pedro Saputo. Van aná y van topetá en dos caballés soldats que reñíen en tal furia, que no reparaben en los que teníen ya al costat. Va pendre Pedro Saputo a un compañ la gayata, perque dos de ells ne portáen; y arrimanse als luchadós va di:
- Siñós, per lo honor del hábit que porten los rogo que suspenguen la riña un momén. La van suspendre a les seues paraules, y mes al vores allí sing homens tan majetons; y va continuá: Vostres mersés riñen mol mal al orden, pos la seua valentía los ha portat a reñí com les fieres, vull di, de nit, sense testigos del seu valor, ni juches de justissia. Yo soc home de lletres, pero enteng les leys del duelo; y per les sircunstansies que hay dit declaro ilegal y nulo este campo. Creéume, siñós, lo honor de caballés tos prohibix continuá y tos mane condená lo que hau fet. Pero si no vullguereu envainá, lo que se mostro ressistén, que also un atra vegada la espasa, vingue a mí un atra y en mí se les vorá; ell luchará per ferossidat, y yo en defensa de la ley y de la justissia.
- Yo no puc sedí perque soc lo retat.
- Sedixco per ara, va di l’atre, per respecte an este siñó llissensiat, y perque les seues paraules me han convensut. Demá mos vorem.
- Los rogo, pos, als dos, va di Pedro Saputo, que entréu en natres an este poble.
Van entrá tranquilamen en ells, y de pas los van contá aquells rivals que la riña ere per quí habíe de serví a una hermosura que a cap dels dos volíe, pos si al un li fée desaire, al atre no li donáe may la cara mostranse importunada dels seus obsequios. Sen va enriure entonses Pedro Saputo y va di:
- Pos siñós, si tampoc lo guañadó habíe de sé admitit, ¿a qué ve esta riña?
- Ve, va di un de ells, a que cada un volem aná a casa seua y que no hi vaigue l’atre; perque es tal la bellesa de la donsella, que a cada un ofén que la miron atres ulls ni la séntiguen parlá uns atres oíts.
- Ells es, siñó llissensiat, pera que u sapiguéu, un sol mil vegades mes hermós que lo del sel; una lluna mil vegades mes serena que eixa que se llevante; una estrella o un estrel que oscurix a totes les demés; un ángel de soberanía y de gloria, com no se va vore may a la terra, y es impossible que ne formo un atre igual la naturalesa.
Va riure tamé Pedro Saputo de estes alabanses, y del tono y forsa en que les díe lo soldat, y no va dudá que aquell sol, aquella lluna, aquella estrella, aquell ángel ere Morfina. Pero va callá, perque entraben ya al poble, y los soldats sen van aná al seu hostal y los estudians a la fonda de la Cinta.
Ñabíe allí una bandera o compañía de soldats fée vuit díes, y ya per naixó, ya perque de totes maneres no volíen fé parada de la seua orquesta, van entrá mol silensiosos. Pero los van coneixe, y abans de sená ya teníen un motín al carré, y van ressibí un recado de don Severo, que no li tragueren la satisfacsió de portáls a casa seua. No van coneixe a Saputo hasta que va parlá, perque estáe torradet pel sol, com los de La Torre del Compte, mes prim y estirat, y mes home tamé, en bigotet y perilla, que a la moda dels estudians mes romantics com Bécquer s'habíe dixat. La roba que portáe ere un atra, per la caló se va fé una roba mes ligereta y tamé mol mes airosa. Va dudá la mateixa Morfina que tan ben retratat lo teníe al cor y tan presén a la memoria. Don Severo y lo huésped van convindre que los dos que habíen vingut allí soparíen a casa del primé, y los atres a la del segón, y dormiríen tots aon van dormí l'atra vegada.
¡Quina satisfacsió pera Morfina! ¡Quina gloria pera Pedro Saputo! Se trobáe entonses a casa un germá de ella mes gran de edat, y se va alegrá mol de vore als estudians de qui tan habíe sentit y estáe aussén cuan van está a escomensamens de l'estiu. Inmediatamen se va parlá de ball; pero Pedro Saputo enrecordanse dels soldats li va di que per serta causa que per entonses ere secreta, encara que fora de casa, no podríe ñabé ball sino sol velada de música. Y al poble se li va fé entendre que no se obriríe la porta, que se dixaríe entrá només a les persones convidades. Se van presentá entre elles, un detrás de l'atre, los dos caballés soldats de la riña. Y ¡quina va sé la seua sorpresa cuan van vore a Morfina mol amable y arrimadeta al llissensiat del seu duelo! ¡Y vore a don Severo tratál en familiaridat y confiansa! Se van avergoñí, van callá, van respetá lo que veíen y no enteníen, y se van fé amics declarán a Pedro Saputo que estáe determinada la competensia en retirás los dos de aon tan bon puesto ocupaben atres seguramén mes dignes: sen aniríen al cap de tres díes.
Al passá del minjadó al estrado, y arribán a la porta, va fé Pedro Saputo a don Severo una seña; y quedanse allí en los seus compañs que ya habíen arribat, los va aná avián un per un com a barrons o ninots hasta mes allá de la mitat de la sala. Acsió que van vore los ofissials y la mayoría dels convidats, y tots se van quedá muts de assombro. Lo germá de Morfina va fé extrems de admirassió, y va di acalorat:
- Pos siñó, si no u haguera vist no mu creuría, y al que u osare afirmá, li haguera dit que mentíe. Sen van enriure tots mol; y la mare exclamabe:
- Jesús, eixe mosso sirá de asser templat.
Entonses Pedro Saputo va torná a la porta en los seus compañs, y están prop de les cadires caballés y siñores, va torná a aviáls del mateix modo, pero mol mes tros; y com lo tuno que anáe lo radé se movíe en molta grassia y extravagansia, va ñabé un gran palmoteo.
- Ara ya mu crec, va di don Vicente; sense duda estos siñós llissensiats tenen ales secretes; a vore, agarreume a mí, don Paquito, que no sé volá. Lo va agarrá, y al eixecál pera aventál, veénse portá com una ploma, va di: ¡prou, prou!, me dono per satisfet. Y giranse a mirál, li va tocá y paupá los brassos per si eren de la materia que habíe dit sa mare.
Passat este bon rato se va fé silensio, va agarrá Pedro Saputo lo violín descansán abans una mica pera calmá la agitassió del esfors que habíe fet, y previnguda Morfina desde abans de sená, que al seu obsequio y per an ella tocaríen aquell día lo violín per primera vegada en tota la expedissió, y que tot lo que tocare se dirigíe al seu amor, o mes be, que siríe la historia dels seus amors, distinguín les parts prinsipals, com la primera vegada que se van vore, la seua charrada la nit que se van entendre, la despedida, la pena en que ella va quedá cuan ell sen va aná, y la alegría de la nova visita.
¡Oh, cóm va entendre ella lo llenguache de aquella música tan expresiva! Sense pensá y transportada va plorá de pena al sentí la despedida, y va torná al mateix sentimén cuan va expresá lo doló de cuan lo va vore anassen y ella se va retirá al seu cuarto. Los demés de la sala sentíen tamé, y algún rato pareixíe un velatori del silensio que ñabíe mentres escoltaben. Va pendre después la vihuela, y va tocá algunes sonates que ell se habíe inventat. Pero después, y donán tems a que se desahogaren los aplaussos y admirassió que va exitá la seua may vista habilidat, van agarrá los instrumens los seus compañs, ell va abandoná la orquesta, se va ficá a roda y se va passá la velada.
Volíen los estudians despedís aquella nit, pero no va admetre don Severo la despedida, y mol menos don Vicente, y se van doná les bones nits hasta demá.
Encara no pensaben ells en eixí de casa, encara casi en eixecás pel matinet, que ya estáe allí don Vicente, y los va rogá y suplicá tan insistenmen que no sen anigueren aquell día, y van tindre que claudicá. No los va pená a cap de ells, y menos a Pedro Saputo, com se supose. En este motiu van fé un mosset pera amorsá, perque lo huésped no va volé sedí lo obsequi de la fartanera a michdía. Y per la nit van prepará lo ball a casa de don Severo per doná gust a don Vicente, que lo volíe pera obsequiá a una jove a qui servíe.
Qui va guañá en tot aixó va sé Pedro Saputo, pos va tindre ocasió de parlá en Morfina y acabá de guañássela si algo faltabe, va sopá al seu costat, va ballá en ella y res li va quedá per dessichá pera la seua satisfacsió. Una criada li va contá lo que habíe sentit di al seu siñó parlán en la siñora:
- Si este mosso fore ben naixcut com pareix, encara que tingue poc, li haurem de doná la filla; perque, ¿has reparat que ella lo mire en bons ulls? Baixet y en discressió va di aixó don Severo, no creíe que ningú lo estáe sentín; pero lo va sentí la dimonieta de la criada, a qui les albrissies li van valé dos escuts de plata. ¡En bons ulls, díe! Algo mes ere; sí, algo mes, patriota don Severo.
Per fin se van despedí ya al mateix ball, y matinán en son demá sen van aná de aquell poble aon a tots los pareixíe que estáen entre los seus o a una isla encantada.
Un dels mes grans engañs que se patixen al món es que no tots los burros porten albarda ni caminen a cuatre potes y ferrats com hauríen, perque aixina no entropessaríe un en tans que pareixen un atra cosa. Si al menos los creixqueren les orelles, que es lo distintiu mes propi; pero ni aixó. ¡Oh qué bo que siríe! Pedro Saputo los coneixíe en sol mirals a la cara; y desde chiquet, com se va vore lo que li va di del veinet sa mare, que lo proposáe com a modelo de aplicassió de les lletres, pero ñan arts y siensies que moren en los seus autós; esta va sé una de elles. La que después han fundat los moderns fisonomistes dits servellistes o frenólogos, es un atra; lo que no veu res als ulls y a tot lo rostro, poc vorá al cráneo, y sobre aixó, que me torron viu.
En estos ejercicios y jocs va passá encara algún tems, cuan una nit después de sená y de estás un rato calladet y cavilán li va di a sa mare en ressolusió:
- Mare, esta nit vull ditos algo bo: demá si tos pareix aniré a escola.
- Sí, fill; sí que me pareix be, va contestá sa mare emosionada; sí que vull que vaigues a la mostra. ¡grassies a Deu! Bona nit me dones, fill: be u has dit: de goch no podré dormí. ¡Ay! Si sapigueres lo que hay patit cuan me díen que criaba a un dropo. Ara sí que estic contenta. Perque mira, fill, que soc ta mare, y estem los dos sols al món.
- Y mos bastem, va contestá ell: los dos y lo de allá dal (siñalán al sel en la má) contra tot lo món si mos es contrari; que no u sirá mare, no, sino mol favorable.
- Miréu, mare meua: la escola es pa mol du y sense bones dens no se pot mossegá. M’han caigut los primés, ting tots los segons, y forts, y puc mossegá y minjá lo pa de la escola que com hay dit es mol du y estopeng, y no té que donás als chiquets mentres són tan tendres. Tots ploren, tots u senten mol, tots van capbaixos y se queden arguellats y apocadets, y no adelanten res o están en les primeres lletres tans añs, que sol per sé cosa corrén no es gran vergoña per an ells y per als maestres. Yo, la verdat, no sé be lo que són les lletres; pero me pareix que en poc tems hay de alcansá y passá an eixe Agustinet y a tots los que fa tres o cuatre añs que van a la escola. Ara anem al catre, y demá voréu al seu fill escomensá a sé home y séu mol depressa. Sa mare lo miráe y ploráe de goch, y donán grassies a Deu se va gitá y no va pugué dormí de alegría com habíe dit.
Se va fé de día, pero mol abans la bona mare teníe la llum als ulls només de pensá en la ressolusió del seu fill. Se va eixecá, y cuan va tindre fet lo amorsá, va aná a despertá al chiquet Pedro, que li va demaná la roba dels díes de festa dién que aquell ere mol gran per an ell.
- Y pera ta mare tamé, va contestá ella. Y li va traure lo traje mes nou y milló; después de habé minjat un plat de migues y sense voldre pendre atra cosa va di a sa mare que lo acompañare pera dili al mestre que lo entregáe a la seua potestat y gobern.
Van arribá a les escoles, y la mare li va di al mestre que li portáe y presentáe a son fill Pedro; qui hasta aquell día no habíe tingut a be escomensá la escola perque volíe creixe y fes fort. Lo mestre sen va enriure y va contestá que admitíe en gust al chiquet Pedro per discípul, y que confiabe que en poc tems adependríe la paleta de la Jesús. En aixó sen va aná la mare, y ell se va quedá a la classe.
Aquell primé día y los dos siguiens no va fé mes que repetí los noms de les lletres com los anáen dién en veu alta los atres chiquets; pero lo cuart va preguntá al mestre si ñabíen mes lletres que aquelles; y com li va di que no, va torná a preguntá si als llibres que lligíen los chiquets adelantats ñabíen unes atres, y contestán lo mestre que ni a ixos llibres ni a tots los del món ñabíen mes lletres que aquelles, va di lo chiquet Pedro:
- Pos si es aixina en adependre yo estes lletres ya sabré tot lo que hay de sabé per ara.
- No, fill, va contestá lo mestre; perque después se han de ajuntá unes en atres pera formá les palaures.
- Pero en fin, va replicá Pedro, en estes se han de compondre totes.
- Sí, va di lo mestre.
- Pos be, va continuá lo chiquet: esta tarde me donaréu llissensia pera no vindre a escola, y demá tos demanaré un favor, que si mel feu, ni yo me trauré de está aquí cridán tantes hores matí y tarde, ni vosté tindrá que fé mes que dim lo que li pregunta. Li va otorgá lo mestre lo que demanáe; y aquella tarde va pendre una viola de sons yayos mich asclada y sense claus, la va desfé, va pegá a les dos taules per un costat un papé blang y sen va aná cap al tallé de un fusté. Li va demaná una regla, un llapis y una serreta fina, y tirán línies de dal a baix y de crusat a les taules, les va serrá les dos y va fé de vintissís a trenta tablilles cuadrades, les va ficá a la capucha del gabán, y sen va aná a amostrálesi a sa mare diénli que demá voríe en qué paráe alló.
En son demá per lo matí va aná a escola y va demaná al mestre que li escriguere a cada tablilla una lletra; después li va rogá que les embutiguere per orden a un filferro passanlo per un foradet que teníen, y fet tot per lo mestre li va doná les grassies y va di:
- Ara, siñó mestre, ya me avindré yo en estes lletres, perque les sé de corregut y ne coneixco o conec mol poques. Doneume llissensia y men vach a casa.
Dos díes va está a casa donán voltes a les tablilles y mirán de cuan en cuan una paleta del A. B. C., que teníe penjada a la paret, al cap dels dos díes li va di a sa mare:
- Ya coneixco les lletres; vingue en mí a escola y vorá que no la engaño. Van aná a la escola, va fé lo mestre la proba y no ne va errá cap.
Va quedá espantat lo mestre; los chiquets lo miráen encantadets y sa mare estáe embargada de goch. Va corre la notissia al poble, y tots selebráen lo ingenio del chiquet Pedro de la pubilla, escomensán algúns a dili desde entonses Pedro Saputo, que al dialecto antic del país volíe di Pedro lo sabut; nom que se li va quedá com a propi y ya no va sé conegut per atre.
Lo van ficá a deletrechá; y fenlo escriure a un papé les sílabes soltes a un costat, y al atre lo vocablo que componíen, en sing díes va adependre a llichí, habense perfecsionat del tot en catorse desde lo primé en que va aná a escola.
IT. Zenzero, zenzevero, zenzovero. (chap. jenjibre, jenjibres; se escriu en dos jotes si pronunsiem les dos jotes; cuan se talle fi té un gust com de ginebra, ginebre, del latín juniperus; pronunsiem ginebra y ginebre en la g de gen, ges, girá, exepte alguns pobles que pronunsien ch, com Valchunquera o Vallchunquera o Valjunquera y La Fresneda.)
2. Gingibrat, s. m., gingembré, sorte de composition médicinale.
CAT. ESP. PORT. Girasol. (chap. girassol, girassols; se podríe escriure en una s sol perque es una paraula composta, girá + sol, pero pronunsiem una s forta o doble, ss.)
6. Regirar, v., retourner, revirer.
Hanc non si volc regirar
Ves Joachim ni ves sa mayre.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Oncques ne se voulut retourner vers Joachim ni vers sa mère.
Dona Fortuna gira e regira totz jorns sa roda.
V. et Vert., fol. 29.
Dame Fortune tourne et retourne toujours sa roue.
Ab tant se regiret, vic payas desrengatz.
Roman de Fierabras, v. 3543.
Alors il se retourna, il vit les païens débandés.
Part. pas. Fe ab forcas regirat. Eluc. de las propr., fol. 209.
(chap. Fenás en forques regirat; tombat, voltat per a que se seco.)
Foin avec fourches retourné.
CAT. Regirar. IT. Rigirare. (chap. Regirá, rechirá: regiro, regires, regire, regirem o regiram, regiréu o regiráu, regiren; regirat, regirats, regirada, regirades. Té diferens significats, voltá o doná voltes, registrá buscán algo.)
7. Girovagan, s. m., coureur, vagabond, rôdeur.
(chap. Vagabundo, rodamón; ña un trobadó que se diu Cercamons.)
Son apelatz girovagans, so es a dire... que van per las cellas e pels prioratz dels altres morgues. Regla de S. Benezeg, fol. 8.
Sont appelés rôdeurs, c'est-à-dire... qui vont par les cellules et par les prieurés des autres moines.
Gerfaut ni les oiseaux qui existent n'auraient si tôt tenu voie.
En aissi m ten en fre et en paor,
Com lo gerfalcx, quant a son crit levat,
Fai la grua.
P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l.
Par ainsi me tient en frein et en peur, comme le gerfaut fait la grue, quand il a levé son cri.
ANC. CAT. Girfalc. ESP. Gerifalco, gerifalte (N. E. Del fr. ant. girfalt, gerfalt o del occit. gerfalt, gerfalc, y estos del nórd. geirfalki, de geiri “objeto en forma de dardo” y falki “halcón”, por las listas semejantes a flechas de su plumaje. All. Gerfalke.) PORT. Gerifalte. IT. Girfalco.
(chap. Una classe de falcó mol gran que viu al nort, Falco rusticolus.
Leur a déchiré leur voile, et ils vont à mât dégarni.
Coma son homes de mar, que, tantost com auzon la vos del regidor principal, corron, com belugas de fuoc, per cordas e per albres, a far son mandamen. V. et Vert., fol. 54.
Comme sont les hommes de mer, qui, aussitôt qu'ils entendent la voix du commandant principal, courent, comme bluettes de feu, par cordages et par mâts, pour faire son commandement.
Le catalan a la locution a arbre sec. (N. E. “ad albre sec” aquí arriba.)
ANC. IT. Nobile arbore fa nobile frutto.
Guittone d' Arezzo, Lett. 13.
CAT. Arbre. ESP. Albol (árbol). PORT. Arvore. IT. MOD. Albero.
2. Arborelh, s. m., arbrisseau, bocage.
Sola si contenta
Jost' un arborelh.
G. d' Autpoul: L'autr'ier.
Seule se réjouit auprès d'un arbrisseau.
Intrem no 'n sotz un arborelh.
J. Esteve: L'autr'ier.
Entrons-nous-en sous un bocage.
IT. Albereto, alberetto.
3. Arbrier, s. m., arbrier, fust de l'arc, manche de l'arbalète.
E 'l ueill, e 'l sil negr', espes,
E 'l nas qu'es en loc d' arbrier,
Veus l'arc de c' aitals colps fier.
P. Vidal: Tant an ben dig.
Et les yeux, et les sourcils noirs, épais, et le nez en place d' arbrier, voilà l'arc avec lequel elle frappe de tels coups.
ANC. FR. Lequel Giral feri ledit feu Benoist en la teste de l' arbrier d'une arbaleste. Lett. de rém., 1402. Carpentier. t. 1, col. 274.
Afin qu'ils puissent à leur joue asseoir leur arbrier.
Ord. 1448. Daniel, Hist. de la mil. fr., t. 1, p. 244.
4. Albre Sec, s. m., Arbre Sec, pays de l'Afrique.
E 'l reis Felips en mar poia
Ab autres reis, c'ab tal esfort vendran
Que part l' Arbre Sec irem conquistan.
Bertrand de Born: Ara sai eu.
Et le roi Philippe monte en mer avec les autres rois, vu qu'ils viendront avec un tel effort que nous irons conquérant au-delà de l' Arbre Sec.
ANC. FR. Et ce estoit dever l'arbre sol qe en livre d' Alexandre est appelée l' Arbrée Seche... En la contrée de l' Arbre Seche... En celz plaingne de l' Arbre Seche.
Voyage de Marc Pol, ch. 201.
Jà n'i remanra tor de marbre
Que n' abace jusc'au Sech-Arbre...
Hostages ont livrés vaillans
De Jerusalem XX enfans,
Atant s'en reva l' emperere...
Ainc ne laissa jusc'au Sec-Arbre
Castiel, cité, ne tor de marbre.
Roman du comte de Poitiers, v. 1287 et 1636.
Car sa renommée espandra jusques à l' Arbre Seche.
Prophéties de Merlin, fol. 7.
Arc, s. m., lat. arcus, arc.
Mas en son paire ac bon sirven,
Per traire ab arc manal d' alborn.
Pierre d' Auvergne: Chantarai.
Mais il eut en son père un bon sergent, pour tirer avec l'arc manuel d' aubier.
E cor plus fort c'una sageta d' arc.
Bertrand de Born: Non estarai.
Et court plus vite qu'une flèche d'arc.
Fig. Son arc a Dieu tendut. V. et Vert., fol. 69.
Dieu a son arc tendu.
- Arcade.
X arx al cor, V de quada part. Philomena.
Dix arcades au choeur, cinq de chaque côté.
CAT. Arc. ESP. PORT. IT. Arco.
2. Arquier, s. m., archer.
Tals qu'anc no vis nul arquier
Tan prim ni tan drec traisses.
P. Vidal: Tant an.
Tel que jamais je ne vis nul archer qui tirât si finement ni si droit.
Tres tiradas y ac d' arquier. V. de S. Honorat.
Il y eut trois traits d'archer.
CAT. Arquer. IT. Arciere. (ESP. Arquero)
3. Arquiera, s. f., embrasure par où on lançait les flèches.
Que bast dedins et trauca e fai arquiera.
P. Vidal: Quan hom onratz.
Qui bâtit en dedans et perce et fait embrasure.
4. Arqueia, s. f., jet, portée d'un arc, archée.
No prezi colp d' arqueia.
Palaytz de Savieza.
Je ne prise coup d'archée.
ANC. FR.
Quatre archies est loing du manoir et demie.
Roman de Berte, fol. 147.
En sus se traient une archiée et demie.
Roman de Roncevaux, Monin, p. 22.
IT. Arcata.
5. Arcual, adj., en arc, arqué.
Luna appar arcual... adhoras es arcual, adhoras redonda.
Fazen arcual nafra.
Eluc. de las propr., fol. 116 et 259.
La lune paraît arquée... tantôt elle est en arc, tantôt ronde.
Faisant blessure en arc.
ANC. ESP. Arcual. (MOD. arqueada)
6. Arc-voltutz, Arc-vout, s. m., caveau, arcade, embrasure.
Desquels l'un est sous le pôle antarctique et l'autre est devers l'arctique.
Ponch o polus anthartic o meridional.
Eluc. de las propr., fol. 119.
Point ou pôle antarctique ou méridional.
CAT. Antarctic. ESP. (Antártico) PORT. Antarctico. IT. Antartico.
Arda, s. f., hardes, équipage.
Mout m' enueia dels avocatz
Qu'els vey anar a gran arda.
Boniface de Castellane: Guerra e trebalhs.
Il m'ennuie beaucoup des avoués que je vois aller à grand équipage.
Les étymologistes qui ont avancé que le mot harde pouvait venir de hardel, ancien français, botte, ou de hard, corde, auraient sans doute préféré le dériver de arda roman.
Aristologia, s. f., lat. aristolochia, aristoloche.
Prendetz una erba bon' e bella
C' aristologia s'apella.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Prenez une herbe bonne et belle qui s'appelle aristoloche.
Aristologia es herba mot medecinal, mas amara.
Eluc. de las propr., fol. 200.
L' aristoloche est herbe très médicinale, mais amère.
CAT. Aristologia. PORT. Aristolochia. IT. Aristologia.
Arlabeca, s. f., complainte, chant lugubre.
Et entendes una arlabeca
Que ieu vos vuel dire;
Sabes no m puesc chantar ni rire,
Ni far conort,
Tant veg en poder de la mort
Tota la gent!...
Ie us ay fenida l' arlabeca.
Qui be l'enten.
Un troubadour anonyme: Dieus vos salve.
Et entendez un chant lugubre que je veux vous dire; vous savez que je ne puis chanter ni rire, ni faire amusement, tant je vois toute la gent en pouvoir de la mort!...
Je vous ai fini la complainte pour qui bien l'entend.
L'ancien portugais employait le mot arrabeca, depuis rabeca, rebec, violon. (ESP. Rabel, instrumento.)
Arlot, s. m., ribaud, goujat, gueux.
Qu'ilh arlot truan
Van cridan duy e duy:
Datz me, que joglars suy.
P. de la Mula: Dels joglars.
Que les ribauds mendiants vont criant deux à deux: Donnez-moi, vu que je suis jongleur.
Mout se fez grazir als arlots et als putans et als hostes taverniers.
V. de Guillaume Figueiras.
Se fit beaucoup agréer aux ribauds et aux débauchées et aux aubergistes taverniers.
ANC. FR. Icellui Pierre appellast le suppliant arlot, tacain, bourc, qui vault autan à dire en langaige du pays de par-delà, garçon, truan, bastart. (N. E. En Baleares se usa al.lot para niño, chaval, chico.)
Lett. de rém. 1411. Carpentier, t. I, col. 294.
ANC. CAT. Arlotz.
ANC. ESP.
Ca clamaban los canes, ereges et arlotes.
V. de San Domingo, cop. 648.
ANC. IT. E sapeva di vin com' un' arlotto.
Pulci: Morg., c. 19, st. 131.
E non vi dico se sapea d' arlotto.
Giambullari, Ciriff. calv., lib. II.
Arlotes, s. m., arlote, sorte de poésie.
Que chanso ni sirventes,
Ni 'stribot ni arlotes
Non es mas quan licharia.
B. Martin: D' entier vers.
Que chanson et sirvente, estribot et arlote n'est que lécherie.
Armas, s. f., lat. arma, armes.
A l'exemple de la langue latine, celle des troubadours n'a point employé ce mot au singulier.
Ni ges d' armas Galvains plus no valia.
Aimeri de Peguilain: Era par ben.
Et Gauvain ne valait pas plus en armes.
Tot hom que pogues portar armas. Philomena.
Tout homme qui pût porter les armes.
Loc. Que digo a lors escudiers
Que prengon las armas de briu.
P. Vidal: Mai o acobra.
Qu'ils disent à leurs écuyers qu'ils prennent les armes sur-le-champ.
El sieu mand estener
De fay d' armes.
T. Sordel et de Bertrand: Doas donas.
Commande au sien de s' abstenir de fait d' armes.
Per lo fay de las gens d' armas.
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 229.
Par le fait des gens d'armes.
Fig. Sac e diguns... armas de penedensa.
Trad. de Bède, fol. 50.
Sac et jeûnes... armes de pénitence.
Sel que m' afis ab armas
Tostemps del sirventes.
Sordel: Sel que m' afis.
Celui qui me défie toujours avec les armes du sirvente.
- Instruments de chirurgie.
Prenetz las vostras armas am sollicitut.
Trad. d'Albucasis, fol. I.
Prenez vos armes avec sollicitude.
Ad armas, interj., aux armes.
Que fezesso cridar per tota la ost: Ad armas! Ad armas!
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 12.
Qu'ils fissent crier par toute l'armée: Aux armes! aux armes!
En auta voutz escria: Ad armas! cavaliers.
V. de S. Honorat.
Il crie à haute voix: Aux armes! chevaliers.
ANC. FR. Fut tantost en plusieurs et divers lieux crié: A l'arme!
Monstrelet, t. II, fol. 82.
L'on fait une procession devant laquelle marche un trompette qui va sonnant à l'arme! Amyot, trad. de Plutarque, vie d'Aristide.
CAT. ESP. PORT. Armas. IT. Arme.
(N. E. Raynouard todavía leía el plural en AS del dialecto catalán.)
2. Alarma, s. f., alarme.
No podian endurar ni suportar las grands alarmas que fasia.
Chronique des Albigeois, col. 43.
Ne pouvaient endurer ni supporter les grandes alarmes qu'il faisait.
Car, sans la décime, il n'en est un si chaud qui en armât une barque.
Fig. Com d'aquell que lo Sans-Esperit adoba e arma de virtutz.
V. et Vert., fol. 32.
Comme de celui que le Saint-Esprit équipe et arme de vertus.
Substantiv. Quar ges armars no us plazia.
B. de Rovenac: Una sirventesca.
Car armer ne vous plaisait point.
Part. pas. E m play quan vey cavals armatz.
Boniface de Castellane: Guerra e treballs.
Et il me plaît quand je vois chevaux armés.
CAT. ESP. PORT. Armar. IT. Armare.
8. Desarmar, v., désarmer.
Feiron las cumpanhas tost desarmar.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 43.
Ils firent quitter aussitôt les armes aux compagnies.
Adonc els se van desarmar.
Roman de Blandin de Cornouailles, etc.
Alors ils vont se désarmer.
Part. pas.
Et el e siey baro an lor cors desarmatz.
Mas non as ges d'espaza, enans iest desarmatz.
Roman de Fierabras, v. 541 et 1517.
Et lui et ses barons ont désarmé leurs corps.
Mais tu n'as point d'épée, au contraire tu es désarmé.
CAT. ESP. PORT. Desarmar. IT. Disarmare.
9. Armas, s. f., armes, armoiries.
(N. E. El catalán usaba hasta antes de Pompeyo Fabra los plurales en AS, incluso el artículo, las casas, las armas.
El francés, el valenciano, el asturiano, el chapurriau usaban y usan el plural en ES. Les armes; les vaques; fabes con almejes, en chapurriau: fabes o faves en almejes o pechines.)
En P. Vidal se fasia apelar lop per ela, e portava armas de lop.
V. de Pierre Vidal.
A cause d'elle, Pierre Vidal se faisait appeler loup, et portait armoiries de loup.
Deseignaire d'armas. V. d' Elias Cairel.
Peintre d'armoiries.
Pilat conosc lo a sas armas, que avia senhal d'aigla. (N. E. Y no era el aguilucho de Franco en tiempos de Poncio Pilatos.)
Roman de la Prise de Jérusalem.
Pilate le connut à ses armoiries, vu qu'il avait une représentation d'aigle.
ANC. FR. De sinople, d'or et d'argent
Ierent ses armes et d' azur.
Roman du Renart, t. IV. p. 144.
CAT. ESP. PORT. Armas. IT. Arme.
Armilla, s. f., lat. armilla, bracelet, anneau, cercle.
Volp qui porta sa lengua en anel o armilla.
Las armillas dels espondilhs so cartillaginozas et plicablas.
Eluc. de las propr., fol. 262 et 238.
Renard qui porte sa langue en anneau ou en cercle.
Les anneaux des vertèbres sont cartilagineux et pliables.
ANC. FR. Donna à l'un une armille de fin or, quatre livres pesant.
Rec. des hist. de Fr., t. VIII, p. 350.
ANC. CAT. ANC. ESP. IT. Armilla.
Armonia, s. f., lat. harmonia, harmonie.
Entre elas ha quaish una muzical armonia.
Es de armonia corporal dissolucio.
Sa complexio que es en melhor armonia temprada et formada.
Eluc. de las propr., fol. 106, 33 et 67.
Entre elles il y a presque une harmonie musicale.
C'est dissolution de l'harmonie corporelle.
Sa complexion qui est tempérée et formée en meilleure harmonie.
CAT. Harmonia. ESP. Armonía. PORT. Harmonia. IT. Armonia.
2. Armonic, adj., lat. harmonicus, harmonique.
Votz so unidas acordans en armonica proporcio.
Eluc. de las propr., fol. 281.
Les voix sont unies s'accordant en proportion harmonique.
CAT. Harmonic. ESP. Armónico. PORT. Harmonico. IT. Armonico.
Armoniac. adj., ammoniac.
Per abstercio ab sal armoniac.
Eluc. de las propr., fol. 191.
Par nettoiement avec sel ammoniac.
PORT. IT. Ammoniaco. (ESP. sal de amoniaco)
Arna, Arda, s. f., teigne.
Si vostr' auzel arnas afolon.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si les teignes tourmentent votre oiseau.
Libres et raubas defendo d' ardas.
Eluc. de las propr., fol. 206.
Préservent de teignes les livres et les habits.
CAT. Arna.
2. Arnos, adj., teigneux.
Li moillatz las penas arnosas
Que no son encar del tot rozas.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Mouillez-lui les plumes teigneuses qui ne sont pas encore entièrement rongées.
Arnaglossa, s. f., lat. arnoglossa, arnaglosse, plantain.
Plantagge, autrament dit arnaglossa, que so lengua de serpent.
Arnaglossa... A forma d'aquest' herba era fayt l'ornament de la mitra del maior capela.
Eluc. de las propr., fol. 219.
Plantain, autrement dit arnaglosse, qui sont langue de serpent.
Plantain... L'ornement de la mitre du prêtre chef était fait en forme de cette herbe.
PORT. Arnoglosa. IT. Arnaglossa.
Arnes (arnés), s. m., harnois, équipage de guerre, vêtement.
Selon Hickesius, ce mot a signifié d'abord, chez les guerriers du Nord, une partie de l'armure, le casque, appelé par les Goths hairns ou hwairns. (Alemán actual, Hirn, Gehirn: cerebro; casco: Helm)
Wachter, Gloss. Germ., v°. Harnisch, étend la signification de ce mot à l'armure entière.
Dans la langue des troubadours, arnes a été employé non seulement
pour l'armure et l'équipage de guerre, mais même pour les vêtements ordinaires, etc.
Que man caval ferran e brun et bai,
Donava plus soven et autr' arnes.
Aimeri de Peguilain: Era par ben.
Qu'il donnait plus souvent maint cheval ferran et brun et bai, et autre équipage.
E tans autres valens arnes
E fres dauratz e palafres.
P. Vidal: Abril issic.
Et tant d'autres précieux harnois et freins dorés et palefrois.
Esta T final de muchas palabras, sólo se pronuncia en determinadas zonas donde se habla la lengua valenciana.
Imagínense ustedes que uno de Alustante, Guadalajara, crease una nueva lenguadiferente al castellano sólo añadiendo una T final no pronunciada a muchas palabras, o una h, bien final, bien intercalada. Ejemplo:
Estamoz hen lah provinciah deh Guadalhajara, comhunidat deh Castillah lah Manchah; hakí kon pokos ai vastanteh. Yoh meh llamoh Didakot Santz Martynèz, soih campaneroh, yh doctorh en istoriah.”
ANC. CAT. Artetic. ESP. (Artrítico, gotoso; artético) PORT. IT. Artetico.
2. Artetica, s. f., goutte aux mains.
Malas humors, occupans las juncturas, que so causa d' artetica.
Eluc. de las propr., fol. 62.
Mauvaises humeurs, occupant les jointures, qui sont cause de goutte.
CAT. PORT. ESP. (gota; artritis) IT. Artetica.
Article, s. m., lat. articulus, article.
El Credo, que feron los XII apostols don cascus dels apostols y pauset lo sieu article.
V. et Vert., fol. 24.
Le Credo que firent les douze apôtres dont chacun y mit son article.
Loc. Confessar en aizi com article de fe.
Doctrine des Vaudois.
Confesser de même qu'un article de foi.
- Terme de grammaire.
E son apelat article aquest trey pronom hic, haec, hoc, etc.
Leys d'amors, fol. 51.
Et ces trois pronoms hic, haec, hoc, etc., sont appelés articles.
CAT. Article. ESP. Artículo. PORT. Articulo. IT. Articolo. (chap. Artícul.)
2. Articular, adj., lat. articularius, qui concerne les articles, articulaire.
Alcus gendres es apelatz articular.
Leys d'amors, fol 51.
Aucun genre est appelé articulaire.
CAT. ESP. Articular.
3. Articular, v., lat. articulare, articuler.
Part. pas. De votz literal et articulada.
Eluc. de las propr., fol. 42.
De voix littérale et articulée.
CAT. ESP. PORT. Articular. IT. Articolare.
Artigua, s. f., bas. lat. artiga, tertre, monticule, terre défrichée.
Voyez Du Cange, t. 1, col. 742; Carpentier, t. I, col. 316.
A dieu! a dieu, cavalier!
Que mon paire m crida,
Que lo vei la jus arar ab bueus
Apres sel' artigua,
Que semenam blatz.
Un troubadour anonyme: Per amor.
Adieu! adieu, chevalier! vu que mon père m'appelle, je le vois là-bas labourer avec les boeufs après ce monticule, vu que nous semons les blés.
CAT. Artiga. ESP. Artigua.
Artus, s. m., Artus, nom du roi auquel les romans de chevalerie attribuent l'institution de la Table Ronde.
Chez les Bretons il existait une tradition populaire supposant qu'Artus n'était pas mort, et qu'il reparaîtrait un jour; les écrivains du moyen âge, et surtout les troubadours, ont souvent fait allusion à cette espérance des Bretons. Guillaume de Neubrige, qui écrivait dans la seconde moitié du XIIe siècle, dit des Bretons: “Quorum plurimi tam bruti esse feruntur, ut adhuc Arturum tanquam venturum exspectare dicantur, eumque mortuum nec audire patiantur.”
A la même époque, Pierre de Blois, archidiacre de Bath, exprimait la même pensée en vers latins:
Quibus si credideris
Exspectare poteris
Arturum cum Britonibus.
Petrus Blesensis, epist. 57.
De la mort d'Artus sai perque n'es doptamentz.
P. de Corbiac: El nom de.
De la mort d'Artus je sais pourquoi il en est doute.
Car ben devetz aitan de dol aver,
Cum per Artus agron selhs de Bretagna.
Mathieu de Querci: Tan suy marritz.
Car vous devez avoir autant de douleur, comme ceux de Bretagne en eurent pour Artus.
Part totz los monz voill qu'an mon sirventes
E part totas las mars, si ja pogues
Home trobar que il saubes novas dir
Del rei Artus, e quan deu revenir.
Aimeri de Peguilain: Totas honors.
Je veux que mon sirvente aille par tous les pays et par toutes les mers, s'il pût jamais trouver un homme qui lui sut dire des nouvelles du roi Artus, et quand il doit revenir.
Ceux de Valenciennes attendaient de même un comte de Flandre.
ANC. FR. A Valencines l'atent on
Ausi conme funt li Breton
Artu, que jà ne revenra...
Mais Breton atendent folie,
Car Artus ne revenra mie.
Cil de Valencienes ausi
Come fol atendent ensi.
PH. Mouskes, an 1225.
Aruspicia, s. f., lat. aruspicina, art des aruspices.
Aruspicia, que es una maniera de divinatio.
Eluc. de las propr., fol. 181.
L'art des aruspices, qui est une manière de divination.
ESP. (Auspicio) PORT. Aruspicina. IT. Aruspicio.
Arvina, s. f., lat. arvina, graisse, lard.
Dedins adeps, arvina fora, mays grayssha per tot.
Aquel qui ab la pel si te es dit arvina.
Eluc. de las propr., fol 65.
Au-dedans embonpoint, lard au-dehors, mais graisse partout.
Celui qui se tient avec la peau est dit lard.
Arx, s. f., lat. arx, forteresse, fort, citadelle.
E 'l reis frances aunet sa gran ost, et entret en la terra del rei Richart, e pres vilas et ars e borcs e castels.
V. de Richard, roi d'Angleterre.
Et le roi français assembla sa grande armée, et entra en la terre du roi Richard, et prit villes et forteresses, et bourgs et châteaux.
2. Artenalh, s. m., citadelle, fort.
Talairans non trota ni salh,
Ni no s mov de son artenalh.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Talairan ne trotte ni saute, ni ne se meut de son fort.
3. Artilha, s. f., fortification, retranchement.
Pres del castel, en la sala,
Fors de la tor, en l' artilha.
Marcabrus ou Alegret: Bel m'es can.
Près du château, en la salle d'armes, hors de la tour, sur la fortification.
4. Artillaria, Artilheria, s. m., artillerie, armes, munitions de guerre.
Voyez Du Cange, t. I, col. 743.
Per on devia venir la dita artilharia e carretas.
Per portar... ladita artilheria et engins.
Chronique des Albigeois, col. 26.
Par où devait venir ladite artillerie et charrettes.
Pour porter ladite artillerie et engins,
Que nul menestairal, fabre, etc., non obro si no d' artillaria...
Que aio pro vitalha et armaduras et artillaria.
Tit. du XVe siècle. DOAT, t. CXLVII, fol. 282.
Quel nul ouvrier, forgeron, etc., ne travaille sinon d'artillerie...
Qu'ils aient assez vivres et armures et artillerie.
ANC. FR. Artillerie est le charroi
Qui, par duc, par conte ou par roi,
Est chargé de quarriaus en guerre,
D' arbalestes, de dards, de lances, etc.
G. Guiart, t. II, p. 433.
Getterent pierres, garroz et arteillerie contre yceulx nos ennemis.
Lett. de rém., 1352. Carpentier, t. 1, col. 317.
Heubergon, chappeline, garde-bras, arc, artillerie et autres arméures invasibles. Lett. de rém., 1397. Carpentier, t. I, col. 317.
CAT. Artilleria. ESP. Artillería. PORT. Artilheria. IT. Artiglieria.
Arzo, s. m., archet.
Que baton l'aer folamen,
Aissi com fan il estrumen
C'om toca de mas o d' arzo.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Qui battent l'air follement, ainsi comme font les instruments qu'on touche des mains ou d'archet.