Mostrando las entradas para la consulta trobéu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta trobéu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

4. 1. Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

Llibre cuart.

Capítul I.

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

¡Quína llástima que Pedro Saputo passare dels dessat o devuit añs de edat que teníe cuan va eixí del convén! ¡Quínes coses tan amables ñauríe a la seua vida! Perque lo que es ell no nessessitáe mes barbes, mes tempero ni madurassió: ere un gran músic, un bon pintó, literato o lletrat, filóssofo, mol ample de muscles y ben reforsat, un home perfecte, un home complet y fet de totes totes. 

Es verdat que com los demés van aná envellín, no haguere pugut tindre sempre los mateixos amors, y se va vore obligat a dixá los que sen anaben de la orfanidat, y aná agarrán los que van aná vinín. Pero aixó an ell ¿qué li fotíe?; algo, ya u vech; perque ni lo cor del home es aixina ni ña verdadé amor sense estima, ni estima sense virtut, y la virtut seguix totes les edats. Pijó siríe encara si tinguere fills, perque éstos creixeríen, trauríen barba, y se faríen homens, y lo pare se quedaríe detrás de ells y sagal sempre. Vaiga, no pot sé, no estaríe be, es disparate pensáu; milló es lo que ara se use.

Per un atra part, ¡sé sempre jove!, ¡no passá may dels vin añs! ¡Ay, qué bo siríe, dirá aquí alguna sagala lectora passada ya de ixa edat o assomanse an ella! ¡Ay, qué bo! Pos mira, lectó, sagala, o entenu tú que lliches, la jove dels cuatre lustros, o los que tingues, que si a la meua má estiguere may siríeu velles, sense que sigue lisonja féu mes bon goch y mos agradéu mes de joves. Una vegada passats los trenta y cuatre o trenta y sing, tos pararía allí y no tos faríeu mes fees. Sí que ha passat ya la juventut y sen va aná lo coló de rosa, y la vivesa dels ulls y la finura de la careta, y lo aire y la amabilidat dels añs de les grassies. Pero encara no sou fees. ¿Qué mes volíeu? Parléu als deu añs mes, y diréu: ¡ay quí los agarrare! Pero no me se ha donat este encárrec; u séntigo, y mes no podéu remediá. Conque admitiu la voluntat o alcansaume llissensia pera servitos.

Ham arribat al llibre cuart de la vida de Pedro Saputo, al que ya es home de mes serios pensamens, ya no li putixen los mantellets, y ya no faltará qui mol pronte li dono una sofrenada y li digue: hola, mosso; mira que eres home. Sino que es lo cas que yo, com lo vull tan y ere ell tan viu y demoniet de sagal, séntigo que no u sigue sempre y tingam que tratá de coses tan formals com sirán les que apunten y seguixen. En tot, ell es lo mateix, y yo tamé, y així ni ell dixará de obrá com qui ere, ni yo de escriure com hay escrit hasta ara. Conque, ¡arredro, tristesa!, ¡oste allá, pesás del alma! Bon ánim y continuem. Aquell inviarn lo va passá Pedro Saputo al seu poble, dedicanse al estudi prinsipalmen y sense olvidá la pintura y la música. Los ratos libres descansáe en la conversa de Eulalia que en tan bon mestre va arribá a sé la sagala mes discreta y amable de la terra. No dixáe de creures digna del mateix favor la filla de sa padrina, perque ere tamé mol amable, grassiosíssima, maja, garbosa, entesa, encara que inossén, y un verdadé diamán traballat, y treballat per tals mans; y tamé lo volíe mol, habenla inclinat sa mare al amor de Pedro Saputo en propósit de que la amistat dels pares se arribare a estretí del tot en la unió dels fills y quedaren les dos cases fetes una sola. Ell, sabenu, contemplabe y alegrabe a san germaneta, pero la part prinsipal sempre ere pera Eulalia.

Sa mare, en fin, después de habéu pensat moltes vegades y habé reculat tantes atres per temó de la seua resposta, se va determiná a insinuali que lo seu dessich siríe vórel casat, a la seua edat ya conveníe. Y li va afechí que al poble mateix podríe casás mol be, si vols casat be, cásat al carré, al seu poble no lo engañaríen. Yo sé, va di, que ña qui te vol y pense en tú mes de lo que tú assertarás a imaginát. De Eulalia tú sabrás a lo que está disposada, habén dit sempre a la seua familia y publicamen que te volíe tan que may voldríe a datre home, perque no lo podíe ñabé ya digne de ella después de habet conegut a tú y merescut lo teu amor. Gala, sí, fill meu, gala está fen, de sé filla de un filldalgo que tú saps lo fanfarrón que ere, del amor en que te vol y diu que tú li correspons. Y lo que es mes, ningú murmure de ella sino que encara pareix que tots la volen mes per esta ressolusió y desenfado. De les demés del poble, grans, minudes y michanes, potsé te costaríe mes preguntá que conseguí lo sí de elles y dels pares; perque yo sé cóm me saluden, yo sé lo que me afavorixen, tratanme com a igual hasta les mes engreídes y pujadetes, visitanme y alegranse cuan yo les visito. 

No sé lo que es; pero hasta pera criades me se han brindat sagales de cases mol dessentes. Pero entre totes me pareix que a qui te pots dirigí es a la filla de ta padrina, a tan germaneta, an ixa Rosa que u es verdaderamen y a qui sa mare ha criat com aposta pera tú, y ella mereix un home com tú, perque es un ángel com veus de hermosa y amable, sempre alegre y natural, viva, dóssil y grassiosa, advertida, sempre portán la gloria als seus ulls y an aquella careta que no sé si haurás mirat be, pero que sense parlá diu mol, en un cor puro y tendre, y un pensamén florit; que ben dichós sirá, fill meu, ben dichós al que ella óbrigue lo seu pit y se li entrego del tot.

Pedro Saputo li va contestá:

- Cosa natural es que vosté, siñora mare, me haigáu proposat que me casa. No obstán, a mí me pareix que encara soc massa jove. ¿Qué són vinticuatre añs pera un home, y encara no cumplits? 

Y pera mí són menos que pera datres. Tamé crec que coneixéu poc lo cor humano si agarréu com una simple enhorabona los obsequios que tos fan a les cases prinsipals del poble, yo buscaría lo gat. 

Y entre tantes sagales com vosté me trobéu, no me atrevería a parlá de llas y enllás mes que en dos, la una perque está vist lo bon dessich de la seua familia, que es man germaneta Rosa; l'atra, Eulalia, perque trencaríe tots los inconveniens y despressiaríe la contradicsió dels seus. Pero no mos engañem, bona mare y siñora meua; yo com Pedro Saputo soc ben ressibit aon vach, y les joves, lo que es per nelles, repararán poc en una vanidat o soberbia que no diu al cor; pero tenen pares, y éstos no poden dixá de pensá en lo pas del tems; y me atrevixco a di que hasta de eixes, si no es Rosa, ñauríe alguna dificultat pera vore nora a la vostra casa. Y la pas después duraríe o no, y lo mateix la felissidat. Lo món se goberne per preocupassions y no per raó; y ñan preocupassions nessessaries, senu unes a uns tems, y atres a datres, y algunes conveniens a tots, perque toquen al alma mateixa de la sossiedat. En fin, siñora y mare meua, tos u diré sense voltes: me sobren bens, o al menos ne ting bastans y puc aumentáls fassilmen; pero me falte nom y familia, y no tenim que cometre la temeridat de buscá desaires o disgustos que mos faiguen mal, mos dolguen y mos ofenguen. De Rosa parlaré mes en particulá al seu momén.

Sa mare lo va entendre y va di: 

- Parles, fill meu, com lo que eres y te cride lo món. Es verdat, tens raó, pera la teua desgrassia y pera la meua... Y aquí se va ficá a plorá, se va encaná y no va pugué di res mes.

- No ploréu, mare, li va di ell; pensáu que res tos falte, y que teniu un fill que tos adore y res trobe a faltá en la seua condissió.

- Sí, fill, sí, ya u vech, va contestá ella; pero ya que ham tocat este pun, y eres tan prudén, vull que sápigues lo que hasta ara no me había atrevit a dit:

- Yo entraba a casa una tarde de hivern mol freda y en tronada, y al mateix tems va assertá a entrá al poble y passá per allí un caballé, me va mirá en atensió, va pará lo caball, y com va vore que yo me avergoñía y anaba a ajuntá la porta, me va cridá y va demaná fonda pera un rato, pos encara volíe passá del poble, res mes que calentám, va di, y fe un mosset. Yo li vach di que desmontare y entrare a casa meua si volíe, pero que sentía que fore tan poc digna del tal huésped. Veníe carpidet de fret. Ell se va apeá, va pujá, se va calentá, va minchá algo, y ya manáe al criat traure al caball cuan mirán per la finestra va vore lo tems cruel y va di: no importe la vida ni la hassienda, amable possadera meua; yo a ningú conec ni hay de vore an este poble, si no tos hay de molestá, me quedaría aquí esta nit. Yo, plena de confusió per lo meu mal ajuar, li vach di que mirare lo que fée; que no ere casa aon puguere está a gust y comodamen, perque la bona voluntat en que yo lo serviría no suplíe atres faltes. 

Y se va mostrá mol satisfet y contén.

En son demá va nevá, bufáe un airet sers que talláe la cara y no va eixí de casa. A l'atre día va fé un airegaz y unes ventolines que se emportáen les teulades y un fret que no se podíe viure mes que damún dels calius, a les flames del fogaril; y habén enviat al criat a per aigua perque no va volé que yo hi aniguera, me va di:

- ¿Conque sou pubilla? - Sí, siñó. - ¿Y soltera? - Sí, siñó. - ¿Y honrada? - Ya u veéu. - Pos yo, va di entonses, soc mosso y caballé, huérfano tamé de mare, y vach a seguí lo consell de mon pare, que es un home mol sabut. ¿Voléu vindre en mí?

- No, siñó, y perdonéu, li vach contestá yo.

- No siréu la meua criada, sino siñora de casa meua.

- Tos dono les grassies, li vach di tremolán, pero mons pares me van encarregá mol la honestidat y no me van dixá datres bens. 

- No tinguéu vergoña, digna donsella, me va di entonses serio pero amorós. Deu me ha fet entrá an esta casa cridanme en la vostra modestia y la noblesa de cor que vach vore a la vostra mirada y vach sentí a les vostres paraules. Los llassos mes amagats que me tenen sujeto al vostre costat són mol forts, creéume, y vull que siguen vissibles y mes forts encara; són del cor, y vull que siguen tamé de la ley. Doneume la má. Y dién aixó me va agarrá de la má y va di:

- Sou la meua dona.

Yo estaba tan fora de mí, que no podía parlá y no li contestaba. 

Y ell me va di:

- Parléu o apreteume al menos la má. ¿Admitíu la meua? Yo lay vach apretá y crec que vach di "siñó”. Entonses me va abrassá, y me vach creure, fill meu, me vach creure la seua dona... Aquí va torná a plorá la beneita, y después va prosseguí dién: y en aixó se va pará un día mes, ¡y vach sé ta mare!... No va pugué continuá la pobreta, y son fill la va dixá plorá y gemegá una mica, y después la va consolá y li va di en mol amor que acabare la historia, perque la sentíe en mol gust.

- No ting res mes que di, va contestá sa mare, exepte que lo caballé me va dixá coranta escuts y sen va aná prometinme torná al cap de un mes, pero sense dim cóm se díe ni de aón ere. Tot, fill, me pareix habéu ensomiat; y si tú no hagueres naixcut per somni u tindría. Perque sinó ¿cóm un home tan formal y virtuós podíe engañá aixina a una infelís per pago de habél ressibit a casa meua? 

¡Y te li assemelles tan! 

Va pensá una mica Pedro Saputo y va di: 

- No tos desconsoléu; aquell caballé no tos va engañá, no podíe engañatos, o se va morí o se li va desvindre alguna desgrassia, sigue com sigue, que no li ha dixat torná als brassos de una dona que tan libremen y en tanta reflexió va pendre del modo que hau referit. 

No ploréu, no penséu mes en aixó; consoleutos y sigáu felís com u hau sigut hasta ara. Dixéu tot, y alegréu la vostra imaginassió en lo be y estat presén, que tans atres envechen, com vosté mateixa veéu. Y en cuan al meu casamén no tos preocupéu, que ya u aniré yo pensán, y vorem lo que mos anirá milló, ya que no ña cosa que mos apremio, ningú mos fique flarets al cul.

Se va consolá sa mare, y no sen va parlá mes del assunto. Sen va enrecordá Pedro Saputo de lo que habíe sentit del pare, que hasta príncipe lo creíen algúns, y de bona gana li haguere fet algunes preguntes a sa mare; pero va tindre per mes convenién no seguí una curiosidat potsé inútil y no del tot ben vista entre un fill y sa mare.

3. 8. Una carta anónima. Visita de un caballé.

Capítul VIII.

Una carta anónima. Visita de un caballé.


Per aquells díes va ressibí una carta sense fecha ni firma, en lo sobre: "A Pedro Saputo, Almudévar.» Y dins, Fa cuatre añs. No se va cremá, com diuen, los cuernos cavilán de quí seríe; su va pensá enseguida. Y agarrán la pluma, ne va escriure un atra contestán esta sola paraula: Passiensia. Y sense fecha ni firma la va dirigí a don Severo Manuel de Estada, sense dudá de que lo recuerdo ere de Morfina.

Cuan lo caballé va vore esta carta perdíe lo juissi no podén atiná lo que significabe ni de quí podríe sé. Consultabe a la seua dona, a son fill, a la nora, a la filla; la enseñáe als seus amics, a tot lo món; y ningú assertabe (¿cóm ere possible?), dissimulán Morfina y fen vore que se admirabe igual que tots. Y va di al final son pare:

- Ara sí que vach a vore a Pedro Saputo, pos diuen que está al seu poble, que en la seua molta sabiduría pot sé que enserto. 

¿Quí vindrá en mí? Don Vicente se va oferí, y la nora tamé, y Morfina va di que no li demanaríe a son pare datra grassia a la seua vida. Al sentí aixó son pare se va alegrá, per poc no li va doná lo gust; casi se la va emportá en ell. Pero va di que primé hi aniríe sol, y que después ya se voríe. Y així u va fé.

Va arribá a Almudévar, y dixada la mula a la fonda, va aná cap a casa de Pedro Saputo. Lo va coneixe éste al momén; pero, sospechán lo cas, li va pareixe callá mentres no fore reconegut; y li va preguntá cóm se díe. Va di don Severo lo seu nom y apellitsy entonses va cridá ell a sa mare y li va di:

- Enviéu a la criada al messón y que lo criat de este caballé li faigue portá la mula y les aubardes en lo bagache. Se oposabe don Severo, y ell, mol resolt, li va di: o a casa meua o fora de casa meua. 

No es digne de tan prinsipal caballé, pero es mes dessén que la fonda, y sobre tot siréu servits en bona voluntat. Se va ressigná o conformá don Severo, y no se va atreví a parlali de la carta hasta después de michdía.

Lay va enseñá, y li va preguntá si sabríe de quí podríe sé, habenla ressibit a seques per lo correu. Va pendre Pedro Saputo la carta, la va mirá, y discurrín una mica (pera dissimulá) va di: 

- Esta carta es la contestassió a un atra.

- No pot sé, va contestá don Severo, perque de totes les que hay escrit hay ressibit contestassió; y ademés no li hay parlat a ningú de forma que me puguere doná esta resposta: ni los meus fills saben res tampoc, ni los meus amics.

- Pos resposta es.

- Perdonéu, pero no u puc creure.

- Que u cregáu o no, es un atra cosa; pero es lo que tos dic. 

Ñan somnis, siñó don Severo, que són realidats, y realidats aon pareix que estigues ensomián. Digueume, ¿teniu almes al purgatori? 

- Alguna ñaurá potsé de tantes com ne van aná allá, entre pares y agüelos.

- Pos veéu de tráureles; y si són almes de este món, mes, perque aquí se sap y se veu lo que patixen, y allá es cosa de la fe y de la imaginassió. ¡Teniu parens pobres!

- Un o dos.

- Pos auxilieulos. ¿Teniu filles casades a casa de la sogra?

- No, siñó.

- ¿Y solteres?

- Una.

- Pos caseula.

- No vol casás.

- Yo tos dic que sí que vol.

- Yo tos dic que no.

- Yo tos dic que sí.

- ¿Me u asseguréu?

- Sí, o soc lo home mes tonto y badoc del món.

- Pos yo tos juro que la casaré ben pronte vullgue o no vullgue.

- Mateula milló.

- ¿No me diéu ...?

- Al seu gust.

- No vol a ningú; no li agrade cap home.

- Impossible.

- A fe de caballé.

- ¿Hau agarrat lo cor de la vostra filla a la má, y mirat be tots los seus foradets? ¿Hau fet la proba de portala a un convén, y obligala a vestís de monja?

- No vol tal cosa; ni té vocassió al claustro.

- Pos es que ne té al atre estat; al matrimoni. Y sobre tot aixó fico lo meu honor, lo meu nom y hasta la vida.

- Estic atabalat. ¿Qué hay de fé en arribá a casa meua?

- Res, traure almes del purgatori.

- Vingue vosté a ajudám. ¿Qué, no tos pendríeu la molestia de vindre y me pintaríeu una sala?

- En mol gust.

- Pos ya respiro, ya descanso, ya men aniré contén. Pero miréu de no engañatos, perque la meua filla, y perdonéu que la alaba tan, es mol entesa, mol discreta, y mol resservada. Diuen que es mol hermosa, y crec que u es si no me engañen los ulls de pare, y per aixó dic lo que los pareix a tots; pero en aixó atre la puc jusgá en menos passió; y tos dic que los secretos del seu pit no los penetre ni lo rayo mes sutil y puro del sol; y be podríe sé que mos dixare burlats o en dos pams de nassos. 

- Es mes sutil lo pensamén del home y lo coneiximén del cor humano. Yo tos prometixco que als pocs díes que la trata ham de sabé si es alma triste del purgatori, o alma benaventurada de la gloria. Y sobre la carta faré tals probes, que no tos quedará cap duda de lo que hay dit. Yo pintaré y observaré; vosté callaréu, y tot anirá be y mos desengañarem.

Mol satisfet se va quedá don Severo de les raons de Pedro Saputo, y mes de la seua promesa. Als dos díes se disposáe a anassen y li va di Pedro:

- Los antics, siñó don Severo, cuan ressibíen algún huésped, lo obsequiaben, agassajaben y regaláen tres díes sense preguntali de la seu persona; passada esta tresena li preguntaben quí ere, cóm se díe, de aón veníe y aón anáe. Ham dixat esta costum y fórmula per la gran pressa que tenim de sabé quí es lo huésped que mos ve, y potsé per la mes gran de despachál de casa. Si no trobéu a faltá la comodidat y regalo de la vostra casa, tos rogo que tos aturéu los tres díes de la ley per vosté y per mí, y un mes per l'alma del purgatori que me ha proporsionat la satisfacsió de hospedá a casa meua a un tan prinsipal y amable caballé. Los antics donáen tamé al huésped al tems de despedíl lo que díen dons de hospedache, que ere alguna roba mol pressiosa, alguna espasa, escut de armes, o be algún caball, y res de aixó nessessitéu ni ña ara la mateixa raó que allacuanta per an esta costum, miréu lo que ña a casa meua que no ñague a la vostra, y si algo trobéu del vostre gust, emportéutosu en señal de la nostra amistat. ¿Sou afissionat als llibres? ¿U sou als cuadros? Astí teniu llibres, y allá teniu cuadros.

- ¿Y si agarro lo que no deuría?

- Aixó no pot sé. Ya don Severo habíe passat alguns ratos lligín La consolassió de Boecio traduída y afegida per Pedro Saputo, encara que manuscrita; y la va apartá com a llibre que volíe emportás.

Va mirá los cuadros, y se parabe moltes vegades dabán del de Pedro y lo de sa mare fets los dos aquell añ; y va di:

- Si estos dos retratos vostres no foren tanta part del vostre cor... 

- U són y mol gran, va contestá Pedro Saputo; pero per naixó mateix tos los oferixco...

- ¡Ah!, va di don Severo; yo los ficaré llum a casa meua. Li va doná Pedro Saputo les grassies per lo favor, y li va entregá los cuadros y lo llibre dién:

- A un atre al món no los hi donaría; pero don Severo Manuel de Estada té privilegi a casa de Pedro Saputo.

Sen va aná don Severo, va arribá a casa seua, y van acudí la dona y los fills a preguntali com si vinguere de una peregrinassió al atre hemisferi. Ell los va di: - U séntigo, Mariquita, u séntigo, fills meus, séntigo de no habetos emportat a tots. ¡Ay, quín home! ¡Ay, quín home tan sabut y tan amable! Mol diu la fama, pero es mol mes de lo que se diu. Cuatre díes me ha fet está, pero a casa seua, perque es mol generós, y al pareixe ric. ¡Qué be que hay estat! Es lo home mes natural que hay conegut: mol caballé, aixó sí, pero al mateix tems tan pla y amable, que se pegue al cor com un ferro a un atre a la forja. ¡Quín agassajo! ¡Quín servissi tan fi y sensill! ¡Quína fassilidat en tot! Alló, fills, es viure encantat. ¿Pos, y sa mare? 

Sa mare es tota una siñora. No dirá ningú, no, que ha sigut pobre y tingut ofissi tan humilde com lo de rentadora.

- Pero de la carta, va preguntá don Vicente, ¿qué tos ha dit?

- De la carta, va contestá, ha dit moltes coses (Morfina mol atenta); pero com vindrá después...

- ¿Aquí?, va preguntá lo fill.

- Aquí, aquí, an esta casa, va contestá don Severo. Y ya podéu disposatos tots a ressibíl com a un amic, pero tamé com a un home tan sabut, y no faiguéu tontades o extravagansies perque los seus ulls penetren hasta l'alma, y sap lo que un está pensán cuan lo mire.

- ¿Conque vindrá?, va torná a preguntá don Vicente. 

- Sí, fills, sí, ya u hay dit: y pintará la sala de la cadiera.

- Men alegro, men alegro, va di don Vicente donán fortes palmades; lo coneixerem.

- Abans lo podéu coneixe, va di son pare, pos li vach demaná y me va doná lo seu retrato y lo de sa mare, que són éstos. Va sé traure los retratos, y los cuatre se van amuntoná damún de ells y no los podíen vore a gust. Los va penjá don Vicente a dos claus alts y aixines los van mirá mes desplay. Después va di don Vicente: 

- ¿Sabéu pare, que Pedro Saputo me pareix que se assemelle an aquell estudián navarro al que díen don Paquito?

- Calla, ignorán, li va contestá son pare; ¿qué té que vore don Paquito ni tots los Paquitos del món en eixe retrato?

Don Paquito ere un estudián, espabilat sí, y vivaracho; pero un quidam, un mindundi, comparat en Pedro Saputo. En fin, ya lo voréu y tos desengañaréu; entretán no diguéu disparats ni sabocades. Morfina se admirabe de lo que li podíe la aprensió a son pare, pos sen un mateix don Paquito y Pedro Saputo, ni lo va coneixe allá ni veíe ara lo paregut, o mes be la identidat al retrato. 

Y pera fé un atra proba, va di:

- Pos tamé a mí me pareix lo de este retrato lo mateix que a Vicente. ¿No veéu, pare, que té los ulls y tot lo aire de don Paquito?

- Los ulls y lo aire de la meua quinta bruixa de yaya sí que té, va contestá son pare enfadat, porros que sou tots. No me nomenéu mes a don Paquito; perque es compará la nit al día, un teó al sol, un pigmeo a un gigán. Pos, dic, ¡si lo sentigueres tocá lo violín! 

Don Paquito esgarrañabe les cordes de tripes de gat; pero alló es sentí als mateixos angels del sel.

- Es segú pare, va di don Vicente, que ha de vindre aquí, sinó demá montaré a caball y men aniré a vórel. Y mira tú siñoríssima germana meua, de no sé en ell tan seca y impenetrable com has sigut en tots los que han vingut a vóret.

- Yo te dono la meua paraula, va contestá ella, de no séu en ell, sino al contrari, mol blana y penetrable, per explicám al teu modo.

¿Qué habíe de di un home tan sabut si me veiguere seria, indiferén y resservada?

- Pos vorem, va di son germá, cóm u cumplixes.

- Dónau per cumplit, va contestá ella. Y en verdat que u díe de cor, com pot suposá lo lectó, que sap lo misteri del seu amor en Pedro Saputo, y lo secret de la carta.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.


Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.

sábado, 16 de marzo de 2024

Lexique roman; Freg, Freit - Confricacio


Freg, Freit, s. m., lat. frigus, froid.

L'auzel son de sisclar mut,

Per freg, que cug qu'els destrengua.

(chap. Los muixons están muts de chulá, per fret, que crec que los aprete. Lo DCVB escriu: xisclar (i ant. sisclar). v. intr. - xiular o siular.)


Rambaud d'Orange: Er quan s' embla.

Les oiseaux sont muets de siffler, par le froid, que je crois qui les étreigne.

Fig. Las ardens sajetas del diable devem estenjer per lo freit de dejuns e de vigilias. Trad. de Bède, fol. 53.

Nous devons éteindre les ardentes flèches du diable par le froid de jeûnes et de veilles. 

ANC. FR. Freit et estet...

Gelée e freit. 

Anc. tr. du Psaut. de Corbie, ps. 102. 

CAT. Fred. ESP. (frío) PORT. Frio. IT. Freddo. (chap. Fret, fred, freda, fredes; Fredes, poble de Castelló prop de Beseit pels Ports.)

2. Freg, Frey, adj., lat. frigidus, froid.

Cant er cueit, ans que sia freg.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand il sera cuit, avant qu'il soit froid.

Cant viron Thadieu mort e frey. V. de S. Honorat.

(chap. Cuan van vore a Tadeo mort y fret.)

Quand ils virent Thadieu mort et froid.

Fig. Cautz de tortz far e de caritat fregz.

P. Cardinal: D'un sirventes. 

Chaud à faire torts et froid de charité. 

Loc. prov. De mon mal aip conosc en ver 

Que bati fer freg ab martel. 

Deudes de Prades: En un sonet. 

Par ma mauvaise habitude je connais en vérité que je bats fer froid avec marteau. 

ANC. FR. Là enz n'out trop chaut ne trop freit.

Marie de France, t. II, p. 475.

CAT. Fred. ESP. (frío) PORT. Frio. IT. Freddo.

3. Freidor, Frejor, s. f., du lat. frigor, froidure, froideur, fraîcheur.

Ara m fai chantar aitan be,

Ab lo brau temps et ab la gran freydor, 

Cum si eram el belh temps de pascor. 

Berenger de Palasol: Mais ai de. 

Maintenant me fait chanter aussi bien, avec le dur temps et avec la grande froidure, comme si nous étions au beau temps de printemps. 

Es de tan fera freidor.

P. Raimond de Toulouse: Lo dolz chan. 

Est de si étrange froideur.

Alcuna frejor que l' empenh

Vas la terra tro que s'estenh.

Brev. d'amor, fol. 37. 

Aucune fraîcheur qui la pousse vers la terre jusqu'à ce qu'elle s'éteint.

ANC. FR. Contre la froidor m'est talent repris

De chanter joliement.

Jakes de Cyson, ms. 7222, fol. 15.

CAT. ANC. ESP. Fredor. IT. Freddore. (chap. Fredó, fredós; tamé signifique temó, com si te se gelare la sang: aixó me fa fredó.)

4. Freidura, Frejura, s. f., froid, froidure.

No m' en lays per freidura

Qu'ieu leials guaita no sia

Tota via.

Cadenet: S'anc fui belha. 

Je ne m'en laisse par froidure que je ne sois toujours loyale sentinelle.

Freidura dolenta 

No m tolh chantar ni rire.

P. Rogiers: Tant no plou.

Froidure douloureuse ne m'ôte chanter ni rire. 

Lansa dressada,

Sofren caut e freydura.

Serveri de Girone: En si mal punh. 

Lance dressée, souffrant chaud et froidure. 

Flors... una pauca frejura corrump tota lor natura.

Eluc. de las propr., fol. 209. 

Fleurs... une petite froidure corrompt toute leur nature. 

ANC. CAT. Fredura. ESP. Freidura (helada). IT. Freddura.

5. Frigiditat, s. f., frigidité, froid, froideur.

Per razo de sa frigiditat. Eluc. de las propr., fol. 190.

En raison de sa froideur.

Per frigiditat e humiditat.

Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Par froid et humidité. 

IT. Frigidità, frigiditate, frigiditade. (chap. En lo cas de fredó sexual, frigidés.)

6. Frezir, v. y lat. frigere, froidir, refroidir.

No m frezis freitz ni gels.

A. Daniel: Ans qu' els.

Ne me refroidit froid ni gelée.

Lo pan del folh

Caudet e molh 

Manduc, e lays lo mieu frezir.

Marcabrus: D' aiso laus.

Je mange le pain du fou chaud et mou, et laisse refroidir le mien.

Fig. Ni 'l cor lunhar ni frezir.

Gaubert, Moine de Puicibot: Partit.

Ni éloigner ni refroidir le coeur.

CAT. Fregir. ESP. Freír (enfriar, resfriar). PORT. Frigir. IT. Friggere.

(chap. Arrefredá, arrefredás, refredá, refredás. Si li passe a Catarro de Valderrobres, Luisico Rajadell, entonses es encatarrá, encatarrás. Yo me arrefredo, arrefredes, arrefrede, arrefredem o arrefredam, arrefredéu o arrefredáu, arrefreden; arrefredat, arrefredats, arrefredada, arrefredades. Yo me encatarro, encatarres, encatarre, encatarrem o encatarram, encatarréu o encatarráu, encatarren; encatarrat, encatarrats, encatarrada, encatarrades.)

7. Fredezir, v., refroidir, devenir froid.

Entro que venc la nuh, au fredezir.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 47. 

Jusqu'à ce que vint la nuit, au refroidir.

8. Affreydar, v., refroidir.

Part. pas. S'es affreydat. L'Arbre de Batalhas, fol. 242. 

S'est refroidi.

9. Esfrezir, Esfredezir, v., refroidir.

Dont ara m'esfredezis.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar. 

Dont maintenant je me refroidis.

Part. pas. fig. La religio dels morgues era mot esfrezida.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 126.

La religion des moines était moult refroidie.

10. Enfrigiditat, s. f., froid, froideur. 

Si es enfrigiditat de complexio. Trad. d'Albucasis, fol. 53. 

S'il y a froideur de complexion.

11. Infrigidacio, s. f., refroidissement.

Dona al cors infrigidacio.

Eluc. de las propr., fol. 35.

Donne refroidissement au coeur.

12. Infrigidar, Enfregidar, v., refroidir, rafraîchir.

Part. prés. Cove que prenga causas infrigidans, ayssi cum milgranas acetozas e endivia am vi agre e laytuguas.

(chap. Convé que prengue coses refrescans, així com mangranes ássides y endivia en vinagre y lletugues.)

LA PRESENCIA DEL VALENCIÀ EN ANTERIORITAT A 1238

Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Convient qu'il prenne choses rafraîchissantes, ainsi comme grenades acides et endive avec vinaigre et laitues.

Part. pas. Fay aquo am festinacio, per so que no sia enfregidat.

Trad. d'Albucasis, fol. 5.

Fais cela avec hâte, afin qu'il ne soit pas refroidi.

IT. Infrigidare.

13. Refreidar, Refrejar, Refregar, v., lat. refrigerare, refroidir, rafraîchir.

Lhi refreida sa calor. Liv. de Sydrac, fol. 79.

Lui refroidit sa chaleur.

Li dones una gota d' ayga per refrejar la dolor de sa lenga.

(chap. Li donare una gota d'aigua per a refrescá la doló de la seua llengua; arrefredá, refredá.)

V. et Vert., fol. 74. 

Lui donnât une goutte d'eau pour rafraîchir la douleur de sa langue.

Si tota l' ayga de la mar li corria sus sa lengua, no se refrejaria.

(chap. Si tota l'aigua del mar li corríe per damún de la llengua, no se arrefredaríe, refrescaríe.)

V. et Vert., fol. 78.

Si toute l'eau de la mer lui courait sur la langue, ne se rafraîchirait pas.

Vomis, e refregaras ti, e donaras sandat a ton cors.

Trad. de Bède, fol. 72. 

Vomis, et tu te rafraîchiras, et donneras santé à ton corps.

Fig. Trop de rasons mi refreia,

Qu'a pena m plai ren que veia.

Palazis: Si col flacs. 

Trop de raison me refroidit, vu qu'à peine me plaît chose que je voie. Part. pas. Cant aiso er refreiat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand cela sera refroidi.

CAT. Refredar. ESP. PORT. Resfriar. IT. Rifreddare, raffreddare.

(chap. Vore lo pun 6 aquí dal.)

14. Refreydir, Refregir, Refrezir, v, refroidir.

Quan vey lo temps camjar e refreydir.

Guillaume de Berguedan: Quan vey lo.

Quand je vois le temps changer et refroidir.

En ivern, ela es freia de sus per l' ayre que la fer e la refrezis.

Liv. de Sydrac, fol. 135.

En hiver, elle est froide dessus par l'air qui la frappe et la refroidit.

Fig. Ma dona m fai tot refregir del caut. 

Rambaud de Vaqueiras: D' amor no m lau.

Ma dame me fait tout refroidir du chaud. 

Tos coratges si refrezira de far cel mal. Liv. de Sydrac, fol. 65.

Ton courage se refroidira de faire ce mal. 

Part. pas. Avant que sia refrezit.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avant qu'il soit refroidi. 

ESP. Refreír (resfriar, refrescar, enfriar). IT. Rifriggere.

15. Refrigeri, Refregeri, s. m., lat. refrigerium, réfrigérant, adoucissement.

L'ayre no sia sufficient per donar refrigeri al cor.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Que l'air ne soit pas suffisant pour donner réfrigérant au coeur. 

Fig. Do de pietat es coma un refregeri de rosada del ciel.

V. et Vert., fol. 56.

Don de piété est comme un réfrigérant de rosée du ciel. 

Non auras consolatio ni refrigeri. Libre de Tindal. 

Tu n'auras consolation ni adoucissement. 

CAT. Refrigeri. ESP. PORT. Refrigerio. IT. Refrigerio, rifrigerio. 

(chap. Refrigeri, refrigeris; un mosset, descansá, repará les forses, fé un traguet de aigua, de vi, etc.)

16. Refrigeracio, s. f., lat. refrigeratio, réfrigération, refroidissement. Ayre necessari a la refrigeracio. Eluc. de las propr., fol. 33.

Air nécessaire à la réfrigération. 

Fig. Contra temptacio dona refrigeracio. 

Eluc. de las propr., fol. 8. 

Contre tentation donne refroidissement. 

ESP. Refrigeración. PORT. Refrigeração. IT. Rifriggerazione. 

(chap. Refrigerassió, refrigerassions; v. refrigerá.)

17. Refrigeratiu, adj., réfrigératif. 

Humectatius et refrigeratius.

Es dezicativa et refrigerativa.

Eluc. de las propr., fol. 89 et 75. 

Humectatifs et réfrigératifs. 

Est dessiccative et réfrigérative. 

Subst. Si cura per sagnia, per refrigeratius. 

Eluc. de las propr., fol. 98. 

Se guérit par saignée, par réfrigératifs. 

ESP. PORT. Refrigerativo. IT. Rifrigerativo. (chap. Refrigeratiu, refrigeratius, refrigerativa, refrigeratives.)

18. Refrigerar, v., lat. refrigerare, refroidir, rafraîchir.

Refrigerar las partidas extremas.

Eluc. de las propr., fol. 228. 

Rafraîchir les parties extrêmes. 

Part. prés. Escalfan dedins et refrigeran defora.

Eluc. de las propr., fol. 102. 

Échauffant dedans et refroidissant dehors.

CAT. ESP. PORT. Refrigerar. IT. Rifriggerare. (chap. Refrigerá.)

19. Fresc, Fresq, adj., germ. frisch, frais, dispos.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ab buire fresc so coiretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec beurre frais vous cuirez cela.

El cors delgat, graile e fresc e lis.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Le corps mince, délicat et frais et lisse. 

Totz jorns trobaretz mi fresc.

T. de Ricaut et de Cabrit: Cabrit. 

Toujours vous me trouverez dispos.

- Neuf.

Lo fers et l' escus frescs.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29. 

Le fer et l'écu neufs.

- Nouveau, récent.

Una sirventesca,

En Raynier, tota fresca 

Vos metrai en cabal.

Bernard de Rovenac: Una. 

Un sirvente tout nouveau, seigneur Raynier, je vous mettrai en cheptel.

Mundifica nafras fresquas.

(chap. Purifique ñafres fresques : ressentes o ressientes.)

Eluc. de las propr., fol. 199.

Purifie blessures récentes.

- Adv. comp. Tout fraîchement.

Cant om de fresca la lur dona.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand on la leur donne tout fraîchement. 

CAT. Fresc. ESP. PORT. IT. Fresco. (chap. Fresc, frescs, fresca, fresques; ressén, ressién, ressens, ressiens, ressenta, ressienta, ressentes, ressientes.)

20. Frescament, adv., fraîchement, récemment.

Infant nat frescament.

(chap. Chiquet, infán, naixcut frescamen, ressenmen, ressienmen.)

Eluc. de las propr., fol. 68.

Enfant né récemment.

Pels peleris qu'ero frescamen vengutz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 175.

Par les pèlerins qui étaient récemment venus.

CAT. Frescament. ESP. PORT. IT. Frescamente.

21. Fresquet, adj. dim., frais. 

Tota fresqueta e novela.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Toute fraîche et nouvelle.

CAT. Fresquet. ESP. Fresquito. IT. Freschetto. 

(chap. Fresquet, fresquets, fresqueta, fresquetes.)

22. Frescor, s. f., fraîcheur. 

Per la frescor del mati.

Arnaud de Marueil: Belh m'es quan. 

Par la fraîcheur du matin. 

Plus fara maior calor, 

Datz li carn de maior frescor.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Plus il fera plus grande chaleur, donnez-lui chair de plus grande fraîcheur.

Adv. comp. Nouvellement, récemment. 

Era mortz tot de frescor.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 86. 

Il était mort tout récemment. 

CAT. ESP. PORT. Frescor.

23. Frescum, s. m., frais, fraîcheur.

Bel m' es dous chans per la faiha

Que fan l' auzelet menut...

Per la beutat del frescum.

Pierre d'Auvergne: Bel m'es.

Beau m'est doux chant que font par la futelaie (foutelaie) les petits oiseaux... par la beauté du frais. 

Ai lo cor de joi sazion 

Contra la dousor del frescum.

Marcabrus: A l' alena. 

J'ai le coeur rassasié de joie contre la douceur du frais.

24. Frescheza, s. f., fraîcheur. 

La colors no i es meza 

Pegnen, ans sobra frescheza

De rosa de mai. 

Un troubadour anonyme: Pres soi ses. 

La couleur n'y est pas mise en peignant, mais elle surpasse fraîcheur de rose de mai.

IT. Freschezza.

25. Fresqueira, s. f., frais, lieu frais.

Un capel fazia

De flors, e sezia

Sus en la fresqueira.

G. Riquier: Gaya pastorella.

Faisait un chapeau de fleurs, et était assise sus en lieu frais.

(chap. Fresquera, puesto fresquet aon se solíe dixá lo minjá y lo beure, sobre tot cuan se estabe al monte. La nevera allacuanta se fée en neu y palla, encara ne quede alguna antiga. A Beseit encara se li diu aixina al puesto aon estabe, que es lo polideportivo. Eixí a la fresqueta li díem a eixí de casa ya de nit; la gen mes gran se assentabe en correts y charrabe, los sagals mon anabem a voltá.)

Beceite, Beseit, casco urbano, acequia mayor, acequia, lavadero, lavaderos, casa antigua

26. Refrescamen, s. m., rafraîchissement.

Quan la batalha fon facha, 

Volgron li crestians penre refrescamens. 

Chronique d'Arles. 

Quand la bataille fut faite, les chrétiens voulurent prendre rafraîchissements.

Porta lur X formages e alcunas autras causas per refrescament.

(chap. Los porte deu formaches y algunes atres coses per a refrescamén.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 38.

Porte-leur dix fromages et aucunes autres choses pour rafraîchissement.

Un petit de refrescament. L'Arbre de Batalhas, fol. 222. 

Un peu de rafraîchissement. 

ANC. ESP. Refrescamiento. IT. Rinfrescamento. (chap. Refrescamén,  refrescamens; avituallamén, avituallamens.)

27. Refrescar, v., rafraîchir, refroidir. 

O de l'aigua rosa gitar 

En lur caras, per reffrescar.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Ou jeter de l'eau de rose en leurs visages, pour rafraîchir.

Refrescatz vostras mas, 

Qu' el lavar es fort sas 

Apres manjar.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Rafraîchissez vos mains, vu que le laver est très sain après manger.

Fig. Per lo cor dedins refrescar.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.

Pour rafraîchir le coeur au-dedans.

- Renouveler, rappeler, ranimer.

Non devetz refrescar tan vilha iror.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 94.

Vous ne devez pas renouveler si vieille rancune.

Vol retraire l' amor, e refrescar

El fag que fetz.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Je veux retracer l'amour, et rappeler le fait que vous fîtes.

Part. pas. Pel temps qu' es refrescatz.

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per moutas.

Par le temps qui est rafraîchi.

Cant agron refrescat. Abr. de l'Anc. et du N.-T., fol. 35. 

Quand ils eurent rafraîchi.

CAT. ESP. PORT. Refrescar. IT. Rinfrescare. (chap. Refrescá: refresco, refresques, refresque, refresquem o refrescam, refresquéu o refrescáu, refresquen; refrescat, refrescats, refrescada, refrescades.)

28. Refresquir, v., rafraîchir. 

Part. pas. Sian refresquit competentment de viandas.

(chap. Que siguen refrescats competenmen de minjá.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 42. 

Qu'ils soient rafraîchis convenablement d'aliments.


Fregar, Freguar, v., lat. fricare, frotter, froisser.

Fregar

Entre se doas creaturas.

Brev. d'amor, fol. 38. 

Frotter entre soi deux créatures. 

Las mas ab vinagre fregar. 

(chap. Les mans en vinagre fregá.)

Tan fier et frega 'l bec.

Eluc. de las propr., fol. 81 et 140. 

Frotter les mains avec vinaigre. 

Tant frappe et frotte le bec.

Part. prés. Moro lors ventres fregan ab l' arena.

(chap. Se moren fregán los seus ventres en l'arena.) 

Eluc. de las propr., fol. 154. 

Meurent frottant leurs ventres avec le sable. 

CAT. ESP. (frotar, refregar, restregar) Fregar. PORT. Esfregar. IT. Fregare. (chap. Fregá, refregá: frego, fregues, fregue, freguem o fregam, freguéu o fregáu, freguen; fregat, fregats, fregada, fregades. Refrego, refregues, refregue, refreguem o refregam, refreguéu o refregáu, refreguen; refregat, refregats, refregada, refregades.)

2. Fretar, v., frotter.

Adoncs oing sa cara e la freta.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Alors oint sa face et la frotte. 

El se clau la una aurelha ab la coa, e freta tan l'autra per terra tro que l' a tota clausa. Naturas d'alcunas bestias.

Il se bouche une oreille avec la queue, et frotte tant l'autre par terre, jusqu'à ce qu'il l'a toute bouchée. 

ESP. Frotar, flotar.

3. Bregar, v., frotter.

D'aco bregatz lo paladel

E la lengua de vostr' auzel.

S' oli lauri no ill trobatz,

Ab fel de porc las li bregatz.

(chap. Si oli de lloré no (li) trobéu o trobáu, en fel de gorrino les hi fregáu.)

Deudes de Prades, Auz cass. 

Frottez de cela le palais et la langue de votre oiseau.

Si huile de laurier vous ne lui trouvez pas, avec fiel de porc vous les lui frottez.

4. Fregament, s. m., frottement, friction.

No trobo aspreza en lor fregament.

(chap. No troben aspró en la seua fricsió, en lo seu fregamén.)

Fregamens et suffumigacios de caudas herbas.

(chap. Fregamens y fumigassions de herbes calentes; caldes es lo mateix que calentes, Caldes de Montbuy, se trobe en y griega, sí; 

La Fontcalda prop de Prat de Compte, per la vía verda Val de Zafán.)

Eluc. de las propr., fol. 62 et 82.

Ne trouvent aspérité en leur frottement.

Frictions et fumigations d'herbes chaudes.

CAT. Fregamento (N. E. Busquen a ver si el DCVB u otros diccionarios del dialecto catalán tienen esta palabra). ESP. Fregamiento. IT. Fregamento.

(chap. Fregamén, fregamens; fricsió, fricsions; frega, fregues, com les que te fa un curandero o un fissioterapeuta.)

5. Fricacio, s. f., lat. fricatio, friction, frottement.

Fassa sobre aquel fricacio entro que be apparen las venas.

Trad. d'Albucasis, fol. 54. 

Qu'il fasse sur celui-là friction jusqu'à ce que les veines apparaissent bien.

ESP. Fricación (fricción, friega). PORT. Esfregação. IT. Fregagione.

(chap. Lo mateix que al pun cuatre de aquí dal.)

6. Frocar, Froissar, v., froisser, briser, être mis hors de combat.

Ben aut sobre la bocla l' escut li froc.

El no fer chavaler que tot no frois.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 75 et 73. 

Bien haut sur la bosse lui brise l'écu. 

Il ne frappe chevalier que tout il ne soit mis hors de combat.

7. Frois, s. m., froissement.

Tro a breu jorn veiretz d'astas tal frois.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 64.

D'ici à peu de jours vous verrez tel froissement de lances. 

ANC. FR. E de lances grant froisséiz.

Roman de Rou, v. 13690.

8. Frunir, v., froisser, écraser.

Part. pas. fig. Es totz de maltraire rotz e frunits. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88. 

Est de fatiguer tout rompu et écrasé.

9. Confricar, v., lat. confricare, frotter.

Part. pas. Am aquel sian confricadas. Trad. d'Albucasis, fol. 45.

Qu'elles soient frottées avec celui-là. 

ESP. Confricar (en desuso; estregar).

10. Confricacio, s. f., lat. confricatio, frottement.

Arena es..., per sa confricacio, de rozilh consumptiva.

(chap. robell, rovell, com ve de rubeo, roch, yo u escriuría en b, com lo robelló o rovelló; una de les arenes que mes se fée aná pera rentás ere lo sauló. En fransés se li diu sablon a la arena; arène.)

robellons, rovellons, níscalos, níscalo

Eluc. de las propr., fol. 183.

Arène est..., par son frottement, destructive de rouille.

ESP. Confricación (desusado: acción y efecto de confricar; fricción, friega, refriega).

miércoles, 27 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

Ghino de Tacco enchampe al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte.
Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballédel Hospital de Jerussalén.

Ghino de Tacco atrape al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte. Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballé del Hospital de Jerussalén.


Alabada habíe sigut ya per tots la magnifissensia del rey Alfonso en lo caballé florentino cuan lo rey, a qui mol li habíe agradat, li va maná a Elisa que continuare, y ella va escomensá aixina:
Delicades siñores, lo habé sigut un rey magnífic y lo habé fet aná la seua magnifissensia en lo que be li habíe servit, no pot dís que no sigue loable y gran cosa, ¿pero qué diríem si se conte que un clérig ha fet aná una admirable magnifissensia cap a una persona que si la haguere tingut per enemiga no hauríe sigut reprochat per naixó? sértamen sol que la del rey siríe virtut y la del clérig milacre, ya que estos són tots mol mes agarrats que les dones y de tota liberalidat enemics encarnissats; y per mol que tots los homens buscon venjansa de les ofenses ressibides, los clérigs, com se veu, encara que passiensia prediquen y mol alaben lo perdoná les ofenses, mes fogosamen que los demés homens recurrixen an ella. A la historia que tos contaré podréu sentí cóm un clérig va sé magnífic.

Ghino de Tacco, mol famós per la seu fieresa y per lo mangoneo, enemic de los comtes de Santafiore, va sublevá a Radicófani contra la iglesia de Roma, y están a Siena, a consevol que passabe per los voltáns lo fée robá a través dels seus mesnaderos. Ara be, están lo Papa Bonifacio VIII a Roma, va vindre a la cort l´abat de Cluny, que pot´se sigue un dels mes rics prelats del món, y espentolánseli allí lo estómec, li van aconsellá los meches que anare als bañs de Siena y se curaríe sense falta; per lo que, consedínlay lo Papa, sense preocupássen de la fama de Ghino, en gran pompa de bagache o equipache, besties de cárrega y caballs y criats se va ficá en camí.
Ghino de Tacco, que sen habíe enterat de la seua vinguda, va pará les seues rets, y sense dixá escapá ni a los muleros o mossos de mules, al abat y a tots los seus acompañáns y les seues coses los va enchampá a un pas estret; y fet aixó, va enviá un embaixadó al abat, que de la seu part mol amablemen li va di que faiguere lo favor de aná a hospedás en Ghino al castell. Sentín aixó l´abat, tot enfadat va contestá que no volíe féu, perque no teníe res a fé en Ghino, sino que seguiríe lo seu camí y que a vore quí lay vedabe. A lo que lo embaxadó, humilmen parlán, va di:

- Siñó, hau vingut a un puesto aon, exepte a la forsa de Deu, natros no temem res, y aquí les excomunións y los interdictes están tots excomulgats; y per naixó, per les bones féu lo que vol Ghino.

Estabe ya, mentres li díen estes paraules, tot lo estret rodejat de bandolés; per lo que lo abat, veénse voltat en tots los seus, mol enfurruñat, en lo embaixadó va empendre lo camí del castell, y lo va seguí tota la compañía y los seus bártuls. Y habén descabalgat, com Ghino va voldre, completamen sol va sé portat a una alcobeta mol incómoda y fosca, y tots los demés homens van sé, segóns la seua condissió, mol ben acomodats al castell, y los caballs y lo bahache guardats sense tocá res. Y fet aixó, sen va aná Ghino cap al abat y li va di: - Siñó, Ghino, del que sou hoste, me mane preguntátos que li digáu aón anábeu y per qué.

Lo abat, que com ere discret habíe acachat la seua altanería, li va di aón anabe y per qué. Ghino, sentín aixó, sen va aná, y va pensá curál sense los bañs; y fen que tinguere sempre ensesa a la alcoba una bona fogata, y fénla vigilá be, no va torná a vórel hasta lo matí siguién; y entonses, a un mantel blanquíssim li va portá dos llesques de pa torrat y una tassada de vi de Comiglia, del mateix del abat, y li va di aixó al abat:
- Siñó, cuan Ghino ere mes jove va estudiá medissina, y diu que va adependre que no ña milló cura pera lo mal de ventre que la que ell tos fará; estes coses que tos porto són lo escomensamén, y per naixó, prenéules y confortéutos en elles.

Lo abat, que mes fam teníe que ganes de broma, encara que u faiguere malhumorat, se va minjá lo pa y se va beure lo vi, va di bastantes coses soberbies y después va demaná vore a Ghino. Ghino, sentínlo, algunes les va dixá passá y datres les va replicá cortésmen, diénli que, cuan puguere, Ghino lo visitaríe; y dit aixó, se va separá dell, y no va torná hasta en son demá, en la mateixa cantidat de pa torrat y de vi; y aixina lo va tindre mols díes, hasta que sen va doná cuenta de que lo abat se habíe minjat unes fabes seques que ell, a propósit y amagatóns, li habíe portat y dixat allí. Li va preguntá de part de Ghino qué tal se trobabe del estómec, a lo que lo abat va contestá:

- Me pareix que estaría be si estiguera fora de les seues mans; y después de aixó de res ting tanta gana com de minjá, pos me han curat mol be les seues medissines.

Ghino va fé prepará un gran convit, al que en mols homens del castell van assistí tots los criats del abat; sen va aná a vórel pel matí y li va di:

- Siñó, ya que tos trobéu be, es tems de eixí de la enfermería - y prenénlo de la ma lo va acompañá hasta lo minjadó, aon estabe tota la seua gen.

Lo abat se va entretindre en los seus un bon rato, y los va contá cóm habíe passat aquells díes, y ells li van di que habíen sigut mol honrats per Ghino. Arribada la hora de minjá, lo abat y tots los demés van sé servits en bons manjars y bons vins, sense que Ghino se donare a coneixe al abat. Pero después de quel abat uns cuans díes va viure aixina, habén fet Ghino portá a una sala tot lo seu equipache, y a un pati que estabe daball della tots los seus caballs y hasta lo mes misserable burro, se va adressá cap al abat y li va preguntá qué tal se trobabe, y si se sentíe prou fort pera cabalgá. Lo abat va contestá que estabe mol fort y ben curat del estómec, y que estaríe be en cuan se veiguere fora de les mans de Ghino. Va portá entonses Ghino al abat a la sala aon estabe lo seu bagache y tots los seus criats, y fénlo assomá a una finestra desde aon podíe vore tots los seus caballs, va di:

- Monsiñó, hau de sabé que lo sé noble y expulsat de la seua patria, y pobre, y lo tindre mols y poderosos enemics, han portat a Ghino de Tacco, que soc yo, a sé assaltadó de camíns y enemic de la Iglesia de Roma pera pugué defendre la meu vida y la meua noblesa, y no la maldat de ánimo. Pero com me pareixéu un siñó valerós, después de habétos curat la pancha no tos trataré com u faría a datres, que, cuan los ting a les meues mans com tos ting a vos, me quedaría en la part de les seues coses que me pareguere; aixina, que vos, considerán la meua nessessidat, me entregaréu la part de les vostres coses que vos mateix vullgáu. Totes están aquí dabán de vos, y los vostres caballs podéu vórels al pati desde esta finestra; y per naixó, una part o tot, segóns veigáu, prenéu, y anáton o quedátos está a les vostres mans.

Se va maravellá lo abat de que un lladre de camíns pronunsiare paraules tan magnánimes, y lo seu cabreo y malhumor se van transformá en benevolensia, y lo seu cor se va obrí al amic Ghino, y va corre a abrassál, diénli:
- Juro dabán de Deu que per a guañá la amistat de un home tal com ara vech que eres, soportaría ressibí mol mes grans ofenses que la que me pareix que hasta ara me has fet. ¡maleída sigue la fortuna que a tan condenable ofissi te obligue!

Y después de aixó, habén fet pendre de les seues moltes coses sol les mes nessessaries, y lo mateix de los caballs, y dixánli tot lo demés, sen va entorná a Roma. Habíe sabut lo Papa la detensió del abat, y al vórel li va preguntá cóm li habíen sentat los bañs; a lo que, sonrién, va contestá lo abat: - San pare, antes de arribá als bañs me vach topetá en un valerós meche que me ha curat mol be. Y li va contá lo modo, de lo que sen va enriure lo Papa. Lo abat, continuán la seua conversa y mogut per la grandesa del seu ánim, li va demaná una grassia. Lo Papa, creén que li demanaríe alguna atra cosa, liberalmen va oferí fé lo que demanare.
Entonses lo abat va di: - San pare, lo que vull demanátos es que li otorguéu la vostra grassia a Ghino de Tacco, lo meu meche, perque entre los demés homens valerosos y de pro que hay conegut, ell es en sertesa un dels millós, y lo mal que fa es mes culpa de la fortuna que seua. Si vos, donánli algo en lo que pugue viure segóns la seua condissió, no dudo de que en poc tems no tos paregue a vos lo que a mí me pareix.

Lo Papa, al sentí aixó, com admirabe als homens valerosos, va di que u faríe de bona gana, si tan prohome ere com ell díe, y que lo faiguere acudí an ell sense cap temó.
Va vindre, pos, Ghino, guiat y afiansat pel abat, a la cort; y no habíe estat mol jun al Papa cuan lo va reputá per valerós, y li va otorgá un gran priorat del Hospital, habénlo fet caballé hospitalari de Jerussalén; y Ghino, mentres va viure, lo va mantindre com amic y servidó de la Santa Iglesia y del abat de Cluny.