Os - Ostra

Os, s. m., lat. os, os.

Non triaria pel ni os.

(chap. No triaría pell ni os.)

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.

Je ne choisirais peau ni os. 

No i a mesolla ni os, 

Vena ni nervi que no 'l senta.

Roman de Jaufre, fol. 83. 

Il n'y a moelle ni os, veine ni nerf qui ne le sente.

E 'l gotamens de l' aygua dona partida de la duressa de las peiras als os.

Liv. de Sydrac, fol. 10. 

Et l' égouttement de l'eau donne aux os partie de la dureté des pierres.

Yeu sui hom e de carn e d' os. V. de S. Honorat. 

Je suis homme et de chair et d'os.

Par extens. Cuirassas...

Ab que cobron lor os. 

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Cuirasses... avec quoi ils couvrent leurs os.

CAT. Os. ESP. Hueso. PORT. IT. Osso. (chap. Os, ossos; osset, ossets.)

2. Ossa, Hosa, s. m., os, ossement.

Rom', als homes pecx 

Rozetz la carn e l' ossa.

Guillaume Figueiras: Sirventes vuelh.

Rome, aux hommes imbéciles vous rongez la chair et l' ossement.

Que on leves la caisa en que era la hosa de Josep.

Abr. de l'A. et du N.-T, fol. 10.

Qu'on levât la caisse en quoi était l' ossement de Joseph.

CAT. Ossa. (chap. Ossamenta, ossamentes : los ossos.)

3. Ossos, adj., lat. osseus, osseux. 

Manja carn cauda et ossoza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mange chair chaude et osseuse.

ESP. Ososo (huesudo). PORT. Ossuoso. IT. Ossoso. 

(chap. Ossut, ossuts, ossuda, ossudes.)

4. Osseitat, s. f., osséité, qualité osseuse.

Per razo de lor nervositat et osseitat.

Eluc. de las propr., fol. 47.

A cause de leur nervosité et osséité.

Osa, Oza, s. f., houseau, botte.

Voyez Denina, t. III, p. 43.

Grans osas afaitadas ab ros.

T. d' Ebles d' Uisel et de Gui d'Uisel: En Gui.

Grandes bottes embellies avec rouge. 

Gannacha e capa folrada

Et ozas de salabier.

Bertrand de Born: Rassa mes. 

Ganache et cape fourrée et bottes de peau velue. 

ANC. FR. Morchuflex chauça les hueses vermoiles... si se fist empereur.

Villehardouin, p. 89.

De cortes hoses ert hosez

Et Corte-hose ert apelez.

Roman de Rou, v. 14472.

Oscar, v., entailler, ébrécher.

Part. pas. fig. No y truep baron entier 

Qu' aya proeza acabada,

Qu' el mieg luoc non sia oscada,

O fracha en l' un cartier.

Bertrand de Born: Rassa mes. 

Je n'y trouve baron entier qui ait prouesse achevée, qui au milieu ne soit ebréchée ou rompue en l'un quartier.

ANC. FR. Avant que le saulcier mouille les écuelles...; et celles qui auront esté ochées ne doivent pas estre comptées le lendemain. 

Docum. de Philippe-le-Long. Martenne, Thes., t. I. col. 1363. 

CAT. Oscar. (chap. Trencá, tallá, chafá, rompre.)

Oscle, s. m., écrin.

Lhi don de mon oscle l' auria flor.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. I. 

Je lui donne de mon écrin la fleur d'or.

- Par ext. Douaire, présent de noces.

Quinse ciptat en oscle estier Proensa 

Lhi dara e Viana, Arle e Valensa.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 97. 

Lui donnera quinze cités en douaire outre Provence et Vienne, Arles et Valence. 

ANC. FR. Privileges... octroyés à fames, et à octroyer, soit par oscle, par douaire, par mariage, etc. Tit. de 1294. Du Cange, t. IV, col. 1407.

Il est vraisemblable que ce mot est venu d' osculum, pour désigner le droit d' épouse, le prix du baiser conjugal.

Ostar, v., ôter, tirer, retirer. 

Voyez Denina, t. III, p. 126. 

On hom plus n' ostaria

Guarnizos, 

Plus en seria enveyos.

Bertrand de Born: Cazutz sui. 

Où plus homme en ôterait d' ajustements, plus il en serait envieux.

Lo sanc de sus vos n' ostaretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le sang de dessus vous en ôterez. 

Fig. Aquest don osta tota ordura de l' arma. 

Ostan e derazigan d'arma los VII peccatz mortals.

V. et Vert. fol. 84 et 48.

Ce don ôte toute ordure de l'âme. 

Otent (ôtent) et arrachent de l'âme les sept péchés mortels. 

Fig. et moral. 

No los fasson ostar del bon prepausament. V. de S. Honorat. 

Ne les fassent ôter du bon propos. 

De solatz e de chansos, 

E de plazers far e dire 

Cugei ostar mon cossire.

Azemar le Noir: De solatz. 

D' entretiens et de chansons, et de faire et dire des plaisirs je faillis à retirer ma pensée.

- Diminuer, retrancher.

Non devem ren ostar ni mais metre. Gramm. provençal. 

Nous ne devons rien retrancher ni mettre davantage. 

Qui de Fabre volgues ostar 

La quarta letra, fora bo, 

Qu' adoncx lo pogratz apellar 

En Guillen fa be per razo.

Bernard d'Auriac: En Guillem. 

Qui de Fabre voudrait retrancher la quatrième lettre, (ce) serait bon, vu qu'alors vous pourriez l'appeler par raison le seigneur Guillaume fait-bien.

Part. pas. S' es de mi e de bon pretz ostada. 

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m diguatz. 

Elle s'est de moi et de bon mérite séparée.

En prezensa us diran alcun plazer 

Et ostat vos, diran mal per ver. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

En présence ils vous diront aucun plaisir, et vous retiré, ils diront du mal en vérité. 

ANC. FR. Ne nus qui oste ne qui met. 

Se me faites de ci oster. 

Partenopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 19 et 22. 

Qui avoit ostet tel membre. Chronique de Cambrai.

2. Ostamen, s. m., retranchement.

Per ostamen de la derniera letra. Leys d'amors, fol. 60. 

Par retranchement de la dernière lettre.

3. Forostar, v., mettre dehors, chasser, exiler.

Part. pas. fig. Era fag Desonors tot qu' anc volc faire,

Qu' a forostada Honor de son paes.

Aimeri de Peguilain: Totas honors. 

Maintenant Déshonneur fait tout ce que oncques il voulut faire, vu qu'il a chassé Honneur de son pays.

(chap. Forostar, de fora + ostar, ôter, oster : foragitá, gitá fora, expulsá, exiliá; tamé vomitá.)

Ostiari, s. m., lat. ostiarius, portier.

Volia que premieramen fos ostiaris. Cat. dels apost. de Roma, fol. 29.

Il voulait que premièrement il fut portier.

CAT. Ostiari. ESP. IT. Ostiario. (chap. Ostiari : porté: eclesiástic que obríe y tancabe la iglesia, y la custodiabe. )

Ostra, s. f., lat. ostrea, huître.

De ostras, de thon. Carta Magalon.

D' huîtres, de thon.

CAT. ESP. PORT. Ostra. IT. Ostrica. (chap. ostra, ostres.)

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.

3. 1. Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble.

Llibre tersé.

Capítul I.

Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble.

¡Venerable antigüedat, amor del cor, encanto de la imaginassió, dessich del tems presén, gloria y honor dels pobles, de les nassions y de la humanidat, ajuntán sempre lo sel en la terra, als deus en los homens! ¡Salve! Tamé yo me alimento de la teua memoria, me exalto de les teues maravilles, magnifico a los teus héroes y contemplo estátic y ansiós lo mágic resplandó dels teus nugols arrebolats.

Mol tems fáe que Pedro Saputo dessichabe visitá los pobles historics del nostre regne; y libre ara de tota preocupassió y abans de que lo cridare alguna nova obra, va determiná satisfé la seua curiosidat. 

Va visitá, pos, los antics forts dels cristians, que eren Marcuello, que al seu tems encara se conserváe, Loharre, Montearagón y Alquézar (al qsar), que tan sélebres y nomenats són a les nostres histories.

A Alquézar habíe estat en los estudians, pero no va examiná les seues antigüedats, y va volé torná mol aposta a vóreles, y mes les pintures de la iglesia. Va vore unes opossisions de segón violín de aquella capelleta de música; aon van concursá sis opossitós. Per sert que al vore la parsialidat en la que se va jusgá la habilidat comparativa dels musics, va di: "Pamema de pamemes y tot pamemes es aixó de les opossisions; una cortina que cubrix una farsa; lo cumplimén de una ley lo seu espíritu no entre a la consiensia o se quede allí y no ix als efectes. Van competí aquí les mitres y les faldes, y van guañá les faldes.» Va sabé que ñabíe recomanassions de dos siñós obispos y de una siñora de títul, habense emportat la plassa lo recomanat per esta. Per lo demés, lo milló de ells li va pareixe sol mijanot. Y encara que en gust haguere agarrat lo violín y ficat en ridícul a tots, no va volé féu pera evitá la vanidat.

De Alquézar, per está tan prop y habé volgut sempre, va puchá a la serra de Guara. Va pujá, y una vegada a la punta va mirá infinidat de pobles que se veuen, sobre tot an aquell pressiós lienzo o llansol estés desde la falda al que diuen lo Semontano. Y va di: ¿ñaurá un atre paraís a la terra? Sol falte que u entenguen y valoron los que hi viuen.

Va mirá después cap al seu lloc (poble, vila), y va saludá a sa mare, a sa padrina, a san germaneta Rosa y a Eulalia; va bachá un atra vegada al poble, y va visitá lo alcázar de aon agarre lo nom aquella mol antiga y mol noble vila.

De ahí va pujá al Sobrarbe, y va visitá la seua capital, la famosa vila de Aínsa, poble entonses de singsens veíns y ara de poc mes de sen, habén sigut cremat a la guiarra de sucessió, y enrunats fée poc los seus valens forts; sén, sin embargo, una plassa que si tinguerem gobern siríe mes respetable y forta que la de Jaca y no menos importán y nessessaria.

Va pujá tamé a San Victorián; va visitá la antiga cova dels monjos, o sigue del san; va adorá lo cos de éste pensán en Alcoraz; va venerá lo sepulcre de don Gonzalo, y dudán del de Arista, va baixá y sen va aná a Jaca, desde aon va pujá a San Juan de la Peña.

¡Oh, en quin respecte y amor va venerá les sendres dels nostres reys allí enterrats, y dels héroes que al seu costat dormen an aquell antic panteón y cova aon están les memories y tota la gloria de lo nostre regne!

Va sentí lo del vol del caball o lo salt al aire just al canto de aquella altíssima peña; va vore, meneján lo cap, les columnes, altera Troja, de que mos parle lo bon pare Briz Martínez, y al sabé de les rentes del monasteri y veén qué poc les nessessitáen los monjos, se va di per an ell: eixes rentes han de pedrels, primé pedrán a Deu, después pedrán lo món.

Tamé va pujá a la cova mes alta del monte Oruel; y después de respirá fondo va baixá per lo camí real cap a Almudévar, pero passán per Riglos, perque va volé vore los Mallos, aquelles peñes que pareixen malls o martells en renglera, en lo mánec embutit a la montaña. S’hi va atansá, y los va vore, y va pujá an ells, y en un gabiñet va escriure lo seu nom al fron del que mes erguit y solt té lo cap.

Cuan arribáe prop del seu lloc va vore una gran gentada a la part de fora, se sentíe un gran estrapalussi, brogit, crits y veus com de mando. Y ¿qué ere? No u haguere volgut vore; sego haguere vullgut está. Habíe caigut un rayo a la torre de la iglesia y la habíe inclinat una mica cap a un costat desde lo radé cos; y lligada en redol una maroma passán per damún dels edifissis de les cases hasta lo campo, estáen tots agarrats an ella y estirán pera adressala.

Així que lo van vore y van coneixe se van alegrá mol y lo van cridá, perque esperáen que en lo seu bon discurs se inventaríe alguna trassa pera animá lo intento, y li van di lo que passáe, que prou veíe ell y sentíe. Pero va dissimulá y va maná portá mes cordes y lligales a la maroma de la que estiráen; va repartí la forsa entre totes, y va di que lo llas de la torre no estáe ben ficat; y que abans de fé lo gran estiró volíe ell compóndrel. Va escalá la torre com un gat, y en una navalla va retallá la maroma sense dixali mes que una veta sana, pera que al menos puguere atribuí la desgrassia al poble. Va fé desde la teulada de la iglesia la siñal convenida, y a una veu que va doná lo encarregat de la direcsió de les forses, van estirá tots en tanta forsa y tan rápit que se va trencá la maroma y van caure tots de cul a enterra; estáe mol humida y blana y va quedá un forat mol gran, tardán tots no poc en alsás, ya que no podíen desapegás del fang. Va ploure per la tarde y tota la nit y se va umplí lo forat de aigua, y pel matí se van trobá en una bassa feta y dreta que encara al nostre tems, después de tans añs desde lo fet, se diu la bassa de la culada (que es mol pareguda a la de Fórnols, lo poble del autó).

http://www.sipca.es/censo/1-INM-TER-044-105-009/Balsa/y/lavaderos.html

https://matarranyaturismo.es/wp-content/uploads/2021/04/LA-BALSA.-FORNOLES-1.pdf?x80321

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

¡Oh libertat pressiosa, 

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra, 

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.

No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.

Lexique roman; Herba, Erba - Holocaust, Olocaust

Herba, Erba, s. f., lat. herba, herbe.

Belh m'es quan l' erba reverdis.

R. Vidal de Bezaudun: Belh m' es quan.

Il m'est beau quand l'herbe reverdit.

L' odor de l' erba floria.

(chap. L'auló de la herba florida.)

B. de Ventadour: En abril.

L'odeur de l'herbe fleurie.

Loc. Los autres compron blat en herba. 

V. et Vert., fol. 14. 

Les autres achètent blé en herbe. 

Ben sap far paisser erba vert 

Femna qu' el marit encrima.

Pierre d'Auvergne: Abans qu'il. 

Sait bien faire paître l'herbe verte femme qui accuse le mari.

CAT. Herba. ESP. Yerba (hierba). PORT. Herva, erva. IT. Erba. 

(chap. herba, herbes; herbeta, herbetes; herbota, herbotes.)

2. Erbatge, s. m., herbage, verdure, printemps.

Vei cazer per los fossatz 

Paucs e grans per l' erbatge.

Bertrand de Born: Be m play.

Je vois tomber dans les fossés petits et grands sur l'herbage.

Seran complit set ans al prim erbatge. 

Cadenet: Ab leyal. 

Seront accomplis sept ans à la première verdure.

- Pâturage.

Ni els encorremens ni els erbatges. Tit. de 1283. Arch. du Roy., J. 323. Ni aux parcours ni aux pâturages. 

CAT. Herbatge. ESP. Herbage (herbaje). PORT. Herbagem, erbagem. 

IT. Erbaggio. (chap. Herbache, herbaches.)

3. Erbaria, s. f., herberie, marché aux herbes.

Publicamen manifestadas el solier de la erbaria.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 54.

Publiquement manifestées en la salle de l' herberie.

(chap. Herbaria, herbaries; herboristería, herboristeríes.)

4. Erbos, adj., lat. herbosus, herbeux. 

Sotz Rosilho albergo els pratz erbos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2. 

Campent sous Rossillon dans les prés herbeux.

- Substantiv. Gazon, pelouse.

Quant aug chantar lo gal sus e l' erbos.

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

Quand j'entends chanter le coq sus en la pelouse.

Sotz lo pin en l' erbos. 

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Sous le pin sur le gazon.

ANC. FR. Sur le tapis de ceste herbeuse rive. 

Ronsard, t. 1, p. 78.

J'ai délaissé par les herbeux pastis 

Boeufs ou brebis et leurs aigneaux petits. 

Clément Marot, t. I, p. 313. 

ESP. Herboso. PORT. Hervoso. IT. Erboso. (chap. Herbós, herbosos, herbosa, herboses; herbut, herbuts, herbuda, herbudes; herbat, herbats, herbada, herbades; ple d'herba.)

5. Erbut, adj., lat. herbidus, herbu. 

Aissi cum s' era 'l temps erbutz.

Marcabrus: Al prim comens. 

Ainsi comme si était le temps herbu.

Hermin, Ermini, Ermi, s. m., hermine.

Bell' e blanca plus c' us hermis.

(chap. Bella y blanca mes que un armiño; es una mustela de pell blanca.)

- Cercamons: Per fin. 

Belle et blanche plus qu'une hermine.

Un pelisso que ac non ermi. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 56.

(chap. Una pellissa o pell que se díe armiño.)

Une pelisse qui eut nom hermine.

Ac un mantel acolat 

D' escarlata ab pel d' ermini.

Roman de Jaufre, fol. 56. 

Eut un manteau accolé d'écarlate avec fourrure d'hermine.

ANC. CAT. Hermini. ESP. Armino (armiño). PORT. Arminho. IT. Ermellino.

(chap. Armiño, armiños; mustela blanca.)

Hermofrodita, s. m., lat. hermaphroditus, hermaphrodite.

Mascle o feme... hermofroditas, per error de natura, han membres de quascu, mas no perfiechz. Eluc. de las propr., fol. 251. 

Mâle ou femelle... les hermaphrodites, par erreur de nature, ont les membres de chacun, mais non parfaits.

CAT. ESP. Hermafrodita. PORT. Hermaphrodita, hermaphrodito. 

IT. Ermafrodito. (chap. Monflorito, monfloritos.)

2. Hermafrodozia, s. f., hermaphrodisme.

De la cura de hermafrodozia. Trad. d'Albucasis, fol. 35.

De la cure d' hermaphrodisme.

(ESP. Hermafroditismo.)

Hernia, s. f., lat. hernia, hernie.

Hernia es per crebadura de la tela dita siphat. Eluc. de las propr., fol. 99.

(chap. La hernia se fa cuan se trenque la tela dita peritoneo. Per naixó tamé se li diu trencadura.)

Hernie est par rupture de la toile dite péritoine.

CAT. ESP. PORT. Hernia. IT. Ernia. (chap. Hernia, hernies; herniá, herniás, tamé trencá, trencás; herniat, herniats, herniada, herniades; trencat, trencats, trencada, trencades.)

Herodi, s. m., lat. herodius, héron.

Herodi o falco... herodi es auzel real.

Eluc. de las propr., fol. 146. 

Héron ou faucon... Le héron est oiseau royal.

(ESP. Garza real. Chap. Garsa real; no té res que vore en la garsa, blanca y negra: picaraza, urraca.)

Heu! interj., lat. Heu! eh!

Responsivas coma: Heu! que vols? Leys d'amors, fol. 100.

Responsives comme: Eh! que veux-tu?

(Chap. Aik! Chaic!; eh! ESP. Eh!)

Heyssitacio, Esitacio, s. f. lat. haesitatio, hésitation, irrésolution.

Error e heyssitacio.

(chap. Error y duda.)

Es esitacio, quar alcunas veguadas cazo deves vos manieyras de homes am manieyras motas de malautia. Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 12. 

Erreur et hésitation.

Il y a hésitation, car aucunes fois tombent devers vous des espèces d'hommes avec beaucoup d'espèces de maladie.

CAT. Hesitació. ESP. Hesitación (duda). PORT. Hesitação. IT. Esitazione.

(chap. Duda, dudes.)

Hodi, s. m., greffe.

De pueis que l' a mes e sson hodi. 

Un troubadour anonyme: Dieus vos salve. 

Depuis qu'elle l'a mis en son greffe.

Hoi, Huey, Huoi, Oi, Uey, Uoi, adv., lat. hodie, aujourd'hui, ce jour.

Ieu l' am totz jornz, sempre mais hoi que er. 

Albertet: Atrestal. Var. 

Je l'aime tous les jours, incessamment plus aujourd'hui qu'hier.

Mais huey s'oblida aco d'hier.

(chap. Pero avui (huy, hui) s' olvide aixó (açó, assó) d' ahí o ahir.)

Pierre d'Auvergne: De Dieu no us. 

Mais aujourd'hui s'oublie cela d'hier. 

Non es amors, ans es engans proatz, 

S' uoi enqueretz e deman o laissatz. 

T. de Blacas et de P. Vidal: Peire Vidal. 

Ce n'est pas amour, au contraire c'est tromperie prouvée, si aujourd'hui vous demandez et demain le laissez.

Oi val pro mais que her.

Aimeri de Peguilain: Si com l'arbres. 

Aujourd'hui vaut beaucoup plus qu'hier. 

ANC. FR. N'oi autrestant mal ne dolor 

Com j'ai éu hui en cest jor... 

Tant ai hui fait male jornée... 

Vingt sols doi ci gaaigner hui. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 308 et 366; et t. IV, p. 215.

Loc. No us membre pus d' uey ni d' ier. Passio de Maria.

Ne vous souvienne plus d'aujourd'hui ni d'hier. 

ANC. FR. Ce n'est mie ne d' ui ne d' ier

Que riches gens ont grant poissance

De faire ou aide ou grevance.

Roman de la Rose, v. 1034. 

Huei e dia 

Plus paubres.

L' Évêque de Clermont: Peire. 

De jour en jour plus pauvre. 

Per que li novell crestian 

L' amonestan huey e deman.

V. de S. Honorat. 

C'est pourquoi les nouveaux chrétiens l' admonètent aujourd'hui et demain (sans cesse). 

ANC. FR. N'en partirez hui ne demain.

Fables et cont. anc., t. III, p. 426.

CAT. Huy (en lengua valenciana; avui en catalán). ESP. Hoy. PORT. Hoje. IT. Oggi. (chap. Avui, huy o hui.)

Adv. comp. D' uey en un an partras d' ayzi. V. de S. Honorat.

(chap. De aquí un añ partirás d' aquí, astí, assí, açí. D' avui en un añ.)  

D' aujourd'hui en un an tu partiras d'ici.

C' om puesca d' uoi enan eslire 

Qu' Amors de son joi lo estre.

Bertrand de Born: Sel que camja. 

Qu'on puisse d'aujourd'hui en avant reconnaître qu'Amour l'étreint de sa joie.

ANC. FR. D' ui en huit jours. Joinville, p. 88.

(chap. De aquí vuit díes; d' avui en vuit díes.) 

ANC. CAT. De huy avant.

ANC. ESP. D' oy adelantre (de hoy en adelante).

Fuero Juzgo, lib. XII, tit. III, §. 16.

2. Hueimais, Oimais, adv., désormais.

Hueimais parran li ric e ill pro.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que.

Désormais paraîtront les puissants et les preux. 

Er saubut hueimais d' aissi enan.

Folquet de Marseille: Ai! quant gent. 

Sera su désormais d'ici en avant.

Oimais m'auretz.

Cadenet: Oimais. 

Désormais vous m'aurez. 

ANC. FR. Hui-mais n' esteut parler d' acordes. 

G. Guiart, t. II, p. 217.

Holocaust, Olocaust, s. m., lat. holocaustum, holocauste.

“Te, vec te de que fassas holocaust netamens,” E det li I aret don fetz a Dieu presens.

Pierre de Cotignac: El nom de.

“Tiens, voici de quoi tu fasses holocauste purement,” et il lui donna un bélier dont il fit présent à Dieu.

Olocaust fay de rapina. Brev. d'amor, fol. 67. 

Fait holocauste de rapine.

CAT. ESP. PORT. Holocausto. IT. Olocausto. (chap. Holocausto, sacrifissi, sobre tot referit als cordés de la Pascua. Es mes famós trágicamen lo dels judíos a la segona guerra mundial a mans de uns sossialistes nassionalistes, los Nazis : Nationalsozialismus.)

Lexique roman; Franc - Defraudar

 

Franc, adj., franc., libre, exempt.

S'anc fos francs, ar es sers ses doptansa.

P. Vidal: Lanza marques.

Si jamais il fut franc, maintenant il est serf sans doute.

- Sincère.

Francx e liais ses bauzia.

Augier: Per vos belha. 

Franc et loyal sans tromperie.

- Vrai, véritable.

Fig. Aquest malvais volatilh

Don francs yverns nos nedeya.

Marcabrus: Pus la fuelha. 

Ce mauvais volatile dont franc hiver nous nettoie.

ANC. ESP. Quien es franc e ardido.

Poema de Alexandro, cop. 66.

CAT. Franc. ESP. MOD. PORT. IT. Franco. (chap. Franc, francs, franca, franques; Franco es lo apellit preferit dels catalanistes y roigets.)

2. Francament, Francamen, Franchamen, adv., franchement, librement, sincèrement.

Francament... cum sian gens de paubretat.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. XCIII, fol. 258.

Franchement... comme ils soient gens de pauvreté.

Que eu tenia francament.

Tit. de 1263. DOAT, t. CXXXIX, fol. 88.

Que je tenais franchement.

Li respondet tot franchamen.

V. de Guillaume de Cabestaing. 

Lui répondit tout franchement.

Mas tan m' ausi ab dols martyre, 

Qu' ie 'lh perdo ma mort francamen. 

G. Faidit: Coras que m des. 

Mais me tue avec si doux martyre, que je lui pardonne ma mort sincèrement.

CAT. Francament. ESP. PORT. IT. Francamente. (chap. Francamen)

3. Francal, adj., franc, affranchi. 

Exceptat lo fiu francal, cavaleyral.

Cout. de Saussignac, tit. de 1319.

Excepté le fief franc, de chevalier.

4. Franquetat, s. f., franchise, liberté, affranchissement.

Franquetatz pot esser donada a servs o en gleisa, o entre sos amicx, o per letras. Trad. du Code de Justinien, fol. 74. 

Affranchissement peut être donné à esclave ou en église, ou entre ses amis, ou par lettres. 

Lors franquetatz e lors establiments.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 134. 

Leurs franchises et leurs institutions.

5. Franquesa, Franqueza, s. f., franchise, droiture, liberté, exemption.

Franquesa de peadge. Tit. de 1271. DOAT, t. LXXIX, fol. 231.

(chap. Franquesa de peache; impost de passá a peu per algún puesto.
Si ere per un pon, de pontache.)

Franchise de péage.

Previlegi et... franquezas. V. et Vert., fol. 16.

(chap. Privilegi y... franqueses.)

Privilége et... franchises. 

Mout estai gent franquez' ab gran beutat.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu.

Moult gentiment est franchise avec grande beauté.

Treis manieyras son de franquezas... la primieyra es franc albiri o franca voluntat, que hom puesca far o elegir francament lo be o lo mal.

V. et Vert. fol. 33. 

Trois sortes sont de libertés... la première est libre arbitre ou libre volonté, qu'on puisse faire ou choisir librement le bien ou le mal. 

CAT. Franquesa. ESP. PORT. Franqueza. IT. Franchezza. (chap. Franquesa, franqueses. Ara me ve al cap una masada que ña a Horta de San Juan, que se diu la Franqueta. Es un puesto mol majo per a rostí carn, si es que dixen, agarrá aigua a les fons del camí, fé excursions, etc.)

6. Franc, s. m., franc, monnaie. 

Per lo pretz e la soma de detz francs.

Terrier de la Confr. du S.-Esprit de Bordeaux.

(chap. Per lo preu y la suma de deu francs.)

Pour le prix et la somme de dix francs.

Per lo pretz et soma de tretze francx. 

Tit. de 1468. Bordeaux, bibl. Monteil.

Pour le prix et somme de treize francs.

ESP. PORT. IT. Franco. (chap. Franc, francs.)

7. Frances, s. m.. Français.

Quar li Frances no son Gasco.

(chap. Perque los fransesos no són gascons; y los Gascón no són fransesos, sino de La Codoñera, Valderrobres, etc.)

A. Daniel: D'autra guisa. 

Car les Français ne sont Gascons.

- Langue française.

E 'l li a en Frances durament demandat: 

“D'on iest tu natz, vilhart?”

Roman de Fierabras, v. 2698.

Et il lui a demandé durement en français: 

“D'où es-tu né, vieillard?”

CAT. Francesc (N. E. Como el nombre Cesc, Xesc, Xisco, Xiscu, Francisco, Paco, Curro). 

ESP. Francés. PORT. Francez. IT. Francese. (chap. Fransés, llengua fransesa.)

8. Franquir, v., affranchir.

Que m devria, s'ieu era sers, franquir. 

Lanfranc Cigala: Tant franc. 

Qui me devrait, si j'étais serf, affranchir. 

ANC. FR. Fussent franchi de leur propres segneurs.

Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 142.

9. Affranquiment, s. m., affranchissement.

Aquest affranquiment... ei faig.

Tit. de 1209. DOAT, t. CXV, fol. 20. 

(chap. Hay fet este afranquimén.)

J'ai fait... cet affranchissement. 

Als quals aquesta presen remissio et affranquiment toca.

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLIX, fol. 27. 

Auxquels cette présente rémission et affranchissement touche.

10. Afranquir, v., affranchir, apprivoiser, adoucir.

Afranquir sas possessios.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 131. 

Affranchir ses possessions. 

S'ieu te donei un meu serv per so que tu l' afranquisses, anquara l'aias tu afranquit, eu lo posc demandar. Trad. du Code de Justinien, fol. 24. 

Si je te donnai un mien esclave pour ce que tu l'affranchisses, encore que tu l'aies affranchi, je le peux demander.

Dona, leos ja s' afranquis.

Arnaud de Marueil: Cui que. 

Dame, le lion incessamment s'apprivoise. 

Fig. Vos afranquis merces vas me.

Berenger de Palasol: De la gensor. 

Merci vous adoucit envers moi. 

Part. pas. Car mais val paubre afranquit 

No fa 'l servent trop enrequit. 

Libre de Senequa. 

Car plus vaut pauvre affranchi que ne fait le servant fort enrichi. 

CAT. Afranquir. (chap. Afranquí: afranquixco o afranquixgo, afranquixes, afranquix, afranquim, afranquiu, afranquixen; afranquit, afranquits, afranquida, afranquides.)

11. Afranquezir, v., affranchir.

Part. pas. Fig. Afranquezit de la servitut del dyable.

V. et Vert., fol. 33. 

Affranchi de la servitude du diable.

12. Afrancar, v., affranchir, adoucir, amollir.

Ei afrancat per tots temps Guillem Gautier.

Tit. de 1209. DOAT, t. CXV, fol. 20.

J'ai affranchi pour toujours Guillaume Gautier. 

Afranca lo cor, e l'esmov a far be. Liv. de Sydrac, fol. 114. 

Adoucit le coeur, et l'excite à faire bien. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Afrancar. IT. Affrancare. (chap. Afranquí.)

Franger, Franher, Fraingner, Frainher, Frainer, v., lat. frangere, briser, rompre, casser, séparer.

Franger i podetz mil bastos.

Giraud de Borneil: Obs m' agra. 

Casser y pouvez mille bâtons. 

Lo fais dels fruz frain los rams.

(chap. Lo feix, pes, dels fruits trenque les rames.)

Trad. de Bède, fol. 35.

Le faix des fruits rompt les rameaux. 

On plus chai d' aut pretz, plus fraing e pesseya. 

Aimeri de Peguilain: Destreitz. 

Où plus tombe de haut mérite, plus il se brise et se met en pièces.

Ieu d' amor non ai poder que m frangna.

Aimeri de Peguilain: En amor trop. 

Je n'ai pouvoir que je me sépare d'amour. 

Anc no s frais 

S' amors, ni no l' a en biais.

Bertrand de Born: Domna puois. 

Oncques son amour ne se brisa, ni elle ne l'a en biais.

- Enfreindre, ne pas observer.

Fig. No il fraissi son mandemen.

Giraud de Borneil: M' amiga. 

Je ne lui enfreignis son commandement. 

Aquels que franheran las festas. Cartulaire de Montpellier, fol. 181.

Ceux qui enfreindront les fêtes.

- Adoucir, fléchir.

Dregz es que domna s franha

Ves selui qu' a cor d'amar.

B. de Ventadour: Estat ai cum. 

Est juste que dame s' adoucisse envers celui qui a coeur d'aimer.

Part. pas. Entiers ni fragz non seria.

B. Martin: D' entiers vers. 

Entier ni rompu ne serait.

Manta testa fracha.

(chap. Molta testa fracturada, chafada, trencada, badada, esbadocada; Mols caps fracturats, chafats, trencats, badats, esbadocats, etc.)

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Mainte tête cassée.

Subst. A triar lo fraich del entier.

Marcabrus: Doas cuidas.

A trier le brisé de l'entier.

ANC. FR. Fraindre lances et peschoier.

Roman de Rou, v. 6735.

Cuidiez vos qu'il fraingnent la pes? 

Roman du Renart, t. I, p. 71. 

Homs ne doit freindre ne desjoindre 

Cels q'asembler velt Diex et joindre. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 34.

ANC. ESP. Frañer, frangir. IT. Frangere.

2. Frascar, Fruschar, v., briser, rompre, casser, déchirer.

Lansas frascar, escutz traucar, e fendre 

Elmes brunitz.

Bertrand de Born: Ar ven la. 

Briser lances, trouer écus, et fendre heaumes brunis. 

Cui el fier escreventa, o s' asta fruscha. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 64.

Il renverse celui qu'il frappe, ou rompt sa lance.

Malvestatz franh e fruscha.

Marcabrus: Belh m' es quan. 

Méchanceté casse et brise. 

Mas l'ira del mal temps frascat lur a la vela. V. de S. Honorat.

Mais l'ire du mauvais temps leur a déchiré la voile.

3. Frangible, adj., frangible, fragile.

Frangible, quar sa granda siccitat corrump sa ductibilitat.

Arena es... frangibla de leu en partidas no numerablas.

Eluc. de las propr., fol. 192 et 183.

Frangible, car sa grande siccité altère sa ductilité.

Arène est... frangible facilement en parties innombrables.

ESP. Frangible. PORT. Frangivel. IT. Frangibile.

4. Frangibilitat, s. f., frangibilité, propriété des corps frangibles, fragilité.

Quan es fondut, a ductibilitat; mas freg et dur,... frangibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 193. 

Quand il est fondu, il a ductilité; mais froid et dur,... frangibilité.

IT. Frangibilità, frangibilitate, frangibilitade.

5. Fraccio, s. f., lat. fractio, fraction, brisure.

La qual obliquitat apelam fraccio de rach. 

Eluc. de las propr., fol. 120. 

Laquelle obliquité nous appelons fraction de rayon. 

CAT. Fracció. ESP. Fracción. PORT. Fracção. IT. Frazione.

6. Fracha, s. f., fracture, brisure, cassure.

A pres fracha que anc no pres tal. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10. 

A reçu fracture que jamais il ne reçut telle.

7. Fractura, Frachura, s. f., lat. fractura, fracture, brisure, cassure.

Fractura en la coyssa.

(chap. Fractura a la cuixa.)

Fractura del os.

(chap. Fractura del os; Segons lo sompo de Pininfarinetes, hauría de escriure mes apóstrofes, de l'os, com en fransés. 

Este tonto inútil aragonés catalanista hauríe de lligí una mica mes y no pedre tan tems online en perfils falsos repetín com un papagayet o loret la mateixa cantinela.)

Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 56.

Fracture à la cuisse.

Fracture de l'os.

Si com, ses frachura faire, 

Vai et ven rais, quan solelha,

Per la fenestra vezina.

Pierre de Corbiac: Dona dels angels.

Ainsi comme, sans faire brisure, quand le soleil luit, le rayon va et vient par la fenêtre voisine.

CAT. ESP. PORT. Fractura, IT. Frattura.

8. Frachissa, s. f., jointure, articulation.

Las frachissas dels detz de las mas.

(chap. Les juntes, articulassions, dels dits de les mans.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 139. 

Les articulations des doigts des mains.

9. Franhadura, s. f., fracture, cassure, brisure.

La franhadura liaretz

Ab un fil.

(chap. La fractura lligaréu en un fil.)

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous lierez la fracture avec un fil.

10. Fragment, s. m., lat. fragmentum, fragment.

Si... ha fragmentz de hos, extratz totz aquels que podes.

Trad. d'Albucasis, fol. 41.

Si... il y a fragments d'os, extrayez tous ceux que vous pouvez.

CAT. Fragment. ESP. PORT. Fragmento. IT. Frammento. (chap. Fragmén, fragmens; v. fragmentá)

11. Fragil, Fragel, adj., lat. fragilis, fragile, faible.

Nos avem aquest tresaur en fragels vaycels. 

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Nous avons ce trésor en fragiles vaisseaux. 

Tant era viellz e fragel, per lo gran temps c' avia. V. de S. Honorat.

Tant il était vieux et faible, par le grand âge qu'il avait.

Fig. Mortals es e dechables e fragils. Trad. de Bède, fol. 16. 

Est mortel et périssable et fragile. 

Mout tenc per fol son sen e per fragil. 

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Moult je tiens son sens pour fol et pour fragile. 

ANC. CAT. ESP. (frágil) PORT. Fragil. IT. Fragile. (chap. Frágil, fragils; fluix, fluixos, fluixa, fluixes; débil, debils, débiles.)

12. Fragilitat, s. f., lat. fragilitatem, fragilité, faiblesse.

Fig. La fragilitat de la carn. Liv. de Sydrac, fol. 21.

La faiblesse de la chair.

(chap. La fragilidat, debilidat de la carn.)

Considerans la humanal fragilitat.

Tit. de 1352. DOAT, t. XLIV, fol. 1. 

Considérant la fragilité humaine. 

Reconoyssen sa fragilitat. Eluc. de las propr., fol. 6. 

Reconnaissant sa fragilité.

ANC. CAT. Fragilitat. ESP. Fragilidad. PORT. Fragilidade. IT. Fragilità, fragilitate, fragilitade. (chap. Fragilidat, fragilidats; debilidat, debilidats; fluixera, fluixeres.)

13. Fragileza, s. f., fragilité, faiblesse.

Fig. Tos temps deu regardar sa fragileza. Regla de S. Benezeg, fol. 75.

Doit toujours regarder sa faiblesse. 

IT. Fragilezza.

14. Afragner, Afraigner, Afranher, v., briser, soumettre, fléchir, apaiser, calmer. 

En autr' amor non puesc mon cor afragner.

Albertet de Sisteron: Mout es. 

A autre amour je ne puis soumettre mon coeur. 

En que s' adoussa e s' afranh

Lo mals qu' ai per fin' amor.

Giraud le Roux: A ley de bon. 

En qui s'adoucit et s'apaise le mal que j'ai par pur amour. 

Per que l' afars s' enanz' e no s' afraigna. 

Aicartz del Fossat: Entre dos reis.

Par quoi l'affaire s'avance et ne s'apaise. 

IT. Affragnere.

15. Afrai, s. m., débris, rupture.

Fig. Leu dechai

L' amistat, e torn en afrai.

Giraud de Borneil: Tos temps me. 

Facilement l'amitié déchoit, et tourne en rupture.

16. Esfranger, Esfranher, Esfraingner, Esfrainher, Esfrainer, Effranher, v., détruire, rompre, briser. 

Fig. Lo compraire vol effranher la covenensa.

(chap. Lo compradó vol rompre, trencá la conveniensia, l' acord, lo pacte.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 41. 

L'acheteur veut rompre la convention. 

Que n' esfrangna la tregua.

Saïl de Scola: Gran esfortz.

Que j'en rompe la trêve. 

Part. pas. Non pert pois sa forsa ni non es efragz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 61. 

Ne perd après sa force ni n'est rompu. 

Mas si el dis denant VII garens que el volia que valgues aquel divizemens, ben es effraigz, si el ordenet pois las soas causas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 61. 

Mais s'il dit devant sept témoins qu'il voulait que ce partage valût, il est bien rompu, s'il ordonna après les siennes choses.

ANC. FR.

Ne mur tant aut, qu'à la terre n' enfragne. 

Monin, Roman de Roncevaux. 

IT. Infragnere.

17. Effranhement, Enfrangement, s. m., infraction, dérogation, interruption.

Senes degun effranhement. Tit. de 1267. DOAT, t. LXXIX, fol. 190.

Sans aucune infraction.

(chap. Sense cap infringimén, infracsió; v. infringí.)

O gardaria ses enfrangement.

Tit. de 1307. DOAT, t. CXXIV, fol. 84.

Observerait cela sans infraction. 

Gardar e tener a totz temps, ses tot effranhement.

Tit. de Périgord de 1271. 

Observer et tenir à toujours, sans aucune interruption.

Ieu ai peccat en effranhemen de mos votz.

Cartulaire de Montpellier, fol. 173.

J'ai péché en infraction de mes voeux.

18. Enfractio, s. f., lat. infractio, infraction.

A... gardar sens deguna enfractio.

Tit. de 1412. DOAT, t. CXLVII, fol. 222.

A... observer sans nulle infraction. 

CAT. Infracció. ESP. Infracción. PORT. Infracção. IT. Infrazione.

(chap. Infracsió, infracsions.)

19. Defragner, v., rompre, casser, estropier.

Part. pas. fig. Mas quar iest vielhs e defrags.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec.

Mais parce que tu es vieux et cassé.

Substantiv. Exceptat deffrach.

Tit. de 1313 et de 1326. DOAT, t. XXXVIII et XXXIX, fol. 182 et 43. Excepté estropié.

20. Refranher, Refragner, v., tempérer, adoucir, soulager.

E 'l rossinholet el ram 

Volt e refranh et aplana

Son dous chantar, e l' afina.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Et le rossignol sur le rameau roule et tempère et polit son doux chanter, et l'épure.

El malautes, quan se planh, 

Si no 'l val, si s' en refranh.

Arnaud de Marueil: Mout eron. 

Le malade, quand il se plaint, si ne lui vaut, pourtant s'en soulage.

Ab que m conort e m refranh.

Giraud de Borneil: Si 'l cor no m. 

Avec quoi je m'encourage et me soulage. 

ANC. FR. Que vos vantises et haulx parlers veuillez refraindre.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 84. 

Quand ce oy li emperères si refranist I poi de se ire.

Chronique de Cambray.

PORT. Refranger. IT. Rifrangere.

21. Refraccio, s. f., lat. refractio, réfraction.

Quan si ajusto en loc de refraccio.

Eluc. de las propr., fol. 120. 

Quand ils s'adaptent en lieu de réfraction. 

CAT. Refracció. ESP. Refracción. PORT. Refracção. IT. Rifrazione.

(chap. Refracsió, refracsions; se diu aixina perque se fracturen, trenquen los rayos de llum.)

22. Refranh, Refrim, s. m., refrain, fanfare.

Chans e retins, dousas votz e refranhs.

E. Cairel: Lo rossinhols.

Chants et roulades, douces voix et refrains. 

De trompas refrims.

(chap. Fanfarries de trompes, trompetes.)

G. Anelier de Toulouse: El nom de. 

Fanfares de trompes.

Dansa es us dictatz gracios, que conten I refranh, so es I respos solamen. Leys d'amors, fol. 40. 

La danse est une composition gracieuse, qui contient un refrain, c'est-à-dire une réplique seulement. 

CAT. Refrá. ESP. Refrán. PORT. Refrão. IT. Refreno. (chap. Refrán, refrans, tros que se repetix a una cansó; fanfarria, fanfarries.) 

23. Refranhamen, s. m., soulagement.

Quar fis amicx a gran refranhamen

Quant au si dons lauzar et enantir.

Aimeri de Bellinoi: Aissi col pres.

Car fidèle ami a grand soulagement quand il entend louer et exalter sa dame.

24. Refrandres, s. m., adoucissement. 

Jois e repaus e sojorn er refrandres.

Guillaume de S. Didier: Lo greus desir. 

Joie et repos et plaisir sera adoucissement.

Frapar, v., frapper.

Son venguts sailhir per frapar sur lo dit sety.

Volria salhir dessus per frapar.

Sur lo dit Bocard et sas gens son anats frapar.

Chronique des Albigeois, col. 11, 12 et 43.

Sont venus sauter pour frapper sur ledit siége.

Voudrait sauter dessus pour frapper.

Sur ledit Bouchard et ses gens sont allés frapper. 

ANC. CAT. Frappar. IT. Frappare.

Frau, s. m., lat. fraus, fraude, fourberie, fausseté.

L' un ab forsa, l' autr' ab frau.

Raimond de la Tour: Ar es dretz. 

L'un avec force, l'autre avec fraude. 

Adv. comp. Gent e covinent e non a frau. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17. 

Bien et convenablement et non en fraude. 

Cofonda Dieus la lengua 

Que ditz a frau ni a saubut.

Rambaud d'Orange: Er quan sembla. 

Que Dieu confonde la langue qui parle en secret et en public.

Baisson joi a present et a frau.

P. Vidal: Drogoman. Var. 

Abaissent joie à découvert et en cachette.

CAT. Frau. ESP. PORT. IT. Fraude. (chap. Fraude, fraudes; v. defraudá.)

2. Fraudament, s. m., fraude.

Per tolir plusors fraudaments et engans.

Statuts de Provence. BOMY, p. 13.

(chap. Per a toldre : traure, evitá fraudes y engañs.)

Pour ôter plusieurs fraudes et tromperies.

IT. Frodamento.

3. Fraudulent, adj., lat. fraudulentus, frauduleux.

Es fraudulenta. Doctrine des Vaudois. 

(chap. Es fraudulenta. Estos textos dels Vaudois són del añ 1100 y anteriós; encara se parle este romans a Suiza, Vaud, se li diu romanche.)

Elle est frauduleuse.

CAT. Fraudulent. ESP. PORT. Fraudulento. IT. Fraudolente, fraudolento.

(chap. Fraudulén, fraudulens, fraudulenta, fraudulentes.)

4. Fraudulenment, Fraudulenmen, Fraudulentament, adv., frauduleusement. 

Violenment o fraudulenment.

(chap. Violentamen o fraudulentamen.)

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 32. 

Violemment ou frauduleusement.

Fetz partir fraudulenmen l' emperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 165. 

Fit partir frauduleusement l'empereur. 

Servir fraudulentament a las idolas. Doctrine des Vaudois.

Servir frauduleusement aux idoles.

CAT. Fraudulenment. ESP. PORT. Fraudulentamente. IT. Fraudolentemente, fraudulentemente. (chap. Fraudulentamen)

5. Fraudar, v., lat. fraudare, frauder, frustrer. 

Part. pas. Per sos devers fraudatz e no pagatz. Cout. de Condom.

Par ses dettes fraudées et non payées. 

ANC. ESP. PORT. Fraudar. IT. Fraudare.

6. Defraudar, v., dépouiller, frustrer. 

Part. pas. Car lo senhor i es defraudatz. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 193.

Car le seigneur y est frustré. 

Que ly efans no sian deffraudat de lor leyal part.

Cont. de Saussignac, de 1319.

Que les enfants ne soient pas frustrés de leur part légale.

CAT. ESP. PORT. Defraudar. IT. Defraudare. (chap. Defraudá: defraudo, defraudes, defraude, defraudem o defraudam, defraudéu o defraudáu, defrauden; defraudat, defraudats, defraudada, defraudades.)