Mostrando las entradas para la consulta sagals ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta sagals ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 5 de agosto de 2024

Noth - Neomenia


Noth, s. m., lat. notus, notus, vent du midi.

Auta es le ters vent cardinal,... ad el collateral es noth.

Eluc. de las propr., fol. 134.

Autan est le troisième vent cardinal,... à lui est collatéral notus.

ESP. PORT. IT. Noto.


Notz, s. f., lat. nux, noix.

Voyez Muratori, Diss. 33.

En la notz tres causas ha,

L' escorsa, la testa e 'l nogalhs.

Brev. d'amor, fol. 80. 

En la noix il y a trois choses, l'écorce, la coque et le cerneau.

Son meins grossas d' una notz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Sont moins grosses qu'une noix.

De notz a 'scofellar.

Marcoat: Mentre m. 

Des noix à écaler.

Loc. No 'n donaria doas notz.

Pierre d'Auvergne: Qui bos vers.

Je n'en donnerais pas deux noix.

ANC. FR. Secours requiert une autre fois, 

Mais ne lui vault pas d'une nois. 

Ysopet, I, fab. 52. Robert, t. 1, p. 171.

Voyez Gandres.

CAT. Nou. ESP. Nuez. PORT. Noz. IT. Noce. (chap. Anou, anous.)

CAT. Nou. ESP. Nuez. PORT. Noz. IT. Noce. (chap. Anou, anous.)

2. Nogalh, Nogaill, s. m., amande de noyau, cerneau.

De presegas auretz nogaills,

Faitz n' oli.

(chap. De pressecs tindréu ameles, feu ne oli. Ameles (normalmen amargues) de préssec, mullarero, bresquilla, abrecoc, nespró, que están a dins del piñol, os. Lo licor que fan a Italia, amaretto (de amaro, amarc o amarg, amarguet) no m' agrade gens, ni lo massapá en amela amarga. De sagals mos féem bromes en algún amelé que teníe rames bordes y fée les ameles amargues. Avui en día si te ix alguna amela amarga a la mostra que fan cuan les volen comprá, no te 'n compren cap del lote.)

préssec, trobá lo préssec, cul, culs

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous aurez des amandes de noyaux de pêches, faites-en de l'huile.

En la notz tres causas ha,

L' escorsa, la tesla e 'l nogalhs.

Brev. d'amor, fol. 80.

En la noix il y a trois choses, l'écorce, la coque et le cerneau.

3. Nogalho, Nogualho, s. m., amande, cerneau.

De comprar oli ni nogualhos nul jorn. 

Document de 1381. Ville de Bergerac. 

D' acheter huile et cerneaux nul jour.

Un nogalho d' avelana. Eluc. de las propr., fol. 184.

(chap. Un gallo de avellana : es la avellana sense clasca.

Gallo de taronja o mandarina; en castellá gajo.)

Une amande d'aveline.

4. Noguier, Nogier, s. m., noyer.

Al albre d' un noguier per la gola si pent. V. de S. Honorat. 

(chap. A un anogué per la gola (coll) se penge.)

A l'arbre d'un noyer par la gueule il se pend.

S' era non renverdisc en pascor,

Be leu la nuot del Sa Giovan, (chap. La nit de San Juan.)

Ansi cum li nogier fan.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

S'il ne reverdit maintenant en printemps, peut-être la nuit de la Saint-Jean, ainsi comme les noyers font.

CAT. Noguer. (chap. Lo anogué, los anogués; la noguera (tamé apellit Noguera, mol conegut a Beseit), les nogueres. A Beseit ña un anogué o una noguera aon descanse una joya o gema que vam tindre.

ESP. Nogal.)


Nou, Nueu, adj., lat. novus, neuf, nouveau.

Ab nou cor et ab nou talen...

Vuelh un bon nou vers comensar.

Rambaud d'Orange: Ab nou. 

Avec nouveau coeur et avec nouveau désir... je veux un bon nouveau vers commencer.

Farai chansoneta nueva

Ans que vent ni gel ni plueva.

Le Comte de Poitiers: Farai.

(chap. Faré una cansoneta nova abans (antes) de que faigue ven o gelo o plogue.)

Je ferai chansonnette nouvelle avant qu'il vente et gèle et pleuve.

Adv. comp. De nou renovellaz.

P. Bremond Ricas Novas: Pois lo bel. 

Renouvelé à neuf.

ANC. FR. En son nuef ostel entrer.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 367.

CAT. Nou. ESP. Nuevo. PORT. Novo. IT. Nuovo.

(chap. Nou, nous, nova, noves.)

2. Novas, s. f. plur., nouvelle, conte, histoire.

Unas novas vos vuelh contar

Que auzi dir a un joglar.

(chap. Unes noves tos vull contá que vach escoltá (sentí, “oí”) di a un juglar; este juglaret ere Tomaset Bosque Peñarroya, lo mes membrillo de La Codoñera, ascumita que treballabe a la “comparativa”.)

El más membrillo de La Codoñera: Tomás Bosque Peñarroya.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Une nouvelle je veux vous conter que j'ouïs dire à un jongleur.

No sabetz las novas de Tristan.

Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo.

Vous ne savez pas les nouvelles de Tristan.

Guastos, cui es Bearns e Paus, 

Mi trames sai novas comtar.

Bertrand de Born: Quan vey. 

Gaston, à qui est Béarn et Pau, m' envoya ici conter des nouvelles.

CAT. Nova. ESP. Nueva. PORT. Nova. IT. Nuova.

(chap. Nova, noves : notissies; bona nova, bones bones.)

3. Novell, Novelh, Noel, adj., lat. novellus, neuf, nouveau.

El Novell Testament. V. et Vert., fol. 80.

(chap. Al Nou Testamén.)

Au Nouveau-Testament.

En est son fas chansoneta novelha. 

H. Brunet: En est. 

Sur cet air je fais chansonnette nouvelle. 

Anet chantan 1 chan noel.

P. Vidal: Lai on cobra.  

Il alla chantant un chant nouveau.

Senher, on es En Gui, mos noels maridatz? 

Roman de Fierabras, v. 2985.

Seigneur, où est le seigneur Gui, mon nouvel epousé?

Ab noels digz e de nova maestria.

Guillaume de Montagnagout: Non an tan.

Avec nouveaux dits et de nouvelle science.

Adv. Raimond Gaucelm, avetz fac re novelh?

R. Gaucelm: A penas vau.

Raimond Gaucelm, avez-vous fait rien de nouveau?

Adv. comp. Novelha es, quar ieu chant de novelh.

H. Brunet: En est.

Elle est nouvelle, car je chante de nouveau.

De mon nou vers, vuelh totz pregar

Qu' el m' anon de novelh chantar

A lieis qu' am senes talan var.

Rambaud d'Orange: Ab nou cor.

A l' égard de mon nouveau vers, je veux les prier tous qu'ils me l'aillent chanter de nouveau à celle que j'aime sans désir changeant.

ANC. FR. De novels dras l'a feit vestir.

(chap. De draps nous l' ha fet vestí. Suposo que algún componén de la banda de catalanistes Los Draps entendrá esta frasse en fransés antic.
Ya sabéu que ñan llengües que se entenen prou be, y són diferentes; 
y tamé hauríeu de sabé que lo catalá es un mes dels dialectes ocsitans.) 

los draps, logo, logotipo, Penarroija de Tastavins, grupo de música

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 653. 

CAT. Novell. ESP. PORT. Novel. IT. Novello. 

(chap. Nou, nous, nova, noves; sol se fa aná novel cuan se parle de un conductó que se ha tret lo carnet y ha de portá la L.)

4. Novellet, adj. dim., nouvelet. 

E mon cor ai un novellet chantar.

Arnaud de Marueil: E mon cor. 

En mon coeur j'ai un chanter nouvelet.

(chap. Al meu cor yo tinc o ting un cantá novet. Novet, novets, noveta, novetes.)

5. Novella, Novelha, Noela, s. f., lat. novellae, nouvelle, bruit, rumeur.

Estranha novelha

Podetz de mi auzir.

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Étrange nouvelle vous pouvez entendre de moi. 

Venc si celadamen, c' anc no 'n saubron novellas tro qu' el fon jos al borc. V. de Bertrand de Born le fils. 

Vint si secrètement, qu'oncques ils n'en surent nouvelles jusqu'à ce qu'il fut en bas du bourg.

Garda que tu no recepchas las noelas de tos homes. 

Trad. de Bède, fol. 3.

Prends garde que tu n' accueilles les rumeurs de tes hommes.

CAT. Novella. ESP. Novela. PORT. IT. Novella.

(chap. Novela, noveles; notissieta, notissietes; brugit, rumor o rumó.)

Sense notissies de Gurb, traducsió al chapurriau

6. Novellaria, s. f., nouveauté.

Cant issia de l' abadia, 

Apportava novellaria

De peccat e de tracions,

Ab qu' engannava los compagnons. V. de S. Honorat.

Quand il sortait de l'abbaye, il apportait nouveauté de péché et de trahisons, avec quoi il trompait les compagnons.

7. Novitat, s. f., lat. novitatem, nouveauté.

De temps mudament, novitat et finiment.

Eluc. de las propr., fol. 210. 

De temps changement, nouveauté et achèvement.

CAT. Novedat (actualmente novetat). ESP. Novedad. PORT. Novidade. 

IT. Novità, novitate, novitade. (chap. Novedat, novedats.)

8. Noveletat, Noeletat, s. f., lat. novellitatem, nouveauté.

Ab aitals noveletatz 

Escorjon lor gens de totz latz.

Brev. d'amor, fol. 122. 

Avec de telles nouveautés ils écorchent leurs gens de tous côtés.

Mas sias reformat en la noveletat de vostre sen.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains. 

Mais soyez réformés en la nouveauté de votre sens. 

No us hi fassa forsa ni noeletat. Tit. de 1283. DOAT, t. X, fol. 143. 

Ne vous y fasse force ni nouveauté. 

ANC. FR. Tousjours nouvellettez on veult. 

Vigiles de Charles VII, t. I, p. 83. 

Il y eut à ce changement de l'État que remua Lycurgus, beaucoup de nouvelletez, mais la première et la plus grande fut l' institution du sénat.

Amyot, trad. de Plutarque. Vie de Lycurgus.

9. Noellaire, s. m., auteur de nouvelles.

No bon trobaire, mas noellaire fo. V. d'Elias Fonsalada.

(chap. No (ere) bon trobadó, pero noveladó va sé.)

Il ne fut pas bon trouveur (N. E. troubadour), mais auteur de nouvelles.

ESP. Novelador. PORT. Novelleiro. IT. Novellatore.

(chap. Noveladó, autó de noveles, o noveletes com les de Lo Decamerón en chapurriau, de Giovanni Boccaccio. Escritó, escritós, escritora, escritores; als que escribíen poesía, se 'ls díe trobadó, trobadora, trobadós, trobadores, o en v: trovadó, trovadora, trovadós, trovadores; poeta, poetes, poetisa, poetises.)

Noveladó, autó de noveles, o noveletes com les de Lo Decamerón en chapurriau, de Giovanni Boccaccio

10. Novici, Novissi, s. m., lat. novitius, novice.

De vos lauzar me conosc trop novici. Leys d'amors, fol. 152.

De vous louer je me connais trop novice.

Subst. Meta l' om en la maio dels novissis.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 29.

Qu'on le mette dans la maison des novices.

CAT. Novici. ESP. Novicio. PORT. Noviço. IT. Novizio.

(chap. Novissi, novissis, novissia, novissies; al llibre Pedro Saputo en chapurriau podréu lligí uns capituls aon ixen unes novissies, y Geminita.)

11. Novelhamen, Novelamen, Noelamen, adv., nouvellement, de nouveau.

Aissi meto servitut

E pezatge novelamen.

Brev. d'amor, fol. 125.

Ainsi ils imposent nouvellement servitude et péage. 

Noelamen intrar en l' orde. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 29. 

Entrer nouvellement dans l'ordre.

Quant aug de fin joy la doussor 

Que fan l' auzelh novelhamen.

Pierre d'Auvergne: Belha m' es. 

Quand j'entends la douceur de pure joie que font les oiseaux nouvellement. 

CAT. Novellament. IT. Novellamente.

(ESP. Nuevamente, por ejemplo en las impresiones de libros.)

12. Ennovacio, s. f., lat. innovatio, innovation.

(N. E. Aquí se ve claramente un cambio del latín i al occitano e.)

Fetz alqunas ennovacios. Cat. dels apost. de Roma, fol. 218.

Fît aucunes innovations.

CAT. Innovació. ESP. Innovación. PORT. Innovação. IT. Innovazione.

(chap. Innovassió, innovassions.)

13. Innovar, v., lat. innovare, innover. 

Los fors..., renovam, innovam, los donam. 

For de Mimisan, 1389. Ord. des R. de Fr., t. XV, p. 635. 

Les fors..., nous renouvelons, innovons, les donnons. 

CAT. ESP. PORT. Innovar. IT. Innovare.

(chap. Innová: innovo, innoves, innove, innovem o innovam, innovéu o innováu, innoven; innovat, innovats, innovada, innovades.)

14. Renovatiu, adj., rénovatif, propre à renouveler.

Solelh... ha virtut renovativa. Eluc. de las propr., fol. 115.

Le soleil... a vertu rénovative.

15. Renovelatiu, adj., renouvellatif, restauratif, propre à restaurer.

De la terra per flors et herbas renovelatiu.

Eluc. de las propr., fol. 123. 

Renouvellatif de la terre par fleurs et herbes.

(chap. Renovadó, renovadós, renovadora, renovadores.)

16. Renovacio, s. f., lat. renovatio, rénovation, renouvellement.

Es temps de renovacio. Eluc. de las propr., fol.. 128.

C'est temps de rénovation.

CAT. Renovació. ESP. Renovación. PORT. Renovação. IT. Rinovazione, rinnovazione. (chap. Renovassió, renovassions.)

17. Renou, Renieu, s. m., usure, intérêt, courtage.

Devedon renou e raubaria,

Et elhs fan lo.

Pons de la Garde: D' un sirventes. 

Défendent usure et volerie, et ils le font.

Adv. comp. Si monge nier vol Dieus que sian sal 

Per pro manjar ni per femnas tenir...

Ni canonge per prestar a renieu.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Si Dieu veut que moines noirs soient sauvés pour beaucoup manger et pour femmes tenir... et chanoine pour prêter à usure.

18. Renovier, s. m., usurier, prêteur sur gages.

Si cum es plus renoviers cobeitos

On plus a d' aur e d'argent a se mes.

Pons de Capdueil: Astrucx.

Ainsi comme est l' usurier plus convoiteux où plus il a d'or et d'argent à soi placé.

Renovier yssamen com Juzieu.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Prêteurs sur gages également comme Juifs.

ESP. Renovero (usurero). (chap. Usuré o usurero, usurés o usureros, usurera, usureres; prestamista, prestamistes.)

19. Renovellament, Renovelament, s. m., renouvellement.

El renovelament de la luna. Eluc. de las propr., fol. 281. 

Au renouvellement de la lune. 

Car adonca comenczava lo renovellament. La nobla Leyczon. 

Car alors commençait le renouvellement. 

IT. Rinovellamento, rinnovellamento.

20. Renovar, v., lat. renovare, renouveler.

Los fors..., renovam, innovam, los donam. 

For de Mimisan, 1389. Ord. des R. de Fr., t. XV, p. 635. 

Les fors..., nous renouvelons, innovons, les donnons.

CAT. ESP. PORT. Renovar. IT. Rinovare, rinnovare. 

(chap. Renová: renovo, renoves, renove, renovem o renovam, renovéu o renováu, renoven; renovat, renovats, renovada, renovades.)

21. Renovellar, Renovelar, v., renouveler, recommencer, rajeunir. 

Per la carn renovellar, 

Que no puesca envellezir.

Le Comte de Poitiers: Mout jauzens. 

Pour renouveler la chair, afin qu'elle ne puisse vieillir.

L' odor de l' erba floria, 

E 'l dous chan que l' auzels cria, 

Mi fan mon joy renovellar.

B. de Ventadour: En abril. 

L'odeur de l'herbe fleurie, et le doux chant que l'oiseau crie, me font ma joie renouveler. 

Quan lo boscatges es floritz, 

E vei lo temps renovelar.

B. de Ventadour: Quan lo. 

Quand le bocage est fleuri, et je vois le temps renouveler.

Serpens que manja maurela, 

Tot mantenen renovela.

Brev. d'amor, fol. 50. 

Serpent qui mange morelle, tout aussitôt renouvelle.

Part. pas. Solelh de may, abrils renovellat. 

Giraud de Calanson: Bel senher. 

Soleil de mai, avril renouvelé.

ANC. FR. Quant li prins-tems renovela, Kalles, li empereres, s'apareilla pour ostoier. 

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 131.

Mesme l' an qui ce jour commence et renouvelle 

En diverses saisons départira son cours.

Premières Œuvres de Desportes, fol. 72.

ANC. CAT. Renovellar. IT. Rinovellare, rinnovellare. (chap. Renová.)

22. Neomenia, s. f., lat. neomenia, néoménie.

Festa... apelada neomenia, so es a dire festa de novela luna.

Era neomenia una sollempnitat.

Eluc. de las propr., fol. 126 et 127.

Fête... appelée néoménie, c'est-à-dire fête de nouvelle lune.

Néoménie était une solennité.

CAT. ESP. PORT. Neomenia. (chap. Lluna nova.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 13. Del natural de Pedro Saputo.

Capítul XIII.

Del natural de Pedro Saputo.


No se va sabé mes de ell. Als coranta o sincuanta añs de la seua desaparissió se va presentá a Almudévar un mendigo de ixa edat poc mes o menos, vull di, de uns sincuanta añs, dién que ere Pedro Saputo, cuan éste haguere tingut allabonses, si visquere, setanta cuatre o setanta sing añs. Pero per burla y en mol despressio li van preguntá per casa seua y no va sabé di quina ere; ni contestá a mil atres preguntes que li van fé. Li van demaná que pintare, y tocare algún instrumén; y va contestá mol entonat y serio: l'áliga no casse mosques. Y repetíe y jurabe que ere fill de Almudévar y lo verdadé Pedro Saputo. Com ere safio, baixet, gort, y un borrachín mol torpot, los de Almudévar se van ofendre y lo van entregá als sagals, que lo van colgá de fang y en gran ignominia y algassara lo van arrastrá o arrossegá per los carrés y lo van traure del poble a gorrades, puntapéus, y ben apalissat (com hauríen de traure an alguns del lloc de La Codoñera: Tomás Bosque, José Miguel Gracia Zapater, lo lladre catalá Arturo Quintana Font y algún mes.
Y de atres pobles, lo mateix).

codoñ, codony, membrillo, cydonia oblonga, dulce de membrillo, codoñat

Ell se va eixecá, y mirán al poble, va di en tono profétic: pronte sirá que lo sel vengo esta ingratitut y mala obra. ¡Poble de Almudévar!, no saps lo que has fet: ya u sabrás cuan caigue sobre tú lo cástic y vingue a tú la calamidat del teu pecat. Los del poble sen van enriure, y hasta ara no ha vengat res lo sel, ni los ha sobrevingut cap calamidat en cástic de habé tratat an aquell asquerós com se mereixíe. Pero ell sen va aná a datres pobles, caminán mol per lo peu de la serra y per lo Semontano, dién que ere Pedro Saputo.

Y com parláe en seriedat y díe moltes sentensies, encara que la mayoría de elles mol disparatades, se habíen atribuít algunes al verdadé Pedro Saputo; pero no a Almudévar ni per ningú dels que van coneixe al gran fill de la pupila.

Com lo lectó u está veén desde lo prinsipi de la historia de la seua vida, no va ñabé home al seu tems ni después se ha conegut que lo igualare en espabil, talento, discressió, habilidat pera tot, ajuntán a tan exelentes dotes una amabilidat que robabe lo cor a cuans li parláen, un aire de molta dignidat, una presensia gallarda y hermosíssima, y una grassia incomparable en tot lo que díe y fée; 

y may se 'l va vore unflat ni se va vanagloriá de res. 

En la mateixa naturalidat y fassilidat tratabe en los grans que en los menuts, sense faltá al respecte que se debíe a cada un y al decoro de les persones y de les coses. No se fée menut en uns, ni gran en atres; ni pujadet o desdeñós en estos, ni baix o servil en aquells.

Va ressibí algunes ofenses, y no ne va vengá cap, donán sempre venjansa al seu tems los mateixos que lo van ofendre, perque la seua virtut y la estimassió pública, y sobre tot la seua generosidat, confoníen mol pronte als seus enemics.

Va fugí de tindre envechosos, dissimulán en lo possible la seua gran superioridat; y en tot, a Andalusía se diu que va tindre un lance en dos émulos als que va combatí a un tems y va desarmá, fotenlos después bones bufetades per despressio, y com notanlos de infamia per habé fet aná en ell una villanía y acometenlo alevosamen cuan ixíen al campo.

Tamé se assegure que habense fet de ell un gran elogio a serta tertulia de Huesca, va tindre un caballeret, mol enfotedó y faltón, la imprudensia de di, mogut per la enveja: pero sol es un bort. 

No ere aixó sertamen una injuria; pero ademés va nomená a la pupila de Almudévar en una calificassió prou fea. U va sabé Pedro Saputo y lo domenche inmediat per lo matí se va atansá a la siudat, y per la tarde a la hora que la gen prinsipal ixíe a recreás a serts puns, va aná aon mes gen ñabíe, y va vore en un atre y una siñora an aquell desdichat. Se li va arrimá, y demanán permís a la siñora y al caballé li va di:

- Yo soc Pedro Saputo; ¿qué es lo que vau di de ma mare lo dijous a casa de N.? 

Se va turbá; y ell li va di en severidat: de aquí a tres díes hay de sabé yo que hau anat a la mateixa casa y hau declarat a les persones que estáen allí presens, que no sabíeu lo que díeu perque no estabeu mol cristiano. ¿U faréu? Rossegat l’atre per la consiensia y com sabíe del valor y forsa de Pedro Saputo, va contestá que sí. Pos en siñal de amistat, y que no sen parlo mes, doneume la má. Lay va doná; y ell lay va apretá de tal manera que li va cruixí los dits, refreganlos uns en los atres; se va quedá lissiat pera sempre después de está mol tems visitán cirujanos y curanderos; va gañolá mol lo miserable y va cridá la atensió del passeo; pero Pedro Saputo li va di: de viu a mort es inmensa la distansia, y aixó no es res; una llissoneta de prudensia, y una memoria del día que mos vam vore an este passeo. Y mol sereno, y saludán als coneguts, sen va aná caminán a la siudat, y sen va entorná cap a Almudévar. 

Y solíe di que les seues particulás injuries totes les perdonaríe; pero que les que digueren o faigueren contra sa mare, li trauríen la son an ell, y la son y algo mes als seus autós. Se va parlá a Huesca de este lance, y tots lo van aprobá com obra de un verdadé fill que torne per la honra de sons pares.

Portáe sempre en ell lo Manual de Epicteto, y díe que per mes que llixguere, sempre lo obríe en gust y profit. Y solíe di que este llibre es lo testamén de la rassa humana, així com lo Evangelio es lo testamén de la sabiduría increada, conduín la un (a lo possible) a la pas de la vida y l’atre a la pau de la vida y a la felisidat eterna.

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Yo voldría podé traure de la historia de la seua vida algunes maleses que va fé de sagal, en espessial la de disfrassás de dona y embutís al convén; pero se té que considerá la seua curta edat, los motius perque u va fé, y no jusgál per naixó. No va sé una calaverada; va sé sol per culpa de la temó, per mes que a un atre no se li haguere ocurrit. Tamé an alguns los pareixerá que siríe milló habé olvidat después an aquelles dos compañes del novissiat, o que les haguere tratat ya en menos familiaridat. Pero, ¿ere aixó possible per an ell y per an elles? Si cuantes dones lo veíen y trataben una mica, lo que es per elles, se donáen después per perdudes, ¿qué les passaríe an aquelles dos que van naixe en ell a la llum y coneiximén de la malissia? ¿Y de un modo tan singulá y may vist?

Desde lo momén en que se va reconeixe an ell mateix y va vore qué fassilmen podíe sé ric si volíe, que va sé cuan va torná del gran viache per España, li va di a sa mare estes paraules tan majes:

"Ya, bona mare y siñora meua, tenim un estat dessén, si Deu vol y yo ting salut no ha de faltamos res. Yo tos rogo, pos, que a cap pobre, agüelo, dolén o desvalit, y mes si es dona, dixéu que l'agarro la nit sense pa si no sabéu que algú atre li ajude. Enrecordeuton cuan u ereu vosté, y yo encara chiquet, enrecórdossen de lo que sentíe cuan alguna persona la saludabe en afabilidat y li donáe algo pera mí o en pretexte y veu que ere pera mí, y se trobáe en un día bo teninme en brassos o assentadet a la faldeta, a la vostra vora. Aquell goch que entonses sentíe lo pot renová y tindre sempre que vullgue, en la ventaja de sé vosté mateixa la autora de la seua felisidat, donán als que no tenen. Perque si felisidat ña an este món, es la consiensia dels benefissis que se fan.» 

Y ell, per la seua part, encara que generalmen valense de terseres persones, socorríe moltes nessessidats. ¿Quí en aixó no lo voldríe, encara que no ñaguere datra causa? Veén tal caridat, li va di una vegada un eclesiástic virtuós, que no podíe dixá de sé la seua vida mol felís y próspera; y ell, generós y magnánim (com Alfonso V de Aragó), va contestá: eixa no es cuenta meua.

ALFONSO V NACE ENTRE TERREMOTOS Y ESPANTO  (SIGLO XIV. VALENCIA)

Se pot discutí si va sé un be o un mal de cara an ell lo habé trobat a son pare. Perque los seus bens no los nessessitáe; lo seu favor tampoc, ni la dignidat de la familia; fora de si se volíe casá en una dona que se deshonrare de un home sense linaje. Pero com ell no la haguere vullgut en esta vanidat, no se pot considerá com un favor de la fortuna lo adornál después en un tan ilustre apellit.

Lo de Saputo que ha mereixcut y portabe ere mol mes gran.

Y en cuan a dona digna de ell se habíe previngut a la hermosa y discreta Morfina, que naixcuda en un entenimén mol cla, un juissi fondo y recte, y un pit nobilíssim, va preferí entre tots los seus unflats pretendens un home de dudosa cuna, pero en ilustre dictat de sabut, que portabe sense vanidat, sense afectassió.

Dignes eren tamé de ell san germaneta y Eulalia, tan apressiables la una com l'atra, cada una per lo seu.

Pera res, pos, nessessitáe a son pare ni lo seu apellit. 

Se va alegrá mol de conéixel, encara que per sa mare prinsipalmen. May ell habíe cregut liviandad ni desenvoltura lo fet de sa mare, perque, sobre doná crédit a la seua relassió, la coneixíe prou be pera no dudá de la seua virtut, sense tindre en cuenta lo que sentíe a tots de la seua molta honestidat y recato; pero la infelís no podíe está satisfeta en la seua bona opinió, y mes creénse engañada.

Per lo demés, pareix que la sort va volé amostrali an ell que los homens que naixen de la seua cuenta no tenen que procurá sé fills mes que de ells mateixos, de la seua aplicassió y de les seues obres, pos li va ocultá al món, sigue en mort, sigue d'un atra manera, después que va trobá un pare que li donare estat. No ere lo que li conveníe; y per naixó y perque ya habíe perdut a l’atre, que ere lo legítim a la seua condissió, va dixá de sé son fill, y se va pedre la llum y la gloria en que an ell va volé iluminá y adorná lo món.

Sobre lo final que va tindre res se pot afirmá. Se va sospechá per alguns y hasta se va volé assegurá, que la carta y cridada a la Cort va sé traissió dels cortesans, que veén al Rey en dessichos de fél vindre y mostrán alegría algunes dames de les prinsipals y mes hermoses, se van omplí de enveja y van discurrí esta maldat pera desfés de ell, valense después de assessinos que li van traure la vida al camí, juntamen en lo seu criat. 

Aixó es lo que se va sospechá y va di, y lo que yo hay cregut sempre; pero de sert no pot sabés.

De tots modos, be va exclamá lo poeta aragonés (Lupercio Leonardo de Argensola): “¡Oh Cort, oh, confussió! quí te dessiche.”

viernes, 26 de julio de 2024

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán

1. 10. Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capítul X.

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.


Capsots los pares, tontos los mestres, badocs los veíns, mes valdríe no naixe, o no estudiá res y viure sol o anassen als montes si un sapiguere que allí habíe de topetá en una compañera de trate confortán y recreatiu. Dichós de Pedro Saputo, que encara que se va trobá en mols abatuts va sabé librás de ells y fels la figa. Yo, fora de mon pare... No vull di lo demés. Sobre que ting amics y amigues del alma que a pun estic de tratáls de idiotes, com a creure homens de pro als faramalles, charlatans, engañadós y hipócrites que mo se venen per Licurgos tocats per la Providensia pera remediá la España y reformá lo món.

Habíe lo nostre chiquet pintó sentit parlá al mestre Artigas de autós y llibres del art, y li va suplicá al siñó mossen que li faiguere portá tots los que trobare; y en dos o tres mesos va tindre los que mes se coneixíen allabonses. Se va ficá a estudiáls en molta afissió y no menos constansia, y per los matins y les velades passáe casi tot lo tems en alló, sense olvidá al mateix tems los atres ejercicios, alternán después lo traball per hores y hasta per díes segons lo humor o la disposissió, perque teníe per máxima lo no violentás may ni cansás fen ejercicio. Conque estudiabe, dibuixabe, pintabe, esculpíe, tornejabe, repassabe la solfa, y tocáe los diferens instrumens que sabíe. A sa mare li va di que no anare mes a rentá roba de atres, sino que bonamen serviguere a casa a les persones de mes estat del poble que li pareguere; y encara aixó li díe lo cor que duraríe poc tems, y mentrestán se anare tratán en algo mes de estima y dessensia.

Lo niu

Per capricho va pintá a un taulonet un niu de oronetes al momén de arribá la mare en lo minjá, ya escomensán a traure ploma los minudets, y la va enclavá per la nit desde una finestra a una fusta de les que formáen lo ráfec de la teulada, que no ere alt; y pel matí mol prontet ya lo estáen codolechán los sagals del carré enfadanse perque no podíen sisquera fé fugí a la mare, y cridanla oreneta bruixa perque habíe fet allí lo niu sense vóreu ells. U va sentí Pedro Saputo, y va eixí y va traure lo taulonet, quedán los sagals avergoñits per una part, y per l'atra enriénsen de ells mateixos. 

Va corre la veu y van vindre a vore la pintura infinites persones; pero ell los va di que no podíe vores de prop, sino al ráfec y desde lo carré; y així la va torná a ficá al seu puesto, y tot lo poble veníe a vore aquell prodigio de un chiquet de catorse añs. 

Si no s'haguere perdut después de mort, haguere pugut sé un atre Yalisso, que va fé un goz pintat a un cuadro en tal perfecsió, que pareixíe hasta rabiós, y va costá guerres per tíndrel, y al final, después de mol tems, va sé portat del Asia a Roma y dedicat per Augusto César al Capitolio.

Va pintá aquell añ dos sales, una de un benefissiat ric, y l'atra del hidalgo pare de Eulalia, qui, pera acabá de borrá la memoria de les paraules que va di a sa mare de Pedro Saputo, li fée mes favor que ningú al poble. Y en verdat, encara que lo chiquet ere tan generós, no podíe olvidá del tot les dos raderes expresions que va fé aná contra nell y sa mare; y aixó que no compreníe encara tota la malissia que portáen. Va morí desgrassiadamen lo hidalgo cuan estáe pintán lo radé lienzo de la seua sala. La va acabá, pero afegín a dal dos angels en ademán de estendre sobre lo cuadro un vel blang de crespón en orla negra. Y va ficá encara allí un atre primor; y va sé que an aquells angels va fé lo retrato de Eulalia y lo seu, ixíen tan be que pareixíe que los hagueren tallat los caps y los hagueren apegat als cossos despullats dels angels.

Com ya seguíe les regles del art y sabíe com plasmá la naturalesa, va advertí entonses mols defectes a les pintures de la capella de la Corona; y va demaná llissensia pera ficá un rótul que declarabe quí les habíe fet y la edat que teníe. Pero la obra milló, la obra de mes mérit, y u va di ell cuan ya no podíe equivocás, va sé sempre lo niu de oronetes, que alguns van volé comprá, ñabén qui li va oferí hasta coranta escuts de or, que per als coneixedós que podíe ñabé a un poble com Almudévar, ere mol, sense duda. Se va pedre, com hay dit, a la seua mort, així com atres coses de mol primor y valor que ñabíe a casa seua.

Entre los llibres de pintura van vindre tamé dos en latín y un en italiá, y va di: pos yo estes llengües hay de adepéndreles. Y en efecte se va ficá a estudiá la latina, y en una semana va adependre los nominatius y les conjugassions, perque la seua memoria ere assombrosa. Pero no li van permetre seguí este estudi les dos obres de pintura que va tindre al poble.

Sa bona mare recordabe ara moltes vegades la professía de la gitana, pero calláe per no di lo engañ en que la habíen seduít, exposanse ademés a que no la cregueren, encara que la seua honestidat y mol juissi la abonaren per al que vullguere di en defensa seua. Pero después de ben pensat u dixáe está, y resumíe totes les seues reflexions en estes cristianes paraules: 

Deu me perdono aquell fallo y no me dono tot lo be an esta vida.

1. 8. Humanidat y caridat de Pedro Saputo.

Capítul VIII.

Humanidat y caridat de Pedro Saputo.


Fort es sempre lo bon ejemplo, y mes cuan ve de persones de autoridat o de mol favor al poble, o mol volgudes o de compañs. Pero cuan som chiquets tot u fem per imitassió perque mos falte lo auxilio de la reflexió y de la experiensia, y se vol fé tot lo que se veu, sen per atra part la nostra espessie natural y essensialmén imitadora. Lo perillós ejemple que Pedro Saputo donáe als sagals del poble puján als tellats y parets va sé caussa de algunes desgrassies, sense que les pugueren evitá en prevensions ni castics ni los pares mes selosos. Als chiquets en passá de cuatre o sing añs ningú los guarde, una vegá la han cavilat ya han fet una travessura o malesa, y ningú pot tampoc previndre ni adiviná los perills als que se exposen aon y com menos se pense.

Estáen un domenche per la tarde codoleján gossos a les eres uns cuans sagals, entre ells Pedro Saputo, y ñabíe una turba de sagales cantán y triscán a un atra era; cuan de repén se va pará tot aquell estrapalussi y se va vore escapá a les sagales cap al poble, no sentinse cap gos ni cap veu mes que los plos de una criada del hidalgo de la plassa (lo de la cantonera). Ella, desesperada y toquiñanse los pels, cridáe demanán auxilio. Van aná allá los sagals, y una filla del hidalgo de uns nau o deu añs de edat, mol traviessa o carnussa y arriesgada, s´habíe estossolat caén del tellat de una pallissa, y pegán en lo cap a unes pedres s´habíe quedat morta de la caiguda. En cuan van sentí 'está morta', van arrencá tots los sagals a corre dixán sol a Pedro en la criada que invocabe a tots los sans y virgens del sel, no tan pera que tornaren a la vida a la chiqueta, com pera que la liberaren de vore lo semblán rigurós y vengatiu dels seus amos.

Pedro va fé en la sagala lo que habíe vist fé atres vegades pera recuperá als que patíen algún desmayo, pos va vore que sol estáe estamordida, y poc a poc va aná tornán en sí. Escomensáe la pobra a queixás en tals crits, que la criada va pensá que teníe chafats tots los ossos del seu cos: y plorán y dessichanli la mort sen va aná cap a casa de sons pares (que eren del poble) y se va quedá ell sol en la chiqueta... No teníe asclats tots los ossos del seu cos, ni la mitat, pero sí un bras, aboñat y ubert lo cap, queixoses atres moltes parts. Lo compasiu Pedro la va aná tentán pera alsala, y al final en sumo tiento y suavidat la va agarrá y se la va emportá a casa seua entre molta gen que per curiosidat y llástima lo van seguí pels carrés. No estáen sons pares a casa, que habíen eixit a passejá per un atre camí; pero lo ven los va portá la notissia y al momén estáen al costat de sa filla y en ells lo facultatiu. Va ñabé mols ays y plos, va ñabé desmayos; al final a dures penes y crits pelats que partíen lo cor, va quedá curada, emparchada y apedassada, y se van assossegá tots pera plorá mes desahogadamén y informás de les sircunstansies de la desgrassia y del descuido de la criada a qui habíen encomanat a la chiqueta. En tot va fé Pedro lo milló que va pugué: y com lo hidalgo va vore que en mich de la relassió se li bañáen los ulls, va dixá ell corre libremen les seues llágrimes, y juntamén en la seua dona li va doná les grassies per aquell bon ofissi que habíe fet a sa filla, oferinli casa y favor, y roganli que no olvidare a la pobreta de Eulalia, que la vinguere a vore pera donali forses y consolals a tots. Pedro estáe tendre y se rentáe la sang que portáe a les mans y a la roba. La mateixa siñora de casa va di entre llágrimes, ¡ay sang de la meua filla!, ¡ay sang de la meua filla!, se va despedí cortés y afablemen perque ere ya tart, y sen va aná a casa de sa padrina aon sa mare habíe dit que vinguere.

Mentres la chiqueta Eulalia (que així se díe) va está al llit la visitabe tots los díes; pero cuan ya se eixecáe, cuan ya estáe mol adelantada la seua cura, que en poc tems va quedá perfectamen sana, fora de alguna dificultat (que tamé se va corregí después) al bras pera serts movimens, va pará de aná a vórela, perque les seues visites eren de sola humanidat y a part de cumplimén. Als tres o cuatre díes va enviá lo hidalgo a una criada a preguntá si teníe novedat, y sabén que no, va aná ell mateix a casa de Pedro Saputo, y com si tratare en un home de mes edat y de algún respecte li va torná a doná les grassies per lo que habíe fet en sa filla, y de part de ella, de la seua dona y de la seua li va rogá se serviguere honráls en la seua visita.

Y va afegí, tocán lo pun mes delicat, que si a sa mare li habíe fet a un atre tems una advertensia, creguere que va sé per dessich de vórel home de profit, ignorán entonses que u fore de tan. An esta satisfacsió y comedimén va contestá Pedro en un atra milló, dién al hidalgo, que lo que habíe fet en sa filla no mereixíe tantes grassies, y que ben pagat estáe en la honra que aquella humilde casa ressibíe habense ell dignat a vindre an ella. Van passá encara atres cumplimens entre ells; y pel matí en son demá va aná Pedro a visitá a Eulalia, continuán ya desde entonses; se habíe engendrat entre los dos una amistat tan íntima que en lo tems va sé un atra cosa, y ni ells ni dingú va pugué remediáu.

Pero lo que mes brilláe al chiquet Pedro Saputo ere la caridat. Tots los del poble u sabíen; y si al carré li demanáen algo los atres sagals ya se u habíen repartit tot; y a vegades sense demanáu. Als pobres los donáe cuan podíe ñabé, y hasta la roba que portáe si los veíe fets un acsiomo y fée fret. Ell mateix cuan va arribá a la edat de mes coneiximén va habé de corregí lo vissi de la seua solidaridat. Se va atreví una vegada sa mare a renegál; y ell en molta grassia li va contestá: 

- Aixó es siñal de rics; lo fill de una rentadora no té que sé agarrat ni viure en l´alma arrugada. L´agarramén, siñora mare, no dixe vore la hermosura del sol ni la grandesa de la terra. Lo preto no coneix a Deu, ni Deu encara que vullgue li pot fé mersé, perque es incapás dels seus benefissis. Sense cante pera portá l´aigua, ¿a qué aniríe a la fon? ¿Sabéu mare, a quí penso yo que aburriríen los angels si pugueren despressiá an algú? Pos es als pussilánimes y als desconfiats. La rogo mol de veres que sigáu magnánima de cor, no estorbéu la generosidat del vol en que yo abarco lo món, y encara me pareix menut.

Amor als sesanta (Luis Arrufat)