Mostrando las entradas para la consulta predicadó ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta predicadó ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 15 de agosto de 2024

Parabola - Parlementar

 

Parabola, s. f., lat. parabola, parabole.

Parabola, es expositios e declaratios d'una cauza mens conoguda per autra mays conoguda, per alquna semblansa qu'an entre lor.

Leys d'amors, fol. 140.

Parabole, c'est exposition et déclaration d'une chose moins connue par autre plus connue, par aucune ressemblance qu'elles ont entre elles.
CAT. ESP. (parábola) PORT. IT. Parabola. 

(chap. Parábola, paráboles; són conegudes algunes de Jessucristo

Parábola de les matemátiques, estadística, etc. Del griego παραβολή)


2. Paraula, s. f., bas. lat. parabola, parole, discours.

On trouve dans la Vulgate: Addidit quoque Job, assumens parabolam.

Job, c. 27, v. 1, et c. 29, v. 1.

Assumptaque parabola sua, dixit... ait. 

Numer., c. 23, v. 7 et 18.

Le glossaire ajouté à la collection de Denis le Petit, mort en 556, porte: Qui dicit in rustica parabola ungareh.

Un capitulaire de 853: Nostri seniores... parabolaverunt.

Un autre de 857: Insimul parabolare potuissemus.

Dans un titre de l'an 960, rapporté au tome II, p. 43, du Choix des Poésies originales des Troubadours, on lit:

Ipsas parabolas quae ipse Isarnus dizira ad ipso Froterio ant per suum missum li mandara.

Le poëme sur Boèce présente l' emploi du verbe parlar.

Fe son sermo denant totz en aytalhs paraulas. Philomena.

Fit son discours devant tous en telles paroles.

Non vol mas paraulas auzir.

Richard de Barbezieux: Be m cuiava. 

Ne veut mes paroles ouïr.

A penas pot formir

Sa paraula.

Roman de Jaufre, fol. 60. 

A peine il peut fournir sa parole.

- Loi, commandement, ordre.

Auzir volontiers la paraula de Dieu e los sermos. V. et Vert., fol. 84.

Entendre volontiers la parole de Dieu et les sermons.

Ella lo fetz ausire per paraula del rei d'Aragon. V. de Bertrand de Born.

Elle le fit occire par parole du roi d'Aragon. 

Fig. Aquells que vendon la paraula de Dieu, que predico principalmens per trayre deniers. 

Paraulas ociozas,... paraulas serpentinas e veninosas.

V. et Vert., fol. 16 et 23.

Ceux qui vendent la parole de Dieu, qui prêchent principalement pour tirer deniers.

Paroles oiseuses,... paroles de serpent et venimeuses.

Loc. Cant hom es ardens de batalhar o d' aver paraulas ab alcuna persona. Liv. de Sydrac, fol. 101.

Quand on est empressé de disputer ou d'avoir des paroles avec aucune personne.

Sa paraula atendre.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Tenir sa parole.

Contensos, es cant se desmenton l' us al autre o se dizon grossas paraulas. V. et Vert., fol. 25. 

Dispute, c'est quand ils se donnent des démentis l'un à l'autre ou se disent de grosses paroles. 

En las paraulas d' aquels sy deu hom fiar. Liv. de Sydrac, fol. 131.

Aux paroles de ceux-là on doit se fier. 

En paraulas ociozas pot hom peccar.

Lo frug glorios de paraula de vida. V. et Vert., fol. 22 et 37. 

On peut pécher en paroles oiseuses. 

Le fruit glorieux de parole de vie. 

Adv. comp. Deus no vol pas que l' amem solamen per paraula, mais en faitz. Trad. de Bède, fol. 23.

(chap. Deu no vol que l' amem solamen per paraula, sino (pero) en fets.) Dieu ne veut pas que nous l' aimions seulement en parole, mais en faits.

ANC. FR. Vous eustes sur cela de grosses paroles avec sa majesté.

Mémoires de Sully, t. 1, p. 130.

ANC. IT. Unde sopra di ciò metto la mia paraula, che a voi, nè alcuno non intendo più faccia mistieri. 

Le fallacie delle divizie affogano la paraula di Dio, e la paraula di Dio vita d' anima è. Guittone d'Arezzo, lett. 1 et 3.

CAT. Paraula. ESP. Palabra. PORT. Palavra. IT. MOD. Parola.

(chap. Paraula, paraules; palaura, palaures.)

Voyez Aver.

3. Parauleta, s. f. dim., petite parole, douce parole.

Per plus enganar la gen,

Ab proverbis dauratz de sen

Et ab parauletas venals,

Vol far creyre del ben qu' es mals.

Aimeri de Peguilain: D' aisso. 

Pour tromper davantage la gent, avec proverbes dorés de sens et avec douces paroles vénales, il veut faire accroire du bien qu'il est mal. 

CAT. Parauleta. ESP. Palabrita. IT. Paroletta. 

(chap. Parauleta, parauletes.)

4. Parladura, s. f., langage, manière de parler.

Molt mi platz

Vostra parladura.

Pierre d'Auvergne: Ben ha.

Moult me plaît votre langage.

ANC. FR. As Normanz l' enveia, ki sont lor parléure.

Roman de Rou, v. 1227.

Car bien voi ore apertement, 

Par vostre parléure bande, 

Que vous estes fole ribaude.

Roman de la Rose, v. 7013.

ESP. Parladuría (habladuría). PORT. Palradura. IT. Parladura, parlatura.

(chap. Parladuría, parladuríes; sempre té un sentit despectiu (com la parlaria que seguix). Llengua, llenguache.)

5. Parlaria, s. f., parlage, bavardage.

Auripelat de parlaria.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Brillanté de parlage.

Folas parlarias.

V. et Vert., fol. 91.

Fous bavardages. 

ANC. FR. Que trouverons-nous que sophistiqueries et règles confuses et incertaines dans la logique ou art de parlerie. 

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 302. 

CAT. ESP. Parleria. (ESP. Habladuría.)

6. Parlament, Parlamen, s. m., entretien, conversation.

PARLAMENTO EN TORTOSA, agosto, 1411

Venc ab ela a parlamen. Titre de 1168. 

Vint avec elle à conversation.

Ieu sai so que cascus ditz

Al pus celat parlamen.

(chap. Yo sé lo que cadaú diu al mes selat (secret) parlamén.)

Raimond de Miraval: S' adreg fos. 

Je sais ce que chacun dit dans le plus secret entretien.

- Caquetage, babil.

Qui aira parlament estengera malicia. Trad. de Bède, fol. 33. 

Qui hait caquetage éteindra malice.

- Conférence, congrès.

Fon ordenatz per lor uns parlamen, on foron ensems en la marcha de Torena et de Berrieu. V. de Bertrand de Born. 

Fut disposée par eux une conférence, où ils furent ensemble en la marche de Touraine et de Berri.

- Parlement, assemblée délibérante.

Ten a sos baros un parlamen.

Karles Martels lai tenc son parlamen.

(chap. Carlos Martel (Martell) va tindre allí son parlamén. Después, a Aragó, se va diferensiá entre Parlamén y Cort, Curia, segons si hi estabe o no lo rey. Los que van seguí a la mort de Martín I són un bon ejemple.)

Retrato imaginario de Martín I de Aragón, de Manuel Aguirre y Monsalbe. Ca. 1851-1854. (Diputación Provincial de Zaragoza).

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 50 et 22.

Tint avec ses barons un parlement. 

Charles Martel tint là son parlement. 

Fig. Al derrier jorn que tenra parlamen 

Aysel Senher que ns formet de nien.

(chap. Al radé día que tindrá parlamén aquell Siñó que mos va formá del no res.)

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Au dernier jour que tiendra parlement ce Seigneur qui nous forma de néant. 

ANC. FR. Li rois fist parlement de ses barons et du pueple. 

Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 234.

Il avoit commandé que li baron e li poples fussent là assemblé à parlement. Gest. de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, 

p. 149.

CAT. Parlament. ESP. PORT. IT. Parlamento. 

(chap. Parlamén, parlamens.)

7. Parlier, Parler, s. m., parleur, bavard.

Non dupta lauzengiers

Ni parliers.

Aimar de Rocaficha: Si amors. 

Ne craint médisants ni bavards.

Papagay, trop es bel parliers. 

Non dupta lauzengiers  Ni parliers.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Perroquet, tu es fort beau parleur. 

Adj. De lieys lauzar no serai trop parliers. 

R. Jordan: Vas vos.

A la louer je ne serai pas trop parleur.

De trastotz los lengatjes parliers et entendens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De tous les langages parleur et entendeur. 

ANC. FR. Molt fu biaus parliers. Roman de la Violette, p. 36. 

ANC. CAT. Parler. ESP. Parlero (charlatán, hablador). PORT. Paroleiro. ANC. IT. Parliere. (chap. Parladó, charraire, charlatán, cotorra, papagayo; que només parle y sol diu tonteríes, y les repetix com Carlos Rallo Badet. No es lo mateix que oradó, predicadó.)

8. Parlieira, s. f., parleuse, bavarde.

No m' aiatz per trop parlieira.

Giraud de Borneil: L' autr' ier.

Ne me teniez pour trop parleuse.

Adj. Dis vostra lengua parlieira 

Al comte greu mal.

Bernard de Rovenac: Una sirventesca.

Votre langue bavarde dit au comte grief mal.

ANC. FR. Mal parlière gent. Roman du chastelain de Coucy, v. 3622. 

ANC. IT. Ch' è troppo gran parliera.

Barberini, Docum. d'amore, p. 238.

ESP. Parlera. (habladora (mal), cotilla. Chap. parladora, charlatana, charraira, cotorra, papagaya, bachillera, etc. Miréu la ristra de insults que li diu Pedro Saputo a una agüela de estes. Braulio Foz diu que algunes de les de Huesca eren trilingües, pero que sol teníen una llengua, “expeditilla”.)

9. Aparlieyra, s. f., bavarde, parleuse.

Aparlieyras occupadas de non estar en lurs ostals.

V. et Vert., fol. 93.

Bavardes occupées à ne pas demeurer dans leurs maisons.

10. Parlaire, Parladre, Parlador, s. m., parleur, bavard, babillard.

Sabis parladre fai de grans paraulas, paucas. Trad. de Bède, fol. 55.

Sage parleur fait de grandes paroles, petites. 

Ben sai que li mal parlador

M' en appelaran sofridor.

Bertrand de Born: Cortz e guerras. 

Je sais bien que les méchants bavards m'en appelleront patient. 

Adj. Sabs tu d' aquestz amadors,

Leus parladors? 

Giraud de Borneil: Alegrar me.

Sais-tu de ces amants, légers parleurs?

Lauzengiers ni mal parlaire.

Raimond de Miraval: Cel que. 

Médisant ni mauvais parleur

CAT. ESP. Parlador. PORT. Palrador. IT. Parlatore.

(chap. Parladó, parladós, parladora, parladores.)

Es layres aisel que vay emblan. Jordi Pujol, Fuster

- Parloir, salle de conférence.

Pilat intret el parlador. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Pilate entra au parloir.

De mersorgas ha gran mercat en lurs parladors. V. et Vert., fol. 104. 

De mensonges il y a grand marché dans leurs parloirs.

CAT. Parlador. IT. Parlatorio. 

(chap. Parladó: sala de conferensies, aon se conferensie o se parle.)

11. Parlablament, adv., disertement, verbeusement.

Mot parlablament et en motas manieras.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.

Moult disertement et en nombreuses manières.

(chap. Parlablemen, disertamen.)

12. Parlatori, adj., parlatoire, qui est pour parler, pour articuler.

Rims en ori, coma... parlatori. Leys d'amors; fol. 151.

Rimes en oire, comme... parlatoire.

(chap. Parlatori; rimes en ori, com... parlatori, reclinatori, refectori, tanatori. A Beseit tenim lo portal de San Gregori o lo chiringuito del batá, tamé de Gregori, y sa mare Carmina. A Beseit igual se diu Gregori que Gregorio, Desideri que Desiderio, y encara hay conegut a una Desideria.)

lo chiringuito del batá, tamé de Gregori, y sa mare Carmina

13. Paraular, v., parler.

L' us paraula ties, l' autre roman.

(chap. La un parle alemán, l' atre romans.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 18.

L' un parle thiois, l' autre roman.

(N. E. Creo que este thiois es lo mismo que tedesco, teutón, deutsch, alemán. El otro hablaba romance, como ya se vislumbra en los documentos de 843: serment, sacramento, juramento.)

Si paraula ab ton amic,... non deves esser gilos. Liv. de Sydrac, fol. 18.

(chap. Si ella parle en ton amic,... no (deus) tens que está selós.)

Si elle parle avec ton ami,... tu ne dois pas être jaloux.

ANC. FR. Molt parolent parfondement

Des décrez et dou testament.

L' abé parole à toz ensanble.

Fables et cont. anc., t. II, p. 382, et t. IV, p. 131.

Ceste gent dont je vous parole. Roman de la Rose, v. 731. 

Quant ainsi ensemble parollent. Œuvres d'Alain Chartier, p. 663.

14. Parlar, v., parler, dire.

Ses parlar, la preguarai, 

E cum? Per semblan.

Peyrols: Atressi col. 

Sans parler, je la prierai, et comment? Par apparence.

El mon non es vilas tan mal apres,

Si parl' ab leys un mot, non torn cortes.

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum.

Au monde il n'est vilain si mal appris, s'il parle un mot avec elle, qui ne devienne poli.

Ella ab Boeci parlet ta dolzamen. Poëme sur Boèce.

Ella avec Boèce parla si doucement.

Fig. Ades vol de l' aondansa 

Del cor la boca parlar.

Aimeri de Peguilain: Ades.

Incessamment veut la bouche parler de l'abondance du coeur.

Parlavon per me miei sospir. Passio de Maria. 

Parlaient pour moi mes soupirs.

Part. pas. No puesc mais

S' una vetz sola ai parlat 

So qu' el cor a mil vetz pensat.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je ne puis mais si une seule fois j'ai dit ce que le coeur a mille fois pensé.

Aquestas causas vos ay parladas, estant ab vos.

Fragment de trad. de la Passion. 

Ces choses je vous ai dites, étant avec vous. 

ANC. FR. Les ancelles dont tu as parled. 

Tu as parled vers moi tun serf. 

Trad. des Livres des Rois, l. I, fol. 48 et 49. 

Vous sçavez bien que j' estoye parlée de marier à tels et tels.

Les XV Joyes de Mariage, p. 21.

Qui daigne escouter si souvent 

Les vers que ma muse lui parle.

Olivier de Magny, p. 52. 

Ont tost mal dit et mal parlet. 

Roman du chastelain de Coucy, v. 4491.

CAT. ESP. Parlar. PORT. Palrar (falar). IT. Parlare. 

(chap. Parlá: parlo, parles, parle, parlem o parlam, parléu o parláu, parlen; parlat, parlats, parlada, parlades.)

15. Mesparlar, v., mal parler, médire.

Mesparlar e contendre.

Giraud de Borneil: Honraz es hom.

Médire et disputer. 

ANC. FR. Si jangleur u si losengier

Le me volent à mal turner, 

Ceo est lur dreit de mesparler.

Marie de France, t. 1, p. 48.

(chap. Malparlá, mal parlá: malparlo, malparles, malparle, malparlem o malparlam, malparléu o malparláu, malparlen; malparlat, malparlats, malparlada, malparlades.)

16. Sobreparlar, v., sur-parler, trop parler.

Amors m' a fag sobreparlar.

P. Vidal: Ges del.

Amour m'a fait sur-parler. 

Substantiv. Giet fors folia

E fol sobreparlar.

Marcabrus: Lo vers. 

Jette hors folie et fou sur-parler.

(chap. Parlá massa.)

17. Enparaular, v., apprendre, informer.

Part. pas. Cortes et ensenhatz 

E ben enparaulatz. 

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Courtois et enseigné et bien appris.

18. Emparlar, Enparlar, v., apprendre, emboucher, informer.

Part. pas. A n' y d' enparlatz

Que parlan leu e plan.

Nat de Mons: Sitot non.

Il y en a d' appris qui parlent facilement et uniment.

Per que domna gen enparlada 

Sera tos temps pros et onrada.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

C'est pourquoi dame gentiment apprise sera en tous temps méritante et honorée.

Doctrinatz,

Emparlatz

De bon' aventura.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut.

Instruit, informé de bonne aventure.

ANC. FR. Dix vos bénie, fait li uns qui plus fu enparlés des autres.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 398.

Seras-tu mès si emparlée

Com tu as esté jusqu'à ore.

Fables et cont. anc., t. III, p. 390.

ANC. IT. Imparolare.

19. Parlementar, v., parlementer.

Parlementar an els. Chronique des Albigeois, col. 16.

Parlementer avec eux. 

CAT. ESP. Parlamentar. PORT. Parlamentear, palramentear. 

IT. Parlamentare.

(chap. Parlamentá: parlamento, parlamentes, parlamente, parlamentem o parlamentam, parlamentéu o parlamentáu, parlamenten; parlamentat, parlamentats, parlamentada, parlamentades.)


lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.


Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 10. De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.

Capítul X.

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.


Habíe sentit que los de Barbastro reedificaben o ampliaben la capella del Puch, y va aná cap allá a oferí lo seu pinsell si trataben de pintala. Y apenes va arribá, va tindre curiosidat de vore la fon de Matacroc y va eixí cap al riu. Be va está an aquella siudat en los estudians, y com no se separáen may pera aná ell a soles, ara va refé les seues antigues passes.

¡Cuán se va alegrá de vore aquella fon y aquelles grades aon va passá la nit, y se va minjá lo pastel de magre y la llenguañissa de la engañada mosseta de la rondalla! Y sen va enrecordá tamé de la sagala que lo va despertá y lo va portá a casa seua de ofissial de sastre, y va di: pos vach a vórela.

No li va sé gens difíssil trobá la casa, perque com aventura tan singular se va imprimí tota mol be a la seua memoria, y va sabé seguí lo carré y reconeixe la porta. Va cridá y va pujá escala amún. La sagala, ya se veu, ere la mateixa, la va trobá sola y pentinanse. Una mica se va turbá al vores dabán de un caballé, pos no frecuentaben casa seua persones de tanta clase; en tot li va torná lo cumplit en bastanta naturalidat.

- ¿No me coneixéu, Antonina?, li va preguntá. Lo va mirá ella y va contestá, que no mes que pera servíl.

- Pos yo tos dic que me coneixéu, així com yo tos conec. Dieume: fa sis o siat añs, ¿no vau topá un matí a la fon de Matacroc en un sagal y lo vau portá a casa perque tos va di que ere sastre? Pos aquell mateix sagal es lo home que ara tos está parlán. Se va alegrá la sagala, y va mostrá mes confiansa y va parlá en mes libertat. 

- Per sert, va di, que mos vau dixá plantades ananton per la tarde y no tornán. 

- Men vach aná a pendre lo oreo an aquella hora, vach pedre lo tino dels carrés y no vach assertá a torná al meu ofissi. En son demá vach sentí lo que va passá a la iglesia Majó y vach tindre temó que lo sel castigare an esta siudat y me embolicare a mí al cástic.

- ¿Y quína culpa teníem los demés?, va contestá Antonina; be u van pagá ixos desdichats, que un atre mort se va eixecá del sepulcro y los va ferí no se sap cóm, y se van morí los dos en tres díes sense que la justissia tinguere nessessidat de ficáls la má damún. 

La familia del jove, que eren plateros, sen va habé de aná per lo món y no se ha sabut mes de ells. Ya tot está olvidat.

- Com totes les coses que passen al món, va di Pedro Saputo; y com deu está olvidat per part de vosté lo sastret de la fon. 

- No siñó, va contestá ella, encara que be u mereixíe, pos tan poc cas va fé de natres y dels vestits que mos dixáe tallats. Ell va sé lo que mos va olvidá, que yo ben presén lo vach tindre mol tems; y lo que es del tot encara hasta avui no lo había olvidat. No podría encara que vullguera, perque tots los díes vach a la fon y sempre me pareix que lo vech allí, com lo Doncel de Sigüenza, com lo vach trobá aquell matí. Van passá después a datres explicassions y van quedá entesos.

- Pero vosté no ereu sastre, va di ella, perque poca pinta teníu ara de fé tal ofissi.

- No, Antonina; de chiquet vach sé mol carnús y pesolaga, y algo atrevidet, y per sagalería anaba a tots los tallés, y cusía en lo sastre, llimaba en lo ferré, asserraba en lo fusté, cardaba en lo pelaire, borrajeaba en lo pintó, y día missa en lo mossen. ¿No vas vore aquell mateix estiu uns estudians que van passá per aquí y van está vuit díes?

- Sí que men recordo; y que un de ells ere mol gran predicadó, y pujabe als muscles dels seus compañs en la fassilidat de un gat. 

- Pos aquell era yo; feu memoria, que a casa de N. aon vas assistí al ball, vach di entre atres coses, que les Petres eren tontes dossiletes o beates, y les Antonines resservades y grassioses.

- Es verdat, y men vach enriure mol.

- Pos u vach di per tú y te miraba al mateix tems.

- Men enrecordo, es verdat; pero ¿cóm había yo de figurám que ereu lo sagal de la fon y lo sastre dels meus vestits? ¿Per qué no me vau di algo?

- No podía aná a vóretos, ya que ere costum que cap de natros se separare a coses particulás.

Antonina lo miráe tan embelesada, y ell estáe tan olvidat de la seua pintura, que se habíen fet les nou del maití, y los van doná les deu y les onse, les dotse, la una y les dos y les tres, sense donassen cuenta y pareixenlos que no fée mes de micha hora que estáen parlán. Ella li va di que sa mare estáe a la verdat fée ya tres añs; que son pare, sempre delicat de salut, ixíe al campo ben entrat lo día, que un germá de devuit añs sen anáe de matí en lo jou a llaurá, alguna vegada tamé a polligana; y que, en fin, ella no se habíe casat per no dixá a son pare hasta que se casare lo germá, que ere lo que debíe quedás a casa. Li va alabá Pedro Saputo lo propósit y confirmat lo antic amor a satisfacsió dels dos, y se va despedí hasta l’atre día.

Después de minjá va aná al santuari, y sen va enrecordá pel camí del penitén reconeixén lo puesto del encuentro, de la trobada. 

Va arribá al Puch y va trobá un regidó que cuidabe la obra. Después van vindre un atre regidó, un canonge y un caballé, componens de la junta o comisió de la obra; y los va preguntá si al seu tems se pintaríe la capella. Va pendre la paraula lo canonge y va di que pensabe pintala, y que volíen buscá un pintó de nota.

- De nota, sí siñó, va di un regidó chato, sellut, baixet y rechonchet; un pintó famós, un pintó que no ñague al món datre igual; extrangé, per supost, perque a España no ñan mes que asclapinsells; o andalús, que es mes que extrangé.

- Pos siñós, va di Pedro Saputo, yo soc pintó, pero no de gran nota, y español pera la meua desgrassia an este cas. Sé lo que ña a Andalusía; la escola sevillana es bona, té professós aventajats, pero sense tanta vanidat de homens y gastos se podríe pintá be la capella.

- No siñó, no home, va contestá lo nassutet; y si vosté sou lo pintó, feu cuenta que no hau vist a dingú. 

- La fach, siñó decano o degá, la fach, y tan, que ara mateix vech aquí cuatre homens y me pareix que no ne vech cap.

- Taimadet sou, va di lo canonge; y yo crec que mos estáu insultán. 

- Yo no tos insulto, sol contesto al gust y sentit del caballé decano, que me ha manat fé cuenta de que no había vist a ningú; y repetixgo que me fach ixa cuenta y que crec, veénlos als cuatre, que no vech a ningú. Encomaneume tos rogo, a la Virgen, y a Deu. 

Los va girá la esquena dit aixó, va montá a la seua mula, y en ves de aná cap a la siudat va tirá cap al peu de la serra, donanli a Antonina lo chasco de no torná a vórela y fenla passá un mal día.

Va sabé lo poble después que Pedro Saputo habíe vingut a pintá la capella del Puch, y sentín que lo despressiaren, se va amotiná y acantalejá les cases dels regidós y del canonge; y al caballé lo van empendre al carré, sense que los valguere di que no lo coneixíen. 

Li van enviá una embaixada costa aball als pocs díes, y ell va contestá, que de Barbastro ni lo sel, mentres lo gobernaren sabocs, chatos y surdos y homens tan ababols com los que ell va vore al Santuari.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 15. Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.

Capítul XV.

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble.


Tan pronte va perdre de vista lo poble de Morfina, li va torná a agarrá lo malsón dels alguasils, sol en pensá que camináe cap al seu poble aon sense duda lo aguardaben pera péndrel. A tot li anáe donán la isquiarra així com per instín, y si no se apartabe tampoc se arrimabe; ademés de habé adelantat mol poc en tres díes que portáe de marcha desde la despedida dels seus compañs, perque tot ere equis y marros lo que fée.

Lo matí siguién va allargá lo pas en intensió de aviás per los montes de la serra de Guara y passá si ere menesté lo Pirineu; cuan allá a les nou poc mes o menos va vore vindre per un atre camí a la dreta una multitut de gen que per les señes ere una professó o romería. Allá van, va di y allá vach yo tamé; un estudián a tot arreu es ben ressibit, y este traje me libre de sustos. Va dixá passá la professó y va aná a ajuntás en los ressagats, que eren joves que se preocupaben mol poc de la religió de la festa, y mossetes mol alegres que tamé se trobáen milló en aquella compañía que en los que anáen dabán resán rosaris y letaníes. Va pensá en lo penitén de Barbastro y va di: ¡cuans farán avui la mateixa penitensia!

Van volé divertís en ell com gen de poc servell; pero les seues respostes eren tan agudes, les seues paraules tan tallans, que en poc rato se li van declará amics, y tres de ells lo van convidá a minjá al seu rancho.

- Si mos han de fé compañía estes sagales, va di ell, assepto lo convit, si no, no. Ya sabéu que la dona es la grassia de la vida y la gloria de la fortuna, sense elles está mort lo món y la fortuna es casi tan próspera com contraria. Cada vegada que parláe se prendaben mes de ell aquells mossos.

Un de ells al poc rato li va di:

- Ara penso yo que lo caball de Roldán, que va saltá aquelles peñes de una a l'atra (les estáe mirán de frente), habíe de sé ben saltadó y ligero.

- Yo vach está una vegada allí, va di un atre, desde Santolarieta; y lo mínim que ña de una part a l'atra es un llarg tiro de bomba.

- ¿Y sabéu vatros, va di Pedro Saputo, lo que va passá después de fotre lo caball tan gran bot?

- Natros, van contestá, no sabem mes que Roldán va saltá aquelles peñes escapán de Oliveros de Castilla.

peña de Amán

- Pos be, va di Pedro Saputo, yo tos diré lo demés. Lo caball se va reventá al caure a l’atra part, y Roldán va escomensá a corre a peu, y brincán de peña en peña hasta l'Ou de San Cosme, va pujá a dal de tot, y a Oliveros, que se va quedá a l’atra peña mirán y en tres pams y mich de nassos, li va fé dossentes sixanta y vuit figues y cuatressentes noranta set butifarres. ¿Sabíeu aixó vatres? 

- No, li van contestá.

- Pos tampoc sabréu, va continuá ell, un atra cosa que va passá encara mes grossa que lo salt. Al caball, al tems que atravessáe l'aire, li van caure les sobres al riu Flumen per art y malefissi de un encantadó; lo Flumen les va portá a la Isuela, la Isuela a Alcanadre, Alcanadre al Cinca, lo Cinca al Segre, lo Segre a l'Ebre, lo Ebro al mar, lo mar se va abalotá y de ola en ola van aná les pesses a pará a la ribera de África entre dos cabrahigos, y allí va naixe una mota, que va traure tres flos mol majes, una blanca, un atra negra, y un atra morada; va arribá una yegua y se va minchá les flos y la mota; y va parí después tres caballs dels mateixos colós que les flos; los caballs anáen tan a escape, que corríen y brincáen trenta y dos vegades mes depressa que lo ciervo mes rápit de la serra de Ontiñena.

Encantadets, en la boca uberta, bobos per dins y per fora estáen ixos joves y mossetes sentín contá al burlón de Pedro Saputo aquell maravillós cuento; y sense donassen cuenta van arribá a la ermita. Van descansá una mica, y apuntalanse al magre y cansalada, se van escomensá los ofissis, o sigue, la missa.

Estáe Pedro Saputo a la iglesia en los seus nous amics, y va vore pujá al predicadó al púlpito. ¡Oh quina casualidat! ¡Oh quina geló li va entrá al vórel y conéixel! Ere lo mateix pare prior dels carmelitas de Huesca; lo que habíe ajustat la pintura de la capella. Pero va pensá en lo seu disfrás de estudián, y se va assegurá de la borrasca.

Va arribá la hora de minjá y sen va aná al rancho aon estáe convidat, al que va reiná la franquesa y la alegría, y tamé potsé algún exés de libertat. Va durá tan lo minjá y lo beure, y lo riure, que va tindre tems un tío de un de aquells mossos que habíe minjat a la taula del predicadó, de vindre aon ells estáen y contáls un cas mol grassiós que habíe referit son pare minchán. Y los conte pun per pun lo cas de Pedro Saputo en la pintura de la capella y lo arrebato y manera en que va tancá la boca al flare que anáe a provocál tots los díes. 

- Pera un mes, va afegí, diu que va tindre que curás fray Toribio, ple de nafres y faixes. Y lo pare predicadó diu que sen enríe mol contanu, y que sol sentíe que no tornare Pedro Saputo a continuá la pintura, pos no volíe que datre ficare les mans an ella. Sentinu Pedro Saputo, va di per an ell: pos com se va escapá lo flare, segú puc aná ara al meu poble, y segú entrá a Huesca y hasta visitá al pare prior si me ve a má.

Caíe la tarde depressa; y reunida la gen dispersa van formá la professó y van marchá. Pedro Saputo se va despedí dels seus amics y va torse cap al seu poble en gran dessich de vore a sa mare y entregali les perres que habíe aplegat o arreplegat. Pero pera que no se sapiguere que va aná de tuno en los estudians, volén tindre dissimulada esta part de les seues aventures per está massa relassionada en lo del convén, va aná per Huesca, se va fé un traje nou de caballé, y va arribá al seu poble per lo mateix camí que habíe eixit.

¡Al seu poble! ¡Y casi chiquet que encara ere! ¡Y tan tems aussén!

¡Oh montes del meu poble! ¡Oh peñes, fons, valletes, riu, ambién, sel, nugols y celajes coneguts! ¡Oh sol y lluna que fa propis lo horizonte, y bañéu de la mateixa linea de ell los mateixos objectes sempre, los mateixos collets y faixes, los mateixos edifissis, la mateixa terra, y sempre del mateix modo! ¡Ay, tot aquí me coneix y me abrasse, tot es amor recíproco, tot cariño, dolsó, descans, tranquilidat, confiansa y seguridat! ¡Los ecos tan familiás; los muixonets fills del país, lo seu can acostumbrat o acostumat, lo seu vol sabut, los seus puestets frecuentats! ¡Los abres que vach vore de chiquet, si ne va desapareixe algún espessial o notable com lo platané de la Roseta sén lo cor la seua falta y no se console de no vorels! ¡Oh vana, engreída y engañosa filossofía, que este humano instín has volgut negá y vas traballá bárbara y nessia pera destruí esta sensibilidat, este amor a la patria, la coexistensia nessessaria, pressisa, natural y justa de este amor y de la vida! ¡Ay del que no cride seu lo sel que lo va vore naixe y lo mire en indiferensia! ¡Aparteulo del meu costat, pero lluñ, sí, ben lluñ, pos no lo vull com amic, ni sirá, si puc, lo meu compañ ni a la pas ni a la guerra!

Alborosat y en un jubileu que lo enarboláe y humits los ulls de tendresa va vore Pedro Saputo después de esta primera aussensia de set a vuit mesos lo horizonte, la linea del seu poble, lo monte de edifissis que se eixecáe a la vista, y va vore crusá y remontás les turcassos que pareixíe que lo saludaben en lo seu guc guc.

No ña allí ni riu, ni vall, ni fons, no ñan grans y siñalats objectes particulás; pero va trobá lo mateix amat sel, la mateixa amada terra, campiña, los mateixos camins, avingudes y erms que de chiquet recorríe; y ere, en fin, la seua vila, ere lo seu lloc, lo seu poble, la seua patria; y allí estáe la seua cuna y casa seua aon se va criá tan dolsamen; y allí sobre tot estáe sa mare y les demés persones del seu etern primé amor, que lo volíen en tendresa y lo habíen de voldre tota la seua vida.

Pero va volé entrá de nit pera evitá que se amotinaren los veíns a vórel; y se va aná aturán y fen tems, saboreján a la seua imaginassió la sorpresa y alegría de la arribada. Y perque no ere segú trobá a sa mare a casa an aquella hora va aná a la de sa padrina y va ensertá, perque estáe allí; anansen los dos después de acabá de abrassál y entendrís; y de sená tamé, pos no los van dixá anassen sense que senaren. Li van preguntá ansiosamen aón habíe estat y qué habíe fet tan tems, y ell contestáe que corre món, y vore món, y prometinlos cuentos llarcs.

Lo van visitá per lo matí totes les persones del poble, y abans y primé que ningú les seues dos amigues Rosa y Eulalia en molta franquesa y cordialidat; y tots se admiraben de vórel tan creixcut y tan home.

A los pocs díes va ressibí una carta del prior del Carmen a la que li donáe la benvinguda y li díe que no habén volgut que datre pintó continuare la obra de la capella, li suplicabe vinguere a concluíla, ya que lo de fray Toribio lo del códul no va sé gran cosa; y que en tot cas ell faríe que ni este flare ni datre lo molestaren. Pedro Saputo li va contestá al prior que aniríe la próxima semana a vores en ell, después de dixá ben encaminat un remiendo que estáe fense a casa seua, perque va volé arreglala una mica y renovala per dins. En efecte així que va tindre fet lo que mes pressa corríe, va aná cap a Huesca, y va entendre en mol gust de boca del prior lo escarmentat que va quedá fray Toribio, al que se li va maná baix pena de santa obediensia que ni una vegada parlare en lo pintó ni entrare están ell a la capella. Va continuá, pos, la seua obra, lo que va permití la estassió hasta que va calá en forsa lo hivern. Los mesos mes crugos los va passá a Almudévar dedicat al estudi y a la música.

Va vindre la primavera: la primavera, ¡ay! estassió tan apassible y dessichada, estassió tan plassentera y amable, y que pera natros ha desaparegut del añ. Lo món físic patix a la par que la moral y la política. ¡Quin tems que ham alcansat! ¡Qué diréu de natros, futures generassions!

Va vindre, com día, la primavera; va doná orden al que habíe de fé a casa seua, vivín tan en sa mare com en sa padrina, va acabá la obra de la capella, passán totes les semanes a vore y dirigí la seua perque no sen fiabe dels paletes, obrés.

Y la una y l'atra se van acabá a un tems, emportanse les singsentes libres de la de Huesca y un bon regalo que li va fé lo prior, perque li habíe fet dissimuladamen lo retrato al patriarca san Elías.

Les dos sales que va dixá pintades al poble van mereixe tantes alabanses dels forastés que les veíen, y alguns de ells en inteligensia, que lo bon agüelet del mossen va volé que tamé li pintare algo a casa seua, y li va doná gust y u va fé de vades per lo amor tan tendre que li debíe. Y a un atre ric li va pintá la sala del estrado. Lo va previndre Eulalia que no faiguere cosa milló que a la seua sala, perque se enfadaríe; y ell li va contestá: encara que vullguera no podría, perque ñabíe a la teua un ángel que me inspirabe.

No va acudí a la sita en los estudians; ells sí, y tan puntuals que per minuts portáen la hora. Burlats de la seua esperansa, van visitá a don Severo; y dissimulán Morfina, y portán recomanassió del pare pera portá al compañ del añ passat, van torse a la zurda y van passá la vía recta a Navarra per si lo trobáen. Ell se va enterá del pas de ells, pero se va aguantá y va riure; y perque va sentí no torná sisquera a un bon pasagonzalo de tuna, va carregá mes al amor de Eulalia uns díes pera consolás y ressistí aquella cridada tan forta y tossuda.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 9. De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna.


Eixe es lo sol: a tota la terra ilumine, y tota la terra es meua. Perdono mare, no torno per ara al seu cariño. Y dién aixó afluixáe lo pas y camináe en nou sabor y contén pareixenli que ere la primera vegada que fée aná la seua agilidat. No sabíe cap aón anáe, y sol procuráe donali la esquena a la seua terra, vinguere lo que vinguere. Pero va vore no mol lluñ una serra tota vestida de abres y mol tancada, y se va adressá cap an ella pera atravessala en lo propósit de amorsá allá dal, mirán cap atrás y cap abán pera vore lo país y lo sel que dixáe y lo que anáe a registrá per primissies del seu viache. Va empendre la costa amún; y veén una quebrada, un claro, una selva espessíssima va aná cap allá, com Pelayo a Beseit, y la frescoreta del puesto lo va convidá a sentás, y después va traure les provisions, detall de sor Mercedes y la mare priora, va minjá pera tot lo día, perque en eixecás de allí no pensabe pará mes que pera beure de la primera aigua que trobare; y se va ficá a reflexioná sobre la temeridat de habés embutit al convén, pareixenli entonses tan gran hassaña, que tremoláe de pensáu. Habíe dormit poc la nit passada; y trobanse mol cómodo sentat y apoyat contra un terré se va quedá adormit com un soc.

No va passá ni una hora que dormíe, cuan van assertá a passá per allí prop uns estudians que anáen de motus, que com joves y de peus ligeros buscaben les dresseres hasta aon no les ñabíe per lo gust de no aná pel camí. Lo van vore y se li van arrimá; lo van mirá un rato, y ell dorm que dormirás. La seua apassibilidat, juventut, la seua pressiosa cara, aquells pels tan negres y solts que tan l'habíe adornat com a dona y ara fée gloria a la vista, van encantá als estudians, y un de ells va di:

- ¿Qué li fa falta an este mosso pera sé un ángel? ¿Qué no donaríe per séli pare lo mateix Rey de España y de les Indies?

- Dixémlo en pas, va di un.

- No, va replicá l'atre, que l’ham de despertá y emportámol en natros. Va parlá lo cuart (pos no ne eren mes) y va di lo mateix, y pareixénlos be als dos primés lo van despertá cridán un de ells: expergiscere, frater, et surge (que vol di: desperta, germá, y ix, paraules de Cristo a Lázaro.)

Se va ficá dret de un bot, no per la forsa del latín, que ell no lo enteníe, sino per lo soroll de les paraules que van entrá als seus oíts; y al vóres dabán als cuatre llissensiats, va pensá que siríen alguasils; pero los va vore alguns instrumens de música y reparán en lo traje va adiviná lo que eren.

- Noli turbari, va di lo mateix, escolastici enim sumus, et te miramur et amore prosequimur. (Vol di: no te turbos, no te assustos, pos som estudians y te contemplam admirats y te volem.)

- Siñós, va di ell ya eixecat: si vostres mersés no me parlen en la meua llengua, no entendré lo que me diuen.

- Non licet nobis, va di sempre lo mateix, alio sermone uti quam latino. (No mos es permitit parlá mes que latín.)

- Siñós, va di ell una mica mes sansé; si me ha de fé la burla, parlo en llengua que yo entenga, y voré lo que me convé.

- Calléu, per la vostra vida, va di un de ells en latín; lo mosso té raó. ¿Qué li hau de di en latín? Sabéu, jove exelén, que tos ham topetat y mos hau paregut be. Sentim que no sigáu del gremio, perque vindríeu en natros, y tos sertifico per la experiensia que ting, que passaríeu la vida mes alegre que hau de coneixe al món.

- Esta faena, siñós, va di ell entonses, no me pareix a mí cosa roína; eixe latín es lo que me estorbe, perque si se oferix alguna vegada parlál descubriré la meua falsa roba.

- Yo tol enseñaré, va di un de ells, en quinse díes.

- Pos yo, va contestá Saputo, tos dono paraula de adepéndrel en vuit, y ton sobren set pera mirá y remirá la obra que hauréu fet. 

Va sé tan lo gust que los va doná als cuatre esta resposta, que lo van abrassá en molta alegría, diénli ya compañ.

- La primera dificultat, va di ell, está al vestit, pos no ting capa (manteo).

- Aixó es lo que no tos faltará, va contestá un; lo meu está sansé; que vingue una navalla o estisora y lo retallarem. Y dién y fen van agarrá entre dos lo manteo, lo van tallá de dal a baix, van hilvaná les noves vores, lo va pendre Pedro Saputo, y ficánsel y fen en ell tres o cuatre plantes, va quedá ordenat estudián. 

Después de un retall de un atre manteo van ficá de dol la gorra en una funda, y van arrencá a caminá, beneín primé un de ells en moltes creus la nova roba y la persona del nou compañ.

Pel camí y abans de eixí del brosquill de la selva los va di:

- Yo no dudo, siñós, que sabrán moltes habilidats; yo voré tamé de ajuntán algunes meues. Per ejemple: quedautos firme (va di a un de ells), y tersianse, apartanse a una vora, lo tros de manteo y después dixanlo caure, va pegá una correguda de tres passes y li va salta als muscles.

- Caminéu, compañ, li va di, que yo vach aquí tan formal y segú com a la seua llitera una matrona romana. Va caminá lo estudián algunes passes, y Pedro Saputo va fé l'águila, lo mono, lo gorrino, lo tornavos, l'ama que críe, lo sastre, lo sabaté, y datres coses y figures, tot en gran admirassió dels compañs, que van di que sol en alló pensaben guañás la renta de un canónigo o canonge de Toledo aquell estiu.

- ¿Sabéu, compañ, va di lo que lo portáe, que me pareix que sou tot espíritu segons lo poc que pesáu?

Lexique roman; Mensa – Immensitat, Inmensitat

- Pos, ara, va di Pedro Saputo, forméu corro; lo van formá y donáe la volta per los muscles y hasta per los caps de tots. Los va fé formá lo púlpito, y cubrín lo cap a tots en lo seu manteo menos al que miráe dabán, va di en veu de predicadó, que aquell ere l'ángel conductó que veníe a redimí al món perdut. Y escomense de repén un sermó irónic tan disparatat, que de rissa no van pugué mantindre la forma de moxiganga los compañs castellés y van caure tots llarcs enriénsen mich cuart de hora.

- Ara, pos, los va di, vull fetos vore si soc espíritu com diéu, compañ, o si ting ossos y musculs. Veniu astí, y no sigáu torpe. 

Li va ficá lo peu al costat, li va fotre la má al cul y alsanlo de enterra y aviánlo com un barró, lo avente a deu passes com si fore un ninot de palla, esbarramuixons, o de un atra materia mes llugera o ligera.

Lo van mirá entonses los estudians, y se van enrecordá de la forma en que los habíe preguntat si li féen la burla en lo seu latín que no enteníe. En tot los va agradá la proba, y pera perfecsionala van volé que la faiguere moltes vegades en tots ells, perque podríe vindre be alguna vegada pera dixá admirada a una sala.

Ignacio Belanche, Iñaki, instituto Matarraña

Cap de ells pesabe deu arrobes, ni la mitat, y tots estáen entre los setse y vin añs; pero un en particulá, lo mes grassiós, Francisco (se creu que se apellidabe Celma Tafalla), com a músic ere mol pito, se diríe que se va dixá a casa seua les carns y que se va emportá sol en ell per al viache los ossos y la pell; an este va agarrá moltes vegades y lo aventáe moltes passes, y ell anáe entrenán a caure de peus ya com una estatua, ya com una birla, ya de atres maneres, movense mol be al mateix tems, y pareixén segons jugabe que los brassos y cames los teníe apegats al cos.

- Botovadéu, va di un de ells, que vosté, compañ, sou desde avui lo faraute o heraldo, lo mestre y cap de la compañía. Diguéu quí sou, de aón y cóm tos diéu; perque res li habíen encara preguntat. 

Y ell va contestá:

- Lo que soc, siñós ya u veéu; de aón ving, me se está olvidán a tota mecha y ya no podría díu; lo meu nom, lo que vullguéu, perque tantes regirades li hay donat al que solía tindre, que per totes les seues lletres se está desfén. No reparéu en tornám a batejá y fiqueume lo nom que tos paregue, encara que sigue de dona, perque igual tos podéu topetá en una sagala mes gachona que una gitana y mes sandunguera que una bandera de régim; o be per lo contrari, mes modesta y gazmoña que una beata. Lo que tos asseguro es que lo vostre nou compañ es honrat y ve de bones, y que no se trobe tan desastrat per lo presén. Si algún día falte la Providensia tunesca, porto aquí en mí la santa compañía de vin a trenta escuts d'or y plata que no ña cosa mes sana y pura a les mines de América.

Los estudians al sentí tantes discressions y al vore tantíssimes grassies y tal noblesa no acababen de admirás y de manifestá lo contens que estáen, li van ficá nom; y pera que no fore difíssil diferensiá lo de home y lo de dona van aprobá unanimemen lo de Paquito. No va volé ell asseptá la direcsió de la compañía excusanse en que ere lo radé que habíe entrat an ella y en que en realidat no ere estudián. Pero en estos jocs y olvidos no van repará en que lo día habíe avansat mol, y van minjá de les vitualles de Pedro Saputo y de lo que ells portáen, que se reduíe a pa y vi, perque tamé portáe una bota de cuartet y mich; be que tots piaben per aigua, secs del mol parlá y de la caló del día que no va sé poca. 

Van eixí al final de la serra y van prosseguí lo seu camí.