Mostrando las entradas para la consulta pau ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pau ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 8 de agosto de 2026

Trapenar, Tras, Trassa, Estraissa, Retrah, Retrag, Atras, Detras, Trasmeliar, Trau, Travar - Tregan

Trapenar, v., s'évanouir, chanceler.
Al premier uc
Trapenar sa valensa.
Sordel: Non pueis mudar.
Au premier cri sa vaillance s'évanouir.
ANC. ESP. Traspellar. IT. Trapelar.

Tras, s. m., trace.
Voyez Denina, t. III, p. 83.
Greu i ve pas, cami, tras ni esclaus.
Serveri de Girone: A greu pot.
Difficilement y voit passage, chemin, trace ni vestige.

2. Trassa, s. f., trace.
Tot segrai trassa
Dels pus avinens.
G. Riquier: En re.
Entièrement je suivrai la trace des plus avenants.
Fig. Tant seguetz trassa 
D' aquest lengier chantars, 
G. Riquier: A Sant Pos, 
Tant vous suivez la trace de ce léger chanter.
CAT. Trassa. ESP. Traza. IT. Traccia. (chap. Trassa, trasses; trassada, trassades; trassa : maña. No tens trassa pera cuiná.)

Lo Camí (Miguel Delibes) en chapurriau

3. Estraissa, s. f., trace, vestige.
Ab grant trebalia, trobaras l' estraissa.
Segre las estraissas dels majors.
(chap. Seguí les trasses dels majós.)
Trad. de Bède, fol. 38 et 7.
Avec grand tourment, tu trouveras la trace.
Suivre les traces des plus grands.

4. Retrah, Retrag, s. m., du lat. retractus, récapitulation, récrimination, bavardage.
Apres venon retragz, quan l' us retras al autre sas vergonhas.
Mesclas e bregas, retrah, contensos et omicidis. 
V. et Vert., fol. 25 et 22.
Après viennent les récriminations, quand l'un reproche à l'autre ses vergognes. 
Brouilleries et rixes, récriminations, contestations et homicides.
CAT. ESP. (Retracto) PORT. Retrato. (chap. Retracte, retractes; recapitulassió, recapitulassions; recriminassió, recriminassions.)

5. Retrassar, v., récapituler, récriminer, reprocher, retracer, raconter.
Quan l' un retras al autre sas vergonhas. V. et Vert., fol. 25.
(chap. Cuan la un (li) reproche al atre ses (les seues) vergoñes.)
Quand l'un reproche à l'autre ses vergognes.
(chap. Retractá, retractás; recriminá; recapitulá; reprochá.)

Tras, prép., du lat. retro, derrière.
Ab aitan un nain issi,
Que estava tras un boison.
Roman de Jaufre, fol. 12.
En même temps un nain sortit, qui était derrière un buisson.
Li an sos huelhs bendatz,
E las mas tras lo dos estreytamen liatz.
Roman de Fierabras, v. 2962.
Lui ont ses yeux bandés, et les mains derrière le dos étroitement liées. 
Adv. comp. Avetz tan de mal pres
Aras e d' aissi en tras.
Garins d'Apchier: Cominal. 
Vous avez pris tant de mal maintenant et d'ici en arrière.
CAT. ESP. PORT. Tras. IT. Tra.

2. Atras, adv., arrière, en arrière.
Si per so vauc atras o avan.
P. Cardinal: Totz temps.
Si pour cela je vais arrière ou avant.
Vertatz es atras tirada,
E messonja enantida.
G. Riquier: Vertatz es.
Vérité est tirée en arrière, et mensonge honoré.
CAT. ESP. (Atrás) PORT. Atras. (chap. Atrás, que igual u vorás.)

3. Detras, prép., derrière.
Detras l' autar de Nostra Dona. Philomena.
(chap. Detrás del altá de Nostra Dona.)
Derrière l'autel de Notre-Dame.
Adv. El lo portet detras. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 112.
(chap. Ell lo va portá detrás.)
Il le porta derrière.
Adv. comp. Dessus e dessotz, denan detras. V. et Vert., fol. 59.
(chap. Damún y daball, dabán detrás.)
Dessus et dessous, devant derrière.
Tal li det per detras qu' en terra l' a tombat. Roman de Fierabras, v. 4092.
Tel (coup) il lui donna par derrière qu'à terre il l'a tombé.
Loc. Quant er so denan detras.
Garins d'Apchier: Cominal.
Quand il sera ce devant derrière.
CAT. ESP. (Detrás) PORT. Detras. IT. Dietro. (chap. Detrás.)

4. Trasmeliar, v., troubler.
Part. pas. M' en vau trasmeliatz,
Pessieus, cossiros e marritz.
Amanieu des Escas: A vos qu' ieu. 
Je m'en vais troublé, pensif, soucieux et marri.

Trau, s. m. et f., lat. trabs, poutre, solive.
E 'n fon levatz el trau qu' er' en la fanha.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.
Et il en fut levé à la poutre qui était dans la fange.
Prov. En l' autrui oill sabon pel descobrir,
E non senton la trau qu' en lor oill an.
Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.
En l'oeil d'autrui savent poil découvrir, et ne sentent pas la poutre que dans leur oeil ils ont.
ANC. FR. Porquoi vois-tu un festu en le oel toun frère, et ne veis un tréef en toen oel? Trad. de l'Évangile de S. Mathieu, ch. VII, vers. 3.
Alors les trabs et les chevrons de la maison et aussi les pierres se commencèrent incontinent à désassembler.
Hist. de Giglau et de Geoffroi.
ESP. Trabe. PORT. IT. Trave. (chap. Viga, vigues; barró, barrons; llumera, llumeres.)

esgorfa, algorfa, desván, buhardilla, tejado, teulada, tellat, pergola

2. Travar, v., entraver, attacher, unir.
Fig. Ges bos sens no us trava.
G. Riquier: D' Astarac.
Point bon sens ne vous attache.
CAT. ESP. Trabar. PORT. Travar. (chap. Trabá.)

3. Traut, Trahut, Trau, s. m., embarras, bagage. 
Remas ins el camp trastotz lo lor trautz.
Ditz lor que companho que defors son ichu
E mo senher Bochartz an perdu lor trau.
Guillaume de Tudela.
Reste dans le camp tout le leur bagage.
Leur dit que les compagnons qui dehors sont sortis et mon seigneur Bochard ont perdu leur bagage.
- Train, convoi.
Per aver companhia gran, 
Gran trahut e gran mazan.
Brev. d'amor, fol. 121.
Pour avoir compagnie grande, grand train et grande magnificence.

4. Entravar, v., entraver, enchaîner, mettre des entraves
Entravatz lo coma caval.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Entravez-le comme cheval.
Fig. Si m pren mi dons e m' entrava
Tot als sieus comans.
Rambaud d'Orange: Aras no siscla.
Ainsi me prend ma dame et m'enchaîne tout à ses ordres.
Le mot français entraves a été forme du roman Trau, qui a fourni entravar: 
on mettait les jambes des prisonniers dans des ouvertures faites à des poutres, Traus, qu'on resserrait et rapprochait de manière qu'ils ne pouvaient plus se déplacer.
Victi carceris... trabes illa quæ victorum pedes coarctabat, repulsis obicibus, scinditur media, confractisque catenis omnes pariter dissolvuntur.
Gregor. Turon. V. Patrum. - Vita S. Gregorii ep. ling. act. SS. 4 januarii, t. I, p. 169.

Trauc, s. m., trou.
Ieu non lur puesc lur traucs omplir.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
Je ne leur puis leurs trous remplir.
Compliro lo trauc de la coronda,... pueys clausero lo trauc. Philomena.
Ils remplirent le trou de la colonne... puis fermèrent le trou.
ANC. FR. Soris ki n'a c'un trau poi dure. Lai d'Ignaurès, p. 19.
ANC. CAT. Troc.

2. Traucar, Trauquar, v., trouer, percer, ouvrir, pénétrer.
Escutz traucar e desguarnir.
Bertrand de Born: Be m play lo.
Écus trouer et dégarnir.
Traucar murs nous et anticx.
(chap. Foradá (trabucá, obrí, penetrá) muros nous y antics.)
Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad' iverns.
Percer murs neufs et antiques.
Lo gran evesques, lo cal trauquet los cels.
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
Le grand évêque, lequel ouvrit les cieux.
Fig. Dolor lur traucava 'l cor. Passio de Maria.
La douleur leur pénétrait le coeur.
Part. pas. Per mas e per pes clavellatz,
Lo cap encli, traucatz lo latz.
Passio de Maria.
Par mains et par pieds cloué, le chef incliné, le côté percé.

3. Traucable, adj., incisif.
Fig. Paraula de Dieu es viva... e plus traucabla de tot glazi.
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
La parole de Dieu est vive... et plus incisive que tout glaive.

4. Trauquilos, adj., plein de trous.
Fromage... sec, dur, trauquilos. Eluc. de las propr., fol. 275.
(chap. Formache... sec, du, foradat - ple de forats.)
Fromage... sec, dur, plein de trous.

  quera, querat, querada, carcoma, corcó, corcat

5. Trauquilhar, v., trouer, percer de trous.
Part. pas. Mens mal es fromagge be calcat qu' espongios o trauquilhat.
Eluc. de las propr., fol. 275.
Moins mauvais est fromage bien pressé que spongieux ou percé de trous.

6. Travel, s. m., tarière. 
Travels et autres istrumens de carpentaria. Eluc. de las propr., fol. 12.
Tarières et autres instruments de charpenterie.

Taravel, s. m., du lat. terebra, tarière, trépan.

7. Travelhar, v., transpercer, traverser, déborder.
Fig. Tant l' am q' el cors me travelha.
P. Bremond Ricas Novas: Pois lo bels.
Tant je l'aime que le coeur me transperce.

Trefas, adj., trompeur, perfide, moqueur, railleur.
Ab totz los reys de Crestias
Se combatra ab sos trefas
Andolozitz et Arabitz.
Gavaudan le Vieux: Senhors.
Avec tous les rois de Chrétiens il se combattra avec ses perfides Andalous et Arabes.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Vous êtes fausse et perfide.
ESP. Trefe. 

Lo reguer, lo pena de Marcel, Markel Bringuè, Marcel Pena, pro etarra, Bildu, EH Bildu, catalaniste, aragonés, de La Litera, La Llitera

2. Trefanet, adj. dim., imposteur, trompeur, railleur, moqueur.
Subst. E 'ls trefanetz menut vestitz,
Que Dieu ni lei ni ben non an.
Giraud de Borneil: En honor Dieu.
Et les trompeurs vêtus menu, qui Dieu ni loi ni bien n'ont.

3. Trefart, adj., trompeur, traître, moqueur, railleur.
Om no deu appelar lo rei trefart.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 49.
On ne doit pas appeler le roi traître.

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

4. Trefanar, v., railler, se moquer, trahir.
Jovens funei' e trefana. 
Marcabrus: El mes quan.
Jeunesse trompe et se moque.

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 2

Trega, Tregua, Treva, Trev, s. f., trêve, repos.
Voyez Denina, t. I, p. 398; t. III, p. 85.
E m plai quan la trega es fracha.
Bertrand de Born: Guerra e trebalh.
Et me plaît quand la trêve est rompue.
Que n' esfrangna la tregua.
Sail de Scola: Gran esfortz.
Que j'en rompe la trêve.
La maire Deu nos en fetz patz e treva.
Aimeri de Bellinoy: Cant es d' amor.
La mère de Dieu nous en fit paix et trêve.
Loc. Non aura ni fi ni treva. 
Deudes de Prades, Auz. cass.
N'aura ni fin ni trêve.
Ab mi non auretz trev ni fi.
Raimond l'Écrivain: Senhors l' autr' ier.
Avec moi vous n'aurez trêve ni fin.
CAT. ESP. Tregua. PORT. Tregoa. II. Tregua, triegua. (chap. Tregua, tregües.)

2. Trevar, v., avoir trêve, faire paix.
Val ben tan totz hom qu' ab elhas treva. 
Aimeri de Bellinoy: Cant es d' amor. 
Vaut bien autant tout homme qui avec elles fait paix.

3. Entregar, Entreguar, Entreugar, v., avoir trêve, faire paix.
Gerra m play ses jamais entreugar.
Blacasset: Gerra mi play.
Guerre me plaît sans jamais avoir trêve. 
Part. pas. Ab Franceis non an ges entregat.
Gui de Cavaillon: Doas coblas.
Avec les Français ils n'ont point fait paix.
IT. Intreguare. 

4. Entregamen, s. m., trêve, paix, repos, suspension d'armes.
Cesta fai de las guerras fis et entregamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Celle-ci fait des guerres fins et trêves.
ANC. CAT. Entregament. ESP. Entregamiento. (chap. Entreguamén, entreguamens; pau o pas, paus.)

Tregan, s. m., goujon
Dels peisonetz c' om tot l' an pren,
Que an nom trochas o tregans.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Des petits poissons qu'on prend toute l'année, qui ont nom loches ou goujons.

domingo, 21 de junio de 2026

Sotlar; Sotol; Sotz; Soudan; Soven, Soen

Sotlar, s. m., soulier.
Esperos ab sotlar.
(chap. Esperons o espolons en sola.)
B. Martin: A senhors.
Éperons avec soulier.
Sotlars e causas de lana.
(chap. Soles y calses de llana.)
Marcabrus: L' autr ier.
Souliers et chausses de laine. 
Sotlars ben causans.
B. de Ventadour: Lanquan vei.
Souliers bien chaussant.
ANC. FR. Aurés grans solers à liens
Larges à metre grans panufles.
Roman de la Rose, v. 9346.
(chap. Sola, soles; ESP. Suela, suelas.)

abarca, abarques, albarca, albarques, sola de goma, sandalia

Sotol, s. m.; basse lat. sotulum, base, fondement, emplacement.
Los sotols de la maio del castel de Capdenac... El sotol de la dicha maio.
Tit. de 1271. Arch. de la maison de Lentillac.
Les fondements de la maison du château de Capdenac... Au fondement de ladite maison.
III d. del sotol de la plassa. Cartulaire du Bugue, fol. 4.
Trois deniers de l'emplacement de la place.
ESP. Sotillo. (chap. Solamén, solamens; fundamén, fundamens; basse, basses; alacet, alacets o alazet, alazets.)

Sotz, prép., lat. subtus, sous.
En Eblos lo feri sotz la forsela. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 81.
Le seigneur Ébles le frappa sous la fourcelle.
Sotz son elme s' enbronca. Guillaume de Tudela.
Sous son heaume il se refrogne.
La lor amor m' agra ferit sotz l' ala.
T. de B. de Ventadour et d'Albert de Sisteron: En amors.
Le leur amour m'aurait frappé sous l'aile.
ANC. FR.
Myeux vault vivre soubz gros bureaux
Pauvre, qu'avoir esté seigneur,
Villon, p. 22.
CAT. Sotz (MOD. Sota el llit té la ma Maria). IT. Sotto. (chap. Daball, deball, davall, devall, baix, abaix.)

Manel Riu Fillat, Natxo Sorolla; Sota el llit te la mamaria

2. Desotz, Desostz, prép., dessous.
Senhor que sia desostz lo solelh. Lett. de preste Jean à Fréderic, fol. 31.
(chap. Siñó que estigue daball del sol.)
Seigneur qui soit dessous le soleil.
Trauca 'lh costat, desotz l' aiscela. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 81.
Lui perce le côté, dessous l'aisselle.
Desotz son mantel vayre.
B. Martin: Quan l' herba.
Dessous son manteau vair.
(chap. Daball de son mantel vert : manta verda.)
Prép. comp. Per desotz lor gonelas. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.
Par-dessous leurs gonelles.
ANC. FR. Tot droit par-desoz un auvant. 
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 16.
IT. Disotto. (CAT. MOD. De sota, a sota.)

3. Desotz, Desot, adv., dessous.
Sant Peyre fo pausa en la croc, li pe desobre e lo cap desot. 
Doctrine des Vaudois.
Saint Pierre fut placé en la croix, les pieds dessus et la tête dessous.
(chap. San Pere va sé posat a la creu, los peus damún y lo cap daball.)
Loc. Que 'l roda no s vire
So dessus desotz.
Folquet de Romans: Far vuelh.
Que la roue ne se tourne c'en dessus dessous.
IT. Disotto.

4. Sotzcela, s. f., housse, chabraque.
Tug arsso foro de jaspe
E la sotzcela d' un diaspe.
P. Vidal: Lai on cobra.
Tous les arçons furent de jaspe et la housse d'un diaspre.
Voyez Sella.

5. Soteiran, Soteira, Sotiran, Sotira, adj., inférieur, ravalé, obscur.
An baissat l' erguelh dels Genoes,
Que fan estar aunitz e soteiras.
P. Vidal: Ara m' alberc.
Ont abaissé l'orgueil des Génois, qu'ils font être honnis et ravalés.
La carrieyra soteirana. Brev. d'amor, fol. 15.
La route inférieure.
Fig. Els vostres faitz soteiras.
Rambaud d'Orange: Amors com er.
Les vôtres faits obscurs.
Totz vostres fagz sotiras.
Marcabrus: Senher.
Tous vos faits obscurs.
Subst. Al soteiran de jos 
Pot ben estre que salis.
Bertrand de Born: Be m platz.
A l'inférieur dessous il peut bien être qu'il saute.
Adv. comp. Pero manhs cavaliers
Abaissa fagz vilas,
E torna 'l nom desobre soteiras.
Giraud de Borneil: Dels bels digz.
Pourtant vilaine action abaisse maints cavaliers, et tourne le nom dessus dessous.

6. Sotran, Sotra, adj., inférieur.
Que non ause esser sobras qui non apres esser sotras. Trad. de Bède, fol. 55.
Qu'il n'ose pas être supérieur qui n'apprit pas à être inférieur.
Anc, domna qui gen sermo,
Per nuill ric home non fo
Ni tornet de pretz sotrana.
Rambaud d'Orange: A mon vers.
Oncques, dame qui gentiment raisonne, par nul noble homme ne fut ni devint en mérite inférieure.
Subst. Li sotra conprant aquo que il sobra pechun. Trad. de Bède, fol. 6. 
Les inférieurs acquièrent ce que les supérieurs négligent.

7. Sostror, s. f., abaissement, mépris.
Loc. 
Dompna, tornatz m' avetz a gran sostror.
Lo dreh Dieu an tornat en gran sostror.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 101 et 107.
Dame, vous m'avez tourné en grand abaissement.
Le droit de Dieu ils ont tourné en grand mépris.
8. Sosta, s. f., délai, sursis, reste.
Vendre mais que no val per lo terme o per la sosta que hom dona.
V. et Vert., fol. 17.
Vendre plus qu'il ne vaut par le terme ou par le délai qu'on donne.
Pus l' autrui brost as
Ab gran tort, ab paucas sostas. 
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Puisque le (bien) d'autrui tu as dévoré à grand tort, avec petits restes.
IT. Sosta.

Soudan, Soda, Saudan, s. m., soudan.
Vai ost e setjes tener
Sobr' el soudan.
Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.
Va armée et siéges tenir contre le soudan.
Quan li fe 'l soudan honrada patz e bona.
(chap. Cuan li va fé lo sultán honrada y bona pau - o pas.)
G. Figueiras: Un nou sirventes ai.
Quand lui fit le soudan honorable paix et bonne.
Lay al saudan del Cayre.
P. Bremond Ricas Novas: Pus partit.
Là au soudan du Caire.
Mandero al soda de Babilonia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 115.
Mandèrent au soudan de Babylone.
CAT. Soldá. ESP. Soldan (sic: sultán). PORT. Soldão. IT. Soldano. (chap. Sultán, sultans, sultana, sultanes.)
2. Sultan, s. m., sultan.
Lai al sultan del Caire.
P. Bremond Ricas novas: Pus partit. Var.
Là au sultan du Caire.
CAT. Sultá. ESP. Sultán. PORT. Sultão. IT. Sultano. (chap. Sultán.)


Soven, Soen, adv., du lat. soepe, souvent.
Soven mi levi en sezens.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Souvent je me lève en séant.
Soen mi fai Amors ab se contendre.
Pons de la Garde: Sitot non.
Souvent me fait Amour avec soi contester.
Adv. comp. Esser soven e menut
A refrescar vostra vertut.
P. Vidal: Abril issic.
Être souvent et menu à rafraîchir votre vertu.
L'auteur du Dictionnaire universel, critique, encyclopédique de la langue italienne déclare que l'adverbe sovente est dérivé du provençal.
CAT. Sovint. IT. Sovente. (chap. Assobín; en frecuensia; moltes vegades; repetídamen.)

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

2. Sovendet, adv. dim., fréquemment.
Sovendet los lavatz.
Arnaud de Marsan: Qui comte.
Vous les lavez fréquemment.
Adv. comp. Sovendet e menut Sibilia li venia. V. de S. Honorat.
Fréquemment et menu Sibilie venait à lui.
(chap. Assobintet; en frecuensia, frecuenmen.)

3. Sovendier, Soendier, adj., assidu, coutumier, fréquent.
Anc fort no fui sovendiers
De tals lauzars plazentiers.
Giraud de Borneil: S' ara no.
Oncques je ne fus fort coutumier de tels louers agréables.
Soendeira orazos estien las batalhas dels vices.
Trad. de Bède, fol. 27.
Oraison fréquente éteint les combats des vices.
Loc. Toza, sovendier
Aurai est semdier.
G. Riquier: L' autre jorn.
Fillette, assidu j'aurai (je fréquenterai souvent) ce sentier.

4. Sovendejar, Sovendeiar, Sovendeyar, v., mentionner, répéter, redoubler souvent.
Aquels vulhatz sovendeyar.
P. Vidal: Abril issic.
Ceux-là veuillez mentionner souvent.
S' entr' els desconoisedors
Sovendejava mos chans. 
Raimond de Miraval: S' adreg fos.
Si entre les ignorants et les dames de mauvais désirs je répétais souvent mes chants.

Tomás Bosque Peñarroya; S' entr' els desconoisedors E donas de mals talans Sovendejava mos chans.

Subst. Non lauza Dieus lo sovendeiar de motz. V. et Vert., fol. 97.
Dieu n'approuve pas le répéter souvent des mots.
CAT. Sovintejar. (chap. Sobintejá; mensioná, repetí, redoblá assobín.)

5. Sovendierament, Soendeirament, adv., souvent, fréquemment.
Grant honor es parlar sovendierament e familiarment an lo rey terrenal.
Doctrine des Vaudois.
C'est grand honneur de parler fréquemment et familièrement avec le roi de la terre.
(chap. Gran honor es parlá frecuenmen y familiarmen en lo rey terrenal - de la terra.)
S' esforsa soendeirament de nos tirar. Trad. de Bède, fol. 12.
S'efforce fréquemment de nous attirer.
IT. Soventemente. (chap. frecuenmen, assobín.)

lunes, 2 de febrero de 2026

LO PALAU ENCANTAT. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau

PERE PENYA. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.


Palma lo viu naxer el dia 19 d'octubre de 1823. De molt jove se dedicá a la literatura, y los periódichs insertaren ses primeres composicions, que escrigué en castellá.

Cursá la jurisprudencia en l'Universitat de Barcelona; y aprés, per sos conexements especials, fou nombrat p'el Govern mestre de fortificacions y edificis militars de l'illa.

Ha pres bona part en lo renaxement de les lletres catalanes, y obtengut dos accéssits en los Jochs florals de 1867, el premi extraordinari d'un brot de taronger florit d'argent en los de 1868 per son romanç Lo Palau encantat, y mes tart altres accéssits.

Palau, Beceite, vista posterior, delantera, eras, dibujo antiguo

LO PALAU ENCANTAT.


Fugint s'en va la regina

Per garrigues e pinars,

Contristada e consirosa,

La nuyt derrera de l'any.


La nuyt que n'es fosca e neyra

Com lo temps qu'esdevindrá,

Car de l'argentada luna

N'ha finit lo veyl minvant.


No mostra lo cel esteles,

Qu'enterbolides les han

Les núus de pols que levaven

De irades hosts mantz cavayls.


EL PALACIO ENCANTADO.

Acongojada y pensativa va huyendo la reina por selvas y pinares la noche última de diciembre.

Y fue aquella noche lóbrega y triste, símbolo del tiempo que sobrevendrá, pues hubo fin el viejo menguante de la plateada luna de Mahoma.

No brillaron en la bóveda celeste las estrellas, ocultó su resplandor la polvareda que levantó la caballería aragonesa.


Del cor de la beyla n'ixen

D'angoxa sospirs amarchs;

Perles de sos uyls ne cauhen,

De sos uyls de viu esguart.


N'ha motiu d'aytal tristança,

N'ha rahó de dol aytal;

Jorns de joy hagué, mas ara

Los vinents jorns son de plant.


Que n'ha estat fort trist per eyla

Açeyl jorn malavirat,

Que n'ha perduda Maylorques

Ab lo xech e son infant;


E ha vist feresta matança

De sarrhins e chrestians

Dins sa maysó que guardaven

Los guerrers pus esforçats.


Per ço futx sense pus companya

Que ses esclaues leyals,

E los pochs esclaus que pogren

Escapar d'un greu trespás.

___


- ¿Perqué tant ploratz, regina? -

L' hi claman tuyt los esclaus,

Esvahida es l'illa vostra,

Obs n'es ja qu'el briu eus salv.


Amargos suspiros se exhalan del pecho de la hermosa agarena, perlas destilan sus ojos, lágrimas que anublan su ardiente mirada.

No es sin razón su tristeza, justo es por demás su dolor: sí gozó días de ventura, de duelo serán los que le restan;

Que ha sido bien triste para ella aquel en que perdiera a un tiempo el reino de Mallorca, el Jeque su esposo y el hijo de sus entrañas.

Y desde su mansión, guardada por los más valientes guerreros, ha presenciado la horrible matanza de sarracenos y cristianos.

Por eso huye sin mas compañía que la de sus leales esclavos, los pocos leales que lograron escapar a una muerte cruel.

____

- ¿Por qué así lloráis, o reina? le preguntan sus esclavos. Conquistada la isla, sólo puede salvaros vuestro brío.


- Ay! no plor, no, mon reyalme

N'el captiuatje d'en Sayd,

Que plor la mort que li espera

A mon fiyl, lo douç infant;


Tramés l'han de l'Almudayna,

Pres a mans d'un rey estrany:

¡Mal verí que occís en Jacme!

¡Sa corona fongue un lamp! -


¡Trista! la mora camina

Per vinyes e oliverás,

Ab lo pit las que respira

De greu dol ultrapassat.


Es ja l'alba y no 's detura;

Luny de la ciutat s'en va;

Perdudes ha ses armilles,

Trossetjat son manteyl blanch.


Vola al vent sa cabeylera,

N' ha los peus ensanchnentats,

Y en la terra ses petjades

Hi lexan sagell de sanch.


Corren los chrestians tras eyla,

Via dreta a haverla van,

Que saben que la regina

N'es rica e gentil de faç;


- No lloro, no, mi reino perdido, ni el cautiverio de Said; lloro la muerte que amenaza a mi hijo, al dulce hijo de mi amor.

Arrancado le han de la Almudayna; preso queda en manos de un rey extranjero:
¡Mal veneno hubiese muerto a Jaime! ¡Derrita el rayo su corona! -

Triste avanza la mora por viñedos y olivares, con pena respira su pecho, traspasado por el dolor.

Despunta ya el alba, y sin detenerse, huye alejándose siempre de la ciudad. Perdió ya sus almillas, hecho jirones lleva el blanco velo.

Ondea al viento su cabellera, y el delicado pie, fijándose perezoso en las guijas del sendero, deja en ellas rastro de sangre.

Persíguenla sus enemigos, vía recta corren tras ella; demasiado saben que es rica y que es hermosa.


E lá al Capdepeyra dien

Qu'eyla n'ha encantat palau,

Tot ple d'aur e de riquea,

Abscondut enfre penyals. (entre)


Debades corretz, debades;

Gents d'Aragó, cathalans;

No hauretz aur, de la regina

No veuretz, no, lo palau.


Que es fada la noble fembra,

E sols la via eyla sap

Del palau, e per aubrirlho

Les paraules del encant.


Bataylers, liuratzvos d'eyla,

Liuratzvos de sos mals arts,

Qu'iratjós son cor respira

Venjament de los chrestians.

_____

Ja s'acosta la regina,

A la mes lunyana vall;

Ja del albor la lum rotja

Guarneix les núus de levant:


Enfre los pins qu'escomouen

Les ones è lo mestral

Appar lo viarany que mena

A son palau encantat.


Y dicen que escondido entre altísimas peñas, posee más allá de Capdepera un palacio encantado, en donde por todas partes brillan el oro y los diamantes.

En vano corréis, los de Aragón; en vano corréis los catalanes: no os será dado arrebatarle su oro, ni alcanzaréis siquiera ver su palacio.

Es hada la noble mora; sólo ella conoce la senda de su morada, sólo ella sabe las palabras misteriosas a cuyo sonido se abren sus puertas.

Guárdaos de ella, guerreros; guardaos de sus malas artes, que su corazón herido respira sediento de venganza.

__

Ya se aproxima la reina al valle más apartado, ya esmalta las nubes de oriente la luz rojiza del alba.

Por entre los pinos que se conmueven al bramido de las olas y del viento, serpentea el sendero que conduce al encantado albergue.


Los árbres semblan fantasmes

Que 's levan dels arenals,

E 'l xeloch que los enclina

Dona 'ls formes de gegant.


Enfre un badaluch de roques

Veuse lo pregon portal

De 'l palau, e les arpeyles

A esbarts hi volan denant.


¡Oh, qué beyla arquitectura!

¡Oh, qué richs filigranats!

¡Qué n'está de ben guarnida

La porta de lo palau!


Barons, que de la montanya

Anatz baxant vers lo pla,

Corretz tuyt, passatz cuytosos

Les fredes aygues del prat.


Si voletz soptar riquees

Al som tenitzles ja lá;

N'es lassa ades la regina

Si d' haverla ne sotz gays.


La regina clama y s'obre

Lo gentil, lo beyl portal.

Torna clamar la regina

E s'enlumina lo ermás.


Los árboles semejan fantasmas que se elevan en medio de los arenales; doblega el huracán sus ramas y les da formas gigantescas.

Ábrese el profundo dintel entre escabrosos peñascos; entorno vuelan a bandadas los milanos que tienen su nido en las rocas.

Oh! ¡qué bella arquitectura! ¡Cuánta riqueza de filigranas! ¡Cuán delicadas esculturas en las puertas del palacio!

Barones que de la montaña vais bajando hacia la llanura, corred, pasad presurosos las frías aguas del prado.

En vuestras manos están estas riquezas si de ellas tenéis deseo; abatida está la reina si es que anheláis alcanzarla.

Llama la reina y se abren las cinceladas puertas; vuelve a llamar y se ilumina el palacio misteriosamente.


Per les roques ja s'endreçan

A ferfoylons los chrestians,

Donant clams de gran follia,

Vesent maraveyla aytal;


Tras de la regina corren;

Nengú d'eyls l'atenyerá,

Car de lo sol a l'exida

Ha arribat a son palau.
___


Fora los esclaus ne restan

Ab açagayes armats,

Les esclaues dins les sales

Cuydan los tresors que hi ha.


A mils de pilars maçisos

D'aur, d'argent e de crestayl,

E ganfanons e senyeres,

Armes, escuts e turbants.


A betsef joyels e robes,

Paveylons, coxins broidats

Ab margarides e peyres

De gran preu dessus sendat.


Mantz drap-rasos, alcatifes,

Taules d'ivori e corayl,

Safilis e belles perles,

E caramulls de diamants.


A centenares los cristianos van trepando por las rocas y exhalan frenéticos clamores al descubrir tal prodigio de belleza.

Todos corren tras de la reina; ninguno de ellos logrará alcanzarla, porque llegó ya a su alcázar a la salida del sol.

Fuera quedan los siervos armados de azagayas; las siervas en las salas cuidan de los encantados tesoros.

Millares de columnas de oro macizo, de plata y de cristal, y banderas y pendones, armas, escudos y turbantes.

Alhajas de valor inestimable, pabellones de telas magníficas y cojines bordados de margaritas y piedras preciosas sobre finísimo cendal.

Cortinas de raso, alfombras, mesas de coral y de marfil, perlas y zafiros y montones de diamantes.


Ja hi arriban, ja hi arriban

Los chrestians agosarats:

Los esclaus volen occiure,

Les espahes van brandant.


Esvahir la porta volen

Com a barons esforçats,

Mas fortment lluytan e feren

De la regina 'ls esclaus.


Ja es levada la cortina

De la gran cambra reyal,

Ont s'hi ouen sons melodiosos

E d'oçells estranys lo cant.


Ja 'n va a passar la regina

A darlot son rich lindau,

Quant òu lo brugit de lançes

E de colteyls guerretjant.


Sos esclaus veu que cedexen

P'els chrestians environats.

¡Ay! ¡còm sent la gentil fada

No poder fadar chrestians!


No 'l' cal intentarho ab ira,

No n'ha força ton esguart:

Oli sant senyá lurs testes,

E crotz roijes lurs pits han.


Ya se acercan animosos los cristianos; ya esgrimen sus espadas amenazando de muerte a los esclavos.

Intentan forzar la puerta como buenos y valientes, mas los siervos de la reina resisten con fiereza.

Álzase ya la cortina de la cámara real; óyese en sus salones el melodioso canto de aves mil traídas de extrañas regiones.

A pasar va ya la reina el magnífico dintel, cuando se oye el crujir de los hierros y el clamor de los combatientes.

Conoce que ceden por fin sus servidores estrechados por los de Aragón; y ¡cómo siente la gentil hada que no puedan sus artes contra los cristianos!

No vale que lo intente en su enojo, no tiene fuerza contra ellos su mirada; óleo sagrado ungió sus frentes y cruces rojas defienden sus pechos.


Mas tost clama la smarrida

Regina - “Per fat e fat

Que me encomaná ma mare

Que ver diga e veritats,


E un punt mes. Que 's torn de màrbre

Tot mon encantat palau,

De màrbre 'ls tresors que acluca,

De màrbre tuyt mos esclaus.” -


Dix, e dessots la cortina,

Que cau feta màrbre ja,

Despareix la noble fembra

De tristança sanglotant.


Encercantla van cuytosos

Los chrestians desperançats;

Peyres e mes peyres troban

Dins totes les sales grans;


Son de guix les alcatifes,

Les senyeres son de sal,

Codols son perles e joyes,

E los coxins son de fanch.


Los mil pilars d'aur son roques,

Munts de grava los brillants,

Mes tot ha forma e semblança

De lo que fonch pauch temps ans.


Mas luego prorrumpe la afligida mora: - En virtud del poder que me legó mi madre, y mayor aún si fuere necesario, dispongan los hados que resulte verdadero y se cumpla lo que voy a decir:

Conviértase en mármol mi encantado alcázar, de mármol sean los tesoros que encierra, y séanlo también mis siervos todos (9).” -

Dijo, y detrás de la cortina, que cae convertida en piedra, desaparece la noble dama, sollozando llena de mortal angustia.

Buscándola van sus enemigos, afanosos y desesperanzados; en todas las salas encuentran solamente piedras y más piedras.

Son de yeso las alfombras, las señeras son de sal, guijas son perlas y joyas, y de arcilla los ricos almohadones.

Los pilares de oro son rocas, montones de greda los diamantes, mas todo conserva la figura misma de lo que fue antes.


Lo pavelló de la cambra

De la fada es màrbre blanch,

E 'ls chrestians qu'entrar hi volen

Ja no lo poden levar.


Absconduda la regina

No 's lexa de planyer may,

Cobejant lo jorn que a moros

Maylorques regne retrá.


Sis setgles n'ha fet que plora.

¡Qué n'es de trist lo seu plant!

Jo l'he sentit e 's levaren

Mos cabeyls dessus lo cap.


Per los murs e les arcades

Del palau vessantne están

Les lágremes de la fada

Qu'anyora son fill aymat.


E enquer huy los que penetren

Entro ceyl loch de trespás,

Aytanta beylea esguardan

Dins son encantat palau.


Los esclaus e esclaues toquen

E les perles e diamants

Convertits en peyra viva

Que 's diu la cova d'Artá.


El camarín de la reina es de níveo mármol; no pueden siquiera alzar las cortinas los cristianos que intentan penetrar en él.

Retirada allí la reina, nunca deja de llorar, anhelando que llegue el día en que el reino de Mallorca se restituya a los sarracenos.

Seis siglos hace que llora su desconsuelo y ¡cuán triste es su llanto! erizáronse al oírle mis cabellos.

Por los muros y las bóvedas van destilando las lágrimas de la infeliz princesa, que suspira por su hijo amado.

Y Todavía los que hoy penetran en aquel albergue de delicias, admiran los portentos de belleza del encantado palacio.

Tocar pueden los esclavos y las esclavas, las perlas y los diamantes, que convertidos en peña viva, vénse agrupados en el maravilloso asilo que llaman la Cueva de Artá.


//

REDOBLE I MARXA DELS TAMBORERS DE LA SALA

(Un)

Llàtzer, Tòfol, Nofre, Bruno,
Tano, Gori. Venga, hala!
Batle és ara dalt la Sala
don Jeroni Sanceloni.
Toca Toni, toca Toni.
Da-li, Pere, toca, sona,
sona, sona enhorabona.
Trota, apreta la maceta,
la maceta i pesseteta,
pesseteta te daran.

(Tots)

- D'on són? - D'on!
de la Sala. - Bons sons són.
- Tambors
que fan honors
als senyors Regidors.

- Soldats fats
dins l'entrada estan formats,
pintats
i desfressats de rat-penats.

Manteu blau.
Vius de grana en trena i trau
mostrant,
i mentrestant pregonant van clamant.

Elet net
per decret de dret estret,
que em mat
si per Ciutat no ha estat nombrat.

Cada any guany,
sense dany ni afany estrany,
el floc
color de foc, retxat de groc.

La gent sent
que és valent, i el gran talent,
ja ho sap,
i no l'alab, que el treu del drap.

Ja el blat nat
veu ventat, porgat, pastat;
i el pa
per noltros va prou car, si n'hi ha.

Tenim prim
el saïm, patim de llim;
beguem
i si porem tornarem, tocarem.

Son frac pag.
Dins un sac, tabac; i un mac
valent
mos dón rabent d'aiguardent ben ardent.

Tot groc roc
per Sant Roc un poc de lloc
al foc
perquè tampoc el xaloc no me toc.

Passam fam
i aquí entram, tocam i estam...
Gros mos
vos gos que pos a un tros sense os.

Don Hug Lluc
ja no puc, poruc, fer truc;
som ruc
i el duc retruc i l'esbuc sense suc.

Gran clam dam
son corbam goitam cercam.
Bum bum,
aquest perfum, que l'ensum que no és fum.

Tocau, dau
lo que en pau guardant estau.
Tirau
part d'aquell mau que amb clau tancau.

Renou nou
s'ou d'un sou que plou. No és prou.
És poc;
que mos tir groc, que no em moc que no et toc.

Bon so! D'or.
Vaja un cor més bo. Ah, idò!
Meiam com
mos ho partim. Tant per hom per tothom.


//

WIKItroles en dialecte occità catalá:

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau (Palma,1823-1906) va ser un home polifacètic que va exercir d'advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres dedicacions, resultat dels seus múltiples interessos.

Després d'estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on es llicencià el 1849, tornà a Mallorca, on desplegà una intensa activitat professional, intel·lectual i artística.

Intervingué al llarg de molts anys en la vida pública i cultural de Mallorca: El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, on impartí classes. El 1862, fundà l'Ateneu Industrial, per difondre l'ensenyament tècnic entre el sector obrer. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista general de Mallorca. Col·laborà en tota mena de publicacions, com la Revista Balear, el Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L'Ignorància, que dirigí entre 1881 i 1883. Col·laborà amb Antoni M. Alcover, a qui donà suport en el projecte i gestació del Diccionari.[3] Fou membre de la Societat Astronòmica de París i establí relació amb l'astrònom francès Camille Flammarion, a qui transmetia les observacions fetes des de l'observatori instal·lat al colomar de casa seva.[4] Formà part de la Societat Arqueològica Lul·liana, que contribuí a fundar i que actualment conserva el seu llegat.

En la vessant tècnica, dissenyà un pla d'eixample de Palma, que s'executà parcialment a la barriada de Santa Catalina, un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, elaborà un bon nombre de plànols topogràfics de Palma i parcel·laris cadastrals d'alguns municipis de Mallorca -com Artà, Manacor, Montuïri i Petra-, projectà i dirigí per a l'exèrcit la construcció a Palma del Quarter d'Intendència al solar de l'antic Convent dels Agustins, del Quarter del Carme (1885) i de l'Hospital militar de Santa Margalida (1878), així com l'Hospital de Felanitx (1900) o les esglésies de Sant Alfons de Felanitx (1878) i Sant Felip Neri de Porreres (1886).

llengua més arcaïtzant


Pel que fa a la literatura, fou el millor dramaturg mallorquí de la Renaixença: El cordó de la vila i La pesta groga són les seves obres més conegudes. En poesia conreà generalment el costumisme dialectal, però també la lírica intimista i també el floralisme romàntic en una llengua més arcaïtzant: la seva obra més coneguda i divulgada és el poema Sa Colcada, amb què obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1862), certamen en què fou premiat també els anys 1867, 1868, 1871 i 1872. En l'àmbit de la narrativa, els seus Cuentos mallorquins són considerats un precedent de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó. La seva és una literatura popular feta d'ingenuïtat i senzillesa, amb un instint còmic apacible, que recull la llengua del país i la dignifica. I és capaç de superar una visió de la llengua inicialment localista, pròpia del seu temps.

El 31 de desembre de 1910 és declarat fill il·lustre de Palma, en un acte en què Joan Alcover pronuncia el discurs de lloança.

El març de 1928, el cicle «El Teatre dels poetes», organitzat a l'Ateneu Barcelonès, dedicà la seva 21a sessió a Pere d'Alcàntara Penya NicolauMiquel Ferrà en feu la dissertació en una conferència, que s'acompanyà de la lectura de la seva poesia.

Els mesos de març i abril del 2007, el Centre d'Estudis i Documentació Contemporània [CEDOC] i el Centre d'Estudis Baleàrics, en col·laboració amb Sa Nostra, organitzaren unes jornades d'estudi i homenatge a Pere d'Alcàntara Penya, en què participaren historiadors i filòlegs.

Vària

Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)

Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma (1882)

Guía manual de las Baleares (1891)

La industria mallorquina (1884)

La cuina mallorquina (1886)

Obra literària

Poesia

Records i esperances (1885)

Poesies en mallorquí popular (1892)

Teatre

El cordó de la vila (1866). Estrenada el 21 d'abril de 1866 al Teatre Principal de Palma. Companyia Miquel Sabater.

Por no entenderse (1881). Estrenada el 12 de desembre de 1869 al Teatre de La Tertulia de Palma.

La pesta groga (1890). Estrenada el 30 maig de 1886 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Catalina Tomàs (1890)

La mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890)

Un criat nou (1892). Estrenada el gener de 1894 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Mestre Fornari (redactada el 1892; publicada el 1900). Estrenada la temporada 1896-1897 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.[11]

Narrativa

Cuentos mallorquins (1884)

La gota d'aigo (1893) [novel·la]

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemes-solts/penya.html


  1.  «Pere d'Alcàntara Peña i Nicolau». enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana..
  2. «PEÑA I NICOLAU, PERE D'ALCÀNTARA». Visat. PEN Català. [Consulta: març 2019].
  3. Josep, Massot i Muntaner. «Pere d'Alcàntara Penya i la llengua catalana». A: Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Volum 1. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 139-160. ISBN 9788472026803.
  4.  «Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau». poesia.cat. [Consulta: març 2019].
  5. Ferrà, Miquel «En Pere d'A. Penya». La Nostra Terra, núm. 3, març 1928, pàg. 78-82.
  6.  «Cronologia de les Illes Balears del segle xx. La restauració borbònica 1901-1923». UIB. Universitat de les Illes Balears. [Consulta: març 2019].
  7.  Alcover i Maspons, Joan. Don Pedro de Alcántara Peña, hijo ilustre de Mallorca: discurso leído en la sala de sesiones del Excmo. Ayuntamiento de Palma el 31 de diciembre de 1910. Palma: Impr. de J. Tous, 1911.
  8.  «Sessió del "Teatre dels Poetes" a l'Ateneu Barcelonès, dedicada a En Pere d'Alcàntara Penya». La Publicitat, 02-03-1928, pàg. 6.
  9.  Lladó i Rotger, Francesc «Pere d'Alcàntara Penya al Teatre dels Poetes». S'esclop. Quadern cultural, núm 25, 2006, pàg. 30-33.
  10.  «Memòria Activitats 2007». UIB. Universitat de les Illes Balears, 31-12-2007. [Consulta: març 2019].
  11. Mas i Vives, Joan. Diccionari del teatre a les Illes Balears, Volum 2. L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484158325.
  12. «Pere d'Alcàntara Peña Nicolau». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 13. Palma: Promomallorca, p. 44-46. ISBN 84-8661702-2.
  13. Miralles i Monserrat, Joan. Antologia de textos de les Illes Balears: Segle XIX. L'Abadia de Montserrat, 2007.
  14. Font Poquet, Miquel dels Sants. Pere d'Alcàntara Penya (1823-1906): vida i obra. Palma: Miquel Font Editor, 2006 (Evast e Aloma, 26). ISBN 9788479671143.
  15. Serra I Busquets, Sebastià; Pujals I Mas, Margalida. L'obra de Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau. Edicions Cort, 2001 (Els ullals). ISBN 9788475355016.
  16. PONS PASTOR, Antoni. Don Pere d'Alcàntara Penya. Palma: Documenta Balear, 2009. ISBN 9788492703005
  17.  Mas i Vives, Joan. «Pere d'Alcàntara Penya». Institut del Teatre. Diputació de Barcelona. [Consulta: març 2019].