Mostrando las entradas para la consulta parlá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta parlá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 1 de junio de 2026

Silenci, Silenites, Siliqua, Sillaba, Silva, Simi, Simila, Simonia, Simoyssha, Sinalimpha, Sinapi, Sincopa, Sindaracha

Silenci, s. m., lat. silentium, silence.
Loc. Silenci tenia gran. V. de S. Honorat.
Il gardait grand silence.
Fez far silenci, e dix aixi. Trad. d'un Évang. apocr.
(chap. Va fé fé silensio, y va di així; va fé callá y va parlá aixina.)
Il fit faire silence, et parla ainsi.
CAT. Silenci. ESP. PORT. Silencio. IT. Silenzio. (chap. Silensio, silensios.)

Calenta, Lluís, que surts, Companys, Catalunya

2. Silencia, Silentia, s. f., silence.
Fola silentia, laissa en error cels que pogra essegniar.
Trad. de Bède, fol. 81.
Fou silence laisse dans l'erreur ceux qu'il pourrait instruire.
Loc. Garda silencia ab discrecio. Trad. de Bède, fol. 34. 
Garde silence avec discrétion.

Silenites, s. m., silénite, sorte de pierre précieuse.
Silenites si troba en Persa, vert es com herba. Eluc. de las propr., fol. 192.
La silénite se trouve en Perse, verte elle est comme herbe.
(chap. Selenita, selenites, classe de pedra pressiosa; no sempre es de coló verd, ne ñan de blanques. Són cristals de ges, alchez, alchés.)

Selenita, selenites, classe de pedra pressiosa; no sempre es de coló verd, ne ñan de blanques. Són cristals de ges, alchez, alchés.


Siliqua, s. f., lat. siliqua, cosse, gousse.
Alcus naysho dos et dos dins la siliqua. Eluc. de las propr., fol. 210.
Aucuns naissent deux à deux dans la cosse.
- Silique, sorte de légume, 
Siliqua, es legum..., naysh en Siria. Eluc. de las propr., fol. 223.
Silique; c'est légume..., elle naît en Syrie.
ESP. Silicua. IT. Siliqua. (chap. Silicua, silicues, són com la vaina o bajoca dels fesols, pesols, fabes, sigrons, guixes, llentíes, llegums.)

Silicua, silicues, són com la vaina o bajoca dels fesols, pesols, fabes, sigrons, guixes, llentíes, llegums


Sillaba, s. f., lat. syllaba, syllabe. 
Sillaba votz es literals,
Segon los ditz gramaticals,
En 1 accen pronunciada 
Et en 1 trag, d' un' alenada.
Leys d'amors, fol. 6.
La syllabe est son littéral, selon les dits grammaticaux, prononcé en un accent et en un trait, d'une haleine.
Per dig d' una sillaba.
Rambaud d'Orange: Er quan.
Par parole d'une syllabe.
CAT. Sillaba. ESP. Sílaba. PORT. Syllaba, sillaba. IT. Sillaba. (chap. sílaba, sílabes.)

2. Sillabicar, v., syllaber.
L, lunh temps no s pot sillabicar ni ajustar, sino ab vocal. Leys d'amors, fol. 60. 
L, en nul temps ne se peut syllaber ni ajuster, sinon avec voyelle.
Part. pas. Motz sillabicatz es cant las partz d' una dictio trencada son entremescladas am rima o ses rima. Leys d'amors, fol. 7.
Un mot est syllabé quand les parties d'un terme coupé sont entremélées avec rime ou sans rime.

3. Monosillabe, adj., lat. monosyllabus, monosyllabe.
Las dictios monosillabas. Fors de Béarn, p. 1077.
Les mots monosyllabes.
CAT. Monosillabo. ESP. Monosílabo. PORT. Monosyllabo. IT. Monosillabo. 
(chap. Monosílabo, monosílabos, monosílaba, monosílabes, que sol té una sílaba.)

Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio.

Silva, Selva, s. f., lat. silva, forêt, bois.
En silva fo per mi de guerra aucis.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 101. 
En forêt il fut par moi durant guerre tué.
Selva lo fer non doptaria,
Si doncs lo fust socors no li en fazia.
Lanfranc Cigala: Non sai si.
La forêt le fer ne redouterait, si alors le bois ne lui en faisait secours.
Una selva trobero desotz un gran roquier. Roman de Fierabras, v. 177.
Un bois ils trouvèrent dessous un grand rocher.
ANC. FR. En may c' arbre et pré sunt flori,
Et vert de fuelles que joli
Fait ès selves et ès foriés.
Roman du Renart,t. IV, p. 125. 
Li oisel chantent cler en la selve ramée. 
Huon de Villeneuve, Du Verdier, t. II, p. 252.
CAT. Selva. ANC. ESP. Silva. ESP. MOD. PORT. IT. Selva. (chap. Selva, selves.)

2. Silvos, adj., lat. silvosus, plein de forêts, boisé.
Regio... en algus locs mot silvoza. Eluc. de las propr., fol. 173.
Contrée... en aucuns lieux moult pleine de forêts.
ESP. Silvoso, selvoso. IT. Silvoso. (chap. Selvós, selvosos, selvosa, selvoses : ple de verdura : vegetassió : verdó.) 

Simi, s. m., lat. simius, singe.
Lo simi vol contrafar tot cant ve far. Naturas d'alcunas bestias.
Le singe veut contrefaire tout ce qu'il voit faire.
ESP. Simio. (chap. Simio, simios, simia, simies; mono, monos, mona, mones.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

2. Simia, s. f., lat. simia, guenon.
La simia,... cant hom la cassa. Natura d' alcunas bestias.
La guenon,... quand on la chasse.
ESP. IT. Simia.

3. Esshimi, Eshimi, Eschimi, s. m., singe.
So algunas bestias usans del pe e loc de ma, cum es esshimi.
Bazilics, eshimi... nayscho en ela.
Eschimis..., tan es meravelhos lor engenh, que totas causas volo contrafar.
Eluc. de las propr., fol. 61, 158 et 258.
Sont aucunes bêtes usant du pied en place de main, comme est le singe.
Basilic, singe... naissent en elle.
Les singes..., tant est merveilleuse leur adresse, que toutes choses ils veulent contrefaire.

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

4. Eshimia, s. f., guenon.
Las eshimias han lor membre cum de femna. Eluc. de las propr., fol. 258.
Les guenons ont leur membre comme de femme.

Simila, s. f., lat. simila, simile, fleur de farine.
Farina..., la flor ses bren es dita simila. Eluc. de las propr., fol. 208.
Farine..., la fleur sans son est dite simile. 

Simonia, Symonia, s. f., lat. simonia, simonie.
Symonia; et es en ayssi apellada per un encantador que avia nom Symon, que volc acaptar, per deniers, de S. Peyre, la gracia de far miracles.
V. et Vert., fol. 16.
Simonie; et elle est ainsi appelée à cause d'un enchanteur qui avait nom Simon, qui voulut acheter, pour deniers, de saint Pierre, la grâce de faire 
des miracles.
Aus, tu que tens las bailias
E que fas las simonias.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Entends, toi qui tiens les possessions et qui fais les simonies. 
Fo papa per symonia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 140.
Fut pape par simonie.
CAT. ESP. (simonía) PORT. IT. Simonia. (chap. Simonía, simoníes.)

2. Simoniac, Simoniaic, adj., lat. simoniacus, simoniaque. 
Si el o fai, simoniacx sera. Trad. du Code de Justinien, fol. 2.
S'il le fait, il sera simoniaque.
Simoniaix, encantador,
Luxurios et renovier.
Marcabrus: Pus mos coratge.
Simoniaques, enchanteurs, débauchés et usuriers.
ANC. FR. Et fait as symoniaus voile
De cardonax et d'apostoile. 
Hélinand ou Th. de Malli, Vers sur la Mort.
CAT. Simoniac. ESP. PORT. IT. Simoniaco. (chap. Simoniaco, simoniacos, simoniaca, simoniaques.)

3. Symonial, adj., simoniaque.
Corromputz per symonial heretguia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 77.
(chap. Corromput per simonial (simoniaca) herejía.)
Corrompu par simoniaque hérésie.
IT. Simoniale. (chap. Simonial, simonials.)

Simoyssha, Simossa, s. f., frange, bordure, bourre.
No prec una simoyssha,
Vestirs amb aurfres
Ni 'ls mondanals bes.
Leys d'amors, fol. 28.
Je ne demande une frange, vêtements avec orfroi ni les biens mondains.
Non auze far mesclar ab ceda guela..., ni ab autra bona ceda, simossas d' Anduza. Cartulaire de Montpellier, fol. 193.
Qu'il n'ose pas faire mêler avec soie grége..., et avec autre bonne soie, bourres d'Anduse.
CAT. Simolsa. (chap. Borra, borres; borreta, borretes; trossos, retalls, virutes de tela. En estes virutes y química se fee lo cuero artifissial a Beseit.)

Sinalimpha, s. f., lat. synalaepha, élision, suppression d'une voyelle à la rencontre d'une autre voyelle.
Voyez Diomedis (Diomedes), de Orat., lib. II, col. 437, éd. Putsch.
Sinalimpha, es ostamen de vocal de la fi de dictio, cant al pronunciar.
Leys d'umors, fol. 121.
Élision, c'est retranchement de voyelle de la fin de mot, quant au prononcer. 
CAT. ESP. Senalefa. (ESP. chap. Sinalefa.)

2. Sinalimfamen, s. m., élision.
Volem tractar del sinalimfamen.
Leys d'amors, fol. 60.
Nous voulons traiter de l'élision.

3. Sinalimphar, Sinalimfar, v., élider.  
Part. pas. Cant una dictios fenish en vocal e l'autra comensa per vocal, e, per esquivar hyat, hom osta la vocal de la fi de dictio, adonx aquels motz apelam sinalimphatz.
Aquestas habitutz...son sinalimfadas motas vetz. 
Leys d'amors, fol. 7 et 60.
Quand un mot finis en voyelle et l'autre commence par voyelle, et, pour éviter l'hiatus, on ôte la voyelle de la fin du mot, alors nous appelons ces mots élidés.
Ces articles sont élidés de nombreuses fois.
(chap. Sinalefá : fé sinalefes.)

Sinapi, s. m., lat. sinapi, sénevé, sorte de moutarde.
Sinapis, o mostarda. Eluc. de las propr., fol. 223.
Sénevé, ou moutarde.
(chap. Classe de mostassa, sinapi, sinapis.)

Sincopa, s. f., lat. syncopa, syncope, figure de mots.
Una figura apelada sincopa que osta e tol, de mieg loc de dictio, sillaba o letra.
Leys d'amors, fol. 69.
Une figure appelée syncope qui ôte et enlève, du milieu de mot, syllabe ou lettre.
CAT. ESP. (síncopa) Sincopa. PORT. Sincopa, syncopa. IT. Sincopa, sincope. (chap. síncopa o síncope, síncopes. Tamé es pérduda del coneiximén, patatús, lipotimia, fallo del cor, vore lo pun 4.)

2. Sincopamen, s. m., syncope, retranchement.
Volem tractar del sincopamen. Leys d'amors, fol. 60.
Nous voulons traiter de la syncope.
(chap. Sincopamén, sincopamens.)

3. Sincopar, v., syncoper, retrancher.
Alcunas dictios son que no s podon sincopar ni en letra ni en sillaba.
Leys d'amors, fol. 60.
Aucuns mots sont qui ne se peuvent syncoper ni en lettre ni en syllabe.
Part. pas. Motz sincopatz es cant hom osta del mieg de mot, coma qui ditz cabrol per cabirol. Leys d'amors, fol. 7.
Le mot est syncopé quand on ôte du milieu de mot, comme qui dit cabrol pour cabirol.
CAT. ESP. Sincopar. PORT. Sincopar, syncopar. (chap. Sincopá.)
L'IT. ne fait usage que du part. pas. sincopato.

4. Sincopi, Cincopi, s. m., lat. syncope, syncope, évanouissement.
Sincopi, so es a dire... defalhiment de cor. Eluc. de las propr., fol. 189.
Syncope, c'est-à-dire... défaillance de coeur.
Accideys cincopi, que es apropinquada la mort.
Trad. d'Albucasis, fol. 29.
Arrive syncope, vu que la mort est approchée.
ESP. Síncope. PORT. Sincope, syncope. IT. Sincope, sincopa. (chap. Síncope,  síncopes.)

5. Sincopizament, s. m., syncope.
Zimec.… val contra sincopizament. Eluc. de las propr., fol. 194.
Zimec... vaut contre syncope.

6. Syncopizar, Sincopizar, v., tomber en syncope.
Syncopizar per defalhiment d' esperit.
Cum vezem... en algus qui, per flechotoma, sincopizo.
Eluc. de las propr., fol. 80 et 19.
Tomber en syncope par défaillance d'esprit.
Comme nous voyons... en aucuns qui, par saignée, tombent en syncope.
IT. Sincopizare. (chap. Sincopisá, entrá en síncope. Com veem... en alguns que, per sangría o flebotomía, sincopisen.)

Sindaracha, s. f., lat. sandaraca, sandaraque.
Sindaracha..., es sa color de cinobri et sa odor de solpre.
Eluc. de las propr., fol. 267.
Sandaraque..., est sa couleur de cinabre et son odeur de soufre.
ESP. (sandáraca) PORT. Sandaraca. IT. Sandaraca, sandaracca.
(chap. Sandaraca, raína groga del ginebre o chinebre, del araar y datres abres pareguts al siprés, cedro, sabina, “cupresáceas.”)

Sandaraca, raína groga del ginebre o chinebre, del araar y datres abres pareguts al siprés, cedro, sabina, “cupresáceas.”

domingo, 12 de abril de 2026

Razo, Raso, Ratio, Raxio

Razo, Raso, Ratio, Raxio, s. f., lat. ratio, raison, sens, bon sens.

Voyez Ihre, Diss. alt., p. 243.

Razos destrui, razos bat, razos pen,

Per que val pauc razos ses chauzimen.

Pons de Capdueil: Us guais.

Raison détruit, raison bat, raison pend, c'est pourquoi vaut peu raison sans égard.

En aytals gens es morta razos, e vivon coma bestia.

(chap. En tals gens está morta la raó, y viuen com a besties; per ejemple, los catalanistes de la Ascuma de Calaseit.)

V. et Vert., fol. 31.

En de telles gens est morte raison, et elles vivent comme bête.

En tals gens está morta la raó, y viuen com a besties; per ejemple, los catalanistes de la Ascuma de Calaseit.

- Avis, motif, opportunité.

Ges d' aitals razos

No son li drut al comensar.

T. de Marie de Ventadour et de Gui d'Uisel: Gui.

Point de tels avis ne sont les amants au commencer.

Respondez mi par cal razon.

(chap. Respongueume per quína raó - motiu.)

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peirols.

Répondez-moi par quel motif.

Loc. Doncx passem lay, que temps e razos es.

R. Gaucelm: Qui vol aver.

Donc passons là, vu qu'il est temps et opportunité.

Ar chant marritz, et ay en ben razo.

(chap. Ara canto triste, y ne tinc bona raó : bon motiu.)

B. Carbonel: S'ieu anc.

Maintenant je chante marri, et j'en ai bien raison.

- Raisonnement, argument, pourparler.

Lo Dalfins si respondet al rei Richart, en un autre sirventes, a totas las razos qu' En Richartz el avia razonat.

V. de Richard, roi d'Angleterre.

Le Dauphin ainsi répondit au roi Richard, dans un autre sirvente, à tous les arguments que le seigneur Richard lui avait exposés.

De totas aquestas razons fetz En Bertrans de Born lo sirventes.

V. de Bertrand de Born.

De tous ces arguments fit le seigneur Bertrand de Born le sirvente.

- Sujet, en parlant d'une composition littéraire.

Sap la razo e 'l vers lassar e faire

Si que autr' om no l' en pot un mot traire.

Marcabrus: Auiatz de chan.

Il sait le sujet et le vers entrelacer et faire de telle sorte qu'autre homme ne lui en peut un mot retirer.

- Propos, parole, langage.

Ieu n' aia tot lo pro

Et el la belha razo.

B. de Ventadour: Acossellatz.

Que j'en aie tout le profit et lui le beau langage.

Per que belha razos cara

Se pert.

P. Vidal: Sitot l'aura.

C'est pourquoi beau langage précieux se perd.

- Calcul, combinaison.

Segon la razon dels agurs.

V. de Bertrand de Born.

Selon le calcul des augures.

- Justice, légalité, garantie.

Pero be sai que dregz es e razos

Que selh qu' es francx, amoros e plazens

Sia plus braus d' autr' om e plus felos,

Quan no li val merces ni chauzimens.

Pons de Capdueil: Leials amicx.

Pourtant je sais bien que droit est et justice que celui qui est franc, amoureux et prévenant soit plus rude qu'autre homme et plus courroucé, quand ne lui vaut merci ni égard.

De totas es sebrada razos.

Si el non a singular razon.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18 et 19.

De toutes est séparée raison.

S'il n'a pas particulière garantie. 

Loc. Ieu vos man e us recort 

Que vos deiatz razon rendre.

B. Zorgi: L' autr' ier quant.

Je vous mande et vous rappelle que vous deviez rendre raison.  

Ieu vos farai razo e dreg.

(chap. Yo vos (tos) faré raó y dret.)

Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Je vous ferai raison et droit.

Adv. comp. Fresqu' e vermeilh' a razo.

Granet: Fin pretz. 

Fraîche et vermeille à plaisir.

De vos vueill que m respondaz 

S' o sabes a razo.

T. d'Aimeri et de Pierre du Puy: Peire del.

De vous je veux que vous me répondiez si vous le savez à propos.

A rason de IX florins per marc.

(chap. A raó de nou florins per marc.)

Rég. des États de Provence, 1401.

A raison de neuf florins par marc.

Atressi com per farguar

Es hom fabres per razo.

P. Cardinal: Atressi.

Pareillement comme pour forger on est forgeron nécessairement.

En aissi tres jorns paisetz lo

Non a esple, mai per razo.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Par ainsi trois jours nourrissez-le non avec excès, mais raisonnablement.

Eron cen per un per razo.

(chap. Ne eren a raó de sen per un; 100 - 1; un per sen, 1%.)

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Ils étaient cent pour un compte fait.

Voyez Rendre.

- Ration, portion, part.

Aysso es la lieura e la ratio que Dieus dona per cascun jorn a sos canorgues.

V. et Vert., fol. 43.

Ceci est la livraison et la ration que Dieu donne pour chaque jour à ses chanoines.

Tolgron lur la raxion. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 19.

Leur ôtèrent la ration.

CAT. Rahó. ESP. Razón. PORT. Razão. IT. Ragione. (chap. Raó, raons.)

2. Razonansa, s. f., observation, remontrance, réprimande.

Dona deu a autra far razonansa.

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: No puesc.

Dame doit à une autre faire observation.

3. Razonamen, Rezonamen, s. m., raisonnement.

Non avetz ges de bon razonamen.

(chap. No teniu gens de bon raonamén; tú no tens; vosté no té.)

Gui d'Uisel: Be feira.

Vous n'avez point de bon raisonnement.

Grans mestiers m' es rezonamens.

Raimond de Miraval: Grans.

Grand besoin m'est (me fait) raisonnement.

- Reproche, réprimande, observation.

S' ieu per so vuelh far razonamen

A las domnas.

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: No puesc.

Si pour cela je veux faire réprimande aux dames.

ANC. CAT. Rahonament. ESP. Razonamiento. PORT. Razoamento. 

IT. Ragionamento. (chap. Raonamén, raonamens : reprimenda, reprimendes, renec, renecs; reproche, reproches; observassió, observassions.)

4. Razonaire, Razonador, s. m., raisonneur, argumentateur, discuteur.

Guillem, de la vostra razo

No vueill esser razonaire.

T. de Blacas et de Guillaume de Saint-Gregori: Senher.

Guillaume, de votre argument je ne veux pas être discuteur.

Li advocat, so son li razonador del plait, non podon far garancia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 28.

Les avocats, ce sont les argumentateurs du plaid, ne peuvent porter témoignage.

ESP. Razonador. IT. Ragionatore. (chap. Raonadó, raonadós, raonadora, raonadores; argumentadó, argumentadós, argumentadora, argumentadores; discutidó, discutidós, discutidora, discutidores.)

3. Razonable, adj., lat. rationabilem, raisonnable.

Mai que negunas creaturas razonablas. Liv. de Sydrac, fol. 10.

Plus que nulles créatures raisonnables.

Per causa razonabla. V. et Vert., fol. 20.

(chap. Per causa raonable.)

Pour cause raisonnable.

Ome era de gran bontat,

Razonable de veritat.

(chap. Home ere de gran bondat, raonable de verdat.)

V. de S. Alexis.

Il était homme de grande bonté, raisonnable en vérité.

CAT. Rahonable. ESP. Razonable. PORT. Razonavel, razoavel, rasoavel. 

IT. Razionabile. (chap. Raonable, raonables.)

6. Razonar, Rasonar, v., lat. ratiocinari, raisonner, expliquer, exposer, 

interpréter, argumenter.

Perdigons, en fol razonatz.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.

Perdigons, en fou vous raisonnez.

No m' en puesc razonar,

E sai que no m' es gen.

Pons de Capdueil: Qui per nesci.

Je ne m'en puis raisonner, et je sais qu'il ne m'est pas gentil.

Que degues sufrir que li vengues denan razonar la soa razo.

V. de Pons de Capdueil.

Qu'elle dût souffrir qu'il lui vint devant expliquer la sienne raison.

Si' ades totz pesseiatz,

Que sol no 'l laissetz razonar.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Qu'il soit incessamment tout mis en pièces, que seulement vous ne le laissiez argumenter.

- Vanter, prôner, célébrer.

Mon senher lo marques

Que quascus razona.

Fouquet de Romans: Far vuelh.

Mon seigneur le marquis que chacun vante.

Quals rasonatz ni tenetz per plus pros?

T. de Raimond de Miraval et de Bertrand: Bertran.

Quels prônez-vous et tenez-vous pour plus preux?

- Justifier, disculper.

Fetz una mespreison don hom no 'l deu razonar.

V. de Bertrand de Born.

Il fit une tromperie dont on ne le doit pas justifier.

No s' en podon razonar. V. et Vert., fol. 15.

Ne s'en peuvent pas justifier.

Huga la rasona, que l' avia accusada. V. de S. Honorat.

Huga la disculpe, qui l'avait accusée.

Manta gens me mal razona,

Quar ieu non chan plus soven.

Peyrols: Manta gens.

Mainte gent me justifie mal, parce que je ne chante pas plus souvent.

- Blâmer, accuser, réprimander, médire.

El mon, domna non razon ni n' apelh.

Bertrand de Born: Quan la novella.

Au monde, dame je ne blâme ni ne dénonce.

Quascus hom deu razonar son faire. (fraire, flare, frare, frère : de frater.)

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: No puesc.

Chaque homme doit réprimander son frère.

Vos, cortes, que anatz

Per cortz, m' en razonatz.

Pierre de la Mula: Dels joglars.

Vous, courtois, qui allez par les cours, vous m'en blâmez.

Aitals reis deu portar croz e corona

De part son avi, don tot lo mon razona.

Giraud du Luc: Ges sitot.

Tel roi doit porter croix et couronne de part son aieul, dont tout le monde médit.

Artur Quintana i Font; Aitals reis deu portar croz e corona De part son avi, don tot lo mon razona

- Avouer. 

Leu troba perdos,

Qui gen sos tortz razona.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Bientôt trouve pardon, qui gentiment ses torts avoue. 

Part. prés. Albert, no soi per aver razonaire,

Mas per los bes que i vei soi razonans.

T. d'Albert et du Moine: Monges.

Albert, je ne suis pas pour argent raisonneur, mais pour les biens que j'y vois je suis raisonnant. 

Part. pas. Car si fa falhizo,

Ja non er razonatz. 

G. Riquier: Al mieu semblan.

Car s'il fait faute, jamais il ne sera justifié.

On mays l' en a entervada,

Ades plus fort l' a razonada.

V. de S. Honorat.

Où plus il l'en a interrogée, toujours plus fort il l'a blâmée. 

CAT. Rahonar. ESP. Razonar. PORT. Razoar. IT. Ragionare. 

(chap. Raoná : raono, raones, raone, raonem o raonam, raonéu o raonáu, raonen; raonat, raonats, raonada, raonades; yo raonaré; yo raonaría; si yo raonara. Enraoná : parlá, charrá.)

7. Razonablament, Rasonablamen, Razonablamenz, adv., raisonnablement.

Per dialectica sai molt razonablamenz

Apauzar e respondre, e falsar argumenz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Par dialectique je sais moult raisonnablement exposer et répondre, et fausser arguments.

Natxo Sorolla Vidal; Per dialectica sai molt razonablamenz Apauzar e respondre, e falsar argumenz.

Lo juramen si deu entendre rasonablamen. Arbre de Batalhas, fol. 104.

(chap. Lo juramén se deu entendre raonablemen.)

Le serment se doit entendre raisonnablement.

CAT. Rahonablement. ESP. Razonablemente. PORT. Razoavelmente. 

IT. Ragionevolmente, ragionevolemente. (chap. Raonablemen.)

8. Rationatio, s. f., ratiocination, figure de rhétorique.

Rationatio, es cant hom demanda razo a se meteysh.

Leys d'amors, fol. 141.

Ratiocination, c'est quand on demande raison à soi-même.

9. Racional, Rational, adj., lat. rationalis, rationnel, raisonnable.

Volc far, per bontat pura,

Rational creatura.

Brev. d'amor, fol. 17.

Il voulut faire, par bonté pure, raisonnable créature.

Las autras rationals, si cum si, etc. Gramm. provençal.

Les autres rationnelles, ainsi comme si, etc.

Las causas sosmezas a liberal arbitre, cum so nostras cogitacios, o racionals operacios. Eluc. de las propr., fol. 11.

Les choses soumises à libéral arbitre, comme sont nos pensées, ou rationnelles opérations.

CAT. ESP. PORT. Racional. IT. Rationale. (chap. Rassional, rassionals; rassiossini, rassiossinis : capassidat de raoná, pensá, cavilá o cabilá.)

10. Raciocinacio, s. f., lat. ratiocinatio, raisonnement, argument.

Per que pauses aquella raciocinacio e regla. Trad. d'Albucasis, fol. 41.

Pour que tu poses ce raisonnement et règle.

CAT. Rociocinació (raciocinació). ESP. Raciocinación. PORT. Raciocinação. 

(chap. Rassiossinassió, rassiossinassions : raonamén, argumén.) 

Javier Giralt Latorre; Raciocinacio, s. f., lat. ratiocinatio, raisonnement, argument.

11. Arrazo, Arrason, s. f., raison, motif, cause.

Per arrazo del matrimoni. Cout. de Condom.

(chap. Per raó del matrimoni; motiu, causa.)

Par raison du mariage.

Per arrason de las causas dessus dictas.

Tit. de 1330, Bordeaux. Cab. Monteil.

Par raison des causes dessus dites.

- Tenson, dialogue.

Non valon re coblas ni arrazos 

Ni sirventes.

G. Magret: Non valon.

(chap. No valen res ni cobles ni raons ni sirventés.)

Ne valent rien couplets ni tensons ni sirventes.

12. Arrazonar, v., interpeller, requérir.

Vespazian, Sesar emperaire, arrazonet lo, e dis li.

Roman de la Prise de Jerusalem, fol. 8 bis.

Vespasien, César empereur, l'interpella, et lui dit.

(chap. Vespasiano, César emperadó, lo va interpelá (requerí) y li va di.)

El temps qu' om plus d' amar las arrazona.

Raimond de Miraval: Amors me fai.

Au temps que plus d'aimer on les requiert.

ANC. FR. Quant tuit furent assamblé, elle les araisonna.

Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 256.

Or me commença icelle à arraisonner.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 266.

Lors a aresonné le roi.

Roman du Renart, t. 1, p. 213.

Je l'araisonne, elle plainct et regrette.

Cl. Marot, t. II, p. 406.

ANC. CAT. Arrahonar. PORT. Arrazoar. (chap. Interpelá, requerí : interpelo, interpeles, interpele, interpelem o interpelam, interpeléu o interpeláu, interpelen; interpelat, interpelats, interpelada, interpelades; yo interpelaré; yo interpelaría; si yo interpelara.)

13. Desrazo, s. f., déraison.

Per que no m platz que nulha desrazos

Vos plasse en mi, quar no us ser' honransa.

G. Pierre de Cazals: Be m plagr' ueymais.

C'est pourquoi il ne me plaît pas que nulle déraison vous plaise en moi, car (ce) ne vous serait pas honneur.

Adv. comp. Mi fes tort a desrazo.

Gaubert, Moine de Puicibot: Uns jois.

Me fit tort à déraison (mal à propos).

IT. Disragione. (chap. Des + raó, desraó : fé mal aposta, a propósit.)

14. Enrazonar, v., raisonner, endoctriner, entretenir, questionner, instruire.

Cel qu' a bon cor de domna amar,

E la vai soven cortezar,

E non l' auza enrazonar, 

Feigneires es espaventatz.

Un Troubadour Anonyme: Domna vos.

Celui qui a bon coeur de dame aimer, et va souvent la courtiser, et ne l'ose questionner, est amant timide effrayé.

Part. pas. Enrazonatz e gent parlans. Brev. d'amor, fol. 2.

Endoctriné et gentiment parlant.

Subst. Ab los joios deu hom esser jauzens,

E gen parlans ab los enrazonatz.

H. Brunet: Cuendas razos.

Avec les joyeux on doit être gai, et gentiment parlant avec les instruits. 

CAT. Enrahonar. (chap. Enraoná signifique parlá, charrá, no adoctriná, cuestioná, instruí.)

Catanazis, catalanazis; Enrazonar, v., raisonner, endoctriner, entretenir, questionner, instruire.

15. Irrational, adj., lat. irrationalis, irrationnel, irraisonnable.

A cauza irrational, so es a cauza no razonabla.

(chap. A cosa irrassional, aixó es a cosa no rassional, raonable.)

Leys d'amors, fol. 59.

A chose irrationnelle, c'est-à-dire à chose non raisonnable.

CAT. ESP. PORT. Irracional. IT. Irrazionale. (chap. Irrassional, irrassionals.)

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.