champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Es columnista en el diario La Vanguardia y es o ha sido colaboradora o tertuliana de programas radiofónicos y televisivos como Julia en la onda, 8 al día o La noria. Fue miembro del Consejo Asesor para la Transición Nacional, un organismo adscrito al Departamento de la Presidencia de la Generalidad creado en 2013 para asesorar sobre el proceso de independencia de Cataluña.
Militante y dirigente de Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en su carrera política, y tras su abandono de la formación siendo una de las cabezas visibles del Partit per la Independència, Rahola se autodefinió en 2006 como «de izquierda».
Fue calificada como «periodista de izquierda» en 2004, aunque se ha señalado más recientemente su acercamiento a posiciones de la centro-derechista Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
También ha sido miembro de múltiples comisiones parlamentarias, entre ellas la comisión de exteriores.
En 1996 abandonó ERC para fundar, junto a Àngel Colom y Joan Laporta, el Partit per la Independència (PI), que no obtuvo representación parlamentaria. Tras el fracaso político del PI abandonó la política activa para volver al periodismo y la escritura.
Desde 2013 fue miembro del Consejo Asesor para la Transición Nacional, órgano de la Generalitat encargado de preparar una consulta por la independencia de Cataluña, butifarréndum , hasta que éste fue suprimido el 27 de octubre de 2017 por el gobierno de España en aplicación del artículo 155 de la Constitución española.
Además, hasta 2003 fue directora de la Fundación Acta, para la difusión del pensamiento y el debate. Como periodista, estuvo en diversos conflictos como la guerra entre Etiopía y Eritrea, la guerra de los Balcanes, la primera guerra del Golfo (desde Jerusalén), la caída del muro de Berlín, el asalto al Parlamento Ruso y el proceso de independencia de los países bálticos.
Ha sido colaboradora en varios programas de televisión como Els Matins de TV3 y 8 al día de 8tv, en ambos con Josep Cuní o Crónicas Marcianas, La noria y Sábado Deluxe de Telecinco. En la radio presentó Vis à vis, programa de entrevistas -exclusivamente a hombres- que se emitió en Ona Catalana de 2000 a 2003 y que en 2006 se adaptó a la televisión para emitirse por BTV.
Desde 2007 colabora en el programa de radio Julia en la Onda en Onda Cero, con Julia Otero, en el que da su opinión sobre diversos temas, entre los que se cuentan el nacionalismo catalán, los derechos de la mujer y el conflicto árabe-israelí. Respecto a este último tema, su posicionamiento a favor de Israel y sus críticas hacia determinados aspectos del islam la ha llevado a recibir críticas en varios medios, algunos de ellos de tendencia islámica.
Ha dado conferencias en Universidades de Argentina, Colombia, Brasil, México, Costa Rica, Israel, Perú y Chile. También las ha dado en diversas ciudades norteamericanas, entre ellas Miami, San Diego, Palm Beach, así como en Puerto Rico, en el Palacio Legislativo de Uruguay y en Panamá, donde Jordi Pujol llevaba calerons.
Diversos familiares se han dedicado a la política. Uno de ellos, Pedro Rahola, fue dirigente de la Lliga Catalana, diputado, senador, ministro sucesivamente de Marina y sin cartera en los últimos gobiernos del bienio radical-cedista durante la Segunda República y amigo de Francisco Cambó. Otro, Frederic Rahola, fue el primer Síndico de Agravios (greuges) de Cataluña tras la restauración de la Generalidad. También es familiar de Carles Rahola, intelectual catalán condenado a muerte por el franquismo en 1939. A cualquiera llaman intelectual.
Está casada y tiene tres hijos, dos de ellos adoptados en Barcelona y Siberia respectivamente. Este último no es de raza pura catalana, si conseguís la independencia lo van a mirar con malos ojos.
En 2014 saltó la noticia de que la versión en español de su currículum en su página web personal había estado errado durante varios años, acreditándose en él dos doctorados inexistentes. Espero que Ignacio Sorolla Vidal tenga al menos uno.
Aquell estiu color de vent - Editorial Pòrtic 1983. ISBN 84-7306-208-6
Color de verano - Editorial Pòrtic 1983. ISBN 84-7306-208-6
Aperitiu nocturn - Editorial Pòrtic 1985. ISBN 84-7306-260-4
La qüestió catalana - Editorial Columna 1993. ISBN 84-7809-515-2
Mujer liberada, hombre cabreado - Editorial Planeta 2000 ISBN 84-08-03499-5
Dona alliberada, home emprenyat - Editorial Planeta 2000 ISBN 84-08-03477-4
Carta a mi hijo adoptado - Editorial Planeta 2001 ISBN 84-08-03886-9
L'adopció un acte d'amor - Editorial Columna 2001 ISBN 84-8300-760-6
Carta ao meu filho adoptado - Editorial Ambar 2003 ISBN 972-43-0654-2
Historia de Ada - Editorial RandomHouse Mondadori 2002 ISBN 84-97590-26-6
3x1: El món actual a través de 3 generacions - Editoral Plaza & Janes 2003 ISBN 84-01-38626-8
Catalunya, any zero -Editorial Ara llibres 2004 ISBN 84-96201-16-3
A favor de Israel -Editorial Certeza (2005) ISBN 84-96219-20-8
Atrapados en la discordia: conversaciones sobre el conflicto Israel-Palestina -Editorial Destino (2009) ISBN 978-84-2334-169-6
La máscara del rey Arturo -Editorial RBA libros (2010) ISBN 978-84-9867-817-8
La República Islámica de España -Editorial RBA libros (2011). ISBN 978-84-9867-986-1
El carrer de l'embut Editorial RBA libros (2013). ISBN 978-84-826-4629-9
En la misma entrevista se muestra crítica con «la izquierda antimoderna, reaccionaria y antisemita que se enamoró de Stalin y de Castro y que ahora está enamorada de Chávez» y afirma que «combate a la izquierda que siempre se enamora de monstruos»
Biografía.
González Cuevas, 2010, p. 12.
Congreso de los Diputados (ed.). «Ficha de Pilar Rahola en la V Legislatura».
Congreso de los Diputados (ed.). «Ficha de Pilar Rahola en la VI Legislatura».
directe.cat, ed. (3 de diciembre de 2012). «La Vanguardia propugna la dimissió de Mas» (en catalán).
«Pilar Rahola: "La ONU actúa como esclava del mundo islámico"». La Nación.com. 4 de octubre de 2006. Consultado el 15 de enero de 2014.
Perednik, 2004, p. 5.
del Cañuelo, 2013, p. 7.
Moreras, Jordi (2012). «Country surveys: Spain (páginas 545-562)». Yearbook of Muslims in Europe, Volumen 4 (en inglés). (editado por Jørgen S. Nielsen, Samim Akgönül, Ahmet Alibasi y Egdunas Racius). BRILL. pp. 560-561. ISBN 9004225218.
De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.
Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.
Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.
No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas.
Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.
Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:
- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres.
Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades.
Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.
Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:
- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di:
San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!
Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César.
Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.
Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.
De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:
- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.
Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.
Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe. Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.
Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:
- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.
(chap. Que la vila de Montpellier sigue murada : emparedada : que se faiguen muros. Pedro II de Aragó y son fill Jaume I parlaben y escribíen o féen escriure la llengua ocsitana, per ejemple la de Montpellier, Monpeslier; Montis Pessulani.)
Statuts de Montpellier, fol. 13.
Que la ville de Montpellier soit murée.
ANC. CAT. ESP. PORT. Murar. IT. Murare.
(chap. Murá : muro, mures, mure, murem o muram, muréu o muráu, muren; murat, murats, murada, murades; fé muro: emparedá; protegí, fortificá.)
8. Enmurar, Emurar, v., emmurer, fortifier.
Fig. Be transparent cristalh entorn l' enmura. Palaytz de Savieza.
Bien transparent cristal autour l' emmure.
Foc tot eviro l' enmura. Eluc. de las propr., fol. 176.
(chap. Va maná que se esculpiguere o esculpire... al muro o a la paret.)
Fetz una letra d'aur esculpir.
(chap. Va fé esculpí una lletra d'or.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 110.
Commanda qu'on gravât... sur le mur ou sur la cloison.
Fit sculpter une lettre d'or.
Part. pas. Am las estorias esculpidas.
(chap. En les histories esculpides, grabades.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 200.
Avec les histoires gravées.
CAT. ESP. PORT. Esculpir. IT. Scolpire. (chap. esculpí: esculpixco o esculpixgo, esculpixes, esculpix, esculpim, esculpiu, esculpixen; esculpit, esculpits, esculpida, esculpides.)
2. Sculptura, s. f., lat. sculptura, sculpture.
Ab torn pren figura o sculptura.
Marme... ha... per razo de sa durezza, a pendre sculptura et poliment dificultat. Eluc. de las propr., fol. 19 et 190.
(chap. Lo mármol... té... per raó de la seua duresa, dificultat de pendre escultura y polimén.)
Avec le tour prend figure ou sculpture.
Le marbre... a..., en raison de sa dureté, difficulté à prendre sculpture et polissure.
CAT. ESP. PORT. Escultura. IT. Scultura. (chap. escultura, escultures;
v. esculpí, picá pedra; escultó, escultós, escultora, escultores: picapedré, picapedrés, picapedrera, picapedreres; lapidari, lapidaris; marmoliste, marmolistes. Lo picapedré que va picá la pedra de la Pedrera de Gaudí, bon picapedré ere, de Pedralbes, pedres blanques.)
Escura, s. f., écurie.
Leibnitz, p. 57, dit qu'écurie vient de l'ancien allemand Schur, stabulum
animalium (all. MOD. Scheune; écurie : equus : cheval, caval, cavall, caball, caballo, cavalho; equino, &c.; el escudero, scutifero, se encargaba de (los escudos) los equus, equinos, etc.).
Li palhier,
Escuras e boals.
G. Riquier: Als subtils.
Les greniers à paille, écuries et étables à boeufs.
(chap. Les pallisses, les caballerisses y los corrals de bous.
ESP. Los pajares, las caballerizas y los toriles.)
2. Escuria, s. f., écurie.
O a l'escuria o al bual dels dichs habitantz.
Charte de Gréalou, p. 100.
Ou à l' écurie ou à l'étable à boeufs desdits habitants.
(chap. Escuts de Fransa que va fé batre lo rey Carlos.)
Tarif des monnaies en provençal.
Écus de France que fit battre le roi Charles.
CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.
3. Escudier, Escuder, Escuier, Scudier, s. m., écuyer, sergent.
Uns joves escudiers l'avia despieuzellada.
(chap. Un jove escudé la habíe desvirgat; pieuzella, pucella, pubilla, puella, donsella, virgen, verge, vergena, etc.)
V. de S. Honorat.
Un jeune écuyer l'avait dépucelée.
Guillem era anat a sparvier ab un escuier solamen.
(chap. Guillermo (com mon nebot) habíe anat a cassá en esparvé en un escudé solamen; Wilhelm, William, Guillem, Guilhem, Guiem, Guillermo, Guillaume, y diminutius com Guillermet. La W del antic alemán, godo, se trobe al inglés modern. Wimara, Guimerá; Wifredo, Guifre; Walter, Gautier; etc.)
V. de G. de Cabestaing.
Guillaume était allé (chasser) à l'épervier avec un écuyer seulement.
Ni vollias esser chavallers avant qu'escuders.
(chap. Ni vullgues sé caballé abans qu' escudé.)
Trad. de Bède, fol. 80.
Et ne veuilles être chevalier avant qu'écuyer.
A Johan Fornel, escudier del comun.
Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.
A Jean Fournel, sergent de la commune.
Si troba un cavalier o un scudier.
L'Arbre de Batalhas, fol. 246.
S'il trouve un chevalier ou un écuyer.
Loc. Servirs qu'om no guazardona
Et esperansa bretona,
Fan de senhor escudier.
B. de Ventadour: La doussa.
Le servir qu'on ne récompense pas et espérance bretonne, font d'un seigneur un écuyer.
ANC. CAT. Escuder. ESP. Escudero. PORT. Escudeiro. IT. Scudiere.
(chap. Escudé, escudés; escudera, escuderes, ne ñan ben poques.)
4. Escudar, v., couvrir d'un bouclier, faire bouclier.
Fig. Domna qui d'autra s' escuda.
Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.
Dame qui d'autre se fait bouclier.
ANC. CAT. Escudejar. ESP. PORT. Escudar. IT. Scudare.
Esglendillar (s'), v., s'égosiller.
E 'l rossignols s'esglendilla,
Rambaud d'Orange: En aital.
Et le rossignol s'égosille.
(chap. Desgallá, desgallás, esgallá, esgallás : desgolá, desgolás; paregut a engorgossá, engorgossás, pel fret. ESP. Desgañitar, desgañitarse;
Fig. Tant eslabre a chascus en bas, cant s' esleva plus alt.
Greument sorzem a las virtuz, e ses trebail eslabreiam als vices.
Trad. de Bède, fol. 35 et 44.
Chacun tombe d'autant plus en bas, qu'il s'élève plus haut.
Nous surgissons difficilement aux vertus, et nous tombons sans effort aux vices.
So que mov d'ergoil eslabreia tost,
Eschivar devem qu' el bes, que es e nos, non eslabreia en vizi.
Trad. de Bède, fol. 36 et 42.
Ce qui part d'orgueil tombe bientôt.
Nous devons éviter que le bien, qui est en nous, ne dégénère en vice. CAT. Esllabissar (N. E. de abismo, abyssus).
Eslanegar, v., tomber, descendre.
Part. pas. Son eslanegat, crucificant de rescaps lo filh de Dieu.
Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Hébreux.
Ils sont tombés, crucifiant derechef le fils de Dieu.
Per la vous eslanegada ad el d' aquesta maniera.
Trad. de la 2e épître de S. Pierre.
Par la voix descendue à lui de cette manière.
ANC. CAT. Eslenegar.
Esmai, s. m., émoi, souci, chagrin.
Sostener
Los paubres en lur gran esmay.
J. Estève: Planhen.
Soutenir les pauvres dans leur grand émoi.
Per qu' ieu deuria
Morir d'ira e d'esmai.
Pons de Capdueil: Qui per.
C'est pourquoi je devrais mourir de tristesse et d'émoi.
Longa promessa m' es esmays.
Jordan de Boneil: Non estarai.
Longue promesse m'est tourment.
ANC. FR.
N'avez-vous point de vos subjects esmoy?
Du Bellay, fol. 64.
CAT. Desmay. ESP. Desmayo. PORT. Desmaio. IT. Smago.
(chap. desmay, desmays, v. desmayá, desmayás: desmayo, desmayes, desmaye, desmayem o desmayam, desmayéu o desmayáu, desmayen; desmayat, desmayats, desmayada, desmayades. De tan fé aná lo mall estic desmayat o esmayat, pórtam la bota de vi y les llenguañisses crúes o crugues, com les que se foten a Valjunquera. Hay vist una rata com un conill y me hay desmayat del susto.)
Vi un flum mot espaventable, el cal a motas bestias diablessas.
Revelatio de las Penas dels inferns.
Je vis un fleuve moult épouvantable, dans lequel a beaucoup de bêtes diablesses.
ESP. Diablo (diablesa). IT. Diavolo.
3. Diablia, s. f., diablerie, enfer.
Fai diablia
Peior que negun raubaire.
P. Cardinal: Qui ve gran.
Fait diablerie pire qu'aucun voleur.
Si 'l me vol metre en la diablia,
Ieu li dirai: Senher, merce, no sia;
Qu'el mal segle trebaliey totz mos ans.
P. Cardinal: Un sirventes.
S'il me veut mettre en enfer, je lui dirai: Seigneur, merci, que ce ne soit pas; vu que je me tourmentai dans le méchant siècle toute ma vie.
ANC. FR. Mais ançois fist grant deablie.
Roman du Renart, t. IV, p. 291.
Dunc par les regnes en i ot tanz
Que trop en sordeit diablies.
B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 80.
ESP. Diablura. PORT. Diabrura. IT. Diavoleria. (chap. diablura, diablures.)
4. Diabolic, adj., lat. diabolicus, diabolique.
Per movament diabolic. Doctrine des Vaudois.
Par mouvement diabolique.
CAT. Diabolic. ESP. (diabólico) PORT. IT. Diabolico. (chap. diabólic.)
5. Diablal, adj., diabolique.
Mas es terrenals e bestials e diablals.
Trad. de l'Épître de S. Jacques.
Mais est terrestre et bestial et diabolique.
6. Diabolical, adj., diabolique.
Unas gens diabolicals, so es semblans a diable.
Leys d'amors, fol. 142.
Unes gens diaboliques, c'est-à-dire semblables au diable.
7. Endiablar, v., endiabler.
Part. pas. Cant es tan grands malignes e tan endiablatz que non tem a far gran malignitat... Aytals gens endiabladas fan trop de mal.
V. et Vert., fol. 16 et 14.
Quand il est tellement grand méchant et tellement endiablé qu'il ne craint pas de faire grande méchanceté...
Telles gens endiablées font beaucoup de mal.
CAT. ANC. ESP. Endiablar. PORT. Endiabrar. IT. Indiavolare. (chap. endiablá; endiablat, endiablats (com los de La Portellada), endiablada, endiablades; endemoniat, endemoniats, endemoniada, endemoniades.)
8. Diantre, s. m., diantre, diable.
Deu hom dire yssamen diables, dyantres en tres sillabas.
Leys d'amors, fol. 6.
On doit dire également diable, diantre en trois syllabes.
CAT. ESP. Diantre.
Diacre, Diague, s. m., lat. diaconus, diacre.
Diacre et subdiacre.
(chap. ESP. Diácono y subdiácono.)
Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210.
Diacre et sous-diacre.
Per me o pel diague que m'estara de latz.
Izarn: Diguas me tu.
Par moi ou par le diacre qui me sera à côté.
CAT. Diaca. ESP. (diácono) PORT. IT. Diacono.
2. Archidiaque, Arquidiaque, Ardiaque, s. m., lat. archidiaconus, archidiacre.
So testimones... P. de Tribas, archidiaques de Rodes.
(chap. Són testimonis... P. de Tribas, archidiácono de Rodes.)
Tit. de 1208, Hist. de Languedoc, t. III, pr., col. 210.
Sont témoins... P. de Tribas, archidiacre de Rodès.
Demandet a son arquidiaque.
V. et Vert., fol. 75.
Demanda à son archidiacre.
Almornier, archipreire,
Ardiaque, presbot. (presbot : prebost)
G. Riquier: Pus Dieu.
Aumôniers, archiprêtres, archidiacres, prévôts.
CAT. Ardiaca. ESP. Arcediano. PORT. Arcediago. IT. Arcidiacono. (chap. archidiácono.)
3. Arquediaguenat, s. m., lat. archidiaconatus, archidiaconat.
La honor del arquediaguenat.
Tit. de 1206. DOAT, t. CV, fol. 163.
L'honneur de l' archidiaconat.
CAT. Ardiaconat. ESP. Arcedianato. PORT. Arcediagado. IT. Arcidiaconato. (chap. archidiaconat.)
4. Subdiacre, Sobdiague, s. m., sous-diacre.
Diacre e subdiacre.
Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210.
Diacre et sous-diacre.
Lo VI estamen hont hom deu gardar castetat es de clergues adordenatz, sobdyagues, dyagues e capellas e prelatz... sobdiague, diague e capella.
V. et Vert., fol. 96 et 5.
Le sixième état où on doit garder chasteté est de clercs ordonnés, sous-diacres, diacres et prêtres et prélats... Sous-diacre, diacre et prêtre.
CAT. Subdiaca. ESP. Subdiácono. PORT. Suddiacono. IT. Soddiacono, suddiacono.
Diadema, Dyadema, s. f., lat. diadema, diadème.
Li donec sa corona, que s'apelava diadema.
(chap. Li va doná sa corona, que se díe diadema.)
L'Arbre de Batalhas, fol. 11.
Lui donna sa couronne, qui s'appelait diadème.
Meiro una dyadema a son cap. Cat. dels apost. de Roma, fol. 113.
Mirent un diadème à sa tête.
CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Diadema.
Diafan, adj., du gr. *, diaphane.
I lampea... diafana. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 44.
Une lampe... diaphane.
CAT. ESP. (diáfano) PORT. IT. Diafano.
Dialectica, s. f., lat. dialectica, dialectique.
Per dialectica sai molt razonablamens
Apauzar e respondre.
P. de Corbiac: El nom de.
Par dialectique je sais moult raisonnablement apposer et répondre.
CAT. ESP. (chap. dialéctica) PORT. Dialectica. IT. Dialettica.
Diarria, Dyarria, s. f., lat. diarrhoea, diarrhée.
Dyarria es simple cors de ventre... Greviat... per... diarria.
Eluc. de las propr., fol. 94 et 54.
Diarrhée est simple cours de ventre... Affecté... par... diarrhée.
CAT. ESP. PORT. IT. Diarrea. (chap. diarrea, diarrees; cagarrina, cagarrines, está escargarsat, escargarsats, escagarsada, escargarsades.)
2. Dyasretic, adj., diarrhétique.
Tremor dita cardiaca... ha doas especias: una es dita dyasretica, so es a dire aperitiva, quar totz temps es ab apericio dels pors.
Eluc. de las propr., fol. 87.
Le tremblement dit cardiaque... a deux espèces: une est dite diarrhétique, c'est-à-dire apéritive, car toujours elle est avec ouverture des pores.
Diaspe, Diaspre, s. m., diaspre, sorte d'étoffe précieuse.
Dans la basse latinité, diasprus a indiqué panni pretiosioris speciem; on trouve aussi diaspra.
Tunica de diaspra alba.
Tit. de 1218. Du Cange, t. II, col. 1470.
Tug harsso foro de jaspe
E la sotz cela d'un diaspe.
P. Vidal: Lai on cobra.
Tous arçons furent de jaspe et la housse de diaspre.
Un diaspre vestic que lutz e flameya.
Roman de Fierabras, v. 4355.
Il revêtit un diaspre qui luit et flamboie.
ANC. FR. D'un bon diaspre frésé menuement
Estoit couvers. Roman de Gaydon. Du Cange, t. II, col. 1470.
Dic, s. m., digue, rempart.
Tan que si no fos N Albricx
El marques, que es tos dicx,
Nulhs hom no t' alberguaria.
Hugues de Saint-Cyr: Messonget.
Tellement que si ne fut le seigneur Albéric le marquis, qui est ton rempart, personne ne t'hébergerait.
ESP. PORT. Dique. IT. Diga. (chap. dique, muro de pantano.)
Dictar, Ditar, v., lat. dictare, dicter, enseigner, composer.
Dans le prologue de la loi salique, on lit:
“Dictaverunt salicam legem proceres ipsius gentis qui tunc temporis apud eamdem erant rectores.”
Eccard, dans son commentaire, s'explique en ces termes:
“Verbum vero dictare hic adhibetur, pro componere et in scripto referre.”
Marculfe, dans la préface de ses Formules, dit:
“Viros eloquentissimos ac rhetores et ad dictandum peritos.”
L'allemand a conservé dichten, faire des vers, etc. (N. E. Dichter : poeta.)
El dicta et jutja si que tug l'an entes.
Guillaume de Tudela.
Il dicte et décide tellement que tous l'ont entendu.
VII notaris, liqual lhi ajudavo a escrire quant el dictava.
(N. E. Esta frase la tendría que comparar un aragonés catalanista alucinado - Javiercico Giralt Latorre, profesor de la universidad de Zaragoza, nido de ratas catalanistas con muy poquica letra, - con los textos notariales que ha seleccionado de archivos del Matarraña, por ejemplo Fuentespalda.
En chapurriau se escriu: Set notaris, los cuals li ajudaben a escriure cuan ell dictabe.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 23.
Sept notaires, lesquels lui aidaient à écrire quand il dictait.
Giraud de Calanso
Que dictet la chanso.
G. Riquier: Als subtils.
Giraud de Calanson qui composa la chanson.
Substantiv. Non es maistres bos
Per sol dictar apellatz,
Si 'ls faitz no fai cabalos.
G. Riquier: Cristian.
Il n'est pas appelé bon maître à cause du seul enseigner, s'il ne fait pas des actions distinguées.
Part. prés. De sapiencia anava en ditan. Poëme sur Boèce.
J'allais composant sur la sagesse.
- Ordonner.
Segon que dicto et mando. Eluc. de las propr., fol. 9.
(chap. Segons lo que dicten y manen.)
Selon ce qu'ils ordonnent et commandent.
ANC. FR. M'aviez fait entendre que si j'entreprenois dicter en vers françois la vie de la glorieuse vierge sainte Catherine, vous y prendriez bien plaisir. F. P. Crespet, Vie de sainte Catherine.
Il vaut trop mieux en un lieu solitaire,
En champs, en bois pleins d'arbres et de fleurs,
Aller dicter les plaisirs ou les pleurs
Que l'on reçoit de sa dame chérie.
C. Marot, t. 1, p. 328.
L'art de dictier et de fère chansons, balades, etc.
Eustache Deschamps, p. 261.
CAT. ESP. PORT. Dictar. IT. Dittare. (chap. dictá: dicto, dictes, dicte, dictem o dictam, dictéu o dictáu, dicten; dictat, dictats, dictada, dictades. Cuan lo mestre dicte y tú has de escriure, diém lo dictado.)
2. Dictat, s. m., composition, oeuvre d'imagination.
En autres dictatz
Qu'avem desus nomnatz.
G. Riquier: Sitot s' es.
En d'autres compositions que nous avons dessus nommées.
Calque bel dictat
Gent e be maistrat.
G. Riquier: Si m fos.
Quelque belle composition agréable et bien arrangée.
Car greu pot hom de bas loc belhs dictatz
Far, per que m suy tant aut enamoratz.
Izarn Marquis: S'ieu fos.
Car difficilement on peut faire belles compositions de bas lieu, c'est pourquoi je me suis épris si haut.
- Jugement, décision.
Per cuy nostre dictatz
Er vist et entendutz.
Nat de Mons: Al bon rey.
Par qui notre jugement sera vu et entendu.
Falsat non ay lo dictat.
T. de G. Riquier, de Caudelet et de Michel: A 'N Miquel.
Je n'ai pas faussé le jugement.
A ditz als autres: Entendetz est dictat. Guillaume de Tudela.
Il a dit aux autres: Entendez cette décision.
ANC. FR. Dist assés bien, en son ditié,
Que veut amis, ce veut l'amie...
Rimez en ai, é fait ditié.
Marie de France, t. 1, p. 492 et 44.
J'ay escouté
Et bien noté
Vostre musique,
Dont le dicté
N'a pas esté
Fort autentique.
Blason des faulces amours, p. 221.
PORT. (ESP.) Dictado. IT. Dittato.
3. Dictamen, s. m., jugement, opinion.
Anc tant durs sofismes ni tan clus dictamens
No foron ditz ni fait, ni tant grans sobresens.
Guillaume de Tudela.
Jamais si durs sophismes, ni si aveugles jugements, ni si grands contresens ne furent dits ni faits.
- Ordre, commandement.
Per lor emperi e dictamen... No fan lors operacios per emperi de voluntat ni segon dictamen de razo. Eluc. de las propr., fol. 9 et 23.
Par leur puissance et commandement... Ne font leurs opérations par empire de volonté ni selon l'ordre de raison.
CAT. ESP. Dictamen. PORT. Dictame. IT. Dettamento.
4. Dictayre, Dictador, s. m., auteur, compositeur.
L'entendemen del dictayre. Leys d'amors, fol. 21.
L'entendement de l'auteur.
Li subtil dictador e trobador.
Leys d'amors, La Loubère, p. 13.
Les subtils auteurs et troubadours.
- Prôneur.
De far l'obra son trop li dictador
De drechura, e pauc li fazedor.
G. Riquier: Jamais non er.
Les prôneurs de faire l'oeuvre de droiture sont nombreux, et peu les faiseurs.
Tenez à la diète l'oiseau qui se jette volontiers en l'eau.
La noyrissa deu tener dieta convenient. Eluc. de las propr., fol. 68.
La nourrice doit tenir diète convenable.
Fig. Mas d'una ren vau trop doptan,
Si m fai trop dieta tenir...
... Paor ai l'arma s'en an.
P. Raimond de Toulouse: Enquera m vau.
Mais je vais redoutant beaucoup une chose, si elle me fait beaucoup tenir la diète... J'ai peur que l'âme ne s'en aille.
CAT. ESP. PORT. IT. Dieta.
Digerir, Degerir, v., digerere, digérer.
So plus... durs per digerir... Manja fer e 'l digerish.
(chap. Són mes... dus per a digerí... Minge ferro y lo digerix o paíx. Com veéu, la provensal fée aná sh : x : digerish, convertish, y tamé digeris : que se escriuríe en chapurriau digerís : digerix.)
Fig. La calor del solelh... digeris la humor et convertish la en dossor.
Eluc. de las propr., fol. 277, 148 et 129.
Sont plus... durs pour digérer... Elle mange le fer et le digère.
Fig. La chaleur du soleil... digère l'humeur et la convertit en douceur. Part. pas. Que la vianda sia degerida en l'estomac.
Trad. d'Albucasis, fol. 23.
(chap. Que lo minjá sigue digerit al estómec. Vianda significabe minjá en general, nutriens, nourriture, después en fransés signifique carn.)
Que la nourriture soit digérée dans l'estomac.
CAT. ESP. PORT. Digerir. IT. Digerire. (chap. digerí: digerixco o digerixgo, digerixes, digerix, digerim, digeriu, digerixen; digerit, digerits, digerida, digerides.)
2. Digest, adj., lat. digestus, digéré, rangé par ordre.
Uous d'estruci, d'anet e de pau no so de ta bo noyriment; mas digestz, plus tard se dissolvo; be digestz, mot coforto.
(chap. literal: Ous de avestrús, de pato (ánec, anátida, anátides) y de pavo (pau o pago) no són de tan bon nutrimén; pero digerits, mes tard se desfán; ben digerits, mol conforten.)
Eluc. de las propr., fol. 277.
Oeufs d'autruche, de canard et de paon ne sont d'aussi bonne nourriture; mais digérés, plus tard ils se dissolvent; bien digérés, ils confortent beaucoup.
Fig. Per so proar, ystorias so prestas
Trop may de mil, veras et be digestas.
Palaytz de Savieza.
Pour prouver cela, beaucoup plus de mille histoires sont prêtes, vraies et bien digérées.
ESP. PORT. IT. Digesto. (chap. digerit, digerits, digerida, digerides. v. digerí o paí.)
3. Digestiu, adj., lat. digestivus, digestif.
Maior es l'appetiment que virtuz digestiva... E de frugz plus sopte digestiva. Eluc. de las propr., fol. 74 et 24.
L'appétit est plus grand que la vertu digestive... Et plus rapidement digestive de fruits.
CAT. Digestiu. ESP. PORT. IT. Digestivo. (chap. digestiu, digestius, digestiva, digestives; una copeta d' aiguardén de herbes de Herbés después de minjá es digestiva. Un vermut de Crial de Lledó en sifó de Copet de Valderrobres – Arrufat - antes o abans de diná es digestiu.
Lo fonoll escaldat en un rach de oli es digestiu. Les sopes de timó són digestives. Los pixapins del área metropolitana de Barselona li diuen farigola, y los de Lleida los diuen farigoleros per naixó, perque arrepleguen timó per les cunetes.)
4. Digestible, adj., lat. digestibilem, digestible, facile à digérer.
Uous... lo blanc es plus freg qu'el muiol et mens digestible... Sos poletz so mal digestibles. Eluc. de las propr., fol. 277 et 149.
Oeufs... le blanc est plus froid que le jaune et moins digestible... Ses petits sont mal digestibles.
ESP. Digestible. IT. Digestibile.
5. Digestio, s. f., lat. digestio, digestion.
Per confortar la digestio. Eluc. de las propr., fol. 54.
(chap. Per a confortá la digestió.)
Pour conforter la digestion.
CAT. Digestió. ESP. Digestión. PORT. Digestão. IT. Digestione.
6. Digestibilitat, s. f., digestibilité.
Lur cara de maior digestibilitat.
Eluc. de las propr., fol. 140.
Leur chair de plus grande digestibilité.
7. Indigest, adj., lat. indigestus, indigeste, non digéré.
Be digestz mot coforto et indigestz grevio l'estomach.
Eluc. de las propr., fol. 277.
Bien digérés confortent beaucoup, et non digérés ils chargent l'estomac. CAT. Indigest. ESP. PORT. IT. Indigesto. (chap. no paít, que no u pots paí o digerí.)
8. Indigestio, Endegestio, s. f., lat. indigestio, indigestion.
Per indigestio sobrevenent. Eluc. de las propr., fol. 94.
Par indigestion survenant.
Que endegestios non puescha aver loc.
Regla de S. Benezeg, fol. 50.
Qu'indigestion ne puisse avoir lieu.
CAT. Indigestió. ESP. Indigestión. PORT. Indigestão. IT. Indigestione.
9. Indigestibilitat, s. f., du lat. indigestibilis (indigestibilitatem), indigestibilité.
Ayga... cum sia subtil, appar que non ha indigestibilitat.
Eluc. de las propr., fol. 74.
L'eau... quoique elle soit légère, il paraît qu'elle n'a pas indigestibilité.
IT. Indigestibilità. (ESP. Indigestibilidad.)
Digne, adj., lat. dignus, digne.
Car anc nul hom dignes de merceyar,
Si la us preyet, no i laissetz fadiar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
Car jamais homme digne d'obtenir merci, s'il vous la demanda, vous n'y laissâtes manquer.
6. Denhar, Deingnar, Deinar, v., lat. dignari, daigner, accueillir, approuver. Si us plagues que m denhessetz grazir.
Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.
S'il vous plaisait que vous me daignassiez agréer.
Can vi Jaufre, sol no s deina
Movre.
Roman de Jaufre, fol. 56.
(chap. Cuan va vore a Jaufre, no se va digná a moure.)
Quand elle vit Jaufre, seulement elle ne se daigne pas mouvoir.
Per autra que t deing ni te voilla.
A. Daniel: Ans qu'els sims. Var.
Pour autre qui t'accueille et te vueille.
M'a faig dire fols motz qu'ieu non deing.
Rambaud d'Orange: Braitz, chans, quils.
M'a fait dire mots fous que je n'approuve pas.
CAT. ESP. PORT. Dignar. IT. Degnare. (chap. digná, dignás: yo me digno, dignes, digne, dignem o dignam, dignéu o dignáu, dignen. Dignat, dignats, dignada, dignades. No se va digná a diná en mí.)
7. Dignificar, v., remplir de dignité, honorer, dignifier.
Part. pas. Trinitat es nombre plus dignificat, nobilitat, magnificat et a Dieus apropriat. Eluc. de las propr., fol. 3.
Trinité est nombre plus dignifié, ennobli, magnifié et approprié à Dieu. ESP. Dignificar. IT. Degnificare. (chap. dignificá: dignifico, dignifiques, dignifique, dignifiquem o dignificam, dignifiquéu o dignificáu, dignifiquen. Dignificat, dignificats, dignificada, dignificades.)
8. Desdenhos, adj., dédaigneux.
Ome que s fai desdenhos
Lai on non es locs ni sazos.
Le Moine de Montaudon: Amicx Robert.
Homme qui se fait dédaigneux là où il n'y a lieu ni temps.
6. Neclechos, Negligos, adj., lat. neglectus, négligent, paresseux.
Cal que sia 'l preveire forfag o neclechos.
Izarn: Diguas me tu.
Quel que soit le prêtre coupable ou négligent.
Mas ades hom n'es negligos
Vas selh que conoys aziros.
Raimond de Miraval: Delz quatre.
Mais on en est toujours négligent envers celui qu'on connaît colérique.
7. Negligentia, Negligencia, s. f., lat. negligentia, négligence, paresse.
Per la soa negligencia, so es que el non ag tal cura en l' aministrar cum el deg.
Trad. du Code de Justinien, fol. 7.
Par sa négligence, c'est-à-dire qu'il n'eut pas en l'administrer tel soin qu'il devait.
Per emendar las negligentias que hom fa.
V. et Vert., fol. 89.
Pour réparer les négligences qu'on fait.
CAT. ESP. PORT. Negligencia. IT. Negligenzia. (chap. negligensia, negligensies.)
8. Negligensa, s. f., négligence.
Esmende totas las negligensas e los mescapz del autre temps.
Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 25.
Qu'il corrige toutes les négligences et les méchefs de l'autre temps.
IT. Negligenza. (chap. negligensa, negligenses. Si no coneixéu estes paraules es perque ha ñagut molta negligensa o negligensia en lo estudi del chapurriau; pero la cosa está cambián.)
Diluvi, Dulivi, s. m., lat. diluvium, déluge, inondation.
En autompne seran grans diluvis. Calendrier provençal.
(chap. Al otoño ñaurán grans diluvios: grans plogudes, inundassions, creixcudes de aigües. A Beseit només cal vore les riades del octubre.)
En automne seront grandes inondations.
El temps del diluvi... lo dulivi duret sobre la terra XL dias et el carantem dia comtat. Liv. de Sydrac, fol. 3 et 48.
(chap. Lo tems del diluvio (universal)... lo diluvio va durá sobre la terra coranta díes y lo coranta día contat. Carantem (caranten) siríe en chapurriau antic “coranté”; después va aná a regá Carlos Rallo Badet, y va pedre una chapa per a que no li prengueren l'aigua.)
Au temps du déluge... Le déluge dura sur la terre quarante jours et le quarantième jour compté.
ANC. FR. Tout le mont par aighe noia,
Quant le grant deluve envoia.
(N. E. ¿Alguien conoce el río Noia, Anoia? San Saturnino, Sant Sadurní. En francés, noyer es ahogar, inundar.)
Roman de Mahomet, v. 682.
CAT. Diluvi. ESP. PORT. IT. (chap.) Diluvio.
2. Esdilovi, Esdoluvi, s. m., déluge, inondation.
Motz grans plueias et seran esdiluvis. Calendrier provençal.
Moult grandes pluies et seront des inondations.
Noe apres l'esdoluvi. Declaramens de motas demandas.
(chap. Noé después del diluvio (universal). Declaramens de moltes preguntes.)