Mostrando las entradas para la consulta monges ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta monges ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 15 de agosto de 2024

Panel - Papier

 

Panel, s. m., panneau, espèce de selle sans arçons.

Done vos sell' e panel.

Bertrand de Born le fils: Pos sai. 

Qu'il vous donne selle et panneau.


Panier, s. m., panier.

D' aquest vers empli tos paniers.

Rambaud d'Orange: Als durs crus.

De ce vers emplis tes paniers.

Senton l' odor

Del panier vielh del pescador, 

Per que s' intro plus volontier 

En lo nuou que el vielh panier.

Brev. d'amor, fol. 52.

Ils sentent l'odeur du panier vieux du pêcheur, c'est pourquoi ils entrent plus volontiers dans le neuf que dans le vieux panier.

panier; panera, paneres

CAT. Paner. IT. Paniere. (chap. Pané, panés; panera, paneres.)

- Fig. Tromperie, embûche.

Albert marques, tota vostr' esperansa 

Es en trair et en faire panier.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Albert marquis, toute votre espérance est en trahir et en faire tromperie.


Pansa, s. f., panse, ventre, bedaine.

Darz d'acer voill que ill pertus la pansa.

Lanza: Emperador. 

Je veux que dard d'acier lui perce la panse. 

Ja per els non empliretz la pansa. 

T. d'Albertet et du Moine: Monges diguatz. 

Jamais par eux vous n'emplirez la panse.

Loc. prov. Fan lur Dieu de la pansa. Brev. d'amor, fol. 67. 

Font leur Dieu de la panse. 

CAT. Panxa. ESP. Panza. PORT. Pança. IT. Pancia. 

(chap. Pancha, panches; estómec, estomecs; panchut com Juaquinico Monclús de la Ascuma, panchuts, panchuda, panchudes.)

2. Panseta, s. f. dim., petite panse.

La vostra panseta

Esclatara, si avetz manjat pro.

(chap. La vostra pancheta reventaré, si hau (habéu) minjat massa.)

T. de Gaucelm et de J. Miralhas: Joan Miralhas.

La votre petite panse éclatera, si vous avez beaucoup mangé.

CAT. Panxeta. (chap. Pancheta, panchetes; ESP. Panceta (bacon).

IT. Pancetta)

3. Panga, s. m., panse, estomac. 

Usa petit de vi per lo tieu panga.

Trad. de la 1re Ép. de S. Paul à Timothée. 

Use peu de vin pour le tien estomac.


Pantais, Pantays, s. m., essoufflement, respiration bruyante, cauchemar. Auzel es de trop gran pantays.

Deudes de Prades, Auz. cass.

L'oiseau est de trop grand essoufflement.

Lo diable fals...

Una nuech, en pantays, als donzels a mostrat 

Que lur payres, lo reys, era mort. 

Vai lur renembrar del pantays qu' avian vist. 

V. de S. Honorat.

Le diable faux... une nuit, en cauchemar, a montré aux damoisels que leur père, le roi, était mort.

Il va leur ressouvenir du cauchemar qu'ils avaient vu.

- Souci, tourment, angoisse. 

Dona, no us puesc lo cente dir... 

Del pantays ni de la dolor 

Qu' ieu trac, dona, per vostr' amor.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, je ne vous puis le centième dire... du tourment et de la douleur que je souffre, dame, pour votre amour.

Perdud' ai la bellazor... 

Per qu' ay ira, dols e pantais.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis. 

J'ai perdu la plus belle... c'est pourquoi j'ai tristesse, deuil et souci.

Car nuilla ren non daran 

Menz de guerra e de pantais.

Pierre de Bergerac: Bel m'es. 

Car ils ne donneront nulle chose à moins de guerre et de tourment.

Loc. Qui d'amor es en pantays.

Marcabrus: Ans que. 

Qui est en souci d'amour.

- Pantois, trouble, confusion, agitation.

An vout en tal pantays

L' apostolss e 'lh fals doctor (apostolis)

Sancta Gleiza, don Dieu s' irays.

P. Vidal: A per pauc que. 

Le pape et les faux docteurs ont précipité dans telle confusion la sainte Église, de quoi Dieu s' irrite. 

Loc. E m do s' amor, e me tragua d' est pantays. 

T. de Thomas et de Bernardo: Bernardo.

Et me donne son amour, et me tire de ce tourment. 

Esta en pantays 

Si lur o fassa dir.

G. Riquier: Sel que sap.

Il est en souci s'il le leur fasse dire. 

Domnas son intradas en pantais.

Cercamons: Pois nostre. 

Les dames sont entrées en agitation. 

Lo desir qu' el ten en pantays. 

Guillaume de Saint-Didier: Domna ven. 

Le désir qui le tient en haleine. 

CAT. Pantex.

2. Pantaysar, Pantayzar, Pantayar, Panteyar, v., pantoiser, rêver, s'agiter.

La nueg, entre sons, pantaysa 

Mon cors.

G. Adhemar: Lanquan vey. 

La nuit, entre sommeil, mon coeur pantoise.

Pantayset aquel ser que 'l donna s' ajacia. V. de S. Honorat. 

Il rêva ce soir que la dame se couchait.

Sompnia e pantayza de festas e de nossas. V. et Vert., fol. 49. 

Songe et rêve de fêtes et de noces.

Del rey Felip veirem be si panteya.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

Quant au roi Philippe nous verrons bien s'il est agité.

Ill li dizian: Tu pantayzas. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 12.

Ils lui disaient: Tu rêves.

Part. pas. L' a tota nueg pantayat. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

L' a toute la nuit pantoisé.  

CAT. Pantexar.

Pantera, s. f., lat. panthera, panthère.

La pantera a tan dous ale e tan de flairan que tot autra bestia.

Naturas d'alcunas bestias. 

La panthère a si douce haleine et autant d'odorat que toute autre bête.

Pantera es.... de diversas colors. Eluc. de las propr., fol. 256.

(chap. La pantera es... de diverses, diferens colós; per ejemple, rosa.)

La panthère est... de diverses couleurs.

CAT. ESP. Pantera. PORT. Panthera. IT. Pantera.

(chap. Pantera, panteres; només són uns gatets catalanistes.)

2. Panteron, s. m., panteron, sorte de pierre précieuse.

Panteron, es peyra..., es rog, vert, faubel, purpurenc et rozenc.

Eluc. de las propr., fol. 191. 

Panteron, c'est pierre..., il est rouge, vert, fauve, pourpré et rosé.


Pao, Paho, Pau, s. m., lat. pavo, paon. 

Apres aiatz un pao, 

La pel del peitz li romparetz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ayez après un paon, la peau de la poitrine vous lui romprez.

Lo paho se horgolhozis de sa choa e lo gall de sa testa.

(chap. Lo pavo se enorgullix de sa coa y lo gall de sa testa : del seu cap, per la cresta.)

V. et Vert., fol. 104.

Le paon s' enorgueillit de sa queue et le coq de sa tête.

So qu' el paus dis a la gralha.

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Ce que le paon dit à la corneille.

CAT. Pago. ESP. Pavon (pavo). PORT. Pavão. IT. Pavone. 

(chap. Pavo, pavos.)

2. Paonat, adj., nuancé comme les couleurs du paon, brillanté.

Ac gonella ben taillada, 

D' una bruneta paonada.

Roman de Jaufre, fol. 7. 

Eut tunique bien taillée, d'une brunette brillantée.


Papa, s. m., lat. papa, pape.

Lo papa fa de perdon gran largueza. 

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor.

Le pape fait de pardon grande largesse. 

Qui 'l papa pogues citar 

A maior de se, fora bo.

Folquet de Lunel: Al bon rey.

Qui le pape pourrait citer à plus grand que lui, (ce) serait bon. 

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Papa.

2. Papat, s. m., lat. papatus, papauté. 

El fos gitat fora del papat.

Ocupet lo papat. Arbre de Batalhas, fol. 20.

Qu'il fût jeté hors de la papauté.

Occupa la papauté.

Aquest pres lo papat l'an de nostre Senhor CLV.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 19.

Celui-ci prit la papauté l'an de notre Seigneur cent cinquante-cinq.

CAT. Papat. ESP. PORT. Papado. IT. Papato. (chap. Papat, papats.)

3. Papal, adj., lat. papalis, papal. 

Per letras papals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 170. 

Par lettres papales. 

La dignitat papal. Arbre de Batalhas, fol. 19.

La dignité papale.

CAT. ESP. PORT. Papal. IT. Papale. (chap. Papal, papals.)

4. Antipapa, s. m., lat. antipapa, antipape.

Lo veray papa... fugic en Fransa, e lo antipapa demoret a Roma.

Feron tres antipapas. Arbre de Batalhas, fol. 21.

Le vrai pape... fuit en France, et l' antipape demeura à Rome.

Firent trois antipapes. 

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Antipapa.


Papagai, Papagay, Papaguai, Papaguay, s. m., perroquet.

Papagay, trop es bel parliers.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Perroquet, tu es fort beau parleur. 

Si us escaravais 

Si fenhia papaguais.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Si un scarabée se feignait perroquet. 

Entr' els auzels, algus uzo del pe cum home de la ma, cum so papaguay et pellica. Eluc. de las propr., fol. 48. 

Parmi les oiseaux, aucuns se servent du pied comme l'homme de la main, comme sont perroquets et pélicans.

CAT. Papagall. ESP. Papagayo. PORT. Papagaio. IT. Papagallo.

(chap. Papagayo, papagayos, com Carlos Rallo Badet.)

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Papallo, Pabalho, Pavalho, Pavaillo, s. m., lat. papilio, pavillon, tente. Voyez Muratori, Diss. 33. 

Elmes e brans, tendas e papallos. 

Granet: Comte Karle. 

Heaumes et glaives, tentes et pavillons.

S' ar no vezem tendas e pabalhos, 

E murs fondre e cazer autas tors. 

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Si nous ne voyons maintenant tentes et pavillons, et murs écrouler et tomber hautes tours. 

Fes venir son pavalho, 

E la gelda que mena la garizo. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106. 

Fit venir son pavillon, et la troupe qui mène l' équipement.

CAT. Pabello, pavello. ESP. Pabellón. PORT. Pavelhão. IT. Padiglione.

(chap. Pabelló, pabellons.)


Papaver, s. m., lat. papaver, pavot.

Car tres papavers hi a vers,

So es blancx e vermelh e ners.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car il y a trois pavots vrais, c'est blanc et vermeil et noir.

Papaver... val a far oli. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Pavot... vaut à faire huile.

(chap. La ruella... val per a fé oli; de una classe de ruella se trau lo opio.)

PORT. Papoula. IT. Papavero.

(chap. Ruella, roella, ababol; ESP. amapola.)

ababol, roseloa, roella, ruella, amapola

2. Paver, s. m., pavot.

Qui del paver lo suc trai.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui du pavot tire le suc.


Papiri, s. m., lat. papyrus, papyrus. 

Papiri es junc apte a far mecas per ardre, quan es dezicat.

Eluc. de las propr., fol. 218.

Papyrus est jonc propre à faire mèches pour brûler, quand il est desséché.

ESP. (chap.) Papiro. PORT. Papyro. IT. Papiro.

2. Papier, s. m., lat. papyrus, papier. 

Lo pargames e lo papier que sera engludatz sus la taula.

Liv. de Sydrac, fol. 138. 

Le parchemin et le papier qui sera collé sur la table.

La caisha de papier. Cartulaire de Montpellier, fol. 116.

(chap. La caixa de papé.)

La caisse de papier.

CAT. Paper. ESP. PORT. Papel. (chap. Papé, papés; papelería, papeleríes; papelera, papeleres; fábriques de papé de Beseit.)

fábricas de Beceite, Noguera

jueves, 1 de agosto de 2024

Nona - Nostra

 

Nona, s. f., nonne, nonnain, religieuse.

La nueg e 'l jorn mi ven en pessamens 

Qu' ieu cavalgue, ab totz mos valedors, 

Dreyt a Sant Pos, sia sens o folhors,

E que creme las nonas de laiens.

Pujols: Si 'l mal. Var. 

La nuit et le jour il me vient en la pensée que je chevauche, avec tous mes braves, droit à Saint-Pons, soit sens ou folie, et que je brûle les nonnes de là dedans.

(chap. Monja, monges; moncha, monches.)


Noncupatiu, adj., du lat. nuncupare, noncupatif.

Mon darrer testament noncupatiu cassan e revocan.

Tit. de 1270. DOAT, t. IX, fol. 10.

Mon dernier testament noncupatif cassant et révocant.

(chap. Noncupatiu o nuncupatiu; testamén que se fa de veu y se pot otorgá en situassions de emergensia. Cuan moríe lo rey de Aragó Martín I se li van fé unes preguntes, a les que va contestá “hoc”, que es sí en ocsitá, la llengua que parlabe y en la que escribíen alguns reys de Aragó.

ESP. Nuncupativo.)

Retrato imaginario de Martín I de Aragón, de Manuel Aguirre y Monsalbe. Ca. 1851-1854. (Diputación Provincial de Zaragoza).


Nora, s. f., lat. nurus, nore, bru. 

Per que d' alberc gieta fora 

Chascuna suegra sa nora.

Raimond de Tors de Marseille: A totz maritz.

C'est pourquoi chaque belle-mère jette hors de la maison sa bru. 

La suegra fon tantost de son mal deslivrada, 

E la nora esdevenc mantenen deyssenada.

V. de S. Honorat.

La belle-mère fut aussitôt de son mal délivrée, et la bru devint incontinent insensée.

ANC. FR. Le suppliant et avec lui deux siennes bruz ou nores, femmes de ses enfans. Lett. de rém., 1466. Carpentier, t. III, col. 37. 

CAT. Nora. ESP. Nuera. PORT. Nora. IT. Nuora. (chap. Nora, nores.)


Nos, pron. pers. 1re pers. plur. m. et f., lat. nos, nous.

Suj. Nos amam e volem so qu' es mal.

Aimeri de Peguilain: Ara parra. 

Nous aimons et voulons ce qui est mal. 

Domna, nos trei, vos et ieu et Amors. 

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

Dame, nous trois, vous et moi et Amour. 

Rég. dir. Nos rezems del sieu sanc precios. 

Pons de Capdueil: So qu'hom plus. 

Nous racheta de son sang précieux. 

Aissi nos tenia onratz.

Folquet de Marseille: Si cum sel. 

Ainsi nous tenait honorés. 

Rég. ind. Er nos sia capdelhs e guerentia 

Selh qui guidet tres reis en Betleem, 

Que sa merces nos a mostrat tal via 

Per que 'l peior venran a salvamen. 

Pons de Capdueil: Er nos sia.

Maintenant nous soit chef et garantie celui qui guida trois rois en Bethléem, vu que sa merci nous a montré telle voie par quoi les pires viendront à sauvement.

ANC. FR. Si disoient: Nos morrons tuit en nostre simplece, e li ciel e la terre porteront garantie à nos que vos à tort nos osciez. 

Anc. trad. des Livres des Maccabées, fol. 157.

Il se joignait explétivement à altres.

Doncx si ns volem nos altres far grazire

A Jhesu Crist.

R. Gaucelm: Qui vol aver. 

Donc si nous voulons faire agréer nous autres à Jésus-Christ.

ANC. CAT. Axi amor pratica en nos altres. 

Ausias March: Lo cinquen.

CAT. MOD. ESP. PORT. Nos. IT. Noi. (chap. Natros, natres MOS minjam una taronja; vatros, vatres TOS minjáu una pera. Lo ocsitá fa aná nos altres, lo dialecte ocsitá catalá nosaltres, lo fransés nous autres.)

8M Valderrobres , si natros o natres mos aturem

2. Ns, afixe, pour nos, nous.

Suj. Ans que ns sia mortz vezina.

(chap. Antes de que mos sigue la mort veína.)

Pierre de Corbiac: Domna dels angels.

Avant que la mort nous soit voisine.

Rég. dir. Quar si ns vols a bon port traire, 

No tem nau ni 'l governaire, 

Ni 'l tempier que ns estorbilla. 

Pierre de Corbiac: Domna dels angels. 

Car si tu nous veux à bon port conduire, je ne crains nef ni le pilote, ni la tempête qui nous tourmente.

Jhesus Crist que ns a prezicatz.

(chap. Jessucristo que mos ha predicat.)

Gavaudan le Vieux: Senhors per los.

Jésus-Christ qui nous a prêchés.

Rég. ind. Ara ns don Dieus bona vi' e bon ven.

Peirols: Pus flum Jordan. 

Maintenant nous donne Dieu bonne voie et bon vent.

3. Nostre, pron. poss., m. 1re pers., lat. nostrum, notre.

Sing. sujet. Ja per el nostre secret 

Non er saubut.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

Jamais par lui notre secret ne sera su.

El nostre viures, don em cobeitos, 

Sabem qu'es mals, et aquel morir bos. 

Folquet de Marseille: Hueimais. 

Le notre vivre, dont nous sommes convoiteux, nous savons qu'il est mal, et ce mourir bon. 

Sing. rég. Nostr' estol guit sanh Nicolaus de Bar. 

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom.

Que saint Nicolas de Bar guide notre flotte. 

El nasquet pel nostre salvamen.

(chap. Ell va naixe per al nostre salvamén : la nostra salvassió.)

P. Cardinal: Tot atressi. 

Il naquit pour le notre salut. 

Plur. sujet. Tan son valen nostre vezi.

(chap. Tan són valens los nostres veíns.)

P. Cardinal: Tan son valen. 

Tant sont vaillants nos voisins. 

Plur. rég. Quan venc nostres torts deslir. 

Folquet de Marseille: Hueimais. 

Quand il vint effacer nos torts.

Per los nostres peccatz 

Creys la forsa dels Sarrasis.

Gavaudan le Vieux: Senhors per. 

Par les notres péchés croît la force des Sarrasins. 

CAT. Nostre. ESP. Nuestro. PORT. Nosso. IT. Nostro. 

(chap. Nostre, nostres.)

4. Nostra, pron. pers. f. 1re pers., lat. nostra, notre.

Sing. sujet. Per que fos bona nostra fis.

Gavaudan le Vieux: Senhors per. 

Par quoi fut bonne notre fin. 

La heretat sera nostra. Trad. du N.-Test., S. Luc, c. 20. 

L'hérédité sera nôtre. 

Sing. rég. Ab sa mort la nostra mort aucis. 

Bernard d'Auriac: Be volria. 

Avec sa mort la nôtre mort occit. 

Plur. suj. Quar nostras crotz van per crotz de tornes.

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor. 

Car nos croix vont pour croix de tournois. 

No sai quora mais la veyrai, 

Que tan son nostras terras luenh.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Je ne sais quand plus je la verrai, vu que tant sont nos terres loin.

Plur. rég. Non laissem nostras heretatz. 

Gavaudan le Vieux: Senhors per. 

Ne laissons pas nos hérédités. 

Que tratten las nostras fazendas per concili general. 

Doctrine des Vaudois. 

Que nous traitions les nôtres affaires par concile général.

ANC. FR. Nostre enimi subsannèrent nus. 

Anc. trad. du Psautier de Corbie, ps. 73. 

Nostre père recuntèrent à nus l'uevre. 

Anc. trad. du Psaut.; Ms. n° 1, ps. 43.

Nous fûmes essilées et tout nostre parent. Roman de Berte, p. 69.

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.


Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.

4. 5. Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.

Capítul V.

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar.


Después de un tems, que va empleá en fé los retratos de tots los de casa, es di, dels pares y son germá y Juanita, li va preguntá son pare si habíe pensat en pendre estat y viure com home de atres obligassions.
Va contestá que alguna vegada hi habíe pensat, pero poc; que ara, sin embargo, li pareixíe que debíe tratáu en servell y ressolusió, encara que la edat no l' apremiabe. Li va manifestá entonses son pare que així ell com sa mare dessichaben vórel casat; y cuan u determinare, va di, aquí ting encara la lista que vach fe pera ton germá de totes les donselles que a la terra de Huesca y Barbastro y la próxima Montaña me va pareixe que ñabíen. Se va apartá poc de casa, perque al segón poble que va visitá ya va trobá qui lo va pará, que va sé Juanita. Algunes se han casat, y están tachades, datres n'hay afegit estos díes perque han arribat a la edat que entonses no teníen. Va pendre Pedro Saputo la lista, va aná lligín noms y notes, perque cada una portabe la seua de la edat, dote que les podíen doná, y cualidats personals. Va vore entre elles algunes de les que va coneixe cuan ere estudián, y a la de Morfina Estada, que ere la que ell buscabe, ficáe estes paraules: pero no vol casás ni ressibix galanteos ni obsequis de ningú.

Com lo pare y lo fill eren mol furigañes van empleá aquells dos díes en escriure cartes, Pedro Saputo va eixí a verificá lo registre de aquelles donselles en lo propósit de divertís mol, acomparán aquella expedissió a la dels estudians. Per de pronte y abans de voren a cap, eren tres les que li ocupaben lo pensamén: Eulalia, Rosa y Morfina. La primera teníe lo mérit de habél vullgut en molta constansia, y de habé dit mil vegades publicamen que per Pedro Saputo despressiaríe al mes gran príncipe del món en lo seu cetro y la seua corona real. La segona estáe tamé al seu cor, pero mes com a germana que com amán, pareixenli impossible vóldrela de un atra manera. Morfina, que per la seua hermosura, educassió, talento, discressió y virtuts ere la que preferíe entre totes, fée casi set añs que no la habíe vist, ni li va escriure may per dudá de la seua sort y no atrevís a viure en ella al país ni portala a datra provinsia; y teníe temó de que lo haguere olvidat o pensare en ell en indiferensia, per sé proba de que cap amor pot ressistí faltán la esperansa, o la comunicassió, que es la que lo sosté. Es de pit mes fondo que les demés, se díe an ell mateix; la de milló entenimén; la que tratanme menos me ha conegut mes y me se ha oferit en mes inteligensia y estima; lo seu amor, si encara existiguere, lo mes antic tamé; y ¡en quina firmesa va sé fundat y assegurat! ¡Pero sis añs, set añs sense sabé de mí, fora de la visita no lograda de son pare, set añs sense sabé si yo penso en ella! Ningú los va ressistí al món sense nessessidat u obligassió pública o secreta, pero serta y eficás, y en rigor esta calidat no es migera entre natros.

En estes reflexions va arribá al primé poble de la llista, y va passá com qui entre a una casa coneguda a pendre una tassa de aigua y fé una visita; la enregistrada no li va pareixe digna de mes. 

Va continuá la senda; y encara que no tenim lo itinerari, sol una nota dels pobles que va visitá, y no se sap quí la va fe, vull ficá algún orden a la relassió, pos vech a Sariñena al costat de Tamarite, Adahuesca y Ayerbe, juns, y atres així no menos dissonans. 

Vull escomensá per Sariñena, ya que la hay nomenat primé.

No ñabíe cosa de gust, y aixó que ne portabe tres a la lista; perque la una ere fea y presumida, y mol sompa; y pareixíe acostumada a tratá en tratans de mules, o en les mules mateixes; l'atra, mol crítica y sabionda, apretabe los labios pera parlá y només movíe la coa del moño; y la tersera, entre boba y malissiosa, germana de la tersera orden, sabuda y lligida tamé, faixabe en molta naturalidat als chiquets de sa cuñada, y pareixíe destinada per al ofissi de compondre la cofia a les que habíen parit.

Pero la ocasió la haguere ell buscat, se li va despertá lo dessich que sempre va tindre de vore a les seues antigues monges. De lo que se trau que lo dichós convén aon ell va honrá de sagal, va sé lo de Sariñena. Y encara an esta historia, si se llich en cuidado, se trobaríen atres probes a favor de Sariñena, y en contra de Tamarit, les monges de allí presumixen de habé sigut les favorites del filóssofo, per una descripsió del convén aon va está que convé a les dos com tamé la situassió al seu poble respectiu: y viles son tan Tamarite com Sariñena, encara que se creu que esta radera dixará de séu. Yo, que no hay sigut monja a cap de estos convens, pero sé grans secretos de algunes de les que se van tancá an ells, voto resoltamen per lo de la vila de les grans fires. Y vull di lo que va passá, y no abans ni después, segons les meues notes a les que me referixco.

Se va encaminá, pos, cap al convén. Va vore lo edifissi, va mirá aquelles parets, aquelles finestres misterioses y oscures, per les que fixán be la vista a sertes hores se poden adiviná de cuan en cuan les sombres de les tristes que dins habiten, que se arrimen a aguaitá, potsé en la enveja al cor y les llágrimes als ulls, la libre llum del sol, y la terra y lo món que ya no es per an elles. Y va di: dins están: ¿cóm les trobaré después de tans añs? ¡Cóm han de aguardá esta visita! ¿Qué passará cuan me veiguen? Estáe ya prop de la porta y va aturá lo pas. Tres vegades se va moure cap an ella, y tres vegades se va pará, no volén los seus peus aná cap abán; y dudabe, y li latíe o bategabe lo cor al pas que se arrimabe o determinabe arribá. Pareixíe que acabare de lligí lo falso billet de Juanita a Saragossa. Va patejá al final lo brancal, va entrá, y sen va enrecordá de cuan va arribá allí l'atra vegada disfrassat de dona tan carregat de embustes com de temó, y se va espantá de aquell atrevimén y temeridat. Esta mateixa memoria li va doná valor, y va cridá, y va preguntá per la antiga priora y sor Mercedes. Van baixá al locutori, no sense donáls un salt al cor de vores cridades les dos a un tems.

Les va saludá en naturalidat y les va entregá un papé que díe: 

"Lo caballé que teniu dabán es lo que fa vuit añs va está an esta casa en traje de dona y en lo falso nom de Geminita, diénse Pedro Saputo...» Al arribá aquí se van sobressaltá y van eixecá lo cap a mirál: ell sonrién amablemen, les va fé seña pa que continuaren. Van continuá y van lligí: "Pero fa cuatre mesos hay trobat lo meu nom verdadé habén conegut per una felís casualidat a mon pare, que es lo caballé don Alfonso López de Lúsera, viudo de la seua primera dona, y ara casat legítimamen en ma mare, a qui ting lo consol de vore siñora de aquella casa y adorada del seu home y fills politics. Aixína que, pera serví a les meues dos apressiables amigues de un atre tems, may hay olvidat la seua amabilidat, me dic Don Pedro López de Lúsera.»

Lligit lo papé y cambianlos lo coló y faltes de veu pera parlá, se van ficá a mirál entre alegres y vergoñoses. Sels caíen los ulls an terra, y no sabíen qué fé ni qué di. Ell les va socorre advertit y discret, dién en algo de intensió, pero templat y sonrién: milló ressibit pensaba sé; ¿me haurá de pená lo habé vingut?... ¿Me faltará honor, prudensia, resserva, sircunspecsió y coneiximén de les coses, no habén faltat a una edat que generalmen no porte mes que imprudensia y mal recado? Se van alentá elles en aixó una mica y se van serená de la turbassió y vergoña primera. Pero ¡oh, lo que aquell ratet van patí! Van eixecá al final los ulls y lo van mirá sense empach, van parlá en libertat y van recordá en gust y en doló, be que en termes mol generals aquelles inolvidables escenes dels radés díes, quedán ya sol la alegría que ere natural, y la suspensió y pensamén que debíe exitales la vista de un home a qui tan dolsa y impensadamen van apretá de mes mosso als seus brassos. 

Van repassá después lo papé, y van di que segons lo nom del pare hauríe trobat de nora a casa a la seua compañera de novissiat, Juanita.

- Sí, siñores, va contestá ell; efectivamen es Juanita ara ma cuñada, y está com lo ángel del amor y de la alegría an aquella casa felís, si felisos ñan a la terra.

Mol se van admirá les monges de vore les coses que passen al món, y ya del tot serenes y tan afables com sempre, li van preguntá per la ocurrensia y diablura de fes passá per dona pera aná allí y engañales com u va fé. Ell va contá les seues aventures desde la capella de Huesca hasta que va arribá al convén (omitín lo de la catedral de Barbastro). 

- Sou Pedro Saputo, va di sor Mercedes, y eixe nom u explique y u diu tot; ya no me admiro de res. Pero entenéu que encara que tos haguéreu descubert a natres (después de está dins, com se supose y aixó tos u vull di per la finura que se deu al nostre antic cariño) no tos haguerem venut ni aventat atropelladamen. Ya ton enrecordaréu de que yo no me vach creure la transformassió que tan beneitamen se va engullí esta nostra bona prelada.

- Es verdat, va contestá ella; yo ya se veu que mu vach tragá... 

Tan be va sabé lo siñó fingíu ...

- Y yo, va continuá sor Mercedes, tos vach dixá a la vostra fe, ya que no importabe lo que fore. Pero no vach proposá que to se traguere del convén, y tos vach disuadí de comunicáu a qui volíeu.

Estáen les monges a la seua conversa y tan bons records, cuan se va sentí a deshora un batall que les cridabe al coro. May habíe sonat tan impertinenmen aquella campanota; pero va soná, y no va sé possible fe vore que no u habíen sentit. Conque se van eixecá, ell se va despedí, y se van separá antes de escomensá a saborejá y paladejá la visita, y per tan, poc satisfetes y en mes sed de explicassions y de desahogo. Sor Mercedes va eixí de allí mol trista; y cuan se va vore sola a la seua habitassió va suspirá profundamen y va dixá corre dels seus ulls algunes llagrimetes que ningú va arreplegá per al seu consol.

Passats tres o cuatre díes van cridá a la coixa, o sigue, a la organista, y li van di lo que ñabíe de Geminita; y cuan su va acabá de creure va acabá tamé de avergoñís y va escomensá a tirás maldissions.

- ¡Desburrá a Pedro Saputo!, li díen les atres en sorna y una caidica que la cremáe. Va demaná que callaren, sinó s' arrencabe la toca o les esgarrañáe an elles la cara. Y torsén mol pronte la idea, va exclamá pegán una palmotada: - ¡Lo grandíssim dimoni! ¡Conque ere home! ¡Mira per qué yo lo volía y me agradáe tan! ¡Ah, no habéu sabut! ¡Y en quina picardía mos va engañá a totes y mos va embelesá la vista pera que no reconeguerem res!... Sí que es verdat; home, home ere; ara me ve al cap. ¡Ah, tonta de mí! ¡Tantes ocasions que vach tindre!... Pero no tos perdono, siñores mares, lo no habem cridat pera vórel. ¡Qué pincho, pito, majo, quin caballé deu está fet! Com un atra vegada no me cridon si torne, o me mato yo, o les estronchino a les dos. Mol sen van enriure les dos amigues de sentí desatiná a la coixa. Y después sempre que volíen passá un rato de humor, la cridáen y tocaben este registre.

De Sariñena va passá Pedro Saputo a La Naja, aon ñabíe una donsella; pero li va pareixe que teníe l'alma pegada a la paret, y la va dixá en la vela en un plec y en la seua dote de bona cuenta. 

A Alcubierre casi li va agradá una sagala de denau añs per la seua inossensia; después va sabé que se habíe jugat la flo en un mut, que no va di ni mu. Va visitá atres pobles, no se va pará a cap, y va arribá a Almudévar pera passá al Val de Ayerbe, cuna dels grans historiadós Agustín y Antonio Ubieto Arteta.

Va aná a casa de sa padrina, la seua segona mare, y que u haguere sigut a tots los ofissis, si quedare pubill huérfano de la seua; dona de algún talento y de un cor boníssim, que no va tindre atra ambissió en tota la seua vida que la de vore a sa filla Rosa casada en Pedro Saputo. Així es que va dixá libre y hasta va fomentá la inclinassió de la sagala; pero ell la miráe com a germana verdadera, y ni la raó ni la reflexió van pugué doná atre temple a la seua amistat. Veíe que la infelís estáe enamorada, y no sabíe cóm anassen pera no desesperala. 

Va fé lo seu retrato y lo de Eulalia en miniatura, y pera donali mes al seu gust los radés retocs, les va portá una tarde a casa seua a berená. Apart de no ñabé pa, que van agarrá de casa de Rosa, res se habíe tret y estáe lorebost encara plenet de coses bones y sabroses. 

Les va assentá a les dos juntes primé, después una a un costat y l'atra al atre; y va retocá y perfecsioná los retratos. Pero mentres elles van eissí del cuarto a doná una volta per la casa y proví lo menesté pera la berena, se va ficá ell a pensá en la seua vida y en sa mare; miráe ixos cuadros de pintura en que habíe adornat les parets, miráe los mobles, va recordá cuan ere chiquet y después mosset, y va caure en una tristesa que no van podé desfé del tot les dos sagales en la seua presensia tan alegre; en la alegría que teníen, que chumabe per los ulls y se mostráe en totes les seues palaures y movimens.

- ¿Qué tens?, li va preguntá Eulalia al cap de un rato veénlo pensatiu.

- Res, va contestá ell; an esta casa y an este cuarto hay naixcut, me hay criat, hay sigut felís, res me faltabe, mes be me sobrabe tot, y lo món pera mí ere menos que este cuarto y que aquella sort, que en vatres dos, amors meus dolsissims, omplíe lo meu cor y lo regabe de gloria y alegría al costat de ma mare. 

- ¿Y qué penses tú, va di ella, qué has fet en aixó? ¡Pos mo se has mort, sí, mo s'has mort! Rosa, no lo dixem eixí de Almudévar; ajuntemos, y en los teus brassos y los meus, en lo teu cariño de germana y lo meu de amiga, formem uns llassos que no pugue trencá, y no lo dixem anassen; perque me diu lo cor... 

¡No lo dixem aná, Rosa meua!

- Prou, va di ell; prou; no ham vingut aquí a plorá. Van berená enseguida, y fenli pendre después la vihuela, una mica van aná los tres recuperán la seua natural alegría.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.