champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
CAT. Pubertat. ESP. Puberdad (pubertad). PORT. Puberdade. IT. Pubertà.
(chap. Pubertat, pubertats; púber, pubers : que está a la edat de la pubertat.)
Pudicicia, s. f., lat. pudicitia, pudicité, pudeur.
Pudicicia, so es a dire pura honestat en parlamens, regardamens, tocamens. Eluc. de las propr., fol. 69.
Pudicité, c'est-à-dire pure honnêteté en langage, regard, toucher.
CAT. ESP. (pudor) PORT. Pudicicia. IT. Pudicizia. (chap. Lo pudor: pura honestidat en parlamens, miramens, tocamens.)
Pudir, v., lat. putere, puer, avoir mauvaise odeur.
Ieu l' ai faich lavar e forbir,
E ja no 'l sentiretz pudir.
Raimond de Durfort: Turcmalec.
Je l'ai fait laver et fourbir, et désormais vous ne le sentirez puer.
Sa flor... put et es desplazens.
(chap. La seua (sa) flo... put y es desplaén : desagradable.)
Eluc. de las propr., fol. 212.
Sa fleur... pue et est déplaisante.
Part. prés. Vautor
No sent plus leu carn puden,
Com clerc o prezicator
Senton ont es lo manen.
P. Cardinal: Tartarassa.
Vautour ne sent pas plus vite chair puante, comme clercs ou prédicateurs sentent où est le riche.
ANC. FR. Si seroit certes li femiers
Qui de puir est coustumiers.
Roman de la Rose, v. 8950.
Phlégre qui les reçut put encore la foudre
Dont ils furent touchez.
Malherbe, liv. II.
CAT. Pudir. IT. Putire. (chap. Putí : putixgo o putixco, putixes, putix o put, putim, putiu, putixen; fé pudó; mala auló, corrompina; aixó put y corrom.)
2. Pudor, s. f., puanteur, infection, odeur.
La pudors agra us tost mortz.
(chap. La pudó tos haguere matat pronte.)
A. Daniel: Puois Raimons.
La puanteur vous aurait tôt tué.
Estaitz luenh que puscatz sostener la pudor, et obric lo potz e la pudor issic mala e grans.
Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:
"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»
Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.
Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.
En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito.
Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:
- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.
- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones.
Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases.
Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.
Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.
Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.
En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.
Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).
Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.
Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.
Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:
- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos:
a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.
- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.
Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).
Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.
Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:
- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.
Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvos, lo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.
Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.
Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.
Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.
Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.
Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:
- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?
Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:
- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.
- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.
- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:
Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:
Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.
No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.
Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit.
Y va torná a la seua.
Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.
¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.
Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.
Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:
- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.
- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.
- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped.
Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.
- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.
Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.
Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá.
¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.
- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.
- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.
Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.
Original en castellá:
Capítulo X.
Pedro Saputo da principio a la vida estudiantina.
Aquella noche dieron consigo en una aldea de más de sesenta y ocho casas, y llegados entre dos luces y haciendo alto en la plaza tocaron un poco los instrumentos para llamar la atención. Pronto estuvieron rodeados de gente dejando muchos la cuchara en el plato por venir a oírlos. Paquito a una seña les hizo formar el púlpito, salta en él y dice en tono oratorio y grave: «Hijos y señores de esta ciudad: no penséis que estos cinco estudiantes venimos a pediros el pan que os habéis de comer ni los dineros que tenéis condenados a muerte, porque somos bastante ricos para no necesitar nada de lo que tengáis más menester y falta. Mucho menos venimos a saber lo que vuestras mujeres han hecho hoy o hicieron ayer; aunque si quisiéramos bien os sabríamos decir lo que harán mañana. Ni menos venimos a haceros ricos, porque esta operación y pensamiento la guardamos para nosotros; pero tampoco pobres, aunque hoy nos deis de cenar y cama y mañana lo que nos cumpla. A lo que venimos es a quitaros cavilaciones y ahorraros de ciento dieciséis visitas de vuestro médico si lo tenéis; aunque según yo conjeturo o no tenéis, o le pagáis y no os visita.» Y era la verdad, porque se habían concertado con el médico de otro lugar mayor y nunca iba a éste si no le llamaban, salvo a firmar la escritura y cobrar su cuanto.
Oíale embelesada aquella gente, se reían como bobos, y él al paso que se internaba en la materia se soltaba en chistes y maliciosas alusiones, pero arrebozando mucho la idea para que a nadie causasen rubor; y concluyó preguntando si los escolásticos habían de dormir en la plaza y cenar rayos de luna y resplandores de las estrellas. Luego se acercó un hombre de buen talante que dijo ser el alcalde y pidió dos para su casa; y otro de buenas trazas pidió los tres restantes; y otro de no peores indicios pidió los cinco; y por buena composición y tomando la mano Paquito, porque aún había otros que querían llevárselos, se acordó que cenarían en cinco casas, uno en cada una, y dormirían en dos las más vecinas entre sí para separarse menos. Pero que antes, para alegrar a tan nobles vecinos, darían una vuelta por el lugar tocando los instrumentos, que eran una vihuela, un violín, una pandera y el pito. Abría camino Paquito cuatro o seis pasos adelante hablando sin parar y haciendo reír a la gente que apenas se oía la música por encima de las risas y carcajadas. Nadie se descosía de ellos; y dijo: - Si pensáis, señoras mujeres, que hoy en esta ciudad se ha de cenar viento y armonía de oídos, estáis muy equivocadas. Sabed, sobre todo, que esta primera música es sólo para los hombres, la otra será para vosotras. Pero id de aquí inmediatamente a aderezar la cena, o de lo contrario muere la música y no la resucitáis aunque os tornéis todas brujas las que no lo fuéredes ya ahora. - Tiene razón, gritaron los hombres; a casa las mujeres. Y ellas avergonzadas de temor de otra jaculatoria más picante, se iban deshaciendo del motín y escurriéndose a sus casas. Dieron, pues, la vuelta al lugar, y se repartieron a cenar.
Reunidos después en casa del alcalde con los prohombres del pueblo deliberaron que, por más capaz, fuese el baile en la sala de las casas consistoriales; y a los estudiantes les dijeron que no pidiesen nada porque entre los principales y más generosos les recogerían una buena propina. Y así lo cumplieron como honrados.
El baile duró hasta las doce de la noche, y anduvo por alto el buen vino blanco, los bizcochos y la galantería. Al día siguiente se despidieron muy a lo caballero de las personas que más los habían honrado y favorecido, y del pueblo con una música rasgada que los iba llevando fuera del lugar, siguiéndolos todos con grande afición y contento. Pararon de tocar a la salida y alzaron los instrumentos en señal de besamanos, y después con las gorras se despidieron más en forma y a la inteligencia del vulgo.
En el mismo pueblo se hicieron con un Arte viejo que pidieron a un huésped, y tomándole Pedro Saputo, en un rato repasó los nominativos, en otro las conjugaciones, callando que las hubiese aprendido; tomó de memoria escribiéndolas en un papel las partes indeclinables de más uso, y en pocos días salió un mediano latino faltando poco de lo que prometiera cuando dijo que aprendería el latín en ocho días. Porque con el ejercicio de hablar siempre en latín entre ellos, muy pronto igualó a sus compañeros, y después en su casa le acabó de aprender con más fundamento. Los estudiantes no quisieron creer que no supiese latín, sino que hizo que lo estudiaba y que no los entendía, todo pamema. Porque además en las cuestiones de filosofía y aun de otras ciencias, que se movían, hablaba tan bien y mejor que ellos, y discurría muy sabiamente en todas. Y le miraron con respeto creyéndole de alto nacimiento, aunque disimulado con aquel disfraz, pues todavía les dio otras y otras pruebas que los confirmaron en esta sospecha.
Luego que estuvieron fuera del pueblo y algo distantes, les pidió que le hiciesen la merced de leerle o decirle las ordenanzas, usos y estilos que guardaban; y le respondieron: - Sabéis ya tan bien como nosotros porque todas se reducen a dos, a ser honrado y hacer común lealmente el trabajo y el provecho. - Sélas en efecto, como decís, contestó él, porque son las leyes de la razón y de la buena y justa sociedad. Y parlando y proyectando escenas, juegos y diabluras, se entretuvieron también lo más del día, y llegaron a las cinco de la tarde a un lugar de hasta trescientos o cuatrocientos vecinos, y entraron tocando un vivo pasacalle, añadido ya un nuevo instrumento a la orquesta: porque Pedro Saputo, habían mandado hacer al herrero de la primera aldea un triángulo de hierro delgado y bien martillado para que fuese muy sonoro.
El que tocaba el pito, que era seco y muy feo, y, como todos los feos suelen ser, decidor y gracioso, tenía el papel de tuno, que siempre se da al más matraca y despabilado de la compañía. Y aunque desde que oyó la víspera a Paquito se creía muy inferior a él, no obstante conservó la autoridad ordinaria. El pito por otra parte era instrumento muy mañero y no sólo no le incomodaba, sino que hacía poca falta a la orquesta, y le tocaba o no según se le antojaba o convenía.
Como entraron ya tocando se agolpó un gran gentío sobre ellos, y luego el tuno alzando el pito en alto, dijo: - Señores, a mi pito, a mi pito, que a nadie hace falta como veis sino a la vihuela y la pandera. A mi pito, digo; esa media peseta, esa peseta, ese escudo, ese doblón cortado de una barra de oro diez veces mayor que mi pito. Y le enseñaba, y tocaba dos o tres carreras, y volvía: a mi pito, señores, que tiene la virtud de espantar las brujas, ahuyentar los duendes, curar el mal de madre, adormir los muertos, despertar a los vivos, alegrar al que tiene ganas, y volver el pelo a los ciegos, la vista a los calvos, el oído a los cojos y el año bisiesto al calendario. Aquí le veis, aquí le tenéis, aquí está a mi disposición y a la vuestra. Mas por ahora otra cosa le haría más falta al caso. A ver, digo esa media peseta, esa peseta que está en purgatorio y desea salir de penas. Y diciendo esto echa la gorra delante y la iba pasando por el corro sin parar de hablar como un energúmeno; y caía allí moneda de todas las edades y tallas, figuras y colores como si lloviera.
Entretanto iban adelantando por la calle, y donde veían buenos paños y buenas caras en los balcones se paraban un poco en su obsequio, y recogían lo que caía al atractivo de las voces del tuno. Cayó de un balcón un escudo de oro (que valía noventa sueldos jaqueses, o unos 85 reales de vellón); y al verlo Pedro Saputo saltó en los hombros a un compañero y besó mil veces la mano y los pies a una niña de diecisiete a dieciocho años de edad, tierna como una flor al salir del cáliz, hermosa si la había en la tierra, amabilísima de mirar, y muy rica y graciosamente vestida. Era la del escudo, que se lo entregó su padre en el mismo balcón y a vista de todos, para que de su mano fuese más acepto. Miróla mucho Pedro Saputo, al propio tiempo que le estaba diciendo las alabanzas que llevaba en su dignidad y belleza, y requería la ocasión; y ella, aunque vergonzosa, le miró también a él con la libertad disimulada de aquella pública inesperada fiesta. Bajóse y preguntando cómo se llamaba aquella deidad y diciéndole que Rufina, le mudó el nombre en Morfina, le cantaron media docena de letras en que la declaraban (sin hacerle favor) la más hermosa, la más amable y soberana de la tierra, y se ofrecían todos ellos por sus esclavos, quedándose para siempre en su misma casa y en el pueblo el nuevo nombre de Morfina, porque a todos gustó más que el verdadero.
Pasaron adelante; y estando tocando en una encrucijada, apretados de la gente que los seguía, y circulaba la gorra del tuno lo bastante para no esperar más del concurso, al tiempo de hacer movimiento para ir a otra parte, comenzó a pugnar por salirse de la turba, en cuyo centro se había metido, una mujer de cincuenta a sesenta años de edad, mal vestida y con alguna extravagancia, y reparando el tuno en ella y en los desaforados empujones que daba para salir, le dijo: - Buena mujer, ¿por qué salís de casa con esa nariz tan mal fachada? Era el caso que la tenía aún más fea; pero ella se quemó y respondió un disparate. Acudió Pedro Saputo y le dijo: - Acá, reina mía, que tengo que deciros algo al oído. - A otra parte me lo diredes (y la nombró), respondió ella, el muy burlón y bellaco. - Adiós, pues, reina, tornó a decirle. Y ella sin volverse: - Bien pudierais llevar algún gato o mona para divertiros, el muy hijo de puta. Y se salía y se hallaba ya en franquía en la calle. Entonces Paquito (Pedro Saputo), dando un brinco, salta en los hombros de un compañero, y dirigiéndose a la mujer que se alongaba refunfuñando, le disparó este borbollón de injurias tirándoselas a puñados con las dos manos:
Y cesó tan alto y perenne temporal de vituperios, porque la infeliz desapareció de la vista habiendo torcido por otra calle, echando llamas de su rostro, y sudando y muriéndose de vergüenza. Ni acabara él en toda la tarde con su diluvión de ultrajes según era afluente, si la esquina que dobló no hubiese amparado a la cuitada. La gente rió tanto y estaba tan embelesada, que nadie pensaba en irse, antes por minutos crecía el concurso y el favor del pueblo.
En medio de esta distracción y bullicio, un muchacho que se coló por entre las piernas y faldas presentó al tuno un libro en latín si le quería comprar. Tomó el libro y le miró y vio que era de medicina, y dijo: ¿libros creíste que compraríamos?, errasti, hijo de tu madre. Mira, los dientes se nos han secado de estudiar (y se los enseñaba). Y a punto estos días hemos tratado seriamente del caso e yo y mi pito vamos a dejar la carrera y embarcarnos para Jauja, o meternos a donados de monjas capuchinas. Por el Niño de la bola, que ha sido impertinencia la tuya. Anda con Dios y con tu libro a quien te ha parido. Y volvió a su recado.
Poco a poco, en fin, hubo de venir la noche, más por nubes que por tinieblas, que no eran más de las ocho y parando la ronda preguntaron por el mesón o posada pública para retirarse. ¿Qué es posada?, gritó uno que los siguió desde la primera calle; aquí, señores licenciados, el mesón y la posada para vuesas mercedes, el palacio y la choza, es mi casa. Vamos allá, que ya he mandado aviso a mi mujer que aumente algo a la cena. Pues yo, vecino, dijo otro, he mandado decir otro tanto a la mía; pero vos habéis hablado primero, vayan allá esta noche; mañana, señores licenciados, son vuesas mercedes mis huéspedes todo el día.
Fueron allá y cenaron. Pero ya mientras cenaban se había tratado entre los del pueblo de reunión y baile; cuando llega el padre de la niña que dio el escudo de oro, y les dijo: - Señores licenciados, siento haber de molestar a vuesas mercedes; pero soy esposo y padre, y quiero, en cosas de razón, dar gusto a mi esposa y no quitallo a una hija única de su sexo que Dios me ha dado. Yo desearía que después de cenar se sirviesen vuesas mercedes venir a mi casa con los instrumentos un rato. - A vuestra nobleza, señor caballero, contestó Pedro Saputo, nada podemos ni queremos negar: somos muy criados de vuesa merced, y agradecemos y ponemos en su debido punto la cortesía y dignación de haber venido en persona, cuando un simple recado nos bastaba para ir a ponernos a vuestra disposición y al respeto y órdenes de aquellas señoras. - Pues vos les acompañaréis amigo, dijo al huésped. Dioles las gracias, saludándoles y se fue no permitiendo que se levantaran de la mesa. - Es hombre muy rico, dijo el huésped, y sabe gastallo. Tiene una hija (ya la habéis visto) que la llaman el sol de Aragón; y de España y del mundo lo podría ser, si eso dice a su hermosura. Cada día llegan pretendientes, y entre ellos algunos señores de título; y todos prometen respuesta, y la dan sin duda, mas ninguno vuelve, porque el padre quiere que la hija case a todo su gusto, y la niña a lo que parece, no se enamora al vuelo, que, aunque joven, es tan discreta como hermosa. Muy bien os ha de ir allá. ¿Un escudo de oro cayó del balcón? Otros seguirán a aquél, yo lo fío, por que es don Severo muy nobilísimo. - Pues despachemos, dijo el del pito, y vamos. - No, señores, no, replicó el huésped; no hay para qué saltar por encima de los platos; agora va a cenar y mandar prevenir el agasajo; bien que en su casa siempre está prevenido. Mas ellos así en la cena como después en casa del caballero anduvieron muy templados, porque la tercera ley de sus ordenanzas era que se había de guardar sobriedad para no deshonrar el hábito o caer en mengua.
CAT. Capellá (capellà). ESP. Capellán. PORT. Capellão. IT. Capellano.
3. Capelania, s. f., chapellenie.
Alcuna causa alienada de la dicha capelania.
Tit. de 1281. DOAT, t. CXVIII, fol. 75.
Aucune chose aliénée de ladite chapellenie.
CAT. ESP. (chap. capellanía) PORT. Capellania. IT. Cappellania.
4. Capelayar, v., hanter les prêtres.
Vielha la tenc dona, pus capelaya.
Bertrand de Born: Bel m'es.
Je la tiens vieille dame, puisqu'elle hante les prêtres.
Capon, s. m., lat. caponem, chapon.
Voyez Mayans, t. II, p. 246.
Capo es gal per defauta de testilhs efeminat.
(chap. Capó es gall per falta de collons, testiculs, afeminat.)
Eluc. de las propr., fol. 146.
Chapon est un coq efféminé par défaut de testicules.
E sai ben far de galh capo.
(chap. Y sé ben fé de gall capó : capá: capo, capes, cape, capem o capam, capéu o capáu, capen. Adj. capat; femella capada no pot sé, pero sí una pataca.)
Raymond d'Avignon: Sirvens suy.
Et je sais bien faire de coq chapon.
CAT. Capó. ESP. Capón. PORT. Capão. IT. Cappone (N. E. casi como Alfredo, Al Capone).
2. Caponar, v., chaponner.
… L'avia caponatz.
Matfre Ermengaud, Ép. à sa soeur.
L'avait chaponné.
CAT. ANC. ESP. Caponar. ESP. MOD. PORT. Capar. IT. Capponare.
Car, adj., lat. carus, cher, chéri.
Helias dix a sos compagnhos: Senhors, cars frayres.
Philomena.
Élie dit à ses compagnons: Seigneurs, chers frères.
- De haut prix, difficile, rare.
Que tals es vils que fora cars.
P. Barba: Sirventes.
Que tel est vil qui serait de haut prix.
Et apres una manieira de trobar en caras rimas.
V. d'Arnaud Daniel.
Et il apprit une manière de composer en rimes difficiles.
Adverbial. Cant vos preguet tan car
Que de son oncle la volcsetz amparar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
Quand elle vous pria si chèrement que vous la voulussiez préserver de son oncle.
Et n'est homme, tant mon ennemi soit-il, que je ne le tienne cher, si je lui en entends dire du bien.
CAT. Car. ESP. (querido) PORT. IT. Caro.
2. Charisme, adj., très cher.
Fraire charisme. Trad. de Bède, fol. 83.
Très chers frères.
CAT. Carissim. ESP. (carísimo, queridísimo) IT. Carissimo.
3. Caramen, adv., chèrement, avec instance.
A vos, cui dezir caramen.
Blacasset: Si m fai amors.
A vous, que je désire chèrement.
Elh la va preguar caramen que elha fos bona dona e fiselh crestiana.
Philomena.
Il va la prier avec instance qu'elle fût bonne dame et fidèle chrétienne.
CAT. Car. ESP. IT. Caramente.
4. Caritat, s. f., lat. caritatem, charité.
Fait sun d'almosna e fe e caritat.
Poëme sur Boèce.
Ils sont faits d'aumône et foi et charité.
Car caritatz e drechura
Lo conduc a salvamen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Car charité et droiture le conduit à salut.
Vera charitatz es cant hom ama son amic en Deu e son enemic per amor de Deu. Trad. de Bède, fol. 23.
La vraie charité est quand on aime son ami en Dieu et son ennemi par amour de Dieu.
Adv. comp. Un caval de vos que ns avetz donat per caritat.
Tit. de 1196, DOAT, t. CXXXVIII, fol. 139.
Un cheval de vous que vous nous avez donné par charité.
- Une des vertus théologales.
Las tres vertutz thelogicals, que so fes, caritatz, esperansa.
(chap. Les tres virtuts teologals, que son fe, caridat, esperansa.)
Brev. d'amor, fol. 5.
Les trois vertus théologales, qui sont foi, charité, espérance.
- Corporation, confrérie de gens de métier.
Applicadas a la caritat, e que se despendon ad ops de la caritat.
Cartulaire de Montpellier, fol. 187.
Applicables à la charité, et qui se dépensent pour les besoins de la charité.
CAT. Caritat. ESP. Caridad. PORT. Caridade. IT. Carità.
5. Caritadier, s. m., chef de la corporation de la charité.
Que las dichas cauzas sian rendudas als cossols, caritadiers del mestier.
Cartulaire de Montpellier, fol. 187.
Que lesdites choses soient rendues aux consuls, chefs de la corporation de la charité du métier.
6. Caritatiu, Karitatiu, adj., charitable.
Deu esser larc, caritatyu.
L'Arbre de Batalhas, fol. 264.
Doit être généreux, charitable.
E dona e partiss als paures per Dieu los bes que Dieus li ha donatz;
adoncs dis hom que aquels homs es karitatius.
V. et Vert., fol. 57.
Et donne et partage aux pauvres pour Dieu les biens que Dieu lui a donnés; alors on dit que cet homme est charitable.
CAT. Caritatiu. ESP. PORT. IT. Caritativo.
7. Cartat, s. f., cherté, rareté.
E non torn sa cartat vil.
A. Daniel: Lanquan son.
Et sa cherté ne devient vile.
De nuilla ren non es tan grans cardatz
Cum d'omes pros.
Cadenet: De nuilla ren.
De nulle chose n'est si grande rareté comme d'hommes généreux.
8. Carestia, s. f., disette, cherté.
Ac tant de carestia e de sterilitat.
V. de S. Honorat.
Eut tant de disette et de stérilité.
Viltat de mal et de ben carestia.
Aimeri de Peguilain: Cil que s'irais.
Abondance de mal et disette de bien.
Er carestia de fromen.
Calendrier provençal.
Il sera disette de froment.
CAT. ESP. (carestía) PORT. IT. Carestia.
g. Carencia, s. f., carence, manque.
Carencia vol dire defalhement.
Eluc. de las propr., fol. 62.
Carence veut dire manque.
CAT. ESP. PORT. Carencia. IT. Carenzia. (chap. carensia)
10. Carzir, v., renchérir, devenir plus cher.
D'elhas qu'an fach lo tench carzir,
Ab que s fan la cara luzir.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
D'elles qui ont fait renchérir la teinture, avec laquelle elles se font luire la face.
Mas fezautat fan carzir,
Quar no volon lo ver dir.
B. Martin: A Senhor.
Mais font renchérir la fidélité, parce qu'ils ne veulent dire le vrai.
Part. pas. Qu'en Fransa son carzit sac e correy.
Bertrand de Born: Pus li baron.
Vu qu'en France les sacs et les courroies sont renchéris.
11. Cartenenza, s. f., haut prix, estime.
Dreg ni rasos ni cartenensa.
Roman de Flamenca, fol. 74.
Droit ni raison, ni estime.
12. Carvenda, s. f., haut prix.
Qu'estiers no m platz lur carvenda.
Raimond de Miraval: Tot quan.
Qu'autrement leur haut prix ne me plaît pas.
13. Carvendre, v., surfaire, vendre trop cher.
Quar qui ben fait, non es dreig que carvenda.
Albert de Sisteron: En amor ai.
Car qui fait bien, il n'est pas juste qu'il surfasse.
Trop me vol carvendre
Son pretz et sa beutat.
Albert de Sisteron: Dompna pros.
Elle veut me vendre trop cher son mérite et sa beauté.
14. Encarzir, v., renchérir, enchérir.
Que si us me lays Dieus gazanhar
No us puesc plus encarzir, so m par.
G. Magret: Altretan.
Que si Dieu me laisse vous gagner, je ne vous puis plus renchérir, ce me semble.
Selhas qu'al prim son d'amoros semblan,
E pueys si van tot ades encarzen.
B. Tortis: Per ensenhar.
Celles qui sont d'abord d'amoureux semblant, et puis vont toujours se renchérissant.
Qu'en re non hi fai falhenza
Et a car nom per encarzir.
B. de Ventadour: En aquest.
Qu'il n'y fait faute en rien et a nom cher pour enchérir.
Cara, s. f., grec *kara, figure, visage, face.
Remir vostra gentil, plazen cara.
Un troubadour anonyme: Non puesc.
Je contemple votre gentille, agréable figure.
Qui vol del tot vituperar una persona, li escopis en la cara.
(chap. Qui vol del tot vituperá a una persona, li escupiñe a la cara. Escupiñá: escupiño, escupiñes, escupiñe, escupiñem o escupiñam, escupiñéu o escupiñáu, escupiñen.)
V. et Vert., fol. 98.
Qui veut entièrement avilir une personne, lui crache à la figure.
Javier en la penchura
Ab doas caras.
(chap. Giné a la pintura en dos cares.)
Brev. d'amor, fol. 46.
Janvier en la peinture avec deux visages.
Loc. Mot li fes laia cara.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 3.
Lui fit très laide figure.
E m mostr' om cara grifaigna.
Palais: Be m plai.
Et on me montre visage hargneux.
Adv. comp. Veziblament cara e cara.
Liv. de Sydrac, fol. 85.
Visiblement face à face. (: vis à vis)
CAT. ESP. PORT. Cara a cara.
ANC. FR. Je tiens vers lui la chière incline.
Roman de la Rose, v. 3190.
Les yeux et la chière basse, va à la messe en dévotion.
Hist. de Jehan de Saintré, t. III, p. 577.
Lequel duc de Bourgogne, quand il sceut sa venue, alla au-devant de lui et s'entrefeirent gran chière.
Monstrelet, t. II, fol. 191.
CAT. ESP. PORT. Cara.
2. Caragge, s. m., figure, visage.
Dels homes... lor quantitat, caragge e costumas... En caragge ferocitat.
Eluc. de las propr., fol. 170 et 173.
Des hommes... leur quantité, figure et coutumes...
Férocité sur le visage.
Caracta, s. f., lat. character, marque, caractère.
Els francx e los sers que auran caracta en la ma drecha...
Aquel que auran la caracta del nom de la bestia.
Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, chap. 13.
Les francs et les serfs qui auront marque à la main droite...
Ceux qui auront la marque du nom de la bête.
Caramida, s. f., calamite, boussole.
Tres barcas per la mar qu'eron plenas de jens
Que venian al perdon am quatre grossas lentz;
Mas ira del mal temps lur a frascat lur vela,
Non val la caramida puescan segre l'estella.
V. de S. Honorat.
Trois barques sur la mer qui étaient pleines de gens
qui venaient au pardon avec quatre gros navires;
mais le courroux du mauvais temps leur a déchiré leur voile,
la calamite ne leur sert plus de manière qu'ils puissent suivre l'étoile.
Fig. Vers homs e vers sant esperitz,
Qu'el lur sia ver' estela, caramita
E 'ls guit.
Olivier le Templier: Estat aurai.
Vrai homme et vrai saint esprit, qu'il leur soit véritable étoile, boussole et les guide.
ANC. FR. Comme le fer qui suit la calamite.
Du Bellai, fol. 459.
Tu es le nord où de jour et de nuit
Tourne ma calamite.
N. Rapin, p. 123.
Voyez à la calamite de votre boussole.
Rabelais, liv. IV, ch. 18.
CAT. Caramida. ESP. Calamida. PORT. IT. Calamita.
Caravil, s. m., charivari.
Secundo nubentibus fit charavaritum seu capramaritum nisi se redimant et componant cum abbate juvenum.
Joan. de Garronib., de secund. Nupt., n° 68.
Un statut de Provence, rendu sur la proposition des États, porte:
Ordenat et prohibit que d'ayssi en avant, en lo dich pays, no si fassan neguns caravils. Statuts de Provence, BOMY, p. 214.
Ordonné et prohibé que d'ici en avant, en ledit pays, ne se fassent nuls charivaris.
En espagnol, carava désigne la réunion bruyante des gens de la campagne qui s'amusent le dimanche.
Carays, s. m., querelle.
E tornon en patz lor carays,
Si que lo bes lo mal vensa.
B. de Venzenac: Pus vey lo temps.
Et tournent leurs querelles en paix, de sorte que le bien vainque le mal.
Carbo, s, m., lat. carbo, charbon.
Carbo es foc actualment ab materia terrestra incorporat.
Eluc. de las propr., fol. 132.
Charbon est feu actuellement incorporé avec matière terrestre.
Lo foc fo bo,
Et ieu calfei me voluntiers
Al gros carbo.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Le feu fut bon, et je me chauffai volontiers au gros charbon.
Atressi mezeis li carbo,
De fuoc escompres, fuoc dig so.
Brev. d'amor, fol. 38.
De même les charbons, de feu enflammés, sont appelés feu.
ANC. FR. Au grant fu de carbons s'asist.
Roman du comte de Poitiers, v. 809.
CAT. Carbó. ESP. Carbón. PORT. Carvão. IT. Carbone.
2. Charbonier, s. m., lat. carbonarius, charbonnier.
Trobet a un fuc dos charboniers.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87.
Il trouva à un feu deux charbonniers.
CAT. Carboner. ESP. Carbonero. PORT. Carvoiero. IT. Carbonajo. (chap. Carboné, carbonera la dona y lo puesto aon se fique lo carbó.)
Carboncle, Carbuncle, s. m., lat. carbunculus, escarboucle.
Lo carboncles ret gran clardat
Tan que resplan en escurtat.
Brev. d'amor, fol. 39.
L' escarboucle rend grande clarté tant qu'elle brille en obscurité.
Carbuncle, quar uscla cum carbo.
Eluc. de las propr., fol. 97.
Escarboucle, car elle flambe comme charbon.
Non pretz honor esconduda
NI carboncle ses luzir.
T. de Blacas et de Rambaud: En Raimbaut.
Je ne prise gloire cachée ni escarboucle sans luire.
ANC. FR. Charboucle, saphir et jaspe.
Bible histor., Roquefort, t. 1, p. 239.
ANC. CAT. Carboncle. ESP. (carbúnculo) PORT. Carbunclo. IT. Carbonchio.
Carcais, s. m., carquois.
Voyez Denina, t. II, p. 337.
Gambais
An et arcs e carcais.
Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.
Ils ont gambesons et arcs et carquois.
Carcays plen de cayrels.
Tit. de 1302. DOAT, t. XLIX, fol. 311.
Carquois plein de traits.
Fig. Dona, que aitals sia
Qu'un prenda e l'autr' en lays,
No fai ges cortezia;
Soven presta son carcays.
Rambaud de Vaqueiras: D'una dona.
Dame, qui telle soit qu'elle en prenne un et en laisse l'autre, ne fait point courtoisie; souvent elle prête son carquois.
ANC. FR. Il remit sa fleche au carcas.
Œuvres d'Alain Chartier, Borel, p. 36.
ANC. CAT. ESP. Carcax. (carcaj)
Carcer, s. f., lat. carcer, chartre, prison.
Lainz e las carcers o el jaxia pres. (N. E. jaxia o jazia)
Poëme sur Boèce.
Là dedans les prisons où il gisait prisonnier.
Metre en carcer e liar en cadenas.
Sermons en provençal.
Mettre en prison et lier en chaînes.
Fig. E las carcers ont ilh m'a mes
No pot claus obrir, mas merces.
B. de Ventadour: Non es meravelha.
Clef ne peut ouvrir les prisons où elle m'a mis, excepté merci.
ANC. FR. Cil que l'en met en chartre oscure.
Roman de la Rose, v. 2623.
Qu'amour a fait gesner en ses chartres cruelles.
Desportes, premières œuvres, p. 133.
ANC. CAT. Carcer. ESP. Cárcel. PORT. IT. Carcere. (chap. cársel, presó, presoneta de Beseit)
2. Carceral, adj., lat. carceralis, de prison.
Cum jaz Boecis e pena carceral.
Poëme sur Boèce.
Comme gît Boèce en peine de prison.
3. Carcerier, Carcelier, s. m., lat. carcerarius, geolier.
Son carcelier apela; Brustamon es nomnatz...
Lo carcerier apela, e vai li demandar.
Roman de Fierabras, v. 1990 et 2045.
Il appelle son geolier; il est nommé Brustamon...
Il appelle le geolier, et va lui demander.
ANC. FR. Brutamont le chartrier va descendre Olivier... en une prison.
Roman français de Fierabras.
ANC. CAT. Carceller. ESP. Carcelero. IT. Carceriere. (chap. carselé)
- Prisonnier.
Que tray pieg qu'autre carcerier,
Que no mor e languis cuian.
G. de S.-Didier: Dona ieu vos.
Qui souffre pire qu'autre prisonnier, vu qu'il ne meurt pas et languit en rêvant.
4. Encarceration, s. f., lat. incarcerationem, incarcération.
Consentir arrest, incarceration.
Statuts de Provence, Julien, t. II, p. 492.
Consentir arrêt, incarcération.
ESP. Encarcelación. IT. Incarceragione. (chap. Encarselassió)
5. Encarcerar, v., lat. incarcerare, incarcérer.
Anc per paor de la mort
Ni d' encarcerar mantenent...
Un' ora no s volgro cessar.
Brev. d'amor, fol. 178.
Oncques par peur de la mort ni d' incarcérer sur-le-champ... ils ne voulurent cesser un instant.
Part. pas. Un sant home tenes aqui
Encarcerat.
Brev. d'amor, fol. 188.
Tu tiens là un saint homme incarcéré.
Et es ne us encarceratz
Que Barraban es apellatz.
Trad de l'Évangile de Nicodème.
Et il en est un incarcéré qui est appelé Barrabas.
Substantiv. L'obra seyzema, so sapchatz, (seizena : 6a)
Es vezitar encarceratz.
Brev. d'amor, fol. 69.
L'oeuvre sixième, sachez cela, est visiter les incarcérés.
ANC. FR. A esté de ce puniz, et encarcerez au pain et eaue.
Cardamomi, s. m., lat. cardamomum, cardamome, malaguette.
Cardamomi es semensa d'un aybre, etc..
De sal et cardamomi, en loc d'autres delicats condimens, es contenta.
Eluc. de las propr., fol. 203 et 176.
Cardamome est semence d'un arbre... Elle est contente de sel et de malaguette, en lieu d'autres assaisonnements délicats.
ESP. PORT. IT. Cardamomo. (chap. No confundí en cardamomies, com Artur Quintana Font.)
Cardenal, Cardinal, adj., lat. cardinalis, cardinal, principal.
Voyez Denina, t. III, p. 195.
Los filozofes ancias parleron mot de las IV virtuts cardinals.... E son appelladas cardinals, car son principals entre totas las virtutz.
V. et Vert., fol. 47.
Les philosophes anciens parlèrent beaucoup des quatre vertus cardinales... Et elles sont appelées cardinales, parce qu'elles sont les principales entre toutes les vertus.
De dos apostols cardinals.
Roman de Flamenca, fol. 49.
De deux apôtres principaux.
Li IV signes cardenal.
Brev. d'amor, fol. 31.
Les quatre signes cardinaux.
Vens so XII: quatre apelam cardinals, so es a dire principals... Auta es vent cardinal. Eluc. de las propr., fol. 134.
Il y a douze vents: nous en appelons quatre cardinaux, c'est-à-dire principaux... L'autan est vent cardinal.
CAT. ESP. PORT. Cardinal. IT. Cardinale.
2. Cardenal, s. m., lat. cardinal, cardinal.
Roma, als cardenals
Vos pot hom be reprendre.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Rome, on vous peut bien reprendre au sujet des cardinaux.
(chap. Han fet carregá a estay sing carros plens de tafetans.)
Ils ont fait charger tout de suite cinq chars tous de taffetas.
Quan si cargo 'l ram de vert fueilh.
Aimeri de Sarlat: Quan si cargo.
Quand les rameaux se chargent de verte feuille.
Part. pas. Saumiers carguatz, d'aur e d'argent. Philomena.
(chap. Someres, besties de cárrega, carregades d'or y d'argén, plata). Bêtes de somme chargées d'or et d'argent.
E 'l ramels cargatz de verdor.
H. de Pena: Lo dons. (dous)
Et le rameau chargé de verdure.
Fig. Reis, mortz iest, si feunia en ta cort fais,
Ni de tal avolesa carjas nulh fais.
Roman de Gerard de Roussillon, fol. 20.
Roi, tu es mort, si tu fais félonie en ta cour, et si tu charges aucun faix de telle méchanceté. (chap. literal: Rey, tú estás mort, si tú fas felonía a ta cort, ni de tal ruindat carregues algún feix.)
En cargon lurs heritiers que ja non o emendaran. V. et Vert., fol. 12.
Ils en chargent leurs héritiers qui jamais ne le répareront.
De trop mala trasdossa,
Roma, vos cargatz.
G. Figueiras: Sirventes.
Rome, vous vous chargez d'une trop méchante endosse.
Charge de glaïeul ou de sumac ou de garance, un denier.
7. Carvier, s. m., chargeur.
Que fasson promettre als carviers que non cargon blat o civada, etc.
Cartulaire de Montpellier, fol. 143.
(chap. Que faiguen prometre als carregadós que no carregon blat o sibada, etc.)
Qui fassent promettre aux chargeurs qu'ils ne chargent blé ni avoine,
etc.
8. Cargiu, adj., onéreux, qui est à charge.
Non sui cargius ad alcu.
Trad. de la 2e Ép. de S. Paul aux Corinthiens.
Je ne suis onéreux à personne.
9. Encargar, v., charger.
Part. pas. No seria encargat de cosiensa.
L'Arbre de Batalhas, fol. 112.
(chap. No seríe o siríe: estaríe carregat de consiensia.)
Il ne serait pas chargé en la conscience.
- Devenir enceinte, concevoir.
Qu'ieu er' ensencha, c'avia encargat.
G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.
Que j'étais enceinte, vu que j'avais conçu.
ANC. FR. Après lequel mariage... a enchargé et est grosse d'enfant.
Lett. de rém., 1398. Carpentier, t. I, col. 925.
CAT. Encarregar. ESP. Encargar. PORT. Encarregar. IT. Incaricare.
(chap. Encarregá: encarrego, encarregues, encarregue, encarreguem o encarregam, encarreguéu o encarregáu, encarreguen. A vegades se diu encargá.)
10. Escargar, Escarjar, v., décharger, déployer.
E per gran orguelh qu' escarguet.
Brev. d'amor, fol. 18.
Et par le grand orgueil qu'il déploya.
Narracios de fol escarja en via.
(chap. Narrassió de foll: tonto: saboc descarregue a la vía, al camí. Ejemple, tot lo que diu Carlos Rallo Badet de Calaseit, Pininfarinetes, o los miembros de la Ascuma, assossiassió catalanista del Matarraña.)
Trad. de Bède, fol. 43.
Discours de fou décharge en chemin.
11. Descargar, v., décharger, ôter le poids.
Qu'en breu veirem descarguar rics arneis.
Aicart del Fossat: Entre.
Que bientôt nous verrons décharger riches harnais.
E jamais
No m descargarai del fais.
(chap. Y may mes me descarregaré del feix.)
Bertrand de Born: Cazut sui.
Et jamais je ne me déchargerai du faix.
Qu'aisso lo fara de l' anta descargar.
(chap. Qu' aissó o aixó lo fará del honta descarregá)
Sordel: Planher vuelh.
Que cela le fera décharger de la honte.
- Justifier, absoudre.
Part. pas.
Seria justificat e descargat del dit acte.
Chronique des Albigeois, col. 6.
Serait justifié et déchargé dudit acte.
Quant els agron lur bestias descargadas.
Hist. abr. de la Bible, fol. 18.
Quand ils eurent déchargé leurs bêtes.
Que auran aplicat ni descargat a Aiguas-Mortas.
Tit. de 1314. Hist. de Nîmes, t. II, pr., p. 16.
Qui auront touché et déchargé à Aigues-Mortes.
CAT. Descarregar. ESP. Descargar. IT. Scaricare.
(chap. Descarregá: descarrego, descarregues, descarregue, descarreguem o descarregam, descarreguéu o descarregáu, descarreguen.)
12. Dezencargar, v., décharger, soulager.
Prestava deners per dezencargar.
Tit. de 1338. DOAT, t. XXXIX, fol. 143.
Prêtait deniers pour soulager.
PORT. Desencargar.
13. Sobrecargar, v., surcharger, accabler.
E m fa voler tal re que m sobrecarga.
G. Riquier: No m sui d'amor.
Et me fait vouloir telle chose qui m'accable.
Substantiv. Si com l'arbres que, per sobrecargar,
Fraing si meteis e pert son fruit e se.
Aimeri de Peguilain: Si com.
Ainsi comme l'arbre qui, pour surcharger, se casse lui-même et perd son fruit et lui.
ESP. Sobrecarguar (sobrecargar). PORT. Sobrecarregar. IT.
Sopraccaricare. (chap. s. m. carregá massa, sobrecarregá: sobrecarrego, sobrecarregues, sobrecarregue, sobrecarreguem o sobrecarregam, sobrecarregéu o sobrecarregáu, sobrecarreguen.)
14. Carregar, v., charrier, transporter.
Gran peyra ampla, la qual fes meravilhosament aplanar e carregar.
(chap. Gran pedra ampla, la cual va fé maravillosamen aplaná y carrechá. Vore los carrechadós de una bestia de cárrega.)
Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 41.
Grande pierre large, laquelle il fit merveilleusement aplanir et charrier.
ANC. CAT. Carrejar. ANC. ESP. Carrear (MOD. Acarrear). PORT. Acarretar. IT. Carreggiare. (chap. carrechá: carrecho, carreches, carreche, carrechem o carrecham, carrechéu o carrecháu, carrechen.)
15. Car, Char, s. m., lat. carrus, char.
E sap com va 'l cars al moli.
(chap. Y sap com va lo carro al molí.)
Rambaud de Vaqueiras: Ben sai.
Et sait comment le char va au moulin.
Coma roda de char.
(chap. Com roda de carro. A La Llitera crec que encara diuen “coma”. Javier Giralt Latorre, catalanista de debò, no vol ni vore de aón venen les paraules que ell arreplegue de la seua terreta.)
Trad. de Bède, fol. 43.
Come roue de char.
Lo cal emportet vieu us cars de fuocx ardentz.
P. de Corbiac: El nom de.
Lequel un char de feux ardents emporta vivant.
ANC. FR. A pié, à queval, à car, à carrette.
Tit. de 1362. Carpentier, t. I, col. 837.
16. Carre, s. m., char.
A un bover encontrat
que mena un carre cargat.
Roman de Jaufre, fol. 48.
Il a rencontré un bouvier qui conduit un char chargé.
En un carre de fuoc arden.
(chap. En un carro de foc ardén)
Brev. d'amor, fol. 49.
En un char de feu ardent.
ANC. FR. Phyon cist rois un carre avoit.
Poëme de la guerre de Troyes. Du Cange, t. IV, col. 516.
CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Carro.
17. Carros, s. m., char, carrosse.
La ciutatz se vueia
E movon lor carros.
(chap. La siudat se buide y mouen lo seu carro, la seua carrossa.)
Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.
La ville se vide et ils meuvent leur char.
ANC. FR. Si i fu pris le carros de Melan.
Trad. de G. de Tyr. Martenne, t. V, col. 718.
18. Carriol, s. m., chariot.
Diatz me co
Lai anaretz si doncx en carriols.
T. de R. Gaucelm et de J. Miralhas: Johan.
Dites-moi alors comment vous irez là ainsi en chariot.
19. Carriola, s. m., carriole.
De carriera, carriola. Leys d'amors, fol. 49.
De carrière, carriole.
ESP. Carriola. IT. Carriuola.
20. Cariato, s. m., chariot.
No us fai tirar a tal cariato.
T. de R. Gaucelm et de J. Miralhas: Johan.
Ne vous fait tirer à tel chariot.
ANC. FR. Car je trovai un charreton
Qu'en portoit une charretée.
Roman du Renart, t. I, p. 154.
Chars, charrettes et autres en guise de charretons.
Monstrelet, t. II, fol. 82.
CAT. (chap.) Carretó. ESP. Carretón. PORT. Carreto. IT. Carretone, carreto.
21. Carreich, s. m., chariot.
E si cum meno 'l carreich
Li bov, quan trao 'l legnam.
Garin d'Apchier: Aissi com hom.
Et comme les boeufs mènent le chariot, quand ils traînent le bois.
22. Carreta, s. f., charrette, char.
E cargan las carretas trastuit celadamien.
(chap. Y tots carreguen les carretes seladamen, secretamen.)
Guillaume de Tudela.
Et tous chargent les charrettes en secret.
E ill fetz tirar, quan l'ac pres,
Sa carret' e son arnes.
(chap. Y lo va fé estirá, cuan lo va pendre, sa: la seua carreta y son: lo seu arnés. Una carreta mes menuda es una carretilla.)
G. Faidit: Al semblan.
Et quand il l'eut pris, lui fit traîner sa charrette et son harnois.
ANC. FR. Passer et repasser... à carrette.
Tit. de 1362. Carpentier, t. 1, col. 837.
CAT. ESP. PORT. Carreta. IT. Carretto.
23. Carruga, s. f., lat. carruca, charrette, charrue.
(chap. Ñabíe una carretada de llanses chafades. Frachas : fracturades)
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 75.
Y eut une charretée de lances brisées.
De nos Frances a mort pus d'una carretada.
Roman de Fierabras, v. 4205.
Il a tué plus d'une charretée de nos Français.
ESP. PORT. (chap.) Carretada. IT. Carretata.
25. Charrei, s. m., charroi, équipage.
Ab aital charrey
Venra del torney.
P. Cardinal: Per folhs tenc.
Avec tel équipage il viendra de la bataille.
ANC. FR. Là quistrent somers e carrei
Mener i firent lur conrei.
G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 500.
Od granz tonels, od grant charrei
Fet li deniers porter od sei.
Roman de Rou, v. 15964.
26. Charretier, Carratier, s. m., charretier, conducteur.
En charretier que gurpis sa charreta.
Bertrand de Born: Pus Ventedorn.
En charretier qui abandonne sa charrette.
Fig. So dis Salomos, que razos e discretios son carratiers de totas las virtutz. (chap. Açó va di Salomón, que (la) raó y (la) discressió son carretés : conductós de totes les virtuts.)
V. et Vert., fol. 62.
Ce dit Salomon, que raison et discrétion sont conducteurs de toutes les vertus.
ESP. Carretero. PORT. Carreteiro. IT. Carrettiere. (chap. Carreté)
27. Carpentier, s. m., lat. carpentarius, charpentier.
Quatre artz so necessarias... la seconda, carpentiers.
Liv. de Sydrac, fol. 8.
Quatre métiers sont nécessaires... le second, charpentiers.
ESP. Carpintero. PORT. Carpenteiro. IT. Carpentiero. (chap. fusté, de fusta, fustera; mote de Beseit, fusteret.)
30. Carrau, Charau, s. m. et f., carrière, voie, chemin.
(chap. A Beseit está lo portal de carrau, al carré pla (aon venen “blat, a Villanova o Vilanova, porgueres, y al carré de la Muleta la flo de les bachilleres”. Un carrau es un instrumén de fusta, com la matraca, que se toque a Semana Santa.)
Mas ieu pero teing la dreta carau.
Aimeri de Peguilain: Lanquan chantan.
Mais pour cela je tiens la droite carrière.
Qu'el coms G. venia per uns charaus.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90.
Que le comte Gerard venait par un chemin.
31. Carrairon, s. m., sentier.
E laissa 'l camin per on venc,
E vi un carrairon que tenc
Ves un bosc espes e foillut.
Roman de Jaufre, fol. 59.
Et laisse le chemin par où il vint, et il vit un sentier qu'il tint vers un bois épais et fourré.
32. Carairada, s. f., voie, direction.
O 'l cuia far carairada.
Marcabrus: Dirai vos.
Où il pense tracer voie.
Carienthismos, s. m., gr. *Xapievtis*, euphémisme.
Charientismos est tropus quo dura dictu gratius proferuntur.
Isidor., Orig., I, cap. 36.
Carienthismos... vol dire aytan coma graciosa costuma de parlar.
Leys d'amors, fol. 137.
Euphémisme... veut dire autant que gracieuse manière de parler.
Host siego per que de caronhadas d'homes et de cavals si posca saziar... Odoran, percebo las caronhadas que so otra mar.
(chap. literal: La host seguixen per a que de carroña de homens y de caballs se puguen sassiá... Aulorán, flairán, persibixen les carroñades que están passat lo mar, d'atramar.)
Eluc. de las propr., fol. 149 et 16.
Ils suivent l'armée afin qu'ils puissent se rassasier de corps morts d'hommes et de chevaux... En flairant, ils sentent les corps morts qui sont outre mer.
10. Carnatge, s. m., carnage, destruction.
Cridan e forsenan com leons a carnage. V. de S. Honorat.
Ils crient et rugissent comme lion au carnage.
Clergues jeton cavaiers a carnatge.
P. Cardinal: El mon non.
Clercs jettent chevaliers à destruction.
ANC. ESP. Carnage (MOD. Carnaje). PORT. Carnagem. IT. Carnaggio.
11. Carnatgue, s. m., charnage.
On appelait decimae carnariae les dîmes des moutons, des agneaux, etc.
Dict. de Trévoux, v° Charnage.
Lo deime de la lana e del carnatgue.
(chap. Lo delme: déssim: déssima part de la llana y del carnache.)
Tit. de 1206. DOAT, t. CV, fol. 168.
La dîme du lainage et du charnage.
12. Carnalatge, s. m., carnage, charnage.
Mas Grecs et Latis
Geratz a carnalatge.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Mais vous portez à carnage les Grecs et les Latins.
E 'ls deismes de las paicheras e dels molis e dels carnaladges.
Tit. du XIIIe sièc. Arch. du Roy., J., 310.
Et les dîmes des estacades et des moulins et des charnages.
13. Carnier, s. m., charnier, cimetière.
En l'armier
S'en vai l'arma e la carn el carnier.
B. Carbonel de Marseille: Per espassar.
L'âme s'en va au repos des âmes et la chair au charnier.
- Carnassière.
E non a ren el carner,
On sol aver maint quartier.
T. de Bonnefoy et de Blacas: Seigner Blacas.
Il n'a rien à la carnassière, où il a coutume d'avoir maint quartier.
ESP. Carnero. PORT. Carneiro. IT. Carnajo.
14. Carnairol, s. m., carnassière.
E tallet li testa e mes la en un carnairol... e trais li lo cor del cors e mes lo en carnayrol com la testa.
V. de Guillaume de Cabestaing.
Et lui coupa la tête et la mit en une carnassière... et lui arracha le coeur du corps et le mit en carnassière comme la tête.
IT. Carnajuolo.
15. Carnositat, s. f., carnosité.
Los auzels qui han plus de pennositat et mens de carnositat...
Las arterias no so rescostas per tropa carnositat.
(chap. Los muixons que tenen mes plomes y menos carn... (ejemple, lo rat penat, la rata penada, murciélago; pena : ploma : pluma)
Les arteries no son amagades per massa carnosidat.)
Eluc. de las propr., fol. 139 et 21.
Les oiseaux qui ont plus de plumage que de carnosité... Les artères ne sont pas cachées par trop grande carnosité.
ESP. Carnosidad. PORT. Carnosidade. IT. Carnosità.
16. Carniceria, s. f., boucherie.
Lo buou que hom enten menar a la carniceria engraissa hom.
Les bourreaux l'ont prise, ont lié son gentil corps.
En qual mostier li carnassier lo guardavo.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 109.
Dans lequel monastère les bourreaux le gardoient.
18. Carnal, adj., lat. carnalis, charnel, de chair, qui appartient à la
chair, gras.
E d'autres miracles moutz,
Don hom carnals no sap fi.
Pierre d'Auvergne: Dieus vera.
Et beaucoup d'autres miracles dont homme charnel ne sait fin.
Livra huous et formatge
A jorn carnal. (ESP. lardero, como el jueves; lard, graisse : grasa)
Bertrand de Born: Belh m'es quan.
Livre oeufs et fromage à jour gras.
Li fay amar et estimar sos deliegz carnals...
Veray religios non a ren propre en terra, ni parens carnals.
V. et Vert., fol. 71 et 99.
Lui fait aimer et estimer ses plaisirs charnels...
Le vrai religieux n'a en terre rien de propre, ni parents charnels.
Substantiv. - Viande.
Pus glotz etz de pelha
Non es lop d'ovelha
Ni d'autre carnal.
B. de Rovenac: Una sirventesca.
Vous êtes plus glouton de vêtement que le loup n'est d'ouaille ni d'autre viande. (ouaille : brebis)
- Carnaval.
Loc. prov.
Venian per los miracles en l'isla de Lerins;
Qui non pot de carnal, si lava de caresma.
V. de S. Honorat.
Ils venaient pour les miracles en l'île de Lerins;
qui ne peut de carnaval, se lave de carême.
(ESP. Ellos venían por los milagros a la isla de Lerins;
quien no puede de Carnaval, se lava de Cuaresma.
Leer: El combate de Don Carnal y Doña Cuaresma.)
CAT. ESP. PORT. Carnal. IT. Carnale. (chap. Carnaval, carnestoltes, ESP. carnestolendas. Carnis + tolere: Carn + toldre, tolre : traure, prohibí, etc. Vore lo monumén del romans del añ 960: “no 'l li tolra ni no 'l li devedara ni no l' en decebra”.
19. Carnalment, Charnalment, adj., charnellement.
Non deu plus carnalment jazer ab ela. Liv. de Sydrac, fol. 28.
25. Encarnatiu, adj., incarnatif, qui engendre la chair.
De medicament encarnatiu...
Pausa sobre aquela polvera encarnativa.
Trad. d'Albucasis, fol. 27 et 43.
De médicament incarnatif.
Pose sur celle-là poudre incarnative.
Subst. Cura aquela am alcu encarnatiu dels enguents.
Trad. d'Albucasis, fol. 62.
Soigne celle-là avec quelque incarnatif des onguents.
26. Encarnar, v., faire chair, devenir chair, incarner.
Un dels emplaustres que encarnan aquela entro que sia sanada...
Am aquo que encarna.
Trad. d'Albucasis, fol. 60.
Un de ces emplâtres qui fassent chair à celle-là jusqu'à ce qu'elle soit guérie... Avec ce qui fait chair.
Il s'est dit spécialement de l'incarnation de Jésus-Christ:
Que Dieus se pogues encarnar. Brev. d'amor, fol. 147.
Que Dieu se pût incarner.
Si volc encarnar e nayser de la Verge.
V. de sainte Magdelaine.
Se voulut incarner et naître de la Vierge.
Part. pas. Fo pels meus peccatz
En voz encarnatz.
Un troubadour anonyme: Flors de paradis.
Fut incarné en vous pour mes péchés.
CAT. ESP. PORT. Encarnar. IT. Incarnare.
27. Escarnar, v., ôter la chair, décharner.
Ni 'ls cols dels motons ni de las fedas ni dels anhels non escarnarai.
Cartulaire de Montpellier, fol. 129.
(chap. literal: Ni los colls dels borregos ni de les ovelles ni dels cordés no escarnaré, descarnaré.)
Et je ne décharnerai les cous des moutons ni des brebis ni des agneaux.
ANC. ESP. PORT. Escarnar. IT Scarnare. (chap. escarná, descarná)
28. Desencarnar, v., déshabituer de la chair.
Com ti deu hom dezencarnar auzel.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Comme on te doit déshabituer de la chair un oiseau.
29. Descarnar, v., décharner.
Part. pas. E sia mot descarnat.
Trad. d'Albucasis, fol. 44.
Et soit beaucoup décharné.
CAT. ESP. PORT. Descarnar. (chap. descarná, desaveá de la carn o traure la carn: descarno, descarnes, descarne, descarnem o descarnam, descarnéu o descarnáu, descarnen. De lleit se fa lo verbo destetá.)
Carobla, s. f., ar. harroba, caroube, fruit du caroubier.
Voyez Mayans, t. II, p. 232.
Nég. expl. Non pretz una carobla
Terra qui d'avol gientz se pobla. (N. E. ¿Entenderán esto l@s catalan@s?)
T. de Folquet et de Porcier: Porcier cara.
Je ne prise une caroube terre qui se peuple de méchante gent.
Carp, adj., peu dense, poreux, filandreux, spongieux.
Neu es impressio de vapor congelada, laqual es carpa, e leugiera cum lana carminada...
Melsa, en sa natura, es carpa et spongioza...
(chap. melsa : bazo; porosa, esponjosa.)
Aytals aybres han frug trop carp...
Razitz carpa es et poroza.
Eluc. de las propr., fol. 137, 56, 198 et 220.
La neige est une pressure de vapeur congelée, laquelle est poreuse et légère comme laine cardée.
La rate, en sa nature, est filandreuse et spongieuse...
De tels arbres ont un fruit trop peu dense...
La racine est peu dense et poreuse.
Carrat, Cayrat, s. m., carat, sorte de poids pour l'or et l'argent. (N. E. Se usa más actualmente para los diamantes.)
La ordenanza de far marcs a XX carrats.
Tarif des monnaies en provençal.
L'ordonnance de faire des marcs à vingt carats.
Se battra d'aur fin al mens a XXIII cayratz e miech.
(chap. Se batrá d'or fi al menos a vintitrés quilats y mich.)
Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 424.
Se battra d'or fin au moins à vingt-trois carats et demi.
CAT. Quilat. ESP. PORT. Quilate. IT. Carato.
Carruncula, s. f., lat. caruncula, caroncule.
La virtut odorativa... Istrument so aquelas carrunculas, pendens dins las nars, que recebo l'esperit animal per algus nervis descendens del cervel...
Non sentem l'ayre corromput, quar las ditas carrunculas son restrechas o
opiladas per movement voluntari. Eluc. de las propr., fol. 16.
La vertu odorative... Les instruments sont ces caroncules, pendantes dans les narines, qui reçoivent l'esprit animal par quelques nerfs descendant du cerveau...
Nous ne sentons pas l'air corrompu, parce que lesdites caroncules sont resserrées ou opilées par mouvement volontaire.
(ESP. Carúncula, pl. Carúnculas. No confundir con caraculo o caraculos.)
Carta, s. f., lat. charta, papier, lettre, épître.
E no lo 'l man en carta ni en brieu,
Enanz lo 'l dic ab son e a presen.
Durand de Carpentras: Un sirventes.
Et je ne le lui mande en papier ni en lettre, mais le lui dis avec la voix et en présence.
Letras l'escrivo en ayssi...
La carta porto set Judieu.
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Ainsi lui écrivent lettres... sept Juifs portent l'épître.
- Titre, charte.
Que tu trobas en tas cartas antigas.
Tit. de 1174. Hist. de Lang., t. II, pr., col. 134.
Que tu trouves en tes chartes antiques.
Cum en las cartas dotals es contengut.
(chap. Com a les cartes dotals es contingut. Cartes de dotassió, donassió.)
Tit. de 1294. DOAT, t. XLI, fol. 191.
Comme il est contenu dans les titres dotaux.
E tramet vos la carta on pendet son sagell.
V. de S. Honorat.
Et vous transmet la charte où il suspendit son sceau.
Nostra carta es l'Evangeli. V. et Vert., fol. 78.
(chap. (La) nostra carta es l'Evangeli.)
Notre charte est l'Évangile.
Domesticas cartas... no podon far fe per se al jutge.
Trad. du Code de Justinien, fol. 28.
Les titres privés... ne peuvent faire foi par eux-mêmes devant le juge.
(N. E. Este código de Justiniano, bien original o bien esta traducción al romance occitano, provenzal, lo debería leer cualquier historiador que se quiera preciar en la historia de Aragón, etc. Sobre todo en el caso del “casamiento en casa” de la reina Petronila, Petrvs, Peronella de Aragón con el conde de Barcelona Ramón Berenguer IV.)
- Cartes à jouer.
Juec de cartas a l' eisuch.
Statuts de Provence, Julien, t. 1, p. 556;
Jeu de cartes de hasard. (ESP. Juego de cartas de azar: “alea jacta est”)
Loc. Qu'en sa carta m pot escriure.
Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.
Qu'elle me peut inscrire en ses papiers.
Ni sera en ma carta.
Arnaud de Marueil: Rasos es.
Ni ne sera dans mes papiers.
Fassa m de sa carta raire. (N. E. Próspero de Bofarull lo tomó a la letra.)
G. Adhemar: Be m'agr'ops.
Qu'elle me fasse rayer de ses papiers.
Per qu'en s'amor er tos temps mos pensars,
E per aisso fassa m metr' en sa carta.
R. Jordan, vic. de S.-Antonin: Vert son.
Parce que mon penser sera toujours en son amour, et pour cela qu'elle me fasse mettre en ses papiers.
CAT. ESP. PORT. IT. Carta. (chap. Carta, pl. Cartes.)
2. Cartage, s. m., examinateurs des titres.
Tuh li savi de Roma ni lhi cartage
Non jujario dreh.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 41.
Tous les sages de Rome ni les examinateurs des titres ne jugeraient droit.
3. Cartabel, s. m., feuille volante, brouillard.
Quan que om a fa mal e be
En libres et en cartabels.
Brev. d'amor, fol. 173.
Tout ce qu'on a fait mal et bien en livres et feuilles volantes.
Non note en cartabels, mais el libre de sas notas.
Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.
(N. E. Estos libros del siglo 13 de Monpeslier y variantes los tendría que abrir el aragonés catalanista Javier Latorre Giralt, doctor y profesor de la Universidad de Zaragoza, para poder compararlos con los que selecciona de Fuentespalda, en el Matarraña. No lo hará; el perro no muerde la mano que le da de comer. Espero que no se ponga como Juaquinico Monclús, “el craso”, presidente de la Ascuma, en Calaceite.)
Qu'il ne note pas dans des brouillards, mais au livre de ses notes.
ESP. Cartapel. PORT. Cartapacio. IT. Cartabello. (chap. cartapassio, se diu de un llibre mol gros.)
4. Cartolar, Cartolari, s. m., chartrier, notaire, écrivain.
La deita carta feyta per lo deyt Simon cartolar.
(chap. La dita carta feta per lo dit Simón cartulari, notari.)
Tit. de 1305. DOAT, t. CLXXVIII, fol. 138.
Ladite charte faite par ledit Simon chartrier.
Joan de la Trena, cartolari de Bordeu.
(N. E. Yo conozco a Oriol de la trena, ya salió, y el que no entrará será el meapinos y cagapañales de podio del monte, Puigdemont. Ya se encargará el presidente del gobierno actual, Pedro Sánchez Pérez Castejón, que rima con felón, y otras palabras que lo describen bien.)
Tit. de 1291. DOAT, t. XI, fol. 209.
Jean de la Trene, notaire de Bordeaux.
Si 'l nauchier ni 'l cartolari non eran aparissans.
Tit. de 1253. DOAT, t. L, fol. 152.
Si le nocher et l'écrivain n'étaient présents.
5. Encartamen, s. m., charte, titre.
Encartamens et previlegis.
Tit. du XVe sièc. DOAT, t. CXLVII, fol. 287.
Titres et priviléges.
La obligansa e la maneyra del encartament.
Tit. de 1406. DOAT, t. LIV, fol. 268.
L'obligation et la manière du titre.
Am d'autres encartamens de la vila.
Tit. de Bergerac de 1381.
Avec d'autres titres de la ville.
ANC. FR. Procès, lettres, enchartremens.
Arrêt de 1366. Carpentier, t. II, col. 839.
Documents, comptes et enchartrements.
Ord. des R. de Fr., 1404, t. IX, p. 20.
ESP. Encartamiento.
6. Encartar, v., inscrire, enregistrer, rédiger en titre.
A encartar et a recebre los emoluments.
Tit. de 1355. DOAT, t. LIII, fol. 219.
A enregistrer et à recevoir les émoluments.
Part. pas. Tot en aici com es encartat en la vostra carta.
Tit. de 1206. DOAT, t. CXIV, fol. 277.
Tout ainsi comme est inscrit en votre charte.
Segon que los auria encartatz.
Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 93.
Selon qu'il les aurait enregistrés.
Per revocar aquo que fo encartat.
Cartulaire de Montpellier, fol. 206.
Pour révoquer ce qui fut rédigé en titre.
ANC. CAT. ESP. Encartar. IT. Incartare. (chap. encartá: encarto, encartes, encarte, encartem o encartam, encartéu o encartáu, encarten.)
Cartilage, s. f., lat. cartilago, cartilage.
La cartilage del nas no es restaurada.
Trad. d'Albucasis, fol. 50.
Le cartilage du nez n'est pas réparé.
Aquestas cartilages entre si unidas et cadenadas.
Eluc. de las propr., fol. 46.
Ces cartilages entre eux unis et enchaînés.
ESP. (chap.) Cartílago. PORT. Cartilagem. IT. Cartilagine.
2. Cartillaginos, adj., lat. cartilaginosus, cartilagineux.
Las nars so cartillaginosas...
Dels quals l'extrem es cartillaginos.
Eluc. de las propr., fol. 16 et 50.
Les narines sont cartilagineuses...
Desquels l'extrémité est cartilagineuse.
La partida de jos es cartillaginosa.
(chap. La part de baix es cartilaginosa.)
Trad. d'Albucasis, fol. 60.
La partie du bas est cartilagineuse.
CAT. Cartilaginos. ESP. PORT. IT. Cartilaginoso. (chap. nas cartilaginós, orella cartilaginosa, nassos cartilaginosos, orelles cartilaginoses.)