Mostrando las entradas para la consulta llinterna ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llinterna ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.

viernes, 10 de mayo de 2024

Lexique roman; Lutz, Llutz - Lyra, Lira


Lutz, Llutz, s. f., lat. lux, lumière, clarté, lueur, luminaire. 

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 62.

(N. E. Normalmente en occitano se encuentran palabras escritas con l inicial, y no con ll; en el dialecto catalán abundan con ll. Lutz y llutz es la misma palabra, con diferente ortografía. Alemán Licht, inglés light, castellano luz.)

Lutz es plus general que lum, quar tot lum es lutz, mas tota lutz no es lum. Eluc. de las propr., fol. 120.

Clarté est plus générale que lumière, car toute lumière est clarté, mais toute clarté n'est pas lumière. 

A pena vei la clara lutz.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

A peine je vois la claire lumière.

Remanra l'autars senes draps e senz luz. 

Palais: Mot m'enoia.

L'autel restera sans nappes et sans luminaire. 

Fig. Selh qu'es lutz

Del mon e vera vida.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Celui qui est lumière du monde et véritable vie.

ESP. PORT. Luz. IT. Luce. (chap. Llum, llums; llumeneta, llumenetes.)

Adv. comp.

Per qu'ieu comens, quant auzel falh, 

Un vers, si 'l puesc gitar a lutz.

Bernard de Venzenac: Iverns. 

C'est pourquoi, quand l'oiseau fait défaut, je commence un vers, si je le puis conduire à fin. 

S' intratz en plaich 

Don no sabetz a lutz issir.

Marcabrus: D' aisso laus Dieu. 

Si vous entrez en plaid dont vous ne savez à fin sortir.

Quan s' ave que non o tratz a lutz, 

Al menhs n' a pretz qui be s'es cabtengutz. 

Cadenet: S'ieu pogues. 

Quand il advient qu'il ne le tire à fin, au moins en a mérite qui bien s'est conduit.

Ieu fora pro ricx e de bon azaut, 

Sol de s'amor pogues issir a llutz. 

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no m. 

Je serais assez puissant et de bon contentement, pourvu que je pusse sortir à fin de son amour.

2. Lugor, s. f., lueur, clarté, lumière, éclat.

Cavalgan ab gran joia ab la clara lugor. Guillaume de Tudela.

Chevauchent avec grande joie avec la claire lumière.

Fig. Done a sas obras lugor

Don sian mundat li peccador.

G. Riquier: Be m degra.

Qu'il donne à ses oeuvres éclat dont soient purifiés les pécheurs.

- Vue, faculté de voir.

Li ric malvat....

Els an huelhs e non an lugor.

Folquet de Romans: Tornatz es.

Les riches mauvais... ils ont yeux et n'ont pas vue. 

ANC. FR. Si pert la cambre sa luor. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. 1., p. 59.

(chap. Claró, lluentó.)

3. Luciditat, s. f., lat. luciditatem, lucidité, éclat.

Am major difficultat pren suptilitat, clartat, luciditat, perspicuitat.

Eluc. de las propr., fol. 263.

Avec plus grande difficulté il prend subtilité, clarté, lucidité, transparence. 

IT. Lucidità, luciditate, luciditade.

4. Lugart, s. m., Lugart, nom de l'étoile du matin.

Es dig aquest planetas 

Lugart, quant es en orien, 

Vesper, quant es en occiden.

Brev. d'amor, fol. 32. 

Est dite cette planète Lugart, quand elle est en orient, Vesper, quand elle est en occident.

5. Luzer, Luser, Luzir, v., lat. lucere, luire, briller.

Ara non vei luzir soleill.

B. de Ventadour: Ara non. 

Maintenant je ne vois pas luire le soleil.

Un manuscrit porte luser au lieu de luzir.

Lo palais luzi tot de la gran resplandor. V. de S. Honorat.

Le palais brille tout de la grande splendeur. 

Los uelhs li luzo cum candelas. Eluc. de las propr., fol. 357.

(chap. Los ulls li lluíxen o relluíxen com a candeles : veles.)

Les yeux lui brillent comme chandelles.

An fatz lo tench carzir, 

Ab que s fan la cara luzir.

Le Moine de Montaudon: Autra vetz fuy. 

Ont fait renchérir la teinture, avec quoi elles se font luire la face. 

Fig. Son pretz lutz e resplan.

Gaubert, moine de Puicibot: Un joys.

Son mérite luit et resplendit. 

Substantiv. Non pretz honor esconduda, 

Ni carboncles ses luzir. 

T. de Blacas et de Rambaud: En Raymbautz. 

Je ne prise gloire cachée ni escarboucle sans le luire (éclat).

Proverbial. Non es aurs tot cant que lutz. 

(chap. No es or tot lo que relluíx. ESP. No es oro todo lo que reluce.)

Amanieu des Escas: Dona per. 

N'est pas or tout ce qui luit. 

Part. prés. Dels cors lusens e luminos. L'Arbre de Batalhas, fol. 250.

Des corps brillants et lumineux.

Estela marina, 

De las autras pus luzens.

Pierre de Corbiac: Dona dels. 

Étoile marine, plus brillante que les autres. 

CAT. Lluir. ESP. Lucir. PORT. Luzir. IT. Lucere. (chap. lluí, relluí: lluíxco o lluíxgo, lluíxes, lluíx, lluím, lluíu, lluíxen; lluít, lluíts, lluída, lluídes; relluíxco o relluíxgo, relluíxes, relluíx, relluím, relluíu, relluíxen; relluít, relluíts, relluída, relluídes.)

6. Lugana, s. f., lumière, clarté, clair de lune.

Per nueit escura, 

Ab leis ses luguana.

B. Martin: Amor.

Par nuit obscure, avec elle sans lumière.

Soven soletz anar a la lugana.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En. 

Souvent vous soulez aller au clair de lune. 

Fig. Es lugana

De salvatio, e clartatz 

De tota gen christiana.

Folquet de Lunel: El nom de.

Est lumière de salut, et clarté de toute gent chrétienne.

7. Lucerna, Luzerna, s. f., lat. lucerna, lanterne, lampe, flambeau.

Voyez Ihre, Diss. altera, p. 231.

Dejuns ses almorna... es lucerna ses oli. Trad. de Bède, fol. 52.

Jeûne sans aumône... c'est lampe sans huile. 

Fo trobada una luzerna... que per ven ni per aigua no s podia escantir.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 142. 

Fut trouvée une lampe... qui par vent ni par eau ne se pouvait éteindre.

ESP. (+ lámpara, linterna) IT Lucerna. (chap. Llinterna, llinternes; cresol, cresols.)

8. Lucifer, s. m., lat. Lucifer, Lucifer, planète de Vénus.

Lucifer es bénigne. Eluc. de las propr., fol. 115.

Lucifer est benin. 

Si cum es Lucifer en cel. Trad. de Bède, fol. 78.

Ainsi comme est Lucifer au ciel.

- Le prince des ténèbres, le chef des démons.

Ben ressemblas a Lucifer, 

Las caras negras e 'l vis fer.

V. de S. Honorat. 

Tu ressembles bien à Lucifer, les joues noires et le visage farouche. 

ESP. Lucífero (Lucifer). IT. Lucifero. (chap. Lucifer, lo jefe dels demonis, dimonis, diables.) 

9. Aluc, s. m., lumière, éclat, jour.

Ilh qu' es genser, josta si m col, 

E non tem bruida ni aluc... 

Ieu maintas vetz, a grand aluc, 

Ai vist qu' a penas te ni col.

G. Pierre de Cazals: Eras pus vey. 

Elle qui est plus belle, près de soi m'accueille, et je ne crains bruit ni éclat.

Maintes fois, au grand jour, j'ai vu qu'à peine elle tient et accueille.

10. Alucar, Alhucar, Aillucar, v., allumer.

- Pueis fan alhucar fuoc tot en torn. 

Auras denan te la roda d' austronomia; tu alhucaras la candela de la roda, et estengeras las autras lhumneiras.

Livre de Sydrac, fol. 31 et 138. 

Puis ils font allumer du feu tout autour. 

Tu auras devant toi la roue d'astronomie; tu allumeras la chandelle de la roue, et éteindras les autres lumières. 

Fig. Un nou sirventes ailluc.

Garin : Aissi cum hom. 

J'allume un nouveau sirvente. 

Vers es que m' aflam e m' aluc

G. Pierre de Cazals: Eras pus. 

Il est vrai que je m'enflamme et m'allume. 

Part. pas.

De vas Constantinoble s' es lo rey regardatz, 

E vic sos castels ars e pres et alucatz. 

Roman de Fierabras, v. 111. 

Devers Constantinople s'est le roi regardé, et il vit ses châteaux brûlés et pris et allumés. 

Una candela alhucada. Liv. de Sydrac, fol. 135. 

Une chandelle allumée.

ANC. FR.

Nus ne doit aluchier mal arbre ne male herbe.

Luxure est uns pechiés que gloutonnie aluche, 

Et si le fait flamber plus cler que seiche buche. 

Test. de J. de Meung, v. 1392 et 1749.

11. Collucatiu, adj., du lat. collucere, collucatif, qui luit, qui brille de toutes parts.

Solelh... ha virtut... conservativa..., fecondativa, confortativa, augmentativa.... collucativa. Eluc. de las propr., fol. 115.

Le soleil... a vertu... conservatrice..., fécondante, confortative, augmentative..., collucative.

12. Deslugar, v., éclipser, évanouir.

Fig. L' autre segles se desluga.

Bernard de Venzenac: Hueymais pus. 

L'autre siècle s'évanouit.

CAT. Deslluir. ESP. Deslucir. (chap. Deslluí, deslluís; eclipsá, eclipsás, apagá, apagás, extinguí, extinguís.)

13. Elucidari, s. m., éclaircissement, explication.

Elucidari de las proprietatz de totas res naturals

Eluc. de las propr., fol. 1.

Explication des propriétés de toutes choses naturelles.

Elucidari de las proprietatz de totas res naturals.



14. Eslhuciada, s. f., éclair.

Dels grans tonedres e de las eslhuciadas que fasia.

La resplandors pareis avans en terra que lo tonedres sia; mas lo tonedres es abans que lh' eslhuciada.

Liv. de Sydrac, fol. 7 et 46. 

Des grands tonnerres et des éclairs qu'il faisait. 

La splendeur paraît en terre avant que le tonnerre soit; mais le tonnerre est avant que l' éclair.

(chap. Rellámpec, rellampecs; sentella, sentelles.)

15. Eylhaus, s. m., éclair. 

Eylhauses e trons. V. de S. Honorat.

(chap. Rellampecs y trons.)

Éclairs et tonnerres.

16. Eslugar, Esluchar, v., éclaircir. 

Pel temps qu' es belhs e s' esluga.

Bernard de Venzenac: Hueymais. 

Par le temps qui est beau et s'éclaircit. 

Quan la bruna aura s' eslucha.

Giraud de Borneil: Quan la bruna. 

Quand le sombre temps s'éclaircit.

17. Alugorar, v., rendre brillant, brillanter, illuminer.

Fig. Quar sa beutatz alugora

Bel jorn, e clarzis nueg negra.

B. de Ventadour: Amors enquera. 

Car sa beauté illumine beau jour, et rend claire nuit noire.

Part. pas. Vestimens dauratz

E clars e ben alugoratz.

Brev. d'amor, fol. 31. 

Vêtements dorés et éclatants et bien brillantés.

18. Illustri, s. m., lat. illustris, illustre, titre de dignité du bas-empire.

Per so que es de gran dignitat, si cum es illustris, so es perfeitz o pretor.

Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Parce qu'il est de grande dignité, comme est un illustre, c'est-à-dire un préfet ou un préteur. 

CAT. Illustre. ESP. Ilustre. PORT. IT. Illustre. (chap. Ilustre, ilustres.)

19. Reluzer, Reluzir, Reluizir, v., lat. relucere, reluire, luire, briller.

Quan vei los cabeillz gentz e sors

Que reluizo plus que fin ors.

Folquet de Romans: Donna ieu pren. 

Quand je vois les cheveux jolis et blonds qui reluisent plus que pur or. Fig. E 'l rossinhols qu' el ram relutz.

Pierre d'Auvergne: Lo fuelhs. 

Et le rossignol qui brille sur le rameau. 

Part. prés. Las aigas d' aquesta fon son tan claras et reluzens.

V. et Vert., fol. 102. 

Les eaux de cette fontaine sont claires et reluisantes.

ANC. FR. E virent armes reluisir. 

Escuz é helmes reluisir.

Roman de Rou, v. 12141 et 9091. 

CAT. Relluir. ESP. Relucir. PORT. Reluzir. IT. Rilucere. (chap. Relluí.)

20. Sobreluzer, Sobreluzir, v., sur-luire, briller beaucoup. 

Part. prés. Peyra preciosa sobrelusen.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 261. 

Pierre précieuse sur-luisante.

(chap. Sobrelluén, sobrelluéns, sobrelluénta, sobrelluéntes.)

21. Translutz, s. m., transparence, clarté, sérénité.

En temps de translutz semenar et culhir. Eluc. de las propr., fol. 208.

Au temps de sérénité semer et cueillir.

(chap. Transllum. ESP. Trasluz.)

22. Transluchura, s. f., crevasse, ouverture.

Vezian, per una transluchura, 

Gran clardat que tro al cel dura.

V. de S. Honorat.

(chap. Veíen, per una bada, regata o crivassa, gran claró que hasta 'l sel pujabe.)

Voyaient, par une crevasse, grande clarté qui jusqu'au ciel s'étend.

23. Trasluzer, Trasluzir, v., lat. translucere, être transparent, diaphane.

Ab color... que traslutz. Trad. du lapidaire de Marbode.

Avec couleur... qui est transparente. 

Part. prés. L' aires pren naturalmens

Lumneira, qar es trasluzens. 

Brev. d'amor, fol. 38. 

L'air reçoit naturellement la lumière, car il est transparent.

ANC. FR. Ou treluisoit d'une couleur diverse 

En rayon d'or qui les feuilles traverse.

Et tire hors ton glaive treluisant. 

Du Bellay, fol. 278 et 280. 

CAT. Traslluir. ESP. Traslucir. PORT. Trasluzir. IT. Tralucere. 

(chap. Translluí, transparentá, clarejá. Te claregen les orelles.)

Luxuria, s. f., lat. luxuria, luxure. 

Abrazar lo fuec de luxuria dedins el cor. V. et Vert., fol. 18. 

Embraser le feu de luxure dedans au coeur.

Luxuria ve de glotonia e de pessar folamen. Liv. de Sydrac, fol. 130. Luxure vient de gloutonnerie et de penser follement.

CAT. Luxuria, lluxuria. ESP. Lujuria. PORT. Luxuria. IT. Lussuria.

(chap. Lujuria, lujuries : ganes de cardá, follá, fotre un clau; lujo, plaé en general.)

2. Luxurios, adj., lat. luxuriosus, luxurieux, débauché.

Hom luxurios qui soen jatz ab femna. Liv. de Sydrac, fol. 76.

Homme luxurieux qui souvent gît avec femme

Fig. Oils luxurios, ples d' azulteri

Luxuriosa res es vis.

(chap. Lujuriosa cosa es lo vi.)

Trad. de Bède, fol. 4 et 45. 

Yeux luxurieux, pleins d'adultère

Luxurieuse chose est le vin. 

Substantiv. Simoniaix, encantador, 

Luxurios et renovier 

Que vivon d' enoios mestier.

Marcabrus: Pus mos coratge. 

Simoniaques, enchanteurs, débauchés et usuriers qui vivent de dégoûtant métier.

CAT. Luxurios, lluxurios. ESP. Lujurioso. PORT. Luxurioso. IT. Lussurioso.

(chap. Lujurióslujuriososlujuriosalujurioses.)

3. Luxuriar, v., lat. luxuriare, luxurier, se livrer à la débauche.

Part. pres. Luxuriant ab vos en lurs manjars.

Trad. de la 2e Ép. de S. Pierre.

Luxuriant avec vous dans leurs mangers.

Part. pas. Can seran luxuriadas.

Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée. 

Quand elles seront livrées à la débauche.

ESP. Lujuriar. IT. Lussuriare.

4. Luxuriosament, adv., luxurieusement.

Luxuriosament en lor juventut. Trad. de Bède, fol. 32.

(chap. Lujuriosamen a la seua juventut.)

Luxurieusement en leur jeunesse.

CAT. Luxuriosament. ESP. Lujuriosamente. PORT. Luxuriosamente. 

IT. Lussuriosamente. (chap. Lujuriosamen.)


Luz, s. m., lat. lucius, brochet.

Il pescador si us preiron com un luz. 

Rambaud de Vaqueiras: Tuich me. 

Les pêcheurs ainsi vous prirent comme un brochet.

Budel de luz voill partan a lur guisa. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas. 

Boyau de brochet je veux qu'ils partagent à leur guise. 

ANC. FR. Lus et saumons et venisons.

Roman du Renart, t. IV, p. 42. 

Ne queroient saumons ne luz.

Roman de la Rose, v. 8425.

CAT. Llus. ESP. PORT. IT. Lucio. (chap. Llus, llusos; lucio, lucios; lucio-perca, lucio-perques; mare de llus : merluza.)


Lyra, Lira, s. f., lat. lyra, lyre.

Lyra... fo per Mercuri trobada. Eluc. de las propr., fol. 282. 

La lyre... fut trouvée par Mercure.

Las liras fay retentir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais résonner les lyres.

CAT. ESP. Lira. PORT. Lyra. IT. Lira. 

(chap. Lira, lires; arpa, arpes; tamé la moneda se diu lira.)

Lyra... fo per Mercuri trobada. Eluc. de las propr., fol. 282.   La lyre... fut trouvée par Mercure.

viernes, 19 de abril de 2024

Lexique roman; Lanterna - Lapaci


Lanterna, s. f., lat. laterna, lanterne.

Plus son ardens non es lums en lanterna.

(chap. literal: Mes són ardens (que) no es llum a una llinterna.)

Albert Caille: Aras quan.


Plus sont ardentes que n'est lumière en lanterne.

Fig. No y trueb vid' eterna,

Si vostre precs

No m n'es lums e lanterna.

B. Zorgi: Ben es adreigz.

Je n'y trouve vie éternelle, si votre prière ne m'en est lumière et lanterne.

Proverb. Coire per aur, e veissigas per lanternas. V. et Vert., fol. 29.

(chap. Cobre per or, y bufes (vejigues) per llinternes.)

 Cuivre pour or, et vessies pour lanternes.

CAT. Llanterna. ESP. (linterna) PORT. IT. Lanterna. (chap. Llinterna, llinternes; llinterneta, llinternetes.)

La caiguda dels gigans, Ken Follet (un trosset)

2. Lanternier, s. m., lanternier, fabricant de lanternes.

A lanterniers, lo portal. Cartulaire de Montpellier, fol. 43.

Aux lanterniers, le portail. 

CAT. Llanterner. ESP. Lanternero (linternero). PORT. Lanterneiro. 

IT. Lanternaio. (chap. Llinterné, llinternés, llinternera, llinterneres: qui fa llinternes. Pot sé que la gen mol gran encara digue llanterna, llanterné, llanternés.)


Lapaci, s. m., lat. lapathium, patience, oseille.

Las fuelhas de lapaci so mollas. Eluc. de las propr., fol. 212. 

Les feuilles d' oseille sont molles.

IT. Lapazio.

(N. E. https://www.euziere.org/?OseilleS Rumex acetosella L. ou petite oseille; L'oseille épinard ou patience cultivée (R. patientia L.), etc.)

Las fuelhas de lapaci so mollas

lunes, 25 de marzo de 2024

Lexique roman; Fulgor - Furguon


Fulgor, s. f., lat. fulgor, éclat, splendeur.

Crizopassi de nuch cum foc es resplendent, et de jorn pert sa fulgor.

Eluc. de las propr., fol. 186.

Chrysoprase est resplendissante de nuit comme feu, et de jour perd son éclat.

Lo malvatz esperitz li apparec am gran fulgor.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 72.

Le mauvais esprit lui apparut avec grand éclat.

- Éclair.

Prumier vezem la fulgor. Eluc. de las propr., fol. 138.

(chap. Primé veém la fulgor, esplendó, llumenaria.)

Premièrement nous voyons l' éclair. 

ESP. PORT. Fulgor. IT. Fulgore.

2. Folzer, Fouzer, s. m., lat. fulgur, foudre. (chap. Rellámpec.)

No tem folzer ni lavanca.

P. Vidal: Cara amiga.

Je ne crains foudre ni ravine.

Paraula que sera plus trencans que glazis e que folzers.

Liv. de Sydrac, fol. 134.

Parole qui sera plus tranchante que glaive et que foudre.

Fan los tros e los fouzers e las plueias e 'ls vens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Font les tonnerres et les foudres et les pluies et les vents.

IT. Folgore.

3. Foldre, s. m., foudre.

Del cel tombet un foldre que luy e tota sa maysso... mes a mort.

L'Arbre de Batalhas, fol. 29.

Du ciel tomba un foudre qui lui et toute sa maison... mit à mort.

So tropas condicios de foldre. Eluc. de las propr., fol. 138.

Sont nombreuses espèces de foudre.

4. Refulgencia, s. f., lat. refulgentia, éclat, splendeur.

Ha maior blancor et refulgencia.

Eluc. de las propr., fol. 108.

A plus grande blancheur et éclat. 

ESP. Refulgencia. (chap. Refulgensia, resplandó, rellámpec, sentella, llumenaria, etc.)

5. Fulmen, s. m., lat. fulmen, foudre.

Quar fen, trauca, talha et divizish, es apelat fulmen.

Eluc. de las propr., fol. 138. 

Parce qu'il fend, troue, taille et divise, il est appelé foudre.

6. Fulminatio, s. f., lat. fulminatio, fulmination.

Una fulminatio lhi venc que l' espaventet.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 29. 

Une fulmination lui vint qui l' épouvanta. 

CAT. Fulminació. ESP. Fulminación. PORT. Fulminação. IT. Fulminazione.

(chap. Fulminassió, fulminassions.)

7. Fulminar, v., lat. fulminare, fulminer, foudroyer.

Fig. Per quant qu'el papa pogues fulminar, la plueia no pot cazer sobr' el rey. Cat. dels apost. de Roma, fol. 207. 

Combien que le pape pût fulminer, la pluie ne put tomber sur le roi.

CAT. ESP. PORT. Fulminar. IT. Fulminare. (chap. Fulminá: fulmino, fulmines, fulmine, fulminem o fulminam, fulminéu o fulmináu, fulminen; fulminat, fulminats, fulminada, fulminades.)


Fulvi, adj., lat. fulvus, fauve. 

Taurs salvagges... fulvis en color. Eluc. de las propr., fol. 259.

Taureaux sauvages... fauves en couleur.

IT. Fulvo.


Fum, s. m., lat. fumus, fumée, vapeur.

Quan vi 'l gran fum e la flam' e 'l carbo.

(chap. Cuan yo vach vore la gran fumarrina y la flama y lo carbó; lo gran fumeral, fum.)

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Quand je vis la grande fumée et la flamme et le charbon.

Beu lo fum de la tina.

Marcabrus: L'iverns vai. 

Boit la fumée de la tine.

Fig. Glorios Dieus, tramet me lum

Que m get dels huels aquel mal fum.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Dieu glorieux, transmets-moi lumière qui me chasse des yeux cette méchante fumée. 

Loc. Dont elh non a re mas fum.

Bernard de Venzenac: Belhs m'es. 

Dont il n'a rien que fumée.

Prov. El fuecs no s fai tan preon

Que lo fums non ane fors.

(chap. Lo foc no se fa tan fondo que lo fum no vaigue (ixque) fora.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Le feu ne se fait si profond que la fumée n'aille hors. 

ANC. FR. Li fums de la *furur de lui.

Anc. trad. du Psaut., ms. n° 1, ps. 17. 

CAT. Fum. ANC. ESP. Fumo. ESP. MOD. Humo. PORT. IT. Fumo. 

(chap. Fum, fuma; fumarrina, fumarrines; fumeral, fumerals.)

2. Fumada, s. f., fumée.

Aytan que la fumada dura, nul encantamen no i s pot far.

Liv. de Sydrac, fol. 43.

Autant que la fumée dure, nul enchantement ne s'y peut faire.

3. Fumera, Fumieyra, s. f., fumée, vapeur.

Al Torronet sentiron la fumera.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En.

Au Touronet ils sentirent la fumée.

Fig. La fumieyra del potz d' avarica a montat.

L'Arbre de Batalhas, fol. 26.

La vapeur du puits d'avarice a monté.

ANC. FR. Que il semble venu d' enfer,

Trop avoit géu en fumiere.

Roman du Renart, t. I, p. 130. 

Et parmi l'air la fumiere au ciel tend. 

Desmasures, Trad. de l'Énéide, p. 651. 

CAT. Fumera. ESP. Humera.

4. Fumanso, s. m., colonne de fumée. 

Quant veira levar I fumanso.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 9. 

Quand il verra s'élever une colonne de fumée.

5. Fumosetat, Fumositat, s. f., vapeur.

Las neus s' engenro, so sapchatz, 

D' umorosas fumosetatz.

Brev. d'amor, fol. 42. 

Les nuages s'engendrent, cela sachez, d' humides vapeurs.

Per razo de calor inclusa resolvent l' ayga en fumositat.

Las caudas fumositatz.

Eluc. de las propr., fol. 24 et 25. 

Par raison de chaleur renfermée résolvant l'eau en vapeur.

Les chaudes vapeurs.

ESP. Fumosidad. IT. Fummosità, fummusitate, fummositade.

6. Fumadiera, s. f., bouffée de fumée.

Levet tan gran polveriera,

Tal tabust e tal fumadiera.

Roman de Jaufre, fol. 34. 

S'éleva si grand tourbillon de poussière, tel tintamarre et telle bouffée de fumée.

7. Fumos, adj., lat. fumosus, fumeux, qui jette ou qui sent la fumée, enfumé.

Foc flameiant, fumos et negre. 

Ploia si engendra de vapors fumozas.

Eluc. de las propr., fol. 158 et 74. 

Feu flambant, fumeux et noir. 

Pluie s'engendre de vapeurs fumeuses. 

Qu' aitals gastaus fumos tengues.

Marcabrus: Pois l'iverns. 

Qu'il tint de tels gâteaux enfumés. 

CAT. Fumos. ESP. PORT. IT. Fumoso.

8. Fumal, adj., de fumée.

La vapor fumal es cauda et seca.

Eluc. de las propr., fol. 41.

La vapeur de fumée est chaude et sèche.

Desideri Lombarte

9. Fumar, v., lat. fumare, fumer.

Lucerna pot fumar ses oli. Trad. de Bède, fol. 52.

(chap. Llinterna pot fumejá sense oli; lo cresol.)

Lanterne peut fumer sans huile. 

Si veyrian fumar cozina.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14.

S'ils verraient fumer cuisine. 

Vei la bruma que fuma.

Alegret: Ara pareisson. 

Je vois la brume qui fume.

CAT. ESP. PORT. Fumar. IT. Fumare. (chap. Fumá; fumejá: fumo, fumes, fume, fumem o fumam, fuméu o fumáu, fumen; fumat, fumats, fumada, fumades; fumejo, fumeges, fumege, fumegem o fumejam, fumegéu o fumejáu, fumegen; fumejat, fumejats, fumejada, fumejades.)

10. Afumar, v., enfumer, noircir.

Fig. Quan mi membra de l' avol gen

Cui escassedatz afuma,

No i val pretz ni castiamens.

Alegret: A per pauc.

Quand je me souviens de la méchante gent que l'avarice enfume, n'y vaut mérite ni remontrance. 

ESP. Afumar. PORT. Affumar. IT. Affumicare. (chap. Afumá, com lo salmó fumat o afumat, afumats, afumada, afumades.)

11. Enfumar, v., enfumer.

Part. pas. Si vostr' auzel es enfumat.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Si votre oiseau est enfumé.

12. Subfumigi, Suffumigi, s. m., suffumigation.

Deu far banh et subfumigis.

Suffumigis dejus las nars.

Eluc. de las propr., fol. 90 et 81.

Doit faire bain et suffumigations.

Suffumigations dessous les narines. 

IT. Suffumigio.

13. Subfumigacio, Subffumigacio, s. f., lat. suffumigatio, suffumigation. Tu, itera la subfumigacio motas vetz.

Trad. d'Albucasis, fol. 48. 

Toi, répète la suffumigation plusieurs fois. 

Cura si per subffumigacios. 

Uzar de subfumigacio.

Eluc. de las propr., fol. 82 et 96. 

Se guérit par suffumigations. 

User de suffumigation. 

ESP. Sufumigación (sahumerio). PORT. Suffumigação. IT. Suffumigazione. (chap. sufumigassió, safumeri, saumeri, aspirá fum o braf, vapor.)

14. Subfumigar, Suffumigar, v., lat. suffumigare, fumiger, exposer à la fumée, faire des fumigations. 

Part. prés. La cara suffumigan. Eluc. de las propr., fol. 100.

Fumigeant la face.

Part. pas. Mayzo suffumigada ab pulmo d'aze

Eluc. de las propr., fol. 234. 

Maison fumigée avec poumon d'âne.

La femna es subfumigada. Trad. d'Albucasis, fol. 38.

La femme est fumigée.

IT. Suffumigare. (chap. fumigá: fumigo, fumigues, fumigue, fumiguem o fumigam, fumiguéu o fumigáu, fumiguen; fumigat, fumigats, fumigada, fumigades. S' apareix a ensofatá, ya que l'aigua mesclada en lo medicamén, sofat, ix en forma de vapor, braf.)


Fumala, s. f., lat. fumaria, fumeterre. 

Un' erba c'om fumala ditz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Une herbe qu'on appelle fumeterre. 

CAT. ESP. PORT. Fumaria.

Fumala, fumaria, fumeterre


2. Fumterra, s. f., fumeterre

Lo sucx de fumterra val

A rascas guerir.

Brev. d'amor, fol. 50.

Le suc de fumeterre vaut à guérir teigneux. 

Fumterra es herba... val contra ronha.

Eluc. de las propr., fol. 209. 

Fumeterre est une herbe... elle vaut contre rogne. 

IT. Fumosterno.

Funerarias, s. f. pl., du lat. funerarius, funérailles, cérémonies funèbres.

En processions... en ... funerarias.

Tit. de 1409. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 251.

En processions... en... funérailles.

CAT. Funeraria. ANC. ESP. Funerarias. (chap. Funeraria es la empresa que se encarregue de los servissis fúnebres, lo funeral, funerals; enterro, enterros, entierro, entierros; funeraries.)


Furguon, s. m., fourgon, charrette.

De Ramberg ab lo furguon.

Giraud de Cabreira: Cabra juglar.

De Ramberd avec le fourgon.

ESP. Hurgón (furgón, carreta; chap. furgó, furgons).

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XVI.

XVI.

Don José, lo mossen, que ere un gran san, fée aná, desde lo púlpito, tot género de recursos persuassius: apretabe los puñs, bramabe, reconveníe, suábe per lo fron y lo clatell, se mesabe los escassos pels blangs, recorríe los bangs en lo seu índice acussadó y inclús un matí se va esgarrá la sotana de dal a baix a un dels párrafos mes patétics y violéns que recordaríe sempre la historia de la vall. Encara aixina, la gen, particularmen los homens, no li féen massa cas. La missa los pareixíe be, pero al sermó li ficaben mala cara y arrugaben lo fron. La Ley de Deu no manabe escoltá cap sermó sansé tots los domenges y festes de guardá. Per tan, don José, lo mossen, se sobrepassabe en lo cumplimén de la Ley Divina. Díen dell que preteníe sé mes papista quel Papa y que assó no estabe be y menos en un mossen; y encara menos en un retó com don José, tan piadós y comprensiu, de ordinari, pera les flaqueses dels homens. Eren una mica aspres y desagraíts los homens de la vall. No obstán, un franco espíritu deportiu los infundíe un notori aliento humano. Los detractós de don José, lo mossen, com a oradó, díen que no se podíe di que parlare be un home que cada dos per tres díe "en realidat". Aixó ere sert. Claro que pot parlás be dién "en realidat" a cada dos per tres. Les dos coses, a juissi de Daniel, lo Mussol, resultaben perfectamen compatibles. Pero algúns no u enteníen aixina y si assistíen a un sermó sansé de don José ere pera jugás los dinés a pares o nones, sobre les vegades que lo mossen díe, desde lo púlpito, "en realidat". La Pesteta gran assegurabe que don José díe "en realidat" aposta y que ya sabíe que los homens teníen per costum jugás los dinés durán los sermóns a pares o nones, pero que u preferíe aixina, pos al menos de esta manera lo escoltaben y entre "en realidat" y "en realidat" algo de solamén los quedaríe. De un atra forma se exposabe a que los homens pensaren en la herba, lo ploure, lo panís o les vaques, mentres ell parlabe, y aixó ya siríe un mal irremediable o sense remey. La gen de la vall ere obstinadamen individualista. Don Ramón, lo alcalde, no mentíe cuan afirmabe que cada individuo del poble preferiríe morís abáns de moure un dit en benefissi dels demés. La gen vivíe aislada y sol se preocupaben dells mateixos. Y en verdat, lo individualisme ferós de la vall sol se trencabe les tardes dels domenges, al caure lo sol. Entonses los jovens se emparellaben y se escapaben als prats o als bosquets y los agüelos se embutíen a les tasques a fumá y a beure. Aixó ere lo roín. Que la gen sol perguere lo seu individualisme pera satisfé los seus instíns mes baixos. Don José, lo mossen, que ere un gran san, va empendre un matí a les parelles que sen anaben als prats o als bosques los domenges, al fes de nit; contra los que se apretaben al ball tancat; contra los que se emborrachaben y se jugaben hasta los pels a la taberna del Chano y, en fin, contra los que durán los díes de festa segaben lo fenás o entrecavaben les pataqueres o repassaben los panissals. Va sé aquell día cuan don José, lo mossen, en un arrebato, se va esgarrá la sotana de dal a baix. En definitiva, lo mossen no va dixá títere en cap, ya que a la vall podíen contás en los dits de la ma los que dixaben passá una festa sense escapás als prats o als bosques, refregás al ball tancat, engatinás y jugá a la tasca del Chano o segá lo fenás, repassá los panissals o entrecavá les pataqueres. Lo siñó retó va afirmá que, "en realidat, lo día del juissi Final ñauríe mol poca gen del poble a la dreta de nostre siñó, si les actuals costums no se enmendaben radicalmen".

Una comissió, pressidida per la Pesteta gran, va visitá al retó a la sacristía al acabás la missa.

- Siñó retó, ¿está a les nostres mans cambiá estes costums tan corrompudes? - va di la Pesteta.

Lo agüelet mossen va carraspejá, sorprés. No se esperabe una reacsió tan rápida. Va escrutá, una detrás del atra, aquelles cares predilectes del siñó y va torná a aclarís la gola. Guañabe tems.

- Filles meues - va di, al remat -, está a les vostres mans, si estéu ben disposades.

Al atrio, Antonio, lo Buche, li abonabe dos pessetes a Andrés, lo sabaté, perque don José habíe dit "en realidat" coranta dos vegades y ell habíe jugat a nones.
A la sacristía, don José, lo mossen, va afegí:

- Podem organisá un sentro aon la juventut se distrague sense ofendre al siñó. En bona voluntat assó no siríe difíssil. Un gran salón en tota classe de entreteniméns. A les sis podríem fé sine los domenges y díes de festa. Claro que proyectán sol películes morals, católiques a machacamartell.

La Pesteta gran va fé palmetes.

- Lo local podríe sé lo corral de Pancho. No té bestiá ya y vol véndrel. Podríem arrendál, don José - va di en entussiasmo.

Catalina, la Llebre, va intervindre:

- Lo Sensedéu no sedirá lo corral, siñó retó. Es un tunante sense fe. Antes se morirá que dixámos lo corral pera un fin tan san.
Daniel, lo Mussol, que habíe fet de escolanet a missa, escoltabe en la boca uberta la conversassió de don José en les beates. Va pensá anássen, pero la idea de que al poble se podíe montá un sine lo va aguantá.

Don José, lo mossen, va apassiguá a Catalina, la Llebre:

- No faigues juissis temeraris, filla. Pancho, al fondo, no es roín.

La Pesteta gran va saltá, com si la puncharen:

- Pare, ¿es que se pot sé bo sense creure en Deu? - va di.

Camila, l´atra Llebre, va unflá la seua exhuberán pechúa, com les Alejandre, y va tallá:

- Pancho per guañá una pesseta siríe capás de vendre l´alma al dimoni. U sé perque u sé. Va intervindre, tota exitada, Rita, la Tonta, la dona del sabaté:

- L´alma la ha regalat ya eixe tunante. Lo dimoni no nessessite donáli ni dos reals per nella. Assó u sabem tots.

Don José, lo mossen, va imposá, finalmen, la seua autoridat. Va nombrá una comissió, pressidida per la Pesteta, que faríe les gestións en Pancho, lo Sensedéu, y aniríe a la siudat pera comprá un proyectó sinematográfic. A tots los va pareixe de perles la dessisió. Al acabá la seua perorata, don José va anunsiá que les próximes colectes o plegues durán dos mesos tindríen per finalidat comprá una sotana nova. Tots van elogía la idea y la Pesteta, creénse obligada, va escomensá la suscripsió en un duro.

Tres mesos después, lo corral de Pancho, lo Sensedéu, ben blanquejat y desinfectat, se va inaugurá com a sine a la vall. La primera sessió va sé un gran éxit. Apenes se va quedá pels montes o als bosques alguna parella. Pero a les dos semanes va eixí lo problema. No ñabíen disponibles mes películes "católiques a machacamartell". Se va obrí un poc la ma y van tindre la nessessidat de proyectá alguna que atra frivolidat. Don José, lo mossen, tranquilisabe la seua consiensia, agarránse, com un náufrago a un tauló, a la teoría del mal mes menut.

- Sempre estarán milló aplegats aquí que magrejánse als prats - díe.

Va passá un atre mes y la frivolidat de les películes que enviaben de la siudat anabe en aumén. Per un atre costat, les parelles que antes se amagaben pels bosquets o pels prats al fes de nit aprofitaben la oscurina de la sala pera arrullás descomedidamen.

Una tarde se va ensendre la llum en plena proyecsió y Pascualón, lo del molí, va sé enchampat en la novia assentada als ginolls. La cosa anabe mal, y a finals de octubre, don José, lo mossen, que ere un gran san, va convocá a casa seua a la comissió.

- Ña que pendre medides urgéns. En realidat ni les películes són ya morals, ni los espectadós guarden a la sala la deguda compostura. Ham caigut an alló contra lo que luchabem - va di.

- Fiquem llum a la sala y censurem duramen les películes - va di la Pesteta gran.

Después de moltes discussións se va aprobá la sugerensia de la Pesteta. La comissió de censura se va quedá integrada per don José, lo mossen, la Pesteta gran y Trino, lo sacristá. Los tres se reuníen los dissaptes al corral de Pancho y passaben la película que se proyectaríe al día siguién.

Una tarde van pará la proba a una escena dudosa.

- Al meu entendre eixa marrana enseñe massa les cames, don José - va di la Pesteta.

- Assó me estabe pareixén a mí - va di don José. Y girán la cara cap a Trino, lo sacristán,

que mirabe la imache de la dona sense pestañejá y en la boca uberta, li va di -:
Trino, o dixes de mirála aixina o te excluíxco de la comissió de censura.

Trino ere un pobre home de escás criteri y gens de voluntat. Teníe una mirada blana y com aigualida y no teníe barbilla. Tot alló li donabe a la seua cara una torpe y bobalicona expresió. Cuan caminabe se assentuabe la seua torpesa, com si li costare mol esfors desplassá a cada pas lo volumen de aire que nessessitabe lo seu cos. Una completa calamidat. Claro que hasta lo mes simple servix pera algo y Trino, lo sacristá, ere casi un virtuós tocán lo armonio. Dabán de la reprimenda del retó, Trino va humillá los ulls y va sonriure bobamen, contristat. Al mossen li assistíe la raó, pero ¡Votovadéu!, aquella dona de la película teníe unes pantorrilles y una safraña admirables, com no se veíen assobín per lo món. Don José, lo mossen, veíe que cada día creixíen les dificultats. Ressultabe peliagut luchá contra les apetensies instintives de tota la vall. Trino mateix, a pesá de sé censor y sacristán, pecabe de dessich y pensamén en aquelles donotes que amostraben en la poca vergoña mes gran les cames a la pantalla. Ere una faena ímproba y ell se trobabe ya mol vell y cansat. Lo poble va agarrá en destemplansa les bombilles distribuides per la sala y enseses durán la proyecsió. Lo primé día van chulá; lo segón les van chafá a patades. La comissió se va torná a ajuntá. Les bombilles habíen de sé roijes pera no perturbá la vissibilidat. Pero entonses la gen la va agarrá en los talls o intermedios. Va sé Pascualón, lo del molí, qui va escomensá la queixa.

- Miro, doña Lola, pera mí si me trauen les cames y los bessuqueos se ha acabat lo sine
- va di. Atres mossos lo van secundá.

- O fiquen les películes sanseres o tornem als brosquills.

Un atra vegada se va reuní la comissió. Don José, lo mossen, estabe alterat:

- Se acabará lo sine y se acabará tot. Proposo a la comissió que los oferixque lo aparato de sine als Ajuntaméns de la comarca.

La Pesteta va chillá:

- Vendrem la ocasió del pecat, don José.

Lo mossen va acachá lo cap, abatut. La Pesteta teníe raó, li sobrabe raó esta vegada. Vendre la máquina de sine ere comersiá en lo pecat.

- La cremarem entonses - va di.

Y al día siguién se va cremá lo proyectó. A la vora de la sendra, la Pesteta gran, en plena fiebre inquisidora, va proclamá la seua fidelidat a la moral y la seua dessisió inquebrantable de no descansá hasta que esta reinare sobre la vall.

- Don José - li va di al retó, al despedís -, seguiré luchán contra la inmoralidat. No u dudo.

Yo sé lo modo de féu. Y al domenge siguién, al fes de nit, va agarrá una llinterna y va eixí sola a voltá los prats y los bosquets. Detrás de les romigueres y bardisses, y als puestets mes amagats y espessos trobabe alguna parella de tórdoles arrullánse. Proyectabe cap a les cares confundides la llum de la llanterna.

- Pascualón, Elena, estéu en pecat mortal - sol díe. Y sen anabe.

Aixina va recorre los voltáns sense fatigás, repetín incansablemen la seua terrible admonissió:

- Fulano, Fulana, estéu en pecat mortal.

"Ya que los mossos y mosses del poble tenen la consiensia tapada en suro, yo sustituiré a la veu de la seua consiensia", se díe. Ere una faena ardua la que se tirabe a la esquena, pero al mateix tems no estabe exenta de atractius.

Los mossos del poble van soportá lo entrometimén de la Pesteta en los seus devaneos durán tres domenges consecutius. Pero al cuart va arribá la insurrecsió. Entre tots la van voltá a un prat. Uns volíen fótreli una palissa, uns atres despullála y dixála a la serena, lligada a un abre, tota la nit. Al final se va imposá un tersé grupet, que va sugerí aviála de cap al Chorro. La Pesteta, abatuda, va dixá caure la llinterna an terra y se va disposá a entrá a les llargues llistes del martirologio cristiano; encara que, alguna vegada, ploriquejabe, y demanabe, entre singlot y sanglot, una miqueta de clemensia.

Proferín crits y insults, la van portá hastal pon. La corrén del Chorro vertíe l´aigua

en violensia a la Badina del Inglés. Flotabe, a la nit de la vall, un ambién tétric y sinistre. La multitut pareixíe alocada. Tot estabe disposat pera lo seu final y la Pesteta, mentalmen, va resá un acte de contricsió. Y, al final de cuentes, si la Pesteta no va pará aquella nit al riu, a Quino, lo Manco, lay habíe de agraí, encara que ell y la difunta Mariuca se hagueren minjat, segóns ella, lo cocido antes de les dotse. Pero, per lo vist, lo Manco encara conservabe al seu pit un assomo de dignidat, un caliu de noblesa. Se va interposá en valentía entre la Pesteta y los mossos y la va defendre com un home. Hasta se va enfadá y va moure lo muñó al aire com si fore lo mástil de una bandera arriada. Los mossos, als que los mals fums sels habíen dissipat al trayecte, van considerá que en aquell susto ne ñabíe prou y se van retirá. La Pesteta se va quedá sola, frente al Manco. No sabíe qué fé. La situassió ressultabe pera nella una mica embarassosa. Va soltá una risseta de compromís y después se va ficá a mirás les puntes dels peus. Va torná a riure y va di "bueno", y, al final, sense donássen cuenta de lo que fée, se va incliná y va besá en forsa lo muñó de Quino. Inmediatamen va apretá a corre, assustada, carretera abán, com una loca. Al día siguién, antes de la missa, la Pesteta gran se va arrimá al confessonari de don José.

- Ave María Puríssima, pare - va di.

- Sense pecat consebuda, filla.

- Pare, me acuso... me acuso de habé besat a un home a la oscurina de la nit - va di la

Pesteta. Don José, lo mossen, se va santiguá y va alsá los ulls al techo del confessonari, ressignat.

- Alabat sigue lo siñó – va musitá. Y va sentí una pena inmensa per aquell poble.