Mostrando las entradas para la consulta gitano ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta gitano ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.


Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortalesa del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca va ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen? 

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.

martes, 23 de abril de 2024

Lexique roman; Lebre - Sacrilegi


Lebre, s. f., lat. leporem, lièvre.

Lebre bestia es pauruga, frevol, et aptament corrent.

Eluc. de las propr., fol. 253. 

Le lièvre est bête peureuse, faible, et habilement courant.

Aissi com cel qu' a la lebre cassada, 

E pois la pert, et autre la rete.

(chap. Així, aixina com aquell que ha cassat la llebre, y después la pert, y un atre la reté.)

Giraud de Salignac: Aissi cum.

Ainsi comme celui qui a chassé le lièvre, et puis le perd, et un autre le retient. 

Loc. En Proensa soi tornatz

Morir, cum lebres en jatz.

P. Vidal: Tant me. 

En Provence je suis retourné mourir, comme lièvre en gîte.

CAT. Llebra. ESP. Liebre. PORT. Lebre. IT. Lepre, levre. (chap. Llebre, llebres; liebre, liebres. Al Camí en chapurriau, ñan unes germanes que se diuen les llebres, perque teníen un tic y los labios com les llebres o conills. En rumano: lepure.)


2. Lebrier, s. m., lévrier.

Elh se fes cassar als pastors ab cas et ab mastis et ab lebriers.

V. de P. Vidal. 

Il se fit chasser par les pâtres avec chiens et avec mâtins et avec lévriers.

Fig. Car ieu vi que los lebres an contrast als lebriers. 

Guillaume de Tudela.

Car je vis que les lièvres ont contraste avec les lévriers.

CAT. Llebrer. ESP. Lebrel. PORT. Lebreo. IT. Levriere. (chap. Llebré, llebrés; llebrel, llebrels : gossos cassadós de llebres.)

CAT. Llebrer. ESP. Lebrel. PORT. Lebreo. IT. Levriere. (chap. Llebré, llebrés; llebrel, llebrels : gossos cassadós de llebres.)

3. Lebreira, s. f., levrette

Quom fai lebreir' ab guosso.

Marcabrus: L' iverns vai. 

Comme fait levrette avec roquet. 

ESP. Lebrela. IT. Levriera. (chap. Llebrela o llebrera, llebreles o llebreres; N. E. Ver: lebrela de Términos en Wikipedia.)


Lecar, Lechar, v., de l'allemand lechen, lécher, faire lippée.

(N. E. en alemán, lecken: lamer; chupar; lecker : delicioso, para lamerse los dedos.) 

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 45.

Bevo et leco lo sanc. Eluc. de las propr., fol. 253.

Boivent et lèchent le sang.

Lai, on no mort, ilh lecha 

Pus asprament no fai chatz.

Marcabrus: Dirai vos. 

Là, où elle ne mord pas, elle lèche plus âprement que ne fait chat. 

Fig. Non tem truan maligne,

Ni fals digz don malvatz lecha.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Je ne crains vaurien malin, ni faux propos dont le méchant fait lippée. 

IT. Leccare. (chap. Llepá: llepo, llepes, llepe, llepem o llepam, llepéu o llepáu, llepen; llepat, llepats, llepada, llepades.)

2. Lec, adj., lécheur, friand, goinfre, gourmand.

Ca es lec e golos. Eluc. de las propr., fol. 243. 

(chap. Lo gos es llépol y golut.)

Le chien est lécheur et goulu. 

Fig. Car en pensan sui de lieis lecs e glotz.

A. Daniel: Sols sui que.

Car en pensant je suis friand et glouton d'elle. 

IT. Leccone. (chap. llépol, llepols, llépola, llépoles.)

3. Licaytz, Licays, Licais, Lecays, Lecais, adj., friand, avide.

Aquist son propriamens licaytz e glotz. V. et Vert., fol. 22. 

Ceux-ci sont proprement friands et gloutons.

Fig. Quant uns motz li eys del cays, 

Et ieu l' au, si 'n sui licays 

Qu' ieu crey morir talentos.

P. Vidal: Per sos. Var.

Quand un mot lui sort de la bouche, et je l'entends, j'en suis si avide que je crois mourir désireux. 

Tant suy de lieys glotz e lecays.

Jordan de Confolen: Non estarai. 

Tant je suis glouton et friand d'elle.

4. Lechadier, Lechadeir, adj., friand, goinfre, gourmand.

Etz glotz e lechadiers.

Giraud de Borneil: Cardalhac. 

Vous êtes glouton et friand.

Una lechadeira 

Amors nais, 

Don mon cors es tan lecais.

Bertrand de Born: Domna puois. 

Une amour friande naît, dont mon coeur est si friand.

5. Lecaria, Licharia, s. f., lécherie, friandise, avidité, libertinage.

Quar soven, per lecaria 

De viandas delicadas, 

Se fenhon dessaboradas.

Brev. d'amor, fol. 130. 

Car souvent, par friandise d'aliments délicats, elles se feignent dégoûtées.

Fig. Chanso ni sirventes

Ni stribot ni arlotes, 

Non es, mas quan licharia.

B. Martin: D' entier vers. 

N'est chanson ni sirvente ni estribot ni arlote, mais seulement libertinage.

6. Licajaria, Licazaria, s. f., friandise, goinfrerie, gourmandise.

Non o fan tan solament per licajaria de gola, mays per bobans.

Per gran licazaria de glotonia, o per mala costuma.

V. et Vert., fol. 21 et 20.

Ne le font pas seulement par goinfrerie de gueule, mais par ostentation.

Par grande friandise de gloutonnerie, ou par mauvaise coutume.

7. Lechardetz, s. m., goinfrerie, gourmandise.

Sa fera escarsetat, sa fera desonransa... 

Ni son fer lechardetz ni sa fera semblansa. 

Guillaume de la Tour: Un sirventes farai. 

Sa sauvage avarice, sa sauvage effronterie... et sa sauvage goinfrerie et sa sauvage contenance.

8. Leconia, s. f., goinfrerie, gourmandise, débauche.

Raubadors que raubo 'ls camis 

Per lur leconia.

(chap. Robadós, assaltadós, bandolés: lladres que roben los camins per la seua llepolería, goludería, avarissia.)

Le Moine de Montaudon: Manens.

Voleurs qui volent les chemins pour leur débauche.

IT. Lecconia.


Leg, Ley, Lei, s. f., lat. legem, loi, ordonnance. 

Dels X mandamens de la ley de Dieu. V. et Vert., fol. 6. 

(chap. Dels deu manamens de la ley de Deu.)

Des dix commandements de la loi de Dieu. 

Non amam lo rei, si non amam sa lei. Trad. de Bède, fol. 24.

Nous n'aimons pas le roi, si nous n'aimons sa loi. 

Els feyron leys per terras guazanhar. 

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

Ils firent lois pour acquérir des terres.

- Foi, croyance religieuse.

Ieu non tenh ni crey 

Negun' autra ley.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Je ne tiens ni crois nulle autre loi. 

Loc. Em d'un cor e d'una ley.

J. Esteve: Si m vai. 

Nous sommes d'un même coeur, et d'une même croyance.

- Habitude, manière.

Li auzellet en lor leis,

Cascus de cantar no s tric.

Rambaud d'Orange: Pos tals. 

Les oiselets à leur manière, chacun de chanter ne s'atarde.

- Procès, litige.

Lai o solien las altras leis jutjar. Poëme sur Boèce. 

Là où ils avaient coutume de juger les autres procès.

- Titre, qualité, aloi.

Els no son ni de ley ni de pes.

P. Cardinal: Tos temps. 

Ils ne sont ni de loi ni de poids. 

Dona de mal aire... 

Sitot s' es de malvada ley. 

Pierre de Bussignac: Sirventes e chansos. 

Dame de mauvaise façon... bien qu'elle soit de mauvaise qualité.

Prép. comp. Anar a pe, a ley de croy joglar. 

T. d'Albert Marquis et de B. de Vaqueiras: Ara m. 

Aller à pied à manière de vil jongleur.

Troberon Peire Vidal en aissi trist, dolen et en aissi apareillat a lei de fol.

V. de P. Vidal. 

Trouvèrent Pierre Vidal par ainsi triste, dolent et par ainsi agencé à manière de fou.

Viurai ses guerr' ab ley de mainadier. 

Rambaud de Vaqueiras: Sitot. 

Je vivrai sans guerre à manière de pillards. 

Amors mi met e mos fols cors en via 

Que us clam merce a lei de fin aman. 

Ralmenz Bistors: Aissi col fortz. 

Amour me met ainsi que mon fou coeur en voie que je vous crie merci à manière de tendre amant. 

ANC. FR. A loi de povre besongneus

Cui honte a si la bouche close

Que sa mesese dire n'ose.

Roman de la Rose, v. 8130.

ANC. ESP.

Comprando è vendiendo à lei de mercaderos. (mercaderes)

Manos atras atadas à ley de ladron. (atrás, ladrón; a ley de.)

Milagros de Nuestra Señora, cop. 683 et 899.

Loc. Anc non ateys

Domna de las doas leys 

En tant aut pretz. 

Folquet de Lunel: Si quon la. 

Oncques dame des deux lois n'atteignit en aussi haut mérite.

Car non es ni er ni fo 

Genser de neguna leg 

Ni tan pros.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni (m) platz. 

Car il n'est ni sera ni fut plus gentille sous aucune loi ni si méritante.

ANC. CAT. Ley. CAT. MOD. Lley. ESP. Ley. PORT. Lei. IT. Legge. 

(chap. Ley, leys.)

2. Legista, s. m., légiste.

Aus, tu que te fas legista, 

E tols l'autruy dreg a vista.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Entends, toi qui te fais légiste, et enlèves publiquement le droit d'autrui.

Lo milher legista de la crestiandat. Guillaume de Tudela. 

Le meilleur légiste de la chrétienté.

ESP. PORT. IT. Legista. (chap. Legista, legistes.)

3. Legitima, s. f., légitime.

Per supliment de legitima. Fors de Béarn, p. 1088. 

Pour supplément de légitime.

CAT. Legitima, llegitima (legítima, llegítima). ESP. (legítima) 

PORT. Legitima. IT. Legittima. (chap. Legítima, legítimes. Pot sé que algú pronunsio “lejítima”, en jota, pero se pronunsie en la g de ginebre, ginebra, gitano, geput, girá, etc.)

4. Legitim, adj., lat. legitimus, légitime.

Successors de legitim matrimoni.

(chap. Sucessós de legítim matrimoni.)

Tit. de 1468. Hist. de Lang., t. V, pr., col. 37. 

Successeurs de légitime mariage. 

Filhas legitimas he naturals. (he : e : et : i : y)

(chap. Filles legítimes y naturals.)

Tit. de la maison d'Auvergne, de 1482. Justel, p. 227.

Filles légitimes et naturelles. 

CAT. Legitim, llegitim (legítim, llegítim). ESP. (legítimo) PORT. Legitimo. IT. Legittimo. (chap. Legítim, legitims; v. legitimá.)

5. Legitimamen, adv., légitimement. 

En demandan... o d'altra maniera legitimamen. Charte de Gréalou, p. 62.

En demandant... ou d'autre manière légitimement. 

CAT. Llegitimament. ESP. (legítimamente) PORT. Legitimamente. 

IT. Legittimamente. (chap. legítimamen o legitimamen.)

6. Legisme, adj., légitime.

Cantem tuh, aici cum filh legisme, 

Ab los angels: Gloria sus el Altisme. 

(chap. Cantem tots, aixina com a filla legitims, en los angels: Gloria al altíssim.)

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur. 

Chantons tous, ainsi comme fils légitimes, avec les anges: Gloire sus au Très-Haut.

7. Legismament, adv., légitimement. 

El non legismament intret el papat. Cat. dels apost. de Roma, fol. 206. 

Il n'entra pas légitimement à la papauté.

8. Leyaltat, Leialtat, Leiautat, Lialtat, Liautat, s. f., loyauté.

Si 'ls abastes en aissi leyaltatz

Quon se depert.

P. Cardinal: Tot lo mons. 

Si à eux abondait loyauté tout ainsi comme elle se dépérit. 

Cavallier pros e savi, e de grand lialtat. V. de S. Honorat.

Chevalier preux et sage, et de grande loyauté. 

Non deu esser amatz ni fort volgutz, 

Mas sol aitan cum leiautatz adutz. 

Cadenet: S'ieu pogues. 

Ne doit être aimé ni fort désiré, mais seulement autant comme loyauté apporte. 

Fig. Tenc la balansa

De liautat.

B. Carbonel: Per espassar. 

Tint la balance de loyauté. 

ANC. FR. Tes fiz ne tiennent pas tes veies ne ta lealted.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 9.

CAT. Llealtat. ESP. Lealtad. PORT. Lealdade. IT. Lealtà, lealtate, lealtade.

(chap. Lealtat, lealtats.)

9. Leialeza, Lealeza, Lialeza, s. f., loyauté, fidélité.

Renha ab leialeza. 

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Agit avec loyauté.

Juro far lealeza. Brev. d'amor, fol. 126.

(chap. Juren fé (observá) lealtat.)

Jurent de tenir loyauté.

Fig. Deslialtatz si jura

Contra lialeza.

P. Cardinal: Falsedat.

Déloyauté se ligue contre loyauté.

10. Leyal, Leial, Leyau, Lial, Liau, adj., lat. legalis, loyal.

Vostre amicx fis e leials.

(chap. Vostre amic fiel y leal.)

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Votre ami fidèle et loyal.

Sirventes non es leyals, 

S'om no i ausa dir los mals 

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Sirvente n'est pas loyal, si on n'y ose dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des principaux.

Franqu' e doussa, fin' e leyaus.

B. de Ventadour: Chantars no pot.

Franche et douce, sincère et loyale. 

La paraula fon doussa et humana, 

E 'l dir cortes e liau. 

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

La parole fut douce et humaine, et le dire courtois et loyal.

Ieu non l' aus dir, per temensa, 

Cum li sui francs, fis e lials.

Elias de Barjols: Amors be. 

Je n'ose lui dire, par crainte, comme je lui suis franc, sincère et loyal. Subst. Aissi m pes qu' o fasso 'l leial.

Folquet de Marseille: Ab pauc ieu. 

Ainsi il me pèse que cela fassent les loyaux. 

ANC. FR. L'amor de sa loial moillier. 

Miex vaudroit du païs foïr

Que dire à famé chose à taire, 

Tant soit loial ne debonnaire. 

Roman de la Rose, v. 20248 et 16558.

CAT. Lleal. ESP. PORT. Leal. IT. Leale. (chap. Leal, leals.)

11. Leyalmen, Leialmen, Leiaument, Lialment, Liaument, adv., loyalement.

Cui serv de bon cor leyalmen.

Richard de Barbezieux: Be volria. 

A qui il sert de bon coeur loyalement. 

Pus aissi sui vostre serf leialmen.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh. 

Puisque ainsi je suis loyalement votre serf. 

An jurat de tenir lialmen

Dreg a quascun.

P. Cardinal: Tot atressi.

Ont juré de tenir loyalement droit à chacun.

Paguar peagges lialment et fizelment.

(chap. Pagá peaches lealmen y fielmen.)

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 2.

Payer péages loyalement et fidèlement.

ANC. FR. Car vous m'avez servi moult lealment.

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 122. 

CAT. Llealment. ESP. PORT. IT. Lealmente. (chap. lealmen.)

12. Beslei, s. m., injustice.

De Fransa fui gitatz a gran beslei. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 42. Je fus rejeté de France avec grande injustice.

ANC. FR.

Tu destruiz sainte Iglise à tort et à beslei. Roman de Rou, v. 5057.

E de genz de mauvese loi 

Qui nous metroient à besloi.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 76.

13. Deslei, s. m., tort, injustice.

Del deslei 

Que m fei.

Marcabrus: Estornelh. 

De l'injustice qu'il me fit.

14. Desleyar, v., décrier, ôter la réputation.

Falh i tan que s desleya. 

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Y faut tant qu'elle se décrie.

15. Desleialtat, Deslialtat, s. f., déloyauté. 

Ieu non vuelh jamais esser selaire 

De lurs crois faitz, on es desleialtatz. 

P. Cardinal: Un sirventes vuelh. 

Je ne veux jamais être céleur de leurs vils faits, où est déloyauté.

Qui son vilan non aerma,

En deslialtat lo ferma.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Qui ne ruine pas son vilain, l'affermit en déloyauté. 

ANC. FR.

Ne deust, por nule aveir, fere desléalté. Roman de Rou, v. 3254. 

CAT. Desllealtat. ESP. Deslealtad. PORT. Deslealdade. IT. Dislealtà, dislealtate, dislealtade. (chap. Deslealtat, deslealtats.)

16. Deslialeza, s. f., déloyauté. 

Falsedat e deslialeza. V. et Vert. fol. 7.

(chap. Falsedat y deslealtat.)

Fausseté et déloyauté.

17. Desleial, Deslial, adj., déloyal.

En aquest segle venal, 

Desleial. 

Lanfranc Cigala: Oi! Maire. 

Dans ce siècle vénal, déloyal. 

Subst. Al lial hom donarai un bezan,

Si 'l deslials mi dona un clavel. 

P. Cardinal: Tos temps. 

A l'homme loyal je donnerai un besant, si le déloyal me donne un clou. CAT. Deslleal: ESP. PORT. Desleal. IT. Disleale.

18. Delialment, adv., déloyalement.

Que mal se sia governat, ni delialment y aia obrat. Libre de Tindal.

Qui se soit mal gouverné, et y ait travaillé déloyalement.

CAT. Desllealment. ESP. PORT. Deslealmente. IT. Dislealmente. 

(chap. Deslealmen.)

19. Desleialar, v., infamer, rendre infâme, diffamer, déshonorer.

Part. pas. Pot l'en om accusar aissi com s' era desleialat.

Si non es tals causa qu' el paire en sia desleialatz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2 et 3.

On peut l'en accuser ainsi comme s'il était déshonoré.

S'il n'est telle cause pour que le père en soit déshonoré.

Es desleialada

E puta privada.

B. Martin: Bel m'es. 

Elle est rendue infâme et débauchée privée. 

ANC. FR. Vers li ne vous desloiautés.

Roman de la Rose, v. 7325.

Puis que le duc de Bourgongne s'estoit ainsi desloyauté devers luy.

Monstrelet, t. II, p. 121.

20. Aleyalar, v., justifier, préconiser. 

De cascuna vos darem ysshemple, non pas que per so las entendam aleyalar. Leys d'amors, fol. 20.

De chacune nous vous donnerons exemple, non pas que pour cela nous entendions les justifier.

21. Privilegi, Previlegi, s. m., lat. privilegium, privilége.

De las santas Gleisas e de lor privilegis.

(chap. De les santes iglesies y de los seus privilegis.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Des saintes Églises et de leurs priviléges.

Ha yssamen son previlegi e sas franquezas. V. et Vert., fol. 16. 

A également son privilége et ses franchises. 

CAT. Priviletge, privilegi. ESP. (privilegio) PORT. IT. Privileggio. 

(chap. Privilegi, privilegis.)

22. Privilegiar, Priviligiar, v., privilégier, accorder des priviléges. 

Cofermet et privilegiet l' abadia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 53. 

(chap. Va confirmá y privilegiá l' abadía.) 

Confirma et privilégia l'abbaye. 

Las gracias especials de que Dieus los priviligiet. V. et Vert., fol. 6.

Les grâces spéciales de quoi Dieu les privilégia.

Part. pas. Si'l deude era fiscal o privilegiat.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Si la dette était fiscale ou privilégiée.

Sian privilegiat per lo senher apostoli.

Tit. de 1283. DOAT, t. LXXIX, fol. 153. 

Soient privilégiés par le seigneur pape. 

CAT. ESP. PORT. Privilegiar. IT. Privileggiare. (chap. Privilegiá: privilejo o privilegio, privileges o privilegies, privilege o privilegie, privilegem o privilegiem o privilejam o privilegiam, privilegéu o privilegiéu o privilejáu o privilegiáu, privilegen o privilegien; privilegiat, privilegiats, privilegiada, privilegiades.) 

23. Anelei, Aneleh, s. m., injustice, iniquité.

Que m vol deseretar per anelei. 

Karles mi fai gran tort et aneleh. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 23 et 48.

Vu qu'il me veut déshériter par injustice.

Charles me fait grand tort et injustice.

24. Sacrilegi, s. m., lat. sacrilegium, sacrilége.

Qui rauba las gleizas... fai sacrilegi. Trad. de Bède, fol. 42.

(N. E. Esto supongo que lo entenderán los rojillos catalanistas.)

(chap. Qui robe les iglesies... fa sacrilegi.)

Qui vole les églises... fait sacrilége.

- Adj. Celui qui commet un sacrilége.

Qui lo trenca es... sacrilegis. V. et Vert, fol. 98.

Qui le rompt est... sacrilége.

CAT. Sacrilegi. ESP. PORT. IT. Sacrilegio. (chap. Sacrilegi, sacrilegis; la persona que comet sacrilegi es un sacrílego; sacrílegos, sacrílega, sacrílegues.)